‘Spotlight’ és innocu a la trinxera

(article publicat originalment a Media.cat)

Des de fa uns dies ens estem posant les mans al cap. I amb raó. Si unes converses nítidament conspiratives entre tot un ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya com les que s’han anant escoltant a les llars de tot un país –excepte, en un primer moment, en les que sintonitzaven TVE– no deriva en una immediata assumpció de responsabilitats, quina altra cosa la pot arribar a provocar?

Els fets són sovint interpretables segons el context i les ulleres amb què s’analitzen, ho sabem. Tanmateix, n’hi ha que no admeten el mínim exercici del dubte. N’hi ha que són clars i transparents. I els que descriuen les converses mantingudes en el despatx del ministre de l’Interior el 2 i el 16 d’octubre de 2014 que va difonent el diari Público són d’aquesta mena.

Si la inexistència de dimissions –ni immediates ni dilatades– de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso ja en dóna prou pistes, el súmmum de l’exposició diàfana del grau de salut democràtica de l’Estat espanyol va arribar hores després d’inflar-nos de coca i petards. De resultes de la investigació que el ministre en funcions havia encarregat a la Comissaria General de la Policia Judicial per esclarir, no pas els fets desvelats, sinó l’origen de l’enregistració i la filtració, agents d’aquesta unitat van acabar presentant-se a la seu de Público per intentar recuperar-ne les gravacions… sense ordre judicial.

Però seguim les regles del ministre en funcions: ignorem a consciència els fets. I parlem, per exemple, del fet d’ignorar a consciència els fets. O, millor dit, del perquè d’aquesta ignorància conscient de la realitat fàctica.

Amb el referèndum Brexit vs Bremain i el seu desenllaç com a excusa, Carles Capdevila reflexionava en un més que pertinent article al diari Ara sobre la molt habitual incapacitat d’atendre als fets que ens fan trontollar les nostres particulars conviccions o els nostres prejudicis. Capdevila, que ho qualificava de “vici estès”, en feia la següent relació:

(…) la manca de valentia i honestedat intel·lectual, la presa de partit prèvia, l’enorme dificultat per ser independents de nosaltres mateixos, per afrontar els fets globalment sense por que ens desmenteixin o ens creïn dubtes. És més senzill quedar-nos interessadament i de forma descarada només amb el trosset que reforça les nostres certeses.

Quedi clar, com fa l’autor de l’article, que no m’erigeixo en model de l’anàlisi de la realitat depurada de motxilles amb creences, conviccions i judicis previs. Sóc plenament conscient d’haver caigut més d’una vegada –i de dues i tres…– en manifestacions públiques que seguien aquest poc virtuós patró. Un comportament que és pervers sempre però, sobretot, incompatible amb el periodisme, per molt que no s’exerceixi professionalment.

La immediatesa que potencien la rabiosa actualitat i l’extrema accessibilitat de les actuals eines comunicatives són un fantàstic adob per a aquesta mena d’actituds, és cert. Però la immediatesa no n’és ni molt menys la causa primera. Els veritables perquès els hem de buscar molt més al fons. Al fons de la caverna, de la nostra particular caverna.

Sense intenció d’equiparar-los ni en magnitud ni en gravetat, les nul·les conseqüències de la provada intriga política contra els partits independentistes per part de tot un ministre de l’Interior i la fabricació de pseudonotícies com aquesta d’El Confidencial a partir d’un fotomuntatge* són fills del mateix mal.

 *El Confidencial –recordem-ho, mitjà que junt amb la Sexta va tenir l’exclusiva de la difusió a Espanya dels “Papers de Panamà”– va admetre l’“error” i suprimir el fotomuntatge, no perquè una informació periodística no pugui ser inventada ni sostinguda sobre un muntatge fotogràfic sinó perquè –atenció!–  “en el pie [de foto] se indica que es un montaje, pero llama a confusión

Dèiem que són fills del mateix mal. Sí. Com fills del mateix mal són esbombar en el seu moment per les xarxes els fets no provats dels presumptes comptes a Suïssa de Xavier Trias que la UDEF investigava (medalleta per a mi), com esbombar per les xarxes el contrapicat del senyor Pablo Iglesias aixecant el puny amb la rojigualda onejant al vent al seu darrere.

