Tag Archives: Catalunya

by

Perfil baix

(article publicat originalment a Media.cat)

En aquests moments, Tal, president de la República de Sildàvia, i Pasqual, de la de Bordúria, encaixen les mans davant la pluja de flaixos dels reporters gràfics. Tot seguit, els dos mandataris faran la valoració de la trobada i atendran les preguntes de la premsa.

Serveixi la grollera adaptació del ‘Ceptre d’Ottokar’ d’Hergé per recrear un encontre institucional al més alt nivell, d’aquells que, dit en argot político-mediàtic, “s’emmarquen en la normalitat democràtica”. En el cas que ens ocupa, trobades periòdiques entre els màxims representants d’estats-nació (o nacions sense estat) per abordar qüestions polítiques i econòmiques d’interès comú.

Val a dir que “normalitat democràtica”, per sí sola, no expressa massa res. És un jòquer dels que agrada a polítics i agents socials i que tant els permet descriure una imaginària cimera bilateral Sildàvia-Bordúria o el vot d’un expresident en una consulta per la independència, com justificar fins i tot la violència feixista.

Centrem-nos en la trobada institucional. Entrevistes entre els màxims mandataris, reunions dels diversos caps de gabinet, àpats oficials, sessions de treball entre empresaris d’ambdós territoris… És el que conforma o pot conformar un esdeveniment d’aquest tipus i al qual hi hem d’afegir, sens dubte, la visibilitat mediàtica. Això no significa, és clar, que en les relacions internacionals hagin desaparegut reunions o missions secretes i acords en la intimitat. Però en la diplomàcia moderna les fotos d’una encaixada de mans a les escales de palau o de la signatura d’un tractat de col·laboració, són condició indispensable per evidenciar davant l’opinió pública que es treballa en la cooperació bilateral –o multilateral– o per dirimir les diferències de manera pacífica.

Fins a la foto dels somrients presidents Tal i Pasqual ha calgut engegar, però, una potent maquinària de comunicació que té com a principal locomotora el gabinet de premsa de cadascuna de les presidències. Ells són els encarregats de tocar a sometent. Convoquen amb suficient antelació els mitjans de comunicació de les respectives repúbliques, notifiquen amb precisió quirúrgica l’agenda de l’encontre, proporcionen informació contextual (dossiers, informes, estadístiques) sobre el territori aliè, congreguen –llegiu, sisplau, conviden– els periodistes afins per a un relat especialment amable de la trobada, subministren elaborades notes de premsa per facilitar-ne la tasca informativa –transcriptiva, si no és molt demanar– i promouen el contacte de les personalitats interessants –que els interessa, vaja– per a ser entrevistades.  Una trobada institucional sense tot o bona part d’això, simplement no és una trobada institucional.

O sí. Perquè resulta que dins d’aquesta butxaca màgica farcida de manifestacions que s’emmarquen en la normalitat democràtica també hi figura la trobada institucional del tipus “perfil baix”. La seva traducció a llenguatge planer vindria a ser aquesta: “Tal i Pasqual ens trobarem de manera oficial perquè toca fer-ho, però de cara enfora farem com si no ho féssim”.

No cal anar massa lluny per localitzar-ne l’exemple adient. Fa unes setmanes Artur Mas es reunia al Palau de la Generalitat amb Roberto Maroni, president de la Llombardia italiana i home fort de la xenòfoba Lega Nord. El president llombard, que també ho és de l’associació europea Quatre Motors, oficialment arribava convidat per la Cambra de Comerç italiana de Barcelona. Visitava Catalunya amb la intenció de promocionar l’Expo Universal de Milà 2015 i, de passada també, per conèixer de prop un procés sobiranista del qual, com ja havien palesat els seus diputats enfundats en l’estelada al parlament italià, era obvi que pensava extreure’n tot el rèdit polític possible.

De l’altre costat, l’esdeveniment coïa, i molt. Oposició i xarxes socials bullien contra l’encontre programat amb el líder d’una formació que manté contactes amb el Front Nacional francès o la nostrada Plataforma per Catalunya i en demanaven, per tant, la seva anul·lació. Finalment, sí (trobada institucional)… però no (a porta tancada). És a dir, trobada institucional de “perfil baix”: desaparició de l’acte en l’agenda oficial del Govern –no pas en la llombarda–, zero tweets del cap de premsa de Presidència, zero comunicats, zero declaracions, zero entrevistes, zero de tot des de la banda catalana.

Atesa l’absència de comunicació del gabinet de comunicació del Govern, va ser Josep Antoni Duran i Lleida qui, en la vessant d’apagafocs que sol alternar amb la de piròman, va sortir en defensa de la celebració de la trobada institucional adduint que, agradés o no, Maroni representava la voluntat democràtica dels llombards. Des de la pràctica política no resultaria difícil presentar esmenes a aquest sil·logisme del veterà demòcrata-cristià. En tot cas, però, no seria l’objecte d’aquest text.

Sí que ho és, en canvi, l’actitud de la premsa en aquest terreny. I és que no és del tot precís el zero esmentat en l’apartat de comunicats de Presidència. De fet, n’hi van haver dues, de notes oficials (les dues, a posteriori). La primera, la que rebaixava la qualificació de la trobada a “visita privada” i en què es remarcava que Maroni n’havia estat l’artífex i que durant la reunió Mas li havia fet notar la gran diversitat de la societat catalana. I la segona, la que reproduïa l’article del president Mas al diari italià La Repubblica en què insistia en el caràcter no ètnic del nostre moviment sobiranista. Per descomptat, les idees principals d’ambdues notes oficials van arribar a destí (l’opinió pública catalana) amb l’èxit previst.

Objectareu dient que tant El País com l’Ara van publicar també sengles entrevistes a Maroni i que el mateix dia de la trobada vam poder llegir extensos reportatges sobre la Lega Nord tant a El Punt Avui –sense referències a la reunió prevista, però– com a La Vanguardia –aquest sí, lligat a la visita–. Exigua munició, em temo. Aquell dia no va ser necessària la labor d’alguns dels periodistes que habitualment segueixen amb escrupolositat l’agenda presidencial (que sí que van acompanyar Mas a Massachusetts o, més recentment, a Israel). No vam trobar ni un trist esment de la trobada a cap portada dels diaris catalans; cap editorial o article d’opinió del director en va fer referència, com tampoc cap dels més influents analistes polítics del país –Juliana, a banda– en les seves columnes. I, sobretot, tret d’El Periódico, no va existir cap interès per aconseguir la foto dels dos líders junts, precisament allò que el Govern havia volgut evitar, desídia informativa que va propiciar que tot el protagonisme periodístic recaigués, malauradament, en les males arts d’un especialment àvid ABC. Ah, sí, i quant a la tele nacional, la que dia rere dia ens actualitza el més mínim detall des de la sala de premsa del Govern en els seus telenotícies, ves per on, aquell 17 de gener, ni en l’edició del migdia ni en la del vespre, no va trobar res per explicar des de palau.

Llegia amb posterioritat a la xarxa que la jugada havia estat una bufetada a Maroni perquè se’n tornava sense la foto que ambicionava. Interès polític del líder llombard a banda, però, el cert és que aquell dia l’executiu català va rebaixar la qualificació d’una trobada institucional sense anul·lar-la i que, en essència, els mitjans massius de casa nostra van acatar-ne la requalificació.

Desaparegut en combat el gabinet de comunicació sildau, mancats de teca informativa sobre Bordúria i els borduris i amb “perfil baix” com a única i lacònica consigna, a Sildàvia els mitjans van actuar amb la responsabilitat esperada i, com a conseqüència, els sildaus vam quedar-nos sense encaixada de mans de Tal i Pasqual… i sense unes quantes coses més.

Tot plegat vindria a desvetllar la principal debilitat del meticulós seguiment de l’agenda institucional. Tant és que anunciïn “perfil baix” com que toquin i retoquin a sometent. En ambdós casos, el mot “informació” s’enrojola per força una mica davant la coneguda sentència orwelliana, aquella que ens recorda que:

Periodisme és publicar allò que algú no vol que publiquis. Tota la resta són relacions públiques.

by

Israel, model per a Catalunya… diuen

Repetia el meu pare -en vida, advocat de professió- que si tot el periodisme que consumia la ciutadania era de la qualitat que presentava la informació judicial, arreglats anàvem. La seva era una conjectura que es basava en una projecció a totes les àrees del coneixement de la seva particular experiència informativa en el terreny en què era expert.

