Orgull gris brut

Per deixar les coses clares, això no és una anàlisi. Pretenia ser una exposició de la meva particular visió o percepció sobre el panorama que ha conduït a l’acord in extremis de les forces independentistes del passat cap de setmana. Al final, però, haurà estat sobretot una reflexió al voltant d’allò que no ha deixat d’amoïnar-me d’aquest camí cap la plena sobirania política de Catalunya que estem (?) recorrent. És per això que us demano, si us plau, que llegiu el text fins al final, no el jutgeu més que en base a la seva naturalesa opinativa i, en la mesura que pugueu, deixeu reposar una miqueta els vostres apriorismes.

Pujo un graó més en la prèvia aclaridora. Informació de servei per a qui hores d’ara encara no em té clissat: he votat CUP en totes les conteses electorals en què aquesta formació s’ha presentat des que van concórrer per primer cop a unes catalanes, a finals de 2012. La lleu perturbació a la força m’indica que en aquest punt ja he estat encasellat. Doncs, ja que hi som, pugem-ne un graó més. El passat 20 de desembre, l’urna per al Congrés dels Diputats del Col·legi Cavall Bernat de La Bordeta va veure com introduïa amb tota fermesa la papereta dels comuns. Ara sí, sensible trasbals a la força (“és que ja sé per on aniràs, nano!”).

Doncs no. O sí. O potser una mica i, alhora, una mica no. O potser… tants possibles potsers!

Els que em coneixen bé saben que si hi ha res que em caracteritza és una forta afecció als peus enganxats a terra (excés, en diu d’això algú ben proper sovint). És cert. El vol dels coloms més aviat m’espanta, potser perquè aquestes bèsties se m’han cagat a sobre en no poques ocasions. Rere aquestes línies, però, no s’hi amaga un ésser capat en les seves capacitats emocionals o en les de fantasiar, ni molt menys en les de creure i il·lusionar-se. No pas. Però sí, ho reconec, en l’observació d’allò que m’envolta, sobretot d’allò que integra el públic “dins de camp”, és a dir, allò que veiem, allò que escoltem, allò que ens arriba…

No ajuda a pal·liar aquesta inclinació el periodisme que vaig triar com a professió però que mai no he arribat a exercir de veres. Sí, durant molts anys hi vaig estar ben relacionat i en alguna altra ocasió n’he tastat el seu “costat fosc” (el gabinet de comunicació, és a dir, les tristes relacions públiques), però no, no he exercit mai el periodisme de debò, aquell que tots tenim com a referent, el que predomina en el panorama mediàtic (oi?), el que fa preguntes i malda per esbrinar, no aquell que rep les “respostes” per defecte. Ja us ho deia, no ajuda pas mirar-s’ho tot des de la distància quan en coneixes prou les eines.

Seria com en aquells jocs de taula en què en una conjuntura concreta disposes d’un parell de punts extra per afrontar els reptes. Doncs la inquietud davant del colom que s’enlaira més el periodisme eunuc serien la meva conjuntura; bé, en realitat, el meu escenari fix. Un escenari fix que em proporciona dos punts –en aquest cas, negatius, molt negatius– en l’escala de la credibilitat en l’entorn. Sempre i per defecte. Però molt especialment quan allò que veiem, escoltem o ens arriba són clara tendència i quan, com deia Mark Twain, percebo –oh, horror! – que jo mateix sóc part de la majoritària propensió. És aleshores quan se m’encenen totes les alarmes: se’m trempa l’escrúpol, col·loco l’entorn en quarentena i treu el caparró la malfiança.

Som-hi que no ha estat res

Centrem-nos. Dissabte 10 de gener, a punt de sonar la campana en el darrer assalt, es produïa l’acord final entre Junts pel Sí i les Candidatures d’Unitat Popular. L’”Iniestazo” a Stamford Bridge era celebrat amb fervor per uns i blasmat per altres. I com a punt comú dels dos oposats estats d’ànim, una idea: “això va de debò”.

Havien passat més de tres mesos des de les eleccions pseudoplebiscitàries del 27 de setembre. I aquelles eleccions al Parlament de Catalunya que es van entomar com si fossin únicament un plebiscit sobre la independència del país –ni molt menys per tothom, per això el “pseudo”– ens van regalar un panorama complicat, molt complicat, per a l’execució del full de ruta sobiranista. JxS va sortir-ne guanyadora de manera tan clara com insuficient. I en conseqüència, sobre aquella formació fins aleshores simpaticota, tan excèntrica sobre les catifes parlamentàries com quantitativament innòcua, van recaure totes les mirades.

La CUP havia més que triplicat el nombre de diputats, regada, d’una banda, per fronterers d’esquerres que havien donat l’esquena a un projecte molt poc clar com Catalunya Sí Que Es Pot i, de l’altra, per fronterers independentistes que la veien com l’opció que mai traïria el moment històric i/o que recel·laven d’una plataforma que integrava una Convergència neo-indepe i sobradament embrutida. Ves per on, la CUP, la formacioneta que tots sabem que hagués estat pràcticament ignorada en cas d’una aritmètica lleugerament més favorable a la força guanyadora, ara esdevenia decisiva en la investidura i en la governabilitat.

I aquella mateixa nit electoral, el petitó va fer de gran. La CUP va reconèixer que, tot i la majoria absoluta d’escons independentistes, el poc menys del 48% dels vots no permetia plantejar-se cap declaració unilateral d’independència (sorprenentment, sí, en canvi, la proposta de desconnexió que aprovarien les dues formacions el 9 de novembre següent). Per endavant, doncs, quedaven deures en dos fronts: obligada negociació per provar de constituir un Govern per tirar endavant una “legislatura de transició cap a la República” i, paral·lelament, treball i més treball per sumar més gent a la causa. Tot obvi, tot lògic (des d’un punt de vista exclusivament independentista, és clar).

Però ai! Dels dos deures pendents, l’urgent, la negociació, partia –i patia– d’un notable problema de base que, com d’altres tantíssims elements des que s’ha iniciat aquest procés sobiranista, s’ha menystingut o, directament, ocultat amb tota intencionalitat. I aquest problema de base era que les forces negociadores eren ben poc equiparables.

D’entrada, una, la força clarament guanyadora, essencialment s’havia presentat a les eleccions del 27S amb voluntat plebiscitària en l’eix nacional (la suma de sensibilitats ideològiques diferents n’era l’expressió més palpable); per a l’altra, en canvi, el plebiscit era com sempre triple, tant en el camp nacional, com en l’ideològic, com en el de la qualitat democràtica (la seva no inclusió en la formació eminentment plebiscitària n’era, igualment, l’expressió més palpable). Sí, agradi o no agradi, s’entengui o no s’entengui, sigui motiu de respecte o de mofeta condescendent, la CUP és tan nítidament independentista com nítidament anticapitalista com nítidament demòcrata participativa.

I amb un petit esforç de memòria bàsica –molt recent, a més–, no podem deixar d’afegir-hi un element clau en la desigualtat negociadora: l’essència i, per tant, la força i el sentit d’aquesta organització és el carrer, en cap cas despatxos, passadissos, cambres parlamentàries, estudis o platós (cosa que explicaria, en bona part, i no ho dic com a justificació, algunes de les mancances, especialment comunicatives, mostrades en aquesta darrera etapa). Fins fa quatre dies, a més, ells i elles han estat part integrant d’aquella carpeta social prou àmplia que podem anomenar “altres”, “ignorats”, “invisibles”, és a dir, d’aquell etern “fora de camp” contraposat al “dins” a què abans feia referència.

A l’altre costat de la taula de converses, en canvi, l’altre equip jugava a casa, i comptava com a jugador número 12 amb l’incansable i pràcticament unànime suport de tota la maquinària mediàtica de signe independentista.

El desenllaç per tant, era, ben obvi i no m’hi aturaré més que un instant. Al cap i a la fi, el que ha passat en aquests tres mesos i escaig és el que hagués pogut predir qualsevol persona amb un mínim de coneixement de la realitat catalana i amb una mínima voluntat d’observació racional dels elements –de tots els elements– d’un procés que, no per casualitat, fa temps que ha esdevingut “El Procés”.

