Els pecats originals de la comunicació de masses

(document elaborat per a una de les sessions del VIII Taller de Análisis del Discurso dedicat enguany a la representació del moviment okupa a la premsa)

El biaix de base

No es pot dur a terme un anàlisi complet de com els mitjans de comunicació estigmatitzen col·lectius socials, en aquest cas l’okupa, sense tenir en compte d’inici varis aspectes inherents a la comunicació massiva, aspectes que, per la seva invisibilitat, resulten més nocius que els que es poden derivar dels particulars interessos polítics i econòmics que defineixen les seves línies editorials.

El primer és el més estructural de tots ells, consubstancial a la comunicació de masses, diríem que la raó primera de la seva existència. Aquest aspecte ja marca per si sol un crucial biaix inicial:

→ la comunicació de masses com a instrument del sistema. La comunicació massiva és en essència una eina fonamental per al manteniment i enfortiment del sistema. No és tant un mirall de la diversitat social com un gran productor i fixador de “la norma”, dels estàndards de la vida en societat així com de l’opinió i discussió públiques. Dit d’una altra manera, els mitjans massius delimiten els marges dins dels quals trobarem el comportament, l’estètica i el debat ideològic acceptables. Dins d’aquests marges, volgudament estrets, se situa el que anomenaríem “la centralitat”, és a dir, tot allò que pot ser possible. Fora de la centralitat, en canvi, un gran arxivador reuneix sota l’etiqueta de “marginalitat” les formes d’organització social i les ideologies que, tot i ser realitats tangibles –minoritàries o no– han de romandre en la més absoluta invisibilitat mediàtica. I, com ens podem imaginar, invisibilitat mediàtica és sinònim de “no existència”, de “no viabilitat”.

Aquesta confrontació “dins-fora”, “possible-impossible”, “realitat-inexistència, “ordre-caos” que potencien els mitjans massius a través de la informació i la publicitat resulta bàsic per a la supervivència i la vigorització del propi sistema. Com més s’eixamplen els marges de la centralitat, menys control i, per tant, major debilitat del sistema*.

*Cal senyalar que les noves tecnologies de la informació afavoreixen l’aparició de goteres en el fins fa no pas tant inviolable esquema unidireccional i vertical inherent a la comunicació massiva, la qual cosa es tradueix en un eixamplament dels estrets marges d’allò possible de què parlàvem. Sens dubte, la irrupció al Parlament de Catalunya d’una formació política “de carrer” i de treball en xarxa i a través de les xarxes com la CUP –visibilitzant-se el seu programa, però sobretot, les seves formes i la seva estètica– en són un exemple immillorable.

Les rutines informatives, segon biaix

Conegut el mòbil existencial de la comunicació massiva, vegem com es concreta a la pràctica aquesta centralitat en el terreny merament informatiu.

Per bé que són diverses les rutines periodístiques que respondrien a l’esmentat objectiu primer i poc perceptible que hem senyalat, en la meva opinió són dos els que intervenen més decisivament en la generació d’aquesta percepció col·lectiva més o menys homogènia sobre tot allò que ens envolta, en la generació dels estereotips més comuns i, en general, d’una visió del món més aviat tenyida de blancs i negres:

→ informació essencialment institucional. La informació que consumim a través dels mitjans massius es gesta en la seva major part en els centres de poder. Micros, càmeres i reporters assisteixen de manera permanent a les sales de premsa de les nostres institucions*, i quan no hi són físicament hi són de manera virtual, a través dels comunicats de premsa que els cada cop més potents gabinets de comunicació d’aquelles institucions envien als mitjans i que aquests reprodueixen, de vegades fins i tot de manera literal.

*Per institucions no ens referim només als evidents òrgans governamentals, parlamentaris o judicials i a partits polítics. També a sindicats, patronal, Església, grans corporacions empresarials i financeres, fins i tot ONGs i, en general, a qualsevol agent social situat en els esmentats marges centrals al qual se li reconeix potencial d’influència social…, com també, és clar, a aquella famosa Troika no escollida democràticament.

En canvi, i sense entrar en les particulars motivacions ideològiques o estratègiques dels mitjans, la mateixa estructura jeràrquica i la mateixa rutina de treball que els permet brillar en el “periodisme de declaració i contradeclaració”, els fa pràcticament incompetents per captar, recollir i difondre aquelles realitats que no disposen de seu, de caps, portaveus o representants, aquelles realitats socials i econòmiques més complexes i dispars i que acostumen a relacionar-se, treballar i opinar en xarxa, de manera assembleària o cooperativa.

El cas és, però, que ni les noves tecnologies de la informació –amb les cada cop més amples vies d’aigua que ocasionen en el rígid esquema de la comunicació de masses– no estan aconseguint que els mitjans hegemònics trenquin substancialment amb una concepció de la comunicació eminentment vertical i unidireccional, amb uns pocs però potents centres emissors d’informació i una gran massa de passius receptors. Al cap i a la fi, en general els mass media entenen per adaptar-se als nous temps comunicatius la difusió a través d’internet i les xarxes socials de les mateixes informacions generades en els mateixos centres de sempre, cosa que els porta, no poques vegades, a haver d’abaixar el cap davant el poder fiscalitzador d’una massa que, els agradi o no, ha deixat per sempre més de ser únicament receptora d’informació.

El fenomen ‘Ciutat morta’, l’operació ‘Pandora’ contra el presumpte “terrorisme anarquista” o el cas d’Esther Quintana, per exemple, han despullat de manera nítida aquest periodisme de “font oficial” dels mitjans massius, en què el caire de la informació –o, directament, el silenci– depèn en essència de la voluntat informativa d’una sola part dels seus protagonistes, d’aquella font informativa que, pel fet de ser oficial, és considerada fiable per defecte. D’aquesta pràctica en parlava i n’alertava fa gairebé 20 anys Gabriel García Márquez a El País:

(…) el mal periodista piensa que su fuente es su vida misma -sobre todo si es oficial- y por eso la sacraliza, la consiente, la protege, y termina por establecer con ella una peligrosa relación de complicidad, que lo lleva inclusive a menospreciar la decencia de la segunda fuente.

→ la rabiosa actualitat i la “gota malaia” de la informació. El seguiment constant de l’actualitat i la reiteració de la informació són un veritable obstacle per a la generació de l’esperit crític en la ciutadania i un estímul, en canvi, per a la del clixé.

En primer lloc, el non-stop informatiu no pot oferir més que una versió de la realitat summament simplificada i mancada del seu sempre necessari context motivacional, històric, geogràfic… Poques –i, sovint, impactants– imatges i escarits titulars sobre els temes d’actualitat van passant-se el testimoni de la informació, tant en els mitjans tradicionals –l’agònica premsa escrita, en menor mesura– com en els mitjans digitals i les xarxes socials, on hi hem d’afegir la navegació internauta accelerada i, per tant, poc disposada a encarar treballs en profunditat.

En segon lloc, aspecte que complementa l’anterior, en aquest non-stop informatiu sobresurten una sèrie de (pocs) temes que es troben permanentment d’actualitat o solen estar-ho sovint. És el que podem anomenar la “gota malaia” de la informació, aquella gota informativa que, imperceptiblement, va calant en la ciutadania. I és a partir d’aquest hàbit a la visió d’imatges reiteratives o a l’escolta o lectura tant en informatius com en les tertúlies-entertainment d’uns pocs conceptes superficials i, tot sovint, de tòpics, que s’acaba construint el parer majoritari sobre les “realitats” exposades.

Suma de biaixos i futur incert

Com a síntesi de tot el que hem exposat, doncs, hem de parlar de l’existència d’una suma de biaixos estructurals de la comunicació de masses amb d’altres inherents a la rutina periodística que, junt amb una voluntat expressa de parcialitat de les línies editorials –no tractada aquí– donen com a resultat aquesta visió estereotipada del nostre entorn.

Al biaix primer de la visibilització de “la centralitat” social (que enforteix el sistema) hi afegim el biaix fonamental d’una cobertura preeminent de la vida i de l’opinió institucionals enfront a les “de carrer” i, finalment, el biaix de la difusió de bocins inconnexos de l’actualitat d’entre els quals només acaben prevalent unes idees molt bàsiques i simplificades –però contundents– dels temes que protagonitzen l’agenda mediàtica.

El resultat és, per tant, ben obvi: manca de coneixement i d’aprofundiment sobre la realitat informativa i, en conseqüència, presència de conceptes sumaris sobre aquesta realitat i d’històries impregnades d’un llenguatge i d’uns protagonistes més propis de la ficció: nosaltres-ells, bons-malvats, en què sol difuminar-se o fins i tot desaparèixer el matís, aquella generosa paleta de grisos que, com sabem, caracteritza, en realitat, tota vida en societat.

I un breu i darrer apunt, no per breu ni últim menys transcendent.

No podem deixar d’afegir a tot el que hem explicat la dura realitat laboral de la professió periodística en els grans mitjans: les redaccions cada dia més precàries en els mitjans que encara podem anomenar de masses no fan ni faran més que accentuar-ne precisament la superficialitat de la informació i la seva dependència del periodisme interessat –relacions públiques, per tant– que elaboren els més potents i influents gabinets de comunicació (les nostres fonts “fiables”, no ho oblidem).

