TTIP d’experts “neutrals”

(article publicat originalment a Media.cat)

Tornem una mica enrere. Ens situem a 10 de juny. Aquell dimecres al Matí de Catalunya Ràdio tocava la col·laboració quinzenal del catedràtic de la Universitat de Colúmbia, Xavier Sala i Martin, l’”informe Sala i Martin”, que s’anomena. Tema d’examen?: l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions (TTIP en l’acrònim anglès) que, en principi, s’havia d’haver debatut i votat al Parlament Europeu aquella mateixa jornada.

De l’anàlisi que en va fer l’economista de capçalera del programa líder de la nostra ràdio pública nacional en destaco les següents cites:

“[El tractat diu:] quan hi hagi conflictes empresa-Estat ha d’haver-hi un tribunal a fora de l’Estat (…), jutges neutrals i imparcials fora dels països (…), un tribunal com el de la Haia que decideixi aquest tipus de conflictes”.

“Els europeus aquí hem de decidir si seguim sent el centre del món o ens quedem enrere. Jo no dic que el tractat s’hagi d’aprovar sense condicions, però hem de tenir en compte que el món està canviant, que el centre de gravetat mundial cada vegada està més a la vora de la Xina i que els americans a nosaltres no ens necessiten o ens necessiten cada vegada menys”.

“El que està passant és que els diferents lobbies defensen els seus interessos, cosa que és absolutament legítima, però des del meu punt de vista els interessos que haurien de prevaldre són els dels consumidors. (…) Al final de tot aquest procés, tindrem millors pollastres a millors preus, sí o no? Perquè si tenim millors pollastres a millors preus vol dir que estalviarem calers i podrem utilitzar-los per comprar altres coses i això ens farà més rics”.

Els factors que hi intervenen

Per bé que Mònica Terribas havia fet l’advertiment inicial que en el tema del TTIP “hi intervenen molts factors”, durant els 13 minuts i 11 segons d’anàlisi expert van ser posats sobre la taula exclusivament els que exemplifiquen les cites abans inserides, és a dir:

1. l’existència d’un tribunal neutre i imparcial que hauria de dirimir els conflictes entre empreses i estats en detriment del poders de cada país
2. la imparable pèrdua de pes del vell continent a nivell mundial que la UE no pot deixar de tenir en compte a l’hora de discutir i valorar el TTIP
3. una política europea que hauria de centrar-se primordialment en els interessos dels consumidors

Evidentment, els factors que hi intervenen –com veiem, no en van ser molts– van ser exposats als consumidors de Catalunya Ràdio amb l’habitual competència pedagògica del cèlebre economista i, fins i tot, amb el que permeteu-me que anomeni una reductio ad “conyetum”, a què va apuntar-se Terribas sense recança, sobre la bona salut de Sala i Martín com a prova de la perfecta salubritat dels pollastres rentats amb clor dels Estats Units.

Així, entre pollastres i més pollastres –i alguna ostra–, entre anècdota i anècdota, l’espinós tema del TTIP va ser analitzat a la ràdio pública nacional sota una lupa purament crematística i sense ni tan sols esmentar l’absoluta opacitat amb què s’ha negociat el tractat –amb l’habitual i inestimable col·laboració dels mass media, és clar–, ni l’amenaça real de privatització de serveis públics essencials, ni els efectes que la desregulació que ha de permetre consumir “ostres o pollastres millors i al millor preu” poden tenir sobre aspectes molt amplis i fonamentals de la vida d’aquests tan lloats consumidors: la salut mediambiental, les condicions laborals, la veu i participació ciutadanes, la capacitat de decidir i aplicar polítiques socials i econòmiques locals. En definitiva, zero apunts sobre com el TTIP –per no sumar-hi el seu cosí germà, l’encara més invisible TISA o Acord del Comerç de Serveis– podria estar atacant greument la ja de per si escapçada sobirania dels pobles, la repetidament maltractada democràcia.

Aquests factors constitueixen, entre d’altres, l’argumentari fonamental del posicionament contrari a l’aplicació del tractat. Com proven els dos milions de signatures aconseguides per la Iniciativa Ciutadana Europea ‘Stop TTIP’, no estaríem parlant d’un debat inexistent en l’opinió pública malgrat l’esforç, repeteixo, de negociadors i mitjans de comunicació perquè pervisqui en la invisibilitat. Estem parlant, això sí, d’elements que un Xavier Sala i Martin mai no tindrà en compte a l’hora de valorar un projecte com el TTIP ni permetrà, és evident, que siguin tinguts en compte en el seu lliure judici pels oients de Catalunya Ràdio.

Explicar on se situa la neutralitat

No m’agrada Sala i Martin, com ja deveu imaginar. No m’agrada la seva ideologia (que en té, no ho oblidéssim). Però no em fastigueja consumir Sala i Martín ni d’altres Salamartins. És més, les seves anàlisis i els seus parers han de ser exposats obertament, és clar, als mitjans de comunicació. El que exigeixo és menjar Salamartins en el context adequat i en constant contrast amb d’altres viandes. I sobretot vull mastegar-los, no empassar-me’ls. Xavier Sala i Martin no pot disposar d’un espai regular d’anàlisi i assessorament propi –i únic– als mitjans. No a ràdios ni teles públiques, això segur. Per molt docte en la matèria que sigui; per molt didàctica que sigui la seva exposició d’aquest fabulós totxo que és l’economia. O, millor dit, precisament perquè n’és massa, de didàctic, precisament pel fet de péixer-nos perfectament triturada, no pas la matèria econòmica –de per si, no neutra–, sinó una visió molt concreta de l’economia, de la societat i de la política. Una visió que és sens dubte “absolutament legítima”, com diria ell mateix, però en cap cas única ni inevitable.

La presència sistemàtica en els espais informatius d’un expert “neutral” com el protagonista d’aquest text només tindria justificació des de l’obert reconeixement del fet que el centre de l’eix ideològic en les societats occidentals no ha deixat ni deixa de desplaçar-se a la dreta, així com des de l’obert reconeixement que els mitjans massius afronten la tendència sense poder, saber o pensar oposar-hi resistència. Una apatia mediàtica si més no paradoxal, tenint en compte que com a servei públic haurien d’estar amatents als neguits de la immensa majoria, la que va patint l’agreujament d’unes desigualtats econòmiques i socials que avancen en paral·lel a aquest apropament del centre ideològic cap al territori de l’abscissa dominat pel mercat omnipotent.

Així doncs, per si de cas la propera temporada el Matí de Catalunya Ràdio persisteix en la voluntat de comptar amb els serveis regulars del cèlebre catedràtic de Colúmbia, com a humil consumidor de ràdio pública i amb vocació de servei públic jo els demanaria un exercici de sinceritat i transparència: que com a mínim el dia que ens toqui consumir –amb clor o sense clor– el desregulat i desregulador Sala i Martin, obrin la portada de les vuit del matí al més estil Caprabo, amb un explícit i lluminós:

“Bon dia. Desperta, lliure comprador! Som el Matí de Catalunya Ràdio.”

D’arbre en arbre i tiren ells

El passat 15 d’octubre, el Matí de Catalunya Ràdio abordava en la seva secció La societat es mou la polèmica “venda” del nom de les estacions del metro que l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, havia anunciat un mes abans en el marc de la presentació als empresaris d’un pla global de patrocini corporatiu. En la conversa moderada per Marta Romagosa i la pròpia conductora del programa, Mònica Terribas, van intervenir el vicepresident executiu de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), Dídac Pestaña, el professor de direcció de màrqueting d’UAB i Esade, Josep M. Galí i, a través de connexió telefònica, el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González.

Per obrir la xerrada, el professor de màrqueting Josep M. Galí explicava en què consistia el concepte naming rights:

Hi ha una sèrie d’actius intangibles, que són els noms de les coses, els llocs geogràfics, normalment són actius públics, que tenen un gran coneixement i que es poden llicenciar: tu pots cedir a un privat i que pagui uns diners per associar-lo a una cosa que a ell li pugui interessar

Tot seguit, Dídac Pestaña, vicepresident executiu de TMB, detallava quina part de l’espai públic es veurà afectada per una operació patrocinadora que busca ajudar a eixugar el dèficit de la companyia:

(…) en realitat, tots els nostres actius. En dues etapes: en una primera etapa molt més centrat en temes d’estacions de metro i de línies de metro, bus turístic, funicular, telefèric; i en una segona etapa entrant més en parades d’autobús, en línies d’autobús… En definitiva, tots els nostres actius

I afegia el representant de TMB que la gestió comercial d’aquests espais i la tasca de trobar patrocinadors que s’hi vulguin associar ha estat adjudicada, després de concurs públic, a una empresa exclusivista (IMG Group).