El FET que Fernández Díaz, amb tota naturalitat, pugui no dimitir després d’acreditar-se la seva conspiració i pugui erigir-se en legítima víctima i en perseguidor del missatger; el FET que TVE n’oculti els àudios en els seus informatius, també amb naturalitat; el FET que alguns mitjans optin amb la mateixa naturalitat per empetitir-ne el contingut i amplificar el “yo soy la víctima de este atropello” del ministre o qualificar –no pas els fets, sinó la gravació i la filtració– com “un ataque muy grave contra la seguridad y la libertad”; el FET que, com deia Jordi Muñoz en aquest tuit, de les converses es desprengui amb sorprenent naturalitat que un grup editorial pugui disposar d’una unitat parapolicial; el FET que El Confidencial –o el mitjà que sigui– pugui fabricar amb naturalitat una “notícia”; el FET que uns ciutadans s’escandalitzin per la maquinació governamental en la mateixa mesura que d’altres en facin cas omís; el FET que, sota el més o menys conscient argument de “si non è vero è ben trovato”, alguns donéssim per bons els informes de la UDEF sobre Trias i, d’altres, la foto de l’“españolísimo” Iglesias… Tots aquests FETS són, salvant les distàncies, és clar, fills del mateix mal.

I el mal és que aquest país –prenem “país” en la seva accepció més global, sisplau– ha estat i segueix sent educat en el més ordinari dels escenaris de trinxeres. I a les trinxeres no hi podem esperar trobar fets ni descobridors de fets ni, per suposat, interrogants. A la trinxera només existeixen objectius; només hi veurem el mateix uniforme que duem, el mateix casc, el mateix model d’arma i el mateix General Broulard que ens indicarà si davant d’uns fets determinats cal que ens indignem o si, ben al contrari, cal que ens posem la bena als ulls i contraataquem més virulentament.

Se m’escapava la llagrimeta quan, per fi, vaig veure ‘Spotlight’. Quatre periodistes dedicats a jornada completa exclusivament a la investigació, amb confidencialitat, amb la paciència que requereix la tasca escrutadora i sense la pressió del contrarellotge de la publicació diària, i amb independència respecte la propietat del propi mitjà. I, el que és més transcendent, supervisats tan sols pel cap de redacció i pel director, per –oh!– periodistes amb esperit de periodista, no per altaveus en cap d’interessos de trinxera l’estratègia comunicativa del quals sol traçar-se amb poders polítics i parapolítics al voltant d’una bona taula amb millors viandes.

Pensava en la possible translació d’aquesta realitat al nostre magma comunicatiu quan la llagrimeta, en ple curs descendent, se’m va assecar de cop. Com fer realitat un ‘Spotlight‘ aquí? I, el més important, per a què?

Evidentment, no caurem en la summa innocència de pensar que les intrigues governamentals –o d’altra mena– són exclusivament realitats pròpies de règims dictatorials o de democràcies en molt feixuc procés de ser-ho, com la nostra. La diferència substancial rau, precisament, en allò que passa quan un equip investigador tipus ‘Spotlight‘ o quan una filtració qualsevol desvela fets nítidament conspiratius.

Allà on els fets en si són l’objectiu únic d’anàlisi, els conspiradors solen assumir responsabilitats a l’instant o arriscar-se a rebre, en cas de no fer-ho, la immediata i sostinguda pressió de premsa i ciutadania, amb independència de sengles línies editorials i conviccions polítiques, o un bon càstig a les urnes, tal i com descrivia –i demanava– Xavier Antich a “La revolta dels vots”.

Allà on els fets són interpretables segons la trinxera particular, en canvi, allà on els mitjans de comunicació en essència cerquen la fidelització de les respectives audiències, no a través de l’exercici periodístic, sinó refermant-los les pròpies conviccions, allà on els ciutadans majoritàriament eleven a categoria els fets que reforcen les seves certeses i minimitzen o silencien aquells que els les podria fer trontollar, els conspiradors poden permetre’s seguir caminant a plena llum del dia, traient pit i amb el cap ben alt… i les formacions polítiques que representen, fins i tot créixer electoralment i vantar-se’n.

No cal que ens hi escarrassem. Ens falten anys i panys de cultura democràtica. A tots plegats. Mentrestant, per tant, no busquem cap ‘Spotlight‘ a les trinxeres. Ara i aquí resulta meravellosament innocu.

Les forces de l’Imperi arrasen

(article publicat originalment a Media.cat)

És comunament acceptat dins la professió que els gabinets de premsa són el costat fosc del periodisme. La comunicació externa i les relacions públiques de molt diverses organitzacions ocupen gran quantitat de periodistes i la seva tasca, folgadament professional en molts casos, resulta vital per a les redaccions dels mitjans de comunicació. Però que gosem imaginar aquesta tasca com el Darth Vader de la professió es deu al fet que el periodisme, com a cercador, recol·lector i revelador de la realitat que ens envolta, és servei públic per antonomàsia, mentre que la informació interessada que cerca repercussió mediàtica és en essència –dit sense ànim pejoratiu– propaganda.

No significa això que aquesta informació interessada no pugui ser d’interès públic, però en la mesura que és una visió parcial –i sovint incompleta– d’una realitat, en si mateixa no té (massa) valor periodístic sense passar pel filtre del contrast i contextualització per part dels professionals dels mitjans de comunicació. Diguem-ho d’una manera potser més amable: a través del bon ús de les tècniques periodístiques i l’encara millor coneixement de les rutines de treball de les redaccions a les quals es dirigeix, el periodista de gabinet de comunicació (sap que) emet i pretén introduir informació absolutament de part.