El detall, l’anècdota, si voleu, s’ha centrat en la figura del president Mas: CDC, ERC, associacions i independents de JxS havien acordat en el seu programa que el 4t de la llista (l’invisible en campanya) era, sense discussió, i legítimament, el seu presidenciable; de l’altra banda, diversos membres de la CUP –entre ells, el propio Antonio Baños, i habitualment, a preguntes periodístiques– havien afirmat per activa i per passiva que, també legítimament, mai no l’investirien.

Però això no ha estat més que la punta de l’iceberg del que, a parer meu, és el veritable cos del xoc, que és el que es derivava del problema de base que us esmentava: quan tens triple ànima i pràcticament cap influència en el relat predominant, en major o menor grau acabaràs sent carnada per a tots aquells que s’han presentat monoplebiscitàriament –en qualsevol dels eixos i en un sentit o altre– i per a les respectives línies editorials.

La resta, doncs, ja la coneixeu, pimpampum descomunal, pressió per totes bandes i, pels volts de Nadal, un apreciable despertar d’aquella força latent tan ibèrica del masclisme. En resum, molt de vòmit.

Disculpeu-nos, estem desconnectant

Tornem al dissabte 10 de gener. Treballava aquell matí. I tot i que vaig arribar a la feina amb el xip “eleccions 6 de març” ben integrat, poc després començava el mal de panxa. L’aviram mediàtic s’esvalotava i sovintejaven les connexions en directe sobre l’avenç sobtat de les negociacions. Els mitjans de referència havien estat cridats a sometent. I quan hi ha crida mediàtica a sometent –en una altra ocasió no cal que patiu tant!– el desenllaç mai no pot ser un fracàs (no hi busqueu cap diferència entre el relat periodístic i el relat holywoodià, en aquest sentit).

A la tarda es confirmava el que s’esperava. Fumata blanca. Fervor, catàstrofe…, bé, ja ho sabeu…

I per a mi, punyalada. Aquest va ser el meu primer sentiment. Especialment, mentre anaven transcendint els presumptes punts de l’acord: que si Mas queia com a president però quedava com a conseller en cap, que si la CUP cedia dos diputats al grup parlamentari de JxS i dimitien els altres vuit… Els aclariments del president en funcions en aquella compareixença sense pietat no van fer minvar el dolor ni una mica. Una figura política que no ha rebut cap mena de fiscalització per part dels mitjans sobiranistes i que, per tant, ha pogut manejar el mot “generositat” en tot moment i com li ha convingut, es plantava davant l’opinió pública alliçonant i marcant amb foc roent els punts de la derrota cupaire.

La punyalada feia mal. Reconec, però, que devia ser un mal aproximadament tan agut com el que devien haver sentit molts altres votants de la CUP el dia que el seu Consell Polític va donar el definitiu cop de porta a Mas. Suposo que aquest és el hàndicap d’una formació que, dit això sense cap ànim pejoratiu, en els seus tres eixos és extrema. Perquè tan cert és que per a la militància i els més propers simpatitzants les tres ànimes extremes avancen en essència juntes, com que cada (nou) votant hi haurà vist garantida la millor custòdia de la seva pròpia prioritat política. Al cap i a la fi, qui millor que la CUP per garantir que el camí cap a la independència ja no tindrà retorn? Qui millor que la CUP per garantir que la lluita contra el sistema imperant serà incansable? Qui millor que la CUP per insuflar democràcia participativa a una de representativa que ja fa temps que repapieja?

Efectivament, com l’encasellamenta inicial ja deixava nítidament clar, davant vostre teniu un dels moderadots de l’independentisme que ha votat la CUP. Moderadot indepe no em converteix, suposo, en antiindepe; significa el que significa: que, per a mi, no n’hi ha pas, de pressa, entre d’altres coses perquè sóc plenament i racionalment conscient que el camí en qualsevol dels casos és i serà forçosament llarg; en essència, perquè ara per ara no hi ha prou força.

I també moderadot per una qüestió d’arrel: no és gens senzill il·lusionar-se per una Catalunya plenament independent quan, sense anar més lluny, Grècia et recorda cada dia la veritable capacitat de maniobra, decisió i govern dels actuals estats-nació (ja no us dic, de les sobiranies populars).

Tebi de l’independentisme que ha votat la CUP, sí, però ni molt menys l’únic. Em consta que en són molts d’altres els qui bàsicament s’han apropat a aquesta formació pel seu convençut anticapitalisme i el seu esperit autogestionari i cooperativista, o per la seva concepció integral de la lluita política, o per la inexistència de pesades motxilles i esclavatges financers o, com en el meu cas, per una combinació de totes elles.

És segur que tots aquests no volíem Artur Mas de president com no hi volíem ni hi volem ara un Carles Puigdemont. De fet, segur que ni volíem ni volem ningú de Convergència al timó d’un procés que, per molt “El Procés” que sigui, és en tant que això, en tant que procés, una absoluta incògnita saber on, quan i com acabarà.

Per a mi, per a nosaltres, resulta molt difícil acceptar com a independentista un partit que s’hi ha pujat al carro abans de veure’s atropellat per la riuada, un partit institucional –de règim, diríem–, que des de 1980 ha governat Catalunya gairebé 30 anys, que ha creat, mantingut i consumit unes estructures de poder –les de debò, les invisibles– que segueixen pràcticament intactes, un partit corcat per una corrupció estructural, en continua davallada social i que, per tots els motius anteriors, necessita vitalment refundar-se.

Què voleu que us digui, sense trencar-nos-hi gaire les banyes, crec que aquest context que dibuixo més la persistència en el lideratge indiscutible del ja expresident Mas haurien d’haver incitat a un mínim aixecament públic del raonable dubte.

La pregunta és òbvia, doncs: n’hi ha hagut? És a dir, els ciutadans que de manera més clara o més tèbia donem suport –o si més no, no ens oposem– a aquest “moment històric” de fer al pas a la plena sobirania, ¿podem assegurar que hem rebut aquest mínim aixecament públic del dubte raonable sobre les possibles intencions més mundanes i menys històriques de cadascun dels actors principals? Parlant sense embuts, ¿trobeu que en algun moment d’“El Procés” els mitjans de comunicació públics i privats que parlen i es dirigeixen a aquest perfil de ciutadà de Catalunya, han exercit sobre aquests actors l’obligat exercici fiscalitzador que ha de permetre un millor coneixement del viatge i dels seus viatgers? Ha estat aquest el seu paper? O més aviat ha estat i és, com deia el gran Groucho, un constant “más madera!”, és a dir, una participació plenament activa i protagonista i amb el to i la intensitat que el viatge requeria en cadascuna de les seves etapes?

Crec que la darrera entrevista que li va fer El Matí de Catalunya Ràdio a la diputada de la CUP, Anna Gabriel, seria un bon exemple dels interrogants que acabo de plantejar. El seu Consell Polític acabava de dir el definitiu “no” a Artur Mas. Escolteu-ne els primers 5-6 minuts i penseu-hi. ¿Creieu que el to de Mònica Terribas en les primeres preguntes és el to d’una periodista equitativament fiscalitzadora o el d’una periodista directament afectada pels alts i baixos d’“El Procés”? Si la resposta és la primera voldrà dir que aquest ha estat indiscutiblement el to emprat en les seves entrevistes a Mas, Junqueras, Romeva, Sànchez…, tots ells participants o figures actives en aquests tres llargs mesos de negociació.

Dit això, però, el diumenge 11 va acabar sortint una mica el sol, subjectivament, si més no. L’emoció –en aquest cas, ràbia– va reposar durant la nit i la raó va llevar-se d’hora i activada. No pas ben d’hora, com diria aquell altre català tan mainstream, però sí prou activada com per anar veient les coses amb uns altres ulls. Amb unes condicions finals de l’acord més acceptables i l’ajut de les ulleres més racionals i no militants amb què sempre m’he sentit més còmode, el desenllaç final no es va desvetllar ni més ni menys positiu sinó, simplement, més comprensible.

Ben mirat, per a la CUP, un cop traspassat definitivament el llindar separador de l’invisible però comfortable “fora” cap al visible però inclement “dins” del terreny de joc d’unes negociacions amb els condicionants i problemes de base a què abans m’he referit, la victòria era impossible. L’extensa i profunda entrevista de La Directa a la pròpia Gabriel d’ahir mateix explicaria, entre moltes altres coses, la magnitud d’aquests diversos i decisius condicionants.

