Context a l’era dels “Je suis Charlie”

(article publicat originalment a Media.cat)

El dijous 15 de gener veurà la llum –d’inici, en mode de proves– un nou projecte periodístic independent nascut a Madrid que, com d’altres han dut a terme darrerament, cerca un primer impuls econòmic a través del micromecenatge. El digital, que porta per nom Contexto (Ctxt), és promogut i dirigit per Miguel Mora, periodista que ha treballat més de 20 anys a El País i que en el seu contundent manifest fundacional qualificava editors i mitjans tradicionals espanyols de “silenciosa metàfora de l’enfonsament de la classe mediàtica” i el periodisme d’“emergència democràtica”.

Vist l’abominable crim contra els dibuixants de la revista satírica Charlie Hebdo del passat 7 de gener i el posterior usual desenllaç seguit en rigorós i trasbalsador directe, sembla ben oportú el naixement d’un altre mitjà que pretén fer periodisme pausat i reflexiu. De fet, les pròpies capçaleres de flamants plataformes periodístiques com Contexto o com la cooperativa Crític ja emfatitzen precisament allò de què està mancat el periodisme mainstream i, de retruc, és clar, la ciutadania que el consumeix.

De la mateixa manera que el caràcter periòdic, la contemporaneïtat o la total supeditació a l’actualitat són identificadors dels rotatius del segle XIX i XX –algun també del XXI–, mitjans que ara es vesteixen de context o de sentit crític no són sinó veritables símptomes de l’esgotament de la fórmula comunicativa dominant i, especialment, del colossal buit que aquesta decadència està generant i eixamplant dia rere dia.

En l’objectiu primordial de qualsevol d’aquests projectes de nova fornada hi trobem el seu gran valor; tanmateix, una mica també la seva feblesa. Un tempo intencionadament assossegat i un periodisme analític sobre les qüestions d’actualitat –i sobre d’altres que tradicionalment han protagonitzat el “fora de camp” mediàtic– són sens dubte bones eines per promoure l’esperit crític i evitar caure en estereotips i prejudicis. Alhora, però, el seu treball reposat i en profunditat s’ha de desenvolupar en un entorn comunicatiu que combina la major accessibilitat, democratització i immediatesa que mai hem tingut amb una agenda informativa en essència generada i dirigida encara des de dalt. I un entorn d’aquesta mena més aviat afavoreix l’emissió de missatges apressats i poc meditats davant els esdeveniments de rabiosa actualitat, l’adhesió en fons i forma a les tendències més majoritàries, reaccions i contrareaccions sovint massa empeltades d’idees i opinions preconcebudes, així com obligats posicionaments i gestos de correcció política. I, per sobre de tot, escassa o nul·la visió global.

Superada la comprensible fuetada inicial pel repulsiu atemptat contra Charlie Hebdo i després d’un silenciós trànsit per les xarxes per examinar-ne el ressò, el meu primer pensament va dirigir-se en canvi cap als atacs contra la llibertat d’expressió i d’informació que colpeja històricament Mèxic, amb especial cruesa en els darrers quinze anys. 102 periodistes assassinats, 24 desapareguts i quasi 600 investigacions judicials des del començament de segle fins a l’abril de 2014 comptabilitzava un informe de la fiscalia de delictes contra la informació d’aquell país que recollia El Mundo fa uns mesos. Si en visiteu el llistat detallat amb els noms de les víctimes a la Viquipèdia, però, veureu que els periodistes assassinats des de l’any 2000 fins a dia d’avui s’eleva a l’esgarrifosa xifra de 155.

155 professionals de la visibilització d’allò que passa pel món eliminats, en canvi, en la més crua invisibilitat, executats en la seva gran majoria per xarxes de narcos o, directament, per sicaris de representants públics corruptes del país que, de passada, tenyeixen d’un fabulós to d’obligada i permanent autocensura el treball periodístic dels supervivents. Dia rere dia. A una localitat i a una altra. A esquenes de la llum pública. En silenci. Sense escoltar cap crida mundial sincera o hipòcrita a favor de la llibertat d’expressió, cap mostra de dol en cap ple de consistori ni a cap redacció de mitjà de comunicació.

