Vies d’aigua en el control de la informació

Com deia en l’anterior entrada d’aquest blog, la irrupció dels “indignats” per mitjà de mecanismes allunyats dels habitualment utilitzats per configurar l’agenda político-mediàtica ja va fer trontollar de manera clara l’indubtable protagonisme de la campanya electoral. En certa manera, va ensenyar tant als professionals de la política com als de la comunicació massiva que el control de la informació presenta hores d’ara nombroses vies d’aigua.

En l’interessant 30 minuts que TV3 va programar el passat diumenge amb el títol d’Indignats, l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí explica de manera molt nítida en què es basa l’interessant canvi que estem vivint a nivell comunicatiu i que afecta molt directament el tradicional domini del poder polític sobre el què, el com i el quan es difon una informació:

El que ha succeït és que la distància entre pensar, dir i fer és un clic: penso que no estic d’acord, ho dic i ho faig. I passo d’un sms, d’un missatge bidireccional, privat, i quasi bé enclaustrat, a un missatge obert, global. Aquest és el canvi, és el canvi d’escala i el canvi de potència. És a dir, que puc parlar al món

Les xarxes socials han estat fonamentals en l’esclat i el desenvolupament d’un fenomen que s’ha extès per tot el territori espanyol, de la mateixa manera que ho van ser també en els primers brots revolucionaris a Tunísia i el posterior contagi a d’altres indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Com és obvi, ni twitter ni facebook no expliquen el rerefons ni les motivacions de cap d’aquests moviments perquè són en essència eines de comunicació, però sí que han esdevingut elements clau en l’assoliment de visibilitat superant els clàssics canals de tranmissió d’informació.

Mentre que tots aquests joves moviments reivindicatius es mouen de manera natural en aquesta xarxa virtual que és internet i en coneixen els secrets i les seves múltiples possibilitats, aquelles realitats més pròpies d’èpoques passades i que es caracteritzen per estructures organitzatives més rígides no acaben d’entendre la naturalesa del mitjà quan proven d’endinsar-s’hi. Així ho explica en el reportatge de 30 minuts Julio Alonso, fundador i director general de Weblogs, S.L:

Los políticos hasta ahora han usado twitter para contar el mismo mensaje que contaban en televisión o en cualquier otro sitio, y están acostumbrados a ellos dar el mensaje y no están acostumbrados a que la gente les devuelva retorno. Y cuando dicen algo no están acostumbrados a que les salgan 40 personas diciendo “esto que has dicho es una tontería por esto y esto y esto (…) y hace dos años dijiste algo distinto y aquí está el enlace”

I él que és d’aplicació a la classe política també ho és, segons Alonso, al món de la comunicació tradicional, no només per la transcendent qüestió de la immediatesa sinó també per la pròpia naturalesa dels seus continguts:

(…) los medios están casi tan perdidos como los políticos en esto. Han perdido centralidad. Un tertuliano es alguien que es periodista, o político o ex-político razonablemente conocido que opina de todo, de los terremotos en Japón, de la crisis económica, de las elecciones, de cualquier cosa. Claro, sobre todo en internet lo que se ve es muchísima especialización. O sea, tú puedes ir y encontrar información muy especializada sobre cualquier temática y, por lo tanto, la calidad de los contenidos y el nivel de exigencia de los lectores en cada una de las temáticas es mucho mayor

Fins que s’ha generalitzat l’ús de les xarxes socials en la ciutadania els moviments socials han tingut enormes dificultats per arribar a l’opinió pública. Qualsevol periodista que hagi fet tasques d’oficina de premsa per a associacions, entitats sense ànim de lucre o petites cooperatives coneix perfectament la tasca ingent que suposa intentar visibilitzar -ni que sigui una mica- en els mitjans de comunicació tradicionals el treball fosc de qualsevol d’aquestes organitzacions. En canvi, pels potents gabinets de comunicació d’institucions, partits polítics, sindicats, grans empreses i entitats financeres la porta dels mèdia ha estat i segueix estant completament oberta.

