Els orins del malalt

La pressumpta implicació d’Iñaki Urdangarin en un cas de corrupció a les Illes Balears ha esdevingut notícia principal dels mitjans de comunicació d’unes setmanes ençà. Enrere queda el més que frugal tractament informatiu que les investigacions de la fiscalia anticorrupció van merèixer en un primer moment, tal i com van assenyalar els companys de Media.cat en l’Anuari on es recullen dotze grans silencis mediàtics de l’any 2010.

Segons aquest informe, la investigació sobre l’1.200.000 euros que, sense previ concurs públic, l’administració balear va satisfer a l’Instituto Nóos -presidit aleshores pel duc de Palma- per organitzar el 2005 un congrés de cap de setmana anomenat Illes Balears Fòrum, constitueix l’última de les 25 peces de què consta el cas Palma Arena. Aquesta darrera peça del famós cas de corrupció balear va ser oberta el juliol de 2010 pel mateix jutge que instrueix tota la trama, José Castro, però està essent examinada de manera independent.

En l’Anuari Media.cat no s’inclou el que s’ha sabut amb posterioritat: que Nóos va rebre 1.100.000 euros més de l’aleshores govern de Jaume Matas per a l’organització del segon -i darrer- congrés l’any 2006. Tampoc no s’hi esmenten els també rendibles i previs negocis del gendre del Rei d’Espanya amb l’administració valenciana del president Camps, que hauria reportat a l’entitat -també amb adjudicació a dit- un total de 5,4 milions de diner públic, segons ja informava el 2 de novembre de l’any passat El Confidencial.

En la informació elaborada per aquest diari digital es detallaven els conceptes de les quantitats satisfetes per la Generalitat Valenciana a l’Instituto Nóos: d’una banda, 3 milions d’euros l’any 2005 per promocionar la candidatura de la ciutat per als I Jocs Europeus l’any 2010 (que mai s’han arribat a celebrar), i de l’altra, conjuntament amb l’Ajuntament de València:

(…) otros 2,4 millones de euros al Instituto Nóos por la organización, en 2004 y 2005, del Valencia Summit, un congreso internacional para analizar el impacto económico que los grandes acontecimientos deportivos tienen en las ciudades que los albergan.

Però des que la Fiscalia Anticorrupció va ordenar el registre de la seu de Nóos a Barcelona, el 7 de novembre d’enguany, el seguiment dels mitjans de comunicació -reticències inicials de La Vanguardia a banda- ha estat de tal magnitud que fins i tot ha comportat que el president del Congrés dels Diputats sortint, José Bono, hagi aparegut en defensa del Rei Joan Carles amb una de les seves peculiars sentències:

Estoy incómodo y me molesta lo que ha ocurrido, levanto la bandera de la presunción de inocencia de Urdangarín pero como decía Leguina: “no me gusta la orina del enfermo”

Micció remota

Però malgrat les recents paraules del -ara ja- expresident del Congrés, el cert és que l'”orina del malalt” va ser expulsada un llunyà febrer del 2006 amb les primeres crítiques del grup socialista en el Parlament illenc a les quantitats desorbitades que s’havien abonat pel congrés de l’any anterior. Com s’indica en l’Anuari Media.cat, aquelles crítiques van ser recollides el 17 de febrer d’aquell any pel diari El Mundo a El PSOE denuncia supuestos pagos irregulares del gobierno balear al instituto que preside Urdangarín.

El majoritàriament residual tractament mediàtic que durant tots aquests anys ha merescut un cas de corrupció que pressumptament esquitxava un membre de la família reial espanyola ha permès que no calgués cap moviment de fitxa -públic, s’entén- de cap de les institucions polítiques de l’Estat espanyol. Fins ara. I és que, a banda de Bono, aquests darrers dies hem estat també testimonis tant de les manifestacions de l’encara president Rodríguez Zapatero sobre la gestió del Rei Joan Carles com de la contundent decisió del propi monarca -recollida pels mitjans internacionals– d’apartar el gendre de totes les activitats públiques de la família reial.

De fet, mitjans de ses Illes a banda, i potser per ser fidels a unes dèries investigadores que de vegades han fregat el ridícul, el diari El Mundo ha estat pràcticament l’únic dels grans mitjans generalistes -amb l’excepció, potser, de Público– que des de l’inici ha dut a terme un seguiment minuciós de la vinculació de l’administració Matas amb la fundació que va presidir Iñaki Urdangarin des del 2003 fins al 2006. Tot i així, després d’aquella primera informació on es recollien les crítiques del portaveu del Partit Socialista de les Illes Balears, Antoni Diéguez, cap a la gestió del Govern balear, l’afer va quedar en l’oblit mediàtic -també en el rotatiu dirigit per Pedro J. Ramírez– durant quatre anys sencers.

No va ser fins el 19 de febrer de 2010 que, a través del mateix diari, se’ns informava de l’interrogatori a l’exconseller de turisme del Govern balear, Joan Flaquer, per part de la Fiscalia Anticorrupció que investigava el cas Palma Arena. En concret, la fiscalia va interessar-se per saber com es va gestar el conveni d’1,2 milions d’euros subscrit el 2005 pel Govern de Jaume Matas i l’institut d’Iñaki Urdangarin. En la declaració de l’exconseller, un nom propi va excel·lir de manera especial:

(…) aclaró que «ignora» quién gestó luego el convenio con Nóos, aunque apuntó al entonces director general de Deportes, José Luis Pepote Ballester, quien «por su conexión con el mundo del deporte pudo haberlo facilitado»

Com és ben sabut, el campió olímpic de vela a Atlanta 96, Pepote Ballester, no era només director general d’esports del Govern Matas, sinó també íntim amic d’Urdangarin i, especialment, de la Infanta Cristina. En el posterior interrogatori Jaume Matas, el març de 2010, l’expresident acabaria de fer recaure la responsabilitat de totes les decisions de caire esportiu -entre elles, la de la construcció del velòdrom Palma Arena- en la figura del seu exdirector general d’esports.

Aquestes i d’altres indagacions dutes a terme per la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears el primer semestre del 2010 són les que portarien finalment el jutge Castro a obrir -com hem dit abans, el juliol de l’any passat- una peça nova del cas Palma Arena, la número 25, per tal d’investigar separadament els pressumptes tractes de favor de l’administració balear a les entitats i empreses dirigides aleshores per Urdangarin.

Micció inodora

Dèiem que tot i que Bono ha confessat no detectar fins fa quatre dies el to desagradable dels orins, la micció del malalt es va produir fa gairebé sis anys. I és lògic imaginar que aquell pixum -habitualment abundós en època hivernal- no devia passar desaparcebut a les estances reials. Segons informava El Confidencial el 12 de novembre de 2010, davant els primers efluvis emanats el febrer del 2006 la reacció del Rei Joan Carles va ser silenciosa però immediata:

(…) el monarca, preocupado por el daño que los negocios del Duque de Palma podían causar a la imagen de la Casa Real, presionó entonces a Urdangarín para que renunciase a la presidencia de la entidad, que abandonó en abril de ese mismo año, y ordenó borrar de la biografía oficial de su yerno cualquier referencia a su actividad empresarial.

