Els pecats originals de la comunicació de masses

(document elaborat per a una de les sessions del VIII Taller de Análisis del Discurso dedicat enguany a la representació del moviment okupa a la premsa)

El biaix de base

No es pot dur a terme un anàlisi complet de com els mitjans de comunicació estigmatitzen col·lectius socials, en aquest cas l’okupa, sense tenir en compte d’inici varis aspectes inherents a la comunicació massiva, aspectes que, per la seva invisibilitat, resulten més nocius que els que es poden derivar dels particulars interessos polítics i econòmics que defineixen les seves línies editorials.

El primer és el més estructural de tots ells, consubstancial a la comunicació de masses, diríem que la raó primera de la seva existència. Aquest aspecte ja marca per si sol un crucial biaix inicial:

→ la comunicació de masses com a instrument del sistema. La comunicació massiva és en essència una eina fonamental per al manteniment i enfortiment del sistema. No és tant un mirall de la diversitat social com un gran productor i fixador de “la norma”, dels estàndards de la vida en societat així com de l’opinió i discussió públiques. Dit d’una altra manera, els mitjans massius delimiten els marges dins dels quals trobarem el comportament, l’estètica i el debat ideològic acceptables. Dins d’aquests marges, volgudament estrets, se situa el que anomenaríem “la centralitat”, és a dir, tot allò que pot ser possible. Fora de la centralitat, en canvi, un gran arxivador reuneix sota l’etiqueta de “marginalitat” les formes d’organització social i les ideologies que, tot i ser realitats tangibles –minoritàries o no– han de romandre en la més absoluta invisibilitat mediàtica. I, com ens podem imaginar, invisibilitat mediàtica és sinònim de “no existència”, de “no viabilitat”.

Aquesta confrontació “dins-fora”, “possible-impossible”, “realitat-inexistència, “ordre-caos” que potencien els mitjans massius a través de la informació i la publicitat resulta bàsic per a la supervivència i la vigorització del propi sistema. Com més s’eixamplen els marges de la centralitat, menys control i, per tant, major debilitat del sistema*.

*Cal senyalar que les noves tecnologies de la informació afavoreixen l’aparició de goteres en el fins fa no pas tant inviolable esquema unidireccional i vertical inherent a la comunicació massiva, la qual cosa es tradueix en un eixamplament dels estrets marges d’allò possible de què parlàvem. Sens dubte, la irrupció al Parlament de Catalunya d’una formació política “de carrer” i de treball en xarxa i a través de les xarxes com la CUP –visibilitzant-se el seu programa, però sobretot, les seves formes i la seva estètica– en són un exemple immillorable.

Les rutines informatives, segon biaix

Conegut el mòbil existencial de la comunicació massiva, vegem com es concreta a la pràctica aquesta centralitat en el terreny merament informatiu.

Per bé que són diverses les rutines periodístiques que respondrien a l’esmentat objectiu primer i poc perceptible que hem senyalat, en la meva opinió són dos els que intervenen més decisivament en la generació d’aquesta percepció col·lectiva més o menys homogènia sobre tot allò que ens envolta, en la generació dels estereotips més comuns i, en general, d’una visió del món més aviat tenyida de blancs i negres:

informació essencialment institucional. La informació que consumim a través dels mitjans massius es gesta en la seva major part en els centres de poder. Micros, càmeres i reporters assisteixen de manera permanent a les sales de premsa de les nostres institucions*, i quan no hi són físicament hi són de manera virtual, a través dels comunicats de premsa que els cada cop més potents gabinets de comunicació d’aquelles institucions envien als mitjans i que aquests reprodueixen, de vegades fins i tot de manera literal.

*Per institucions no ens referim només als evidents òrgans governamentals, parlamentaris o judicials i a partits polítics. També a sindicats, patronal, Església, grans corporacions empresarials i financeres, fins i tot ONGs i, en general, a qualsevol agent social situat en els esmentats marges centrals al qual se li reconeix potencial d’influència social…, com també, és clar, a aquella famosa Troika no escollida democràticament.

En canvi, i sense entrar en les particulars motivacions ideològiques o estratègiques dels mitjans, la mateixa estructura jeràrquica i la mateixa rutina de treball que els permet brillar en el “periodisme de declaració i contradeclaració”, els fa pràcticament incompetents per captar, recollir i difondre aquelles realitats que no disposen de seu, de caps, portaveus o representants, aquelles realitats socials i econòmiques més complexes i dispars i que acostumen a relacionar-se, treballar i opinar en xarxa, de manera assembleària o cooperativa.

El cas és, però, que ni les noves tecnologies de la informació –amb les cada cop més amples vies d’aigua que ocasionen en el rígid esquema de la comunicació de masses– no estan aconseguint que els mitjans hegemònics trenquin substancialment amb una concepció de la comunicació eminentment vertical i unidireccional, amb uns pocs però potents centres emissors d’informació i una gran massa de passius receptors. Al cap i a la fi, en general els mass media entenen per adaptar-se als nous temps comunicatius la difusió a través d’internet i les xarxes socials de les mateixes informacions generades en els mateixos centres de sempre, cosa que els porta, no poques vegades, a haver d’abaixar el cap davant el poder fiscalitzador d’una massa que, els agradi o no, ha deixat per sempre més de ser únicament receptora d’informació.

El fenomen ‘Ciutat morta’, l’operació ‘Pandora’ contra el presumpte “terrorisme anarquista” o el cas d’Esther Quintana, per exemple, han despullat de manera nítida aquest periodisme de “font oficial” dels mitjans massius, en què el caire de la informació –o, directament, el silenci– depèn en essència de la voluntat informativa d’una sola part dels seus protagonistes, d’aquella font informativa que, pel fet de ser oficial, és considerada fiable per defecte. D’aquesta pràctica en parlava i n’alertava fa gairebé 20 anys Gabriel García Márquez a El País:

(…) el mal periodista piensa que su fuente es su vida misma -sobre todo si es oficial- y por eso la sacraliza, la consiente, la protege, y termina por establecer con ella una peligrosa relación de complicidad, que lo lleva inclusive a menospreciar la decencia de la segunda fuente.

la rabiosa actualitat i la “gota malaia” de la informació. El seguiment constant de l’actualitat i la reiteració de la informació són un veritable obstacle per a la generació de l’esperit crític en la ciutadania i un estímul, en canvi, per a la del clixé.

En primer lloc, el non-stop informatiu no pot oferir més que una versió de la realitat summament simplificada i mancada del seu sempre necessari context motivacional, històric, geogràfic… Poques –i, sovint, impactants– imatges i escarits titulars sobre els temes d’actualitat van passant-se el testimoni de la informació, tant en els mitjans tradicionals –l’agònica premsa escrita, en menor mesura– com en els mitjans digitals i les xarxes socials, on hi hem d’afegir la navegació internauta accelerada i, per tant, poc disposada a encarar treballs en profunditat.

En segon lloc, aspecte que complementa l’anterior, en aquest non-stop informatiu sobresurten una sèrie de (pocs) temes que es troben permanentment d’actualitat o solen estar-ho sovint. És el que podem anomenar la “gota malaia” de la informació, aquella gota informativa que, imperceptiblement, va calant en la ciutadania. I és a partir d’aquest hàbit a la visió d’imatges reiteratives o a l’escolta o lectura tant en informatius com en les tertúlies-entertainment d’uns pocs conceptes superficials i, tot sovint, de tòpics, que s’acaba construint el parer majoritari sobre les “realitats” exposades.

Suma de biaixos i futur incert

Com a síntesi de tot el que hem exposat, doncs, hem de parlar de l’existència d’una suma de biaixos estructurals de la comunicació de masses amb d’altres inherents a la rutina periodística que, junt amb una voluntat expressa de parcialitat de les línies editorials –no tractada aquí– donen com a resultat aquesta visió estereotipada del nostre entorn.

Al biaix primer de la visibilització de “la centralitat” social (que enforteix el sistema) hi afegim el biaix fonamental d’una cobertura preeminent de la vida i de l’opinió institucionals enfront a les “de carrer” i, finalment, el biaix de la difusió de bocins inconnexos de l’actualitat d’entre els quals només acaben prevalent unes idees molt bàsiques i simplificades –però contundents– dels temes que protagonitzen l’agenda mediàtica.

El resultat és, per tant, ben obvi: manca de coneixement i d’aprofundiment sobre la realitat informativa i, en conseqüència, presència de conceptes sumaris sobre aquesta realitat i d’històries impregnades d’un llenguatge i d’uns protagonistes més propis de la ficció: nosaltres-ells, bons-malvats, en què sol difuminar-se o fins i tot desaparèixer el matís, aquella generosa paleta de grisos que, com sabem, caracteritza, en realitat, tota vida en societat.

I un breu i darrer apunt, no per breu ni últim menys transcendent.

No podem deixar d’afegir a tot el que hem explicat la dura realitat laboral de la professió periodística en els grans mitjans: les redaccions cada dia més precàries en els mitjans que encara podem anomenar de masses no fan ni faran més que accentuar-ne precisament la superficialitat de la informació i la seva dependència del periodisme interessat –relacions públiques, per tant– que elaboren els més potents i influents gabinets de comunicació (les nostres fonts “fiables”, no ho oblidem).

El brutal moment de canvi i les diverses crisis que l’afecten fa preveure que, més tard o més d’hora, ja no podrem parlar de comunicació de masses –com a mínim, no en el sentit i forma que l’hem coneguda– ni potser de mitjans massius ni, fins i tot, qui sap?, de mitjans d’informació generalista. Mentre aquest moment no arribi, però, la bestial potència d’aquest altaveu ens obliga a una constant i plena consciència dels factors intrínsecs de la comunicació massiva que incideixen decisivament en la construcció i consolidació de la nostra visió del món, no només de l’entorn més immediat, sinó també del que és del tot fora del nostre abast.

La caixa de Pandora i el periodisme

(article publicat originalment a La Directa)

Hi ha ocasions en què un esdeveniment d’actualitat té la virtut de deixar al descobert rutines de treball periodístic habitualment ocultes. L’operació Pandora ordenada per l’Audiència Nacional i executada ahir pels Mossos d’Esquadra n’és, sens dubte, una d’elles. Amb el matiner i succint comunicat policial on s’afirmava que es duia a terme una operació contra el terrorisme anarquista a diversos locals i domicilis, la maquinària mediàtica es posava en marxa amb celeritat.

Deixant de banda el seguiment immediat però alhora intensiu i proper que en va fer la Directa, el 324, l’Ara, La Vanguardia, Vilaweb, El Periódico i El Punt Avui van ser els més matinadors. I en aquelles primeres informacions sobre l’operació tan sols Vilaweb va aplicar-hi la mínima reserva exigible amb l’ús –insuficient, tanmateix– de les cometes. En la resta, a banda del més genèric “operació antiterrorista” del 324, el protagonista absolut dels titulars inicials va ser el terrorisme anarquista, escrit literalment així, amb l’article definit i sense cometes ni presumpcions de cap mena; vaja, exactament com l’àrea de comunicació dels Mossos ho havia redactat en el seu comunicat. Menció especial mereix, per cert, el primer titular d’El Periódico. El seu “cop al terrorisme anarquista a Catalunya” caldrà ser conservat amb tota cura per a una posterior –i presumiblement enrojoladora– revisió:

Però amb l’hora del cafè arriba la pausa. Amb la pausa, la màquina s’humanitza i, amb ella, el seu treball. Presumptament. Tres o quatre hores després de l’inici de l’operació a la Kasa de la Muntanya i del primer comunicat dels Mossos, d’altres mitjans abordaven la matèria. És un interval de temps suficient perquè qualsevol maquinària comunicativa hagi pogut posar en quarantena el concepte “terrorisme anarquista”. Sabem d’accions prèvies que el justifiquin? Si és així, n’hem informat anteriorment a la nostra audiència? Aportem, per tant, aquesta informació relacionada? Entenent, suposo, no suficientment fundada la motivació oficial d’operació antiterrorista, eldiario.es va limitar-se a titular la peça amb una fidel descripció dels fets (escorcoll d’espais llibertaris en una operació contra anarquistes). El País i Público, en canvi, informaven de l’operació –insisteixo, en hora més reposada– seguint el redactat sense matisos emprat per policia i Audiència Nacional, fórmula a la qual El Mundo hi afegia unes cometes.

I el 324 –ai el 324!– cap a quarts d’onze continuava tractant el terrorisme anarquista com si fos un fenomen permanentment mediàtic i, fins i tot, il·lustrava el tuit que enllaçava amb la notícia amb una imatge de l’intent de desallotjament de la Kasa de la Muntanya de fa tretze anys, segurament la millor prova del descomunal arxiu informatiu que deu haver generat l’activíssim terrorisme llibertari. Quedem-nos amb aquestes dades, però: canal públic d’informació non-stop, quatre hores després d’iniciada l’operació, reproducció de la idea base de la nota oficial dels Mossos, imatge de 2001:

La xarxa va reaccionar amb contundència davant les generals transcripcions acrítiques dels mitjans massius. Una insistent contundència que, junt amb l’arribada de més dades i amb el presumpte ús d’un mínim sentit crític a les redaccions, devia motivar la tirallonga de modificacions en les informacions que es van anar produint al llarg del dia (queda el rastre d’algunes URL com a prova del tractament inicial): alguns titulars ja no parlaven d’operació contra el terrorisme anarquista sinó contra grups anarquistes (Ara, El Punt Avui, El Mundo); en d’altres s’hi descobria l’apassionant món de les cometes (La Vanguardia, 324); Público canviava “terrorismo” per “movimiento” i El Periódico rectificava el seu vergonyós titular inicial amb un correcte “operació policial contra anarquistes acusats de terrorisme”. I El País, tot i haver suavitzat més tard el missatge inicial, avui tira pel dret i afirma amb rotunditat que els detinguts van posar bombes a caixers i catedrals, pertanyen a una organització anarquista i estan vinculats al moviment okupa.

Afirmava l’Andreu Barnils en un gran article autocrític a Vilaweb que allà on alguns “han vist terrorisme anarquista, d’altres hi hem vist periodisme d’estat.” En alguns casos, com en l’exemple d’El País, és innegable la permanent voluntat de criminalització dels moviments llibertaris i, en general, del món que tenen per costum titllar d’”antisistema”. La Vanguardia, La Razón i altre cop El País, amb unes peces de context que, com apuntava Media.cat en la seva anàlisi d’urgència, reforçaven ahir l’existència d’aquest nostrat terror llibertari únicament a partir de fonts policials o judicials, n’avalarien la tesi. El més trist és constatar, però, que ni la irrupció d’una noció socialment inexistent com “terrorisme anarquista” va fer disparar d’entrada les alertes de la mínima prudència, del mínim rigor, de la mínima professionalitat en molts mitjans.

