Post 100, Can Batlló i focs mediàtics

Avui he volgut fer coincidir dues efemèrides -de per sí, diverses- amb el darrer article que m’ha publicat Media.cat. L’expressió “fer coincidir” no admet interpretacions. L’únic responsable d’aquest espai no amaga la seva nítida voluntat d’entrellaçar amb total capritxositat tres petites i escapçades realitats, com sempre, amb independència -i amb respecte- que els lectors considereu més, menys o gens apropiada l’arbitrarietat.

La primera efemèride és d’abast social. No hi participo activament ni directa, per bé que m’hi sento del tot proper, tant per veïnatge físic com per veïnatge ideològic. L’11 de juny de 2011, fa exactament tres anys, un grup de veïns del barri de La Bordeta i de Sants entraven a l’eternament abandonat Can Batlló després que l’Ajuntament de Barcelona i la immobiliària Gaudir arribessin in extremis a un acord de cessió al veïnat d’un dels seus blocs (faltaven poques hores perquè es complís el termini per a l’okupació del recinte amb què els activistes havien amenaçat des de feia dos anys). Des d’aleshores, a l’anomenat Bloc 11 s’hi duu a terme una interessant experiència de gestió comunitària, amb els “resultats tangibles vers tota la ciutadania” que es descriuen aquí.

Entrada del veïnat a Can Batlló, 11 de juny de 2011 Font: blog Can Batlló

Entrada del veïnat a Can Batlló, 11 de juny de 2011
Font: blog Can Batlló

L’altra efemèride és de caire estrictament personal. El que llegiu és el post número 100 des que el gener de 2011 vaig engegar aquest blog dedicat als mitjans de comunicació. Un blog amb alts i baixos, que ha tingut més o menys continuïtat i que, essent escrupolosos, crec que no està responent del tot als objectius marcats d’entrada, en el sentit que no tinc clar que satisfaci el neguit primordial de posar el particular granet de sorra en la desatesa educació de la ciutadania en comunicació (massiva).

Un i altre trosset de realitat es troben aquí, de manera puntual, per compartir espai amb un article especial. No el fa especial ni que sigui el darrer que he escrit ni tampoc la seva (presumpta) qualitat. La singularitat del text rau en el fet que, en si mateix, és un bon maridatge de dues de les qüestions que -a voltes més palpablement; d’altres, menys- han esdevingut fil conductor d’aquest blog: d’una banda, els mitjans de comunicació de masses com a element essencial de propagació i, alhora, sosteniment de la realitat institucional i/o institucionalitzada; de l’altra, la lluita de la realitat social, complexa i diversa per visibilitzar-se, arribar a l’opinió pública i eixamplar els estretíssims marges de “tangibilitat” i de debat proposats per la comunicació massiva.

Aquí sota llegireu “Can Vies”, llegireu “okupes“, llegireu “Sants”… Veureu molta anècdota local i alguna, de personal. Però si heu anat seguint el blog, crec que hi sabreu llegir alguna coseta més.

Foc, foc, fot-li fort

(article publicat originalment a Media.cat)

Emmarcat en l’intens seguiment informatiu de les conseqüències del desallotjament i intent desmuntat de demolició de Can Vies per part de la cadena nacional privada de Catalunya, 8tv, el programa ‘Migdia’ tornava a abordar la qüestió en l’edició del passat divendres. Acompanyaven la conductora Ruth Jiménez tres tertulians habituals en els diverses plataformes comunicatives del Grupo Godó –i en d’altres– Marta Lasalas, Francesc-Marc Álvaro i Nacho Martín Blanco, dos periodistes del programa i, com a convidat, el que signa això que llegiu, en qualitat de veí de Sants.

Abans que la pròpia estructura formal de la tertúlia o les arts dialèctiques dels avesats contertulians ho impedissin, vaig voler fer d’entrada un parell d’apunts dels tres que tenia pensat posar sobre la taula (em va quedar pendent recordar que els equipaments de què gaudeixen des de fa anys tots els santsencs són en grandíssima part resultat del combat i la desobediència dels activistes de cada època). Entre els que sí que vaig esmentar, aquest força polèmic:

La gran paradoxa de tot plegat quina és? S’ha de condemnar la violència –tothom estem en contra de la violència– però tots sabem, tots els que estem aquí ho sabem, tots els periodistes ho sabeu, que si no hi hagués hagut violència no se n’hagués xerrat d’això.

Des de l’esclat dels aldarulls de resultes del desallotjament del dilluns 26 i l’enderrocament d’una part de l’edifici del dimarts 27, aquest popular espai del barri de Sants situat al carrer dels Jocs Florals, just davant del Centre Catòlic i pocs metres més amunt de la secció santsenca de la Unió Excursionista de Catalunya, ha esdevingut focus de preeminent atenció mediàtica.

Les primeres protestes i incidents violents van produir-se el mateix dia del desallotjament, amb especial perjudici per a la professió periodística, amb una unitat mòbil de TV3 cremada per alguns manifestants i un vidre trencat de la redacció de La Directa per part d’alguns Mossos. Però van ser els treballs de demolició de l’endemà i la reacció visceral que aquests van generar el que, en essència, va encendre, literalment, l’excavadora i, metafòricament, les redaccions dels mitjans de comunicació. D’ençà d’aquest episodi, una casa okupada de nom Can Vies, fins aleshores desconeguda –excepte per bona part del veïnat de Sants i pels moviments socials “del rollo”– ha estat, fins que els Borbons han decidit perpetuar-se, un dels protagonistes absoluts de l’actualitat, copant minuts d’informatius, de tertúlies de ràdio i televisió i cròniques, editorials i planes d’opinió en els diaris impresos.

El conflicte desfermat pel desallotjament i intent desmuntat d’enderrocament d’aquesta casa okupada de nom Can Vies –o Can Vives, segons una assabentada delegada del Gobierno a Madrid– ha estat tan elevat, i tan sostinguda la rellevància pública, que els mitjans de comunicació massius han hagut d’escodrinyar en el fenomen i fer l’obligat exercici de contextualització. En destaco la visita de l’Antoni Bassas al Centre Social de Sants, emblema de l’activisme veïnal, on el seu president, Josep M. Domingo, afirmava que havien “tocat un símbol”; el reportatge ‘Sants, zona roja’, d’El Punt Avui, en què el periodista David Marin feia un repàs a la història d’un barri amb un potent moviment republicanista i obrer: “A Sants es van fundar ERC i la CNT, i, durant el franquisme, les CCOO”; el reportatge a dues planes del Diari Ara del diumenge, en què es dóna veu a diverses generacions de residents i/o participants de Can Vies en els seus 17 anys d’existència; i el petit repor al TN vespre també de diumenge amb les intervencions d’un octogenari líder veïnal i d’un cooperativista de La ciutat invisible, rememorant la història de lluita de Sants, el primer, i els lligams del barri amb la cooperació i l’autogestió, el darrer.

En condicions normals i en cas que els càlculs de l’Ajuntament de Barcelona haguessin reeixit, la desokupació hagués merescut un mer apunt informatiu, probablement més intens que en casos similars recents –com el de La Carboneria, per exemple, amb un foc mediàtic que es va declarar el 19 de febrer i extingir el dia següent– però, en general, hagués seguit la línia de la cobertura habitual que fan els mitjans massius tant de la il·legal okupació i legal desokupació d’immobles, en concret, com dels moviments socials autogestionats, en general. L’èxit de la calculadora municipal passava irremeiablement, doncs, per una repercussió mediàtica el més tènue possible. Abans de la contesa de les europees del dia 25 hagués estat inviable perquè l’altra calculadora, l’electoral, hagués pogut incendiar-se en l’intent. Entre les eleccions i la data límit per fer efectiva l’ordre d’execució, el dilluns 26 esdevenia, per tant, el moment ideal. Amb tots els mitjans traient fum per analitzar el resultat d’unes eleccions la participació en les quals, essent a Catalunya força més positiva que fa cinc anys, no va arribar al 50%, la desokupació de l’emblemàtic espai alliberat de Sants podria passar sense pena ni glòria.