És per aquest motiu que parlem de superació dels canals clàssics de transmissió d’informació o de visibilització mediàtica de realitats socials poc conegudes. I és per aquest motiu que quan analitzem el fenomen de les acampades no només hem de parlar de sacsejada dels fonaments sobre els quals s’estableix el sistema de representació parlamentària basat en la lluita dialèctica entre partits polítics, sinó que hem de parlar forçosament també de profund trabals per a les estrictes i rígides estructures dels grans mitjans de comunicació. Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, ens ho exemplifica en el reportatge del 30 minuts:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

El menyspreu del canvi comunicatiu

Sense entrar en consideracions sobre la legitimitat o l’ètica de l’actuació policial del passat divendres, si hi ha una cosa que confirma l’estratègicament desastrosa operació ordenada pel Conseller d’Interior, Felip Puig, és que els gestors de la cosa pública no s’han adonat encara de la dimensió de la revolució que s’està duent a terme en el terreny comunicatiu. Si parlava a l’inici d’aquest post de les nombroses vies d’aigua que presenta el vaixell des d’on el poder polític controla la informació, qualsevol acció que s’emprengui sense tenir en compte aquestes filtracions no farà més que augmentar-ne els seus diàmetres. I amb la decisió del conseller Puig del passat divendres és evident que l’aigua ja ha arribat a cobrir del tot els peus dels comandaments.

Fins fa ben poc, el responsable d’Interior de qualsevol govern podia ordenar una contundent operació policial contra qualsevol manifestació sense haver-se de preocupar més que de donar les explicacions pertinents a partir de les informacions i les imatges aparegudes a posteriori en els espais informatius de ràdio i televisió i en la premsa l’endemà. En aquests moments, en canvi, no hi ha possibilitat que una càrrega dels anomenats agents de l’ordre públic sigui només seguida pels professionals de la informació (que, sigui dit de pas, ja han rebut en moltes ocasions les seves particulars carícies).

En l’actualitat, cada individuu que es manifesta, és a dir, cadascun dels protagonistes de la notícia, esdevé alhora agent informatiu. I molt més important encara, ha desaparegut el desfasament temporal: les fotos, els vídeos, els missatges al twitter, facebook o a qualsevol altra xarxa social, circulen per internet de manera simultània al desenvolupament dels esdeveniments. I ho sabem, la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment n’amplifica la transcendència, precisament perquè aporta un element que cap narració periodística -per molt acurada i fidel que sigui- podrà mai assolir: l’emoció.

I com que la càrrega emotiva provoca l’alteració de l’estat d’ànim, la retransmissió en directe o en semi-directe provoca tot sovint que els que van rebent l’actualització constant de les novetats de l’esdeveniment passin de manera impulsiva a l’acció i n’esdevinguin ells mateixos també protagonistes. Aquest va ser l’element primordial que el conseller Puig va menystenir en l’actuació policial que va ordenar el passat divendres a la plaça Catalunya. Una operació repressiva duta a terme a plena llum del dia, a la plaça més cèntrica de Barcelona, que s’allarga gairebé sis hores i que afecta una acampada establerta fa més d’una setmana, per tant organitzada, i que és seguida via twitter per desenes de milers de ciutadans, és simplement una operació condemnada al fracàs més estrepitós.

Perquè en aquest nou paradigma comunicatiu, quan bona part de la ciutadania ja ha pogut visionar des de tots els angles possibles vídeos explícits de la violència utilitzada pels agents de l’ordre públic contra manifestants pacífics, el pes del missatge institucional difós a través de roda de premsa, tot i l’ajut dels mitjans de comunicació més afins, simplement es desinfla.

Tal com afirma Pere Giménez a l’article de Comunicació21 a El batedor Puig:

(…) el que li hauria de preocupar [al conseller Puig] no són les portades i els articles dels diaris, sinó les explícites imatges de l’operació “neteja”. Aquestes, que no necessiten els mèdia ni per ser filmades ni perquè circulin lliurement per internet, parlen per si soles.

També en aquesta ocasió, la càrrega dels antiavalots ha comptat amb la complicitat de determinats actors del panorama mediàtic català. A banda de la molt comentada intervenció de Pilar Rahola al programa Els Matins de TV3 del mateix divendres 27 de maig, l’editorial de l’Avui del dia 28 donava suport a les raons que havien dut a engegar l’operació policial i en certa manera passava la responsabilitat de les greus conseqüències de l’operació als propis concentrats:

La presència a la plaça de Catalunya de grups minoritaris potencialment violents i sempre disposats a la brega és una evidència que els impulsors de l’acampada pacífica coneixen i contra la qual s’haurien de protegir més i millor, tant per poder continuar defensant i divulgant les seves idees amb respecte i llibertat com per continuar gaudint del suport de bona part de la ciutadania

I des de les pàgines de La Vanguardia, el periodista Albert Gimeno criticava en el seu article Vergonzoso, també del dissabte 28, l’actuació policial per tova i per mostrar a la ciutadania una actitud de debilitat:

Y a la policía, una advertencia: ver a los mossos d´esquadra correr como cobardes hiere la conciencia democrática de muchos ciudadanos. La policía no huye. O se opta por una estrategia negociadora o, si se pasa la acción, porque la negociación ha sido infructuosa, se hace con el personal necesario y sin vacilaciones

Però ni aquests exemples de posicionament favorable a l’actuació policial des de mitjans de comunicació preeminents ni les explicacions aportades en roda de premsa pel propi conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, poden minimitzar l’impacte visual i sonor d’alguns dels vídeos que circulen lliurament per internet des del passat divendres. Aquest que segueix no necessita el suport d’una veu en off; les imatges, els crits i el so dels cop de porra aporten per sí sols una càrrega emotiva tan brutal que no hi ha explicació ni discurs serè que hi pugui competir:

La veracitat no és transcendent

Davant d’aquest nou “canvi d’escala i canvi de potència” de què ens parlava a 30 minuts l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí, aquells que ostenten el poder polític, molt especialment els encarregats de la seguretat interior, ja no podran deixar de tenir en compte els possibles efectes adversos que qualsevol acció engegada podrà recollir gràcies a la no menys activa presència d’un paradigma comunicatiu que trenca amb els límits espaials i temporals que caracteritzaven la clàssica canalització de la informació.

La qüestió no és fútil. La pèrdua d’una bona part del control comunicatiu per part dels gestors públics no significa només que en l’actualitat els serà impossible que no aflorin aquelles “veritats” que fins ara podien minimitzar o directament ocultar amb la complicitat d’uns -en major o menor grau- dòcils mitjans de comunicació. Significa una cosa encara més terrible des del punt del vista del poder polític: que el que controlava fins ara els tempos i la càrrega de contingut de les notícies que generaven, serà qui a partir d’ara haurà d’aportar documentació complementària per contrastar i contrarrestar el sentit de les informacions -algunes d’elles tendencioses o falses- que la xarxa ajuda a esbombar indiscriminadament i massiva.

Aquest fet ha quedat demostrat de manera clara amb l’operació “neteja” de la plaça del passat divendres. A banda de vídeos com el que hem vist anteriorment, aquests dies han circulat per internet nombroses instantànies que, en haver-se difós de manera descontextualitzada o havent estat extretes d’una seqüència més àmplia i llençades a la xarxa en solitari, han aportat una càrrega informativa que atempta directament contra la veritat de l’esdeveniment enregistrat. En aquest sentit, per exemple, des del webpolicial s’han vist obligats a difondre les proves que refuten unes imatges que han estat difoses de manera tendenciosa (les de la suposada pallisa a un indigent en un banc de la plaça Catalunya o a un discapacitat en cadira de rodes).

Doncs aquest és el nou panorama al que s’enfronten els que han portat fins ara el timó de la informació. Les vies d’aigua en aquest vaixell no només són nombroses sinó que dia a dia es fan més grans. No és només que hi ha multitud de nous actors que generen o canalitzen informació. No és només que aquests nous actors podran aportar aquell bocí de realitat que els poders volen ocultar. I no és només que es veuran obligats a combatre en l’arena del contrast de les notícies quan estaven acostumats a que pocs mitjans dubtaven de les que ells mateixos difonien. El pitjor de tot és que la legítima exigència al dret de rectificació o a la compensació legal resultarà -si no ho és ja- del tot inútil. Qui ha de rectificar a la xarxa? Contra qui s’ha d’actuar legalment? Quin ha estat l’origen de la informació?

Preguntes balderes quan el mal ja té dimensió gegatina. Mentrestant, però, el vaixell s’enfonsa, i no podran trigar gaire a trobar-hi remei. Que no hi seran a temps a tapar totes les vies d’aigua em sembla una evidència. Se m’acut, per tant, que farien potser millor en deixar enfonsar el buc i aprendre les noves tècniques de transparent navegació submarina en el sí d’unes aigües que hores d’ara coneixen poc i poden combatre encara menys.

Anuncis

Apocalipsi a la premsa

Si aquest matí (16 de març) en llevar-nos ens hem acostat a qualsevol quiosc de les nostres ciutats ens haurem trobat amb el panorama que us exposo:

“Hecatombe”, “pànic”, “apocalipsi”, “fora de control” són algunes de les expressions utilitzades en els grans titulars de portada pels nostres diaris. En els subtítols en trobem d’altres com “èxode” o “lluita desesperada”. I en alguns s’hi acompanyen imatges de mascaretes, guants i tècnics protegits amb vestits antiradiacions.

