D’arbre en arbre i tiren ells

El passat 15 d’octubre, el Matí de Catalunya Ràdio abordava en la seva secció La societat es mou la polèmica “venda” del nom de les estacions del metro que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, havia anunciat un mes abans en el marc de la presentació als empresaris d’un pla global de patrocini corporatiu. En la conversa moderada per Marta Romagosa i la pròpia conductora del programa, Mònica Terribas, van intervenir el vicepresident executiu de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Dídac Pestaña, el professor de direcció de màrqueting d’UAB i Esade, Josep M. Galí i, a través de connexió telefònica, el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González.

Per obrir la xerrada, el professor de màrqueting Josep M. Galí explicava en què consistia el concepte naming rights:

Hi ha una sèrie d’actius intangibles, que són els noms de les coses, els llocs geogràfics, normalment són actius públics, que tenen un gran coneixement i que es poden llicenciar: tu pots cedir a un privat i que pagui uns diners per associar-lo a una cosa que a ell li pugui interessar

Tot seguit, Dídac Pestaña, vicepresident executiu de TMB, detallava quina part de l’espai públic es veurà afectada per una operació patrocinadora que busca ajudar a eixugar el dèficit de la companyia:

(…) en realitat, tots els nostres actius. En dues etapes: en una primera etapa molt més centrat en temes d’estacions de metro i de línies de metro, bus turístic, funicular, telefèric; i en una segona etapa entrant més en parades d’autobús, en línies d’autobús… En definitiva, tots els nostres actius

I afegia el representant de TMB que la gestió comercial d’aquests espais i la tasca de trobar patrocinadors que s’hi vulguin associar ha estat adjudicada, després de concurs públic, a una empresa exclusivista (IMG Group).

Definit el concepte i descrita succintament l’operació, les dues moderadores engegaven el debat plantejant als convidats les següents qüestions:

  1. Límits a l’hora de proposar clients tenint en compte que parlem de serveis públics. Segons Pestaña, manarà la normativa sobre publicitat, per tant, ni marques d’alcohol ni de tabac ni d’articles per a adults i sempre reservant-se TMB la decisió final de si acceptar o no cada proposta.
  2. Límits en la selecció d’estacions patrocinables. Totes hi estarien obertes, segons Pestaña, però s’utilitzaran les més atractives per a les marques (per trànsit o per ubicació).
  3. Durada adequada de cada patrocini. Tant Galí com Pestaña consideraven convenients contractes relativament llargs.
  4. Benefici real d’aquest tipus de visibilització per a la marca. “L’acció comercial agregada necessita una cobertura de notorietat (espontània) i de presència al carrer” (Galí).
  5. Actius que desperten major interès per a la marca. Afirmava Pestaña que les estacions de metro més centrals són les que estan generant més interès.
  6. Possible canvi de mentalitat de la ciutadania i supressió del tabú de l’ús publicitari de l’espai públic. Segons Galí, “depèn del model de societat que tu estimis convenient. (…) S’ha de valorar si de la utilització de l’espai públic se’n treu un benefici social superior a l’impacte que es pugui considerar negatiu. Al final, això és una decisió que ha de prendre el polític”.
  7. Experiència madrilenya. Respon el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González: “Hay que ponerlo en una balanza, y pensar que esto genera una serie de ingresos importantes para la compañía”. “También abrimos el espacio de metro a otras actividades, culturales, deportivas, presentación de productos, es decir, el metro se configura no sólo como medio de transporte público sino como un escaparate más”.
  8. Parlem de patrocini, no de privatització d’estacions. “Per això! -exclamava Pestaña- Concretament, davant la pregunta a la ciutadania [en el previ estudi d’opinió] de què opinaven del patrocini d’una estació de metro per aconseguir majors ingressos per al transport públic, el 85% deien que hi estaven d’acord”.

Aquests són els ítems que, a parer meu, van protagonitzar la major part de l’espai que el principal programa de la ràdio pública nacional de Catalunya va dedicar-li el dimarts passat a aquesta novedosa forma de patrocini corporatiu. Resumint-los: àmbit físic (espai i durada) i ètic (tipus d’anunciant acceptable) de l’operació, actius interessants per a l’anunciant, beneficis d’aquest tipus de publicitat per a l’anunciant, beneficis econòmics per a l’empresa de transport, èxit de l’experiència similar més propera, acceptació (positiva) de la ciutadania i (presumptament inevitable) canvi de xip d’aquesta ciutadania vers l’ús publicitari de l’espai públic.

Potser per això, percebent incomplet i descontextualitzat el debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio, el professor de màrqueting, Josep M. Galí, va creure convenient introduir-hi a la part final una reflexió general al voltant dels costos/beneficis socials de l’ocupació comercial de l’espai públic que ja havia apuntat -sense cap receptivitat per part de la moderació ni, evidentment, de Dídac Pestaña– minuts abans.

És extens, però val la pena. I venia precedit d’un prudent -i significatiu- “no sé si toca ara”:

(…) el que està clar és que si nosaltres esperem que AENA visqui dels centres comercials dels aeroports, si esperem que ADIF o RENFE visquin dels centres comercials de les estacions, si esperem que TMB i el Metro…, l’agregat de tot això provoca una societat en què l’estimulació del consum és absolutament brutal. I què passa amb això?: doncs que des del punt de vista del model de societat que un vol hi ha gent que ho considerarà bé i hi ha gent que ho considerarà malament. Hi ha ciutats que ho han considerat malament: a Sao Paulo es va fer un referèndum i la gent va dir que no volia publicitat al carrer, i van treure la publicitat del carrer. A França hi ha vàries ciutats en què la regulació de la publicitat ha estat absolutament estricta i no es pot ocupar l’espai públic

(…) La pressió comercial de les marques i de les multinacionals és infinita; tenen un poder tremendo. Llavors és el poder polític el que arriba un moment que diu fins aquí hem arribat, d’aquí no podem passar

(…) Aquí no ens podem imaginar la invasió terrible de l’espai públic als Estats Units: als EUA hi ha una empresa que té 350.000 pantalles de televisió a les aules dels alumnes d’escoles públiques, i aquesta empresa ven espais publicitaris de 30 segons a 300.000 $

(…) La deriva del sistema és aquesta. I arriba un moment que una societat ha de decidir fins a quin punt vol que la pressió de les marques i de la publicitat acabi contaminant tota la vida pública

L’espai finalitzava amb l’opinió d’uns quants oients i una intervenció final de Dídac Pestaña en què recalcava que la mesura persegueix contribuir a finançar el transport públic de Barcelona.

Arbre rere arbre

Brutal estimulació de consum, pressió infinita de les marques, invasió terrible de l’espai públic, contaminació publicitària de tota la vida pública, deriva del sistema, poder polític encarregat de marcar-ne els límits, model de societat desitjat… Poca broma amb els conceptes i alertes que el professor de màrqueting, Josep M. Galí, llençava en la seva darrera intervenció a l’espai ‘La societat es mou’ d’El Matí de Catalunya Ràdio d’aquell dia.

Parem atenció, però, a la sobtada cautela del professor a què m’he referit abans: el “no sé si toca ara” previ a la seva reflexió final.

La ràdio pública nacional plantejava un debat de 20 minuts sobre un tema especialment sensible per a la ciutadania, un tipus d’intervenció en l’espai públic de Barcelona que, més enllà de modificar-ne la seva fesomia, comporta la transfiguració de denominacions que són part del recorregut vital -físic i mental- i de l’arrelament i identificació de tota una comunitat. Tot i amb això, Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara” just abans de la seva exposició.

La ràdio pública nacional plantejava un debat sobre un tipus concret de comercialització de l’espai públic que, sumat a experiències ja arrelades i a d’altres que aquesta novetat podria obrir en el futur, indicaria l’assumpció com a realitat ineludible del que és una qüestió pura i dura de model de societat, per tant, subjecta a la discussió i decisió per part de la ciutadania i dels seus representants polítics. Tot i amb això, el professor Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara”.

Excés de prudència per part del professor de màrqueting? O resultat d’un ambient mediàtic poc propici? Anem enrere i comprovem-ho.

Com hem assenyalat a l’inici, el dia 13 de setembre l’alcalde de Barcelona presentava als empresaris el programa de patrocini corporatiu, en què s’inclou la novedosa comercialització de la denominació de les estacions. Ho explicava de manera extensa -i sense ometre cap de les seves bondats- el digital de TMB Hora Punta. Aquell mateix dia -o el següent- ja se’n feien ressò els principals mitjans catalans. Alguns en destacaven el seu caràcter patrocinador o d’annexió de marques al nom de les estacions, com BTV, en el seu Notícies Migdia (minut 6:49 a 8:42), El Punt Avui o El País Catalunya, mentre que d’altres ho qualificaven directament de venda de la denominació, com El Periódico de Catalunya, el diari Ara o l’edició digital de La Vanguardia, diari que, en la seva versió impresa, en feia l’endemà una exhaustiva crònica (publireportatge?) en la seva secció Vivir en Barcelona; en destaco aquest descriptiu paràgraf:

El patrocinio no será únicamente más visibilidad para una marca; irá más allá. Por ejemplo, podrán organizarse eventos en ciertos espacios, con lo que las marcas pondrán en marcha acciones directas (actuaciones musicales, exposiciones, presentaciones…) que mejorarán la experiencia del usuario y permitirán al patrocinador llegar a nuevos clientes o mejorar su relación con los que ya tiene

Però després d’aquest anunci i fins al debat proposat trenta-dos dies després a la nova casa de Mònica Terribas, el que trobem és, en essència, un vast desert.