Podria, però en realitat, no. El teixit associatiu del barri, i també els executors del desallotjament, coneixien el perill real de deflagració, per bé que a tots de ben segur que els va sorprendre la seva virulència. Qui no ho sabia eren els de sempre, els que no han posat els peus a Can Vies durant aquests 17 anys –com no ho fan en cap altre espai similar–, els que tampoc no han fet acte de presència en les seves diverses marxes reivindicatives –sense incidents, excepte en una de les darreres, en què es van trencar uns vitralls històrics de la seu del Districte.

Qui no ho sabia eren aquells que viuen eternament aliens a la realitat micro dels barris; els que són incompetents per distingir el fil conductor que enllaça entitats combatives històriques amb d’altres formes de lluita o resistència més noves; incompetents per copsar la línia contínua entre l’activisme veïnal o al voltant de la parròquia de Sant Medir de finals del franquisme i durant la transició i els col·lectius de joves –fills d’aquell activisme– que als 90 van construir noves formes d’expressió social i cultural com també de manifestació, solidaritat i rebel·lia, col·lectius de joves que de la mateixa manera que van erigir les Festes Majors Alternatives van okupar la Hamsa, Can Blanco o Can Vies; incompetents per entreveure les connexions que hi ha entre tots ells i les diverses entitats de lleure, com els esplais, o de cultura popular del barri, com diables, castellers o bastoners; incompetents per capir els nexes entre aquella joventut dels 90 amb les actuals cooperatives de treball o de consum del nostre barri i amb els mitjans de comunicació que radiografien –aquests sí – els moviments socials de base; i incompetents per entendre com casa tot plegat amb les –diuen que novedoses– experiències intergeneracionals de recuperació d’espais i d’autogestió en el lluitat i suat –que no regalat!– recinte de Can Batlló.

Responia Francesc-Marc Álvaro a la taula de 8tv la meva agosarada intervenció inicial sobre el fil directe entre foc físic i foc mediàtic afirmant que, precisament ara, l’actualitat informativa n’anava plena d’exemples de desobediència pacífics, com el moviment sobiranista o la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca. La comparació s’autoinflama a l’instant. Les diverses formes d’organització fora del sistema i en contra del sistema i la seva vida no alienígena dins d’un ric context social han rebut i reben com a resposta dels mitjans massius –de per sí, sistèmics– la perpètua invisibilitat. A no ser que s’hi cali foc, és clar.

Tot esperant –que no desitjant– Felip VI, sembla que Sants ha deixat de fumejar. Tornarà el seu treball quotidià, cívic i reinvindicatiu, proactiu, pacífic, aliè a la mirada d’aquells a qui en un esclat de foc se’ls revelen de sobte centres socials autogestionats on hi feien antres okupes, se’ls revela xarxa on hi veien –o encara hi veuen– clars antagonismes; i, sobretot, aliè a les peces editorials, columnes d’opinió, piulades-Bonzo i tertúlies de l’entreteniment des d’on un munt de savis, experts en desconeixença, ens comminen a condemnar els paorosos incendis de què, tristament, un cop i un altre, ells mateixos beuen i viuen.

Foc, foc, llenya al foc, oi Josep Fortuny?

Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpaA més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc ÁlvaroEnric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’UnióEnric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.

Josep Cuní, el periodisme

Article publicat al número 274 del setmanari La Directa (23 de maig)

Esther Vivas comentava a 8aldia com les xarxes socials havien esdevingut canals de comunicació alternatius als mitjans tradicionals quan, de sobte, Josep Cuní, director i presentador del programa, la va interrompre amb un:

(…) sí, però això no pot ser considerat la veritat, perquè és la subjectivitat

I més endavant:

(…) aquí hi ha un filtre que els mitjans sí que passem, però que aquests alternatius -aquests mitjans alternatius- no passen

La improvisada classe de teoria periodística va ser impartida pel cèlebre comunicador durant l’especial que el programa va dedicar el passat 15 de maig al moviment popular dels ‘indignats’ que celebrava aquell dia el seu primer aniversari. La fórmula triada per radiografiar el fenomen va ser, com en d’altres ocasions en el programa estrella de la cadena 8tv, un debat al qual van ser convidats diversos estudiosos del fenomen: l’esmentada sociòloga Esther Vivas, el professor de filosofia de la UB Gonçal Mayos i el professor de Ciència Política de la UOC i expert en societat de la informació, Ismael Peña-López.

La voluntat de tots ells d’explicar les veritables dimensions del 15M va topar, però, amb la sistemàtica demolició del debat constructiu i la frívola observació del fenomen per part de tres tertulians habituals del programa, els periodistes Barbeta i Nadal i l’economista Bernardos, així com d’un altre dels convidats, el també economista Ferran Brunet. El propi Cuní, en el seu paper de teòric moderador, amb el gens menyspreable ajut del redactor del programa Pol Marsà, va acabar de rematar la jugada.

Sense treure-li importància al menysteniment global del moviment 15M aconseguit pel presumpte especial de 8aldia, va ser destacable l’esquinçament de vestidures de Josep Cuní en relació a les noves formes de comunicació. El seu neguit al voltant de la rellevància d’aquests mitjans sobtava de manera especial tenint en compte que, en un altre moment del programa, va afirmar, no sense una certa fatxenderia, que encara hores d’ara:

(…) el 74% dels ciutadans d’aquest país admet que la seva única via d’informació és la televisió

Parlava el mestre Cuní de subjectivitat i de no filtratge de les informacions, i el codi deontològic periodístic –assagut al sofà davant la tele com el 74% de catalans– patia un sobtat estremiment. Desitjava recordar-li al mestre els copia i enganxa de comunicats de premsa “subjectius”, el calc de les notes enviades per les principals agències de notícies (quasi en la totalitat, empreses occidentals) o la difusió de missatges emesos en rodes de premsa on no són permeses les preguntes.

Hagués també volgut xiuxiuejar-li a cau d’orella el més transcendental dels filtratges dels mitjans de comunicació tradicionals, aquell gràcies al qual unes coses són i d’altres simplement no existeixen. Però shhhh, anem a pams; segur que d’això ens en parlarà ben aviat Cuní en un altre dels “seus” especials.

Tecnocràcia i control a TV3

Ahir es va confirmar el nomenament d’Eugeni Sallent com a nou director de TV3 en substitució de qui l’ha dirigida en els darrers quatre anys, Mònica Terribas.

Com és a bastament sabut, Sallent ha estat el director de Radiocat XXI, la gestora de les emissores de ràdio RAC1 i RAC105. El ja director de la principal televisió pública de Catalunya ha arribat al càrrec després que l’anterior candidat proposat per Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el periodista Ramon Rovira, hi renunciés davant d’una campanya difamatòria que s’hauria generat en el sí de TV3, segons ell mateix denunciava durant la tertúlia d’El Món a RAC1 de fa un parell de dies (a partir de minut 72:00):

Malgrat que encara ningú sabia ni quin era el model amb el qual volíem treballar, perquè no vaig tenir ocasió ni de poder-lo explicar, em trobo des del minut zero amb -jo vaig interpretar, potser erròniament, però em sembla que no- (…) una campanya brutal de desqualificacions, de comentaris absolutament falsos, d’interessos suposats que jo podia tenir en aquesta mateixa casa [RAC1] i que per això me n’anava a allà

El nomenament d’Eugeni Sallent s’ha produït sense que, encara hores d’ara, Duart no hagi explicat el perquè s’ha prescindit dels serveis de la fins ahir directora de TV3. Semblaria entrar en el terreny de la lògica més elemental que una exposició raonada i pública de la destitució d’un càrrec tan transcendental com aquest fos sempre el pas previ necessari a qualsevol nova designació. Aquí i ara, però, tot s’ha limitat a aquesta concisa nota de premsa de la CCMA i a les següents paraules d’agraïment cap a la gestió de la popular periodista:

El nou director substitueix Mònica Terribas, a qui el Consell de Govern ha volgut agrair i reconèixer la gestió al capdavant de Televisió de Catalunya en els últims quatre anys.