És innegable el perill intrínsec que carrega tota central nuclear. No només la teoria, sinó les precedents experiències -Txernòbil, al capdavant- ens ho ratifiquen de manera dolorosa. També és evident que els successius incendis i fallades que s’han anat produint en els reactors de la central de número 1 de Fukushima arrel del terratrèmol de divendres passat no tenen precisament bon pronòstic. Ara bé, ¿és realment necessari que els nostres rotatius, impresos a milers de quilòmetres de l’epicentre de la notícia, caiguin d’una manera tan massiva en tècniques alarmistes més pròpies de la premsa groga?

I més quan tenim altres exemples entre la premsa internacional seriosa, tan o menys allunyada del Japó com la nostra, que presenten la crisi a la central nuclear en les seves portades d’avui, 16 de març, amb titulars que revelen la gravetat de la situació sense crear alarmismes gratuïts:

La portada del The Guardian britànic, per exemple, titula: Radiation fears grip Japan after explosions at plant (La por a la radiació s’apodera del Japó després de les explosions a la planta). O un altre diari del Regne Unit, The Daily Telegraph, obre amb aquesta portada: Thousands flee nuclear danger zone as radiation fear spreads (Milers [de ciutadans] fugen de la zona de perill nuclear mentre el temor per radiació s’extén). El mateix passa als Estats Units, on el diari The New York Times presenta la següent portada: Workers brave radiation risk at failing Japan reactors (Els treballadors desafien el risc de radiació als malmesos reactors del Japó). O fins i tot quan trobem portades més impactants no s’arriba al nivell d’alarmisme de la nostra premsa; és el cas d’USA Today, el qual obre portada amb: Radiation fears grow (Creixen els temors a la radiació). I aquesta és la portada del The Wall Street Journal (edició asiàtica): Japan officials make gains as nuclear crisis sparks rift (Els dirigents del Japó fan avenços mentre la crisi nuclear provoca divisió).

Com veiem es parla de pors o temors a la radiació que s’extenen pel país, de perill nuclear que provoca evacuacions a la zona, de desafiament del risc… Però no hi trobem ni pànics, ni èxodes, ni hecatombes ni, per suposat, apocalipsis.

Certament, el Comissari Europeu d’Energia, Günther Oettinger, en afirmar ahir que “s’ha parlat d’Apocalipsi i en la meva opinió és una paraula molt ben triada” (veure notícia Catalunyapress), ha servit en safata a la nostra premsa escrita la possibilitat de llençar-se a la publicació d’aquests titulars tremendistes sense cap remordiment. Al cap i a la fi, si ho ha dit el responsable europeu d’energia, tenim carta blanca.

La qüestió que he esmentat al principi és, però, la mateixa. Malgrat la gravetat de la situació, malgrat els perills reals que comporta una fuita radiactiva i malgrat les paraules poc mesurades del representant europeu, ¿realment era necessari des del punt de vista purament informatiu optar per aquestes portades? A Catalunya i a Espanya sembla ser que sí.

——-

De moment, us deixo l’informe de situació dels sis reactors de la central que difonia a les 15:00 (7 del matí hora nostra) The Japan Times:

1.- Reactor nº1: fallada de refrigeració, parcial fusió del nucli, emissió de vapor, edifici malmès des de dissabte per l’explosió d’hidrogen, bombeig d’aigua de mar

2.- Reactor nº2: fallada de refrigeració, bombeig d’aigua de mar, exposició completa de barres de combustible de manera temporal, emissió de vapor, edifici malmès el dilluns per l’explosió al reactor nº3, recipient de contenció malmès el dimarts, temor a la possible fusió del reactor nuclear

3.- Reactor nº3: fallada de refrigeració, temor a la fusió parcial del nucli del reactor, emissió de vapor, bombeig d’aigua de mar, edifici malmès el dilluns per explosió d’hidrogen, alt nivel de radiació detectat als voltants el dimarts, columna de fum observada el dimecres, recipient de contenció probablement malmès

4.- Reactor nº4: sota manteniment en el moment del terratrèmol, incendi el dimarts causat probablement per explosió d’hidrogen, no s’observa el nivell d’aigua de la piscina, s’observa incendi el dimecres a l’edifici que allotja el reactor, no s’ha abocat aigua a la piscina

