Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpaA més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc ÁlvaroEnric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’UnióEnric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.

La vaselina mortal

No és que parlar de préstec en condicions favorables sigui un crim en sí mateix. Tampoc no ho és parlar de desacceleració o de creixement negatiu ni de reajustaments o reestructuracions de plantilla ni de racionalització dels serveis públics. L’eufemisme no és pas una figura nascuda ahir. I atesa la seva naturalesa suavitzadora de penoses o incòmodes realitats, els poders mai no han pogut resistir-se a la tentació d’apropiar-se’l fins a tal punt que, ja hores d’ara, els resulta impossible de distingir-ne l’ús de l’abús.

Podríem afirmar fins i tot que tampoc no és tan greu que el discurs eufemístic sigui un tret distintiu del governant de torn, sigui del color que sigui. Al cap i a la fi, com passa a peu de carrer, la qüestió és sempre conèixer de quin peu calça el teu interlocutor. Una ciutadania plenament conscient de l’habitual empastifament vaselínic dels missatges dels rectors de la cosa pública és una ciutadania informada, que manté intacta la capacitat d’exercir la crítica, en definitiva, que és lliure.

No hi ha, però, ciutadanies informades, crítiques i lliures sense mitjans que desvetllin en quins conceptes concrets s’està aplicant la llefiscosa i lubricant substància i, el més important, per quin motiu. És evident que la gran majoria de mitjans de comunicació han esmentat de manera més o menys accentuada l’intent de l’executiu de Rajoy de disfressar el rescat d’Espanya amb tota mena d’eufemismes. És del tot comprensible en un digital com Público, per exemple, que recordava fa uns dies l’esquivada d’aquest mot en la declaració del ministre de Guindos:

“Lo que se esta haciendo es pedir un préstamo para tener unas entidades solventes que estén en disposición de dar crédito a las pequeñas y medianas empresas y a las familias españolas”

Però també la vam poder trobar -i això és més sorprenent- en aquesta crònica d’El Mundo:

“No va a haber ningún rescate para la banca española”, dijo Mariano Rajoy hace tan sólo 12 días. Y ahora, cuando el rescate está ya en marcha, la consigna del Ejecutivo conservador español es que no se le llame rescate.

És clar que quan la premsa internacional més prestigiosa arriba al punt de mofar-se’n per mitjà, per exemple, de referències ben populars i comprensibles pels anglòfons com You say tomato, I say bailout (“tu dius tomàquet, jo dic rescat”), el barroer autoengany polític i mediàtic estatal esdevé ben difícil de mantenir.

Recordem que el passat diumenge, 10 de juny, quan un rotatiu com El País obria ja en portada amb un diàfan Rescate a España, d’altres diaris estatals presentaven aquestes suggerents primeres pàgines:

     

Qualsevol ciutadà d’aquest país mínimament avesat a les pràctiques mediàtiques haurà deduït aquests darrers dies que si enlloc d’estar Rajoy al capdavant del govern espanyol ho hagués estat Rubalcaba, haurien estat La Razón o ABC qui haguessin obert edició amb un espectacular “Espanya, rescatada” i El País qui hagués fet ús de tot tipus de subterfugis intel·ligents per evitar imprimir la maleïda paraula.

I és que aquestes dues portades exemplifiquen a la perfecció la mena de periodisme que triomfa a la pell de brau fins a extrems pràcticament insostenibles. Un periodisme segrestat pel debat ideològic -millor dit, pel debat partidista- en uns mitjans de comunicació que fonamenten la seva estratègia comercial en la cerca, no del lector compromès amb la informació, sinó d’aquell que vol trobar en les seves pàgines la mena d’informació que concorda amb les seves fílies i fòbies, amb els seus prejudicis, amb la seva particular visió del món.

Fallida i refundació

En això, els grans mitjans de comunicació de l’Estat espanyol no disten gaire dels principals partits polítics. Si aquests darrers no toleren la discrepància interna i molt menys el trencament de la disciplina de vot, aquells expulsen el consumidor que exigeix el mateix criteri d’anàlisi informatiu sigui quina sigui la matèria observada. Els aparells -de partit o mediàtic- semblen ser un fi en sí mateix.

Deia l’expolític  Manuel Milián Mestre en la darrera edició del Salvados que:

(…) La política, para mí, es un acto de servicio a la sociedad; una vocación de instalar unas ideas determinadas en defensa de un concepto del bien común

El bé comú és l’objectiu que pressuposem persegueix tota organització política, de la mateixa manera que acceptem a priori que els mitjans de comunicació social obeeixen un únic mandat: el que emana del dret de la ciutadania a ser rigorosament informada.

Presumpcions naïf, és cert. Tanmateix, absolutament obligades. Perquè reconèixer que els principals agents sobre els que reposa la nostra possibilitat de decidir quin futur volem es mouen en essència per interessos ben allunyats dels d’aquells a qui diuen servir, significa admetre, ras i curt, que la democràcia ha fet fallida.

Però podem acceptar que el nostre sistema democràtic ha fet fallida? Perquè aquesta és una asseveració ben aterridora! Certament, si no ens quedem en un anàlisi superficial de la qüestió, resulta força inqüestionable que en els darrers anys s’han anat concatenant símptomes que confirmarien aquesta percepció.

Com he assenyalat tants cops en aquest blog, en seria clar símptoma la progressiva major incidència, tant en grau com en quantitat, del sentiment de llunyania de la ciutadania, no vers la política en sí, sinó vers els agents que l’exerceixen i aquells que ens l’apropen. Com en seria l’aparició de moviments ciutadans que advoquen per una democràcia més directa i per una superació dels canals tradicionals de vehiculació de la veu ciutadana. I com en són tristament també, tot i que de forma involuntària, els desarrelats socials que l’actual crisi -econòmica, política, moral- està produint a carretades.

Però si optem per una visió més perifèrica o ens resulta insuportable la simple idea d’una democràcia esmicolada, trobem motius de sobra per a la serenor. El nivell d’abstenció electoral no és significativament més alt que el de fa uns quants anys, els baròmetres d’opinió tampoc no indiquen intolerables nivells de desafecció democràtica, els polítics professionals segueixen mostrant-se acceptablement sòlids en la pell dels personatges del guinyol que els toca interpretar i els grans mitjans de comunicació segueixen delimitant-nos tan paternalistament com sempre l’espai ideològic de debat públic -ah, sí, ara també via twitter-.

Llevat que siguis de mena reflexiu i no et conformis amb un trànsit vital construït a cop de titular o butlletí horari, res no t’ha de fer sospitar que el teu hàbitat social estigui modificant-se de manera substancial. Al cap i a la fi, ciutadà, la teva vida està essent gestionada pels teus representants polítics de la mateixa forma, emprant les mateixes eines i acceptant la teva veu amb la mateixa periodicitat quatrianual de sempre. De la mateixa manera que, es tracti bé d’un rescat o bé d’un préstec en condicions favorables, se’n digui crisi o desacceleració, es produeixin acomiadaments o reajustaments de plantilla, els principals mitjans de comunicació segueixen practicant -més o menys barroerament- un fanatisme informatiu digne de la “millor” premsa esportiva.