El brutal moment de canvi i les diverses crisis que l’afecten fa preveure que, més tard o més d’hora, ja no podrem parlar de comunicació de masses –com a mínim, no en el sentit i forma que l’hem coneguda– ni potser de mitjans massius ni, fins i tot, qui sap?, de mitjans d’informació generalista. Mentre aquest moment no arribi, però, la bestial potència d’aquest altaveu ens obliga a una constant i plena consciència dels factors intrínsecs de la comunicació massiva que incideixen decisivament en la construcció i consolidació de la nostra visió del món, no només de l’entorn més immediat, sinó també del que és del tot fora del nostre abast.

La caixa de Pandora i el periodisme

(article publicat originalment a La Directa)

Hi ha ocasions en què un esdeveniment d’actualitat té la virtut de deixar al descobert rutines de treball periodístic habitualment ocultes. L’operació Pandora ordenada per l’Audiència Nacional i executada ahir pels Mossos d’Esquadra n’és, sens dubte, una d’elles. Amb el matiner i succint comunicat policial on s’afirmava que es duia a terme una operació contra el terrorisme anarquista a diversos locals i domicilis, la maquinària mediàtica es posava en marxa amb celeritat.

Deixant de banda el seguiment immediat però alhora intensiu i proper que en va fer la Directa, el 324, l’Ara, La Vanguardia, Vilaweb, El Periódico i El Punt Avui van ser els més matinadors. I en aquelles primeres informacions sobre l’operació tan sols Vilaweb va aplicar-hi la mínima reserva exigible amb l’ús –insuficient, tanmateix– de les cometes. En la resta, a banda del més genèric “operació antiterrorista” del 324, el protagonista absolut dels titulars inicials va ser el terrorisme anarquista, escrit literalment així, amb l’article definit i sense cometes ni presumpcions de cap mena; vaja, exactament com l’àrea de comunicació dels Mossos ho havia redactat en el seu comunicat. Menció especial mereix, per cert, el primer titular d’El Periódico. El seu “cop al terrorisme anarquista a Catalunya” caldrà ser conservat amb tota cura per a una posterior –i presumiblement enrojoladora– revisió:

Cop al terrorisme anarquista a Catalunya http://t.co/3hqVTnjRLR

— El Periódico (@elperiodico_cat) December 16, 2014

Però amb l’hora del cafè arriba la pausa. Amb la pausa, la màquina s’humanitza i, amb ella, el seu treball. Presumptament. Tres o quatre hores després de l’inici de l’operació a la Kasa de la Muntanya i del primer comunicat dels Mossos, d’altres mitjans abordaven la matèria. És un interval de temps suficient perquè qualsevol maquinària comunicativa hagi pogut posar en quarantena el concepte “terrorisme anarquista”. Sabem d’accions prèvies que el justifiquin? Si és així, n’hem informat anteriorment a la nostra audiència? Aportem, per tant, aquesta informació relacionada? Entenent, suposo, no suficientment fundada la motivació oficial d’operació antiterrorista, eldiario.es va limitar-se a titular la peça amb una fidel descripció dels fets (escorcoll d’espais llibertaris en una operació contra anarquistes). El País i Público, en canvi, informaven de l’operació –insisteixo, en hora més reposada– seguint el redactat sense matisos emprat per policia i Audiència Nacional, fórmula a la qual El Mundo hi afegia unes cometes.

I el 324 –ai el 324!– cap a quarts d’onze continuava tractant el terrorisme anarquista com si fos un fenomen permanentment mediàtic i, fins i tot, il·lustrava el tuit que enllaçava amb la notícia amb una imatge de l’intent de desallotjament de la Kasa de la Muntanya de fa tretze anys, segurament la millor prova del descomunal arxiu informatiu que deu haver generat l’activíssim terrorisme llibertari. Quedem-nos amb aquestes dades, però: canal públic d’informació non-stop, quatre hores després d’iniciada l’operació, reproducció de la idea base de la nota oficial dels Mossos, imatge de 2001:

Almenys 14 detinguts en l'operació policial contra el terrorisme anarquista http://t.co/oehj0KdUvr pic.twitter.com/ne8ob22ZVF

— 324.cat (@324cat) December 16, 2014

La xarxa va reaccionar amb contundència davant les generals transcripcions acrítiques dels mitjans massius. Una insistent contundència que, junt amb l’arribada de més dades i amb el presumpte ús d’un mínim sentit crític a les redaccions, devia motivar la tirallonga de modificacions en les informacions que es van anar produint al llarg del dia (queda el rastre d’algunes URL com a prova del tractament inicial): alguns titulars ja no parlaven d’operació contra el terrorisme anarquista sinó contra grups anarquistes (Ara, El Punt Avui, El Mundo); en d’altres s’hi descobria l’apassionant món de les cometes (La Vanguardia, 324); Público canviava “terrorismo” per “movimiento” i El Periódico rectificava el seu vergonyós titular inicial amb un correcte “operació policial contra anarquistes acusats de terrorisme”. I El País, tot i haver suavitzat més tard el missatge inicial, avui tira pel dret i afirma amb rotunditat que els detinguts van posar bombes a caixers i catedrals, pertanyen a una organització anarquista i estan vinculats al moviment okupa.

Afirmava l’Andreu Barnils en un gran article autocrític a Vilaweb que allà on alguns “han vist terrorisme anarquista, d’altres hi hem vist periodisme d’estat.” En alguns casos, com en l’exemple d’El País, és innegable la permanent voluntat de criminalització dels moviments llibertaris i, en general, del món que tenen per costum titllar d’”antisistema”. La Vanguardia, La Razón i altre cop El País, amb unes peces de context que, com apuntava Media.cat en la seva anàlisi d’urgència, reforçaven ahir l’existència d’aquest nostrat terror llibertari únicament a partir de fonts policials o judicials, n’avalarien la tesi. El més trist és constatar, però, que ni la irrupció d’una noció socialment inexistent com “terrorisme anarquista” va fer disparar d’entrada les alertes de la mínima prudència, del mínim rigor, de la mínima professionalitat en molts mitjans.

Per tant, sí, l’operació Pandora despulla el periodisme d’estat. També despulla, però, les greus mancances del periodisme de rabiosa actualitat. I sobretot despulla un periodisme de font eminentment oficial, un periodisme que no és que en begui i en visqui sinó que s’hi ofega amb monòtona irreflexió. Un periodisme, a més, greument afectat per les cada cop més precaritzades redaccions i que s’ha anat avesant a la conversió automàtica en notícia de les “informacions” generades en les àrees de premsa –millor, de relacions públiques– de governs, cossos policials, grans firmes empresarials i financeres o d’aquella troika que governa sense haver estat democràticament escollida.

L’operació Pandora destapa, paradoxalment, la caixa que duu el mateix nom. I de dins en surt un periodisme massiu que, en essència, segueix interpretant la mateixa partitura de la informació vertical i unidireccional, aliè als avisos de fons que li llença la xarxa cada cop que el modela, aliè a la nova tonada regeneradora que commociona tot el món institucional sense excepció del qual, per molt que la seva colossal miopia li ho impedeixi captar, n’és membre de ple dret.

Els adults d’Évole, reclutats per a Crimea

Segurament, si hi ha una cosa que les criatures envegen de debò del món adult és la llibertat de decidir. Quan t’és marcada l’hora d’anar a dormir, ets conduït a casa del tiet Pep o a fer el turista ves a saber on i per què, quan ets extraescolaritzat, multidisciplinàriament activat i sobrestimulat de manera regular, el “tant de bo fos gran!” que et suscita tot plegat amaga un profund anhel de disposar de lliure i plena capacitat de decisió.

Els adults que tenim la (dis)sort de ser progenitors –que cadascú decideixi la conveniència del prefix– solem atenuar aquestes primerenques ànsies de llibertat de la canalla amb el força condescendent “aprofita ara que pots viure despreocupat”, tot sabent que en el pack decisió s’inclou tant el previ dubte com l’acceptació de les conseqüències que se’n deriven.

És obvi que no existeix una ratlla separadora entre la vida tutel·lada de la infantesa i la plenament independent de l’adult. Com correspon a tot trànsit, la progressiva conquesta de més autonomia individual va de bracet d’una assumpció de responsabilitats en la mateixa proporcionalitat.

Un dels trets característics de la vida humana adulta és la facultat de governar-se, sempre que no existeixin, és clar, deficiències físiques o psíquiques que ho impedeixin. Governar-se o administrar-se és, doncs, ser responsable de la vida d’un mateix. I no hi ha exercici de la responsabilitat de la pròpia existència sense contínues eleccions entre opcions ni constants emissions de petits i grans veredictes.

De vegades, és cert, l’adult desitjaria poder retornar a aquella alegre opressió de la infantesa, a aquella deliciosa inconsciència que et feia gaudir plenament del moment i de l’espai que t’havien estat cedits. Sens dubte, el pes feixuc de les responsabilitats excita el costat amable d’aquella llunyana tirania. Però, com a norma general, l’adult vol exercir d’adult i, sobretot, vol ser tractat com a adult, ni que sigui per compensar les indefugibles i rutinàries obligacions, aquelles –com les que es deriven de tenir criatures– que, si un dia van ser el resultat d’un procés conscient i independent de tria i decisió, francament, després de tant temps i enmig de tant soroll ambiental, qui pot ser capaç de recordar?