5.- Reactor nº5: i nº6: sota manteniment en el moment del terratrèmol, augment lleuger de la temperatura a la piscina de combustible utilitzat

I, per si voleu informació actualitzada de primera mà de la situació a la central nuclear, aquí teniu tres enllaços als diaris japonesos en anglès:

The Daily Yomiuri Online

The Mainichi Daily News

The Asahi Shimbun

Els mitjans segrestats

Fa un parell de setmanes The Guardian, el diari liberal per excel·lència del Regne Unit, llençava en exclusiva les confessions d’un iraquià les mentides del qual haurien dut als Estats Units a atacar Iraq l’any 2003 amb el pretext de l’existència d’armes de destrucció massiva. Us en deixo l’enllaç a la notícia principal del 15 de febrer: How US was duped by Iraqui fantasist looking to topple Saddam (“Com els Estats Units van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam“).*

*al final d’aquesta entrada insereixo també la resta d’informacions relacionades del mateix diari britànic

Em faig ressò d’aquestes declaracions en exclusiva, no tant per la importància del fet en sí -tot i que arriba vuit anys tard, evidentment la té- sinó perquè un periodista i escriptor britànic, Jonathan Cook, les ha utilitzat per exemplificar quin són els límits de la professió periodística en els mitjans de comunicació occidentals. L’article de Cook de 28 de febrer es titula An empire of lies: why our media betrays us, però us deixo l’enllaç a una traducció catalana que he procurat que sigui el màxim de fidel a l’original: Un imperi de mentides: per què els nostres mitjans ens traeixen (tot i que és particularment extens mereix ser llegit íntegrament).

El que motiva Cook a escriure aquest article és el fet que fins i tot The Guardian, un diari reconegut per la seva independència dins dels grans mitjans occidentals, no es veu capaç de presentar una informació que afecta els grans poders mundials de manera fidel als fets que el propi mitjà exposa en el seguit d’informacions difoses. Afirma Cook que, el que per a qualsevol lector curós de l’exclusiva ha de resultar evident, és a dir, la total desacreditació dels Estats d’Units -l’administració Bush, per ser exactes- així com també de la resta de països aliats i grans mitjans de comunicació com a còmplices, The Guardian ens ho ven com un error terrible provocat per l’engany de Raffid al-Janabi (Curveball per a la CIA), un desertor iraquià que cercava asil a Alemanya i que es va inventar la història de les armes de destrucció massiva.

En el reportatge de The Guardian -explica Cook– apareixen varis aspectes que contradiuen el titular principal (recordem: “Com els EUA van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam”):

Un va ser que les autoritats alemanyes havien demostrat ràpidament que la seva història sobre les armes de destrucció massiva era falsa (…) Les autoritats alemanyes van perdre ràpidament l’interès en Janabi i no va tornar a ser entrevistat fins a finals de l’any 2002, quan va créixer la pressió per part dels EUA per aconseguir un pretext convincent per atacar l’Iraq.

Una altra revelació interessant va ser que, malgrat la necessitat vital d’analitzar tots els fets que aportava el testimoni de Curveball –tenint en compte que el que hi havia en joc era un atac preventiu contra un estat sobirà– els Estats Units mai no es van molestar a interrogar Curveball ells mateixos.

Una tercera revelació va ser que el cap de les operacions de la CIA a Europa, Tyler Drumheller, va transmetre els consells de la intel·ligència alemanya que qualificaven el testimoni de Curveball d’altament dubtós. El cap de la CIA, George Tenet, simlement va ignorar l’avís.

El final d’aquesta història ja el coneixem: el mes de març de 2003 va iniciar-se l’atac dels EUA i els seus aliats contra l’Iraq, després que unes setmanes abans el membre més moderat de l’agressiva administració Bush, l’aleshores Secretari d’Estat, Colin Powell, hagués presentat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides les proves concloents (que ara s’han revelat falses en l’exclusiva de The Guardian) de l’existència d’armes de destrucció massiva al país regit per Sadam Hussein.

Recordem la intervenció del Secretari d’Estat, Colin Powell (febrer de 2003):

Segons Cook, de la pròpia lectura del reportatge de The Guardian queda ben clar que, a manca de legitimitat internacional, els EUA necessitaven amb urgència donar vida a la història de Janabi per molt desacreditada que pogués estar:

Tanmateix, l’informe fals de Janabi era vitalment útil: per bona part del públic americà afegia una capa de credibilitat a l’argument inversemblant segons el qual Sadam era un perill per al món; va ajudar a enfortir els vacil·lants aliats en l’encarament amb les seves pròpies i dubitatives opinions públiques; i va portar a bord Colin Powell, l’antic general que era vist com la principal veu del seny en l’administració.

