Presumpció de democràcia

L’aterratge a la llum pública dels nombrosos casos de corrupció que afectarien partits i institucions de l’Estat espanyol estan permetent que en una agenda mediàtica habitualment dominada per la rabiosa -i veloçment caduca- actualitat, hagi irromput amb força el debat sobre la regeneració democràtica.

Gairebé dos anys després de l’esclat de la primavera indignada, el còctel que formen crisi econòmica sense fre, instruments de representació podrits o obsolets, i potent i exitós activisme ciutadà (com el que representa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) semblaria ser ja massa explosiu com per no parar-li atenció preeminent.

En conseqüència, des de fa uns quants dies en sovintegen les anàlisis de fons. Directors de diari, cèlebres columnistes, experts de diversa índole líders de les ones i la televisió, s’han llençat a casar el substantiu cada cop menys substancial “democràcia” amb tota mena d’accions -ara sí- ineludibles: netejar, repensar, regenerar, recuperar, “resetejar”…

Moderades en uns casos, més eixelebrades en d’altres, totes les reflexions coincideixen en la urgència d’actualitzar una democràcia amb inequívocs signes de precipitada decrepitud. Enric Hernàndez, director d’El Periódico, parla directament d’una segona transició en què la societat espanyola tornaria a trobar-se en la mateixa bifurcació que ara fa quaranta anys, és a dir, en el dubte de si optar per reformar o trencar:

(…) la corrosió dels engranatges de la nostra maquinària política potser no imposa un canvi de règim com el de fa quatre dècades, però la disjuntiva que afronten els dirigents polítics no és de menys transcendència: o impulsen una posada a punt de la democràcia espanyola que restauri la confiança entre els representants i els representats, o el col·lapse del sistema serà només qüestió de temps.

Es plantegi bé una reforma bé una ruptura, sí sembla indiscutible que el debat sobre la posada al dia del sistema democràtic espanyol ha aterrat als mitjans de comunicació per quedar-s’hi. Però a quins mecanismes de la nostra democràcia es refereixen quan parlen de reforma o ruptura? I més important encara, quins d’altres no són -o no ho aparenten, com a mínim- objecte d’estudi?

Presumptes culpables

L’espectacle lamentable que es va viure abans-d’ahir al Congrés dels Diputats ha servit per corroborar el que la gran majoria ja podia intuir: que la realitat virtual no es troba fora sinó ben bé dins de l’estructura física que aixopluga passadissos emmoquetats, reglaments “naftalínics” i debats encotillats.

Abans-d’ahir, més d’una dècada després d’encetat el segle XXI, en plena efervescència d’una societat-xarxa que teixeix lligams amb naturalitat, que opina, argumenta i polemitza amb qualsevol i des de qualsevol indret, l’insigne edifici on a partir de la lliure exposició i confrontació de propostes s’elaboren les normes que han de regular la vida ciutadana, simplement va atemptar contra la seva pròpia essència.

En l’anomenat Superdimarts del Congrés, la cambra baixa espanyola va protagonitzar una doble agressió a la democràcia a la qual diu servir. D’una banda, va provar d’evitar per mitjà d’inhibidors de freqüència que la compareixença -de per sí, censurada- del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, pogués ser seguida en directe pels seus teòrics representats, per uns ciutadans especialment sensibles a les receptes que organismes no elegits els prescriu amb regularitat. I de l’altra, va posar traves a la tramitació -i posterior debat parlamentari- de dues iniciatives legislatives formalment ben fonamentades i que, continguts i grau de suport respectius a banda, sorgien de la voluntat d’aquesta mateixa ciutadania a la qual -repeteixo- diu representar.

Mereix ser remarcat, en la meva opinió, que el Superdimarts del Congrés no queia precisament en sac buit, sinó enmig d’un context històric de colossal deslegitimació de gran part de les institucions democràtiques, des dels opacs i anquilosats partits polítics fins a una monarquia de qui se’n fa constant mofa, passant per uns instruments legislatius que es perceben vassalls d’altres poders no emanats de la veu popular i per una judicatura volgudament conservadora i controlada (us recomano, en aquest sentit, el reportatge sobre l’accés a la carrera judicial elaborat l’any passat per SomAtents).

