El model Kilian Jornet

El d’avui és un neguit que fa ja força temps que em corrou i que només he manifestat de manera pública en petit comité. Potser per sotmetiment a la dictadura de l’agenda mediàtica, per un cert recel davant el rebuig que probablement generaria, potser per una barreja de les dues, el cert és que fins ara no ha abandonat aquest permanent estat de latència.

No puc negar que Richard Sennett amb el seu llibre ‘Juntos‘ i algunes de les reflexions que he anat llegint i escoltant darrerament, n’han estat una empenteta considerable. L’estímul definitiu, però, l’ha proporcionat en Risto Mejide amb el seu retuitejadíssim article de la setmana passada a El Periódico ‘No busques trabajo‘.

I com que li ha tocat el rebre a Kilian Jornet, és obligat fer-ne, d’inici, una presentació.

Des de fa un parell o tres d’anys, difícilment trobarem a Catalunya algú que personifiqui de manera tan contundent l’infatigable esperit de superació personal. Esquiador i corredor de muntanya d’èlit, posseïdor d’un medaller inacabable, Kilian Jornet és, ja hores d’ara, considerat com un dels millors atletes de tots els temps en la seva especialitat.

Més enllà de capacitats físiques i aptituds atlètiques, Jornet es desviu per transmetre a través de la seva arriscada i espectacular activitat la importància de no mirar enrere, de vèncer tots els obstacles que se’t vagin presentant, de perseguir sense descans els teus somnis encara que no els arribis a assolir, en una filosofia de vida que recull en el projecte ‘Summits of my life‘, endegat l’any passat i que s’allargarà fins el 2015:

L’enaltiment general i generós de les singulars proeses del corredor català no és res que ens hagi d’estranyar. Com dèiem, Kilian Jornet porta l’esforç físic i psicològic individual a l’últim extrem en una “lluita” de per sí extrema -per desigual- entre l’ésser humà i la natura. I un projecte que inclou pujar i baixar sis cims -Aconcagua i Everest, inclosos- corrent i amb escassa ajuda material és el súmmum de la tenacitat, del no defalliment.

Quan la persecució dels propis somnis comporta l’assumpció d’una mort que potser t’espera a la propera passa, doncs, quins obstacles generalment menys perillosos no serem capaços d’encarar la resta dels humans?

Obstacles

No vivim el que es diu una època plàcida. El nombre d’aturats no para de créixer, els ingressos de la majoria de famílies minven, el cost de la vida s’apuja, al nostre voltant molts perden la llar, baixen la persiana botigues de sempre i d’altres de recents, les nostres institucions flaquegen o esdevenen obsoletes, el crèdit -en tots els sentits- fa figa, naufraga la confiança en el poder de la nostra veu, desconeixem les regles del joc ni la veritable identitat de qui les marca i, el que és pitjor, veiem molt més factible l’agreujament que no pas la inversió de la tendència.

I en una navegació a la deriva, el creixement de la desesperança resulta inevitable. No són tant les tanques el problema com el desconeixement sobre les seves dimensions i sobre el moment i freqüència amb què es presentaran, combinat amb la certesa que el terra des d’on ens haurem d’impulsar per mirar de superar-les és dia rere dia més inconsistent.

Si aquest estat de coses fos una rèplica dels altres períodes crítics que cíclicament genera el propi sistema podríem estar raonablement tranquils. No és el cas. La ignorància general no és impediment per sospitar que això no és pas un fenomen localitzat ni puntual sinó d’un abast que supera totes les fronteres físiques i mentals que han definit el nostre món durant tants anys i sense específica data de caducitat. Ni xiuxiuejar-nos l’asserenador “ja vindran temps millors” podem permetre’ns. No sabem ben bé què s’esdevindrà però, això sí, sabem que res serà com ha estat abans.

D’aquesta manera, obrint-hi amigablement els braços, en molts casos, opositant-hi amb tan fervor com ineficiència, en d’altres, la idea que ens apropem a una societat significativament menys auxiliadora, menys compensadora i més revaloritzadora del viure segons l’esforç esmerçat, va arrelant sense grans escarafalls, però sense pausa.

D’acord, ens hem indignat, hem exigit -infructuosament- responsabilitats a aquells que, per acció o omissió, ens han conduït a la depressió econòmica i social actual. Però, i què més? El lament i la ràbia són comprensibles però inútils perquè paralitzen, diuen. Cal superar l'”això no és just” o el “no ha estat pas cosa nostra” i rumiar com ens ho farem per seguir endavant, hi afegeixen. Doncs, això: rumiem-hi.

És aquí on entren en escena els models. Models, sí. Escrit així, amb ‘s’ final, en un marcat i decidit plural.

El model

Si hi ha una cosa que em sorprèn de manera especial del trànsit que estan protagonitzant les anomenades societats occidentals és que aquell previ procés de reflexió que l’encarament de qualsevol canvi profund en teoria demanda no és que sigui incomplet, és que és inexistent.

I és inexistent perquè, com deia, ens abandonem com a societat a l’acceptació del destí incert a què ens porta la nostra embarcació a la deriva. Un destí incert que, des del moment que deduïm que molt probablement gaudirem de menys “privilegis” en el futur, resulta en realitat menys incert. I si el final de trajecte no és tan hipotètic com semblava, per força també caldrà posar en qüestió la presumpta navegació sense rumb.

Deriva i incertesa no deuen ser tan indiscutibles, doncs. Segur que no. Però l’important és que ens semblin irremeiables.

Com hem apuntat en entrades anteriors, el desgast de les institucions tradicionals junt amb el progressiu empoderament de la ciutadania que han propiciat les noves formes de comunicació en xarxa han permès, entre altres coses, que maneres de funcionar en societat perpètuament relegades al “fora de camp” del coneixement públic -per tant, a la no existència- penetressin en la carpeta d’allò factible i debatible, és a dir, del que és real.

Aquest és un punt no precisament menor. Significa que aquells moviments altermundistes, aquells que proposen i practiquen una manera de viure en societat allunyada dels paràmetres del capitalisme, els que, havent estat etiquetats com a extrems o radicals, han estat reiteradament ignorats en el terreny del debat polític, han aconseguit introduir-hi una falca. Són pocs, però ara se’ls veu, per tant, hi són. I si hi són, de la no-opció han passat a ser opció; residual, és clar, però possible.

A Catalunya, per exemple, la irrupció de les CUP als escenaris propis de la política institucional i dels focus mediàtics ha propiciat, més enllà de la minúscula influència que la seva representació parlamentària permet, la visualització pública de fons i formes propis d’àmbits molt concrets del nostre teixit social que restaven ocults a ulls de la immensa majoria de ciutadans. Si a això li sumem la progressiva significació -especialment des de l’esclat indignat de maig de 2011- de figures, com Forcades i Oliveres, que també advoquen per bandejar el model vigent en les democràcies liberals, una alternativa que a la pràctica no ho era ara sembla postular-se com a model viable.

Lògic, vist el context. Afirmava amb contundència l’escriptora i periodista Cristina Fallaràs en aquest fragment del darrer ‘Via Llibre’ del Canal 33 (minut 7:13 a 7:27) que:

Los derechos de los trabajadores que habíamos adquirido con años, con décadas de lucha, ya los hemos perdido. En cuatro años los hemos perdido. En nada. Cuando ya no tienes nada vuelves a recuperar la dignidad.

Quan, gota a gota, de manera quasi imperceptible, han desaparegut, entre moltes altres coses, gran part dels drets laborals del conjunt de la ciutadania, quan l’estat del benestar sona a andròmina, el funcionari a privilegi, pensions i sanitat i educació públiques a quelcom insostenible, resulta raonable plantejar-se que potser és simplement impossible evitar des de dins la deriva ultraliberal del sistema hegemònic, que potser ja no tenim ni eines ni contrapesos (com el d’enllà del teló d’acer) per impedir que s’acabi expandint per tota Europa el que, a parer d’Isidro López, és el veritable triomf de les tesis thatcherianes: el neoliberalisme cultural.

Afirma López, però, que tot i que és evident que al vell continent el neoliberalisme econòmic s’implanta amb contundència per mitjà de les pròpies institucions europees, no ha aconseguit ni aconseguirà fer arrelar el discurs ideològic dels temps de Thatcher o Reagan:

(…) frente a los desahucios Rajoy dice “Ya estamos tomando medidas. Nos preocupan mucho los desahucios, etc.” mientras que Thatcher diría “Los desahuciados se lo merecen y no hay ningún motivo por el que nadie deba hacer nada por ellos”. Hay un abismo entre una posición y otra, y ese abismo no responde más que a la fuerza ideológica, cultural, que tiene el neoliberalismo en un momento y en otro.

L’exemple concret exposat és inqüestionable. Però, ¿podem assegurar que el discurs thatcherià de les “dues nacions” que esmenta López: el de la nació “treballadora, honrada i bona” enfront de la nació de “dropos, conformistes i paràsits” no va agafant poc a poc entre nosaltres? És a dir, reconeixent-li a l’autor d’aquest interessant article que la lògica estatalista està profundament arrelada a Europa i afegint-hi el que dèiem abans, que ara com mai són visibles alternatives pràctiques i discursives oposades a la concepció del món de l’òrbita capitalista, ¿podem afirmar que en aquest temps de trànsit i d’obligada reflexió s’està produint de debò un debat de fons entre dos models de societat?

O més aviat el monòleg d’un sol model (dit així, sí, sense ‘s’ final)?

Reducció al ‘jo’

Fa un parell de setmanes, un periodista alacantí a l’atur va empescar-se la idea original de cantar el seu currículum al metro de Barcelona i penjar-ne la gravació al Youtube. En pocs dies, un desenllaç inmillorable: més de mig milió de visualitzacions del vídeo, significativa repercussió mediàtica i, de resultes de tot plegat, contracte com a guionista per al programa ‘Así nos va‘ de La Sexta. Com destacava La Vanguardia:

Se puede pasar del completo anonimato y el desempleo, a (…) colaborar en un programa de tirada nacional

O, “tirant” de nostrat Martí i Pol, com El Periódico:

Tot està per fer i tot és possible

Chapeau per a Enzo Vizcaíno! Als seus 24 anys, amb una llicenciatura de periodisme sota el braç i formació com a community manager, no s’ha resignat a seguir engruixint un atur juvenil que a l’Estat espanyol és a punt d’arribar al 60%, i no s’ha quedat esperant que li arribés una oportunitat des d’un sector, el de la premsa, que en un any ha enviat a l’atur gairebé 20.000 periodistes. Ha arriscat, ha innovat, ha triomfat.

Vizcaíno ha de ser, doncs, per força, la prova palpable que, també aquí, al depressiu sud d’Europa, esdevé real el sil·logisme que es deriva del mediterràniament publicitari:

“Tot depèn del com i el com només depèn de tu“

És a dir:

“Tot depèn exclusivament de tu“

Aquesta sentència amb fins comercials de l’empresa cerversera que des de 2009 explota “una vida viscuda mediterràniament” l’ha corroborat el self-made man Risto Mejide en l’article que esmentàvem a l’inici. Com el títol del text fa pal·lès, el publicista i valorador/destrossador de voluntariosos aspirants a artistes advoca per la inutilitat de cercar treball en el context actual (sort que Vizcaíno va anticipar-se al popular article) i per conjugar verbs alternatius com “crear”, “reinventar”, “fabricar”, “reciclar”:

Por si aún no lo has notado, ha llegado el momento de las empresas de uno. Tú eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás.

L’ús de l’imperatiu singular per part d’una figura mediàtica avesada a conjugar el present en primera persona ha tingut l’efecte esperat. Com exposa Francesc Pujol en aquest anàlisi, la repercussió de l’article en les xarxes socials ha estat espectacular tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Sabent que serà a la pràctica impossible de mesurar l’impacte en la futura vida laboral de cadascun dels milers de tuitaires que han confessat sentir-se admirats, meravellats o emocionats pels consells de Mejide, de moment el que sembla haver-ne sortit plenament reforçada ha estat la imatge de marca de l’autor, la reputació del propi Risto Mejide.