Com ens destacava aquest mitjà -també l’Anuari Media.cat-, a la pàgina de la Casa del Rei  on figura el currículum acadèmic i professional del Duc de Palma no hi consta ni el fet d’haver estat cofundador de l’empresa Nóos Consultoría Estratégica ni de l’institut que se’n derivaria i que va presidir des del 2003 fins l’abril de 2006. Semblaria corroborar la no voluntària renúncia a la presidència de l’Instituto Nóos el fet que el propi Urdangarin afirmés en la clausura del primer congrés Illes Balears Fòrum -celebrat el novembre de 2005- que hi hauria una segona edició l’any següent.

Els moviments interns i subtils de la Casa del Rei per intentar que la monarquia no sortís esquitxada de la poderosa micció havien d’anar, però, forçosament acompanyats d’uns altres moviments -també subtils- orientats a la cerca de la necessària complicitat d’aquells que podien bé realçar-ne bé dissimular-ne les fortors.

Com hem dit, a banda d’El Mundo i, en menor grau, de Público, la immensa majoria de mitjans de comunicació -també dels catalans- no van fer cap referència a les pressumptes vinculacions del cas Palma Arena amb el Duc de Palma que van anar apareixent en els diversos esglaons de la causa judicial: primer, en l’interrogatori de l’exconseller de turisme Flaquer el febrer de 2010 -posteriorment imputat-; després, en la declaració el mes de març de Dulce Linares, excap del gabinet del expresident Matas, i la del propi expresident del govern balear; i finalment, en el posterior encausament de l’exdirector general d’esports, Pepote Ballester.

Un exemple ben clarificador ens el proporciona El País, diari que ha anat fent-se ressò de les evolucions del cas Palma Arena des que es va iniciar la causa el juliol de 2008, però que en canvi ha anat ometent sistemàticament tota referència als suposats vincles amb l’entitat d’Urdangarin fins que, és clar, aquests han saltat massivament a la llum pública. El 26 de març de 2010, per exemple, El País publicava una extensa crònica de l’interrogatori de l’expresident balear on no s’esmentava l’específic reconeixement de Jaume Matas d’haver recomanat personalment el conveni amb l’Instituto Nóos d’Urdangarin, informació que sí que apareixia en la concisa nota d’El Mundo del mateix dia, provinent de l’agència Europa Press:

“Recomendé el convenio y lo volvería a hacer“, ha recalcado el ex jefe del Ejecutivo durante el interrogatorio de esta tarde, que se prolongó por espacio de más de seis horas

Recalco que la notícia d’El Mundo beu de la font d’una agència d’informació perquè precisament és aquest el fet que més sorprèn del silenci mediàtic que s’ha produït al voltant d’aquest tema fins al seu esclat massiu del passat 7 de novembre. Si us fixeu en la relació que insereixo a continuació de notícies publicades l’any passat o a principis del 2011 pel diari de Pedro J. Ramírez on s’esmenten els acords milionaris de Nóos tant a les Balears com a València, veureu que la gran majoria d’elles provenen de l’agència EFE o d’Europa Press, ambdues subministradores d’informació per a tots els grans mitjans de comunicació de l’estat -i insisteixo, també dels catalans-:

19/02/10 : La Fiscalía investiga el convenio del Gobierno balear con Iñaki Urdangarín CRÒNICA PRÒPIA

16/03/10: Dulce Linares, ex jefa del gabinete del ex presidente Matas: “La decisión del convenio de la entidad vinculada a Urdangarín fue de Matas”  EUROPA PRESS

21/03/10: Matas será interrogado por la presunta financiación irregular del PP balear VÀRIES AGÈNCIES

25/03/10: Matas recomendó el convenio con Urdangarín y “lo volvería a hacer” EUROPA PRESS

03/04/10: El Consell gastó 3 millones en unos Juegos Europeos que “no se van a celebrar” EFE

22/07/10: Castro pide información de los convenios entre el Govern y el instituto que presidía Urdangarín EFE

10/11/10: Camps y Barberá pudieron pagar a Urdangarín 5,5 millones, según Esquerra Unida EFE

11/11/10: Camps habla de los casos ‘Gurtel’ y ‘Brugal’ y de la fundación de Urdangarín EFE

02/06/11: El juez Castro imputa en el caso Palma Arena a un socio de Urdangarín EUROPA PRESS

11/07/11: Desvinculan a Iñaki Urdangarín de un presunto desvío de 2,3 millones EUROPA PRESS

Dit d’una altra manera, tots els mitjans de comunicació del país coneixien l’any passat a bastament les evolucions d’unes investigacions judicials que anaven estrenyent poc a poc el setge a Iñaki Urdangarin fins al punt de veure com anaven essent imputats el seu amic Pepote Ballester o Diego Torres, el soci que va rellevar-lo en la presidència de l’Instituto Nóos després de l’apressada renúncia del Duc de Palma. Amb tot, les informacions potencialment perilloses han aparegut de cop i volta, de manera sobtada, pràcticament com si caiguessin del cel el passat 7 de novembre. Fixem-nos en com es parla d’aquesta investigació en l’extensa crònica d’El País sobre el registre de la seu de l’entitat a Barcelona:

La actuación de Barcelona está amparada en una pieza secreta sobre la supuesta malversación de fondos públicos y falsedad documental en la gestión de 2,3 millones de euros cobrados por la realización de dos foros deportivo-turísticos en Palma, en 2005 y 2006, por encargo del Gobierno balear de Jaume Matas, del PP.

El País qualifica de secreta” una peça del cas Palma Arena -la número 25- per trobar-se aquesta sota secret de sumari. El cert, però, és que la peça ja feia un any i quatre mesos que havia estat oberta pel jutge Castro, període durant el qual havia proporcionat informació d’evident interès públic que el rotatiu no havia volgut difondre.

El nostrat diari El Punt Avui “despertava” el 8 de novembre amb el registre de la seu barcelonina de la fundació, informant-nos de les imputacions -semblaria que sobtades- de tots els implicats en el conveni amb Nóos, és a dir, dels esmentats Diego Torres i Pepote Ballester i de l’exgerent de l’Institut Balear de Turisme (Ibatur), Raimundo Alabern. I al final de la crònica, tan sols al final, una escarida i descontextualitzada menció a la famosa peça 25:

Els 2,3 milions d’euros que ahir van motivar l’escorcoll de la seu de l’institut Nóos formen part de la peça número 25 d’un cas, el Palma Arena, molt extens i de gran complexitat.

En canvi, pel fet de tenir una edició valenciana del diari digital, durant el període de general silenci mediàtic El Punt Avui sí que va publicar vàries notícies de les possibles implicacions de l’entitat d’Urdangarin en la pressumpta trama corrupta del Govern de Francisco Camps. Podent-ne haver estat connectades informativament parlant de manera senzilla, la derivada monàrquica de la trama corrupta balear no va merèixer sorprenentment l’atenció del rotatiu català.

I fins i tot un mitjà poc sospitós de fílies monàrquiques com el diari Ara trenca la sorprenent letàrgia informativa també el dia 7 de novembre amb una crònica on, per força, havia de condensar totes aquelles informacions que les agències li havien proporcionat des de l’aparició del rotatiu -ara fa un any- i que -per prudència?- no havien estat publicades en el seu moment, com per exemple la següent:

El juliol passat va declarar per aquesta peça Diego Torres, qui va defensar que els diners es van destinar en la seva totalitat a l’organització dels esdeveniments, ja que l’institut és una entitat sense ànim de lucre.

La notícia de la declaració de l’exsoci d’Urdangarín a l’Instituto Nóos que arriba a l’Ara amb quatre mesos de retard sí que va ser, en canvi, publicada per El Mundo exactament el mateix dia en què es va produir, l’11 de juliol de 2011. I altre cop, no es tractava d’una investigació pròpia del rotatiu madrileny sinó d’una elaboració de la corresponent nota enviada per l’agència de notícies Europa Press.