Tal com es diu en la nota de la CCMA, Eugeni Sallent s’ha convertit en el nou director de TV3 sense que cap dels sis membres del seu Consell de Govern hagin votat en contra. No s’hi especifica, però n’han estat quatre els vots favorables -els tres membres de CiU i el del PP- i dues les abstencions dels representants del PSC amb què, imaginem, volen mostrar el rebuig a la destitució de Terribas sense discutir la vàlua professional del nou director.

Així doncs, enllestit. Qui dia passa any empeny. O, com diria aquell, “sanjat, i punto”.

L’actualitat -ja ho sabem- obliga; i obliga molt. Avui es parla en tots els mitjans de la molt estimable herència que rep Sallent de la direcció de Terribas, de la figura del nou director, de la seva exitosa trajectòria professional al capdavant de RAC1 i dels reptes que haurà d’afrontar en aquesta nova etapa. No hi ha temps per perdre. Vivim uns moments especialment dolorosos. I la duresa del moment -ens ho diuen tothora- exigeix marejar poc la perdiu, filosofar menys i actuar amb prestesa, determinació i, sobretot, creure amb ulls clucs.

Tot això, però, succeeix allà fora, en l’arena d’aquell particular circ on, sense temps per discutir-se la conveniència d’un complex com Eurovegas ja s’estava interrogant l’opinió pública sobre si era millor situar-lo a Madrid o a Barcelona. Aquí dins, però, els ritmes són uns altres. Com queda pal·lès en la imatge de capçalera del blog, aquí només n’hi ha una de protagonista: la serena tassa de cafè.

El rigor de la gestió privada

Cal dir, d’inici, que la figura d’Eugeni Sallent és reconeguda per professionals de la comunicació de diversos àmbits i que la seva professionalitat ve indiscutiblement avalada per l’obra realitzada en el comandament d’una joveníssima emissora de ràdio catalana a la qual ha aconseguit fer líder de les ones. En deia això Basté en el seu Davantal d’avui, 26 d’abril:

No només he d’avalar jo el nom d’Eugeni Sallent com a responsable de TV3 o de qualsevol empresa pública o privada. Es pot preguntar a gent tant diversa com Albert Om, Xavier Bosch, Ramon Pellicer, Queco Novell, Jordi González, Manel Lucas, Cristina Puig, Manel Fuentes o gent com Toni Clapés, els Óscars, L’Elisenda Camps, el Quim Morales, la Marta Queilà, el Jordi Margarit, el Xavi Freixas o el Toni Soler que ahir deia en aquest mateix programa que és una bona notícia per a Tv3 i una de dolenta per a RAC1

La vàlua de Sallent com a gestor empresarial semblaria, en principi, fora de tot dubte i ja arribarà el moment de jutjar la seva tasca al front de televisió pública. Benvinguda a banda, abans de començar a fer el pertinent seguiment de la gestió que en farà a partir d’ara, caldria potser abordar el debat sobre què ha motivat el relleu de Mònica Terribas, sobre quines són les raons que el justifiquen.

Del positiu llegat de la direcció de Terribas en parlava fa uns quants dies el director editorial d’E-notícies, Xavier Rius:

S’ha de reconèixer que ha aconseguit un miracle en un mercat televisiu com l’actual caracteritzat per la retallada de les subvencions públiques, el descens de la publicitat, la fragmentació de l’audiència i la proliferació de tota mena de canals: recuperar el lideratge de TV3

D’acord, un mitjà de comunicació públic no pot ser sotmès a la mateixa mena d’escrutini que el que s’aplica a un de privat, on en essència són les xifres d’audiència les que dicten sentència. Un mitjà de comunicació públic ha de ser bàsicament jutjat per si compleix amb escrupolositat el mandat de servei a la societat sobre la qual incideix, tant pel que es refereix als continguts com a la seva gestió econòmica. Tot i amb això, és rellevant que en estricta aplicació de criteris mesuradors més propis de la tele privada, la gestió de Terribas no pugui ser qualificada sinó d’exitosa.

O no. Aconseguir el lideratge d’una cadena que, com bé explica Rius en l’esmentat article, havia arribat en un estiu de fa uns quants anys fins i tot a la quarta posició en el rànquing d’audiències no ho és tot. Caldria també jutjar-la per com ha gestionat l’amplíssima plantilla amb què compta Televisió de Catalunya o per si ha pogut existir tracte de favor a productores “amigues” en l’externalització d’alguns dels espais de la cadena o malbaratament dels recursos públics. L’editorial de La Vanguardia d’avui incideix precisament en aquest darrer punt:

(…) este balance positivo no puede esconder las sombras: en los últimos ejercicios, el gasto de TV3 no ha parado de crecer pese al compromiso adquirido en sentido contrario, cuando, en el 2008, el Govern asumió el déficit histórico de la cadena, de 1.047 millones de euros

De fet, els presumptament estratosfèrics sous de bona part dels treballadors de la cadena i els sucosos contractes subscrits amb productores privades de populars periodistes estrella de la cadena -o personatges afins- com les de Toni Soler (Minoria Absoluta), o empreses de comunicació com la Mediapro del progre Jaume Roures han estat el cavall de batalla de la premsa més conservadora en els darrers anys. Fa mes i mig aquest diari digital -que, per si us pot donar pistes, parla de Generalidad de Cataluña- denunciava els 9 milions d’euros mensuals que TV3 gastava en produccions externes:

La productora que más dinero se lleva de TV3 es Mediapro, que le suministra también los derechos de la Liga de fútbol. En total se llevó 53 millones entre 2010 y los primeros nueve meses de 2011. Al margen de los deportes, las productoras que más facturaron en este periodo fueron MinoriaAbsoluta (Polònia), con 12,7 millones; Diagonal TV (Infidels y Kubala, Moreno y Manchón), con 12,1; Gestmusic (Buscant la Trinca), 5,5 millones, y Triacom (El Gran Dictat) 5,2

A finals de novembre de l’any passat ja especificava La Vanguardia que el sou mig anual d’un treballador de la cadena pública catalana era d’uns 62.000 euros i que en tota la Corporació hi treballaven 2.700 persones:

TV3 té més personal i més ben pagat. Del seu pressupost dedica el 32% a pagar la nòmina de personal. Telecinco dedica a personal el 10,5%; Antena3, el 15,4%, i Televisió Espanyola, el 24%. La britànica BBC, referent entre els defensors del model de televisió pública, dedica al personal el 29% del seu pressupost

En qualsevol d’aquestes i altres plataformes comunicatives, les xifres de presumpte malbaratament en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han estat ordre del dia d’un temps ençà. Res a dir-hi si aquesta minuciosa auditoria als comptes de TV3 es fan des d’aquella voluntat escrutadora de la gestió pública que hauria de caracteritzar tot mitjà de comunicació social, en compliment del mandat únic -subratllo, únic- de servei a la ciutadania.

El problema és quan s’entreveuen sospites que en les gestes aparentment cavalleroses d’algunes línies editorials s’hi podrien amagar motivacions no tan nobles. És el que succeeix, per exemple, quan incideixes en aquestes crítiques a la gestió econòmica d’un ens públic sense donar veu, en canvi, als neguits que públicament volen expressar els seus responsables.

Cal recordar que a l’octubre l’aleshores directora de TV3 va voler alertar la ciutadania a través de TV3: volem un mirall trencat? sobre el que ella considerava una “amenaça” contra el mateix sistema de comunicació públic, no només a Catalunya sinó també a la resta de l’Estat. I cal recordar també que La Vanguardia, el rotatiu que estava i està abanderant la noble lluita per a una rigorosa i eficient gestió dels nostres sagrats impostos en els mitjans públics, va ser l’únic dels rotatius a qui Terribas va adreçar l’alerta que curiosament va privar de la pertinent lectura a la seva -en principi, interessada- audiència.