Tot quadra. Receptes per esdevenir un perfecte self-made man elaborades per un veritable self-made man i que acaben retornant en forma de reforç de l’estil self-made man inherent a l’esmentat personatge.

En un exercici típic de les existoses publicacions d’autoajuda, Mejide demana a cadascun dels seus lectors individualment (no oblidem l’imperatiu singular) que sàpiga gratar en la seva personalitat, identificar les seves habilitats (“Tots tenim una capacitat que ens fa especials”), descobrir-hi aquella raresa o aquella singularitat -a temps, això sí-, i llençar-se a l’arena a guanyar-se el circ.

Deia l’Eudald Espluga en aquest article de fa un parell de mesos a Núvol que el gran èxit del discurs de l’emprenedoria ha estat invertir intel·ligentment el llenguatge:

(…) ja no tenim aturats sinó «buscadors de feina», empresaris de si mateixos que no han quedat fora de la roda productiva, sinó que estan «invertint» en el seu futur. «L’emprenedoria us farà lliures», titulen, i demanen que com Demòstenes ens anem posant pedres a la boca fins que aprenem a parlar el llenguatge del capital.

El llenguatge -amb la seva infatigable reiteració- té la facultat d’aconseguir que desaparegui la negativitat o positivitat intrínseca d’una realitat objectiva. La inversió del llenguatge, doncs, és el pas previ indispensable per aconseguir que arreli el missatge desitjat. Entre l’aturat (realitat negativa) que “inverteix” en el seu futur i que es “reinventa” (positivitat, activitat) i la retallada (realitat negativa) que resulta “inevitable” (resignació, passivitat) hi subjau exactament el mateix efecte: la generació d’un estat d’ànim i, per tant, d’una conducta nítidament individual.

Arribats a aquest punt, imagino que és moment d’aclarir que no pretenc fer aquí apologia del derrotisme o de la depressió o del lament en els individus. Tampoc, és clar, de menystenir la disposició i l’empenta individual per superar tràngols -de la mena que sigui-, revertir conjuntures negatives o, simplement, ser fidel a les pròpies motivacions laborals o intel·lectuals, o al particular i vitalista carpe diem.

Del que es tracta és d’emfatitzar que el capgirament lèxic en el missatge de la publicitat i de la informació, la cerca de l’empatia emocional en populars obres de ficció -compte!, també en informatius-, així com la promoció d’activitats físiques de risc i d’una concepció de l’activitat esportiva/competitiva on el segon del rànquing és un veritable fracassat, és la clau de volta de la supervivència d’un model (el model) que, en condicions d’estricta observança de la realitat objectiva, ara més que mai hauria de ser dut al mecànic per a una profunda revisió.

L'”empresari de sí mateix” que “inverteix en el seu futur” i el treballador públic que any rere any tolera que li sigui ajustat el seu sou en un 7% perquè les “retallades són inevitables” comparteixen una postura clarament individual. L’una és activa, l’altra passiva; cert. Però ambdues es retroalimenten perquè ambdues convenen que, u, no trobarem la solució a la meva desocupació o a la meva retallada de sou en la gestió política del tot, i dos, que per molt “incerta” que sigui la seva deriva i per molts cadàvers que vegem que va deixant pel camí, el nostre model és indiscutible i indestructible i, en conseqüència, només resta buscar-nos la vida i maldar per sobreviure en la jungla.

La llei del més fort

Som a la jungla? Si atenem a l’experiència d’Enzo Vizcaíno o a la de Risto Mejide, però sobretot, a l’espectacularment positiva receptivitat que aquestes dues actituds puntuals han suscitat, no hi ha dubte que així és. Som a la jungla. I a la jungla, ho sabem, sobreviuen els més forts, els més astuts.

Al pobre Kilian Jornet el tinc abandonat des de l’inici; incomprensible, tenint en compte que l’hi he reservat els llums de neó del títol del post. I dic pobre, no només per aquesta aparentment injusta preferència en el text, sinó perquè estic convençut que molt del que aquí he anat exposant no coincideix amb el tarannà ni amb la visió del món d’aquest esportista d’èlit. El seu suport a la candidatura d’ICV-EUiA en les darreres eleccions catalanes (intueixo que, en gran part, pel seu profund neguit mediambiental) semblaria corroborar-ho.

Però com ell mateix deu saber sobradament, Kilian Jornet ja no és, hores d’ara, Kilian Jornet. És una icona. I és una icona del “res és impossible”, del “no hi ha trava que, per complicada que sigui, no es pugui superar”, del “no hi ha obstacle invencible”. Per molt que s’escarrassi promovent que allò veritablement transcendent no és la consumació del nostre particular somni sinó tot el que anem aprenent en el decurs de la seva persecució, Kilian Jornet és notícia permanent per “no tenir rival” en cap prova (com en la darrera, de fa uns dies, la “terrible” Zegama-Aizcorri) i notícia -tot i que és publicitat- per ser l’exitós producte de la “fugida” d’una família com a aposta particular de vida:

Si no hi ha res impossible, si no hi ha cap trava que no pugui ser superada ni obstacle que sigui invencible vol dir que tot, absolutament tot, es redueix a la voluntat, a l’esforç, a l’afany esmerçat per cada ésser humà. És la plasmació del “tot depèn de tu” que transmeten els mediterranis eternament joves, guapos, feliços i sense càrregues del nou spot d’Estrella Damm.

En el Mediterrani real, però, les desigualtats econòmiques i socials entre individus augmenten, això sí, a un ritme similar al de la glorificació de l’emprenedoria; de l’exitosa, és clar. El fracàs en l’empresa individual és sinònim d’empenta insuficient, de poca capacitat d’autoexploració, explotació de les pròpies potencialitats o detecció dels nínxols de mercat.

El que ens hem de preguntar és on ens duu la fe cega en les receptes d’aquest model que, només avui i provocadorament, he anomenat “Kilian Jornet“, i si allà on ens duu és exactament el lloc on de debò volem arribar. Perquè sí, pot ser perfectament que el nostre país (digui’s Catalunya, si acaba esdevenint estat, digui’s Espanya) o que la nostra regió (la “Unió” Europea) esdevinguin a la llarga competitius, tot i que ho dubto, en un món cada cop més interconnectat i cada cop més agrest (com a la jungla, vaja). Al capdavall, la munió de cadàvers socials víctimes de la ferotge competència no ha estat, ni molt menys, impediment per esdevenir potència mundial.

És, doncs, aquest el preu que estem disposats a pagar? I parlant de preu, ¿a quant aniran els milers de voluntariosos emprenedors que fracassaran en l’obstinat camí, que desertaran, que haurem col·locat en la invisibilitat de la marginalitat i, el pitjor de tot, que es veuran incapaços de revertir la situació perquè els haurem anul·lat el fonamental concepte de ciutadania i perquè de totes les potencialitats individuals existents únicament els haurem ensenyat aquelles que són més útils al sosteniment del propi model?

Segur que molts dels animals i animalons de la selva amazònica continuen menjant-se els uns als altres del tot aliens als buldòzers que mica en mica exterminen el seu hàbitat. La diferència o la desigualtat és tan innata -o adquirida- en l’espècie humana com en el regne animal, però nosaltres sí que tenim alternativa: podem i sabem introduir-hi mesures equilibradores en benefici de tots. Com sosté César Rendueles en aquest article:

La igualdad no es un punto de partida, es un resultado (…) La igualdad es el fruto de la intervención política, un producto de la construcción de la ciudadanía y la democracia que debemos cultivar sistemáticamente

I per construir ciutadania i democràcia resulta indispensable la cooperació de què parla Sennett. En canvi, quan més flaqueja el nostre model, quan més nítidament se’ns mostra aquesta “incerta” deriva, la que dominen i piloten el grapadet de privilegiats que xuclen milions de vides miserables, just quan treuen el cap experiències cooperatives i comunitàries d’èxit, just ara -qui sap, si no ara més que mai-, exploten i triomfen Vizcaínos i Mejides, o el model -que em perdoni el protagonista- Kilian Jornet.

El cor em diu que és paradoxal. El cap em diu que de paradoxal no en té res.

Desinstitucionalitzant al desert de Mohave

S’ha comentat amb escreix en aquest blog que els mitjans de comunicació han de ser també matèria analitzable en qualsevol proposta de profunda regeneració democràtica que es plantegi. En tant que participants del joc polític que ha anat distanciant-se de la ciutadania a la qual diu servir, la seva inclusió en la llista reformable no pot posar-se en dubte.

Així ho insinuava fa uns dies el diputat d’ICV-EUiA al Congrés, Joan Coscubiela:

Puede haber proceso de REGENERACIÓN DEMOCRATICA sin regeneración de medios de comunicación ? Pregunta del millon

— J.Coscu #AraÉsDemà (@jcoscu) February 27, 2013

En l’anàlisi de la dramàtica desafecció que afecta els ciutadans -visualitzada probablement com mai amb els gairebé 8.700.000 vots que ha rebut la candidatura de Beppe Grillo a les darreres eleccions a Itàlia- ens adonem que els organismes d’interès públic o gestors del bé comú han acabat essent majoritàriament percebuts com a gestors dels seus propis interessos. Podríem afirmar que s’ha generalitzat una percepció de la institució, no com a servei públic, sinó com a autoservei, que s’explica a -i treballa per- sí mateixa, d’una institució que pateix -diríem- un empatx d’institucionalització.

Duem vàries setmanes de reflexió al voltant del nostre sistema democràtic, les mancances del qual s’alimenten de l’estrangulament econòmic imposat a tot el sud d’Europa per emergir a la llum pública amb especial virulència. Com hem vist en altres entrades d’aquest espai, els mitjans s’han llençat obertament a plantejar receptes per guarir uns organismes que presenten greus lesions en els seus teixits més vitals. Al decàleg anticorrupció d’El Periódico ja assenyalat en el post anterior, li hem d’afegir l’especial obert des del 10 de febrer per el diari El País “Cómo reconstruir el futuro” -que inclou decàleg propi- i el que presenta el diari Ara -més centrat en la possible Catalunya independent- sota el títol “El món que ve, el país que volem”.

En menor o major mesura, tots ells posen l’accent en la necessitat de reforma tant del marc general que aixopluga els instruments de gestió del bé comú com de cadascuna d’aquestes institucions, reformes que han d’incloure en tots els casos les mesures de transparència, accessibilitat i participació que la societat del segle XXI demanda. Monarquia -o capitania d’Estat-, governs, partits polítics, sindicats i altres agents socials, judicatura, món educatiu, tots ells pilars del nostre sistema de convivència, que ara són posats a mercè de l’escrutini públic.

Abús institucional

Sens dubte, l’edifici institucional necessita repensament amb majúscules i voluntat i treball cooperatius de tots els partits polítics per dur-lo a terme. Ja em permetreu, però, el meu silenci al respecte; l’insuficient coneixement en matèria de ciència política m’incapacita per abordar amb rigor aquesta qüestió, cosa que de retruc m’inhabilita -en sóc conscient- per analitzar l’actualitat com a tertulià professional.

Tanmateix, que sigui enorme la distància entre la realitat institucional i la realitat ciutadana no significa que entremig només hi hagi el desert de Mohave. Entre uns i altres perdura -veurem fins quan- un element connector sense el qual simplement no existiren les democràcies tal i com les coneixem. Els mitjans de comunicació de masses són una pota cabdal d’aquest sistema que necessita amb urgència una reestructuració. I ho són, independentment d’una dèria que, confesso, em duu sovint a plantejar-me si no és la meva una vigorosa prèdica en aquell o en qualsevol altre desert.

