30 minuts de promoció

Ja havíem esmentat en una altra entrada d’aquest blog que la línia que separa el contingut informatiu del contingut publicitari és cada cop més fina en el mitjà televisiu (veure Publicitem-nos als informatius). Afirmàvem en aquell moment que la desvergonya publicitària en els espais d’informació de les cadenes privades va poc a poc encomanant unes cadenes públiques que es debaten per competir en la jungla de caçadors d’audiències sense perdre en excés la seva essència de servei a la comunitat.

Per això, quan fa una setmana TV3 va anunciar que el 30 minuts del 8 de maig aniria dedicat a la nova escena musical catalana, era obvi que no es podia deixar d’analitzar-ne el tractament. Estem parlant d’un programa informatiu de referència de TV3, d’un espai que va néixer l’any 1984, pràcticament amb la cadena, i que no ha abandonat l’horari de prime time des d’aleshores. 30 minuts ha abocat, és cert, alguns reportatges frívols i de més fàcil digestió, però en general ens ha ofert històricament reportatges d’actualitat tant domèstics com d’arreu del món caracteritzats per rigorosos anàlisis en profunditat de conflictes polítics i de realitats socials i econòmiques difícils, sovint doloroses.

La nova onada indie

Som uns privilegiats, totalment, i en som conscients, perquè tots venim d’altres grups i d’altres experiències i sabem que costa molt, i sabem que hi ha gent molt més bona que nosaltres i que ara mateix no pot gaudir d’això

Són les paraules de Joan Enric Barceló, veu i guitarra d’Els Amics de les Arts, què obren el reportatge Les 4 nits emès ahir a la nit dins d’un 30 Minuts que pretenia abordar la nova escena pop catalana centrant el focus en quatre de les bandes que més èxit i bones crítiques estan rebent darrerament: els Manel, els Mishima, els Antònia Font i els ja esmentats Els Amics de les Arts.

Com el seu propi títol descriu, ‘Les 4 nits’ relata la prèvia, el durant i el post de quatre concerts oferts en diverses sales de dins i fora de la geografia catalana per sengles quatre grups. En un viatge d’aproximadament tres mesos, el reportatge ens porta des de l’espectacle d’Els Amics de les Arts al Palau de la Música del 7 de febrer fins al darrer dels tres concerts que els Antònia Font van oferir al Casino l’Aliança del Poble Nou el 30 d’abril, passant pels Mishima -també al Palau de la Música- el 6 de març i la participació dels Manel el 15 d’abril en el festival sevillà de música independent South Pop.

Estem parlant d’un reportatge de gran qualitat, cuidat en la forma fins al mínim detall, amb un tractament de la imatge modern i suggerent, amb entrevistes a diversos membres de les bandes, talls de veu de públic assistent, i amb la participació de personatges relacionats amb l’escena catalana, com el periodista musical -ara mànager- Albert Puig o l’històric Jaume Sisa. ‘Les 4 nits’ ens apropen a unes suposadament fidedignes reunions preparatòries de concerts, a sessions fotogràfiques, a les petites negociacions amb organitzadors de festivals o a xerrades entre banda i management. En global, perfecte, rodó, sense fisures.

Tan perfecte, tan rodó, tan mancat de fisures que el reportatge resulta un veritable i complet vídeo promocional de les quatre bandes que hi apareixen. Però quina ha estat l’excusa informativa del 30 minuts d’aquesta setmana? Aparentment, que aquests quatre grups musicals són la punta de l’iceberg d’un fenomen indie en auge dins el panorama de la música interpretada en català, fenomen que sembla agafar el relleu d’aquella altra ‘realitat’ anomenada rock català que en el seu moment va ser esbombada a tort i a dret en els mitjans públics del nostre país.