Definit el concepte i descrita succintament l’operació, les dues moderadores engegaven el debat plantejant als convidats les següents qüestions:

1. Límits a l’hora de proposar clients tenint en compte que parlem de serveis públics. Segons Pestaña, manarà la normativa sobre publicitat, per tant, ni marques d’alcohol ni de tabac ni d’articles per a adults i sempre reservant-se TMB la decisió final de si acceptar o no cada proposta.
2. Límits en la selecció d’estacions patrocinables. Totes hi estarien obertes, segons Pestaña, però s’utilitzaran les més atractives per a les marques (per trànsit o per ubicació).
3. Durada adequada de cada patrocini. Tant Galí com Pestaña consideraven convenients contractes relativament llargs.
4. Benefici real d’aquest tipus de visibilització per a la marca. “L’acció comercial agregada necessita una cobertura de notorietat (espontània) i de presència al carrer” (Galí).
5. Actius que desperten major interès per a la marca. Afirmava Pestaña que les estacions de metro més centrals són les que estan generant més interès.
6. Possible canvi de mentalitat de la ciutadania i supressió del tabú de l’ús publicitari de l’espai públic. Segons Galí, “depèn del model de societat que tu estimis convenient. (…) S’ha de valorar si de la utilització de l’espai públic se’n treu un benefici social superior a l’impacte que es pugui considerar negatiu. Al final, això és una decisió que ha de prendre el polític”.
7. Experiència madrilenya. Respon el conseller delegat de Metro de Madrid, Ignacio González: “Hay que ponerlo en una balanza, y pensar que esto genera una serie de ingresos importantes para la compañía”. “También abrimos el espacio de metro a otras actividades, culturales, deportivas, presentación de productos, es decir, el metro se configura no sólo como medio de transporte público sino como un escaparate más”.
8. Parlem de patrocini, no de privatització d’estacions. “Per això! -exclamava Pestaña- Concretament, davant la pregunta a la ciutadania [en el previ estudi d’opinió] de què opinaven del patrocini d’una estació de metro per aconseguir majors ingressos per al transport públic, el 85% deien que hi estaven d’acord”.

Aquests són els ítems que, a parer meu, van protagonitzar la major part de l’espai que el principal programa de la ràdio pública nacional de Catalunya va dedicar-li el dimarts passat a aquesta novedosa forma de patrocini corporatiu. Resumint-los: àmbit físic (espai i durada) i ètic (tipus d’anunciant acceptable) de l’operació, actius interessants per a l’anunciant, beneficis d’aquest tipus de publicitat per a l’anunciant, beneficis econòmics per a l’empresa de transport, èxit de l’experiència similar més propera, acceptació (positiva) de la ciutadania i (presumptament inevitable) canvi de xip d’aquesta ciutadania vers l’ús publicitari de l’espai públic.

Potser per això, percebent incomplet i descontextualitzat el debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio, el professor de màrqueting, Josep M. Galí, va creure convenient introduir-hi a la part final una reflexió general al voltant dels costos/beneficis socials de l’ocupació comercial de l’espai públic que ja havia apuntat -sense cap receptivitat per part de la moderació ni, evidentment, de Dídac Pestaña– minuts abans.

És extens, però val la pena. I venia precedit d’un prudent -i significatiu- “no sé si toca ara”:

(…) el que està clar és que si nosaltres esperem que AENA visqui dels centres comercials dels aeroports, si esperem que ADIF o RENFE visquin dels centres comercials de les estacions, si esperem que TMB i el Metro…, l’agregat de tot això provoca una societat en què l’estimulació del consum és absolutament brutal. I què passa amb això?: doncs que des del punt de vista del model de societat que un vol hi ha gent que ho considerarà bé i hi ha gent que ho considerarà malament. Hi ha ciutats que ho han considerat malament: a Sao Paulo es va fer un referèndum i la gent va dir que no volia publicitat al carrer, i van treure la publicitat del carrer. A França hi ha vàries ciutats en què la regulació de la publicitat ha estat absolutament estricta i no es pot ocupar l’espai públic

(…) La pressió comercial de les marques i de les multinacionals és infinita; tenen un poder tremendo. Llavors és el poder polític el que arriba un moment que diu fins aquí hem arribat, d’aquí no podem passar

(…) Aquí no ens podem imaginar la invasió terrible de l’espai públic als Estats Units: als EUA hi ha una empresa que té 350.000 pantalles de televisió a les aules dels alumnes d’escoles públiques, i aquesta empresa ven espais publicitaris de 30 segons a 300.000 $

(…) La deriva del sistema és aquesta. I arriba un moment que una societat ha de decidir fins a quin punt vol que la pressió de les marques i de la publicitat acabi contaminant tota la vida pública

L’espai finalitzava amb l’opinió d’uns quants oients i una intervenció final de Dídac Pestaña en què recalcava que la mesura persegueix contribuir a finançar el transport públic de Barcelona.

Arbre rere arbre

Brutal estimulació de consum, pressió infinita de les marques, invasió terrible de l’espai públic, contaminació publicitària de tota la vida pública, deriva del sistema, poder polític encarregat de marcar-ne els límits, model de societat desitjat… Poca broma amb els conceptes i alertes que el professor de màrqueting, Josep M. Galí, llençava en la seva darrera intervenció a l’espai ‘La societat es mou’ d’El Matí de Catalunya Ràdio d’aquell dia.

Parem atenció, però, a la sobtada cautela del professor a què m’he referit abans: el “no sé si toca ara” previ a la seva reflexió final.

La ràdio pública nacional plantejava un debat de 20 minuts sobre un tema especialment sensible per a la ciutadania, un tipus d’intervenció en l’espai públic de Barcelona que, més enllà de modificar-ne la seva fesomia, comporta la transfiguració de denominacions que són part del recorregut vital -físic i mental- i de l’arrelament i identificació de tota una comunitat. Tot i amb això, Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara” just abans de la seva exposició.

La ràdio pública nacional plantejava un debat sobre un tipus concret de comercialització de l’espai públic que, sumat a experiències ja arrelades i a d’altres que aquesta novetat podria obrir en el futur, indicaria l’assumpció com a realitat ineludible del que és una qüestió pura i dura de model de societat, per tant, subjecta a la discussió i decisió per part de la ciutadania i dels seus representants polítics. Tot i amb això, el professor Galí se sentia obligat a emetre el caut “no sé si toca ara”.

Excés de prudència per part del professor de màrqueting? O resultat d’un ambient mediàtic poc propici? Anem enrere i comprovem-ho.

Com hem assenyalat a l’inici, el dia 13 de setembre l’alcalde de Barcelona presentava als empresaris el programa de patrocini corporatiu, en què s’inclou la novedosa comercialització de la denominació de les estacions. Ho explicava de manera extensa -i sense ometre cap de les seves bondats- el digital de TMB Hora Punta. Aquell mateix dia -o el següent- ja se’n feien ressò els principals mitjans catalans. Alguns en destacaven el seu caràcter patrocinador o d’annexió de marques al nom de les estacions, com BTV, en el seu Notícies Migdia (minut 6:49 a 8:42), El Punt Avui o El País Catalunya, mentre que d’altres ho qualificaven directament de venda de la denominació, com El Periódico de Catalunya, el diari Ara o l’edició digital de La Vanguardia, diari que, en la seva versió impresa, en feia l’endemà una exhaustiva crònica (publireportatge?) en la seva secció Vivir en Barcelona; en destaco aquest descriptiu paràgraf:

El patrocinio no será únicamente más visibilidad para una marca; irá más allá. Por ejemplo, podrán organizarse eventos en ciertos espacios, con lo que las marcas pondrán en marcha acciones directas (actuaciones musicales, exposiciones, presentaciones…) que mejorarán la experiencia del usuario y permitirán al patrocinador llegar a nuevos clientes o mejorar su relación con los que ya tiene

Però després d’aquest anunci i fins al debat proposat trenta-dos dies després a la nova casa de Mònica Terribas, el que trobem és, en essència, un vast desert.