En canvi, continua el periodista britànic, The Guardian decideix carregar la voluntat de l’acció en el desertor iraquià, i no només en el titular que hem esmentat anteriorment:

En el text, se’ns diu que la presentació de Powell a les Nacions Unides “revelava que els agressius òrgans de decisió de l’administració Bush s’havien empassat” la història de Curveball. En un altre moment se’ns diu que Janabi “va aconseguir fer empassar un dels més grans ardits confidencials en la història de la intel·ligència moderna”

Actuant d’aquesta manera, tot i les evidències que la seva pròpia recerca feia emergir, The Guardian assumia que:

Curveball va portar l’administració Bush a fer un desastrós mal càlcul. Vist d’aquesta manera, la Casa Blanca havia estat, doncs, la víctima real de les mentides de Curveball, no en canvi el poble iraquià –més d’un milió dels quals són morts com a resultat de la invasió, segons apunten les millors xifres que s’han pogut obtenir, i quatre milions dels quals s’han vist forçats a exiliar-se.

Com deia anteriorment, la voluntat de Jonathan Cook no és debatre sobre la transcendència de la notícia en sí (que de totes maneres es veu limitada pel fet que, vuit anys després, ja no hi ha en actiu cap responsable d’aquella invasió il·legal i que tot el mal ja està fet), sinó utilitzar-lo d’exemple molt il·lustrador del poc marge d’acció que els grans mitjans de comunicació occidentals tenen a l’hora d’apropar-se als esdeveniments que amenacen les elits que ostenten el poder.

I és que en el seu article, Cook ens fa una posada al dia del que en l’actualitat significa ‘imperi’ o ‘poder imperial’, que ja no es trobaria en el típic estat-nació que s’enforteix i que allarga la seva influència a d’altres territoris per mitjà de la força o del domini econòmic, sinó que residiria:

(…) en una elit imperial transnacional els interessos de la qual no estan limitats per fronteres i els poders de la qual eludeixen del tot els controls morals i legislatius.

Segons l’articulista, aquestes elits necessiten per a la seva supervivència la complicitat de l’opinió pública de l’anomenat món occidental:

L’èxit de les elits imperials depèn en gran part de la creença compartida entre el públic occidental que “nosaltres” els necessitem per assegurar el nostre mode de vida i la nostra seguretat i, alhora, que nosaltres som els seus amos.

I és en aquest punt on Jonathan Cook destaca la importància cabdal que juguen els nostres massius mitjans de comunicació. Perquè aquesta complicitat que -afirma- necessiten les elits globals per perpetuar el seu poder no pot crear-se de cap altra manera sinó amb l’ajuda dels encarregats de generar els corrents massius d’opinió en les nostres societats:

El treball de santificar aquestes asseveracions* –i assegurar que no són sotmeses a cap anàlisi– recau en els nostres dominants o massius mitjans de comunicació. Les empreses occidentals són les propietàries dels mitjans, i la seva publicitat fa que la indústria sigui rentable. En aquest sentit, els mitjans no poden acomplir la funció d’eina controladora del poder, perquè de fet ells són el poder. És el poder de l’elit globalitzada que controla i limita els horitzons imaginatius i ideològics dels lectors i els televidents dels mitjans. I ho fa per assegurar que els interessos imperials, que són sinònims dels de les empreses, no estan amenaçats.

*Cook en fa una llista

Un altre fet que exemplificaria, segons Cook, que aquesta notícia en concret amenaça els grans interessos globals és que en el propi rovell de l’ou, precisament allà on es va cuinar la invasió d’Iraq, d’entre el total de grans mitjans teòricament controladors del poder només ha aparegut una petita referència al The New York Times amb aquest titular: Iraqi says he made up tale of biological weapons before war (“Un iraquià diu que es va inventar la història de les armes biològiques abans de la guerra”).