Però aquest és un fenomen diferent, i així ha de quedar ben reflectit a la pantalla. Hem deixat enrere un estil musical més popular, uns sons més elèctrics i bruts i unes masses cridaneres per endinsar-nos en un món musical delicat i ple de sensibilitat d’uns creadors que, segons explica en el reportatge el veterà periodista musical Jordi Turtós, són el reflex d’una generació que ha nascut i crescut en democràcia i que ha gaudit de moltes més oportunitats educatives i d’accés a la cultura que els seus progenitors. Segons Turtós, aquest que segueix és el background que comparteixen tots i cadascun d’aquests músics:

Ells són fills de Xesco Boix; ells han escoltat Xesco Boix a les escoles; són fills de cumbaiàs, d’una generació progre dels anys 70. Els seus pares són gent que han fet tot el possible perquè tinguessin una educació musical; els han portat a escoles -per fi tenim escoles: està l’Esmuc, el Taller de Músics, l’Aula de Música Moderna i Jazz-. Són xavals que han tingut més facilitats d’educació que d’altres generacions anteriors

I és ben bé així. Gustos musicals a banda, si hi ha una cosa que qualsevol d’aquests grups atresora de manera indubtable és coneixement i qualitat. Lletres treballades i unes composicions musicals minuciosament elaborades -amb especial menció pels cors- conformen un producte compacte que, a més, es beneficia d’un treball de gravació i de producció d’altíssim nivell.

L’excusa informativa

En una conferència al voltant dels mitjans de comunicació que organitzava la Fundació Alfons Comín el passat 29 de març, el prestigiós periodista Bru Rovira recordava com bullien les àrees de cultura en les redaccions dels diaris als anys 70, com els periodistes culturals debatien a fons sobre la conveniència de difondre una o altra proposta seguint exclusivament criteris de novetat i interès des de l’òptica del propi professional de la informació. Segons Rovira, l’àrea de cultura i espectacles dels mitjans de comunicació actuals està, com ho estan també la resta de seccions, segrestada pel comerç:

El debat entre la part dels continguts i la de l’audiència l’està guanyant clarament la darrera. Ara, abans d’informar sobre un producte cultural, es mira la quantitat de llibres o de discos venuts

Traduint les paraules de Bru Rovira: risc zero en la difusió de propostes culturals per part dels mitjans de comunicació. O dit d’una altra manera, els grans mitjans parlen de la mena de cultura que les grans oficines de màrqueting volen fer visible en els grans mitjans. És per això que durant una temporada de duració determinada, els consumidors del producte escopit pels mèdia tenim el gust de ser protagonistes passius -no sense fatiga- d’una mena de dejà vu mediàtic, en què veiem les mateixes cares i escoltem les mateixes veus sigui quina sigui l’emissora de ràdio o el canal de televisió que sintonitzem.

Repeteixo, la qüestió aquí no és la qualitat musical dels grups que han protagonitzat Les 4 nits del diumenge. De qualitat musical n’hi ha, i amb escreix. Però això no ho és tot ni ho explica tot. I si no, tornem a visualitzar el clip del tema Aniversari amb què els Manel reapareixien després de força temps de silenci:


Com haurem observat, aquest no és el producte realitzat per quatre pelacanyes ni el resultat d’un treball farcit d’improvisacions. Res aquí no es deixa a l’atzar. Hi ha càlcul precís en la composició estrictament musical, hi ha precisió en la visual i auditivament descriptiva atmosfera de la introducció del clip, i hi ha més precisió i càlcul encara en una campanya de màrqueting que va saber crear necessitat tot jugant amb el suspens i l’ànsia de l’espera. Darrere d’aquesta minuciositat, doncs, feineja una maquinària poderosa, amb molts recursos econòmics i, com és d’esperar, amb igualment poderosos contactes en el món de la comunicació massiva.

Però tornem a la justificació informativa. Que en el panorama musical català hi ha una efervescència de moltes bandes interessants que es desenvolupen dins de l’etiqueta de música independent cantada en català, sí, però també en castellà i en anglès és una evidència. Que, per aquest motiu, hi hauria raons suficients seguint criteris estrictament informatius per dedicar-li un reportatge complet en una cadena pública també ho és. Quedar-se, però, en la punta de l’iceberg, mostrant quatre dels grups que més estan sonant en els principals mitjans de comunicació del país, quatre dels grups que hores d’ara llueixen sobradament amb llums de neó en l’escena musical implica dues coses; i les dues aporten grans beneficis:

1.- A la cadena que emet el reportatge li garanteix una gran audiència, fet que succeeix de manera automàtica quan informes -dins d’uns estàndards de qualitat, és obvi- de continguts ja de per sí mediàtics. El risc pel mitjà de comunicació és, doncs, zero