Obrint el focus

Una frase amagada en un interessant article al Washington Post sobre un dels actual monotemes en la informació internacional, la crisi d’Ucraïna, em va cridar l’atenció fa uns dies. La traducció vindria a ser aquesta:

En una cultura mediàtica occidental que en gran mesura menysprea el context o la història, a Putin se li ha assignat el personatge del dolent en aquesta obra

Katrina vanden Heuvel, columnista habitual del rotatiu, demanava en aquest text molta menys fanfarroneria per part de les potències occidentals i molt més sentit comú. Accions assenyades que es derivarien d’una mínima aplicació de la capacitat d’entendre els lògics neguits de Rússia, que no serien tant econòmics com de seguretat, en comprovar l’imparable engrandiment territorial de l’OTAN tot i la promesa de no estendre l’Al·liança Atlàntica feta en temps de la reunificació alemanya per part del president George Bush sènior .

Desenvolupant el parer de l’articulista, la manca de pinzellada contextual i de mínima revisió històrica en la informació diària dels conflictes a què ens han avesat els mitjans, ens impossibilita d’entendre els diversos posicionaments i ens empeny a un anàlisi dels fets tenyit de blancs i negres, de bons i dolents i, en conseqüència, al bastiment d’una opinió general que, s’exterioritzi o no, acaba glorificant els “nostres” i desaprovant els “altres”.

Parem atenció al següent parell de mapes.

Europa, 1989. Membres de l’OTAN vs. membres del Pacte de Varsòvia:

font: viquipèdia

Europa, actualitat. Membres de l’OTAN:

font: zonu.com

No cal ser una llumenera per adonar-se del canvi radical que s’ha produït en el sí del vell continent després de vint-i-cinc anys. Excepte Rússia, tots els estats-nació que el 1989 formaven part del Pacte de Varsòvia (tractat de cooperació militar entre els països de l’òrbita soviètica) són en l’actualitat membres de l’organització que en va ser el seu mirall del costat occidental, l’OTAN.

Així, l’antiga RDA (ara, part de l’Alemanya unificada), Polònia, la República Txeca i Eslovàquia (antiga Txecoslovàquia), Hongria, Romania, Bulgària i Albània (que va sortir del Pacte de Varsòvia el 1968), integren hores d’ara el tractat de cooperació militar fundat el 1949 com a garantia de seguretat de l’Europa Occidental davant l’ex Unió Soviètica i els seus aliats. A banda d’aquests països, també en són part Eslovènia i Croàcia (territoris de l’extinta Iugoslàvia, mai alineada). L’OTAN compta en l’actualitat, a més, amb tres antigues repúbliques de l’antiga URSS (Estònia, Letònia i Lituania) i disposa fins i tot d’un enclau militar a l’exrepública soviètica de Geòrgia, a la riba est del mar Negre, com explica Heuvel a l’article.

I si apropem el focus sobre aquest mar que separa Europa i Àsia, el canvi de colors és espectacular. Mentre que en l’època soviètica, Rússia controlava de manera directa o indirecta totes les seves ribes excepte la meridional (controlada per Turquia, membre de l’OTAN), fins a la deriva de la crisi ucraïnesa cap a Crimea només ho feia en una petita porció de la riba nord-est, així com en aquesta península -ara, en litigi- a través de la seva potent base naval de Sevastopol.

En resum, la foto dibuixa OTAN a la riba sud del mar Negre (Turquia), OTAN a la riba occidental (Rumania, Bulgària), post militar de l’OTAN al sud-est (Geòrgia), i un país al nord (Ucraïna) el nou govern del qual, com explicava Rafael Poch en aquest anàlisi a La Vanguardia, estaria fent passos accelerats per incorporar-se tant a l’organització militar occidental com a la Unió Europea.

“Amenaça de Rússia“, deia la conductora del TN Migdia, Núria Solé, tot donant pas a la connexió amb Brussel·les per a la valoració dels darrers moviments de Putin a la península de Crimea (minut 4:36). I sens dubte, ho és. Confrontant-la amb la modesta exposició d’aquest mínim context geogràfic, però, potser no resulta tan senzill definir qui està mobilitzant més i millor els seus “tancs” a la zona.

Relats elementals

Tant si volem com si no ho volem, darrerament convivim amb aquest país de l’est europeu anomenat Ucraïna, un indret que fins fa ben poc -i perdoneu-me l’abusiva exageració- ens era pràcticament tan familiar com Zimbabwe o Bhutan. És el que té estar sotmès a la dictadura de l’actualitat. Sense oportunitat de preparar mínimament el viatge, sense temps de consultar ni una trista i desfasada guia, vestits encara amb la indumentària pròpia de la sobtadament interrompuda expedició anterior, hordes d’adults hem estat llençats en paracaigudes a places incandescents, a edificis presidencials des d’on es dirigia la repressió, a residències d’oligarques de sumptuositat obscena…

Des d’aleshores, tant se val si hem mostrat molt, poc o cap interès en els fets que s’hi han anat produint. Quan cada dia reps vàries dosis informatives de la crisi ucraïnesa i els esdeveniments (sembla que) se succeeixen en una diàfana relació causa-efecte i amb protagonistes tan bellament antagònics, és poc probable que trobem un sol adult que no sigui capaç d’enunciar un mínim relat dels fets, per molt elemental que sigui.

En aquest relat no hi pot faltar el president-titella que de cop i volta fa un gir de 180º en la seva política internacional i allunya Ucraïna de la Unió Europea per tornar a apropar-la a la veïna Rússia; no hi ha de faltar tampoc una ciutadania farta de l’estesa corrupció de la seva oligarquia que s’encén contra aquest gir i que, amb tenacitat i constància, després de molts dies de concentracions i diversos morts, aconsegueix de derogar el règim i constituir un govern provisional fins a les properes eleccions. En aquest mateix relat, no hi falta, evidentment, una Rússia imperialista que es nega a acceptar el nou curs dels esdeveniments i que d’estranquis acaba envaint l’estratègica península de Crimea amb l’excusa de defensar els drets lingüístics i culturals de la seva majoria russòfona.

A grosso modo aquesta en seria la crònica-resum. ¿Com podria ser d’altra manera quan, com en tantes altres ocasions en la informació més allunyada de la nostra realitat, el matís i l’embolcall circumstancial són aclaparadorament derrotats per la simplicitat, per perfils perfectament definits, sense fissures, i sovint, també, pel tòpic matusser?

Com hem indicat d’altres vegades en aquest mateix blog, el focus permanent i la repetició del missatge són claus per a la construcció -moltes vegades, inconscient- d’una idea molt bàsica sobre els esdeveniments dels quals se’ns informa. De fet, els adults consumidors de la comunicació massiva som, en essència, víctimes de l’arbitrarietat: la inicial i primordial, l’assentament en un moment determinat del focus informatiu sobre un o altre punt en detriment d’altres possibles escenaris; i en segon lloc, la reiteració de la informació i d’uns conceptes clau en què, com sabem, el llenguatge juga un paper cabdal:

Por sí mismo, régimen no tiene significado negativo, significa “sistema político”, sin más. Pero hoy se usa para dar a entender un país donde peligran o ni siquiera existen la democracia, las libertades y los derechos humanos. Aunque a veces su empleo parezca natural, tratándose de dictaduras incuestionables, en la mayoría de casos la línea es delgada, y países con idénticas zonas de sombra en democracia y derechos son llamados “gobierno” o “régimen” en función de la estima y los intereses de quien los nombra.

L’apunt d’Isaac Rosa no és pas fútil. Des de mitjans de novembre de l’any passat hem sentit parlar manta vegades de “règim de Ianukòvitx“, d'”opositors pro-europeus”, de la revolta “EuroMaidan”, de “repressió de les protestes” i, per fi, de “govern de coalició provisional”. La veritat és que els adults d’aquesta banda del món no necessitem massa més dades per poder prendre partit. Si, a més, després s’hi afegeixen grups armats pro-russsos que prenen Parlament i Govern de Crimea o se’ns parla del somni euroasiàtic de Putin, el nostre suport a un dels dos equips ja resulta incorruptible.

Qui -i sota quin criteri periodístic- decideix quina forma de govern pot ser titllada de “règim” i quina no? En quin moment la presidència democràticament elegida de Ianukòvitx ha esdevingut “règim de Ianukòvitx“? Era ja considerat oligarca en les tres ocasions en què va ser primer ministre i, sobretot, durant l’assalt a la presidència de 2004 frustrada per la “Revolució Taronja”? Ha pogut presidir la República d’Ucraïna durant tres anys, aquest oligarca, sense ser epicentre mediàtic mentre la direcció de les seves polítiques era, potser, la més convenient? Són preguntes llençades a l’aire.

Excepcionals han estat, per exemple, les informacions que centraven el focus en la participació d’elements ultranacionalistes, ultradretans o directament feixistes en les concentracions a Maidan -fins i tot, en la possible autoria de les matances dels franctiradors, atribuïdes massivament i exclusiva a les forces repressives de Ianukòvitx– així com en la posterior composició del Govern de transició. En va parlar La Sexta en el seu informatiu el dia 6 de març (minut 16:06 a 17:46) i en feia referència també l’enviat especial de La Vanguardia, Rafael Poch, en aquesta crònica de finals de febrer.

En canvi, una TV3 que ha passat per alt aquesta menor o major intervenció del radicalisme de dretes en l’oposició ucraïnesa durant tots els mesos de conflicte, ha necessitat poquets dies de contagi de la crisi a Crimea per obsequiar-nos amb un temible primer pla dels paramilitars eslaus “antisemites i feixistes” que arriben a la península per donar “suport incondicional” a Rússia. Una crònica, a més, en què l’enviat especial Nicolás Valle no dubta a parlar de “govern separatista pro-rus”, un qualificatiu, com a mínim, sorprenent, si l’escoltem des d’aquest ínfim racó de món amb aspiracions sobiranistes.

