La pressumpta implicació d’Iñaki Urdangarin en un cas de corrupció a les Illes Balears ha esdevingut notícia principal dels mitjans de comunicació d’unes setmanes ençà. Enrere queda el més que frugal tractament informatiu que les investigacions de la fiscalia anticorrupció van merèixer en un primer moment, tal i com van assenyalar els companys de Media.cat en l’Anuari on es recullen dotze grans silencis mediàtics de l’any 2010.
Segons aquest informe, la investigació sobre l’1.200.000 euros que, sense previ concurs públic, l’administració balear va satisfer a l’Instituto Nóos -presidit aleshores pel duc de Palma- per organitzar el 2005 un congrés de cap de setmana anomenat Illes Balears Fòrum, constitueix l’última de les 25 peces de què consta el cas Palma Arena. Aquesta darrera peça del famós cas de corrupció balear va ser oberta el juliol de 2010 pel mateix jutge que instrueix tota la trama, José Castro, però està essent examinada de manera independent.
En l’Anuari Media.cat no s’inclou el que s’ha sabut amb posterioritat: que Nóos va rebre 1.100.000 euros més de l’aleshores govern de Jaume Matas per a l’organització del segon -i darrer- congrés l’any 2006. Tampoc no s’hi esmenten els també rendibles i previs negocis del gendre del Rei d’Espanya amb l’administració valenciana del president Camps, que hauria reportat a l’entitat -també amb adjudicació a dit- un total de 5,4 milions de diner públic, segons ja informava el 2 de novembre de l’any passat El Confidencial.
En la informació elaborada per aquest diari digital es detallaven els conceptes de les quantitats satisfetes per la Generalitat Valenciana a l’Instituto Nóos: d’una banda, 3 milions d’euros l’any 2005 per promocionar la candidatura de la ciutat per als I Jocs Europeus l’any 2010 (que mai s’han arribat a celebrar), i de l’altra, conjuntament amb l’Ajuntament de València:
(…) otros 2,4 millones de euros al Instituto Nóos por la organización, en 2004 y 2005, del Valencia Summit, un congreso internacional para analizar el impacto económico que los grandes acontecimientos deportivos tienen en las ciudades que los albergan.
Però des que la Fiscalia Anticorrupció va ordenar el registre de la seu de Nóos a Barcelona, el 7 de novembre d’enguany, el seguiment dels mitjans de comunicació -reticències inicials de La Vanguardia a banda- ha estat de tal magnitud que fins i tot ha comportat que el president del Congrés dels Diputats sortint, José Bono, hagi aparegut en defensa del Rei Joan Carles amb una de les seves peculiars sentències:
Estoy incómodo y me molesta lo que ha ocurrido, levanto la bandera de la presunción de inocencia de Urdangarín pero como decía Leguina: “no me gusta la orina del enfermo”
Micció remota
Però malgrat les recents paraules del -ara ja- expresident del Congrés, el cert és que l'”orina del malalt” va ser expulsada un llunyà febrer del 2006 amb les primeres crítiques del grup socialista en el Parlament illenc a les quantitats desorbitades que s’havien abonat pel congrés de l’any anterior. Com s’indica en l’Anuari Media.cat, aquelles crítiques van ser recollides el 17 de febrer d’aquell any pel diari El Mundo a El PSOE denuncia supuestos pagos irregulares del gobierno balear al instituto que preside Urdangarín.
El majoritàriament residual tractament mediàtic que durant tots aquests anys ha merescut un cas de corrupció que pressumptament esquitxava un membre de la família reial espanyola ha permès que no calgués cap moviment de fitxa -públic, s’entén- de cap de les institucions polítiques de l’Estat espanyol. Fins ara. I és que, a banda de Bono, aquests darrers dies hem estat també testimonis tant de les manifestacions de l’encara president Rodríguez Zapatero sobre la gestió del Rei Joan Carles com de la contundent decisió del propi monarca -recollida pels mitjans internacionals– d’apartar el gendre de totes les activitats públiques de la família reial.