L’autoatemptat democràtic ha vingut probablement a confirmar la sospita que feia pública Josep Ramoneda dos dies enrere a les planes d’El País:

Constato en las élites un cierto miedo a la democracia. La hipótesis de que la ciudadanía tome la palabra para salir del embrollo da miedo. Los grandes partidos no se sienten suficientemente armados para poder controlar el proceso

Un temor a la democràcia que ha de resultar, d’inici, paradoxal, perquè en serien els seus principals representants els temerosos, però que pot ser comprès amb senzillesa en una mirada més atenta al peculiar escenari polític desenvolupat al país: les variacions a la manera hispànica de la tradicional partitura de desconfiança creuada que representa la separació de poders de Montesquieu, tal i com explicava Joan Subirats tres dies abans de l’atemptat:

(…) la “vía española” alteró esas pautas y puso las bases para una contaminación cruzada de favores —“hoy por ti, mañana por mi”— entre gobernantes, diputados y jueces, mezclando en el juego a la misma institución monárquica, alimentándose todos ellos de los privilegios del poder y de los rendimientos de concesiones, autorizaciones y normas que favorecían a negocios amigos.

Si parlem de partitura versionada a l’espanyola, i seguint la metàfora musical, què en podríem dir dels seus intèrprets? Ens hi hauríem de referir, potser, com a músics que es desentenen de l’orquestra de què formen part, que cerquen únicament el seu propi lluïment i que, per tant, destrossen miserablement el conjunt. O, com els qualificava el veterà periodista Rafael Nadal quatre dies abans de l’atemptat, com a experts projectadors de valors negatius, com a veritables antilíders:

Se trata de líderes que exhiben impúdicamente su partidismo, que mienten sin remordimientos, que condenan más la disidencia que la inmoralidad, que perdonan los pecados gravísimos de los afines y que atacan el más mínimo error de los rivales con el fin de conseguir una ventaja partidista

Mediocre adaptació de la democràcia representativa interpretada per músics encara més mediocres que, en el súmmum de la mediocritat, temerien enfrontar-se a les lliçons de democràcia gratuïta que els etziben els seus representats. Panorama que duu, fins i tot a columnistes sistèmics com Francesc-Marc Álvaro, a parlar cinc dies abans de l’atemptat de veritable buit absolut:

(…) no habría que equivocarse en el análisis: eso no es la crisis de un partido, ni la de un gobierno, ni la de un régimen. Eso es la implosión de una época agotada

Por a la democràcia; contaminació creuada de favors; antilideratges; buit absolut després d’una època esgotada… Són unes quantes de les moltes referències aparegudes ja abans de l’autoatemptat democràtic de dimarts, però que proven que la discussió pública generada ja no gira entorn de la suma d’anècdotes de les quals se’n fa anàlisis superficials, sinó que incideix en la categoria i aprofundeix en les malformacions de naixement i en les deformacions evolutives.

L’interessant projecte engegat la setmana passada per El Periódico sota l’etiqueta #MésDemocràcia és sens dubte una perfecta síntesi d’aquesta constatació. Recollint les inquietuds de polítics, empresaris, juristes, agents socials, activistes i lectors del propi rotatiu, El Periódico va elaborar un decàleg per possar setge a la corrupció de manera definitiva. Reformes estructurals del sistema, finançament dels partits polítics i pacte ètic entre les diverses formacions, llei de transparència, control dels contractes públics, reforma de l’administració local i de la judicatura, democràcia participativa i educació en valors són la proposta de bones pràctiques que va presentar el rotatiu barceloní el passat diumenge, dos dies abans de l’atemptat.

Presumptes verges

Havíem deixat una pregunta a l’aire a l’inici. Parlàvem dels instruments obsolets de què disposem en el nostre sistema democràtic en termes de reforma o de ruptura. L’objectiu final?: recuperar la confiança de la ciutadania en aquells que gestionen el bé de tots. Al cap i a la fi, ¿estaríem realment en disposició de seguir anomenant “democràcia” a un règim on preval la malfiança entre representats i els seus representants?

Aquest blog és hereu -gairebé amb exclusivitat- de la desafecció, del desaferrament, de la indiferència de la ciutadania vers els seus mecanismes de representació. Difícilment hagués vist mai la llum en un entorn d’acceptable apropament o confiança entre els uns i els altres, en un hàbitat on la ciutadania no percebés majoritàriament que la política és poc més que adreçar-se paraules enverinades des de les sales de premsa dels partits o des de les tribunes parlamentàries.