De la mateixa manera, tot i repetir-se fins a l’extenuació la profunda divisió d’Ucraïna, durant les setmanes i setmanes de concentracions a Maidan, els neguits d’una de les sensibilitats majoritàries de la seva ciutadania van restar ocultes o, simplement, incorporades a la carpeta del règim que urgia abatre. Altre cop, Crimea exerceix de contrapès en el tractament informatiu. Des que els marejats paracaigudistes hem estat convidats a abandonar Kíev a corre-cuita per raure a mig vestir a la península envaïda per Rússia, han sovintejat les mencions als comprensibles temors de la minoria tàtara, com aquest de La Sexta o aquest altre d’El País, i retrats més a fons d’aquesta ètnia com el d’aquest mini-reportatge en un TN de TV3 i en què queda ben clar que, per a aquesta minoria, “Moscou és sinònim de repressió, persecució, genocidi”.

Com a adults tan summament desconeixedors de la diversitat social i cultural i de la realitat política i econòmica d’Ucraïna com de la de Crimea, probablement agrairem que en aquesta darrera localització existeixi un major esforç afinador i explicador de la diversitat interna. Això no obstant, tant del discurs dual per a Ucraïna (ciutadania versus règim pro-Rússia) com del més explicatiu de la complexitat social i cultural per a Crimea se’n deriva una mateixa conclusió en el format que esmentàvem a l’inici, del tipus blanc-negre, bons-dolents: tant ens duria a qualificar de pèrfida imperialista la Rússia de Putin la informació mancada de matís sobre Ucraïna com l’aparentment més treballada sobre Crimea.

I això ens porta a la tercera forma d’arbitrarietat de què som víctimes els adults consumidors dels mitjans massius: l’atenuació o l’accentuació de la informació, segons convingui. És a dir, no és tant sols que hi hagi discrecionalitat en l’establiment inicial del focus informatiu que determina la visibilitat o invisibilitat d’un escenari, discrecionalitat que depèn també de l’atribució o no de completa fiabilitat a fonts interessades; no és que en trobem també en la constància comunicativa, la reiteració del missatge i l’ús pervers del llenguatge. També existeix discrecionalitat a l’hora de decidir sobre què s’aplica una capa difuminadora i sobre què, en canvi, una d’exageradora, sobre què s’informa de manera més allunyada i asèptica i sobre què de manera més propera i emocional.

Davant d’aquestes -i d’altres- formes d’arbitrarietat a què eternament els adults consumidors assistim com a mers espectadors i que fins i tot superen la pròpia tropa -cada cop menys tropa- d’adults professionals del periodisme, és inevitable veure en la comunicació massiva dels conflictes internacionals un dels engranatges fonamentals de la geopolítica mundial:

Si algo queda claro de los “papeles de Wikileaks” o del “asunto Snowden”  es que el “complejo integrado” comunicacional es un arma de guerra que engarza sólidamente a los poderes políticos, económicos, servicios secretos, los medios en versión completa, y los pone a disposición de las opciones estratégicas de las grandes potencias

Ho afirma Manolo Monereo, politòleg -i també, sí, membre d’Izquierda Unida– en aquest article per a Cuarto Poder, en què posa conflictes amb actual sobreexposició mediàtica -Ucraïna o Venezuela- com a exemples d’una nova dinàmica política mundial caracteritzada per la fi de l’anomenada globalització, una globalització que, a parer seu, no hauria estat més que un projecte polític lligat als interessos estratègics del poder predominant dels Estats Units destinat a construir:

(…) un mundo ordenado de tal modo que la hiperpotencia  norteamericana nunca tuviera realmente que compartir su poder

Llibertat de decidir

Parlàvem d’un coneixement adult a grosso modo de l’entorn llunyà, com a resultat d’un arbitrari assentament dels focus sobre una o altra matèria, d’una presència mediàtica continuada en espais informatius i també en d’altres d’entreteniment -tertúlies de savis “opinodelquecalgui” incloses-, d’una reducció de la complexitat del món a argumentacions simplistes i d’un relat massa empeltat de la narració d’aventura, amb pronunciats antagonismes i amb l’ús d’un llenguatge inadvertidament parcial.

Així és com aquests éssers envejats per la canalla per la nostra lliure capacitat de decidir som reclutats per engruixir les files de l’exèrcit -aparentment innocu- de l’opinió general. Adults que, des de la innocent arrogància, entenem que adults d’altres punts del planeta -envejats també, segur, pels seus propis infants- sí que són allistats a la força per al seu particular exèrcit, aquest sí, temible i amenaçador. És clar que aquells són víctimes de la propaganda, ens diem amb autosuficiència els consumidors d’informació.

Pero Rusia apenas tiene recursos de propaganda externos. El eficaz canal RT [Russia Today] que da voz en inglés a muchos disidentes de Estados Unidos, es poca cosa. En el frente informativo las divisiones acorazadas están en manos del adversario.

Les divisions cuirassades de la comunicació de què parla Poch serien en mans de l’adversari, un adversari que necessitaria imperiosament el suport passiu o, si més no, la silent comprensió dels adults d’aquesta banda del planeta per assolir els seus particulars objectius:

Poco a poco la gran máquina de la información global se pone en marcha. La máquina que hizo pasar por “humanitaria” la guerra de Yugoslavia, por “guerra contra el terrorismo” la segunda invasión extranjera de Afganistán, que vendió amenaza de armas de destrucción masiva en Irak y causas justas por doquier, comienza a emplearse a fondo ahora con Crimea.

Assumir aquesta realitat no és sinònim d’encoratjar fantasioses “conspiranoies” sinó el mer reconeixement que tots som part d’un escaquer sobre el qual es lliuren -i ens fan lliurar- eternes batalles imperials, on els conceptes bondat-maldat, favorable-perjudicial estan simplement al servei de cadascun dels rivals per tal de mantenir, recuperar o conquerir la supremacia.

Fa un parell de setmanes, moments després de deixar milions d’adults bocabadats i/o emprenyats amb el polèmic ‘Operación Palace‘ sobre el cop d’Estat del 23F, Jordi Évole s’explicava davant l’audiència:

Nosotros hemos reconocido que era mentira lo que hemos contado y seguramente hay otras veces que también les han contado mentiras y nadie se lo ha dicho

Efectivament, mai no ens n’alerten quan allò que ens expliquen és mentida, o quan és una mitja veritat, o quan no és que sigui mentida però que en no explicar-se l’altra part acaba esdevenint-la; no ens expliquen que mentir és també -o sobretot- no explicar, explicar així de passada o explicar massa, que mentida és la informació que es genera des de la trinxera, com mentida és la informació corporativa i la informació exageradament institucional.

Deia Évole que havia tractat el seu espectador com a adult, com a persona capaç de (de)codificar i entendre la informació, per tant, com a individu capaç de detectar les falsedats, els possibles interessos ocults o intents tendenciosos d’orientació de l’opinió pública. I hi afegia que amb el fals documental havia pretès:

(…) decirle al espectador que tenga cuidado, que intente contrastar las noticias en medio de este alud informativo en el que vivimos

En l’escaquer global, però, la verificació de les informacions resulta, ras i curt, una quimera per al comú -i no tan comú- dels adults. I és que, en essència, la comunicació massiva és part indissociable, més que d’un sistema econòmic, sobretot d’un complex cultural hegemònic, en què el simple exercici del dubte o de la pausa reflexiva, ja no diguem la malfiança, resulta, per extraordinari, una poderosa resistència.

“Altre cop el pare… que mai no es creu res!”, s’exclama sovint el meu fill gran davant les familiars notícies de la tele. I se m’escapa un subtil somriure. En el convenciment que, en la conquesta de més autonomia fins a la total independència, tan sols el dubte constant, tediós, de vegades injust -també, és clar, sobre tot això que acabo d’escriure- pot eixamplar de debò els estrets marges de la llibertat de tria, de la llibertat de decisió.

Gamonal, TV3 i el (des)control

Després de quatre jornades de protestes als carrers del barri del Gamonal, dimarts al vespre vam saber que l’alcalde de Burgos paralitza les obres del bulevard que s’hi projectava i anuncia que en els propers dies crearà una comissió amb participació del veïnat per cercar-hi consens.

Que la sostinguda crisi econòmica, política i social que pateix Europa i especialment l’Estat espanyol, susciti esclats aïllats de potent indignació popular de tant en tant no és res que pugui estranyar ningú hores d’ara. El que sí sorprèn -gairebé tant com la Revolució russa als qui sempre la van imaginar a les industrials Alemanya o Anglaterra- és que aquest episodi s’hagi produït en un d’aquells indrets de l’Espanya profunda sempre allunyats dels focus mediàtics i eternament conservadores.

Efectivament, la capital del primer Govern de Franco (gener del 38), una d’aquelles ciutats on sembla que mai no hi ha passat ni hi passarà res de nou “més enllà -com diu Ignacio Escolar en un excel·lent article contextualitzador- d’aquesta aparent maledicció que obliga la majoria dels joves a escapar-ne”, de sobte es veu sacsejada per una perseverant mobilització popular amb gran repercussió -i suport- a nivell estatal i que acaba obligant l’executiu local a modificar, si més no, la seva inicial i unilateral acció urbanitzadora.