Les excepcions informatives han estat el posicionament contrari del cap del grup socialista a l’Ajuntament, Jordi Martí, recollit per l’edició digital de La Vanguardia el mateix dia 13 de setembre; l’alerta sobre el triomf de la idea que “amb diners tot és possible” efectuada per Ricard Gomà, president del grup d’ICV al consistori barceloní i que recollia la cadena SER Catalunya quatre dies més tard; i la inviolabilitat del nom de l’estació Catalunya l’11 d’octubre, particular neguit informatiu del diari Ara en tota aquesta qüestió.

En el terreny de l’opinió topem amb una densitat similar. Dues referències en el diari bandera del Grupo Godó: ‘Baja en Poble Sec Dodotis’, on Màrius Serra porta el patrocini de les estacions de metro al seu habitual terreny verbívor, i ‘Money makes the world’, amb un Quim Monzó definitivament domesticat pel sistema, tot qualificant de paradoxals les queixes per una intervenció en els topònims que reportarà guanys a l’empresa de transport quan la majoria de ciutadans anem pel carrer lluint gratuïtament les marques de les peces de roba per les quals, a més a més, hem pagat.

Mentre que, des d’una visió crítica de l’assumpte, destaquen l’article de Josep M. Pascual a El Punt Avui ‘Metro de Madrid S.A.-TMB’, i dues opinions a eldiario.es: ‘Jo baixo a Catalunya-Durex. I tu?’ de Cristina Palomar, i el molt contundent ‘Se vende lo que sea, precio a convenir’ de Lucía Lijtmaer.

Abans de continuar amb l’anàlisi, crec que és moment d’apuntar el context dins del qual se situava l’anunci del pla de patrocini corporatiu. I és que aquell mateix matí i exactament en el mateix escenari en què es demanava l’empresariat que s’associés a la Marca Barcelona i al prestigi d’una xarxa de transport que, segons el president de TMB, Joaquim Forn, és “el millor aparador per a les empreses”, l’alcalde Trias obria la porta a una consulta ciutadana per presentar o no la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, possibilitat que es confirmava de manera oficial pocs dies després. Com sabem, els Jocs “blancs” (consulta, debat sobre la seva conveniència, retirada de la candidatura per 2022, i interrogant sobre el 2026) han sobresortit des d’aleshores en l’agenda mediàtica amb notable intensitat.

L’altre obligat apunt contextualitzador vindria a explicar l'”arbre rere arbre” amb què he titulat aquest apartat. I és que si bé és cert que l’element més cridaner de l’ofensiva comercialitzadora de l’espai públic -i més susceptible d’esdevenir polèmic- seria a priori el de la redenominació de les estacions de metro (arbre 1), no hauria de sotmetre’s només a un simple i aïllat anàlisi. Dues setmanes després d’aquest anunci, TMB informava de la prova pilot de venda de llaminadures als busos de la ciutat, fet més anecdòtic però que es justifica amb el mateix argument d’aconseguir “ingressos complementaris” per a l’empresa (arbre 2). I com que tot plegat sembla que busca ajudar a eixugar el terrible dèficit de TMB, què tal provar de trencar l’opacitat imposada -i acceptada pels mitjans lliures- sobre els sous i privilegis dels 603 directius de l’empresa no subjectes a conveni (arbre 3), assumpte abordat molt rarament?

I si obrim una mica més el focus, i ens allunyem de la gestió de TMB i de la publicitat en els “seus” actius, potser tampoc no hauríem de deixar de tenir en compte el comunicat que havia emès l’Ajuntament el 6 de setembre i pel qual informava sobre la venda del darrer 15% de participació en els serveis funeraris (arbre 4), notícia que va passar sense pena ni glòria. Com probablement tampoc no hauríem de menystenir l’anunci fet efectiu abans de l’estiu de privatització de la gestió de 15 aparcaments que gestionava l’empresa municipal BSM, diners que en aquest cas es destinarien a posar al mercat un miler de pisos socials de lloguer (arbre 5). Per no esmentar l’afer de la samarreta del Barça amb què Nike va vestir durant tres setmanes l’estàtua de Colom el passat mes de maig (arbre 6).

Algú objectarà que aquests presumptes -i no únics- arbres són una mescla terriblement agosarada d’accions patrocinadores o comercialitzadores a l’espai públic amb d’altres de privatitzadores de la gestió o de venda de participació en els serveis municipals. Segur que ho és. Resulta, però, innegable -i sorprenent, tractant-se d’un ajuntament solvent com el de Barcelona- la progressiva tendència a desprendre’s d’algunes càrregues o de cercar diners privats per ajudar a eixugar serveis deficitaris. I, en tot cas, des del punt de vista periodístic -recordem-ho, també un servei públic– és incomprensible la descontextualització per defecte d’informacions (o arbres) que, tot i les seves particularitats, coincideixen en què actualitzen la manera com es gestionen els diversos serveis que la municipalitat presta a la ciutadania i, en teoria, en subratllen les tendències i n’estimulen el debat ciutadà.

És evident que la informació diària no permet traçar les derives polítiques ni els models de societat a què feia referència el professor Galí; és més, podem assegurar que aquesta rutina informativa diària fins i tot fomenta -involuntàriament, essent molt amables- la inconsciència general sobre el tot de què forma part allò que s’explica. Per mostrar aquest quadre global habitualment ocult el periodisme compta amb d’altres gèneres imprescindibles: els reportatges, els debats i les entrevistes en profunditat.

I en aquest sentit, cal destacar que des del 13 de setembre, anunci del pla de patrocini corporatiu, hi ha hagut -que em consti- tres magnífiques ocasions per situar la novedosa fórmula publicitària a la ciutat en el seu presumpte context. A banda del debat a El Matí de Catalunya Ràdio que ens serveix de fil conductor en aquest post, s’han produït en aquest període dues entrevistes a l’alcalde Trias i un debat en profunditat amb la seva presència en els principals mitjans del país. Per ordre cronòlogic, a Ara TV (14 de setembre), TV3 (19 de setembre), TVE Catalunya (26 de setembre). Vegem-ne el tractament.

Antoni Bassas entrevistava l’alcalde per Ara TV el dia després de l’anunci del patrocini de les estacions del metro (total: 50 minuts). Dos temes predominants: el procés sobiranista (11 de setembre, Via Catalana i consulta 2014) i els Jocs Olímpics d’hivern. D’altres temes abordats més concisament: el carrer Joan Antoni Samaranch, el turisme i les seves derivades, l’habitatge social, l’externalització de les escoles bressol, les futures infraestructures i obres a la ciutat, les despeses pel transport en horaris intempestius dels partits del Barça, i la possible reelecció de l’alcalde.

Quatre dies més tard era Agustí Esteve qui entrevistava l’alcalde al 2324, el programa nocturn de reflexió i anàlisi de TV3 (total: 30 minuts). Temes que s’hi plantejaven: els Jocs Olímpics i la consulta a la ciutadania, les imminents festes de la Mercè, la situació immilorable de les finances de Barcelona en comparació amb les de Madrid, el deute de la Generalitat a l’Ajuntament, les principals infraestructures (aeroport i connexió amb metro, AVE amb connexió directa amb París). I una pregunta final: “es poden ampliar la consulta als ciutadans sobre d’altres temes que els afecten?”, amb resposta de l’alcalde: “hi ha processos participatius amb els veïns; s’ha d’estar obert a totes les consultes”.

Passada una setmana, l’alcalde Trias tornava a visitar un plató de televisió, a TVE Catalunya, en aquest cas, i en format debat moderat per la periodista Cristina Puig i amb la intervenció de diversos periodistes i analistes de l’actualitat, entre ells l’etern Màrius Carol, Andreu Mayayo i el subdirector d’Expansión, Martí Saballs (total: 42 minuts). Com a punt de partida, un petit recull d’opinions de ciutadans sobre els Jocs Olímpics d’hivern, sobre el turisme i sobre allò que consideren principal problema de la ciutat, i una primera pregunta de la moderadora a Xavier Trias, com a secretari general adjunt de CiU, sobre les incongruències internes amb Duran i Lleida i el procés sobiranista.

Entre Jocs Olímpics, Barcelona com a història d’un triomf i el seu futur en una possible Catalunya independent, turisme i morir d’èxit, infraestructures inacabades (Línia 9), polèmica per la no autorització del rodatge de la sèrie “Isabel” i menjadors socials, hi destacava una única pregunta sobre el model de ciutat que podria estar-se consolidant (pla d’usos de Ciutat Vella, Marina de luxe i progressiva privatització de l’espai i dels serveis públics), liquidada per l’alcalde amb l’argument de la línia continuïsta amb les polítiques engegades pels anteriors governs socialistes.