Si el treball del periodista del mitjà de comunicació en teoria es guia per uns criteris de noticiabilitat dels fets que tendeixen a l’objectivitat –oblidant per un moment, és clar, les línies editorials de l’empresa i la perillosa deriva cap a la informació de trinxera–, al periodista de gabinet de premsa bàsicament el guien les necessitats de la corporació empresarial o institució per a la qual treballa d’incidir en l’opinió pública, de manera favorable als seus interessos, a través dels mitjans informatius. És per això que aquest legítim costat fosqueja.

Però no és pas l’obscuritat del periodisme que s’exerceix en els gabinets de premsa el que és intrínsecament problemàtic ni, de fet, matèria central d’aquest text. Els mitjans de comunicació són reflectors i alhora generadors d’opinió pública i promotors, en conseqüència, de debat i acció política. És per tant del tot lògic que per a empreses, institucions, partits polítics, agents socials…, els mitjans hagin estat sempre el vehicle necessari per influir en la ciutadania, bé a través de la publicitat que els finança (ara, en decadència), bé a través de les gratuïtes relacions públiques que s’oculten en les peces periodístiques, o bé a través d’ambdues simultàniament.

On rau, doncs, el problema? El problema rau en els efectes devastadors de la desproporció quantitativa i qualitativa entre el costat lluminós i el costat fosc del periodisme que actualment estem experimentant. I aquesta desproporció no para d’eixamplar-se. Són faves comptades, al capdavall. D’unes redaccions dels mitjans cada cop més esquifides i d’un nombre de professionals de les relacions públiques cada cop més elevat, què en resulta? Comptem més faves. Si aquesta cosa de nom internet que està assestant el cop de gràcia al moribund periodisme massiu és, alhora, una potent plataforma afegida a les ja existents i una manera definitivament més accessible i menys encotillada de generar continguts i d’incidir en l’opinió pública, què en podem deduir? I la fava més grossa, el favot. Si la major o menor sumptuositat i efectivitat de la plantilla de professionals dedicats a la comunicació externa i les relacions públiques depèn de la capacitat econòmica i d’influència de cada empresa o organització, què en podem concloure?

Responem-ho sense embuts: que les forces de l’Imperi arrasen.

Deia fa ben poc aquí mateix que sóc en ple procés de desconnexió de la informació de més rabiosa actualitat, de manera que darrerament compagino el consum d’un periodisme menys superficial i més reposat amb lectures –massa temps pendents– d’anàlisis i propostes diverses sobre el futur dels mitjans de comunicació o, millor dit, del periodisme i del finançament que l’ha de fer possible…, possible de debò. Tot això, és clar, amb un ull posat, relaxat però constant, en l’evolució d’aquests petits mitjans de nova fornada –cooperatius, o d’esperit cooperatiu– en què els periodistes duen les regnes de l’empresa i on el subscriptor, que hi juga també un paper actiu, esdevé el principal motor de la seva subsistència. I quan dic un ull posat en l’evolució d’aquests mitjans –forçosament petits i, sovint, especialitzats– no em refereixo només a la seva sostenibilitat econòmica, sinó també a l’involuntari efecte perniciós que la suma de molts projectes periodístics sustentats en la subscripció i que cerquen construir i fidelitzar les respectives comunitats, podria acabar generant de retruc en la qualitat democràtica de la nostra societat: un escenari plural, sí, però potser –repeteixo, potser– en certa manera endogàmic, diguem-ne que farcit de capelletes més aviat militants i poc permeables.

Tanmateix, enmig d’un context comunicatiu on tot avança massa ràpid, reconec que en l’obligat procés parsimoniós que experimento tan sols em trobo en disposició de sentir alguna campana, sospitar alguna coseta i intuir algun possible desenllaç, però no pas de tenir cap mena de certesa. Bé, sí, alguna sí. La que us llençava sense embuts sobre la sostinguda victòria de les forces imperials.

D’acord. Aleshores, però, quin és el sentit d’aquest text? Què coi ens pretens dir?

Doncs això, res més que això. Que és convenient anar recordant que la pública agenda informativa s’edifica cada dia més a partir de l’agenda privada d’aquells que surten victoriosos de la ferotge lluita entre fonts interessades. I que, a manca de suficients filtres i contrapesos periodístics, aquesta pública agenda informativa la basteix qui millor pot adaptar-se al context comunicatiu, qui té més força per penetrar-hi i, sobretot, per mantenir-hi una influència estable. Que l’Imperi guanya, en definitiva. I que ho fa per golejada.

