‘Spotlight’ és innocu a la trinxera

(article publicat originalment a Media.cat)

Des de fa uns dies ens estem posant les mans al cap. I amb raó. Si unes converses nítidament conspiratives entre tot un ministre de l’Interior i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya com les que s’han anant escoltant a les llars de tot un país –excepte, en un primer moment, en les que sintonitzaven TVE– no deriva en una immediata assumpció de responsabilitats, quina altra cosa la pot arribar a provocar?

Els fets són sovint interpretables segons el context i les ulleres amb què s’analitzen, ho sabem. Tanmateix, n’hi ha que no admeten el mínim exercici del dubte. N’hi ha que són clars i transparents. I els que descriuen les converses mantingudes en el despatx del ministre de l’Interior el 2 i el 16 d’octubre de 2014 que va difonent el diari Público són d’aquesta mena.

Si la inexistència de dimissions –ni immediates ni dilatades– de Jorge Fernández Díaz i Daniel de Alfonso ja en dóna prou pistes, el súmmum de l’exposició diàfana del grau de salut democràtica de l’Estat espanyol va arribar hores després d’inflar-nos de coca i petards. De resultes de la investigació que el ministre en funcions havia encarregat a la Comissaria General de la Policia Judicial per esclarir, no pas els fets desvelats, sinó l’origen de l’enregistració i la filtració, agents d’aquesta unitat van acabar presentant-se a la seu de Público per intentar recuperar-ne les gravacions… sense ordre judicial.

Però seguim les regles del ministre en funcions: ignorem a consciència els fets. I parlem, per exemple, del fet d’ignorar a consciència els fets. O, millor dit, del perquè d’aquesta ignorància conscient de la realitat fàctica.

Amb el referèndum Brexit vs Bremain i el seu desenllaç com a excusa, Carles Capdevila reflexionava en un més que pertinent article al diari Ara sobre la molt habitual incapacitat d’atendre als fets que ens fan trontollar les nostres particulars conviccions o els nostres prejudicis. Capdevila, que ho qualificava de “vici estès”, en feia la següent relació:

(…) la manca de valentia i honestedat intel·lectual, la presa de partit prèvia, l’enorme dificultat per ser independents de nosaltres mateixos, per afrontar els fets globalment sense por que ens desmenteixin o ens creïn dubtes. És més senzill quedar-nos interessadament i de forma descarada només amb el trosset que reforça les nostres certeses.

Quedi clar, com fa l’autor de l’article, que no m’erigeixo en model de l’anàlisi de la realitat depurada de motxilles amb creences, conviccions i judicis previs. Sóc plenament conscient d’haver caigut més d’una vegada –i de dues i tres…– en manifestacions públiques que seguien aquest poc virtuós patró. Un comportament que és pervers sempre però, sobretot, incompatible amb el periodisme, per molt que no s’exerceixi professionalment.

La immediatesa que potencien la rabiosa actualitat i l’extrema accessibilitat de les actuals eines comunicatives són un fantàstic adob per a aquesta mena d’actituds, és cert. Però la immediatesa no n’és ni molt menys la causa primera. Els veritables perquès els hem de buscar molt més al fons. Al fons de la caverna, de la nostra particular caverna.

Sense intenció d’equiparar-los ni en magnitud ni en gravetat, les nul·les conseqüències de la provada intriga política contra els partits independentistes per part de tot un ministre de l’Interior i la fabricació de pseudonotícies com aquesta d’El Confidencial a partir d’un fotomuntatge* són fills del mateix mal.

 *El Confidencial –recordem-ho, mitjà que junt amb la Sexta va tenir l’exclusiva de la difusió a Espanya dels “Papers de Panamà”– va admetre l’“error” i suprimir el fotomuntatge, no perquè una informació periodística no pugui ser inventada ni sostinguda sobre un muntatge fotogràfic sinó perquè –atenció!–  “en el pie [de foto] se indica que es un montaje, pero llama a confusión

Dèiem que són fills del mateix mal. Sí. Com fills del mateix mal són esbombar en el seu moment per les xarxes els fets no provats dels presumptes comptes a Suïssa de Xavier Trias que la UDEF investigava (medalleta per a mi), com esbombar per les xarxes el contrapicat del senyor Pablo Iglesias aixecant el puny amb la rojigualda onejant al vent al seu darrere.

El FET que Fernández Díaz, amb tota naturalitat, pugui no dimitir després d’acreditar-se la seva conspiració i pugui erigir-se en legítima víctima i en perseguidor del missatger; el FET que TVE n’oculti els àudios en els seus informatius, també amb naturalitat; el FET que alguns mitjans optin amb la mateixa naturalitat per empetitir-ne el contingut i amplificar el “yo soy la víctima de este atropello” del ministre o qualificar –no pas els fets, sinó la gravació i la filtració– com “un ataque muy grave contra la seguridad y la libertad”; el FET que, com deia Jordi Muñoz en aquest tuit, de les converses es desprengui amb sorprenent naturalitat que un grup editorial pugui disposar d’una unitat parapolicial; el FET que El Confidencial –o el mitjà que sigui– pugui fabricar amb naturalitat una “notícia”; el FET que uns ciutadans s’escandalitzin per la maquinació governamental en la mateixa mesura que d’altres en facin cas omís; el FET que, sota el més o menys conscient argument de “si non è vero è ben trovato”, alguns donéssim per bons els informes de la UDEF sobre Trias i, d’altres, la foto de l’“españolísimo” Iglesias… Tots aquests FETS són, salvant les distàncies, és clar, fills del mateix mal.

I el mal és que aquest país –prenem “país” en la seva accepció més global, sisplau– ha estat i segueix sent educat en el més ordinari dels escenaris de trinxeres. I a les trinxeres no hi podem esperar trobar fets ni descobridors de fets ni, per suposat, interrogants. A la trinxera només existeixen objectius; només hi veurem el mateix uniforme que duem, el mateix casc, el mateix model d’arma i el mateix General Broulard que ens indicarà si davant d’uns fets determinats cal que ens indignem o si, ben al contrari, cal que ens posem la bena als ulls i contraataquem més virulentament.

Se m’escapava la llagrimeta quan, per fi, vaig veure ‘Spotlight’. Quatre periodistes dedicats a jornada completa exclusivament a la investigació, amb confidencialitat, amb la paciència que requereix la tasca escrutadora i sense la pressió del contrarellotge de la publicació diària, i amb independència respecte la propietat del propi mitjà. I, el que és més transcendent, supervisats tan sols pel cap de redacció i pel director, per –oh!– periodistes amb esperit de periodista, no per altaveus en cap d’interessos de trinxera l’estratègia comunicativa del quals sol traçar-se amb poders polítics i parapolítics al voltant d’una bona taula amb millors viandes.

Pensava en la possible translació d’aquesta realitat al nostre magma comunicatiu quan la llagrimeta, en ple curs descendent, se’m va assecar de cop. Com fer realitat un ‘Spotlight‘ aquí? I, el més important, per a què?

Evidentment, no caurem en la summa innocència de pensar que les intrigues governamentals –o d’altra mena– són exclusivament realitats pròpies de règims dictatorials o de democràcies en molt feixuc procés de ser-ho, com la nostra. La diferència substancial rau, precisament, en allò que passa quan un equip investigador tipus ‘Spotlight‘ o quan una filtració qualsevol desvela fets nítidament conspiratius.

Allà on els fets en si són l’objectiu únic d’anàlisi, els conspiradors solen assumir responsabilitats a l’instant o arriscar-se a rebre, en cas de no fer-ho, la immediata i sostinguda pressió de premsa i ciutadania, amb independència de sengles línies editorials i conviccions polítiques, o un bon càstig a les urnes, tal i com descrivia –i demanava– Xavier Antich a “La revolta dels vots”.

Allà on els fets són interpretables segons la trinxera particular, en canvi, allà on els mitjans de comunicació en essència cerquen la fidelització de les respectives audiències, no a través de l’exercici periodístic, sinó refermant-los les pròpies conviccions, allà on els ciutadans majoritàriament eleven a categoria els fets que reforcen les seves certeses i minimitzen o silencien aquells que els les podria fer trontollar, els conspiradors poden permetre’s seguir caminant a plena llum del dia, traient pit i amb el cap ben alt… i les formacions polítiques que representen, fins i tot créixer electoralment i vantar-se’n.

No cal que ens hi escarrassem. Ens falten anys i panys de cultura democràtica. A tots plegats. Mentrestant, per tant, no busquem cap ‘Spotlight‘ a les trinxeres. Ara i aquí resulta meravellosament innocu.

Anuncis

L’àgora insuficient

(article publicat originalment a Media.cat)

Que ens trobem en un escenari diferent i transcendental de la nostra història no admet, hores d’ara, discussió possible. En gaudeixen aquells que el somniaven, l’entomen els que no els fa ni fred ni calor, i no el neguen els de: “ni en el pitjor dels malsons”. Recol·locació de fitxes aquí i allà, reviscolament de conceptes congelats, reactivació i visualització de formes més o menys subtils de fatxenderia intolerant… Tot plegat, indicis –si no proves– de la magnitud de la tragèdia.

Parlem de transcendència perquè conclogui com conclogui, si és que conclou, el que lidera aclaparadorament l’agenda pública és un debat que trasbalsa la primera pedra sobre la qual s’erigeix l’edifici que ens aixopluga des de fa tant temps. Repeteixo, sigui rebut amb fervor o indiferència, amb convenciment o recel, no hi ha dubte que ens trobem davant el debat dels debats.

Testimonien aquest predomini la infinitat d’informacions i parers diversos, interpel·lació a experts i declaracions polítiques que omplen els mitjans de comunicació (encara) hegemònics, així com el seu abassegador protagonisme en aquelles tertúlies que presumptament reflecteixen amb fidelitat la nostra societat plural.

Un dubte, però: suscita aquest debat dels debats, realment, debat?

Quan la majoria dels mitjans massius emfatitzen les informacions, les opinions o els dictàmens d’experts que, en positiu o negatiu, reforcen tant la pròpia línia editorial com la línia de pensament dels seus consumidors/subscriptors, podem assegurar que el que s’està produint és un intercanvi d’exposició i crítica d’idees diverses? Podem parlar, de debò, de debat o, més aviat, de diàleg de sords?

Sabem que les línies editorials són un fenòmen no només lícit sinó necessari per a la configuració d’una ciutadania crítica. Sabem també que mai com ara hem disposat d’informació tan variada i d’opinió tan rica en matisos com les que ofereix (part de) la xarxa, i que és, com sempre, tasca de tots i cadascun de nosaltres confrontar-les.

