Tot per un clic a La Vanguardia.com

De vegades hi ha circumstàncies que t’obliguen a actuar d’urgència. Els que heu navegat amb anterioritat per aquest blog haureu comprovat que habitualment els meus posts no vénen marcats estrictament pels ritmes que imposa l’actualitat de l’agenda mediàtica ni són causats per un sobtat i arrauxat impuls. Avui, però, en faré una excepció.

Aproximadament a les 11 d’aquest matí, l’edició digital de La Vanguardia adreçava als gairebé 67.000 seguidors del twitter la següent piulada:

Muere abatido en Siria el prestigioso periodista del @nytimes Anthony Sahid bit.ly/zBCQuR

Quan passant el ratolí per sobre de l’enllaç insertat per La Vanguardia en veieu l’URL comprovareu que la notícia ha estat arxivada a la secció d’internacional i amb un titular que, tot i ser diferent, conserva la seva essència: el fet que un prestigiós periodista ha estat abatut a Síria (és de suposar que en els combats que hi tenen lloc):

 http://www.lavanguardia.com/internacional/20120217/54255978298/muere-abatido-en-siria-un-premiado-periodista-de-estados-unidos.html

Tot canvia, però, quan decideixes clicar l’enllaç proporcionat. Aquests que us exposo són el títol i el subtítol de la informació inserida per La Vanguardia.com:

ANTHONY SAHID

Muere en Siria un premiado periodista de Estados Unidos

Las tropas del régimen del presidente Asad desoyen la resolución de condena de la ONU y siguen con las masacres en diversas ciudades

Com veiem, la paraula clau de la notícia de La Vanguardia pateix aquí una misteriosa desaparició. Ni rastre del més que descriptiu participi “abatut” ni rastre tampoc de l’especificació de la causa del decés ni en el titular ni el subtítol. L’interrogant irresolt obliga a cercar la resposta en el cos de la informació. La solució, en el segon paràgraf:

Al parecer Shaid se encontraba viajando de regreso a Turquía cuando sufrió un ataque de asma.

Dit d’altra manera, informació maliciosament falsa la proporcionada per La Vanguardia via twitter.

Però fem una ullada a tot el cos de la notícia. Aquest és el text sencer (sense títol ni subtítol) de la informació que prové de l’agència alemanya de notícies DPA i que ens proporciona La Vanguardia:

Internacional | 17/02/2012 – 10:47h

Damasco/Estambul, 17 feb (dpa) – El periodista estadounidense Anthony Sahid, de 43 años y varias veces premiado por su información sobre Cercano Oriente, murió en Siria, donde preparaba un reportaje para el “The New York Times”, diario para el que trabajaba desde 2009, informa la agencia de noticias DPA.

Al parecer Shaid se encontraba viajando de regreso a Turquía cuando sufrió un ataque de asma.

El fotógrafo Tyler Hicks, que le acompañaba, llevó el cadáver de su colega hasta la frontera con Turquía. Shahid y Hicks entraron sin premiso del gobierno de Damasco en el país y viajaron desde Turquía, para informar de las actividades de los desertores.

En ocasiones viajaban a pie, a veces a caballo por las montañas fronterizas. Shahid, un estadounidense de raíces libanesas, estaba considerado uno de los mejores periodistas especializados en Cercano Oriente en lengua inglesa. Por sus informaciones sobre Irak tras la invasión de Estados Unidos fue distinguido en dos ocasiones con el premio Pulitzer.

El año pasado, él y tres de sus colegas cayeron en manos de la tropas leales a Muamar al Gadafi en Libia y tras varios días capturados y sufriendo maltrato fueron liberados.

El régimen desoye la resolución de la ONU y sigue la represión

Indiferentes a la condena al régimen por parte de la Asamblea General de la ONU, las tropas sirias prosiguieron hoy su ataque contra los bastiones de protestas y, según los activistas, atacaron la ciudad de Homs con fuego de artillería, informa DPA.

En la provincia de Deir as Sour se han registrado combates entre el Ejército y dos grupos de desertores. Un miembro de las fuerzas de seguridad fue abatido, según la fuentes.

