El refredament mai no és mediàtic

El món no s’atura. I la informació tampoc. Si el dia 16 de març els ciutadans d’aquest país nostre vam viure amb l’ai al cor pendents d’un fil que era a punt de trencar-se al Japó (veure  Apocalipsi a la premsa), la tensió va anar en augment especialment en les dues jornades següents, en què vam ser testimonis:

1.- de la deriva de la central nuclear de Fukushima:

El País 17 de març

2.- dels darrers i desesperats intents per evitar el desastre:

ABC 17 de març

3.- de la fugida en massa de la població de Tòquio:

La Vanguardia 17 de març

4.- de l’implacable judici del cronòmetre:

La Vanguardia 18 de març

5.- de les solucions a què es veien abocats uns ciutadans japonesos atenallats per la por:

ABC 18 de març

6.- i de la mesurada reacció dels països europeus:

La Razón 18 de març

Als titulars de portada els acompanyaven subtítols com els que segueixen (en destaquem en vermell les paraules més extremes):

El pánico por la contaminación se extiende a Tokio y provoca el éxodo (El Periódico, 16 de març)

Éxodo de extranjeros en Japón (El País, 17 de març)

Evacuació general de ciutadans occidentals de Tòquio (Ara, 17 de març)

Los técnicos de Fukushima, expuestos a “dosis letales” de radiación pelean contrarreloj para restablecer la seguridad en los reactores (ABC, 17 de març)

Fukushima segueix sense control i el Japó es prepara per a una extensió de la radioactivitat (El Periódico, 17 de març)

Tokio es converteix en una ciutat fantasma perquè els ciutadans no surten de casa o se’n van (El Periódico, 18 de març)

El país afronta un crac energètic (Ara, 18 de març)

La alarma nuclear causa más miedo fuera que dentro del Japón (La Razón, 18 de març)

I tot això ben regat amb una gran quantitat d’imatges d’explosions als reactors, de fum blanc que es desprèn, de cues a les estacions de metro, de ciutadans amb mascaretes, de nadons a qui s’analitza el nivell de radioactivitat. El resultat de tot plegat: una sensació extesa entre la ciutadania -no la japonesa, sinó en la d’aquí- que ens trobàvem realment a un pas de l’abisme nuclear i que, fins i tot, la lluita era inútil. La portada que potser millor sintetitza aquest estat anímic que forçosament ha d’haver quallat al nostre país és la següent:

Público, 17 de març

Però ha arribat una nova setmana, ha arribat fins i tot la primavera astronòmica a l’hemisferi nord, i amb ella sembla que ha arribat també l’estabilització de la situació a la central nuclear de Fukushima. O així ho sembla fent una ullada a les edicions impreses dels principals rotatius de l’estat on, de cop i volta, l’actualització de la situació a la central  ha passat a merèixer, com a molt, un petit espai en les seves portades.

Un diari com La Vanguardia, que venia d’oferir-nos tres portades seguides, del 16 al 18 de març, on sobresortien respectivament els següents titulars: “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”, avui dedica un espai secundari de la primera plana amb aquest titular “Evolución positiva en la central nuclear de Fukushima”. Més sorprenent és el cas d’ABC, que entre el 16 i el 18 de març ens havia regalat les següents portades: “Pánico nuclear”, “Lucha agónica en Japón” i “Japón reza”, i que en canvi avui simplement ignora a la primera plana el que hi està succeint. El Periódico de Catalunya reserva un espai petit de la seva portada per un titular ben mesurat (“El Japó confia a refredar a temps els reactors”) quan tan sols fa cinc dies ens assegurava amb grans caràcters tipogràfics que el Japó estava “A un pas de l’hecatombe”, en fa quatre que allí s’hi lliurava una “Lluita a la desesperada” i en fa tres que ja s’havia passat a una “Ofensiva total per refredar la central de Fukushima”.

Per la seva banda, La Razón -recordem, el diari que ens va oferir en portada del 16 de març el titular cinematogràfic “Apocalipsis ahora?” o l’altre de molt descriptiu “Europánico” del dia 18-  afirma simplement en un petit titular a la part inferior de la primera plana d’avui que “La crisis nuclear de Fukushima se enfría mientras aumenta el número de muertos por el tsunami a 8.450”. I no oblidem el diari Público, que no va tenir cap vergonya d’assegurar el dia 16 en portada que hi havia “Radioactividad fuera de control”, o que el dia 17 al Japó existia “Angustia nuclear” o que el dia següent “Empieza el rescate”, avui ja no es recorda d’actualitzar-nos en la seva primera plana el que els està passant a aquests suposadament angoixats ciutadans japonesos davant la radioactivitat descontrolada.