Per tant, sí, l’operació Pandora despulla el periodisme d’estat. També despulla, però, les greus mancances del periodisme de rabiosa actualitat. I sobretot despulla un periodisme de font eminentment oficial, un periodisme que no és que en begui i en visqui sinó que s’hi ofega amb monòtona irreflexió. Un periodisme, a més, greument afectat per les cada cop més precaritzades redaccions i que s’ha anat avesant a la conversió automàtica en notícia de les “informacions” generades en les àrees de premsa –millor, de relacions públiques– de governs, cossos policials, grans firmes empresarials i financeres o d’aquella troika que governa sense haver estat democràticament escollida.

L’operació Pandora destapa, paradoxalment, la caixa que duu el mateix nom. I de dins en surt un periodisme massiu que, en essència, segueix interpretant la mateixa partitura de la informació vertical i unidireccional, aliè als avisos de fons que li llença la xarxa cada cop que el modela, aliè a la nova tonada regeneradora que commociona tot el món institucional sense excepció del qual, per molt que la seva colossal miopia li ho impedeixi captar, n’és membre de ple dret.

Els adults d’Évole, reclutats per a Crimea

Segurament, si hi ha una cosa que les criatures envegen de debò del món adult és la llibertat de decidir. Quan t’és marcada l’hora d’anar a dormir, ets conduït a casa del tiet Pep o a fer el turista ves a saber on i per què, quan ets extraescolaritzat, multidisciplinàriament activat i sobrestimulat de manera regular, el “tant de bo fos gran!” que et suscita tot plegat amaga un profund anhel de disposar de lliure i plena capacitat de decisió.

Els adults que tenim la (dis)sort de ser progenitors –que cadascú decideixi la conveniència del prefix– solem atenuar aquestes primerenques ànsies de llibertat de la canalla amb el força condescendent “aprofita ara que pots viure despreocupat”, tot sabent que en el pack decisió s’inclou tant el previ dubte com l’acceptació de les conseqüències que se’n deriven.

És obvi que no existeix una ratlla separadora entre la vida tutel·lada de la infantesa i la plenament independent de l’adult. Com correspon a tot trànsit, la progressiva conquesta de més autonomia individual va de bracet d’una assumpció de responsabilitats en la mateixa proporcionalitat.

Un dels trets característics de la vida humana adulta és la facultat de governar-se, sempre que no existeixin, és clar, deficiències físiques o psíquiques que ho impedeixin. Governar-se o administrar-se és, doncs, ser responsable de la vida d’un mateix. I no hi ha exercici de la responsabilitat de la pròpia existència sense contínues eleccions entre opcions ni constants emissions de petits i grans veredictes.

De vegades, és cert, l’adult desitjaria poder retornar a aquella alegre opressió de la infantesa, a aquella deliciosa inconsciència que et feia gaudir plenament del moment i de l’espai que t’havien estat cedits. Sens dubte, el pes feixuc de les responsabilitats excita el costat amable d’aquella llunyana tirania. Però, com a norma general, l’adult vol exercir d’adult i, sobretot, vol ser tractat com a adult, ni que sigui per compensar les indefugibles i rutinàries obligacions, aquelles –com les que es deriven de tenir criatures– que, si un dia van ser el resultat d’un procés conscient i independent de tria i decisió, francament, després de tant temps i enmig de tant soroll ambiental, qui pot ser capaç de recordar?

Obrint el focus

Una frase amagada en un interessant article al Washington Post sobre un dels actual monotemes en la informació internacional, la crisi d’Ucraïna, em va cridar l’atenció fa uns dies. La traducció vindria a ser aquesta:

En una cultura mediàtica occidental que en gran mesura menysprea el context o la història, a Putin se li ha assignat el personatge del dolent en aquesta obra

Katrina vanden Heuvel, columnista habitual del rotatiu, demanava en aquest text molta menys fanfarroneria per part de les potències occidentals i molt més sentit comú. Accions assenyades que es derivarien d’una mínima aplicació de la capacitat d’entendre els lògics neguits de Rússia, que no serien tant econòmics com de seguretat, en comprovar l’imparable engrandiment territorial de l’OTAN tot i la promesa de no estendre l’Al·liança Atlàntica feta en temps de la reunificació alemanya per part del president George Bush sènior .

Desenvolupant el parer de l’articulista, la manca de pinzellada contextual i de mínima revisió històrica en la informació diària dels conflictes a què ens han avesat els mitjans, ens impossibilita d’entendre els diversos posicionaments i ens empeny a un anàlisi dels fets tenyit de blancs i negres, de bons i dolents i, en conseqüència, al bastiment d’una opinió general que, s’exterioritzi o no, acaba glorificant els “nostres” i desaprovant els “altres”.

Parem atenció al següent parell de mapes.

Europa, 1989. Membres de l’OTAN vs. membres del Pacte de Varsòvia:

GuerraFreda
font: viquipèdia

Europa, actualitat. Membres de l’OTAN:

OTAN_Europa_2009
font: zonu.com

No cal ser una llumenera per adonar-se del canvi radical que s’ha produït en el sí del vell continent després de vint-i-cinc anys. Excepte Rússia, tots els estats-nació que el 1989 formaven part del Pacte de Varsòvia (tractat de cooperació militar entre els països de l’òrbita soviètica) són en l’actualitat membres de l’organització que en va ser el seu mirall del costat occidental, l’OTAN.

Així, l’antiga RDA (ara, part de l’Alemanya unificada), Polònia, la República Txeca i Eslovàquia (antiga Txecoslovàquia), Hongria, Romania, Bulgària i Albània (que va sortir del Pacte de Varsòvia el 1968), integren hores d’ara el tractat de cooperació militar fundat el 1949 com a garantia de seguretat de l’Europa Occidental davant l’ex Unió Soviètica i els seus aliats. A banda d’aquests països, també en són part Eslovènia i Croàcia (territoris de l’extinta Iugoslàvia, mai alineada). L’OTAN compta en l’actualitat, a més, amb tres antigues repúbliques de l’antiga URSS (Estònia, Letònia i Lituania) i disposa fins i tot d’un enclau militar a l’exrepública soviètica de Geòrgia, a la riba est del mar Negre, com explica Heuvel a l’article.

I si apropem el focus sobre aquest mar que separa Europa i Àsia, el canvi de colors és espectacular. Mentre que en l’època soviètica, Rússia controlava de manera directa o indirecta totes les seves ribes excepte la meridional (controlada per Turquia, membre de l’OTAN), fins a la deriva de la crisi ucraïnesa cap a Crimea només ho feia en una petita porció de la riba nord-est, així com en aquesta península -ara, en litigi- a través de la seva potent base naval de Sevastopol.

En resum, la foto dibuixa OTAN a la riba sud del mar Negre (Turquia), OTAN a la riba occidental (Rumania, Bulgària), post militar de l’OTAN al sud-est (Geòrgia), i un país al nord (Ucraïna) el nou govern del qual, com explicava Rafael Poch en aquest anàlisi a La Vanguardia, estaria fent passos accelerats per incorporar-se tant a l’organització militar occidental com a la Unió Europea.

Amenaça de Rússia“, deia la conductora del TN Migdia, Núria Solé, tot donant pas a la connexió amb Brussel·les per a la valoració dels darrers moviments de Putin a la península de Crimea (minut 4:36). I sens dubte, ho és. Confrontant-la amb la modesta exposició d’aquest mínim context geogràfic, però, potser no resulta tan senzill definir qui està mobilitzant més i millor els seus “tancs” a la zona.

Relats elementals

Tant si volem com si no ho volem, darrerament convivim amb aquest país de l’est europeu anomenat Ucraïna, un indret que fins fa ben poc -i perdoneu-me l’abusiva exageració- ens era pràcticament tan familiar com Zimbabwe o Bhutan. És el que té estar sotmès a la dictadura de l’actualitat. Sense oportunitat de preparar mínimament el viatge, sense temps de consultar ni una trista i desfasada guia, vestits encara amb la indumentària pròpia de la sobtadament interrompuda expedició anterior, hordes d’adults hem estat llençats en paracaigudes a places incandescents, a edificis presidencials des d’on es dirigia la repressió, a residències d’oligarques de sumptuositat obscena…

Des d’aleshores, tant se val si hem mostrat molt, poc o cap interès en els fets que s’hi han anat produint. Quan cada dia reps vàries dosis informatives de la crisi ucraïnesa i els esdeveniments (sembla que) se succeeixen en una diàfana relació causa-efecte i amb protagonistes tan bellament antagònics, és poc probable que trobem un sol adult que no sigui capaç d’enunciar un mínim relat dels fets, per molt elemental que sigui.

En aquest relat no hi pot faltar el president-titella que de cop i volta fa un gir de 180º en la seva política internacional i allunya Ucraïna de la Unió Europea per tornar a apropar-la a la veïna Rússia; no hi ha de faltar tampoc una ciutadania farta de l’estesa corrupció de la seva oligarquia que s’encén contra aquest gir i que, amb tenacitat i constància, després de molts dies de concentracions i diversos morts, aconsegueix de derogar el règim i constituir un govern provisional fins a les properes eleccions. En aquest mateix relat, no hi falta, evidentment, una Rússia imperialista que es nega a acceptar el nou curs dels esdeveniments i que d’estranquis acaba envaint l’estratègica península de Crimea amb l’excusa de defensar els drets lingüístics i culturals de la seva majoria russòfona.

A grosso modo aquesta en seria la crònica-resum. ¿Com podria ser d’altra manera quan, com en tantes altres ocasions en la informació més allunyada de la nostra realitat, el matís i l’embolcall circumstancial són aclaparadorament derrotats per la simplicitat, per perfils perfectament definits, sense fissures, i sovint, també, pel tòpic matusser?

Com hem indicat d’altres vegades en aquest mateix blog, el focus permanent i la repetició del missatge són claus per a la construcció -moltes vegades, inconscient- d’una idea molt bàsica sobre els esdeveniments dels quals se’ns informa. De fet, els adults consumidors de la comunicació massiva som, en essència, víctimes de l’arbitrarietat: la inicial i primordial, l’assentament en un moment determinat del focus informatiu sobre un o altre punt en detriment d’altres possibles escenaris; i en segon lloc, la reiteració de la informació i d’uns conceptes clau en què, com sabem, el llenguatge juga un paper cabdal:

Por sí mismo, régimen no tiene significado negativo, significa “sistema político”, sin más. Pero hoy se usa para dar a entender un país donde peligran o ni siquiera existen la democracia, las libertades y los derechos humanos. Aunque a veces su empleo parezca natural, tratándose de dictaduras incuestionables, en la mayoría de casos la línea es delgada, y países con idénticas zonas de sombra en democracia y derechos son llamados “gobierno” o “régimen” en función de la estima y los intereses de quien los nombra.

L’apunt d’Isaac Rosa no és pas fútil. Des de mitjans de novembre de l’any passat hem sentit parlar manta vegades de “règim de Ianukòvitx“, d'”opositors pro-europeus”, de la revolta “EuroMaidan”, de “repressió de les protestes” i, per fi, de “govern de coalició provisional”. La veritat és que els adults d’aquesta banda del món no necessitem massa més dades per poder prendre partit. Si, a més, després s’hi afegeixen grups armats pro-russsos que prenen Parlament i Govern de Crimea o se’ns parla del somni euroasiàtic de Putin, el nostre suport a un dels dos equips ja resulta incorruptible.

Qui -i sota quin criteri periodístic- decideix quina forma de govern pot ser titllada de “règim” i quina no? En quin moment la presidència democràticament elegida de Ianukòvitx ha esdevingut “règim de Ianukòvitx“? Era ja considerat oligarca en les tres ocasions en què va ser primer ministre i, sobretot, durant l’assalt a la presidència de 2004 frustrada per la “Revolució Taronja”? Ha pogut presidir la República d’Ucraïna durant tres anys, aquest oligarca, sense ser epicentre mediàtic mentre la direcció de les seves polítiques era, potser, la més convenient? Són preguntes llençades a l’aire.

Excepcionals han estat, per exemple, les informacions que centraven el focus en la participació d’elements ultranacionalistes, ultradretans o directament feixistes en les concentracions a Maidan -fins i tot, en la possible autoria de les matances dels franctiradors, atribuïdes massivament i exclusiva a les forces repressives de Ianukòvitx– així com en la posterior composició del Govern de transició. En va parlar La Sexta en el seu informatiu el dia 6 de març (minut 16:06 a 17:46) i en feia referència també l’enviat especial de La Vanguardia, Rafael Poch, en aquesta crònica de finals de febrer.

En canvi, una TV3 que ha passat per alt aquesta menor o major intervenció del radicalisme de dretes en l’oposició ucraïnesa durant tots els mesos de conflicte, ha necessitat poquets dies de contagi de la crisi a Crimea per obsequiar-nos amb un temible primer pla dels paramilitars eslaus “antisemites i feixistes” que arriben a la península per donar “suport incondicional” a Rússia. Una crònica, a més, en què l’enviat especial Nicolás Valle no dubta a parlar de “govern separatista pro-rus”, un qualificatiu, com a mínim, sorprenent, si l’escoltem des d’aquest ínfim racó de món amb aspiracions sobiranistes.

De la mateixa manera, tot i repetir-se fins a l’extenuació la profunda divisió d’Ucraïna, durant les setmanes i setmanes de concentracions a Maidan, els neguits d’una de les sensibilitats majoritàries de la seva ciutadania van restar ocultes o, simplement, incorporades a la carpeta del règim que urgia abatre. Altre cop, Crimea exerceix de contrapès en el tractament informatiu. Des que els marejats paracaigudistes hem estat convidats a abandonar Kíev a corre-cuita per raure a mig vestir a la península envaïda per Rússia, han sovintejat les mencions als comprensibles temors de la minoria tàtara, com aquest de La Sexta o aquest altre d’El País, i retrats més a fons d’aquesta ètnia com el d’aquest mini-reportatge en un TN de TV3 i en què queda ben clar que, per a aquesta minoria, “Moscou és sinònim de repressió, persecució, genocidi”.

Com a adults tan summament desconeixedors de la diversitat social i cultural i de la realitat política i econòmica d’Ucraïna com de la de Crimea, probablement agrairem que en aquesta darrera localització existeixi un major esforç afinador i explicador de la diversitat interna. Això no obstant, tant del discurs dual per a Ucraïna (ciutadania versus règim pro-Rússia) com del més explicatiu de la complexitat social i cultural per a Crimea se’n deriva una mateixa conclusió en el format que esmentàvem a l’inici, del tipus blanc-negre, bons-dolents: tant ens duria a qualificar de pèrfida imperialista la Rússia de Putin la informació mancada de matís sobre Ucraïna com l’aparentment més treballada sobre Crimea.