Un joven civil murió en un control de carreteras por disparos. Para el hoy por la tarde (local) está previsto que de nuevo se realicen protestas masivas bajo el lema “resistencia del pueblo”.

El lema de la convocatoria da la idea de que el movimiento de protestas, en vista de la falta de apoyo por parte de la comunidad internacional, quiere ser más fuerte que la resistencia armada.

La Asamblea General de la ONU condenó el jueves la violencia continua por parte del régimen desde marzo de 2011. No se trata más que de un acto simbólico, pues las medidas de presión sólo pueden ser adoptadas por el Consejo de Seguridad, donde hasta la fecha China y Rusia han ejercido su derecho a veto en este asunto.

Vista la primera estafa als milers de seguidors de @LaVanguardia és obvi que creix l’interès en furgar una mica més en la notícia. Primer de tot, una qüestió fonamental: la identitat del periodista mort. Segons La Vanguardia, el prestigiós professional del The New York Times es diu Anthony Sahid, però com podrem comprovar en un veloç accés al seu propi web aquest resulta no ser el seu veritable nom.

Desemmascarada la complicada incògnita i acordat definitivament que el periodista mort a Síria s’anomenava Anthony Shadid, comprovarem que el qui per a La Vanguardia era Sahid tant en el tweet com en el primer paràgraf de la notícia, passa a anomenar-se Shaid en el segon i Shahid a partir del tercer paràgraf. Tot i que no devien quedar massa més combinacions possibles, cap de les formes que adopta el cognom del malaurat periodista en l’edició digital del centenari diari del Grupo Godó no es correspon amb la realitat.

Estafa i error per triplicat a banda, abordem la darrera qüestió de la sucosa informació (si és que, hores d’ara, podem seguir anomenant-la informació): què hauria empès als responsables de l’edició digital de La Vanguardia a convertir dues notícies inconnexes en una de sola?

D’acord, segons sembla, Anthony Shadid estava preparant un reportatge per al The New York Times sobre tot el que darrerament està succeint a Síria, però de la simple lectura de la peça deduïm que, primer, la mort no només no hauria estat violenta sinó que semblaria haver-se ocasionat per un brot agut d’una malaltia crònica i, segon, aquesta es produeix en un desplaçament i succeeix a Síria com podia haver-ho fet a Turquia, destí final -semblaria- del viatge.

Imagino, però, que per als responsables del portal de La Vanguardia aquesta mort no era prou glamurosa per a un doble premi Pulitzer. O potser la notícia en sí no era prou atractiva com perquè se li concedís el premi de la repercurssió mediàtica en solitari i creguessin que mereixia ser inclosa en un paquet informatiu d’extrema actualitat com són els esdeveniments de Síria. O potser, qui sap?, potser la fi justifica els mitjans i de vegades ja està bé que pugui planar el dubte de si un règim mediàticament abjecte ha comès un altre crim horripilant. O potser…

Massa ‘potsers’, massa errors provocats per la immediatesa, massa males arts, massa ‘masses’ a La Vanguardia.com.

El que sí que no admet cap mena de dubte és la total intencionalitat de La Vanguardia en la cerca imperiosa d’aquell clic automàtic i irreflexiu dels seus 67.000 followers a partir d’un redactat voluntàriament fals en un tweet que, ara, després de conèixer a fons la notícia, tinc el gust de recordar:

Muere abatido en Siria el prestigioso periodista del @nytimes Anthony Sahid bit.ly/zBCQuR

Tant de bo pogués afirmar amb rotunditat que aquesta particular visió de l’exercici periodístic és una excepció en aquest diari digital.