És per això que em resisteixo a creure que s’engegui el procés d’actualització de les institucions democràtiques sense ni tan sols rumiar sobre si no ha estat també la institucionalització d’una manera molt concreta d’apropar el món institucional a la ciutadania per part dels mitjans la que, a la fi, ha resultat perniciosa per a la pròpia salut de la democràcia.

La cara més visible de qualsevol fenomen són sempre els números, en aquest cas, l’espai que es dedica a la informació de caire institucional en els mitjans de comunicació massius. Primer de tot, un aclariment. En el llistat d’informació d’aquest tipus no només ha de figurar tot allò que fa referència als organismes públics que ens vénen al cap quan se’ns parla d’institucions; també és informació institucional la que prové, per exemple, de qualsevol dels agents socials reconeguts en el territori -sindicats, patronal, ONGs, conferències episcopals…-; i també en formen part, tot i que no ho aparentin, les notícies que emanen de les grans corporacions empresarials o financeres.

Des del punt de vista del receptor, tant se val si se’ns informa d’una batalla dialèctica en el sí del Parlament com del darrer anunci retallador del portaveu del Govern com de l’exposició pública de la caiguda en els beneficis del banc de torn com de l’abstinència sexual periòdica com a forma d’anticoncepció de Rouco Varela. Tots aquests organismes -representatius o no de la voluntat popular- són percebuts per al receptor com a cossos amb entitat pròpia que, a diferència d’ell, comparteixen capacitat d’actuar, divulgar, pressionar i generar opinió públicament i massiva. L’abús en la informació institucional obre, en conseqüència, un abisme entre els actors de la realitat informativa de masses i uns passius d’aquesta mateixa realitat que, no obstant, són actius en la realitat ciutadana.

En el benentès que la d’aquell dia va ser una edició força especial, prendrem com a exemple el Telenotícies Migdia de TV3 del 27 de febrer. Sense tenir en compte ni els titulars ni el bloc d’esports i cultura -blocs no menys institucionals, però-, dels 42 minuts restants d’informatiu, uns 33 minuts es dediquen a informacions protagonitzades i/o originades en les següents institucions:

Vaticà: renúncia del Papa Benet XVI (8:06 minuts)

Partit polític: votació divergent PSC–PSOE al Congrés sobre el dret a decidir i entrevista a Pere Navarro (14:00 minuts)

Cambres legislatives: cimera anticorrupció al Parlament de Catalunya (3:26 minuts) + reprovació de l’oposició al ministre Montoro per l’amnistia fiscal al Congrés dels Diputats (1:33 minuts)

Policial – judicial: escorcoll domicilis de Josep Prat i Carles Manté en el cas Innova (2:08 minuts) + declaració al jutjat de Jaume Torramadé per abús sexual (1:36 minuts) + decisió de la fiscalia de no imputar la Infanta Cristina en el cas Nóos (0:37 minuts)

Executiu: anunci del president Rajoy del dèficit públic espanyol del 2012 (0:39 minuts)

Tribunal Constitucional: acceptació a tràmit recurs del Govern espanyol a la Llei catalana d’horaris comercials (0:38 minuts)

Dels 9 minuts restants, a banda de la necrològica de l'”indignat” humanista Stéphane Hessel, i seguint la lògica de la llista ampliada esmentada abans, algunes no deixen de ser informacions/presentacions/anuncis amb un tarannà institucional més nítid (novetats del dia en el World Mobile Congress i xifres econòmiques de Vueling) o més difús (nova tècnica sanitària de l’Hospital Germans Trias i Pujol i el sistema antigelada per als fruiters emprat per la pagesia).

Abans que comenceu a trobar “peròs” al meu plantejament, preciso per duplicat.

Reitero, en primer lloc, que focalitzo l’anàlisi en la inconscient recepció del missatge informatiu; és obvi que no és el mateix la cobertura mediàtica rutinària al Palau de la Generalitat o al Parlament de Catalunya que la inclusió a intervals de notícies de sectors econòmics o socials amb menys capacitat d’influència. El problema no són tant cadascuna de les informacions puntuals com la globalitat i reiteració del missatge -digues-li, d’institució, de sector, d’empresa, de corporació- que rep i percep el consumidor.

En segon lloc, l’exemple proposat del Telenotícies en cap cas pretén aixecar el dubte sobre el caràcter objectivament noticiable d’algunes de les informacions. Seria poc raonable, per exemple, no atorgar categoria informativa preeminent a la inèdita renúncia del Papa a la cadira de Sant Pere i a la del PSC a professar una fe immutable en el vot disciplinat, com ho seria també no seguir amb puntualitat les diverses arestes del alarmant tema de la corrupció i malversació de fons públics.

Mirem-ho, però, en conjunt i de fora estant. Més enllà de l’exemple proposat, si observem la línia informativa predominant en l’habitual relació comunicacional emissor massiu-receptor, és poc discutible l’aclaparador predomini de l’actualitat institucional o corporativa. I a banda de la possible injustícia d’aquest domini quantitatiu, l’activitat informativa centrada en aquesta mena d’actualitat, com deia anteriorment, agreuja en el consumidor l’autoassumpció d’una passivitat que paradoxalment no es correspon amb la seva experiència ciutadana en el dia a dia.

Malentesa cobertura institucional

Recordem que tenim, d’una banda, tot allò que els experts analistes de l’actualitat convenen a qualificar d'”urgent matèria regenerable”. És pràcticament tota aquella matèria que va formar part de les crides indignades de tot el món de fa dos anys i que molts d’aquests experts analistes de l’actualitat van recollir, en el millor dels casos, amb suficiència paternalista. Dins d’aquesta carpeta hi trobem partits polítics, sistema electoral, mecanismes de contractació pública, durada dels càrrecs electes, etc.

I diem “pràcticament tota” la matèria regenerable reivindicada pels grups d’indignats perquè un dels seus no menys importants requeriments afectava directament als encarregats d’apropar la vida i miracles de totes les altres matèries -ara, obertament- regenerables:

Somos un movimiento preocupado por la democratización del país y, como tal, pensamos que una condición necesaria para ella, involucra la democratización de los medios de comunicación

Era l’autodefinició del moviment mexicà #YoSoy132, la qual ens enllaça amb la piulada de Coscubiela de l’inici. Democratitzar o regenerar la democràcia sense furgar les mancances dels mitjans de comunicació no és ni democratitzar ni regenerar.

I és que, de moment encara, la manera principal d’apropar-nos a la realitat de tots aquests cossos que -convenim- s’han corromput, és a través dels mitjans de comunicació de masses. És cert que hores d’ara ja veiem quina és la tendència de la comunicació massiva en un món cada cop més global, complex, fragmentat i definitivament menys vertical. Però -repeteixo- de moment encara, aquest és el canal central a través del qual ens arriba la realitat institucional.

A partir de l’exemple del Telenotícies, doncs, ¿podem dubtar de l’objectiu interès públic de la major part del material informatiu difós pels mitjans? Doncs no. Però sí que podem afirmar amb rotunditat que aquest material informatiu és incomplet i, per tant, insuficient. És incomplet i, per tant, insuficient perquè en tots els casos descriu una realitat construïda per a ser divulgada de manera pública. Les declaracions dels líders polítics o dels secretaris generals de la UGT o CCOO o del president de la CEOE, les batusses des dels “guinyols” de la cambra parlamentària o des de les sales de premsa, el seguidisme amb tota la pompa dels actes institucionals, o la transcripció taquigràfica de les angúnies d’agències de qualificació i d’altres organismes no electes sobre la prima de risc i el dèficit públic que tant els plau de socialitzar amb la humanitat…, tot això és, ras i curt, simple corretja de transmissió institucional.

I per tal que el missatge mediàtic pugui autoqualificar-se d’informatiu, la corretja de transmissió institucional necessita forçosament d’un contrapès: el control, la fiscalització. És a dir, jo, receptor-consumidor d’informació, és evident que necessito saber què diuen, per exemple, aquells als quals he delegat la responsabilitat de la gestió pública. A més, però, necessito també saber si les seves accions es corresponen amb les seves paraules i si existeixen realitats o intencions que pretenen mantenir ocultes. L’una més l’altra és informació, és a dir, vetllar per l’interès del comú de la ciutadania, és a dir, servei públic. La primera sense la segona és comunicació corporativa disfressada d’informació, és a dir, publicitat o propaganda, és a dir, servei particular.

Com veiem, aquí superem la inherent nocivitat dels números de què parlàvem abans. No és tant que la informació institucional o corporativa tingui una presència mediàtica excessiva o abusiva, amb els esmentats consegüents efectes distanciadors que susciten en el receptor. En el sí de la cobertura institucional, és sobretot l’absència d’elements equilibradors del missatge corporatiu el que esdevé particularment perniciós. Que se’ns informi dels guanys més o menys obscens en temps de crisi del Banco Santander, del BBVA o de La Caixa però se’ns ometi el nom de qualsevol d’aquestes entitats en les ordres de desnonament que conclouen en suïcidis, no és informació. O que el president del Barça anunciï l’estampació a la samarreta de la companyia Qatar Airlines però passi completament desaparcebuda la condemna de 15 anys de presó a un poeta en aquell país dictatorial per escriure versos subversius, tampoc no ho és.

Una pràcticament perfecta síntesi, no només de l’exemple particular barcelonista sinó d’aquesta (des)informació institucional general, la realitzava Vicent Partal en el titular d’aquest editorial: “El Barça calla, tots callem”. Pràcticament perfecta, perquè hagués assolit la matrícula d’honor amb un “El Barça calla, els mitjans callen, tots callem”. La difusió massiva d’informació originada en essència a partir de l’agenda institucional o corporativa és una veritable perversió del que significa satisfer el dret de la ciutadania a rebre una informació rigorosa.

Desinstitucionalitzant, desmassificant

U, institucions democràtiques degenerades que, de per sí, han allunyat la ciutadania i que ja són carn de l’ímpetu general regenerador. Dos, instruments canalitzadors de la realitat institucional que incomprensiblement no han entrat en la llista regeneradora i que, amb la seva institucionalització de la malentesa tasca mediadora, han agreujat l’abisme entre l’aparent activitat d’aquella i l’aparentment passiva realitat ciutadana. I tres, la paradoxa: són les tecnologies de la informació més globals que hem tingut mai les que estan sentenciant la comunicació/institucionalització massiva, precisament perquè les múltiples vies d’aigua que es presenten en el monopoli del què, com i quan de la informació la fan fatalment inefectiva.

És l’organisme corrupte en sí el que explicaria els 8.700.000 sorprenents “grillers” d’Itàlia, sí. Però també, l’habitual connivència mediàtica amb la vida de l’organisme. I definitivament també, la democratització de l’accés a tota mena d’informació.

Institucions i mitjans massius institucionalitzats segueixen tractant la ciutadania/audiència com a massa comunicacionalment passiva. Però cada dia que passa, la massa és menys massa i menys passiva. És per això que mentre dura aquest llarg procés transitori cap a una desinstitucionalització de les nostres vides conviuen en paral·lel i de manera esquizofrènica la realitat políticament correcta (institucional-corporativa) dels mitjans massius amb la realitat menys desitjada que ofereixen mitjans -o no mitjans- alternatius. Que La Caixa va ser Mórdor durant el maig de l’any passat ho vam saber malgrat que la tele mai no ens ho va dir. O que alts càrrecs de la sanitat catalana siguin entrevistats en els grans mitjans sense ser interpel·lats sobre les investigacions dutes a terme per la modesta revista Cafèambllet no pressuposa que bona part de la seva audiència en desconegui, si més no, el nom.