I que, ara per ara, mentre no trobem la fórmula o les fórmules per finançar de manera molt abundant aquest pilar imprescindible de la democràcia que és el periodisme –el lluminós, és clar; que l’altre es finança sobradament–, a les forces de la rebel·lió, que som tots nosaltres com a ciutadans, ens toca resistir: prendre consciència, d’entrada, d’aquesta derrota implacable i persistent, més encara, de la summa gravetat de la desfeta.

Resulta primordial, per tant, l’exercici constant del dubte, fins i tot el recel sobre la salubritat de gran part de la matèria informativa que consumim. No serà només un signe –si voleu, dolorós– de resistència a les forces imperials. També, el primer passet del necessari tomb en el llarg camí cap a l’únic desenllaç possible en qualsevol societat veritablement democràtica: la victòria final de la rebel·lió.

Que la força ens acompanyi!

 

Dejuni actiu

(article publicat originalment a Media.cat)

A primera hora del 22 de març els mitjans informaven d’urgència d’unes explosions a l’aeroport de Brussel·les, a Zaventem. En aquell moment no se’n sabia res més, ni si es tractava d’un accident o bé d’un atemptat, ni si havia provocat cap víctima… Amb el record del recents atemptats a París, pocs minuts després de les vuit del matí mancaven totes les respostes a les 5W (o 6) clàssiques del periodisme.

Però ja va ser en un instant informativament tan germinal que vaig decidir que, per si de cas la notícia derivava cap on al final va derivar, faria abstinència activa d’actualitat durant tota la jornada: ni parlar-ne de connectar-me a canals d’informació non-stop, cap llambregada a magazins de ràdio i tele ni a les seves “expertes” tertúlies i encara més decreixement en un consum de xarxes socials, de per si, ben frugal els darrers temps.

Al capdavall, als esdeveniments tràgics d’altíssima exposició mediàtica no els cal la nostra atenció permanent. Pots evitar-los, pots donar-los l’esquena, però si vius enmig d’un mínim entorn social, la informació essencial t’acabarà atrapant de totes formes. A no ser, és clar, que l’horror niï a Bagdad; qui diu Bagdad diu Ankara, o diu Istambul, o diu Universitat de Garissa, o diu fins i tot escola rural d’Ayotzinapa (Lahore sembla que ha merescut un xic més d’atenció mediàtica. Una mica de vergonya? Cert acte de contrició?).

L’Abu Sufian havia estat un revolucionari durant la primavera siriana de 2011. Abans d’acabar l’any ja havia perdut cinc membres de la seva família. Mesos més tard, la devastació i el drama humà que l’envoltava convertirien aquell il·lusionat revolucionari en demacrat expert enterrador de cadàvers:

Antes de enterrarlas, amortajaban a las víctimas en el salón de la casa de Abu Sufían, que se había transformado en una sombría morgue custodiada por sus hijos, de ocho, seis, cuatro y un año de edad. La muerte se había instalado en aquella casa donde los críos convivían con la anormalidad del conflicto, donde la visión más desgarradora, aquello que parece insuperable, termina convirtiéndose en una mera anécdota entre tanto horror. (1)

L’any 1920, a Xile, es va fundar un club de futbol ben peculiar que encara és en actiu: el Deportivo Palestino. Es tracta de l’únic equip de futbol que llueix els colors de la bandera palestina en tot el món i l’únic que ha guanyat títols amb el nom d’aquell país. En el tombant de segle uns quants descendents dels milers de palestins que van emigrar al país sudamericà entre 1885 i 1940 jugaven en aquell equip. Tito Bishara n’era un d’ells. El 2002 Bishara va rebre la proposta de jugar amb la jove selecció palestina, de la qual n’acabaria sent el capità. Va debutar-hi un any més tard. I quan el 2008, després d’anys de celebrar amistosos en estadis considerats neutrals, la selecció va rebre el permís per debutar a casa, Bishara i d’altres xilens d’origen palestí seleccionats van trepitjar per primer cop la terra que els seus pares i avis havien hagut d’abandonar:

“No hablamos árabe y cuando llegamos era difícil entablar conversación, aunque en el fútbol encontramos una lengua universal”, defiende Bishara. En ocasiones se hacía evidente que vivían en universos dispares. “Una vez un compañero de Gaza se sentó en la mesa y dijo que había perdido familiares en un bombardeo. Lloró un poco y siguió entrenando», recuerda”. (2)

5 anys i 7 mesos. És el període de temps que l’advocat britànic d’origen libi Omar Deghayes va passar reclòs en cel·les de 2 metres quadrats a Guantánamo. Un vídeo que va arribar a mans de la policia espanyola –provat fals posteriorment– i els intents del jutge Garzón per relacionar-lo amb l’11M el van condemnar. Va abandonar el penal de la base estatunidenca a Cuba a finals de 2007. Llibertat sense càrrecs, cap judici previ, com si mai res no hagués passat. Com explica la pròpia víctima, però, sí que en van passar, de coses:

“Lo más denigrante es estar atados con cadenas, como animales, y con argollas que nos sujetaban al suelo. Se te dormían las piernas, los brazos, no podías moverte. Y había humillaciones de todo tipo, incluso sexuales. A menudo nos colocaban en posiciones obscenas, ridículas o en tensión. Nos tocaban. También nos lanzaban compresas, impregnadas con la menstruación de las militares de la base, y nos restregaban con ellas. Y nos orinaban encima. O cosas incluso peores”. (3)

Sufian, Bishara, Deghayes, o les mares coratge dels campaments de refugiats (4), o l’estigma que pateix la tribu dels Buduma amb l’arribada de Boko Haram (5), o la nena que va perdre onze germans abans de néixer, que no va aprendre a llegir fins als 14 anys i que ara es postula per a presidenta de Somàlia (6), o els que desenterren les mines antipersona que cobreixen el 60% del territori de Colòmbia (7)… tots ells –i d’altres– són fa dies protagonistes del meu coneixement contemporani. Viatgen amb mi al metro, m’acompanyen en algun dels cafès diaris. Són persones amb cara i ulls, petites grans històries humanes que comparteixen el fet de viure i desenvolupar-se en indrets del món ocults al nostre etnocentrisme informatiu; indrets, fets, vides de què en el millor dels casos n’haurem arribat a conèixer els grans trets, les grans xifres. Els ha donat vida el col·lectiu de la nova revista digital 5W, fundada per vuit periodistes amants d’allò que tenim més lluny, entre ells Xavier Aldekoa, Igor G. Barbero, Mabel Izcue o Pablo R. Suances, en un excepcional primer número en paper ple de reportatges i fotoperiodisme que han dedicat a allò que s’esdevé després de la guerra, a allò que succeeix quan ja no queden focus ni càmeres (en el cas que n’hi hagi hagut en algun moment): els desapareguts, la reconstrucció, els refugiats, la prosperitat i la reconciliació.

Solament són píndoles, sí. Fragments escapçats d’allò que passa, sí, també. I són insuficients, és clar, per conèixer l’abast dels fenòmens concrets en què s’emmarca cadascuna d’elles, i sobretot per respondre amb exactitud l’interrogant més complicat i transcendent de tots, el perquè. Però són píndoles d’actualitat diferents a les que consumim 24 hores al dia i, per això mateix, ben valuoses. Perquè són d’una actualitat no fonamentada en la rabiosa actualitat, en aquella immediatesa que caduca amb la mateixa immediatesa, d’una actualitat que no és producte de l’agenda homogènia que sorgeix de les entranyes jeràrquiques dels mitjans de comunicació, d’una actualitat que no brolla de fonts oficials o fonts interessades o d’alguna d’aquelles agències d’informació a les quals atorguem el qualificatiu de “fiable” –que són, casualment, les nostres–. Són resultat de la cerca activa, de l’observació, l’escolta i la conversa i, a la fi, de l’exposició d’uns “què”, “qui”, “on”, “quan” i “perquè” habitualment invisibles.

Deia Kapuściński que “el ciutadà mitjà, que treballa, torna a casa a cansat i només té ganes de ser una estona amb la família, rep tan sols [d’informació] el que li arriba en aquests cinc minuts de telenotícies. Els temes principals que donen vida a les «notícies del dia» decideixen què pensem del món i com el pensem”. En la mateixa línia, en un pla més informal, un amic em va fer notar fa un temps la meva particular contradicció: “no puc entendre com et mires els telenotícies agradant-te com t’agrada el periodisme”.

En aquest punt em trobo, en definitiva: en un progressiu fos encadenat del coneixement de l’entorn. S’esvaeix el consum d’informació homogènia i de pura actualitat alhora que pren protagonisme el gaudi per una de més pausada, més de fons i, definitivament, més original. Remet l’atenció a un periodisme de cadena de muntatge i n’emergeix la que es fixa en un periodisme proactiu i més artesanal.

I, com deia a l’inici, per a esdeveniments com el de Zaventem, dejuni voluntari d’informació. Perquè sabent que les 5W o 6W essencials del periodisme triguen molt a trobar resposta –alguna no la troba mai–, la immensa part del que mengem en rigorós directe en aquests casos és parafernàlia mediàtica (desplegament de recursos tan efectius en autopromoció com innecessaris informativament parlant), molta especulació i, sobretot, pur entreteniment i excitació de l’emoció…, de la por, si parlem clar (no deu ser, potser, casualitat).

