Els pecats originals de la comunicació de masses

(document elaborat per a una de les sessions del VIII Taller de Análisis del Discurso dedicat enguany a la representació del moviment okupa a la premsa)

El biaix de base

No es pot dur a terme un anàlisi complet de com els mitjans de comunicació estigmatitzen col·lectius socials, en aquest cas l’okupa, sense tenir en compte d’inici varis aspectes inherents a la comunicació massiva, aspectes que, per la seva invisibilitat, resulten més nocius que els que es poden derivar dels particulars interessos polítics i econòmics que defineixen les seves línies editorials.

El primer és el més estructural de tots ells, consubstancial a la comunicació de masses, diríem que la raó primera de la seva existència. Aquest aspecte ja marca per si sol un crucial biaix inicial:

→ la comunicació de masses com a instrument del sistema. La comunicació massiva és en essència una eina fonamental per al manteniment i enfortiment del sistema. No és tant un mirall de la diversitat social com un gran productor i fixador de “la norma”, dels estàndards de la vida en societat així com de l’opinió i discussió públiques. Dit d’una altra manera, els mitjans massius delimiten els marges dins dels quals trobarem el comportament, l’estètica i el debat ideològic acceptables. Dins d’aquests marges, volgudament estrets, se situa el que anomenaríem “la centralitat”, és a dir, tot allò que pot ser possible. Fora de la centralitat, en canvi, un gran arxivador reuneix sota l’etiqueta de “marginalitat” les formes d’organització social i les ideologies que, tot i ser realitats tangibles –minoritàries o no– han de romandre en la més absoluta invisibilitat mediàtica. I, com ens podem imaginar, invisibilitat mediàtica és sinònim de “no existència”, de “no viabilitat”.

Aquesta confrontació “dins-fora”, “possible-impossible”, “realitat-inexistència, “ordre-caos” que potencien els mitjans massius a través de la informació i la publicitat resulta bàsic per a la supervivència i la vigorització del propi sistema. Com més s’eixamplen els marges de la centralitat, menys control i, per tant, major debilitat del sistema*.

*Cal senyalar que les noves tecnologies de la informació afavoreixen l’aparició de goteres en el fins fa no pas tant inviolable esquema unidireccional i vertical inherent a la comunicació massiva, la qual cosa es tradueix en un eixamplament dels estrets marges d’allò possible de què parlàvem. Sens dubte, la irrupció al Parlament de Catalunya d’una formació política “de carrer” i de treball en xarxa i a través de les xarxes com la CUP –visibilitzant-se el seu programa, però sobretot, les seves formes i la seva estètica– en són un exemple immillorable.

Les rutines informatives, segon biaix

Conegut el mòbil existencial de la comunicació massiva, vegem com es concreta a la pràctica aquesta centralitat en el terreny merament informatiu.

Per bé que són diverses les rutines periodístiques que respondrien a l’esmentat objectiu primer i poc perceptible que hem senyalat, en la meva opinió són dos els que intervenen més decisivament en la generació d’aquesta percepció col·lectiva més o menys homogènia sobre tot allò que ens envolta, en la generació dels estereotips més comuns i, en general, d’una visió del món més aviat tenyida de blancs i negres:

informació essencialment institucional. La informació que consumim a través dels mitjans massius es gesta en la seva major part en els centres de poder. Micros, càmeres i reporters assisteixen de manera permanent a les sales de premsa de les nostres institucions*, i quan no hi són físicament hi són de manera virtual, a través dels comunicats de premsa que els cada cop més potents gabinets de comunicació d’aquelles institucions envien als mitjans i que aquests reprodueixen, de vegades fins i tot de manera literal.

*Per institucions no ens referim només als evidents òrgans governamentals, parlamentaris o judicials i a partits polítics. També a sindicats, patronal, Església, grans corporacions empresarials i financeres, fins i tot ONGs i, en general, a qualsevol agent social situat en els esmentats marges centrals al qual se li reconeix potencial d’influència social…, com també, és clar, a aquella famosa Troika no escollida democràticament.

En canvi, i sense entrar en les particulars motivacions ideològiques o estratègiques dels mitjans, la mateixa estructura jeràrquica i la mateixa rutina de treball que els permet brillar en el “periodisme de declaració i contradeclaració”, els fa pràcticament incompetents per captar, recollir i difondre aquelles realitats que no disposen de seu, de caps, portaveus o representants, aquelles realitats socials i econòmiques més complexes i dispars i que acostumen a relacionar-se, treballar i opinar en xarxa, de manera assembleària o cooperativa.

El cas és, però, que ni les noves tecnologies de la informació –amb les cada cop més amples vies d’aigua que ocasionen en el rígid esquema de la comunicació de masses– no estan aconseguint que els mitjans hegemònics trenquin substancialment amb una concepció de la comunicació eminentment vertical i unidireccional, amb uns pocs però potents centres emissors d’informació i una gran massa de passius receptors. Al cap i a la fi, en general els mass media entenen per adaptar-se als nous temps comunicatius la difusió a través d’internet i les xarxes socials de les mateixes informacions generades en els mateixos centres de sempre, cosa que els porta, no poques vegades, a haver d’abaixar el cap davant el poder fiscalitzador d’una massa que, els agradi o no, ha deixat per sempre més de ser únicament receptora d’informació.