Ja amb posterioritat al debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio del passat dimarts, l’anunci de la retirada de la candidatura a l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de 2022 ha monopolitzat l’agenda informativa i, per tant, totes les converses mantingudes amb l’alcalde, com la de Jordi Basté a El Món a Rac1 o la de Mònica Terribas al seu programa, ambdues del 17 d’octubre, han girat de manera monogràfica sobre aquest tema.

I el bosc?

Estem avesats a la successió de descripcions físiques i aïllades dels diversos arbres que conformen el menú informatiu i a les limitacions pròpies dels formats més habituals en els mitjans massius. Per això és ben comprensible que, qui en té l’oportunitat, se senti temerós d’introduir-hi comentaris que s’allunyen de cadascun dels exemplars individuals sobre els que se’l consulta i que enquadren tota l’extensió i complexitat del bosc.

Dues preguntes ben simples:

On podem injectar visió general i reflexió profunda en els mitjans massius? Quan hi és permesa la radiografia i el debat sobre tendències, projeccions i patrons d’actuació?

Si les respostes són properes a l'”enlloc” i al “mai”, s’obre irremeiablement un nou i trist interrogant:

De què carai debatem habitualment els ciutadans?

Josep M. Galí expressava que no sabia si tocava comentar en aquell moment i en aquell espai radiofònic que és sempre la societat qui té la potestat d’afavorir, limitar o, fins i tot, prohibir l’ús publicitari o la comercialització de l’espai públic. Però és que, si no era aleshores l’ocasió, si un debat ad hoc promogut per la ràdio pública nacional de Catalunya no era el moment adient per infiltrar-hi veritables elements de controvèrsia per a l’opinió pública, quan i on ho hagués estat? Més trist és constatar que en cas que el senyor Galí no s’hagués sortit unilateralment del guió i no hagués actuat en consciència aquell dia, cap de les dues reputades periodistes de la casa l’hagués interrogat al respecte.

Escopia Lucía Lijtmaer en el contundent article a què fèiem referència abans:

(…) El discurso de que a fuerza de voluntad se sale permea cada vez más. Lo mismo pasa con el de la distracción. Así, poco a poco, todos deberíamos quedar inmunizados y no acordarnos cada vez que nos bajemos en “Passeig de Gràcia + marca de rosquillas” o “Liceu + nombre de pasta de dientes” que el fracaso en realidad es de ellos. Han vendido los nombres de nuestra vida común, de nuestra historia común, al mejor postor porque han fracasado. Yo no pienso olvidarlo.

I és que la informació sobre el pla concret de patrocini corporatiu de TMB ha aparegut de forma puntual, escassa i, sobretot, isolada. Com succeeix llastimosament amb assiduïtat, ha estat una mera difusió de les accions que el govern d’una institució engega en el territori sobre el que té autoritat i no pas la -teòricament imprescindible- exposició dels beneficis socials i de l’impacte negatiu que aquelles puguin comportar. Dit d’altra manera, amb major o menor retoc, ha estat una propagació vertical a la ciutadania de la nota dels serveis comunicatius de l’empresa de transport i del consistori barceloní i, sobretot, ben independent d’altres propagacions verticals d’altres accions notificades.

I si confiàvem en els formats informatius més permeables a reblar el clau en els assumptes d’actualitat, també hem pogut comprovar la inutilitat de l’esperança. Mentre el “sí, no, potser” de la candidatura olímpica ha absorbit la major part del minutatge de les entrevistes i els debats amb l’alcalde de protagonista, la resta de temàtiques han estat abordades de manera inconnexa i sense plantejar-se -excepte en la pregunta puntual esmentada- si la confluència de diverses accions municipals podrien estar denotant una deriva cap a un model molt concret -i diferent- de ciutat.

Fa unes setmanes vam rebre positivament el 30 minuts dedicat a la convivència amb el turisme a la ciutat de Barcelona, un reportatge que, tot i les limitacions del propi format, ens apropava a les diverses arestes d’aquest fenomen concret i cabdal de la Barcelona post-olímpica. Segueix mancant encara, però, una major obertura de focus, l’observació minuciosa i l’examen crític d’aquest i d’altres fenomens dins del context polític i socioeconòmic en què s’emmarquen, a nivell local, nacional i també, sí, continental.

¿Com podem decidir amb coneixement de causa sobre la convenència o no de mesures de l’autoritat si únicament se’ns permet una aproximació individualitzada a cadascuna d’elles, si només se’ns permet el judici des de l’òptica del guany econòmic que ens pot acabar reportant, si se’ns neguen repetidament d’altres vares de mesurar el benefici i, amb elles, la confrontació ideològica inherent a l’ésser social? ¿Com podem decidir amb total coneixement de causa si se’ns fa navegar per la superfície de la informació, si se’ns disfressa de plural generador d’opinió informada el simple entreteniment de la tertúlia, si no se’ns satisfà, en definitiva, el nostre dret de saber d’on venim i cap a on sembla que ens dirigim?

El “d’arbre en arbre” propicia “el qui dia passa, any empeny” dels fets consumats, fomenta la desmemòria en la ciutadania i, el pitjor de tot, la consolidació del regne de l’habituació al nostre canviant entorn social. Tant sols l’escrupulosa presentació del bosc podria esborrar el caràcter natural -si no diví- del que és ras i curt resultat de l’obra humana i, per tant, qüestionable i, evidentment, modificable.

Deia Rubén Martínez aquí que:

(…) Lo normal no es idéntico a la norma, pero se le parece. Como norma que ordena, segmenta y clasifica aquello que debe ser asimilado o excluido. Lo normal como norma, no por justo o deseable, sino por cotidiano, por estar incrustado en la naturaleza misma de un proceso que uno experimenta sin sorpresa. Lo normal se presenta fuera de todo accidente o desarreglo pese a que vivamos en la anomalía misma. Hay cosas que nunca deberían ser normales, hay experiencias diarias que uno no debería interiorizar como normales, pero a veces cuesta darles ese estatuto de por vida.

Si encara creiem que l’exhibició del bosc és tasca exclusiva dels mitjans de comunicació de masses, molt probablement farem tard, però caldrà que ens hi seguim esmerçant. I si, al contrari, considerem que la comunicació massiva ja està executant -amb tot èxit- la indispensable tasca de distreure amb la diversitat d’espècies arbòries, potser serà cert el que afirma Vicent Soria en aquest article: que de totes les privatitzacions d’aquest món, la més rentable és la de l’opinió pública.

Anuncis

Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpaA més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc ÁlvaroEnric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’UnióEnric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.

Telapidació nacional de Catalunya

El passat divendres es consumava el que des de fa força temps se sabia sobradament en els cercles de comunicació del país: un nou aprimament dels mitjans públics nacionals de Catalunya. Així ho anunciava al Parlament de Catalunya el portaveu del Govern, Francesc Homs, el qual entenia que la mesura era arriscada però necessària en el context actual de retallades -o com ells anomenen, ajustos pressupostaris- en el global del sector públic.

Com bé apunten diversos opinadors, es faria certament difícil d’entendre que amb àrees tan sensibles del nostre entramat social com la sanitat o l’educació severament esprimatxades, el sector de la comunicació pública no en sortís també esquitxat de manera substancial. Així ho fa notar el periodista Iu Forn en el seu article d’ahir al diari Ara:

Al país de les retallades i les congelacions, semblava lògic pensar que la podadora també havia d’arribar a la televisió i a la ràdio públiques. ¿O és que algú pensa que n’han de quedar totalment al marge? Si és així que ens ho expliqui amb arguments periodístics i de país

També en l’editorial d’El Punt Avui del diumenge 27 de novembre es destacava que les mesures estalviadores que el Govern aplicarà sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals s’han de circumscriure:

  (…) en la lògica d’ajustaments que ja fa mesos que anuncia i executa en el marc d’un pla d’austeritat draconià que toca tots els sectors de l’administració catalana. No és cap excepció, doncs, sinó que el sector audiovisual públic està destinat a passar pel mateix adreçador que la resta d’estructures

Per a d’altres articulistes, l’anunci del portaveu del Govern no ha fet més que fer surar un debat latent -el de la sostenibilitat econòmica de la CCMA i, especialment, de TV3– que havia de ser abordat de manera valenta un dia o altre. Salvador Cot, antic treballador de TV3 i actual director de Nació Digital, afirmava en el seu article de fa dos dies que sens dubte hi ha marge de maniobra per una cadena pública que el 2012 rebrà 40 milions menys de subvenció pública:

(…) és obvi que la plantilla està sobredimensionada. I que les productores que treballen més a TVC tenen marge per reduir una part del benefici empresarial. És aquí on es pot aplicar una política d’austeritat que, per ara, ha estat més simbòlica que estructural

Però en aquest debat que en endavant anirà pujant progressivament de temperatura no només intervé l’actual context d’austeritat que -inevitablement, sembla- hem d’afrontar les malmeses societats de la perifèria europea. També hi juguen un paper fonamental aspectes com la rendibilitat econòmica de la televisió nacional de Catalunya versus la seva vocació de servei públic i de vertebració de la societat catalana, així com els pressumptes interessos particulars que podrien amagar-se rere la reducció del potencial de la cadena.