Mentrestant, a casa nostra -i això ja no és obra del periodista britànic- trobem les següents informacions i aquests titulars:

És ben curiós observar com els tres primers titulars (les informacions que són pròpiament notícies) fan recaure també, com destaca Cook quan parla del reportatge de The Guardian, la voluntat de l’acció en el disident iraquià. En canvi, de la lectura del desenvolupament de la informació (especialment en la notícia d’El País) resulta evident que el titular que qualsevol estudiant de primer de periodisme hagués redactat seria per exemple el següent: “Els EUA ja sabien abans de la invasió que el testimoni que la justificava era fals”. De la mateixa manera, en la notícia del The New York Times que us enllaçava abans també centra “les culpes” en el desertor del règim de Sadam Hussein i, tot i que també en el text emergeix de manera clara la responsabilitat primera dels Estats Units en tot l’assumpte, finalitza el redactat amb un paràgraf del tot il·lustrador:

En una entrevista realitzada en alemany i traduïda per The Guardian, [Janabi] afirma: “Creieu-me, no hi havia altra manera de portar la llibertat a l’Iraq. No hi havia d’altres possibilitats.”

Dit d’altra manera, com afirma Quim Monzó en la seva columna a La Vanguardia de 23 de febrer, A grandes fines, grandes medios. En l’article, Monzó presenta uns quants exemples (també el de Janabi) de la vitalitat de la cèlebre sentència “la fi justifica els mitjans”. Des de la meva òptica personal -i potser sí, reblant una mica més el clau- no és difícil de relacionar aquests “mitjans” a què fa referència amb els propis mitjans de comunicació massius.

Tornant a l’article de Jonathan Cook, uns darrers apunts sobre la manera com eviten els mitjans de comunicació del món occidental tractar en profunditat i total honestedat aquells fets que afecten de manera directa les que -recordem- ell anomena ‘elits empresarials’. Cook explica que evidentment els nostres mitjans no són el Pravda, el que va ser el diari oficial del règim soviètic, sinó que:

(…) discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”.

(…) rarament se’ls diu als periodistes –com a mínim, no directament–  què han d’escriure. Els mitjans han desenvolupat processos de selecció i jerarquies entre el seu personal de redacció –anomenats “filtres” pels crítics dels mitjans Ed Herman i Noam Chomsky–  que garantitzen que aquell periodista veritablement independent o discrepant no arribi mai a posicions d’influència real.

De totes maneres, Cook veu darrerament una certa obertura (o un cert aixamplament dels marges d’acció) en el desenvolupament de la tasca periodística en els grans mitjans de comunicació occidentals. Probablement -diu el periodista- es deu a l’aparició de nous mèdia, dels quals potser Wikileaks n’és el més visible, que haurien anat trencant poc a poc el monopoli informatiu de les nostres societats.

Per acabar, utilitzant la metàfora d’una finestra que poc a poc hem d’anar obrint abans que ens la tanquin de cop, el periodistra britànic afirma que aquests símptomes de lleugera democratització en els massius mitjans han de ser aprofitats pels públics i les audiències occidentals per tal que no puguin reeixir els intents de fagocitar qualsevol dissidència comunicativa:

Aquesta és una oportunitat que tots plegats hem d’alimentar. Hem d’exigir més honestedat als mitjans de comunicació; els hem d’avergonyir estant nosaltres millor informats que els gasetillers que només reciclen notes de premsa oficials i hem de demanar poder accedir-hi; i els hem de descartar, com de fet ja està succeint, en la cerca de millors fonts d’informació.


Per si us pot ser d’interès, i com us he dit al principi de l’article, aquí teniu els enllaços a tota la sèrie d’informacions difoses per The Guardian en relació al cas de Rafeed al-Janabi “Curveball”:

15 de febrer:
 16 de febrer:
 17 de febrer: 
 20 de febrer:
  22 de febrer:
. Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable” . Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”

Revelacions interessades?

Segons una notícia apareguda el dia d’avui a The New York Times, el passat mes d’agost el president Obama hauria demanat als seus assessors en política internacional que li elaboressin un informe secret al voltant del descontentament social en el món àrab, informe que hauria conclòs que alguns països, com Bahrain i Iemen, i molt especialment, Egipte, eren susceptibles de patir revoltes populars.

En la notícia difosa per aquest rotatiu, el president hauria sol·licitat propostes de com l’administració podria empènyer el canvi polític en països regits per autocràcies però que alhora fossin valuosos aliats dels Estats Units. L’informe classificat de 18 pàgines ja hauria intentat resoldre el problema amb què s’ha acabat trobant la Casa Blanca els darrers dies quan s’ha apropat als afers d’Egipte, és a dir, com aconseguir equilibrar els seus propis interessos estratègics amb el desig d’evitar una més àmplia inestabilitat enfront de les demandes de democràcia dels pobles de la zona.