Deia Basté aquest matí que:

Ara la moda és dir que Sallent anirà a TV3 com a home del Grup Godó a desmantellar la televisió pública per propiciar l’èxit de 8tv. Que atrevida és la ignorància! Sallent anirà a mantenir la potència de TV3 

Si fem cas de les seves primeres declaracions com a flamant nou director de TV3, Basté no aniria errat. Eugeni Sallent ha assegurat que el seu principal objectiu serà “amb menys fer més” i ser més eficients en la gestió dels propis recursos de la cadena per tal de:

(…) seguir defensant aquest model tan bo que és TV3, i aprofitar una herència que és el pòsit de molta gent

Malgrat els temors que públicament expressava la Terribas, doncs, el model no semblaria trobar-se en perill. A manca de les -repeteixo- esperades justificacions del seu relleu per part del president de la CCMA, Brauli Duart, res no fa pensar que una persona com Eugeni Sallent, capaç de dur al lideratge una emissora que compta -com recordava Basté avui- amb molts menys recursos que Catalunya Ràdio, no sigui la figura ideal per mantenir l’excel·lent rumb d’un transatlàntic que haurà de solcar la mar sense l’ajut de tants -i tan cars- sistemes de navegació.

Fer més amb menys és, al cap i a la fi, una música que ens és del tot coneguda. No només ens sentim còmodes amb la melodia; també l’harmonia i el tempo ens són del tot familiars. Vivim temps excepcionals i en temps excepcionals ocorren circumstàncies no ideals però comprensibles i acceptables en el context. Ens ho recorden també sovint: amb la manera com entomem les inevitables mesures d’austeritat, els ciutadans estem demostrant gran capacitat de sofriment i un excels sentit de la responsabilitat.

Són temps excepcionals i en temps excepcionals el timó ha d’estar en mans expertes, en mans professionals. Sobretot, però, ha d’estar en mans impol·lutes, en mans no contaminades per la disbauxa de la gestió del bé públic, d’aquella gestió del qual dia sí dia també coneixem els seus aprofitats, els seus excessos, la seva ineficàcia, les seves corrupteles…

Fa uns mesos el propi Basté dirigia aquestes amables paraules a una part de la plantilla de la “Corpo”:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer

Exacte. Músiques que agafen, que reverberen en l’opinió pública. Davant la sospitosa gestió pública, la indubtable netedat de la gestió privada. Davant la ganduleria del personal del sector públic, l’eficiència del treballador de la privada. Davant l’evident incompetència d’il cavaliere a Itàlia, la rigorositat de Mario Monti. Davant la ineficàcia de la política professional de Papandreu, la ciència de l’economista Papadimos

Com era la tornada? Ah, sí! Qui dia passa any empeny.

I és que, efectivament, no hi ha temps per perdre. No hi ha temps per a debats, només n’hi ha per a l’acció. No té sentit revisar el passat, per molt immediatament pretèrit que aquest sigui o per molt que aparentment ens pugui afectar d’ara endavant.

Bé està el que bé acaba. ¿Què hi fa que el malvat -però escollit democràticament- Berlusconi fos rellevat del càrrec sense donar veu als italians i que el seu successor, Mario Monti, hagi estat assessor de Goldman Sachs? ¿Quina importància té que en l’interinatge de l’actual govern provisional grec el futur dels seus ciutadans hagi estat ja hipotecat abans que les urnes hagin pogut parlar o que Papadimos hagués estat governador del Banc de Grècia i vicepresident del Banc Central Europeu?

Els raonaments necessaris previs ja han estat fets per aquells que en saben; inútil, per tant, donar-hi més voltes. Si els governants de casa nostra van considerar en el seu moment que era idoni que l’encarregat de pilotar les necessàries retallades en el nostre insostenible sistema públic de salut fos qui havia estat director general, primer, i president després, de la Unió Catalana d’Hospitals és, altre cop, prova palpable que l’aplicació de la gestió privada al bé públic és ben bé la idònia, no per al desmantellament d’aquest bé general de la ciutadania -com a alguns se’ls acut afirmar- sinó per a l’assoliment de la seva més estricta sostenibilitat.

El control informatiu

El mateix podem dir si entrem en el terreny de la comunicació. L’aprovació de la nova llei catalana de l’audiovisual va propiciar, és cert, una reducció de 12 a 6 del nombre de consellers de la corporació que ha de regular la correcta gestió i independència dels mitjans públics. Però, altre cop, aquest aprimament era inevitable en temps d’ofec pressupostari; com va afirmar la vicepresidenta Joana Ortega el passat octubre, en la reforma de la Corporació només s’hi amaga la voluntat d’instaurar criteris d’austeritat i eficiència en el sector públic.

Per què donar-hi més voltes, doncs? Siguem sincers, ¿quina gran transcendència pot tenir per a una ciutadania profundament angoixada per la crítica situació econòmica que pateix, que en l’actual Consell de Govern de la CCMA hi hagi només representació de 3 dels 6 grups parlamentaris que representen la veu del poble de Catalunya? ¿O què hi ha de veritablement rellevant en el fet que aquests consellers que han de regular els mitjans públics nacionals, amb la nova llei puguin ser escollits només amb una majoria absoluta en segona volta i no amb una majoria parlamentària de dos terços? I encara més, ¿de debò pot ser tan significatiu el fet que amb l’actual normativa, el càrrec de director de TV3 pugui ser escollit tan sols amb els vots favorables del grup majoritari entre els quals hi ha el vot de qualitat del seu president?

Són ganes de complicar el tema. També ho semblarien les reticències inicials d’un comitè d’empresa de TV3 que, com explica avui Comunicació21, recorda que el grup d’emissores del qual Sallent era director general forma part de l’Associació Catalana de Ràdio (que també va presidir ell mateix des de 2003 al 2010), és a dir, de:

(…) la patronal que “ha pressionat” per incloure la desaparició de la publicitat a Catalunya Ràdio en la nova Llei de la CCMA

Massa dades i massa trencar-se les banyes. No ens ho han explicat encara -però de ben segur que ho faran- per què Terribas havia de ser rellevada en el seu càrrec. No ens ho han explicat, però ja ho deduïm. Ara més que mai, calen experts professionals de la gestió empresarial en la direcció de les corporacions públiques. Uns tècnics que, a més, aporten un altre gran valor afegit de cara a la ciutadania: són neutres, no són sospitosos de clientelisme ni de moure’s per fílies ideològiques. En la gestió de l’empresa privada la neutralitat està assegurada i no hi ha més interessos que els derivats de la legítima voluntat d’obtenir beneficis.

I Terribas pecava de les dues coses. Una ja se’ns ha explicat -no de manera oficial però sí a través de l’editorial d’avui del conscienciat rotatiu La Vanguardia-: sota el seu mandat la despesa a TV3 no ha deixat de créixer, fet intolerable en els temps que corren. L’altra -que no se’ns explicarà mai ni oficialment ni a través de conscienciats rotatius- és que sota el seu mandat TV3 ha viscut els anys de més gran independència del poder polític del nostre país.

Podem posar-hi tots els peròs a aquesta afirmació. Jo mateix en aquest blog he estat molt crític, per exemple, amb el tractament que els serveis informatius de la cadena han fet en els darreres mesos dels diversos conflictes socials que han anant esclatant i amb la docilitat amb què han anat entomant les principals directrius llençades pels actuals rectors de la cosa pública catalana. Però en línies generals, el grau d’independència mostrat per la TV3 pilotada per una professional del periodisme de contrastada solvència i rectitud com Terribas, ha estat més que notable.