Se’ns dirà que, és clar, el focus principal de la informació s’ha tornat a situar sobre Líbia i sobre els atacs que estan duent a terme la coalició d’alguns països occidentals per frenar el contraatac de Gaddafi. No se’ns dirà, però, que aquest indret del globus on les grans agències de informació tornen a col·locar els seus objectius és exactament el mateix espai que van “abandonar” de pressa i corrent fa dues setmanes per poder tractar amb potents llums de neó el ferotge terratrèmol i posterior tsunami del Japó, cosa que va aprofitar el mateix Gaddafi per anar fent a l’ombra la seva feina.

També era d’esperar que -en llenguatge mediàtic- el refredament de la crisi nuclear portaria als mitjans a fer una mica de reflexió sobre quin havia estat el seu comportament durant aquestes hores difícils a la central nuclear de Fukushima. Més encara, quan han anat transcendint veus molt crítiques amb el tractament informatiu de la majoria de mèdia del país. Un exemple d’això és la carta oberta que diversos ciutadans espanyols residents al Japó van enviar als mitjans de comunicació demanant-los que s’abstinguessin d’informar de manera sensacionalista sobre la situació i que es limitessin a difondre notícies contrastades i rigoroses (veure Carta abierta a los medios españoles). Un altre, és els dos casos  de manipulació informativa a El País.com i a Tele5 de què se’ns informa en un blog (veure Dos casos evidentes de manipulación en el incidente de Fukushima). O finalment la tribuna de la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, on la periodista ens exposa algunes de les queixes que li han fet arribar sobre el tractament informatiu que aquest diari ha realitzat al voltant del desastre del Japó (veure La realidad aumentada).

El pitjor de la crisi -sembla- ja ha passat. I així ho reflecteixen els editorials d’avui, 21 de març, de dos dels diaris considerats més rigorosos del panorama periodístic estatal: El País i La Vanguardia. Mentre que a Després de Fukushima La Vanguardia se centra en analitzar l’impacte que l’accident a la central ha provocat en l’opinió pública occidental i en els debats energètics que s’han reobert, a La opacidad de Japón El País afirma que una de les reflexions que es poden treure és que hi hagut una mancança d’informació per part tant de l’empresa propietària de la central com del govern japonès. Ni a l’un ni a l’altre, cap mínima mirada a la manera com els respectius mitjans o tots els mèdia en general han abordat el problema a Fukushima, ni un bri d’autocrítica de com han difós a l’opinió pública d’aquest país el que allí anava succeint.

No deixa de fer una certa gràcia que La Vanguardia -recordem, la de “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”- parli en el seu editorial que:

Los debates en caliente siempre son desaconsejables. Es necesario recabar información fiable sobre lo ocurrido en Fukushima y analizarla con la suficiente perspectiva

O que en el seu editorial, El País sembli justificar l’alarmisme, catastrofisme i hiperbolisme amb què majoritàriament la premsa espanyola ens ha presentat l’accident amb la tardana i deficient informació que ha arribat d’origen:

La opacidad o el retraso en la información al público provocan enorme inquietud y magnifican las potenciales consecuencias de los accidentes. Una actitud de total transparencia permite tomar las medidas que mejor se ajusten a la situación y disipa, al menos parcialmente, las sospechas de desastres mayores que minan la confianza del público y pueden desencadenar reacciones contraproducentes

Doncs res, altre cop hem estat testimonis d’un altre d’aquests esdeveniments globals poderosament mediàtics. Ens han fet notar una amenaça, ens l’han fet seguir amb neguit en tot el seu crescendo, ens han situat en un punt àlgid de dramàtiques conseqüències i, de sobte, ja no se’ns ha permès viure amb igual d’intensitat el seu “refredament”.

I altre cop, de la més que discutible pràctica informativa d’aquest dies els mitjans n’han fet fum, un fum tan poc transparent com aquell que encara es pot veure hores d’ara a la central nuclear de Fukushima 1.

