Els adults d’Évole, reclutats per a Crimea

Segurament, si hi ha una cosa que les criatures envegen de debò del món adult és la llibertat de decidir. Quan t’és marcada l’hora d’anar a dormir, ets conduït a casa del tiet Pep o a fer el turista ves a saber on i per què, quan ets extraescolaritzat, multidisciplinàriament activat i sobrestimulat de manera regular, el “tant de bo fos gran!” que et suscita tot plegat amaga un profund anhel de disposar de lliure i plena capacitat de decisió.

Els adults que tenim la (dis)sort de ser progenitors –que cadascú decideixi la conveniència del prefix– solem atenuar aquestes primerenques ànsies de llibertat de la canalla amb el força condescendent “aprofita ara que pots viure despreocupat”, tot sabent que en el pack decisió s’inclou tant el previ dubte com l’acceptació de les conseqüències que se’n deriven.

És obvi que no existeix una ratlla separadora entre la vida tutel·lada de la infantesa i la plenament independent de l’adult. Com correspon a tot trànsit, la progressiva conquesta de més autonomia individual va de bracet d’una assumpció de responsabilitats en la mateixa proporcionalitat.

Un dels trets característics de la vida humana adulta és la facultat de governar-se, sempre que no existeixin, és clar, deficiències físiques o psíquiques que ho impedeixin. Governar-se o administrar-se és, doncs, ser responsable de la vida d’un mateix. I no hi ha exercici de la responsabilitat de la pròpia existència sense contínues eleccions entre opcions ni constants emissions de petits i grans veredictes.

De vegades, és cert, l’adult desitjaria poder retornar a aquella alegre opressió de la infantesa, a aquella deliciosa inconsciència que et feia gaudir plenament del moment i de l’espai que t’havien estat cedits. Sens dubte, el pes feixuc de les responsabilitats excita el costat amable d’aquella llunyana tirania. Però, com a norma general, l’adult vol exercir d’adult i, sobretot, vol ser tractat com a adult, ni que sigui per compensar les indefugibles i rutinàries obligacions, aquelles –com les que es deriven de tenir criatures– que, si un dia van ser el resultat d’un procés conscient i independent de tria i decisió, francament, després de tant temps i enmig de tant soroll ambiental, qui pot ser capaç de recordar?

Obrint el focus

Una frase amagada en un interessant article al Washington Post sobre un dels actual monotemes en la informació internacional, la crisi d’Ucraïna, em va cridar l’atenció fa uns dies. La traducció vindria a ser aquesta:

En una cultura mediàtica occidental que en gran mesura menysprea el context o la història, a Putin se li ha assignat el personatge del dolent en aquesta obra

Katrina vanden Heuvel, columnista habitual del rotatiu, demanava en aquest text molta menys fanfarroneria per part de les potències occidentals i molt més sentit comú. Accions assenyades que es derivarien d’una mínima aplicació de la capacitat d’entendre els lògics neguits de Rússia, que no serien tant econòmics com de seguretat, en comprovar l’imparable engrandiment territorial de l’OTAN tot i la promesa de no estendre l’Al·liança Atlàntica feta en temps de la reunificació alemanya per part del president George Bush sènior .

Desenvolupant el parer de l’articulista, la manca de pinzellada contextual i de mínima revisió històrica en la informació diària dels conflictes a què ens han avesat els mitjans, ens impossibilita d’entendre els diversos posicionaments i ens empeny a un anàlisi dels fets tenyit de blancs i negres, de bons i dolents i, en conseqüència, al bastiment d’una opinió general que, s’exterioritzi o no, acaba glorificant els “nostres” i desaprovant els “altres”.

Parem atenció al següent parell de mapes.

Europa, 1989. Membres de l’OTAN vs. membres del Pacte de Varsòvia:

GuerraFreda
font: viquipèdia

Europa, actualitat. Membres de l’OTAN:

OTAN_Europa_2009
font: zonu.com

No cal ser una llumenera per adonar-se del canvi radical que s’ha produït en el sí del vell continent després de vint-i-cinc anys. Excepte Rússia, tots els estats-nació que el 1989 formaven part del Pacte de Varsòvia (tractat de cooperació militar entre els països de l’òrbita soviètica) són en l’actualitat membres de l’organització que en va ser el seu mirall del costat occidental, l’OTAN.