No devia equivocar-se massa. El periodista és aquell professional que sap de tot i no sap de res i que construeix el seu expertatge en la matèria que tracta habitualment -sempre que l’entorn empresarial i laboral així ho permeti, és clar- amb el dia a dia del seu treball.

Dit això, el coneixement profund sobre l’àrea de què informa, per bé que important, no és ni ha de ser la principal virtud del periodista. Ho és saber extreure les dades fonamentals de la matèria observada, sigui la que sigui, saber-les jerarquitzar i explicar amb claredat. I ho és -en la meva opinió, molt especialment- saber-les situar en el context adequat.

Al cap i a la fi, la inquietud que mostrava el meu pare no provenia de res més que de considerar indissociable la tasca informativa de la tasca educativa de la ciutadania. La seva premissa no admet, crec, discussió: una ciutadana no informada, o informada de mala manera, o de manera incompleta o esbiaixada, no és una ciutadania adequadament educada.

Sí, igual que passa en les altres activitats professionals, ja sabem que una cosa és la teoria o l’ideal en l’exercici del periodisme i una altra de ben diferent, la tasca diària sota pressió del rellotge, de la competència, de la línia editorial de la casa… i la d’altres agents. Ho sabem, sí. Com sabem també, però, de l’innegable caràcter de servei públic d’aquest ofici, que carrega la formidable responsabilitat d’informar (educar) els seus conciutadans.

Els valors d’Israel

Com a consumidor de notícies -que no com a periodista, que d’això no treballo- em passa quelcom similar quan en els mitjans s’aborden temàtiques que conec, com a mínim, una mica. Una d’elles és la realitat d’aquell petit, però constantment inestable, bocí de terra que porta per nom Israel o Palestina (ho haureu notat si aquests darrers dies heu fet una ullada a la trasbalsada línia del temps del meu compte de twitter).

És per tots conegut que el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, ha encapçalat la comitiva d’una visita de quatre dies a Israel per, segons informaven oficialment, cercar complicitats amb el procés sobiranista i aprofundir en la cooperació en aquells sectors considerats estratègics i en què el país hebreu és referència mundial, com la indústria del coneixement i les noves tecnologies, i també, és clar, en el sector turístic. A aquest efecte, han acompanyat al president, el conseller d’Economia, Andreu Mas-Colell, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias i una trentena d’empresaris de l’entorn de la innovació, les TIC i les Smartcities.

Una visita oficial d’aquest calibre, tant a nivell polític com econòmic, requereix d’un minuciós seguiment per part de la premsa del país que envia la delegació. És per això, com explica Joan Cañete Bayle, excorresponsal d’El Periódico a Jerusalem, que els dirigents polítics poden prescindir de les diverses corresponsalies periodístiques del lloc de destí però en cap cas de l’escorta d’enviats especials -preferiblement, de confiança- dels principals mitjans de comunicació:

En estas visitas, los mandatarios suelen llevar consigo a los periodistas que normalmente cubren sus pasos en casa, en este caso en Barcelona, ya que para ellos prima el enfoque doméstico sobre el internacional. En cambio, los corresponsales tienen la mala costumbre, el defecto profesional, de preguntar sobre el lugar en el que viven y trabajan

I essent aquesta una delegació amb objectius -i interlocutors- especialment definits però que no podien evitar desenvolupar-se en una terra sumament complexa i convulsa, ha estat particularment necessari eludir al màxim la penetració d’elements d’eterna actualitat a la zona, del tot perniciosos per a la absoluta efectivitat del missatge pretès.

Així, amb la delegació catalana, han viatjat periodistes de diaris poc o gens afins, com El Periódico (Rafael Tapounet) i El País (Miquel Noguer), d’afins amb el procés, com l’Ara (Ferran Casas), de vells afins i col·laboradors de CiU, com La Vanguardia (amb el veterà i fidel Jordi Barbeta que ja va acompanyar Mas en la visita a Massachusetts de l’any passat) i fins i tot el director d’un digital modest però que sintetitza i abandera les tesis d’innata germandat entre el catalanisme liberal i el més rotund sionisme (Lluís Bou, d’El Singular Digital), a banda de la imprescindible Agència Catalana de Notícies (ACN), és clar.

Sigui quin sigui el mitjà de referència, d’aquests quatre dies de visita oficial de la delegació catalana a Israel, n’han sobresortit de manera cronològica les següents grans idees:

– Israel, exemple de nation building* en l’imaginari del catalanisme liberal:

Intel·lectuals de referència del catalanisme com Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Salvador Cardús o Pilar Rahola solen destacar diversos paral·lelismes entre Catalunya i Israel. Des que Jordi Pujol va accedir a la presidència de la Generalitat, els governs de Catalunya han apostat sempre per l’acostament a Israel, excepte durant el segon mandat del tripartit en què hi va haver serioses dissensions d’Esquerra Republicana amb Iniciativa per Catalunya

*construcció d’una nació forjant identitat col·lectiva per mitjà de l’Estat

– Israel, aprenentatge per a Catalunya:

L’expedició, va subratllar Mas, té un interès especial en les assignatures de la innovació tecnològica aplicada a l’àmbit empresarial i de la investigació científica

– … i terra per a l‘intercanvi de coneixement:

(…) el conveni amb el Weizmann té tres potes: un intercanvi de 10 científics (5 per cada part) entre la universitat israeliana i les catalanes, conferències anuals als dos països amb convocatòries competitives i donar accés a l’ús del sincrotró Alba als científics d’aquell país.

– Israel, company de viatge per al “moment únic” de Catalunya:

Mas aseguró que esto se debe al interés que Israel genera en Cataluña como socio en la innovación, pero también porque en este momento único Cataluña necesita impulsar su capacidad de internacionalización y ampliar sus socios internacionales”. Es aquí donde dijo que “Israel es claramente un compañero de viaje elegido por Cataluña”.

– Catalunya, aliada sense fissures d’Israel d’ara endavant:

Catalunya será una aliada incondicional de Israel mientras Artur Mas y Convergència i Unió gobiernen en la Generalitat (…). A Mas no se le escapó que hubo un momento en que “en Catalunya se cometió algún error”, en clara referencia a la posición propalestina no del tripartito pero sí del entonces conseller de Interior, Joan Saura, que llegó a participar en una manifestación de protesta contra Israel. “Eso no volverá a ocurrir”, vino a decir Mas.

– … perquè Catalunya necessita sionisme, no Palestina:

Les relacions internacionals tenen un motor real: els interessos. Si, a més, aquests interessos vénen acompanyats de sintonia política, millor. És el que li passa a Artur Mas amb Israel. En la seva estada al país hebreu, el president i la delegació catalana no amaguen complicitats amb el sionisme.

És evident que entremig d’aquests conceptes predominants i generals hi hem trobat -i hi haurà trobat la delegació oficial- alguna pedra a la sabata, alguna d’aquelles realitats que desitjarien que passessin desaparcebudes. És el cas de la crònica que signava l’enviat especial d’El País el passat diumenge i on afirmava que el president Mas presumia a Israel d’investigació i desenvolupament després de retallar aquesta partida un 27% des de l’any 2010.

Com és una pedreta a la sabata aquesta altra crònica, signada també per Miquel Noguer, on recalcava que Mas sortia en clara defensa de la multinacional israeliana propietària d’Iberpotash, empresa que explota les mines de sal de Sallent i de Súria, tot i les sentències judicials en la seva contra per motius mediambientals i la investigació que duu a terme la Comissió Europea per haver-se beneficiat presumptament d’ajudes improcedents de la Generalitat. En aquest sentit, us recomano, per deliciós, un exercici de periodisme comparat amb la versió oficial traslladada per l’agència ACN, de què se’n feia ressò La Vanguardia aquí, amb un president Mas que denunciava “interessos creuats i competidors” que posen traves a una inversió milionària de l’empresa israeliana a Catalunya i que hauria de crear centenars de llocs de treball.

No ens enganyem, però; es tracta d’El País. I El País és una pedra a la sabata del tot assumida pels actuals rectors -i socis- del Govern català i, atès que no pertany al cercle mediàtic amb influència sobre la part de la ciutadania propera, en major o menor grau, al discurs sobiranista i/o conservador, a la pràctica resulta força inofensiu.