Amb aquesta actitud -prudent?- del diari Ara, és més que probable que al lector habitual del rotatiu català, desconeixedor de la magnitud de la trama, li semblessin del tot estrambòtiques les paraules escrites el 16 de juliol d’enguany per en Biel Mesquida en un article d’opinió “poètic” anomenat Soliloqui davant la mar que va publicar el propi diari:

Hi ha molt de marro a l’Instituto Nóos de Estudios Estratégicos de Patrocinio y Mecenazgo, una entitat sense ànim de lucre per impulsar projectes en què l’esport és el motor de creixement econòmic i millora de les relacions socials, creat pel senyor Urdangarín i el senyor Diego Torres, que entre el 2005 i el 2006 va rebre 2,3 milions d’euros del govern de Matas. El jutge Castro investiga si els 2,3 milions d’euros varen ser desviats per altres fins aliens als dos fòrums, perquè en l’administració del Govern no han aparegut documents relatius a les despeses dels dos fòrums.

Que desvetllar els assumptes tèrbols d’un membre de la reialesa espanyola no són en absolut interès de mitjans de clara filiació monàrquica com ABC o La Razón, i d’altres amb no menys afecció per la pompa i l’ordre de la institució, com La Vanguardia, és quelcom indiscutible. Però que en ple segle XXI, en un país que ja quasi compta amb quaranta anys consecutius de règim democràtic, on el debat sobre la utilitat o inutilitat de l’existència de la monarquia no és ja un tabú a peu de carrer, resulta francament incomprensible i encara més decebedor l’excés de zel que de manera majoritària trobem encara en els grans mitjans de comunicació de tot l’estat a l’hora d’exercir el deure de la informació que tenen contret amb tots i cadascun dels súbdits de la dinastia borbònica.

És exactament el que es preguntava José L. Lobo a les planes d’El Confidencial el passat 7 de juny. Afirmava el periodista a Si el Rey no se calla, ¿por qué lo hace la prensa? que durant la transició democràtica va existir una mena de pacte de cavallers entre la monarquia i els principals editors del país -probablement comprensible en un panorama polític inestable- que fins i tot seguia en vigor en el sí del periodisme actual:

Pero quizá sea oportuno preguntarse hoy, más de 35 años después de la entronización de Don Juan Carlos, si aún tiene sentido que los medios de comunicación sirvan de dique de contención frente a los posibles errores y abusos de la institución monárquica.

Micció tractada?

Però si d’alguna cosa ha servit el tardà esclat mediàtic del que -ara sí- pot qualificar-se d’escàndol de corrupció que ha irromput al rebedor de la Zarzuela, és per adonar-nos un cop més de les infinites possibilitats de què disposen els grans mèdia per incidir en l’statuo quo imperant, bé refermant-lo bé modificant-lo.

El 7 de novembre de 2011 ha estat la data en què els mitjans de comunicació han derribat “els dics de contenció davant dels possibles errors i abusos de la monarquia” de què parlava Lobo. I quan això ha passat, s’han desencadenat de manera instantània tota una sèrie de moviments dins i fora de la institució impensables no fa pas tant: el “càstig” públic imposat pel sogre al gendre que explicàvem abans, la decisió també del monarca de detallar a partir d’ara els comptes anuals de la Casa del Rei, les diverses declaracions de les màximes autoritats de l’Estat respecte de la gestió del cas per part de la monarquia -referència a orins inclosa-, i ahir mateix, les manifestacions del Príncep Felip per les quals admetia la necessitat de modernitzar la institució:

(…) el príncep Felip de Borbó es va comprometre a modernitzar la Corona i a “adequar-la als temps que vivim en cada moment”. No va fer cap referència directa al cas, però el seu discurs estava calculat al mil·límetre per llançar un missatge de renovació i de transparència en plena crisi de la institució i en un moment en què està qüestionada.

En quin grau quedaran malmesos els fonaments de la monarquia espanyola és ara per ara una incògnita. El que és clar és que els seus integrants lluitaran fins a l’extenuació per tal que el cas Urdangarin, no només quedi el més aviat possible oblidat i deslligat del tot de la família reial, sinó sobretot que no comporti el més mínim risc per a la continuïtat de la corona. I això, en principi, no és tasca fàcil. Sempre que, és clar, els grans mitjans de comunicació no tornin a elevar els esmentats i amables dics de contenció amb què han permès la perpetuació d’una intocable institució que fa molt temps que rancieja perquè no és de senzilla compatibilització amb el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot estat democràtic: la sobirania popular.

El Príncep Felip veu, hores d’ara, perillar la Casa del Rei. És més, veu perillar el seu futur com a successor al tron de les Espanyes. El seu desig és que aquest pesat i lent tren que transporta una mercaderia en excés perillosa no trigui a recórrer la distància encomanada. Dependrà en gran part del paper que tornin a jugar els encarregats de convertir en públic el que d’interès públic s’esdevé en un entorn sumptuosament privat. La pilota es troba en el terreny dels responsables dels grans grups de comunicació del país; tot i que a desgrat, el primer pas ja l’han fet.

El problema, però, com ha demostrat el cas Urdangarin, és que les elits socials, econòmiques i polítiques d’una joveníssima -infantil?- democràcia com la nostra es necessiten en un grau tan elevat que tendeixen a teixir una xarxa d’interessos vitals a la qual no tenim accés ni coneixement l’enorme majoria de mortals. I en aquestes elits també hi figuren -com ens demostra dia sí dia també el nostrat Conde de Godó– els caps dels grans grups editorials i de comunicació de l’Estat espanyol. Tots Ells se citen en “almuerzos de trabajo”, tots Ells conflueixen en els principals actes socials i culturals de la refinada societat, tots Ells es troben a la llotja del Camp Nou o a la del Bernabéu…

El duc de Palma va crear el 2003 una entitat sense afany de lucre -esborreu, sisplau, el somriure- i el 2004 ja signava un conveni amb l’aleshores Molt Honorable President de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, que hauria reportat a l’entitat sense afany de lucre entre 5.400.000 i 5.500.000 euros per organitzar dues edicions del congrés Valencia Summit i promoure la candidatura de València als inèdits Jocs Europeus que s’havien de celebrar l’any passat. I l’any següent, a través del seu amic i director general d’esports del Govern balear, Pepote Ballester, aconseguiria que l’administració de Jaume Matas signés un altre acord de col·laboració que hauria aportat a les arques de l’entitat sense afany de lucre uns 2.300.000 euros més per organitzar les dues edicions del Illes Balears Fòrum. Tot sense concurs públic, tot executat com a convenis de col·laboració privats i emparats -diuen- en el secret professional, i bona part d’aquest tot desviat -semblaria- cap a empreses del propi Urdangarin i el seu soci Diego Torres -aquestes sí, amb tot l’afany de lucre possible-.