————————————————————————————–

NOTA: insereixo a sota l’enllaç a la mateixa notícia proporcionada per altres tres rotatius de renom i que no han caigut en les males pràctiques del diari del Grupo Godó. Els tres, amb més o menys intensitat, parlen exclusivament del personatge, de la seva biografia, i en cap cas no ens hi actualitzen les darreres maldats del règim d’Assad. També és interessant tenir en compte que El País publica la informació en l’apartat ‘Cultura’ i que El Mundo ho fa en la secció de comunicació ‘Medios’. Quant al tercer mitjà, The Guardian, veureu que s’hi explica amb més detall la malaltia crònica que patia el periodista:

El País: Muere Anthony Shadid, periodista dos veces ganador del premio Pulitzer

El Mundo: Fallece el galardonado periodista estadounidense Anthony Shadid

The Guardian: Anthony Shadid, New York Times reporter, dies in Syria

Anuncis

Mort o assassinat

Dia sí dia també, som testimonis de com la crisi estructural que afecta els mitjans de comunicació està acabant amb la vida, en especial, de rotatius i d’altres mitjans impresos i, de retruc, amb la feina de nombrosos professionals. Vivim un moment crucial en la història de la comunicació massiva i, tot i les moltes neurones gastades en la cerca de com rendibilitzar el negoci en la nova era tecnològica, ara per ara els pals de céc dominen la partida.

Però sobre el futur de la informació -millor dit, sobre el consum d’informació- sí que sabem del cert una cosa (perquè, de fet, ja l’estem vivint en l’actualitat): la paciència i la calma en el consumidor simplement han deixat d’existir. L’adaptació forçosa del diari tradicional a les regles de joc que marcava internet els va fer entrar en una progressiva i irreflexiva espiral de difusió de la informació sobre la base de la lluita contra el rellotge. El resultat?: notícies fast food de contingut pobre que provoquen l’habituació de l’audiència, u, a viure en un món de titulars, i dos, a enganxar-se a conèixer a l’instant la novetat.

Paral·lelament, la irreflexiva batalla dels gestors de la premsa tradicional per guanyar la cursa d’internet està comportant, no tant, la desintoxicació de l’audiència avesada al consum d’informació contextualitzada que proporciona el diari tradicional (d’altra banda, poc nombrosa al nostre país), com sobretot la irreparable desconnexió de les noves generacions respecte als guanys -en termes de comprensió de la notícia- que es poden obtenir amb l’assossegada lectura del que va passar ahir.

Però a banda dels directament afectats per aquesta reestructuració del panorama mediàtic -periodistes, d’una banda, i grups de comunicació, de l’altra- no sembla que la ciutadania sigui conscient de la gravetat del moment en què ens trobem. Perquè, independentment de com s’ho acabin manegant els pocs grups mediàtics que sobrevisquin a la crisi per fer seguir rajant la mamella de la comunicació, de perseverar en aquesta dinàmica de producció industrial de notícies escarides, simples i farcides de blancs o negres, el procés d’infantilització i idiotització social serà -si no ho és ja- irreversible.

El titular-notícia

Acceptem d’inici que el nostre futur és viure en un món no cromàtic i conèixer-lo a través d’un titular. Fem-nos-en ara a la idea, per no decebre’ns més endavant. Si ha de ser així, si el coneixement del que ens envolta més i del que ens envolta menys s’ha de basar en la captació visual o auditiva d’un missatge comprimit de vida curta, caldrà que excel·lim en la tasca de precisa condensació del contingut vital de la informació. Tota escola de periodisme t’explica la importància de redactar un bon titular; d’ara endavant, però, aquest fet esdevindrà transcendental.

Ahir mateix ens assabentàvem del nou assassinat d’un científic nuclear iranià per mitjà d’una bomba adosada al seu vehicle (el quart en dos anys). La notícia no aterrava en terreny erm. Fa poc més de trenta dies, les autoritats iranianes exhibien l’avió espia dels Estats Units derribat en el seu territori; el passat 5 de gener sabíem de l’augment de la tensió al Golf Pèrsic entre els dos països; i fa tan sols tres dies, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica assegurava que Pèrsia ja enriquia urani al 20% de puresa.