Pedres a la sabata a banda, és difícilment discutible que tant en els mitjans de comunicació que han destinat enviat especial a Israel, com en els que han begut de l’agència de notícies nacional de Catalunya (com El Punt Avui o els portals Vilaweb o Nació Digital) o de diverses fonts oficials i d’agència (com 324.cat), així com en les principals -i afins- cadenes de ràdio i televisió del país, el relat de la visita de quatre dies s’ha construït en base a les idees abans esmentades. Idees que, a grans trets, conformen els punts clau que la comitiva pretenia fer arribar -i arrelar- a l’opinió pública del país i que es poden condensar en un sol concepte: Israel és model per a Catalunya.

És model per a Catalunya en el terreny de les noves tecnologies i de la investigació i desenvolupament, i és model per a Catalunya en el terreny de l’exitosa construcció nacional i d’una realitat política independent enmig d’un entorn hostil.

Descripció del model hebreu

Doncs ja hi tornem a ser. Com ho fèiem en el post anterior, altre cop parlem de models i, més concretament, de tractament mediàtic d’aquests models.

Tornant al meu pare -qui, d’altra banda, hagués estat cofoi de ser testimoni d’aquest suposat procés de construcció nacional de Catalunya i de l’aprenentatge del “miracle hebreu”-, amb la visita de la delegació catalana a Israel ens trobem davant d’un evident exemple de mala praxi periodística i, en conseqüència, de ciutadania incorrectament informada i, per tant, educada molt deficientment.

Parlem de mala praxi periodística, tot i que “penosa” seria el qualificatiu més adient, perquè resulta radicalment inadmissible des de qualsevol punt de vista presentar a la nostra ciutadania el col·lectiu, la societat, el país en què com a col·lectiu, societat o país ens hem d’emmirallar, sense descriure’ns l’enorme complexitat, la infinita escala de grisos (i de negres) que aquell referent presenta.

Des de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya quedaven meridianament clars des de l’inici els motius concrets del viatge: “Mas viatja a Israel, referent per al govern en recerca i en la construcció d’un estat“. Dit d’altra manera, diàfan objectiu econòmic i diàfan objectiu polític. I més diàfan encara: Israel com a referent, com a prototipus de societat tant en la mena d’activitat econòmica que promou com en la manera com ha assolit el seu estatus polític.

De fet, el president no ha enganyat ningú. A la mística del sionisme (nacionalisme jueu) que ha conformat des de sempre l’essència del catalanisme liberal i que Jordi Pujol va elevar a la seva màxima expressió, el president Mas hi ha afegit aquest punt de modernor de l’economia del coneixement, imprescindible en els temps que corren. Una perfecta mixtura d’ànima col·lectiva de cert regust ètnic amb emprenedoria i lideratge. En síntesi, saber-se poble, construir-se políticament com a poble i liderar com a poble.

Fa any i mig, Artur Mas ho certificava sense pal·liatius i ens en donava fe l’il·lustre Barbeta a les planes de La Vanguardia. I ho feia des de Boston, capital de Massachusetts, l’altra pota del triangle d’excel·lència tecnològica:

“Israel es un ejemplo para el mundo, es un país pequeño, que lo está pasando muy mal, que tiene que dedicar enormes esfuerzos a la supervivencia de su identidad y su cultura y que al mismo tiempo es pionero y punta de lanza de la industria tecnológica mundial”

Des del punt de vista oficial, doncs, motivacions, objectius, interlocutors i, sobretot, missatges absolutament transparents. Tot molt clar, tot escrupulosament nítid. Ara bé, complet?

I aquí és on entra en acció, amb la contundència a què ens té habituats, l’objecte principal d’anàlisi d’aquest blog: el quart poder. Per fer memòria, aquesta significativa categoria de poder independent és encara en mans d’uns mitjans de comunicació en els quals el senyor Burke a mitjans del segle XVIII va saber veure, entre altres coses, una gens menyspreable capacitat d’exercir de contrapès dels altres tres poders clàssics: el legislatiu, l’executiu i el judicial.

Contrapès: pes que actua contra un altre per contrarestar-ne o neutralitzar-ne els efectes.

Que clarividents que són les definicions, no trobeu? Fem-ho fàcil. Del dia 9 al 12 de novembre, l’executiu català ens ha anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’empresaris a Israel per signar convenis de cooperació en matèria d’innovació i recerca així com per aprendre de la construcció nacional del país hebreu. Del dia 9 al 12 de novembre, els mitjans catalans ens han anat informant del viatge de l’executiu català (i barceloní) i d’una trentena d’emp…, vaja, d’exactament el mateix.

Hi haurà algú que aixecarà el dit per protestar contra aquesta generalització. Sí, segur que trobem algun exemple d’informació complementària sobre el país hebreu durant aquests dies en els mitjans massius d’influència a Catalunya.

El dia 11 de novembre, per exemple, és a dir, el tercer dia de viatge de la delegació catalana, es commemorava el novè aniversari de la mort de Iàssir Arafat. Llastimosament per a les intencions de l’executiu català, la mort del líder palestí havia tornat a l’actualitat mediàtica dies enrere després de fer-se públic un primer anàlisi forense que quasi certificava l’assassinat per mitjà de poloni radioactiu, assassinat del qual, sense posseir grans dots detectivesques, no era difícil atribuir -no amb exclusivitat, però- al país hebreu.

D’aquella commemoració i de l’acusació de l’Autoritat Nacional Palestina vers Israel ens n’informava el dia següent a La Vanguardia des de Ramal·lah el seu corresponsal, Henrique Cymerman. Jordi Barbeta, per la seva banda, cobria tots i cadascun dels darrers passos del tour del president Mas per terres israelianes per mantenir puntualment informats els lectors d’aquell mateix rotatiu. Inútil buscar cap punt de convergència, ni que sigui per context, en les respectives cròniques.

També en seria una excepció una peça d’El País del passat diumenge en què es feia ressò d’una altra de les realitats quotidianes per al país hebreu: la guerra. En aquest cas, el protagonisme requeia en el darrer conflicte amb Gaza que va iniciar-se demà farà tot just un any i del qual n’actualitzava les seqüeles el corresponsal a la zona, David Alandete, en aquest reportatge.

Més interessant per al tema que ens ocupa és, però, una altra excepció informativa que, tot i pertànyer a l’àrea de cultura, proporcionava un petit bocí del desconegut espectre de la societat israeliana, fet indispensable quan del que es tracta és de radiografiar amb rigorositat aquell model ideal al qual hem d’anar-nos aproximant. El Punt Avui entrevistava el jove escriptor israelià, Nir Baram, del qual en destacava aquesta eloqüent declaració: “Volem una societat inclusiva i no racista“:

“Aquesta sempre és la batalla amb el meu pare i la gent de la generació de Yehoshua: jo crec en l’estat d’Israel, però un que pertanyi a tots els ciutadans. No estic d’acord a separar israelians i palestins i crear un gran gueto per als israelians”

Tot plegat, excepcions que es demostren insuficients perquè, tot i mostrar-nos algunes (poques) arestes del país objecte d’estudi, es presenten aïllades en no sorgir d’una voluntat ad hoc, és a dir, d’una voluntat afinadora, contextualitzadora del viatge institucional. Com també esdevenen innòcues les cròniques crítiques anteriorment referides, primer, per l’escassa transcendència que assoleixen en ser vessades en mitjans que es dirigeixen a un públic que ja espera trobar-hi aquest tipus d’esmenes al govern actual i, en segon lloc, perquè aquestes es queden en la mera crítica partidista de l’acció institucional i perquè defugen -igual que els mitjans afins- la responsabilitat d’esbossar la realitat social, cultural i política de la societat israeliana, repeteixo, teòric objecte d’estudi.

L’executiu ha viatjat a Israel i n’ha publicitat el viatge i les seves motivacions als ciutadans. I el quart poder ha viatjat (o no) a Israel i ha informat sobre el viatge i les motivacions de l’executiu. En conseqüència, la tercera i imprescindible pota d’aquest triangle comunicatiu, els ciutadans, hem estat satisfactòriament informats sobre viatge i motivacions de l’executiu.

Però hem estat informats/educats?

Oblits que no permeten valorar

Quan algú, especialment si aquest algú és un agent amb el nivell de responsabilitat política -i ètica- com el del govern d’un país, proposa a la seva ciutadania un model de societat ideal al qual és interessant aproximar-s’hi, no és acceptable la simple exposició del parell o tres d’elements brillants o importables mentre se n’oculta d’altres que, per la seva naturalesa, poden posar perfectament en qüestió aquest suposat prototip. Això, sempre que entenguem, és clar, que l’administració de qualsevol país treballa per al bé de la seva ciutadania.