I és que dins es juguen les regles de dins. Pots tenir un peu o peu i mig al carrer, pots repetir cridant fins a quedar-te afònic que no hi ha independència sense justícia social ni justícia social sense independència, pots pretendre educar en els valors democràtics de l’assemblea… Però si dins només hi ha lloc per al Procés –sobretot si ets una mosca molesta en les altres matèries– seràs jutjat per tot l’entorn de l’altre negociador en aquests únics termes, de la mateixa manera que fora de l’àmbit independentista d’altres et jutjaran per les concessions que facis en qualsevol dels altres eixos en què també ets i t’has presentat com a força extrema.

Vist fredament, doncs, i com han indicat alguns analistes de manera desapassionada, probablement el desenllaç no podia acabar sent cap altre. Convergència no podia concórrer a unes noves eleccions en què les previsions eren nefastes, la CUP necessitava una sortida el més digna possible i sobretot temps per recosir-se internament sense passar per unes urnes, i ERC…, doncs a ERC li anava tot igual de bé. El guany per a tothom –amarg i en diversos graus, d’acord, però guany al capdavall, o derrota victoriosa, si més no– sol acabar sent la solució.

La gran desconnexió

Si d’una cosa em sento modestament orgullós és d’haver arribat fins aquí, fins al presumpte inici de ruta de desconnexió amb Espanya, sense haver emprat mai ni en privat ni en públic –com a molt, entre cometes– el concepte “unionisme” (ara em veuré obligat a fer-ho, molt a desgrat). Sé que periodistes gens sospitosos de reduir la realitat a blancs i negres ho han acabat fent, tant per la pressió inherent al propi relat i debat hegemònic com per la també intrínseca necessitat de síntesi i d’aclariment de conceptes del periodisme.

Però, tan sols per la generalització en poc menys de tres anys d’aquesta dicotomia “independentisme” versus “unionisme” ja crec que hauríem, tots plegats, de fer una profunda –però molt profunda! – reflexió. Perquè sí, és obvi que la categorització com a independentista, tot i els matisos que també podem trobar-hi, respon a la lògica de la identificació d’aquells ciutadans que, positivament, activament, es mouen amb la intenció legítima d’assolir aquest objectiu. Ningú que actui en aquest sentit pot sentir-se ferit –ben al contrari– per ser definit, fins i tot acusat, d’independentista, bàsicament perquè en essència no és més que una autodefinició.

Però, què passa amb el concepte “unionista”? Qui ha forjat el terme en primera instància? I més transcendent encara: qui ha estat inclòs en aquesta categoria, i qui ho ha decidit? Ha estat una autoadjectivació? La majoria dels ciutadans que han estat introduïts en aquesta carpeta, de debò s’havien sentit mai “unionistes”? N’eren fins i tot conscients?

Va ser gràcies a uns mapes sobre la implantació de l’“independentisme i l’unionisme” que va elaborar el Marc Belzunces a partir dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 que vaig prendre consciència del que, per a mi, és un fatal error. En la posterior breu conversa tuitaire que vaig mantenir amb l’autor li recriminava que aquells mapes i aquelles categoritzacions no responien a la realitat del país. D’entrada, perquè en el bloc acusat d’”unionisme” existien infinitat de matisos i, en segon lloc, i no menys important, perquè a Catalunya –com a Espanya, com a Europa, com al món– s’hi dirimien d’altres lluites en altres eixos a banda d’aquell sobtadament agitat eix nacional.

Tot i que no he pogut recuperar el seu tuit de comiat, recordo perfectament la seva mofeta final:

M’estàs parlant de la lluita de classes, oi? No hase falta desir nada más*.

     *(potser condicionat pel contingut de l’amable resposta sempre he pensat que el fet que en els seus mapes l’independentisme vesteixi de blau i el presumpte ”unionisme” de vermell no era pas fortuït)

On sóc hores d’ara, doncs, després del celebrat acord? Pràcticament, on era. Aquella anècdota cartogràfica s’ha convertit des d’aleshores, i d’això ja en fa tres anys, en punt d’absoluta referència personal. Això m’ha permès una cosa que potser no es pot comprendre des del punt de vista militant però que, en canvi, tot i que m’ha comportat algun maldecap, em referma en la solidesa –que no vol dir en cap cas raó, que quedi clar– del meu posicionament: i és que en cap moment no he viatjat –no gaire, si més no– de la mà d’“El Procés”.

Qualsevol de les pantalles presumptament superades han estat constantment relativitzades; com també, cal puntualitzar-ho, les presumptes aturades que han provocat no poques depressions col·lectives. No menystinc el poder de les fluctuacions d’aquest tan nostre esperit dragonkanià, però sincerament penso que les possibilitats d’èxit d“El Procés” i/o els seus terminis d’execució no depenien ni depenen de repetir eleccions el 6 de març o comptar amb un Govern constituït.

Això no significa, compte!, que cregui que tots els ciutadans, que els dos milions de persones que sembla que opten per una Catalunya independent –entre els quals, a dreta llei, hi dec ser jo mateix– hagin pujat cecs a un tren que, com tots els trens, avança per una via on les estacions no són ni modificables ni intercanviables. Això vol dir exactament el que vol dir. D’entrada, que el meu posicionament és exactament això: el meu particular posicionament. I segon, que independentment que el viatge de la mà d’“El Procés” sigui plenament conscient o no, que sigui simplement –i més que legítimament– il·lusionant, tots plegats hauríem de ser capaços de reconèixer que qualsevol tren que marqui divisions socials simples i radicalment contraposades en un espai de temps tan i tan breu no pot fer més que empobrir –i molt– el debat públic.

Que per “unionista” s’entengui –com molts solen entendre– qualsevol persona que no rema activament a favor de la independència de Catalunya és, segur, una burda simplificació d’una realitat infinitament més complexa i, per tant, una construcció fictícia de bàndols absolutament estancs on els arguments i matisos exposats pels ciutadans que els integren de manera voluntària o que hi han estat injectats sense consulta, ni es trasbalsen recíprocament ni són presos en consideració més que per al refermament dels propis posicionaments.

Que en algun moment o altre d’aquest presumpte viatge dins la carpeta no autodefinida hagin pogut figurar, doncs, tant defensors a muerte! de la unitat d’Espanya, com federalistes de tota la vida o de nou encuny, com “il·lusos” partidaris d’un referèndum pactat amb l’estat, com fins i tot torracollons com aquest que us parla, crec, sincerament, que ens hauria de fer replantejar algunes cosetes. En primer lloc, la mena de debat públic que tenim; o, més ben dit, la mena de debat públic que ens deixen tenir.

En aquest sentit, diria que és poc discutible que el panorama mediàtic a casa nostra ha estat i està dominat –per no dir segrestat– per l’escenificació de pomposos instants, fotografies, conferències, signatures de convocatòries, tots ells amb aquella inevitable qualificació d’“històric” que carrega sempre la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment. En la mateixa línia, com aquell bloc fix de qualsevol informatiu que encara que no hi hagi massa res per explicar t’actualitza dia rere dia l’actualitat esportiva –és a dir, la del Barça–, és poc dubtós que “El Procés” sigui a casa nostra avui i des de fa temps plat principal del menú informatiu, de les tertúlies “expertes” i, el que és més important, d’aquells magazins de ràdio i tele que, en essència, no ho oblidéssim, són i venen entreteniment.

“Sí, és clar, però només parles dels mitjans independentistes, com si fossin els únics que tenim a Catalunya, fins i tot, els més forts!”. No me n’oblido pas dels altres. Simplement, poso l’accent allà on cal posar l’accent, en l’actor que ha mogut fitxa, en el bloc que està establint el nou terreny de joc i les línies que l’aniran delimitant i que, per tant, empeny d’altres línies editorials a posicionar-se en lògica i proporcional oposició a aquest inèdit marc.

Ara bé, ¿voleu llegir aquí que els mitjans que assumim com a independentistes són tan animadors de la independència com ho són com a animadors de l’antiindependentisme aquells que assumim com a constants castradors de la independència? ¿Voleu llegir aquí que aquests mitjans “unionistes” –com em costa escriure-ho, Déu meu!– són, en conjunt, més potents i tenen més audiència que tots els “nostres”? Voleu llegir això? Doncs, cap problema. És així, exactament així; és més, cada dia que passa ho és amb molta més intensitat.