Tots recordem l’expressió “mal follada” amb què un excàrrec socialista de l’Ajuntament de Barcelona va qualificar Terribas en el seu perfil de facebook arran de la seva incisiva entrevista del 15 de març de 2010 a l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, o les més mesurades crítiques de l’aleshores portaveu adjunt del socialistes al Parlament, Joan Ferran, per les constants interrupcions al Molt Honorable President per part de l’entrevistadora. O també, des de l’altre bàndol, i a la mateixa època, les crítiques de l’aleshores militant de Convergència Democràtica, Rubèn Novoa, acusant els serveis informatius de TV3 d’estar al servei del gabinet de premsa del PSC.

Però també arran d’aquella entrevista, un altre socialista il·lustre -i portaveu, aleshores, en el Parlament-, Miquel Iceta, va escriure això en el seu diari personal:

(…) sí val la pena que el portaveu del PSC defensi un dels grans actius dels governs d’esquerres que ha estat, precisament, la desgovernamentalització dels mitjans públics i una major independència dels que els gestionen i dels que hi treballen. En això no hi ha d’haver cap pas enrere. I qualsevol crítica als professionals –que és també legítima– s’ha de formular des del respecte a les persones i a la independència dels mitjans públics que tant ha costat assolir.

Tant aquelles crítiques -a voltes lamentables- com les paraules d’Iceta són les dues cares de la mateixa moneda. Són la representació que en aquest curt període de temps, la cadena de televisió pública de Catalunya ha viscut els seus anys de major independència. I això és perillós; ho és sempre, però encara ho és més en moments com l’actual on les ressolucions amb què els nostres representants polítics fan front a la contundent i perllongada crisi econòmica han de ser viscudes per la ciutadania com a receptes d’inevitable compliment i els seus missatges, per tant, com a veritat inqüestionable.

La polèmica entrevista a Montilla del març de 2010 va portar el periodista Julià Álvaro a parlar de la televisió nacional de Catalunya com l’Ejemplar TV3. Les seves raons -pluralitat i professionalitat- de tan òbvies semblen de senzilla aplicació:

Televisió de Catalunya, TV3, demuestra cada día que una cadena pública no tiene porque ser un coto, todo lo contrario, que se puede ser más plural y profesional que nadie. Plural y profesional, algo tan sencillo como el cumplimiento de la ley.

Afirma el veterà i pessimista periodista Ramon Miravitllas en aquesta recent entrevista a El Triangle que:

(…) Quan una persona arriba al poder, veu immediatament que la comunicació és un instrument molt útil per perpetuar-s’hi. Hi ha molts polítics que no han sabut rendir-se a aquesta temptació i el mapa de la política i del periodisme a Espanya segueix tenint aquesta mena de vici d’origen

L’experiència particular d’aquests darrers anys de tele pública a Catalunya m’obligaria a no emetre judicis de caire apriorístic amb la “nova” TV3 ni a alinear-me amb el desànim de Miravitllas. Serà òbviament el temps qui ens dirà què hi hem guanyat i què hi hem perdut o, més important encara, qui n’ha sortit perdedor i qui guanyador en aquest viatge. Uns encara recordem com era aquella televisió de qui Jordi Pujol sempre se’n va considerar pare -amb tot el que això significa- i tots hem vist la cadena que Terribas ens ha llegat a tots els nivells.

En aquesta mirada particular, i com no pot ser d’altra manera, també li desitgem a Eugeni Sallent que certament pugui/vulgui exercir la tasca que mereix la televisió que més ha de servir als interessos generals, no als del governant de torn ni als de cap puixant grup de comunicació, sinó als interessos del conjunt de la ciutadania d’aquest país.

La mirada global, però, ens torna a recordar que som en temps d’acció i no de paraules. Temps per a tècnics i no per a debats. Temps de fe cega i no de dubtes. Temps de control i no de caos.

Prims i controlats

Les sospites que la crítica cojuntura econòmica està essent aprofitada pel poder polític del nostre país per implementar mesures d’aprimament del sector públic planejades mà amb mà amb les grans corporacions privades no deixa de planar sobre l’ambient. En algun cas concret aquesta sospita es torna quelcom més fefaent: l’elecció com a conseller de Salut del que va ser director de la patronal de centres hospitalaris privats durant 14 anys resulta inquietant quan analitzem les radicals retallades que s’estan aplicant hores d’ara en la sanitat pública.

És per això que l’article que va signar la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, hauria de ser llegit de manera molt més negativa que el que el propi contingut del text explicita. Perquè si un sector essencial de l’estat del benestar com la salut pública, que toca de manera directa la fibra més sensible de la ciutadania, està patint l’embat implacable de la tisora, què no s’ha de poder dur a terme amb els mitjans de comunicació de titularitat pública?

Mònica Terribas, ens alertava a TV3: volem un mirall trencat? del perill que corren els mèdia públics catalans davant la forta pressió que van exercint darrerament diverses plataformes d’opinió per tal que el potencial de la comunicació pública minvi substancialment. La directora de TV3 feia una defensa a ultrança de la funció de servei a la societat que exerceixen els mitjans públics nacionals, en especial TV3, una tasca que, en la seva opinió, és del tot ignorada per uns interessos privats que només en destaquen el seu cost econòmic:

Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre

El blanc de les crítiques de Terribas són aquells grups de comunicació privats que, després d’aconseguir una reforma de la llei de l’audiovisual espanyola que ha comportat una reducció dràstica dels recursos de TVE, ara focalitzen l’interès en la minva de la competitivitat de la televisió pública catalana amb l’excusa de la crisi econòmica.

Molt probablement, però, la pressió mediàtica que ha motivat la directora de TV3 a escriure un veritable manifest de defensa del panorama públic de comunicació, no pot ser analitzada per separat d’un altre fet ocorregut les darreres setmanes i que també té un efecte directe en els mitjans de comunicació nacionals: l’admissió a tràmit en el Parlament de Catalunya de la llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i del Consell Audiovisual de Catalunya. Tal i com informava el diari Ara el passat 6 d’octubre, el text d’aquesta llei de reforma:

(…) redueix de 12 a 5 els membres del Consell de Govern de CCMA, fusiona els càrrecs de president i de director general de l’ens, limita a cinc els membres del CAC (en comptes dels 10 actuals) i redueix de 21 a 14 els membres del Consell Assessor de Continguts i Programació.

També en aquest cas, l’argument argüit pels impulsors de la mesura (Convergència i Unió) és exactament el mateix que els operadors privats de comunicació han emprat en les seves demandes de reducció dels recursos dels mitjans públics del país: austeritat en temps de crisi. Segons la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, aquesta modificació respon a la voluntat:

(…) d’optimitzar recursos, d’austeritat, d’eficàcia i d’aprimament de les estructures administratives per racionalitzar-les

Però més enllà de la reducció de membres i, en conseqüència, de la necessària pluralitat en el sí dels diversos organismes afectats, la reforma de la llei de l’audiovisual catalana, tal i com s’explica en el.debat.cat, preveu una mesura encara més preocupant: la reducció del consens en l’elecció dels seus membres:

(…) si fins ara calia una majoria qualificada de dos terços del Parlament, amb la reforma només caldrà majoria absoluta en segona votació. Una segona votació, a més, que s’ha de fer en la mateixa jornada

Traduint-ho tot plegat, mitjans públics menys competitius i una miqueta més controlats pel poder.

Interessos disfressats de crisi?

Crisi econòmica, pressió dels grups mediàtics privats, mesures governamentals… Crec que és bo recuperar una foto de fa un any i mig, publicada el 6 de juny de 2010 pel diari Nació Digital i que, enmig d’aquest context de trasbals en el món de la comunicació de titularitat pública, ha tornat a circular aquests darreres dies per les xarxes socials:

Hem de situar-nos a l’abril de 2010, quan l’aleshores candidat Sandro Rosell cercava entre la crême de la crême de la societat catalana els suports que el catapultessin a la presidència del Barça. A la foto, moltes cares representatives de l’establishment liberal català: figures polítiques com Artur Mas, (aleshores, president de Convergència i Unió i futur candidat a la presidència de la Generalitat); dirigents de les principals corporacions empresarials i financeres del país: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Joan Maria Nin (aleshores, director general de La Caixa, i actual sotspresident de CaixaBank), Enric Lacalle (president de Barcelona Meeting Point), Arcadi Calzada (expresident de Caixa Girona), Antoni Vila Casas (empresari farmacèutic i mecenes cultural), Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari de les grans fortunes), Antoni Puig (expresident del Grup Puig de perfumeria i cosmètica); i primeres espases del nostrat panorama mediàtic: José Antich (director de La Vanguardia) i Josep Cuní (aleshores, director d’Els Matins de TV3).