Però per si de cas -del tot hipotètic- que estigui en dubte la voluntat servidora de l’interès general per part d’una administració, sempre comptarem amb l’altre filtre, el quart poder -aquest sí, independent i exclusiu servidor de l’interès comú- per omplir els espais buits de l’acció governamental. Traslladat a l’objecte que ens ocupa, això significaria aportar tots aquells elements que completarien la informació subministrada per l’administració per acabar dibuixant un retrat més concordant amb la realitat del país que es presenta com a model.

Quan l’executiu “s’oblida” d’explicar determinats i determinants aspectes d’una realitat i els mitjans de comunicació “s’obliden” d’explicar els mateixos determinants aspectes d’aquella realitat, podem asseverar dues coses: una, que els segons han exercit, en essència, de poderós altaveu dels primers; i dues, que els tercers hem rebut sota aparent capa informativa, pura publicitat.

I així, sense esmerçar-m’hi en excés, em resulta inexplicable, en el millor dels casos, i de tot punt injustificable en algun punt concret:

– que fins al tercer dia de la visita no hagi aparegut cap referència a Palestina en els mitjans de comunicació, i que aquesta no hagi estat producte d’un mínim treball de contextualització de la realitat israeliana sinó resultat de la reunió bilateral del president Mas amb el ministre de Finances hebreu, Yair Lapid, és a dir com a resultat d’un acte institucional, referència focalitzada en exclusiva, a més, en l’Autoritat Nacional Palestina, un altre agent institucional.

– que en la fotografia de la realitat territorial i demogràfica del país els mitjans no s’hagin dignat recordar els territoris que, contravenint la ressolució 242 de les Nacions Unides, Israel ocupa i administra militarment des de fa més de 40 anys. Inaudit que no hagin estat esmentats ni Cisjordània, ni Gaza, ni el Golan.

– que la reiteració del missatge principal de l’executiu sobre les analogies entre les construccions nacionals d’Israel i Catalunya no hagi vingut acompanyat ni d’un trist repàs dels esdeveniments històrics de la creació de l’estat hebreu i les seves conseqüències polítiques, econòmiques, socials i demogràfiques.

– que n’hagi estat absent un mínim croquis de la composició extraordinàriament diversa del teixit social israelià, no només de la presència molt significativa de la població àrab i, en menor mesura, de la comunitat drusa dins les fronteres legals d’Israel, sinó de la pròpia majoria jueva, constituïda per població originària dels més diversos indrets del món. I que, en conseqüència, s’hagi omès també la complexa convivència en aquest fabulós poti-poti identitari. Per no parlar del creixent conflicte intergeneracional dins de la comunitat jueva que apuntava l’escriptor Nir Baram.

– que la radiografia de la valuosa vessant moderna i tecnològica de la societat israeliana -que existeix, veritablement- no s’hagi completat amb la pressió cada cop més enèrgica que sobre la vida laica del país exerceixen, des de fa anys, els sectors més ultraortodoxos, amb potencial d’influència ascendent, atesa la seva capacitat reproductiva.

– que s’hagin silenciat unes polítiques -permissives, si no clarament actives- de colonització en els territoris ocupats que han permès l’assentament, segons dades de finals del 2011 de l’organització israeliana B’tselem, d’un total de 515.000 colons a tota Cisjordània dels quals gairebé 200.000 només a Jerusalem Est; i que siguin també invisibles les estrictes normatives de restricció de moviments que afecten amb exclusivitat la població àrab dels territoris ocupats.

– i finalment, que ni l’excusa del viatge a la modèlica Israel del president amb qui sembla que salpem a la sobirania hagi servit perquè cap mitjà massiu s’hagi fet ressò del moviment BDS (Boicot, Desinversions, Sancions), una campanya internacional contra les polítiques d’ocupació, colonització i apartheid vers la població àrab que va sorgir en el sí de la societat civil palestina ja fa 8 anys, i la secció catalana del qual adreçava a l’opinió pública el passat dia 11 el manifest “Israel no és cap referent“.

Aquests són alguns -me’n deixo d’altres- dels oblits significatius de què ha fet gala la nostra premsa en la visita oficial de quatre dies del nostre més alt representant al nostre principal referent, Israel. Això significa que uns ciutadans immersos en el teòric procés cap a la plena sobirania de Catalunya jutjaran si s’escau o no assumir el país hebreu com a model d’estat sobirà a partir de les dades proporcionades per dos dels seus més transcendentals servidors, el Govern i els mitjans de comunicació massius, que, de fet, són les mateixes.

Tot i valorar els trets positius d’Israel, el coneixement de la seva realitat oculta em fa del tot impossible considerar aquella societat model per a la meva societat. No hi ha indret en el globus lliure de pecat, és evident. Però quan parlem de referents o de miralls, una òptima salut en matèria de drets humans serà, en la meva opinió, condició sempre indispensable, independentment de l’excel·lent nivell tecnològic del país, per molt valuosa que pugui ser la construcció d’una identitat nacional i una realitat política o la recuperació d’un idioma pràcticament mort com l’hebreu.

En tot cas, els presumptes models necessiten ser explicats i explicats molt bé. No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar. Hi haurà qui compartirà amb mi la referida escala de valors, com hi haurà qui prioritzarà els suposats interessos nacionals a qualsevol neguit de caire humanitari.

No tots els ciutadans fem servir la mateixa vara de mesurar, dèiem. El que és segur és que tots els ciutadans necessitem tota la informació per dictaminar a consciència segons la nostra pròpia escala de valors. És per això que, com creia fermament el meu pare, informar és indissociable d’educar. El judici és una altra cosa; no pot ser previ a l’oberta exposició de totes les cartes. I en el tema d’Israel i Catalunya, com en tantes d’altres coses, em temo, els judicis de pare i fill haguessin discorregut avui per camins del tot adversos.

by

En el tram noséquants

El blog desperta de la letàrgia. I ho fa en un dia senyalat, en una Diada Nacional de Catalunya que, com l’any passat, s’espera que serà protagonitzada per una nova massiva i pacífica demostració de voluntat col·lectiva.

Faig despertar el blog i no ho faig per abordar la matèria que li és pròpia, la de l’àmbit de la comunicació, com a mínim en aparença, sinó per poder expressar unes ràpides i poc endreçades reflexions al voltant de la meva participació en la forma triada enguany per exterioritzar les demandes d’autodeterminació dels catalans: l’anomenada Via Catalana. Al cap i a la fi, aquest és, abans que altra cosa, un quadern estrictament personal.

Ara ja ho puc dir. En poques hores seré una de les 400.000 persones que formarà part de la cadena humana que recorrerà la part est de Catalunya de nord a sud, o de sud a nord (perquè també es pot dir així, oi?). Em toca Torredembarra. I hi seré amb la meva família i un grup de grans amics i desconeixent des de l’inici –per desídia activa– el número de tram concret en què participarem.

Perquè sí, ara també ho puc dir, a diferència de l’enorme majoria d’integrants d’aquesta immensa cadena, en formaré part sense sentir cap il·lusió especial. Hi seré una mica perquè sí, perquè toca. Deixeu-m’ho explicar.

Durant aquestes darreres setmanes he llegit i escoltat molt. He estat especialment atent als motius amb què els indecisos justificaven la seva decisió final de participar o no a la Via Catalana. I pel que he vist, en aquest món al qual pertanyo, el dels reticents combregadors, es vivia amb neguit el fet que la seva pròpia i complexa motivació quedés del tot difuminada en el sí d’una ferma i massiva demostració de blanc o negre.

¿Que si en una cadena humana de signe inequívocament independentista podia haver-hi espai (espai de debò) per a un ferm defensor del dret a decidir però potser no tan clar (o gens) defensor de la independència? ¿O que si podia haver-hi espai per aquell que, tot i reconèixer la insostenibilitat de l’actual encaix nacional i l’obtusa negació del diàleg per part de l’estat espanyol, segueix pensant que és la imparable “reestructuració” en l’àmbit del bé comú la veritable gran problemàtica a Catalunya com a tot el continent, o que ho és la degeneració de la política institucional, o la d’unes democràcies on els poders no electes riuen quan pronunciem els mots “sobirania popular”?