Amb tot aquest context que recorda els temps de la guerra freda entre els EUA i la Unió Soviètica, aquests que segueixen van ser els titulars de la notícia de l’assassinat del científic en els principals diaris digitals, exposat per ordre cronològic segons l’hora de publicació:

La Vanguardia: Explota un coche bomba frente una universidad en Teherán (Agència EFE, 8:04)

El Mundo: Muere en un atentado un científico iraní que trabajaba en una instalación nuclear (Agència EFE, 8:12)

Público: Una bomba lapa mata a un científico nuclear iraní (Redacció, actualitzada a 21:41 però publicada originalment a les 8:32 amb un altre titular i font: “Muere un científico nuclear iraní en un atentado en Teherán” (Agència EFE)

Ara: Un científic nuclear mor en explotar una bomba adossada al seu cotxe, a Teheran (Agència EFE, 9:27)

El País: Un científico nuclear iraní muere en un atentado con bomba en Teherán (crònica de la corresponsal, 9:40)

El Periódico de Catalunya: Un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran (Agències, actualitzada a 19:09 però publicada abans de les 10:00)

El Punt Avui: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear (Agències, 20:08)

Com podem comprovar, amb l’excepció de la informació proporcionada pel diari El País, la resta de peces periodístiques provenen d’agència, bàsicament d’EFE, la principal agència de notícies espanyola. Observem també que tots els mitjans esmentats publiquen la notícia a primeres hores del matí, és a dir, poc després de conèixer la informació a través d’agència, excepte El Punt Avui, que ho fa amb dotze hores de retard respecte de La Vanguardia, el primer digital dels analitzats en publicar-la.

Entrant en el detall de les informacions ens adonarem que, llevat de les publicades per La VanguardiaEl Punt Avui, tota la resta comparteixen titulars molt similars. En destaquen els termes “científic”, “nuclear”, “iranià”, “morir” i “Teheran” i, en menor grau, “atemptat” i “bomba” (cal que ens fixem en el titular original de Público, no en l’actualitzat posteriorment).

En aquest context d’unanimitat resulta desconcertant la informació publicada pel mitjà més matiner, La Vanguardia. En el titular emprat pel centenari rotatiu destaca l’absència total de bona part dels elements veritablement noticiables, és a dir, del resultat de l’explosió del cotxe bomba (l’assassinat) i la descripció imprescindible de la víctima (científic nuclear), ambdós fets coneguts per La Vanguardia, tal com s’evidencia en la lectura de la notícia.

Es podria argüir que la pressa en publicar la informació recent sortida del forn de l’Agència EFE hauria comportat una menor reflexió en l’elaboració de la notícia i, conseqüentment, un oblit dels més bàsics principis de la redacció periodística. Però tenint en compte que tant La Vanguardia, com El Mundo i el diari ARA fan un magnífic copy+paste del teletip d’agència (feu-ne la comprovació amb la lectura de les tres), és lògic pensar que el titular també coincidiria en els tres casos, per tant, que també es reproduiria més o menys literalment el titular provinent d’EFE.

Tot i la urgència en la publicació de la informació, però, La Vanguardia no només modifica el titular d’agència (pràctica habitual per dotar la peça d’aparent originalitat) sinó que el desanaturalitza de tal manera que no permet adonar-nos de la seva magnitud fins que no anem al detall de la notícia, que és on:

  • se’ns informa que la bomba ha provocat la mort d’un iranià (subtítol)
  • se’ns explica que el mort resulta ser un científic nuclear (primer paràgraf del cos de la notícia)

Les estranyes raons que poden ocultar-se en l’elaboració d’un titular tan poc informatiu com aquest no les abordaré en aquest post. Quedi constància, però, que és obvi que el seu redactat o bé és el resultat d’una inepta tasca professional -de ben segur que no- o precisament tot el contrari, una intel·ligent forma de construir un missatge neutre i poc clar, per tant, voluntàriament desinformatiu.

La intenció d’aquesta primera entrada del blog del 2012 era una altra. Era la d’endinsar-nos en els actuals -i amb tota seguretat futurs- trets característics del consum massiu de la informació, en especial, la immediatesa, la impaciència i la hiperactivitat que facilita la xarxa. I en conseqüència, tal com dèiem a l’inici, en la necessitat de construir des de les diverses plataformes comunicatives missatges cada cop més sintètics i atractius però alhora carregats com mai de contingut informatiu. Dit de manera barroera, de bastir una mena de titular-notícia.