“Tot per un bulevard?”, es preguntaven els de La Marea en una crònica de fa un parell de dies. Sí i no. Els veïns protesten contra la construcció d’una obra que costarà uns 8 milions d’euros en un barri obrer i molt castigat per l’atur on l’Ajuntament ha tancat una de les principals escoles bressol, reduït els horaris dels centres cívics i on no hi ha diners ni per encendre tot l’enllumenat públic. I també:

(…) por la asignación del proyecto al empresario Antonio Miguel Méndez Pozo, muy afín al PP y con antecedentes por corrupción vinculada al ladrillo. Méndez es, además, dueño del principal diario local de Burgos, con cuyo tratamiento de las protestas los vecinos no están nada de acuerdo

Méndez Pozo ‘Michel’, empresari de la construcció condemnat a set anys i tres mesos de presó el 1992 (va sortir-ne als nou mesos amb el tercer grau penitenciari), com explica Escolar, va fer i desfer en les requalificacions urbanístiques de l’Ajuntament d’una ciutat que sorprenentment es trobava, ja abans de la bombolla immobiliària, dalt de tot de la llista d’urbs amb la vivenda més cara d’Espanya:

Su población es estable desde hace años y, comparada con otras, apenas ha recibido inmigración. No tiene tampoco ninguna barrera natural para su expansión: está en mitad de un llano, sin esos límites que en otras ciudades pone la montaña o el mar. No tuvo tampoco un desarrollo económico excepcional: ni es un Silicon Valley, ni ha vivido ningún repunte industrial.

El retorn del “rehabilitat” Méndez Pozo a les mateixes teranyines d’intercanvi de favors i corrupció local de sempre explica l’explosió de ràbia veïnal en temps de persistent ofec i, sobretot, prova de manera nítida com de poderosos i indestructibles arriben a ser els vincles d’il·legalitat -i amoralitat- del caciquisme de tota la vida, aquell que no ensopegava amb límits durant el franquisme, i que en democràcia… sembla que tampoc.

Rutina institucional

Com els passa a les interessades i promisqües relacions entre poder polític i empresarial -i comunicatiu- d’aquest país, algunes rutines de casa meva també tenen especial dificultat per evolucionar (llegiu, extingir-se). Una d’aquestes rutines és l’encesa de l’aparell televisor cap a les nou del vespre pel seu canal “predeterminat”, just al moment en què la sintonia anuncia l’inici del Telenotícies Vespre.

I ja sabem que les rutines, tant les personals i innòcues com les delictives perpètuament impunes, són precisament això: accions que s’han fet des de ja ni recordes quan i on en la seva execució no intervé anàlisi racional ni reflexió ètica de cap mena; tant sols, un mer automatisme.

Però un dels efectes de la rutina és també la manca gairebé absoluta d’elements sorprenents. Així com en els casos de corrupció que arriben a la llum pública (podem imaginar-ne l’irrisori percentatge) la sorpresa és, ja no la condemna, sinó la simple imputació d’un polític, un banquer o un membre de la reialesa, en el consum del menú d’un telenotícies ho seria, per exemple, que la informació generada fora de les institucions polítiques, econòmico-financeres o socials assolís el paper preponderant que la nova societat digital comença a exigir.

Gamonal constitueix una d’aquestes sorpreses, sens dubte. I per partida doble. És, d’una banda, una bona pedra a la sabata en l’habitualment plàcid camí d’adjudicació d’obra pública d’esquena a les necessitats del ciutadà i de la mà dels individus concrets que se’n lucren. De l’altra, ha aconseguit convertir en notícia destacada en els mitjans de comunicació unes -poc presumptes- presumptes irregularitats (o, com a mínim, un evident tuf de socarrim) que, sense la tenaç indignació del veïnat, hagués seguit l’invisible recorregut en què confien -i que sol blindar- els seus avesats emprenedors.

9 del vespre, dèiem. 14 de gener. Telenotícies de TV3. I passa això:

Bloc nacional:

• Info 1: “sorprenent” abstenció de la CUP en la petició de traspàs de competències per a la consulta a Madrid: 2 minuts i 15 segons
• Info 2: discrepàncies a l’interior del grup parlamentari del PSC en relació a aquesta petició: 2 minuts i 10 segons
• Info 3: immobilisme del PP espanyol sobre el seu model territorial: 43 segons
• Info 4: viatge de Rajoy i alts empresaris i financers als EUA: 2 minuts i 17 segons
• Info 5: reaccions del portaveu Homs a referències de Rajoy i silencis d’Obama respecte al sobiranisme català: 50 segons
• Info 6: Enquesta Social Europea sobre els polítics i les institucions democràtiques: 1 minut i 35 segons
• Info 7: evolució dels sous de directius, càrrecs intermitjos i empleats segons Escola de Negocis EADA i la consultora ICSA: 2 minuts i 39 segons
• Info 8: no recurs del fiscal anticorrupció a la imputació de la Infanta: 32 segons
• Info 9: presentació del pla estratègic sobre seguretat viària del Departament d’Interior: 1 minut i 38 segons
• Info 10: recomanació al Govern espanyol per part de la Comissió Nacional Mercats i Competència de revisar el monopoli dels estancs: 42 segons

CORTINETA i bloc internacional:

• Info 11: conferència de premsa de François Hollande (infidelitats i gir al centre): 2 minuts i 5 segons
• Info 12: comissió d’investigació sobre la Troika al Parlament Europeu: 1 minut i 46 segons
• Info 13: 4a Constitució a Egipte des de la caiguda de Mubàrak: 1 minut i 51 segons

CORTINETA i bloc… “calaix de sastre”?:

• Info 14: decisió de l’alcalde de Burgos de paralitzar les obres del bulevard al barri del Gamonal: 22 segons
• Info 15: preparació de la candidatura a Patrimoni de la Humanitat del paisatge del Priorat i de la cuina catalana: 33 segons
• Info 16: decisió de la UE de denominació de “Sangria” a la beguda produïda exclusivament a Espanya o Portugal: 33 segons
• Info 17: inici de la remodelació del Passeig de Gràcia de Barcelona: 35 segons

CORTINETA i bloc d’esports.

I parlant d’esports… minut i resultat a Gamonal?:

14ena notícia del dia, minut 23 de programa, 22 segons.

D’inici, el fet. Els caps de redacció del Telenotícies van considerar que la decisió de l’alcalde d’una capital de província espanyola de paralitzar un projecte urbanístic davant la continuada protesta veïnal era, clarament, la notícia menys transcendent de les 17 emeses aquell vespre. Ho certifiquen la durada (la més curta de totes), la inclusió en el vagó de cua d’aquella edició, i el recurs audiovisual emprat (el més pobre possible en televisió): imatges gravades del veïnat ocupant el carrer i locució en off des de plató; ni enviats especials ni unitats mòbils i, per tant, cap declaració dels participants en les protestes ni de cap responsable de l’Ajuntament. Resumint, informació de farcit; perquè ens entenguem, del tipus “ep, tranquil, que si te la saltes no et perds res d’important!”.

Després, la probable justificació oficial. Segur que la llunyania geogràfica física i subjectiva (o de lligam, diguem-ne, emocional) respecte del lloc dels fets seria l’argument emprat per explicar aquesta categorització informativa: si això de Burgos hagués passat a qualsevol capital catalana el tractament hagués estat diferent. Sí… o potser no tant; depèn de si en la decisió final intervenen d’altres consideracions més de contingut informatiu o d’organització interna (i aquí ja entrem en el terreny interpretatiu).

Doncs, som-hi: interpretacions personals. Les agruparé només en dues, alhora independents i interdependents.

La primera, el tractament condicionat per la matèria abordada. És el que li ve de seguida al cap a qualsevol que no consumeixi informació provinent de mitjans de comunicació tradicionals (qualificats sovint encara de “seriosos”) o, si més no, que no ho fa amb exclusivitat: que els fets de Gamonal, com qualsevol altre moviment social de protesta, forma part d’aquell grup d’informacions considerades altament perilloses i que, per tant, han de ser preferiblement silenciades o, de no ser això possible, clarament atenuades. En aquest cas parlem, doncs, de tractament informatiu condicionat per una evident intencionalitat política (o, millor, sistèmica).

La segona interpretació, el tractament condicionat per la pròpia organització o gestió interna del mitjà. En la premsa i en les agències de notícies tradicionals, com en les àrees informatives dels mitjans radiofònics o televisius, l’estructura organitzativa s’orienta gairebé en la seva totalitat a focalitzar l’atenció en els centres de decisió o en els agents d’intermediació i a nodrir-se de tot allò que prové de fonts institucionals i/o institucionalitzades. Parlem, doncs, d’una estructura rígida, jeràrquica, avesada a la comunicació de dalt a baix, vertical i unidireccional, que només permet flexibilitzar-se davant d’esdeveniments o successos imprevistos, però que naufraga estrepitosament en la radiografia i comprensió del moviment en xarxa, horitzontal, mancat de portaveus, oficines de premsa o gabinets de relacions públiques.

Control i descontrol

Parlava abans d’interpretacions independents i interdependents alhora.

Ara som independents. Ho hem explicat en nombroses ocasions en aquest mateix blog: el 15M marca en el món de la comunicació massiva un abans i un després. I el marca perquè durant un període breu però significatiu (especialment, el maig del 2011) l’agenda informativa va estar essencialment marcada per les sorprenents invasions de places a les ciutats d’arreu de l’Estat. Probablement, la mateixa atracció dels propis periodistes davant la novetat d’un fenomen de mobilització ciutadana sense precedents i que, precisament, es revoltava contra unes estructures democràtiques corrompudes i inútils davant la crisi, va ser la que va acabar momentàniament produint la inèdita sensació de descontrol polític i informatiu.