Tot igual? Tot bé, doncs.

Semblarien participar d’aquesta fe en un entorn immutable uns grans grups de comunicació de l’Estat que, bé per pusil·lanimitat o bé per ceguesa, se sentirien ara atrapats per un model de negoci basat en la difusió de la mateixa informació generalista i amb l’enfocament com a únic tret distintiu. Amb l’exemple insostenible dels diaris impresos, el periodista Borja Ventura ens adverteix en aquesta excel·lent -i no optimista- radiografia del panorama mediàtic de l’Estat espanyol que:

Cuando dicen “enfoque” quieren decir “ideología”. Porque de eso se trata. Sólo sobreviven gigantes ya establecidos o diarios nacidos a la sombra de una idea, vendiendo para un público al que, en muchas ocasiones, se ve que le gusta que le digan lo que tiene que pensar. O eso piensan los gestores del periódico y siguen haciéndolo. Porque se ven imprescindibles

Dit d’altra manera, si ABC o La Razón, per seguir l’exemple de l’inici, deixessin de comprar la misteriosa desaparició del mot “rescat” del discurs actual del president Rajoy, quin motiu trobarien els seus lectors per seguir-hi fidels? ¿Què els faria diferents d’un altre rotatiu conservador com El Mundo que en aquests moments està essent més crític amb la gestió del govern del Partit Popular?

Un altre expert en comunicació, José Sanclemente, apunta en el blog Zona Crítica d’eldiario.es que en aquest país l’aposta per un model de negoci comunicatiu de caire “ideològic” no només afecta al contingut de la informació que venen a través dels seus mitjans estrella sinó que, a més, els impossibilita per buscar solucions col·lectives a la doble severa crisi que els afecta:

El sector de los medios es insolidario, competitivo por absurdas veleidades e incapaz de plantar cara colectivamente a la crisis. Parece que a los editores el debate ideológico les interesa más que el periodístico.

És la imatge metafòrica de l’orquestra del Titanic tants cops rememorada. Per referir-nos a governants que neguen l’innegable. O a grups de comunicació que insisteixen en fer rajar la mamella d’una vaca que agonitza però que ens venen com a saludable.

Què ha estat sinó la famosa bombolla? Què ha estat sinó l’aplicació general i generosa d’un lluminós “com si” a tota la ciutadania. Com si fossin necessaris els bolets de formigó que aixecaven constructors i promotors; com si existissin els diners amb què directors de bancs i caixes finançaven els bolets; com si el fabulós creixement de què fardaven els nostres governants no s’assentés sobre arenes movedisses…

La cerca del darrer euro o del darrer vot ha estat la màxima en un país que no fa pas tant es vantava de merèixer formar part del G8. Aquest “com si” sostingut ha comportat el desastre econòmic, social i familiar que patim i seguirem patint durant molt de temps. Però és que, pitjor encara, en aquest “com si” la subtilitat ha brillat per la seva absència. Ha estat un “com si” embolcallat per la superba fatxenderia d’unes elits la ceguesa de les quals no els ha permès ni captar la seva pròpia mediocritat.

Se’ns diu tothora que la majoria de la ciutadana ha fet seguidisme voluntari i interessat de la tendència marcada per aquestes mediocres elits ibèriques; que la única diferència entre elles i nosaltres ha estat els zeros que sumaven les cobdícies respectives; que tots hem estat responsables del general desgavell. I que, per tant, ara hem d’acceptar submissos les vacunes prescrites per aquells que abans ens han inoculat la malaltia.

Però va haver-hi possibilitats reals d’oposar-s’hi? No parlo d’individuals actituds reflexives, d’actituds habitualment refractàries a la impetuositat, la immediatesa, la descontextualització. Parlo d’actituds col·lectives, les que obeeixen els dictats del clima general -eufòric o depressiu-, les que es regeixen per les estrictes i passatgeres modes del present.

Quan aquell fiable director de banc o caixa ens empenyia a canviar de casa o de cotxe o a viatjar a la Polinèssia amb l’únic previ advertiment de “si vols, pots”; quan ens tentava amb uns sucosos 7 o 8 on d’altres n’oferien un 6; quan sota l’etiqueta d’estalvi ens encolomava productes d’alt risc amb traïdoria; quan tot això passava, on eren els que ens n’havien d’alertar? On eren tots aquells servidors públics que en teoria vetllen tant sols pel bé comú?

Els gestors de la cosa pública es trobaven potser massa ocupats en treure rèdits partidistes. I els relatadors de la vida col·lectiva, potser massa preocupats en beneficiar-se de l’eufòria consumista general. Quan el negoci de fer diner sobre el diner excel·lia per tot arreu, la política i la comunicació massiva -inseparable parella d’actors que diuen servir l’interès general de la ciutadania- es trobaven, ras i curt, fent negoci.

I és que de la mateixa manera que hem patit una fatal amnèsia col·lectiva a l’hora de recordar que no és pas el nostre benestar el que motiva l’acció emprenedora de bancs i caixes, sembla que no ha estat fins ara que comencem a despertar d’aquesta mena d’alegre somnolència a què la parella de servidors públics ens ha tingut sotmesos.

La crisi ha destapat la disbauxa financera i la inacció -quan no corrupció- del poder polític. Cert. Alhora, però, ha tret la careta a uns mitjans de comunicació de masses a qui sempre havíem confiat la tasca d’ensenyar-nos el món i considerat essencials per créixer en societat amb ple coneixement de causa.

La intoxicació diària

Començàvem el post parlant d’eufemismes que ajuden -o creuen que ajuda- a fer més àgil el trànsit intestinal del verí. Per als governants de torn, es tractaria tan sols de la ingestió d’una substància que podria provocar algun trastorn en l’organisme. I en els mitjans de comunicació d’aquest país, com ja hem vist, la tria terminològica es duria essencialment a terme seguint criteris d’estricte i rigorós interès… partidista.

D’entre els verins mortals n’hi ha de fulminants. I n’hi ha d’altres que maten poquet a poquet; són aquells que, subministrats a petites dosis i amb regularitat, van afectant les funcions biològiques bàsiques de manera quasi imperceptible fins que el dany acaba essent irreparable.

El final haurà estat el mateix; la intoxicació, fatal en l’un i en l’altre cas. Però no pas el recorregut ni la posterior reacció de l’entorn. Mentre que la mort fulminant pot aixecar sospites immediates, la mort lenta pot interpretar-se com un signe de natural decrepitud o producte -seguint amb eufemismes- d’una llarga malaltia.

