Temps de sobirania

Des del meu indiscutible ateisme recordo amb admiració un sermó dominical del desaparegut jesuïta basc Jon Cortina a la localitat salvadorenca de San José las Flores un mes de juliol de 1996. Era de visita a la comunitat camperola on la Marta, la meva parella des d’aleshores, havia estat treballant durant un any amb dones, criatures i mutilats de guerra poc després dels acords de pau que van posar fi al cruent conflicte civil que va devastar el país entre 1980 i 1992.

Las Flores, com popularment se’l coneix, és un dels poblets muntanyencs del departament de Chalatenango (fronterer amb Honduras) que més va patir l’embat del conflicte armat, motiu pel qual va viure un total despoblament ja en el segon any de guerra. Un lustre més tard, el 1986, el poble va ser refundat i repoblat per famílies desplaçades originàries d’altres poblacions i refugiades en campaments del FPL (Fuerzas Populares de Liberación) que van organitzar-se de manera comunal per revitalitzar-lo social i econòmicament, tot i les constants ràtzies de l’exèrcit salvadorenc. Encabada la guerra, s’hi van sumar guerrillers desmilitaritzats.

Superada l’eufòria inicial per la fi del conflicte, el dia a dia va anar introduint en la vida comunitària diversos elements pertorbadors. El principal: l’espinós repartiment de la terra. En un terreny en gran part abrupte, era a la pràctica impossible la distribució equitativa de la terra conreable, i això va generar enveges, recels o directament disputes entre els camperols.

La sobtada irrupció de l’energia elèctrica a la comunitat, per bé que pot semblar un fet anecdòtic, esdevenia també un element distorsionador. La llum significava qualitat de vida, sí, però també l’arribada d’electrodomèstics “aïlladors” com el frigorífic -avantsala del petit negoci familiar d’alimentació- o aquell televisor que, a través de la riquesa obscena, individualisme i masclime extrems de les telenoveles, era capaç de capturar l’atenció d’homes i dones que, en condicions d’igualtat i amb determinació, havien combatut l’imperialisme durant tants anys de vida guerrillera.

Sumats aquests elements a la profunda esquerda social que duu associada qualsevol guerra civil, a la manca d’expectatives i a la lògica buidor física i existencial de l’excombatent de llarga durada -en general, molt jove-, no és difícil d’entendre que s’extengués un cert desànim en la població, així com la por entre els més polititzats, la por de veure amenaçada la vida comunal i cooperativa que havien importat dels campaments de refugiats i que entre tots havien implantat amb èxit a Las Flores i a d’altres comunitats camperoles del “Frente” (Farabundo Martí de Liberación Nacional).

La meva percepció -aparentment simplista- del moment que atravessaven venia a ser la següent: “el que no ha pogut aconseguir la dreta i l’exèrcit d’El Salvador durant 12 anys, sembla estar-ho conquistant en poc temps la tele”.

Aquest és, doncs, el context en què hem de situar el sermó de Jon Cortina d’aquell diumenge de juliol del 96, una veritable plasmació pràctica de la teoria de l’alliberament vituperada per l’aleshores cardenal -ara Papa- Ratzinger. No en tinc transcripció escrita ni en recordo literalment les paraules, però en retinc perfectament a la memòria l’incansable i reiterat leitmotiv:

Només la protecció del bé comú i la lluita col·lectiva garanteixen el desenvolupament de cadascun dels membres de la comunitat en plenes condicions d’igualtat, justícia i llibertat

Sobiranies maltractades

El flamant 2013 s’ha estrenat a casa nostra amb la victòria parcial del costat fosc de la força que tots els auguris presagiaven per a la cosa pública. No n’han estat protagonistes, de moment, els esperats -que no desitjats- anuncis de noves tisorades, però sí una altra mena de contundents retallades: les infligides pels concatenats i impunes casos de frau, corrupció i finançament il·legal de partits polítics que dilapiden béns i confiança de la ciutadania per igual.

Sigui per la saturació de fets gravíssims o bé per la saturació de la paciència ciutadana, el cert és que en els darrers dies la corrupció a Catalunya i a Espanya ha assolit uns nivells acceptables de presència mediàtica, com a mínim prou acceptables com per motivar moviments públics inimaginables com el de l’auditoria interna i externa del Partit Popular que hauria ordenat el president Rajoy.

Veníem -com sabeu els qui heu llegit el darrer post- de l’insuficient i difús ressò que el pacte entre fiscal i imputats pel cas Pallerols (o cas Treball) va merèixer en general als mitjans catalans. Un ressò difús, insuficient i -afegeix-ho- discrecional, és a dir, que presència, to i contundència del treball periodístic se supeditaven al nivell de proximitat ideològica o d’interès empresarial de cada grup de comunicació i no -com sí passa en d’altres latituds- a l’objectiva gravetat de l’ofensa al patrimoni general de la ciutadania, independentment del color de l’autoria.