Haurem d’estar atents al que s’esdevindrà en un futur proper. Voldria pensar que s’ha encetat un camí sense retorn i que, ara sí, els grans mitjans de comunicació actuaran amb el valor suficient per practicar la transparència que, en teoria, estan obligats a escometre com a garants del dret de la ciutadania a ser informats amb rigor i sense topalls. El problema és que, tot sovint, acabes ensopegant amb els missatges llençats pels Déus de la generació d’opinió pública de casa nostra de les quals es desprèn que els que les signen també juguen en una divisió -la que disputen tots Ells sobre la tova i rasurada gespa de Pedralbes- ben llunyana de la miserable competició en què participem la majoria de la ciutadania. I aleshores, què en podem esperar?:

(…) Ara sembla que toca trinxar-la [la monarquia]. D’un extrem a l’altre. I aquí li toca el rebre principalment a Urdangarin. Trinxada la presumpció d’innocència, rebregada la seva vida sigui dins o fora de la monarquia per sempre més, Urdangarin probablement s’haurà de defensar davant d’un jutge d’alguna o algunes de les imputacions. Repeteixo el que deia ahir: conec Urdangarin des de fa molts anys, des que jugava al Barça d’handbol, i el valoro pel que sé d’ell abans de ser membre de la família reial, però també des que ho ha estat. Segur que el que dic ho subscriuria tanta gent que ha jugat amb ell, que ha conviscut amb ell, com gent que no li ha perdut la pista des que es va convertir amb membre de la família reial espanyola. No el defenso, amb majúscules, no el defenso, no estic fent cap rentat d’imatge ni de cara, que per això té advocats, però sí que em sorprèn molt el que està passant, i ho vull compartir com intento fer cada dia a les vuit amb els oients (…)

Reflexió: estic estupefacte, no només jo, també molta gent que conec i que el coneix [Urdangarin] molt més que jo. Estic, estem estupefactes! *

(*) El Davantal de Jordi Basté (“Estupefacte pel cas Urdangarin”), edició del 13/11/11 d’El món a RAC1

Apocalipsi a la premsa

Si aquest matí (16 de març) en llevar-nos ens hem acostat a qualsevol quiosc de les nostres ciutats ens haurem trobat amb el panorama que us exposo:

“Hecatombe”, “pànic”, “apocalipsi”, “fora de control” són algunes de les expressions utilitzades en els grans titulars de portada pels nostres diaris. En els subtítols en trobem d’altres com “èxode” o “lluita desesperada”. I en alguns s’hi acompanyen imatges de mascaretes, guants i tècnics protegits amb vestits antiradiacions.

És innegable el perill intrínsec que carrega tota central nuclear. No només la teoria, sinó les precedents experiències -Txernòbil, al capdavant- ens ho ratifiquen de manera dolorosa. També és evident que els successius incendis i fallades que s’han anat produint en els reactors de la central de número 1 de Fukushima arrel del terratrèmol de divendres passat no tenen precisament bon pronòstic. Ara bé, ¿és realment necessari que els nostres rotatius, impresos a milers de quilòmetres de l’epicentre de la notícia, caiguin d’una manera tan massiva en tècniques alarmistes més pròpies de la premsa groga?

I més quan tenim altres exemples entre la premsa internacional seriosa, tan o menys allunyada del Japó com la nostra, que presenten la crisi a la central nuclear en les seves portades d’avui, 16 de març, amb titulars que revelen la gravetat de la situació sense crear alarmismes gratuïts:

La portada del The Guardian britànic, per exemple, titula: Radiation fears grip Japan after explosions at plant (La por a la radiació s’apodera del Japó després de les explosions a la planta). O un altre diari del Regne Unit, The Daily Telegraph, obre amb aquesta portada: Thousands flee nuclear danger zone as radiation fear spreads (Milers [de ciutadans] fugen de la zona de perill nuclear mentre el temor per radiació s’extén). El mateix passa als Estats Units, on el diari The New York Times presenta la següent portada: Workers brave radiation risk at failing Japan reactors (Els treballadors desafien el risc de radiació als malmesos reactors del Japó). O fins i tot quan trobem portades més impactants no s’arriba al nivell d’alarmisme de la nostra premsa; és el cas d’USA Today, el qual obre portada amb: Radiation fears grow (Creixen els temors a la radiació). I aquesta és la portada del The Wall Street Journal (edició asiàtica): Japan officials make gains as nuclear crisis sparks rift (Els dirigents del Japó fan avenços mentre la crisi nuclear provoca divisió).

Com veiem es parla de pors o temors a la radiació que s’extenen pel país, de perill nuclear que provoca evacuacions a la zona, de desafiament del risc… Però no hi trobem ni pànics, ni èxodes, ni hecatombes ni, per suposat, apocalipsis.

Certament, el Comissari Europeu d’Energia, Günther Oettinger, en afirmar ahir que “s’ha parlat d’Apocalipsi i en la meva opinió és una paraula molt ben triada” (veure notícia Catalunyapress), ha servit en safata a la nostra premsa escrita la possibilitat de llençar-se a la publicació d’aquests titulars tremendistes sense cap remordiment. Al cap i a la fi, si ho ha dit el responsable europeu d’energia, tenim carta blanca.

La qüestió que he esmentat al principi és, però, la mateixa. Malgrat la gravetat de la situació, malgrat els perills reals que comporta una fuita radiactiva i malgrat les paraules poc mesurades del representant europeu, ¿realment era necessari des del punt de vista purament informatiu optar per aquestes portades? A Catalunya i a Espanya sembla ser que sí.

——-

De moment, us deixo l’informe de situació dels sis reactors de la central que difonia a les 15:00 (7 del matí hora nostra) The Japan Times:

1.- Reactor nº1: fallada de refrigeració, parcial fusió del nucli, emissió de vapor, edifici malmès des de dissabte per l’explosió d’hidrogen, bombeig d’aigua de mar

2.- Reactor nº2: fallada de refrigeració, bombeig d’aigua de mar, exposició completa de barres de combustible de manera temporal, emissió de vapor, edifici malmès el dilluns per l’explosió al reactor nº3, recipient de contenció malmès el dimarts, temor a la possible fusió del reactor nuclear

3.- Reactor nº3: fallada de refrigeració, temor a la fusió parcial del nucli del reactor, emissió de vapor, bombeig d’aigua de mar, edifici malmès el dilluns per explosió d’hidrogen, alt nivel de radiació detectat als voltants el dimarts, columna de fum observada el dimecres, recipient de contenció probablement malmès

4.- Reactor nº4: sota manteniment en el moment del terratrèmol, incendi el dimarts causat probablement per explosió d’hidrogen, no s’observa el nivell d’aigua de la piscina, s’observa incendi el dimecres a l’edifici que allotja el reactor, no s’ha abocat aigua a la piscina

5.- Reactor nº5: i nº6: sota manteniment en el moment del terratrèmol, augment lleuger de la temperatura a la piscina de combustible utilitzat

I, per si voleu informació actualitzada de primera mà de la situació a la central nuclear, aquí teniu tres enllaços als diaris japonesos en anglès:

The Daily Yomiuri Online

The Mainichi Daily News

The Asahi Shimbun

Els mitjans segrestats

Fa un parell de setmanes The Guardian, el diari liberal per excel·lència del Regne Unit, llençava en exclusiva les confessions d’un iraquià les mentides del qual haurien dut als Estats Units a atacar Iraq l’any 2003 amb el pretext de l’existència d’armes de destrucció massiva. Us en deixo l’enllaç a la notícia principal del 15 de febrer: How US was duped by Iraqui fantasist looking to topple Saddam (“Com els Estats Units van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam“).*

*al final d’aquesta entrada insereixo també la resta d’informacions relacionades del mateix diari britànic

Em faig ressò d’aquestes declaracions en exclusiva, no tant per la importància del fet en sí -tot i que arriba vuit anys tard, evidentment la té- sinó perquè un periodista i escriptor britànic, Jonathan Cook, les ha utilitzat per exemplificar quin són els límits de la professió periodística en els mitjans de comunicació occidentals. L’article de Cook de 28 de febrer es titula An empire of lies: why our media betrays us, però us deixo l’enllaç a una traducció catalana que he procurat que sigui el màxim de fidel a l’original: Un imperi de mentides: per què els nostres mitjans ens traeixen (tot i que és particularment extens mereix ser llegit íntegrament).