Així, l’antiga RDA (ara, part de l’Alemanya unificada), Polònia, la República Txeca i Eslovàquia (antiga Txecoslovàquia), Hongria, Romania, Bulgària i Albània (que va sortir del Pacte de Varsòvia el 1968), integren hores d’ara el tractat de cooperació militar fundat el 1949 com a garantia de seguretat de l’Europa Occidental davant l’ex Unió Soviètica i els seus aliats. A banda d’aquests països, també en són part Eslovènia i Croàcia (territoris de l’extinta Iugoslàvia, mai alineada). L’OTAN compta en l’actualitat, a més, amb tres antigues repúbliques de l’antiga URSS (Estònia, Letònia i Lituania) i disposa fins i tot d’un enclau militar a l’exrepública soviètica de Geòrgia, a la riba est del mar Negre, com explica Heuvel a l’article.

I si apropem el focus sobre aquest mar que separa Europa i Àsia, el canvi de colors és espectacular. Mentre que en l’època soviètica, Rússia controlava de manera directa o indirecta totes les seves ribes excepte la meridional (controlada per Turquia, membre de l’OTAN), fins a la deriva de la crisi ucraïnesa cap a Crimea només ho feia en una petita porció de la riba nord-est, així com en aquesta península -ara, en litigi- a través de la seva potent base naval de Sevastopol.

En resum, la foto dibuixa OTAN a la riba sud del mar Negre (Turquia), OTAN a la riba occidental (Rumania, Bulgària), post militar de l’OTAN al sud-est (Geòrgia), i un país al nord (Ucraïna) el nou govern del qual, com explicava Rafael Poch en aquest anàlisi a La Vanguardia, estaria fent passos accelerats per incorporar-se tant a l’organització militar occidental com a la Unió Europea.

Amenaça de Rússia“, deia la conductora del TN Migdia, Núria Solé, tot donant pas a la connexió amb Brussel·les per a la valoració dels darrers moviments de Putin a la península de Crimea (minut 4:36). I sens dubte, ho és. Confrontant-la amb la modesta exposició d’aquest mínim context geogràfic, però, potser no resulta tan senzill definir qui està mobilitzant més i millor els seus “tancs” a la zona.

Relats elementals

Tant si volem com si no ho volem, darrerament convivim amb aquest país de l’est europeu anomenat Ucraïna, un indret que fins fa ben poc -i perdoneu-me l’abusiva exageració- ens era pràcticament tan familiar com Zimbabwe o Bhutan. És el que té estar sotmès a la dictadura de l’actualitat. Sense oportunitat de preparar mínimament el viatge, sense temps de consultar ni una trista i desfasada guia, vestits encara amb la indumentària pròpia de la sobtadament interrompuda expedició anterior, hordes d’adults hem estat llençats en paracaigudes a places incandescents, a edificis presidencials des d’on es dirigia la repressió, a residències d’oligarques de sumptuositat obscena…

Des d’aleshores, tant se val si hem mostrat molt, poc o cap interès en els fets que s’hi han anat produint. Quan cada dia reps vàries dosis informatives de la crisi ucraïnesa i els esdeveniments (sembla que) se succeeixen en una diàfana relació causa-efecte i amb protagonistes tan bellament antagònics, és poc probable que trobem un sol adult que no sigui capaç d’enunciar un mínim relat dels fets, per molt elemental que sigui.

En aquest relat no hi pot faltar el president-titella que de cop i volta fa un gir de 180º en la seva política internacional i allunya Ucraïna de la Unió Europea per tornar a apropar-la a la veïna Rússia; no hi ha de faltar tampoc una ciutadania farta de l’estesa corrupció de la seva oligarquia que s’encén contra aquest gir i que, amb tenacitat i constància, després de molts dies de concentracions i diversos morts, aconsegueix de derogar el règim i constituir un govern provisional fins a les properes eleccions. En aquest mateix relat, no hi falta, evidentment, una Rússia imperialista que es nega a acceptar el nou curs dels esdeveniments i que d’estranquis acaba envaint l’estratègica península de Crimea amb l’excusa de defensar els drets lingüístics i culturals de la seva majoria russòfona.