El procés de desinstitucionalització general ja està engegat i s’emportarà per davant de manera irremeiable la comunicació massiva, tal i com l’hem conegut. Qui es pensi que la fugida d’anunciants és conjuntural, que faci una ullada aquest oportú article d’El País sobre el periodisme de marca que està en ple auge entre les grans firmes internacionals.

Ahir, en el Sense Ficció de TV3 es preguntaven si podria existir un món sense el model de comunicació que representa The New York Times. I la resposta és del tot afirmativa. Perquè la institució en sí serà absolutament insostenible; perquè el periodisme en el sí de la institució ha pecat d’excés d’institucionalització i ha anat perdent credibilitat; i perquè de periodisme en majúscules ja s’està fent hores d’ara fora del marc institucional.

Dubtes que em sobrevenen: realment és possible un periodisme de servei públic en el sí d’un gran negoci empresarial? I en el sí d’una corporació estatal? I si la comunicació massiva desapareix, com se’ns informarà de la realitat institucional? Com se’ns dirigirà subtilment l’atenció cap aquí mentre passen coses més enllà? Com se’ns crearà la carpeta del debat possible? Com se’ns construiran els massius estereotips, estigmatitzacions o prejudicis sobre el nostre entorn proper o sobre llunyanes realitats que mai no coneixerem? Com se’ns farà acceptable una invasió francesa de Mali?…

Deixeu-me gaudir, de moment, sisplau, de les meravelloses vistes del desert de Mohave.

Dos més dos, cinc

S’ha apuntat diverses vegades en aquest mateix blog: les eines de què disposem per ser conscients del que comporta el crític procés de transformació que patim fomenten paradoxalment la inconsciència. En canvi, il·lustrant-ho amb un exemple ben galdós, un ciutadà mig del nostre país que en aquests instants despertés d’un coma profund de quatre o cinc anys probablement es posaria a promoure com un foll solitari la revolta.

La realitat actual no seria objectivament pitjor per al sobtat retornat a la vida que per aquells que n’hem viscut la dolorosa transformació pas a pas i en plenes facultats mentals. És tan sols la percepció de la pèrdua la que provocaria el divergent comportament entre els tothora conscients i l’inconscient de llarga duració. Una actitud oposada que seria el resultat de l’esmentada paradoxa, no essent pas el temporal son perllongat, sinó la permanent consciència de la rabiosa actualitat, el que conduiria a un cert estat de narcosi.

Ho definia fa uns dies al diari Ara la sociòloga Sara Moreno com la Ceguesa d’actualitat, una altra paradoxa, perquè precisament serien els observadors assidus d’aquest rabiós present els qui en patirien l’afecció:

Tal com explica Norbert Elias a Humana conditio, una anàlisi sociològica sobre el període de la Guerra Freda, “aquells que queden absorbits per les qüestions d’actualitat sense mai mirar més enllà, es pot considerar que són pràcticament cecs”

Hi ha qui fins i tot fa extensible aquesta “ceguesa d’actualitat” a aquells que, a través de les noves tecnologies de la informació, acaparen dades i referències amb gran voracitat. De la saturació informativa entesa com a antònim de claredat ens en parlava l’il·lustrador satíric Andrés Rabago, ‘El Roto’, en una entrevista d’elDiario.es:

(…) estamos justamente en el momento de mayor gravedad porque no tenemos una visión clara de las cosas. Para clarificar la visión necesitamos de una mayor austeridad de los medios y de nosotros mismos. Hay una especie como de necesidad de estar continuamente acaparando datos o informaciones que no nos llevan a una mayor comprensión. La comprensión no parte del hecho de que haya una mayor cantidad sino de la calidad de la información.

Dit de manera planera, hi veuríem i estaríem al corrent, però no assimilaríem ni entendríem.

No és que aquesta màxima sigui una característica del període decadent que les societats -dites- occidentals estan patint en el present. Els efectes alienants que el bombardeig informatiu i la cultura de l’entreteniment provoquen en la massa social fa dècades que estan detectats i analitzats.

Però en temps d’eufòria econòmica la ceguesa i la nul·la comprensió no esdevindrien, aparentment, tan nocius. Al cap i a la fi, si el benestar que la majoria experimentem a la llar, al treball i al cafè coincideix amb el que percebem a la tele, tot sembla remar en una mateixa direcció (encara que la barca posi proa al desastre). Són temps -segur que els recordarem- en què treballadors per compte d’altri, autònoms, petits comerciants, mitjans o grans empresaris visualitzen el present i el futur immediat amb la mateixa satisfacció que transmeten govern de torn i líders d’opinió.

En paral·lel a la massiva línia eufòrica, però, se situa una altra línia, minoritària i refractària a l’agenda, ritmes i percepció generals. És la línia formada tant per les alertes raonades sobre l’erroni rumb emprès com per les formes d’organització social, política i econòmica alternatives. Per bé que tan tangible com la ufanosa i predominant, es tracta d’una línia aïllada, marginal, per tant, invisible i sense capacitat de penetració en el sentir majoritari.

Tornant al llenguatge planer, doncs, també en moments de confort general hi veuríem sense veure-hi i sabríem sense entendre, però en coincidir realitat viscuda i realitat comunicada no hi hauria espai per al desconcert.

La cosa canvia en moments de depressió. No significa això que els mitjans de comunicació de masses reportin verd a una societat majoritàriament ofegada pel vermell; al contrari, tan minuciosament difosa va ser l’eufòria consumista com ara el rutinari desesper i els seus presumptes antídots. El que significa és que, tant en temps de vaques grosses com en temps de vaques magres, les receptes pertinents sempre són prescrites pels mateixos facultatius, aquells que en èpoques d’engreix guanyen molt i en les d’aprimament, encara més.

I aquí és on s’esdevé la dissociació.

Desafecció que no minva

Parlaríem d’una mena de dissociació social per referir-nos a la persistent percepció de llunyania entre la realitat que podem viure de manera majoritària a la llar, al treball -si n’hi ha- o al cafè i la que comuniquen els nostres representants polítics, i els experts, analistes i opinadors de capçalera a través dels seus altaveus, els mitjans massius.

L’allunyament social vers l’opac diàleg entre els principals agents polítics i els principals agents de comunicació ve, com sabem, de lluny. No només per la preeminència de discussions, rèpliques i contrarèpliques sovint buides de contingut i explicables únicament en termes d’interès de confrontació partidista, sinó també -i sobretot- per la impossibilitat fàctica per a la ciutadania de participar i incidir en el dia a dia dels debats que els esmentats agents duen a terme -segons diuen- a l’encalç del benestar de tots. El “tot per al poble però sense el poble” il·lustradament despòtic no distaria massa d’un sistema que només ens escolta cada quatre anys.

El periodista Albert Sàez recordava en aquest post que “No ens representen, no diuen la veritat”, el lema del moviment 15M que es va fer famós l’any passat, evidenciava que:

(…) la democràcia representativa i els mitjans de comunicació anaven en el mateix sac. Els manifestants acusaven als diputats i regidors de no representar els interessos dels seus votants i de subvertir el mandat de les urnes. I, conscients del vincle entre uns i altres, acusaven als mitjans de comunicació d’ocultar aquesta circumstància.

L’actual depressió, sens dubte, n’ha fet més virulents els símptomes. De l’aplicació de solucions que recruen la crisi per part de qui diu treballar per al nostre benestar sense ni un bri de fiscalització per part de qui afirma ser el poder número quatre, en resulta un cada cop més arrelat i extès sentiment de no representativitat entre la ciutadania. Un divorci latent que, tanmateix, en veure’s en contacte amb el conformisme poruc i gairebé místic que la suposada inevitabilitat de les mesures anticrisi propicia, no acaba traduint-se en l’esperable esclat de rebel·lia col·lectiva sinó en general perplexitat; de retruc, per tant, en obediència.

Titubejos que derivarien -i per això se’n lliuraria l’imaginari excomatós de llarga durada- de la no completa consciència per part del constant observador de l’actualitat. Sí, existeix desafecció, esgotament, sensació d’engany, però l’actualitat no ens exposa davant dels nassos de manera tossuda i reiterada on érem i on som, de què disposàvem aleshores i de què no ara mateix i, més important, per què no han estat possibles altres solucions que no conduissin al desastre. I contra la roda de la inconsciència que gira -i ens fa girar- sense pausa, esdevé àrdua l’articulació d’una consciència col·lectiva manifestament opositora.

Aquesta és, però, la línia predominant. En tant que constituïda per una majoria de consciències inconscients guiades per climes no subjectes a escrutini ni interpel·lació pública, la línia predominant fluctua com en el trastorn bipolar entre l’eufòria i la depressió. La mateixa onada emocional que fa uns anys ens privava de rebutjar col·lectivament l’irrestitible “si vols, pots” de les entitats financeres, ara no ens permet de rebel·lar-nos contra unes mesures anticrisi no només inútils sinó palpablement agreujadores de la situació.

Prenem d’exemple aquest article del diari irlandès Independent del passat diumenge on es comparava la situació catastròfica de l’economia de l’obedient Irlanda amb la de la Islàndia non grata que està sortint del pou:

El tresor d’Islàndia va col·locar amb èxit 1.000 milions de dòlars en bons a 10 anys el passat mes de maig. Aquests bons havien estat valorats inicialment per produir un diferencial de 407 punts bàsics (4,07 %) sobre els bons del Tresor dels Estats Units, un marge que posteriorment s’ha reduït a 296 punts bàsics.

No és qüestió d’inexistència d’alternatives polítiques i informatives sinó de constant focalització de l’atenció ciutadana dels països submissos en l’únic camí possible. Si dia rere dia et permeten triar entre meló i meló, acabaràs menjant meló; però més important encara, al final ja no et preguntaràs per quins set sous no t’ofereixen cap altra fruita per postres.

Però havíem deixat arraconada l’altra línia, la paral·lela, aquella tan estable com minoritària i -tradicionalment- invisible.

Dèiem que es tracta de la línia formada tant per aquells que ens proporcionen alternatives a la visió “experta” comunment difosa i acceptada, com per aquells que experimenten en el seu dia a dia formes de participació col·lectiva i d’organització econòmica allunyades de l’oficial. Parlàvem de línia invisible, sí; com haureu vist, ara hi hem afegit l’atenuador “tradicionalment”.

La societat complexa

En un molt interessant article, Catalonia: the case for glocal rethink, el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova pren l’imprevist resultat de les darreres eleccions catalanes com a exemple de la creixent dificultat que troben, a l’hora d’abordar les societats contemporànies, uns sistemes polítics que empren en essència els mateixos instruments formals de dècades passades.

La disparitat entre els “processos econòmics” (…) i els nostres sistemes polítics basats en mecanismes institucionals d’un altre segle, genera un gran nombre de reaccions en les nostres societats. Això és la creixent desafecció de la ciutadania cap a la política, la difusa cultura de l’abisme entre “nosaltres” (els ciutadans) i “ells” (els polítics), amb additius del tipus “tots són iguals” basats en arguments ben fonamentats que deriven de la proliferació de casos de corrupció, clientelisme, polítiques de porta giratòria entre les elits, etc.

Segons Vilanova, el president Mas va cometre un greu error focalitzant la campanya electoral en un únic tema (el sobiranisme) i, en conseqüència, va rebre com a resposta de la societat catalana un definitiu i contundent bany de realitat:

Com a conclusió: la versió catalana de sistema bipartidista se n’ha anat en orris, i ens hem vist arrossegats cap a una cambra més del tipus “belga” o “israeliana”. Bones o males notícies? El temps ho dirà. En teoria és bo perquè millora la diversitat de la representació social i política en el Parlament. Però és dolent per a la governança, ja que el resultat propicia un executiu molt menys estable

Aquesta anècdota catalana que el professor Vilanova converteix en categoria vindria a ser corroborada pels indicis de progressiva pèrdua de confiança, en especial a Europa, cap als partits polítics predominants tradicionals, vistos com a principals responsables de la perpetuació d’un sistema de representativitat democràtica que no dóna veu a la ciutadania ni aporta veritables solucions a les seves greus problemàtiques.