Arribats a aquest punt de consens, doncs, i ara què? És això motiu de tranquil·litat? O, simplement, ¿com que aquesta no és més que la lògica expressió pública de qualsevol escenari amb conflicte entre oposats, la consciència pot estar ben tranquil·la per totes bandes?

Obviaré les consideracions de tipus ètic i em centraré en les més pragmàtiques. Uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “pro” en els termes que desitgen aquests (probables) “pro” i uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “anti” en els termes que desitgen aquests (probables) “anti” generen, ras i curt, uns “pro” cada dia més convençudament “pro” i uns “anti” cada dia més convençudament “anti”. Si la possibilitat d’entendre l’altre esdevé en aquest escenari ben difícil, la de guanyar un no convençut resulta, simplement, una quimera.

A manca de l’esperada –ja veurem, si esperable– desconnexió en majúscules, aquesta és ara per ara, per a mi, la doble gran desconnexió que estem patim: entre nosaltres al voltant d’allò que (presumptament) passa, i tots nosaltres respecte al que (de debò) passa. Després, és clar –emprant la ironia que Puigdemont va aplicar a Rabell i Coscubiela en relació a la “il·lusió” del referèndum pactat– parlarem de “créixer socialment”, d’”eixamplar bases socials”… Però, per on? Parlant per a qui? En base a què? En definitiva, com?

Per sort, com dic recurrentment, la realitat del carrer sol posar-ho tot força a lloc. Per sort –ho reitero perquè ho crec cabdal– la rutina domèstica i laboral, les converses i discussions polítiques a peu de carrer solen estar amarades d’aquell context, d’aquella natural heterogeneïtat, d’aquella enorme paleta de grisos personal i col·lectiva que tant els mitjans de comunicació massius com, en gran part, unes xarxes socials cada cop més fastigosament militants ens neguen de manera sistemàtica. Sovint, la Història del plató es torna historieta al carrer; l’orgull i la traïdoria, simple humanitat.

Si heu estat valents com per arribar fins aquí, doncs no patiu, que ja ho tindríem. La desconnexió en minúscules –en la doble accepció que us esmentava– seria la meva particular preocupació i principal, ara sí, companya de viatge. Perquè em sembla de calaix que des de les respectives i legítimes posicions, lluita i il·lusió són i han de ser perfectament compatibles amb l’exigència de rigor.

Al capdavall, veurem una Catalunya sobirana o seguirem dins d’Espanya en qualsevol de les modalitats; serem expulsats a vagar per l’espai sideral o ens reconciliarem amb el bonic i nostrat “putaramoneig”. Però el que és segur és que, passi el que passi, tots els administrats –blancs, negres i multitud de grisos– seguirem compartint i seguirem patint el mateix espai, les mateixes necessitats, les mateixes complexitats… I també, és clar, les mateixes dosis de realitat i de ficció dels nostres administradors.

P.S.: inevitablement, un carrega sempre cap a la seva banda. Molaria que ho compenséssiu. I, entre tots, ho afinéssim.

Gràcies per la paciència!

Perfil baix

(article publicat originalment a Media.cat)

En aquests moments, Tal, president de la República de Sildàvia, i Pasqual, de la de Bordúria, encaixen les mans davant la pluja de flaixos dels reporters gràfics. Tot seguit, els dos mandataris faran la valoració de la trobada i atendran les preguntes de la premsa.

Serveixi la grollera adaptació del ‘Ceptre d’Ottokar’ d’Hergé per recrear un encontre institucional al més alt nivell, d’aquells que, dit en argot político-mediàtic, “s’emmarquen en la normalitat democràtica”. En el cas que ens ocupa, trobades periòdiques entre els màxims representants d’estats-nació (o nacions sense estat) per abordar qüestions polítiques i econòmiques d’interès comú.

Val a dir que “normalitat democràtica”, per sí sola, no expressa massa res. És un jòquer dels que agrada a polítics i agents socials i que tant els permet descriure una imaginària cimera bilateral Sildàvia-Bordúria o el vot d’un expresident en una consulta per la independència, com justificar fins i tot la violència feixista.

Centrem-nos en la trobada institucional. Entrevistes entre els màxims mandataris, reunions dels diversos caps de gabinet, àpats oficials, sessions de treball entre empresaris d’ambdós territoris… És el que conforma o pot conformar un esdeveniment d’aquest tipus i al qual hi hem d’afegir, sens dubte, la visibilitat mediàtica. Això no significa, és clar, que en les relacions internacionals hagin desaparegut reunions o missions secretes i acords en la intimitat. Però en la diplomàcia moderna les fotos d’una encaixada de mans a les escales de palau o de la signatura d’un tractat de col·laboració, són condició indispensable per evidenciar davant l’opinió pública que es treballa en la cooperació bilateral –o multilateral– o per dirimir les diferències de manera pacífica.

Fins a la foto dels somrients presidents Tal i Pasqual ha calgut engegar, però, una potent maquinària de comunicació que té com a principal locomotora el gabinet de premsa de cadascuna de les presidències. Ells són els encarregats de tocar a sometent. Convoquen amb suficient antelació els mitjans de comunicació de les respectives repúbliques, notifiquen amb precisió quirúrgica l’agenda de l’encontre, proporcionen informació contextual (dossiers, informes, estadístiques) sobre el territori aliè, congreguen –llegiu, sisplau, conviden– els periodistes afins per a un relat especialment amable de la trobada, subministren elaborades notes de premsa per facilitar-ne la tasca informativa –transcriptiva, si no és molt demanar– i promouen el contacte de les personalitats interessants –que els interessa, vaja– per a ser entrevistades.  Una trobada institucional sense tot o bona part d’això, simplement no és una trobada institucional.

O sí. Perquè resulta que dins d’aquesta butxaca màgica farcida de manifestacions que s’emmarquen en la normalitat democràtica també hi figura la trobada institucional del tipus “perfil baix”. La seva traducció a llenguatge planer vindria a ser aquesta: “Tal i Pasqual ens trobarem de manera oficial perquè toca fer-ho, però de cara enfora farem com si no ho féssim”.

No cal anar massa lluny per localitzar-ne l’exemple adient. Fa unes setmanes Artur Mas es reunia al Palau de la Generalitat amb Roberto Maroni, president de la Llombardia italiana i home fort de la xenòfoba Lega Nord. El president llombard, que també ho és de l’associació europea Quatre Motors, oficialment arribava convidat per la Cambra de Comerç italiana de Barcelona. Visitava Catalunya amb la intenció de promocionar l’Expo Universal de Milà 2015 i, de passada també, per conèixer de prop un procés sobiranista del qual, com ja havien palesat els seus diputats enfundats en l’estelada al parlament italià, era obvi que pensava extreure’n tot el rèdit polític possible.

De l’altre costat, l’esdeveniment coïa, i molt. Oposició i xarxes socials bullien contra l’encontre programat amb el líder d’una formació que manté contactes amb el Front Nacional francès o la nostrada Plataforma per Catalunya i en demanaven, per tant, la seva anul·lació. Finalment, sí (trobada institucional)… però no (a porta tancada). És a dir, trobada institucional de “perfil baix”: desaparició de l’acte en l’agenda oficial del Govern –no pas en la llombarda–, zero tweets del cap de premsa de Presidència, zero comunicats, zero declaracions, zero entrevistes, zero de tot des de la banda catalana.

Atesa l’absència de comunicació del gabinet de comunicació del Govern, va ser Josep Antoni Duran i Lleida qui, en la vessant d’apagafocs que sol alternar amb la de piròman, va sortir en defensa de la celebració de la trobada institucional adduint que, agradés o no, Maroni representava la voluntat democràtica dels llombards. Des de la pràctica política no resultaria difícil presentar esmenes a aquest sil·logisme del veterà demòcrata-cristià. En tot cas, però, no seria l’objecte d’aquest text.

Sí que ho és, en canvi, l’actitud de la premsa en aquest terreny. I és que no és del tot precís el zero esmentat en l’apartat de comunicats de Presidència. De fet, n’hi van haver dues, de notes oficials (les dues, a posteriori). La primera, la que rebaixava la qualificació de la trobada a “visita privada” i en què es remarcava que Maroni n’havia estat l’artífex i que durant la reunió Mas li havia fet notar la gran diversitat de la societat catalana. I la segona, la que reproduïa l’article del president Mas al diari italià La Repubblica en què insistia en el caràcter no ètnic del nostre moviment sobiranista. Per descomptat, les idees principals d’ambdues notes oficials van arribar a destí (l’opinió pública catalana) amb l’èxit previst.