Titular ambiguu i neutre, desinformació

L’assassinat de Mustafa Ahmadi Roshan -així es deia el científic nuclear iranià- serveix al propòsit d’aquest post. Més enllà de l’exemple exagerat de La Vanguardia ja esmentat, les notícies de primera hora penjades en els respectius portals dels mitjans analitzats tampoc s’aproximarien a aquesta idea de condensar tota la informació essencial en un titular breu però potent.

I és que tots els titulars sense excepció -repeteixo, basats de manera més o menys directa en notes d’agència- opten per inserir un verb (“morir”) que proporciona no només un sentit més passiu al resultat fatal de l’atemptat sinó també -i sobretot- certa confusió. Afirmar que “un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran” pot fer emergir el dubte de si la víctima era o no l’objectiu de l’acció assessina. Per contra, un titular del tipus “assassinat un científic nuclear iranià (en un atemptat) a Teheran” ja evita tota possible ambigüitat. El primer titular no és precís; el darrer, és categòric. Traduït: en un món de consum veloç de l’actualitat, el segon titular és l’únic que veritablement informa.

D’altra banda, tenint en compte el terreny a bastament abonat de les tensions en augment del triangle crític Estats Units-Iran-Israel, no és en cap cas de rebut que tots aquests titulars matiners no facin cap referència a la pressumpta autoria dels serveis secrets israelians. Repeteixo, no era un tema nou; ja hi havia hagut tres assassinats i ja se n’havia parlat d’aquestes sospites i acusacions directes del govern iranià.

Sense anar més lluny, Antonio Caño ens oferia el passat 7 de desembre una interessant peça a El País, La guerra secreta contra Irán, on s’abordaven els diversos moviments en territori persa tant de la CIA com del Mossad. Ricardo Mir, d’El Periódico, afirmava dos dies més tard a L’espionatge d’EUA i Israel assetja el règim iranià que “assassinats i sabotatges formen part d’una estudiada guerra encoberta”. I també des de La Vanguardia, el 13 de desembre signava Marina Meseguer un altre interessant reportatge sobre el tema: La guerra contra el programa nuclear iraní ya ha empezado.

En els esmentats titulars, en canvi, cap mínima referència a aquest context de conflicte encobert, d’espionatge a gran escala, de guerra “freda”. Se’ns dirà, potser, que l’acusació de l’autoria israeliana de l’atemptat prové de les fonts informatives oficials del govern iranià i que, per tant, en un exercici de rigor periodístic, no s’ha de fer constar en l’element més impactant de la notícia. Potser sí, potser no. En tot cas, no està de més recordar que mai no s’ha filat tan prim a l’hora de difondre les “veritats” informatives oficials de la Casa Blanca o del govern hebreu, tampoc en titulars de grans caràcters.

Com dèiem abans, per tant, en el món del consum d’informació a alta velocitat, també l’excessiva neutralitat i descontextualització en el titular de la notícia equivaldria a desinformació. Voluntària? Involuntària? Deixem treballar el dubte.

De tots els titulars analitzats, el que millor passaria la prova de la qualitat d’informació és el que ens va proporcionar El Punt Avui, l’únic de tots els digitals que (qui sap, si per manca de mitjans*), no va córrer en la difusió de la notícia: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear. Aquí no ha mort ningú com a conseqüència d’un atemptat; aquí la víctima ha estat assassinada. I aquí no se’n desconeix la possible autoria; aquí se’ns parla d’un responsable concret: que és pressumpte?, sí; acusat injustament?, potser també; però conegut al cap i a la fi.

És cert que alguns d’aquests mitjans ja ens han ofert hores després una crònica molt més contextualitzada i pausada de l’assassinat d’ahir. És el cas, per exemple, del reportatge Una ristra de asesinatos con un objetivo bien definido, de la corresponsal d’El País a l’Iran, Ángeles Espinosa, o Guerra bruta contra el programa nuclear iranià de la periodista del diari Ara, Cristina Mas.