Quan la ciutadania adquireix la facultat sobrenatural de saber abans que passi com reaccionarà aquell o aquell altre polític davant d’una mesura implementada o davant la “carantoina” pública que li ha llençat el rival de torn, quan la ciutadania experimenta un interminable i monòton déjà-vu, no hi donem més voltes, quan això passa és que el model, simplement, grinyola.

I si el model grinyola, grinyola el joc polític en la seva totalitat. Grinyolen molt, sí, els partits polítics i les diverses institucions, des de les legislatives i executives fins a les judicials, com grinyolen els agents socials institucionalitzats, tots ells situats allà dalt, ben amunt, en aquell cercle relacional exclusiu i inabastable per a la resta de mortals. Però si el que grinyola és el joc polític en la seva totalitat, és indiscutible que també grinyola amb força el propi canal a través del qual se’ns apropa aquella inabastable exclusivitat.

El blog és hereu, dèiem, de la desafecció. I el que busca, en essència, és despullar les misèries del missatger. Un missatger que no només ha participat amb/del joc polític sinó que, amb la seva habitual actitud irreflexiva, l’ha atiat amb contundència fins a convertir-se en fatal còmplice de la general desafecció. Es tracta del mateix missatger que, com veiem aquests dies, es presenta ara en societat com el paradigma de la consciència, de la reflexió i la reformulació democràtica; mai, però, de l’autoconsciència, l’autoreflexió o l’autoreformulació.

Parlava oportunament Manel Fuentes en aquest article de crisi global de tots els intermediaris davant d’una ciutadania la interconnexió de la qual exigeix valor afegit als seus mitjancers. En la llista d’obsolets i reformables intermediaris, sorpresa!, els mitjans de comunicació:

Les totpoderoses discogràfiques s’han hagut de redimensionar davant l’eMule, l’iTunes o l’Spotify. Les botigues de roba i els grans magatzems han hagut de fer el mateix davant de plataformes de venda on line, com Privalia… I les agències de viatges i els mitjans de comunicació i en general qualsevol vella organització de gestió de continguts. Igual que els partits.

Sí, els mitjans de comunicació, com qualsevol vella organització de gestió de continguts, estan en crisi. Però una cosa és l’irreversible procés de transformació del negoci que els exigeix el món globalitzat i interconnectat a través de les noves tecnologies de la informació, i una altra de ben diferent, el canvi radical que els demana la seva pròpia -i maltractada- essència de servei a aquella ciutadania a qui ha anat expulsant de la vida política.

Perquè en Fuentes ens els compara amb discogràfiques, botigues de roba i grans magatzems. Res a dir-hi en la concepció empresarial. Però els mitjans de comunicació de masses són molt més, i aquest “molt més” és el compliment constant i estricte d’una funció de servei públic indissociable d’una democràcia representativa i equiparable a la dels partits polítics, a la dels diputats, a la dels alcaldes… El reconeixement de la part de responsabilitat que pertoca als mitjans en la greu i perllongada crisi de confiança de la ciutadania ha estat, aquest sí, un enorme i absolut buit.

¿Hem tingut alguna vegada un debat obert sobre la mena de mitjans de comunicació que requereix una societat -dita- democràtica, més enllà de superficials discussions sobre la tele-porqueria? En algun moment del nostre jove caminar democràtic, les ments pensants dels grans mitjans -imaginem que n’hi ha- han arribat a reflexionar sobre el dany social irreparable que provoca la perpetuació d’algunes perverses rutines informatives? Per exemple, la seva amanida funció taquigràfica de les notes de premsa dels partits, o la participació obedient en rodes de premsa sense dret a preguntes o en el creuament de declaracions polítiques buides de contingut? Algun comentari sobre el fet que no hi ha democràcia amb un periodisme d’investigació quasi extint? I algun altre sobre la més que probable incompatibilitat entre relatar la vida política i participar de la mateixa, alineant-se amb un o altre bàndol? Alguna reflexió al voltant del possible caràcter maligne de la repetida fórmula de tertúlies radiofòniques o televisives, tan sucoses empresarialment com allunyades del planeta Terra? Què tal plantejar-se, per exemple, abolir la figura del tertulià quasi vitalici, igual que ara exigim rotació i límit en els càrrecs públics? I què tal, repensar-ne el model, tot encarant-lo a un contrast de parers contraposats d’experts en cada matèria i no a un anàlisi de l’actualitat basat en el model “tothom parla de tot en sàpiga més, menys o gens”?

