I tanmateix, es mou

La setmana ha començat amb les novament descoratjadores dades de l’atur, que són recollides per tots els mitjans de comunicació: Catalunya supera ja els 611.000 aturats i la xifra arriba als 4.300.000 en el global espanyol. D’altres informacions més puntuals ens parlen de possibles retallades en educació o del fracàs de campanyes de reactivació econòmica.

El mercat de treball està aturat; les empreses miren i remiren abans d’executar noves inversions; les institucions públiques suprimeixen serveis superflus i d’altres que no ho són tant; i les polítiques d’estalvi s’estableixen en llars poc o gens avesades a les estretors del cinturó. I és que l’ombra de la crisi plana sobre capes cada cop més extenses del nostre teixit social. La gran contradicció?: en un món globalitzat on gran part de la seva economia es basa en la producció de béns destinats a l’oci individual i familiar, els individuus i les famílies de les societats occidentals es troben cada vegada més amb menys possibilitats de consumir les moltes hores que el nostre estat del benestar ens ha permès d’arrabassar a les obligacions laborals.

Tot i així, no sembla que de manera majoritària hi hagi cap canvi substancial en els nostres hàbits de consum. Seguim participant de manera activa en l’avenç imparable dels nous ginys de telecomunicacions i assistim massivament a l’obertura de nous centres comercials. I en cas de precària situació econòmica, res no ens impedeix de ser testimonis com a mínim d’aquest rumb aparentment poc canviant que els nostres mitjans ens van mostrant.

En definitiva, fora del debat circumscrit dins els límits físics i no tan físics que el joc político-mediàtic permet en la nostra societat democràtica, en contrast amb tot el que des de principis d’any està succeint en diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, semblaria que a les societats occidentals res ni ningú no varia.

I tanmateix, es mou

Manllevo les paraules suposadament pronunciades per Galileu per deixar constància que la realitat, tot i la oposició, acaba per aflorar. I amb comptagotes, però amb constància i -diria- fins i tot de manera ascendent, els nostres mitjans van visibilitzant també aquest clima de neguit i de cert canvi. I no cal dirigir la nostra atenció a blogs o mitjans alternatius; n’hi ha prou amb un cop d’ull a uns quants exemples en els mèdia més tradicionals per adonar-nos-en.

Permeteu-me que comenci aquest repàs amb el que, si no fos per la categoria del seu autor, podria simplement passar com a especulació futura d’un simple arrauxat. I és que el 25 de febrer, en el context de les “exitoses” revoltes a Tunis i Egipte, Rafael Poch, escribia a Antes de dos años:

Antes de dos años el actual bostezo continental podría dar un giro y transformarse en algo mucho más activo y consciente. Europa podría conocer grandes turbulencias, si no se cambia la actual política. La política de austeridad vía recortes sociales, que asfixia toda posibilidad de recuperación, añade nuevos motivos de agravio. La degradación de la esfera social, el aumento del paro y la subida de la cuenta de la luz, incrementan la sensación de estafa.

Poch, actual corresponsal de La Vanguardia a Alemanya i que n’havia estat també a Moscú i Beijing durant vint anys, ens parla en aquest article del seu blog de les economies europees en fallida, començant per Grècia, però també d’un fenomen en extensió al vell continent, el del malestar creixent contra els representants de les nostres democràcies parlamentàries, fenomen que fins i tot té presència a Alemanya, l’estat europeu on en teoria tot funciona bé. Poch ens parla d’una figura, el “Wutbürger”, el ciutadà irritat:

Casi dos tercios de los alemanes opinan que sus políticos son incompetentes y sus financieros irresponsables. Casi tres cuartas partes (72%) cree que los bancos y compañías de seguros “no han comprendido nada de la crisis y continúan con un más de lo mismo”. Tres cuartas partes (74%) dan por hecho que los políticos están más pendientes de los intereses del sector financiero que de los contribuyentes.

Segons el corresponsal de La Vanguardia a Berlin, l’Alemanya que funciona és la d’un 22% de la població treballant en precari, la de la pèrdua del tradicional vincle a l’empresa, la dels 3 milions d’aturats que haurien de ser més de 4 milions si es sumessin determinades categories no comptabilitzades (veure Alemania va bien, los alemanes no tanto). En resum l’Alemanya on la classe mitja ha descobert què és la precarietat i on els seus mitjans de comunicació pequen del mateix mal que a la resta d’Europa:

Que todo eso apenas trascienda a la opinión pública alemana, no quiere decir que la gente no lo sienta, y no hace sino demostrar que la situación con los medios de comunicación, secuestrados por intereses corporativos minoritarios, no es mejor que en otros países europeos.

Des d’una altra òptica, l’escriptor andalús Isaac Rosa denunciava també el silenci mediàtic sobre el creixent malestar europeu en l’article En Islandia no tenemos corresponsales, publicat el 27 de febrer en el seu blog del diari Público. Rosa hi detallava els moviments populars que s’han esdevingut al país nòrdic i que van provocar la dimissió del govern, la nacionalització de la banca i persecució penal dels banquers responsables de la fallida, així com el refús en referèndum del pagament del deute financer i l’elaboració d’una nova constitució més social amb participació directa de la ciutadania:

Decir “revolución pacífica” suena a oxímoron, y muchos dirán que no es posible, que es otra cosa. Pero los islandeses están protagonizando lo más parecido a una revolución que hemos visto en esta parte del mundo en mucho tiempo, y por aquí apenas nos hemos enterado. Seguramente porque las mediáticas revueltas árabes no tienen riesgo de contagio en Europa, mientras que la movilización islandesa puede darnos ideas peligrosas.

Ja un mes abans, Joaquín Guadaño havia donat fe al diari El País del satisfactori procés revolucionari islandès (veure Islandia, una democracia real). De fet, el periodista comparava Tunísia i Islàndia com probablement els dos únics països que havien vist caure els seus governs com a conseqüència de la crisi i les revoltes populars:

Y todo gracias a la pacífica presión popular. Si finaliza el proceso, será la primera Constitución en la historia que no es redactada por una élite relacionada con el poder dominante. Quizá sea un iluso, pero a lo mejor algo está cambiando. ¿Será necesario llegar a la bancarrota o estar sumidos en una dictadura opresiva para que se imponga el sentir común de la ciudadanía? ¿Pasará la crisis sin pena ni gloria, o nos servirá para dar un paso adelante deseado por todos?