El que motiva Cook a escriure aquest article és el fet que fins i tot The Guardian, un diari reconegut per la seva independència dins dels grans mitjans occidentals, no es veu capaç de presentar una informació que afecta els grans poders mundials de manera fidel als fets que el propi mitjà exposa en el seguit d’informacions difoses. Afirma Cook que, el que per a qualsevol lector curós de l’exclusiva ha de resultar evident, és a dir, la total desacreditació dels Estats d’Units -l’administració Bush, per ser exactes- així com també de la resta de països aliats i grans mitjans de comunicació com a còmplices, The Guardian ens ho ven com un error terrible provocat per l’engany de Raffid al-Janabi (Curveball per a la CIA), un desertor iraquià que cercava asil a Alemanya i que es va inventar la història de les armes de destrucció massiva.

En el reportatge de The Guardian -explica Cook– apareixen varis aspectes que contradiuen el titular principal (recordem: “Com els EUA van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam”):

Un va ser que les autoritats alemanyes havien demostrat ràpidament que la seva història sobre les armes de destrucció massiva era falsa (…) Les autoritats alemanyes van perdre ràpidament l’interès en Janabi i no va tornar a ser entrevistat fins a finals de l’any 2002, quan va créixer la pressió per part dels EUA per aconseguir un pretext convincent per atacar l’Iraq.

Una altra revelació interessant va ser que, malgrat la necessitat vital d’analitzar tots els fets que aportava el testimoni de Curveball –tenint en compte que el que hi havia en joc era un atac preventiu contra un estat sobirà– els Estats Units mai no es van molestar a interrogar Curveball ells mateixos.

Una tercera revelació va ser que el cap de les operacions de la CIA a Europa, Tyler Drumheller, va transmetre els consells de la intel·ligència alemanya que qualificaven el testimoni de Curveball d’altament dubtós. El cap de la CIA, George Tenet, simlement va ignorar l’avís.

El final d’aquesta història ja el coneixem: el mes de març de 2003 va iniciar-se l’atac dels EUA i els seus aliats contra l’Iraq, després que unes setmanes abans el membre més moderat de l’agressiva administració Bush, l’aleshores Secretari d’Estat, Colin Powell, hagués presentat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides les proves concloents (que ara s’han revelat falses en l’exclusiva de The Guardian) de l’existència d’armes de destrucció massiva al país regit per Sadam Hussein.

Recordem la intervenció del Secretari d’Estat, Colin Powell (febrer de 2003):

Segons Cook, de la pròpia lectura del reportatge de The Guardian queda ben clar que, a manca de legitimitat internacional, els EUA necessitaven amb urgència donar vida a la història de Janabi per molt desacreditada que pogués estar:

Tanmateix, l’informe fals de Janabi era vitalment útil: per bona part del públic americà afegia una capa de credibilitat a l’argument inversemblant segons el qual Sadam era un perill per al món; va ajudar a enfortir els vacil·lants aliats en l’encarament amb les seves pròpies i dubitatives opinions públiques; i va portar a bord Colin Powell, l’antic general que era vist com la principal veu del seny en l’administració.

En canvi, continua el periodista britànic, The Guardian decideix carregar la voluntat de l’acció en el desertor iraquià, i no només en el titular que hem esmentat anteriorment:

En el text, se’ns diu que la presentació de Powell a les Nacions Unides “revelava que els agressius òrgans de decisió de l’administració Bush s’havien empassat” la història de Curveball. En un altre moment se’ns diu que Janabi “va aconseguir fer empassar un dels més grans ardits confidencials en la història de la intel·ligència moderna”

Actuant d’aquesta manera, tot i les evidències que la seva pròpia recerca feia emergir, The Guardian assumia que:

Curveball va portar l’administració Bush a fer un desastrós mal càlcul. Vist d’aquesta manera, la Casa Blanca havia estat, doncs, la víctima real de les mentides de Curveball, no en canvi el poble iraquià –més d’un milió dels quals són morts com a resultat de la invasió, segons apunten les millors xifres que s’han pogut obtenir, i quatre milions dels quals s’han vist forçats a exiliar-se.

Com deia anteriorment, la voluntat de Jonathan Cook no és debatre sobre la transcendència de la notícia en sí (que de totes maneres es veu limitada pel fet que, vuit anys després, ja no hi ha en actiu cap responsable d’aquella invasió il·legal i que tot el mal ja està fet), sinó utilitzar-lo d’exemple molt il·lustrador del poc marge d’acció que els grans mitjans de comunicació occidentals tenen a l’hora d’apropar-se als esdeveniments que amenacen les elits que ostenten el poder.

I és que en el seu article, Cook ens fa una posada al dia del que en l’actualitat significa ‘imperi’ o ‘poder imperial’, que ja no es trobaria en el típic estat-nació que s’enforteix i que allarga la seva influència a d’altres territoris per mitjà de la força o del domini econòmic, sinó que residiria:

(…) en una elit imperial transnacional els interessos de la qual no estan limitats per fronteres i els poders de la qual eludeixen del tot els controls morals i legislatius.

Segons l’articulista, aquestes elits necessiten per a la seva supervivència la complicitat de l’opinió pública de l’anomenat món occidental:

L’èxit de les elits imperials depèn en gran part de la creença compartida entre el públic occidental que “nosaltres” els necessitem per assegurar el nostre mode de vida i la nostra seguretat i, alhora, que nosaltres som els seus amos.

I és en aquest punt on Jonathan Cook destaca la importància cabdal que juguen els nostres massius mitjans de comunicació. Perquè aquesta complicitat que -afirma- necessiten les elits globals per perpetuar el seu poder no pot crear-se de cap altra manera sinó amb l’ajuda dels encarregats de generar els corrents massius d’opinió en les nostres societats:

El treball de santificar aquestes asseveracions* –i assegurar que no són sotmeses a cap anàlisi– recau en els nostres dominants o massius mitjans de comunicació. Les empreses occidentals són les propietàries dels mitjans, i la seva publicitat fa que la indústria sigui rentable. En aquest sentit, els mitjans no poden acomplir la funció d’eina controladora del poder, perquè de fet ells són el poder. És el poder de l’elit globalitzada que controla i limita els horitzons imaginatius i ideològics dels lectors i els televidents dels mitjans. I ho fa per assegurar que els interessos imperials, que són sinònims dels de les empreses, no estan amenaçats.

*Cook en fa una llista

Un altre fet que exemplificaria, segons Cook, que aquesta notícia en concret amenaça els grans interessos globals és que en el propi rovell de l’ou, precisament allà on es va cuinar la invasió d’Iraq, d’entre el total de grans mitjans teòricament controladors del poder només ha aparegut una petita referència al The New York Times amb aquest titular: Iraqi says he made up tale of biological weapons before war (“Un iraquià diu que es va inventar la història de les armes biològiques abans de la guerra”).