A grosso modo aquesta en seria la crònica-resum. ¿Com podria ser d’altra manera quan, com en tantes altres ocasions en la informació més allunyada de la nostra realitat, el matís i l’embolcall circumstancial són aclaparadorament derrotats per la simplicitat, per perfils perfectament definits, sense fissures, i sovint, també, pel tòpic matusser?

Com hem indicat d’altres vegades en aquest mateix blog, el focus permanent i la repetició del missatge són claus per a la construcció -moltes vegades, inconscient- d’una idea molt bàsica sobre els esdeveniments dels quals se’ns informa. De fet, els adults consumidors de la comunicació massiva som, en essència, víctimes de l’arbitrarietat: la inicial i primordial, l’assentament en un moment determinat del focus informatiu sobre un o altre punt en detriment d’altres possibles escenaris; i en segon lloc, la reiteració de la informació i d’uns conceptes clau en què, com sabem, el llenguatge juga un paper cabdal:

Por sí mismo, régimen no tiene significado negativo, significa “sistema político”, sin más. Pero hoy se usa para dar a entender un país donde peligran o ni siquiera existen la democracia, las libertades y los derechos humanos. Aunque a veces su empleo parezca natural, tratándose de dictaduras incuestionables, en la mayoría de casos la línea es delgada, y países con idénticas zonas de sombra en democracia y derechos son llamados “gobierno” o “régimen” en función de la estima y los intereses de quien los nombra.

L’apunt d’Isaac Rosa no és pas fútil. Des de mitjans de novembre de l’any passat hem sentit parlar manta vegades de “règim de Ianukòvitx“, d'”opositors pro-europeus”, de la revolta “EuroMaidan”, de “repressió de les protestes” i, per fi, de “govern de coalició provisional”. La veritat és que els adults d’aquesta banda del món no necessitem massa més dades per poder prendre partit. Si, a més, després s’hi afegeixen grups armats pro-russsos que prenen Parlament i Govern de Crimea o se’ns parla del somni euroasiàtic de Putin, el nostre suport a un dels dos equips ja resulta incorruptible.

Qui -i sota quin criteri periodístic- decideix quina forma de govern pot ser titllada de “règim” i quina no? En quin moment la presidència democràticament elegida de Ianukòvitx ha esdevingut “règim de Ianukòvitx“? Era ja considerat oligarca en les tres ocasions en què va ser primer ministre i, sobretot, durant l’assalt a la presidència de 2004 frustrada per la “Revolució Taronja”? Ha pogut presidir la República d’Ucraïna durant tres anys, aquest oligarca, sense ser epicentre mediàtic mentre la direcció de les seves polítiques era, potser, la més convenient? Són preguntes llençades a l’aire.

Excepcionals han estat, per exemple, les informacions que centraven el focus en la participació d’elements ultranacionalistes, ultradretans o directament feixistes en les concentracions a Maidan -fins i tot, en la possible autoria de les matances dels franctiradors, atribuïdes massivament i exclusiva a les forces repressives de Ianukòvitx– així com en la posterior composició del Govern de transició. En va parlar La Sexta en el seu informatiu el dia 6 de març (minut 16:06 a 17:46) i en feia referència també l’enviat especial de La Vanguardia, Rafael Poch, en aquesta crònica de finals de febrer.

En canvi, una TV3 que ha passat per alt aquesta menor o major intervenció del radicalisme de dretes en l’oposició ucraïnesa durant tots els mesos de conflicte, ha necessitat poquets dies de contagi de la crisi a Crimea per obsequiar-nos amb un temible primer pla dels paramilitars eslaus “antisemites i feixistes” que arriben a la península per donar “suport incondicional” a Rússia. Una crònica, a més, en què l’enviat especial Nicolás Valle no dubta a parlar de “govern separatista pro-rus”, un qualificatiu, com a mínim, sorprenent, si l’escoltem des d’aquest ínfim racó de món amb aspiracions sobiranistes.