Fins i tot articles sobre política local han cridat a prendre exemple de la ciutadania islandesa. El propi degà del Col·legi de Periodistes Gallecs, Xosé Manuel Pereiro, en el seu article a El País del 3 de març (veure Como en Islandia), demanava els ciutadans gallecs que, en vigílies de les eleccions municipals, s’emmirallessin en el cas islandès per abandonar l’estat letàrgic que els consumia. Pereiro recorda en el seu article l’estat de bancarrota del país nòrdic:

El complejo político-económico islandés hizo lo mismo que todos los demás. Jugar a la ruleta financiera. A finales de 2008, sus deudas multiplicaban varias veces su PIB, la moneda se desplomó y la bolsa tuvo que suspender su actividad tras un hundimiento del 76%.

Recorda també el periodista la massiva protesta ciutadana contra la ressolució del parlament islandès que acordava la devolució als inversors estrangers de 3.500 millones de euros que haurien de pagar els 300.000 islandesos mensualment i durant els propers 15 anys a un interès del 5,5%:

Pero los paganos se echaron con las cacerolas a la calle, exigiendo un referéndum. Se celebró hace exactamente un año (aunque quizás no lo hayan visto en los medios) y el 93% votó en contra. Varios banqueros y altos ejecutivos fueron detenidos (a otros los busca la Interpol).

I finalment sintetitza dues de les grans fites assolides a partir de la revolta popular: la primera, ja esmentada abans, la redacció d’una nova constitució amb la participació de la ciutadania; i la segona, que és matèria d’especial interès d’aquest blog que llegiu:

(…) la IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), una ley que refuerza la libertad de información y la transparencia (sobre todo de lo que se hace con los dineros de todos)

Crisi de representació?

Més enllà de com els mitjans de comunicació han abordat i aborden les recents revoltes als països àrabs o com han parlat -o no parlat- d’aquest cas especial que s’està esdevenint en el sí de la vella Europa dins d’un context de crisi econòmica brutal, sorprèn el progressiu eco que van assolint algunes veus crítiques, ja no amb governs o gestors concrets sinó amb el propi model vigent econòmic i polític, en uns mitjans gens sospitosos d’advocar per la rauxa revolucionària.

Alguns periodistes afirmen que tots aquests processos revolucionaris estan fent despertar un poble (el de les societats occidentals) afectat per l’aburgesament i caracteritzat per una participació en la vida democràtica limitada pràcticament a l’acte de votar en cadascuna de les eleccions. La periodista Nicole Theron, per exemple, afirmava el 6 de març en l’article del seu blog a Público, El pueblo existe, que fins que les revoltes han fet trontollar les nostres sòlides conviccions:

(…) la acción democrática parecía reducida al proceso electoral. Toda búsqueda inquieta o sentimental del colectivo que se agrupaba bajo ese nombre terminaba en la noche de los tiempos: 1789, la Comuna de París, Garibaldi, Steinbeck, las grandes huelgas…

I en relació a la desafecció ciutadana vers el model de representació política, Theron ens posava l’exemple del sondeig recent que va realitzar la revista francesa Philosophie, segons el qual:

el 66% de los franceses se declara favorable a que ciudadanos “por sorteo”, como en Atenas, compongan comités populares para controlar la acción de los elegidos locales. Y que una ley sea revisada automáticamente si una manifestación de un millón de personas lo pide.

Però no tan sols periodistes. També experts en economia semblen advocar per l’aixecament popular contra les mesures econòmiques adoptades a tots els països europeus excepte Islàndia. Així ho feien, per exemple, la professora en Economia per la Universitat de Cornell, Lourdes Benería, i la professora d’Història Econòmica a la UAB, Carmen Sarasúa, en un article que van publicar el passat 29 de març al diari El País amb un títol del tot contundent: Crímenes económicos contra la humanidad. Altre cop, el cas únic islandès és posat aquí de model:

Islandia no ha socializado las pérdidas como están haciendo muchos países, incluida España, sino que ha aceptado que los responsables fueran castigados y que sus bancos se hundieran.

Perquè, segons afirmen les dues economistes, de la mateixa manera que es van crear institucions i procediments per castigar els crims polítics contra la humanitat, també cal que se n’instaruin d’econòmics:

Es urgente que la noción de “crimen económico” se incorpore al discurso ciudadano y se entienda su importancia para construir la democracia económica y política. Como mínimo nos hará ver la necesidad de regular los mercados para que, como dice Polanyi, estén al servicio de la sociedad, y no viceversa.

Relativitzem, però, tot aquest fenomen, com a mínim quant a la repercussió mediàtica. Tots sabem que els corrents massius d’opinió no es generen a partir del que escriuen determinats analistes o experts per molt incendiaris que siguin els seus articles. Per tal que un esdeveniment aconsegueixi l’status de matèria preeminent en el debat ciutadà cal moltíssim més. Cal un degoteig constant de notícies i l’actualització sistemàtica de la situació i, molt especialment, la presència del mitjà més directe, el mitjà que incideix d’una manera més punyent en l’estat anímic d’una societat, que és encara ara la televisió.

Les seccions d’opinió dels diaris -sobretot en els que encara carreguen una certa aura progressista- són en l’actualitat dels pocs espais on encara és possible de trobar melodies dissonants amb les estructures que alhora mantenen i ajuden a perpetuar els propis mitjans de comunicació. De vegades, però, alguna informació de caire més subversiu sembla saltar-se els límits d’aquest estret marge que configura l’agenda comunicativa. Però, si ens hi fixem bé, només ho sembla.