I això ens porta a la tercera forma d’arbitrarietat de què som víctimes els adults consumidors dels mitjans massius: l’atenuació o l’accentuació de la informació, segons convingui. És a dir, no és tant sols que hi hagi discrecionalitat en l’establiment inicial del focus informatiu que determina la visibilitat o invisibilitat d’un escenari, discrecionalitat que depèn també de l’atribució o no de completa fiabilitat a fonts interessades; no és que en trobem també en la constància comunicativa, la reiteració del missatge i l’ús pervers del llenguatge. També existeix discrecionalitat a l’hora de decidir sobre què s’aplica una capa difuminadora i sobre què, en canvi, una d’exageradora, sobre què s’informa de manera més allunyada i asèptica i sobre què de manera més propera i emocional.

Davant d’aquestes -i d’altres- formes d’arbitrarietat a què eternament els adults consumidors assistim com a mers espectadors i que fins i tot superen la pròpia tropa -cada cop menys tropa- d’adults professionals del periodisme, és inevitable veure en la comunicació massiva dels conflictes internacionals un dels engranatges fonamentals de la geopolítica mundial:

Si algo queda claro de los “papeles de Wikileaks” o del “asunto Snowden”  es que el “complejo integrado” comunicacional es un arma de guerra que engarza sólidamente a los poderes políticos, económicos, servicios secretos, los medios en versión completa, y los pone a disposición de las opciones estratégicas de las grandes potencias

Ho afirma Manolo Monereo, politòleg -i també, sí, membre d’Izquierda Unida– en aquest article per a Cuarto Poder, en què posa conflictes amb actual sobreexposició mediàtica -Ucraïna o Venezuela- com a exemples d’una nova dinàmica política mundial caracteritzada per la fi de l’anomenada globalització, una globalització que, a parer seu, no hauria estat més que un projecte polític lligat als interessos estratègics del poder predominant dels Estats Units destinat a construir:

(…) un mundo ordenado de tal modo que la hiperpotencia  norteamericana nunca tuviera realmente que compartir su poder

Llibertat de decidir

Parlàvem d’un coneixement adult a grosso modo de l’entorn llunyà, com a resultat d’un arbitrari assentament dels focus sobre una o altra matèria, d’una presència mediàtica continuada en espais informatius i també en d’altres d’entreteniment -tertúlies de savis “opinodelquecalgui” incloses-, d’una reducció de la complexitat del món a argumentacions simplistes i d’un relat massa empeltat de la narració d’aventura, amb pronunciats antagonismes i amb l’ús d’un llenguatge inadvertidament parcial.

Així és com aquests éssers envejats per la canalla per la nostra lliure capacitat de decidir som reclutats per engruixir les files de l’exèrcit -aparentment innocu- de l’opinió general. Adults que, des de la innocent arrogància, entenem que adults d’altres punts del planeta -envejats també, segur, pels seus propis infants- sí que són allistats a la força per al seu particular exèrcit, aquest sí, temible i amenaçador. És clar que aquells són víctimes de la propaganda, ens diem amb autosuficiència els consumidors d’informació.

Pero Rusia apenas tiene recursos de propaganda externos. El eficaz canal RT [Russia Today] que da voz en inglés a muchos disidentes de Estados Unidos, es poca cosa. En el frente informativo las divisiones acorazadas están en manos del adversario.

Les divisions cuirassades de la comunicació de què parla Poch serien en mans de l’adversari, un adversari que necessitaria imperiosament el suport passiu o, si més no, la silent comprensió dels adults d’aquesta banda del planeta per assolir els seus particulars objectius:

Poco a poco la gran máquina de la información global se pone en marcha. La máquina que hizo pasar por “humanitaria” la guerra de Yugoslavia, por “guerra contra el terrorismo” la segunda invasión extranjera de Afganistán, que vendió amenaza de armas de destrucción masiva en Irak y causas justas por doquier, comienza a emplearse a fondo ahora con Crimea.

Assumir aquesta realitat no és sinònim d’encoratjar fantasioses “conspiranoies” sinó el mer reconeixement que tots som part d’un escaquer sobre el qual es lliuren -i ens fan lliurar- eternes batalles imperials, on els conceptes bondat-maldat, favorable-perjudicial estan simplement al servei de cadascun dels rivals per tal de mantenir, recuperar o conquerir la supremacia.

Fa un parell de setmanes, moments després de deixar milions d’adults bocabadats i/o emprenyats amb el polèmic ‘Operación Palace‘ sobre el cop d’Estat del 23F, Jordi Évole s’explicava davant l’audiència:

Nosotros hemos reconocido que era mentira lo que hemos contado y seguramente hay otras veces que también les han contado mentiras y nadie se lo ha dicho

Efectivament, mai no ens n’alerten quan allò que ens expliquen és mentida, o quan és una mitja veritat, o quan no és que sigui mentida però que en no explicar-se l’altra part acaba esdevenint-la; no ens expliquen que mentir és també -o sobretot- no explicar, explicar així de passada o explicar massa, que mentida és la informació que es genera des de la trinxera, com mentida és la informació corporativa i la informació exageradament institucional.

Deia Évole que havia tractat el seu espectador com a adult, com a persona capaç de (de)codificar i entendre la informació, per tant, com a individu capaç de detectar les falsedats, els possibles interessos ocults o intents tendenciosos d’orientació de l’opinió pública. I hi afegia que amb el fals documental havia pretès:

(…) decirle al espectador que tenga cuidado, que intente contrastar las noticias en medio de este alud informativo en el que vivimos

En l’escaquer global, però, la verificació de les informacions resulta, ras i curt, una quimera per al comú -i no tan comú- dels adults. I és que, en essència, la comunicació massiva és part indissociable, més que d’un sistema econòmic, sobretot d’un complex cultural hegemònic, en què el simple exercici del dubte o de la pausa reflexiva, ja no diguem la malfiança, resulta, per extraordinari, una poderosa resistència.

“Altre cop el pare… que mai no es creu res!”, s’exclama sovint el meu fill gran davant les familiars notícies de la tele. I se m’escapa un subtil somriure. En el convenciment que, en la conquesta de més autonomia fins a la total independència, tan sols el dubte constant, tediós, de vegades injust -també, és clar, sobre tot això que acabo d’escriure- pot eixamplar de debò els estrets marges de la llibertat de tria, de la llibertat de decisió.

Gamonal, TV3 i el (des)control

Després de quatre jornades de protestes als carrers del barri del Gamonal, dimarts al vespre vam saber que l’alcalde de Burgos paralitza les obres del bulevard que s’hi projectava i anuncia que en els propers dies crearà una comissió amb participació del veïnat per cercar-hi consens.

Que la sostinguda crisi econòmica, política i social que pateix Europa i especialment l’Estat espanyol, susciti esclats aïllats de potent indignació popular de tant en tant no és res que pugui estranyar ningú hores d’ara. El que sí sorprèn -gairebé tant com la Revolució russa als qui sempre la van imaginar a les industrials Alemanya o Anglaterra- és que aquest episodi s’hagi produït en un d’aquells indrets de l’Espanya profunda sempre allunyats dels focus mediàtics i eternament conservadores.

Efectivament, la capital del primer Govern de Franco (gener del 38), una d’aquelles ciutats on sembla que mai no hi ha passat ni hi passarà res de nou “més enllà -com diu Ignacio Escolar en un excel·lent article contextualitzador- d’aquesta aparent maledicció que obliga la majoria dels joves a escapar-ne”, de sobte es veu sacsejada per una perseverant mobilització popular amb gran repercussió -i suport- a nivell estatal i que acaba obligant l’executiu local a modificar, si més no, la seva inicial i unilateral acció urbanitzadora.

“Tot per un bulevard?”, es preguntaven els de La Marea en una crònica de fa un parell de dies. Sí i no. Els veïns protesten contra la construcció d’una obra que costarà uns 8 milions d’euros en un barri obrer i molt castigat per l’atur on l’Ajuntament ha tancat una de les principals escoles bressol, reduït els horaris dels centres cívics i on no hi ha diners ni per encendre tot l’enllumenat públic. I també:

(…) por la asignación del proyecto al empresario Antonio Miguel Méndez Pozo, muy afín al PP y con antecedentes por corrupción vinculada al ladrillo. Méndez es, además, dueño del principal diario local de Burgos, con cuyo tratamiento de las protestas los vecinos no están nada de acuerdo

Méndez Pozo ‘Michel’, empresari de la construcció condemnat a set anys i tres mesos de presó el 1992 (va sortir-ne als nou mesos amb el tercer grau penitenciari), com explica Escolar, va fer i desfer en les requalificacions urbanístiques de l’Ajuntament d’una ciutat que sorprenentment es trobava, ja abans de la bombolla immobiliària, dalt de tot de la llista d’urbs amb la vivenda més cara d’Espanya:

Su población es estable desde hace años y, comparada con otras, apenas ha recibido inmigración. No tiene tampoco ninguna barrera natural para su expansión: está en mitad de un llano, sin esos límites que en otras ciudades pone la montaña o el mar. No tuvo tampoco un desarrollo económico excepcional: ni es un Silicon Valley, ni ha vivido ningún repunte industrial.

El retorn del “rehabilitat” Méndez Pozo a les mateixes teranyines d’intercanvi de favors i corrupció local de sempre explica l’explosió de ràbia veïnal en temps de persistent ofec i, sobretot, prova de manera nítida com de poderosos i indestructibles arriben a ser els vincles d’il·legalitat -i amoralitat- del caciquisme de tota la vida, aquell que no ensopegava amb límits durant el franquisme, i que en democràcia… sembla que tampoc.

Rutina institucional

Com els passa a les interessades i promisqües relacions entre poder polític i empresarial -i comunicatiu- d’aquest país, algunes rutines de casa meva també tenen especial dificultat per evolucionar (llegiu, extingir-se). Una d’aquestes rutines és l’encesa de l’aparell televisor cap a les nou del vespre pel seu canal “predeterminat”, just al moment en què la sintonia anuncia l’inici del Telenotícies Vespre.

I ja sabem que les rutines, tant les personals i innòcues com les delictives perpètuament impunes, són precisament això: accions que s’han fet des de ja ni recordes quan i on en la seva execució no intervé anàlisi racional ni reflexió ètica de cap mena; tant sols, un mer automatisme.

Però un dels efectes de la rutina és també la manca gairebé absoluta d’elements sorprenents. Així com en els casos de corrupció que arriben a la llum pública (podem imaginar-ne l’irrisori percentatge) la sorpresa és, ja no la condemna, sinó la simple imputació d’un polític, un banquer o un membre de la reialesa, en el consum del menú d’un telenotícies ho seria, per exemple, que la informació generada fora de les institucions polítiques, econòmico-financeres o socials assolís el paper preponderant que la nova societat digital comença a exigir.

Gamonal constitueix una d’aquestes sorpreses, sens dubte. I per partida doble. És, d’una banda, una bona pedra a la sabata en l’habitualment plàcid camí d’adjudicació d’obra pública d’esquena a les necessitats del ciutadà i de la mà dels individus concrets que se’n lucren. De l’altra, ha aconseguit convertir en notícia destacada en els mitjans de comunicació unes -poc presumptes- presumptes irregularitats (o, com a mínim, un evident tuf de socarrim) que, sense la tenaç indignació del veïnat, hagués seguit l’invisible recorregut en què confien -i que sol blindar- els seus avesats emprenedors.

9 del vespre, dèiem. 14 de gener. Telenotícies de TV3. I passa això:

Bloc nacional:

  • Info 1: “sorprenent” abstenció de la CUP en la petició de traspàs de competències per a la consulta a Madrid: 2 minuts i 15 segons
  • Info 2: discrepàncies a l’interior del grup parlamentari del PSC en relació a aquesta petició: 2 minuts i 10 segons
  • Info 3: immobilisme del PP espanyol sobre el seu model territorial: 43 segons
  • Info 4: viatge de Rajoy i alts empresaris i financers als EUA: 2 minuts i 17 segons
  • Info 5: reaccions del portaveu Homs a referències de Rajoy i silencis d’Obama respecte al sobiranisme català: 50 segons
  • Info 6: Enquesta Social Europea sobre els polítics i les institucions democràtiques: 1 minut i 35 segons
  • Info 7: evolució dels sous de directius, càrrecs intermitjos i empleats segons Escola de Negocis EADA i la consultora ICSA: 2 minuts i 39 segons
  • Info 8: no recurs del fiscal anticorrupció a la imputació de la Infanta: 32 segons
  • Info 9: presentació del pla estratègic sobre seguretat viària del Departament d’Interior: 1 minut i 38 segons
  • Info 10: recomanació al Govern espanyol per part de la Comissió Nacional Mercats i Competència de revisar el monopoli dels estancs: 42 segons

CORTINETA i bloc internacional:

  • Info 11: conferència de premsa de François Hollande (infidelitats i gir al centre): 2 minuts i 5 segons
  • Info 12: comissió d’investigació sobre la Troika al Parlament Europeu: 1 minut i 46 segons
  • Info 13: 4a Constitució a Egipte des de la caiguda de Mubàrak: 1 minut i 51 segons

CORTINETA i bloc… “calaix de sastre”?:

  • Info 14: decisió de l’alcalde de Burgos de paralitzar les obres del bulevard al barri del Gamonal: 22 segons
  • Info 15: preparació de la candidatura a Patrimoni de la Humanitat del paisatge del Priorat i de la cuina catalana: 33 segons
  • Info 16: decisió de la UE de denominació de “Sangria” a la beguda produïda exclusivament a Espanya o Portugal: 33 segons
  • Info 17: inici de la remodelació del Passeig de Gràcia de Barcelona: 35 segons

CORTINETA i bloc d’esports.

I parlant d’esports… minut i resultat a Gamonal?:

14ena notícia del dia, minut 23 de programa, 22 segons.

D’inici, el fet. Els caps de redacció del Telenotícies van considerar que la decisió de l’alcalde d’una capital de província espanyola de paralitzar un projecte urbanístic davant la continuada protesta veïnal era, clarament, la notícia menys transcendent de les 17 emeses aquell vespre. Ho certifiquen la durada (la més curta de totes), la inclusió en el vagó de cua d’aquella edició, i el recurs audiovisual emprat (el més pobre possible en televisió): imatges gravades del veïnat ocupant el carrer i locució en off des de plató; ni enviats especials ni unitats mòbils i, per tant, cap declaració dels participants en les protestes ni de cap responsable de l’Ajuntament. Resumint, informació de farcit; perquè ens entenguem, del tipus “ep, tranquil, que si te la saltes no et perds res d’important!”.