És bo recordar el que Samuel Aranda, fotoperiodista espanyol i premi World Press Photo 2012, asseverava en aquesta entrevista:

Los medios de comunicación de España son los más maniatados del mundo. Son los medios con menor imparcialidad de cuantos conozco. Yo he visto cosas aquí que no he visto en Estados Unidos, aquí está aceptado que los periódicos apoyen a un partido u otro. Y los periodistas lo tenemos asumido, interiorizado.

No només els professionals de la informació de la comunicació massiva que esmenta Aranda ho tindrien assumit. També els que en som consumidors (és a dir, tots) coneixeríem i, en menor o major grau, toleraríem aquesta realitat: els menys, practicant el necessari contrast entre el tractament dels diversos mitjans; d’altres, consumint de manera exclusiva i amb activisme militant aquell que sap que li proporcionarà una descripció de la realitat feta a la seva mida; i d’altres, desconfiant-ne ja per defecte en la seva globalitat i fugint cap a emissors més o menys rigorosos del nou espectre comunicacional.

L’anàlisi del tractament mediàtic del cas Pallerols a què m’he referit amb anterioritat va motivar un interessant intercanvi d’impressions amb el periodista Oriol Lladó en relació als límits -si és que n’ha d’haver- de les famoses línies editorials dels mitjans de comunicació. El moll de l’os d’aquesta qüestió diria que es troba en si és legítim que en un estat democràtic el posicionament editorial d’un mitjà de comunicació social -no oblidéssim aquest necessari afegitó- depengui exclusivament i en qualsevol circumstància del tarannà ideològic o, millor, de l’interès empresarial del grup al qual pertany. O si, al contrari, en tant que, repeteixo, mitjà de comunicació social d’un estat democràtic, duu implícit un mandat superior: la fiscalització minuciosa i imparcial de l’ús que se’n fa de la sobirania de tots els ciutadans.

Si ens hi fixem bé, debatem sobre si la defensa de l’interès general de la ciutadania està o no per sobre del legítim dret de tot mitjà de comunicació a posicionar-se d’una o altra manera davant dels events d’actualitat. Si prenem com a vara de mesurar l’actitud habitual dels mèdia catalans i espanyols en relació a la xacra -com habitualment l’anomenen- de la corrupció, semblaria tan evident la preeminència del deure vers les simpaties ideològiques o econòmiques de l’empresa (això inclou el govern subvencionador de torn) com el caràcter secundari del deure de protegir el bé comú de la ciutadania.

Descrit amb aquesta cruesa, i en cas de validar-se l’argument, seria per arrencar a córrer.

I ho seria, entenent que l’acte corrupte d’un representant de la veu popular és, en el terreny de la responsabilitat política però sobretot de l’ètica democràtica, un gravíssim ultratge al pilar fonamental de tota democràcia representativa, que és la confiança ciutadana en l’exercici de la delegació de la seva voluntat. La no assumpció d’un unànim posicionament editorial de censura sense “peròs” en qualsevol dels casos semblaria, per tant, imperdonable.

Podem, però, extrapolar-ho a d’altres circumstàncies? És a dir, ¿a partir de l’exemple que ens proporciona la seva actitud en relació als actes de corrupció en les institucions democràtiques o de finançament il·legal dels partits polítics, podem deduir que en els mitjans de comunicació catalans i espanyols la submissió del deure social a l’empresarial és norma?

La resposta ha de ser forçosament negativa. Al llarg d’aquest jove caminar democràtic de l’Estat espanyol tindríem mostres evidents d’exercici de responsabilitat vers la ciutadania i els seus mecanismes de representació per part dels mitjans de comunicació. La violència d’ETA, per exemple, no va admetre mai cap matís atenuador dins la condemna contundent i general.

Però si volem un cas més proper en temps i lloc i molt més significatiu d’aquesta no supeditació genèrica del deure contret amb la societat al deure amb el patró, el tenim perfectament sintetitzat en aquest carrusel d’unànimes i concloents portades dels diaris catalans que us prego no deixeu de visualitzar.

Aquell dia, 16 de juny de 2011, Catalunya despertava amb els quioscs treient foc d’enuig pel bloqueig del Parlament del dia anterior per part dels ‘indignats’. Amb l’excepció d’El País i, en menys mesura, El Periódico, tots els desorbitats titulars de portada no van ser descriptius sinó directament qualificatius (de condemna) i van acompanyar-se de posicionaments editorials també en portada (cosa reservada als esdeveniments excepcionals) que parlaven d'”atac a la democràcia”, “en defensa de la democràcia”, o d'”ofensa més greu contra un Parlament des del 23-F”.