Des d’aleshores, com hem comprovat a casa nostra amb la deriva dels Telenotícies de TV3, una de les prioritats governamentals ha estat recuperar el timó d’aquest control de l’agenda informativa: traduït, tornar a fixar el moment, el lloc i la manera de les “informacions” considerades essencials per a la ciutadania i, és clar, atenuar la visibilització de totes i cadascuna de les mostres de protesta o mobilització ciutadana (amb l’excepció de les que són del seu grat, és clar). L’èxit, ho hem vist, no admet discussió.

Però ara som interdependents. Aquella primavera del 2011 no hi havien portaveus ni responsables entre els indignats, però hi havia places concretes ocupades. De manera que, després de la inicial desatenció, els mitjans tradicionals van acabar instal·lant-hi unitats mòbils i càmeres fixes. El fenomen que s’havia originat en organitzacions en xarxa i a la xarxa va multiplicar-se, lògicament, per l’efecte crida i la potència difusora dels mitjans massius. Però les seves estructures informatives “dinosàuriques” només han estat capaces de captar el “sorprenent” fenomen en el moment en què aquest s’ha materialitzat i visibilitzat. Les seves rutines informatives no estaven dissenyades per percebre el que es coïa abans que les places fossin ocupades com no ho estan encara ara per percebre el que es cou després que s’hagin buidat definitivament.

En els mitjans massius hi trobem, doncs, control i descontrol alhora. Hi ha control intencionat sobre la matèria informativa difosa, això és ben evident. Però també, un profund descontrol estructural que no els permet accedir, arreplegar i aprehendre dades que, malgrat tot, malgrat ells mateixos, hores d’ara ja són matèria informativa en d’altres plataformes.

En el TN Vespre del passat dimarts, com a mínim, 15 de les 17 informacions generalistes eren de caire estrictament institucional o provenien de fonts institucionals: partits polítics, governs o caps d’Estat, parlaments, institucions judicials, organismes oficials, centres d’estudis. Rere d’aquesta estructura s’hi amaga una focalització permanent en els centres de decisió i mediació, la materia informativa generada dels quals es considera d’obligat coneixement per a l’opinió pública en les democràcies representatives (una tasca, doncs, molt més transcriptiva que no pas escrutadora). Rere d’aquesta mateixa estructura s’hi amaga també un nivell de receptivitat directament proporcional a la potència del gabinet de comunicació de la font de torn.

La desatenció de l’èxit (reitero, momentani) dels veïns de Gamonal per part de TV3 no s’explica, sens dubte, per la pròpia rigidesa informativa del mitjà (bé que es cobreixen manifestacions i concentracions quan interessa). Cert, aquesta desatenció és una clara mostra de control informatiu i d’evident intencionalitat política de mitigar qualsevol signe de mobilització ciutadana pel terror al contagi, especialment en temps de crisi i quan aquestes demandes dutes a terme a través de canals poc “ortodoxes” acaben reeixint. Serveixi d’exemple del contagi temut el sorprenent allunyament d’aquesta notícia de la de l’inici de les obres del luxós Passeig de Gràcia de Barcelona, que costaran 7,5 milions d’euros i de les quals s’ha eliminat la controvèrsia suscitada, sí mínimament visibilitzada al TN Migdia d’aquell mateix dia (minut 41:24). Tot i amb això, no n’hi ha prou.

La foto global de l’escaleta d’un Telenotícies actual segueix presentant, per voluntat i incapacitat alhora, per rutina, la mateixa absència d’elements informatius no originats en fonts institucionals que la que et podies trobar abans de l’esclat del 15M. I no es tracta exclusivament de mobilitzacions o mostres d’indignació col·lectiva. Hi segueixen ocultes -o pràcticament ocultes- formes d’organització econòmica, social i política allunyades de les corrents i convencions dominants. Segueixen ocultes, sí. Tanmateix, ara es veuen més i, per tant, incideixen.

Resulta curiós que en la mateixa edició del TN aquí referida, una notícia “oficial” certifica, de retruc, aquest dual estat de control i descontrol en els propis mitjans massius. L’Enquesta Social Europea constata que segueix creixent la desafecció vers els polítics i les institucions democràtiques a Espanya alhora que no para de créixer l’interès per la política i la participació en les protestes. Alguna reflexió hauria de suscitar en el magma mediàtic massiu la consolidació d’aquesta mena de tendències socials, tenint en compte que, com veiem en els Telenotícies, la immensa major part del minutatge dels informatius es dedica a la informació institucional, especialment política, mentre que es despatxen amb enorme alegria treballats èxits de l’anònima col·lectivitat, com el viscut al barri popular de Gamonal.

Ahir mateix es van presentar els nous Telenotícies. I Toni Cruanyes, l’encarregat de presentar el TN Vespre a partir de dilluns vinent, va assegurar que un dels objectius és tornar a fer més i millor carrer. Imprescindible, diria jo. La invisibilitat (per voluntat i/o incompetència) en informatius massius dels Gamonals de torn és un factor important de cara al coneixement de la ciutadania però no tan decisiu com ho havia estat temps enrere.

El ferm control sobre la matèria informativa institucional i jeràrquica junt amb el gradual increment del descontrol sobre la matèria informativa horitzontal només fa que augmentar l’esquizofrènia ciutadana: la realitat mediàtica “oficial” i l’equivalència entre invisibilitat i inexistència prevalen sense problemes en un entorn monopolitzat per la comunicació massiva, però trontolla perillosament en el moment que canals nadius del moviment en xarxa, per tant, propers ideològica i estructuralment, comencen a visibilitzar aquelles presumptes inexistències.

Veurem cap on caminen els flamants informatius de TV3. De moment, però, en el mateix TN en què es presentaven els renovats Telenotícies, Gamonal ja havia desaparegut de l’agenda.

Israel, model per a Catalunya… diuen

Repetia el meu pare -en vida, advocat de professió- que si tot el periodisme que consumia la ciutadania era de la qualitat que presentava la informació judicial, arreglats anàvem. La seva era una conjectura que es basava en una projecció a totes les àrees del coneixement de la seva particular experiència informativa en el terreny en què era expert.

No devia equivocar-se massa. El periodista és aquell professional que sap de tot i no sap de res i que construeix el seu expertatge en la matèria que tracta habitualment -sempre que l’entorn empresarial i laboral així ho permeti, és clar- amb el dia a dia del seu treball.

Dit això, el coneixement profund sobre l’àrea de què informa, per bé que important, no és ni ha de ser la principal virtud del periodista. Ho és saber extreure les dades fonamentals de la matèria observada, sigui la que sigui, saber-les jerarquitzar i explicar amb claredat. I ho és -en la meva opinió, molt especialment- saber-les situar en el context adequat.

Al cap i a la fi, la inquietud que mostrava el meu pare no provenia de res més que de considerar indissociable la tasca informativa de la tasca educativa de la ciutadania. La seva premissa no admet, crec, discussió: una ciutadana no informada, o informada de mala manera, o de manera incompleta o esbiaixada, no és una ciutadania adequadament educada.

Sí, igual que passa en les altres activitats professionals, ja sabem que una cosa és la teoria o l’ideal en l’exercici del periodisme i una altra de ben diferent, la tasca diària sota pressió del rellotge, de la competència, de la línia editorial de la casa… i la d’altres agents. Ho sabem, sí. Com sabem també, però, de l’innegable caràcter de servei públic d’aquest ofici, que carrega la formidable responsabilitat d’informar (educar) els seus conciutadans.

Els valors d’Israel

Com a consumidor de notícies -que no com a periodista, que d’això no treballo- em passa quelcom similar quan en els mitjans s’aborden temàtiques que conec, com a mínim, una mica. Una d’elles és la realitat d’aquell petit, però constantment inestable, bocí de terra que porta per nom Israel o Palestina (ho haureu notat si aquests darrers dies heu fet una ullada a la trasbalsada línia del temps del meu compte de twitter).

És per tots conegut que el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha encapçalat la comitiva d’una visita de quatre dies a Israel per, segons informaven oficialment, cercar complicitats amb el procés sobiranista i aprofundir en la cooperació en aquells sectors considerats estratègics i en què el país hebreu és referència mundial, com la indústria del coneixement i les noves tecnologies, i també, és clar, en el sector turístic. A aquest efecte, han acompanyat al president, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias i una trentena d’empresaris de l’entorn de la innovació, les TIC i les Smartcities.

Una visita oficial d’aquest calibre, tant a nivell polític com econòmic, requereix d’un minuciós seguiment per part de la premsa del país que envia la delegació. És per això, com explica Joan Cañete Bayle, excorresponsal d’El Periódico a Jerusalem, que els dirigents polítics poden prescindir de les diverses corresponsalies periodístiques del lloc de destí però en cap cas de l’escorta d’enviats especials -preferiblement, de confiança- dels principals mitjans de comunicació:

En estas visitas, los mandatarios suelen llevar consigo a los periodistas que normalmente cubren sus pasos en casa, en este caso en Barcelona, ya que para ellos prima el enfoque doméstico sobre el internacional. En cambio, los corresponsales tienen la mala costumbre, el defecto profesional, de preguntar sobre el lugar en el que viven y trabajan

I essent aquesta una delegació amb objectius -i interlocutors- especialment definits però que no podien evitar desenvolupar-se en una terra sumament complexa i convulsa, ha estat particularment necessari eludir al màxim la penetració d’elements d’eterna actualitat a la zona, del tot perniciosos per a la absoluta efectivitat del missatge pretès.