De fet, mitjans de ses Illes a banda, i potser per ser fidels a unes dèries investigadores que de vegades han fregat el ridícul, el diari El Mundo ha estat pràcticament l’únic dels grans mitjans generalistes -amb l’excepció, potser, de Público– que des de l’inici ha dut a terme un seguiment minuciós de la vinculació de l’administració Matas amb la fundació que va presidir Iñaki Urdangarin des del 2003 fins al 2006. Tot i així, després d’aquella primera informació on es recollien les crítiques del portaveu del Partit Socialista de les Illes Balears, Antoni Diéguez, cap a la gestió del Govern balear, l’afer va quedar en l’oblit mediàtic -també en el rotatiu dirigit per Pedro J. Ramírez– durant quatre anys sencers.
No va ser fins el 19 de febrer de 2010 que, a través del mateix diari, se’ns informava de l’interrogatori a l’exconseller de turisme del Govern balear, Joan Flaquer, per part de la Fiscalia Anticorrupció que investigava el cas Palma Arena. En concret, la fiscalia va interessar-se per saber com es va gestar el conveni d’1,2 milions d’euros subscrit el 2005 pel Govern de Jaume Matas i l’institut d’Iñaki Urdangarin. En la declaració de l’exconseller, un nom propi va excel·lir de manera especial:
(…) aclaró que «ignora» quién gestó luego el convenio con Nóos, aunque apuntó al entonces director general de Deportes, José Luis Pepote Ballester, quien «por su conexión con el mundo del deporte pudo haberlo facilitado»
Com és ben sabut, el campió olímpic de vela a Atlanta 96, Pepote Ballester, no era només director general d’esports del Govern Matas, sinó també íntim amic d’Urdangarin i, especialment, de la Infanta Cristina. En el posterior interrogatori a Jaume Matas, el març de 2010, l’expresident acabaria de fer recaure la responsabilitat de totes les decisions de caire esportiu -entre elles, la de la construcció del velòdrom Palma Arena- en la figura del seu exdirector general d’esports.
Aquestes i d’altres indagacions dutes a terme per la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears el primer semestre del 2010 són les que portarien finalment el jutge Castro a obrir -com hem dit abans, el juliol de l’any passat- una peça nova del cas Palma Arena, la número 25, per tal d’investigar separadament els pressumptes tractes de favor de l’administració balear a les entitats i empreses dirigides aleshores per Urdangarin.
Micció inodora
Dèiem que tot i que Bono ha confessat no detectar fins fa quatre dies el to desagradable dels orins, la micció del malalt es va produir fa gairebé sis anys. I és lògic imaginar que aquell pixum -habitualment abundós en època hivernal- no devia passar desaparcebut a les estances reials. Segons informava El Confidencial el 12 de novembre de 2010, davant els primers efluvis emanats el febrer del 2006 la reacció del Rei Joan Carles va ser silenciosa però immediata:
(…) el monarca, preocupado por el daño que los negocios del Duque de Palma podían causar a la imagen de la Casa Real, presionó entonces a Urdangarín para que renunciase a la presidencia de la entidad, que abandonó en abril de ese mismo año, y ordenó borrar de la biografía oficial de su yerno cualquier referencia a su actividad empresarial.
Com ens destacava aquest mitjà -també l’Anuari Media.cat-, a la pàgina de la Casa del Rei on figura el currículum acadèmic i professional del Duc de Palma no hi consta ni el fet d’haver estat cofundador de l’empresa Nóos Consultoría Estratégica ni de l’institut que se’n derivaria i que va presidir des del 2003 fins l’abril de 2006. Semblaria corroborar la no voluntària renúncia a la presidència de l’Instituto Nóos el fet que el propi Urdangarin afirmés en la clausura del primer congrés Illes Balears Fòrum -celebrat el novembre de 2005- que hi hauria una segona edició l’any següent.
Els moviments interns i subtils de la Casa del Rei per intentar que la monarquia no sortís esquitxada de la poderosa micció havien d’anar, però, forçosament acompanyats d’uns altres moviments -també subtils- orientats a la cerca de la necessària complicitat d’aquells que podien bé realçar-ne bé dissimular-ne les fortors.