Objectareu dient que tant El País com l’Ara van publicar també sengles entrevistes a Maroni i que el mateix dia de la trobada vam poder llegir extensos reportatges sobre la Lega Nord tant a El Punt Avui –sense referències a la reunió prevista, però– com a La Vanguardia –aquest sí, lligat a la visita–. Exigua munició, em temo. Aquell dia no va ser necessària la labor d’alguns dels periodistes que habitualment segueixen amb escrupolositat l’agenda presidencial (que sí que van acompanyar Mas a Massachusetts o, més recentment, a Israel). No vam trobar ni un trist esment de la trobada a cap portada dels diaris catalans; cap editorial o article d’opinió del director en va fer referència, com tampoc cap dels més influents analistes polítics del país –Juliana, a banda– en les seves columnes. I, sobretot, tret d’El Periódico, no va existir cap interès per aconseguir la foto dels dos líders junts, precisament allò que el Govern havia volgut evitar, desídia informativa que va propiciar que tot el protagonisme periodístic recaigués, malauradament, en les males arts d’un especialment àvid ABC. Ah, sí, i quant a la tele nacional, la que dia rere dia ens actualitza el més mínim detall des de la sala de premsa del Govern en els seus telenotícies, ves per on, aquell 17 de gener, ni en l’edició del migdia ni en la del vespre, no va trobar res per explicar des de palau.

Llegia amb posterioritat a la xarxa que la jugada havia estat una bufetada a Maroni perquè se’n tornava sense la foto que ambicionava. Interès polític del líder llombard a banda, però, el cert és que aquell dia l’executiu català va rebaixar la qualificació d’una trobada institucional sense anul·lar-la i que, en essència, els mitjans massius de casa nostra van acatar-ne la requalificació.

Desaparegut en combat el gabinet de comunicació sildau, mancats de teca informativa sobre Bordúria i els borduris i amb “perfil baix” com a única i lacònica consigna, a Sildàvia els mitjans van actuar amb la responsabilitat esperada i, com a conseqüència, els sildaus vam quedar-nos sense encaixada de mans de Tal i Pasqual… i sense unes quantes coses més.

Tot plegat vindria a desvetllar la principal debilitat del meticulós seguiment de l’agenda institucional. Tant és que anunciïn “perfil baix” com que toquin i retoquin a sometent. En ambdós casos, el mot “informació” s’enrojola per força una mica davant la coneguda sentència orwelliana, aquella que ens recorda que:

Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques.

Israel, model per a Catalunya… diuen

Repetia el meu pare -en vida, advocat de professió- que si tot el periodisme que consumia la ciutadania era de la qualitat que presentava la informació judicial, arreglats anàvem. La seva era una conjectura que es basava en una projecció a totes les àrees del coneixement de la seva particular experiència informativa en el terreny en què era expert.

No devia equivocar-se massa. El periodista és aquell professional que sap de tot i no sap de res i que construeix el seu expertatge en la matèria que tracta habitualment -sempre que l’entorn empresarial i laboral així ho permeti, és clar- amb el dia a dia del seu treball.

Dit això, el coneixement profund sobre l’àrea de què informa, per bé que important, no és ni ha de ser la principal virtud del periodista. Ho és saber extreure les dades fonamentals de la matèria observada, sigui la que sigui, saber-les jerarquitzar i explicar amb claredat. I ho és -en la meva opinió, molt especialment- saber-les situar en el context adequat.

Al cap i a la fi, la inquietud que mostrava el meu pare no provenia de res més que de considerar indissociable la tasca informativa de la tasca educativa de la ciutadania. La seva premissa no admet, crec, discussió: una ciutadana no informada, o informada de mala manera, o de manera incompleta o esbiaixada, no és una ciutadania adequadament educada.

Sí, igual que passa en les altres activitats professionals, ja sabem que una cosa és la teoria o l’ideal en l’exercici del periodisme i una altra de ben diferent, la tasca diària sota pressió del rellotge, de la competència, de la línia editorial de la casa… i la d’altres agents. Ho sabem, sí. Com sabem també, però, de l’innegable caràcter de servei públic d’aquest ofici, que carrega la formidable responsabilitat d’informar (educar) els seus conciutadans.

Els valors d’Israel

Com a consumidor de notícies -que no com a periodista, que d’això no treballo- em passa quelcom similar quan en els mitjans s’aborden temàtiques que conec, com a mínim, una mica. Una d’elles és la realitat d’aquell petit, però constantment inestable, bocí de terra que porta per nom Israel o Palestina (ho haureu notat si aquests darrers dies heu fet una ullada a la trasbalsada línia del temps del meu compte de twitter).

És per tots conegut que el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha encapçalat la comitiva d’una visita de quatre dies a Israel per, segons informaven oficialment, cercar complicitats amb el procés sobiranista i aprofundir en la cooperació en aquells sectors considerats estratègics i en què el país hebreu és referència mundial, com la indústria del coneixement i les noves tecnologies, i també, és clar, en el sector turístic. A aquest efecte, han acompanyat al president, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias i una trentena d’empresaris de l’entorn de la innovació, les TIC i les Smartcities.

Una visita oficial d’aquest calibre, tant a nivell polític com econòmic, requereix d’un minuciós seguiment per part de la premsa del país que envia la delegació. És per això, com explica Joan Cañete Bayle, excorresponsal d’El Periódico a Jerusalem, que els dirigents polítics poden prescindir de les diverses corresponsalies periodístiques del lloc de destí però en cap cas de l’escorta d’enviats especials -preferiblement, de confiança- dels principals mitjans de comunicació:

En estas visitas, los mandatarios suelen llevar consigo a los periodistas que normalmente cubren sus pasos en casa, en este caso en Barcelona, ya que para ellos prima el enfoque doméstico sobre el internacional. En cambio, los corresponsales tienen la mala costumbre, el defecto profesional, de preguntar sobre el lugar en el que viven y trabajan

I essent aquesta una delegació amb objectius -i interlocutors- especialment definits però que no podien evitar desenvolupar-se en una terra sumament complexa i convulsa, ha estat particularment necessari eludir al màxim la penetració d’elements d’eterna actualitat a la zona, del tot perniciosos per a la absoluta efectivitat del missatge pretès.

Així, amb la delegació catalana, han viatjat periodistes de diaris poc o gens afins, com El Periódico (Rafael Tapounet) i El País (Miquel Noguer), d’afins amb el procés, com l’Ara (Ferran Casas), de vells afins i col·laboradors de CiU, com La Vanguardia (amb el veterà i fidel Jordi Barbeta que ja va acompanyar Mas en la visita a Massachusetts de l’any passat) i fins i tot el director d’un digital modest però que sintetitza i abandera les tesis d’innata germandat entre el catalanisme liberal i el més rotund sionisme (Lluís Bou, d’El Singular Digital), a banda de la imprescindible Agència Catalana de Notícies (ACN), és clar.

Sigui quin sigui el mitjà de referència, d’aquests quatre dies de visita oficial de la delegació catalana a Israel, n’han sobresortit de manera cronològica les següents grans idees:

– Israel, exemple de nation building* en l’imaginari del catalanisme liberal:

Intel·lectuals de referència del catalanisme com Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús o Pilar Rahola solen destacar diversos paral·lelismes entre Catalunya i Israel. Des que Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, els governs de Catalunya han apostat sempre per l’acostament a Israel, excepte durant el segon mandat del tripartit en què hi va haver serioses dissensions d’Esquerra Republicana amb Iniciativa per Catalunya

*construcció d’una nació forjant identitat col·lectiva per mitjà de l’Estat

– Israel, aprenentatge per a Catalunya:

L’expedició, va subratllar Mas, té un interès especial en les assignatures de la innovació tecnològica aplicada a l’àmbit empresarial i de la investigació científica

– … i terra per a l‘intercanvi de coneixement:

(…) el conveni amb el Weizmann té tres potes: un intercanvi de 10 científics (5 per cada part) entre la universitat israeliana i les catalanes, conferències anuals als dos països amb convocatòries competitives i donar accés a l’ús del sincrotró Alba als científics d’aquell país.