Xavier Sala i Martín es preguntava la setmana passada als micròfons de RAC1 per la incomprensible absència d’acarnissament mediàtic amb una figura política com Duran i Lleida que:

(…) confessa, encara que digui que no confessa i que foti salts mortals intel·lectuals, que el seu partit ha robat

I la resposta del veterà periodista Albert Montagut va ser la que marquen els cànons del periodisme clàssic:

Has dit una paraula incorrecte, que és per què la premsa no s’acarnissa. La premsa no s’ha d’acarnissar amb ningú. La premsa ha d’informar

Com a delegadors de la nostra veu sobirana, el que ens hauria de resultar sorprenent és que l'”inexistent” però general i generós acarnissament de la maquinària mediàtica amb els autors d’un cas puntual -potser greu, però més aviat simbòlic- d’agressió als delegats d’aquesta veu, es torni en tebior, apatia o directament mutisme davant de reiterats comportaments il·lícits i menyspreables d’aquests delegats de la veu de la ciutadania. Si el setge al Parlament va ser unànimement “indignant” i un veritable “atac a la democràcia”, què són sinó cadascun dels actes provats de frau, corrupció o finançament il·legal que malmeten, com dèiem, el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot règim democràtic?

Havíem acceptat que no podem parlar en genèric d’una preeminència de l’interès de grup de comunicació sobre l’interès general de la ciutadania. Però tot just ara hem comprovat que atemptats contra el bé comú poden rebre un antagònic tractament mediàtic, cosa que obliga a una reformulació de la pregunta. ¿Són els mitjans de comunicació del nostre país sensibles a tot allò que arremet contra el contracte subscrit entre ciutadania i mecanismes de representació o més aviat sensibles a tot el que arremet contra els propis mecanismes (institucions) de representació?

Per a respondre a aquesta qüestió potser cal revisar, com hem fet d’altres vegades, el principal lema del moviment 15M: “no ens representen”. Sovint ens quedem en la superfície de la consigna, en el palpable crit contra el frau contractual comès pels càrrecs electes respecte d’aquells que els hem escollit.

Però el “no ens presenten” dirigit als legisladors és, de retruc, moltes coses més. És un “no ens representen” dirigit als governants elegits pels legisladors, també a les lleis aprovades pels mateixos legisladors, entre elles les que regulen el tercer poder independent, el judicial; com és també -no ho oblidem- un “no ens representen” dirigit als encarregats de transmetre’ns amb nitidesa l’acció pública de tots i cadascun dels anteriors poders que emanen de la sobirania popular.

Sobiranies recuperades

Quan els servidors del bé comú (partits polítics, els tres poders presumptament independents més un quart encara més presumpte) configuren un cercle perfectament tancat, opac i endogàmic, l’allunyament respecte d’aquells a qui serveixen resulta, de per sí, inevitable. Però quan aquells a qui serveixen detecten que el poder transferit als servidors no pot fer més que agenollar-se davant d’altres poders no elegits democràticament, ja no parlem d’allunyament sinó de dramàtica renúncia.

En les pàgines d’El Punt Avui, l’historiador Xavier Díez s’expressava en d’altres termes, com:

(…) una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.

Parlem de renúncia o d’esmena a la totalitat respecte de les institucions i les organitzacions delegades que han d’encarregar-se de governar, organitzar i gestionar les nostres vides en societat. Però no respecte de la política. Precisament, a la urgència de fer política -bona política- feia referència Josep Ramoneda en una particularment apocalíptica benvinguda al 2013 en el diari Ara:

  (…) la política ha de ser capaç de recuperar protagonisme, de fer-se respectar i de plantar cara als altres poders. I això val per a tot el que està passant a Europa. Aquest 2013 o els ciutadans recuperen la paraula o la decadència d’Europa serà imparable

Avui, 23 de gener, els focus mediàtics han apuntat -amb tota lògica- a un Parlament on es discutia per primer cop la declaració de sobirania de Catalunya. I trobant-me elaborant aquest article, no he pogut evitar imaginar-me què ens hagués dit des de la tribuna d’oradors aquell esprimatxat sacerdot de nom Jon Cortina si n’hagués tingut ocasió.

De quines sobiranies essencials ens hagués parlat aquell supervivent de la impune massacre dels jesuïtes de la UCA de 1989, l’incansable cercador de les criatures robades i donades en adopció pel règim salvadorenc, aquell veritable “Sacerdote del Pueblo“?

Jo me l’imagino -i per què no?- reiterant enfront dels diputats de la cambra i de la premsa catalana i amb similar insistència els punts claus de les homilies llençades als humils feligresos de Las Flores.

Al capdavall, ¿què és “resetejar” la democràcia, o retornar la veu al poble, o desobeir fins i tot lleis o opressions injustes, sinó una nítida aproximació a les essències de la política: el neguit pel bé comú a través de la lluita col·lectiva que mai cap ciutadà, cap càrrec electe ni cap tribuna d’informació i opinió haurien de deixar de perseguir?

Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpaA més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc ÁlvaroEnric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’UnióEnric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.