Com hem dit, a banda d’El Mundo i, en menor grau, de Público, la immensa majoria de mitjans de comunicació -també dels catalans- no van fer cap referència a les pressumptes vinculacions del cas Palma Arena amb el Duc de Palma que van anar apareixent en els diversos esglaons de la causa judicial: primer, en l’interrogatori de l’exconseller de turisme Flaquer el febrer de 2010 -posteriorment imputat-; després, en la declaració el mes de març de Dulce Linares, excap del gabinet del expresident Matas, i la del propi expresident del govern balear; i finalment, en el posterior encausament de l’exdirector general d’esports, Pepote Ballester.
Un exemple ben clarificador ens el proporciona El País, diari que ha anat fent-se ressò de les evolucions del cas Palma Arena des que es va iniciar la causa el juliol de 2008, però que en canvi ha anat ometent sistemàticament tota referència als suposats vincles amb l’entitat d’Urdangarin fins que, és clar, aquests han saltat massivament a la llum pública. El 26 de març de 2010, per exemple, El País publicava una extensa crònica de l’interrogatori de l’expresident balear on no s’esmentava l’específic reconeixement de Jaume Matas d’haver recomanat personalment el conveni amb l’Instituto Nóos d’Urdangarin, informació que sí que apareixia en la concisa nota d’El Mundo del mateix dia, provinent de l’agència Europa Press:
“Recomendé el convenio y lo volvería a hacer“, ha recalcado el ex jefe del Ejecutivo durante el interrogatorio de esta tarde, que se prolongó por espacio de más de seis horas
Recalco que la notícia d’El Mundo beu de la font d’una agència d’informació perquè precisament és aquest el fet que més sorprèn del silenci mediàtic que s’ha produït al voltant d’aquest tema fins al seu esclat massiu del passat 7 de novembre. Si us fixeu en la relació que insereixo a continuació de notícies publicades l’any passat o a principis del 2011 pel diari de Pedro J. Ramírez on s’esmenten els acords milionaris de Nóos tant a les Balears com a València, veureu que la gran majoria d’elles provenen de l’agència EFE o d’Europa Press, ambdues subministradores d’informació per a tots els grans mitjans de comunicació de l’estat -i insisteixo, també dels catalans-:
19/02/10 : La Fiscalía investiga el convenio del Gobierno balear con Iñaki Urdangarín CRÒNICA PRÒPIA
16/03/10: Dulce Linares, ex jefa del gabinete del ex presidente Matas: “La decisión del convenio de la entidad vinculada a Urdangarín fue de Matas” EUROPA PRESS
21/03/10: Matas será interrogado por la presunta financiación irregular del PP balear VÀRIES AGÈNCIES
25/03/10: Matas recomendó el convenio con Urdangarín y “lo volvería a hacer” EUROPA PRESS
03/04/10: El Consell gastó 3 millones en unos Juegos Europeos que “no se van a celebrar” EFE
22/07/10: Castro pide información de los convenios entre el Govern y el instituto que presidía Urdangarín EFE
10/11/10: Camps y Barberá pudieron pagar a Urdangarín 5,5 millones, según Esquerra Unida EFE
11/11/10: Camps habla de los casos ‘Gurtel’ y ‘Brugal’ y de la fundación de Urdangarín EFE
02/06/11: El juez Castro imputa en el caso Palma Arena a un socio de Urdangarín EUROPA PRESS
11/07/11: Desvinculan a Iñaki Urdangarín de un presunto desvío de 2,3 millones EUROPA PRESS
Dit d’una altra manera, tots els mitjans de comunicació del país coneixien l’any passat a bastament les evolucions d’unes investigacions judicials que anaven estrenyent poc a poc el setge a Iñaki Urdangarin fins al punt de veure com anaven essent imputats el seu amic Pepote Ballester o Diego Torres, el soci que va rellevar-lo en la presidència de l’Instituto Nóos després de l’apressada renúncia del Duc de Palma. Amb tot, les informacions potencialment perilloses han aparegut de cop i volta, de manera sobtada, pràcticament com si caiguessin del cel el passat 7 de novembre. Fixem-nos en com es parla d’aquesta investigació en l’extensa crònica d’El País sobre el registre de la seu de l’entitat a Barcelona:
La actuación de Barcelona está amparada en una pieza secreta sobre la supuesta malversación de fondos públicos y falsedad documental en la gestión de 2,3 millones de euros cobrados por la realización de dos foros deportivo-turísticos en Palma, en 2005 y 2006, por encargo del Gobierno balear de Jaume Matas, del PP.