Apocalipsi a la premsa

Si aquest matí (16 de març) en llevar-nos ens hem acostat a qualsevol quiosc de les nostres ciutats ens haurem trobat amb el panorama que us exposo:

“Hecatombe”, “pànic”, “apocalipsi”, “fora de control” són algunes de les expressions utilitzades en els grans titulars de portada pels nostres diaris. En els subtítols en trobem d’altres com “èxode” o “lluita desesperada”. I en alguns s’hi acompanyen imatges de mascaretes, guants i tècnics protegits amb vestits antiradiacions.

És innegable el perill intrínsec que carrega tota central nuclear. No només la teoria, sinó les precedents experiències -Txernòbil, al capdavant- ens ho ratifiquen de manera dolorosa. També és evident que els successius incendis i fallades que s’han anat produint en els reactors de la central de número 1 de Fukushima arrel del terratrèmol de divendres passat no tenen precisament bon pronòstic. Ara bé, ¿és realment necessari que els nostres rotatius, impresos a milers de quilòmetres de l’epicentre de la notícia, caiguin d’una manera tan massiva en tècniques alarmistes més pròpies de la premsa groga?

I més quan tenim altres exemples entre la premsa internacional seriosa, tan o menys allunyada del Japó com la nostra, que presenten la crisi a la central nuclear en les seves portades d’avui, 16 de març, amb titulars que revelen la gravetat de la situació sense crear alarmismes gratuïts:

La portada del The Guardian britànic, per exemple, titula: Radiation fears grip Japan after explosions at plant (La por a la radiació s’apodera del Japó després de les explosions a la planta). O un altre diari del Regne Unit, The Daily Telegraph, obre amb aquesta portada: Thousands flee nuclear danger zone as radiation fear spreads (Milers [de ciutadans] fugen de la zona de perill nuclear mentre el temor per radiació s’extén). El mateix passa als Estats Units, on el diari The New York Times presenta la següent portada: Workers brave radiation risk at failing Japan reactors (Els treballadors desafien el risc de radiació als malmesos reactors del Japó). O fins i tot quan trobem portades més impactants no s’arriba al nivell d’alarmisme de la nostra premsa; és el cas d’USA Today, el qual obre portada amb: Radiation fears grow (Creixen els temors a la radiació). I aquesta és la portada del The Wall Street Journal (edició asiàtica): Japan officials make gains as nuclear crisis sparks rift (Els dirigents del Japó fan avenços mentre la crisi nuclear provoca divisió).

Com veiem es parla de pors o temors a la radiació que s’extenen pel país, de perill nuclear que provoca evacuacions a la zona, de desafiament del risc… Però no hi trobem ni pànics, ni èxodes, ni hecatombes ni, per suposat, apocalipsis.

Certament, el Comissari Europeu d’Energia, Günther Oettinger, en afirmar ahir que “s’ha parlat d’Apocalipsi i en la meva opinió és una paraula molt ben triada” (veure notícia Catalunyapress), ha servit en safata a la nostra premsa escrita la possibilitat de llençar-se a la publicació d’aquests titulars tremendistes sense cap remordiment. Al cap i a la fi, si ho ha dit el responsable europeu d’energia, tenim carta blanca.

La qüestió que he esmentat al principi és, però, la mateixa. Malgrat la gravetat de la situació, malgrat els perills reals que comporta una fuita radiactiva i malgrat les paraules poc mesurades del representant europeu, ¿realment era necessari des del punt de vista purament informatiu optar per aquestes portades? A Catalunya i a Espanya sembla ser que sí.

——-

De moment, us deixo l’informe de situació dels sis reactors de la central que difonia a les 15:00 (7 del matí hora nostra) The Japan Times:

1.- Reactor nº1: fallada de refrigeració, parcial fusió del nucli, emissió de vapor, edifici malmès des de dissabte per l’explosió d’hidrogen, bombeig d’aigua de mar

2.- Reactor nº2: fallada de refrigeració, bombeig d’aigua de mar, exposició completa de barres de combustible de manera temporal, emissió de vapor, edifici malmès el dilluns per l’explosió al reactor nº3, recipient de contenció malmès el dimarts, temor a la possible fusió del reactor nuclear

3.- Reactor nº3: fallada de refrigeració, temor a la fusió parcial del nucli del reactor, emissió de vapor, bombeig d’aigua de mar, edifici malmès el dilluns per explosió d’hidrogen, alt nivel de radiació detectat als voltants el dimarts, columna de fum observada el dimecres, recipient de contenció probablement malmès