TV3 dilapida

En aquesta polèmica més o menys soterrada que gira des de fa molt temps al voltant dels comptes de la televisió pública catalana, esdevé central la qüestió del pressumpte malbaratament dels sucosos recursos públics en l’externalització de bona part del servei ofert, del qual semblarien viure unes quantes productores privades. Carles Ribera, subdirector d’El Punt Avui, tirava d’ironia en el seu article d’ahir per destacar-ne aquest punt:

Hi ha el risc, també, que es deixin d’encarregar a fora espais de prime time i que en endavant els passin a fer els excel·lents professionals de la casa, fins ara menystinguts mentre els paguem entre tots (i que sigui per molts anys)

D’una altra mena de “vividors”, parlava Jordi Basté en el seu Davantal d’ahir: “Què en penso de les retallades a TV3?”. Aquí sense ironia, el popular presentador de RAC1 que havia estat més de vint anys a la ràdio i a la televisió pública catalanes, ens oferia una visió poc amable d’una part de la plantilla de l’ens públic:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer. Tenen nom i cognoms i els saben les diferents redaccions i ja n’hi havia quan jo hi era. Però com passa a la pública, tenen sou i lloc per a la resta de la vida, no com acostuma a passar a la privada. Aquí, que fem coses mal fetes també, qui no val, com que som pocs, es veu molt i, per tant, se l’acaba convidant a marxar

I és que des de la compareixença parlamentària del portaveu del Govern i la reacció de la directora de TV3, Mònica Terribas, -titllada, per alguns, de ploramiques-, no han deixat d’aparèixer en diversos mitjans de comunicació veus que critiquen obertament la sobredimensió de la plantilla de treballadors o la presència constant de voltors externs que viuen o volen viure d’aquell apetitós pastís i que, per tant, avalen la reducció -en diuen regulació o reestructuració- de la subvenció pública.

Trobem referències a la “ridícula” queixa de la directora de TV3 fins i tot en articles que plantegen qüestions, en teoria, ben allunyades de la que ens ocupa. És el cas, per exemple, de l’article La crisis y el fútbol que va signar ahir a La Vanguardia el periodista esportiu Dagoberto Escorcia. Tot i que l’interessant escrit d’Escorcia girava al voltant dels diners que li està costant al Barça la renovació de molts dels joves que han sorgit de la Masia, el veterà professional de la informació esportiva acabava abordant l’anunci de Terribas sobre la impossibilitat de seguir donant el futbol de primera per TV3, llençant-li una sentència tan poc treballada com força demagògica:

(…) ¿Y qué?, diría Cruyff, y miles de parados, y de funcionarios que llevan el sueldo congelado desde hace un par de años, y de médicos o de educadores. ¿Y qué si TV3 no da los partidos del Barça? Prefiero eso a encontrarme hospitales cerrados o a los jóvenes sin estudios. Esta situación es la que tienen que tener en cuenta los futbolistas. La vaca ya no da para tanto

I ja que ens trobem en territori esportiu i que sembla que un dels dos canals de televisió de la CCMA que seran liquidats és el d’Esports3, avui ens hem llevat amb la sempre oportunista golejadora Pilar Rahola qui, amagant un dribiling amb una defensa a ultrança del model de TV3, ha afusellat des de l’àrea petita i amb la seva cama bona -la dreta- una porteria sovint ben protegida:

(…) En TV3 todo resulta caro, desde montar un plató nuevo –¿existe Ikea?–, hasta mover cualquier hilo que toque la tecla del convenio colectivo. Si además, en plena crisis, mantenemos canales que no ve nadie, y añadimos otras cuestiones de peso, es evidente que algo debía pasar. No es aceptable decir a los ciudadanos que será necesario cerrar quirófanos, y no tocar ni un pelo de la televisión pública

TV3 lapidada

No són les demandes de racionalització de la subvenció pública en els mitjans de comunicació -com en qualsevol altra àrea- arguments sense sentit. Vetllar per un ús curós i eficient dels nostres diners ha de ser, ara i sempre, matèria d’obligat compliment en la gestió dels serveis públics. Que hi ha malbaratament dels recursos de TV3?; que dins i fora pul·lulen “galtes” i “xucladors” de la mamella de la comunicació nacional catalana? Sens dubte. I ho podríem fer extensible a d’altres manifestacions culturals nacionals.

La qüestió central d’aquest crit racionalitzador, però, no és el què, sinó el qui i el perquè. Com ja explicàvem a Prims i controlats, aquesta polèmica té el seu origen en els fils que es van anar movent en el sí de les elits econòmiques, polítiques, comunicatives i -també, sí- esportives durant la darrera etapa del tripartit per tal d’atènyer els principals òrgans de govern de la catalanitat: la Generalitat, el Barça i la televisió nacional. Aquestes són les plataformes essencials per a la restauració del malmès discurs assenyat i moderat, hàbitat imprescindible per a que les grans corporacions empresarials del país puguin créixer en el fons i en la forma que desitgen.

Deia Basté en el seu Davantal d’ahir que, després de la seva dilatada presència als mitjans de la “Corpo“*, des de fa set anys desenvolupa la seva feina a:

(…) una ràdio privada [RAC1], propietat -sembla- del “papu”, que és Godó

(*) Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

El popular presentador de la principal emissora de ràdio privada de Catalunya feia referència a les sospites que recauen sobre el Grupo Godó com a pressumpte beneficiat de l’aprimament dels recursos de la CCMA. Deia Basté que Godó sembla el “papu”. I potser no ho serà, però definitivament ho sembla.

A l’esmentat post Prims i controlats ja vaig inserir la foto -o com diria Mr. Proper, la prova del cotó- que immortalitzava alguns dels principals titellaires del país, entre ells José Antich, director de La Vanguardia. També en aquella entrada recordava la valenta -i no precisament econòmica- aposta de Godó per potenciar 8TV amb el fitxatge estrella de Josep Cuní. I li sumava el fet que La Vanguardia, principal diari del grup de comunicació, havia estat l’únic dels dotze rotatius a qui la directora de TV3 havia adreçat el seu visionari article TV3: volem un mirall trencat? que no l’havia publicat.

Des d’aleshores, les novetats s’han anat succeint. Els moviments -lícits, d’altra banda- a 8TV no deixen de produir-se. A l’octubre va sumar-se a la graella de la cadena el popular programa de RAC1 La competència i el passat dilluns 28 de novembre, l’altre exitós espai esportiu de l’emissora: Tu diràs. L’aposta de Godó, doncs, per convertir la poc més que  projectadora de sèries en tota una cadena de televisió amb aspiracions a competir amb TV3 és ja una realitat.

I quin mal hi ha en l’aposta del grup de comunicació del Conde de Godó? Cap ni una. L’experiència de RAC1, una emissora jove que en pocs anys ha passat a compartir amb Catalunya Ràdio el lideratge de l’espai radiofònic català, demostraria que al nostre país l’audiència potencial de comunicació en llengua catalana és més àmplia del que podria semblar i que no forçosament l’èxit d’un mitjà ha de comportar el fracàs de l’altre.

El problema és que la ràdio no és la tele. Ràdio la poden fer -utilitzant terminologia made in La Vanguardia– fins i tot uns pocs -i menys nets- perroflautas. I més ara, en plena era digital. La tele és una altra cosa. No és suficient la cerca en l’audiència d’un target adequat i diferenciador com van saber fer al seu dia en el llançament de RAC1, amb un públic jove, amb estudis i de classe mitjana. Per fer tele cal més, molt més. Calen recursos, molt recursos. Calen diners, molts diners.

Però ens trobem en un moment d’especial moviment a la baixa dels ingressos dels grups de comunicació, tant pel que fa a les subscripcions i venda directa com, sobretot, a la publicitat. Per tant, un grup mediàtic que es planteja convertir una cadena de tele de pa sucat amb oli en tota una tele privada nacional de Catalunya, requereix poder lluitar, no només en la mateixa divisió que la competència, sinó com a mínim en els llocs que donen pas a l’Europa League.

Assumint, doncs, que TV3 és la “plantilla més cara del futbol” -com deia Dagoberto Escorcia, en referència al Barça-, si no és possible invertir molts milions més en nous i mediàtics fitxatges a 8TV, sí que resulta imprescindible que el potencial inversor de la locomotora audivisual catalana vagi minvant any rere any.

O sigui que, sí, Basté, Godó sembla veritablement el “papu”. Als mitjans de comunicació propietat de Godó va ser silenciada en el seu moment l’alerta de Mònica Terribas sobre el perill que amenaçava els mitjans de comunicació públics nacionals. I en els mitjans de Godó, la figura de Mònica Terribas ha estat ara -i no només en pàgines d’opinió- blasmada, fins i tot ridiculitzada.