Són algunes de les qüestions que em vénen al cap i que exposo així, a raig i desendreçadament. Han passat quasi quaranta anys des de la mort del dictador i encara ens trobem sota els efectes d’aquell pacte de molt mínims a què van arribar els anomenats pares -no hi havia mares- de la Constitució. Un pacte que va dibuixar amb precisió a què es limitaria -i a través de què- la nostra participació en la vida política, quina funció tindrien i a qui -i de quina manera- rendirien comptes els nostres representants, i també, és clar, quins instruments tindríem a l’abast per accedir al coneixement rigorós de l’acció política que ha de permetre el posterior i lliure procés de deliberació i d’elecció.

Com deia Enric Hernàndez, ens trobem probablement a les albors d’una segona trancisió, a les albors de plantejar-nos altre cop si és suficient una reforma o cal directament una ruptura amb el règim vigent. Seria bo que en el procés de reflexió no oblidéssim, però, cap de les eines que, alhora, el defineixen i el fan funcionar -o disfuncionar-. Ens queda un llarg camí per recórrer en la recuperació de la confiança ciutadana, i aquest camí passa inexorablement per un repensament profund de tots i cadascun dels elements que intervenen en el procés de la gestió del bé comú: dels que en són part activa (partits polítics, diputats, governants), també dels que hem estat educats en la passivitat (els ciutadans), així com dels principals observadors, fiscalitzadors i transmissors de l’acció pública (els mitjans, objecte d’estudi preeminent d’aquest blog).

El dimarts 12 de febrer es va produir un gravíssim autoatemptat democràtic en el Congrés dels Diputats espanyol. Des del final del règim franquista, però, els atemptats a la democràcia perpetrats pels propis instruments democràtics -alguns de més visibles, d’altres de més subtils i quasi imperceptibles- han estat el pa nostre de cada dia.

Si hem de repensar, recuperar, actualitzar o “resetejar” la democràcia no pot quedar ni un sol dels elements integrants del cercle pervers que l’ha podrit sense estudiar. Per sort, sembla que poc a poc els agents del cercle s’animen a entonar el necessari mea culpa previ a qualsevol regeneració. Tots? Tots, no! Alguns encara s’hi resisteixen i prefereixen abordar l’anàlisi de la malèvola i viciosa representació de la democràcia des de la posició externa i virginal que mai a la vida no han ocupat.

Passem-hi de puntetes i ràpid

Explicava en el post anterior que el ritme frenètic que imposa l’actualitat informativa ens priva d’aturar-nos en aspectes que, per la seva transcendència, mereixerien un anàlisi més reposat. Enmig d’un estat de coses que més aviat exigiria una pausada reflexió individual i col·lectiva sobre com hi hem arribat i una curosa planificació del futur full de ruta, l’implacable bombardeig de dades i d’actes consumats ho fa del tot impossible.

Una peça periodística del passat dilluns exemplifica a la perfecció aquest permanent estat d’injusta caducitat informativa a la que estem sovint sotmesos gairebé sense adonar-nos-en. Es tracta de l’anàlisi que Media.cat va dur a terme sobre quina havia estat la cobertura de les eleccions gregues en els rotatius dels Països Catalans.

Segons aquest observatori dels mitjans de comunicació, tres van ser les trampes comeses pels diaris analitzats. D’una banda, el fet que de manera majoritària el mandat informatiu fos significativament substituït per missatges voluntàriament interpretatius -qualificant l’escenari post-electoral grec com a clarament negatiu-; de l’altra, la sobredimensió informativa de l’auge del partit neonazi tenint en compte que, malgrat tot, ha estat només la sisena força del país; i per últim el majoritari silenci sobre la primera aplicació de la disposició de la recent llei electoral per la qual s’atorga 50 escons extra a la primera força electoral del país:

(…) i que es va implementar, precisament, per garantir la majoria parlamentària de les forces que defensen la política de retallades, objectiu que ni tan sols amb aquests canvi de les regles de joc s’ha aconseguit, ja que aquests partits a penes han aconseguit un terç dels sufragis.

Aturem-nos un instant en aquest punt.