– Israel, company de viatge per al “moment únic” de Catalunya:

Mas aseguró que esto se debe al interés que Israel genera en Cataluña como socio en la innovación, pero también porque en este momento único Cataluña necesita impulsar su capacidad de internacionalización y ampliar sus socios internacionales”. Es aquí donde dijo que “Israel es claramente un compañero de viaje elegido por Cataluña”.

– Catalunya, aliada sense fissures d’Israel d’ara endavant:

Catalunya será una aliada incondicional de Israel mientras Artur Mas y Convergència i Unió gobiernen en la Generalitat (…). A Mas no se le escapó que hubo un momento en que “en Catalunya se cometió algún error”, en clara referencia a la posición propalestina no del tripartito pero sí del entonces conseller de Interior, Joan Saura, que llegó a participar en una manifestación de protesta contra Israel. “Eso no volverá a ocurrir”, vino a decir Mas.

– … perquè Catalunya necessita sionisme, no Palestina:

Les relacions internacionals tenen un motor real: els interessos. Si, a més, aquests interessos vénen acompanyats de sintonia política, millor. És el que li passa a Artur Mas amb Israel. En la seva estada al país hebreu, el president i la delegació catalana no amaguen complicitats amb el sionisme.

És evident que entremig d’aquests conceptes predominants i generals hi hem trobat -i hi haurà trobat la delegació oficial- alguna pedra a la sabata, alguna d’aquelles realitats que desitjarien que passessin desaparcebudes. És el cas de la crònica que signava l’enviat especial d’El País el passat diumenge i on afirmava que el president Mas presumia a Israel d’investigació i desenvolupament després de retallar aquesta partida un 27% des de l’any 2010.

Com és una pedreta a la sabata aquesta altra crònica, signada també per Miquel Noguer, on recalcava que Mas sortia en clara defensa de la multinacional israeliana propietària d’Iberpotash, empresa que explota les mines de sal de Sallent i de Súria, tot i les sentències judicials en la seva contra per motius mediambientals i la investigació que duu a terme la Comissió Europea per haver-se beneficiat presumptament d’ajudes improcedents de la Generalitat. En aquest sentit, us recomano, per deliciós, un exercici de periodisme comparat amb la versió oficial traslladada per l’agència ACN, de què se’n feia ressò La Vanguardia aquí, amb un president Mas que denunciava “interessos creuats i competidors” que posen traves a una inversió milionària de l’empresa israeliana a Catalunya i que hauria de crear centenars de llocs de treball.

No ens enganyem, però; es tracta d’El País. I El País és una pedra a la sabata del tot assumida pels actuals rectors -i socis- del Govern català i, atès que no pertany al cercle mediàtic amb influència sobre la part de la ciutadania propera, en major o menor grau, al discurs sobiranista i/o conservador, a la pràctica resulta força inofensiu.

Pedres a la sabata a banda, és difícilment discutible que tant en els mitjans de comunicació que han destinat enviat especial a Israel, com en els que han begut de l’agència de notícies nacional de Catalunya (com El Punt Avui o els portals Vilaweb o Nació Digital) o de diverses fonts oficials i d’agència (com 324.cat), així com en les principals -i afins- cadenes de ràdio i televisió del país, el relat de la visita de quatre dies s’ha construït en base a les idees abans esmentades. Idees que, a grans trets, conformen els punts clau que la comitiva pretenia fer arribar -i arrelar- a l’opinió pública del país i que es poden condensar en un sol concepte: Israel és model per a Catalunya.

És model per a Catalunya en el terreny de les noves tecnologies i de la investigació i desenvolupament, i és model per a Catalunya en el terreny de l’exitosa construcció nacional i d’una realitat política independent enmig d’un entorn hostil.

Descripció del model hebreu

Doncs ja hi tornem a ser. Com ho fèiem en el post anterior, altre cop parlem de models i, més concretament, de tractament mediàtic d’aquests models.

Tornant al meu pare -qui, d’altra banda, hagués estat cofoi de ser testimoni d’aquest suposat procés de construcció nacional de Catalunya i de l’aprenentatge del “miracle hebreu”-, amb la visita de la delegació catalana a Israel ens trobem davant d’un evident exemple de mala praxi periodística i, en conseqüència, de ciutadania incorrectament informada i, per tant, educada molt deficientment.

Parlem de mala praxi periodística, tot i que “penosa” seria el qualificatiu més adient, perquè resulta radicalment inadmissible des de qualsevol punt de vista presentar a la nostra ciutadania el col·lectiu, la societat, el país en què com a col·lectiu, societat o país ens hem d’emmirallar, sense descriure’ns l’enorme complexitat, la infinita escala de grisos (i de negres) que aquell referent presenta.

Des de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya quedaven meridianament clars des de l’inici els motius concrets del viatge: “Mas viatja a Israel, referent per al govern en recerca i en la construcció d’un estat“. Dit d’altra manera, diàfan objectiu econòmic i diàfan objectiu polític. I més diàfan encara: Israel com a referent, com a prototipus de societat tant en la mena d’activitat econòmica que promou com en la manera com ha assolit el seu estatus polític.

De fet, el president no ha enganyat ningú. A la mística del sionisme (nacionalisme jueu) que ha conformat des de sempre l’essència del catalanisme liberal i que Jordi Pujol va elevar a la seva màxima expressió, el president Mas hi ha afegit aquest punt de modernor de l’economia del coneixement, imprescindible en els temps que corren. Una perfecta mixtura d’ànima col·lectiva de cert regust ètnic amb emprenedoria i lideratge. En síntesi, saber-se poble, construir-se políticament com a poble i liderar com a poble.

Fa any i mig, Artur Mas ho certificava sense pal·liatius i ens en donava fe l’il·lustre Barbeta a les planes de La Vanguardia. I ho feia des de Boston, capital de Massachusetts, l’altra pota del triangle d’excel·lència tecnològica:

“Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial”

Des del punt de vista oficial, doncs, motivacions, objectius, interlocutors i, sobretot, missatges absolutament transparents. Tot molt clar, tot escrupulosament nítid. Ara bé, complet?

I aquí és on entra en acció, amb la contundència a què ens té habituats, l’objecte principal d’anàlisi d’aquest blog: el quart poder. Per fer memòria, aquesta significativa categoria de poder independent és encara en mans d’uns mitjans de comunicació en els quals el senyor Burke a mitjans del segle XVIII va saber veure, entre altres coses, una gens menyspreable capacitat d’exercir de contrapès dels altres tres poders clàssics: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Contrapès: pes que actua contra un altre per contrarestar-ne o neutralitzar-ne els efectes.

Que clarividents que són les definicions, no trobeu? Fem-ho fàcil. Del dia 9 al 12 de novembre, l’executiu català ens ha anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’empresaris a Israel per signar convenis de cooperació en matèria d’innovació i recerca així com per aprendre de la construcció nacional del país hebreu. Del dia 9 al 12 de novembre, els mitjans catalans ens han anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’emp…, vaja, d’exactament el mateix.

Hi haurà algú que aixecarà el dit per protestar contra aquesta generalització. Sí, segur que trobem algun exemple d’informació complementària sobre el país hebreu durant aquests dies en els mitjans massius d’influència a Catalunya.

El dia 11 de novembre, per exemple, és a dir, el tercer dia de viatge de la delegació catalana, es commemorava el novè aniversari de la mort de Iàssir Arafat. Llastimosament per a les intencions de l’executiu català, la mort del líder palestí havia tornat a l’actualitat mediàtica dies enrere després de fer-se públic un primer anàlisi forense que quasi certificava l’assassinat per mitjà de poloni radioactiu, assassinat del qual, sense posseir grans dots detectivesques, no era difícil atribuir -no amb exclusivitat, però- al país hebreu.

D’aquella commemoració i de l’acusació de l’Autoritat Nacional Palestina vers Israel ens n’informava el dia següent a La Vanguardia des de Ramal·lah el seu corresponsal, Henrique Cymerman. Jordi Barbeta, per la seva banda, cobria tots i cadascun dels darrers passos del tour del president Mas per terres israelianes per mantenir puntualment informats els lectors d’aquell mateix rotatiu. Inútil buscar cap punt de convergència, ni que sigui per context, en les respectives cròniques.