Les excepcions informatives han estat el posicionament contrari del cap del grup socialista a l’Ajuntament, Jordi Martí, recollit per l’edició digital de La Vanguardia el mateix dia 13 de setembre; l’alerta sobre el triomf de la idea que “amb diners tot és possible” efectuada per Ricard Gomà, president del grup d’ICV al consistori barceloní i que recollia la cadena SER Catalunya quatre dies més tard; i la inviolabilitat del nom de l’estació Catalunya l’11 d’octubre, particular neguit informatiu del diari Ara en tota aquesta qüestió.

En el terreny de l’opinió topem amb una densitat similar. Dues referències en el diari bandera del Grupo Godó: ‘Baja en Poble Sec Dodotis’, on Màrius Serra porta el patrocini de les estacions de metro al seu habitual terreny verbívor, i ‘Money makes the world’, amb un Quim Monzó definitivament domesticat pel sistema, tot qualificant de paradoxals les queixes per una intervenció en els topònims que reportarà guanys a l’empresa de transport quan la majoria de ciutadans anem pel carrer lluint gratuïtament les marques de les peces de roba per les quals, a més a més, hem pagat.

Mentre que, des d’una visió crítica de l’assumpte, destaquen l’article de Josep M. Pascual a El Punt Avui ‘Metro de Madrid S.A.-TMB’, i dues opinions a eldiario.es: ‘Jo baixo a Catalunya-Durex. I tu?’ de Cristina Palomar, i el molt contundent ‘Se vende lo que sea, precio a convenir’ de Lucía Lijtmaer.

Abans de continuar amb l’anàlisi, crec que és moment d’apuntar el context dins del qual se situava l’anunci del pla de patrocini corporatiu. I és que aquell mateix matí i exactament en el mateix escenari en què es demanava l’empresariat que s’associés a la Marca Barcelona i al prestigi d’una xarxa de transport que, segons el president de TMB, Joaquim Forn, és “el millor aparador per a les empreses”, l’alcalde Trias obria la porta a una consulta ciutadana per presentar o no la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, possibilitat que es confirmava de manera oficial pocs dies després. Com sabem, els Jocs “blancs” (consulta, debat sobre la seva conveniència, retirada de la candidatura per 2022, i interrogant sobre el 2026) han sobresortit des d’aleshores en l’agenda mediàtica amb notable intensitat.

L’altre obligat apunt contextualitzador vindria a explicar l'”arbre rere arbre” amb què he titulat aquest apartat. I és que si bé és cert que l’element més cridaner de l’ofensiva comercialitzadora de l’espai públic -i més susceptible d’esdevenir polèmic- seria a priori el de la redenominació de les estacions de metro (arbre 1), no hauria de sotmetre’s només a un simple i aïllat anàlisi. Dues setmanes després d’aquest anunci, TMB informava de la prova pilot de venda de llaminadures als busos de la ciutat, fet més anecdòtic però que es justifica amb el mateix argument d’aconseguir “ingressos complementaris” per a l’empresa (arbre 2). I com que tot plegat sembla que busca ajudar a eixugar el terrible dèficit de TMB, què tal provar de trencar l’opacitat imposada -i acceptada pels mitjans lliures- sobre els sous i privilegis dels 603 directius de l’empresa no subjectes a conveni (arbre 3), assumpte abordat molt rarament?

I si obrim una mica més el focus, i ens allunyem de la gestió de TMB i de la publicitat en els “seus” actius, potser tampoc no hauríem de deixar de tenir en compte el comunicat que havia emès l’Ajuntament el 6 de setembre i pel qual informava sobre la venda del darrer 15% de participació en els serveis funeraris (arbre 4), notícia que va passar sense pena ni glòria. Com probablement tampoc no hauríem de menystenir l’anunci fet efectiu abans de l’estiu de privatització de la gestió de 15 aparcaments que gestionava l’empresa municipal BSM, diners que en aquest cas es destinarien a posar al mercat un miler de pisos socials de lloguer (arbre 5). Per no esmentar l’afer de la samarreta del Barça amb què Nike va vestir durant tres setmanes l’estàtua de Colom el passat mes de maig (arbre 6).

Algú objectarà que aquests presumptes -i no únics- arbres són una mescla terriblement agosarada d’accions patrocinadores o comercialitzadores a l’espai públic amb d’altres de privatitzadores de la gestió o de venda de participació en els serveis municipals. Segur que ho és. Resulta, però, innegable -i sorprenent, tractant-se d’un ajuntament solvent com el de Barcelona- la progressiva tendència a desprendre’s d’algunes càrregues o de cercar diners privats per ajudar a eixugar serveis deficitaris. I, en tot cas, des del punt de vista periodístic -recordem-ho, també un servei públic– és incomprensible la descontextualització per defecte d’informacions (o arbres) que, tot i les seves particularitats, coincideixen en què actualitzen la manera com es gestionen els diversos serveis que la municipalitat presta a la ciutadania i, en teoria, en subratllen les tendències i n’estimulen el debat ciutadà.

És evident que la informació diària no permet traçar les derives polítiques ni els models de societat a què feia referència el professor Galí; és més, podem assegurar que aquesta rutina informativa diària fins i tot fomenta -involuntàriament, essent molt amables- la inconsciència general sobre el tot de què forma part allò que s’explica. Per mostrar aquest quadre global habitualment ocult el periodisme compta amb d’altres gèneres imprescindibles: els reportatges, els debats i les entrevistes en profunditat.

I en aquest sentit, cal destacar que des del 13 de setembre, anunci del pla de patrocini corporatiu, hi ha hagut -que em consti- tres magnífiques ocasions per situar la novedosa fórmula publicitària a la ciutat en el seu presumpte context. A banda del debat a El Matí de Catalunya Ràdio que ens serveix de fil conductor en aquest post, s’han produït en aquest període dues entrevistes a l’alcalde Trias i un debat en profunditat amb la seva presència en els principals mitjans del país. Per ordre cronòlogic, a Ara TV (14 de setembre), TV3 (19 de setembre), TVE Catalunya (26 de setembre). Vegem-ne el tractament.

Antoni Bassas entrevistava l’alcalde per Ara TV el dia després de l’anunci del patrocini de les estacions del metro (total: 50 minuts). Dos temes predominants: el procés sobiranista (11 de setembre, Via Catalana i consulta 2014) i els Jocs Olímpics d’hivern. D’altres temes abordats més concisament: el carrer Joan Antoni Samaranch, el turisme i les seves derivades, l’habitatge social, l’externalització de les escoles bressol, les futures infraestructures i obres a la ciutat, les despeses pel transport en horaris intempestius dels partits del Barça, i la possible reelecció de l’alcalde.

Quatre dies més tard era Agustí Esteve qui entrevistava l’alcalde al 2324, el programa nocturn de reflexió i anàlisi de TV3 (total: 30 minuts). Temes que s’hi plantejaven: els Jocs Olímpics i la consulta a la ciutadania, les imminents festes de la Mercè, la situació immilorable de les finances de Barcelona en comparació amb les de Madrid, el deute de la Generalitat a l’Ajuntament, les principals infraestructures (aeroport i connexió amb metro, AVE amb connexió directa amb París). I una pregunta final: “es poden ampliar la consulta als ciutadans sobre d’altres temes que els afecten?”, amb resposta de l’alcalde: “hi ha processos participatius amb els veïns; s’ha d’estar obert a totes les consultes”.

Passada una setmana, l’alcalde Trias tornava a visitar un plató de televisió, a TVE Catalunya, en aquest cas, i en format debat moderat per la periodista Cristina Puig i amb la intervenció de diversos periodistes i analistes de l’actualitat, entre ells l’etern Màrius Carol, Andreu Mayayo i el subdirector d’Expansión, Martí Saballs (total: 42 minuts). Com a punt de partida, un petit recull d’opinions de ciutadans sobre els Jocs Olímpics d’hivern, sobre el turisme i sobre allò que consideren principal problema de la ciutat, i una primera pregunta de la moderadora a Xavier Trias, com a secretari general adjunt de CiU, sobre les incongruències internes amb Duran i Lleida i el procés sobiranista.

Entre Jocs Olímpics, Barcelona com a història d’un triomf i el seu futur en una possible Catalunya independent, turisme i morir d’èxit, infraestructures inacabades (Línia 9), polèmica per la no autorització del rodatge de la sèrie “Isabel” i menjadors socials, hi destacava una única pregunta sobre el model de ciutat que podria estar-se consolidant (pla d’usos de Ciutat Vella, Marina de luxe i progressiva privatització de l’espai i dels serveis públics), liquidada per l’alcalde amb l’argument de la línia continuïsta amb les polítiques engegades pels anteriors governs socialistes.