Segons preveu la llei grega, dels 300 escons del parlament a repartir, 50 -una sisena part- es reserven per a la llista més votada, sumant-los als escons que per aritmètica electoral li correspondrien. Així s’entén, com veiem en aquest infogràfic del The Guardian, que el partit Nova Democràcia hagi obtingut 56 escons més que la segona força, Syriza, tot i separar-los poc més d’un 2% de sufragis.

És cert que l’anterior llei electoral del país hel·lènic ja preveia aquest premi a la força més votada, tot i que aleshores no n’eren 50 sinó 40 el nombre d’escons gratuïts que aquesta aconseguia. L’augment d’escons extra per al partit vencedor de la contesa electoral és, com apuntava encertadament Media.cat, una prova de la voluntat de minimitzar els efectes de la previsible fragmentació de l’escenari polític grec i d’evitar, sobretot, la ingovernabilitat d’un país que, sí o sí, ha de seguir aplicant les receptes de la Dra. Merkel.

Tot i amb això, com ja hem pogut comprovar, la unió dels dos partits tradicionalment potents del país i que havia de garantir la represa de les polítiques d’austeritat marcades per Brussel·les, no ha aconseguit ser majoritària en el parlament grec.

La contesa electoral grega coincidia amb la segona volta de les presidencials franceses. Grècia no és França, ho sabem del cert. A banda de mancar-li el pes polític i econòmic dels nostres veïns en el sí de la Unió Europea és, a més, des de la nostra perspectiva, una realitat més llunyana geogràficament parlant. El tractament mediàtic notablement més exhaustiu dels nostres mitjans de comunicació en el cas dels comicis francesos seria, doncs, del tot comprensible.

L’actual Grècia, però, presenta molts punts de contacte amb la realitat de l’Estat espanyol. Tanmateix, com vam poder comprovar en un post publicat a mitjans de febrer, Whitney Houston com a símtpoma, el tractament de la crítica situació grega tendeix a ser no només escadussera sinó, sobretot, volgudament llunyana i superficial.

Censures

Les anomenades democràcies occidentals, que ara per ara són percebudes com el model de societat més lliure que podem trobar al planeta, comparteixen amb sistemes de govern amb menor sobirania popular o directament totalitaris la mateixa imperiosa necessitat de controlar el fluxe, el tempo i el contingut de la informació. Si no tenim ben present aquest punt abans de prémer el disparador de la càmera, la imatge resultant en sortirà inevitablement desenfocada.

Tots sabem què significa el mot censura. Els ciutadans de la pell de brau ens hi hauríem de sentir especialment propers, tenint en compte que la seva era una pràctica habitual i indispensable per al sosteniment d’un règim dictatorial no precisament remot i del qual encara perduren gestos i organismes amb destacable bona salut.

Per als ciutadans de les esmentades democràcies occidentals, que ens sentim -i ho som- lliures per pensar i per expressar-nos, la censura informativa mereix la màxima reprovació. La reprovem amb la mateixa contundència amb què condemnem els tirans que esclavitzen els seus súbdits o els líders espirituals que coarten els drets de les dones.

Més enllà dels records que alguns encara tenen de l’època franquista, de la tasca de popularitzar el coneixement sobre la censura se n’encarreguen en essència els mitjans de comunicació massius. En la gran majoria dels casos, els exemples d’aquesta deplorable pràctica aplicada sobre la tasca periodística ens arriben de països declaradament dictatorials o amb formes de democràcia que, per dir-ho suaument, o bé no fan tot l’esforç que seria desitjable en la garantia de les llibertats individuals i col·lectives o bé estan corrompudes per sistemes d’organització paral·lels.

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Sense anar més lluny, els mitjans de comunicació d’aquest país -i de tot el món occidental- es feien ressò fa un parell de dies de l’expulsió per part de la Xina d’una periodista de la cadena Al Jazzera després que aquesta hagués emès un documental sobre els camps de reeducació xinesos. Recomano una ullada atenta al tractament que TV3 va dedicar-li a aquesta notícia en el Telenotícies Migdia del 8 de maig (minut 26:25 al 28:01). Gairebé un minut quaranta segons d’informació elaborada des de la corresponsalia a Pequin (aquesta no ha patit l’embat de la tisora) i que era presentada pel conductor de l’espai amb unes paraules que, com veurem, eren molt més interpretatives que informatives:

La Xina no vol testimonis incòmodes que donin veu als moviments dissidents. Pequin no renovarà el visat de la corresponsal de la cadena de televisió Al Jazzera en anglès, que haurà de tancar la seva delegació en aquesta llengua. És una manera diplomàtica, podríem dir, d’expulsar una periodista d’un país on la llibertat de premsa està sempre sota sospita

En la mateixa jornada, el portal Periodismo Humano ens relatava una forma encara més abjecta de censura, l’assassinat de quatre professionals de la informació durant la darrera setmana a l’estat mexicà de Veracruz víctimes d’unes lluites del narcotràfic que, tal i com explica en el seu blog la ja excorresponsal de TV3 a l’Amèrica Llatina, Isabel Galí, comporten a més d’altres enormes penoses conseqüències:

El pitjor d’aquesta guerra és la por que genera en els professionals: l’autocensura es converteix inevitablement en un mètode de supervivència i la llibertat d’expressió en queda greument mermada

Precisament fa tan sols sis dies de la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Aprofitant-ne l’avinentesa, Amnistia Internacional va fer públic un comunicat titulat Represión en la era digital amb què radiografiava els punts del globus amb més impediments -violència, en molts casos- per a l’exercici de la tasca periodística. Qualificant Àfrica com un dels continents més perillosos per a la professió, AI apuntava també els noms de Pakistan i la Xina, destacava els efectes devastadors que causa el narcotràfic mexicà, i a Europa, els evidents dèficits de la llibertat de premsa a Rússia i a vàries de les repúbliques de l’antiga URSS.

La censura informativa, la més descarada -i en alguns casos, la més vil- se situa, com veiem, ben lluny de les nostres fronteres. En una llista farcida de palpables crims contra la llibertat de premsa, les conductes que podrien atemptar-hi d’una manera més light -les desenvolupades en societats obertament democràtiques com la nostra- no hi tenen, lògicament, cabuda.

Dit d’altra manera, si veiem que en àrees molt concretes del globus conflueixen la manca de llibertat de premsa amb reconeguts dèficits en lliure expressió i manifestació, en lliure concurrència a unes eleccions o directament amb clars signes d’atemptats contra la humanitat, acceptem de manera implícita que tenim la sort de créixer en el millor dels móns possibles.

Vist així, la sentència no admet discussió possible.

Recalcar o passar de puntetes

Tornem, però, a l’exemple de inici. Érem a Grècia. I parlàvem d’una llei electoral que ja preveia en eleccions anteriors aquest augment significatiu i automàtic de la representació parlamentària de la força més votada pel simple fet de ser la força més votada. El que en anteriors comicis aquest bonus track es quantificava en 40 escons, s’augmentava fins a la cinquantena per als del passat diumenge.

Diu la teoria periodística que la funció bàsica del professional de la informació és aportar tots els elements indispensables d’una notícia per tal que el ciutadà pugui crear-se la seva pròpia, fonamentada i lliure opinió del que li han explicat. És obvi que aquesta màxima s’incompleix -i de la manera més barroera- en les plataformes comunicatives de qualsevol règim totalitari, on el missatge oficial arriba immaculat a l’opinió pública a través d’uns mitjans que exerceixen de mers transmissors.

En entorns amb esperit indiscutiblement democràtic com el nostre, en canvi, és de suposar que els mitjans de comunicació compleixen al peu de la lletra aquest essencial precepte de la tasca periodística. I cal suposar-ho, per una elemental qüestió de lògica. Si en un estat democràtic els mitjans de comunicació social no exerceixen amb pulcritud el seu mandat facilitador dels elements de judici indispensables per a la lliure configuració d’una opinió pública raonada, ras i curt, potser aquell estat no en deu ser tant de democràtic.

En una entrevista de l’agost passat, la fins fa quatre dies directora de TV3, Mònica Terribas, abordava aquest essencial punt de la deontologia professional periodística:

(…) la nostra funció és donar claus perquè la gent opini, no donar-los fetes les opinions

¿Tenim, però, els ciutadans totes les claus que ens permeten configurar aquell parer individual i sòlid, indispensable, per exemple, per escollir els nostres representants polítics, vigilar la seva acció en la vida pública, i demanar-los si cal l’assumpció de responsabilitats?