El País qualifica de “secreta” una peça del cas Palma Arena -la número 25- per trobar-se aquesta sota secret de sumari. El cert, però, és que la peça ja feia un any i quatre mesos que havia estat oberta pel jutge Castro, període durant el qual havia proporcionat informació d’evident interès públic que el rotatiu no havia volgut difondre.
El nostrat diari El Punt Avui “despertava” el 8 de novembre amb el registre de la seu barcelonina de la fundació, informant-nos de les imputacions -semblaria que sobtades- de tots els implicats en el conveni amb Nóos, és a dir, dels esmentats Diego Torres i Pepote Ballester i de l’exgerent de l’Institut Balear de Turisme (Ibatur), Raimundo Alabern. I al final de la crònica, tan sols al final, una escarida i descontextualitzada menció a la famosa peça 25:
Els 2,3 milions d’euros que ahir van motivar l’escorcoll de la seu de l’institut Nóos formen part de la peça número 25 d’un cas, el Palma Arena, molt extens i de gran complexitat.
En canvi, pel fet de tenir una edició valenciana del diari digital, durant el període de general silenci mediàtic El Punt Avui sí que va publicar vàries notícies de les possibles implicacions de l’entitat d’Urdangarin en la pressumpta trama corrupta del Govern de Francisco Camps. Podent-ne haver estat connectades informativament parlant de manera senzilla, la derivada monàrquica de la trama corrupta balear no va merèixer sorprenentment l’atenció del rotatiu català.
I fins i tot un mitjà poc sospitós de fílies monàrquiques com el diari Ara trenca la sorprenent letàrgia informativa també el dia 7 de novembre amb una crònica on, per força, havia de condensar totes aquelles informacions que les agències li havien proporcionat des de l’aparició del rotatiu -ara fa un any- i que -per prudència?- no havien estat publicades en el seu moment, com per exemple la següent:
El juliol passat va declarar per aquesta peça Diego Torres, qui va defensar que els diners es van destinar en la seva totalitat a l’organització dels esdeveniments, ja que l’institut és una entitat sense ànim de lucre.
La notícia de la declaració de l’exsoci d’Urdangarín a l’Instituto Nóos que arriba a l’Ara amb quatre mesos de retard sí que va ser, en canvi, publicada per El Mundo exactament el mateix dia en què es va produir, l’11 de juliol de 2011. I altre cop, no es tractava d’una investigació pròpia del rotatiu madrileny sinó d’una elaboració de la corresponent nota enviada per l’agència de notícies Europa Press.
Amb aquesta actitud -prudent?- del diari Ara, és més que probable que al lector habitual del rotatiu català, desconeixedor de la magnitud de la trama, li semblessin del tot estrambòtiques les paraules escrites el 16 de juliol d’enguany per en Biel Mesquida en un article d’opinió “poètic” anomenat Soliloqui davant la mar que va publicar el propi diari:
Hi ha molt de marro a l’Instituto Nóos de Estudios Estratégicos de Patrocinio y Mecenazgo, una entitat sense ànim de lucre per impulsar projectes en què l’esport és el motor de creixement econòmic i millora de les relacions socials, creat pel senyor Urdangarín i el senyor Diego Torres, que entre el 2005 i el 2006 va rebre 2,3 milions d’euros del govern de Matas. El jutge Castro investiga si els 2,3 milions d’euros varen ser desviats per altres fins aliens als dos fòrums, perquè en l’administració del Govern no han aparegut documents relatius a les despeses dels dos fòrums.