També en seria una excepció una peça d’El País del passat diumenge en què es feia ressò d’una altra de les realitats quotidianes per al país hebreu: la guerra. En aquest cas, el protagonisme requeia en el darrer conflicte amb Gaza que va iniciar-se demà farà tot just un any i del qual n’actualitzava les seqüeles el corresponsal a la zona, David Alandete, en aquest reportatge.

Més interessant per al tema que ens ocupa és, però, una altra excepció informativa que, tot i pertànyer a l’àrea de cultura, proporcionava un petit bocí del desconegut espectre de la societat israeliana, fet indispensable quan del que es tracta és de radiografiar amb rigorositat aquell model ideal al qual hem d’anar-nos aproximant. El Punt Avui entrevistava el jove escriptor israelià, Nir Baram, del qual en destacava aquesta eloqüent declaració: “Volem una societat inclusiva i no racista“:

“Aquesta sempre és la batalla amb el meu pare i la gent de la generació de Yehoshua: jo crec en l’estat d’Israel, però un que pertanyi a tots els ciutadans. No estic d’acord a separar israelians i palestins i crear un gran gueto per als israelians”

Tot plegat, excepcions que es demostren insuficients perquè, tot i mostrar-nos algunes (poques) arestes del país objecte d’estudi, es presenten aïllades en no sorgir d’una voluntat ad hoc, és a dir, d’una voluntat afinadora, contextualitzadora del viatge institucional. Com també esdevenen innòcues les cròniques crítiques anteriorment referides, primer, per l’escassa transcendència que assoleixen en ser vessades en mitjans que es dirigeixen a un públic que ja espera trobar-hi aquest tipus d’esmenes al govern actual i, en segon lloc, perquè aquestes es queden en la mera crítica partidista de l’acció institucional i perquè defugen -igual que els mitjans afins- la responsabilitat d’esbossar la realitat social, cultural i política de la societat israeliana, repeteixo, teòric objecte d’estudi.

L’executiu ha viatjat a Israel i n’ha publicitat el viatge i les seves motivacions als ciutadans. I el quart poder ha viatjat (o no) a Israel i ha informat sobre el viatge i les motivacions de l’executiu. En conseqüència, la tercera i imprescindible pota d’aquest triangle comunicatiu, els ciutadans, hem estat satisfactòriament informats sobre viatge i motivacions de l’executiu.

Però hem estat informats/educats?

Oblits que no permeten valorar

Quan algú, especialment si aquest algú és un agent amb el nivell de responsabilitat política -i ètica- com el del govern d’un país, proposa a la seva ciutadania un model de societat ideal al qual és interessant aproximar-s’hi, no és acceptable la simple exposició del parell o tres d’elements brillants o importables mentre se n’oculta d’altres que, per la seva naturalesa, poden posar perfectament en qüestió aquest suposat prototip. Això, sempre que entenguem, és clar, que l’administració de qualsevol país treballa per al bé de la seva ciutadania.

Però per si de cas -del tot hipotètic- que estigui en dubte la voluntat servidora de l’interès general per part d’una administració, sempre comptarem amb l’altre filtre, el quart poder -aquest sí, independent i exclusiu servidor de l’interès comú- per omplir els espais buits de l’acció governamental. Traslladat a l’objecte que ens ocupa, això significaria aportar tots aquells elements que completarien la informació subministrada per l’administració per acabar dibuixant un retrat més concordant amb la realitat del país que es presenta com a model.

Quan l’executiu “s’oblida” d’explicar determinats i determinants aspectes d’una realitat i els mitjans de comunicació “s’obliden” d’explicar els mateixos determinants aspectes d’aquella realitat, podem asseverar dues coses: una, que els segons han exercit, en essència, de poderós altaveu dels primers; i dues, que els tercers hem rebut sota aparent capa informativa, pura publicitat.

I així, sense esmerçar-m’hi en excés, em resulta inexplicable, en el millor dels casos, i de tot punt injustificable en algun punt concret:

– que fins al tercer dia de la visita no hagi aparegut cap referència a Palestina en els mitjans de comunicació, i que aquesta no hagi estat producte d’un mínim treball de contextualització de la realitat israeliana sinó resultat de la reunió bilateral del president Mas amb el ministre de Finances hebreu, Yair Lapid, és a dir com a resultat d’un acte institucional, referència focalitzada en exclusiva, a més, en l’Autoritat Nacional Palestina, un altre agent institucional.

– que en la fotografia de la realitat territorial i demogràfica del país els mitjans no s’hagin dignat recordar els territoris que, contravenint la ressolució 242 de les Nacions Unides, Israel ocupa i administra militarment des de fa més de 40 anys. Inaudit que no hagin estat esmentats ni Cisjordània, ni Gaza, ni el Golan.

– que la reiteració del missatge principal de l’executiu sobre les analogies entre les construccions nacionals d’Israel i Catalunya no hagi vingut acompanyat ni d’un trist repàs dels esdeveniments històrics de la creació de l’estat hebreu i les seves conseqüències polítiques, econòmiques, socials i demogràfiques.

– que n’hagi estat absent un mínim croquis de la composició extraordinàriament diversa del teixit social israelià, no només de la presència molt significativa de la població àrab i, en menor mesura, de la comunitat drusa dins les fronteres legals d’Israel, sinó de la pròpia majoria jueva, constituïda per població originària dels més diversos indrets del món. I que, en conseqüència, s’hagi omès també la complexa convivència en aquest fabulós poti-poti identitari. Per no parlar del creixent conflicte intergeneracional dins de la comunitat jueva que apuntava l’escriptor Nir Baram.

– que la radiografia de la valuosa vessant moderna i tecnològica de la societat israeliana -que existeix, veritablement- no s’hagi completat amb la pressió cada cop més enèrgica que sobre la vida laica del país exerceixen, des de fa anys, els sectors més ultraortodoxos, amb potencial d’influència ascendent, atesa la seva capacitat reproductiva.

– que s’hagin silenciat unes polítiques -permissives, si no clarament actives- de colonització en els territoris ocupats que han permès l’assentament, segons dades de finals del 2011 de l’organització israeliana B’tselem, d’un total de 515.000 colons a tota Cisjordània dels quals gairebé 200.000 només a Jerusalem Est; i que siguin també invisibles les estrictes normatives de restricció de moviments que afecten amb exclusivitat la població àrab dels territoris ocupats.

– i finalment, que ni l’excusa del viatge a la modèlica Israel del president amb qui sembla que salpem a la sobirania hagi servit perquè cap mitjà massiu s’hagi fet ressò del moviment BDS (Boicot, Desinversions, Sancions), una campanya internacional contra les polítiques d’ocupació, colonització i apartheid vers la població àrab que va sorgir en el sí de la societat civil palestina ja fa 8 anys, i la secció catalana del qual adreçava a l’opinió pública el passat dia 11 el manifest “Israel no és cap referent“.

Aquests són alguns -me’n deixo d’altres- dels oblits significatius de què ha fet gala la nostra premsa en la visita oficial de quatre dies del nostre més alt representant al nostre principal referent, Israel. Això significa que uns ciutadans immersos en el teòric procés cap a la plena sobirania de Catalunya jutjaran si s’escau o no assumir el país hebreu com a model d’estat sobirà a partir de les dades proporcionades per dos dels seus més transcendentals servidors, el Govern i els mitjans de comunicació massius, que, de fet, són les mateixes.

Tot i valorar els trets positius d’Israel, el coneixement de la seva realitat oculta em fa del tot impossible considerar aquella societat model per a la meva societat. No hi ha indret en el globus lliure de pecat, és evident. Però quan parlem de referents o de miralls, una òptima salut en matèria de drets humans serà, en la meva opinió, condició sempre indispensable, independentment de l’excel·lent nivell tecnològic del país, per molt valuosa que pugui ser la construcció d’una identitat nacional i una realitat política o la recuperació d’un idioma pràcticament mort com l’hebreu.

En tot cas, els presumptes models necessiten ser explicats i explicats molt bé. No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar. Hi haurà qui compartirà amb mi la referida escala de valors, com hi haurà qui prioritzarà els suposats interessos nacionals a qualsevol neguit de caire humanitari.