I plou sobre mullat. Les evidències d’exercici maliciosament silenciador de realitats contràries als interessos del grup han estat i són el pa nostre de cada dia, especialment a La Vanguardia. Tots hem vist l’actitud dels periodistes i mitjans del grup envers la gestió de Joan Laporta al Futbol Club Barcelona i la que han mantingut abans i ara amb l’actual president de l’entitat, Sandro Rosell. Tots hem vist com les opinions del personatge aglutinador dels més excels valors com Pep Guardiola han estat ovacionades en el fosquíssim afer de Qatar Foundation però absolutament afusellades quan ha gosat aixecar la veu en defensa de l’expresident blaugrana. I tots hem vist fins i tot la poc manipulable Pilar Rahola abaixar els braços i retirar un article on criticava el vist-i-plau de l’entrenador del Barça als diners provinents de l’emirat.

Motius per criticar, no tan sols la gestió econòmica, sinó també la propagació amb diner públic d’un estereotip de catalanitat que sovint enllaça massa clarament amb la realitat que viu la part menys angoixada -per dir-ho suaument- de la societat catalana n’hi ha de sobres a TV3. En aquest blog he destacat algun exemple de flagrant allunyament de la nostra tele pública respecte a la nostra realitat majoritària i de grollers lligams amb determinats interessos particulars (vegeu 30 minuts de promoció).

Però això no significa que ara tots plegats haguem de combregar amb rodes de molí. I és que no és simplement una qüestió que afecta al panorama comunicatiu del nostre país. Les sospites que el deplorable context econòmic està essent aprofitat per l’actual Govern de la Generalitat per reduir la cosa pública en favor de l’interès privat no paren de créixer. Ho facilita la successió de notícies on se’ns equipara funcionariat amb malbaratament i on no se’ns parla de drets sinó de privilegis dels treballadors públics (com bé destaca Roger Palà en el seu article d’avui a Nació Digital). Ho permeten informacions d’altres àmbits com aquesta també d’avui, on se’ns informa de la nova brillant idea del conseller de Sanitat per reformar el sistema sanitari del país.

Que crisi significa canvi, és evident. Que aquest canvi ho serà de model, també resulta indubtable. I que el canvi de model tendeix cap a la progressiva privatització de les nostres vides -també en comunicació- ja no ho pot negar ningú.

Per cert, parlant d’interessos privats, he trobat a faltar una de les -en altres moments, combatives- portades de Manel Fuentes a El matí de Catalunya Ràdio en defensa dels mitjans públics nacionals de Catalunya. No voldria pensar que aquest oblit s’ha degut a una possible rancúnia vers la directora de TV3 per les infructuoses negociacions per conduir un programa a la cadena.

Periodisme independent?

A partir de la publicació de les darreres dades de l’Estudi General de Mitjans, que corroboren el lideratge d’El matí de Catalunya Ràdio en el panorama radiofònic català amb 440.000 oients diaris (Antoni Bassas va deixar-ne la direcció fa tres anys amb un total de 412.000 oients), Manel Fuentes va aprofitar la seva portada d’ahir, 30 de juny, per fer una defensa aferrissada de la independència en l’exercici del periodisme en un any que, segons el popular periodista, ha estat especialment dur per les pressions que de forma continuada ha anat rebent l’equip del programa.

La inqüestionable força que li proporciona les fabuloses dades de l’EGM, ha permès Fuentes fer una crítica encesa dels habituals intents de control dels mitjans públics del nostre país. L’editorial del programa d’ahir és una clara demostració de força d’un col·lectiu professional que ha vist reconeguda per part de la ciutadania una tasca periodística que sembla haver estat en constant discussió aquesta darrera temporada. No cal ser gaire perspicaços per deduir que el to crític amb l’establishment que el periodista ha emprat en vàries ocasions i el nou color polític a nivell nacional no li hauran estat senzills companys de viatge. Aquesta portada del programa desprèn orgull professional. Però sona també a possible acomiadament?:

Té molt de mèrit que El matí de Catalunya Ràdio assoleixi aquests resultats històrics perquè ha estat un any duríssim. L’equip del programa s’ha sentit sol moltes vegades aquesta temporada. Hi ha qui ha volgut enredar, qüestionar la nostra feina i el nostre èxit. I per això avui és un dia per estar junts, per estar orgullosos de treballar plegats per vosaltres (…) Hi ha gent que ens ha demostrat que ens estima, però també gent amb responsibilitat que ens ha demostrat que no ens estima gaire. Veurem què passarà a partir d’ara i sincerament espero que la cosa millori; no és gaire difícil, però cal corregir coses i prendre decisions. Estem molt orgullosos del que hem fet i això ja quedarà per sempre

Un període convuls com el que estem vivint amplia de manera significativa la de per sí àmplia gamma de grisos que presenta la complexa societat actual. Per això, especialment ara, davant la diversitat de moviments de fitxa, davant la indiscutible separació -i sovint enfrontament- entre poders i poble, el periodisme ha d’erigir-se com a garant de la visualització d’aquesta lluita, no com a mecanisme de transmissió d’una fictícia estabilitat. Aquest deure vers la ciutadania és el que reclama Fuentes per als que exerceixen aquesta professió:

Per ser independent, cal rigor, honestedat, esforç i valentia… I al periodisme hi ha independència? Hi ha a qui li agrada queixar-se en petit comitè que determinades coses no es poden dir pels suposats interessos de l’empresa, quan la realitat és que ni ho intenten. A Rúsia o a la Xina quan dius el que no agrada et maten, però aquí què és el màxim que et pot passar? Perdre la feina? És assumible. Sempre hi haurà un mitjà que en algun moment apostarà pel periodisme lliure. Ens debem al ciutadà, i sent conscients que la veritat absoluta no existeix i la objectivitat tampoc, el que hem de mirar de ser és honestos sempre i no amagar-nos

Honestedat, rigor, independència. Mots, tots ells, utilitzats tantes vegades pels mitjans de comunicació -sovint, amb fins autopropagandístics- que han acabat perdent el seu significat essencial. Hi ha qui creu que, tot i que amb dificultat, el periodisme honest encara gaudeix de cert marge d’acció en els grans mitjans de comunicació; seria el cas de Bru Rovira, veterà periodista que va abandonar La Vanguardia fa un parell d’anys però que s’ha reenganxat al món de la comunicació massiva amb col·laboracions al diari Ara. D’altres, en canvi, consideren que l’exercici periodístic independent és ja simplement impossible en el format tradicional; com Javier Bauluz, fotoperiodista reconegut i premi Pulitzer l’any 1995, el qual va crear el seu propi projecte professional l’any 2010, Periodismo Humano.

Manel Fuentes carrega amb força -sense anomenar-los- contra els fils que es mouen i que volen incidir en el treball diari dels professionals de la informació, aquests fils invisibles però dels quals no ens ha de ser difícil deduir-ne la procedència. Però més important encara, en l’editorial esmentat Fuentes carrega contra la inacció, contra el conformisme, en definitiva, contra l’autocensura que practiquen de manera molt majoritària els periodistes que treballen per a les empreses -públiques o privades- de comunicació.

I si hi ha hagut un fenomen que ha mostrat de manera clara i sobretot continuada les estretes vinculacions entre mitjans i poders, aquest ha estat el moviment 15-M. Des del seu inici, els mitjans de comunicació s’han trobat navegant -molts cops sense rumb- en un oceà que transcendia els tradicionals mecanismes d’obtenció i difusió de la informació, no només perquè les aigües dels ‘indignats’ ja canalitzaven de manera autònoma el contingut informatiu sinó també perquè la dinàmica específica del propi moviment ha acabat despullant unes empreses periodístiques molt poc avesades a atendre imputs no llençats pels poderosos gabinets de comunicació.

Curiosament, o no, material altament informatiu i profunda autoreflexió professional han coincidit el dia 30 de juny. I és que poques hores abans que els oients de Catalunya Ràdio es despertessin amb el potent i crític editorial de Manel Fuentes, els darrers ocupants de la plaça de Catalunya eren definitivament desallotjats pels Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tot i que en un assemblea anterior ja s’havia decidit l’abandonament de l’acampada i que, per tant, el moviment 15-M s’havia desmarcat dels possibles resistents a la plaça, era lògica l’atenció mediàtica del desenllaç de 45 dies d’ocupació d’un emblemàtic espai públic de la ciutat.

Pluralitat versus missatge únic

Però com ho van veure les teles públiques?

Per lògica de major proximitat, el tractament de BTV va ser molt més ampli que el de les altres televisions públiques del país. Els serveis informatius de la cadena li van dedicar gairebé 9 minuts del seu BTV Notícies Migdia (del 8:16 al 16:58). Aquest tractament en profunditat va consistir en una conexió en directe amb una unitat mòbil present a la plaça, en un vídeo-crònica del desallotjament pacífic de la matinada, en talls de veu de paradistes i visitants habituals de la plaça crítics amb l’ocupació i en declaracions sobre l’operatiu policial per part del director general de la policia catalana, Manel Prat, de la regidora de seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp, així com del proper alcalde de la ciutat, Xavier Trias, i del president del Grup municipal popular a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz.