Una crisi gegantina com la que estem patint és un gran exponent de les veritables dimensions que presenta l’espai de debat ciutadà. N’és un perfecte exemple perquè d’entrada la paraula crisi s’associa a un procés gradual de canvi on l’origen i el final són ben difusos. Avui, a dia 15 de juny, l’Estat espanyol és un país rescatat i -qui sap si no?- víctima també d’un cop d’estat. I és un país rescatat tant si se’n diu rescat com si s’anomena crèdit en condicions favorables. En canvi, la majoria de la ciutadania espanyola molt probablement no ho està percebent com una llosa que ha caigut sobre els seus caps. I això que es tracta de la mateixa pesada llosa que vam veure caure amb estrèpit -tot i que amagant-nos la reacció de les víctimes- a Grècia, a Portugal i a Irlanda.

El tractament informatiu de les penúries forànies són tractades habitualment de manera crua. Com que no són les teves audiències ni els teus anunciants ni els teus polítics els afectats, pots tirar de veta fins al punt de permetre’t imprimir portades vomitives com les de Fukushima tot cercant l’increment de lectors per mitjà de l’impacte.

Davant les greus problemàtiques autòctones, en canvi, aquí sí que s’exerceix un previ i minuciós escrutini no només del què, sinó sobretot de les possibles conseqüències socials i consegüents afectacions a les elits polítiques i econòmiques que el tractament informatiu rigorós comportaria. D’això és el que en diuen els nostres polítics “actuar amb responsabilitat”, un altre fabulós eufemisme del menys afable “difuminar el contingut potencialment perillós tot insuflant optimisme en la ciutadania”.

En aquesta peça del NacióGranollers es recollien unes paraules del president del Grup Barnils, David Bassa, en la presentació a la capital vallesana de l’Anuari Mèdia.cat:

“El moment, a nivell social, és molt tens, i s’ha de controlar l’esclat social (…) a través del control del discurs informatiu, coaccionant la informació. Aquesta és una tendència cada vegada més forta”

És l’eufemisme un anestèsic del dolor real, sí. Però no n’és l’únic ni el més efectiu. Dèiem que la crisi és un procés gradual del qual difícilment coneixes ni inici ni final. I no els coneixes perquè, de fet, desconeixes la part fonamental de tot procés de canvi, que és precisament la veritable dimensió del procés en sí. És allò tan repetit del llençol que sense adonar-te’n vas perdent a cada bugada fins que un dia ja no te’n queda cap.

I aquí és on s’esdevé la més sorprenent de les paradoxes: la mateixa informació actual i puntual del procés que resulta indispensable per al coneixement general de tots i cadascun dels esdeveniments que van protagonitzant-lo és, alhora, indispensable perquè la ciutadania no en percebi ni brusques variacions ni la suma total dels canvis produïts.

La informació del rabiós present, la immediata, la puntual és, alhora, doncs, informació i desinformació.

Potser en aquesta frase s’hi amaga una possible solució per als greus problemes de sostenibilitat de l’actual model de negoci de la comunicació massiva i alhora un retorn a les essències periodístiques. Perquè és evident que el negoci de la comunicació massiva és dia rere dia menys negoci i menys massiu (o menys negoci perquè és menys massiu).

Afirma Irene Ramentol en aquest article que les noves tecnologies de la informació estan permetent desplaçar el tradicional poder de la comunicació de masses cap un nou sector (“els arquitectes de la Xarxa”) en el qual:

(…) treballadors cognitius (de la Societat de la Informació) però també usuaris han pres les regnes d’aquest nou paradigma.

I afegeix Ramentol que en aquest nou paradigma als periodistes se’ls obre ara la possibilitat de treballar amb la matèria informativa sense estar sotmesos a cap grup de pressió per mitjà de nous de models de fidelització de l’audiència:

(…) encara per explorar com poden ser estructures cooperatives o bé microfinançament. Però, sobretot, la possibilitat de fer un retorn als valors despullats d’interessos, podent deixar pas a l’exercici de servei a la societat, al qual ens hi devem els professionals.

Curiosament ha estat l’instantani click i l’àgil interacció de la xarxa les que estan fent insostenible la difusió massiva i rabiosament actual de la informació. El nou panorama comunicatiu que s’obre -per molt cécs o covards que alguns persisteixin en ser- permetrà sens dubte explorar diferents models d’empresa i restituir la funció social del periodisme, on la rigorositat i la claredat -i no l’interès particular o l’eufemisme- n’han de ser forçosament protagonistes.

Però per això potser cal que aquests periodistes que n’agafaran per fi les regnes explorin també una altra interessant opció. La d’oblidar-se definitivament i sense por de la informació diària que atenalla per igual a professionals i consumidors de la informació. I bregar per generalitzar i fer atractiva una informació de periodicitat més àmplia, una informació més pausada, més analítica, més reflexiva.

Substituir, en definitiva, desinformació per informació.

Deia Milián Mestre al Salvados que:

(…) Aquí se ha hundido el sistema de valores de Occidente. I si no se reconstituye ese sistema u otro parecido alternativo, Occidente no levanta la cabeza. El capitalismo está condenado a morir si sigue por este camino

Veient el diagnòstic de la malaltia del pacient, la gravetat de la qual no ha pogut -o volgut- ser detectada per la informació diària, el periodisme no ha de témer sondejar noves vies, per arriscades que aquestes semblin.

Cal recuperar les essències. Cal recordar que tractem amb material extremadament sensible. I cal sobretot retornar a la professió la credibilitat perduda amb total mereixement després d’una tasca informativa cada dia més immediata i actual, sí, però més rutinària i irreflexiva que mai.

La nova era post-Mubàrak

Ja han passat dos mesos. L’11 de febrer de 2011, després de divuit dies de concentracions eminentment pacífiques, el president egipci Hosni Mubàrak renunciava al poder. El següent vídeo extret del Telenotícies Vespre de TV3 d’aquella jornada fa un resum de les 24 darreres hores de l’era Mubàrak, des del primer intent del rais de mantenir-se en la presidència però amb canvis en el Govern fins a la seva renúncia definitiva.

El dia següent, poc a poc, la plaça Tahrir es va buidant i el retorn dels vehicles i dels embussos indiquen el retorn a la normalitat en un nou Egipte. El titular?: el primer dia de l’era post-Mubàrak. I en el post que vaig publicar el mateix dia 12 (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit) em preguntava quant trigarien els mitjans de comunicació en desaparèixer del mapa:

(…) si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

Doncs ara que ens trobem en el seixantè dia de l’era post-Mubàrak, fem un repàs de tot plegat. L’any 2011 va començar amb l’esclat del malestar de la ciutadania de diversos països del nord d’Àfrica i de la Península Aràbiga, malestar que va prendre forma amb:

  • protestes contra el Govern a Tunísia de resultes d’un mort a l’estil “bonzo” (6 de gener)
  • protestes a Algèria per l’augment del preu dels aliments (6 de gener)
  • 1 cas de bonzo a Mauritània (17 de gener)
  • 5 bonzos més a Egipte (18 de gener)
  • 1 cas de bonzo a Aràbia Saudita i un altre al Marroc (22 de gener)
  • Inici protestes ciutadanes a Egipte (25 de gener)
  • Inici protestes al Iemen (27 de gener)

(tots els enllaços a aquestes notícies les podeu trobar al post I ara cap al Iemen)

Durant aquells dies l’atenció mediàtica sobre la zona era tan intensa que qualsevol petit esdeveniment transcendia de manera automàtica a l’opinió pública mundial. Les grans agències internacionals de notícies anaven actualitzant sistemàticament la situació política i social d’un espai físic que anava des del Marroc i Mauritània a l’oest fins Aràbia Saudita i el Iemen per l’est, de tal manera que tot el que s’esdevenia en qualsevol indret dins d’aquesta zona era automàticament relacionat i encasellat dins la carpeta “revoltes dels països àrabs”.

