Les fonts, el debat pendent

(article publicat originalment a Media.cat)

Quan els mitjans de comunicació ens equivoquem és obligat presentar disculpes. Aquí estan les nostres. Però amb això no n’hi ha prou; hem d’interrogar-nos sobre els nostres procediments i les nostres inèrcies.

Eren les paraules del director d’El Periódico, Enric Hernàndez, en l’article-reconeixement de culpa publicat després del contundent i calamitós tractament del seu diari –amb generós infogràfic inclòs– sobre el procés de cirurgia estètica a què (NO) s’havia sotmès l’actriu Uma Thurman.

Tota la raó. Disculpes obligades a banda, el que és de debò imprescindible és la reflexió sobre el perquè de les pífies, especialment quan aquestes deriven de rutines de treball del tot assumides, que no examinades ni, per suposat, meditades.

Hernàndez argüeix tres raons que haurien motivat l’explotació intensiva d’un fet que a la fi s’ha desvetllat com a no-fet. Era tema del moment arreu, existeix interès social pels excessos de la cirurgia estètica i seguim sent víctimes, a la fi, d’uns tics masclistes que no sabem –volem, més aviat– eradicar. Se’n deixa un quart que, crec, hauria de ser col·locat en el primer lloc de la llista: quan en veiem l’oportunitat, optem per un periodisme groguenc que no cerca sinó l’increment d’audiència, del nombre de lectors i espectadors o, directament, de clicks.

Fins aquí les referències a la història que ha esdevingut trending topic a tot el món desenvolupat, precisament per la trista conclusió que resulta de conjuminar el concepte “aspecte extern d’una celebritat femenina com a tema del moment”, d’una banda, i el de “món desenvolupat”, de l’altra. Despatxo l’afer Thurman. Però em quedo en companyia dels procediments i les inèrcies del treball periodístic a què Hernàndez feia referència.

¿Què tindrien en comú, entre d’altres coses, el #4F tants anys ignorat, el rabiós directe de l’atemptat a la Marató de Boston o del més recent a Charlie Hebdo, el dia a dia de la informació sobre el conflicte a Ucraïna o el sorprenent sondeig d’urgència que encarregava i destacava El País en portada i que avalava la destitució de Tomás Gómez com a secretari general del PSM? Doncs que el caire i la intensitat del treball periodístic –o el silenci mediàtic– emanarien en primer i destacat lloc d’un joc de dependències estructural, unes dependències del tot institucionalitzades en la pròpia rutina del treball periodístic.

I què significa això? Ras i curt, que la decisió sobre el que ha d’esdevenir notícia i sobre la proximitat, intensitat i qualitat de l’enfocament no requereix sovint ni d’un mínim debat previ. En essència, “què” i “com” ja vindrien protocolaritzats.

Dependències més palpables són les que es poden derivar de la pròpia titularitat de cada mitjà i dels seus particulars interessos econòmics i polítics –l’esmentada portada d’El País sobre el Partit Socialista de Madrid o la seva línia editorial contra la Llatinoamèrica “bolivariana” en serien bons exemples–. N’hi ha d’altres molt menys evidents, bàsicament perquè els propis mitjans, amb la seva inesquinçable història d’amor amb l’opacitat, fan tot el possible per mantenir-les en la perpètua tenebra.

Parlem de dependències invisibles per referir-nos sobretot a les fonts informatives, és a dir, a l’origen de la notícia. I en aquest terreny la cosa és prou simple: hi ha fonts fiables i n’hi ha de dubtoses o, directament, d’ignorades. Com menys confiança en la font, més necessitat de contrast de la informació; i a l’inrevés, per a una font fiable, major crèdit –de vegades, fins i tot, fantàstics xecs en blanc–. Té certa lògica. Al capdavall, el recorregut vital de qualsevol de nosaltres està farcit de confiances i desconfiances construïdes sobre experiències que s’han anat provant verídiques o falses amb el pas del temps. També les fonts informatives –algunes agències de notícies, per exemple– han bastit aquesta fiabilitat a base d’anys de rigorós exercici professional.