———

  1. Abu Sufían, el enterrador de Homs (Mónica García Prieto)
  2. El chileno que fue capitán de la selección palestina (Toni Padilla)
  3. Omar Deghayes: “El infierno está muy bien iluminado” (Daniel Burgui)
  4. Madres coraje en el limbo de los refugiados (Alberto Rojas)
  5. La tribu maldita del lago (Xavier Aldekoa)
  6. Fadumo Dayib quiere ser presidenta de Somalia (Eduardo S. Molano)
  7. Los desenterradores de la paz (Majo Siscar)

Nit i dia… precisament

(article publicat originalment a Media.cat)

Per bé que amb molta més moderació, he heretat de la meva mare la rutina d’encendre la tele prement el número 3 del comandament. Aquesta herència d’irreflexiva fidelització televisiva que no recolliran cap dels meus fills –suposo que els pensadors/reflexionadors sobre mitjans de comunicació ja n’estan ben bé al cas– facilita aquell fenomen tan radiofònic de la “ràdio-companyia” traslladat, però, a la televisió. No us ha d’estranyar, doncs, que amb major o menor atenció, aquest qui us parla s’empassi moltes de les promos de les novetats que cada any presenta TV3.

La darrera “bullimenta d’olla” que m’he cruspit ha estat, és clar, la de la flamant sèrie ‘Nit i dia’. Confesso que aquest cop, però, m’he descobert apujant el nivell d’atenció en cadascun dels seus reclams televisius. L’“antítesi de CSI” –com la qualificava un dels seus creadors, en Jordi Galcerán– m’encuriosia. Fins al punt de dur-me a ser un dels no molt nombrosos televidents que van caure en la temptació de tastar-ne un making of que, sorprenentment, es va programar amb prèvia intenció publicitària i no com a típica darrera estirada del xiclet (audímetre) en sèries d’èxit.

I arriba l’estrena. 10:35 PM. Dilluns primer de febrer… en any de traspàs (gratuït apunt d’atmosfera inquietant). Sóc al sofà, com un clau. Arrenca. Ciclista solitari en ascensió per la carretera, acompanyat de fons per un arquetípic Fa LaDo Mi Re Do La en la cinquena octava del piano. Cadàver a l’asfalt, cotxe cremat. Colpidora i elaborada careta inicial… prou arquetípica també. Bones interpretacions (pertorbadors, sí, els enormes ulls de la Segura). I, cert, un parell de bons flaixos negres, com el de les escenes concatenades de l’home carbonitzat i la torrada expulsada de la torradora.

Primer capítol a la butxaca i lideratge del prime time amb 544.000 espectadors. I, per a mi, un bon “psè”, amb una innegable sensació de déjà vu. “Quan un escolta aquesta música només pot dir… Salieri!”, li responia amb subtil mala bava el personatge de Mozart al del compositor italià a la pel·lícula ‘Amadeus’. Doncs una mica això: prou bon producte amb reconeixible segell “ficció televisiva nacional”.

Però, i les crítiques? Tomàs Delclòs parlava a El País de “qualitat tècnica inhabitual, amb una imatge cuidada però sense barroquismes estetitzants. Hi ha una nòmina d’actors excepcional i una versemblança notable”. A La Vanguardia, Pere Solà en destacava que “resulta incòmoda perquè mostra escenaris tan macabres (el pis de la víctima amb síndrome de Diògenes) com els aspectes més desagradables de cada personatge”. I, finalment, Mònica Planas n’era la més exultant al diari Ara: “sensacional estrena”, “impecable des dels crèdits fins als plans detall que accentuen l’atmosfera torbadora i pausada de la narració”.

Si la digestió del primer capítol de ‘Nit i dia’ va ser prou lleugera i va transitar sense sorpreses, la unanimitat de les elogioses crítiques dels professionals, en canvi, sí que m’ha sobtat poderosament. No perquè estigui totalment en desacord amb els aspectes que en destaquen –amb algun sí, sens dubte– sinó per l’absència absoluta d’un sol “però”. És clar, és tot just la primera entrega i, a banda d’un clima que sembla ja ben definit, la trama acaba de treure el nas i els personatges han estat sols esbossats. Cert. Però quan cap dels crítics independents no hi troben ni un mínim “però” a un producte que no és pas excepcional –digueu-me malpensat–,… ai!

Admeto que una història de ficció no pot ser ni més ni menys creïble sinó semblar-te’n més o menys, dins d’uns marges, és clar. És ben compatible, per tant, que allà on Delclòs veu una “versemblança notable” jo n’hi vegi una de més justeta. Que el carbonitzat del cotxe que s’ha trobat el ciclista i a qui la forense protagonista practica l’autòpsia pugui ser l’home amb qui un mes enrere va mantenir un afer puntual després d’una intensa jornada examinant un cadàver d’un presumpte assassí en sèrie, costa de creure en una ciutat de les dimensions de Barcelona, però vaja, ho inscriurem dins els dilatats marges de la ficció. I que la pròpia forense d’aquesta “antítesi de CSI” visqui en una barraqueta de 724 metres quadrats, 6 habitacions, 5 banys i una piscina interior, per molt casada que estigui amb un tauró d’una multinacional, també (em) resulta francament difícil d’empassar, però, bé, com dèiem, ficció…