Ja amb posterioritat al debat proposat per El Matí de Catalunya Ràdio del passat dimarts, l’anunci de la retirada de la candidatura a l’organització dels Jocs Olímpics d’hivern de 2022 ha monopolitzat l’agenda informativa i, per tant, totes les converses mantingudes amb l’alcalde, com la de Jordi Basté a El Món a Rac1 o la de Mònica Terribas al seu programa, ambdues del 17 d’octubre, han girat de manera monogràfica sobre aquest tema.

I el bosc?

Estem avesats a la successió de descripcions físiques i aïllades dels diversos arbres que conformen el menú informatiu i a les limitacions pròpies dels formats més habituals en els mitjans massius. Per això és ben comprensible que, qui en té l’oportunitat, se senti temerós d’introduir-hi comentaris que s’allunyen de cadascun dels exemplars individuals sobre els que se’l consulta i que enquadren tota l’extensió i complexitat del bosc.

Dues preguntes ben simples:

On podem injectar visió general i reflexió profunda en els mitjans massius? Quan hi és permesa la radiografia i el debat sobre tendències, projeccions i patrons d’actuació?

Si les respostes són properes a l'”enlloc” i al “mai”, s’obre irremeiablement un nou i trist interrogant:

De què carai debatem habitualment els ciutadans?

Josep M. Galí expressava que no sabia si tocava comentar en aquell moment i en aquell espai radiofònic que és sempre la societat qui té la potestat d’afavorir, limitar o, fins i tot, prohibir l’ús publicitari o la comercialització de l’espai públic. Però és que, si no era aleshores l’ocasió, si un debat ad hoc promogut per la ràdio pública nacional de Catalunya no era el moment adient per infiltrar-hi veritables elements de controvèrsia per a l’opinió pública, quan i on ho hagués estat? Més trist és constatar que en cas que el senyor Galí no s’hagués sortit unilateralment del guió i no hagués actuat en consciència aquell dia, cap de les dues reputades periodistes de la casa l’hagués interrogat al respecte.

Escopia Lucía Lijtmaer en el contundent article a què fèiem referència abans:

(…) El discurso de que a fuerza de voluntad se sale permea cada vez más. Lo mismo pasa con el de la distracción. Así, poco a poco, todos deberíamos quedar inmunizados y no acordarnos cada vez que nos bajemos en “Passeig de Gràcia + marca de rosquillas” o “Liceu + nombre de pasta de dientes” que el fracaso en realidad es de ellos. Han vendido los nombres de nuestra vida común, de nuestra historia común, al mejor postor porque han fracasado. Yo no pienso olvidarlo.

I és que la informació sobre el pla concret de patrocini corporatiu de TMB ha aparegut de forma puntual, escassa i, sobretot, isolada. Com succeeix llastimosament amb assiduïtat, ha estat una mera difusió de les accions que el govern d’una institució engega en el territori sobre el que té autoritat i no pas la -teòricament imprescindible- exposició dels beneficis socials i de l’impacte negatiu que aquelles puguin comportar. Dit d’altra manera, amb major o menor retoc, ha estat una propagació vertical a la ciutadania de la nota dels serveis comunicatius de l’empresa de transport i del consistori barceloní i, sobretot, ben independent d’altres propagacions verticals d’altres accions notificades.

I si confiàvem en els formats informatius més permeables a reblar el clau en els assumptes d’actualitat, també hem pogut comprovar la inutilitat de l’esperança. Mentre el “sí, no, potser” de la candidatura olímpica ha absorbit la major part del minutatge de les entrevistes i els debats amb l’alcalde de protagonista, la resta de temàtiques han estat abordades de manera inconnexa i sense plantejar-se -excepte en la pregunta puntual esmentada- si la confluència de diverses accions municipals podrien estar denotant una deriva cap a un model molt concret -i diferent- de ciutat.

Fa unes setmanes vam rebre positivament el 30 minuts dedicat a la convivència amb el turisme a la ciutat de Barcelona, un reportatge que, tot i les limitacions del propi format, ens apropava a les diverses arestes d’aquest fenomen concret i cabdal de la Barcelona post-olímpica. Segueix mancant encara, però, una major obertura de focus, l’observació minuciosa i l’examen crític d’aquest i d’altres fenomens dins del context polític i socioeconòmic en què s’emmarquen, a nivell local, nacional i també, sí, continental.

¿Com podem decidir amb coneixement de causa sobre la convenència o no de mesures de l’autoritat si únicament se’ns permet una aproximació individualitzada a cadascuna d’elles, si només se’ns permet el judici des de l’òptica del guany econòmic que ens pot acabar reportant, si se’ns neguen repetidament d’altres vares de mesurar el benefici i, amb elles, la confrontació ideològica inherent a l’ésser social? ¿Com podem decidir amb total coneixement de causa si se’ns fa navegar per la superfície de la informació, si se’ns disfressa de plural generador d’opinió informada el simple entreteniment de la tertúlia, si no se’ns satisfà, en definitiva, el nostre dret de saber d’on venim i cap a on sembla que ens dirigim?

El “d’arbre en arbre” propicia “el qui dia passa, any empeny” dels fets consumats, fomenta la desmemòria en la ciutadania i, el pitjor de tot, la consolidació del regne de l’habituació al nostre canviant entorn social. Tant sols l’escrupulosa presentació del bosc podria esborrar el caràcter natural -si no diví- del que és ras i curt resultat de l’obra humana i, per tant, qüestionable i, evidentment, modificable.

Deia Rubén Martínez aquí que:

(…) Lo normal no es idéntico a la norma, pero se le parece. Como norma que ordena, segmenta y clasifica aquello que debe ser asimilado o excluido. Lo normal como norma, no por justo o deseable, sino por cotidiano, por estar incrustado en la naturaleza misma de un proceso que uno experimenta sin sorpresa. Lo normal se presenta fuera de todo accidente o desarreglo pese a que vivamos en la anomalía misma. Hay cosas que nunca deberían ser normales, hay experiencias diarias que uno no debería interiorizar como normales, pero a veces cuesta darles ese estatuto de por vida.

Si encara creiem que l’exhibició del bosc és tasca exclusiva dels mitjans de comunicació de masses, molt probablement farem tard, però caldrà que ens hi seguim esmerçant. I si, al contrari, considerem que la comunicació massiva ja està executant -amb tot èxit- la indispensable tasca de distreure amb la diversitat d’espècies arbòries, potser serà cert el que afirma Vicent Soria en aquest article: que de totes les privatitzacions d’aquest món, la més rentable és la de l’opinió pública.

Periodisme independent?

A partir de la publicació de les darreres dades de l’Estudi General de Mitjans, que corroboren el lideratge d’El matí de Catalunya Ràdio en el panorama radiofònic català amb 440.000 oients diaris (Antoni Bassas va deixar-ne la direcció fa tres anys amb un total de 412.000 oients), Manel Fuentes va aprofitar la seva portada d’ahir, 30 de juny, per fer una defensa aferrissada de la independència en l’exercici del periodisme en un any que, segons el popular periodista, ha estat especialment dur per les pressions que de forma continuada ha anat rebent l’equip del programa.