La setmana passada, per exemple, vam rebre a Barcelona la visita del filòsof i exdiplomàtic francès Stéphanne Hessel. El motiu?: la presentació de les edicions castellana i catalana del seu darrer llibre Indigneu-vos, on Hessel directament fa una crida a l’abandonament de la indiferència política i a la insurrecció pacífica per part de la joventut. La presència mediàtica de Hessel ha estat massiva tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, cosa aparentment sorprenent si tenim en compte la temàtica que tracta. No ho és tant, però, quan sabem que el llibre ve avalat per la venda de més d’un milió d’exemplars a França i, per tant, potents editorials estatals són les encarregades de l’edició d’aquest best-seller al nostre país i de l’agressiva campanya de màrqueting (us deixo l’enllaç a l’entrevista que Manel Fuentes li va fer al Matí de Catalunya Ràdio el passat 30 de març).

D’aquesta indignació de Hessel en parla també un altre filòsof, en Xavier Antich, en un article publicat ahir mateix, 4 d’abril, al diari La Vanguardia: Sobre la indignación y la ira. Antich afirma que el que pretén Hessel amb el seu manifest és:

Advertir a las nuevas generaciones que no se dejen convencer de que todo lo que está sucediendo, sobre todo en los últimos tres años, en el mundo global, es inevitable. A su juicio, se están desmontando las bases mismas en las que se fundaron los estados democráticos y sociales surgidos después de 1945, y todo ello a causa de lo que denomina “la actual dictadura de los sistemas financieros” (…)

Antich -cosa que concorda amb el tarannà d’ordre i control que li és conegut al diari La Vanguardia- hi veu, no obstant, notables perills en l’èxit que està assolint la crida a la sublevació per part del filòsof francès:

Todo está cambiando mucho. Y algunas cosas, de forma peligrosa. No parece temerario advertir que, con la excusa de la crisis, ya empiezan a cuestionarse algunas cosas que ponen en peligro, no el Estado de bienestar, sino el modelo mismo en el que se fundan nuestras sociedades. Pero no aquello que, justamente, sería fácil acordar que debe ser cambiado, sino, más bien, aquello que, de cambiar, empezará a confirmar que, en lomejor, estamos dejando de ser aquellos que éramos.

Sigui com sigui, amb postures més properes al fervor revolucionari o d’altres més temeroses a la possible dimensió dels canvis que tot just ara comencem a albirar, el fet és que alguna cosa de fons i d’essencial s’està removent en unes societats europees indubtablement fatigades i descoratjades. I, com no pot ser d’altra manera, en els mitjans de comunicació, encara que de manera puntual o francament residual, també hi podem trobar referències a aquest estat de coses.

I d’aquest estat de coses a la vella Europa i en especial a Espanya és del que tracta Viatge al centre de la Terra, l’article que Joan Barril va publicar també ahir mateix a El Periódico. El periodista afirma que estem com estem no només per l’ambició d’uns quants sinó per la nostra pròpia ingenuïtat. I com estem? Segons Barril:

(…) amb presidents caiguts, amb aturats creixents, amb retallades en la sanitat pública, amb els romanços maldients de les agències de ràting i amb la hispana gallardia de dir amén a tot el que la institutriu Merkel es digni a dir-nos.

El periodista ens recorda, però, l’excepció que confirma la norma. En una clara referència als tenaços i incorruptibles resistents de l’Armòrica gal·la que Goscinny i Uderzo van dibuixar, Joan Barril sentencia que:

Tot Europa està ocupada. ¿Tota? No, perquè una petita nació insular fa com si resistís a l’invasor. Em refereixo a Islàndia, aquest lloc en què els seus habitants han decidit portar davant la justícia els bancs que han enverinat els seus estalvis.

Veurem cap on ens porta tot plegat. Veurem en els propers mesos i anys si aquest clima de canvi que s’intueix es confirma o simplement -com tantes vegades ha ocorregut- acaba per esvair-se del tot. De moment, caldrà estar atents al que tindrà lloc d’aquí a quatre dies a Islàndia i a les informacions que sobre això vagin apareixent. Tal i com recordava el diari Ara el passat 1 d’abril a Islàndia jutja banquers i polítics per la fallida (us deixo l’enllaç al pdf per si no esteu registrats al diari), el proper 9 d’abril tindrà lloc un nou referèndum que confirmarà o no el resultat del de l’any passat en què un 93% es negava a pagar la factura del rescat financer.

Del desenllaç d’aquesta nova consulta del poble islandès no només dependrà la descongelació de la seva entrada a la Unió Europea. En una mirada més profunda, donarà ales o desinflarà definitivament aquests pressumptes aires de canvi que s’emmirallen en el procés pacífic i silenciós de la petita i nòrdica illa europea.

Diumenge de reflexió

Els hàbits de consum han anat variant molt en els darrers anys. De la mateixa manera, el temps que la ciutadania dedica a l’oci ha augmentat de forma molt significativa. Això no obstant, diria que un fet quotidià s’ha mantingut força inalterable i semblaria gaudir encara de molt bona salut. Tot i el ritme vertiginós que ens envolta i del que participem activament, és curiós veure com el matí de diumenge seguiria conformant, com a mínim en bona part de la població més madura, l’instant setmanal de necessària pausa i reflexió.

En l’imaginari d’aquest matí dominical no hi pot faltar un esmorzar més complet, un cafè que primer fumeja però que se’ns sol refredar de tan relaxat que és l’àpat i, per suposat, el diari, el diari de diumenge, farcit de suplements i publicitat, però també d’informació que no deglutirem com sovint fem la resta de la setmana sinó que mastegarem, gens apressats, tot passant full rere full.

Potser per aquest motiu, resulta el moment ideal per llegir articles de fons que, fugint del ritme ferotge que imposa la immediatesa i l’espectacularitat en el món de la informació, aborden de manera pausada i amb la sempre necessària -i tan sovint oblidada- contextualització, els esdeveniments que han configurat l’agenda recent dels mitjans de comunicació.