Cert tot, però no n’hi ha prou, em temo. Perquè hi manca més i millor plaça comuna. I amb insuficient plaça comuna resulta complicat el mercadeig. Amb mercadeig escàs, la coneixença és pobra. I el desconeixement duu a l’enfortiment de bàndols estancs carregats de tanta raó com de mútua desconfiança.

L’agregació en un i altre bloc s’acabarà produint en un hipotètic referèndum. Però mentre aquest no es faci realitat, si és que mai se’n fa, el protagonisme del debat dels debats no hauria de recaure en un respectiu reconvenciment de convençuts sinó en una constant pluja d’idees i un intens bescanvi i confrontació d’arguments, sensibilitats i, fins i tot –per què no?– de pors. Reduir-ho a dues carpetes impermeables simplifica la tasca comunicativa i no traeix les expectatives refermadores dels respectius posicionaments, però afavoreix la solidesa de qualsevol dels desenllaços?

No deixa de ser curiós –o potser simptomàtic– que, dos anys després de l’experiència trencadora a les places del moviment 15M, just a l’hora d’afrontar el repte més transcendent, en què més i millor hauríem de debatre, el que ens manqui sigui precisament plaça. Serveixi d’exemple il·lustratiu –i simptomàtic, sens dubte també– el buit que ens ofereix “la nostra”, la principal eina mediàtica de vertebració i cohesió social, que no compta en aquest trancendental escenari ni amb aquella trista ‘Àgora’ que programaven amb nocturnitat, inaccessible a la mossegada massiva de la ciutadania.

Periodisme, educació, democràcia

Efectivament, alguna cosa s’està movent en l’entorn periodístic de casa nostra. La cronologia d’una sèrie d’esdeveniments recents així ho indicarien.

Dissabte 25 d’abril, es produeix la que ha estat la primera assemblea de treballadors de diversos mitjans de comunicació en molts anys. Diumenge 26, Jordi Évole mostra des d’una tele privada quants quirats de servei públic s’amaguen rere la sorda resposta a un incisiu interrogatori periodístic. Dilluns 27, en el programa ‘Àgora’ de TV3, per primer cop es debat l’estat de salut del periodisme, les seves mancances i els seus reptes de futur. I dijous 29, el Grup Barnils presenta el 3er Anuari Media.cat de silencis dels mitjans de comunicació, amb més mecenes que mai i amb més ressò mediàtic que mai.

Autoconsciència de classe treballadora, autoreflexió crítica i exemples de feina ben feta, des de dins. I des de fora, demanda d’una nova manera de fer periodisme.

Hem fet bé la feina?

Tot i que la deriva posterior en pugui fer aixecar el dubte, aquest blog va néixer amb la voluntat de participar -de manera humil, és evident- en el procés d’educació en comunicació de la ciutadania. Des de la meva permanent condició de periodista outsider en el magma mediàtic, veia imprescindible que el fast-food informatiu que consumim de manera massiva i, sovint, irreflexiva, patís l’escomesa assossegada d’un ull crític.

No exempt d’un cert paternalisme, ho reconec, es tractava de despullar el missatge mediàtic de tot artifici davant d’un excessivament crèdul ciutadà que, en teoria, admirat per la troballa, hauria d’acabar abraçant aquell nou i essencial cos de coneixement com a pas previ a la reclamació activa d’un periodisme amb majúscules.

Bromes a banda, l’objectiu partia de tres apriorismes que dia rere dia han anat demostrant-se, potser no falsos, però, segur, incomplets. El primer, i més bàsic, que el model de comunicació massiva -amb la seva relació unidireccional i vertical- era, no només hegemònic, sinó pràcticament indestructible. I, derivats de l’inicial, que la professió periodística romandria immutable en hàbits i nul·la autoreflexió, i que difícilment el consumidor d’informació abandonaria per sí sol l’habitual estat de passivitat.

Com ja s’ha anat apuntant en molts dels darrers posts, resulta evident que l’actual procés de desintermediació que patim a tots nivells afecta els ciments d’això que anomenem “comunicació de masses” cosa que, de retruc, allibera de la inalterable condició passiva a la ciutadania i obliga a la readaptació de l’oferta periodística a la nova realitat comunicacional.

Manllevo unes paraules de Roger Palà en el seu mur de facebook on argumentava el perquè de la bona acollida de l’Anuari Media.cat d’enguany en els mitjans tradicionals:

Hi ha una barreja de coses. 1) crisi als mitjans = més receptivitat a alternatives + 2) feina relativament ben feta + 3) interès social públic i notori (èxit 2.0)

I és que, probablement, la doble crisi que afecta el món de la comunicació (econòmica + tecnològica/desinstitucionalitzadora) està fent surar una tercera crisi, molt més profunda i totalment independent de les anteriors: una crisi estrictament professional, d’autoconsciència d’haver transgredit -si no traït- les essències periodístiques, resultat de l’obert abraonament vers els anunciants o subvencionadors de torn en la cerca de la sostenibilitat empresarial i d’una perenne nit de noces amb el poder.

S’agreugen els efectes de la crisi 1+2 sobre els mitjans i els seus treballadors comencen a prendre consciència de ser, com diu Josep Comajoan en aquest post, “periodistes de classe desenganyats de la classe periodística”. Sura la tercera crisi, i s’esdevé el dubte: “estem fent bé la nostra feina?”, preguntava Xavier Bosch als quatre convidats de l”Àgora‘. Mesclem i sacsegem les tres crisis, i l’etern oblidat -el ciutadà- aixeca el dit i pressiona perquè li sigui proporcionat, en el format que sigui, a través del mitjà que sigui, l’única cosa que en realitat l’importa: un producte periodístic… de debò, pel qual, fins i tot -si atenem a les exitoses experiències de micromecenatge-, sembla que està disposat a rascar-se la butxaca.

Centrem-nos una estona en l’inèdit ‘Àgora‘ de la setmana passada, un programa que, com va afirmar el seu director, no anava dirigit al gremi sinó a tota la societat en general.

Seguint el model jerarquitzador de la informació típic de l’ofici, l’exdirector del desaparegut ADN, Albert Montagut, va voler deixar ben clar quina era, de totes les crisis que afectaven el sector, la que a parer seu requeria resposta immediata per part de la professió:

El més important que hem de fer és allunyar-nos claríssimament dels polítics, convertir-nos realment en fiscalitzadors de la seva feina i apropar les nostres informacions a la horitzontalitat de la gent. I això és el pas previ per acabar aquesta crisi. Si no fem aquest acte de contrició, de veure que realment això és un dels grans problemes que tenim tots els mitjans, jo crec que serà molt difícil entrar en la nova era, explicant-li a la gent jove què és el periodisme i què n’esperem d’ells

Segons Montagut, el model de negoci que s’ha desenvolupat a l’Estat espanyol (Catalunya inclosa) s’ha caracteritzat per cercar la fidelització de l’audiència, no a través de l’estrictre i rigorós treball periodístic, sinó de la complicitat ideològica. És el que s’anomena, ja amb tota naturalitat, “periodisme de trinxera” o, com solc referirir-m’hi més caricaturescament en aquest blog, “iberiquíssim periodisme de trinxera”:

Els diaris busquen la ideologia, no busquen la informació d’interès global per a la majoria dels lectors; i això és un error, perquè limita molt les teves possibilitats de venda

També en David Bassa atorgava importància preeminent a la crisi periodística. Segons el president del Grup de Periodistes Ramon Barnils, la irrupció de les noves tecnologies ha palesat la prèvia institucionalització de la tasca periodística en els mèdia predominants i ha agreujat la crisi global del sector de la comunicació, entre altres coses perquè fins ara la resposta dels mitjans convencionals està essent:

(…) fer redaccions precaritzades, fer redaccions low-cost i, amb la crisi econòmica, això s’està aguditzant. I una redacció precaritzada fa que la informació rigorosa, crítica i independent sigui gairebé impossible

Però la xarxa no només hauria evidenciat la constant vulneració de les essències periodístiques, és a dir, del contracte subscrit amb la societat. A parer de Bassa, també demostraria que la dependència mediàtica de les subvencions i de la publicitat ha respost a unes estructures comunicatives que, hores d’ara, s’estan ensorrant definitivament. I això, segons apuntarien els darrers estudis sobre periodisme col·laboratiu, dirigiria el sector cap a una fragmentació del consum de continguts, un model en el qual:

(…) els consumidors amb més incidència social, amb més implicació social, per tant, els que més interessa a qualsevol mitjà, són els més exigents també. És a dir, que potser el que hem de fer és un canvi en l’estructura comunicativa, no tenir grans mitjans, o no aspirar a ser el gran diari, la gran televisió, la gran ràdio, sinó saber clarament a qui t’adreces i fer una informació rigorosa, crítica, independent i molt adreçada

I aquí és on entra en joc la ciutadania. Llúcia Oliva, en qualitat de presidenta del Consell de la Informació de Catalunya, afirmava que, lògicament, els que han de salvar el periodisme són, en primera instància, els propis periodistes, però que darrera ha d’existir una veritable pressió social de ciutadans i ciutadanes, en tant que principals beneficiaris de la tasca periodística:

Nosaltres hem de realitzar el dret de la gent a saber i la societat ha de lluitar, ha d’exigir que la informació sigui ètica, de qualitat, veraç, i independent, perquè amb aquesta informació prendrà decisions molt importants per la seva vida privada

En aquest sentit, Oliva apuntava a l’existència d’una doble funció social del periodisme. D’una banda, la més òbvia, de complir amb el mandat de satisfer el dret de la ciutadania a ser informada amb rigor, amb independència, amb veracitat (si és que n’hi pot haver de cap altre tipus, d’informació). De l’altra, menys visible, la d’educar la ciutadania en el fet de mantenir-se amatent al rigorós compliment per part dels professionals dels mitjans del seu deure d’informar, no de publicitar ni adoctrinar sota disfressa informativa.

El director adjunt d’El País, Lluís Bassets, que acaba de publicar un llibre apocalíptic sobre el futur del periodisme (“El último que apague la luz“), també abordava la qüestió essencial de l’educació en comunicació de la societat. Ho feia, però, seguint la línia catastròfica de la seva obra impresa. Per a Bassets, el treball veritablement ingent que espera la professió no és educar la ciutadania en la fiscalització del producte informatiu a partir d’un exercici més rigorós de la tasca periodística, com apuntava Oliva, sinó canviar els pèrfids hàbits de consum d’una joventut immersa:

(…) en la cultura de la gratuïtat, inclús en els continguts bons. Aquí tenim un problema (…), que és educar la gent en la cultura de que han de pagar per l’excel·lència periodística, perquè l’educació que hem difós és la gratuïtat absoluta, en la música, en el cinema, en el llibre i en el periodisme

Excel·lència periodística? Ciutadans educats en la gratuïtat? Estirem-ne el fil.