La inqüestionable força que li proporciona les fabuloses dades de l’EGM, ha permès Fuentes fer una crítica encesa dels habituals intents de control dels mitjans públics del nostre país. L’editorial del programa d’ahir és una clara demostració de força d’un col·lectiu professional que ha vist reconeguda per part de la ciutadania una tasca periodística que sembla haver estat en constant discussió aquesta darrera temporada. No cal ser gaire perspicaços per deduir que el to crític amb l’establishment que el periodista ha emprat en vàries ocasions i el nou color polític a nivell nacional no li hauran estat senzills companys de viatge. Aquesta portada del programa desprèn orgull professional. Però sona també a possible acomiadament?:

Té molt de mèrit que El matí de Catalunya Ràdio assoleixi aquests resultats històrics perquè ha estat un any duríssim. L’equip del programa s’ha sentit sol moltes vegades aquesta temporada. Hi ha qui ha volgut enredar, qüestionar la nostra feina i el nostre èxit. I per això avui és un dia per estar junts, per estar orgullosos de treballar plegats per vosaltres (…) Hi ha gent que ens ha demostrat que ens estima, però també gent amb responsibilitat que ens ha demostrat que no ens estima gaire. Veurem què passarà a partir d’ara i sincerament espero que la cosa millori; no és gaire difícil, però cal corregir coses i prendre decisions. Estem molt orgullosos del que hem fet i això ja quedarà per sempre

Un període convuls com el que estem vivint amplia de manera significativa la de per sí àmplia gamma de grisos que presenta la complexa societat actual. Per això, especialment ara, davant la diversitat de moviments de fitxa, davant la indiscutible separació -i sovint enfrontament- entre poders i poble, el periodisme ha d’erigir-se com a garant de la visualització d’aquesta lluita, no com a mecanisme de transmissió d’una fictícia estabilitat. Aquest deure vers la ciutadania és el que reclama Fuentes per als que exerceixen aquesta professió:

Per ser independent, cal rigor, honestedat, esforç i valentia… I al periodisme hi ha independència? Hi ha a qui li agrada queixar-se en petit comitè que determinades coses no es poden dir pels suposats interessos de l’empresa, quan la realitat és que ni ho intenten. A Rúsia o a la Xina quan dius el que no agrada et maten, però aquí què és el màxim que et pot passar? Perdre la feina? És assumible. Sempre hi haurà un mitjà que en algun moment apostarà pel periodisme lliure. Ens debem al ciutadà, i sent conscients que la veritat absoluta no existeix i la objectivitat tampoc, el que hem de mirar de ser és honestos sempre i no amagar-nos

Honestedat, rigor, independència. Mots, tots ells, utilitzats tantes vegades pels mitjans de comunicació -sovint, amb fins autopropagandístics- que han acabat perdent el seu significat essencial. Hi ha qui creu que, tot i que amb dificultat, el periodisme honest encara gaudeix de cert marge d’acció en els grans mitjans de comunicació; seria el cas de Bru Rovira, veterà periodista que va abandonar La Vanguardia fa un parell d’anys però que s’ha reenganxat al món de la comunicació massiva amb col·laboracions al diari Ara. D’altres, en canvi, consideren que l’exercici periodístic independent és ja simplement impossible en el format tradicional; com Javier Bauluz, fotoperiodista reconegut i premi Pulitzer l’any 1995, el qual va crear el seu propi projecte professional l’any 2010, Periodismo Humano.

Manel Fuentes carrega amb força -sense anomenar-los- contra els fils que es mouen i que volen incidir en el treball diari dels professionals de la informació, aquests fils invisibles però dels quals no ens ha de ser difícil deduir-ne la procedència. Però més important encara, en l’editorial esmentat Fuentes carrega contra la inacció, contra el conformisme, en definitiva, contra l’autocensura que practiquen de manera molt majoritària els periodistes que treballen per a les empreses -públiques o privades- de comunicació.

I si hi ha hagut un fenomen que ha mostrat de manera clara i sobretot continuada les estretes vinculacions entre mitjans i poders, aquest ha estat el moviment 15-M. Des del seu inici, els mitjans de comunicació s’han trobat navegant -molts cops sense rumb- en un oceà que transcendia els tradicionals mecanismes d’obtenció i difusió de la informació, no només perquè les aigües dels ‘indignats’ ja canalitzaven de manera autònoma el contingut informatiu sinó també perquè la dinàmica específica del propi moviment ha acabat despullant unes empreses periodístiques molt poc avesades a atendre imputs no llençats pels poderosos gabinets de comunicació.

Curiosament, o no, material altament informatiu i profunda autoreflexió professional han coincidit el dia 30 de juny. I és que poques hores abans que els oients de Catalunya Ràdio es despertessin amb el potent i crític editorial de Manel Fuentes, els darrers ocupants de la plaça de Catalunya eren definitivament desallotjats pels Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tot i que en un assemblea anterior ja s’havia decidit l’abandonament de l’acampada i que, per tant, el moviment 15-M s’havia desmarcat dels possibles resistents a la plaça, era lògica l’atenció mediàtica del desenllaç de 45 dies d’ocupació d’un emblemàtic espai públic de la ciutat.

Pluralitat versus missatge únic

Però com ho van veure les teles públiques?

Per lògica de major proximitat, el tractament de BTV va ser molt més ampli que el de les altres televisions públiques del país. Els serveis informatius de la cadena li van dedicar gairebé 9 minuts del seu BTV Notícies Migdia (del 8:16 al 16:58). Aquest tractament en profunditat va consistir en una conexió en directe amb una unitat mòbil present a la plaça, en un vídeo-crònica del desallotjament pacífic de la matinada, en talls de veu de paradistes i visitants habituals de la plaça crítics amb l’ocupació i en declaracions sobre l’operatiu policial per part del director general de la policia catalana, Manel Prat, de la regidora de seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp, així com del proper alcalde de la ciutat, Xavier Trias, i del president del Grup municipal popular a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz.

És especialment destacable en el cas de BTV el fet que no es limités a una simple narració dels fets més actuals. Atesa la transcendència que ha adquirit el moviment 15-M i a l’especial simbologia de la plaça Catalunya com a nucli central de les seves reivindicacions, els serveis informatius de la cadena van incloure-hi un reportatge de més de dos minuts de durada amb un repàs exhaustiu del que hi ha anat succeint des de l’inici de l’acampada fins a la definitiva desocupació, inclòs evidentment l’intent fallit de desallotjament del 27 de maig.

Tot i la seva vocació eminentment nacional, es pot qualificar la durada del tractament informatiu de l’esdeveniment a TV3 com a notable: hi va dedicar més de 4 minuts del seu Telenotícies Migdia (del 18:39 a 22:48). Com en el cas de la televisió pública barcelonina, la cadena catalana va connectar en directe amb la plaça de Catalunya, va emetre un vídeo amb la crònica del desallotjament, un altre amb la crònica de les operacions de neteja del matí i, com a declaracions institucionals, va oferir en primer lloc la del responsable de la policia catalana, Manel Prat, i finalment -com a tancament de l’espai dedicat al tema- les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas. Al contrari que a BTV, però, cap vídeo explicatiu dels interessants -i altament mediàtics- esdeveniments que s’han esdevingut a la plaça Catalunya durant quaranta-cinc dies consecutius.

En el cas de TVE a Catalunya, donat que l’edició del migdia del seu informatiu no ha estat penjada en la seva pàgina web, faig esment del tractament que va merèixer el desallotjament en L’Informatiu Vespre d’ahir, 30 de juny, sabent que la comparativa entre les tres televisions públiques del país queda força desvirtuada per aquest motiu. Els serveis informatius de TVE a Catalunya dediquen poc més de 2 minuts al desenllaç de l’ocupació de la plaça Catalunya (del minut 8:25 al 10:36). Integren aquests 2 minuts el vídeo del desallotjament de la matinada, el de l’operatiu de neteja del matí i es recull com a única declaració institucional les paraules de l’esmentat director general de la policia. Tot i que tampoc no hi ha cap repàs històric de l’acampada a la plaça, aquesta és la única cadena pública que dóna veu a dos dels integrants del moviment 15-M.

Essent conscients que l’enfocament local de BTV afavoreix un anàlisi més profund d’un tema com aquest, podem extreure, però, alguna conclusió interessant de la visió comparativa del tractament de les tres cadenes públiques catalanes que, a més, lliga de manera clara amb la crida de Manel Fuentes a favor de la independència en el periodisme a què feia referència al principi del post.

Deia a l’inici que un període convuls amb la conseqüent lògica dialèctica entre diversos fronts necessita d’un periodisme reflector d’aquesta lluita. Deia també que el 15-M ha estat -i és- reflex d’aquest trasbals social, econòmic i polític que estem vivint. Tant en el cas de BTV com en el de TVE a Catalunya (repeteixo, tenint ben en compte les diferents respectives vocacions) el tractament del restabliment de la “normalitat” a la plaça Catalunya ha estat en general força plural en ambdós casos.

Per bé que, és cert, totes les intervencions de ciutadans que apareixen en la informació de BTV són molt crítiques amb l’ocupació de la plaça, com ja s’ha dit abans la televisió local de Barcelona dedica, però, un ampli reportatge històric a la relació entre l’ocupació de l’espai públic i les revindicacions polítiques i socials del moviment dels ‘indignats’. I més enllà de recollir, per lògica, les paraules del cap de l’operació policial de desallotjament (com han fet les altres cadenes), BTV hi inclou les declaracions de la cap de seguretat de l’Ajuntament en funcions (PSC), del futur alcalde (CiU) i del president de l’altre gran grup municipal al consistori (PP). En resum, un tractament eminentment plural de la informació.