És especialment destacable en el cas de BTV el fet que no es limités a una simple narració dels fets més actuals. Atesa la transcendència que ha adquirit el moviment 15-M i a l’especial simbologia de la plaça Catalunya com a nucli central de les seves reivindicacions, els serveis informatius de la cadena van incloure-hi un reportatge de més de dos minuts de durada amb un repàs exhaustiu del que hi ha anat succeint des de l’inici de l’acampada fins a la definitiva desocupació, inclòs evidentment l’intent fallit de desallotjament del 27 de maig.

Tot i la seva vocació eminentment nacional, es pot qualificar la durada del tractament informatiu de l’esdeveniment a TV3 com a notable: hi va dedicar més de 4 minuts del seu Telenotícies Migdia (del 18:39 a 22:48). Com en el cas de la televisió pública barcelonina, la cadena catalana va connectar en directe amb la plaça de Catalunya, va emetre un vídeo amb la crònica del desallotjament, un altre amb la crònica de les operacions de neteja del matí i, com a declaracions institucionals, va oferir en primer lloc la del responsable de la policia catalana, Manel Prat, i finalment -com a tancament de l’espai dedicat al tema- les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas. Al contrari que a BTV, però, cap vídeo explicatiu dels interessants -i altament mediàtics- esdeveniments que s’han esdevingut a la plaça Catalunya durant quaranta-cinc dies consecutius.

En el cas de TVE a Catalunya, donat que l’edició del migdia del seu informatiu no ha estat penjada en la seva pàgina web, faig esment del tractament que va merèixer el desallotjament en L’Informatiu Vespre d’ahir, 30 de juny, sabent que la comparativa entre les tres televisions públiques del país queda força desvirtuada per aquest motiu. Els serveis informatius de TVE a Catalunya dediquen poc més de 2 minuts al desenllaç de l’ocupació de la plaça Catalunya (del minut 8:25 al 10:36). Integren aquests 2 minuts el vídeo del desallotjament de la matinada, el de l’operatiu de neteja del matí i es recull com a única declaració institucional les paraules de l’esmentat director general de la policia. Tot i que tampoc no hi ha cap repàs històric de l’acampada a la plaça, aquesta és la única cadena pública que dóna veu a dos dels integrants del moviment 15-M.

Essent conscients que l’enfocament local de BTV afavoreix un anàlisi més profund d’un tema com aquest, podem extreure, però, alguna conclusió interessant de la visió comparativa del tractament de les tres cadenes públiques catalanes que, a més, lliga de manera clara amb la crida de Manel Fuentes a favor de la independència en el periodisme a què feia referència al principi del post.

Deia a l’inici que un període convuls amb la conseqüent lògica dialèctica entre diversos fronts necessita d’un periodisme reflector d’aquesta lluita. Deia també que el 15-M ha estat -i és- reflex d’aquest trasbals social, econòmic i polític que estem vivint. Tant en el cas de BTV com en el de TVE a Catalunya (repeteixo, tenint ben en compte les diferents respectives vocacions) el tractament del restabliment de la “normalitat” a la plaça Catalunya ha estat en general força plural en ambdós casos.

Per bé que, és cert, totes les intervencions de ciutadans que apareixen en la informació de BTV són molt crítiques amb l’ocupació de la plaça, com ja s’ha dit abans la televisió local de Barcelona dedica, però, un ampli reportatge històric a la relació entre l’ocupació de l’espai públic i les revindicacions polítiques i socials del moviment dels ‘indignats’. I més enllà de recollir, per lògica, les paraules del cap de l’operació policial de desallotjament (com han fet les altres cadenes), BTV hi inclou les declaracions de la cap de seguretat de l’Ajuntament en funcions (PSC), del futur alcalde (CiU) i del president de l’altre gran grup municipal al consistori (PP). En resum, un tractament eminentment plural de la informació.

En el cas de TVE a Catalunya, tot i la curta durada de la informació dedicada al final de l’ocupació i l’enfocament força distant de l’ofert per BTV, podem qualificar també com a plural el seu tractament periodístic. En aquest cas, TVE opta per una visió menys institucional (l’únic càrrec polític que hi apareix és el reponsable de la policia catalana) i, a banda de proporcionar els videos imprescindibles dels operatius policial i de neteja, opta per recollir les paraules de dos membres del moviment dels ‘indignats’.

El cas a part és el de la televisió nacional de Catalunya. Si heu anat seguint aquest blog, haureu estat testimonis de la deriva partidista que han anat protagonitzant els serveis informatius de TV3 darrerament. Ja he dit abans que en el Telenotícies Migdia d’ahir l’apartat dedicat al desallotjament de la plaça Catalunya té caràcter preeminent: quatre minuts d’informació no són poca cosa en uns informatius televisius que com deia Iñaki Gabilondo tendeixen cada cop més a proporcionar informacions de no més de 35 segons (veure Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”).

El problema és la línia seguida per la cadena en la difusió de la informació. Perquè si en el cas de BTV o de TVE Catalunya parlàvem de dues aproximacions diferents a un periodisme plural (evidentment, de manera més fidel en el cas de BTV), a TV3 només s’hi ofereix un sol relat i des d’una sola perspectiva. Per a la cadena pública principal d’aquest país, l’esdeveniment d’ahir és tan sols matèria informativa des del punt de vista de la delinqüència, de la degradació de l’espai públic i, tot i que s’esmenta el desmarcatge del moviment 15-M vers els darrers acampats, en cap moment no es fa una visió retrospectiva del que han estat quaranta-cinc interessants dies des del punt de vista informatiu.

I no tan sols això, tot i que la conductora del TN fa referència a la sol·licitud de desallotjar-ne els últims ocupants per part de l’alcalde en funcions de Barcelona, Jordi Hereu, les úniques declaracions institucionals que hi apareixen són les del cap de la policia i les del propi president de la Generalitat de Catalunya. Cal que ens fixem bé en les paraules d’Artur Mas, perquè no tenen desperdici i contenen una càrrega de missatge brutal:

Felicitar en aquest sentit al departament d’interior que ha fet la feina que havia de fer; sabeu que ha estat a petició de l’Ajuntament, perquè no podia ser d’altra manera. (…) A mi m’agradaria fer entendre que encara que hi hagi gent, doncs, que pugui estar molesta amb algunes coses, gent que pugui estar confosa, gent que pugui estar desconcertada, fins i tot gent que pugui estar desesperançada, encara que això passi, la manera no és que uns quants ocupin l’espai de tots

Amb aquestes paraules del president Mas es tanca el bloc dedicat al desallotjament. És a dir, quina és la idea que clou el bloc? En primer lloc, s’afegeix un nou granet de sorra en la darrerament constant reparació mediàtica de la malmesa imatge dels cossos policials des de l’intent frustrat de desallotjament del 27 de maig. I, com a colofó, es fa partícep a l’opinió pública d’un missatge que no admet discussió: que per molt que hi hagi raons de pes en les reivindicacions de la ciutadania, l’ocupació de l’espai públic simplement no es pot permetre. Total, 30 segons (dels poc més de 4 minuts del bloc) de missatge clar, rotund i culminant provinent de les més altes instàncies del nostre país.

I la guinda, el fet que corrobora la deriva de TV3 cap a un tarannà que li havia estat propi en èpoques llunyanes, és l’enllaç de la notícia del desallotjament amb la següent informació, que no és cap altra que la crònica de la primera visita oficial d’Artur Mas, la primera figura de Catalunya, al símbol per excel·lència de la catalanitat, és a dir, l’abadia de Montserrat. Especialment significatiu és el fet que el vídeo de les paraules del president sobre el desallotjament (declaracions fetes des de Montserrat) i el vídeo amb què s’inicia la informació sobre la visita pròpiament s’enllacen sense pas previ a plató, per mitjà d’un fos de les dues imatges com a transició. I no només això. ¿Quina és la imatge inicial de la notícia sobre la visita a Montserrat?: un pla general del petó de l’abat a la Moreneta i un primer pla del petó del president a la verge de tots els catalans.

Dos models a la CCMA?

Essent testimonis de l’intens i exitós treball de fons que s’està duent a terme a TV3 per tal de garantir la difusió del missatge institucional i, alhora, ofegar poc a poc les veus discordants, encara hem de valorar més intensament les paraules llençades per Manel Fuentes en el seu programa d’ahir i fer-nos una idea concisa de la mena de dificultats que s’ha anat trobant en la darrera temporada. Recordem que Fuentes parlava de periodisme independent, valent i de veritable servei al ciutadà (no pas al poder), parlava d’honestedat i rigor professional.

Costa de trobar cap d’aquestes imprescindibles virtuts de l’exercici professional de la informació en la cobertura que ahir va fer Televisió de Catalunya de les dues notícies esmentades. Com sempre, rere un treball amb la qualitat que caracteritza els serveis informatius de la cadena, s’hi amaga una subtil però contundent voluntat de fer quallar el missatge únic, un missatge que prové d’on prové i que aconsegueix de veure la llum pública gràcies al cap cot d’aquells que, en canvi, haurien de garantir la visualització de la pluralitat, especialment en una cadena pública.