De la mateixa manera, tot i repetir-se fins a l’extenuació la profunda divisió d’Ucraïna, durant les setmanes i setmanes de concentracions a Maidan, els neguits d’una de les sensibilitats majoritàries de la seva ciutadania van restar ocultes o, simplement, incorporades a la carpeta del règim que urgia abatre. Altre cop, Crimea exerceix de contrapès en el tractament informatiu. Des que els marejats paracaigudistes hem estat convidats a abandonar Kíev a corre-cuita per raure a mig vestir a la península envaïda per Rússia, han sovintejat les mencions als comprensibles temors de la minoria tàtara, com aquest de La Sexta o aquest altre d’El País, i retrats més a fons d’aquesta ètnia com el d’aquest mini-reportatge en un TN de TV3 i en què queda ben clar que, per a aquesta minoria, “Moscou és sinònim de repressió, persecució, genocidi”.

Com a adults tan summament desconeixedors de la diversitat social i cultural i de la realitat política i econòmica d’Ucraïna com de la de Crimea, probablement agrairem que en aquesta darrera localització existeixi un major esforç afinador i explicador de la diversitat interna. Això no obstant, tant del discurs dual per a Ucraïna (ciutadania versus règim pro-Rússia) com del més explicatiu de la complexitat social i cultural per a Crimea se’n deriva una mateixa conclusió en el format que esmentàvem a l’inici, del tipus blanc-negre, bons-dolents: tant ens duria a qualificar de pèrfida imperialista la Rússia de Putin la informació mancada de matís sobre Ucraïna com l’aparentment més treballada sobre Crimea.

I això ens porta a la tercera forma d’arbitrarietat de què som víctimes els adults consumidors dels mitjans massius: l’atenuació o l’accentuació de la informació, segons convingui. És a dir, no és tant sols que hi hagi discrecionalitat en l’establiment inicial del focus informatiu que determina la visibilitat o invisibilitat d’un escenari, discrecionalitat que depèn també de l’atribució o no de completa fiabilitat a fonts interessades; no és que en trobem també en la constància comunicativa, la reiteració del missatge i l’ús pervers del llenguatge. També existeix discrecionalitat a l’hora de decidir sobre què s’aplica una capa difuminadora i sobre què, en canvi, una d’exageradora, sobre què s’informa de manera més allunyada i asèptica i sobre què de manera més propera i emocional.

Davant d’aquestes -i d’altres- formes d’arbitrarietat a què eternament els adults consumidors assistim com a mers espectadors i que fins i tot superen la pròpia tropa -cada cop menys tropa- d’adults professionals del periodisme, és inevitable veure en la comunicació massiva dels conflictes internacionals un dels engranatges fonamentals de la geopolítica mundial:

Si algo queda claro de los “papeles de Wikileaks” o del “asunto Snowden”  es que el “complejo integrado” comunicacional es un arma de guerra que engarza sólidamente a los poderes políticos, económicos, servicios secretos, los medios en versión completa, y los pone a disposición de las opciones estratégicas de las grandes potencias

Ho afirma Manolo Monereo, politòleg -i també, sí, membre d’Izquierda Unida– en aquest article per a Cuarto Poder, en què posa conflictes amb actual sobreexposició mediàtica -Ucraïna o Venezuela- com a exemples d’una nova dinàmica política mundial caracteritzada per la fi de l’anomenada globalització, una globalització que, a parer seu, no hauria estat més que un projecte polític lligat als interessos estratègics del poder predominant dels Estats Units destinat a construir:

(…) un mundo ordenado de tal modo que la hiperpotencia  norteamericana nunca tuviera realmente que compartir su poder

Llibertat de decidir

Parlàvem d’un coneixement adult a grosso modo de l’entorn llunyà, com a resultat d’un arbitrari assentament dels focus sobre una o altra matèria, d’una presència mediàtica continuada en espais informatius i també en d’altres d’entreteniment -tertúlies de savis “opinodelquecalgui” incloses-, d’una reducció de la complexitat del món a argumentacions simplistes i d’un relat massa empeltat de la narració d’aventura, amb pronunciats antagonismes i amb l’ús d’un llenguatge inadvertidament parcial.