Amb tot, en un panorama mediàtic futur que difícilment deixarà de caracteritzar-se pel constant bombardeig de bits d’informació de vida efímera, i on les peces periodístiques de fons seran matèria d’estudi només pels consumidors molt interessats, caldrà que les rutines periodístiques incloguin el treball de construir, especialment en la notícia pura i dura, un titular, per sí sol, poderosament informatiu.

Sempre, és clar, que l’objectiu segueixi essent el d’informar.

* el meu suport als treballadors del grup en crisi Hermes

Pay-per-read

Fa poques setmanes rebíem la notícia que un dels diaris emblemàtics a nivell internacional, The New York Times, havia decidit seguir els passos del Times britànic i apostar per una política de subscripcions en la seva edició digital. El lliure accés a tots els continguts digitals d’aquestes dues importants capçaleres d’informació generalista ha estat suprimit, doncs, de manera definitiva. Amb diferències, però. Mentre que el Times permet l’opció d’un passi de 24 hores per 1 lliura o la subscripció fixa per 2 lliures la setmana, el diari nord-americà permet 20 visualitzacions gratuïtes cada mes.

Durant la dècada dels 90 tots els rotatius tradicionals van anar donant sortida a unes incipients edicions digitals gairebé de manera irreflexiva, sense saber massa bé cap a on portaria tot plegat. El tren d’internet arribava d’aquesta forma a les redaccions d’aquest clàssic mitjà del treball periodístic. I aquest era un tren que no es podia deixar passar, tot i les moltes incògnites que obria tant des del punt de vista empresarial com en relació a les modificacions que podria comportar en les pròpies rutines de treball. Des d’aleshores, i en format majoritàriament gratuït, la informació que hem anat rebent en pantalla ha anat augmentant en quantitat i en complexitat alhora que s’incrementava de manera exponencial el nombre de visites, fins al punt que, hores d’ara, podem parlar ja d’audiències milionàries en qualsevol de les edicions digitals de les principals capçaleres mentre que es generalitza la davallada (o com a molt, el manteniment) en la quantitat de lectors de les respectives edicions impreses.

En aquests moments, els diaris, que -amb més o menys seriositat i rigor- centren els seus esforços exclusivament en el món de la informació, es troben que els ingressos tant per venda de l’edició impresa com per publicitat han anat baixant en els darrers anys fins al punt de veure’s insostenible l’actual model. Com diu la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, a Alguien paga por el acceso gratuito:

(…) a día de hoy las ediciones digitales de los grandes diarios se financian en su mayor parte gracias a los ingresos procedentes de la edición impresa, es decir, de la venta en quiosco y de la publicidad. Aunque crecientes, los ingresos por publicidad en las ediciones digitales están lejos de poder sostener un modelo que garantice el nivel de calidad alcanzado.

Alguns mitjans, com deia al començament, ja han optat per diferents mesures de pagar per llegir. No hauria de ser una mesura extranya per a la premsa escrita; al capdavall, des dels seus temps d’expansió durant el segle XIX, el diari ha necessitat sempre de la complicitat econòmica d’un lector que o bé ha hagut de pagar per l’exemplar que volia llegir o bé s’hi ha subscrit per tal de rebre’l de manera periòdica al seu domicili.

En el segle d’internet, però, limitar la lliure lectura de les informacions en pantalla no és una opció tan senzilla. ¿Com podria ser-ho quan l’empresari de premsa és conscient que amb el tancament de l’aixeta guanyarà uns quants milers de subscriptors, sí, però perdrà a l’instant milions de lectors i, per tant, capacitat d’influir massivament en l’opinió pública mundial? Pérez Oliva ho sintetitza a la perfecció:

El problema es que establecer barreras de pago en la edición digital comporta la pérdida automática de audiencia a través de Internet. Y en el mundo que viene, no estar en Internet puede significar simplemente dejar de ser. O al menos, dejar de ser relevante.

Podria donar la sensació que l’exemple iniciat pels influents diaris The Times i The New York Times serà l’espurna de la generalització immediata d’un o altre model de pagament en la resta dels grans mitjans de comunicació escrits. És probable que així sigui a mitjà termini. De moment, però, m’inclino més a creure en la generalització d’una mirada atenta a l’evolució de la rendibilitat d’ambdues experiències abans d’adoptar una decisió definitiva. No hi ha dubte que les dues capçaleres anglosaxones han avantposat la possibilitat de situar-se de manera privilegiada en una cursa que d’una o altra manera tots els diaris hauran de córrer per sobre del risc imminent de pèrdua de lectors que la mesura els haurà comportat.

