Post 100, Can Batlló i focs mediàtics

Avui he volgut fer coincidir dues efemèrides -de per sí, diverses- amb el darrer article que m’ha publicat Media.cat. L’expressió “fer coincidir” no admet interpretacions. L’únic responsable d’aquest espai no amaga la seva nítida voluntat d’entrellaçar amb total capritxositat tres petites i escapçades realitats, com sempre, amb independència -i amb respecte- que els lectors considereu més, menys o gens apropiada l’arbitrarietat.

La primera efemèride és d’abast social. No hi participo activament ni directa, per bé que m’hi sento del tot proper, tant per veïnatge físic com per veïnatge ideològic. L’11 de juny de 2011, fa exactament tres anys, un grup de veïns del barri de La Bordeta i de Sants entraven a l’eternament abandonat Can Batlló després que l’Ajuntament de Barcelona i la immobiliària Gaudir arribessin in extremis a un acord de cessió al veïnat d’un dels seus blocs (faltaven poques hores perquè es complís el termini per a l’okupació del recinte amb què els activistes havien amenaçat des de feia dos anys). Des d’aleshores, a l’anomenat Bloc 11 s’hi duu a terme una interessant experiència de gestió comunitària, amb els “resultats tangibles vers tota la ciutadania” que es descriuen aquí.

Entrada del veïnat a Can Batlló, 11 de juny de 2011 Font: blog Can Batlló

Entrada del veïnat a Can Batlló, 11 de juny de 2011
Font: blog Can Batlló

L’altra efemèride és de caire estrictament personal. El que llegiu és el post número 100 des que el gener de 2011 vaig engegar aquest blog dedicat als mitjans de comunicació. Un blog amb alts i baixos, que ha tingut més o menys continuïtat i que, essent escrupolosos, crec que no està responent del tot als objectius marcats d’entrada, en el sentit que no tinc clar que satisfaci el neguit primordial de posar el particular granet de sorra en la desatesa educació de la ciutadania en comunicació (massiva).

Un i altre trosset de realitat es troben aquí, de manera puntual, per compartir espai amb un article especial. No el fa especial ni que sigui el darrer que he escrit ni tampoc la seva (presumpta) qualitat. La singularitat del text rau en el fet que, en si mateix, és un bon maridatge de dues de les qüestions que -a voltes més palpablement; d’altres, menys- han esdevingut fil conductor d’aquest blog: d’una banda, els mitjans de comunicació de masses com a element essencial de propagació i, alhora, sosteniment de la realitat institucional i/o institucionalitzada; de l’altra, la lluita de la realitat social, complexa i diversa per visibilitzar-se, arribar a l’opinió pública i eixamplar els estretíssims marges de “tangibilitat” i de debat proposats per la comunicació massiva.

Aquí sota llegireu “Can Vies”, llegireu “okupes“, llegireu “Sants”… Veureu molta anècdota local i alguna, de personal. Però si heu anat seguint el blog, crec que hi sabreu llegir alguna coseta més.

Foc, foc, fot-li fort

(article publicat originalment a Media.cat)

Emmarcat en l’intens seguiment informatiu de les conseqüències del desallotjament i intent desmuntat de demolició de Can Vies per part de la cadena nacional privada de Catalunya, 8tv, el programa ‘Migdia’ tornava a abordar la qüestió en l’edició del passat divendres. Acompanyaven la conductora Ruth Jiménez tres tertulians habituals en els diverses plataformes comunicatives del Grupo Godó –i en d’altres– Marta Lasalas, Francesc-Marc Álvaro i Nacho Martín Blanco, dos periodistes del programa i, com a convidat, el que signa això que llegiu, en qualitat de veí de Sants.

Abans que la pròpia estructura formal de la tertúlia o les arts dialèctiques dels avesats contertulians ho impedissin, vaig voler fer d’entrada un parell d’apunts dels tres que tenia pensat posar sobre la taula (em va quedar pendent recordar que els equipaments de què gaudeixen des de fa anys tots els santsencs són en grandíssima part resultat del combat i la desobediència dels activistes de cada època). Entre els que sí que vaig esmentar, aquest força polèmic:

La gran paradoxa de tot plegat quina és? S’ha de condemnar la violència –tothom estem en contra de la violència– però tots sabem, tots els que estem aquí ho sabem, tots els periodistes ho sabeu, que si no hi hagués hagut violència no se n’hagués xerrat d’això.

Des de l’esclat dels aldarulls de resultes del desallotjament del dilluns 26 i l’enderrocament d’una part de l’edifici del dimarts 27, aquest popular espai del barri de Sants situat al carrer dels Jocs Florals, just davant del Centre Catòlic i pocs metres més amunt de la secció santsenca de la Unió Excursionista de Catalunya, ha esdevingut focus de preeminent atenció mediàtica.

Les primeres protestes i incidents violents van produir-se el mateix dia del desallotjament, amb especial perjudici per a la professió periodística, amb una unitat mòbil de TV3 cremada per alguns manifestants i un vidre trencat de la redacció de La Directa per part d’alguns Mossos. Però van ser els treballs de demolició de l’endemà i la reacció visceral que aquests van generar el que, en essència, va encendre, literalment, l’excavadora i, metafòricament, les redaccions dels mitjans de comunicació. D’ençà d’aquest episodi, una casa okupada de nom Can Vies, fins aleshores desconeguda –excepte per bona part del veïnat de Sants i pels moviments socials “del rollo”– ha estat, fins que els Borbons han decidit perpetuar-se, un dels protagonistes absoluts de l’actualitat, copant minuts d’informatius, de tertúlies de ràdio i televisió i cròniques, editorials i planes d’opinió en els diaris impresos.