Gràcies a aquesta intensa focalització dels mitjans de comunicació, ens van arribar informacions tan curioses com aquesta:

Comienzan las protestas contra el régimen de Mubarak en Egipto

Los manifestantes piden reformas y la derogación de la Ley de Emergencia, vigente desde 1981

El Cairo. (EFE).- Las protestas contra el régimen del presidente egipcio, Hosni Mubarak, comenzaron hoy con una veintena de manifestantes en El Cairo, una ciudad prácticamente tomada por la policía. Las protestas, convocadas para esta jornada en el país por grupos de la oposición, son en demanda de reformas políticas y de que sea derogada la Ley de Emergencia, vigente desde 1981.

La convocatoria surgió en días pasados en foros de internet, y pretende crear un ambiente parecido al que desembocó en Túnez con la salida del poder del presidente tunecino, Zine al Abidín ben Ali.

La primera protesta partió frente a la sede de la Corte Suprema y en ella participaban a partir de las 12.30 hora local (10.30 GMT) unos veinte manifestantes a los que se unieron un grupo similar después, según pudo comprobar Efe. (…)

(La Vanguardia, 25 de gener)

Aquesta informació de l’agència EFE que publicava La Vanguardia digital sintetitza perfectament el que va ser l’actitud dels nostres mèdia durant aquelles primeres revoltes d’inici d’any. Sota l’aparença de redactats eminentment informatius s’hi amagava una clara intencionalitat que transcendia el fet puntual del que s’estava informant, és a dir, que calia que quallés en l’opinió pública la sensació que, l’un darrere l’altre, els països àrabs anaven caient sota els efectes de les revoltes ciutadanes i que tot responia a una lògica més pròpia del món de ficció que no pas de la informació, amb l’exposició d’un inici, un desenvolupament i finalment un desenllaç.

El titular que acabem de llegir no tindria cap sentit si prèviament no hagués caigut Ben Ali a Tunísia ni ens haguessin fet saber puntuals actes de protesta a diversos països per llunyants que fossin. Què vol dir que “Comencen les protestes contra el règim de Mubàrak a Egipte”? Estem parlant d’un partit de futbol, on el xiulet inicial de l’àrbitre té lloc a una hora determinada? O de les declaracions oficials en roda de premsa d’un alt càrrec de l’administració? I a més a més, l’esdeveniment, per sí sol, mereix realment convertir-se en notícia, quan del que estem parlant (llegiu atentament la informació) és d’una manifestació multitudinària de 20 ciutadans egipcis en una ciutat com El Caire amb 8 milions d’habitants? Com a molt, essent generosos, haguéssim pogut afirmar: “Convocada una manifestació de protesta contra el règim de Mubàrak”.

I què en podem dir d’aquest altre titular?:

Yemen, próxima parada de las protestas sociales tras Túnez y Egipto

(La Vanguardia, 27 de gener)

Altre cop, un redactat clarament interpretatiu seguint la lògica d’estar vivint una cursa de relleus on els uns i els altres van passant-se el testimoni.

El desenllaç de tot plegat ja el coneixem: “èxit” de les revoltes a Tunis i a Egipte, estancament de la situació a Líbia i puntuals i, ara sí, inconnexes protestes a diversos indrets, especialment a Síria i al Iemen. La pregunta és òbvia: què se n’ha fet del malestar ciutadà a Algèria, al Marroc, a Mauritània, a Aràbia Saudita, a Bahrain? On són ara les grans agències internacionals de notícies que no havien obviat cap cas de bonzo ocorregut des de l’oest fins a 4.000 quilòmetres a l’est? Què se n’ha fet de l’onada de revoltes als països àrabs?

Doncs ara som en guerra. Les il·lusionants, esperançadores, llibertadores revoltes populars senzillament s’han esfumat. Pocs són els articulistes de diaris o els tertulians de les ràdios que segueixen parlant de l’onada de canvis, de la nova era que s’enceta, de l’abans i el després o de les lliçons que hem d’aprendre a Occident. Ara som en guerra, altre cop. I la retòrica, evidentment, s’adapta a la nova situació. Ara ens parlen de guerra justa, d’intervenció humanitària i de coalició, de conflicte estancat, de gaddafistes i rebels, d’errors de l’OTAN.

Però, i Egipte? En el capítol emès fa dos mesos vam deixar els egipcis amb l’esclat d’alegria pel triomf de la revolta, amb l’exèrcit controlant el procés transitori i amb la ressaca d’una ciutadania esgotada per tants dies de mobilització. Recordem l’episodi titulat “Comença el primer dia del nou Egipte, l’era post-Mubàrak”:

Vídeo TN Migdia, TV3, 12 febrer

Són set minuts i 49 segons d’informació. Connexió en directe amb l’Albert Elfa, un dels enviats especials a  El Caire, vídeo-reportatge de l’altre periodista de TV3 desplaçat a Egipte, Joan Roura, amb entrevistes a peu de plaça, vídeo de les celebracions nocturnes, i àmplia informació sobre el gabinet militar que ha de garantir la transició democràtica.

Ara, vegem-ne el darrer episodi, les protestes del 8 i 9 d’abril, explicat per dues televisions públiques, TVE i TV3:

Telediario 15 horas, TVE, 9 abril (minuts 17:20 a 18:54)

Del bloc destinat a la actualització de la situació als països en revolta, 1:02 minuts es dediquen a la connexió amb l’enviat especial de la cadena pública espanyola a Líbia. Els 32 segons restants serveixen per explicar des de plató, no des del terreny, dos fets destacables ocorreguts a Egipte i Síria, les imatges dels quals s’encavalquen en el muntatge i, fins i tot, quan la conductora encara ens està parlant de Tahrir les imatges ja ens mostren carrers de Síria. Us en deixo la transcripció exacta de tota la notícia:

1.- (veu en off des de plató) Miles de personas ocupan de nuevo la plaza Tahrir en el Cairo para defender la revolución egipcia. Lo han hecho pese a que anoche en otra manifestación para pedir que se juzgue a Mubarak fue duramente reprimida y acabó con un muerto y más de setenta heridos.