La desafecció vers la política tradicional i la seva submissió als poders no elegits exercits per les elits financeres no seria l’única línia divisòria -més de tipus vertical- que afectaria les democràcies occidentals europees. A parer de Michael McTiernan, editor i investigador a Policy Network, començaria a visualitzar-se a Europa una altra fractura; aquesta, però, de caire transversal.

A The coming conflict between generations, McTiernan sosté que la joventut europea percep de manera creixent que el cada cop menys esplèndid estat del benestar focalitza la seva acció especialment en la tercera edat (sanitat i pensions) i desatén el propi futur del continent, és a dir, la formació i l’educació dels joves. L’incipient conflicte intergeneracional s’estaria fent palpable amb la gradual pèrdua de suport electoral de la primera franja d’edat amb dret a vot cap als partits històrics i preponderants de la vella Europa; en particular, resultaria:

(…) un malson polític pels partits de centre-esquerra, l’oferta electoral dels quals es fonamenta en promeses de progrés social i en el principi de justícia. També s’alimenta de l'”anti-política” i de la minvant confiança en les capacitats de l’estat del benestar, govern i polítiques democràtiques

Tant el progressiu rebuig social global “de la superficialitat de la narrativa dels partits polítics” (i, de retruc, dels mitjans que ens la retransmeten), com el també creixent conflicte intergeneracional evidenciarien el que el professor Vilanova qualifica de fallida estructural del tradicional contracte social que cohesiona la ciutadania, qüestió que el duu a preguntar-se finalment:

Com combatrem la desaparició d’alguns drets comuns (valors i interessos col·lectius) que la ciutadania tradicionalment ha vist reflectits en les institucions públiques (els poders legislatiu, executiu i judicial)?

Si a la desafecció vers la rigidesa d’unes estructures jeràrquiques i al discurs frívol del nostre sistema polític li afegim la constatació que, com diu Manuel Castells en aquesta entrevista de la BBC, vivim ja hores d’ara en una societat en xarxa:

(…) una societat on les activitats principals en què la gent s’involucra s’organitzen fonamentalment en xarxes, més que no pas en organitzacions verticals

… la derivada final no pot ser altra cosa que una ciutadania en essència menys previsible; una societat, per tant, irreversiblement més complexa.

La suma, fins ara, impossible

Recopilem conceptes.

Tenim, d’una banda, una línia majoritària formada per la ciutadania enganxada a l’actualitat, conscient de totes i cadascuna de les pèrdues de drets socials que s’han anat produint, i alhora prou inconscient de l’abast dramàtic del conjunt de pèrdues com per no desenganxar-se de la roda d’un sistema que, per bé que feixugament, segueix girant sense pausa.

De l’altra, tenim la línia minoritària paral·lela que, com la seva pròpia naturalesa indica, no ha tingut mai cap punt de contacte amb la roda que gira. Allà dins, consciències especialment polititzades experimenten una vida individual i col·lectiva al marge dels instruments de la democràcia representativa i dels dictats de la societat de consum.

El tercer concepte seria la progressiva desafecció del global de la ciutadania vers una concepció de la democràcia que es percep ineficaç perquè ha sublimat un cercle de poder partito-mediàtic autocomplaent que no exerceix el seu únic deure de servei públic. Una desafecció que es traduiria en un creixent càstig a les formacions polítiques clàssiques i en la cerca de nous discursos i mètodes de participació que responguin als mecanismes propis d’una societat connectada en xarxa, per tant, eminentment complexa.

És aquest darrer concepte, el de la complexitat social, el que estaria fent trontollar el marc simple -per previsible- en el que ens hem mogut fins fa ben poc. Un marc que ha estat tant temps simple i previsible perquè en el seu interior -com explicava en el darrer punt d’aquest post– es dibuixaven carpetes i estigmatitzacions absolutament estanques i enfrontades entre sí. Una carpeta central, la de la correcció política, la del marge permès de debat ciutadà, en front d’una altra, la marginal, la del discurs anti-tot, carpeta que només abandonava el seu permanent estat d’invisibilitat per -a través de la condemna de la seva inherent radicalitat- vigoritzar la carpeta central o institucional.

En el present article no hem parlat de carpetes estanques i enfrontades, sinó de línies, de línies paral·leles. Perquè el que interessava no era tant subratllar els seus límits rígids i la seva opacitat com el seu caràcter evolucionador, d’elements tangibles que avancen en el temps amb agendes i ritmes diferents, l’un al costat de l’altre i, en principi, sense connexió.

Però la complexitat social s’ha carregat aquest “en principi”. Ara les línies tradicionalment paral·leles comencen a confluir, de la mateixa manera que els sòlids i opacs murs que delimitaven les carpetes mostren evidents signes de porositat. I quan es desdibuixen les fronteres, s’esdevé la interacció. Amb la interacció es coneixen noves realitats. Amb el coneixement de noves realitats, emergeixen dubtes i, amb ells, els grisos. I dubtes i grisos fan possible l’aparició de sorprenents convergències ciutadanes, i les noves convergències possibiliten instantànies no fa pas tant inimaginables:

foto: Albert Bertran El Periódico de Catalunya

Pere Vilanova exposava els resultats de les darreres eleccions catalanes com a experiment de glocalització, és a dir, la barreja d’una concepció global i sense barreres del món amb una acció focalitzada en allò local i particular. Atesa la convivència harmònica d’ideologia internacionalista amb un marc nacional concret desitjat (Països Catalans federats), la CUP sembla, en sí mateix, un bon exemple d’aquesta glocalització.

És, però, la irrupció d’aquesta trencadora formació en la principal institució democràtica del país que tan bé plasma la fotografia la que proporciona elements propis de la glocalització realment significatius i extrapolables. Al cap i a la fi, una formació de caràcter assembleari, amb anys de singulars experiències de gestió exclusivament local, que viu a -i beu de- la xarxa, i que ha aconseguit conjuminar gran part del tradicional polititzat que no votava amb un bon pessic del clàssic votant desencantat, ha “assaltat” el Parlament de Catalunya.

Més enllà de les moltes altres reflexions que d’aquest concret exemple se’n podrien derivar, començaria a dibuixar-se un panorama que sembla exigir la introducció de novedoses eines i regles de joc. Tenim carpetes antigament estanques que es permeabilitzen, límits de grans traços que es difuminen, línies paral·leles que conflueixen, invisibilitats que es visibilitzen, inconsciències que es consciencien… Tenim més complexitat i menys previsibilitat.

De moment també, però, tenim encara la calculadora que, tossuda, segueix retornant-nos quatre quan li sumem un parell a dos.

La vaselina mortal

No és que parlar de préstec en condicions favorables sigui un crim en sí mateix. Tampoc no ho és parlar de desacceleració o de creixement negatiu ni de reajustaments o reestructuracions de plantilla ni de racionalització dels serveis públics. L’eufemisme no és pas una figura nascuda ahir. I atesa la seva naturalesa suavitzadora de penoses o incòmodes realitats, els poders mai no han pogut resistir-se a la tentació d’apropiar-se’l fins a tal punt que, ja hores d’ara, els resulta impossible de distingir-ne l’ús de l’abús.

Podríem afirmar fins i tot que tampoc no és tan greu que el discurs eufemístic sigui un tret distintiu del governant de torn, sigui del color que sigui. Al cap i a la fi, com passa a peu de carrer, la qüestió és sempre conèixer de quin peu calça el teu interlocutor. Una ciutadania plenament conscient de l’habitual empastifament vaselínic dels missatges dels rectors de la cosa pública és una ciutadania informada, que manté intacta la capacitat d’exercir la crítica, en definitiva, que és lliure.

No hi ha, però, ciutadanies informades, crítiques i lliures sense mitjans que desvetllin en quins conceptes concrets s’està aplicant la llefiscosa i lubricant substància i, el més important, per quin motiu. És evident que la gran majoria de mitjans de comunicació han esmentat de manera més o menys accentuada l’intent de l’executiu de Rajoy de disfressar el rescat d’Espanya amb tota mena d’eufemismes. És del tot comprensible en un digital com Público, per exemple, que recordava fa uns dies l’esquivada d’aquest mot en la declaració del ministre de Guindos:

“Lo que se esta haciendo es pedir un préstamo para tener unas entidades solventes que estén en disposición de dar crédito a las pequeñas y medianas empresas y a las familias españolas”

Però també la vam poder trobar -i això és més sorprenent- en aquesta crònica d’El Mundo:

“No va a haber ningún rescate para la banca española”, dijo Mariano Rajoy hace tan sólo 12 días. Y ahora, cuando el rescate está ya en marcha, la consigna del Ejecutivo conservador español es que no se le llame rescate.

És clar que quan la premsa internacional més prestigiosa arriba al punt de mofar-se’n per mitjà, per exemple, de referències ben populars i comprensibles pels anglòfons com You say tomato, I say bailout (“tu dius tomàquet, jo dic rescat”), el barroer autoengany polític i mediàtic estatal esdevé ben difícil de mantenir.

Recordem que el passat diumenge, 10 de juny, quan un rotatiu com El País obria ja en portada amb un diàfan Rescate a España, d’altres diaris estatals presentaven aquestes suggerents primeres pàgines:

     

Qualsevol ciutadà d’aquest país mínimament avesat a les pràctiques mediàtiques haurà deduït aquests darrers dies que si enlloc d’estar Rajoy al capdavant del govern espanyol ho hagués estat Rubalcaba, haurien estat La Razón o ABC qui haguessin obert edició amb un espectacular “Espanya, rescatada” i El País qui hagués fet ús de tot tipus de subterfugis intel·ligents per evitar imprimir la maleïda paraula.

I és que aquestes dues portades exemplifiquen a la perfecció la mena de periodisme que triomfa a la pell de brau fins a extrems pràcticament insostenibles. Un periodisme segrestat pel debat ideològic -millor dit, pel debat partidista- en uns mitjans de comunicació que fonamenten la seva estratègia comercial en la cerca, no del lector compromès amb la informació, sinó d’aquell que vol trobar en les seves pàgines la mena d’informació que concorda amb les seves fílies i fòbies, amb els seus prejudicis, amb la seva particular visió del món.

Fallida i refundació

En això, els grans mitjans de comunicació de l’Estat espanyol no disten gaire dels principals partits polítics. Si aquests darrers no toleren la discrepància interna i molt menys el trencament de la disciplina de vot, aquells expulsen el consumidor que exigeix el mateix criteri d’anàlisi informatiu sigui quina sigui la matèria observada. Els aparells -de partit o mediàtic- semblen ser un fi en sí mateix.

Deia l’expolític  Manuel Milián Mestre en la darrera edició del Salvados que:

(…) La política, para mí, es un acto de servicio a la sociedad; una vocación de instalar unas ideas determinadas en defensa de un concepto del bien común

El bé comú és l’objectiu que pressuposem persegueix tota organització política, de la mateixa manera que acceptem a priori que els mitjans de comunicació social obeeixen un únic mandat: el que emana del dret de la ciutadania a ser rigorosament informada.

Presumpcions naïf, és cert. Tanmateix, absolutament obligades. Perquè reconèixer que els principals agents sobre els que reposa la nostra possibilitat de decidir quin futur volem es mouen en essència per interessos ben allunyats dels d’aquells a qui diuen servir, significa admetre, ras i curt, que la democràcia ha fet fallida.

Però podem acceptar que el nostre sistema democràtic ha fet fallida? Perquè aquesta és una asseveració ben aterridora! Certament, si no ens quedem en un anàlisi superficial de la qüestió, resulta força inqüestionable que en els darrers anys s’han anat concatenant símptomes que confirmarien aquesta percepció.