I és que el risc és realment molt evident. La xarxa ha permès la instauració d’uns hàbits massius de consum del producte informatiu que no havien existit mai en el passat. Això ho sabem aquells que hem crescut en l’era pre-internet: els que afirmaven ser lectors asiduus d’algun diari no eren una gran majoria aleshores, i encara n’eren molts menys els que deien fullejar diversos rotatius amb l’objectiu de cercar la “veritat” en la diversitat. L’existència d’un preu en un producte no essencial en limitava òbviament el consum. Ara, però, tota la informació -ja no la d’aquell mitjà amb el qual et pots sentir més identificat sinó la que emana de les més diverses tendències- és a l’abast de pràcticament tothom en el món occidental. La immediatesa i la gratuïtat de cada clic han conduït a les milionàries xifres de lectors de què gaudeixen les edicions digitals dels grans mitjans de comunicació escrits.

Perquè parlem de lectors, és així? O més aviat, hauríem de parlar de visitadors? Potser és aquí finalment on trobem la mare dels ous, és a dir, no tant en la quantitat com en la qualitat d’aquells que accedeixen als continguts del teu mitjà. Mesurar la influència real que tenen els textos treballats a les redaccions en un bast magma d’accesos gratuïts executats no és tasca senzilla. En canvi, deixant de banda els evidents beneficis econòmics, la subscripció genèrica a un mitjà de comunicació o, millor encara, la subscripció a un article concret de qualsevol mèdia t’assegura interès allà on abans podia haver-hi només un fortuït clic de caducitat instantània.

La combinació d’aquests dos elements és probablement el que les edicions digitals dels principals mitjans de comunicació escrits d’arreu assajaran en un futur proper; és a dir, la cerca de la sostenibilitat econòmica del propi portal digital per una banda i, de l’altra, l’expansió de la seva influència en una opinió pública de qualitat també a la xarxa.

De fet, d’aquí a pocs dies sembla que tindrem a Europa l’establiment d’un model de pagament diferenciat del que han seguit els dos diaris a què he fet referència a l’inici del post. Segons escribia Albert Cuesta al diria Ara, a partir del proper dilluns 2 de maig, les nou principals edicions digitals d’Eslovàquia adoptaran una plataforma comuna de cobrament amb la qual per menys de 3 euros al mes el lector podrà consultar-les sense límit (veure A Eslovàquia totes les notícies es paguen). El 70% de la quantitat recaptada se la  repartiran els diferents editors segons el temps de visita que hagin aconseguit els respectius portals. Segons Cuesta, l’èxit d’aquesta fòrmula d’assumpció comuna de riscos podria ser adoptada en d’altres indrets del continent:

Tres dels diaris ja havien intentat, sense èxit, cobrar pel seu compte. Ara ho tornen a provar amb aquest nou teló d’acer digital, el primer del món que amagarà la majoria de les grans publicacions en un mateix idioma. Per poc que els funcioni, volen exportar el model de negoci a la resta d’Europa.

Haurem d’estar atents a l’adveniment -sembla que, tard o d’hora, imparable- d’una o altra fòrmula de pagament dels continguts informatius de les principals edicions digitals d’aquí i d’arreu. Però estarem els consumidors preparats pel canvi? Perdrem l’hàbit de la consulta compulsiva de notícies a Internet? Prioritzarem la gratuïtat a la qualitat en la nostra cerca d’informació a la xarxa? O pagarem pel que els mitjans tradicionals segueixen anomenant informació rigorosa i veraç? I si és així, exigirem amb la nostra subscripció la realització d’un producte de veritat rigorós i de qualitat?

D’aquestes incògnites, així com de l’apropament a d’altres maneres més o menys rentables de fer periodisme de qualitat a la xarxa, en parlaré en una propera entrada d’aquest blog.