En el cas de TVE a Catalunya, tot i la curta durada de la informació dedicada al final de l’ocupació i l’enfocament força distant de l’ofert per BTV, podem qualificar també com a plural el seu tractament periodístic. En aquest cas, TVE opta per una visió menys institucional (l’únic càrrec polític que hi apareix és el reponsable de la policia catalana) i, a banda de proporcionar els videos imprescindibles dels operatius policial i de neteja, opta per recollir les paraules de dos membres del moviment dels ‘indignats’.

El cas a part és el de la televisió nacional de Catalunya. Si heu anat seguint aquest blog, haureu estat testimonis de la deriva partidista que han anat protagonitzant els serveis informatius de TV3 darrerament. Ja he dit abans que en el Telenotícies Migdia d’ahir l’apartat dedicat al desallotjament de la plaça Catalunya té caràcter preeminent: quatre minuts d’informació no són poca cosa en uns informatius televisius que com deia Iñaki Gabilondo tendeixen cada cop més a proporcionar informacions de no més de 35 segons (veure Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”).

El problema és la línia seguida per la cadena en la difusió de la informació. Perquè si en el cas de BTV o de TVE Catalunya parlàvem de dues aproximacions diferents a un periodisme plural (evidentment, de manera més fidel en el cas de BTV), a TV3 només s’hi ofereix un sol relat i des d’una sola perspectiva. Per a la cadena pública principal d’aquest país, l’esdeveniment d’ahir és tan sols matèria informativa des del punt de vista de la delinqüència, de la degradació de l’espai públic i, tot i que s’esmenta el desmarcatge del moviment 15-M vers els darrers acampats, en cap moment no es fa una visió retrospectiva del que han estat quaranta-cinc interessants dies des del punt de vista informatiu.

I no tan sols això, tot i que la conductora del TN fa referència a la sol·licitud de desallotjar-ne els últims ocupants per part de l’alcalde en funcions de Barcelona, Jordi Hereu, les úniques declaracions institucionals que hi apareixen són les del cap de la policia i les del propi president de la Generalitat de Catalunya. Cal que ens fixem bé en les paraules d’Artur Mas, perquè no tenen desperdici i contenen una càrrega de missatge brutal:

Felicitar en aquest sentit al departament d’interior que ha fet la feina que havia de fer; sabeu que ha estat a petició de l’Ajuntament, perquè no podia ser d’altra manera. (…) A mi m’agradaria fer entendre que encara que hi hagi gent, doncs, que pugui estar molesta amb algunes coses, gent que pugui estar confosa, gent que pugui estar desconcertada, fins i tot gent que pugui estar desesperançada, encara que això passi, la manera no és que uns quants ocupin l’espai de tots

Amb aquestes paraules del president Mas es tanca el bloc dedicat al desallotjament. És a dir, quina és la idea que clou el bloc? En primer lloc, s’afegeix un nou granet de sorra en la darrerament constant reparació mediàtica de la malmesa imatge dels cossos policials des de l’intent frustrat de desallotjament del 27 de maig. I, com a colofó, es fa partícep a l’opinió pública d’un missatge que no admet discussió: que per molt que hi hagi raons de pes en les reivindicacions de la ciutadania, l’ocupació de l’espai públic simplement no es pot permetre. Total, 30 segons (dels poc més de 4 minuts del bloc) de missatge clar, rotund i culminant provinent de les més altes instàncies del nostre país.

I la guinda, el fet que corrobora la deriva de TV3 cap a un tarannà que li havia estat propi en èpoques llunyanes, és l’enllaç de la notícia del desallotjament amb la següent informació, que no és cap altra que la crònica de la primera visita oficial d’Artur Mas, la primera figura de Catalunya, al símbol per excel·lència de la catalanitat, és a dir, l’abadia de Montserrat. Especialment significatiu és el fet que el vídeo de les paraules del president sobre el desallotjament (declaracions fetes des de Montserrat) i el vídeo amb què s’inicia la informació sobre la visita pròpiament s’enllacen sense pas previ a plató, per mitjà d’un fos de les dues imatges com a transició. I no només això. ¿Quina és la imatge inicial de la notícia sobre la visita a Montserrat?: un pla general del petó de l’abat a la Moreneta i un primer pla del petó del president a la verge de tots els catalans.

Dos models a la CCMA?

Essent testimonis de l’intens i exitós treball de fons que s’està duent a terme a TV3 per tal de garantir la difusió del missatge institucional i, alhora, ofegar poc a poc les veus discordants, encara hem de valorar més intensament les paraules llençades per Manel Fuentes en el seu programa d’ahir i fer-nos una idea concisa de la mena de dificultats que s’ha anat trobant en la darrera temporada. Recordem que Fuentes parlava de periodisme independent, valent i de veritable servei al ciutadà (no pas al poder), parlava d’honestedat i rigor professional.

Costa de trobar cap d’aquestes imprescindibles virtuts de l’exercici professional de la informació en la cobertura que ahir va fer Televisió de Catalunya de les dues notícies esmentades. Com sempre, rere un treball amb la qualitat que caracteritza els serveis informatius de la cadena, s’hi amaga una subtil però contundent voluntat de fer quallar el missatge únic, un missatge que prové d’on prové i que aconsegueix de veure la llum pública gràcies al cap cot d’aquells que, en canvi, haurien de garantir la visualització de la pluralitat, especialment en una cadena pública.

Deia també el propi Fuentes que no hem de cercar l’objectivitat absoluta en la informació perquè tampoc no existeix la veritat absoluta. Gabilondo, per la seva banda, ens parlava de l’absència del necessari matís i Josep Cuní admetia que el periodisme actual està “massa empeltat del joc polític”. Atorguem al moviment dels ‘indignats’ el mèrit d’haver trasbalsat els fonaments sobre els que se sustenta la nostra democràcia representativa. Però en canvi, hem oblidat de reconèixer-los un fet absolutament cabdal: que, en certa manera, han aconseguit de dur a terme una labor que en principi haurien d’executar els mitjans de comunicació, és a dir, la de limitar els excessos del poder, de relativitzar els seus missatges i d’aportar pluralitat i divergència allà on tan sols sembla existir unitat i estabilitat.

El poder polític mourà fitxa sens dubte a partir d’ara. Ja ho està fent, potser sense massa publicitat, però sense descans. Hi haurà concessions, es reiniciaran projectes de millora de la democràcia representativa que havien quedat en l’oblit (qui els ho recordava?). Però i els mitjans? ¿Hauran après alguna cosa més enllà del fet d’haver estat superats en molts moments per la immediatesa i la multidireccionalitat de les xarxes socials? ¿Se n’haurà adonat el quart poder que uns ‘ningú’ els ha posat un mirall tot just al davant i els ha suplantat en la important tasca controladora del poder? Ja ho veurem.

Hores d’ara, en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hem pogut veure dos exemples oposats: el de la lluita per la independència periodística a El matí de Catalunya Ràdio i la submissió de la informació als dictats del poder al Telenotícies. El nas em diu que ben aviat deixarà d’haver divergència en el cor de l’empresa pública nacional de comunicació.

La festassa de la democràcia

L’agenda mediàtica tradicionalment poc avesada a canvis durant una campanya electoral va patir la irrupció -o millor dit, l’erupció, ara que les cendres volcàniques ho taparan tot- d’un fenomen inesperat i espontani que va començar a la madrilenya Plaza del Sol i es va acabar extenent per tot l’estat.

De cop i volta, i per sorpresa dels protagonistes indiscutibles de la quinzena prèvia a uns comicis, uns joves i no tan joves sense assessors de campanya, sense gabinets de comunicació ni de màrqueting i sense veu en els grans mitjans de comunicació, copaven totes les portades de diaris i els minuts d’or dels informatius radiofònics i televisius.