En l’àmbit dels convençuts tota aquesta barrinada els sembla una pèrdua de focus, o típic postureig “pals a les rodes”, o directament una poca-soltada. I és que a Catalunya, a diferència d’aquesta Espanya desprestigiada o de la moixa Europa, tenim a mans un projecte de futur engrescador, un projecte que ens permetrà començar de zero, dibuixar la nostra particular manera de fer, construir la societat que desitgem sense apriorismes de cap mena i barrinant tot allò que sigui barrinable. Aquesta és, en definitiva, la il·lusió col·lectiva vers un projecte nou que envegen ments obertes de les Espanyes, com Isaac Rosa.

Sincerament, jo també l’envejo. Envejo aquesta il·lusió perquè m’és impossible de tenir-la sabent positivament (o creient que sé) que la Catalunya independent no transformarà cap de les qüestions que realment em neguitegen. Avui seré a Torredembarra, al tram noséquants de la Via Catalana. I hi aniré sense una il·lusió especial; hi aniré, és clar, sense banderes ni samarreta ni cap peça del bonic merchandising preparat per a l’ocasió. I hi argüiré, com han fet d’altres indecisos abans que jo, que tot i la meva apatia patriòtica, hi participaré pel meu indestructible convenciment que en una democràcia de ple dret mai no pot negar-se el diàleg ni la possibilitat que una ciutadania (no m’agrada parlar de pobles) sigui consultada sobre el que sigui quan així ho reclami. Podré justificar-ho d’aquesta manera i seré ben sincer en fer-ho. Però la veritat és que, en essència, avui participaré a la Via Catalana perquè m’hi he sentit cridat, perquè en el meu entorn això toca.

I m’hi he sentit cridat, no perquè hagi rebut una onada d’argumentacions serioses més enllà dels repetitius eslògans –alguns en diuen mantres– sobre el país que ens roba, que viu subsidiat gràcies a la nostra productivitat i d’altres perles. M’hi he sentit cridat o sento que toca perquè m’hi empeny (sense empènyer-m’hi) el meu entorn social i cultural. I toca perquè m’hi empeny (aquest sí que empeny més) el meu entorn mediàtic de referència. I és que en aquest entorn mediàtic de referència, la Via Catalana és LA opció. Fa dos diumenges reposaven el 30 minuts sobre els atacs a la immersió lingüística; dimecres passat, apareixia Mel Gibson en versió ‘El patriota’ (no pas com a ‘Braveheart’, que aquells al final perdien); el passat diumenge, un altre 30 minuts amb l’estelada com a protagonista; ahir, la Melero mostrant-nos l’engrescador ventall d’objectes “estelats” per lluir a la Via Catalana; i avui al vespre, per acabar de reflexionar amb profunditat, el film de Joel Joan ‘Fènix 11·23’.

De la mateixa manera que un poc patriòtic i menys amant dels símbols nacionals com jo pot sentir-se “obligat” a assistir a la Via Catalana, avui no puc evitar pensar en els milers de ciutadans de Catalunya, patriotes (dels altres) o no, que no comparteixen el meu (nostre) entorn social i cultural ni els meus (nostres) hàbits de consum mediàtic i que, per tant, simplement quedaran al marge d’aquesta massiva demostració de voluntat col·lectiva.

I em pregunto si, enlloc de encadenar-nos per la independència de Catalunya com farem avui milers i milers de convençuts il·lusionats i uns quants rarets complicadots, no haguéssim trencat molt més les barreres dels particulars entorns socials i mediàtics –i, per tant, inclòs moltes i més diverses sensibilitats– encadenant-nos per exigir el legítim dret de tots i cadascun dels ciutadans de Catalunya a ser consultats sobre què dimonis volem ser en el futur. Tot això, és clar, sense necessitat de reproduir la vida dels barcelonins el 1714 en el remodeladíssim mercat del Born, sense conèixer l’origen de l’estelada ni les diverses falòrnies que avui la duran estampada, sense patriotes americans que reeixeixen en la lluita contra la metròpoli ni nostrats patriotes que es defensen de la (in)justícia estatal.

Fet i fet, no és res més que insistir en si, a banda i banda, des d’un entorn i l’altre, de debò fem res per apropar sensibilitats, per trencar tòpics, per argumentar sòlidament, per debatre amb profunditat…

Falten poques hores perquè m’encadeni. A Torredembarra. Al costat de gent que estimo. Com m’agradaria que la foto que avui recorrerà les portades nacionals i internacionals pogués exhibir l’amalgama d’interrogants, matisos i recels que conforma, com a mínim, la minúscula anella del tram noséquants d’aquesta enorme cadena humana!

by

El mur és la vostra esquena

A partir de l’àmpliament criticada darrera aparició pública del president Rajoy a través d’una pantalla de plasma, Enric Juliana repassava en un interessant article l’evolució del “secret” en el sí de les formacions polítiques des de la transició fins l’actualitat.

Recordava el veterà periodista de La Vanguardia que, des que el PSUC va permetre el 1978 que per primera vegada la premsa fos testimoni de les seves reunions internes, totes les juntes nacionals dels partits polítics han autoritzat la cobertura dels mitjans de comunicació però no l’interrogatori periodístic:

(…) Rajoy va parlar en format televisat davant la junta nacional del PP i la xarxa li va recriminar que no acceptés preguntes. En realitat mai no n’hi ha hagut en aquests actes. A cap partit

Trenta-cinc anys separen el que, de fet, no deixa de ser un gest similar. El que aleshores va ser rebut com a gratificant signe d’obertura, però, ara és percebut com a anacrònic hermetisme.

I és que, com diu Juliana, entremig d’aquestes contraposades percepcions hem viscut, d’una banda, la transformació de la política exercida des del partit polític en missatge construït per i per a la televisió:

Sota el signe de la concepció berlusconiana de la política -tot és televisió-, els partits han convertit les seves principals activitats en espots per al telenotícies. Actuen a la pràctica com a productores de televisió

Una “professionalització” de la comunicació política que ha acabat per consolidar un model d’informació basat en una mena d’intercanvi de favors: nosaltres (partits) proporcionem titular, lead i talls de veu pràcticament mastegats, i vosaltres (mitjans massius) en essència exerciu de mers transmissors d’aquest missatge. Claredat i agilitat que aplanen la feina canalitzadora dels darrers i fan més efectiu el missatge dels primers.

I, d’altra banda, hem estat testimonis també de la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació. Així, l’engranatge d’aquest comerç informatiu és manté ben greixat mentre l’esquema tradicional “activitat emissora → passivitat receptora” no pateix fisures. Però en l’instant que el receptor abandona el seu habitual estat d’inacció en aquesta relació comunicacional, s’esquerda el monopoli de la canalització de la informació política en mans dels mitjans massius i s’afebleix de manera inexorable l’efectivitat del missatge que el partit polític pretén fer arrelar en l’opinió pública:

Avui el secret viu i llisca d’una altra manera.

… sentencia Juliana.

A qui era que servíem, doncs?

El diari The Guardian publicava a finals de març la conferència que va oferir Tien Tzuo, director executiu de Zuora (companyia dedicada al disseny i comercialització d’aplicacions per a empreses amb model de negoci basat en la subscripció) en el marc del Changing Media Summit 2013 organitzat pel propi mitjà britànic.

La ponència girava al voltant de la manera com les tradicionals capçaleres de premsa han d’adaptar el seu model de negoci en un món on-line que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos originats en la publicitat. Tzuo ve a dir que, com ho certifiquen diverses experiències fallides, l’establiment d’un mur de pagament -o paywall– per a les seves edicions digitals sense un replantejament en fons i forma del contingut ofert no en fa viable el projecte.

Per al directiu de Zuora, el punt clau del futur del negoci del tradicional diari imprès en el seu salt al món digital no és pas el fet d’implantar un mur de pagament ni que aquest sigui més o menys estricte, sinó passar d’una concepció de negoci basat en el producte (o productes) en venda a la del negoci basat en la relació amb el veritable client, que no és cap altre sinó el propi consumidor o lector del contingut:

Els anunciants són una part important de l’equació però no són els teus clients. (…) I quan ho observes a través d’aquest prisma el que realment veus és molta esperança, perquè en el canvi cap al món digital, els consumidors, els lectors de continguts de fet estan més afamats d’informació del que mai ho han estat abans.

