Villatoro mossega un gos

(article publicat originalment a Media.cat)

Que una cadena d’atemptats a Bagdad s’emporti la vida d’un centenar de mesopotàmics és molt menys noticiable que una acció terrorista a casa nostra, amb o sense víctimes. La mort d’un bon rapsoda local és menys notícia que el decés d’un personatge mediàtic o d’una estrella del pop mundial. I si un rottweiler mossega el periodista, escriptor i actual director general del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Vicenç Villatoro rebrà, segur, cobertura informativa, però sens dubte en tindrà força més si és l’actual director general del CCCB qui, en un atac de ràbia incontrolable, decideix clavar-li els seus ullals al gos.

Totes les generacions de flamants llicenciats en periodisme, tant els que l’han exercit –els menys– com els que hem acabat treballant en les més heterogènies ocupacions –la gran majoria– hem mamat les lleis de la jerarquització de la informació. I aquestes lleis, com explicava en aquest article el periodista i escriptor presumptament queixalat o queixalador, no jerarquitzen els fets segons la seva importància objectiva sinó segons “la proximitat, la fama, la transcendència social, l’empatia, el dramatisme, la sensació d’entendre-ho, la sorpresa, la repetició, l’excepcionalitat…”.

La successió de diversos esdeveniments luctuosos com el de l’aparell de Germanwings, l’agressió mortal a un professor de l’institut Joan Fuster de Barcelona o les macabres odissees de milers d’immigrants per les aigües del Mediterrani, va dur Vicenç Villatoro a recordar els lectors del diari Ara les injustes lleis que regeixen el periodisme i per les quals esdeveniments transcendents són, en uns casos, explotats (els dos primers, per exemple), i en d’altres, empetitits (el darrer).

“Les lleis del periodisme no són justes”, deia Villatoro. “No és una dèria estranya dels periodistes, sinó que la mirada de tots prima el més pròxim, el més excepcional, el més insòlit”, hi afegia. Té raó. El problema amb la lliçó de Villatoro és que en essència tira la pedra i amaga la mà o, per seguir la línia més sensacionalista d’aquest text que llegiu, que ens ensenya la profunda ferida que ha deixat la queixalada però no ens explica qui n’és de debò l’autor.

L’autoria que ens oculta a consciència Villatoro traspua en l’únic apunt aparentment crític del text. Reconeix que les morts dramàtiques dels immigrants al Mediterrani “haurien de pujar uns quants graons en la nostra escala d’interessos”, sí, però no per raons “humanitàries o de suposada justícia” sinó “per raons periodístiques (volum, repetició crònica, dramatisme i, també, simple proximitat)”.

Perquè el punt cabdal de tot plegat, cosa que una figura del nivell de l’actual director general del CCCB coneix sobradament, és que els immigrants que s’ofeguen al nostre mar no poden pujar cap graó en la nostra escala d’interessos periodístics. No poden ni podran fer-ho mai, en realitat. I no per cap llei de jerarquització informativa que així ho estableixi sinó, precisament, per les raons que el propi Villatoro nega que s’hagin de tenir en compte a l’hora de jutjar cap cobertura o descobertura periodística: les (in)humanitàries i les d’(in)justícia inherents al context en què es desenvolupa i a què se sotmet el (aquest) periodisme.

El periodisme predominant, el que s’ensenya a les facultats, el que es transmet i es perpetua a les “grans” redaccions no deixa de ser un producte de la Il·lustració, eina consubstancial a les democràcies liberals i a “aquesta idea centrista i central” del món occidental que Vicenç Villatoro defensa sempre amb tanta intensitat. Perquè aquest periodisme, de bracet de la publicitat, és per sobre de cap altra cosa un instrument imprescindible per fixar i promoure justament aquesta idea centrista i central del nostre món, la nostra centralitat de les coses, els nostres codis, el nostre punt de vista, els debats i els interessos possibles en el nostre entorn i, inevitablement, per tant, una confrontació tàcita entre un sobreexposat “nosaltres” –o “com nosaltres”– i un poc o gens visible “altres” o “ells”.