Ahir, com a bon diumenge, vam tenir dos exemples interessants. Dos articles elaborats per dos periodistes i que feien precisament una mirada crítica a la manera com els mitjans de comunicació occidentals -molt especialment, els espanyols- han abordat aquests darrers dies la crisi japonesa.

El diari Ara, d’una banda, va publicar l’article d’opinió d’Iu Forn, Després del desastre res torna a ser mai més igual (per veure pdf cliqueu aquí), on el periodista afirma quelcom que no ha de ser sorprenent per gairebé ningú però que és bo de recordar:

Cada cop que hi ha una catàstrofe diferent a les anteriors es trenca definitivament la barrera que prèviament ja s’havia anat esquerdant amb les petites batzegades del dia a dia. El gran succés és un espectacle que dóna audiència, i per tant és un bon moment per aprofitar la confusió, saltar-nos un límit i situar-nos ja davant del següent, que caurà quan hi hagi un altre succés que sigui novetat.

Segons el periodista, cadascun dels precedents que han renovat la manera d’informar sobre successos tràgics o catàstrofes naturals han obert la porta a continues innovacions per a futures i novedoses catàstrofes. Per exemple, sosté Forn, en aquests moments els nostres ulls estarien tan avesats a rebre imatges de terratrèmols i tsunamis gravades en directe per videoaficionats  que cada vegada en demanaríem (i ens en donarien) més:

Un nou tipus de catàstrofe provoca interès, l’interès dóna audiència, l’audiència reclama material informatiu i els mitjans audiovisuals es veuen abocats a informar hores i hores perquè la competència també informa hores i hores. Al final tot plegat es converteix en una cursa de sensacionalisme buida de contingut.

Iu Forn ens explica que en la crisi japonesa -encara inacabada- ha existit, per un costat, una cursa contrarellotge per aportar noves dades (sovint especulatives) abans que la competència i, per un altre, un ball de xifres inflades que tindrien la seva base:

(…) en suposicions sense fonament perquè avui, dues setmanes després, encara és impossible donar xifres exactes. Per què van fer-ho? D’una banda, engrandir el succés sembla que justifiqui l’allau d’informació. De l’altra, hi ha por de no actualitzar la informació prou de pressa. Cada minut has de dir una cosa nova i si quan ha passat un minut no tens cap novetat, especules.

I finalment en tota difusió d’esdeveniments impactants com el que ens ocupa no hi pot faltar l’ús dels anomenats i mai prou ben definits “experts”. Forn ens posa l’exemple d’un catedràtic de física a qui l’informatiu del migdia d’Antena 3 va entrevistar el 17 de març -recordem, en plena efervescència de “lluites agòniques” i “èxodes a Tòquio”-, expert que va deixar anar perles com aquesta: “l’urani està en fissió”, o com aquesta altra: “el més probable és que en un termini d’un dia o dos, els reactors entrin en fusió i surti una enorme quantitat de radiació que probablement converteixi 100 quilòmetres a la rodona en una zona inhàbil per a la vida durant molts segles”. A parer del periodista:

Després hem descobert que aquest senyor, el que estava fent no era explicar, sinó aprofitar el moment per fer propaganda de les seves idees. Estàvem assistint al naixement d’un nou format: l’expert al gust del periodista. Vostè com el vol, a favor o en contra? Més apocalíptic o menys? Vol informar o vol fer pujar l’audiència?

L’altre exemple d’ahir diumenge és la crònica de l’enviat especial d’El Periódico al Japó i corresponsal a la Xina Adrián Foncillas, Entre la timidesa i el fragor, on ens aporta la complentària visió dels especialistes i mitjans de comunicació japonesos sobre el tractament de l’accident a la central nuclear de Fukushima 1 per part dels mèdia occidentals. Foncillas afirma que:

Al Japó indigna la cobertura internacional del desastre, per catastrofista i sensacionalista.

Però també que la indignació ha arribat a sectors occidentals:

La web Japan Quake Facts promet informar només sobre «fets» i demana ajuda per finalitzar «l’innecessari caos i por». Bona part de la comunitat espanyola al Japó s’ha organitzat al Facebook per denunciar els excessos de la premsa espanyola. Altres webs llisten errors i hipèrboles.

El periodista insereix en el seu article unes paraules de l’editor del The Japan Times que, com ja esmentava en el meu anterior post, exemplifiquen molt clarament la manera com un succés impactant com aquest pot deixar sorprenentment de ser titular principal en el moment en què la situació (encara que sigui crítica) no s’aguditza:

«Sí, molts mitjans han sigut irresponsables -opina Chris Betros, l’editor-. Alguns ni tan sols van arribar a les zones afectades. Els han interessat menys els milers de morts que la radiació i, cada vegada que aquesta baixa, es tornen a fixar en Líbia. Ni Fukushima és Txernòbil ni l’amenaça a Tòquio és real. Però parlar d’apocalipsi augmenta les vendes».

De totes maneres, tot i que Adrián Foncillas reconeix que la premsa japonesa es va concentrar en intentar difondre el que estava succeint a la planta nuclear de Fukushima sense caure en alarmismes gratuïts i que:

Amb la perspectiva que dóna el temps, el seu enfocament més assossegat no era erroni

no ha deixat de justificar els hiperbolismes que han sovintejat en els mitjans occidentals aquests darreres dies:

La central nuclear havia registrat dos incendis i una explosió. Dos forats de vuit metres quadrats al vas del reactor 4 posaven en contacte les barres de combustible amb l’exterior. El primer ministre, Naoto Kan, reconeixia el risc d’«una filtració més important» i estenia el radi d’exclusió. (…). Günter Öttinger, comissari d’Energia de la Unió Europea, parlava d’«apocalipsi» i d’una «situació fora de control». Experts espanyols defensaven que la catàstrofe era imminent i inevitable. Corresponsals aguerrits en mil guerres feien les maletes, multinacionals llogaven vols xàrter per evacuar el seu personal del país i moltes ambaixades es mudaven a Osaka, al sud. Si no era una catàstrofe nuclear, s’hi assemblava molt.