Així, amb la delegació catalana, han viatjat periodistes de diaris poc o gens afins, com El Periódico (Rafael Tapounet) i El País (Miquel Noguer), d’afins amb el procés, com l’Ara (Ferran Casas), de vells afins i col·laboradors de CiU, com La Vanguardia (amb el veterà i fidel Jordi Barbeta que ja va acompanyar Mas en la visita a Massachusetts de l’any passat) i fins i tot el director d’un digital modest però que sintetitza i abandera les tesis d’innata germandat entre el catalanisme liberal i el més rotund sionisme (Lluís Bou, d’El Singular Digital), a banda de la imprescindible Agència Catalana de Notícies (ACN), és clar.

Sigui quin sigui el mitjà de referència, d’aquests quatre dies de visita oficial de la delegació catalana a Israel, n’han sobresortit de manera cronològica les següents grans idees:

– Israel, exemple de nation building* en l’imaginari del catalanisme liberal:

Intel·lectuals de referència del catalanisme com Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús o Pilar Rahola solen destacar diversos paral·lelismes entre Catalunya i Israel. Des que Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, els governs de Catalunya han apostat sempre per l’acostament a Israel, excepte durant el segon mandat del tripartit en què hi va haver serioses dissensions d’Esquerra Republicana amb Iniciativa per Catalunya

*construcció d’una nació forjant identitat col·lectiva per mitjà de l’Estat

– Israel, aprenentatge per a Catalunya:

L’expedició, va subratllar Mas, té un interès especial en les assignatures de la innovació tecnològica aplicada a l’àmbit empresarial i de la investigació científica

– … i terra per a l‘intercanvi de coneixement:

(…) el conveni amb el Weizmann té tres potes: un intercanvi de 10 científics (5 per cada part) entre la universitat israeliana i les catalanes, conferències anuals als dos països amb convocatòries competitives i donar accés a l’ús del sincrotró Alba als científics d’aquell país.

– Israel, company de viatge per al “moment únic” de Catalunya:

Mas aseguró que esto se debe al interés que Israel genera en Cataluña como socio en la innovación, pero también porque en este momento único Cataluña necesita impulsar su capacidad de internacionalización y ampliar sus socios internacionales”. Es aquí donde dijo que “Israel es claramente un compañero de viaje elegido por Cataluña”.

– Catalunya, aliada sense fissures d’Israel d’ara endavant:

Catalunya será una aliada incondicional de Israel mientras Artur Mas y Convergència i Unió gobiernen en la Generalitat (…). A Mas no se le escapó que hubo un momento en que “en Catalunya se cometió algún error”, en clara referencia a la posición propalestina no del tripartito pero sí del entonces conseller de Interior, Joan Saura, que llegó a participar en una manifestación de protesta contra Israel. “Eso no volverá a ocurrir”, vino a decir Mas.

– … perquè Catalunya necessita sionisme, no Palestina:

Les relacions internacionals tenen un motor real: els interessos. Si, a més, aquests interessos vénen acompanyats de sintonia política, millor. És el que li passa a Artur Mas amb Israel. En la seva estada al país hebreu, el president i la delegació catalana no amaguen complicitats amb el sionisme.

És evident que entremig d’aquests conceptes predominants i generals hi hem trobat -i hi haurà trobat la delegació oficial- alguna pedra a la sabata, alguna d’aquelles realitats que desitjarien que passessin desaparcebudes. És el cas de la crònica que signava l’enviat especial d’El País el passat diumenge i on afirmava que el president Mas presumia a Israel d’investigació i desenvolupament després de retallar aquesta partida un 27% des de l’any 2010.

Com és una pedreta a la sabata aquesta altra crònica, signada també per Miquel Noguer, on recalcava que Mas sortia en clara defensa de la multinacional israeliana propietària d’Iberpotash, empresa que explota les mines de sal de Sallent i de Súria, tot i les sentències judicials en la seva contra per motius mediambientals i la investigació que duu a terme la Comissió Europea per haver-se beneficiat presumptament d’ajudes improcedents de la Generalitat. En aquest sentit, us recomano, per deliciós, un exercici de periodisme comparat amb la versió oficial traslladada per l’agència ACN, de què se’n feia ressò La Vanguardia aquí, amb un president Mas que denunciava “interessos creuats i competidors” que posen traves a una inversió milionària de l’empresa israeliana a Catalunya i que hauria de crear centenars de llocs de treball.

No ens enganyem, però; es tracta d’El País. I El País és una pedra a la sabata del tot assumida pels actuals rectors -i socis- del Govern català i, atès que no pertany al cercle mediàtic amb influència sobre la part de la ciutadania propera, en major o menor grau, al discurs sobiranista i/o conservador, a la pràctica resulta força inofensiu.

Pedres a la sabata a banda, és difícilment discutible que tant en els mitjans de comunicació que han destinat enviat especial a Israel, com en els que han begut de l’agència de notícies nacional de Catalunya (com El Punt Avui o els portals Vilaweb o Nació Digital) o de diverses fonts oficials i d’agència (com 324.cat), així com en les principals -i afins- cadenes de ràdio i televisió del país, el relat de la visita de quatre dies s’ha construït en base a les idees abans esmentades. Idees que, a grans trets, conformen els punts clau que la comitiva pretenia fer arribar -i arrelar- a l’opinió pública del país i que es poden condensar en un sol concepte: Israel és model per a Catalunya.

És model per a Catalunya en el terreny de les noves tecnologies i de la investigació i desenvolupament, i és model per a Catalunya en el terreny de l’exitosa construcció nacional i d’una realitat política independent enmig d’un entorn hostil.

Descripció del model hebreu

Doncs ja hi tornem a ser. Com ho fèiem en el post anterior, altre cop parlem de models i, més concretament, de tractament mediàtic d’aquests models.

Tornant al meu pare -qui, d’altra banda, hagués estat cofoi de ser testimoni d’aquest suposat procés de construcció nacional de Catalunya i de l’aprenentatge del “miracle hebreu”-, amb la visita de la delegació catalana a Israel ens trobem davant d’un evident exemple de mala praxi periodística i, en conseqüència, de ciutadania incorrectament informada i, per tant, educada molt deficientment.

Parlem de mala praxi periodística, tot i que “penosa” seria el qualificatiu més adient, perquè resulta radicalment inadmissible des de qualsevol punt de vista presentar a la nostra ciutadania el col·lectiu, la societat, el país en què com a col·lectiu, societat o país ens hem d’emmirallar, sense descriure’ns l’enorme complexitat, la infinita escala de grisos (i de negres) que aquell referent presenta.

Des de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya quedaven meridianament clars des de l’inici els motius concrets del viatge: “Mas viatja a Israel, referent per al govern en recerca i en la construcció d’un estat“. Dit d’altra manera, diàfan objectiu econòmic i diàfan objectiu polític. I més diàfan encara: Israel com a referent, com a prototipus de societat tant en la mena d’activitat econòmica que promou com en la manera com ha assolit el seu estatus polític.

De fet, el president no ha enganyat ningú. A la mística del sionisme (nacionalisme jueu) que ha conformat des de sempre l’essència del catalanisme liberal i que Jordi Pujol va elevar a la seva màxima expressió, el president Mas hi ha afegit aquest punt de modernor de l’economia del coneixement, imprescindible en els temps que corren. Una perfecta mixtura d’ànima col·lectiva de cert regust ètnic amb emprenedoria i lideratge. En síntesi, saber-se poble, construir-se políticament com a poble i liderar com a poble.

Fa any i mig, Artur Mas ho certificava sense pal·liatius i ens en donava fe l’il·lustre Barbeta a les planes de La Vanguardia. I ho feia des de Boston, capital de Massachusetts, l’altra pota del triangle d’excel·lència tecnològica:

“Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial”

Des del punt de vista oficial, doncs, motivacions, objectius, interlocutors i, sobretot, missatges absolutament transparents. Tot molt clar, tot escrupulosament nítid. Ara bé, complet?

I aquí és on entra en acció, amb la contundència a què ens té habituats, l’objecte principal d’anàlisi d’aquest blog: el quart poder. Per fer memòria, aquesta significativa categoria de poder independent és encara en mans d’uns mitjans de comunicació en els quals el senyor Burke a mitjans del segle XVIII va saber veure, entre altres coses, una gens menyspreable capacitat d’exercir de contrapès dels altres tres poders clàssics: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Contrapès: pes que actua contra un altre per contrarestar-ne o neutralitzar-ne els efectes.

Que clarividents que són les definicions, no trobeu? Fem-ho fàcil. Del dia 9 al 12 de novembre, l’executiu català ens ha anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’empresaris a Israel per signar convenis de cooperació en matèria d’innovació i recerca així com per aprendre de la construcció nacional del país hebreu. Del dia 9 al 12 de novembre, els mitjans catalans ens han anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’emp…, vaja, d’exactament el mateix.

Hi haurà algú que aixecarà el dit per protestar contra aquesta generalització. Sí, segur que trobem algun exemple d’informació complementària sobre el país hebreu durant aquests dies en els mitjans massius d’influència a Catalunya.