Cultura democràtica

¿La nostra ciutadania, especialment la jove, ha estat educada, com diu Bassets, en la cultura de la gratuïtat, en la cultura de no pagar per la música que escolta, pel cinema que veu, pel llibre que llegeix i pel periodisme amb què s’informa? ¿O més aviat, ha estat la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació la que està propiciant que tots els instruments de gestió i distribució de continguts hagin esdevingut obsolets i que, com a resultat, sigui el contingut en sí el que emergeixi com a únic element amb veritable valor en una relació d’intercanvi directe entre creador/elaborador i consumidor?

I si el que conté valor és el producte en sí mateix, i el producte resulta necessari, ¿qui diu que no hi haurà ciutadans que paguin -ja es veurà de quina manera- per la música o per la novel·la o per l’assaig o per la pel·lícula o pel reportatge, si aquests són de qualitat? La progressiva desaparició de les estructures mediadores no posa en crisi l’obra d’art ni la peça periodística sinó una indústria que deixa de ser l’instrument imprescindible per al consum d’aquests productes.

No deixa de sorprendre, doncs, que a parer del director adjunt d’El País, el gran problema per als periodistes (com per als creadors d’obres d’art) sigui que davant seu sorgeixi una massa ingent de murris que no estan disposats a sufragar la seva feina. Jo diria que l’enorme problema per als periodistes és, en tot cas, trobar-se, de cop i volta, nus enmig de la plaça Catalunya, amb el producte que han estat elaborant durant anys en el sí dels grans grups de comunicació com a únic tapall de les vergonyes.

Perquè sense negar que hi hagut i hi ha, certament, periodisme en els mitjans convencionals, ¿vendre informació, vendre periodisme ha estat realment l’objectiu primordial del grup de comunicació? És a dir, oblidem per un moment la fidelització ideològica que ha cercat la nostra premsa i acceptem que el lector se subscriu a un diari o el compra en quiosc perquè vol veure realitzat el seu dret a ser informat amb rigor. ¿Però la publicitat o les subvencions públiques, que són les que realment feien sostenibles la caduca capçalera, de debò sufragaven informació, és a dir, periodisme?

Fa una setmana, per exemple, arrel del tràgic ensorrament de l’edifici que allotjava tallers tèxtils a Bangla Desh, una de les potents empreses espanyoles implicades, El Corte Inglés, anunciava un paquet d’ajudes per als afectats de Dacca. La pregunta que ens hem de fer aquí és, ras i curt, si això que ha aparegut a bastament a tota la premsa del país pot considerar-se periodisme. ¿Publicar la intenció reparadora d’una empresa que s’ha vist relacionada en un cas -de ben segur, la punteta d’un iceberg gegantí- d’infame explotació d’éssers humans és periodisme? ¿No és, més aviat, admetre que la veritable notícía no ha estat la mort de més de 500 persones explotades laboralment a Bangla Desh i que hi ha empreses occidentals involucrades sinó que el nom d’El Corte Inglés, Mango, Primark han quedat fatalment tacats?

Periodisme hagués estat -i per això sí que valdria la pena rascar-se la butxaca- que la publicació de la intenció de l’empresa anés acompanyada de l’inici d’un procés de verificació per part del mitjà de la culminació exitosa de l’anunciat paquet de mesures i, alhora, d’una investigació sobre si aquesta mateixa empresa manté relacions comercials amb d’altres tallers del mateix tipus a Bangla Desh o a d’altres indrets del globus. Això hagués estat periodisme. Sense això, és pura rentada d’imatge d’El Corte Inglés davant del seu mercat ibèric.

S’adduirà que no hi ha recursos -ni voluntat, hi afegeixo- en unes redaccions cada cop més esprimatxades. Si és així, si la missió veritablement periodística -perquè parlem d’això, no?- esdevé de debò impossible d’executar, el que en aquest cas s’apropa més a la deontologia professional és no publicar ni una ratlla del comunicat de premsa enviat per El Corte Inglés. Que això és un silenci mediàtic? Sí, però no pas periodisme silenciat, sinó relacions públiques -o publicitat- silenciades, que és ben diferent.

Però, tornant a Bassets, el greu problema és que tenim la ciutadania educada en la cultura de la gratuïtat i que això fa gairebé impossible la sostenibilitat del periodisme. En cap cas, que tinguem la ciutadania educada en la cultura de les intencions i no en la de les proves, que la tinguem educada en la cultura de les declaracions i no en la dels fets, en la cultura de la imatge i no en la del treball.

Preguntat a ‘Els Matins‘ per com vivien les CUP la nova experiència en el treball parlamentari, el diputat Quim Arrufat confessava fa uns dies que se sentien ben lluny de la mena de política que es duu a terme en aquella institució:

És una cultura política orientada a la discussió permanent als mitjans i, per tant, a l’escenificació permanent d’unes discrepàncies, d’unes intel·ligències, d’unes negociacions secretes, d’unes reunions secretes també; en tot cas, és política de teatre, política de plató

Què és primer, l’ou o la gallina? ¿Tens una societat amb cultura profundament democràtica de què s’imbueixen totes les seves expressions -també, la periodística- o són els constants petits gestos democratitzadors en cadascuna d’aquestes expressions les que van construint la cultura democràtica?

Si ens quedem en el tòpic i superficial anàlisi de Bassets sobre els efectes nocius del ‘papus’ tecnològic, convindrem que, és clar, periodisme, música, literatura corren seriós perill de desaparèixer per culpa d’una ciutadania aviciada la qual urgeix ser reeducada en la recompensa de l’esforç i del treball.

En un examen més minuciós, però, potser descobrirem que els grans dèficits educatius de la nostra societat són d’una altra mena, molt més profunds, que afecten els pilars mateixos sobre els quals se sustenta el nostre ordre social. En la crítica a la darrera obra de Antonio Muñoz Molina, “Todo lo que era sólido“, Sofía Amón n’extreu uns fragments poderosament descriptius:

En treinta y tantos años de democracia y después de casi cuarenta de dictadura no se ha hecho ninguna pedagogía democrática. La democracia tiene que ser enseñada, porque no es natural (…) Se pueden improvisar las constituciones y las leyes electorales, pero no los hábitos que tardan mucho tiempo en formarse, en calar en la vida y en la conciencia de las personas, en el pensamiento, en los actos diarios

Potser les nostres institucions -polítiques, empresarials, comunicatives- han viscut en essència d’esquena als seus propis clients/consumidors/servits. Potser aquesta inexistència de diàleg els ha privat de la necessària actualització de les seves labors i els ha tancat en la seva presumpta excel·lència tot perpetuant el massiu estat d’ignorància de la ciutadania. Potser aquella política que hem estat visualitzant no ha estat, a la fi, política; potser aquell periodisme que hem estat consumint no ha estat, a la fi, periodisme.

Afirmava amb rotunditat el fundador i director de Mediapart, Edwy Plenel, a les planes del propi diari de Lluís Bassets que:

Interpretamos mal la revolución de Internet. No es nuestra competidora. Es la mejor noticia para el periodismo, porque nos obliga a escuchar a los ciudadanos

No devia escoltar Plenel aleshores, com tampoc no sembla estar escoltant ara la ciutadania. Cert que l’inèdit ‘Àgora‘ sobre els mitjans i el periodisme no va passar, segons m’informava Tono Hernàndez a twitter, d’un trist 3,7% i 65.000 espectadors de mitjana, l’audiència més baixa de la temporada. Que el camí és llarg no admet discussió; però que ja l’hem encetat, tampoc.

Ja hores d’ara, amb comptagotes, sense estridències, si voleu, la ciutadania va aixecant el dit i, ‘Anuari‘ rere ‘Anuari‘, ‘Salvados‘ rere ‘Salvados‘, va indicant la manera com vol ser educada en política, en periodisme, en democràcia.

I el diner? Doncs, per a allò que s’ho val. Que no ha estat sempre així?

Desinstitucionalitzant al desert de Mohave

S’ha comentat amb escreix en aquest blog que els mitjans de comunicació han de ser també matèria analitzable en qualsevol proposta de profunda regeneració democràtica que es plantegi. En tant que participants del joc polític que ha anat distanciant-se de la ciutadania a la qual diu servir, la seva inclusió en la llista reformable no pot posar-se en dubte.

Així ho insinuava fa uns dies el diputat d’ICV-EUiA al Congrés, Joan Coscubiela:

En l’anàlisi de la dramàtica desafecció que afecta els ciutadans -visualitzada probablement com mai amb els gairebé 8.700.000 vots que ha rebut la candidatura de Beppe Grillo a les darreres eleccions a Itàlia- ens adonem que els organismes d’interès públic o gestors del bé comú han acabat essent majoritàriament percebuts com a gestors dels seus propis interessos. Podríem afirmar que s’ha generalitzat una percepció de la institució, no com a servei públic, sinó com a autoservei, que s’explica a -i treballa per- sí mateixa, d’una institució que pateix -diríem- un empatx d’institucionalització.

Duem vàries setmanes de reflexió al voltant del nostre sistema democràtic, les mancances del qual s’alimenten de l’estrangulament econòmic imposat a tot el sud d’Europa per emergir a la llum pública amb especial virulència. Com hem vist en altres entrades d’aquest espai, els mitjans s’han llençat obertament a plantejar receptes per guarir uns organismes que presenten greus lesions en els seus teixits més vitals. Al decàleg anticorrupció d’El Periódico ja assenyalat en el post anterior, li hem d’afegir l’especial obert des del 10 de febrer per el diari El País “Cómo reconstruir el futuro” -que inclou decàleg propi- i el que presenta el diari Ara -més centrat en la possible Catalunya independent- sota el títol “El món que ve, el país que volem”.

En menor o major mesura, tots ells posen l’accent en la necessitat de reforma tant del marc general que aixopluga els instruments de gestió del bé comú com de cadascuna d’aquestes institucions, reformes que han d’incloure en tots els casos les mesures de transparència, accessibilitat i participació que la societat del segle XXI demanda. Monarquia -o capitania d’Estat-, governs, partits polítics, sindicats i altres agents socials, judicatura, món educatiu, tots ells pilars del nostre sistema de convivència, que ara són posats a mercè de l’escrutini públic.

Abús institucional

Sens dubte, l’edifici institucional necessita repensament amb majúscules i voluntat i treball cooperatius de tots els partits polítics per dur-lo a terme. Ja em permetreu, però, el meu silenci al respecte; l’insuficient coneixement en matèria de ciència política m’incapacita per abordar amb rigor aquesta qüestió, cosa que de retruc m’inhabilita -en sóc conscient- per analitzar l’actualitat com a tertulià professional.