(cliqueu la imatge per ampliar-la)

La pèrdua de protagonisme dels alcaldables i els candidats a la presidència d’alguns parlaments autonòmics va ser tal que es van veure obligats a introduir en els seus estudiadíssims discursos referències a la protesta popular que s’estava produint al carrer. Als mitjans de comunicació l’esdeveniment els va agafar també amb el pas canviat. Com bé deia el periodista Joan Canela a La impotència dels mitjans, tant la classe política com els grans mèdia es van veure superats per una protesta que, com va passar en les revoltes àrabs de principis d’any, s’iniciaven i creixien a través de les xarxes socials:

(…) els mitjans tradicionals han perdut l’hegemonia de l’opinió pública. El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils, i aquest és un canvi d’una importància que per ara potser ens costa de copsar però que canviarà molt el nostre futur més immediat

No ens ha de ser difícil d’imaginar la descol·locació absoluta de les elits polítiques i mediàtiques d’aquest país durant aquells dies. Més enllà dels aparentment immutables rostres dels candidats i els seus supòrters en el quadre mediàtic, les celles arrufades, les camises suades al voltant de les eixelles i les corredisses dels directors i assessors de campanya devien ser tot un poema.

Però a peu de plaça Catalunya tot eren somriures. No només d’uns protagonistes que traslladaven a l’asfalt de la ciutat el seu ideari d’autogestió i assemblearisme, sinó també d’uns reporters i càmeres que trencaven la insípida i hermètica rutina de la informació diària participant d’una festa que, entre d’altres coses, cridava contra la precarietat d’un sistema que aquests professionals de la comunicació exemplifiquen a la perfecció.

Però va arribar el diumenge, el dia 22, i amb el Dia del Senyor va arribar la veritable festa de la democràcia. Assolint dimensió gegantina, per a la festa del dia 22 s’havien enviat invitacions a trenta-quatre milions sis-cents vuitanta-dos mil cent-dotze súbdits espanyols, dels quals cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set eren catalans. El seu desenllaç és ja hores d’ara prou conegut: a grans trets, panorama blau, molt blau en el global espanyol i a casa nostra un tomb històric a Girona i, de manera molt especial, a la ciutat de Barcelona.

I amb els globus desinflats o petats, i les serpentines i el confeti a punt de ser escombrats, ja se sap, arriba el necessari període de reflexió, especialment adient venint d’una darrera setmana on han passat moltes coses -algunes d’elles amb molt de contingut- dins d’un context no només de terrible crisi econòmica sinó de profund trasbals social. Però, ai aquests arbitraris focus de la informació! Hi ha festes i festes. O millor dit, hi ha festetes i festasses. I la festeta de la setmana passada va estar bé, va ser un apetitós aperitiu que ens va ajudar a entomar l’habitualment feixuc primer i segon plats de qualsevol període electoral.

La gran festa, la festassa, es la que es va produir diumenge passat. I és el desenllaç d’aquesta, i no de cap altra, el que mereix ser seguit amb miniciosa atenció pels nostres capriciosos grans mitjans de comunicació. Ara toca tornar a parlar de què hagués passat si s’haguessin celebrat eleccions generals, de la sensació d’interinitat en què queda el govern Zapatero, o de quins seran els possibles pactes a la ciutat de Barcelona.

De cop i volta, a la plaça de Catalunya ja no hi passa res. Probablement, hores d’ara, els coloms i els seus engreixadors estaran potser reocupant el territori perdut, del tot aliens al possible adveniment d’una nova festa -aquest cop de caire molt diferent- el proper dissabte a la nit. Els focus mediàtics han desaparegut, doncs, de Sol o de Catalunya de la mateixa manera que fa uns quants mesos van desaparèixer de Tahrir (qui se’n recorda ja?).

I de la mateixa manera que un Tahrir fora de quadre implica l’inexistent seguiment de les polítiques de canvi que teòricament havia de dur a terme la cúpula militar que va fer-se càrrec -provisionalment, segons van dir- del buit deixat per Mubàrak (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit), doncs una plaza del Sol o una plaça Catalunya sense focus porta tant a un refredament inevitable de la movilització popular -llevat de la gent habitualment implicada- com a la preparació per a un proper i tranquil·litzador desallotjament.

El que en cas d’haver-se produït durant el cap de setmana hagués esdevingut un veritable desastre per les conseqüències imprevisibles (paraula odiada pel sistema) que hagués pogut comportar, en aquests moments el desallotjament no retransmès no oferirà més inconvenient que els que apareixen en tota reunió de gestors durant l’usual traçat de línies mestres d’actuació. La Junta Electoral va ordenar desallotjar les places durant tot el cap de setmana i els governs simplement se’n van rentar les mans. Triomf dels concentrats? Sí. Però sobretot victòria aclapadora del propi sistema, molt bregat en les arts de la inflamació i posterior desinflament que els seus imprescindibles còmplices -els mitjans de comunicació dominants- ajuden a perpetuar.

La festeta de l’assemblearisme indignat es difumina i la veritable festassa de la democràcia s’imposa. S’imposen els seus resultats; s’imposen les possibles derivades; s’imposen els pactes futurs entre partits. Tot -gràcies, Nostre Senyor!- torna a la normalitat. Però en aquesta normalitat no podem obviar un fet que, per poc explicat, no hauria de deixar de merèixer atenció preeminent per part dels encarregats de generar opinió pública.

I és que, malgrat els globus de coloraines, malgrat les serpentines i el confeti, en aquesta gran festa popular a què cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set catalans estàvem convidats el passat diumenge, dos milions tres-cents vuitanta-vuit mil vuitanta-nou no van sentir-se cridats per l’excel·lència del saborós càtering que s’oferia, quatre-cents vuitanta-set mil cent vuitanta-dos van decantar-se pels platillos menys habituals -algun força indigest-, cent dinou mil set-cents dos van assistir-hi però es van abstenir de tastar-ne cap i cinquanta mil tres-cents un van comportar-se de manera poc apropiada i en van ser finalment exclosos.

La veritable festassa de la democràcia té uns únics protagonistes, i aquests són els dos milions tres-cents seixanta-dos mil cinc-cents vint-i-tres assistents que van devorar els canapès a què més avesat està el nostre aparell digestiu. A partir d’ara, el menú temàtic de sobretaula tornarà a girar -Champions a banda- al voltant dels efectes directes i secundaris que el consum d’aquestes viandes comportarà en les nostres vides. De la resta, dels assistents en cos o esperit a les festetes de les places i dels no assistents (o queixosos) a la festassa de la democràcia, no en piularà ningú.

És clar que a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat. Ho sabem. En el meu cas, però, amb prou memòria de festes electorals, segueixo trobant a faltar -i molt- que aquest Bernat es pregunti seriosament i d’una vegada per totes perquè a la seva taula, a una taula on precisament en aquest cas s’havien de decidir els propers quatre anys de l’administració més propera al ciutadà, perquè a una taula d’on n’havien de sortir els noms d’aquells que trobarem en els consells de barri, de districte o en els plens dels consistoris, perquè pràcticament la meitat dels plats oferts en aquesta atractiva taula han quedat intactes.

El dia de reflexió previ a la jornada d’en Bernat ha esdevingut, ho hem vist, obsolet. Però també la reflexió posterior s’autodestrueix quasi immediatament. I en Bernat no tan sols és polític; també és excel·lent comunicador. I actua bé, amb diligència, i es dirigeix de manera apropiada al que se li apareix en els panoràmics 180 graus de visió frontal. Però que no tingui ulls a l’esquena no vol dir que no hi hagi vida intel·ligent darrere seu.

En Bernat va tremolar lleugerament la passada setmana amb l’erupció -sempre inesperada- d’un volcà que semblava adormit. Aquest volcà seguia, a més, els passos d’altres erupcions que havien esclatat al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient i a una petita illa nòrdica europea. És curiós, fins i tot els grans mèdia semblaven momentàniament abduïts per les cendres revolucionàries. Encara ahir mateix, tot i que en el seu canal subsidiari, TV3 entrevistava a Eduardo Galeano en el programa Singulars dirigit per Jaume Barberà, on el veterà escriptor uruguaià feia una veritable apologia de la pacífica revolta que està protagonitzant el poble d’Islàndia des de l’any passat. I encara avui mateix, altre cop el periodista Manel Fuentes protagonitzava una nova portada exaltada d’El matí de Catalunya Ràdio on també destacava l’exemple islàndes com a camí oposat de lluita contra la crisi.