La imatge -junt amb les línies d’actuació de l’actual directiva de l’entitat- ens confirma el que tots sabem de sobres: que el Futbol Club Barcelona no és només un club de futbol sinó que és raó d’Estat i que, per tant, no pot deixar-se en mans de personalitats incontrolables, com Joan Laporta, que circulen lliurement i pregonen aspiracions polítiques perilloses  (us recomano la lectura d’un post anterior: ‘Aqatar’ les decisions d’empresa).

Però més enllà de l’informació estrictament relacionada amb l’entorn blaugrana, la foto ens aporta molt i molt més. I és que si Sandro Rosell era en aquell moment a noranta dies de ser proclamat president del Barça, a Artur Mas li faltaven vuit mesos per convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya, i Josep Cuní, una de les cares principals -si no la que més- de la televisió pública catalana, posava per al fotògraf al costat del director del diari bandera de Godó, el poderós grup de comunicació que un any després passaria a pagar-li la nòmina per l’aventura laboral a 8TV.

Salpebrem ara la foto amb els fets ja consumats, i veurem com la imatge pren més cos. Afegim-hi el suport incondicional que els mitjans del Grupo Godó van oferir a Rosell en la seva lluita per la presidència del Barça així com en l’actual procés d’insuflar amnèsia col·lectiva sobre el recent passat blaugrana. Afegim-hi l’ajut brindat a Convergència i Unió en el seu retorn a la Generalitat pels mitjans d’un Grupo Godó que maldava per oblidar i fer oblidar les dues etapes de “tobogan” del tripartit. Afegim-hi que l’aprimament dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals coincideix en el temps amb la valenta aposta de Godó per convertir un canal de fireta en la televisió privada que vol parlar de tu a tu a TV3 tal i com RAC1 fa amb Catalunya Ràdio (veure Godó, el persistent). I afegim-hi que, com informava Media.cat, La Vanguardia va ser l’únic dels dotze diaris a qui Terribas va enviar seu article-manifest que va simplement ignorar-lo.

Un cocktail massa explosiu com per parlar de meres sospites.

Afirmava Mònica Terribas en el seu article que:

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei

Però TV3 no només s’ha adaptat a l’exercici d’una tasca “responsable” en relació a la crisi, impulsant els criteris d’austeritat que ens exigeixen a tothom. Com hem vist en anteriors entrades d’aquest blog, la televisió nacional de Catalunya no ha dubtat en confraternitzar els darrers mesos precisament amb el govern que està implementant unes brutals mesures restrictives en el sector públic i que està afectant també -i de manera seriosa- els professionals i el servei que presta la casa. La deriva de la línia informativa dels Telenotícies cap a una difusió “responsable” -és a dir, tova- de totes aquelles informacions que podrien suscitar l’augment de la temperatura del neguit social, no fa més que elevar el grau d’alerta de què parla la pròpia directora de la cadena en el seu article.

Potser la direcció de TV3 s’haurà vist inevitablement empesa a mostrar la seva cara més amable davant d’aquells que tenen la potestat d’apujar més o menys el nivell de difuminació de la cadena. De segur que a Mònica Terribas ja fa temps que li ha pujat la mosca al  nas. Aquella llunyana foto inicial devia ser, potser, un primer avís. El retorn al poder d’una coalició que sempre va considerar casa seva tant el palau de la Generalitat com Sant Joan Despí en va ser, segur, un altre. I la recent deserció de la principal vedette de la cadena cap a nous i privats aires televisius ja no devia ser més que la confirmació de les sospites, doblement refermades amb la dràstica reducció de la pluralitat en el sí de la CCMA que preveu el text de la reforma de la llei audiovisual catalana.

Com acabarà tot plegat ho sabem a mitges. Que els mitjans públics nacionals s’han aprimat i seguiran essent aprimats és una evidència. Que la intenció és que el poder polític pugui fer i desfer més fàcilment en el sí de l’entitat reguladora dels mitjans públics també ho és. Ara l’única cosa que manca és comprovar quins seran els interessos privats (tant del món de la comunicació com d’altres àrees) que treuran profit de la reducció de la despesa pública en la tortuosa senda de la crisi i que aconseguiran situar-se en la desitjada pole position encabat el període de recessió. Alguns ja estan fent forat.

David Bassa (president del Grup de Periodistes Ramon Barnils) ens recorda a Per què sempre sospitem que ens volen controlar?, que la reforma de la llei de l’audiovisual preveu, entre altres coses, que per nomenar o destituir els directors de TV3 i Catalunya Ràdio ja només caldrà una majoria absoluta dels membres del Consell de Govern de la CCMA, que no només tindrà menys consellers (com hem dit abans, passen de 12 a 5) sinó que també aquests, al seu torn, hauran pogut ser escollits només per majoria absoluta.

De fer-se realitat aquest context, es fa ben difícil d’imaginar com s’ho farà l’actual directora de TV3 per dur a terme la sentència final del seu article:

Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa

Godó, el persistent

L’inici del curs 2011-2012 a Catalunya no exposa novetats significatives. Les vacances d’estiu no han estat obstacle perquè juny i setembre es puguin donar la mà tot seguint una armoniosa línia continuista. I això, venint d’on venim, d’una primavera carregada i, en molts moments, exaltada, sempre és d’agrair. Llàstima que la no existència de cap so estrident en aquesta armonia signifiqui que l’horitzó de la recuperació econòmica, social i anímica continua estan igual de lluny, si no més.

Com ja vam dir en el post-resum que posava la pausa momentània en l’activitat d’aquest blog, les empreses de comunicació es veien empeses a conjugar el mateix verb que la resta de societats públiques i privades d’aquest país nostre -retallar-, tot i l’aparent dissonància que provoca la seva pronúncia en boca dels encarregats de donar vida al verb emprendre, que vol dir “començar a fer”. En tornar de vacances, el panorama global català segueix estan essencialment farcit de tisorades, retallades i més plantilles reduïdes.

Tanmateix, sí que trobem algun signe de canvi: si mirem les darreres dades de l’atur, en poc més d’un any i mig (del novembre de 2009 al juliol de 2011) s’ha duplicat el nombre d’aturats que no cobren cap mena de prestació, 161.000 ciutadans. Traduït, quasi el 30% del conjunt de desocupats catalans no reben ni un miserable euro, cosa que fa fàcil imaginar una perspectiva de consum encara més a la baixa que comportarà per força reducció de la producció en gran part de les empreses que les abocarà a la trista i -sembla que indefugible- decisió de deixar més treballadors/consumidors al carrer.

El retorn a l’activitat post-vacacional tampoc no ha patit grans sotracs en el món de l’empresa de comunicació. Si ja hi havia periodistes picant pedra fora de les redaccions, ara n’hi ha uns quants més. Però més enllà de fer més bast el de per sí ja enorme drama social, la crisi no afecta de manera significativa a unes empreses segrestades per la dictadura de la immediatesa i la de l’espectacle. Al cap i a la fi, el consum d’informació digital i d’entreteniment televisiu no deixa de créixer tot i l’evident difuminació (quan no total desaparició) de l’essència periodística en la majoria dels mitjans. I és que ¿qui apostarà per assalariar filtradors, interpretadors i reflectidors reflexius de la realitat quan s’està demostrant suficient l’emissió d’uns pocs contractes-escombraria a taquígrafs i eficients calcadors de teletips d’agència o de notes de premsa?