Llegit així, tot seguit, doncs potser sí que hi havia lloc per a l’alarmisme, com semblaria acceptar el periodista d’El Periódico. Ara bé, precisament avui, 28 de març, que se’ns està parlant de nivells de radiació (en xifres, que impacta més) 10.000.000 de vegades o -finalment- 100.000 vegades els nivells normals, cap dels principals mitjans escrits del país ho recull en portada ni en un trist racó. I tornant als dies de clímax de la crisi, mentre la premsa occidental devorava els titulars que emanaven de la seva particular lectura dels fets o que sortosament per a ells els proporcionava les declaracions d’algun gestor de la Unió Europea, la premsa japonesa evitava per tots els mitjans de no provocar el caos. Com explica en l’article de Foncillas un periodista de l’Asahi Shimbun:

«(…) Ens veieu molt tranquils, però l’amenaça nuclear ens terroritza i no seria gaire difícil que arribessin els desordres socials. Per aquest motiu, davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada»

Aquesta hagués estat una bona sentència final per arrodonir el necessari article d’autoreflexió d’Adrián Foncillas: “davant aquesta desgràcia, fins i tot els diaris més extremistes adopten una línia més relaxada”. Perquè la transcendència d’aquesta frase rau en el fet que atorga també als agents mediadors (en aquest cas, els mitjans de comunicació) una part important de responsabilitat vers la ciutadania. Llàstima, però, que Foncillas prefereixi sentenciar la seva crònica amb un paràgraf final -aquell que amaga sempre les línies que deixen especial petja en el lector- del tot diferent, fent recaure totes les culpes de l’actuació desmesurada dels mèdia occidentals sobre les espatlles de l’empresa Tepco, del Govern i dels ciutadans japonesos:

Va ser Tòquio qui va parlar de la crisi més important des de la segona guerra mundial. El Govern i l’empresa que gestiona la planta de Fukushima no són aliens a la falta d’informació i a la confusió. Els toquiotes que es van tancar a casa seva durant uns quants dies o que han buidat d’aigua embotellada les botigues malgrat els missatges de calma del Govern japonès no llegeixen premsa estrangera.

No sé pas, doncs, si en aquest article pressumptament reflexiu i ben òptim per a un diumenge de reflexió li haurà mancat finalment al periodista la distància i independència necessària per abordar sense peròs les “hecatombes”, “lluites desesperades” i “ofensives totals” amb què els gestors del seu propi diari van optar per obrir edició de manera absolutament lliure, sense més pressió que la que pot exercir la seva competència i, per tant, en l’exercici d’un acte sobirà de pròpia responsabilitat.

El refredament mai no és mediàtic

El món no s’atura. I la informació tampoc. Si el dia 16 de març els ciutadans d’aquest país nostre vam viure amb l’ai al cor pendents d’un fil que era a punt de trencar-se al Japó (veure  Apocalipsi a la premsa), la tensió va anar en augment especialment en les dues jornades següents, en què vam ser testimonis:

1.- de la deriva de la central nuclear de Fukushima:

El País 17 de març

2.- dels darrers i desesperats intents per evitar el desastre:

ABC 17 de març

3.- de la fugida en massa de la població de Tòquio:

La Vanguardia 17 de març

4.- de l’implacable judici del cronòmetre:

La Vanguardia 18 de març

5.- de les solucions a què es veien abocats uns ciutadans japonesos atenallats per la por:

ABC 18 de març

6.- i de la mesurada reacció dels països europeus:

La Razón 18 de març

Als titulars de portada els acompanyaven subtítols com els que segueixen (en destaquem en vermell les paraules més extremes):

El pánico por la contaminación se extiende a Tokio y provoca el éxodo (El Periódico, 16 de març)

Éxodo de extranjeros en Japón (El País, 17 de març)

Evacuació general de ciutadans occidentals de Tòquio (Ara, 17 de març)

Los técnicos de Fukushima, expuestos a “dosis letales” de radiación pelean contrarreloj para restablecer la seguridad en los reactores (ABC, 17 de març)

Fukushima segueix sense control i el Japó es prepara per a una extensió de la radioactivitat (El Periódico, 17 de març)

Tokio es converteix en una ciutat fantasma perquè els ciutadans no surten de casa o se’n van (El Periódico, 18 de març)

El país afronta un crac energètic (Ara, 18 de març)

La alarma nuclear causa más miedo fuera que dentro del Japón (La Razón, 18 de març)

I tot això ben regat amb una gran quantitat d’imatges d’explosions als reactors, de fum blanc que es desprèn, de cues a les estacions de metro, de ciutadans amb mascaretes, de nadons a qui s’analitza el nivell de radioactivitat. El resultat de tot plegat: una sensació extesa entre la ciutadania -no la japonesa, sinó en la d’aquí- que ens trobàvem realment a un pas de l’abisme nuclear i que, fins i tot, la lluita era inútil. La portada que potser millor sintetitza aquest estat anímic que forçosament ha d’haver quallat al nostre país és la següent:

Público, 17 de març

Però ha arribat una nova setmana, ha arribat fins i tot la primavera astronòmica a l’hemisferi nord, i amb ella sembla que ha arribat també l’estabilització de la situació a la central nuclear de Fukushima. O així ho sembla fent una ullada a les edicions impreses dels principals rotatius de l’estat on, de cop i volta, l’actualització de la situació a la central  ha passat a merèixer, com a molt, un petit espai en les seves portades.

Un diari com La Vanguardia, que venia d’oferir-nos tres portades seguides, del 16 al 18 de març, on sobresortien respectivament els següents titulars: “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”, avui dedica un espai secundari de la primera plana amb aquest titular “Evolución positiva en la central nuclear de Fukushima”. Més sorprenent és el cas d’ABC, que entre el 16 i el 18 de març ens havia regalat les següents portades: “Pánico nuclear”, “Lucha agónica en Japón” i “Japón reza”, i que en canvi avui simplement ignora a la primera plana el que hi està succeint. El Periódico de Catalunya reserva un espai petit de la seva portada per un titular ben mesurat (“El Japó confia a refredar a temps els reactors”) quan tan sols fa cinc dies ens assegurava amb grans caràcters tipogràfics que el Japó estava “A un pas de l’hecatombe”, en fa quatre que allí s’hi lliurava una “Lluita a la desesperada” i en fa tres que ja s’havia passat a una “Ofensiva total per refredar la central de Fukushima”.