Deia també el propi Fuentes que no hem de cercar l’objectivitat absoluta en la informació perquè tampoc no existeix la veritat absoluta. Gabilondo, per la seva banda, ens parlava de l’absència del necessari matís i Josep Cuní admetia que el periodisme actual està “massa empeltat del joc polític”. Atorguem al moviment dels ‘indignats’ el mèrit d’haver trasbalsat els fonaments sobre els que se sustenta la nostra democràcia representativa. Però en canvi, hem oblidat de reconèixer-los un fet absolutament cabdal: que, en certa manera, han aconseguit de dur a terme una labor que en principi haurien d’executar els mitjans de comunicació, és a dir, la de limitar els excessos del poder, de relativitzar els seus missatges i d’aportar pluralitat i divergència allà on tan sols sembla existir unitat i estabilitat.

El poder polític mourà fitxa sens dubte a partir d’ara. Ja ho està fent, potser sense massa publicitat, però sense descans. Hi haurà concessions, es reiniciaran projectes de millora de la democràcia representativa que havien quedat en l’oblit (qui els ho recordava?). Però i els mitjans? ¿Hauran après alguna cosa més enllà del fet d’haver estat superats en molts moments per la immediatesa i la multidireccionalitat de les xarxes socials? ¿Se n’haurà adonat el quart poder que uns ‘ningú’ els ha posat un mirall tot just al davant i els ha suplantat en la important tasca controladora del poder? Ja ho veurem.

Hores d’ara, en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hem pogut veure dos exemples oposats: el de la lluita per la independència periodística a El matí de Catalunya Ràdio i la submissió de la informació als dictats del poder al Telenotícies. El nas em diu que ben aviat deixarà d’haver divergència en el cor de l’empresa pública nacional de comunicació.

I tanmateix, es mou

La setmana ha començat amb les novament descoratjadores dades de l’atur, que són recollides per tots els mitjans de comunicació: Catalunya supera ja els 611.000 aturats i la xifra arriba als 4.300.000 en el global espanyol. D’altres informacions més puntuals ens parlen de possibles retallades en educació o del fracàs de campanyes de reactivació econòmica.

El mercat de treball està aturat; les empreses miren i remiren abans d’executar noves inversions; les institucions públiques suprimeixen serveis superflus i d’altres que no ho són tant; i les polítiques d’estalvi s’estableixen en llars poc o gens avesades a les estretors del cinturó. I és que l’ombra de la crisi plana sobre capes cada cop més extenses del nostre teixit social. La gran contradicció?: en un món globalitzat on gran part de la seva economia es basa en la producció de béns destinats a l’oci individual i familiar, els individuus i les famílies de les societats occidentals es troben cada vegada més amb menys possibilitats de consumir les moltes hores que el nostre estat del benestar ens ha permès d’arrabassar a les obligacions laborals.

Tot i així, no sembla que de manera majoritària hi hagi cap canvi substancial en els nostres hàbits de consum. Seguim participant de manera activa en l’avenç imparable dels nous ginys de telecomunicacions i assistim massivament a l’obertura de nous centres comercials. I en cas de precària situació econòmica, res no ens impedeix de ser testimonis com a mínim d’aquest rumb aparentment poc canviant que els nostres mitjans ens van mostrant.

En definitiva, fora del debat circumscrit dins els límits físics i no tan físics que el joc político-mediàtic permet en la nostra societat democràtica, en contrast amb tot el que des de principis d’any està succeint en diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, semblaria que a les societats occidentals res ni ningú no varia.

I tanmateix, es mou

Manllevo les paraules suposadament pronunciades per Galileu per deixar constància que la realitat, tot i la oposició, acaba per aflorar. I amb comptagotes, però amb constància i -diria- fins i tot de manera ascendent, els nostres mitjans van visibilitzant també aquest clima de neguit i de cert canvi. I no cal dirigir la nostra atenció a blogs o mitjans alternatius; n’hi ha prou amb un cop d’ull a uns quants exemples en els mèdia més tradicionals per adonar-nos-en.

Permeteu-me que comenci aquest repàs amb el que, si no fos per la categoria del seu autor, podria simplement passar com a especulació futura d’un simple arrauxat. I és que el 25 de febrer, en el context de les “exitoses” revoltes a Tunis i Egipte, Rafael Poch, escribia a Antes de dos años:

Antes de dos años el actual bostezo continental podría dar un giro y transformarse en algo mucho más activo y consciente. Europa podría conocer grandes turbulencias, si no se cambia la actual política. La política de austeridad vía recortes sociales, que asfixia toda posibilidad de recuperación, añade nuevos motivos de agravio. La degradación de la esfera social, el aumento del paro y la subida de la cuenta de la luz, incrementan la sensación de estafa.

Poch, actual corresponsal de La Vanguardia a Alemanya i que n’havia estat també a Moscú i Beijing durant vint anys, ens parla en aquest article del seu blog de les economies europees en fallida, començant per Grècia, però també d’un fenomen en extensió al vell continent, el del malestar creixent contra els representants de les nostres democràcies parlamentàries, fenomen que fins i tot té presència a Alemanya, l’estat europeu on en teoria tot funciona bé. Poch ens parla d’una figura, el “Wutbürger”, el ciutadà irritat:

Casi dos tercios de los alemanes opinan que sus políticos son incompetentes y sus financieros irresponsables. Casi tres cuartas partes (72%) cree que los bancos y compañías de seguros “no han comprendido nada de la crisis y continúan con un más de lo mismo”. Tres cuartas partes (74%) dan por hecho que los políticos están más pendientes de los intereses del sector financiero que de los contribuyentes.

Segons el corresponsal de La Vanguardia a Berlin, l’Alemanya que funciona és la d’un 22% de la població treballant en precari, la de la pèrdua del tradicional vincle a l’empresa, la dels 3 milions d’aturats que haurien de ser més de 4 milions si es sumessin determinades categories no comptabilitzades (veure Alemania va bien, los alemanes no tanto). En resum l’Alemanya on la classe mitja ha descobert què és la precarietat i on els seus mitjans de comunicació pequen del mateix mal que a la resta d’Europa:

Que todo eso apenas trascienda a la opinión pública alemana, no quiere decir que la gente no lo sienta, y no hace sino demostrar que la situación con los medios de comunicación, secuestrados por intereses corporativos minoritarios, no es mejor que en otros países europeos.

Des d’una altra òptica, l’escriptor andalús Isaac Rosa denunciava també el silenci mediàtic sobre el creixent malestar europeu en l’article En Islandia no tenemos corresponsales, publicat el 27 de febrer en el seu blog del diari Público. Rosa hi detallava els moviments populars que s’han esdevingut al país nòrdic i que van provocar la dimissió del govern, la nacionalització de la banca i persecució penal dels banquers responsables de la fallida, així com el refús en referèndum del pagament del deute financer i l’elaboració d’una nova constitució més social amb participació directa de la ciutadania:

Decir “revolución pacífica” suena a oxímoron, y muchos dirán que no es posible, que es otra cosa. Pero los islandeses están protagonizando lo más parecido a una revolución que hemos visto en esta parte del mundo en mucho tiempo, y por aquí apenas nos hemos enterado. Seguramente porque las mediáticas revueltas árabes no tienen riesgo de contagio en Europa, mientras que la movilización islandesa puede darnos ideas peligrosas.

Ja un mes abans, Joaquín Guadaño havia donat fe al diari El País del satisfactori procés revolucionari islandès (veure Islandia, una democracia real). De fet, el periodista comparava Tunísia i Islàndia com probablement els dos únics països que havien vist caure els seus governs com a conseqüència de la crisi i les revoltes populars:

Y todo gracias a la pacífica presión popular. Si finaliza el proceso, será la primera Constitución en la historia que no es redactada por una élite relacionada con el poder dominante. Quizá sea un iluso, pero a lo mejor algo está cambiando. ¿Será necesario llegar a la bancarrota o estar sumidos en una dictadura opresiva para que se imponga el sentir común de la ciudadanía? ¿Pasará la crisis sin pena ni gloria, o nos servirá para dar un paso adelante deseado por todos?

Fins i tot articles sobre política local han cridat a prendre exemple de la ciutadania islandesa. El propi degà del Col·legi de Periodistes Gallecs, Xosé Manuel Pereiro, en el seu article a El País del 3 de març (veure Como en Islandia), demanava els ciutadans gallecs que, en vigílies de les eleccions municipals, s’emmirallessin en el cas islandès per abandonar l’estat letàrgic que els consumia. Pereiro recorda en el seu article l’estat de bancarrota del país nòrdic:

El complejo político-económico islandés hizo lo mismo que todos los demás. Jugar a la ruleta financiera. A finales de 2008, sus deudas multiplicaban varias veces su PIB, la moneda se desplomó y la bolsa tuvo que suspender su actividad tras un hundimiento del 76%.

Recorda també el periodista la massiva protesta ciutadana contra la ressolució del parlament islandès que acordava la devolució als inversors estrangers de 3.500 millones de euros que haurien de pagar els 300.000 islandesos mensualment i durant els propers 15 anys a un interès del 5,5%:

Pero los paganos se echaron con las cacerolas a la calle, exigiendo un referéndum. Se celebró hace exactamente un año (aunque quizás no lo hayan visto en los medios) y el 93% votó en contra. Varios banqueros y altos ejecutivos fueron detenidos (a otros los busca la Interpol).