4.- Reactor nº4: sota manteniment en el moment del terratrèmol, incendi el dimarts causat probablement per explosió d’hidrogen, no s’observa el nivell d’aigua de la piscina, s’observa incendi el dimecres a l’edifici que allotja el reactor, no s’ha abocat aigua a la piscina

5.- Reactor nº5: i nº6: sota manteniment en el moment del terratrèmol, augment lleuger de la temperatura a la piscina de combustible utilitzat

I, per si voleu informació actualitzada de primera mà de la situació a la central nuclear, aquí teniu tres enllaços als diaris japonesos en anglès:

The Daily Yomiuri Online

The Mainichi Daily News

The Asahi Shimbun

La desafecció político-mediàtica

Si en el post que va donar el tret de sortida a aquest blog afirmava que els mèdia han agafat el relleu d’institucions clàssiques com família, escola i Església en la tasca socialitzadora (veure Mitjans de comunicació: el quart poder?), el diari Ara publicava el 10 de març una entrevista del periodista David Miró al filòsof i assagista Daniel Innerarity, el qual ens oferia la seva visió sobre el moment particularment delicat que en la seva opinió viuen també els agents mediadors més moderns, partits polítics i mitjans de comunicació al capdavant (veure entrevista).

Per al filòsof basc, ens trobem en un moment de crisi de totes les institucions que actuen com a mitjancers entre la voluntat particular i el bé general. I aquesta crisi derivaria en bona part d’un sentiment força extès entre la ciutadania que les veuria com a eines innecessàries en un món on l’individuu cada cop té més oportunitats i més eines per fer escoltar la seva veu i intentar influir en les esferes públiques:

Hi ha una crisi profunda dels procediments de representació. No és una crisi d’un partit o d’un altre, sinó de totes les institucions que intenten articular la relació entre el subjecte i la societat. Hi ha fins i tot una certa utopia de la desintermediació.

És indubtable que les noves tecnologies, en especial internet, col·laboren de manera decisiva en la percepció d’estar vivint probablement el període de la història de la humanitat amb el nivell més alt de poder individual, si entenem com a poder, és clar, la lliure possibilitat de convertir-nos tots i cadascun de nosaltres en emissors directes de les nostres pròpies opinions o de transmissors de les dels altres. Aquest sentiment de potestat individual faria aparentment irrellevant l’existència dels agents mediadors. Però per a Daniel Innerarity és exactament el contrari:

Pots expressar la teva opinió de manera immediata. Com a consumidors tampoc estem acostumats a retardar la satisfacció de les nostres necessitats. Tot això fa que aquestes institucions, que són més necessàries que mai, es vegin necessitades d’una relegitimació.

I és que tot i el desprestigi que en particular pateix la pràctica política, en gran part per una manera d’actuar dels partits polítics força opaca i sectària, aquesta activitat és del tot necessària, segons Innerarity, perquè necessitem de l’existència de potents contrapesos al poder dels mercats internacionals:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats. (…) I en un món on hi ha la pressió dels mercats per dalt i de la societat civil que no vol mediacions per sota, qui pot voler ser polític? La política és molt dura, estàs sotmès a una alta vigilància: informes, avaluacions, enquestes, oposició… Hi ha mil focus posats sobre la política. Quants focus hi ha posats sobre l’esfera econòmica, que és molt opaca?

Innerarity ens parla de política, ens parla de mercats, i finalment ens parla de focus. ¿Quina seria, doncs, la parcel·la de responsabilitat dels mitjans de comunicació en aquesta desafecció de la ciutadania per tot allò que ha d’elevar la seva veu a les esferes de la gestió del bé comú? Com hem vist, Innerarity afirma que la mirada estreta i constant que soporta l’activitat política no ha existit ni existeix en l’àmbit econòmic, de manera molt especial -tal i com la crisi actual ha demostrat- en el món financer. I en aquest punt de l’entrevista, fa una interessant reflexió sobre els lligams entre la política i els mèdia:

Els mitjans tenen una agenda molt estreta, hi ha un pacte implícit entre mitjans i sistema polític per mantenir una agenda pobra.

La frase sens dubte convida a seguir qüestionant l’entrevistat sobre quins creu que són els termes d’aquest pacte implícit i sobre el perquè d’aquesta voluntat dels dos agents mediadors de perpetuar una agenda informativament estreta i pobra. També donaria per incidir una mica més en quines són les accions que es podrien dur a terme per tal de repensar el que s’esdevé en un escenari amb cada cop més vida pròpia i que sembla girar del tot l’esquena a un públic assistent a la funció per a qui, recordem, ambdós actors diuen que treballen.