Després, la probable justificació oficial. Segur que la llunyania geogràfica física i subjectiva (o de lligam, diguem-ne, emocional) respecte del lloc dels fets seria l’argument emprat per explicar aquesta categorització informativa: si això de Burgos hagués passat a qualsevol capital catalana el tractament hagués estat diferent. Sí… o potser no tant; depèn de si en la decisió final intervenen d’altres consideracions més de contingut informatiu o d’organització interna (i aquí ja entrem en el terreny interpretatiu).

Doncs, som-hi: interpretacions personals. Les agruparé només en dues, alhora independents i interdependents.

La primera, el tractament condicionat per la matèria abordada. És el que li ve de seguida al cap a qualsevol que no consumeixi informació provinent de mitjans de comunicació tradicionals (qualificats sovint encara de “seriosos”) o, si més no, que no ho fa amb exclusivitat: que els fets de Gamonal, com qualsevol altre moviment social de protesta, forma part d’aquell grup d’informacions considerades altament perilloses i que, per tant, han de ser preferiblement silenciades o, de no ser això possible, clarament atenuades. En aquest cas parlem, doncs, de tractament informatiu condicionat per una evident intencionalitat política (o, millor, sistèmica).

La segona interpretació, el tractament condicionat per la pròpia organització o gestió interna del mitjà. En la premsa i en les agències de notícies tradicionals, com en les àrees informatives dels mitjans radiofònics o televisius, l’estructura organitzativa s’orienta gairebé en la seva totalitat a focalitzar l’atenció en els centres de decisió o en els agents d’intermediació i a nodrir-se de tot allò que prové de fonts institucionals i/o institucionalitzades. Parlem, doncs, d’una estructura rígida, jeràrquica, avesada a la comunicació de dalt a baix, vertical i unidireccional, que només permet flexibilitzar-se davant d’esdeveniments o successos imprevistos, però que naufraga estrepitosament en la radiografia i comprensió del moviment en xarxa, horitzontal, mancat de portaveus, oficines de premsa o gabinets de relacions públiques.

Control i descontrol

Parlava abans d’interpretacions independents i interdependents alhora.

Ara som independents. Ho hem explicat en nombroses ocasions en aquest mateix blog: el 15M marca en el món de la comunicació massiva un abans i un després. I el marca perquè durant un període breu però significatiu (especialment, el maig del 2011) l’agenda informativa va estar essencialment marcada per les sorprenents invasions de places a les ciutats d’arreu de l’Estat. Probablement, la mateixa atracció dels propis periodistes davant la novetat d’un fenomen de mobilització ciutadana sense precedents i que, precisament, es revoltava contra unes estructures democràtiques corrompudes i inútils davant la crisi, va ser la que va acabar momentàniament produint la inèdita sensació de descontrol polític i informatiu.

Des d’aleshores, com hem comprovat a casa nostra amb la deriva dels Telenotícies de TV3, una de les prioritats governamentals ha estat recuperar el timó d’aquest control de l’agenda informativa: traduït, tornar a fixar el moment, el lloc i la manera de les “informacions” considerades essencials per a la ciutadania i, és clar, atenuar la visibilització de totes i cadascuna de les mostres de protesta o mobilització ciutadana (amb l’excepció de les que són del seu grat, és clar). L’èxit, ho hem vist, no admet discussió.

Però ara som interdependents. Aquella primavera del 2011 no hi havien portaveus ni responsables entre els indignats, però hi havia places concretes ocupades. De manera que, després de la inicial desatenció, els mitjans tradicionals van acabar instal·lant-hi unitats mòbils i càmeres fixes. El fenomen que s’havia originat en organitzacions en xarxa i a la xarxa va multiplicar-se, lògicament, per l’efecte crida i la potència difusora dels mitjans massius. Però les seves estructures informatives “dinosàuriques” només han estat capaces de captar el “sorprenent” fenomen en el moment en què aquest s’ha materialitzat i visibilitzat. Les seves rutines informatives no estaven dissenyades per percebre el que es coïa abans que les places fossin ocupades com no ho estan encara ara per percebre el que es cou després que s’hagin buidat definitivament.

En els mitjans massius hi trobem, doncs, control i descontrol alhora. Hi ha control intencionat sobre la matèria informativa difosa, això és ben evident. Però també, un profund descontrol estructural que no els permet accedir, arreplegar i aprehendre dades que, malgrat tot, malgrat ells mateixos, hores d’ara ja són matèria informativa en d’altres plataformes.

En el TN Vespre del passat dimarts, com a mínim, 15 de les 17 informacions generalistes eren de caire estrictament institucional o provenien de fonts institucionals: partits polítics, governs o caps d’Estat, parlaments, institucions judicials, organismes oficials, centres d’estudis. Rere d’aquesta estructura s’hi amaga una focalització permanent en els centres de decisió i mediació, la materia informativa generada dels quals es considera d’obligat coneixement per a l’opinió pública en les democràcies representatives (una tasca, doncs, molt més transcriptiva que no pas escrutadora). Rere d’aquesta mateixa estructura s’hi amaga també un nivell de receptivitat directament proporcional a la potència del gabinet de comunicació de la font de torn.

La desatenció de l’èxit (reitero, momentani) dels veïns de Gamonal per part de TV3 no s’explica, sens dubte, per la pròpia rigidesa informativa del mitjà (bé que es cobreixen manifestacions i concentracions quan interessa). Cert, aquesta desatenció és una clara mostra de control informatiu i d’evident intencionalitat política de mitigar qualsevol signe de mobilització ciutadana pel terror al contagi, especialment en temps de crisi i quan aquestes demandes dutes a terme a través de canals poc “ortodoxes” acaben reeixint. Serveixi d’exemple del contagi temut el sorprenent allunyament d’aquesta notícia de la de l’inici de les obres del luxós Passeig de Gràcia de Barcelona, que costaran 7,5 milions d’euros i de les quals s’ha eliminat la controvèrsia suscitada, sí mínimament visibilitzada al TN Migdia d’aquell mateix dia (minut 41:24). Tot i amb això, no n’hi ha prou.

La foto global de l’escaleta d’un Telenotícies actual segueix presentant, per voluntat i incapacitat alhora, per rutina, la mateixa absència d’elements informatius no originats en fonts institucionals que la que et podies trobar abans de l’esclat del 15M. I no es tracta exclusivament de mobilitzacions o mostres d’indignació col·lectiva. Hi segueixen ocultes -o pràcticament ocultes- formes d’organització econòmica, social i política allunyades de les corrents i convencions dominants. Segueixen ocultes, sí. Tanmateix, ara es veuen més i, per tant, incideixen.

Resulta curiós que en la mateixa edició del TN aquí referida, una notícia “oficial” certifica, de retruc, aquest dual estat de control i descontrol en els propis mitjans massius. L’Enquesta Social Europea constata que segueix creixent la desafecció vers els polítics i les institucions democràtiques a Espanya alhora que no para de créixer l’interès per la política i la participació en les protestes. Alguna reflexió hauria de suscitar en el magma mediàtic massiu la consolidació d’aquesta mena de tendències socials, tenint en compte que, com veiem en els Telenotícies, la immensa major part del minutatge dels informatius es dedica a la informació institucional, especialment política, mentre que es despatxen amb enorme alegria treballats èxits de l’anònima col·lectivitat, com el viscut al barri popular de Gamonal.

Ahir mateix es van presentar els nous Telenotícies. I Toni Cruanyes, l’encarregat de presentar el TN Vespre a partir de dilluns vinent, va assegurar que un dels objectius és tornar a fer més i millor carrer. Imprescindible, diria jo. La invisibilitat (per voluntat i/o incompetència) en informatius massius dels Gamonals de torn és un factor important de cara al coneixement de la ciutadania però no tan decisiu com ho havia estat temps enrere.

El ferm control sobre la matèria informativa institucional i jeràrquica junt amb el gradual increment del descontrol sobre la matèria informativa horitzontal només fa que augmentar l’esquizofrènia ciutadana: la realitat mediàtica “oficial” i l’equivalència entre invisibilitat i inexistència prevalen sense problemes en un entorn monopolitzat per la comunicació massiva, però trontolla perillosament en el moment que canals nadius del moviment en xarxa, per tant, propers ideològica i estructuralment, comencen a visibilitzar aquelles presumptes inexistències.

Veurem cap on caminen els flamants informatius de TV3. De moment, però, en el mateix TN en què es presentaven els renovats Telenotícies, Gamonal ja havia desaparegut de l’agenda.

Israel, model per a Catalunya… diuen

Repetia el meu pare -en vida, advocat de professió- que si tot el periodisme que consumia la ciutadania era de la qualitat que presentava la informació judicial, arreglats anàvem. La seva era una conjectura que es basava en una projecció a totes les àrees del coneixement de la seva particular experiència informativa en el terreny en què era expert.

No devia equivocar-se massa. El periodista és aquell professional que sap de tot i no sap de res i que construeix el seu expertatge en la matèria que tracta habitualment -sempre que l’entorn empresarial i laboral així ho permeti, és clar- amb el dia a dia del seu treball.

Dit això, el coneixement profund sobre l’àrea de què informa, per bé que important, no és ni ha de ser la principal virtud del periodista. Ho és saber extreure les dades fonamentals de la matèria observada, sigui la que sigui, saber-les jerarquitzar i explicar amb claredat. I ho és -en la meva opinió, molt especialment- saber-les situar en el context adequat.

Al cap i a la fi, la inquietud que mostrava el meu pare no provenia de res més que de considerar indissociable la tasca informativa de la tasca educativa de la ciutadania. La seva premissa no admet, crec, discussió: una ciutadana no informada, o informada de mala manera, o de manera incompleta o esbiaixada, no és una ciutadania adequadament educada.

Sí, igual que passa en les altres activitats professionals, ja sabem que una cosa és la teoria o l’ideal en l’exercici del periodisme i una altra de ben diferent, la tasca diària sota pressió del rellotge, de la competència, de la línia editorial de la casa… i la d’altres agents. Ho sabem, sí. Com sabem també, però, de l’innegable caràcter de servei públic d’aquest ofici, que carrega la formidable responsabilitat d’informar (educar) els seus conciutadans.

Els valors d’Israel

Com a consumidor de notícies -que no com a periodista, que d’això no treballo- em passa quelcom similar quan en els mitjans s’aborden temàtiques que conec, com a mínim, una mica. Una d’elles és la realitat d’aquell petit, però constantment inestable, bocí de terra que porta per nom Israel o Palestina (ho haureu notat si aquests darrers dies heu fet una ullada a la trasbalsada línia del temps del meu compte de twitter).

És per tots conegut que el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha encapçalat la comitiva d’una visita de quatre dies a Israel per, segons informaven oficialment, cercar complicitats amb el procés sobiranista i aprofundir en la cooperació en aquells sectors considerats estratègics i en què el país hebreu és referència mundial, com la indústria del coneixement i les noves tecnologies, i també, és clar, en el sector turístic. A aquest efecte, han acompanyat al president, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias i una trentena d’empresaris de l’entorn de la innovació, les TIC i les Smartcities.

Una visita oficial d’aquest calibre, tant a nivell polític com econòmic, requereix d’un minuciós seguiment per part de la premsa del país que envia la delegació. És per això, com explica Joan Cañete Bayle, excorresponsal d’El Periódico a Jerusalem, que els dirigents polítics poden prescindir de les diverses corresponsalies periodístiques del lloc de destí però en cap cas de l’escorta d’enviats especials -preferiblement, de confiança- dels principals mitjans de comunicació:

En estas visitas, los mandatarios suelen llevar consigo a los periodistas que normalmente cubren sus pasos en casa, en este caso en Barcelona, ya que para ellos prima el enfoque doméstico sobre el internacional. En cambio, los corresponsales tienen la mala costumbre, el defecto profesional, de preguntar sobre el lugar en el que viven y trabajan

I essent aquesta una delegació amb objectius -i interlocutors- especialment definits però que no podien evitar desenvolupar-se en una terra sumament complexa i convulsa, ha estat particularment necessari eludir al màxim la penetració d’elements d’eterna actualitat a la zona, del tot perniciosos per a la absoluta efectivitat del missatge pretès.

Així, amb la delegació catalana, han viatjat periodistes de diaris poc o gens afins, com El Periódico (Rafael Tapounet) i El País (Miquel Noguer), d’afins amb el procés, com l’Ara (Ferran Casas), de vells afins i col·laboradors de CiU, com La Vanguardia (amb el veterà i fidel Jordi Barbeta que ja va acompanyar Mas en la visita a Massachusetts de l’any passat) i fins i tot el director d’un digital modest però que sintetitza i abandera les tesis d’innata germandat entre el catalanisme liberal i el més rotund sionisme (Lluís Bou, d’El Singular Digital), a banda de la imprescindible Agència Catalana de Notícies (ACN), és clar.

Sigui quin sigui el mitjà de referència, d’aquests quatre dies de visita oficial de la delegació catalana a Israel, n’han sobresortit de manera cronològica les següents grans idees:

– Israel, exemple de nation building* en l’imaginari del catalanisme liberal:

Intel·lectuals de referència del catalanisme com Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús o Pilar Rahola solen destacar diversos paral·lelismes entre Catalunya i Israel. Des que Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, els governs de Catalunya han apostat sempre per l’acostament a Israel, excepte durant el segon mandat del tripartit en què hi va haver serioses dissensions d’Esquerra Republicana amb Iniciativa per Catalunya

*construcció d’una nació forjant identitat col·lectiva per mitjà de l’Estat

– Israel, aprenentatge per a Catalunya:

L’expedició, va subratllar Mas, té un interès especial en les assignatures de la innovació tecnològica aplicada a l’àmbit empresarial i de la investigació científica

– … i terra per a l‘intercanvi de coneixement:

(…) el conveni amb el Weizmann té tres potes: un intercanvi de 10 científics (5 per cada part) entre la universitat israeliana i les catalanes, conferències anuals als dos països amb convocatòries competitives i donar accés a l’ús del sincrotró Alba als científics d’aquell país.

– Israel, company de viatge per al “moment únic” de Catalunya:

Mas aseguró que esto se debe al interés que Israel genera en Cataluña como socio en la innovación, pero también porque en este momento único Cataluña necesita impulsar su capacidad de internacionalización y ampliar sus socios internacionales”. Es aquí donde dijo que “Israel es claramente un compañero de viaje elegido por Cataluña”.

– Catalunya, aliada sense fissures d’Israel d’ara endavant:

Catalunya será una aliada incondicional de Israel mientras Artur Mas y Convergència i Unió gobiernen en la Generalitat (…). A Mas no se le escapó que hubo un momento en que “en Catalunya se cometió algún error”, en clara referencia a la posición propalestina no del tripartito pero sí del entonces conseller de Interior, Joan Saura, que llegó a participar en una manifestación de protesta contra Israel. “Eso no volverá a ocurrir”, vino a decir Mas.