Mentrestant, a casa nostra -i això ja no és obra del periodista britànic- trobem les següents informacions i aquests titulars:

És ben curiós observar com els tres primers titulars (les informacions que són pròpiament notícies) fan recaure també, com destaca Cook quan parla del reportatge de The Guardian, la voluntat de l’acció en el disident iraquià. En canvi, de la lectura del desenvolupament de la informació (especialment en la notícia d’El País) resulta evident que el titular que qualsevol estudiant de primer de periodisme hagués redactat seria per exemple el següent: “Els EUA ja sabien abans de la invasió que el testimoni que la justificava era fals”. De la mateixa manera, en la notícia del The New York Times que us enllaçava abans també centra “les culpes” en el desertor del règim de Sadam Hussein i, tot i que també en el text emergeix de manera clara la responsabilitat primera dels Estats Units en tot l’assumpte, finalitza el redactat amb un paràgraf del tot il·lustrador:

En una entrevista realitzada en alemany i traduïda per The Guardian, [Janabi] afirma: “Creieu-me, no hi havia altra manera de portar la llibertat a l’Iraq. No hi havia d’altres possibilitats.”

Dit d’altra manera, com afirma Quim Monzó en la seva columna a La Vanguardia de 23 de febrer, A grandes fines, grandes medios. En l’article, Monzó presenta uns quants exemples (també el de Janabi) de la vitalitat de la cèlebre sentència “la fi justifica els mitjans”. Des de la meva òptica personal -i potser sí, reblant una mica més el clau- no és difícil de relacionar aquests “mitjans” a què fa referència amb els propis mitjans de comunicació massius.

Tornant a l’article de Jonathan Cook, uns darrers apunts sobre la manera com eviten els mitjans de comunicació del món occidental tractar en profunditat i total honestedat aquells fets que afecten de manera directa les que -recordem- ell anomena ‘elits empresarials’. Cook explica que evidentment els nostres mitjans no són el Pravda, el que va ser el diari oficial del règim soviètic, sinó que:

(…) discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”.

(…) rarament se’ls diu als periodistes –com a mínim, no directament–  què han d’escriure. Els mitjans han desenvolupat processos de selecció i jerarquies entre el seu personal de redacció –anomenats “filtres” pels crítics dels mitjans Ed Herman i Noam Chomsky–  que garantitzen que aquell periodista veritablement independent o discrepant no arribi mai a posicions d’influència real.

De totes maneres, Cook veu darrerament una certa obertura (o un cert aixamplament dels marges d’acció) en el desenvolupament de la tasca periodística en els grans mitjans de comunicació occidentals. Probablement -diu el periodista- es deu a l’aparició de nous mèdia, dels quals potser Wikileaks n’és el més visible, que haurien anat trencant poc a poc el monopoli informatiu de les nostres societats.

Per acabar, utilitzant la metàfora d’una finestra que poc a poc hem d’anar obrint abans que ens la tanquin de cop, el periodistra britànic afirma que aquests símptomes de lleugera democratització en els massius mitjans han de ser aprofitats pels públics i les audiències occidentals per tal que no puguin reeixir els intents de fagocitar qualsevol dissidència comunicativa:

Aquesta és una oportunitat que tots plegats hem d’alimentar. Hem d’exigir més honestedat als mitjans de comunicació; els hem d’avergonyir estant nosaltres millor informats que els gasetillers que només reciclen notes de premsa oficials i hem de demanar poder accedir-hi; i els hem de descartar, com de fet ja està succeint, en la cerca de millors fonts d’informació.


Per si us pot ser d’interès, i com us he dit al principi de l’article, aquí teniu els enllaços a tota la sèrie d’informacions difoses per The Guardian en relació al cas de Rafeed al-Janabi “Curveball”:

15 de febrer:
 16 de febrer:
 17 de febrer: 
 20 de febrer:
  22 de febrer:
. Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable” . Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”

Por al contagi palestí

Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab de què estem essent testimonis llunyans en els darrers dies, enmig d’un focus mediàtic centrat internacionalment quasi en exclusiva en aquesta zona del planeta i en qualsevol acte o declaració que hi pugui tenir relació, ha sobtat especialment l’escassa atenció que ha merescut el veto dels Estats Units a la ressolució de les Nacions Unides contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània.

Divendres 18 a la nit, hora nostra, es produïa el primer veto de l’administració Obama en el sí del Consell de Seguretat de l’ONU. Amb una proposta alternativa no acceptada per la delegació palestina, els Estats Units haurien volgut evitar el veto fins a darrera hora perquè al cap i a la fi això suposava ser l’únic dels 15 membres del màxim òrgan de seguretat en votar en contra d’una declaració que tenia el suport de més de 100 estats. Més encara, com explica avui mateix Akiva Eldar en un article al diari israelià Haaretz, el veto significava actuar de manera oposada a la declaració de la pròpia Secretària d’Estat Hillary Clinton fa només un parell de setmanes quan, durant les manifestacions a la plaça Tahrir d’El Caire, afirmava que els Estats Units honoraven “el dret universal de totes les persones a viure en llibertat”.

I dic que aquest fet ha passat de puntetes, com a mínim a l’estat espanyol, perquè simplement ha suscitat la difusió de les lògiques notícies d’agència en el moment en què es produïa, per exemple a La Vanguardia, a El Mundo o a El País, alguna referència a la reacció de l’organització Human Rights Watch de l’agència de notícies Europa Press o del diari digital ADN i poca cosa més. A TVE, no s’hi va fer esment en cap de les dues edicions del Telediario de dissabte 19 de febrer i, com a mínim, a TV3 sí que va merèixer la part final del bloc dedicat a les revoltes a diversos països àrabs (veure Telenotícies Migdia 19 febrer, del minut 9 al 9.40).

Aturant-nos en el tractament a l’esmentat telenotícies, veiem que el tema ocupa 40 segons del total de 8,13 minuts d’un bloc d’Orient Mitjà que s’inicia amb els respectius vídeos de les revoltes (especialment impactants les imatges de la repressió de manifestacions a Bahrain i Iemen) i continua amb una crònica del corresponsal als Estats Units, Antoni Bassas, on no es fa cap referència al veto (curiosament emès pel país on hi ha la seu de la corresponsalia) i que finalitza amb unes declaracions del president Obama tenyides de titular per a la posteritat: “La història acabarà dient que en cada conjuntura de la situació a Egipte, vam estar al costat correcte de la història”. Per contrast, el desenvolupament de la notícia dedicada al bloqueig de la ressolució de la ONU per part dels Estats Units és de les que televisivament parlant poden ser qualificades de “pobre”, perquè es basa en una crònica locutada exclusivament per la pròpia conductora del Telenotícies que fa de veu en off d’unes imatges evidentment poc atractives del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la declaració de la delegació dels EUA en el Consell i d’unes protestes a Jerusalem Est del dia anterior que, en comparació amb les que havíem vist amb exhaustivitat pocs minuts abans, només poden ser qualificades d’insignificants.

Prenc el tractament de la notícia a TV3 no com a crítica a la cadena per la manera com n’ha informat sinó com a exemple -o millor com a símptoma- d’una percepció que es va confirmant i que crec no ha de ser menystinguda en tot aquest complex procés de transformació de la zona, que és la de la por, especialment dels Estats Units, davant la possibilitat que tots aquests moviments populars tan mediàtics acabin contagiant-se a un poble palestí sotmès a la dura, constant i, molt silenciada, pressió que de des fa tants anys està exercint l’estat d’Israel en els territoris ocupats. I és que, enmig d’uns ànims tan encesos en el món àrab i amb el referent de les “victòries” populars a Tunísia i Egipte, ¿quina podria ser la reacció de la població de la Cisjordània ocupada envers el seu particular opressor?