Però en el seu moment, de la celebració dels dos referèndums amb què el poble islandès s’ha negat a pagar pels deutes dels seus bancs i de les posteriors conseqüències polítiques n’hem estat informats poc, poquíssim i, en alguns mitjans, gens. Quan era l’hora que se’ns mostressin altres possibles maneres d’afrontar la crisi, quan l’opinió pública hagués pogut tenir una visió més completa del fenomen i de les possibles i variades ressolucions, els nostres mitjans es van dedicar a esbombar exclusivament aquella que els responsables de les nostres entitats financeres -en boca dels nostres representants polítics- van considerar que era l’única viable: el rescat financer.

I el rescat financer ha estat, és i serà leitmotiv dels nostres mèdia. I cal que ho sigui per a la culminació exitosa d’un procés que ha de comptar amb la complicitat social. I no hi ha culminació exitosa d’un acte tèrbol com aquest sense la necessària aplicació d’una disfressa reparadora: perquè l’ús del mot rescat no és gens innocent; ens transporta a heroiques operacions de salvament en tràgics accidents, en terratrèmols o en innundacions, és a dir, a força de repetir-lo no ens permet de desviar-nos de la seva positiva connotació. I d’aquest tan heroic com anestesiant rescat financer que estem protagonitzant els ciutadans d’aquest país n’ha estat altaveu imprescindible l’irreflexiu i dòcil col·lectiu periodístic, tot i que probablement no era tan difícil deixar veure la realitat que veritablement amaga aquest peculiar mot: que mentre que l’impagament de la hipoteca per part d’un individuu comporta el posterior desnonament i la continuació dels pagament fins a la total extinció del deute, el deute acumulat per les entitats financeres l’hem d’afrontar sense queixa cadascun dels ciutadans.

I mentrestant, en Bernat ja ha desparat la taula. Ho ha fet de pressa i corrent, no fos cas que algun despistat se li acudís de fotografiar-la. Les cadires buides han estat recollides, com ho han estat també les que ocupaven els afamats comensals. I els plats intactes, cap a l’armari raconer fins a una propera festa. L’èxit de la festassa del passat diumenge torna a posar les coses al seu lloc, ens asserena l’esperit convuls i ens insufla nous ànims per a la preparació de la que es preveu serà la festa de les festes, la veritable farra general, prevista per a la primavera -qui sap si no abans- del 2012.

Contra el dia de la marmota

Tornant ahir de la plaça de Catalunya després de conviure unes quantes hores amb la munió de concentrats, en la seva majoria joves, evidentment, però també amb molts que passaven de la seixantena, vaig intentar de buscar una idea, una imatge, un concepte que pogués resumir de manera concisa l’amalgama de desencís, indignació, ràbia, frustració que s’hi detectava. Volia avançar una miqueta més, superar el crit llençat contra els lladres, contra els que no només no els engarjolen sinó que els subvencionen i contra unes regles de joc que animen a la participació paradoxalment sense permetre-la.

La queixa ciutadana va dirigida contra les entitats financeres, principals culpables de l’actual crisi, sí. La queixa ciutadana va dirigida, és clar, contra els nostres governants, aquells que no han dubtat a dir “amén” a les exigències dels veritables culpables de la crisi. I la queixa ciutadana apunta també contra un sistema de representació política que, després de 36 anys de democràcia, ha esdevingut del tot obsolet perquè trontolla precisament en el que és la seva escència: el mot ‘representació’.

I de cop i volta, la imatge que volia: la marmota. No només la marmota, també Bill Murray, aquell Murray que en el paper d’home del temps era condemnat a reviure dia sí dia també el famós Dia de la Marmota a la localitat de Punxsutawney en la pel·lícula Atrapat en el temps. Perquè és ben bé això, ens sentim aclaparats per la constant fatiga, la perpètua somnolència que ens provoca la sensació de viure cada dia immersos en una realitat política i econòmica cada volta més allunyada de nosaltres però de la qual no trobem la manera d’escapar.

I en aquesta hibernació que compartim els ciutadans i la marmota hi juga un paper, no secundari, sinó del tot preeminent un altre agent que és igualment culpable d’aquesta reacció popular: els mitjans de comunicació. I es dirà, tot emulant aquella cèlebre sentència del periodisme més corporativista: “sí, home, ja estan volent matar el missatger”. I jo em permetré de respondre: “no, és que el missatger ja fa molts i molts anys que és mort!”.

Avui feia mandres al llit quan he escoltat la contundent portada de Manel Fuentes d’El Matí de Catalunya Ràdio, on es posava les mans al cap per la decisió de la Junta Electoral de prohibir a partir de les 00:00 d’aquesta propera nit i fins que s’acabin els comicis totes i cadascuna de les concentracions pacífiques que hi ha a l’Estat.  I he pensat que sí, que és molt vàlid i molt útil comptar amb el suport i la petita gran lluita d’un gran generador d’opinió com ell, però alhora no he pogut evitar de considerar inòqua la seva eloqüent crida democràtica.

I és que, amb l’excepció dels més implicats en l’activisme social, a banda d’aquells ciutadans que des de les diverses formes d’associacionisme coneixen i negocien dia a dia amb els regidors dels nostres barris o dels nostres pobles, la gran majoria de la població, aquella gran massa informe que configurem tots i cadascun dels homes i dones d’aquesta nostra democràcia, depenem exclusivament -o, si més no, en depeníem fins l’esclat de les xarxes socials- de la mediació dels encarregats de fer-nos arribar les accions, inaccions, triomfs i malifetes dels nostres gestors polítics i financers.

Però què han fet malament els mitjans de comunicació?- ens preguntarem-. El que han fet malament els mitjans és exercir de manera majoritària -i, el que és més important, de manera constant- de simples transmissors del discurs que els poders polítics i econòmics han volgut transmetre. Ho deia en el darrer post: la professió periodística en el sí dels grans mitjans de comunicació ha arribat a pervertir-se de tal manera que ja s’ha arribat a entendre com a normal donar per bones (i sense contrast) les notes de premsa enviades per les potents oficines de comunicació dels nostres representants, és a dir, per una sola font informativa; la perversa normalitat de l’exercici periodístic en els nostres mitjans ha estat i és la persecució constant dels líders polítics en busca de simples titulars escopits des de les respectives seus, de la cerca de rèpliques i contrarèpliques, acceptant fins i tot de participar submissos en la més perversa de les perversions de la nostra professió: exercir de simples taquífrafs en rodes de premsa on no s’accepten les preguntes.

Perquè cal que pensem amb deteniment la transcendència de tot plegat. Una conferència de premsa on no s’és permès l’interrogant del professional de la informació vol dir, ras i curt, que nosaltres, la ciutadania, rebrem sense filtres ni tallafocs el missatge precís i concret que pretén comunicar qui la convoca. El periodista d’un mitjà de comunicació social no té la missió de divulgar el discurs del conferenciant (d’això ja se n’encarrega el seu particular gabinet de comunicació, o de relacions públiques, com el volguem anomenar). El periodista d’un mitjà de comunicació social té el deure de preguntar-se les intencions que s’amaguen rere del simple anunci, té l’obligació d’intentar esbrinar precisament allò que ha deixat de divulgar el que els ha convocat a la roda de premsa. Aquesta, i no una altra, és la missió del professional de la informació: la de treballar única i exclusivament per a nosaltres.

Cal lloar les veus com les del propi Fuentes que posen en dubte la legitimitat democràtica de les deslegitimacions que des de la ‘legalitat democràtica’ s’han llençat contra les concentracions populars. Lloem també les veus, com les del mateix comunicador, que demanen que paguin els que són justos culpables de l’actual crisi. Però trobo a faltar encara dins del col·lectiu periodístic en el sí dels grans mitjans de comunicació la necessària dosi d’autocrítica, la necessària i profunda reflexió que els hauria de portar -a ells els primers- a rebel·lar-se contra les estructures rígides i impermeables que governen els seus mitjans, contra unes redaccions dòcils i submisses encarregades de difondre avui el discurs ja difós ahir i que ens tornaran a difondre demà.

Aquest és el nostre particular Dia de la Marmota. Un dia curull de lladres no inculpats, de gestors emmanillats pels lladres no inculpats, i de mecànics transmissors de la veu dels gestors emmanillats pels lladres no inculpats.

I contra aquest fatigosament repetitiu Dia de la Marmota és contra el que bull la Plaça Catalunya i m’imagino que totes les altres places d’aquest nostre estat democràtic.

I des d’aquest humil blog, avui, ho sento, vomito -i ho faig també sense rubor- aquest article gens imparcial d’un periodista sense feina però amb la mirada cada dia una miqueta més lúcida.