És clar, accions terroristes molt puntuals però espectaculars i executades en el cor del món occidental com la de l’11-S a Nova York, l’11-M a Madrid, el 7-J a Londres o el recent 7-G a París cerquen l’impacte i la màxima repercussió mediàtica. Que les dates concretes d’aquests atemptats vagin passant a la posteritat certificaria l’èxit de la tossuda cerca. Ambicionen ampli i constant ressò, concentracions de protesta arreu, minuts de silenci, estesa de flors i espelmes enceses en el lloc dels fets, gestos de complicitat i solidaritat mundials, també reaccions viscerals i injustes generalitzacions, increment dels nivells d’alerta antiterrorista i, sobretot, de la por. Ho cerquen i ho troben (ells coneixen millor que ningú l’etnocentrisme que ens caracteritza).

En certa manera, les rutines professionals de terroristes, governs i comunicació convencional convergeixen en un punt de mútua dependència que beuen exclusivament de la massiva visibilitat. I de resultes d’aquesta convergència i només gràcies al seguiment intens i proper del fenomen i a un ús del llenguatge verbal i visual més propi de la ficció, n’emergeix l’empatia o, com a mínim, la connexió emotiva amb l’objecte de la informació (l’atemptat a la Marató de Boston de fa dos anys n’és també flagrant exemple). No són tant l’objectiva gravetat de l’agressió ni l’objectiva proximitat amb les víctimes el que ens porta a copsar la transcendència de la informació i a fer-ne, potser, un públic judici de valor. Com testimonien la quarantena d’invisibles persones assassinades amb cotxe bomba al Iemen el mateix dia de l’atemptat de París, tan sols la molt propera i continuada exposició de fets i protagonistes d’un esdeveniment i, sobretot, el relat novel·lat d’aquesta visibilitat en fa possible la nostra implicació.

És en aquest entorn hostil i amarat d’entreteniment on actuaran i compartiran la seva tasca periodística experiències imprescindibles com Crític o com aquest Contexto que es presenta dijous. És obvi que difícilment podran marcar l’agenda informativa. Però sí que s’hauran i els haurem d’exigir que en la mesura de les seves possibilitats lluitin per compensar, d’inici, aquest primer i decisiu biaix que es produeix unànimement en la premsa predominant, en els criteris que determinen què ha d’esdevenir informació rellevant i què informació circumstancial o, directament, obviable. I, en la meva opinió, cal fer-ho en dos fronts. D’entrada, aportant als esdeveniments més mediàtics elements contextuals que fomentin la reflexió i en rebaixin l’excés de càrrega emotiva, sempre encegadora. I en segon terme, aprofitant-ne l’avinentesa per exposar d’altres realitats similars que romanen en el més injust oblit.

Oblits com, per exemple, l’assassinat amb acarnissament de Jesús Tapia, conductor de televisió i fundador de l’incisiu setmanari Proceso; o com el segrest, tortura i posterior execució del director i editor del diari La Unión, Moisés Sánchez, amb força probabilitat a mans de sicaris de l’alcalde de Medellín; o com l’acomiadament de Sayda Chinas, reportera de Notisur, per la seva insistència en denunciar pressions del governador de l’estat de Veracruz als mitjans de comunicació i exigir justícia per als companys desapareguts i assassinats*. Tots ells, a Mèxic. Tots ells, atemptats contra la llibertat d’expressió i d’informació. Tots ells, perpetrats pels volts del mateix dia en què uns altres freds i ensinistrats capadors de les llibertats més fonamentals entraven a les instal·lacions de la revista Charlie Hebdo a sang i foc. Tots ells i tants d’altres, però, amb l’afegit de patir una dolorosa segona victimització: formar part del vast i etern “fora de camp”.

*gràcies, Susana i Marc!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s