No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar, dèiem. El que és segur és que tots els ciutadans necessitem tota la informació per dictaminar a consciència segons la nostra pròpia escala de valors. És per això que, com creia fermament el meu pare, informar és indissociable d’educar. El judici és una altra cosa; no pot ser previ a l’oberta exposició de totes les cartes. I en el tema d’Israel i Catalunya, com en tantes d’altres coses, em temo, els judicis de pare i fill haguessin discorregut avui per camins del tot adversos.

El dubte en l’hàbitat emocional

Com es preveia, l’11 de setembre de 2012 ha marcat un abans i un després. La Diada d’enguany ha confirmat que la independència de Catalunya ha abandonat definitivament aquell racó dels mals endreços on conflueixen totes les radicalitats socials i ha entrat en l’agenda del debat ciutadà amb una força aclaparadora.

El provocador post anterior va ferir -en sóc conscient- alguna sensibilitat. Rebaixar el grau d’incidència de la societat civil en la potent penetració del debat nacional i apujar el del càlcul polític en va tenir la culpa. Tot i que en aquell post no negava que el malestar del poble de Catalunya envers l’Estat espanyol hagués anat en clar augment en els darrers temps ni menysvalorava la lluita de l’Assemblea Nacional Catalana, el fet d’afavorir en el lector una autopercepció de xai dirigit per la Coloma de torn va desplaure més d’un.

Però permeteu-me citar un fragment d’El perquè del blog que em sembla escaient recordar ara i aquí:

L’objectiu final [del blog], assolir una comprensió més completa del missatge mediàtic, adquirint més elements de judici, cosa que ens dificultarà la immediata i irracional adhesió a massius corrents d’opinió (…)

Proporcionar elements que ens ajudin a comprendre millor el missatge mediàtic per tal de posar traves a l’afiliació irreflexiva a les marees d’opinió. Aquesta és, en essència, la voluntat d’aquest espai. I, de manera més o menys visible, totes les entrades publicades fins ara han anat observant -crec- aquest propòsit.

En el darrer post parlava de la incidència que tenia en l’opinió pública una relació excessivament amistosa entre la premsa i el poder, i ho exemplificava en els efectes -bé multiplicadors bé desmobilitzadors- que el tacticisme institucional podia produir sobre convocatòries de demostració pública del parer ciutadà, en aquest cas, sobre la manifestació de la Diada Nacional.

Hi afirmava també que el suport previ de l’actual Govern de CiU -però sobretot, les seves constants referències- a una manifestació d’evident signe independentista, no només assegurava l’èxit rotund de la convocatòria sinó que, de retruc, aconseguia de canalitzar-hi gran part del malestar ciutadà pels efectes devastadors de les retallades tot sumant transversalitat a la demanda d’Estat propi. Dit d’altra manera, de la possible crítica de “molts” als de dalt a la crítica de “tots” als de més enllà.

Vaig parlar, doncs, de càlcul polític de la coalició que governa el nostre país. Parlava de càlcul polític per referir-me a la intel·ligent capacitat del Govern Mas, no només de no ser engolit per la creixent riuada independentista, sinó de sumar-s’hi i agafar-ne el timó. Després, en resposta a alguns dels comentaris al post, també hi inseria en aquest apartat de beneficis partidistes els dos posteriors capítols del serial, ambdós molt més que previsibles: el fracàs de la negociació del pacte fiscal amb el Govern central i una immediata convocatòria d’eleccions a les quals la coalició governant arribaria “amb una salut de ferro”.

Arran de les enquestes publicades el passat cap de setmana sobre la propera contesa electoral, conclou encertadament el periodista Pere Martí Colom en aquest post que:

(…) les retallades no perjudiquen al Govern, perquè CiU no només no baixa, sinó que guanya escons. El govern d’Artur Mas és l’únic govern d’Europa que no es veu afectat electoralment per la crisi, perquè en aquestes eleccions els electors prioritzaran el debat nacional per damunt del social.

Que l’actual Govern Mas, no només sigui capaç de sortir indemne de la contundent política d’austeritat duta a terme els darrers dos anys, sinó que en surti reforçat, voldrà dir moltes coses. D’entrada, que existeix un context de crisi global a la qual a Europa es combat amb l’única -diuen- recepta possible; i en segon lloc, que l’estrangulament de les arques catalanes a mans de l’Estat espanyol és ja quelcom difícilment discutible.

Però que la salut de ferro de la coalició que governa el nostre país sigui un veritable rara avis en el vell continent no vol dir tant que crisi global i dèficit fiscal en siguin objectivament les raons indiscutibles com que aquestes siguin majoritàriament percebudes com les raons indiscutibles. De generar percepcions col·lectives se n’encarreguen els mitjancers als quals el propi president Mas es va referir fa ben poc com a “instruments d’Estat”, tot i que de vegades aparenten ser-ne de govern. D’analitzar i despullar aquests instruments d’Estat se n’encarrega -humilment i sense contrapartides- aquest blog.

Em queixava en l’anterior post que la “tradicional dialèctica entre una concepció liberal-individual del món i la que advoca per garantir justícia social” era constantment aixafada en el debat públic català per la qüestió nacional. I em puntualitzava un lector amb encert que això demostrava el caràcter immutablement irresoluble del tema.

Serà potser precisament aquest fatigós i irresolt problema el que ha portat i porta molts ciutadans d’aquest país a desatendre els seus neguits socials i a prioritzar el que estimen una oportunitat única que no pot ser desaprofitada. I és que ¿quan tornaran a coincidir la independència de Catalunya situada en l’eix central del debat polític i contextos de crisi econòmica global i extrema debilitat de l’Estat espanyol? La resposta fa ben comprensible la visió unitària de bona part de la ciutadania i la seva actitud -diguem-ne- refractària a tots aquells que, d’una manera o altra, amb bona o mala fe, estaríem posant aigua al vi a l’anhel de llibertat del poble català.

La pregunta cabdal aquí és, però, si és propi del periodista -o columnista o tertulià- que, en la seva posició privilegiada de generador d’opinió, procedeixi més com un fan que no pas com a analista de l’actualitat. És la seva funció fer seguidisme de l’aparentment ferm lideratge emancipador amb què el president de la Generalitat, Artur Mas, està presentant-se a la societat catalana? És la de creure -en un acte de “responsabilitat nacional”- les paraules il·lusionants d’un governant sense comprovar si es corresponen amb les accions engegades les darreres setmanes? És la de no sotmetre mínimament aquest lideratge al dubte que l’experiència prèvia amb la coalició governant ens proporciona? És, finalment, la de no esbrinar el possible percentatge d’ideologia que subjau en l’indiscutible aprimament de l’estat del benestar a Catalunya?

Totes elles són -o haurien de ser- qüestions d’obligat plantejament en qualsevol societat democràtica ja en condicions normals. Però encara més, quan ens trobem a quaranta dies d’unes eleccions que, per molt plebiscitàries en la qüestió nacional que puguin ser, acabaran dibuixant un escenari que, entre altres coses, permetrà l’enduriment, l’atenuació o un repartiment més igualitari d’unes mesures d’austeritat que s’han encebat fins ara en la part més dèbil de la ciutadania.

I és que, per si ho hem oblidat, la voluntat popular s’ha d’expressar a partir de l’exposició oberta i nítida dels programes de les diverses opcions polítiques, però també a partir de la fiscalització de la gestió pública per part d’aquell quart poder teòricament encarregat de despullar el missatge de tot artifici, encarregat de fer-nos veure què això d’aquí és gra però allò d’allà, pura palla.

Ocults en les darreres setmanes els rostres i les veus dels responsables directes dels ajustos en els sectors més sensibles de la societat, són indiscutiblement les emocions les que predominen en el panorama polític a què ens ha dut la històrica manifestació de l’11 de setembre. I en el debat emocional -com ho prova aquesta piulada de l’escriptora Eva Piquer sobre l’entrevista al president en l’Àgora d’ahir i aquesta altra del sociòleg Salvador Cardús– sembla complicat presentar batalla al ferm, serè i únic lideratge de Mas.

Que les majories parlamentàries que sorgeixin de la pròxima expressió de la veu ciutadana siguin el resultat d’un debat programàtic fred i madur -i no de comportaments en essència emocionals- dependrà en gran part del tractament que en les properes setmanes duguin a terme tant mitjans com professionals del periodisme i en el lideratge d’opinió.

Caldrà que hi estiguem atents.