Totes les empreses de comunicació estan, però, de rebaixa? Totes? No! Com a mínim una segueix resistint l’embat de la crisi econòmica. Lluny de practicar la molt extesa política de contenció, el Grupo Godó sembla haver “llençat la casa per la finestra”. La vedette entre les vedettes de la comunicació de casa nostra, Josep Cuní, ha fitxat per 8tv per dirigir i conduir un nou programa, 8 al dia, i fer-se càrrec també de la direcció dels serveis informatius de la cadena, en un valent intent de la nissaga d’empresaris barcelonins de rellançar la cadena privada i arribar a competir amb les grans cadenes de televisió del nostre país.

El que pot semblar en aparença una juguesca força arriscada potser no ho és tant si mirem l’historial d’apostes exitoses d’aquest grup de comunicació, en especial la que va fer en el seu dia per una emissora de ràdio, RAC1, que hores d’ara parla de tu a tu, en català i amb capital privat a les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

“El persistente”

Recordant els inicis de la relació de la seva família amb el món de la comunicació, amb el naixement de La Vanguardia el 1881, l’actual Conde de Godó, Javier Godó, destaca en la carta de l’editor del web del seu grup que:

Esta pertenencia a una misma familia es garantía de un modo de entender el periodismo basado en la independencia, el rigor y la calidad, pero también a unos valores que han permanecido inmutables a lo largo del tiempo.

Sens dubte, un dels grans valors que en cap cas podem negar-li al Grupo Godó és la capacitat que ha tingut per perdurar de manera sòlida en el temps, facultat ben representada pel seu vaixell insígnia, La Vanguardia, al qual amb un company de facultat anovenàvem ara fa uns quants anys “El persistente” amb el naïf afegitó de “sea cual sea el gobierno que se presente”.

I és que el diari centenari, com a punta de llança del Grupo Godó no ha perdurat en uns temps qualsevol. La nissaga de comunicació ha estat testimoni privilegiat a través de La Vanguardia dels determinants fets històrics que s’han produït des de finals del segle XIX. Ha radiografiat la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, dues guerres mundials i la guerra freda, la guerra civil espanyola i una dictadura franquista a la qual s’ha sotmès sense rubor; i més recentment, la caiguda del bloc comunista i el sobtat relleu de l’islamisme radical com a aparent nou enemic de la humanitat. Però no només ha perdurat dins de diversos contextos socials, econòmics i sobretot polítics. També ha estat capaç d’adaptar-se amb aparent facilitat als espectaculars i -aquest sí, radicals- canvis que s’han produït en el camp de les tecnologies de la informació.

I aquesta capacitat d’adaptació als temps i als aires que corren li ha comportat partidaris i detractors a parts iguals. Mentre que els primers en destaquen la solidesa i la tenacitat d’una  línia periodística longeva, els darrers en critiquen les diverses mudes d’una pell tan camaleònica com la inalterable defensa dels interessos de la burgesia catalana li ha permès vestir.

Sigui com sigui, el Grupo Godó segueix jugant fort. Amb un diari generalista i un d’esportiu -ambdós centenaris- totalment consolidats, una ràdio privada que es juga les garrofes amb la Catalunya Ràdio que tot ho pot, ja només li mancava fer créixer un canal de televisió de pa sucat amb oli amb la intenció d’arribar a disputar-li la lliga a Televisió de Catalunya.

Però tenint en compte l’estat general de rebaixes i un clima poc o gens propici per a les aventures empresarials, per què precisament ara decideix el Grupo Godó emprendre un viatge d’aquesta magnitud? La periodista Silvia Cobo ens aporta a 8tv, a la tercera va la vençuda? el que és, en la seva opinió, el motiu principal :

La cadena de Godó porta 10 anys amb una estratègia erràtica, buscant un model rendible per a una televisió capaç de fer front a la totpoderosa TV3. El repte no és senzill i sortim d’un període amb importants descensos d’ingressos per publicitat des de 2008. Perquè Godó dóna ara el pas? És precisament ara quan el Govern es planteja reduir la grandària i poder de la Corporació.

Dit d’altra manera, o ara o mai. O intenta el Grupo Godó fer forat en un moment de vaques magres del diner públic per tal de trobar-se en una situació de privilegi en el moment en què aquest torni a rajar (si és que mai ho torna a fer) o probablement no tindrà cap altra oportunitat real.

I com que l’aposta del Grupo Godó és convertir-se -ara sí, amb tots els ets i uts- en la televisió privada de Catalunya, i com que òbviament una empresa privada necessita la publicitat per subsistir, una maliciosa i no il·lusa pregunta surt de la ploma de Ferran Monegal en el seu article Cuní ‘la nuit’ d’El Periódico de Catalunya:

(…) ¿haurà de fer la Generalitat a TV3 el que va haver de fer el Govern central amb la publicitat de TVE perquè les cadenes privades poguessin subsistir?

Potser fins i tot l’aparentment maliciosa pregunta de Monegal ja té resposta i la coneix, a més, l’actual Conde de Godó. No tant, probablement, respecte a la possible supressió de la publicitat en les cadenes catalanes de titularitat pública com a la tendència de l’actual Govern de la Generalitat a anar afeblint poc a poc però sense pausa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En aquest sentit, alguns ja hi veien a principis de juny una intencionalitat política i econòmica per tal d’arrodonir un grup de comunicació poderós al servei de la federació que governa el país. Segons Tribuna.cat (veure Cuní i Rahola, a 8tv dels Godó) l’estratègia consisteix en:

(…) limitar la influència de la premsa catalanista i sobretot, de la CCMA*, que ja que no la poden controlar totalment. Faran el possible, sense que es noti massa, debilitar-la aprimant-la amb l’excusa de crear una ràdio i televisió privades, cosa que han fet amb èxit amb Rac1

*Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

És clar que no tothom ho veu de la mateixa manera. Un dia després que els de Tribuna.cat ens parlessin dels suposats estrategues a l’ombra de CiU, el sempre polèmic Salvador Sostres titulava així una entrada en el seu blog: Cuní, a destruir 8tv on, a banda de repassar-nos la -segons ell- dilatada experiència del popular periodista en ensorrar empreses privades de comunicació, s’estranyava per l’aposta del Grupo Godó per algú que:

(…) si per alguna cosa s’ha caracteritzat [Josep Cuní] d’ençà que va marxar de Catalunya Ràdio és per la contumaç propaganda socialista, més encoberta o menys, que s’ha dedicat a fer.

A les antípodes del discurs de Sostres, un altre Salvador, el professor de matemàtiques de la UNED López Arnal, es preguntava la setmana passada a les pàgines de Rebelión si els catalans hem d’agrair aquesta nova proposta televisiva. La pregunta de López Arnal a ¿Debemos agradecer la apuesta televisiva del Grupo Godó? feia referència a la sentència que va llençar Josep Cuní en l’estrena de 8 al dia en què el periodista afirmava que el programa era:

Una aposta del Grupo Godó que els catalans, tots els catalans, haurien d’agrair. No només perquè s’impulsa una televisió en temps de crisi -que no és poca cosa- sinó perquè representa també una ampliació de la normalització del país just en el moment en què alguns semblen voler evitar-la

López Arnal no entenia la obligatorietat d’agrair ni l’esforç econòmic…:

¿Apuesta televisiva, plagada de publicidad, para alcanzar la máxima hegemonía mediática, que los catalanes tendríamos que agradecer? ¿Es un deber moral, un detalle de cortesía? ¿De dónde ese “tendría”? ¿Televisión en tiempos de crisis para dar una imagen distorsionada e interesada de la crisis económico-civilizatoria made in CiU, PP y las clases hegemónicas catalanas?

…ni el suposat esforç de normalització de Catalunya d’un grup de comunicació que arrossega la càrrega històrica que arrossega:

¿Parte de la estrategia del proceso de transición nacional del que está hablando estos días el president Artur Mas? ¿Los Godó, los herederos de los que publicaron aquella sumisa y fanática Vanguardia franquista durante décadas y décadas, a favor de la normalización del país?