Com he assenyalat tants cops en aquest blog, en seria clar símptoma la progressiva major incidència, tant en grau com en quantitat, del sentiment de llunyania de la ciutadania, no vers la política en sí, sinó vers els agents que l’exerceixen i aquells que ens l’apropen. Com en seria l’aparició de moviments ciutadans que advoquen per una democràcia més directa i per una superació dels canals tradicionals de vehiculació de la veu ciutadana. I com en són tristament també, tot i que de forma involuntària, els desarrelats socials que l’actual crisi -econòmica, política, moral- està produint a carretades.

Però si optem per una visió més perifèrica o ens resulta insuportable la simple idea d’una democràcia esmicolada, trobem motius de sobra per a la serenor. El nivell d’abstenció electoral no és significativament més alt que el de fa uns quants anys, els baròmetres d’opinió tampoc no indiquen intolerables nivells de desafecció democràtica, els polítics professionals segueixen mostrant-se acceptablement sòlids en la pell dels personatges del guinyol que els toca interpretar i els grans mitjans de comunicació segueixen delimitant-nos tan paternalistament com sempre l’espai ideològic de debat públic -ah, sí, ara també via twitter-.

Llevat que siguis de mena reflexiu i no et conformis amb un trànsit vital construït a cop de titular o butlletí horari, res no t’ha de fer sospitar que el teu hàbitat social estigui modificant-se de manera substancial. Al cap i a la fi, ciutadà, la teva vida està essent gestionada pels teus representants polítics de la mateixa forma, emprant les mateixes eines i acceptant la teva veu amb la mateixa periodicitat quatrianual de sempre. De la mateixa manera que, es tracti bé d’un rescat o bé d’un préstec en condicions favorables, se’n digui crisi o desacceleració, es produeixin acomiadaments o reajustaments de plantilla, els principals mitjans de comunicació segueixen practicant -més o menys barroerament- un fanatisme informatiu digne de la “millor” premsa esportiva.

Tot igual? Tot bé, doncs.

Semblarien participar d’aquesta fe en un entorn immutable uns grans grups de comunicació de l’Estat que, bé per pusil·lanimitat o bé per ceguesa, se sentirien ara atrapats per un model de negoci basat en la difusió de la mateixa informació generalista i amb l’enfocament com a únic tret distintiu. Amb l’exemple insostenible dels diaris impresos, el periodista Borja Ventura ens adverteix en aquesta excel·lent -i no optimista- radiografia del panorama mediàtic de l’Estat espanyol que:

Cuando dicen “enfoque” quieren decir “ideología”. Porque de eso se trata. Sólo sobreviven gigantes ya establecidos o diarios nacidos a la sombra de una idea, vendiendo para un público al que, en muchas ocasiones, se ve que le gusta que le digan lo que tiene que pensar. O eso piensan los gestores del periódico y siguen haciéndolo. Porque se ven imprescindibles

Dit d’altra manera, si ABC o La Razón, per seguir l’exemple de l’inici, deixessin de comprar la misteriosa desaparició del mot “rescat” del discurs actual del president Rajoy, quin motiu trobarien els seus lectors per seguir-hi fidels? ¿Què els faria diferents d’un altre rotatiu conservador com El Mundo que en aquests moments està essent més crític amb la gestió del govern del Partit Popular?

Un altre expert en comunicació, José Sanclemente, apunta en el blog Zona Crítica d’eldiario.es que en aquest país l’aposta per un model de negoci comunicatiu de caire “ideològic” no només afecta al contingut de la informació que venen a través dels seus mitjans estrella sinó que, a més, els impossibilita per buscar solucions col·lectives a la doble severa crisi que els afecta:

El sector de los medios es insolidario, competitivo por absurdas veleidades e incapaz de plantar cara colectivamente a la crisis. Parece que a los editores el debate ideológico les interesa más que el periodístico.

És la imatge metafòrica de l’orquestra del Titanic tants cops rememorada. Per referir-nos a governants que neguen l’innegable. O a grups de comunicació que insisteixen en fer rajar la mamella d’una vaca que agonitza però que ens venen com a saludable.

Què ha estat sinó la famosa bombolla? Què ha estat sinó l’aplicació general i generosa d’un lluminós “com si” a tota la ciutadania. Com si fossin necessaris els bolets de formigó que aixecaven constructors i promotors; com si existissin els diners amb què directors de bancs i caixes finançaven els bolets; com si el fabulós creixement de què fardaven els nostres governants no s’assentés sobre arenes movedisses…

La cerca del darrer euro o del darrer vot ha estat la màxima en un país que no fa pas tant es vantava de merèixer formar part del G8. Aquest “com si” sostingut ha comportat el desastre econòmic, social i familiar que patim i seguirem patint durant molt de temps. Però és que, pitjor encara, en aquest “com si” la subtilitat ha brillat per la seva absència. Ha estat un “com si” embolcallat per la superba fatxenderia d’unes elits la ceguesa de les quals no els ha permès ni captar la seva pròpia mediocritat.

Se’ns diu tothora que la majoria de la ciutadana ha fet seguidisme voluntari i interessat de la tendència marcada per aquestes mediocres elits ibèriques; que la única diferència entre elles i nosaltres ha estat els zeros que sumaven les cobdícies respectives; que tots hem estat responsables del general desgavell. I que, per tant, ara hem d’acceptar submissos les vacunes prescrites per aquells que abans ens han inoculat la malaltia.

Però va haver-hi possibilitats reals d’oposar-s’hi? No parlo d’individuals actituds reflexives, d’actituds habitualment refractàries a la impetuositat, la immediatesa, la descontextualització. Parlo d’actituds col·lectives, les que obeeixen els dictats del clima general -eufòric o depressiu-, les que es regeixen per les estrictes i passatgeres modes del present.

Quan aquell fiable director de banc o caixa ens empenyia a canviar de casa o de cotxe o a viatjar a la Polinèssia amb l’únic previ advertiment de “si vols, pots”; quan ens tentava amb uns sucosos 7 o 8 on d’altres n’oferien un 6; quan sota l’etiqueta d’estalvi ens encolomava productes d’alt risc amb traïdoria; quan tot això passava, on eren els que ens n’havien d’alertar? On eren tots aquells servidors públics que en teoria vetllen tant sols pel bé comú?

Els gestors de la cosa pública es trobaven potser massa ocupats en treure rèdits partidistes. I els relatadors de la vida col·lectiva, potser massa preocupats en beneficiar-se de l’eufòria consumista general. Quan el negoci de fer diner sobre el diner excel·lia per tot arreu, la política i la comunicació massiva -inseparable parella d’actors que diuen servir l’interès general de la ciutadania- es trobaven, ras i curt, fent negoci.

I és que de la mateixa manera que hem patit una fatal amnèsia col·lectiva a l’hora de recordar que no és pas el nostre benestar el que motiva l’acció emprenedora de bancs i caixes, sembla que no ha estat fins ara que comencem a despertar d’aquesta mena d’alegre somnolència a què la parella de servidors públics ens ha tingut sotmesos.

La crisi ha destapat la disbauxa financera i la inacció -quan no corrupció- del poder polític. Cert. Alhora, però, ha tret la careta a uns mitjans de comunicació de masses a qui sempre havíem confiat la tasca d’ensenyar-nos el món i considerat essencials per créixer en societat amb ple coneixement de causa.

La intoxicació diària

Començàvem el post parlant d’eufemismes que ajuden -o creuen que ajuda- a fer més àgil el trànsit intestinal del verí. Per als governants de torn, es tractaria tan sols de la ingestió d’una substància que podria provocar algun trastorn en l’organisme. I en els mitjans de comunicació d’aquest país, com ja hem vist, la tria terminològica es duria essencialment a terme seguint criteris d’estricte i rigorós interès… partidista.

D’entre els verins mortals n’hi ha de fulminants. I n’hi ha d’altres que maten poquet a poquet; són aquells que, subministrats a petites dosis i amb regularitat, van afectant les funcions biològiques bàsiques de manera quasi imperceptible fins que el dany acaba essent irreparable.

El final haurà estat el mateix; la intoxicació, fatal en l’un i en l’altre cas. Però no pas el recorregut ni la posterior reacció de l’entorn. Mentre que la mort fulminant pot aixecar sospites immediates, la mort lenta pot interpretar-se com un signe de natural decrepitud o producte -seguint amb eufemismes- d’una llarga malaltia.

Una crisi gegantina com la que estem patint és un gran exponent de les veritables dimensions que presenta l’espai de debat ciutadà. N’és un perfecte exemple perquè d’entrada la paraula crisi s’associa a un procés gradual de canvi on l’origen i el final són ben difusos. Avui, a dia 15 de juny, l’Estat espanyol és un país rescatat i -qui sap si no?- víctima també d’un cop d’estat. I és un país rescatat tant si se’n diu rescat com si s’anomena crèdit en condicions favorables. En canvi, la majoria de la ciutadania espanyola molt probablement no ho està percebent com una llosa que ha caigut sobre els seus caps. I això que es tracta de la mateixa pesada llosa que vam veure caure amb estrèpit -tot i que amagant-nos la reacció de les víctimes- a Grècia, a Portugal i a Irlanda.

El tractament informatiu de les penúries forànies són tractades habitualment de manera crua. Com que no són les teves audiències ni els teus anunciants ni els teus polítics els afectats, pots tirar de veta fins al punt de permetre’t imprimir portades vomitives com les de Fukushima tot cercant l’increment de lectors per mitjà de l’impacte.

Davant les greus problemàtiques autòctones, en canvi, aquí sí que s’exerceix un previ i minuciós escrutini no només del què, sinó sobretot de les possibles conseqüències socials i consegüents afectacions a les elits polítiques i econòmiques que el tractament informatiu rigorós comportaria. D’això és el que en diuen els nostres polítics “actuar amb responsabilitat”, un altre fabulós eufemisme del menys afable “difuminar el contingut potencialment perillós tot insuflant optimisme en la ciutadania”.

En aquesta peça del NacióGranollers es recollien unes paraules del president del Grup Barnils, David Bassa, en la presentació a la capital vallesana de l’Anuari Mèdia.cat:

“El moment, a nivell social, és molt tens, i s’ha de controlar l’esclat social (…) a través del control del discurs informatiu, coaccionant la informació. Aquesta és una tendència cada vegada més forta”

És l’eufemisme un anestèsic del dolor real, sí. Però no n’és l’únic ni el més efectiu. Dèiem que la crisi és un procés gradual del qual difícilment coneixes ni inici ni final. I no els coneixes perquè, de fet, desconeixes la part fonamental de tot procés de canvi, que és precisament la veritable dimensió del procés en sí. És allò tan repetit del llençol que sense adonar-te’n vas perdent a cada bugada fins que un dia ja no te’n queda cap.

I aquí és on s’esdevé la més sorprenent de les paradoxes: la mateixa informació actual i puntual del procés que resulta indispensable per al coneixement general de tots i cadascun dels esdeveniments que van protagonitzant-lo és, alhora, indispensable perquè la ciutadania no en percebi ni brusques variacions ni la suma total dels canvis produïts.

La informació del rabiós present, la immediata, la puntual és, alhora, doncs, informació i desinformació.

Potser en aquesta frase s’hi amaga una possible solució per als greus problemes de sostenibilitat de l’actual model de negoci de la comunicació massiva i alhora un retorn a les essències periodístiques. Perquè és evident que el negoci de la comunicació massiva és dia rere dia menys negoci i menys massiu (o menys negoci perquè és menys massiu).

Afirma Irene Ramentol en aquest article que les noves tecnologies de la informació estan permetent desplaçar el tradicional poder de la comunicació de masses cap un nou sector (“els arquitectes de la Xarxa”) en el qual:

(…) treballadors cognitius (de la Societat de la Informació) però també usuaris han pres les regnes d’aquest nou paradigma.