Es tracta tan sols d’un comentari d’un lector a un article d’Amira Hass publicat avui al diari Haaretz, però penso que per acabar pot ajudar a posar en la justa dimensió el fenomen a què estem assistint darrerament i a explicar el temor que semblaria amagar-se entrelínies d’un tractament mediàtic fugaç i superficial:

“Què farà Israel quan Cisjordània esclati amb manifestacions pacífiques contra l’ocupació i els assentaments? Faran cas el govern i les forces armades (IDF) de les demandes urgents d’Obama de no utilitzar la violència contra els que protesten? I què es farà a mesura que vagin creixent en nombre dia rere dia? Seran escoltades les demandes d’Obama? Després d’una setmana, de dues, de tres? I quan el transport, l’economia i les infraestructres dels assentaments es vegin obstaculitzats per les manifestacions persistents? Cedirà Israel al reclam de contenció d’Obama? La resposta és per suposat “no”, des de bon inici.”


Revelacions interessades?

Segons una notícia apareguda el dia d’avui a The New York Times, el passat mes d’agost el president Obama hauria demanat als seus assessors en política internacional que li elaboressin un informe secret al voltant del descontentament social en el món àrab, informe que hauria conclòs que alguns països, com Bahrain i Iemen, i molt especialment, Egipte, eren susceptibles de patir revoltes populars.

En la notícia difosa per aquest rotatiu, el president hauria sol·licitat propostes de com l’administració podria empènyer el canvi polític en països regits per autocràcies però que alhora fossin valuosos aliats dels Estats Units. L’informe classificat de 18 pàgines ja hauria intentat resoldre el problema amb què s’ha acabat trobant la Casa Blanca els darrers dies quan s’ha apropat als afers d’Egipte, és a dir, com aconseguir equilibrar els seus propis interessos estratègics amb el desig d’evitar una més àmplia inestabilitat enfront de les demandes de democràcia dels pobles de la zona.

De fet, segons el The New York Times, la Casa Blanca hauria estat mantenint reunions setmanals amb experts del Departament d’Estat, la CIA i d’altres agències per tal d’analitzar la situació i anar marcant les pautes a seguir durant el desenvolupament dels esdeveniments. L’informe, que s’hauria mantingut en secret per tal d’evitar les pressions dels països àrabs sobre els Estats Units, hauria guiat i estaria guiant en el present els passos de la política de l’administració nord-americana envers les revoltes de la zona, des del fet d’aconsellar no parlar de canvis polítics en cap de les reunions diplomàtiques, comercials o militars amb aquests països, fins a ajudar a modelar missatges com el discurs de la Secretària d’Estat Hillary Clinton el gener a Qatar on criticava la resistència als canvis per part dels líder àrabs.

Fonts de l’administració no identificades

Contràriament a la desorientació que l’administració Obama ha semblat patir les darreres setmanes, el conjunt d’aquestes revelacions apuntarien que en realitat els Estats Units no només no haurien estat sorpresos davant les revoltes que s’han produït a la zona sinó que a més estarien seguint les pautes resultants de l’informe requerit pel propi president. És molt necessari assenyalar, però, que la notícia sorgeix de les declaracions que van fer al diari nord-americà uns -anònims- alts funcionaris de l’administració Obama, cosa que The New York Times va recordant, això sí, en tot el seu desenvolupament. No obstant, que aquests membres no identificats de la Casa Blanca constitueixin l’única font en què es basa la informació, és un fet que forçosament ha de tenir-se en compte a l’hora de ser valorada globalment.

A nivell estatal, segons em consta, la revelació del The New York Times ha estat recollida de moment per: La Vanguardia, l’Avui i per les dues principals capçaleres de Unidad Editorial, El Mundo y el diari econòmic Expansión. És obvi que tots quatre rotatius es remeten a la notícia apareguda en el diari nord-americà però, en canvi, només La Vanguardia revela d’on prové originàriament la informació:

De acuerdo con el rotativo, que cita a fuentes del gobierno no identificadas, el informe clasificado, de 18 páginas, concluyó que, de no realizarse “amplios cambios políticos”, países desde Bahréin a Yemen “estaban maduros para una revuelta popular”.

En el cas de El Mundo, no queda en cap cas clar l’origen primer de la informació i tan sols inclou una cita d’un funcionari anònim que suposadament havia participat en l’elaboració de l’informe:

“Quedó claro que Egipto estaba en la mente del presidente Obama“, asegura un funcionario que participó en el informe y que pidió permanecer en el anonimato. “Egipto es el ancla de la región y había muchas incógnitas sobre la sucesión en el país”, añade.

Tant Expansión com Avui no fan esment que la informació prové de fonts no identificades de la pròpia administració nord-americana.

En tots els casos, però, sorprèn especialment la contundent redacció periodística. Tenint en compte que, repeteixo, la font principal de la informació prové d’una revelació no oficial feta per uns indeterminats i no identificats funcionaris de l’administració Obama, el llenguatge utilitzat és excessivament categòric i no introdueix el dubte que potser hauria estat adient emprar en aquest cas. Expansión, per exemple, afirma en dos paràgrafs extractats que:

Este documento fue encargado por el presidente de Estados Unidos, Barack Obama, para tener información sobre cuáles era los puntos más calientes del mundo árabe.

Obama también presionó a sus asesores para estudiar los levantamientos populares en América Latina, Europa del Este y el Sudeste de Asia para determinar cuáles han funcionado y cuáles no, según afirma el diario estadounidense.

En canvi, la introducció d’un condicional (“este documento habría sido encargado por el presidente de Estados Unidos…”. o “Obama también habría presionado a sus asesores para estudiar…”) hagués aportat una càrrega informativa molt més veraç.

O, en cas d’optar per aquests temps verbals més directes, hagués estat més convenient anar recordant en tot el desenvolupament de la informació la mena de font utilitzada. Perquè tot i que el contingut pot haver estat subministrat per elements de l’administració molt fiables i The New York Times pot ser, en sí mateixa, una font fiabilíssima, cal difondre aquesta mena de notícies introduint-hi els matisos i atenuants necessaris. Més quan encara tenim força present la invasió de l’Iraq de 2003 i la gran quantitat de missatges únics, no contrastats i emanats d’interessos ben particulars que van anar difonent els mitjans de comunicació de tot el món.


Guanys i pèrdues

No és cap secret que la manera com els mitjans de comunicació ens informen sobre els resultats obtinguts en un exercici per les grans empreses del país i, molt especialment, per les diverses entitats financeres tendeix a ser, en el millor dels casos, ben ambigua. Sense existir cap gran mentida en el redactat dels grans titulars, el ball de xifres, l’ús -de vegades, trampós- de percentatges i la tria d’uns verbs determinats esdevenen claus per tal que assimilem de manera nítida, no les quantitats de guanys o pèrdues obtingudes, sinó únicament si la notícia ha de ser entomada de manera positiva o negativa.