El fenomen ‘Ciutat morta’, l’operació ‘Pandora’ contra el presumpte “terrorisme anarquista” o el cas d’Esther Quintana, per exemple, han despullat de manera nítida aquest periodisme de “font oficial” dels mitjans massius, en què el caire de la informació –o, directament, el silenci– depèn en essència de la voluntat informativa d’una sola part dels seus protagonistes, d’aquella font informativa que, pel fet de ser oficial, és considerada fiable per defecte. D’aquesta pràctica en parlava i n’alertava fa gairebé 20 anys Gabriel García Márquez a El País:

(…) el mal periodista piensa que su fuente es su vida misma -sobre todo si es oficial- y por eso la sacraliza, la consiente, la protege, y termina por establecer con ella una peligrosa relación de complicidad, que lo lleva inclusive a menospreciar la decencia de la segunda fuente.

la rabiosa actualitat i la “gota malaia” de la informació. El seguiment constant de l’actualitat i la reiteració de la informació són un veritable obstacle per a la generació de l’esperit crític en la ciutadania i un estímul, en canvi, per a la del clixé.

En primer lloc, el non-stop informatiu no pot oferir més que una versió de la realitat summament simplificada i mancada del seu sempre necessari context motivacional, històric, geogràfic… Poques –i, sovint, impactants– imatges i escarits titulars sobre els temes d’actualitat van passant-se el testimoni de la informació, tant en els mitjans tradicionals –l’agònica premsa escrita, en menor mesura– com en els mitjans digitals i les xarxes socials, on hi hem d’afegir la navegació internauta accelerada i, per tant, poc disposada a encarar treballs en profunditat.

En segon lloc, aspecte que complementa l’anterior, en aquest non-stop informatiu sobresurten una sèrie de (pocs) temes que es troben permanentment d’actualitat o solen estar-ho sovint. És el que podem anomenar la “gota malaia” de la informació, aquella gota informativa que, imperceptiblement, va calant en la ciutadania. I és a partir d’aquest hàbit a la visió d’imatges reiteratives o a l’escolta o lectura tant en informatius com en les tertúlies-entertainment d’uns pocs conceptes superficials i, tot sovint, de tòpics, que s’acaba construint el parer majoritari sobre les “realitats” exposades.

Suma de biaixos i futur incert

Com a síntesi de tot el que hem exposat, doncs, hem de parlar de l’existència d’una suma de biaixos estructurals de la comunicació de masses amb d’altres inherents a la rutina periodística que, junt amb una voluntat expressa de parcialitat de les línies editorials –no tractada aquí– donen com a resultat aquesta visió estereotipada del nostre entorn.

Al biaix primer de la visibilització de “la centralitat” social (que enforteix el sistema) hi afegim el biaix fonamental d’una cobertura preeminent de la vida i de l’opinió institucionals enfront a les “de carrer” i, finalment, el biaix de la difusió de bocins inconnexos de l’actualitat d’entre els quals només acaben prevalent unes idees molt bàsiques i simplificades –però contundents– dels temes que protagonitzen l’agenda mediàtica.

El resultat és, per tant, ben obvi: manca de coneixement i d’aprofundiment sobre la realitat informativa i, en conseqüència, presència de conceptes sumaris sobre aquesta realitat i d’històries impregnades d’un llenguatge i d’uns protagonistes més propis de la ficció: nosaltres-ells, bons-malvats, en què sol difuminar-se o fins i tot desaparèixer el matís, aquella generosa paleta de grisos que, com sabem, caracteritza, en realitat, tota vida en societat.

I un breu i darrer apunt, no per breu ni últim menys transcendent.

No podem deixar d’afegir a tot el que hem explicat la dura realitat laboral de la professió periodística en els grans mitjans: les redaccions cada dia més precàries en els mitjans que encara podem anomenar de masses no fan ni faran més que accentuar-ne precisament la superficialitat de la informació i la seva dependència del periodisme interessat –relacions públiques, per tant– que elaboren els més potents i influents gabinets de comunicació (les nostres fonts “fiables”, no ho oblidem).

El brutal moment de canvi i les diverses crisis que l’afecten fa preveure que, més tard o més d’hora, ja no podrem parlar de comunicació de masses –com a mínim, no en el sentit i forma que l’hem coneguda– ni potser de mitjans massius ni, fins i tot, qui sap?, de mitjans d’informació generalista. Mentre aquest moment no arribi, però, la bestial potència d’aquest altaveu ens obliga a una constant i plena consciència dels factors intrínsecs de la comunicació massiva que incideixen decisivament en la construcció i consolidació de la nostra visió del món, no només de l’entorn més immediat, sinó també del que és del tot fora del nostre abast.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s