I els mitjans… poden ser d’esquerres?

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirma en el seu darrer llibre Santiago Alba Rico que un programa veritablement d’esquerres ha de comprendre una voluntat revolucionària en el terreny econòmic, una de reformista en l’institucional i una altra de conservadora en l’antropològic. Des que a inicis d’any el filòsof madrileny va desglossar la seva provocadora recepta en la presentació del seu pamflet (sic) al Koitton Club de Sants, confesso que no he deixat de donar-li voltes al paper que en aquesta tríada d’elements crucials juguen els mitjans de comunicació social.

Cert, aquest recurrent neguit per analitzar els elements responsables de la generació i institucionalització de l’opinió pública des d’un punt de vista, diguem-ne, filosòfic és segurament una obsessiva i tediosa pèrdua de temps. Tanmateix, per treballar en la consecució d’una societat eminentment crítica no n’hi ha prou amb flamants i interessants propostes comunicatives que ens apropen a realitats informatives silenciades o tractades habitualment de manera superficial, amb o sense intencionalitat. No hi pot haver ciutadania crítica sense una profunda i constant revisió dels òrgans que esdevenen decisius en el disseny, generalització i manteniment de la norma social en cada moment històric. I amb la pèrdua de pes evident com a institucions socialitzadores d’Església, família i escola, ara per ara és obvi que els mitjans de comunicació massius en són encara els protagonistes –veurem per quant de temps– i que han o haurien de ser, per tant, objecte principal d’examen.

Una primera aproximació a la tesi d’Alba Rico és suficient per adonar-nos que, com a agents essencialment intermediaris que són, els mitjans de comunicació incideixen tant en el sistema econòmic com en l’arquitectura institucional i el comportament social i cultural de l’espècie humana. I ho fan o ho poden fer afavorint la preservació, alteració o transformació de qualsevol d’aquests camps. Acceptat això, el que simplement esbosso tot seguit és el caire que pren, en la meva opinió, la seva influència en cadascun dels tres terrenys.

D’inici, si alguna cosa resulta especialment sorprenent d’una crisi econòmica que ni els presumptes brots verds amaguen que és indefinida és que, tot i la massiva percepció ciutadana d’estafa generalitzada i tot i l’evidència de l’incessant increment de les desigualtats socials en el món anomenat desenvolupat, el model econòmic imperant en cap moment ha estat qüestionat en els nostres mitjans. I això no ho afirmo com a persona nítidament d’esquerres –que ho sóc i no me n’amago– sinó com a simple observador astorat de la realitat: quan és palès que les coses no funcionen, a la llar, a l’empresa, a la colla castellera, la reflexió oberta i sense límits, fins i tot sobre el model d’organització, és o hauria de ser obligada. Que a punt d’acabar 2014, més de sis anys després de l’esclat de la crisi, tot un tòtem de l’ultraliberalisme com Xavier Sala i Martín sigui l’economista de referència al programa líder de la ràdio pública nacional de Catalunya –recalco els mots “públic” i “nacional”– crec que pot ser un bon indicador sobre la mena de paper que juguen els mitjans en aquest terreny: amb sort potser haurem escoltat imprecises receptes reformadores (mesures de control sobre la rauxa especuladora), però en cap cas reflexions ni debat al voltant de la possible existència d’elements inherentment nocius en el propi sistema econòmic.

Els mitjans de comunicació són, en segon lloc, especialment rellevants en l’entramat institucional. No és només que en visquin i en beguin; és que els mitjans, en si mateixos, són institució. No obstant això, el seu tradicional rol mitjancer, aquest rol de transmissió de dalt a baix d’informació, entreteniment i propaganda generada en essència en els centres de poder, els permet jugar un paper ambigu en un moment de profunda desintegració de tot l’edifici institucional. D’una banda, és cert, poden reflectir en major o menor grau els símptomes externs d’aquesta descomposició: la intensa desafecció envers els òrgans tradicionals de representació de la veu ciutadana i la consegüent demanda de mesures regeneradores o transformadores, l’ocàs força generalitzat del bipartidisme en democràcies com la nostra, o la colonització del poder financer sobre la política institucional, l’Estat i, fins i tot, les organitzacions supraestatals. De l’altra, però, com l’orquestra del Titanic, segueixen interpretant una partitura periodística “alarmantment intervinguda” –com reconeixia amb resignació Sergi Pàmies fa un parell de mesos– com si el seu paper mitjancer i transmissor i el seu creixent allunyament de la realitat ciutadana no viatgessin en el mateix gran transatlàntic i cap al conegut fatal destí.

Per últim, els mitjans massius són transmissors de continguts rabiosament actuals i caducs que, bé en el camp de la informació bé en el de la publicitat, tendeixen a negar-nos la història, el recorregut i el context. Els mitjans són també insaciables esperonadors del no mirar enrere, de la competició, de la superació dels reptes i les conjuntures negatives sense laments ni reclamacions a través de la voluntat i l’esforç individuals, i en què els conceptes de solidaritat i col·laboració han quedat definitivament segrestats per exemples puntuals d’una tan benintencionada com autocomplaent almoina massiva. En aquest sentit, els mitjans de comunicació harmonitzen amb el permanent progrés i el creixement cec, sense límits ni aturador del capitalisme, amb aquesta aparentment innòcua revolució non-stop que, entre moltes altres coses, despulla l’ésser humà del seu intrínsec i vital tarannà social i cooperador.

Es preguntava en el seu treball Santiago Alba Rico si encara avui podem ser d’esquerres. I jo em pregunto si els mitjans de comunicació massius, una institució tan lligada en origen al pensament il·lustrat i evolutivament a les democràcies liberals, que és manifestament conservadora en el terreny econòmic, poc o gens reformista en l’entramat institucional de què forma part, i inalterablement revolucionària en el camp antropològic, pot haver-ho estat o arribar a ser-ho mai.

Potser no poden ni podran ser mai d’esquerres… ni cal que ho siguin, puntualitzaran alguns. El que caldria veure és, però, si de debò es pot garantir la total validesa d’aquella màxima extensament acceptada, la de que els mitjans de comunicació són indispensables per a la configuració d’una ciutadania crítica i amb lliure capacitat de decisió i per a la incentivació de la participació activa. Un parell de segles enrere la veu discordant de Kierkegaard ho posava decididament en dubte, tal i com recorda César Rendueles en el seu ‘Sociofobia’ (pàg.149-150):

Mientras la mayoría de pensadores del momento celebraba la expansión de la prensa y las revistas como una vía de democratización, Kierkegaard pensaba que iba en detrimento de la vida política. Los periódicos estaban al margen de las estructuras de poder, pero facilitaban que sus lectores mantuvieran opiniones muy vivas sobre casi cualquier tema de interés público. En cambio, no desarrollaban en igual grado el impulso de actuar en consecuencia. Al contrario, la saturación de opiniones e informaciones contrapuestas llevaba a aplazar indefinidamente cualquier decisión importante. La prensa, en definitiva, destruía la actividad política genuina, que para Kierkegaard tenía que ver con los compromisos intensos y las elecciones arriesgadas

Per bé que llunyana, la reflexió del filòsof danès podria ser un xic descoratjadora. No tant per les conseqüències que detectava en aquella incipient comunicació massiva, la mateixa comunicació massiva que, tot i ser encara hegemònica, es troba ja en manifest declivi. Sinó sobretot per la manera com podria ser llegida i interpretada amb ulls del ciutadà ciberconnectat del segle XXI i en un entorn de múltiples i acceleradament canviants relacions socials i comunicatives.

 

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s