Ara bé, sempre és així? És sempre l’experiència el que atorga el crèdit a la font informativa? O bé, el que en realitat li confereix major credibilitat no és tant la veracitat acumulada com el seu propi tarannà? Dit més planerament, no serà més aviat que ingressem els lluents xecs en blanc al compte de la font, diguem-ne, “de sistema”?

Són sistèmiques les fonts oficials, aquelles que, diríem, representen el món institucional en la seva màxima accepció: les dels tres poders de l’estat democràtic, en primer lloc, però també les dels agents socials reconeguts. Són també sistèmiques les fonts que, barroerament, podríem qualificar “de mercat”, el poder d’influència de les quals vindria determinat per la seva cotització en un joc global on els conceptes “humanitat” i “ciutadania” escalfen indefinidament banqueta. Com són sens dubte sistèmiques aquelles fonts “de bloc”, entenent per bloc un conjunt d’individus i societats que comparteixen i amb qui compartim identitat, ideologia, o interessos estratègics.

Totes elles serien, de per sí, fonts fiables, cosa que vol dir que un dels pilars de la deontologia professional, el contrast, esdevé en aquests casos substancialment circumstancial, si no innecessari. Són per defecte fiables les fonts policials, per exemple, de vegades fins al punt d’arribar a l’esperpent de donar per bones cadascuna de les divergents versions oficials que van encavalcant-se sobre un mateix afer (recordem el cas d’Esther Quintana). Com són per defecte fiables les fonts que en els conflictes internacionals provenen d’institucions o agències de notícies “de les nostres”. En els abusos presumptament perpetrats pels soldats de l’exèrcit dels EUA a l’Afganistan, per exemple, mentre passàvem de puntetes, posàvem totes les cometes del món o rebutjàvem a la primera les versions provinents de l’agència afgana Pajhwok, crèiem i reproduïem fins i tot de manera literal les que difonia la Secretaria d’Estat d’aquell govern o agències occidentals com ara Associated Press (l‘agència sobre la qual se sostenia la “notícia” de la Thurman). En la mateixa línia, ens són tan properes les “fites expansionistes” de la Rússia de Putin en el conflicte d’Ucraïna com insòlites les que persegueix una OTAN la zona d’influència de la qual no ha deixat de créixer pels antics territoris “soviètics” des de fa 25 anys.

En cas que es demostrés certa la hipòtesi, en cas que assumíssim que molta de la informació que consumim dia rere dia prové en essència de fonts sistèmiques hauríem de convenir que inevitablement nosaltres –i, de retruc, la nostra visió del món– som víctimes d’un poderós biaix informatiu, especialment poderós pel fet de transcórrer del tot inadvertit i per ser producte d’una sèrie de dependències estructurals que romanen –i es fan romandre– en la total invisibilitat. I és que la font serà –o la farem– fiable. El que en cap cas no pot ser, però, és neutra.

Fa pocs dies ‘Els matins’ de TV3 convidava l’Elisenda Rovira per parlar de l’anuari Media.cat dels silencis mediàtics que es troba en plena campanya de micromecenatge i del qual n’és coordinadora. La rebia una taula farcida de veterans periodistes. Exposat l’objectiu de l’anuari, va produir-se un fet summament excepcional. Durant vint minuts el periodisme va aconseguir ser únic protagonista de la tertúlia d’un magazine líder de la cadena líder a Catalunya; tan protagonista, que fins i tot se li va entreveure una petita part de la seva eternament oculta arquitectura, “la carpintería”, que en diria Juan Marsé.

Ningú no va parlar, és clar, de dependències estructurals del nostre periodisme hegemònic, però van sortir a la llum algunes de les seves invisibles misèries. Debat públic, debat obert sobre el periodisme que consumim sense ser-ne conscients. Aquest hauria de ser, crec, el camí. Sí, potser en posaríem en risc la credibilitat. El cas és, però, si de debò han d’existir confiances socials del tipus “drets de bressol”. Per guanyar la confiança –com per guanyar la democràcia– s’ha de treballar. I per sobre de tot, explicar i explicar.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s