Tanmateix, que sigui enorme la distància entre la realitat institucional i la realitat ciutadana no significa que entremig només hi hagi el desert de Mohave. Entre uns i altres perdura -veurem fins quan- un element connector sense el qual simplement no existiren les democràcies tal i com les coneixem. Els mitjans de comunicació de masses són una pota cabdal d’aquest sistema que necessita amb urgència una reestructuració. I ho són, independentment d’una dèria que, confesso, em duu sovint a plantejar-me si no és la meva una vigorosa prèdica en aquell o en qualsevol altre desert.

És per això que em resisteixo a creure que s’engegui el procés d’actualització de les institucions democràtiques sense ni tan sols rumiar sobre si no ha estat també la institucionalització d’una manera molt concreta d’apropar el món institucional a la ciutadania per part dels mitjans la que, a la fi, ha resultat perniciosa per a la pròpia salut de la democràcia.

La cara més visible de qualsevol fenomen són sempre els números, en aquest cas, l’espai que es dedica a la informació de caire institucional en els mitjans de comunicació massius. Primer de tot, un aclariment. En el llistat d’informació d’aquest tipus no només ha de figurar tot allò que fa referència als organismes públics que ens vénen al cap quan se’ns parla d’institucions; també és informació institucional la que prové, per exemple, de qualsevol dels agents socials reconeguts en el territori -sindicats, patronal, ONGs, conferències episcopals…-; i també en formen part, tot i que no ho aparentin, les notícies que emanen de les grans corporacions empresarials o financeres.

Des del punt de vista del receptor, tant se val si se’ns informa d’una batalla dialèctica en el sí del Parlament com del darrer anunci retallador del portaveu del Govern com de l’exposició pública de la caiguda en els beneficis del banc de torn com de l’abstinència sexual periòdica com a forma d’anticoncepció de Rouco Varela. Tots aquests organismes -representatius o no de la voluntat popular- són percebuts per al receptor com a cossos amb entitat pròpia que, a diferència d’ell, comparteixen capacitat d’actuar, divulgar, pressionar i generar opinió públicament i massiva. L’abús en la informació institucional obre, en conseqüència, un abisme entre els actors de la realitat informativa de masses i uns passius d’aquesta mateixa realitat que, no obstant, són actius en la realitat ciutadana.

En el benentès que la d’aquell dia va ser una edició força especial, prendrem com a exemple el Telenotícies Migdia de TV3 del 27 de febrer. Sense tenir en compte ni els titulars ni el bloc d’esports i cultura -blocs no menys institucionals, però-, dels 42 minuts restants d’informatiu, uns 33 minuts es dediquen a informacions protagonitzades i/o originades en les següents institucions:

Vaticà: renúncia del Papa Benet XVI (8:06 minuts)

Partit polític: votació divergent PSCPSOE al Congrés sobre el dret a decidir i entrevista a Pere Navarro (14:00 minuts)

Cambres legislatives: cimera anticorrupció al Parlament de Catalunya (3:26 minuts) + reprovació de l’oposició al ministre Montoro per l’amnistia fiscal al Congrés dels Diputats (1:33 minuts)

Policial – judicial: escorcoll domicilis de Josep Prat i Carles Manté en el cas Innova (2:08 minuts) + declaració al jutjat de Jaume Torramadé per abús sexual (1:36 minuts) + decisió de la fiscalia de no imputar la Infanta Cristina en el cas Nóos (0:37 minuts)

Executiu: anunci del president Rajoy del dèficit públic espanyol del 2012 (0:39 minuts)

Tribunal Constitucional: acceptació a tràmit recurs del Govern espanyol a la Llei catalana d’horaris comercials (0:38 minuts)

Dels 9 minuts restants, a banda de la necrològica de l'”indignat” humanista Stéphane Hessel, i seguint la lògica de la llista ampliada esmentada abans, algunes no deixen de ser informacions/presentacions/anuncis amb un tarannà institucional més nítid (novetats del dia en el World Mobile Congress i xifres econòmiques de Vueling) o més difús (nova tècnica sanitària de l’Hospital Germans Trias i Pujol i el sistema antigelada per als fruiters emprat per la pagesia).

Abans que comenceu a trobar “peròs” al meu plantejament, preciso per duplicat.

Reitero, en primer lloc, que focalitzo l’anàlisi en la inconscient recepció del missatge informatiu; és obvi que no és el mateix la cobertura mediàtica rutinària al Palau de la Generalitat o al Parlament de Catalunya que la inclusió a intervals de notícies de sectors econòmics o socials amb menys capacitat d’influència. El problema no són tant cadascuna de les informacions puntuals com la globalitat i reiteració del missatge -digues-li, d’institució, de sector, d’empresa, de corporació- que rep i percep el consumidor.

En segon lloc, l’exemple proposat del Telenotícies en cap cas pretén aixecar el dubte sobre el caràcter objectivament noticiable d’algunes de les informacions. Seria poc raonable, per exemple, no atorgar categoria informativa preeminent a la inèdita renúncia del Papa a la cadira de Sant Pere i a la del PSC a professar una fe immutable en el vot disciplinat, com ho seria també no seguir amb puntualitat les diverses arestes del alarmant tema de la corrupció i malversació de fons públics.

Mirem-ho, però, en conjunt i de fora estant. Més enllà de l’exemple proposat, si observem la línia informativa predominant en l’habitual relació comunicacional emissor massiu-receptor, és poc discutible l’aclaparador predomini de l’actualitat institucional o corporativa. I a banda de la possible injustícia d’aquest domini quantitatiu, l’activitat informativa centrada en aquesta mena d’actualitat, com deia anteriorment, agreuja en el consumidor l’autoassumpció d’una passivitat que paradoxalment no es correspon amb la seva experiència ciutadana en el dia a dia.

Malentesa cobertura institucional

Recordem que tenim, d’una banda, tot allò que els experts analistes de l’actualitat convenen a qualificar d'”urgent matèria regenerable”. És pràcticament tota aquella matèria que va formar part de les crides indignades de tot el món de fa dos anys i que molts d’aquests experts analistes de l’actualitat van recollir, en el millor dels casos, amb suficiència paternalista. Dins d’aquesta carpeta hi trobem partits polítics, sistema electoral, mecanismes de contractació pública, durada dels càrrecs electes, etc.

I diem “pràcticament tota” la matèria regenerable reivindicada pels grups d’indignats perquè un dels seus no menys importants requeriments afectava directament als encarregats d’apropar la vida i miracles de totes les altres matèries -ara, obertament- regenerables:

Somos un movimiento preocupado por la democratización del país y, como tal, pensamos que una condición necesaria para ella, involucra la democratización de los medios de comunicación

Era l’autodefinició del moviment mexicà #YoSoy132, la qual ens enllaça amb la piulada de Coscubiela de l’inici. Democratitzar o regenerar la democràcia sense furgar les mancances dels mitjans de comunicació no és ni democratitzar ni regenerar.

I és que, de moment encara, la manera principal d’apropar-nos a la realitat de tots aquests cossos que -convenim- s’han corromput, és a través dels mitjans de comunicació de masses. És cert que hores d’ara ja veiem quina és la tendència de la comunicació massiva en un món cada cop més global, complex, fragmentat i definitivament menys vertical. Però -repeteixo- de moment encara, aquest és el canal central a través del qual ens arriba la realitat institucional.

A partir de l’exemple del Telenotícies, doncs, ¿podem dubtar de l’objectiu interès públic de la major part del material informatiu difós pels mitjans? Doncs no. Però sí que podem afirmar amb rotunditat que aquest material informatiu és incomplet i, per tant, insuficient. És incomplet i, per tant, insuficient perquè en tots els casos descriu una realitat construïda per a ser divulgada de manera pública. Les declaracions dels líders polítics o dels secretaris generals de la UGT o CCOO o del president de la CEOE, les batusses des dels “guinyols” de la cambra parlamentària o des de les sales de premsa, el seguidisme amb tota la pompa dels actes institucionals, o la transcripció taquigràfica de les angúnies d’agències de qualificació i d’altres organismes no electes sobre la prima de risc i el dèficit públic que tant els plau de socialitzar amb la humanitat…, tot això és, ras i curt, simple corretja de transmissió institucional.

I per tal que el missatge mediàtic pugui autoqualificar-se d’informatiu, la corretja de transmissió institucional necessita forçosament d’un contrapès: el control, la fiscalització. És a dir, jo, receptor-consumidor d’informació, és evident que necessito saber què diuen, per exemple, aquells als quals he delegat la responsabilitat de la gestió pública. A més, però, necessito també saber si les seves accions es corresponen amb les seves paraules i si existeixen realitats o intencions que pretenen mantenir ocultes. L’una més l’altra és informació, és a dir, vetllar per l’interès del comú de la ciutadania, és a dir, servei públic. La primera sense la segona és comunicació corporativa disfressada d’informació, és a dir, publicitat o propaganda, és a dir, servei particular.

Com veiem, aquí superem la inherent nocivitat dels números de què parlàvem abans. No és tant que la informació institucional o corporativa tingui una presència mediàtica excessiva o abusiva, amb els esmentats consegüents efectes distanciadors que susciten en el receptor. En el sí de la cobertura institucional, és sobretot l’absència d’elements equilibradors del missatge corporatiu el que esdevé particularment perniciós. Que se’ns informi dels guanys més o menys obscens en temps de crisi del Banco Santander, del BBVA o de La Caixa però se’ns ometi el nom de qualsevol d’aquestes entitats en les ordres de desnonament que conclouen en suïcidis, no és informació. O que el president del Barça anunciï l’estampació a la samarreta de la companyia Qatar Airlines però passi completament desaparcebuda la condemna de 15 anys de presó a un poeta en aquell país dictatorial per escriure versos subversius, tampoc no ho és.

Una pràcticament perfecta síntesi, no només de l’exemple particular barcelonista sinó d’aquesta (des)informació institucional general, la realitzava Vicent Partal en el titular d’aquest editorial: “El Barça calla, tots callem”. Pràcticament perfecta, perquè hagués assolit la matrícula d’honor amb un “El Barça calla, els mitjans callen, tots callem”. La difusió massiva d’informació originada en essència a partir de l’agenda institucional o corporativa és una veritable perversió del que significa satisfer el dret de la ciutadania a rebre una informació rigorosa.