– … perquè Catalunya necessita sionisme, no Palestina:

Les relacions internacionals tenen un motor real: els interessos. Si, a més, aquests interessos vénen acompanyats de sintonia política, millor. És el que li passa a Artur Mas amb Israel. En la seva estada al país hebreu, el president i la delegació catalana no amaguen complicitats amb el sionisme.

És evident que entremig d’aquests conceptes predominants i generals hi hem trobat -i hi haurà trobat la delegació oficial- alguna pedra a la sabata, alguna d’aquelles realitats que desitjarien que passessin desaparcebudes. És el cas de la crònica que signava l’enviat especial d’El País el passat diumenge i on afirmava que el president Mas presumia a Israel d’investigació i desenvolupament després de retallar aquesta partida un 27% des de l’any 2010.

Com és una pedreta a la sabata aquesta altra crònica, signada també per Miquel Noguer, on recalcava que Mas sortia en clara defensa de la multinacional israeliana propietària d’Iberpotash, empresa que explota les mines de sal de Sallent i de Súria, tot i les sentències judicials en la seva contra per motius mediambientals i la investigació que duu a terme la Comissió Europea per haver-se beneficiat presumptament d’ajudes improcedents de la Generalitat. En aquest sentit, us recomano, per deliciós, un exercici de periodisme comparat amb la versió oficial traslladada per l’agència ACN, de què se’n feia ressò La Vanguardia aquí, amb un president Mas que denunciava “interessos creuats i competidors” que posen traves a una inversió milionària de l’empresa israeliana a Catalunya i que hauria de crear centenars de llocs de treball.

No ens enganyem, però; es tracta d’El País. I El País és una pedra a la sabata del tot assumida pels actuals rectors -i socis- del Govern català i, atès que no pertany al cercle mediàtic amb influència sobre la part de la ciutadania propera, en major o menor grau, al discurs sobiranista i/o conservador, a la pràctica resulta força inofensiu.

Pedres a la sabata a banda, és difícilment discutible que tant en els mitjans de comunicació que han destinat enviat especial a Israel, com en els que han begut de l’agència de notícies nacional de Catalunya (com El Punt Avui o els portals Vilaweb o Nació Digital) o de diverses fonts oficials i d’agència (com 324.cat), així com en les principals -i afins- cadenes de ràdio i televisió del país, el relat de la visita de quatre dies s’ha construït en base a les idees abans esmentades. Idees que, a grans trets, conformen els punts clau que la comitiva pretenia fer arribar -i arrelar- a l’opinió pública del país i que es poden condensar en un sol concepte: Israel és model per a Catalunya.

És model per a Catalunya en el terreny de les noves tecnologies i de la investigació i desenvolupament, i és model per a Catalunya en el terreny de l’exitosa construcció nacional i d’una realitat política independent enmig d’un entorn hostil.

Descripció del model hebreu

Doncs ja hi tornem a ser. Com ho fèiem en el post anterior, altre cop parlem de models i, més concretament, de tractament mediàtic d’aquests models.

Tornant al meu pare -qui, d’altra banda, hagués estat cofoi de ser testimoni d’aquest suposat procés de construcció nacional de Catalunya i de l’aprenentatge del “miracle hebreu”-, amb la visita de la delegació catalana a Israel ens trobem davant d’un evident exemple de mala praxi periodística i, en conseqüència, de ciutadania incorrectament informada i, per tant, educada molt deficientment.

Parlem de mala praxi periodística, tot i que “penosa” seria el qualificatiu més adient, perquè resulta radicalment inadmissible des de qualsevol punt de vista presentar a la nostra ciutadania el col·lectiu, la societat, el país en què com a col·lectiu, societat o país ens hem d’emmirallar, sense descriure’ns l’enorme complexitat, la infinita escala de grisos (i de negres) que aquell referent presenta.

Des de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya quedaven meridianament clars des de l’inici els motius concrets del viatge: “Mas viatja a Israel, referent per al govern en recerca i en la construcció d’un estat“. Dit d’altra manera, diàfan objectiu econòmic i diàfan objectiu polític. I més diàfan encara: Israel com a referent, com a prototipus de societat tant en la mena d’activitat econòmica que promou com en la manera com ha assolit el seu estatus polític.

De fet, el president no ha enganyat ningú. A la mística del sionisme (nacionalisme jueu) que ha conformat des de sempre l’essència del catalanisme liberal i que Jordi Pujol va elevar a la seva màxima expressió, el president Mas hi ha afegit aquest punt de modernor de l’economia del coneixement, imprescindible en els temps que corren. Una perfecta mixtura d’ànima col·lectiva de cert regust ètnic amb emprenedoria i lideratge. En síntesi, saber-se poble, construir-se políticament com a poble i liderar com a poble.

Fa any i mig, Artur Mas ho certificava sense pal·liatius i ens en donava fe l’il·lustre Barbeta a les planes de La Vanguardia. I ho feia des de Boston, capital de Massachusetts, l’altra pota del triangle d’excel·lència tecnològica:

Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial”

Des del punt de vista oficial, doncs, motivacions, objectius, interlocutors i, sobretot, missatges absolutament transparents. Tot molt clar, tot escrupulosament nítid. Ara bé, complet?

I aquí és on entra en acció, amb la contundència a què ens té habituats, l’objecte principal d’anàlisi d’aquest blog: el quart poder. Per fer memòria, aquesta significativa categoria de poder independent és encara en mans d’uns mitjans de comunicació en els quals el senyor Burke a mitjans del segle XVIII va saber veure, entre altres coses, una gens menyspreable capacitat d’exercir de contrapès dels altres tres poders clàssics: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Contrapès: pes que actua contra un altre per contrarestar-ne o neutralitzar-ne els efectes.

Que clarividents que són les definicions, no trobeu? Fem-ho fàcil. Del dia 9 al 12 de novembre, l’executiu català ens ha anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’empresaris a Israel per signar convenis de cooperació en matèria d’innovació i recerca així com per aprendre de la construcció nacional del país hebreu. Del dia 9 al 12 de novembre, els mitjans catalans ens han anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’emp…, vaja, d’exactament el mateix.

Hi haurà algú que aixecarà el dit per protestar contra aquesta generalització. Sí, segur que trobem algun exemple d’informació complementària sobre el país hebreu durant aquests dies en els mitjans massius d’influència a Catalunya.

El dia 11 de novembre, per exemple, és a dir, el tercer dia de viatge de la delegació catalana, es commemorava el novè aniversari de la mort de Iàssir Arafat. Llastimosament per a les intencions de l’executiu català, la mort del líder palestí havia tornat a l’actualitat mediàtica dies enrere després de fer-se públic un primer anàlisi forense que quasi certificava l’assassinat per mitjà de poloni radioactiu, assassinat del qual, sense posseir grans dots detectivesques, no era difícil atribuir -no amb exclusivitat, però- al país hebreu.

D’aquella commemoració i de l’acusació de l’Autoritat Nacional Palestina vers Israel ens n’informava el dia següent a La Vanguardia des de Ramal·lah el seu corresponsal, Henrique Cymerman. Jordi Barbeta, per la seva banda, cobria tots i cadascun dels darrers passos del tour del president Mas per terres israelianes per mantenir puntualment informats els lectors d’aquell mateix rotatiu. Inútil buscar cap punt de convergència, ni que sigui per context, en les respectives cròniques.

També en seria una excepció una peça d’El País del passat diumenge en què es feia ressò d’una altra de les realitats quotidianes per al país hebreu: la guerra. En aquest cas, el protagonisme requeia en el darrer conflicte amb Gaza que va iniciar-se demà farà tot just un any i del qual n’actualitzava les seqüeles el corresponsal a la zona, David Alandete, en aquest reportatge.

Més interessant per al tema que ens ocupa és, però, una altra excepció informativa que, tot i pertànyer a l’àrea de cultura, proporcionava un petit bocí del desconegut espectre de la societat israeliana, fet indispensable quan del que es tracta és de radiografiar amb rigorositat aquell model ideal al qual hem d’anar-nos aproximant. El Punt Avui entrevistava el jove escriptor israelià, Nir Baram, del qual en destacava aquesta eloqüent declaració: “Volem una societat inclusiva i no racista“:

“Aquesta sempre és la batalla amb el meu pare i la gent de la generació de Yehoshua: jo crec en l’estat d’Israel, però un que pertanyi a tots els ciutadans. No estic d’acord a separar israelians i palestins i crear un gran gueto per als israelians”

Tot plegat, excepcions que es demostren insuficients perquè, tot i mostrar-nos algunes (poques) arestes del país objecte d’estudi, es presenten aïllades en no sorgir d’una voluntat ad hoc, és a dir, d’una voluntat afinadora, contextualitzadora del viatge institucional. Com també esdevenen innòcues les cròniques crítiques anteriorment referides, primer, per l’escassa transcendència que assoleixen en ser vessades en mitjans que es dirigeixen a un públic que ja espera trobar-hi aquest tipus d’esmenes al govern actual i, en segon lloc, perquè aquestes es queden en la mera crítica partidista de l’acció institucional i perquè defugen -igual que els mitjans afins- la responsabilitat d’esbossar la realitat social, cultural i política de la societat israeliana, repeteixo, teòric objecte d’estudi.

L’executiu ha viatjat a Israel i n’ha publicitat el viatge i les seves motivacions als ciutadans. I el quart poder ha viatjat (o no) a Israel i ha informat sobre el viatge i les motivacions de l’executiu. En conseqüència, la tercera i imprescindible pota d’aquest triangle comunicatiu, els ciutadans, hem estat satisfactòriament informats sobre viatge i motivacions de l’executiu.

Però hem estat informats/educats?

Oblits que no permeten valorar

Quan algú, especialment si aquest algú és un agent amb el nivell de responsabilitat política -i ètica- com el del govern d’un país, proposa a la seva ciutadania un model de societat ideal al qual és interessant aproximar-s’hi, no és acceptable la simple exposició del parell o tres d’elements brillants o importables mentre se n’oculta d’altres que, per la seva naturalesa, poden posar perfectament en qüestió aquest suposat prototip. Això, sempre que entenguem, és clar, que l’administració de qualsevol país treballa per al bé de la seva ciutadania.

Però per si de cas -del tot hipotètic- que estigui en dubte la voluntat servidora de l’interès general per part d’una administració, sempre comptarem amb l’altre filtre, el quart poder -aquest sí, independent i exclusiu servidor de l’interès comú- per omplir els espais buits de l’acció governamental. Traslladat a l’objecte que ens ocupa, això significaria aportar tots aquells elements que completarien la informació subministrada per l’administració per acabar dibuixant un retrat més concordant amb la realitat del país que es presenta com a model.

Quan l’executiu “s’oblida” d’explicar determinats i determinants aspectes d’una realitat i els mitjans de comunicació “s’obliden” d’explicar els mateixos determinants aspectes d’aquella realitat, podem asseverar dues coses: una, que els segons han exercit, en essència, de poderós altaveu dels primers; i dues, que els tercers hem rebut sota aparent capa informativa, pura publicitat.

I així, sense esmerçar-m’hi en excés, em resulta inexplicable, en el millor dels casos, i de tot punt injustificable en algun punt concret:

– que fins al tercer dia de la visita no hagi aparegut cap referència a Palestina en els mitjans de comunicació, i que aquesta no hagi estat producte d’un mínim treball de contextualització de la realitat israeliana sinó resultat de la reunió bilateral del president Mas amb el ministre de Finances hebreu, Yair Lapid, és a dir com a resultat d’un acte institucional, referència focalitzada en exclusiva, a més, en l’Autoritat Nacional Palestina, un altre agent institucional.

– que en la fotografia de la realitat territorial i demogràfica del país els mitjans no s’hagin dignat recordar els territoris que, contravenint la ressolució 242 de les Nacions Unides, Israel ocupa i administra militarment des de fa més de 40 anys. Inaudit que no hagin estat esmentats ni Cisjordània, ni Gaza, ni el Golan.

– que la reiteració del missatge principal de l’executiu sobre les analogies entre les construccions nacionals d’Israel i Catalunya no hagi vingut acompanyat ni d’un trist repàs dels esdeveniments històrics de la creació de l’estat hebreu i les seves conseqüències polítiques, econòmiques, socials i demogràfiques.

– que n’hagi estat absent un mínim croquis de la composició extraordinàriament diversa del teixit social israelià, no només de la presència molt significativa de la població àrab i, en menor mesura, de la comunitat drusa dins les fronteres legals d’Israel, sinó de la pròpia majoria jueva, constituïda per població originària dels més diversos indrets del món. I que, en conseqüència, s’hagi omès també la complexa convivència en aquest fabulós poti-poti identitari. Per no parlar del creixent conflicte intergeneracional dins de la comunitat jueva que apuntava l’escriptor Nir Baram.

– que la radiografia de la valuosa vessant moderna i tecnològica de la societat israeliana -que existeix, veritablement- no s’hagi completat amb la pressió cada cop més enèrgica que sobre la vida laica del país exerceixen, des de fa anys, els sectors més ultraortodoxos, amb potencial d’influència ascendent, atesa la seva capacitat reproductiva.

– que s’hagin silenciat unes polítiques -permissives, si no clarament actives- de colonització en els territoris ocupats que han permès l’assentament, segons dades de finals del 2011 de l’organització israeliana B’tselem, d’un total de 515.000 colons a tota Cisjordània dels quals gairebé 200.000 només a Jerusalem Est; i que siguin també invisibles les estrictes normatives de restricció de moviments que afecten amb exclusivitat la població àrab dels territoris ocupats.

– i finalment, que ni l’excusa del viatge a la modèlica Israel del president amb qui sembla que salpem a la sobirania hagi servit perquè cap mitjà massiu s’hagi fet ressò del moviment BDS (Boicot, Desinversions, Sancions), una campanya internacional contra les polítiques d’ocupació, colonització i apartheid vers la població àrab que va sorgir en el sí de la societat civil palestina ja fa 8 anys, i la secció catalana del qual adreçava a l’opinió pública el passat dia 11 el manifest “Israel no és cap referent“.

Aquests són alguns -me’n deixo d’altres- dels oblits significatius de què ha fet gala la nostra premsa en la visita oficial de quatre dies del nostre més alt representant al nostre principal referent, Israel. Això significa que uns ciutadans immersos en el teòric procés cap a la plena sobirania de Catalunya jutjaran si s’escau o no assumir el país hebreu com a model d’estat sobirà a partir de les dades proporcionades per dos dels seus més transcendentals servidors, el Govern i els mitjans de comunicació massius, que, de fet, són les mateixes.