El mateix cap de setmana de febrer en què Whitney Houston traspassava a Los Angeles, el parlament grec votava unes noves mesures d’austeritat després de dos dies consecutius de vaga general i de greus disturbis al carrer. Com ja vaig apuntar en el post a què m’he referit anteriorment, el focus informatiu va situar-se aleshores prou lluny com perquè els ciutadans del nostre país no en sortíssim esquitxats.

Vam comprovar l’absència d’enviats especials per part de la televisió pública catalana; vam comprovar com gairebé no es va esmentar la dissidència contra les retallades d’un 15% dels diputats de la cambra grega; i vam comprovar com, lluny d’aportar-nos les claus per a la generació raonada d’opinió –Terribas dixit-, en la redacció de la informació hi trobàvem en essència dirigisme ideològic.

Recordem aquell redactat. En ell se’ns deixava clar que, u, la sobirania grega no es trobava en perill (mesures pactades amb -no dictades per– Brussel·les); dos, que les mesures eren clarament positives (permeten sortir de la fallida); tres, que el caos era la única alternativa a les retallades.

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos.

Deia Media.cat en el seu anàlisi que en les reaccions mediàtiques que es van produir a casa nostra a partir dels resultats de les eleccions gregues del passat diumenge van predominar titulars clarament interpretatius i qualificatius del panorama polític resultant. Titulars que parlaven d’ingovernabilitat, d’incertesa, d’embolic, quan la primera reacció de qualsevol mitjà de comunicació d’un estat nítidament democràtic com el nostre hauria d’haver estat fer veure a la seva lliure ciutadania quin era el principal significat del vot del poble grec.

I aquest significat era clar, claríssim, per a qualsevol analista mínimament rigorós: els grecs havien castigat amb duresa no només els dos partits que els havia dut a la terrible situació actual sinó sobretot als dos partits que pretenien seguir apostant per la continuació d’unes mesures ofegadores que no es decidien a Atenes sinó a Brussel·les.

Que el panorama polític extremadament fragmentat n’impossibilitava una ràpida i estable governabilitat era evident i ho estem comprovant aquesta setmana amb la incapacitat -de moment de les dues primeres forces- de crear govern. Però insistim, el primer anàlisi polític de tot mitjà de comunicació lliure no ha de ser afirmar que Grècia és ingovernable sinó que, en tot cas, el poble grec ha decidit ara mateix optar per una Grècia ingovernable, és a dir, per una Grècia que precisament s’aturi a reflexionar, a debatre sobre el seu -no oblidem la importància del posessiu ‘seu’- futur.

Parlant de possessius, a tall d’exemple, fem una ullada tan sols als titulars del TN Migdia del dia després dels comicis (minut 00:34 al 00:51). Fixem-nos en la primera frase i en qui semblaria ser el subjecte de les eleccions gregues, -repeteixo, gregues- i qui aparenta haver exercit el diumenge el dret sobirà del poble d’un estat democràtic d’elegir aquells que han decidir el seu futur:

Alemanya també avisa a Grècia que cal continuar amb les reformes. Però a Grècia les eleccions han deixat tocadíssims els dos grans partits que han negociat amb Brussel·les i s’han quedat sense la majoria per governar. Les formacions alternatives creixen en força en un parlament molt dividit i on els neonazis tindran 21 diputats

I quant al creixement de les formacions alternatives, cap esment a Syriza, la sorprenent segona força, tot i que s’il·lustra amb unes imatges del rostre feliç del seu candidat durant 5 segons, i sí, en canvi, sobre l’entrada dels neonazis en el parlament grec. Dels nazis, això sí, veiem durant 11 segons (més del doble del temps dedicat a Syriza) el recorregut desafiant del seu líder i de les seves amenaçadores paraules:

“Illegal immigration out of my country, out of my home!”

En síntesí, doncs, què queda en la ment de qualsevol consumidor d’informació? Primer, que Grècia no podrà, ara per ara, ser governada. Segon, que de moment no podran ser aplicades mesures d’aquelles que es negocien amb Brussel·les (recordem?, del tipus de les que fa tres mesos ja van assegurar que permetrien Grècia sortir de la fallida). Tercer, que el nazisme, el veritable flagell de la democràcia, ha irromput ja amb totes les de la llei en el parlament d’un país de la Unió Europea. Resumint-ho en una paraula: caos.