De fet, segons el The New York Times, la Casa Blanca hauria estat mantenint reunions setmanals amb experts del Departament d’Estat, la CIA i d’altres agències per tal d’analitzar la situació i anar marcant les pautes a seguir durant el desenvolupament dels esdeveniments. L’informe, que s’hauria mantingut en secret per tal d’evitar les pressions dels països àrabs sobre els Estats Units, hauria guiat i estaria guiant en el present els passos de la política de l’administració nord-americana envers les revoltes de la zona, des del fet d’aconsellar no parlar de canvis polítics en cap de les reunions diplomàtiques, comercials o militars amb aquests països, fins a ajudar a modelar missatges com el discurs de la Secretària d’Estat Hillary Clinton el gener a Qatar on criticava la resistència als canvis per part dels líder àrabs.

Fonts de l’administració no identificades

Contràriament a la desorientació que l’administració Obama ha semblat patir les darreres setmanes, el conjunt d’aquestes revelacions apuntarien que en realitat els Estats Units no només no haurien estat sorpresos davant les revoltes que s’han produït a la zona sinó que a més estarien seguint les pautes resultants de l’informe requerit pel propi president. És molt necessari assenyalar, però, que la notícia sorgeix de les declaracions que van fer al diari nord-americà uns -anònims- alts funcionaris de l’administració Obama, cosa que The New York Times va recordant, això sí, en tot el seu desenvolupament. No obstant, que aquests membres no identificats de la Casa Blanca constitueixin l’única font en què es basa la informació, és un fet que forçosament ha de tenir-se en compte a l’hora de ser valorada globalment.

A nivell estatal, segons em consta, la revelació del The New York Times ha estat recollida de moment per: La Vanguardia, l’Avui i per les dues principals capçaleres de Unidad Editorial, El Mundo y el diari econòmic Expansión. És obvi que tots quatre rotatius es remeten a la notícia apareguda en el diari nord-americà però, en canvi, només La Vanguardia revela d’on prové originàriament la informació:

De acuerdo con el rotativo, que cita a fuentes del gobierno no identificadas, el informe clasificado, de 18 páginas, concluyó que, de no realizarse “amplios cambios políticos”, países desde Bahréin a Yemen “estaban maduros para una revuelta popular”.

En el cas de El Mundo, no queda en cap cas clar l’origen primer de la informació i tan sols inclou una cita d’un funcionari anònim que suposadament havia participat en l’elaboració de l’informe:

“Quedó claro que Egipto estaba en la mente del presidente Obama“, asegura un funcionario que participó en el informe y que pidió permanecer en el anonimato. “Egipto es el ancla de la región y había muchas incógnitas sobre la sucesión en el país”, añade.

Tant Expansión com Avui no fan esment que la informació prové de fonts no identificades de la pròpia administració nord-americana.

En tots els casos, però, sorprèn especialment la contundent redacció periodística. Tenint en compte que, repeteixo, la font principal de la informació prové d’una revelació no oficial feta per uns indeterminats i no identificats funcionaris de l’administració Obama, el llenguatge utilitzat és excessivament categòric i no introdueix el dubte que potser hauria estat adient emprar en aquest cas. Expansión, per exemple, afirma en dos paràgrafs extractats que:

Este documento fue encargado por el presidente de Estados Unidos, Barack Obama, para tener información sobre cuáles era los puntos más calientes del mundo árabe.

Obama también presionó a sus asesores para estudiar los levantamientos populares en América Latina, Europa del Este y el Sudeste de Asia para determinar cuáles han funcionado y cuáles no, según afirma el diario estadounidense.

En canvi, la introducció d’un condicional (“este documento habría sido encargado por el presidente de Estados Unidos…”. o “Obama también habría presionado a sus asesores para estudiar…”) hagués aportat una càrrega informativa molt més veraç.

O, en cas d’optar per aquests temps verbals més directes, hagués estat més convenient anar recordant en tot el desenvolupament de la informació la mena de font utilitzada. Perquè tot i que el contingut pot haver estat subministrat per elements de l’administració molt fiables i The New York Times pot ser, en sí mateixa, una font fiabilíssima, cal difondre aquesta mena de notícies introduint-hi els matisos i atenuants necessaris. Més quan encara tenim força present la invasió de l’Iraq de 2003 i la gran quantitat de missatges únics, no contrastats i emanats d’interessos ben particulars que van anar difonent els mitjans de comunicació de tot el món.