Entendre des del blindat en què viatges

(article publicat originalment a Media.cat)

Passen coses. Som en temps en què passen coses, dit així, emprant aquest substantiu indeterminat plural. I si ho hagués de sintetitzar, potser matusserament, diria que aquesta mena de coses que passen són, en gran part, reflex de les goteres que afecten de manera creixent l’edifici institucional i de la pugna inevitable que d’aquelles se’n deriva. Els contendents? D’una banda, els que en la intimitat fan mans i mànigues per tapar les nombroses vies d’aigua mentre segueixen emetent el “tot sota control” des de la tribuna pública; de l’altra, els que, provinents del fora de focus, treuen el cap per les remullades escletxes i, tot i aixecant el dit, etziben: “ep, nanos, que som aquí!”.

La inèdita interacció entre dues realitats fins fa poc paral·leles provoca escenes insòlites, sovint delirants. El deliri és producte del xoc entre dues maneres de treballar, dos espais i dos tempos radicalment diferents, però sobretot, de la incapacitat de la realitat eternament visible per considerar, ni tan sols imaginar, que la invisibilitat pública pugui esdevenir, en major o menor mesura, actor de l’obra, de la seva obra.

Ho hem d’entendre. L’edifici institucional en perfecta estanquitat viu –i beu– de si mateix. Viu i beu d’un repartiment de papers estrictament definit sobre l’escenari, i viu i beu de la propagació de la representació a una platea passiva immensa, descomunal, un tros de platea que no hi cap en l’edifici institucional però que, paradoxalment, n’és el seu fonament.

Entre les parets institucionals estanques, un dels rols definits sembla secundari. És aquell que retrata el que fan o diuen (que fan) la resta d’actors. És un rol si més no curiós, perquè diríem que la seva rellevància no ve definida tant per la seva intrínseca vàlua com pel servei de difusió que proporciona als companys de repartiment. En aquesta organització –repeteixo, en cas d’òptim aïllament– tot funciona. Els actors principals intervenen, gesticulen, polemitzen –sovint, sobreactuant; sovint, amb estridència– de cara a l’actor difusor. Aquest darrer fa arribar el treball dramàtic dels col·legues a l’exterior i colossal platea a la qual ofereix tallers de crítica i controvèrsia… de marges acotats. De tant en tant, un altre dels rols complementaris de l’edifici institucional surt a la intempèrie i col·loca el termòmetre sobre la platea per detectar les fluctuacions en la valoració de l’obra contínua. Finalment, amb assenyada moderació, i com a sublimació d’aquest procés superb, l’edifici institucional obre les seves pesades portes a la gernació d’espectadors durant unes poques hores per tal que esculli els propers actors principals –no pas, els directors– de l’obra infinita. Durant aquest breu interval de temps, l’actor difusor pot donar l’esquena a l’escenari i encarar l’habitualment invisible platea, per bé que l’instant és massa fugaç com per arribar a copsar-ne mides, tonalitats, rareses. Amablement convidada a retornar al seu fix i imperceptible pati de butaques, rere seu les feixugues portes del coliseu es clouen amb estrèpit, altre cop.

En condicions d’òptima estanquitat.

El veterà periodista estadounidenc Gay Talese rememorava per al magazine de La Vanguardia fa unes setmanes una escena habitual de la darrera guerra d’Iraq:

Aquella gent estúpida, aquells corresponsals de diaris i televisions amb jaquetes de camuflatge i cascs dins les unitats americanes, que cobria la guerra… des d’un tanc! (…) Ens hem convertit en servidors dels militars, en els seus relacions públiques

Amb el seu estret camp visual, el tanc avança, el tanc ignora. I des d’aquell blindat que t’aixopluga, tot el que hi ha a l’exterior, tot allò que no pots copsar ha de tenir per força una explicació atrinxerada o s’ha de circumscriure, com a molt, a l’àmbit estrictament militar. El tanc en què viatges com a reporter no és només habitacle, no és només transport; és sobretot, i alhora, interrogant i solucionari.

Però ja no podem parlar d’estanquitat.

Fa un parell d’anys que hem descobert uns alienígenes que diuen voler canviar-ho tot; ara, se’ns presenten uns altres que diuen que poden, fins i tot uns que gosen afirmar que guanyaran; com sorgeix gent que pretén ser crítica i que consumim crítica. Deu ser que passen coses. I passen coses –i les veiem– perquè hi ha goteres. O passen coses que provoquen goteres. O tot alhora. El cert és que s’eixamplen les vies d’aigua existents i se’n van obrint de noves. I ja no hi ha prou dits, prou mans, prou peus per obturar-les.

Indiferents a tot, però, amb el casc ben cofat, l’armilla antibales i amb gravadora i càmera de camuflatge, des del tanc disparem anàlisis sobre les coses que passen i en cerquem explicacions en el terreny i des del terreny que coneixem. De dins estant i vestits estrafolàriament no ens adonem que aquells que ho volen canviar tot, aquells que diuen que poden o que guanyen o aquells que afirmen que són i seran crítics fan una esmena al carro de combat en la seva globalitat i, per tant, sense fer-ho potser explícit, a tots i cadascun dels soldats que viatgen dins la seva panxa.

Entre les uniformes portades indignadíssimes del 16 de juny de 2011 i els “despropòsits” exhalats després de la sentència absolutòria pels fets del Parlament han passat tres anys i han passat moltes coses. Però no ho sembla. Pels actors, principals o secundaris, ni aleshores ni ara sembla haver-hi massa vida intel·ligent més enllà de les motivacions, disputes i intrigues emmarcades en l’escenari rigorosament institucional. Cal recórrer “perquè no torni a passar”.

Continuava Talese:

Els periodistes hem de ser forasters. Hem de ser militants, traïdors, potser terroristes en el sentit que l’ordinador ha de ser un seriós adversari, no irrespectuós, però sí escèptic del poder

Amarat, xop de teatralitat, l’actor pretesament secundari segueix fent-se el sord davant dels avisos cada cop més intensos que arriben de l’exterior. “La música no va dedicada a mi; en tot cas, als actors protagonistes”. S’enganya. Oblida la seva corresponsabilitat en l’estanquitat i insalubritat de l’edifici i en la pròrroga infinita del mateix show. I oblida el més essencial de tot: que, per naturalesa, un foraster no pot deixar-se confinar a la panxa de cap poderós blindat. No pot. Mai.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s