I finalment sintetitza dues de les grans fites assolides a partir de la revolta popular: la primera, ja esmentada abans, la redacció d’una nova constitució amb la participació de la ciutadania; i la segona, que és matèria d’especial interès d’aquest blog que llegiu:

(…) la IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), una ley que refuerza la libertad de información y la transparencia (sobre todo de lo que se hace con los dineros de todos)

Crisi de representació?

Més enllà de com els mitjans de comunicació han abordat i aborden les recents revoltes als països àrabs o com han parlat -o no parlat- d’aquest cas especial que s’està esdevenint en el sí de la vella Europa dins d’un context de crisi econòmica brutal, sorprèn el progressiu eco que van assolint algunes veus crítiques, ja no amb governs o gestors concrets sinó amb el propi model vigent econòmic i polític, en uns mitjans gens sospitosos d’advocar per la rauxa revolucionària.

Alguns periodistes afirmen que tots aquests processos revolucionaris estan fent despertar un poble (el de les societats occidentals) afectat per l’aburgesament i caracteritzat per una participació en la vida democràtica limitada pràcticament a l’acte de votar en cadascuna de les eleccions. La periodista Nicole Theron, per exemple, afirmava el 6 de març en l’article del seu blog a Público, El pueblo existe, que fins que les revoltes han fet trontollar les nostres sòlides conviccions:

(…) la acción democrática parecía reducida al proceso electoral. Toda búsqueda inquieta o sentimental del colectivo que se agrupaba bajo ese nombre terminaba en la noche de los tiempos: 1789, la Comuna de París, Garibaldi, Steinbeck, las grandes huelgas…

I en relació a la desafecció ciutadana vers el model de representació política, Theron ens posava l’exemple del sondeig recent que va realitzar la revista francesa Philosophie, segons el qual:

el 66% de los franceses se declara favorable a que ciudadanos “por sorteo”, como en Atenas, compongan comités populares para controlar la acción de los elegidos locales. Y que una ley sea revisada automáticamente si una manifestación de un millón de personas lo pide.

Però no tan sols periodistes. També experts en economia semblen advocar per l’aixecament popular contra les mesures econòmiques adoptades a tots els països europeus excepte Islàndia. Així ho feien, per exemple, la professora en Economia per la Universitat de Cornell, Lourdes Benería, i la professora d’Història Econòmica a la UAB, Carmen Sarasúa, en un article que van publicar el passat 29 de març al diari El País amb un títol del tot contundent: Crímenes económicos contra la humanidad. Altre cop, el cas únic islandès és posat aquí de model:

Islandia no ha socializado las pérdidas como están haciendo muchos países, incluida España, sino que ha aceptado que los responsables fueran castigados y que sus bancos se hundieran.

Perquè, segons afirmen les dues economistes, de la mateixa manera que es van crear institucions i procediments per castigar els crims polítics contra la humanitat, també cal que se n’instaruin d’econòmics:

Es urgente que la noción de “crimen económico” se incorpore al discurso ciudadano y se entienda su importancia para construir la democracia económica y política. Como mínimo nos hará ver la necesidad de regular los mercados para que, como dice Polanyi, estén al servicio de la sociedad, y no viceversa.

Relativitzem, però, tot aquest fenomen, com a mínim quant a la repercussió mediàtica. Tots sabem que els corrents massius d’opinió no es generen a partir del que escriuen determinats analistes o experts per molt incendiaris que siguin els seus articles. Per tal que un esdeveniment aconsegueixi l’status de matèria preeminent en el debat ciutadà cal moltíssim més. Cal un degoteig constant de notícies i l’actualització sistemàtica de la situació i, molt especialment, la presència del mitjà més directe, el mitjà que incideix d’una manera més punyent en l’estat anímic d’una societat, que és encara ara la televisió.

Les seccions d’opinió dels diaris -sobretot en els que encara carreguen una certa aura progressista- són en l’actualitat dels pocs espais on encara és possible de trobar melodies dissonants amb les estructures que alhora mantenen i ajuden a perpetuar els propis mitjans de comunicació. De vegades, però, alguna informació de caire més subversiu sembla saltar-se els límits d’aquest estret marge que configura l’agenda comunicativa. Però, si ens hi fixem bé, només ho sembla.

La setmana passada, per exemple, vam rebre a Barcelona la visita del filòsof i exdiplomàtic francès Stéphanne Hessel. El motiu?: la presentació de les edicions castellana i catalana del seu darrer llibre Indigneu-vos, on Hessel directament fa una crida a l’abandonament de la indiferència política i a la insurrecció pacífica per part de la joventut. La presència mediàtica de Hessel ha estat massiva tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, cosa aparentment sorprenent si tenim en compte la temàtica que tracta. No ho és tant, però, quan sabem que el llibre ve avalat per la venda de més d’un milió d’exemplars a França i, per tant, potents editorials estatals són les encarregades de l’edició d’aquest best-seller al nostre país i de l’agressiva campanya de màrqueting (us deixo l’enllaç a l’entrevista que Manel Fuentes li va fer al Matí de Catalunya Ràdio el passat 30 de març).

D’aquesta indignació de Hessel en parla també un altre filòsof, en Xavier Antich, en un article publicat ahir mateix, 4 d’abril, al diari La Vanguardia: Sobre la indignación y la ira. Antich afirma que el que pretén Hessel amb el seu manifest és:

Advertir a las nuevas generaciones que no se dejen convencer de que todo lo que está sucediendo, sobre todo en los últimos tres años, en el mundo global, es inevitable. A su juicio, se están desmontando las bases mismas en las que se fundaron los estados democráticos y sociales surgidos después de 1945, y todo ello a causa de lo que denomina “la actual dictadura de los sistemas financieros” (…)

Antich -cosa que concorda amb el tarannà d’ordre i control que li és conegut al diari La Vanguardia- hi veu, no obstant, notables perills en l’èxit que està assolint la crida a la sublevació per part del filòsof francès:

Todo está cambiando mucho. Y algunas cosas, de forma peligrosa. No parece temerario advertir que, con la excusa de la crisis, ya empiezan a cuestionarse algunas cosas que ponen en peligro, no el Estado de bienestar, sino el modelo mismo en el que se fundan nuestras sociedades. Pero no aquello que, justamente, sería fácil acordar que debe ser cambiado, sino, más bien, aquello que, de cambiar, empezará a confirmar que, en lomejor, estamos dejando de ser aquellos que éramos.

Sigui com sigui, amb postures més properes al fervor revolucionari o d’altres més temeroses a la possible dimensió dels canvis que tot just ara comencem a albirar, el fet és que alguna cosa de fons i d’essencial s’està removent en unes societats europees indubtablement fatigades i descoratjades. I, com no pot ser d’altra manera, en els mitjans de comunicació, encara que de manera puntual o francament residual, també hi podem trobar referències a aquest estat de coses.

I d’aquest estat de coses a la vella Europa i en especial a Espanya és del que tracta Viatge al centre de la Terra, l’article que Joan Barril va publicar també ahir mateix a El Periódico. El periodista afirma que estem com estem no només per l’ambició d’uns quants sinó per la nostra pròpia ingenuïtat. I com estem? Segons Barril:

(…) amb presidents caiguts, amb aturats creixents, amb retallades en la sanitat pública, amb els romanços maldients de les agències de ràting i amb la hispana gallardia de dir amén a tot el que la institutriu Merkel es digni a dir-nos.

El periodista ens recorda, però, l’excepció que confirma la norma. En una clara referència als tenaços i incorruptibles resistents de l’Armòrica gal·la que Goscinny i Uderzo van dibuixar, Joan Barril sentencia que:

Tot Europa està ocupada. ¿Tota? No, perquè una petita nació insular fa com si resistís a l’invasor. Em refereixo a Islàndia, aquest lloc en què els seus habitants han decidit portar davant la justícia els bancs que han enverinat els seus estalvis.

Veurem cap on ens porta tot plegat. Veurem en els propers mesos i anys si aquest clima de canvi que s’intueix es confirma o simplement -com tantes vegades ha ocorregut- acaba per esvair-se del tot. De moment, caldrà estar atents al que tindrà lloc d’aquí a quatre dies a Islàndia i a les informacions que sobre això vagin apareixent. Tal i com recordava el diari Ara el passat 1 d’abril a Islàndia jutja banquers i polítics per la fallida (us deixo l’enllaç al pdf per si no esteu registrats al diari), el proper 9 d’abril tindrà lloc un nou referèndum que confirmarà o no el resultat del de l’any passat en què un 93% es negava a pagar la factura del rescat financer.

Del desenllaç d’aquesta nova consulta del poble islandès no només dependrà la descongelació de la seva entrada a la Unió Europea. En una mirada més profunda, donarà ales o desinflarà definitivament aquests pressumptes aires de canvi que s’emmirallen en el procés pacífic i silenciós de la petita i nòrdica illa europea.