El conflicte desfermat pel desallotjament i intent desmuntat d’enderrocament d’aquesta casa okupada de nom Can Vies –o Can Vives, segons una assabentada delegada del Gobierno a Madrid– ha estat tan elevat, i tan sostinguda la rellevància pública, que els mitjans de comunicació massius han hagut d’escodrinyar en el fenomen i fer l’obligat exercici de contextualització. En destaco la visita de l’Antoni Bassas al Centre Social de Sants, emblema de l’activisme veïnal, on el seu president, Josep M. Domingo, afirmava que havien “tocat un símbol”; el reportatge ‘Sants, zona roja’, d’El Punt Avui, en què el periodista David Marin feia un repàs a la història d’un barri amb un potent moviment republicanista i obrer: “A Sants es van fundar ERC i la CNT, i, durant el franquisme, les CCOO”; el reportatge a dues planes del Diari Ara del diumenge, en què es dóna veu a diverses generacions de residents i/o participants de Can Vies en els seus 17 anys d’existència; i el petit repor al TN vespre també de diumenge amb les intervencions d’un octogenari líder veïnal i d’un cooperativista de La ciutat invisible, rememorant la història de lluita de Sants, el primer, i els lligams del barri amb la cooperació i l’autogestió, el darrer.

En condicions normals i en cas que els càlculs de l’Ajuntament de Barcelona haguessin reeixit, la desokupació hagués merescut un mer apunt informatiu, probablement més intens que en casos similars recents –com el de La Carboneria, per exemple, amb un foc mediàtic que es va declarar el 19 de febrer i extingir el dia següent– però, en general, hagués seguit la línia de la cobertura habitual que fan els mitjans massius tant de la il·legal okupació i legal desokupació d’immobles, en concret, com dels moviments socials autogestionats, en general. L’èxit de la calculadora municipal passava irremeiablement, doncs, per una repercussió mediàtica el més tènue possible. Abans de la contesa de les europees del dia 25 hagués estat inviable perquè l’altra calculadora, l’electoral, hagués pogut incendiar-se en l’intent. Entre les eleccions i la data límit per fer efectiva l’ordre d’execució, el dilluns 26 esdevenia, per tant, el moment ideal. Amb tots els mitjans traient fum per analitzar el resultat d’unes eleccions la participació en les quals, essent a Catalunya força més positiva que fa cinc anys, no va arribar al 50%, la desokupació de l’emblemàtic espai alliberat de Sants podria passar sense pena ni glòria.

Podria, però en realitat, no. El teixit associatiu del barri, i també els executors del desallotjament, coneixien el perill real de deflagració, per bé que a tots de ben segur que els va sorprendre la seva virulència. Qui no ho sabia eren els de sempre, els que no han posat els peus a Can Vies durant aquests 17 anys –com no ho fan en cap altre espai similar–, els que tampoc no han fet acte de presència en les seves diverses marxes reivindicatives –sense incidents, excepte en una de les darreres, en què es van trencar uns vitralls històrics de la seu del Districte.

Qui no ho sabia eren aquells que viuen eternament aliens a la realitat micro dels barris; els que són incompetents per distingir el fil conductor que enllaça entitats combatives històriques amb d’altres formes de lluita o resistència més noves; incompetents per copsar la línia contínua entre l’activisme veïnal o al voltant de la parròquia de Sant Medir de finals del franquisme i durant la transició i els col·lectius de joves –fills d’aquell activisme– que als 90 van construir noves formes d’expressió social i cultural com també de manifestació, solidaritat i rebel·lia, col·lectius de joves que de la mateixa manera que van erigir les Festes Majors Alternatives van okupar la Hamsa, Can Blanco o Can Vies; incompetents per entreveure les connexions que hi ha entre tots ells i les diverses entitats de lleure, com els esplais, o de cultura popular del barri, com diables, castellers o bastoners; incompetents per capir els nexes entre aquella joventut dels 90 amb les actuals cooperatives de treball o de consum del nostre barri i amb els mitjans de comunicació que radiografien –aquests sí – els moviments socials de base; i incompetents per entendre com casa tot plegat amb les –diuen que novedoses– experiències intergeneracionals de recuperació d’espais i d’autogestió en el lluitat i suat –que no regalat!– recinte de Can Batlló.

Responia Francesc-Marc Álvaro a la taula de 8tv la meva agosarada intervenció inicial sobre el fil directe entre foc físic i foc mediàtic afirmant que, precisament ara, l’actualitat informativa n’anava plena d’exemples de desobediència pacífics, com el moviment sobiranista o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La comparació s’autoinflama a l’instant. Les diverses formes d’organització fora del sistema i en contra del sistema i la seva vida no alienígena dins d’un ric context social han rebut i reben com a resposta dels mitjans massius –de per sí, sistèmics– la perpètua invisibilitat. A no ser que s’hi cali foc, és clar.

Tot esperant –que no desitjant– Felip VI, sembla que Sants ha deixat de fumejar. Tornarà el seu treball quotidià, cívic i reinvindicatiu, proactiu, pacífic, aliè a la mirada d’aquells a qui en un esclat de foc se’ls revelen de sobte centres socials autogestionats on hi feien antres okupes, se’ls revela xarxa on hi veien –o encara hi veuen– clars antagonismes; i, sobretot, aliè a les peces editorials, columnes d’opinió, piulades-Bonzo i tertúlies de l’entreteniment des d’on un munt de savis, experts en desconeixença, ens comminen a condemnar els paorosos incendis de què, tristament, un cop i un altre, ells mateixos beuen i viuen.

Foc, foc, llenya al foc, oi Josep Fortuny?

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s