I en un món digital que fa inevitable en el consumidor el tast de contingut informatiu de molt diversos mitjans, resulta més indispensable que mai -remarca el propi Tzuo en aquesta entrevista– establir una relació de confiança, una relació de marca amb el teu consumidor/lector i saber què espera trobar en el “seu” diari de referència:

Aquesta és la lliçó: hem de pensar en els nostres clients, saber qui són, mantenir-hi un diàleg, crear-hi una relació i aprendre d’aquesta relació recíproca

En el benentès que en la reconversió dels mitjans impresos massius la publicitat no deixarà de tenir un paper significatiu, per bé que substancialment menor, aquest retorn a la visió del lector com a veritable client va en la línia d’aquesta idea de comunitat de consumidors sustentadors de projectes que la conjunció noves tecnologies + crisi està fent aflorar.

És evident que, tant en la seva concepció empresarial com en el seu ideari -per tant, també en el seu contingut-, la realitat d’aquests grans mitjans impresos en procés de reconversió dista molt de la de joves iniciatives informatives amb exclusiu finançament a través de subscripcions, com el diari Mediapart francès, o de tipus cooperatiu, com La Marea de MasPúblico, o com d’altres de més puntuals i finançades col·lectivament a través de plataformes de micromecenatge, com l’Anuari Media.cat.

El que és significatiu -amb l’obligada esmena dels milions d’afectats per la fractura digital- és que aquest món sense barreres facilita i alhora imposa l’aproximació i coneixença de l’individu així com la presa en consideració del seu particular parer. Diu Gumersindo Lafuente en aquest article sobre periodisme i murs de pagament al Huffington Post que:

Hoy, más que nunca, el periodismo tiene que estar al servicio de la gente, tiene que usar todo el poder de la tecnología para mejorar su compromiso de calidad, pero también para comunicar de manera directa con unas audiencias que son más activas y más exigentes que nunca y que poseen herramientas igual de poderosas y sofisticadas que las que usan los profesionales.

Sigui com sigui que s’hagin de finançar, les reconvertides propostes de relació amb els consumidors d’informació no poden ser un simple trasllat del contingut de sempre al format web o el seu mer revestiment amb d’altres llenguatges. I sobretot, com sostenia en aquest text sobre riscs i oportunitats per al periodisme del segle XXI la doctora en Ciències de la Informació Maricarmen F. Chapou, cap tendència pot considerar-se novedosa ni, per tant, aspirar a ser viable sense tenir ben present un consumidor que ja no concep costejar productes informatius que inherentment no incloguin:

(…) relación con el lector (interactiva, coparticipativa y donde el receptor puede llegar a ser coproductor de información al mismo tiempo que consumidor), retroalimentación (directa e inmediata gracias a la incorporación de foros o redes sociales), entre otras

Fracàs de la missió d’intermediació

Perquè no és que l’eina o el suport tradicional de la informació -que el diari imprès exemplifica a la perfecció- hagi esdevingut en sí difícilment sostenible en un món digital i d’obligada optimització de recursos com el nostre; que ho és realment. És també -o sobretot- el fet que aquest vehicle ideat, en principi, per a la transmissió d’informació a la ciutadania hagi acabat traint la seva vocació de servei al ciutadà.

De vegades ha resultat ben complicat saber si el que tenies a les mans era un periòdic d’informació amb incrustacions publicitàries o més aviat publicitat amb incrustacions informatives (recordo, en aquest sentit, una relació 40/60 favorable a la publicitat en un estudi personal sobre La Vanguardia en els llunyans temps de facultat). Però més significatiu encara: tal i com afirma el periodista Pere Rusiñol en aquest reportatge de Jordi Garriga per a L’Econòmic, la ferotge cacera de l’anunciant a què va llençar-se la premsa catalana i espanyola va arribar a generar una veritable bombolla publicitària:

Tots els diaris inflaven artificialment les tirades amb promocions i milers d’exemplars regalats, amb la finalitat no de guanyar lectors que paguessin per una informació pròpia, sinó d’augmentar tirades per inflar les tarifes publicitàries

De tal manera que, és clar, arriba internet, arriba el 2.0, la informació circula amb llibertat i gratuïtament per la xarxa, i la premsa, immersa en una perenne “trencada de banyes” sobre com seguir fent sostenible el seu negoci, poc a poc va sospitant que potser la pel·lícula no tractava tant de l’ocàs d’una eina com de la indetectada pèrdua de confiança del teòric destinatari del servei cap al seu prestador. O, com explica el vicesecretari de l’Asociación de la Prensa de Madrid, Nemesio Rodríguez, en el reportatge d’Aurora Muñoz per a ZoomNews, d’una deserció d’aquells a qui se’ls ha girat constantment l’esquena:

Los lectores siguen ahí. Seguramente ya no quieren leer en el papel, pero quieren seguir leyendo. Sus necesidades no han desaparecido. Unos emigran a la web porque el contenido es gratis, pero la mayoría se van porque el periódico en papel ha dejado de investigar, de controlar a los poderes. Ha perdido su misión de intermediación y ya no le sirve al ciudadano

Perquè quan els ciutadans perceben que la premsa ha deixat d’exercir la tasca mitjancera per a la que va ser creada i que ja no els és útil -i això concordaria amb el pèssim reconeixement social de la tasca periodística en aquell baròmetre del CIS-, ¿què els pot empènyer, en aquest nou paradigma comunicacional, a sufragar un producte que no aporta valor afegit, i què els ha d’impedir, en canvi, de cercar per al seu compte el buit que la missió incomplerta de la premsa els ha llegat?

I si canviem de subjecte d’anàlisi…:

La desafección o distanciamiento entre la política y la sociedad civil existente hoy en España es una lamentable y triste realidad que tiene su origen, a mi juicio, en la incapacidad de los partidos políticos (básicamente, los dos principales) para hacer útil y efectiva la intermediación entre ciudadanos e instituciones públicas.

…ens adonem que les causes de la desafecció política que identifica Xaquín Álvarez Corbacho en aquest article a La Voz de Galicia són, altre cop, la inutilitat i inefectivitat de la tasca intermediadora entre ciutadans i institucions per part de les formacions polítiques; és a dir, fracàs, també, de la seva particular missió d’intermediació.

Girant l’esquena a l’esquena

Fa poc més d’una setmana el president Rajoy repetia la fórmula emprada dos mesos abans: comparèixer davant la cada cop més angoixada opinió pública en format 2D i sense permetre que les angoixes de la ciutadania li poguessin ser traslladades -per a ser confirmades o rebatudes- per mitjà dels no menys angoixats periodistes, l’instrument concebut a aquest efecte.

Fa poc més d’una setmana els mitjans de comunicació -amb honroses excepcions com ElDiario.es i 20 Minutos– enviaven els angoixats periodistes a omplir a vessar una sala de premsa per seguir -sense possibilitat de traslladar angoixes col·lectives- les paraules que escupia en format 2D el president dels angoixats espanyols, el mateix innocu seguiment que podíem fer molts d’altres des de casa, des de la feina, des del metro.

Però, com deia Juliana, tot i l’enèrgica protesta de les “xarxes” pel vet a les preguntes i per la submissa obediència dels professionals de la informació:

En realitat mai no n’hi ha hagut [de preguntes] en aquests actes. A cap partit

És a dir, això sempre s’ha fet així.

Joan Subirats titulava el passat diumenge un article a El País amb un aclaridor Ya no se puede ir tirando. La peça no aborda en cap cas el tema d’aquest post i els subjectes d’anàlisi no són ni partits o líders polítics ni mitjans de comunicació, sinó la gestió interna de les administracions públiques. La “manipulació” del títol i del següent subtítol crec, però, que pot justificar-se per la possibilitat de transposar-ne els elements:

Tenemos que discutir cómo replanteamos funciones y formatos de funcionamiento de las administraciones públicas

¿Que fa 35 anys que aquestes reunions privades dels partits polítics s’obren a la premsa però no pas al seu interrogatori? Tan cert com insignificant. La qüestió és reflexionar, primer, sobre si aquest i d’altres formats d’ús habitual compleixen, stricto sensu, la funció de servei a la ciutadania; i segon, en tot cas, si la seva perpetuació pot ser encara admissible, no en el món digital, sinó en el món de les relacions comunicatives en constant modificació que aquest món digital propicia.