Que desvetllar els assumptes tèrbols d’un membre de la reialesa espanyola no són en absolut interès de mitjans de clara filiació monàrquica com ABC o La Razón, i d’altres amb no menys afecció per la pompa i l’ordre de la institució, com La Vanguardia, és quelcom indiscutible. Però que en ple segle XXI, en un país que ja quasi compta amb quaranta anys consecutius de règim democràtic, on el debat sobre la utilitat o inutilitat de l’existència de la monarquia no és ja un tabú a peu de carrer, resulta francament incomprensible i encara més decebedor l’excés de zel que de manera majoritària trobem encara en els grans mitjans de comunicació de tot l’estat a l’hora d’exercir el deure de la informació que tenen contret amb tots i cadascun dels súbdits de la dinastia borbònica.
És exactament el que es preguntava José L. Lobo a les planes d’El Confidencial el passat 7 de juny. Afirmava el periodista a Si el Rey no se calla, ¿por qué lo hace la prensa? que durant la transició democràtica va existir una mena de pacte de cavallers entre la monarquia i els principals editors del país -probablement comprensible en un panorama polític inestable- que fins i tot seguia en vigor en el sí del periodisme actual:
Pero quizá sea oportuno preguntarse hoy, más de 35 años después de la entronización de Don Juan Carlos, si aún tiene sentido que los medios de comunicación sirvan de dique de contención frente a los posibles errores y abusos de la institución monárquica.
Micció tractada?
Però si d’alguna cosa ha servit el tardà esclat mediàtic del que -ara sí- pot qualificar-se d’escàndol de corrupció que ha irromput al rebedor de la Zarzuela, és per adonar-nos un cop més de les infinites possibilitats de què disposen els grans mèdia per incidir en l’statuo quo imperant, bé refermant-lo bé modificant-lo.
El 7 de novembre de 2011 ha estat la data en què els mitjans de comunicació han derribat “els dics de contenció davant dels possibles errors i abusos de la monarquia” de què parlava Lobo. I quan això ha passat, s’han desencadenat de manera instantània tota una sèrie de moviments dins i fora de la institució impensables no fa pas tant: el “càstig” públic imposat pel sogre al gendre que explicàvem abans, la decisió també del monarca de detallar a partir d’ara els comptes anuals de la Casa del Rei, les diverses declaracions de les màximes autoritats de l’Estat respecte de la gestió del cas per part de la monarquia -referència a orins inclosa-, i ahir mateix, les manifestacions del Príncep Felip per les quals admetia la necessitat de modernitzar la institució:
(…) el príncep Felip de Borbó es va comprometre a modernitzar la Corona i a “adequar-la als temps que vivim en cada moment”. No va fer cap referència directa al cas, però el seu discurs estava calculat al mil·límetre per llançar un missatge de renovació i de transparència en plena crisi de la institució i en un moment en què està qüestionada.
En quin grau quedaran malmesos els fonaments de la monarquia espanyola és ara per ara una incògnita. El que és clar és que els seus integrants lluitaran fins a l’extenuació per tal que el cas Urdangarin, no només quedi el més aviat possible oblidat i deslligat del tot de la família reial, sinó sobretot que no comporti el més mínim risc per a la continuïtat de la corona. I això, en principi, no és tasca fàcil. Sempre que, és clar, els grans mitjans de comunicació no tornin a elevar els esmentats i amables dics de contenció amb què han permès la perpetuació d’una intocable institució que fa molt temps que rancieja perquè no és de senzilla compatibilització amb el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot estat democràtic: la sobirania popular.
El Príncep Felip veu, hores d’ara, perillar la Casa del Rei. És més, veu perillar el seu futur com a successor al tron de les Espanyes. El seu desig és que aquest pesat i lent tren que transporta una mercaderia en excés perillosa no trigui a recórrer la distància encomanada. Dependrà en gran part del paper que tornin a jugar els encarregats de convertir en públic el que d’interès públic s’esdevé en un entorn sumptuosament privat. La pilota es troba en el terreny dels responsables dels grans grups de comunicació del país; tot i que a desgrat, el primer pas ja l’han fet.