2.- (veu en off des de plató) Mientras, en Siria continúan las manifestaciones y tiroteos en diferentes ciudades y la población se prepara para enterrar a las 37 personas que, según organizaciones de derechos humanos sirias, murieron ayer en diferentes enfrentamientos

Telenotícies Nit, TV3, 9 abril (minuts 13:10 a 15:15)

Durant aquests 2:05 minuts, en un vídeo se’ns fa un recorregut per la situació actual de les revoltes dels països àrabs amb la veu en off de l’enviat especial a Líbia. Aquí en teniu la transcripció exacta:

(presentació conductor TN) Les revoltes democratitzadores al món àrab avancen de forma molt desigual, amb dos casos en els extrems: d’una banda, Líbia, on el conflicte armat es troba estancat i les tropes lleials a Gaddafi ofeguen als rebels en algunes ciutats com Asdabiya o Misrata

(presentació conductora TN) I de l’altra trobem Egipte, on la pressió dels manifestants va fer caure Mubàrak. Avui, però, l’exèrcit egipci ha reprimit una protesta per demanar que sigui jutjat. Han mort dues persones

(entra vídeo)

(veu en off enviat especial) Hi ha quatre fronts oberts en les revoltes al món àrab i en totes hi ha banys de sang.

1.- A Líbia, però, tothom pendent de l’aparició per sorpresa de Muammar el Gaddafi a una escola prop de Trípoli. Li serveix per a dues coses: per demostrar que no ha fugit i per demostrar que a la seva zona la vida torna a ser normal. Als fronts bèl·lics, atacs contra les ciutats rebels de Misrata i Asdabiya; els rebels retrocedeixen, més desanimats des que l’OTAN ha confessat que no hi ha solució militar al conflicte (imatges visita Gaddafi a l’escola i del front: 26 segons)

2.- A Egipte, aquesta matinada s’ha demostat que la revolució democràtica no s’ha acabat. Els militars han esclafat violentament la concentració popular a la plaça Tahrir. S’ha acabat la bona imatge dels militars, que no van disparar contra els manifestants al febrer. Se’ls acusa de torturar opositors, de no voler aprofundir en les reformes i de mantenir l’estructura del règim de Mubàrak (imatges manifestació nocturna plaça Tahrir: 22 segons)

3.- A Síria, repressió a Homs, Latakia i Deraa. Agents del règim han disparat contra les manifestacions. Es parla de més de 30 morts. Una de les tribus més importants del país ha demanat la població que s’aixequi contra el règim. Tot i els morts, milers de civils continuen desafiant la represssió (imatges tiroteig carrers d’Homs: 20 segons)

4.- I al Iemen, manifestacions al sud de la capital, i el mateix, onada de violència policial. Oficialment hi ha hagut 14 ferits, però hi ha testimonis que parlen de morts. Mig país continua paralitzat per les vagues de protesta. I el règim ha desplegat carros blindats per atacar suposades bases d’Al-Qaeda (imatges disturbis carrers: 20 segons)

A una plaça, la de Tahrir, els grans mitjans de comunicació de tot el món hi tenien instal·lades totes les càmeres, micros i focus gairebé en exclusivitat fa tot just un parell de mesos; ara només ens n’arriben imatges de vídeo domèstic o de mòbil. En aquella plaça que fa seixanta dies era l’emblema de les satisfactòries revoltes pacífiques del món àrab contra la tirania i on les cadenes de tele i ràdio i els diaris hi tenien desplaçats un, dos o més periodistes, ara ja no hi tenim cap professional sobre el terreny. En aquell indret on en Joan Roura ens traslladava el testimoni no només de l’alegria sinó de les pors i els recels en el procés transitori que li comunicaven els egipcis concentrats, ara ja no hi tenim ningú que posi el micro a una ciutadania que probablement tindria moltes coses per explicar de la nova era post-Mubàrak.

Així doncs, la notícia d’agència torna a ser l’única protagonista en el relat de com es desenvolupa la transició a Egipte. El diumenge 10 d’abril, El País, ens oferia un petit reportatge sobre les noves protestes que han tingut lloc a la plaça Tahrir elaborat únicament a partir de cables de diverses agències de notícies. Després de moltes setmanes d’absència de novetats en els nostres mitjans, l’exèrcit egipci, la mateixa institució que en l’anterior capítol de la sèrie s’havia erigit en aliat de les revoltes i en garant del procés democratitzador, de sobte se’ns apareix com a repressor del poble:

La cúpula del Ejército, al mando del país tras la caída del régimen, está siendo cada vez más criticada, especialmente por no adoptar medidas legales contra el exdictador. (…) El Ejército advirtió ayer que despejará “con firmeza y con fuerza” a los manifestantes y responsabilizó de los incidentes a “elementos que respaldan la contrarrevolución”, en referencia a los leales a Mubarak.

Com s’explica aquest canvi d’actitud en la cúpula militar? Quins passos s’han seguit en el sí del govern de transició? Quines millores per a la ciutadania egípcia s’han introduït des d’aleshores? Quina incidència han tingut els lideratges populars en l’establiment de les noves polítiques? Doncs no ho hem sabut. Perquè el que s’ha esdevingut a Egipte des de la caiguda de Mubàrak fins a les revoltes del 8 i 9 d’abril ha passat majoritàriament desaparcebut per a l’opinió pública internacional.

L’expert en tecnologies de la informació, Francis Pisani, explicava a La Vanguardia en una entrevista publicada ahir, 11 d’abril, que les xarxes socials que van contribuir indubtablement a l’esclat i propagació de la rebel·lió i, per tant, al progressiu interès com a matèria informativa per als grans mitjans, a la fi no han demostrat la seva utilitat en la presa de poder. Segons Pisani:

Si tomamos el caso de Egipto, vemos que los militares recelaban de Mubarak porque quería imponer como sucesor a su hijo, que no es militar, y así se marcaba el fin del régimen militar. Esto coincide con un descontento social contra Mubarak, alentada por las redes, que hacen que se conozca el descontento. Sin embargo, quien sacó a Mubarak del poder fueron los militares que han liderado la transición con promesas de reforma, así que el poder sigue estando en las mismas manos. Y en Túnez tampoco ha cambiado el poder de manos.

I és que en el seixantè dia de la nova era post-Mubàrak, segons explica el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, en el seu article ¿Por qué la invasión en Libia? Cuestionando la tesis humanista, no semblaria que hi hagués hagut avenç de cap mena a Egipte, cosa que es confirmaria amb la perpetuació d’una llei especialment nociva:

La ley de Mubarak que prohíbe las huelgas y el derecho de sindicalización ha sido reafirmada por el gobierno de transición. Y los famosos jóvenes con Internet, ni aparecen ya en los medios.

Així doncs, tot semblaria indicar que la poètica “albada democràtica plena d’incerteses” que subtitulava el vídeo que obria el Telenotícies Migdia del 12 de febrer s’hauria vist aixafada pel feixuc caminar d’una nova realitat que, tot i els molts interrogants que ja es dibuixaven aleshores, ja no ha merescut l’atenció dels grans mitjans de comunicació occidentals.