La sala de premsa a vessar de periodistes seguint amb atenció un president enllaunat il·lustra amb exactitud el que ha succeït durant tants anys i que, pel que sembla, es resisteix encara a deixar de succeir: polítics i premsa, premsa i polítics, dos servidors públics que han oblidat que els ciutadans som en realitat els seus servits, els seus consumidors, els seus clients.

S’hi resisteixin o no, que pensin que amb clients cada cop més alliberats, que ja no construeixen únicament el seu parer a partir dels missatges verticals que els adrecen els teòrics servidors; que connecten, expressen i deliberen amb d’altres clients i a esquenes d’aquells; que se senten refermats com per emetre o compartir opinió pròpia o col·lectiva, per abordar personatges mediàtics, contradir-los i, fins i tot, despullar-los de manera pública; amb clients d’aquesta mena, aquella esquena única, aquella esquena de sempre, aquella esquena amb què “sempre s’ha anat tirant” , ja no resulta -si és que ho va ser alguna vegada- gens atractiva.

by

“Another brick in the wall”

Tot va començar a partir d’una piulada d’ahir d’Els Matins que enllaçava a twitter en Joan Vallvé i en què el programa de TV3 interpel·lava la seva audiència sobre la imputació d’Oriol Pujol en aquests termes:

Fa dos dies es feia pública la imputació d’Oriol Pujol, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya i president del grup parlamentari de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. Després de l’anàlisi del contingut de les diligències prèvies dutes a terme pel Jutjat d’Instrucció núm. 9 de Barcelona, el jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya emetia una interlocutòria en què s’argumentava que:

(…) existeixen, efectivament, indicis racionals de que el senyor Oriol PUJOL FERRUSOLA, Diputat del Parlament de Catalunya i President del grup parlamentari de CDC [sic] en el Parlament, alhora que Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, podria haver tingut participació, en les condicions abans esmentades, en fets susceptibles de ser qualificats dins dels tipus penals del tràfic d’influències (…)

Com sabem, poc després de ser-li notificada la imputació en el procés judicial, l’encausat oferia una roda de premsa en què anunciava que delegava les seves funcions com a secretari general de CDC en les figures de Josep Rull i Lluís Corominas i les de la presidència del grup parlamentari de CiU en les de Jordi Turull, però que mantenia la seva acta de diputat en el Parlament de Catalunya.

Però abans d’entrar en el contingut i els efectes de la pregunta formulada per l’espai matinal de TV3, fem una ullada als posicionaments editorials dels principals mitjans escrits o digitals i dels principals espais radiofònics i televisius de casa nostra.

D’allò que hem de saber…

Com és obvi, la transcendència política de la imputació d’Oriol Pujol va ser ahir unànime i central qüestió de portada en tots els rotatius catalans, així com en les respectives peces editorials.

La Vanguardia (darrer paràgraf de l’editorial) opta per la seva habitual abstenció en la formulació d’una opinió pròpia contundent i per la inclusió d’una crítica final que, de tant subtil i llunyana, resulta força innòcua:

Su reacción es consecuente con la postura del partido y del propio Mas sobre esta materia, y es similar a la adoptada por otras formaciones, pero en la actual situación de desconfianza hacia la política es comprensible que la ciudadanía perciba que se ha quedado a medio camino.

Qualificant la decisió de Pujol com a “complexa”, El Punt Avui, per la seva banda, encara tria un camí menys compromès que el diari bandera del Grupo Godó, donant per igualment acceptables la dimissió com a diputat del Parlament com la no assumpció de cap tipus de responsabilitat política:

Probablement es podrà qüestionar si ha fet curt, o si no era necessari ni aquest pas enrere. Més enllà de les disputes partidistes, hi ha arguments sòlids i raonats per defensar tant una opció com l’altra, però entrar en aquesta discussió és una disputa estèril (…)

El Periódico de Catalunya, el rotatiu que treu pit en el seu propi editorial del decàleg anticorrupció que va elaborar setmanes enrere, no només fa un obert elogi del gest de responsabilitat política de l’encausat, sinó que, a més, obvia qualsevol referència a la possible reprobabilitat en termes d’ètica política de la seva continuïtat com a diputat del Parlament:

La cessió temporal de les dues funcions és una mesura lògica i necessària, prevista en el decàleg anticorrupció que EL PERIÓDICO ha elaborat com a contribució a la imprescindible regeneració de la política (…) El gest d’Oriol Pujol és, doncs, coherent i encomiable

El diari Ara és de tots els rotatius nacionals el més crític amb el fet que un representant de la ciutadania imputat per corrupció no lliuri l’acta de diputat. Això sí, carrega un evident aire conformista que n’atenua força la crítica i incideix més com a subjecte maltractat en l’abstracte “país” que no pas en els ciutadans, aquells que realment som qui deleguem la nostra veu als representants polítics:

(…) el més important és que la ciutadania percebi que s’actua amb contundència contra els indicis de corrupció. I en aquest sentit no resulta especialment instructiu que la nòmina del Parlament que ha de conduir Catalunya cap a la consulta sobre l’estat propi es vagi omplint d’imputats i de sospites d’irregularitats. El país no s’ho mereix.

En canvi, els posicionaments editorials més nítidament crítics amb el no retorn de l’acta de diputat d’Oriol Pujol han estat el de Vicent Partal a Vilaweb:

Crec que seria bo que Oriol Pujol renunciàs també a l’escó parlamentari. No per allò que puga haver fet, que ja ho decidirà la justícia, sinó per les circumstàncies del país i del moment.

… com també els dels programes matinals de referència de les dues principals cadenes de ràdio nacionals: La Portada d’El Matí de Catalunya Ràdio i un Davantal de Jordi Basté d’El Món a RAC1 que presentava el gens ambigu titular “Oriol Pujol hauria d’haver plegat”:

Tenia raó Dolors Camats ahir quan va dir que [Oriol Pujol] fa justícia amb els seus votants i injustícia amb els ciutadans de Catalunya: apartar-se del partit i quedar-se al Parlament és lleig per a la fotografia

I tot discrepant de Pilar Rahola, fins i tot Josep Cuní afirmava amb contundència a 8alDia que:

(…) em sembla més sorprenent passar a imputat i mantenir un acta de diputat que no pas plegar d’un càrrec del partit perquè el partit, en definitiva, és una cosa de confiança dels militants; el representant públic és un representant elegit democràticament

Avui dijous, dos dies després de la imputació i posterior delegació de funcions d’una de les primeres espases de Convergència Democràtica i fill de la figura política més influent d’aquest país en l’era democràtica, tema pràcticament liquidat. Ni rastre a les portades del dia, absència sorprenent en les principals columnes d’opinió (Rahola i Sanchis, a banda) i mutis, tant ahir com avui, dels directors de rotatius que escriuen bitllets d’opinió en els respectius diaris: José Antich (La Vanguardia), Enric Hernàndez (El Periódico de Catalunya) i Carles Capdevila (Ara).

En definitiva, una bona reproducció del ressò mediàtic del desenllaç del cas Pallerols.

… a sobre com n’hem de debatre

Recordem ara la pregunta llençada ahir a l’audiència pel programa Els Matins de la televisió pública nacional de Catalunya:

Es respecta prou la presumpció d’innocència dels polítics imputats?

Com ha estat assenyalat tantes vegades aquí mateix, una de les grans facultats que conserven -de moment, encara- els mitjans de comunicació de masses, cosa que els fa especialment atractius al poder, és la seva capacitat de centrar l’atenció preeminent de la ciutadania en un o altre tema d’actualitat, però sobretot la de limitar-ne el marge de debat acceptable.

Dit planerament, nosaltres (mitjans) us proposem a vosaltres (massa) l’assumpte ‘X’ perquè polemitzeu en les vostres tertúlies de cafè però a més us donem una empenteta i moderem el debat, tot centrant-lo en un element més concret que evitarà que us perdeu en el bosc de la discussió.

La interpel·lació a l’audiència del magazine matinal de TV3 d’abans-d’ahir n’és un exemple immillorable. Davant un assumpte que havia estat portada unànime en tots els diaris, que havia provocat posicionaments editorials en què es dubtava -per bé que amb la prudència i moderació abans indicades- sobre si havia estat o no suficient l’assumpció de responsabilitats polítiques d’un representant de TOTS els ciutadans, Els Matins decideix centrar el debat en el dret jurídic que empara EL ciutadà.