Tot i valorar els trets positius d’Israel, el coneixement de la seva realitat oculta em fa del tot impossible considerar aquella societat model per a la meva societat. No hi ha indret en el globus lliure de pecat, és evident. Però quan parlem de referents o de miralls, una òptima salut en matèria de drets humans serà, en la meva opinió, condició sempre indispensable, independentment de l’excel·lent nivell tecnològic del país, per molt valuosa que pugui ser la construcció d’una identitat nacional i una realitat política o la recuperació d’un idioma pràcticament mort com l’hebreu.

En tot cas, els presumptes models necessiten ser explicats i explicats molt bé. No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar. Hi haurà qui compartirà amb mi la referida escala de valors, com hi haurà qui prioritzarà els suposats interessos nacionals a qualsevol neguit de caire humanitari.

No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar, dèiem. El que és segur és que tots els ciutadans necessitem tota la informació per dictaminar a consciència segons la nostra pròpia escala de valors. És per això que, com creia fermament el meu pare, informar és indissociable d’educar. El judici és una altra cosa; no pot ser previ a l’oberta exposició de totes les cartes. I en el tema d’Israel i Catalunya, com en tantes d’altres coses, em temo, els judicis de pare i fill haguessin discorregut avui per camins del tot adversos.

D’arbre en arbre i tiren ells

El passat 15 d’octubre, el Matí de Catalunya Ràdio abordava en la seva secció La societat es mou la polèmica “venda” del nom de les estacions del metro que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, havia anunciat un mes abans en el marc de la presentació als empresaris d’un pla global de patrocini corporatiu. En la conversa moderada per Marta Romagosa i la pròpia conductora del programa, Mònica Terribas, van intervenir el vicepresident executiu de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Dídac Pestaña, el professor de direcció de màrqueting d’UAB i Esade, Josep M. Galí i, a través de connexió telefònica, el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González.

Per obrir la xerrada, el professor de màrqueting Josep M. Galí explicava en què consistia el concepte naming rights:

Hi ha una sèrie d’actius intangibles, que són els noms de les coses, els llocs geogràfics, normalment són actius públics, que tenen un gran coneixement i que es poden llicenciar: tu pots cedir a un privat i que pagui uns diners per associar-lo a una cosa que a ell li pugui interessar

Tot seguit, Dídac Pestaña, vicepresident executiu de TMB, detallava quina part de l’espai públic es veurà afectada per una operació patrocinadora que busca ajudar a eixugar el dèficit de la companyia:

(…) en realitat, tots els nostres actius. En dues etapes: en una primera etapa molt més centrat en temes d’estacions de metro i de línies de metro, bus turístic, funicular, telefèric; i en una segona etapa entrant més en parades d’autobús, en línies d’autobús… En definitiva, tots els nostres actius

I afegia el representant de TMB que la gestió comercial d’aquests espais i la tasca de trobar patrocinadors que s’hi vulguin associar ha estat adjudicada, després de concurs públic, a una empresa exclusivista (IMG Group).

Definit el concepte i descrita succintament l’operació, les dues moderadores engegaven el debat plantejant als convidats les següents qüestions:

  1. Límits a l’hora de proposar clients tenint en compte que parlem de serveis públics. Segons Pestaña, manarà la normativa sobre publicitat, per tant, ni marques d’alcohol ni de tabac ni d’articles per a adults i sempre reservant-se TMB la decisió final de si acceptar o no cada proposta.
  2. Límits en la selecció d’estacions patrocinables. Totes hi estarien obertes, segons Pestaña, però s’utilitzaran les més atractives per a les marques (per trànsit o per ubicació).
  3. Durada adequada de cada patrocini. Tant Galí com Pestaña consideraven convenients contractes relativament llargs.
  4. Benefici real d’aquest tipus de visibilització per a la marca. “L’acció comercial agregada necessita una cobertura de notorietat (espontània) i de presència al carrer” (Galí).
  5. Actius que desperten major interès per a la marca. Afirmava Pestaña que les estacions de metro més centrals són les que estan generant més interès.
  6. Possible canvi de mentalitat de la ciutadania i supressió del tabú de l’ús publicitari de l’espai públic. Segons Galí, “depèn del model de societat que tu estimis convenient. (…) S’ha de valorar si de la utilització de l’espai públic se’n treu un benefici social superior a l’impacte que es pugui considerar negatiu. Al final, això és una decisió que ha de prendre el polític”.
  7. Experiència madrilenya. Respon el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González: “Hay que ponerlo en una balanza, y pensar que esto genera una serie de ingresos importantes para la compañía”. “También abrimos el espacio de metro a otras actividades, culturales, deportivas, presentación de productos, es decir, el metro se configura no sólo como medio de transporte público sino como un escaparate más”.
  8. Parlem de patrocini, no de privatització d’estacions. “Per això! -exclamava Pestaña- Concretament, davant la pregunta a la ciutadania [en el previ estudi d’opinió] de què opinaven del patrocini d’una estació de metro per aconseguir majors ingressos per al transport públic, el 85% deien que hi estaven d’acord”.

Aquests són els ítems que, a parer meu, van protagonitzar la major part de l’espai que el principal programa de la ràdio pública nacional de Catalunya va dedicar-li el dimarts passat a aquesta novedosa forma de patrocini corporatiu. Resumint-los: àmbit físic (espai i durada) i ètic (tipus d’anunciant acceptable) de l’operació, actius interessants per a l’anunciant, beneficis d’aquest tipus de publicitat per a l’anunciant, beneficis econòmics per a l’empresa de transport, èxit de l’experiència similar més propera, acceptació (positiva) de la ciutadania i (presumptament inevitable) canvi de xip d’aquesta ciutadania vers l’ús publicitari de l’espai públic.

Potser per això, percebent incomplet i descontextualitzat el debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio, el professor de màrqueting, Josep M. Galí, va creure convenient introduir-hi a la part final una reflexió general al voltant dels costos/beneficis socials de l’ocupació comercial de l’espai públic que ja havia apuntat -sense cap receptivitat per part de la moderació ni, evidentment, de Dídac Pestaña– minuts abans.

És extens, però val la pena. I venia precedit d’un prudent -i significatiu- “no sé si toca ara”:

(…) el que està clar és que si nosaltres esperem que AENA visqui dels centres comercials dels aeroports, si esperem que ADIF o RENFE visquin dels centres comercials de les estacions, si esperem que TMB i el Metro…, l’agregat de tot això provoca una societat en què l’estimulació del consum és absolutament brutal. I què passa amb això?: doncs que des del punt de vista del model de societat que un vol hi ha gent que ho considerarà bé i hi ha gent que ho considerarà malament. Hi ha ciutats que ho han considerat malament: a Sao Paulo es va fer un referèndum i la gent va dir que no volia publicitat al carrer, i van treure la publicitat del carrer. A França hi ha vàries ciutats en què la regulació de la publicitat ha estat absolutament estricta i no es pot ocupar l’espai públic

(…) La pressió comercial de les marques i de les multinacionals és infinita; tenen un poder tremendo. Llavors és el poder polític el que arriba un moment que diu fins aquí hem arribat, d’aquí no podem passar

(…) Aquí no ens podem imaginar la invasió terrible de l’espai públic als Estats Units: als EUA hi ha una empresa que té 350.000 pantalles de televisió a les aules dels alumnes d’escoles públiques, i aquesta empresa ven espais publicitaris de 30 segons a 300.000 $

(…) La deriva del sistema és aquesta. I arriba un moment que una societat ha de decidir fins a quin punt vol que la pressió de les marques i de la publicitat acabi contaminant tota la vida pública

L’espai finalitzava amb l’opinió d’uns quants oients i una intervenció final de Dídac Pestaña en què recalcava que la mesura persegueix contribuir a finançar el transport públic de Barcelona.

Arbre rere arbre

Brutal estimulació de consum, pressió infinita de les marques, invasió terrible de l’espai públic, contaminació publicitària de tota la vida pública, deriva del sistema, poder polític encarregat de marcar-ne els límits, model de societat desitjat… Poca broma amb els conceptes i alertes que el professor de màrqueting, Josep M. Galí, llençava en la seva darrera intervenció a l’espai ‘La societat es mou’ d’El Matí de Catalunya Ràdio d’aquell dia.

Parem atenció, però, a la sobtada cautela del professor a què m’he referit abans: el “no sé si toca ara” previ a la seva reflexió final.

La ràdio pública nacional plantejava un debat de 20 minuts sobre un tema especialment sensible per a la ciutadania, un tipus d’intervenció en l’espai públic de Barcelona que, més enllà de modificar-ne la seva fesomia, comporta la transfiguració de denominacions que són part del recorregut vital -físic i mental- i de l’arrelament i identificació de tota una comunitat. Tot i amb això, Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara” just abans de la seva exposició.

La ràdio pública nacional plantejava un debat sobre un tipus concret de comercialització de l’espai públic que, sumat a experiències ja arrelades i a d’altres que aquesta novetat podria obrir en el futur, indicaria l’assumpció com a realitat ineludible del que és una qüestió pura i dura de model de societat, per tant, subjecta a la discussió i decisió per part de la ciutadania i dels seus representants polítics. Tot i amb això, el professor Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara”.

Excés de prudència per part del professor de màrqueting? O resultat d’un ambient mediàtic poc propici? Anem enrere i comprovem-ho.

Com hem assenyalat a l’inici, el dia 13 de setembre l’alcalde de Barcelona presentava als empresaris el programa de patrocini corporatiu, en què s’inclou la novedosa comercialització de la denominació de les estacions. Ho explicava de manera extensa -i sense ometre cap de les seves bondats- el digital de TMB Hora Punta. Aquell mateix dia -o el següent- ja se’n feien ressò els principals mitjans catalans. Alguns en destacaven el seu caràcter patrocinador o d’annexió de marques al nom de les estacions, com BTV, en el seu Notícies Migdia (minut 6:49 a 8:42), El Punt Avui o El País Catalunya, mentre que d’altres ho qualificaven directament de venda de la denominació, com El Periódico de Catalunya, el diari Ara o l’edició digital de La Vanguardia, diari que, en la seva versió impresa, en feia l’endemà una exhaustiva crònica (publireportatge?) en la seva secció Vivir en Barcelona; en destaco aquest descriptiu paràgraf:

El patrocinio no será únicamente más visibilidad para una marca; irá más allá. Por ejemplo, podrán organizarse eventos en ciertos espacios, con lo que las marcas pondrán en marcha acciones directas (actuaciones musicales, exposiciones, presentaciones…) que mejorarán la experiencia del usuario y permitirán al patrocinador llegar a nuevos clientes o mejorar su relación con los que ya tiene

Però després d’aquest anunci i fins al debat proposat trenta-dos dies després a la nova casa de Mònica Terribas, el que trobem és, en essència, un vast desert.

Les excepcions informatives han estat el posicionament contrari del cap del grup socialista a l’Ajuntament, Jordi Martí, recollit per l’edició digital de La Vanguardia el mateix dia 13 de setembre; l’alerta sobre el triomf de la idea que “amb diners tot és possible” efectuada per Ricard Gomà, president del grup d’ICV al consistori barceloní i que recollia la cadena SER Catalunya quatre dies més tard; i la inviolabilitat del nom de l’estació Catalunya l’11 d’octubre, particular neguit informatiu del diari Ara en tota aquesta qüestió.

En el terreny de l’opinió topem amb una densitat similar. Dues referències en el diari bandera del Grupo Godó: ‘Baja en Poble Sec Dodotis’, on Màrius Serra porta el patrocini de les estacions de metro al seu habitual terreny verbívor, i ‘Money makes the world’, amb un Quim Monzó definitivament domesticat pel sistema, tot qualificant de paradoxals les queixes per una intervenció en els topònims que reportarà guanys a l’empresa de transport quan la majoria de ciutadans anem pel carrer lluint gratuïtament les marques de les peces de roba per les quals, a més a més, hem pagat.

Mentre que, des d’una visió crítica de l’assumpte, destaquen l’article de Josep M. Pascual a El Punt Avui ‘Metro de Madrid S.A.-TMB’, i dues opinions a eldiario.es: ‘Jo baixo a Catalunya-Durex. I tu?’ de Cristina Palomar, i el molt contundent ‘Se vende lo que sea, precio a convenir’ de Lucía Lijtmaer.

Abans de continuar amb l’anàlisi, crec que és moment d’apuntar el context dins del qual se situava l’anunci del pla de patrocini corporatiu. I és que aquell mateix matí i exactament en el mateix escenari en què es demanava l’empresariat que s’associés a la Marca Barcelona i al prestigi d’una xarxa de transport que, segons el president de TMB, Joaquim Forn, és “el millor aparador per a les empreses”, l’alcalde Trias obria la porta a una consulta ciutadana per presentar o no la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, possibilitat que es confirmava de manera oficial pocs dies després. Com sabem, els Jocs “blancs” (consulta, debat sobre la seva conveniència, retirada de la candidatura per 2022, i interrogant sobre el 2026) han sobresortit des d’aleshores en l’agenda mediàtica amb notable intensitat.

L’altre obligat apunt contextualitzador vindria a explicar l'”arbre rere arbre” amb què he titulat aquest apartat. I és que si bé és cert que l’element més cridaner de l’ofensiva comercialitzadora de l’espai públic -i més susceptible d’esdevenir polèmic- seria a priori el de la redenominació de les estacions de metro (arbre 1), no hauria de sotmetre’s només a un simple i aïllat anàlisi. Dues setmanes després d’aquest anunci, TMB informava de la prova pilot de venda de llaminadures als busos de la ciutat, fet més anecdòtic però que es justifica amb el mateix argument d’aconseguir “ingressos complementaris” per a l’empresa (arbre 2). I com que tot plegat sembla que busca ajudar a eixugar el terrible dèficit de TMB, què tal provar de trencar l’opacitat imposada -i acceptada pels mitjans lliures- sobre els sous i privilegis dels 603 directius de l’empresa no subjectes a conveni (arbre 3), assumpte abordat molt rarament?

I si obrim una mica més el focus, i ens allunyem de la gestió de TMB i de la publicitat en els “seus” actius, potser tampoc no hauríem de deixar de tenir en compte el comunicat que havia emès l’Ajuntament el 6 de setembre i pel qual informava sobre la venda del darrer 15% de participació en els serveis funeraris (arbre 4), notícia que va passar sense pena ni glòria. Com probablement tampoc no hauríem de menystenir l’anunci fet efectiu abans de l’estiu de privatització de la gestió de 15 aparcaments que gestionava l’empresa municipal BSM, diners que en aquest cas es destinarien a posar al mercat un miler de pisos socials de lloguer (arbre 5). Per no esmentar l’afer de la samarreta del Barça amb què Nike va vestir durant tres setmanes l’estàtua de Colom el passat mes de maig (arbre 6).