Per la seva banda, La Razón -recordem, el diari que ens va oferir en portada del 16 de març el titular cinematogràfic “Apocalipsis ahora?” o l’altre de molt descriptiu “Europánico” del dia 18-  afirma simplement en un petit titular a la part inferior de la primera plana d’avui que “La crisis nuclear de Fukushima se enfría mientras aumenta el número de muertos por el tsunami a 8.450”. I no oblidem el diari Público, que no va tenir cap vergonya d’assegurar el dia 16 en portada que hi havia “Radioactividad fuera de control”, o que el dia 17 al Japó existia “Angustia nuclear” o que el dia següent “Empieza el rescate”, avui ja no es recorda d’actualitzar-nos en la seva primera plana el que els està passant a aquests suposadament angoixats ciutadans japonesos davant la radioactivitat descontrolada.

Se’ns dirà que, és clar, el focus principal de la informació s’ha tornat a situar sobre Líbia i sobre els atacs que estan duent a terme la coalició d’alguns països occidentals per frenar el contraatac de Gaddafi. No se’ns dirà, però, que aquest indret del globus on les grans agències de informació tornen a col·locar els seus objectius és exactament el mateix espai que van “abandonar” de pressa i corrent fa dues setmanes per poder tractar amb potents llums de neó el ferotge terratrèmol i posterior tsunami del Japó, cosa que va aprofitar el mateix Gaddafi per anar fent a l’ombra la seva feina.

També era d’esperar que -en llenguatge mediàtic- el refredament de la crisi nuclear portaria als mitjans a fer una mica de reflexió sobre quin havia estat el seu comportament durant aquestes hores difícils a la central nuclear de Fukushima. Més encara, quan han anat transcendint veus molt crítiques amb el tractament informatiu de la majoria de mèdia del país. Un exemple d’això és la carta oberta que diversos ciutadans espanyols residents al Japó van enviar als mitjans de comunicació demanant-los que s’abstinguessin d’informar de manera sensacionalista sobre la situació i que es limitessin a difondre notícies contrastades i rigoroses (veure Carta abierta a los medios españoles). Un altre, és els dos casos  de manipulació informativa a El País.com i a Tele5 de què se’ns informa en un blog (veure Dos casos evidentes de manipulación en el incidente de Fukushima). O finalment la tribuna de la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, on la periodista ens exposa algunes de les queixes que li han fet arribar sobre el tractament informatiu que aquest diari ha realitzat al voltant del desastre del Japó (veure La realidad aumentada).

El pitjor de la crisi -sembla- ja ha passat. I així ho reflecteixen els editorials d’avui, 21 de març, de dos dels diaris considerats més rigorosos del panorama periodístic estatal: El País i La Vanguardia. Mentre que a Després de Fukushima La Vanguardia se centra en analitzar l’impacte que l’accident a la central ha provocat en l’opinió pública occidental i en els debats energètics que s’han reobert, a La opacidad de Japón El País afirma que una de les reflexions que es poden treure és que hi hagut una mancança d’informació per part tant de l’empresa propietària de la central com del govern japonès. Ni a l’un ni a l’altre, cap mínima mirada a la manera com els respectius mitjans o tots els mèdia en general han abordat el problema a Fukushima, ni un bri d’autocrítica de com han difós a l’opinió pública d’aquest país el que allí anava succeint.

No deixa de fer una certa gràcia que La Vanguardia -recordem, la de “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”- parli en el seu editorial que:

Los debates en caliente siempre son desaconsejables. Es necesario recabar información fiable sobre lo ocurrido en Fukushima y analizarla con la suficiente perspectiva

O que en el seu editorial, El País sembli justificar l’alarmisme, catastrofisme i hiperbolisme amb què majoritàriament la premsa espanyola ens ha presentat l’accident amb la tardana i deficient informació que ha arribat d’origen:

La opacidad o el retraso en la información al público provocan enorme inquietud y magnifican las potenciales consecuencias de los accidentes. Una actitud de total transparencia permite tomar las medidas que mejor se ajusten a la situación y disipa, al menos parcialmente, las sospechas de desastres mayores que minan la confianza del público y pueden desencadenar reacciones contraproducentes

Doncs res, altre cop hem estat testimonis d’un altre d’aquests esdeveniments globals poderosament mediàtics. Ens han fet notar una amenaça, ens l’han fet seguir amb neguit en tot el seu crescendo, ens han situat en un punt àlgid de dramàtiques conseqüències i, de sobte, ja no se’ns ha permès viure amb igual d’intensitat el seu “refredament”.

I altre cop, de la més que discutible pràctica informativa d’aquest dies els mitjans n’han fet fum, un fum tan poc transparent com aquell que encara es pot veure hores d’ara a la central nuclear de Fukushima 1.

Apocalipsi a la premsa

Si aquest matí (16 de març) en llevar-nos ens hem acostat a qualsevol quiosc de les nostres ciutats ens haurem trobat amb el panorama que us exposo:

“Hecatombe”, “pànic”, “apocalipsi”, “fora de control” són algunes de les expressions utilitzades en els grans titulars de portada pels nostres diaris. En els subtítols en trobem d’altres com “èxode” o “lluita desesperada”. I en alguns s’hi acompanyen imatges de mascaretes, guants i tècnics protegits amb vestits antiradiacions.

És innegable el perill intrínsec que carrega tota central nuclear. No només la teoria, sinó les precedents experiències -Txernòbil, al capdavant- ens ho ratifiquen de manera dolorosa. També és evident que els successius incendis i fallades que s’han anat produint en els reactors de la central de número 1 de Fukushima arrel del terratrèmol de divendres passat no tenen precisament bon pronòstic. Ara bé, ¿és realment necessari que els nostres rotatius, impresos a milers de quilòmetres de l’epicentre de la notícia, caiguin d’una manera tan massiva en tècniques alarmistes més pròpies de la premsa groga?