Ja ho sabem, sí. És la injustícia de la dictadura de la immediatesa en un món mediàtic que té poc temps i menys espai per a un passat i un futur que són bàsics per a la contextualització (per tant, la comprensió) dels seus continguts. És la injustícia del focus dels mitjans, que ara se situa aquí i ara és allà segons criteris on preval la quantitat molt per sobre de la qualitat de l’esdeveniment noticiable, on preval el seu grau d’espectacularitat i d’impacte per sobre de la càrrega global d’informació.

I mentrestant, a l’audiència no ens queda més remei que seguir subjectes als capricis de l’agenda mediàtica i que ens porten a viatjar, amb igual càrrega emotiva i sense diccionari, des dels pobles àrabs en revolta fins a la intervenció justa d’Occident a Líbia tot passant per la radioactivitat de Fukushima.

Publicitem-nos als informatius

Resulta ja una absoluta normalitat per als telespectadors assistir a uns espais informatius que vénen carregats de publicitat i de propaganda ‘auto-bombo’ de la pròpia cadena. Aquesta realitat la tenim tan sumament assumida i la rebem amb tanta naturalitat que molt probablement ja ni ens adonem de quan i com ens la introdueixen.

En les televisions privades la introducció d’un gènere com la publicitat, en teoria -segons ens explicaven a la facultat- totalment diferenciat del periodisme, ha arribat a un nivell tal de presència en els informatius que per parlar-ne no sabria ni per on començar.

El problema és que aquesta deriva en les cadenes privades ha anat progressivament contaminant també els espais informatius de les nostres televisions públiques en la mena de cursa imparable i malaltissa de cerca d’audiència en què tot plegat sembla haver-se convertit. És obvi que la manera com la publicitat incideix en els ja de per sí minsos espais dedicats a l’exercici del periodisme en la televisió no és comparable entre les cadenes privades i les de titularitat pública. Mentre que les primeres ho exerceixen de manera oberta i sense vergonya, resultat de tenir els índexs d’audiència -i per tant, els ingressos per publicitat- com a líders destacats d’una llista de prioritats on el codi deontològic figura en clar lloc de descens, a les cadenes públiques, en canvi, la subtilitat n’ha de ser condició indispensable.

Un exemple ben clar de la –Ferran Monegal dixit- intersecció de l’autopublicitat en els espais informatius d’una cadena pública el trobem ahir mateix, 29 de març, en el Telenotícies Migdia de TV3.

Allò que cal saber

Segons els serveis informatius de la cadena catalana, aquests que segueixen van configurar ahir de manera cronològica el bloc de notícies essencials de la jornada, és a dir, tot allò que l’audiència havia de saber el 29 de març des de la lògica d’un servei públic com el dret de la informació:

(us en deixo la transcripció exacta més el temps dedicat a cadascun d’ells)

1.     El Govern redueix prop d’un 14% els comandaments de l’administració de la Generalitat per guanyar en eficiència. Suprimides unes 250 disposicions administratives per facilitar la relació amb les empreses i els ciutadans. (16 segons)

2.     Detingut el pressumpte autor de l’assassinat de la treballadora d’un banc a Cambrils a l’octubre. Era membre d’una de les bandes més perilloses d’Espanya desarticulada aquesta matinada a Cantàbria i al País Basc (13 segons)

3.     Els aliats aposten per les eleccions democràtiques si Gaddafi cau del poder però mentrestant sobre el terreny avui les seves tropes fan retrocedir els rebels  (12 segons)

4.     Els experts asseguren que el plutoni trobat a la central de Fukushima confirmaria que algunes barres de combustible s’han fos, però diuen que no hi ha risc si els índexs són els que s’han dit oficialment (12 segons)

5.     Bronca política per la publicació de les suposades actes de les reunions entre ETA i el govern espanyol. El  Partit Popular acusa Zapatero d’enganyar els ciutadans (9 segons)

6·     A Vic ahir es va presentar el documental del periodista Albert Om sobre l’atemptat d’ETA que va fer en aquesta ciutat justament ara fa 20 anys. Demà s’estrena per TV3 (29 segons)

Els familiars de dues de les nenes que van morir els pares, aquella cara de desesperació, desencaixades, que allò canviaria la seva vida per sempre més*

*Declaracions de la filla d'un capità de la Guàrdia Civil 

7.     La jutge es marca un termini de 24 hores per decidir si hi haurà futbol de primera i segona divisió el cap de setmana. Només sis clubs, entre ells l’Espanyol, estan disposats a jugar (12 segons)

8.     I avui al TN també parlarem de “Polseres vermelles”, que s’ha convertit en tot un fenomen i els seus protagonistes en ídols adolescents. TV3 anuncia una segona temporada de la sèrie (26 segons)

-M’ajudes?
-Però amb una condició: no li ho pots dir a ningú
-4, 3, 2… polseres amunt!*

*Diàleg fragment de la sèrie

És a dir, segons la principal televisió pública de Catalunya, el documental que Albert Om ha realitzat sobre el vintè aniversari de l’atemptat d’ETA a Vic i que s’estrenarà aquesta propera nit a TV3 i el fenòmen adolescent de la sèrie que emet també TV3 són les dues informacions que mereixen un tractament més perllongat en els titulars de portada. I no només això. Dels vuit titulars que conformen l’agenda informativa bàsica del programa tan sols aquestes dues notícies sobrepassen el llindar del llenguatge i del to purament informatiu tot introduint aspectes visuals i sonors més propis d’altres gèneres: imatges de desesperació de les víctimes de l’atemptat de Vic més les declaracions extretes del documental que ja us he reproduït, i l’emotiu diàleg d’un fragment de “Polseres vermelles” que també us he transcrit, més la seva sintonia.

Segona i vuitena notícia en minutatge

Analitzant el desenvolupament posterior del Telenotícies, ens adonem que del total de 19 notícies que configuren l’espai fins al tall publicitari (no comptabilitzem, per tant, els blocs dedicats a esports i a cultura), la informació dedicada a la sèrie d’èxit de la cadena catalana ocupa la segona posició quant a temps dedicat i la que informa sobre el documental que Tv3 oferirà avui dimecres, la vuitena posició. Aquí en teniu el llistat (en vermell les dues notícies relacionades amb la cadena):

1.       Actualització del conflicte a Líbia (5 minuts 20 segons)

2.       “Polseres vermelles” (3 minuts 44 segons)