Desinstitucionalitzant, desmassificant

U, institucions democràtiques degenerades que, de per sí, han allunyat la ciutadania i que ja són carn de l’ímpetu general regenerador. Dos, instruments canalitzadors de la realitat institucional que incomprensiblement no han entrat en la llista regeneradora i que, amb la seva institucionalització de la malentesa tasca mediadora, han agreujat l’abisme entre l’aparent activitat d’aquella i l’aparentment passiva realitat ciutadana. I tres, la paradoxa: són les tecnologies de la informació més globals que hem tingut mai les que estan sentenciant la comunicació/institucionalització massiva, precisament perquè les múltiples vies d’aigua que es presenten en el monopoli del què, com i quan de la informació la fan fatalment inefectiva.

És l’organisme corrupte en sí el que explicaria els 8.700.000 sorprenents “grillers” d’Itàlia, sí. Però també, l’habitual connivència mediàtica amb la vida de l’organisme. I definitivament també, la democratització de l’accés a tota mena d’informació.

Institucions i mitjans massius institucionalitzats segueixen tractant la ciutadania/audiència com a massa comunicacionalment passiva. Però cada dia que passa, la massa és menys massa i menys passiva. És per això que mentre dura aquest llarg procés transitori cap a una desinstitucionalització de les nostres vides conviuen en paral·lel i de manera esquizofrènica la realitat políticament correcta (institucional-corporativa) dels mitjans massius amb la realitat menys desitjada que ofereixen mitjans -o no mitjans- alternatius. Que La Caixa va ser Mórdor durant el maig de l’any passat ho vam saber malgrat que la tele mai no ens ho va dir. O que alts càrrecs de la sanitat catalana siguin entrevistats en els grans mitjans sense ser interpel·lats sobre les investigacions dutes a terme per la modesta revista Cafèambllet no pressuposa que bona part de la seva audiència en desconegui, si més no, el nom.

El procés de desinstitucionalització general ja està engegat i s’emportarà per davant de manera irremeiable la comunicació massiva, tal i com l’hem conegut. Qui es pensi que la fugida d’anunciants és conjuntural, que faci una ullada aquest oportú article d’El País sobre el periodisme de marca que està en ple auge entre les grans firmes internacionals.

Ahir, en el Sense Ficció de TV3 es preguntaven si podria existir un món sense el model de comunicació que representa The New York Times. I la resposta és del tot afirmativa. Perquè la institució en sí serà absolutament insostenible; perquè el periodisme en el sí de la institució ha pecat d’excés d’institucionalització i ha anat perdent credibilitat; i perquè de periodisme en majúscules ja s’està fent hores d’ara fora del marc institucional.

Dubtes que em sobrevenen: realment és possible un periodisme de servei públic en el sí d’un gran negoci empresarial? I en el sí d’una corporació estatal? I si la comunicació massiva desapareix, com se’ns informarà de la realitat institucional? Com se’ns dirigirà subtilment l’atenció cap aquí mentre passen coses més enllà? Com se’ns crearà la carpeta del debat possible? Com se’ns construiran els massius estereotips, estigmatitzacions o prejudicis sobre el nostre entorn proper o sobre llunyanes realitats que mai no coneixerem? Com se’ns farà acceptable una invasió francesa de Mali?…

Deixeu-me gaudir, de moment, sisplau, de les meravelloses vistes del desert de Mohave.

Presumpció de democràcia

L’aterratge a la llum pública dels nombrosos casos de corrupció que afectarien partits i institucions de l’Estat espanyol estan permetent que en una agenda mediàtica habitualment dominada per la rabiosa -i veloçment caduca- actualitat, hagi irromput amb força el debat sobre la regeneració democràtica.

Gairebé dos anys després de l’esclat de la primavera indignada, el còctel que formen crisi econòmica sense fre, instruments de representació podrits o obsolets, i potent i exitós activisme ciutadà (com el que representa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) semblaria ser ja massa explosiu com per no parar-li atenció preeminent.

En conseqüència, des de fa uns quants dies en sovintegen les anàlisis de fons. Directors de diari, cèlebres columnistes, experts de diversa índole líders de les ones i la televisió, s’han llençat a casar el substantiu cada cop menys substancial “democràcia” amb tota mena d’accions -ara sí- ineludibles: netejar, repensar, regenerar, recuperar, “resetejar”…

Moderades en uns casos, més eixelebrades en d’altres, totes les reflexions coincideixen en la urgència d’actualitzar una democràcia amb inequívocs signes de precipitada decrepitud. Enric Hernàndez, director d’El Periódico, parla directament d’una segona transició en què la societat espanyola tornaria a trobar-se en la mateixa bifurcació que ara fa quaranta anys, és a dir, en el dubte de si optar per reformar o trencar:

(…) la corrosió dels engranatges de la nostra maquinària política potser no imposa un canvi de règim com el de fa quatre dècades, però la disjuntiva que afronten els dirigents polítics no és de menys transcendència: o impulsen una posada a punt de la democràcia espanyola que restauri la confiança entre els representants i els representats, o el col·lapse del sistema serà només qüestió de temps.

Es plantegi bé una reforma bé una ruptura, sí sembla indiscutible que el debat sobre la posada al dia del sistema democràtic espanyol ha aterrat als mitjans de comunicació per quedar-s’hi. Però a quins mecanismes de la nostra democràcia es refereixen quan parlen de reforma o ruptura? I més important encara, quins d’altres no són -o no ho aparenten, com a mínim- objecte d’estudi?

Presumptes culpables

L’espectacle lamentable que es va viure abans-d’ahir al Congrés dels Diputats ha servit per corroborar el que la gran majoria ja podia intuir: que la realitat virtual no es troba fora sinó ben bé dins de l’estructura física que aixopluga passadissos emmoquetats, reglaments “naftalínics” i debats encotillats.

Abans-d’ahir, més d’una dècada després d’encetat el segle XXI, en plena efervescència d’una societat-xarxa que teixeix lligams amb naturalitat, que opina, argumenta i polemitza amb qualsevol i des de qualsevol indret, l’insigne edifici on a partir de la lliure exposició i confrontació de propostes s’elaboren les normes que han de regular la vida ciutadana, simplement va atemptar contra la seva pròpia essència.

En l’anomenat Superdimarts del Congrés, la cambra baixa espanyola va protagonitzar una doble agressió a la democràcia a la qual diu servir. D’una banda, va provar d’evitar per mitjà d’inhibidors de freqüència que la compareixença -de per sí, censurada- del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, pogués ser seguida en directe pels seus teòrics representats, per uns ciutadans especialment sensibles a les receptes que organismes no elegits els prescriu amb regularitat. I de l’altra, va posar traves a la tramitació -i posterior debat parlamentari- de dues iniciatives legislatives formalment ben fonamentades i que, continguts i grau de suport respectius a banda, sorgien de la voluntat d’aquesta mateixa ciutadania a la qual -repeteixo- diu representar.

Mereix ser remarcat, en la meva opinió, que el Superdimarts del Congrés no queia precisament en sac buit, sinó enmig d’un context històric de colossal deslegitimació de gran part de les institucions democràtiques, des dels opacs i anquilosats partits polítics fins a una monarquia de qui se’n fa constant mofa, passant per uns instruments legislatius que es perceben vassalls d’altres poders no emanats de la veu popular i per una judicatura volgudament conservadora i controlada (us recomano, en aquest sentit, el reportatge sobre l’accés a la carrera judicial elaborat l’any passat per SomAtents).

L’autoatemptat democràtic ha vingut probablement a confirmar la sospita que feia pública Josep Ramoneda dos dies enrere a les planes d’El País:

Constato en las élites un cierto miedo a la democracia. La hipótesis de que la ciudadanía tome la palabra para salir del embrollo da miedo. Los grandes partidos no se sienten suficientemente armados para poder controlar el proceso

Un temor a la democràcia que ha de resultar, d’inici, paradoxal, perquè en serien els seus principals representants els temerosos, però que pot ser comprès amb senzillesa en una mirada més atenta al peculiar escenari polític desenvolupat al país: les variacions a la manera hispànica de la tradicional partitura de desconfiança creuada que representa la separació de poders de Montesquieu, tal i com explicava Joan Subirats tres dies abans de l’atemptat:

(…) la “vía española” alteró esas pautas y puso las bases para una contaminación cruzada de favores —“hoy por ti, mañana por mi”— entre gobernantes, diputados y jueces, mezclando en el juego a la misma institución monárquica, alimentándose todos ellos de los privilegios del poder y de los rendimientos de concesiones, autorizaciones y normas que favorecían a negocios amigos.

Si parlem de partitura versionada a l’espanyola, i seguint la metàfora musical, què en podríem dir dels seus intèrprets? Ens hi hauríem de referir, potser, com a músics que es desentenen de l’orquestra de què formen part, que cerquen únicament el seu propi lluïment i que, per tant, destrossen miserablement el conjunt. O, com els qualificava el veterà periodista Rafael Nadal quatre dies abans de l’atemptat, com a experts projectadors de valors negatius, com a veritables antilíders:

Se trata de líderes que exhiben impúdicamente su partidismo, que mienten sin remordimientos, que condenan más la disidencia que la inmoralidad, que perdonan los pecados gravísimos de los afines y que atacan el más mínimo error de los rivales con el fin de conseguir una ventaja partidista

Mediocre adaptació de la democràcia representativa interpretada per músics encara més mediocres que, en el súmmum de la mediocritat, temerien enfrontar-se a les lliçons de democràcia gratuïta que els etziben els seus representats. Panorama que duu, fins i tot a columnistes sistèmics com Francesc-Marc Álvaro, a parlar cinc dies abans de l’atemptat de veritable buit absolut:

(…) no habría que equivocarse en el análisis: eso no es la crisis de un partido, ni la de un gobierno, ni la de un régimen. Eso es la implosión de una época agotada

Por a la democràcia; contaminació creuada de favors; antilideratges; buit absolut després d’una època esgotada… Són unes quantes de les moltes referències aparegudes ja abans de l’autoatemptat democràtic de dimarts, però que proven que la discussió pública generada ja no gira entorn de la suma d’anècdotes de les quals se’n fa anàlisis superficials, sinó que incideix en la categoria i aprofundeix en les malformacions de naixement i en les deformacions evolutives.

L’interessant projecte engegat la setmana passada per El Periódico sota l’etiqueta #MésDemocràcia és sens dubte una perfecta síntesi d’aquesta constatació. Recollint les inquietuds de polítics, empresaris, juristes, agents socials, activistes i lectors del propi rotatiu, El Periódico va elaborar un decàleg per possar setge a la corrupció de manera definitiva. Reformes estructurals del sistema, finançament dels partits polítics i pacte ètic entre les diverses formacions, llei de transparència, control dels contractes públics, reforma de l’administració local i de la judicatura, democràcia participativa i educació en valors són la proposta de bones pràctiques que va presentar el rotatiu barceloní el passat diumenge, dos dies abans de l’atemptat.