2.- A les companyies discogràfiques i a les oficines de management de les bandes que apareixen en el reportatge els suposa una potent publicitat extra per als seus clients, pel fet que es tracta d’un programa informatiu de reputació emès per la principal cadena pública catalana i d’un reportatge amb un evident vernís de catalanitat que ha de connectar de manera majoritària amb la seva audiència

El que hagués estat interessant des del punt de vista -insisteixo- de l’interès estrictament informatiu (perquè d’això estem parlant, no?) és que s’haguès indagat en el fenomen. El que hagués estat desitjable és que un periodisme cultural independent -ai, la utopia!- hagués portat la batuta en aquesta orquestració, que un periodisme sense promísqües relacions amb la publicitat hagués estat el que definís les pautes del producte sobre el qual informar. I és que sense moure’ns de la repetida etiqueta de música independent circulen per l’escena catalana moltes bandes d’estils i perfils diferents que, amb treballs de molta qualitat, haguessin aportat una visió més completa, més acurada, més real, en definitiva, del que se suposa que és aquest moviment indie del nostre país.

No ha estat així. Les companyies discogràfiques Discmedi, Warner, Sones Records i Robot Innocent, però molt especialment les oficines de management i contractació Fina Estampa (Manel, Antònia Font, Mishima i Jaume Sisa -quina casualitat que també aparegui en el reportatge!-) o No Sonores, dirigida pel periodista musical -ara mànager- Albert Puig (Els Amics de les Arts), han col·locat en un reputadíssim programa de prime time d’una reputadíssima cadena de televisió pública el producte que desitjaven publicitar, de la manera que desitjaven publicitar i ensenyant (i de retruc, amagant) exactament el que calia ensenyar.

La Catalunya correcta

I el que calia ensenyar és la Catalunya correcta. És la Catalunya d’una escena musical cuidada, és la Catalunya de músics normals, amb camisa i americana, amb cabells ben curtets i pentinadets. És la Catalunya de la profilaxi, de la higiene més normativa (sensacional com la càmara se centra en la Pepsi que un dels músics de Manel beu abans del concert): no hi ha ni un trist cigarret, l’alcohol brilla per la seva absència (sort de l’instant reparador del gintònic d’en Joan Miquel Oliver o del cava de celebració) i ni rastre de substàncies tradicionalment ben emparentades amb el món dels escenaris.

TV3 ens ha mostrat les inquietuds musicals de l’actual intel·lectualitat catalana, de l’alta -però progre- burgesia catalana, on tan sols els Antònia Font s’aparten una mica d’aquest perfil (la vessant més garrula la té també ben focalitzada en els Estopa). TV3 ens ha mostrat una part molt concreta de la música independent que es fa al nostre país (dubto de si la terminologia independent és apropiada per definir bandes que compten amb aquesta mena d’amistats). En plena efervescència de la pitjor crisi econòmica i social que està patint aquest país, TV3 ens ha presentat la vida guai (com el propi director del festival South Pop defineix els Manel) dels que tenen possibilitats de recolectar, manufacturar i fer empassar un aliment de molta qualitat i, sobretot -però sobretot- políticament guai.

I em pregunto: ja no hi ha trangressió als escenaris catalans? Només consumim productes de digestió intergeneracional senzilla? Què se n’ha fet del “fill, no sé com et pot agradar això que escoltes?”. Ja no hi ha lloc per un deixar-se anar tant a l’escenari com a la platea? Han de ser els directes del futur tan sols un calc del treball minuciós de l’estudi? Cal que siguem tots delicats, moderats i continguts en una època de profund trasbals social? Cal que un publireportatge espectacular de la principal cadena pública catalana ens faci còmplices de la reparació mediàtica d’un Palau de la Música d’on en sortiran indemnes els que sempre tenen la capacitat de sortir indemnes?

Preguntes llençades a l’aire sobre un reportatge qualitativament impecable que ens va oferir diumenge al vespre TV3. L’únic que hagués demanat al 30 minuts és que, en honor a l’autoria del document presentat, hagués fet constar el nom de les discogràfiques i les oficines de management en l’apartat de realització i que TV3 hagués aparegut en solitari i, això sí, amb grans caràcters tipogràfics en l’apartat d’agraïments.