I més quan tenim altres exemples entre la premsa internacional seriosa, tan o menys allunyada del Japó com la nostra, que presenten la crisi a la central nuclear en les seves portades d’avui, 16 de març, amb titulars que revelen la gravetat de la situació sense crear alarmismes gratuïts:

La portada del The Guardian britànic, per exemple, titula: Radiation fears grip Japan after explosions at plant (La por a la radiació s’apodera del Japó després de les explosions a la planta). O un altre diari del Regne Unit, The Daily Telegraph, obre amb aquesta portada: Thousands flee nuclear danger zone as radiation fear spreads (Milers [de ciutadans] fugen de la zona de perill nuclear mentre el temor per radiació s’extén). El mateix passa als Estats Units, on el diari The New York Times presenta la següent portada: Workers brave radiation risk at failing Japan reactors (Els treballadors desafien el risc de radiació als malmesos reactors del Japó). O fins i tot quan trobem portades més impactants no s’arriba al nivell d’alarmisme de la nostra premsa; és el cas d’USA Today, el qual obre portada amb: Radiation fears grow (Creixen els temors a la radiació). I aquesta és la portada del The Wall Street Journal (edició asiàtica): Japan officials make gains as nuclear crisis sparks rift (Els dirigents del Japó fan avenços mentre la crisi nuclear provoca divisió).

Com veiem es parla de pors o temors a la radiació que s’extenen pel país, de perill nuclear que provoca evacuacions a la zona, de desafiament del risc… Però no hi trobem ni pànics, ni èxodes, ni hecatombes ni, per suposat, apocalipsis.

Certament, el Comissari Europeu d’Energia, Günther Oettinger, en afirmar ahir que “s’ha parlat d’Apocalipsi i en la meva opinió és una paraula molt ben triada” (veure notícia Catalunyapress), ha servit en safata a la nostra premsa escrita la possibilitat de llençar-se a la publicació d’aquests titulars tremendistes sense cap remordiment. Al cap i a la fi, si ho ha dit el responsable europeu d’energia, tenim carta blanca.

La qüestió que he esmentat al principi és, però, la mateixa. Malgrat la gravetat de la situació, malgrat els perills reals que comporta una fuita radiactiva i malgrat les paraules poc mesurades del representant europeu, ¿realment era necessari des del punt de vista purament informatiu optar per aquestes portades? A Catalunya i a Espanya sembla ser que sí.

——-

De moment, us deixo l’informe de situació dels sis reactors de la central que difonia a les 15:00 (7 del matí hora nostra) The Japan Times:

1.- Reactor nº1: fallada de refrigeració, parcial fusió del nucli, emissió de vapor, edifici malmès des de dissabte per l’explosió d’hidrogen, bombeig d’aigua de mar

2.- Reactor nº2: fallada de refrigeració, bombeig d’aigua de mar, exposició completa de barres de combustible de manera temporal, emissió de vapor, edifici malmès el dilluns per l’explosió al reactor nº3, recipient de contenció malmès el dimarts, temor a la possible fusió del reactor nuclear

3.- Reactor nº3: fallada de refrigeració, temor a la fusió parcial del nucli del reactor, emissió de vapor, bombeig d’aigua de mar, edifici malmès el dilluns per explosió d’hidrogen, alt nivel de radiació detectat als voltants el dimarts, columna de fum observada el dimecres, recipient de contenció probablement malmès

4.- Reactor nº4: sota manteniment en el moment del terratrèmol, incendi el dimarts causat probablement per explosió d’hidrogen, no s’observa el nivell d’aigua de la piscina, s’observa incendi el dimecres a l’edifici que allotja el reactor, no s’ha abocat aigua a la piscina

5.- Reactor nº5: i nº6: sota manteniment en el moment del terratrèmol, augment lleuger de la temperatura a la piscina de combustible utilitzat

I, per si voleu informació actualitzada de primera mà de la situació a la central nuclear, aquí teniu tres enllaços als diaris japonesos en anglès:

The Daily Yomiuri Online

The Mainichi Daily News

The Asahi Shimbun

La desafecció político-mediàtica

Si en el post que va donar el tret de sortida a aquest blog afirmava que els mèdia han agafat el relleu d’institucions clàssiques com família, escola i Església en la tasca socialitzadora (veure Mitjans de comunicació: el quart poder?), el diari Ara publicava el 10 de març una entrevista del periodista David Miró al filòsof i assagista Daniel Innerarity, el qual ens oferia la seva visió sobre el moment particularment delicat que en la seva opinió viuen també els agents mediadors més moderns, partits polítics i mitjans de comunicació al capdavant (veure entrevista).

Per al filòsof basc, ens trobem en un moment de crisi de totes les institucions que actuen com a mitjancers entre la voluntat particular i el bé general. I aquesta crisi derivaria en bona part d’un sentiment força extès entre la ciutadania que les veuria com a eines innecessàries en un món on l’individuu cada cop té més oportunitats i més eines per fer escoltar la seva veu i intentar influir en les esferes públiques:

Hi ha una crisi profunda dels procediments de representació. No és una crisi d’un partit o d’un altre, sinó de totes les institucions que intenten articular la relació entre el subjecte i la societat. Hi ha fins i tot una certa utopia de la desintermediació.

És indubtable que les noves tecnologies, en especial internet, col·laboren de manera decisiva en la percepció d’estar vivint probablement el període de la història de la humanitat amb el nivell més alt de poder individual, si entenem com a poder, és clar, la lliure possibilitat de convertir-nos tots i cadascun de nosaltres en emissors directes de les nostres pròpies opinions o de transmissors de les dels altres. Aquest sentiment de potestat individual faria aparentment irrellevant l’existència dels agents mediadors. Però per a Daniel Innerarity és exactament el contrari:

Pots expressar la teva opinió de manera immediata. Com a consumidors tampoc estem acostumats a retardar la satisfacció de les nostres necessitats. Tot això fa que aquestes institucions, que són més necessàries que mai, es vegin necessitades d’una relegitimació.