Presumptes verges

Havíem deixat una pregunta a l’aire a l’inici. Parlàvem dels instruments obsolets de què disposem en el nostre sistema democràtic en termes de reforma o de ruptura. L’objectiu final?: recuperar la confiança de la ciutadania en aquells que gestionen el bé de tots. Al cap i a la fi, ¿estaríem realment en disposició de seguir anomenant “democràcia” a un règim on preval la malfiança entre representats i els seus representants?

Aquest blog és hereu -gairebé amb exclusivitat- de la desafecció, del desaferrament, de la indiferència de la ciutadania vers els seus mecanismes de representació. Difícilment hagués vist mai la llum en un entorn d’acceptable apropament o confiança entre els uns i els altres, en un hàbitat on la ciutadania no percebés majoritàriament que la política és poc més que adreçar-se paraules enverinades des de les sales de premsa dels partits o des de les tribunes parlamentàries.

Quan la ciutadania adquireix la facultat sobrenatural de saber abans que passi com reaccionarà aquell o aquell altre polític davant d’una mesura implementada o davant la “carantoina” pública que li ha llençat el rival de torn, quan la ciutadania experimenta un interminable i monòton déjà-vu, no hi donem més voltes, quan això passa és que el model, simplement, grinyola.

I si el model grinyola, grinyola el joc polític en la seva totalitat. Grinyolen molt, sí, els partits polítics i les diverses institucions, des de les legislatives i executives fins a les judicials, com grinyolen els agents socials institucionalitzats, tots ells situats allà dalt, ben amunt, en aquell cercle relacional exclusiu i inabastable per a la resta de mortals. Però si el que grinyola és el joc polític en la seva totalitat, és indiscutible que també grinyola amb força el propi canal a través del qual se’ns apropa aquella inabastable exclusivitat.

El blog és hereu, dèiem, de la desafecció. I el que busca, en essència, és despullar les misèries del missatger. Un missatger que no només ha participat amb/del joc polític sinó que, amb la seva habitual actitud irreflexiva, l’ha atiat amb contundència fins a convertir-se en fatal còmplice de la general desafecció. Es tracta del mateix missatger que, com veiem aquests dies, es presenta ara en societat com el paradigma de la consciència, de la reflexió i la reformulació democràtica; mai, però, de l’autoconsciència, l’autoreflexió o l’autoreformulació.

Parlava oportunament Manel Fuentes en aquest article de crisi global de tots els intermediaris davant d’una ciutadania la interconnexió de la qual exigeix valor afegit als seus mitjancers. En la llista d’obsolets i reformables intermediaris, sorpresa!, els mitjans de comunicació:

Les totpoderoses discogràfiques s’han hagut de redimensionar davant l’eMule, l’iTunes o l’Spotify. Les botigues de roba i els grans magatzems han hagut de fer el mateix davant de plataformes de venda on line, com Privalia… I les agències de viatges i els mitjans de comunicació i en general qualsevol vella organització de gestió de continguts. Igual que els partits.

Sí, els mitjans de comunicació, com qualsevol vella organització de gestió de continguts, estan en crisi. Però una cosa és l’irreversible procés de transformació del negoci que els exigeix el món globalitzat i interconnectat a través de les noves tecnologies de la informació, i una altra de ben diferent, el canvi radical que els demana la seva pròpia -i maltractada- essència de servei a aquella ciutadania a qui ha anat expulsant de la vida política.

Perquè en Fuentes ens els compara amb discogràfiques, botigues de roba i grans magatzems. Res a dir-hi en la concepció empresarial. Però els mitjans de comunicació de masses són molt més, i aquest “molt més” és el compliment constant i estricte d’una funció de servei públic indissociable d’una democràcia representativa i equiparable a la dels partits polítics, a la dels diputats, a la dels alcaldes… El reconeixement de la part de responsabilitat que pertoca als mitjans en la greu i perllongada crisi de confiança de la ciutadania ha estat, aquest sí, un enorme i absolut buit.

¿Hem tingut alguna vegada un debat obert sobre la mena de mitjans de comunicació que requereix una societat -dita- democràtica, més enllà de superficials discussions sobre la tele-porqueria? En algun moment del nostre jove caminar democràtic, les ments pensants dels grans mitjans -imaginem que n’hi ha- han arribat a reflexionar sobre el dany social irreparable que provoca la perpetuació d’algunes perverses rutines informatives? Per exemple, la seva amanida funció taquigràfica de les notes de premsa dels partits, o la participació obedient en rodes de premsa sense dret a preguntes o en el creuament de declaracions polítiques buides de contingut? Algun comentari sobre el fet que no hi ha democràcia amb un periodisme d’investigació quasi extint? I algun altre sobre la més que probable incompatibilitat entre relatar la vida política i participar de la mateixa, alineant-se amb un o altre bàndol? Alguna reflexió al voltant del possible caràcter maligne de la repetida fórmula de tertúlies radiofòniques o televisives, tan sucoses empresarialment com allunyades del planeta Terra? Què tal plantejar-se, per exemple, abolir la figura del tertulià quasi vitalici, igual que ara exigim rotació i límit en els càrrecs públics? I què tal, repensar-ne el model, tot encarant-lo a un contrast de parers contraposats d’experts en cada matèria i no a un anàlisi de l’actualitat basat en el model “tothom parla de tot en sàpiga més, menys o gens”?

Són algunes de les qüestions que em vénen al cap i que exposo així, a raig i desendreçadament. Han passat quasi quaranta anys des de la mort del dictador i encara ens trobem sota els efectes d’aquell pacte de molt mínims a què van arribar els anomenats pares -no hi havia mares- de la Constitució. Un pacte que va dibuixar amb precisió a què es limitaria -i a través de què- la nostra participació en la vida política, quina funció tindrien i a qui -i de quina manera- rendirien comptes els nostres representants, i també, és clar, quins instruments tindríem a l’abast per accedir al coneixement rigorós de l’acció política que ha de permetre el posterior i lliure procés de deliberació i d’elecció.

Com deia Enric Hernàndez, ens trobem probablement a les albors d’una segona trancisió, a les albors de plantejar-nos altre cop si és suficient una reforma o cal directament una ruptura amb el règim vigent. Seria bo que en el procés de reflexió no oblidéssim, però, cap de les eines que, alhora, el defineixen i el fan funcionar -o disfuncionar-. Ens queda un llarg camí per recórrer en la recuperació de la confiança ciutadana, i aquest camí passa inexorablement per un repensament profund de tots i cadascun dels elements que intervenen en el procés de la gestió del bé comú: dels que en són part activa (partits polítics, diputats, governants), també dels que hem estat educats en la passivitat (els ciutadans), així com dels principals observadors, fiscalitzadors i transmissors de l’acció pública (els mitjans, objecte d’estudi preeminent d’aquest blog).

El dimarts 12 de febrer es va produir un gravíssim autoatemptat democràtic en el Congrés dels Diputats espanyol. Des del final del règim franquista, però, els atemptats a la democràcia perpetrats pels propis instruments democràtics -alguns de més visibles, d’altres de més subtils i quasi imperceptibles- han estat el pa nostre de cada dia.

Si hem de repensar, recuperar, actualitzar o “resetejar” la democràcia no pot quedar ni un sol dels elements integrants del cercle pervers que l’ha podrit sense estudiar. Per sort, sembla que poc a poc els agents del cercle s’animen a entonar el necessari mea culpa previ a qualsevol regeneració. Tots? Tots, no! Alguns encara s’hi resisteixen i prefereixen abordar l’anàlisi de la malèvola i viciosa representació de la democràcia des de la posició externa i virginal que mai a la vida no han ocupat.

El rei de la jungla

Ja ho tenim aquí. No ho han pogut evitar ni l’habitual prudència -o apatia- mediàtica ni l’abús en la reclamació de la presumpció d’innocència exercida tant des de la classe política com des de tertúlies o tribunes d’opinió. A dia d’avui, la percepció de la ciutadania és que la corrupció és un mal que afecta ja de manera general la nostra cosa pública, per a sorpresa -qui sap?- d’aquells mexicans que, exorcitant amb humor les seves pròpies misèries, s’enorgullien de ser el segon país més corrupte del món després d’haver subornat el primer per no liderar-ne la llista.

La via judicial va fent -o se suposa que fa- el seu camí particular en cadascun dels casos destapats i els partits polítics reaccionen de manera -essent molt benèvols- contradictòria: amb declaracions que apuntarien a la voluntat de cerca d’una major transparència en la gestió pública i, alhora, amb gestos poc comprensibles d’atribució de més -i més visibles- responsabilitats als subjectes relacionats amb les respectives trames.

La percepció ciutadana ha anat fent també camí. I, com dèiem, ja hores d’ara, la idea d’una corrupció de caràcter estructural s’ha escampat amb tota la cruesa entre els homes i les dones d’aquest país, independentment d’edat, ideologia, situació laboral o classe social. Transversalitat, doncs, en una ciutadania que percebria que l’edifici de la gestió pública descansa sobre un formigó afeblit per ciment aluminós.

Cap a l’extermini de la democràcia representativa?

Dos articles publicats la darrera setmana per El País alertaven sobre el risc que la potent desafecció que regna en la nostra societat respecte dels nostres representants no comporti cap procés de reflexió sobre el grau de corresponsabilització ciutadana ni sobre la crisi que afecta la societat en el seu conjunt i que, en conseqüència, acabi derivant en una simple i perillosa voluntat d’extermini de la política i de les eines de representació.

Per paradoxal que ens pugui semblar, Daniel Innerarity insistia a “Elogio y desprecio de la clase política” en la necessitat de comptar, ara més que mai, amb robustos instruments de mediació. Paradoxal perquè aquest missatge -del tot coherent amb la línia de pensament de l’autor- arriba en el moment en què conflueixen dues exteses percepcions: la del dany estructural en l’edifici de l’administració del bé comú que esmentàvem a l’inici amb la de la creixent potestat individual per emetre escrutini de gestió i vot sobre cadascuna de les qüestions que ens afecten de manera pública, continuada, directa:

Una cosa es introducir procedimientos para contrastar la voluntad popular o para impedir que los representantes se eternicen —participación, rotación en los cargos, prohibir la reelección— y otra pretender una superación de la democracia representativa.

En una entrevista que va fer-li fa dos anys el diari Ara i que vaig analitzar aleshores en aquest post, Innerarity ja advertia dels efectes perniciosos de la convergència entre profunda crisi dels instruments de mediació entre individuu i col·lectivitat i la popularització d’una “certa utopia de la desintermediació”:

(…) [a partits polítics i periodistes] els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Fixem-nos amb la idea central d’Innerarity. Es tracta d’una alerta que carrega una doble amenaça per a l’edifici del bé col·lectiu: d’una banda, la pròpia naturalesa del subjecte amenaçador (la lluita per un interès comú basat en quelcom tan individual i emocional com el desig); i de l’altra, l’acció “sense quarter” de l’espècie intimidadora (no es parla de millora a partir de la combinació d’elements positius d’ambdós models sinó directament de relleu o de superació de la democràcia representativa).