Algú objectarà que aquests presumptes -i no únics- arbres són una mescla terriblement agosarada d’accions patrocinadores o comercialitzadores a l’espai públic amb d’altres de privatitzadores de la gestió o de venda de participació en els serveis municipals. Segur que ho és. Resulta, però, innegable -i sorprenent, tractant-se d’un ajuntament solvent com el de Barcelona- la progressiva tendència a desprendre’s d’algunes càrregues o de cercar diners privats per ajudar a eixugar serveis deficitaris. I, en tot cas, des del punt de vista periodístic -recordem-ho, també un servei públic– és incomprensible la descontextualització per defecte d’informacions (o arbres) que, tot i les seves particularitats, coincideixen en què actualitzen la manera com es gestionen els diversos serveis que la municipalitat presta a la ciutadania i, en teoria, en subratllen les tendències i n’estimulen el debat ciutadà.

És evident que la informació diària no permet traçar les derives polítiques ni els models de societat a què feia referència el professor Galí; és més, podem assegurar que aquesta rutina informativa diària fins i tot fomenta -involuntàriament, essent molt amables- la inconsciència general sobre el tot de què forma part allò que s’explica. Per mostrar aquest quadre global habitualment ocult el periodisme compta amb d’altres gèneres imprescindibles: els reportatges, els debats i les entrevistes en profunditat.

I en aquest sentit, cal destacar que des del 13 de setembre, anunci del pla de patrocini corporatiu, hi ha hagut -que em consti- tres magnífiques ocasions per situar la novedosa fórmula publicitària a la ciutat en el seu presumpte context. A banda del debat a El Matí de Catalunya Ràdio que ens serveix de fil conductor en aquest post, s’han produït en aquest període dues entrevistes a l’alcalde Trias i un debat en profunditat amb la seva presència en els principals mitjans del país. Per ordre cronòlogic, a Ara TV (14 de setembre), TV3 (19 de setembre), TVE Catalunya (26 de setembre). Vegem-ne el tractament.

Antoni Bassas entrevistava l’alcalde per Ara TV el dia després de l’anunci del patrocini de les estacions del metro (total: 50 minuts). Dos temes predominants: el procés sobiranista (11 de setembre, Via Catalana i consulta 2014) i els Jocs Olímpics d’hivern. D’altres temes abordats més concisament: el carrer Joan Antoni Samaranch, el turisme i les seves derivades, l’habitatge social, l’externalització de les escoles bressol, les futures infraestructures i obres a la ciutat, les despeses pel transport en horaris intempestius dels partits del Barça, i la possible reelecció de l’alcalde.

Quatre dies més tard era Agustí Esteve qui entrevistava l’alcalde al 2324, el programa nocturn de reflexió i anàlisi de TV3 (total: 30 minuts). Temes que s’hi plantejaven: els Jocs Olímpics i la consulta a la ciutadania, les imminents festes de la Mercè, la situació immilorable de les finances de Barcelona en comparació amb les de Madrid, el deute de la Generalitat a l’Ajuntament, les principals infraestructures (aeroport i connexió amb metro, AVE amb connexió directa amb París). I una pregunta final: “es poden ampliar la consulta als ciutadans sobre d’altres temes que els afecten?”, amb resposta de l’alcalde: “hi ha processos participatius amb els veïns; s’ha d’estar obert a totes les consultes”.

Passada una setmana, l’alcalde Trias tornava a visitar un plató de televisió, a TVE Catalunya, en aquest cas, i en format debat moderat per la periodista Cristina Puig i amb la intervenció de diversos periodistes i analistes de l’actualitat, entre ells l’etern Màrius Carol, Andreu Mayayo i el subdirector d’Expansión, Martí Saballs (total: 42 minuts). Com a punt de partida, un petit recull d’opinions de ciutadans sobre els Jocs Olímpics d’hivern, sobre el turisme i sobre allò que consideren principal problema de la ciutat, i una primera pregunta de la moderadora a Xavier Trias, com a secretari general adjunt de CiU, sobre les incongruències internes amb Duran i Lleida i el procés sobiranista.

Entre Jocs Olímpics, Barcelona com a història d’un triomf i el seu futur en una possible Catalunya independent, turisme i morir d’èxit, infraestructures inacabades (Línia 9), polèmica per la no autorització del rodatge de la sèrie “Isabel” i menjadors socials, hi destacava una única pregunta sobre el model de ciutat que podria estar-se consolidant (pla d’usos de Ciutat Vella, Marina de luxe i progressiva privatització de l’espai i dels serveis públics), liquidada per l’alcalde amb l’argument de la línia continuïsta amb les polítiques engegades pels anteriors governs socialistes.

Ja amb posterioritat al debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio del passat dimarts, l’anunci de la retirada de la candidatura a l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de 2022 ha monopolitzat l’agenda informativa i, per tant, totes les converses mantingudes amb l’alcalde, com la de Jordi Basté a El Món a Rac1 o la de Mònica Terribas al seu programa, ambdues del 17 d’octubre, han girat de manera monogràfica sobre aquest tema.

I el bosc?

Estem avesats a la successió de descripcions físiques i aïllades dels diversos arbres que conformen el menú informatiu i a les limitacions pròpies dels formats més habituals en els mitjans massius. Per això és ben comprensible que, qui en té l’oportunitat, se senti temerós d’introduir-hi comentaris que s’allunyen de cadascun dels exemplars individuals sobre els que se’l consulta i que enquadren tota l’extensió i complexitat del bosc.

Dues preguntes ben simples:

On podem injectar visió general i reflexió profunda en els mitjans massius? Quan hi és permesa la radiografia i el debat sobre tendències, projeccions i patrons d’actuació?

Si les respostes són properes a l'”enlloc” i al “mai”, s’obre irremeiablement un nou i trist interrogant:

De què carai debatem habitualment els ciutadans?

Josep M. Galí expressava que no sabia si tocava comentar en aquell moment i en aquell espai radiofònic que és sempre la societat qui té la potestat d’afavorir, limitar o, fins i tot, prohibir l’ús publicitari o la comercialització de l’espai públic. Però és que, si no era aleshores l’ocasió, si un debat ad hoc promogut per la ràdio pública nacional de Catalunya no era el moment adient per infiltrar-hi veritables elements de controvèrsia per a l’opinió pública, quan i on ho hagués estat? Més trist és constatar que en cas que el senyor Galí no s’hagués sortit unilateralment del guió i no hagués actuat en consciència aquell dia, cap de les dues reputades periodistes de la casa l’hagués interrogat al respecte.

Escopia Lucía Lijtmaer en el contundent article a què fèiem referència abans:

(…) El discurso de que a fuerza de voluntad se sale permea cada vez más. Lo mismo pasa con el de la distracción. Así, poco a poco, todos deberíamos quedar inmunizados y no acordarnos cada vez que nos bajemos en “Passeig de Gràcia + marca de rosquillas” o “Liceu + nombre de pasta de dientes” que el fracaso en realidad es de ellos. Han vendido los nombres de nuestra vida común, de nuestra historia común, al mejor postor porque han fracasado. Yo no pienso olvidarlo.

I és que la informació sobre el pla concret de patrocini corporatiu de TMB ha aparegut de forma puntual, escassa i, sobretot, isolada. Com succeeix llastimosament amb assiduïtat, ha estat una mera difusió de les accions que el govern d’una institució engega en el territori sobre el que té autoritat i no pas la -teòricament imprescindible- exposició dels beneficis socials i de l’impacte negatiu que aquelles puguin comportar. Dit d’altra manera, amb major o menor retoc, ha estat una propagació vertical a la ciutadania de la nota dels serveis comunicatius de l’empresa de transport i del consistori barceloní i, sobretot, ben independent d’altres propagacions verticals d’altres accions notificades.

I si confiàvem en els formats informatius més permeables a reblar el clau en els assumptes d’actualitat, també hem pogut comprovar la inutilitat de l’esperança. Mentre el “sí, no, potser” de la candidatura olímpica ha absorbit la major part del minutatge de les entrevistes i els debats amb l’alcalde de protagonista, la resta de temàtiques han estat abordades de manera inconnexa i sense plantejar-se -excepte en la pregunta puntual esmentada- si la confluència de diverses accions municipals podrien estar denotant una deriva cap a un model molt concret -i diferent- de ciutat.

Fa unes setmanes vam rebre positivament el 30 minuts dedicat a la convivència amb el turisme a la ciutat de Barcelona, un reportatge que, tot i les limitacions del propi format, ens apropava a les diverses arestes d’aquest fenomen concret i cabdal de la Barcelona post-olímpica. Segueix mancant encara, però, una major obertura de focus, l’observació minuciosa i l’examen crític d’aquest i d’altres fenomens dins del context polític i socioeconòmic en què s’emmarquen, a nivell local, nacional i també, sí, continental.

¿Com podem decidir amb coneixement de causa sobre la convenència o no de mesures de l’autoritat si únicament se’ns permet una aproximació individualitzada a cadascuna d’elles, si només se’ns permet el judici des de l’òptica del guany econòmic que ens pot acabar reportant, si se’ns neguen repetidament d’altres vares de mesurar el benefici i, amb elles, la confrontació ideològica inherent a l’ésser social? ¿Com podem decidir amb total coneixement de causa si se’ns fa navegar per la superfície de la informació, si se’ns disfressa de plural generador d’opinió informada el simple entreteniment de la tertúlia, si no se’ns satisfà, en definitiva, el nostre dret de saber d’on venim i cap a on sembla que ens dirigim?

El “d’arbre en arbre” propicia “el qui dia passa, any empeny” dels fets consumats, fomenta la desmemòria en la ciutadania i, el pitjor de tot, la consolidació del regne de l’habituació al nostre canviant entorn social. Tant sols l’escrupulosa presentació del bosc podria esborrar el caràcter natural -si no diví- del que és ras i curt resultat de l’obra humana i, per tant, qüestionable i, evidentment, modificable.

Deia Rubén Martínez aquí que:

(…) Lo normal no es idéntico a la norma, pero se le parece. Como norma que ordena, segmenta y clasifica aquello que debe ser asimilado o excluido. Lo normal como norma, no por justo o deseable, sino por cotidiano, por estar incrustado en la naturaleza misma de un proceso que uno experimenta sin sorpresa. Lo normal se presenta fuera de todo accidente o desarreglo pese a que vivamos en la anomalía misma. Hay cosas que nunca deberían ser normales, hay experiencias diarias que uno no debería interiorizar como normales, pero a veces cuesta darles ese estatuto de por vida.

Si encara creiem que l’exhibició del bosc és tasca exclusiva dels mitjans de comunicació de masses, molt probablement farem tard, però caldrà que ens hi seguim esmerçant. I si, al contrari, considerem que la comunicació massiva ja està executant -amb tot èxit- la indispensable tasca de distreure amb la diversitat d’espècies arbòries, potser serà cert el que afirma Vicent Soria en aquest article: que de totes les privatitzacions d’aquest món, la més rentable és la de l’opinió pública.

Déu beneeixi Amèrica

A Boston, un matí radiant contrasta amb el dolor, amb el desplegament policial ingent i amb la psicosi terrorista que els Estats Units pensaven que havien deixat enrere

Són les primeres paraules d’Antoni Bassas per al TN Migdia en una crònica del matí següent a l’atemptat a la meta de la Marató de Boston que ha costat la vida al nen de 8 anys, Martin Richard, i a dues noies, Krystle Campbell i l’estudiant xinesa Lu Lingzi, de 29 i 23 anys respectivament, i ferit unes 150 persones més.

Destaca en la seva crònica el corresponsal de TV3 als Estats Units que les investigacions de l’FBI comencen de zero, és a dir, comencen en el lloc i moment de l’atemptat del dilluns. Vídeos de les explosions filmats pels propis maratonians, el gairebé immediat speech asserenador del president Obama dirigit a la nació, les declaracions de participants autòctons i catalans en la centenària prova atlètica i un repàs a la història recent dels atemptats en territori estadounidenc, completen la informació principal del dia (minut 2:20 al 14:00).

(…) L’atemptat d’ahir marca un punt en què els nord-americans es tornen a enfrontar amb el seu pitjor malson que els connecta amb un passat que no volen tornar a reviure i que va tenir ahir, 15 d’abril de 2013, al carrer Boylston, un nou punt sagnant per recordar, un nou punt sagnant per plorar

… s’acomiada així, amb aquestes sentides paraules, el veterà periodista.

Altre cop obrint informatiu, el TN vespre del mateix dia 16 (minut 1:22 al 9:35) ofereix noves imatges sobre les dues explosions, més declaracions de participants en la Marató i nous detalls d’una investigació que, com indica Antoni Bassas, continua amb minuciositat:

(…) S’ha tancat un perímetre molt gran, de més de 3 blocs al voltant d’aquesta zona, de manera que els equips científics de la policia puguin treballar sense presses, sense cap mena de pressió en cadascun dels indicis materials, en cadascun dels fragments que puguin trobar a la vora de l’explosió per determinar amb què es va fer l’explosiu, en conseqüència, d’on es van extreure els materials, on podien haver-se comprat, qui els podia haver fabricat, és a dir, descabdellar un cabdell que ara mateix sembla molt complicat saber fins on portarà (…)

Un cabdell que, per complicat que sigui de descabdellar, no haurà d’impedir, però, la contundent acció de les autoritats nord-americanes. Com assegura el representant de l’FBI, Rick Deslauriers:

Anirem fins a on ens portin les proves. Anirem fins als confins de la terra per identificar els individus responsables d’aquest atemptat repugnant

Islamisme armat aprofitant el dia de la independència d’Israel? Grups d’extrema dreta antifederals aprofitant el termini legal per pagar impostos als EUA? Crim patològic en un país avesat a les matances indiscriminades? Són les teories que, segons la crònica de Nicolás Valle, s’obren un dia després de l’atemptat. I mentrestant, com diu Bassas, una ciutat, Boston, consternada:

(…) És una vida que ha quedat interrompuda, la de la ciutat, com a conseqüència de l’atemptat. Aquesta nit s’expressarà en forma de vigílies, en uns casos també d’oficis religiosos, en una ciutat que es mira el lloc on va haver-hi ahir l’alegria de la marató i que va acabar amb la tragèdia de l’atemptat

Les investigacions comencen a donar els seus fruits el dia 17. El TN Migdia d’aquell dia (minut 14:41 al 18:28) explica que l’atemptat seria obra d’un grup molt reduït de persones que haurien fabricat dues bombes casolanes amb temporitzador, allotjades -segons semblaria- en l’interior de sengles olles a pressió i farcides de diversos objectes de metall amb la intenció de provocar el màxim dany possible.