I afegeix Ramentol que en aquest nou paradigma als periodistes se’ls obre ara la possibilitat de treballar amb la matèria informativa sense estar sotmesos a cap grup de pressió per mitjà de nous de models de fidelització de l’audiència:

(…) encara per explorar com poden ser estructures cooperatives o bé microfinançament. Però, sobretot, la possibilitat de fer un retorn als valors despullats d’interessos, podent deixar pas a l’exercici de servei a la societat, al qual ens hi devem els professionals.

Curiosament ha estat l’instantani click i l’àgil interacció de la xarxa les que estan fent insostenible la difusió massiva i rabiosament actual de la informació. El nou panorama comunicatiu que s’obre -per molt cécs o covards que alguns persisteixin en ser- permetrà sens dubte explorar diferents models d’empresa i restituir la funció social del periodisme, on la rigorositat i la claredat -i no l’interès particular o l’eufemisme- n’han de ser forçosament protagonistes.

Però per això potser cal que aquests periodistes que n’agafaran per fi les regnes explorin també una altra interessant opció. La d’oblidar-se definitivament i sense por de la informació diària que atenalla per igual a professionals i consumidors de la informació. I bregar per generalitzar i fer atractiva una informació de periodicitat més àmplia, una informació més pausada, més analítica, més reflexiva.

Substituir, en definitiva, desinformació per informació.

Deia Milián Mestre al Salvados que:

(…) Aquí se ha hundido el sistema de valores de Occidente. I si no se reconstituye ese sistema u otro parecido alternativo, Occidente no levanta la cabeza. El capitalismo está condenado a morir si sigue por este camino

Veient el diagnòstic de la malaltia del pacient, la gravetat de la qual no ha pogut -o volgut- ser detectada per la informació diària, el periodisme no ha de témer sondejar noves vies, per arriscades que aquestes semblin.

Cal recuperar les essències. Cal recordar que tractem amb material extremadament sensible. I cal sobretot retornar a la professió la credibilitat perduda amb total mereixement després d’una tasca informativa cada dia més immediata i actual, sí, però més rutinària i irreflexiva que mai.

“That’s entertainment”

Ja ha passat el 15M.

Aquell que imaginés una massiva reocupació de l’espai públic i una nova focalització del debat ciutadà al voltant de les reivindicacions d’aquest sorprenent agent social ha ben errat. El 15M no només ha passat. Ha estat definitivament institucionalitzat. En quedarà la marca, que és la data, a partir de la qual gaudirem plegats dels diversos aniversaris que s’aniran celebrant en els propers anys.

El 15 de maig és ja un dia senyalat en el calendari dels mitjans de comunicació. Tan senyalat com el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, jornada en què els ciutadans som bombardejats amb tones de dades que exemplifiquen la invariable situació de discriminació per raó de sexe o les sempre dramàtiques xifres de la violència de gènere. I més senyalat que el 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que permet que homes i dones del món lliure ens aboquem durant vint-i-quatre hores a una moderada disbauxa onanista en creure que els actes silenciadors de la realitat ocorren ben lluny de les nostres fronteres.

Per aquestes dates ara fa un any les places bullien. Bullien les places i bullien les càmeres, els micros i les gravadores. Una explosió d’indignació popular, tan diversa que en feia gairebé impossible l’estigmatització, saltava de l’arena del debat virtual a l’arena del massiu i visible debat públic.

I tot els actors participants en gaudien. Tant aquells que acampaven i formaven part de les diverses comissions organitzatives i de debat com aquells que s’acostaven amb la família atrets per un esclat primaveral que creien només factible en indrets amb evidents dèficits democràtics. Com també els periodistes, embriagats per la consumació d’aquell meravellós somni estudiantil de retratar professionalment els fets que deixen petja.

Les dades objectives a Catalunya i a la resta de l’Estat eren ja preocupants. Crisi amb clars símptomes d’agudització, xifres d’atur cada cop més monstruoses i signes inequívocs que les receptes mèdiques impopulars no serien prescrites ni pels facultatius del Palau de la Generalitat ni pels de la Moncloa sinó pels desconeguts especialistes dels amorfs mercats.

Tanmateix, en l’explosió de ràbia popular se superaven les referències reflectides en qualsevol enquesta sociològica sobre l’estat d’opinió general. Més enllà de queixes i demandes concretes, més enllà d’indignació vers als considerats culpables de la crisi, el que realment mostraven les places -també la majoritària simpatia silenciosa- era un profunda fatiga causada per una perpètua sensació de déjà-vu en la vida democràtica.

I els polítics eren sens dubte els principals protagonistes d’aquest déjà-vu, sí, però no pas els únics. N’eren ells, però també els seus discursos buits. N’eren les formes d’una participació ciutadana en la vida política limitada a la fugaç introducció d’un vot -sovint apàtic- en l’urna quatrianal o a les periòdiques manifestacions segrestades per uns sindicats excessivament amansits. I n’eren també protagonistes uns mitjans de comunicació social que, en la cega i rutinària cobertura del quefer polític, havien deixat de complir el seu deure de retratar el que fan els gestors del nostre vot per convertir-se en acrítics transmissors del que diuen que fan o volen fer els gestors del nostre vot.

Pitjor ara que fa un any

Reconec que Al filo del rescate, el Salvados del passat diumenge, va deixar una clara empremta de negativitat a casa meva, per bé que, és cert, cal no oblidar que el valuós programa d’en Jordi Évole és emès per una cadena amb un clar posicionament ideològic en el marc de la fraticida lluita bipartidista estatal.

Si deixem de banda l’evident voluntat debilitadora de l’actual govern espanyol, però, moltes de les dades proporcionades són objectives i refotudament més negatives que les d’ara fa un any. I aquestes dades i les conseqüents prediccions apocalíptiques van aconseguir una audiència de més de mig milió d’espectadors, només a Catalunya.

El procés de negativitat inacabable ja havia estat confirmat pel propi president Mas quan, el mateix dia de celebració del 15M, va sortir a la palestra per anunciar que una tercera -dolorosa però inevitable- onada retalladora tornaria a encruelir-se amb la població ja prèviament castigada.

Tot i amb això -dèiem ahir a casa- el 15M ha passat. I ha passat -com ho podríem dir?- sense pena ni glòria.

Però com és això possible? Com és possible que una ciutadania notablement més pobra i menys esperançada que fa un any no hagi reocupat les places? Com s’explica que, tot i circular pel mateix tram d’autopista -aquest sí que és de peatge- pel qual han circulat prèviament els grecs, aquells homes i dones fatigats d’ara fa un any participem del viatge amb aparent resignació cristiana? Com pot ser que, sabent que no podrem eixugar el deute sobirà i que el diner públic que deixa de revertir en la població està omplint la injecció revitalitzadora d’unes privadíssimes empreses financeres, estiguem refrenant els nostres impulsos més primaris?

Sí, és cert, ahir hi va haver vaga de l’ensenyament públic, que se suma al degoteix implacable de protestes sectorials a què estem assistint darrerament. I el periodista de l’Avui, Sergi Picazo, piulava el següent:

No recordo un moment en darrers 30 anys amb més vagues i manis amb tants motius diferent. Hi ha un canvi de model sistèmic. Avui a #educació

— Sergi Picazo (@sergipicazo) May 22, 2012

Símptoma inequívoc del profund i general malestar social. Símptoma inequívoc de la profusió d’informacions que aguditzen aquest desassossec, que si l’augment fins als 2,2 milions de nanos pobres a l’Estat espanyol, que si la llardosa taca de Bankia requerirà 7.500 milions extra de neteja pública, que si l’OCDE afirma que també el 2013 tindrem recessió…

Però el 15M, com a mínim el 15M més visible, el de les places farcides de gent de tota mena i condició, de gent jove però també de ben gran, de gent habitualment compromesa però també d’aquells menys polititzats, aquell 15M ha desaparegut del lloc on es gesten encara a dia d’avui els estats anímics massius de la població: el menjador de casa.

Igual que a la plaça Tahrir d’El Caire -se’n recorda algú?-, a la plaça Catalunya de Barcelona o a la del Sol a Madrid s’hi van instal·lar unitats mòbils que gairebé van fer-hi arrels. Eren focus permanents d’atenció mediàtica i les seves imatges envaien la nostra intimitat dia sí dia també. Com dèiem abans, en certa manera eren focus atrapats per la joia de la novetat, pel trencament amb una tediosa agenda mediàtica dictada pels principals gabinets de comunicació de les institucions polítiques i les grans corporacions empresarials de la qual també n’eren esclaus els propis periodistes.

Van ser uns quants dies, en síntesi, en què va regnar el no control de la informació, el màxim exponent del qual va ser el nyap d’intent de desallotjament de la plaça Catalunya per part d’un poder executiu que va pretendre sortir vencedor de la batalla menystenint -per desconeixença- el veritable abast del nou panorama comunicatiu.

Què ha canviat d’aleshores ençà? Doncs precisament això, la informació massiva, el contingut, la forma, i la cadència de publicació d’aquesta massiva informació ha tornat a ser controlada.

Els grans mitjans de comunicació han estat cridats a capítol i els periodistes, comminats més o menys obertament a exercir amb “responsabilitat” la seva tasca informadora. La pluralitat dels organismes que gestionen els mitjans públics -la Corporación de RTVE i la CCMA– ha estat notablement retallada i les seves decisions votades mitjançant regles de joc menys democràtiques.

Com a conseqüència, el tractament de les diverses manifestacions de malestar social ha estat des d’aleshores voluntàriament escàs i, sobretot, tènue. I si ha estat així en el cas de la vaga general o en cadascuna de les queixes dels col·lectius professionals o usuaris de les diverses àrees retallades de la xarxa pública, què més podíem esperar en el cas d’un moviment reivindicatiu que trasbalsa els sòlids fonaments de la nostra democràcia i que, a banda de les xarxes socials, ha seguit fent camí en les invisibles assemblees de barri.

Però, com dèiem a l’inici, el dimarts de la setmana passada, 15 de maig, tocava celebrar de manera “festiva” el seu primer aniversari. Al TN Vespre de TV3 d’aquell dia, per exemple, es va fer un repàs de dos minuts i mig (minut 24:17 al 26:52) d’algunes de les accions reivindicatives celebrades a les principals ciutats catalanes i a Madrid, això sí, informació ben allunyada de l’ampli seguiment de la tercera onada de retallades anunciada pel president Mas (tractada a l’inici de l’espai), no fos cas que algú se li acudís de relacionar-les.

La notícia de l’aniversari del 15M de TV3 també posava l’accent en la protesta que va tenir lloc davant mateix de la seu de La Caixa a Barcelona, una protesta que, tot i haver continuat els dies posteriors i provocat el sorollós vol d’un helicòpter de la policia durant 48 hores seguides, ha desaparegut misteriosament de l’agenda mediàtica.

De sobtada i misteriosa desaparició pot ser també qualificada la no emissió en el Sense Ficció del passat 16 de maig de l’ampli reportatge que la cadena pública nacional de Catalunya estava preparant des de fa un any al voltant del moviment del 15M. Segons informava El Periódico, el nou director de TV3, Eugeni Sallent, va adduir raons purament tècniques (muntatge no finalitzat).

També 8TV va llençar-se a la commemoració de l’efemèride. I ho va fer dedicant-li un especial en el programa 8aldia el mateix 15 de maig. L’especial va consistir en un debat en què, amb la inestimable ajuda del seu moderador i director del programa, Josep Cuní, els tres tertulians habituals de la casa, els periodistes Rafel Nadal i Jordi Barbeta i l’economista Gonzalo Bernardos van oferir una aproximació més que superficial al moviment i una veritable lliçó de castració del debat a partir de postures que, sota un vestit d’immaculada democràcia, desprenien el més cru dels tufs immobilistes.