En la tertúlia del programa d’aquell mateix dia, a la qual s’havia convidat Josep Rull, un dels beneficiaris de la delegació de funcions d’Oriol Pujol, s’insistia en la necessitat de separar el concepte “imputació” de la condemna. Amb l’ajut de l’advocada -i eterna tertuliana- Magda Oranich i del periodista Albert Sàez, persistien en l’anàlisi judírica d’una figura del dret penal que no és un sinònim de culpabilitat sinó de garantia processal.

La concatenació de casos de corrupció que arriben a la judicatura i a l’actualitat mediàtica ha fet incrementar darrerament les alertes públiques dels juristes sobre la necessitat de no condemnar els polítics encausats. Santiago Vidal, membre de l’associació Jutges per la Democràcia, hi feia referència fa unes setmanes i donava el seu parer sobre la mena de responsabilitat que cal exigir als polítics imputats:

El món judicial és unànime: una persona imputada no és culpable, i per tant no hauria de deixar el seu càrrec públic. Un imputat ho és perquè algú ha presentat una denúncia contra ell: no és culpable, ni sospitós. Només hi ha un jutge que té indicis que el fet denunciat pot ser cert, i es posa a investigar. Si no, un jutge arxivaria la denúncia de pla. Cal canviar el concepte de ‘si et criden és que alguna cosa has fet’

Que la pressumpció d’innocència és un dret fonamental per a qualsevol ciutadà en tot estat de dret és indiscutible. Que la filtració d’informes policials o judicials a la premsa prèvia a qualsevol imputació -i, per tant, a qualsevol possibilitat de defensa- atempta contra aquest dret a la presumpció d’innocència també ho és. I que la desesperant dilatació de moltes causes judicials i la consegüent eternització de l’etiqueta d’imputat també arremet contra el mateix dret tampoc no admet discussió.

Tot això és indiscutible. Tot això és cert. El que esdevé curiós, però, és que només s’interpel·li massivament la ciutadania sobre aquest dret individual quan en són figures polítiques les protagonistes. Curiós per dues bandes. La primera, perquè un no pot deixar de pensar en d’altres ciutadans que han estat sotmesos a massiu escarni públic -sense massives alertes sobre el seu dret a la presumpció d’innocència- abans i durant el judici i, fins i tot, després de dictar-se sentència. I segona, per la pròpia naturalesa del càrrec polític, que és aquell individuu que recull la veu que li deleguen tots els ciutadans per gestionar el bé comú, és a dir, el bé de tots els ciutadans.

¿Havia de ser interpel·lada l’audiència de la televisió pública nacional de Catalunya sobre el dret a la presumpció d’innocència d’Oriol Pujol (i altres polítics en idèntica situació) el dia després de ser imputat pel jutge? ¿O en tot cas, ho hauria d’haver estat durant el temps que, sense haver estat formalment encausat, ja circulaven obertament les converses telefòniques que presumptament l’implicaven en la trama de les ITV?

¿No era el dia després de la imputació i -recordem-ho- de l’assumpció de responsabilitats polítiques de Pujol, el moment idoni per interrogar l’audiència sobre la veritable notícia i l’òbvia disjuntiva que se’n desprenia, és a dir, si la imputació d’un càrrec polític ha de ser o no motiu suficient per dimitir de tota responsabilitat pública?

Doncs no. En el moment que la confiança de la ciutadania vers els seus instruments de representació no ha tocat encara fons, en plena efervescència mediàtica del neguit regenerador de la democràcia que pretén donar-li la volta com un mitjó a càrrecs electes, partits polítics, institucions legislatives i executives o a la pròpia judicatura, en l’instant en què es debat precisament quin és el grau de responsabilitat de tots aquests organismes -i d’altres que s’obvien- en la desafecció general vers la política, els ciutadans de Catalunya no són interpel·lats per la seva televisió pública sobre quina creuen ha de ser l’actitud preceptiva del seu representant en ser imputat -cosa que aniria en la línia de la voluntat reconciliadora- sinó sobre els drets legals que emparen l’individuu imputat.

I aquell mur que va creixent

Hem vist anteriorment opinions ben vàlides i fonamentades que justifiquen el no retorn de l’acta de diputat, com la del jutge Santiago Vidal, atès que des d’una òptica estrictament jurídica, un imputat és innocent de qualsevol càrrec i, per tant, no té perquè deixar d’exercir les seves funcions.

D’altres, com Ismael Peña-López, sostenen que entre la possible lesió a una carrera política -si és que es pot admetre l’existència d’una carrera com aquesta- i la lesió a la confiança ciutadana i, per tant, a la pròpia democràcia representativa, és més acceptable la primera:

Yo siempre me inclinaré por creer que los daños potenciales a la población en caso de corrupción política son mayores que los daños personales al político inocente (…) Una dimisión o un cese — y a diferencia de una sentencia en unos tribunales — “solamente” lo inhabilitan a uno para los cargos públicos, quedando toda la esfera privada a su disposición y en consonancia con las capacidades de cada uno.

Per bé que el tinc ben definit i ho he fet públic en d’altres fòrums, no serà aquí on deixaré constància del meu parer sobre el grau de responsabilitat política que crec hauria d’assumir un polític imputat.

Aquest post ve motivat per una pregunta llençada a l’audiència d’un programa influent de la influent televisió pública catalana. Ve motivat, en concret, per una pregunta amb què es pretén ressituar el debat que sorgeix de manera natural a partir de l’arribada a la llum pública de la imputació i posterior assumpció de responsabilitats d’una de les principals figures polítiques del nostre país. Ve motivat, encara més concretament, pel fet que el debat sobre el qual es vol focalitzar l’atenció ciutadana fuig de l’àrea de la legitimitat democràtica en la tasca dels nostres representants públics -sobre la qual tots tenim no només el dret sinó el deure de fiscalitzar de manera constant- per centrar-lo en l’àrea dels drets indiscutibles que com a ciutadans d’un estat de dret emparen als polítics presumptament corruptes, com també a presumptes assassins, a presumptes violadors, a presumptes lladres…

“Es respecta prou la presumpció d’innocència dels polítics imputats?” Doncs no, com no es respecta generalment la presumpció d’innocència de qualsevol altre ciutadà encausat en una trama de corrupció, d’espionatge, d’estafa, de robatori, d’homicidi, quan pateix l’embat de l’altaveu mediàtic.

La pregunta que tocava formular aquell dia a la ciutadania, la pregunta que segueix tocant formular avui que ja ha desaparegut de la primera línia de l’atenció mediàtica i la que caldrà seguir formulant mentre romanguin imputats als escons del Parlament de Catalunya, és -enunciada sense escurçar- aquesta:

Està legitimat per seguir ocupant un càrrec de representació de la veu ciutadana aquell que ha estat imputat per indicis d’actes il·lícits presumptament comesos contra els interessos de tots els ciutadans i en l’exercici del seu càrrec de representació de la veu de la ciutadania?

Aquest és el debat. I aquí sí que hi intervenen l’ordre de prioritats o de riscos a què feia referència Peña-López en el seu post: pots posar per davant de qualsevol altra qüestió el dret de l’individuu a ser considerat innocent fins que es demostri el contrari (per tant, a veure amb normalitat la no interrupció de l’exercici de les seves tasques “professionals”) o pots posar per davant el dret de tota la ciutadania a confiar en un ús impecable de la veu que ha delegat en aquell individuu (per tant, en advocar per la inhabilitació temporal atesos uns indicis que en malmeten la confiança dipositada).

Però, com sempre, qui dia passa any empeny. Oriol Pujol, després del sotrac inicial, compta des d’ara -com anteriorment Ferran Falcó, Xavier Crespo i Daniel Fernández– amb la complicitat mediàtica per seguir ocupant el seu escó al Parlament de Catalunya sense estridències. Serà un efecte més de la política de subvencions als mitjans que criticava -l’exclòs de la llista- El País? Potser un nou exemple d’aquell malentès “no posar pals a les rodes” en el viatge a Ítaca?…

El cert és que, gràcies a una pregunta desviadora, del tipus “ara no toca” que deia el seu pare, Pujol va comptar ahir amb la complicitat d’aquesta presumpta estructura d’estat anomenada TV3. Com compta des d’avui mateix amb la de les principals capçaleres, emissores de ràdio i cadenes de televisió amb la inexistent focalització del tema sobre aquell punt concret del debat que precisament més afecta el conjunt de la ciutadania.

Qui dia passa, any empeny… i una totxana més en aquell mur de la desafecció que diuen voler ensorrar.