Al neguit del pensador basc s’hi sumava Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona, en una altra peça del principal rotatiu de PRISA. Sense mitigar la gravetat de les accions fraudulentes comeses pels nostres representants en l’exercici de la gestió del bé públic, a “¿Nos merecemos estos políticos?”, Cruz perseverava no només en la idea de corresponsabilització social ja apuntada per Innerarity, sinó també en la necessitat que la ciutadania superi la fiscalització de l’acció política i la queixa passiva i prengui les regnes del procés de regeneració democràtica exigit, amb les conseqüències, és clar, que això comporta:

(…) postular el abandono de la condición de meros espectadores de la política y reivindicar como propias determinadas iniciativas surgidas de manera espontánea desde la misma sociedad (llámese 15-M, movimiento antidesahucio o como se quiera) es vinculante. De obrar en consecuencia, estaríamos abandonando la antigua condición de meros reclamantes de los comportamientos de nuestros representantes para pasar a convertirnos en protagonistas, en la cuota que nos correspondiera, a los que también por tanto se les podría exigir responsabilidad.

D’una o altra manera, els dos pensadors reivindiquen que l’inequívoc signe de maduresa democràtica que duu implícita tota crítica política es tradueixi, u, en una reflexió sobre la part del pastís de mediocritat i laxitud que ens correspon, i dos, en actitud decidida i compromesa en la renovació -no demolició- de l’edifici de la democràcia representativa.

Deficiències del joc político-mediàtic

La comprensible demanda d’Innerarity i Cruz topa, però, amb un primer gran escull. La pròpia idiosincràsia del sistema democràtic espanyol -per inexistència ni previsió d’existència de mecanismes d’autoregeneració- és el que en primera instància estaria possibilitant l’arrelament de tentacions “populistes” exterminadores.

Abans d’espatllar-se llastimosament el ‘Singulars’ dedicat a les elits extractives, l’economista César Molinas va apuntar els dèficits que arrossega el sistema de representació implementat en aquest país des del pacte constitucional del 78:

manca de drenatge en el propi sistema polític. En conseqüència: (1) corrupció sempre a l’alça, per acumulació de residus tòxics no expulsats, i (2) capacitat de lideratge i preparació dels líders a la baixa gràcies a una selecció de candidats o membres de llistes electorals basada en el criteri de fidelitat, no pas de competència
partits polítics robustos amb cúpules dirigents fortíssimes, resultat del record de la fatal inestabilitat d’una II República caracteritzada per formacions polítiques febles
partits polítics no convenientment regulats, tot i ostentar el monopoli de la representació en una democràcia

Però al disseny de les línies mestres del nostre sistema polític cal afegir-li un segon i gens menyspreable escull. I és que l’exclusivitat de la representació de la veu popular en mans de partits polítics compactes i refractaris a la democràcia interna a què es referia Molinas, compta, a més, amb l’ajut impagable d’una altra de les institucions mitjanceres que es troba hores d’ara en crisi galopant: els mitjans de comunicació de masses.

Al nostre país, els mitjans massius no han sabut o volgut entendre que la mediació informativa -imprescindible en tot sistema de democràcia representativa- es basa en el compliment d’una única tasca fonamental: la revelació detallada i rigorosa a la ciutadania de la manera com els seus representants polítics gestionen -no com declaren que gestionen- voluntat delegada i confiança dipositada. Punt i final.

Enlloc d’això, per la pròpia degeneració del seguiment d’una actualitat política monopolitzada pels partits i, en menor mesura, pels agents socials, el periodisme en els mitjans massius ha renunciat a la pràctica escrutadora i ha acabat per consolidar com a model de servei a la ciutadania, la simple i rutinària confrontació de les declaracions i opinions públiques de cadascuna de les formacions polítiques.

I quan sí s’ha donat aquesta necessària tasca escodrinyadora, el criteri seguit per dur-la a terme ha estat sempre el de la llunyania ideològica amb el partit polític analitzat. Com explicava el professor en Ciència Política Lluís Orriols en l’imprescindible article “Corrupción y guerra de trincheras mediática”, una de les lamentables característiques del model comunicatiu que s’ha desenvolupat i consolidat a l’Estat espanyol és l’elevat grau de complicitat entre partits polítics i mitjans de comunicació. Una complicitat que:

(…) tiene importantes consecuencias sobre cómo los españoles acabamos consumiendo los medios de comunicación. Y es que ante tal panorama de sectarismo mediático, es inevitable que nos aproximemos al quiosco con elevadas medidas de seguridad para evitar ser expuestos a mensajes sistemáticamente contradictorios a nuestras preferencias políticas. El resultado es que escogemos los periódicos siguiendo un estricto criterio ideológico.

Renúncia periodística és acceptar que la construcció d’una opinió pública fonamentada -que s’ha de traduir després a les urnes- pot generar-se a partir de la pràctica alienant d’un periodisme de declaracions; o que es pot generar a partir d’un periodisme d’investigació a la carta o partidista; o a partir de la més perversa de les perversions professionals, com la que es va produir el passat dissabte a la seu del PP: la recollida i posterior publicació del missatge emès pel líder polític de torn (aquell a qui confiem la funció gestora de la societat) sense passar per l’imprescindible sedàs de l’interrogatori del periodista (aquell a qui confiem la funció radiografiadora de la gestió pública):

salapremsa_comunicatRajoy_2febrer2013
Font: Raquel P. Ejerique

Deia George Orwell que “periodisme és publicar allò que algú no vol que sigui publicat i que tota la resta són relacions públiques”. Si donem per bona la sentència,  ¿a quina de les dues professions creiem que s’aproparia la imatge d’una sala de premsa plena a vessar i atenta a una mena d’holograma, per lògica, sense capacitat interactuadora?

Qui pot regnar sense contracte social?

Parlàvem que la legítima demanda de corresponsabilització social d’Innerarity i Cruz topaven amb dos grans esculls. El primer, els dèficits inherents al sistema polític espanyol, que també inclouria el sistemàtic i no innocent manteniment en l’absoluta precarietat d’òrgans de control com el Tribunal de Comptes o de la pròpia institució judicial. I el segon, la inexistència d’una acció fiscalitzadora de la gestió pública per part del teòric quart poder.

Aquests dos esculls, perniciosos per sí sols, tenen la virtut de retroalimentar-se amb virulència entre ells. I a major grau de viciositat del cercle político-mediàtic, major allunyament de la ciutadania vers els seus instruments de representació. I, en conseqüència, és clar, més adob per al terreny de la crida al desballestament de la democràcia representativa.

Així, amb les referències a la nul·la autoconsciència ciutadana i la injusta demonització de la classe política, semblaria que tant a Daniel Innerarity com a Manuel Cruz els amoïnen més els símptomes que no pas l’enfermetat. Els diversos organismes que intervenen en el procés de representació han educat la ciutadania en una participació en la vida política limitada a les conteses electorals; l’han educat en què el partit polític tancat, jeràrquic i castigador de la dissidència és la mesura de totes les coses; en què l’eternització o cooptació en els càrrecs públics és la norma, i la impunitat i immunitat en els seus delictes, el trist però inevitable pa nostre de cada dia.

Exigir, doncs, responsabilitats i una defensa aferrissada dels mediocres instruments de representació a una ciutadania a qui s’ha mantingut en l’analfabetisme polític just quan comença a despertar, resulta, si més no, poc just.

Afirmava avui mateix el Financial Times en un editorial reproduït per la majoria de mitjans del país que:

(…) gairebé totes les institucions espanyoles, des de la monarquia fins a la judicatura, mostren signes de putrefacció

En un panorama obert, doncs, de clara erosió dels pilars sobre els quals reposa l’edifici de la nostra democràcia representativa, han de ser en primera instància els protagonistes d’aquest ensorrament els qui han de prendre’n consciència i actuar conjuntament, amb contundència i celeritat per evitar que caiguem en els dominis de la jungla. Deia amb encert el propi Daniel Innerarity fa un parell d’anys que:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats.

L’alerta als ciutadans del risc de deixar-nos seduir pels discursos que animen a la destrucció dels mecanismes de representació és, vist així, molt oportuna. De fet, però, haurà de ser la pertinent regeneració i actualització d’aquests instruments de representació el que de mica en mica propicïi la recuperació de la confiança ciutadana i, amb ella, el progressiu desembruixament respecte de l’encisadora jungla.  

El que és segur és que l’habitual “millor tenir eines imperfectes que no tenir-ne cap ni una” ja no té cap justificació possible. Que en sigui en realitat només una la part d’edifici afectada per l’aluminosi és del tot irrellevant quan la ciutadania percep que és tota l’estructura la que en pateix la malaltia. Toca moure fitxa. I toca fer-ho ja, des de fora, sí, però molt especialment des de dins.

La referència d’Innerarity a la vital funció neutralitzadora d’altres poders -no electes- que desenvolupen poder polític i estat democràtic, dota d’especial gravetat les paraules pronunciades per Joan Rosell, president de la patronal CEOE, ara fa uns dies:

Si todas estas informaciones que están saliendo los últimos días son ciertas, (si) son pruebas contundentes, la verdad es que estamos ante un problema importante y con un problema de desprestigio total de la función pública

I és que, posats a fixar-nos en els símptomes, potser que no ens n’oblidéssim d’altres, tan significatius com poc cridaners: crisi (o estafa) financera venuda quasi exclusivament com a crisi del deute públic; progressiva assumpció general que ineficàcia i propensió a la immoralitat són trets inherents a la gestió pública; i més de dues dècades d’inexistència de cap contrapès a la indiscutible hegemonia del sistema capitalista.

O sistema democràtic profundament renovat on puguin lliurar pacífica batalla els dos clàssics models de societat o llei de la jungla, és a dir, zero contracte social. I sense contracte social, tant se val si els individus viuen en el plaent estat d’harmonia de Rousseau com si ho fan en permament col·lisió com postulava Hobbes. A la jungla, aquell indret on la voluntat general sucumbeix a “la dura expressió dels desitjos” que esmentava Innerarity, sembla indiscutible que de model regnant només n’hi pot haver un de sol.

Els valors de tenir valor

L’atzar ha decidit que el nou spot d’Estrella Damm on s’exprimeixen de nou les virtuts de l’estil de vida de casa nostra personificades -sembla- en el Futbol Club Barcelona i en l’esmentada cervesa, hagi coincidit amb la ressaca mediàtica de la defunció de Manuel Fraga Iribarne. No sembla que els dos temes tinguin massa punts en comú. I és cert; no en comparteixen cap ni un.