Però passem pàgina. Ja han passat vuit dies del 15 de maig. Ja l’hem celebrat quan tocava. Ja l’hem recordat com tocava.

Entreteniment a la catalana

Caducat el 15M, ahir, 22 de maig, era el dia en què es feia visible l’emprenyamenta de la ciutadania per la nova tisorada en l’educació pública, des de les edats de preescolar fins a la universitat.

Diuen sovint els governants que l’educació i la sanitat públiques són matèries especialment sensibles i que s’ha de anar amb molta cura de no traspassar línies vermelles. La percepció del grau total de vermellor de la línia traspassada necessita, però, de la suma de les rogenques línies prèviament travessades.

La memòria és fràgil, i més encara en una societat sotmesa al poder de la immediatesa i a la veloç caducitat dels temes de debat públic. És per això que confiem als mitjans de comunicació social la tasca de triar de què constarà el nostre menú informatiu, de focalitzar la nostra atenció en les veritables prioritats, i d’ampliar-nos i contextualitzar-nos les informacions especialment preeminents.

Dit d’altra manera, difícilment percebrem el color vermellós o directament granat d’algunes de les línies traspassades si no hi ha algú que ens el faci notar i ens l’adreci directament al menjador de casa nostra.

No hi ha dubte que ahir al migdia, al menjador de casa, vam ser testimonis de l’aturada de l’educació pública, dels 150.000 (o 25.000) participants de les manifestacions a Barcelona “enmig d’un ambient festiu i reivindicatiu“, del també habitual ball de xifres de seguiment de la vaga, de les declaracions dels sindicats i de la conselleria del ram així com dels missatges que ens alerten del progressiu desmantellament del model públic d’ensenyament. Al vespre, en vam tenir una dosi més. I avui, liquidat.

Però per a nosaltres, els catalans, el context informatiu dels ajustos en la cosa pública i de l’avenç privatitzador és ben bé un altre. I és el que el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, va destacar durant el -dolorós però inevitable- anunci de noves retallades del 15 de maig:

Hi haurà pacte fiscal? Amb pacte fiscal, és l’últim ajustament. El tindrem, el pacte fiscal? Com el tindrem? Hi ha moltes incògnites

Mesures obligades per Madrid i Brussel·les i fetes, per tant, a desgrat de l’executiu català. Mesures que serien evitables si gaudíssim de concert econòmic o, com ara es diu, pacte fiscal o, millor encara, la clau de la caixa. No hi ha millor forma de fer endrapar a la ciutadania totes i cadascuna de les tisorades que es produeixen a Catalunya que situar-les sempre dins del context de l’espoli -cert, d’altra banda- de l’Estat espanyol. Bona dosi de bromur per frenar la general excitació.

De vegades, el bromur administrat per d’altres actors és oportunament esbombat a l’arena de l’entertainment mediàtic pels mateixos interessats en situar la principal problemàtica de la ciutadania catalana en les relacions Catalunya-Espanya. És el cas, per exemple, d’unes declaracions del primer secretari del PSC, Pere Navarro, que es van escampar ràpidament per la xarxa i en què assegurava que:

Catalunya sola seria un país més petit i més pobre

Però si no n’hi ha prou amb la gota malaia de “la clau de la caixa” que tot ho tapa o les picabaralles partidistes, sempre podem entretenir-nos amb d’altres  representacions d’aquest tan convenient debat nacional. Com ara el neguit de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, al voltant de la celebració el proper divendres de la final de la Copa del Rei de futbol, neguit que hores d’ara ja s’ha convertit en alguns mitjans en top del top del menú informatiu.

O com ara l’altre intens debat del dia d’ahir: la problemàtica segona equipació que teòricament havia de lluir el Futbol Club Barcelona la temporada vinent, les franges i colors de la qual recordaven la bandera espanyola.

Dèiem que són els mitjans de comunicació els qui s’encarreguen de filtrar els temes que, pel bé de la ciutadans -aquells a qui serveixen, recordem-ho-, han de formar part del debat públic. És a dir, que els nostres administradors proposen un menú de polítiques, els mitjans prioritzen les que són d’essencial interès social i ens les proporcionen, nosaltres les degustem, les debatem i finalment s’acaba configurant la famosa opinió pública que retorna als nostres administradors a través dels periòdics estudis d’opinió.

Si precisament fem una ullada als darrers Baròmetres d’Opinió encarregats per la Generalitat de Catalunya des de la primavera de l’any passat veurem que, a banda d’incrementar-se el percentatge de catalans que considera, per motius obvis, l’atur i la precarietat laboral com a principal problema del país, ha disminuït el d’aquells que creuen que ho és tant el funcionament de l’economia com la insatisfacció política (que es mantenen estables en el segon i el tercer lloc de la llista des de ja fa temps).

La variació en aquests dos temes no és molt significativa si comparem la 1ª onada de 2012 amb la 1ª onada de 2011. En canvi, sí que ho és si la confrontem amb la darrera de l’any passat. Així, si després del calent any 2011 un 28,4% de catalans considerava el funcionament de l’economia com la primordial problemàtica del país, ara només ho expressa un 17,9% dels ciutadans. I si aleshores un 9,3% situava la insatisfacció política com el punt clau del dèbit del país, ara tan sols ho creu un 6,3%.

Per contra, el sistema de finançament de Catalunya, que en la darrera onada del Baròmetre d’Opinió de l’any passat era considerat com el principal problema del país per un 2,6% dels ciutadans (setena posició en la llista) en aquests moments ha ascendit a la quarta posició amb un 5,4% dels catalans que el veu com el neguit dels neguits.

Aquestes dades expliquen força coses i un parell de molt importants: d’una banda que, malgrat les dades cada cop més negatives, la disbauxa general va de baixa, i de l’altra que, com dèiem anteriorment, el centre del debat públic ha tornat a situar-se dins dels paràmetres fixats per l’actual Govern de la Generalitat o, dit d’altra forma, que la recuperació del control informatiu per part dels nostres gestors és ja total.

Ha estat un treball de formiga. Un treball que ha exigit, en la seva vessant pública, la construcció d’un discurs sense fisures, ben empacat i millor venut a la ciutadania. I un treball que ha necessitat d’una intel·ligent política a l’ombra, amb la filtració de consells que advoquen per la prudència i la responsabilitat durant aquells sopars periòdics i invisibles que comparteixen amb els directors dels principals mitjans; filtracions subtils, quasi imperceptibles, en el cas dels mèdia menys afins, i innecessàries en els que aquests consells ja formen part del seu adn editorial.

José Antich, director de La Vanguardia, publicava ahir un article sublim. El pulso de los lectores aparentment pretenia ser un termòmetre de l’estat anímic de la població d’aquest país a partir de les cartes al director, secció de rellevància en el centenari rotatiu. Com tan sovint en el cas dels seus articles, en les primeres línies trobarem l’exposició ben sòbria d’aquells temes veritablement essencials i susceptibles d’escalfar el clima social (excessos dels bancs, malbaratament dels diners públics, retallades…), i en les darreres, en canvi, hi trobarem la matèria que n’ha motivat la redacció.

Fixeu-vos en el desenllaç. Recordem el context: el president Mas va anunciar la setmana passada una tercera onada de retallades que torna a a afectar el mateix gruix de població catalana i que deixa en standby d’altres possibles formes d’ingressar calerons. Però per a Antich:

Si algo despierta revuelo en la sección Cartas de los Lectores es cada vez que se habla de reinstaurar el impuesto de sucesiones. Amplio consenso en la injusticia y el incumplimiento que supondría.

Sensacional. Ampli consens en la injustícia i l’incompliment que suposaria reinstaurar l’impost de successions. Heu llegit bé, sí: injustícia.

És curiós, perquè en aquest circ mediàtic en el que estem immersos tots els catalans, dominat pel debat perpetuu Catalunya-Espanya -a voltes seriós i necessari, però en molts d’altres simple cortina de fum- sempre hi ha un sector molt concret de la ciutadania que surt indemne de qualsevol de les problemàtiques que en deriven. L’article del director de La Vanguardia ja apunta on se situen realment les línies vermelles intraspassables de l’acció política. Però aquestes línies les trobem -això sí, ben amagades- en d’altres fenomens d’interès mediàtic.

Des de fa uns quants dies som testimonis d’una movilització popular que, tot i el tractament escadusser inicial, ha acabat mereixent l’atenció preeminent de la majoria dels grans mitjans de comunicació. No parlem del 15M -us n’havíeu oblidat, oi?- sinó del fenomen ‘No vull pagar’, que posa sobre la taula la no equitativa política d’imposició de peatges en les autopistes de tot l’Estat. El caire obertament sobiranista ha caracteritzat el moviment des de la primera iniciativa individual fins a la posterior fagocitació per part dels dos principals partits independentistes i de l’Assemblea Nacional Catalana.

‘No vull pagar’ ha llençat els dards contra una única diana: Madrid. Hem vist un munt d’estel·lades i crits per la independència en els peatges més representatius de les nostres autopistes. Però de l’altra diana, la fonamental, l’única diana possible, la d’aquells que s’enriqueixen amb la política discriminatòria dels peatges -curiosament, els mateixos per als qui seria una veritable injustícia la reinstauració de l’impost de successions-, d’aquesta diana, simplement no se’n parla.

Recomano una lectura atenta d’Autopistes, el gran negoci de la burgesia catalana, un reportatge de L’Accent -publicació gens sospitosa d’espanyolisme- i que ens resitua encertadament la diana de la indignació.

“That’s entertainment”, en resum. En aquest cas, entreteniment a la catalana. Focalitzo l’atenció en el nostrat entremès perquè aquest és el context en el que es mou en essència aquest blog. Però d’entreteniment en tenim aquí i n’hi ha a tot arreu. En tot cas, és necessari no oblidar que les diverses formes d’entreteniments mediàtics permeten que les abominables injeccions de cada dia penetrin en la carn sense causar dolor.

Deia fa un parell de dies Josep Ramoneda en aquest article del diari Ara que semblem haver superat els models socialdemòcrata i liberal per endinsar-nos en un model conservador que evoluciona cap a un autoritarisme postdemocràtic en el qual s’atorga a la ciutadania un paper de mer comparsa (introductor de vot a l’urna cada quatre anys):

La sobirania no l’exerceix la ciutadania sinó poders externs al sistema polític com els inefables organismes independents o contramajoritaris. A l’hora de validar les seves responsabilitats, els governs no miren cap a baix, a la ciutadania que els ha votat, miren cap a dalt. Com veiem a Grècia, el vot no val si no dóna el resultat que des de dalt s’ha decidit que havia de donar.

Afirmava també que si es confirma que aquest autoritarisme postdemocràtic pretén alliberar el capitalisme de la feixuga càrrega de les millores socials conquerides durant el segle XX serà totalment comprensible la reacció ciutadana i la contrareacció de la classe benestant:

Però si els governants no defensen la democràcia algú ho ha de fer. I com deia Lévi-Strauss, la societat que no és capaç de transgressió, de generar la seva pròpia crítica, està condemnada a la inanició

Però per a la generació de la pròpia crítica com per a la transgressió cal primer prendre consciència individual i col·lectiva. I per a prendre consciència cal primer que algú faci la seva feina; cal que algú ens faci notar que la notícia sobre si s’ha de suspendre o no la final de Copa en cas d’ofensa als “símbolos nacionales” és pur fum, pur teatre; cal que algú ens ajudi a focalitzar l’atenció en els temes transcendentals, que no són pas els que caduquen avui sinó aquells les conseqüències dels quals perduraran en el temps i patirem -qui sap si de manera definitiva- col·lectivament.

Per començar, fóra bo que aquest algú -il·lustre servidor públic i poder independent- ens reveli quines de les intraspassables línies vermelles han estat, ja hores d’ara, irremeiablement traspassades.