El que no és ficció, però, és el flashback central d’aquest primer capítol de ‘Nit i dia’, aquell en què la protagonista precisament explica a un altre company forense la trobada sexual que havia mantingut amb l’home a qui acabava de practicar l’autòpsia. El salt enrere és molt llarg, llarguíssim: quasi vint minuts en un episodi de poc més de cinquanta. S’hi expliquen massa circumstàncies prèvies al fet primordial que ha motivat el salt al passat i s’entreté en detalls visuals i sonors en primeríssim primer pla, com la lloadíssima escena de la “dissecció” del llenguado al restaurant. Potser sí que, com explicaven els seus creadors, són apunts imprescindibles per “introduir l’espectador en el món forense” i alhora induir en la seva ment la intencionada atmosfera pertorbadora. Però una cadira principalment ha de servir per al que ha de servir: per seure i per seure bé. I quan, com passa en aquest primer episodi, en retornar del flashback te n’adones que havies oblidat que allò havia estat un salt enrere des del present de l’acció, és que, directament, l’han espifiada amb el disseny de la cadira.

Estem parlant d’una bona pífia, sobretot perquè, repeteixo, és la part nuclear del primer capítol de la sèrie. Sorprèn, doncs, que cap dels crítics experts de l’Ara, La Vanguardia i El País no l’hagin percebuda. Han vist i valorat l’”autòpsia” del llenguado, han vist i valorat el binomi torrat-torrada, però no han estat capaços de percebre que el flashback central del primer episodi de ‘Nit i dia’ feia aigües.

Diria que aquesta sensació de déjà vu que em provoquen nostrades ficcions televisives de l’estil d’aquesta sèrie ve motivada, precisament, per aquest excessiu culte a l’estètica que solen compartir aquests productes –i pel que percebo, també la pròpia crítica especialitzada–. Un culte a l’estètica tant pels escenaris escollits –no podia faltar la Torre Agbar il·luminada– com per una especial cura i perfeccionisme en la posada en escena quan sovint, en canvi, es deixen orfes d’atenció les necessitats més bàsiques de la pròpia narrativa.

I aquest culte excessiu a l’estètica em provoca molta llunyania, més encara quan la ciutat representada és la que trepitges cada dia des que vas néixer. Tanta llunyania com la que em susciten crítiques unànimement positives que fan molta més olor d’escrit promocional que no pas d’orientatiu judici de valor (ai!, si debatéssim sobre el periodisme que explica/esbomba determinada escena musical catalana…).

En la majoria de produccions televisives nacionals de ficció m’hi segueix sobrant profilaxi i mancant molt i molt de risc. I sembla que ‘Nit i dia’, per molt que siguem testimonis d’un pis que habitava una persona amb síndrome de Diògenes, no en serà pas l’excepció. Sempre Barcelona. I massa ciutat aparador, massa –diguem-ne– Barcelona-Mediapro, amb massa neguits de classe mitja-alta. I nul·la baixada a les clavegueres, a les clavegueres estructurals i vives de la ciutat, no (només) a les psicològiques.

Deia fa un temps en Sergi Pàmies que “la ficció [televisiva] pot explicar-nos la realitat amb més llibertat que el periodisme, alarmament intervingut”. I d’aquelles dues veritats, la primera reconfortava el mal penetrant que, com a periodista, em produïa la segona. Ara per ara, tanmateix, no m’arriscaria a assegurar quina de les dues tasques narradores es troba a casa nostra més intervinguda.

Per sort, com deia, sóc de la generació que encara encén la tele prement per defecte un número concret del comandament. Això em permetrà, entre d’altres coses, corregir o refermar-me en la meva superficial però torbadora dissecció de la flamant ‘Nit i dia’.

Black Friday… l’última oportunitat?

(article publicat originalment a Media.cat)

Hem establert un sistema de vida que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure, tant l’aire com l’aigua com la terra que ens alimenta.

Era Mònica Terribas en la portada d’El Matí de Catalunya Ràdio del 10 de desembre. La periodista dedicava bona part de l’editorial a la XXI Conferència del Canvi Climàtic que s’ha celebrat a París i que ha estat preeminent matèria informativa durant dues setmanes, per l’especial rellevància del tema que s’hi tractava i la gran quantitat d’agents implicats, és clar, però també pel mer fet de ser el que era: una cimera, una trobada al més alt nivell, d’aquelles que parlen exactament el mateix idioma que els mitjans de comunicació.

Tocava profund neguit mediambiental: escalfament del planeta, gasos amb efecte hivernacle, canvi climàtic…, que és un cíclic blablabla informatiu que ens acompanya en cada celebració de conferències mundials sobre la matèria, per bé que aquest cop, és cert, l’interrogant “l’última oportunitat?” li conferia singular gravetat. Però l’anècdota, diguem-ne, col·lateral de la cita d’enguany ha estat que la prèvia informativa de la crucial trobada sobre el futur del planeta ha coincidit amb la ressaca de la mediàtica bacanal consumista del Black Friday i la pròpia inauguració de la conferència, amb el Cyber Monday. I com en tantes altres ocasions en el magma comunicatiu, la pràctica coexistència de dos fenòmens especialment antagònics ha passat desapercebuda.