Però lluny de reflexionar sobre el nou rumb que haurien de prendre poder polític i mitjans de comunicació tradicionals en la seva necessària tasca de mediació, en l’entrevista de David Miró el filòsof basc prefereix abordar les conseqüències nefastes que, segons ell, ha provocat la seva progressiva pèrdua de potestat:

(…) hi ha fenòmens perillosos, com Wikileaks, que pretén consagrar la substitució del periodista professional per l’amateur, per aquell que filtra informació sense contextualitzar-la, sense interpretar-la. Igual que calen polítics, i si són dolents els canviem, necessitem periodistes capaços de convertir les dades en informació.

No seré jo qui posarà peròs a aquesta afirmació. Que el filtratge d’informació descontextualitzada o la nul·la interpretació de dades difoses atempten greument contra els pilars de la professió periodística és quelcom indiscutible. Que internet permet que tot individuu pugui difondre sense trabes fets no confirmats ni contrastats o, fins i tot, inventats és també una evidència. Ara bé, la informació no contrastada, la que beu d’una sola font, l’exercici del talla+enganxa, la que eleva a la categoria d’informació el que tantes vegades és simple publicitat o propaganda dels potents gabinets d’informació, tot això no és patrimoni ni de Wikileaks ni dels milions de bloggers que circulen -circulem- per la xarxa. Ho trobem també en uns mitjans que s’erigeixen com a estendards de la veracitat, el rigor i l’objectivitat.

I fins que es demostri el contrari, tot i la desafecció de la ciutadania vers els mitjans de comunicació tradicionals, aquests són encara els d’abast més massiu, els que entren a la llar de manera més directa i els que, al cap i a la fi, generen els continguts i els límits del debat públic. Per tant, la tasca periodística que s’hi desenvolupa és, en la meva opinió, la que ha d’estar constantment analitzada. Més encara si, com diu Daniel Innerarity, a partits polítics i periodistes:

Els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Perquè ha de ser l’exercici responsable de l’activitat política i comunicativa i una inqüestionable lleialtat dels dos agents al servei públic i no a directrius partidistes o empresarials les que afavoreixin l’arraconament d’aquest periodisme no professional. És el joc político-mediàtic, el vincle estretíssim existent entre sistema polític i mitjans de comunicació, és aquest periodisme de declaracions que impera, molt més preocupat pel que diuen els uns i repliquen els altres que no pas per l’observació i control de la pràctica política, el que ha allunyat la ciutadania no només dels seus representants en l’esfera pública sinó també dels encarregats d’explicar els diversos aspectes d’aquesta representació.

Molt probablement té raó Daniel Innerarity quan afirma que:

Wikileaks és el populisme de la informació, la suggestió que tenim totes les dades al nostre abast i, per tant, la transparència total.

És cert que vivim un moment de “certa utopia de la desintermediació”. I és cert que en la il·lusió d’infinita potestat individual s’hi amaga el perill d’una més senzilla i efectiva aplicació del control per part dels poders econòmics. Tanmateix, aquesta -segons Innerarity- necessària relegitimació dels agents mediadors que han d’actuar d’eficaç contrapoder exigeix un total repensament de la manera com s’ha estat duent a terme l’activitat fins ara. Wikileaks ha despullat la viciada relació entre política i comunicació, però probablement és tan sols la punta de l’iceberg d’un panorama comunicatiu cada vegada més dispers, disgregat i aparentment menys controlable.

L’interessant aquí és veure com reaccionaran els mitjans de comunicació de masses davant d’aquest fenomen. No n’hi haurà prou, penso jo, en  trivialitzar o simplement desqualificar aquests nous actors que apareixen a la xarxa, aquesta inacabable munió de nous “informants”. Caldrà també que els propis mitjans engeguin un profund procés d’autoreflexió, per tal d’esbrinar si les seves agendes informatives i el tractament dels seus continguts responen realment als principis bàsics que tot servei públic de comunicació se suposa que ha de defensar.