El primer equip del Barça va sortir a celebrar la tercera lliga consecutiva amb una samarreta del patrocinador que vesteix el club i que lluïa dos esplendorosos pebrots blaugranes al pit i, a l’esquena, el missatge “El valor de tenir valors”. Era la síntesi de tot el treball que la Masia ha dut a terme des de fa trenta anys no només per construir talent esportiu sinó també -i sobretot- persones humils, treballadores, respectuoses amb el rival i fermes defensores de l’esforç col·lectiu. En definitiva, l’orgull d’assolir l’èxit a través de la determinació (valor) de creure que, en la cerca de l’èxit, no tot s’hi val (valors).

Més enllà de considerar que el tema dels valors i del Barça ha assolit el màxim nivell d’explotació mediàtica possible, la nova entrega de la nissaga “mediterràniament” de la Damm (ara caracteritzada -atenció educadors!- per la pressumpta inimitabilitat dels valors) m’ha dut a fer una ullada a la mena de reaccions públiques que a Catalunya ha merescut el traspàs -no parlem de fitxatges- de l’exministre de Francisco Franco Bahamonde.

Sense dubtar de les connotacions eminentment positives del valor de tenir valors, també és possible de trobar virtuts en un ben entès exercici de bravura, coratge o valentia. No us vull confondre, però. No és aquest un al·legat a favor de la insensata gallardia o la intrepidesa irreflexiva. Però sí a favor d’un recorregut vital caracteritzat pel públic posicionament de fermesa i nul·la ambigüitat respecte d’aquelles qüestions cabdals, aquelles que no admeten paleta de grisos. D’això en resulta un pòsit indestructible de credibilitat i, al contrari del que pugui semblar, també d’incitació al diàleg i a la negociació, perquè l’interlocutor sap en tot moment de quin peu calces.

En la -envejable o no- llista del patrimoni virtuós de Catalunya i els catalans figurarien valors com l’emprenedoria, l’esforç i el treball, l’estalvi, el seny (seni, si ho llegim en castellà). Però si en prosseguíssim la relació -amb l’honrosa excepció dels milers de practicants del fet casteller- difícilment trauria el nas entre el Top 30 el valor compendiat en la fastuosa instantània dels dos pebrots.

Hi ha una imatge en blanc i negre que recordo com si fos ahir: la de la pesada llosa abatent-se sobre el Caudillo en la seva darrera residència del Valle de los Caídos. Va ser un 23 de novembre de 1975. Trenta-sis anys i escaig després, en segueixo rememorant aquells obscurs detalls. Però per molt vívida que sigui la casposa evocació, la distància que em separa d’aquell fet no admet cap discussió: gairebé quatre dècades, poc més de set lustres, tretze mil cent noranta-cinc dies. Tot i que llegit el que hem llegit i escoltat el que hem escoltat aquests darrers dies, de veritat que no ho sembla pas.

És cert que el temps transcorre inexorablement. I ho fa per a tothom. Transcorre per a les bones persones i, tot que en dubtem ben sovint, també per a les ànimes més abominables. El temps, doncs, esdevé un enorme aliat. Un aliat per a tots aquells que pretenen equiparar l’extinció de la vida humana amb l’extinció de la memòria, tots aquells que confien obertament en la infalibilitat del “passar pàgina” o del “qui dia passa any empeny”. Amb un avantatge afegit: l’aposta temporal permet l’elaboració d’un discurs ambiguu, diametralment oposat a la imatge dels dos valerosos vegetals blaugranes, i que a casa nostra coneixem com el joc “de la puta i la Ramoneta”.

L’ambigüitat, els extractes parcials i incomplets o, directament, els silencis han caracteritzat de manera majoritària les reaccions tant de les màximes autoritats com dels més populars generadors d’opinió pública del nostre país en relació a l’òbit del mai renegat falangista Manuel Fraga Iribarne.

D’inici, el Molt Honorable president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, va fer públic un comunicat en nom seu i del Govern on va definir Fraga com:

(…) un personatge important en la vida política espanyola i gallega en la segona meitat del segle XX. (…) un dels polítics actius més destacats de la història recent espanyola

En un altre comunicat públic, el també Molt Honorable expresident de la Generalitat de Catalunya, José Montilla, va sintetitzar la vida de Fraga Iribarne amb aquestes paraules:

(…) el impulso de Fraga posibilitó dotar al sistema político español de una fuerza política sólida que garantiza la alternancia y facilita la participación política propia de cualquier sistema democrático (…) Tuvo un papel clave en la definición de las nuevas reglas de juego de nuestra sociedad como ponente de la Constitución (…) La dilatada, intensa y polifacética carrera política hace imposible un balance sencillo y simplista de su trayectoria

Aquestes van ser les dues reaccions dels, respectivament, 129è i 128è presidents de la màxima institució política de tots els catalans, la mateixa institució que va presidir un altre home, el 123è, un tal Lluís Companys, afusellat pel mateix règim dins del qual Fraga va exercir càrrecs destacats des de mitjans dels anys 50 i del qual mai no en va abjurar.

Per al president del grup parlamentari de CiU al Congrés, el demòcrata-cristià Josep Antoni Duran i Lleida:

A banda de les diferències ideològiques, Manuel Fraga va ser una persona clau perquè la transició fos un èxit, més enllà del seu passat polític

I per a un dels “pares” de la Constitució Espanyola, Miquel Roca i Junyent, és millor quedar-se amb el record d’un Fraga:

(…) capaç d’arrossegar cap a la democràcia persones que s’haurien mostrat contràries a acceptar la fi de l’antic règim

Totes aquestes intervencions ens han parlat, doncs, d'”història recent espanyola”, de “més enllà del seu passat polític”, de “polifacètica carrera política”, o “d’antic règim”. No hem llegit ni sentit d’altres mots escaients: com Franco, franquisme o dictadura.

D’altres personalitats destacades del nostre panorama polític han optat pel silenci. Aquesta ha estat, per exemple, l’actitud de qui més va tenir l’oportunitat de relacionar-se institucionalment amb el Fraga “transicional” i “democràtic”: el 126è president de la Generalitat i víctima personal de la repressió franquista, Jordi Pujol i Soley. És clar que, ¿com hagués compaginat el també Molt Honorable expresident el seu -darrerament arrauxat- discurs sobiranista amb l'”obligat” retrat bonista de la figura d’un franquista autoconfés?

Però no només des del món de l’alta política i institucional del país s’ha optat per obviar el dilatat passat feixista de Fraga o pel mutis absolut. Altres veritables líders d’opinió, els que editorialitzen des de potents plataformes mediàtiques públiques i privades, aquells que haguessin pogut explicar a les seves nombroses audiències la cara de Fraga que els màxims líders polítics havien ocultat voluntàriament i maliciosa, aquells precisament també han escollit la discreció del “passar pàgina”.

Silenci en les -en altres temps- valentes portades de Manel Fuentes en la “nostra” ràdio pública. I silenci a Cal Basté en la “nostra ” (i jove) ràdio privada. Sí, silenci absolut de Jordi Basté, el mateix Basté que va considerar que el seu conegut, exesportista d’èlit i (ex?) membre de la Casa Reial, Iñaki Urdangarín, mereixia dues sentides i consecutives defenses en el seu Davantal d’El Món a RAC1.

I quan no han estat silencis han estat editorials tovetes, com la d’El Periódico, molt més que toves, com la de La Vanguardia, o articles directament lamentables com el del director d’aquest darrer rotatiu, José Antich, El papel de Fraga, on, per si algú encara en tenia dubtes, deixa ben clar quin ha estat el gran peatge de la transició espanyola, la desmemòria, cosa que ell evidentment considera un encert:

(…) muchos se han apresurado a destacar su colaboración con la dictadura franquista, en la que ocupó cargos de responsabilidad. Siendo eso cierto en su caso y en el de muchos otros, en uno y otro bando, la transición política aparcó buena parte de la historia pasada. Y quizá lo mejor es que siga siendo así.

Sort que alguns articles i posicionaments editorials que ens ha arribat de mitjans molt joves, com l’Ara, o de plataformes digitals, com Vilaweb, han ajudat a treure la sorra d’aquells aspectes malèvolament soterrats pels grans mèdia. Vicent Partal destacava en el seu editorial, per exemple, que la covardia de la nostra societat ha estat la que ha permès que Fraga no hagués de passar comptes pels seus crims; també l’historiador Josep Fontana recorda que l’exministre franquista tenia “les mans tacades de sang” en la condemna a mort de Julián Grimau. D’altres, com Xavier Montanyà, destaquen a Fraga, la mort que la impunitat va ser el gran triomf dels franquistes i que va ser acceptada submissament pels polítics de la transició, algun dels quals va protagonitzar l’escena aquí detallada:

En la primera visita oficial a Catalunya com a president de la Junta de Galícia, ell i Jordi Pujol, president de la Generalitat, van fer una ofrena floral a la tomba de Lluís Companys. Cobrien de flors els cadàvers de les víctimes per passar pàgina. Cinisme

D’altres peces que han rememorat el passat silenciat de Fraga Iribarne han estat, per exemple, la signada per David Fernández a la Directa, o la que repassa els punts foscos de la seva vida a través de cinc cançons, article de Roger Palà, la que desmitifica la llei Fraga (la llei de premsa i impremta de 1966), de Teresa Ferré, o l’anàlisi de la sociòloga Marta Rovira-Martínez on conclou que, amb els homenatges -també institucionals- concedits a la figura de Fraga:

(…) El franquisme ha estat legitimat, definitivament, en la memòria oficial d’Espanya.

La xarxa ha estat, doncs, el reducte de la memòria, el reducte dels pebrots mostrats per l’exitosa samarreta blaugrana de l’any passat. Se’ns dirà que no té cap mèrit el valor exercit des de posicions poc comprometedores; se’ns dirà també que tant les màximes autoritats polítiques i institucionals com les potents plataformes mediàtiques han d’actuar amb responsabilitat, moderació, tot afavorint la convivència ciutadana. Evidentment no és el mateix ni el to no podrà mai ser el mateix.

Però aquells que s’omplen la boca de ser els legítims representants de la sobirana popular, aquells que es diuen garants de l’actual sistema democràtic i en lloen tothora les bondats i les virtuts, són els primers que haurien d’explicar a la ciutadania -en gran part oblidadissa o directament desconeixedora- el sistema que va imperar a l’Estat espanyol durant gairebé quaranta anys i del qual el recentment traspassat Manuel Fraga Iribarne en va ser digna i insigne figura.