Així és com aquests éssers envejats per la canalla per la nostra lliure capacitat de decidir som reclutats per engruixir les files de l’exèrcit -aparentment innocu- de l’opinió general. Adults que, des de la innocent arrogància, entenem que adults d’altres punts del planeta -envejats també, segur, pels seus propis infants- sí que són allistats a la força per al seu particular exèrcit, aquest sí, temible i amenaçador. És clar que aquells són víctimes de la propaganda, ens diem amb autosuficiència els consumidors d’informació.

Pero Rusia apenas tiene recursos de propaganda externos. El eficaz canal RT [Russia Today] que da voz en inglés a muchos disidentes de Estados Unidos, es poca cosa. En el frente informativo las divisiones acorazadas están en manos del adversario.

Les divisions cuirassades de la comunicació de què parla Poch serien en mans de l’adversari, un adversari que necessitaria imperiosament el suport passiu o, si més no, la silent comprensió dels adults d’aquesta banda del planeta per assolir els seus particulars objectius:

Poco a poco la gran máquina de la información global se pone en marcha. La máquina que hizo pasar por “humanitaria” la guerra de Yugoslavia, por “guerra contra el terrorismo” la segunda invasión extranjera de Afganistán, que vendió amenaza de armas de destrucción masiva en Irak y causas justas por doquier, comienza a emplearse a fondo ahora con Crimea.

Assumir aquesta realitat no és sinònim d’encoratjar fantasioses “conspiranoies” sinó el mer reconeixement que tots som part d’un escaquer sobre el qual es lliuren -i ens fan lliurar- eternes batalles imperials, on els conceptes bondat-maldat, favorable-perjudicial estan simplement al servei de cadascun dels rivals per tal de mantenir, recuperar o conquerir la supremacia.

Fa un parell de setmanes, moments després de deixar milions d’adults bocabadats i/o emprenyats amb el polèmic ‘Operación Palace‘ sobre el cop d’Estat del 23F, Jordi Évole s’explicava davant l’audiència:

Nosotros hemos reconocido que era mentira lo que hemos contado y seguramente hay otras veces que también les han contado mentiras y nadie se lo ha dicho

Efectivament, mai no ens n’alerten quan allò que ens expliquen és mentida, o quan és una mitja veritat, o quan no és que sigui mentida però que en no explicar-se l’altra part acaba esdevenint-la; no ens expliquen que mentir és també -o sobretot- no explicar, explicar així de passada o explicar massa, que mentida és la informació que es genera des de la trinxera, com mentida és la informació corporativa i la informació exageradament institucional.

Deia Évole que havia tractat el seu espectador com a adult, com a persona capaç de (de)codificar i entendre la informació, per tant, com a individu capaç de detectar les falsedats, els possibles interessos ocults o intents tendenciosos d’orientació de l’opinió pública. I hi afegia que amb el fals documental havia pretès:

(…) decirle al espectador que tenga cuidado, que intente contrastar las noticias en medio de este alud informativo en el que vivimos

En l’escaquer global, però, la verificació de les informacions resulta, ras i curt, una quimera per al comú -i no tan comú- dels adults. I és que, en essència, la comunicació massiva és part indissociable, més que d’un sistema econòmic, sobretot d’un complex cultural hegemònic, en què el simple exercici del dubte o de la pausa reflexiva, ja no diguem la malfiança, resulta, per extraordinari, una poderosa resistència.

“Altre cop el pare… que mai no es creu res!”, s’exclama sovint el meu fill gran davant les familiars notícies de la tele. I se m’escapa un subtil somriure. En el convenciment que, en la conquesta de més autonomia fins a la total independència, tan sols el dubte constant, tediós, de vegades injust -també, és clar, sobre tot això que acabo d’escriure- pot eixamplar de debò els estrets marges de la llibertat de tria, de la llibertat de decisió.