I és que l’actualitat mana. I no té aturador. L’actualitat no coneix la pausa i sí, en canvi, la concatenació o l’encavalcament. Més important encara: l’actualitat té el fabulós poder d’uniformitzar el valor dels fets que la protagonitzen, fins al punt de pràcticament enretirar-ne el significat i igualar-los per la façana tot impedint-ne la reflexió i el traç de cap lligam. És per això que entra en el camp de la més absoluta i lògica de les normalitats que el Divendres Negre ens llencéssim a la rauxa devora-ofertes sobre la qual els mitjans constantment ens informaven –llegiu, promovien– com que a partir de l’endemà ens sentíssim cridats a participar de la creixent inquietud informativa per l’urgent acord universal sobre el futur del planeta que no s’acabava d’assolir. Sí, podem fer aquestes dues coses sense recança, fins i tot, simultàniament. Amb el mateix fervor. I, el més important, sabent-nos en tot moment coherents elements socials.

Paradoxes viscudes amb total naturalitat. Vint-i-quatre hores al dia, els mitjans massius estandarditzen, fan indiscutible i fomenten el concepte de riquesa lligat al consum i a l’augment del PIB. Després, de tant en tant, i paral·lelament, donen veu a una Naomi Klein que recorda que “frenar el canvi climàtic xoca amb la lògica del creixement capitalista, o a aquell Zygmunt Bauman que no es cansa de recalcar en cadascuna de les seves visites que entossudir-nos a solucionar els problemes a partir d’un “creixement econòmic que se’ns diu que és la solució i que és il·limitat” no pot fer res més que agreujar-los.

Són píndoles, al cap i a la fi. Píndoles rere píndoles. O píndoles sobre píndoles. En el mateix sentit o en sentit del tot contrari. Deglutides de cop o l’una darrera l’altra, però sempre a tempo, al tempo que exigeix la pròpia actualitat. Una actualitat en què cada dia més són més difusos els límits de la informació, l’entreteniment o, directament, la publicitat, i que disposa de la facultat de promocionar amb meravellosa sincronia l’activitat més vital i la irreflexió més paralitzadora, resultat en ambdós casos de la ingesta d’aliments que no han sofert masticació.

Explica Bauman que “ens han fet esclaus del consum, les botigues, les grans superfícies”, i que “la cerca de la felicitat equival a anar de compres”. Em permetria afegir-hi que, de manera directa o indirecta, som també esclaus de la rabiosa actualitat, agent indispensable en aquest múltiple esclavatge. Al capdavall, els mitjans són alhora símptoma i eina de promoció necessària d’aquest “sistema de vida que hem establert que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure” que deia amb intencionada difuminació la Terribas en el seu editorial. Un “sistema de vida que hem establert…” que, passat per la traductora dels Minoristes del seu propi programa, se’ns apareixeria, lluminós, sota la forma original de l’hegemònic capitalisme, concepte pràcticament tabú en els mitjans massius i en el qual el filòsof Santiago Alba hi distingeix de manera nítida aquesta paradoxal naturalesa híbrida a què ens hem estat referint tota l’estona:

(…) Basta ver los criterios con los que se elabora el PIB de un país o la alarma que genera el descenso de las tasas de “crecimiento”. O –en términos más banales y periodísticos– la angustia con que se anuncia, con igual horror y al mismo tiempo, el aumento de la contaminación y el descenso en la venta de automóviles.

El que lamento de debò –em perdonareu la frivolitat– és que les solemnes connexions informatives d’una cimera viscuda com a ultimàtum i que ens ha tingut amoïnats durant 15 dies –i que ha conclòs amb l’esperable històric acord de “paraules buides– no hagin convergit amb les setmanals lliçons a TV3 de l’economia de colors llampants del gurú de les americanes. Vés a saber, potser en aquesta tessitura sí que ens hagués xocat consumir el futur de coloraines i confeti de la seva competitiva economia amb el del gris tirant a molt negre del planeta que va consumint-se amb tanta –i tan cega– competició. Potser sí. Tot i que…, ben mirat…, potser tampoc.

I ja que hi som, un apunt final. Em resulta simplement desconcertant que la mateixa Terribas que dies després mostraria certa inquietud mediambiental en l’editorial que obria aquest text, no dediqués ni un dels gairebé trenta minuts del quinzenal informe Sala i Martín per, en ple desenvolupament de la cimera del clima de “l’última oportunitat?”, interpel·lar al nostrat economista de capçalera sobre la més que probable insostenibilitat de la seva economia de gamma cromàtica.