3.       Publicació de les converses Govern-ETA (3 minuts 23 segons)

4.       Actualització de la situació al Japó (3 minuts 16 segons)

5.       Mesures d’eficiència del Govern Mas (3 minuts 2 segons)

6.       Cop a banda criminal pressumpte autor assassinat Cambrils (2 minuts 30 segons)

7.       Inversions de Qatar a l’estat espanyol (2 minuts 19 segons)

8.       Documental sobre l’atemptat de fa vint anys a Vic (2 minuts 16 segons)

9.       Operació antidroga a Sant Adrià (1 minut 52 segons)

10.     Declaracions d’Obama sobre lideratge dels EUA (1 minut 50 segons)

11.     Opinió del PSC sobre possibilitat d’eleccions generals anticipades (48 segons)

12.     Convergència Democràtica i consulta del 10 d’abril (45 segons)

13.     Manifestació de suport al règim a Síria (41 segons)

14.     Cas de corrupció a Menorca (40 segons)

15.     José Luis Moreno i el cas Palmarena (36 segons)

16.     Situació de les exportacions catalanes (31 segons)

17.     Inauguració vol directe Barcelona-Miami (27 segons)

18.     Cas Gurtel i Bárcenas (26 segons)

19.      Baixada del superàvit de l’Estat a gener i febrer (26 segons)

És indubtable l’interès informatiu del documental “ETA a la ciutat dels sants“, ara que es compleixen vint anys d’aquell sagnant atemptat d’ETA. Ara bé, també és indubtable que, de no emetre’s l’endemà a la cadena pública catalana, la notícia hagués estat evidentment més curta i sobretot no hagués tingut la càrrega d’emotivitat tan considerable que els serveis informatius de TV3 li han conferit.

Si poseu atenció en el desenvolupament de la notícia del Telenotícies (entre els minuts 25:13 i 27:29) veureu que després de la informació pura i dura sobre l’acte de presentació del documental la nit del dilluns a Vic a càrrec del seu director, Albert Om, i del conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell, el que se’ns ofereix és tot un seguit de bits de caire purament emocional per tal de captar al màxim l’interès de l’espectador per l’esdeveniment que tindrà lloc en  horari de prime time avui mateix a la nit. Hi veiem víctimes assistents a l’acte, abraçades sentides i, tot seguit, fragments del documental, amb la declaració d’una noia que explica com es va salvar de l’atemptat en què van morir els seus pares, i amb impactants documents gràfics i sonors.

I quant a “Polseres vermelles” (entre els minuts 34:25 i 38:12 del Telenotícies) cal dir en primer lloc que els serveis informatius de TV3 li dediquen el darrer apartat just abans de la pausa publicitària. Tenint en compte que, en tornar dels consells comercials, el protagonisme el pren un bloc que arrossega tradicionalment molta audiència -l’esportiu- ens podem fer una idea de la categoria que se li atorga a la notícia sobre la sèrie d’èxit.

Però què és el que en motiva la seva inclusió en un espai informatiu? On hi trobem la notícia? S’ha iniciat aquesta setmana la sèrie? Ha finalitzat la temporada? Doncs no. La notícia segons els seus responsables la trobem en el furor que sembla haver despertat en part dels adolescents del nostre país, cosa que sembla ser motiu suficient com per dedicar-li, recordem-ho, 3 minuts 44 segons del Telenotícies, és a dir, la segona informació amb més minutatge del dia.

Comença la seva exposició de manera directa, amb la sintonia i imatges de la sèrie, i sense cap veu en off ni introducció des de plató. Tot seguit, veiem una xerrada entre adolescents que dóna pas a la que podríem anomenar “excusa informativa”, que és la presentació del darrer llibre d’Albert Espinosa (guionista de la sèrie), presentació que es va haver de suspendre degut a l’allau de fans que va provocar l’assistència (reclam mediàtic) d’un dels actors protagonistes. A continuació, la part més propagandística, amb l’exposició de les dades d’audiència que ha aconseguit de mitjana en els primers nou episodis, l’ampli ús del web de la sèrie, el grup de facebook, i la interacció dels fans de la sèrie amb Albert Espinosa a través de twitter. Entrevistes a unes quantes adolescents d’un institut de Barcelona i l’opinió d’una experta en psicologia infantil i orientació familiar sobre  les virtuts de “Polseres vermelles” completen el que podem qualificar d’un gran publireportatge elaborat per TV3.

Per acabar, només dir que no estic posant en dubte la qualitat de cap dels dos productes; ni de la sèrie -de la qual no he vist ni un sol capítol- ni la del documental que s’emetrà aquesta nit. El que sí és criticable és aquesta -sembla que ja acceptada amb normalitat- presència continuada d’autopropaganda en espais de la televisió pública teòricament destinats en exclusiva a la difusió d’informació.


Diumenge de reflexió

Els hàbits de consum han anat variant molt en els darrers anys. De la mateixa manera, el temps que la ciutadania dedica a l’oci ha augmentat de forma molt significativa. Això no obstant, diria que un fet quotidià s’ha mantingut força inalterable i semblaria gaudir encara de molt bona salut. Tot i el ritme vertiginós que ens envolta i del que participem activament, és curiós veure com el matí de diumenge seguiria conformant, com a mínim en bona part de la població més madura, l’instant setmanal de necessària pausa i reflexió.

En l’imaginari d’aquest matí dominical no hi pot faltar un esmorzar més complet, un cafè que primer fumeja però que se’ns sol refredar de tan relaxat que és l’àpat i, per suposat, el diari, el diari de diumenge, farcit de suplements i publicitat, però també d’informació que no deglutirem com sovint fem la resta de la setmana sinó que mastegarem, gens apressats, tot passant full rere full.

Potser per aquest motiu, resulta el moment ideal per llegir articles de fons que, fugint del ritme ferotge que imposa la immediatesa i l’espectacularitat en el món de la informació, aborden de manera pausada i amb la sempre necessària -i tan sovint oblidada- contextualització, els esdeveniments que han configurat l’agenda recent dels mitjans de comunicació.

Ahir, com a bon diumenge, vam tenir dos exemples interessants. Dos articles elaborats per dos periodistes i que feien precisament una mirada crítica a la manera com els mitjans de comunicació occidentals -molt especialment, els espanyols- han abordat aquests darrers dies la crisi japonesa.

El diari Ara, d’una banda, va publicar l’article d’opinió d’Iu Forn, Després del desastre res torna a ser mai més igual (per veure pdf cliqueu aquí), on el periodista afirma quelcom que no ha de ser sorprenent per gairebé ningú però que és bo de recordar:

Cada cop que hi ha una catàstrofe diferent a les anteriors es trenca definitivament la barrera que prèviament ja s’havia anat esquerdant amb les petites batzegades del dia a dia. El gran succés és un espectacle que dóna audiència, i per tant és un bon moment per aprofitar la confusió, saltar-nos un límit i situar-nos ja davant del següent, que caurà quan hi hagi un altre succés que sigui novetat.

Segons el periodista, cadascun dels precedents que han renovat la manera d’informar sobre successos tràgics o catàstrofes naturals han obert la porta a continues innovacions per a futures i novedoses catàstrofes. Per exemple, sosté Forn, en aquests moments els nostres ulls estarien tan avesats a rebre imatges de terratrèmols i tsunamis gravades en directe per videoaficionats  que cada vegada en demanaríem (i ens en donarien) més:

Un nou tipus de catàstrofe provoca interès, l’interès dóna audiència, l’audiència reclama material informatiu i els mitjans audiovisuals es veuen abocats a informar hores i hores perquè la competència també informa hores i hores. Al final tot plegat es converteix en una cursa de sensacionalisme buida de contingut.