Vegem l’exemple del dia d’avui, 3 de febrer. Els principals diaris generalistes i econòmics de l’Estat han destacat en les seves edicions digitals els resultats que el Grupo Santander va obtenir l’any 2010. Fem un cop d’ull als titulars:

(tingueu en compte en clicar els enllaços que alguns diaris digitals, especialment El País i Cinco Días, tendeixen a actualitzar la notícia i canviar el titular mantenint el mateix enllaç, per la qual cosa us podeu trobar titulars diferents als que jo us transcric aquí sota i que he recollit entre les 12 i les 12.30 hores d’avui)

La Vanguardia:
Banco Santander ganó 8.181 millones en 2010, un 8,5% menos

El Periódico de Catalunya:
El beneficio del Grupo Santander cayó un 8,5% en el 2010

El País:
El recorte de ganancias en España lastra los beneficios del Santander

El Mundo:
El beneficio de Banco Santander cayó un 8,5% en 2010, hasta 8.181 millones de euros

ABC:
Un 12% de los créditos locales son al sector inmobiliario (titular de portada: Santander gana un 8,5% menos en 2010)

La Gaceta:
El Banco Santander ganó 8.181 millones de euros en 2010


Cinco Días:
Las provisiones reducen un 8,5% el beneficio de Santander en 2010, hasta 8.181 millones

Expansión:
Santander reduce su beneficio un 8,5%, hasta 8.181 millones


20 minutos:
Banco Santander ganó 8.181 millones en 2010, un 8,5% menos, y situó su ‘core capital’ en el 8,8%

ADN:
El Grupo Santander cae un 8,5% en el último año, hasta los 8.181 millones

Qué:
El beneficio de Banco Santander cae un 8,5% hasta 8.181 millones


La primera veritat indubtable d’aquesta informació és que l’any 2010 Banco Santander ha obtingut 8.181 milions d’euros de benefici. La notícia, abans d’afegir-hi qualsevol altra consideració, no pot ser qualificada d’altra manera sinó de positiva pels interessos del grup financer.

En canvi, dels onze titulars destacats, només un, el de La Gaceta respon punt per punt a aquesta veritat irrefutable que us comento. La resta de diaris, o bé en destaquen el guany però alhora el 8,5% menys de benefici que representa respecte l’any anterior, o bé en destaquen directament la caiguda o la reducció del benefici. Vegem amb més detall les característiques d’aquests titulars:

1. Verbs utilitzats:

-CAURE: El Periódico de Catalunya, El Mundo, ADN i Qué.

-REDUIR: Cinco Días, Expansión.

-LLASTAR: El País.

-GUANYAR: La Vanguardia, ABC, 20 minutos (destacant-ne, però, que el guany representa un 8,5% menys que l’any anterior) i La Gaceta (com he dit abans, l’únic que no menysté el benefici obtingut).

2. Xifra absoluta de benefici de Banco Santander:

La dada és recollida per 8 dels 11 diaris analitzats, però amb una petita diferència: només El Mundo i La Gaceta parlen exactament del concepte d’aquests 8.181 milions (euros, naturalment) mentre que els sis restants l’ometen. Es pot considerar que quan s’informa sobre resultats econòmics a la zona euro i es dóna una xifra en milions tothom interpreta a l’instant que s’està parlant de la nostra divisa; és cert, però també ho és que en un titular on es parla de milions d’euros la xifra es magnifica mentre que perd força quan es parla simplement de milions.

3. Ús del percentatge:

En ser el tant per cent una xifra no absoluta, és a dir, que depèn d’un total que s’està prenent com a referència, la utilització de percentatges en els mitjans de comunicació dóna lloc a tota mena d’interpretacions (això es pot veure tot sovint quan se’ns passen els índex d’audiència de les teles, per exemple, i veiem que totes les cadenes n’extreuen resultats positius). En el cas que ens ocupa, 9 dels 11 diaris recullen en el seu titular que Banco Santander ha obtingut un 8,5% menys de benefici. Només ho deixen de fer, altre cop, La Gaceta (que recordem que és l’únic diari que només ens informa dels guanys obtinguts) i El País (l’únic de tots ells que no ens inclou cap xifra en el titular).

En aquesta informació, el percentatge que apareix en els titulars té una connotació eminentment negativa, però en realitat el que ve a dir aquesta xifra és que Banco Santander ha obtingut 8.181 milions d’euros de benefici el 2010 mentre que en va obtenir 8.943 milions l’any 2009. És a dir, l’any 2009 el grup financer va tenir molts guanys i l’any 2010 n’ha tingut una mica menys (762 milions d’euros). També podríem dir que Banco Santander ha deixat de guanyar 762 milions d’euros si ho comparem amb el que va guanyar l’exercici anterior; però és necessari recordar que deixar de guanyar una quantitat que no és a les nostre mans no és de cap manera sinònim de perdre una quantitat de què ja disposem.

Si s’hagués volgut donar un caire més positiu a la notícia, també hagués estat igual de possible (i igual de “cert”) afirmar que Banco Santander ha obtingut 8.181 milions d’euros de benefici, el 91,5% dels guanys de 2009 .

4. El context global dels titulars:

-Reflecteix que el grup financer ha crescut i quant ha crescut:

  1. La Gaceta (El Banco de Santander ganó 8.181 millones de euros en 2010)

-Reflecteix que el grup financer ha crescut però no tant com l’any anterior:

  1. La Vanguardia (Banco Santander ganó 8.181 millones en 2010, un 8,5% menos)
  2. 20 minutos (Banco Santander ganó 8.181 millones en 2010, un 8,5% menos, y situó su ‘core capital’ en el 8,8%)
  3. en menor grau, el titular de portada d’ABC (Santander gana un 8,5% menos en 2010)

-Interpreta com a caiguda o retrocés el benefici obtingut:

  1. El Periódico de Catalunya (El beneficio del Grupo Santander cayó un 8,5% en el 2010)
  2. El Mundo (El beneficio de Banco Santander cayó un 8,5% en el 2010, hasta 8.181 millones de euros)
  3. Qué (El beneficio de Banco Santander cae un 8,5% hasta 8.181 millones)
  4. Expansión (Santander reduce su beneficio un 8,5%, hasta 8.181 millones)

-Aporta pretextos al menor benefici:

  1. El País (El recorte de ganancias en España lastra los beneficios del Santander)
  2. Cinco Días (Las provisiones reducen un 8,5% el beneficio de Santander en 2010, hasta 8.181 millones)

-Parla directament de caiguda, no del benefici, sinó de l’entitat financera:

  1. ADN (El Grupo Santander cae un 8,5% en el último año, hasta los 8.181 millones)

Com sempre en aquests casos, podem extreure molt diverses conclusions. Podem parlar potser d’una tendència dels mitjans de comunicació a no realçar massa els milionaris beneficis de les entitats financeres o, si més no, d’intentar reduir-ne l’impacte que pot causar en una audiència aclaparada per la crisi. Podem parlar també, evidentment, dels interessos privats que cadascun dels mitjans defensen; en aquest cas, per exemple, resulta curiós que els dos mitjans del Grupo Prisa (El País i Cinco Días), participat per Grupo Santander, són els únics que ens introdueixen excuses als suposats mals resultats i, en el cas concret d’El País, el seu redactat indirecte i sense incloure cap xifra sembla més destinat a aconseguir que s’hi aturi el menor nombre de lectors possible. De la mateixa manera, ens podem preguntar per què La Gaceta (diari de referència del grup Intereconomía) destaca únicament en el seu titular els guanys obtinguts pel grup; o, a les antípodes d’això, per què ADN (Grupo Planeta) opta per un titular demolidor.

De respostes, multitud. Però és bo de fer una ullada a les tècniques que empren els mitjans, en aquest cas els escrits, a l’hora d’informar-nos de tan diversa manera sobre realitats ben irrefutables com poden ser els guanys obtinguts per una entitat financera.