El problema, però, com ha demostrat el cas Urdangarin, és que les elits socials, econòmiques i polítiques d’una joveníssima -infantil?- democràcia com la nostra es necessiten en un grau tan elevat que tendeixen a teixir una xarxa d’interessos vitals a la qual no tenim accés ni coneixement l’enorme majoria de mortals. I en aquestes elits també hi figuren -com ens demostra dia sí dia també el nostrat Conde de Godó– els caps dels grans grups editorials i de comunicació de l’Estat espanyol. Tots Ells se citen en “almuerzos de trabajo”, tots Ells conflueixen en els principals actes socials i culturals de la refinada societat, tots Ells es troben a la llotja del Camp Nou o a la del Bernabéu…
El duc de Palma va crear el 2003 una entitat sense afany de lucre -esborreu, sisplau, el somriure- i el 2004 ja signava un conveni amb l’aleshores Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que hauria reportat a l’entitat sense afany de lucre entre 5.400.000 i 5.500.000 euros per organitzar dues edicions del congrés Valencia Summit i promoure la candidatura de València als inèdits Jocs Europeus que s’havien de celebrar l’any passat. I l’any següent, a través del seu amic i director general d’esports del Govern balear, Pepote Ballester, aconseguiria que l’administració de Jaume Matas signés un altre acord de col·laboració que hauria aportat a les arques de l’entitat sense afany de lucre uns 2.300.000 euros més per organitzar les dues edicions del Illes Balears Fòrum. Tot sense concurs públic, tot executat com a convenis de col·laboració privats i emparats -diuen- en el secret professional, i bona part d’aquest tot desviat -semblaria- cap a empreses del propi Urdangarin i el seu soci Diego Torres -aquestes sí, amb tot l’afany de lucre possible-.
Haurem d’estar atents al que s’esdevindrà en un futur proper. Voldria pensar que s’ha encetat un camí sense retorn i que, ara sí, els grans mitjans de comunicació actuaran amb el valor suficient per practicar la transparència que, en teoria, estan obligats a escometre com a garants del dret de la ciutadania a ser informats amb rigor i sense topalls. El problema és que, tot sovint, acabes ensopegant amb els missatges llençats pels Déus de la generació d’opinió pública de casa nostra de les quals es desprèn que els que les signen també juguen en una divisió -la que disputen tots Ells sobre la tova i rasurada gespa de Pedralbes- ben llunyana de la miserable competició en què participem la majoria de la ciutadania. I aleshores, què en podem esperar?:
(*) El Davantal de Jordi Basté (“Estupefacte pel cas Urdangarin”), edició del 13/11/11 d’El món a RAC1(…) Ara sembla que toca trinxar-la [la monarquia]. D’un extrem a l’altre. I aquí li toca el rebre principalment a Urdangarin. Trinxada la presumpció d’innocència, rebregada la seva vida sigui dins o fora de la monarquia per sempre més, Urdangarin probablement s’haurà de defensar davant d’un jutge d’alguna o algunes de les imputacions. Repeteixo el que deia ahir: conec Urdangarin des de fa molts anys, des que jugava al Barça d’handbol, i el valoro pel que sé d’ell abans de ser membre de la família reial, però també des que ho ha estat. Segur que el que dic ho subscriuria tanta gent que ha jugat amb ell, que ha conviscut amb ell, com gent que no li ha perdut la pista des que es va convertir amb membre de la família reial espanyola. No el defenso, amb majúscules, no el defenso, no estic fent cap rentat d’imatge ni de cara, que per això té advocats, però sí que em sorprèn molt el que està passant, i ho vull compartir com intento fer cada dia a les vuit amb els oients (…)
Reflexió: estic estupefacte, no només jo, també molta gent que conec i que el coneix [Urdangarin] molt més que jo. Estic, estem estupefactes! *
Blog de Roger Vilalta 