Doncs parlem de periodisme

El passat 12 de febrer, el diari Ara va publicar una entrevista realitzada per la periodista Ariadna Trillas al director d’‘Els Matins’ de TV3, Josep Cuní, on el popular presentador fa un repàs de la seva experiència professional des que va començar a Ràdio Terrassa fins a la seva tasca actual. Més enllà de sentir-se “l’últim mohicà”, expressió que va voler compartir amb Iñaki Gabilondo en l’entrevista que el propi Cuní li va fer dies enrere, el periodista va aportar algunes idees particularment interessants:

Ara (el periodisme) és més descarat, valent, agosarat, lliure. Però té menys matisos, és menys rigorós, està massa empeltat del joc polític. Hi ha més autocensura i relacions massa promíscues entre periodistes i polítics. Un dia caldrà parlar del periodisme que es fa.

Doncs parlem-ne una mica ara, de periodisme.

En el paràgraf que he extractat de l’entrevista, Cuní qualifica el periodisme actual de més valent i lliure comparat -imagino- amb el que es realitzava en els seus inicis com a professional, però en canvi afirma que ha entrat massa en el joc polític i que hi ha un nivell més elevat d’autocensura. Entenent com a lògiques les dificultats per a dur a terme un exercici periodístic plenament valent i lliure en els anys 70 d’aquest país nostre, no surt massa ben parada la professió si 36 anys després de la mort de Franco hem de parlar d’un periodisme més agosarat i descarat però, alhora, amb més autocensura i més estreta convivència amb el poder polític. Menys encara si hi afegim que -segons Cuní– la informació difosa pels nostres mitjans conté menys matisos i hi manca rigor (traduït: es va esvaint el necessari contrast del material periodístic). Tot i aquesta referència a un periodisme més lliure (recordem, comparativament parlant), de la pròpia lectura de la resta de l’extracte no podem concloure que un dels pilars de l’exercici de l’actual professió periodística sigui, doncs, precisament la llibertat.

Al voltant del matís, el propi Gabilondo va destacar fa uns dies en l’entrevista a ‘Els Matins’ (veure Gabilondo: en el matís trobem la veritat) que en la difusió de la informació (en especial, la televisiva) manca temps per explicar els seus diversos aspectes, per introduir el color gris, en definitiva, per mostrar la complexitat de la nostra societat, i que tot es redueix bàsicament a donar visibilitat a un món pintat de dos colors antagònics que, alhora, representen la bondat o la maldat, és a dir, un món que simplement no existeix. Per tant, agrupant les paraules dels dos comunicadors, si gairebé no hi ha matís en el periodisme actual i en el matís trobem la veritat, ¿quina és, doncs, la carrega essencial del paquet informatiu?

I parlem del rigor. Sense oblidar que no existeix ni pot existir l’objectivitat en l’exercici professional de la informació (entre d’altres coses perquè ja de bon inici tota decisió sobre el que serà difós i el que no ho serà ja no ho permet), ¿com pot acceptar la professió periodística que l’única cosa que l’apropa -ni que sigui una mica- a aquest ‘El dorado’ de l’objectivitat, que és el rigor, s’estigui inevitablement encaminant cap a l’extinció? Si en els nostres espais informatius predomina la immediatesa, la brevetat, l’espectacularitat, l’emotivitat per sobre del contrast de les informacions, de la verificació de la fiabilitat de les fonts utilitzades, de l’aportació dels diversos punts de vista, ¿què és el que impedeix de pensar que els continguts que consumim s’apropen més en fons i forma al missatge propagandístic que no pas a l’informatiu?

Així, si el producte informatiu peca tant d’allunyament de la complexitat real del món com de mancança de rigorositat en el seu tractament, ¿podem assegurar que el que rebem els seus consumidors és en essència informació? Injust, probablement, donar una resposta genèrica i taxativa a la pregunta. Ara bé, de la síntesi dels dos conceptes esmentats per dos periodistes de renom com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní sí podem concloure que no seria incorrecte afirmar (simulant titular periodístic) que suspenem en informació.

Doncs sí, cal parlar de periodisme. I no només per tal que els seus professionals millorin o intentin millorar la seva tasca dins dels encotillats mitjans de comunicació actuals. També caldria parlar-ne, i de manera pública, perquè l’audiència entengués que en la relativització de les “veritats” informatives també hi trobem un pessic de veritat. En el millor dels casos, no deu ser considerada matèria prou transcendent en el procés de socialització de la ciutadania o bé quelcom d’exclusiu interès per als professionals de la informació. Sigui com sigui, molt en comptagotes ens arriben serrells del rerefons de la producció periodística i, com a mínim aquí, els anirem tractant.