I si hi ha uns éssers humans que han excel·lit i segueixen excel·lint en invisibilitat, tant en el periodisme de la incipient comunicació de masses com en el d’ara, tant en les societats il·lustrades com en la nostra, aquests són els originaris d’aquell continent tan espoliat com oblidat que duu per nom Àfrica. Ni referir-nos-hi tan sols com a “altres”, podem. Eren i són, ras i curt, els no ningú.

És per això –dit amb tota cruesa– que és ben indiferent si aquests desheredats s’ofeguen en major o menor nombre, més o menys sovint i més o menys a prop de les nostres costes, de la manera més insòlita o de la manera més dramàtica (si és que n’hi podem afegir més, de drama). I a l’altra cara de la moneda, és també per això que és tan atractiu qualsevol contratemps en un dels ‘Queen Mary’ o dels ‘Costa Concordia’ que solquen mars i oceans del nostre bell planeta. No és ni tan sols la nacionalitat dels viatgers el que en determina la major o menor proximitat, empatia, o transcendència social, sinó el tipus d’embarcació en què viatgen uns i altres. Tots nosaltres –i el nostre periodisme– naveguem en el ‘Queen Mary’ puguem o no pagar-ne un bitllet, mentre que cap de nosaltres –tampoc el nostre periodisme– s’imagina sent part d’una pastera, encara que visquem en la més absoluta misèria.

A dreta llei, doncs, no són pas les lleis del periodisme les que hi intervenen, sinó les lleis del sistema –negoci al capdavant, per suposat– dins el qual el periodisme predominant no pot alliberar-se prou d’un etnocentrisme latent, com no ho poden fer tampoc els seus neguits informatius dels interessos d’Estat i dels interessos privats tant del propi grup de comunicació com dels més poderosos gabinets de relacions públiques. Ni l’interessant 30 minuts “Al rescat del naufragi” del passat diumenge va poder escapar d’una lògica que centra la mirada en els efectes d’aquesta dramàtica immigració sobre els països receptors i que no en fa, per tant, protagonistes a aquells que la pateixen sinó, en aquest cas, als seus rescatadors.

Al cap i a la fi, que siguem automàticament empàtics amb víctimes i familiars del vol de Germanwings no significa que no puguem ser-ho també amb els de les llanxes pneumàtiques que es desinflen al nostre mar. Només cal que ens els apropin, que ens personalitzin la massa informe de no ningús, que ens n’expliquin la seva història, el perquè de la seva desesperada i ben improbable cerca de supervivència.

¿O és que no vam sentir empatia per aquell nano de les rastes quan un dia de gener vam emmudir davant del testimoni sobre les tortures que hauria patit en un calabós de Barcelona? Ni ell ni la resta de ningús que l’acompanyaven havien viatjat en cap pastera però la seva història havia estat sistemàticament ignorada durant nou anys pel mateix periodisme que diu prioritzar la proximitat o la transcendència social. I no va ser fins que TV3 va acabar emetent de molt mala gana pel seu segon canal un documental “de part”, com el va qualificar un exdirector de diari català copartícep del perllongat silenci –també “de part”–, que aquells ningús van fer-se visibles massivament, és a dir, van existir.

No, el director general del Centre de Cultura Contemporània no s’ha vist implicat ni en qualitat de víctima ni en la d’agressor en cap altercat caní. Arribat el cas, però, no hi ha dubte que, per notorietat del protagonista, per sorpresa i excepcionalitat, també per proximitat, en tindrem puntual informació en els nostres mitjans. No en tots, però. Aliens a la mossegada, d’altres seguiran provant d’omplir el buit que eixampla dia rere dia un periodisme predominant que, com va dir Mercè Ibarz en la xerrada del 9è aniversari de La Directa, ha abandonat –ves, quina paradoxa!– el carrer i la proximitat.

Em temo que això no va de lleis del periodisme. Això va, en tot cas, de periodismes en plural. Va de deixar-se endur pel corrent o d’oposar-hi un xic de resistència. Això va, en tots els casos, de prendre partit –implícit, en uns; explícit, en d’altres– per aquells bocins de realitat on (se’ns diu o creiem que) bateguen més genuïnament les cultures contemporànies de qualsevol societat.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s