S’informa també sobre la intenció del president Obama de viatjar a Boston per exercir de “reconfortador en cap” d’una “ciutat que ja s’ha començat a reunir per compartir el dolor entre els veïns i davant de les càmeres”, com mostren les imatges del parc on Martin Richard, el nen mort en l’atemptat, jugava de manera habitual:

(…) La gent tenia ganes de trobar-se i compartir el dol i expressar-lo amb el simbolisme de la llum. Eren veïns de totes les edats, conscients que la violència terrorista que normalment veuen per la tele aquest cop havia colpejat un dels seus (…) Al final, en un comiat espontani, Garbey Park ha cantat la cançó que tots els americans aprenen a l’escola: “Déu beneeixi Amèrica”

El vespre del dia 17, el Telenotícies torna a obrir amb la connexió amb Boston (minut 2:50 al 5:06). Novetats importants ho justifiquen. Ha estat identificada una persona gràcies a les imatges de la televisió local i de les càmeres de seguretat d’uns grans magatzems. Segons afirmen fonts oficials a la CNN, es tractaria d’un home de pell fosca, que hauria transportat dins d’una motxilla negra de nylon una bomba col·locada en una olla de pressió de la marca basca Fagor i que hauria col·locat prop de la línia de meta.

Mentre les investigacions sobre el terreny continuen “pam a pam” dos dies després de l’atemptat, la imatge del dia és, però, aquesta:

martin_richard_boston

I diu Antoni Bassas en off:

(…) la frase que Martin Richard, el nen de 8 anys mort en l’atemptat, va escriure en un rètol a l’escola “prou de fer mal a la gent” s’ha convertit en la resposta dels bostonians a l’atemptat. Demà, el president, en el seu paper de reconfortador en cap, els vindrà a parlar a la catedral

La irrupció de la segona tragèdia setmanal en territori dels EUA -l’explosió mortal a la fàbrica de fertilitzants de Texas- treu momentàniament protagonisme a l’atemptat de Boston en els informatius del dia 18. Al TN Migdia (minut 9:12 al 10:40) se’ns fa saber que, tot i la sobtada interrupció de les comunicacions policials, les investigacions seguirien a bon ritme. La policia estaria buscant dues persones, no sospitoses però sí “de gran interès” per a les autoritats, gràcies, en bona part, a la col·laboració de la ciutadania, que s’exemplifica amb un blog suposadament creat i actualitzat pels ciutadans de Boston amb fotos i vídeos dels moments previs i posteriors a l’esclat dels dos explosius i que en menys de 24 hores duu més de 2 milions de visualitzacions.

A l’informatiu del vespre (minut 5:03 al 7:05), poques novetats en la investigació policial respecte l’edició del migdia però, això sí, un “apassionat parlament” o  “reconfort” del president Barack Obama des de la catedral de la Santa Creu de Boston:

Ara comenceu el llarg camí per recuperar-vos; la ciutat és amb vosaltres; la vostra comunitat és amb vosaltres, el país és amb vosaltres, tots serem amb vosaltres mentre apreneu a posar-vos drets i a caminar, i sí, córrer un altre cop. No en tinc cap dubte: tornareu a córrer!

Després de força hores de silenci oficial, l’FBI publica, la nit del dia 18, dues fotografies dels -ara sí- sospitosos, de manera que a la matinada del divendres 19 es precipiten els esdeveniments. Les dues persones que en el darrer telenotícies havien estat qualificades “de gran interès” per a la policia, es converteixen al TN Migdia (minut 2:38 al 7:55) en dos terroristes d’origen txetxè, germans de 26 i 19 anys, Tamerlan i Dzhokhar Tsarnaev, el primer, mort després d’una persecució policial, i el segon, en cerca i captura.

Un vídeo-crònica de dos minuts i mig de durada amb el suport gràfic del Google Earth explica el procés d’investigació seguit des dels moments posteriors a l’atemptat al carrer Boylston fins a la persecució policial de la darrera matinada a la zona de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), on hauria resultat mort un policia en un primer intercanvi de trets, i després, al barri residencial de Watertown on, en un segon tiroteig, hauria estat abatut el germà gran.

En l’edició del vespre (minut 2:24 al 9:08) coneixem més detalls dels dos presumptes terroristes facilitats, òbviament, per les autoritats nord-americanes: l’any d’entrada als EUA, els estudis que cursaven, imatges de la seva vida privada (i, de retruc, d’altres persones amb qui es relacionaven), les aficions que tenien, els seus perfils a les xarxes socials amb el -pertinent i esperable- contingut islamista i independentista txetxè… Informació personal ben empaquetada en un altre descriptiu vídeo-crònica i -val molt la pena fixar-s’hi- amb una intrigant banda sonora; tot plegat, desconcertant, tenint en compte que, com recorda el periodista Isaac Vilalta en aquest tweet, es tracta tant sols de sospitosos; un ja mort, sí, però només sospitosos, al cap i a la fi.

Per completar l’escàner dels presumptes dolents de la trama, no podia faltar el recurs d’abordar la família, el tiet dels germans Tsarnaev, el qual només pot imaginar que l’actitud -presumpta- dels seus nebots respondria al fet de:

Sentir-se perdedors. L’odi contra els que han estat capaços d’integrar-se. Són les úniques raons que m’imagino. Res més. Res a veure amb la religió, amb l’Islam. Tot això és mentida

En aquell moment, Boston viu pràcticament una situació de toc de queda, amb aproximadament un milió de ciutadans confinats a casa seva, mentre la policia escorcolla casa per casa el veïnat on se suposa que s’amaga el segon dels presumptes terroristes. Explica Bassas:

Han tancat el metro, han tancat els autobusos. I això ja redueix molt la mobilitat. Però és que aquí, als Estats Units, quan les autoritats avisen, la gent creu; per por, per responsabilitat, per totes dues coses, però la gent acostuma a creure

I, per fi, després de cinc dies d’angoixa nacional, arriba, com titula el TN Migdia del 20 d’abril, el “final de la cacera” (minut 2:35 al 11:28). I com no pot ser d’altra manera, l’informatiu obre amb les esperades imatges de ciutadans de Boston aplaudint i cridant de joia per la captura del segon terrorista, millor dit, presumpte terrorista. Mentre el conductor del TN, Joan Carles Peris, presenta la notícia, instantànies amb banderes de les barres i estrelles o cartells que resen “Thank you police” circulen rere seu. Tot seguit, la reconstrucció de la cacera i l'”alliberament de la tensió”:

Parla Timothy Alben, comandant de la policia estatal:

Pensem en les famílies que han perdut éssers estimats o que han patit ferides que els acompanyaran tota la vida, en un jove policia, en un noi jove que començava la seva carrera a l’Institut Tecnològic de Massachusetts i en un agent de l’Autoritat del Transport de Massachusetts que gairebé mor. A tots ells i als veïns que han viscut sumits en la por tot un dia sencer, els estem agraïts. Ja hem capturat el sospitós

Altre cop, aplaudiments dels habitants de l’assetjat Watertown, crits de “gràcies” al pas dels agents de policia, clàxons dels vehicles i un eufòric “USA!, USA!” d’un dels joves, com a colofó. I des de la Casa Blanca, la cloenda oficial del “malson” a càrrec del president Obama:

Una cosa sí que sabem. És que no tirarà endavant cap pla d’odi que pogués portar aquests homes a cometre aquests actes. Qualsevol cosa que pensessin que podrien aconseguir ja ha fracassat, perquè els habitants de Boston refusen ser intimidats. Han fracassat perquè, com a nord-americans, refusem ser terroritzats

Un darrer vídeo amb la novetat que el gran dels germans ja havia estat interrogat per l’FBI dos anys abans a petició d’un govern estranger sense identificar, i amb una nova aproximació a l’entorn familiar (la tieta queixosa amb els federals i la suposada imatge des del llunyà Daguestan d’un afligit pare que assegura que els seus fills han estat radicalitzats) dóna pas al sensible epíleg d’Antoni Bassas:

Ahir a la nit a les pantalles lluminoses de les autopistes havien col·locat un missatge les autoritats que deia “moltes gràcies a tots!”, un missatge d’agraïment a la resistència, a la paciència dels bostonians que van acceptar de tancar-se a casa durant 12 hores, aviam si finalment era capaç la policia de detenir el sospitós. Havien passat cinc dies que pels bostonians havien semblat cinc mesos

Les croades vistes pels àrabs

La tragèdia de Boston ha tornat a mostrar a la perfecció les dues principals característiques de la difusió pública tant dels actes de terrorisme en sòl nord-americà com de matances o humiliacions perpetrades per soldats dels Estats Units en les seves missions forànies: u, que són les autoritats pertinents les que monopolitzen el què, el com i el quan de la difusió tot desapareixent el teòricament obligatori contrast de la informació; i dos, que aquesta informació serà convenientment dosificada i narrada amb tècniques més pròpies de la ficció per tal de produir estats emocionals col·lectius.

Fa poc més d’un any un tal sergent Robert Bales va protagonitzar en solitari, segons les autoritats militars dels EUA, una matança de 16 civils afganesos prop de Kandahar, tot i que des de la contrapart afganesa es va insistir en tot moment que no havia estat un acte individual sinó una batuda de diversos soldats del destacament. Com explicava aleshores aquí, en els diversos dies que el succés va ser mediàtic, el poder i el control de la informació per part del Govern dels Estats Units van ser decisius en el convenciment de l’opinió pública del món occidental -l’única que compta- sobre l’autoria única del trastocat sergent.

Com van assolir aquest objectiu? D’una banda, pel propi etnocentrisme comunicatiu d’Occident que dóna per bo el material proporcionat per les grans agències de notícies internacionals -la immensa majoria, occidentals- mentre que rebutja aquelles, com l’afganesa, que són qualificades d'”agències de règim”; i de l’altra, perquè la serialitat en el proveïment de la informació i el seu enfocament intencionadament proper fa més atractiva la història narrada i, en conseqüència, més eficient la transmissió del missatge.

En un afer que va requerir fins i tot vàries declaracions públiques del propi president Obama, els ciutadans de tot el “món lliure” vam saber que Robert Bales patia estrès, que havia estat tres cops destinat a l’Iraq, que en una d’elles va perdre part del peu, que havia sol·licitat no anar a l’Afganistan, que potser tenia problemes amb la dona, que potser havia begut alcohol i havia vist com els talibans li volaven una extremitat a un company el dia abans de la matança; vam conèixer també la seva residència a Kansas i escoltat les agradables paraules de la veïna així com d’aquell veterà del Vietnam que, casualment, duia una caçadora amb una acreditació com a excombatent sobre la qual la càmera s’hi aturava en un primeríssim primer pla durant dos eterns segons.

En el moment que Robert Bales va esdevenir a ulls de l’opinió pública com l’únic presumpte culpable d’un assassinat massiu de civils (vàries criatures, entre ells) i va quedar meridianament clar que seria jutjat i podria fins i tot afrontar la pena de mort en un tribunal dels Estats Units, el sergent Bales, els setze civils assassinats, els informes mèdics i psicològics sobre el sergent, el seu historial militar, el seu advocat, la seva veïna, el veterà del Vietnam i, sobretot, el curs de la presumpta causa judicial, van esfumar-se de la llum pública. En sabrem res més?

Un any després de l’afer Bales, Boston ha vist “interrompuda” la seva vida amb un “menyspreable” atemptat que ha segat la vida del nen de 8 anys, Martin Richard, de l’estudiant xinesa de 23 anys Lu Lingzi i de Krystle Campbell, la noia de 29 anys que “sempre era allà on la necessitaves“. “El seu petit 11-S”, aquest “nou punt sagnant per recordar i per plorar” ha “colpejat” amb duresa els bostonians, els ha mantingut en vetlla durant cinc dies que els “han semblat cinc mesos”, un “malson terrorista” pel qual han hagut de ser “reconfortats” amb el “rebutgem ser terroritzats” i el “tornareu a córrer” del president dels Estats Units d’Amèrica.

Però no és només Boston la que ha patit entre el 15 i el 20 d’abril de 2013. No són només els Estats Units els que han viscut angoixats en aquests cinc dies. Per molt que ens poguem identificar social o culturalment amb els habitants de Boston, el cert és que tots i cadascun de nosaltres, a cinc mil vuit-cents quilòmetres de distància, hem hagut de compartir del 15 al 20 d’abril de 2013 el seu patiment i la seva angoixa, o dit d’altra manera, informació exclusivament oficial, dosificada amb la usual intel·ligència i esbombada emprant llenguatge i tècniques característiques del serial.

Pocs minuts abans que detonessin els dos artefactes prop de la línia de meta a Boylston street, es produia la darrera deflagració d’una cadena de 20 atemptats en diversos punts de l’Iraq amb el resultat de 55 morts i 140 ferits. Se’ns informava en el Telenotícies sobre el reconfortament del president Obama a l’angoixada ciutadania nord-americana pel perill terrorista quan una bomba allotjada en una cafeteria popular de Bagdad explotava i assassinava 27 persones, bona part criatures, i en feria 50 més. Coneixíem identitat i origen dels presumptes terroristes de Boston mentre dues mesquites iraquianes eren atacades amb morters i explosius amb el resultat de 8 persones mortes i 24 més de ferides.

Rostres de la pèrdua i de la dels seus presumptes causants, el dol, l’angoixa i la justícia des del nostre oest; xifres fredes, amb sort, des de l’est. Intensitat i proximitat des d’occident; fugacitat i llunyania des d’orient. Com a resultat, connexió cap a la nostra esquerra i ignorància vers la nostra dreta.

D’això anterior molts en dirien “pura demagògia”. En aquest cas, en canvi, jo l’anomeno “primeríssim primer pla” versus “fora de pla” de la informació. Objectareu, amb raó, que malgrat que Bagdad és dos mil quilòmetres més proper que Boston, les afinitats culturals i d’estil de vida en fan més noticiable l’esdeveniment de Massachusetts. Seguireu objectant, amb similar raó, que és l’excepcionalitat versus la reiteració de l’activitat terrorista en un i altre indret el que atorga preeminència informativa a l’atemptat de la Marató.

Convindreu amb mi, però, que res justifica una tasca informativa basada en el treball d’autor (exclusiu de les autoritats oficials) i un primeríssim primer pla que, amorrant-nos als elements més emotius de la notícia, ens allunya definitivament de tota comprensió dels fets. Una tasca que cerca l’empatia, que ens entreté, que ens neguiteja, que ens fa dubtar sobre la nostra seguretat, sí, però que realment informa?

L’excel·lent obra d’Amin Maalouf sobre les croades no només aportava al lector d’Occident la desconeguda visió del fenomen des del món musulmà. Ensenyava, a parer meu, quelcom més important: que no són pas incompatibles l’educació del diferent i la sincera autocrítica.

Deia Maalouf que aquells bàrbars croats van perdre la guerra però que en canvi Occident va guanyar la Història. La narració de la breu i petita història de la Marató de Boston provaria que ens trobem encara en aquesta estació.

De moment.