I és que tot i el desprestigi que en particular pateix la pràctica política, en gran part per una manera d’actuar dels partits polítics força opaca i sectària, aquesta activitat és del tot necessària, segons Innerarity, perquè necessitem de l’existència de potents contrapesos al poder dels mercats internacionals:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats. (…) I en un món on hi ha la pressió dels mercats per dalt i de la societat civil que no vol mediacions per sota, qui pot voler ser polític? La política és molt dura, estàs sotmès a una alta vigilància: informes, avaluacions, enquestes, oposició… Hi ha mil focus posats sobre la política. Quants focus hi ha posats sobre l’esfera econòmica, que és molt opaca?

Innerarity ens parla de política, ens parla de mercats, i finalment ens parla de focus. ¿Quina seria, doncs, la parcel·la de responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquesta desafecció de la ciutadania per tot allò que ha d’elevar la seva veu a les esferes de la gestió del bé comú? Com hem vist, Innerarity afirma que la mirada estreta i constant que soporta l’activitat política no ha existit ni existeix en l’àmbit econòmic, de manera molt especial -tal i com la crisi actual ha demostrat- en el món financer. I en aquest punt de l’entrevista, fa una interessant reflexió sobre els lligams entre la política i els mèdia:

Els mitjans tenen una agenda molt estreta, hi ha un pacte implícit entre mitjans i sistema polític per mantenir una agenda pobra.

La frase sens dubte convida a seguir qüestionant l’entrevistat sobre quins creu que són els termes d’aquest pacte implícit i sobre el perquè d’aquesta voluntat dels dos agents mediadors de perpetuar una agenda informativament estreta i pobra. També donaria per incidir una mica més en quines són les accions que es podrien dur a terme per tal de repensar el que s’esdevé en un escenari amb cada cop més vida pròpia i que sembla girar del tot l’esquena a un públic assistent a la funció per a qui, recordem, ambdós actors diuen que treballen.

Però lluny de reflexionar sobre el nou rumb que haurien de prendre poder polític i mitjans de comunicació tradicionals en la seva necessària tasca de mediació, en l’entrevista de David Miró el filòsof basc prefereix abordar les conseqüències nefastes que, segons ell, ha provocat la seva progressiva pèrdua de potestat:

(…) hi ha fenòmens perillosos, com Wikileaks, que pretén consagrar la substitució del periodista professional per l’amateur, per aquell que filtra informació sense contextualitzar-la, sense interpretar-la. Igual que calen polítics, i si són dolents els canviem, necessitem periodistes capaços de convertir les dades en informació.

No seré jo qui posarà peròs a aquesta afirmació. Que el filtratge d’informació descontextualitzada o la nul·la interpretació de dades difoses atempten greument contra els pilars de la professió periodística és quelcom indiscutible. Que internet permet que tot individuu pugui difondre sense trabes fets no confirmats ni contrastats o, fins i tot, inventats és també una evidència. Ara bé, la informació no contrastada, la que beu d’una sola font, l’exercici del talla+enganxa, la que eleva a la categoria d’informació el que tantes vegades és simple publicitat o propaganda dels potents gabinets d’informació, tot això no és patrimoni ni de Wikileaks ni dels milions de bloggers que circulen -circulem- per la xarxa. Ho trobem també en uns mitjans que s’erigeixen com a estendards de la veracitat, el rigor i l’objectivitat.

I fins que es demostri el contrari, tot i la desafecció de la ciutadania vers els mitjans de comunicació tradicionals, aquests són encara els d’abast més massiu, els que entren a la llar de manera més directa i els que, al cap i a la fi, generen els continguts i els límits del debat públic. Per tant, la tasca periodística que s’hi desenvolupa és, en la meva opinió, la que ha d’estar constantment analitzada. Més encara si, com diu Daniel Innerarity, a partits polítics i periodistes:

Els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Perquè ha de ser l’exercici responsable de l’activitat política i comunicativa i una inqüestionable lleialtat dels dos agents al servei públic i no a directrius partidistes o empresarials les que afavoreixin l’arraconament d’aquest periodisme no professional. És el joc político-mediàtic, el vincle estretíssim existent entre sistema polític i mitjans de comunicació, és aquest periodisme de declaracions que impera, molt més preocupat pel que diuen els uns i repliquen els altres que no pas per l’observació i control de la pràctica política, el que ha allunyat la ciutadania no només dels seus representants en l’esfera pública sinó també dels encarregats d’explicar els diversos aspectes d’aquesta representació.

Molt probablement té raó Daniel Innerarity quan afirma que:

Wikileaks és el populisme de la informació, la suggestió que tenim totes les dades al nostre abast i, per tant, la transparència total.

És cert que vivim un moment de “certa utopia de la desintermediació”. I és cert que en la il·lusió d’infinita potestat individual s’hi amaga el perill d’una més senzilla i efectiva aplicació del control per part dels poders econòmics. Tanmateix, aquesta -segons Innerarity- necessària relegitimació dels agents mediadors que han d’actuar d’eficaç contrapoder exigeix un total repensament de la manera com s’ha estat duent a terme l’activitat fins ara. Wikileaks ha despullat la viciada relació entre política i comunicació, però probablement és tan sols la punta de l’iceberg d’un panorama comunicatiu cada vegada més dispers, disgregat i aparentment menys controlable.

L’interessant aquí és veure com reaccionaran els mitjans de comunicació de masses davant d’aquest fenomen. No n’hi haurà prou, penso jo, en  trivialitzar o simplement desqualificar aquests nous actors que apareixen a la xarxa, aquesta inacabable munió de nous “informants”. Caldrà també que els propis mitjans engeguin un profund procés d’autoreflexió, per tal d’esbrinar si les seves agendes informatives i el tractament dels seus continguts responen realment als principis bàsics que tot servei públic de comunicació se suposa que ha de defensar.