Iu Forn ens explica que en la crisi japonesa -encara inacabada- ha existit, per un costat, una cursa contrarellotge per aportar noves dades (sovint especulatives) abans que la competència i, per un altre, un ball de xifres inflades que tindrien la seva base:

(…) en suposicions sense fonament perquè avui, dues setmanes després, encara és impossible donar xifres exactes. Per què van fer-ho? D’una banda, engrandir el succés sembla que justifiqui l’allau d’informació. De l’altra, hi ha por de no actualitzar la informació prou de pressa. Cada minut has de dir una cosa nova i si quan ha passat un minut no tens cap novetat, especules.

I finalment en tota difusió d’esdeveniments impactants com el que ens ocupa no hi pot faltar l’ús dels anomenats i mai prou ben definits “experts”. Forn ens posa l’exemple d’un catedràtic de física a qui l’informatiu del migdia d’Antena 3 va entrevistar el 17 de març -recordem, en plena efervescència de “lluites agòniques” i “èxodes a Tòquio”-, expert que va deixar anar perles com aquesta: “l’urani està en fissió”, o com aquesta altra: “el més probable és que en un termini d’un dia o dos, els reactors entrin en fusió i surti una enorme quantitat de radiació que probablement converteixi 100 quilòmetres a la rodona en una zona inhàbil per a la vida durant molts segles”. A parer del periodista:

Després hem descobert que aquest senyor, el que estava fent no era explicar, sinó aprofitar el moment per fer propaganda de les seves idees. Estàvem assistint al naixement d’un nou format: l’expert al gust del periodista. Vostè com el vol, a favor o en contra? Més apocalíptic o menys? Vol informar o vol fer pujar l’audiència?

L’altre exemple d’ahir diumenge és la crònica de l’enviat especial d’El Periódico al Japó i corresponsal a la Xina Adrián Foncillas, Entre la timidesa i el fragor, on ens aporta la complentària visió dels especialistes i mitjans de comunicació japonesos sobre el tractament de l’accident a la central nuclear de Fukushima 1 per part dels mèdia occidentals. Foncillas afirma que:

Al Japó indigna la cobertura internacional del desastre, per catastrofista i sensacionalista.

Però també que la indignació ha arribat a sectors occidentals:

La web Japan Quake Facts promet informar només sobre «fets» i demana ajuda per finalitzar «l’innecessari caos i por». Bona part de la comunitat espanyola al Japó s’ha organitzat al Facebook per denunciar els excessos de la premsa espanyola. Altres webs llisten errors i hipèrboles.

El periodista insereix en el seu article unes paraules de l’editor del The Japan Times que, com ja esmentava en el meu anterior post, exemplifiquen molt clarament la manera com un succés impactant com aquest pot deixar sorprenentment de ser titular principal en el moment en què la situació (encara que sigui crítica) no s’aguditza:

«Sí, molts mitjans han sigut irresponsables -opina Chris Betros, l’editor-. Alguns ni tan sols van arribar a les zones afectades. Els han interessat menys els milers de morts que la radiació i, cada vegada que aquesta baixa, es tornen a fixar en Líbia. Ni Fukushima és Txernòbil ni l’amenaça a Tòquio és real. Però parlar d’apocalipsi augmenta les vendes».

De totes maneres, tot i que Adrián Foncillas reconeix que la premsa japonesa es va concentrar en intentar difondre el que estava succeint a la planta nuclear de Fukushima sense caure en alarmismes gratuïts i que:

Amb la perspectiva que dóna el temps, el seu enfocament més assossegat no era erroni

no ha deixat de justificar els hiperbolismes que han sovintejat en els mitjans occidentals aquests darreres dies:

La central nuclear havia registrat dos incendis i una explosió. Dos forats de vuit metres quadrats al vas del reactor 4 posaven en contacte les barres de combustible amb l’exterior. El primer ministre, Naoto Kan, reconeixia el risc d’«una filtració més important» i estenia el radi d’exclusió. (…). Günter Öttinger, comissari d’Energia de la Unió Europea, parlava d’«apocalipsi» i d’una «situació fora de control». Experts espanyols defensaven que la catàstrofe era imminent i inevitable. Corresponsals aguerrits en mil guerres feien les maletes, multinacionals llogaven vols xàrter per evacuar el seu personal del país i moltes ambaixades es mudaven a Osaka, al sud. Si no era una catàstrofe nuclear, s’hi assemblava molt.

Llegit així, tot seguit, doncs potser sí que hi havia lloc per a l’alarmisme, com semblaria acceptar el periodista d’El Periódico. Ara bé, precisament avui, 28 de març, que se’ns està parlant de nivells de radiació (en xifres, que impacta més) 10.000.000 de vegades o -finalment- 100.000 vegades els nivells normals, cap dels principals mitjans escrits del país ho recull en portada ni en un trist racó. I tornant als dies de clímax de la crisi, mentre la premsa occidental devorava els titulars que emanaven de la seva particular lectura dels fets o que sortosament per a ells els proporcionava les declaracions d’algun gestor de la Unió Europea, la premsa japonesa evitava per tots els mitjans de no provocar el caos. Com explica en l’article de Foncillas un periodista de l’Asahi Shimbun:

«(…) Ens veieu molt tranquils, però l’amenaça nuclear ens terroritza i no seria gaire difícil que arribessin els desordres socials. Per aquest motiu, davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada»

Aquesta hagués estat una bona sentència final per arrodonir el necessari article d’autoreflexió d’Adrián Foncillas: “davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada”. Perquè la transcendència d’aquesta frase rau en el fet que atorga també als agents mediadors (en aquest cas, els mitjans de comunicació) una part important de responsabilitat vers la ciutadania. Llàstima, però, que Foncillas prefereixi sentenciar la seva crònica amb un paràgraf final -aquell que amaga sempre les línies que deixen especial petja en el lector- del tot diferent, fent recaure totes les culpes de l’actuació desmesurada dels mèdia occidentals sobre les espatlles de l’empresa Tepco, del Govern i dels ciutadans japonesos:

Va ser Tòquio qui va parlar de la crisi més important des de la segona guerra mundial. El Govern i l’empresa que gestiona la planta de Fukushima no són aliens a la falta d’informació i a la confusió. Els toquiotes que es van tancar a casa seva durant uns quants dies o que han buidat d’aigua embotellada les botigues malgrat els missatges de calma del Govern japonès no llegeixen premsa estrangera.

No sé pas, doncs, si en aquest article pressumptament reflexiu i ben òptim per a un diumenge de reflexió li haurà mancat finalment al periodista la distància i independència necessària per abordar sense peròs les “hecatombes”, “lluites desesperades” i “ofensives totals” amb què els gestors del seu propi diari van optar per obrir edició de manera absolutament lliure, sense més pressió que la que pot exercir la seva competència i, per tant, en l’exercici d’un acte sobirà de pròpia responsabilitat.