El camí cap a la normalització

Però més enllà dels interessos més o menys soterrats que poden dibuixar-se en aquest intent de canvi d’escala de 8tv, és bo de fixar-se en el mètode que el Grupo Godó està seguint per tal que la cadena privada guanyi audiència de manera progressiva. En l’interessant post que inseria en el seu blog el 12 de juliol (dos mesos abans de l’estrena del programa) l’estudiant de periodisme Nil Sanmartí, hi veia un calc de l’estratègia que el grup de comunicació ja havia fet servir anteriorment per rellançar l’emissora de ràdio RAC1, és a dir, avançar l’emissió de programes informatius i esportius respecte a Catalunya Ràdio, potenciar franges on l’emissora pública no dominava clarament i fitxar grans noms de la comunicació per atraure audiència:

D’entrada, el fitxatge de Cuní és per a una franja horària curiosa, perquè no es tracta del prime time televisiu més destacat (que és a partir de dos quarts de nou del vespre). El programa s’iniciarà a les set de la tarda, una hora i mitja abans del començament de l’horari de màxima audiència i de l’inici dels espais informatius, per tant, amb l’ànim d’agafar audiència que està esperant aquests programes. A més a més, l’inici del programa coincideix amb una franja on flaqueja especialment la programació de TV3, ja que ja ha finalitzat el magazine de tarda del canal (…) i encara no han començat els espais informatius del vespre

8 al dia comença a la tarda com un programa lleuger, més tipus magazine, per convertir-se en un informatiu al punt de les nou del vespre, coincidint amb l’inici del Telenotícies Vespre de Tv3, amb els titulars de les les vuit notícies que a parer dels serveis informatius de 8tv configuren l’actualitat de la jornada, que passen a ser desenvolupades en profunditat. Tal i com recorda Ferran Monegal en l’entrevista que li va fer al propi Cuní en el Telemonegal del passat dimars (del minut 01:13:30 al minut 01:14:35), els titulars de les principals notícies del primer programa van ser exactament i cronològica els següents:

– No hi ha risc de fuita radiactiva (això és el que diu el govern francès després de l’explosió en un cementiri nuclear aquest migdia…)

– No poden pagar ni les nòmines (aquesta és la situació que ha descrit el Govern grec en relació als funcionaris)

– Guerra de l’aigua a Salt (els immigrants exigeixen que es reobrin les fonts)

– Massatges a cinc euros (aquest és un dels serveis que fan grups de xineses a les platges de Barcelona)

– La revenja haurà d’esperar (perquè Ibrahimovic no ha baixat a Barcelona per lesió)

– Per una escola en català (aquest és el lema del centenar de concentracions d’aquesta tarda a favor de la immersió lingüística)

– Front contra Albiol (però només per defensar la llengua; CiU a Badalona ja ha fet saber que de moment no presentarà cap moció de censura a l’alcalde)

– Ja tenen candidata però no líder (el PSC designa Carme Chacón candidata a les eleccions generals)

Tot i que haurem d’anar seguint el programa en el futur, aquesta primera presentació de titulars de l’actualitat ja és tota una declaracio de principis del que sembla serà a partir d’ara l’informatiu made in Cuní a la cadena del Grupo Godó: sis notícies d’actualitat indubtable (que van configurar també el TN Vespre de TV3 d’aquell dia) presentades, això sí, en un to sensacionalista reconeixible en qualsevol de les televisions privades generalistes de l’estat espanyol, i dues notícies de proximitat no estrictament d’actualitat però que enganxen fàcilment l’audiència perquè tracten temes -per dir-ho suaument- ben populars: en aquest cas, un nou link entre immigrants i conflicte i una dosi de massatges de xineses (i la inevitable imatge mental que genera, poc propera, sens dubte, al tractament terapèutic del cos humà).

No cal dir que l’aterratge de la vedette entre les vedettes de la comunicació catalana ha comptat amb el suport de tota una maquinària publicitària que el Grupo Godó ha posat en funcionament en els espais d’informació dels seus mitjans. Tant a  RAC1 com a les pàgines de La Vanguardia tot han estat, aquests sí, veritables massatges a la figura i obra de Josep Cuní i també, és clar, a l’empresa del Conde de Godó.

Centrant-nos en el ressò a la premsa, tot s’inicia amb la prèvia de Francesc Bracero a les pàgines de La Vanguardia el dia 11 de setembre. En una jornada tan senyalada, que cau a més en diumenge (per excel·lència, dia de grans vendes per al rotatiu), el periodista ja ens avança els noms d’alguns dels prestigiosos col·laboradors que participaran en l’espai que s’estrena l’endemà. En Una tertulia de primera línea Bracero ens anuncia que pel programa desfilaran Pilar Rahola, Sergi Pàmies, Enric Juliana, Rafael Nadal (no el tenista) i el notari Juan José López-Burniol, és a dir, amb l’excepció del darrer (que ja col·laborava, però, en Els Matins de TV3), la plana major dels articulistes de La Vanguardia.

El dia de l’estrena, el 12 de setembre, Josep Cuní és el protagonista de l’entrevista del propi Francesc Bracero a La Vanguardia així com de la famosa contra del mateix diari -conduïda, en aquest cas, per Víctor Amela-. El dia següent, és el director del diari centenari, José Antich, en la columna diària que dedica a la rabiosa actualitat, qui ens fa cinc cèntims sobre El debut del popular periodista a la cadena privada, tot explicant-nos amb orgull que:

Desde que Josep Cuní anunció su marcha de TV3 y su fichaje por 8tv, no ha pasado un día en que no recibiera una felicitación, una muestra de ánimo o, incluso, un comentario de sorpresa por la incorporación del periodista al proyecto de televisión del Grupo Godó

Dos dies després, un altre il·lustre de  l’històric rotatiu, Jaime Arias, dedica en el seu article La hora de Europa una nova ensabonada tant al popular periodista com a tot el reguitzell de col·laboradors que hi apareixen que, com ja hem dit abans, són majoritàriament habituals facturadors al Grupo Godó.

Especialment significativa, però, és la crítica que Víctor Amela -aquest cop en funcions d’analista de televisió- dedica al nou programa de 8tv. El títol, més propi d’una carta d’amor (Cuní puede dármelo todo), ja denota de manera subtil que el programa, de moment, no li fa gaire el pes però que n’espera (o li toca esperar) grans coses en el futur. Segons Amela, habitualment interessant entrevistador en les contres de La Vanguardia, les mancances que hores d’ara presenta el programa són les pròpies d’una estrena (amb un Cuní excessivament rígid i una manca de dinamisme al plató). Tots tranquils, doncs, perquè segons Amela, quant a la vessant informativa, el rigor periodístic de 8 al dia ja és del tot palpable i ara toca millorar tan sols en entertainment:

El 8 al dia de Cuní acopia ya todo el rigor que podamos exigir, y le toca el turno ahora a la soltura, la alegría, la chispa, la desenvoltura. Necesito más brío y dinamismo en plató, que pasen más cosas, que se abran más ventanas en pantalla, que corran rótulos y titulares por debajo, para entretenerme además de enterarme

Que no pateixi l’Amela; com a bona tele privada, tot indica que d’entreteniment a 8 al dia n’hi haurà per donar i per vendre, i no només en els moments més frívols. Vistos els titulars de portada del dia de l’estrena, no tinc cap dubte que podrem gaudir d’entreteniment a doll en la particular selecció de les notícies d’actualitat de Catalunya i en el seu posterior desenvolupament.

Estarem atents a les evolucions del nou programa de 8tv, la cadena de capital privat que aspira a competir amb la televisió pública catalana, això sí, cercant sobretot el propi bé del panorama audivisual de Catalunya, un país que, segons sentenciava el propi Cuní:

(…) serà més normal el día que tingui de tot i no hi hagi monopolis

Doncs això. Catalans, benvinguts a l’inici de la normalitat!