El dia 11 de novembre, per exemple, és a dir, el tercer dia de viatge de la delegació catalana, es commemorava el novè aniversari de la mort de Iàssir Arafat. Llastimosament per a les intencions de l’executiu català, la mort del líder palestí havia tornat a l’actualitat mediàtica dies enrere després de fer-se públic un primer anàlisi forense que quasi certificava l’assassinat per mitjà de poloni radioactiu, assassinat del qual, sense posseir grans dots detectivesques, no era difícil atribuir -no amb exclusivitat, però- al país hebreu.

D’aquella commemoració i de l’acusació de l’Autoritat Nacional Palestina vers Israel ens n’informava el dia següent a La Vanguardia des de Ramal·lah el seu corresponsal, Henrique Cymerman. Jordi Barbeta, per la seva banda, cobria tots i cadascun dels darrers passos del tour del president Mas per terres israelianes per mantenir puntualment informats els lectors d’aquell mateix rotatiu. Inútil buscar cap punt de convergència, ni que sigui per context, en les respectives cròniques.

També en seria una excepció una peça d’El País del passat diumenge en què es feia ressò d’una altra de les realitats quotidianes per al país hebreu: la guerra. En aquest cas, el protagonisme requeia en el darrer conflicte amb Gaza que va iniciar-se demà farà tot just un any i del qual n’actualitzava les seqüeles el corresponsal a la zona, David Alandete, en aquest reportatge.

Més interessant per al tema que ens ocupa és, però, una altra excepció informativa que, tot i pertànyer a l’àrea de cultura, proporcionava un petit bocí del desconegut espectre de la societat israeliana, fet indispensable quan del que es tracta és de radiografiar amb rigorositat aquell model ideal al qual hem d’anar-nos aproximant. El Punt Avui entrevistava el jove escriptor israelià, Nir Baram, del qual en destacava aquesta eloqüent declaració: “Volem una societat inclusiva i no racista“:

“Aquesta sempre és la batalla amb el meu pare i la gent de la generació de Yehoshua: jo crec en l’estat d’Israel, però un que pertanyi a tots els ciutadans. No estic d’acord a separar israelians i palestins i crear un gran gueto per als israelians”

Tot plegat, excepcions que es demostren insuficients perquè, tot i mostrar-nos algunes (poques) arestes del país objecte d’estudi, es presenten aïllades en no sorgir d’una voluntat ad hoc, és a dir, d’una voluntat afinadora, contextualitzadora del viatge institucional. Com també esdevenen innòcues les cròniques crítiques anteriorment referides, primer, per l’escassa transcendència que assoleixen en ser vessades en mitjans que es dirigeixen a un públic que ja espera trobar-hi aquest tipus d’esmenes al govern actual i, en segon lloc, perquè aquestes es queden en la mera crítica partidista de l’acció institucional i perquè defugen -igual que els mitjans afins- la responsabilitat d’esbossar la realitat social, cultural i política de la societat israeliana, repeteixo, teòric objecte d’estudi.

L’executiu ha viatjat a Israel i n’ha publicitat el viatge i les seves motivacions als ciutadans. I el quart poder ha viatjat (o no) a Israel i ha informat sobre el viatge i les motivacions de l’executiu. En conseqüència, la tercera i imprescindible pota d’aquest triangle comunicatiu, els ciutadans, hem estat satisfactòriament informats sobre viatge i motivacions de l’executiu.

Però hem estat informats/educats?

Oblits que no permeten valorar

Quan algú, especialment si aquest algú és un agent amb el nivell de responsabilitat política -i ètica- com el del govern d’un país, proposa a la seva ciutadania un model de societat ideal al qual és interessant aproximar-s’hi, no és acceptable la simple exposició del parell o tres d’elements brillants o importables mentre se n’oculta d’altres que, per la seva naturalesa, poden posar perfectament en qüestió aquest suposat prototip. Això, sempre que entenguem, és clar, que l’administració de qualsevol país treballa per al bé de la seva ciutadania.

Però per si de cas -del tot hipotètic- que estigui en dubte la voluntat servidora de l’interès general per part d’una administració, sempre comptarem amb l’altre filtre, el quart poder -aquest sí, independent i exclusiu servidor de l’interès comú- per omplir els espais buits de l’acció governamental. Traslladat a l’objecte que ens ocupa, això significaria aportar tots aquells elements que completarien la informació subministrada per l’administració per acabar dibuixant un retrat més concordant amb la realitat del país que es presenta com a model.

Quan l’executiu “s’oblida” d’explicar determinats i determinants aspectes d’una realitat i els mitjans de comunicació “s’obliden” d’explicar els mateixos determinants aspectes d’aquella realitat, podem asseverar dues coses: una, que els segons han exercit, en essència, de poderós altaveu dels primers; i dues, que els tercers hem rebut sota aparent capa informativa, pura publicitat.

I així, sense esmerçar-m’hi en excés, em resulta inexplicable, en el millor dels casos, i de tot punt injustificable en algun punt concret:

– que fins al tercer dia de la visita no hagi aparegut cap referència a Palestina en els mitjans de comunicació, i que aquesta no hagi estat producte d’un mínim treball de contextualització de la realitat israeliana sinó resultat de la reunió bilateral del president Mas amb el ministre de Finances hebreu, Yair Lapid, és a dir com a resultat d’un acte institucional, referència focalitzada en exclusiva, a més, en l’Autoritat Nacional Palestina, un altre agent institucional.

– que en la fotografia de la realitat territorial i demogràfica del país els mitjans no s’hagin dignat recordar els territoris que, contravenint la ressolució 242 de les Nacions Unides, Israel ocupa i administra militarment des de fa més de 40 anys. Inaudit que no hagin estat esmentats ni Cisjordània, ni Gaza, ni el Golan.

– que la reiteració del missatge principal de l’executiu sobre les analogies entre les construccions nacionals d’Israel i Catalunya no hagi vingut acompanyat ni d’un trist repàs dels esdeveniments històrics de la creació de l’estat hebreu i les seves conseqüències polítiques, econòmiques, socials i demogràfiques.

– que n’hagi estat absent un mínim croquis de la composició extraordinàriament diversa del teixit social israelià, no només de la presència molt significativa de la població àrab i, en menor mesura, de la comunitat drusa dins les fronteres legals d’Israel, sinó de la pròpia majoria jueva, constituïda per població originària dels més diversos indrets del món. I que, en conseqüència, s’hagi omès també la complexa convivència en aquest fabulós poti-poti identitari. Per no parlar del creixent conflicte intergeneracional dins de la comunitat jueva que apuntava l’escriptor Nir Baram.

– que la radiografia de la valuosa vessant moderna i tecnològica de la societat israeliana -que existeix, veritablement- no s’hagi completat amb la pressió cada cop més enèrgica que sobre la vida laica del país exerceixen, des de fa anys, els sectors més ultraortodoxos, amb potencial d’influència ascendent, atesa la seva capacitat reproductiva.

– que s’hagin silenciat unes polítiques -permissives, si no clarament actives- de colonització en els territoris ocupats que han permès l’assentament, segons dades de finals del 2011 de l’organització israeliana B’tselem, d’un total de 515.000 colons a tota Cisjordània dels quals gairebé 200.000 només a Jerusalem Est; i que siguin també invisibles les estrictes normatives de restricció de moviments que afecten amb exclusivitat la població àrab dels territoris ocupats.

– i finalment, que ni l’excusa del viatge a la modèlica Israel del president amb qui sembla que salpem a la sobirania hagi servit perquè cap mitjà massiu s’hagi fet ressò del moviment BDS (Boicot, Desinversions, Sancions), una campanya internacional contra les polítiques d’ocupació, colonització i apartheid vers la població àrab que va sorgir en el sí de la societat civil palestina ja fa 8 anys, i la secció catalana del qual adreçava a l’opinió pública el passat dia 11 el manifest “Israel no és cap referent“.

Aquests són alguns -me’n deixo d’altres- dels oblits significatius de què ha fet gala la nostra premsa en la visita oficial de quatre dies del nostre més alt representant al nostre principal referent, Israel. Això significa que uns ciutadans immersos en el teòric procés cap a la plena sobirania de Catalunya jutjaran si s’escau o no assumir el país hebreu com a model d’estat sobirà a partir de les dades proporcionades per dos dels seus més transcendentals servidors, el Govern i els mitjans de comunicació massius, que, de fet, són les mateixes.

Tot i valorar els trets positius d’Israel, el coneixement de la seva realitat oculta em fa del tot impossible considerar aquella societat model per a la meva societat. No hi ha indret en el globus lliure de pecat, és evident. Però quan parlem de referents o de miralls, una òptima salut en matèria de drets humans serà, en la meva opinió, condició sempre indispensable, independentment de l’excel·lent nivell tecnològic del país, per molt valuosa que pugui ser la construcció d’una identitat nacional i una realitat política o la recuperació d’un idioma pràcticament mort com l’hebreu.

En tot cas, els presumptes models necessiten ser explicats i explicats molt bé. No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar. Hi haurà qui compartirà amb mi la referida escala de valors, com hi haurà qui prioritzarà els suposats interessos nacionals a qualsevol neguit de caire humanitari.

No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar, dèiem. El que és segur és que tots els ciutadans necessitem tota la informació per dictaminar a consciència segons la nostra pròpia escala de valors. És per això que, com creia fermament el meu pare, informar és indissociable d’educar. El judici és una altra cosa; no pot ser previ a l’oberta exposició de totes les cartes. I en el tema d’Israel i Catalunya, com en tantes d’altres coses, em temo, els judicis de pare i fill haguessin discorregut avui per camins del tot adversos.