En certa manera, l’actitud informativa dels mitjans del nostre país davant de les transcendentals eleccions gregues ha estat ben similar a la que van mostrar en la transcendental votació del parlament grec de fa tres mesos després de diversos dies de no menys transcendental conflicte al carrer. Si aleshores van passar-nos pràcticament desaparcebudes les vagues generals massives o el trencament de la disciplina de partit de gairebé 50 diputats, ara el que ha quedat soterrat és el missatge contundent que el poble grec -torno a recordar, l’única veu sobirana en unes eleccions democràtiques al seu país- ha volgut llençar a l’opinió pública no només de Grècia, sinó de tota la Unió Europea.

Però perquè el públic d’aquí i d’allà pugui crear-se una opinió amb total coneixement de causa és primordial que els mitjans de comunicació aportin les claus, totes les claus, necessàries. I com dèiem, el poble grec n’ha llençat una de ben clara: cal aturar les màquines, cal reflexionar i debatre, i sobretot cal no donar per bo ni per inevitable el destí que uns estrangers (no precisament aquells a qui el líder neonazi feia referència) han marcat per al seu país.

Aquest és, al cap i a la fi, el principal deure de servei públic, de servei a la ciutadania, de servei als interessos del conjunt de la societat que té contret tot mitjà de comunicació social que desenvolupa la seva tasca en un estat nítidament democràtic.

A casa nostra, fa tres mesos hauríem d’haver estat informats com calia sobre la realitat grega. Ni ho vam ser aleshores ni ho estem essent en aquests instants.

Dèiem a l’inici que, d’acord, Grècia no és França, que no té el seu pes i que no ens és tan propera geogràficament ni, com a mínim en l’actualitat, culturalment. I diu un dels principis bàsics del periodisme que tota notícia serà més destacable quan més propera sigui a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. Recalco: propera a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. En això, a dia d’avui, Grècia guanya França per golejada.

I és que incidir en els perquès del vot de càstig dels grecs podria haver significat proporcionar de manera irresponsable un material delicat per a una ciutadania -la de l’Estat espanyol- que, més enllà de la qüestió geogràfica, manté indubtables punts de contacte amb l’actual realitat del poble hel·lènic. O recalcar que el sistema electoral grec preveu una veritable anomalia a Europa -regalar 50 escons a la força més votada- podria fer-nos rumiar en excés sobre si, per bé que legal, la mesura no resulta, en termes d’ètica democràtica, molt més que discutible.

Censures, deia en un dels titolets d’aquest post. Parlava de censures i no de censura. I ho deia en plural perquè la censura, en singular, ja la coneix tothom. A la censura, en singular, li atribuïm unes cares molt concretes, la situem en uns indrets molt definits del nostre planeta; a la censura en singular la imaginem vestida amb estrafolàries indumentàries militars o amb túniques i grans barbes de perilloses sectes religioses.

Però n’hi ha més de censures. I no les tenim tan identificades. Perquè no són tan evidents ni tan matusseres. Són subtils, quasi imperceptibles, pràcticament vaporoses. I les tenim aquí, i les tenim ara, en plena era del suposadament il·limitat accés a tota font d’informació. Les tenim aquí, i les tenim ara, especialment ara, just en l’instant en què més s’evidencia la fragilitat dels aparentment robustos i eficients sistemes democràtics, just en el moment en què més trontolla aquest suposat model de societat lliure.

Censura, tot i que difícilment palpable, és la difusió del missatge que, sota aparença informativa, amaga pura propaganda: aquell que és generat per una font implicada en la informació i que posteriorment és directament calcat, així com aquell que es deriva de rodes de premsa on el protagonista no admet l’interrogatori -per tant, el control- periodístic.

Censura és el silenci d’allò que seguint criteris estrictament periodístics hauria de ser difós. I quan el silenci no és possible d’altres censures n’agafen el relleu: l’atenuació o l’exageració, la difuminació o la reiteració, l’embarbussament o l’aclariment.

Atenuar, difuminar o embolicar són sinònims de passar de puntetes. Exagerar, reiterar o aclarir són sinònims de recalcar.

A partir del coneixement d’aquestes accions, l’exemple de Grècia convidaria a estudiar quines formes de subtils censures s’estan produint en uns mitjans de comunicació percebuts encara -tot i que menys- com a fiables i en el sí d’unes societats democràtiques que, per bé que imperfectes, serien també percebudes com l’indiscutible millor model possible.

D’aquest imprescindible anàlisi en resultaria una opinió pública fonamentada i, ara sí, veritablement lliure.