Tag Archives: Els matins

Programa ‘Els Matins’ de TV3

by

El coratge de liquidar la tertúlia

(article publicat originalment a Media.cat)

Puc afirmar amb joia que el meu consum de tertúlia mediàtica s’ha reduït dràsticament en els darrers temps. Hores d’ara, es limita a uns vint o vint-i-cinc minutets setmanals. En concret, a una part de la taula final d’Els Matins de TV3 del dimarts, dia que el meu horari laboral m’obliga a dinar molt més d’hora i molt més de pressa del que m’agrada.

Així que, amb l’excepció d’un analista convidat, que sol participar-hi de manera més irregular, les mateixes quatre cares acompanyen el meu dinar arrauxat del segon dia de la setmana: la Núria Solé i l’Empar Moliner com a moderadora i col·laboradora diàries, respectivament, i en Josep Lluís Carod-Rovira i el Nacho Martín Blanco com a tertulians fixos de la darrera taula del dia.

És encendre el televisor cada dimarts al migdia i que t’envaeixi una poderosa sensació de déjà vu.

Cares, experiència familiar 1

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. És que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debaten pràcticament sobre els mateixos temes.

Prenent com a exemple el global de sis dimarts consecutius (de mitjans de febrer a finals de març), en la darrera taula d’anàlisi d’Els Matins s’ha abordat amb escreix l’actualitat judicial (sentència del cas Nóos, cas Pretòria i cas Palau), encara amb més escreix la relacionada amb el Procés (“operació diàleg”, renovació del Tribunal Constitucional, reforma del reglament del Parlament, pressupostos de la Generalitat) i un parell de qüestions més puntuals, l’una també amb inevitables connexions amb el viatge a Ítaca (mort del líder del Sinn Féin, Martin MacGuiness, i desarmament d’ETA), i una altra, més de caire social, com l’autopercepció de noies i nois sobre les seves pròpies capacitats. Punt i final.

Repeteixo, aquest ha estat el menú ofert pels xefs d’Els Matins exclusivament en la part final de sis dimarts consecutius i el que, per tant, m’ha tocat degustar. No és impossible, és clar, però sí ben poc probable, que en els vint-i-quatre dies laborables dins d’aquest interval que he faltat a taula, la carta de plats hagi patit una sacsejada temàtica… ni tan sols mínima.

Temes, experiència familiar 2

Però no és només que topis amb les mateixes cares i la mateixa distribució a la taula, que també. I no és només que, en realitat, d’una setmana per l’altra, aquelles cares repetides debatin pràcticament sobre els mateixos temes, que també. És que, a més a més, aquelles cares repetides que aborden temes reiterats empunyen les mateixes armes i se situen en les mateixes coordenades ideològiques dins del camp de batalla.

Imaginem Nacho Martín Blanco donant el seu parer sobre l’«operació diàleg». El veieu? Doncs ara, poseu-hi la cara d’en Carod i, passats uns segonets –poquets, de debò, no en calen més– la de la Moliner. Seguim el joc i anem incitant cadascuna de les cares a participar de la resta del frugal menú temàtic: la reforma del Tribunal Constitucional, el cas Palau, la reforma del reglament del Parlament, els pressupostos de la Gene i va, fotem-hi tota la carn a la graella, el senyor MacGuiness i, és clar, la fi definitiva d’ETA.

Són faves comptades.

Trinxeres, experiència familiar 3

És una evidència que el «gènere” de la tertúlia copa des de fa anys gran part de la programació televisiva i radiofònica tant als mitjans de titularitat pública com als de la privada. El tertulià professional Joan López Alegre en parla precisament en el seu recent llibre Hablar de todo y no saber de nada. Per a López Alegre les raons del seu creixement, primer, i de la continuïtat en la seva hegemonia, després, les trobem sobretot en el fet que per a uns mitjans de comunicació en crisi –en una època de clar retrocés del pastís publicitari–, i davant la sempre complicada tasca d’omplir hores i hores de programació:

las tertulias son un chollo: un producto económico y (…) que garantiza audiencias altas e interacción en las redes

I aquesta ganga ha conquerit de manera abassegadora les graelles de ràdio i tele ibèriques promovent precisament entre la seva audiència l’experiència familiar, el déjà vu a què em referia a l’inici: la presència reiterada d’unes mateixes cares i unes mateixes veus, una oferta temàtica extremadament limitada i centrada fins a l’abús en la política institucional i, com a colofó, un debat basat en la confrontació –més educada, en uns casos, més barroera, en la majoria– ideològica.

La irrupció de noves formacions polítiques amb representació parlamentària, en aquella més que incompleta interpretació del concepte de pluralitat, ha afavorit l’ampliació del ventall ideològic de les tertúlies fins a nivells més concordants amb la realitat social. I això és, en si mateix, positiu. Però no només la «radicalitat» ideològica –fa quatre dies, inexistent en l’arena mediàtica– s’ha apuntat al carro de la tertúlia. Hores d’ara, fins i tot veiem veritables crítics del gènere i dels totòlegs professionals exercint de tertulians amb certa regularitat. Al cap i a la fi, ja se sap, si no pots amb l’enemic, uneix-t’hi, intenta fer sentir la teva veu i influir l’audiència des d’aquella tribuna on es parla de tot allò que toca parlar encara que no se’n tingui ni la més remota idea.

L’error garrafal, però, és creure que més enllà de fer sentir la teva veu (ideologia) particular, exerciràs una influència notable en l’opinió pública. En un panorama mediàtic darrerament atrinxerat fins a la nàusea, ja no és que el gènere de la tertúlia no aporti res al necessari camp del contrast públic de parers de tota societat democràtica; és que, encara pitjor, cronifica l’estigmatització i el prejudici i desdenya l’únic element que hauria de tenir valor en qualsevol debat argumentat: l’argumentació.

Sí, per als mitjans la tertúlia resulta una magnífica ganga: entreteniment pur i dur disfressat de neguit informatiu i de cost ridícul.

Per als seus consumidors, però, és un veritable càncer. Ens fa més i més petits i més i més selectivament sords. Més ridículs. I, definitivament, més perillosos.

La pregunta és òbvia. Qui serà el primer amb coratge per exercir la seva responsabilitat (social) i assumir el risc (empresarial) de liquidar les tertúlies d’una santíssima vegada?

by

“Another brick in the wall”

Tot va començar a partir d’una piulada d’ahir d’Els Matins que enllaçava a twitter en Joan Vallvé i en què el programa de TV3 interpel·lava la seva audiència sobre la imputació d’Oriol Pujol en aquests termes:

Fa dos dies es feia pública la imputació d’Oriol Pujol, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya i president del grup parlamentari de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya. Després de l’anàlisi del contingut de les diligències prèvies dutes a terme pel Jutjat d’Instrucció núm. 9 de Barcelona, el jutge del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya emetia una interlocutòria en què s’argumentava que:

(…) existeixen, efectivament, indicis racionals de que el senyor Oriol PUJOL FERRUSOLA, Diputat del Parlament de Catalunya i President del grup parlamentari de CDC [sic] en el Parlament, alhora que Secretari General de Convergència Democràtica de Catalunya, podria haver tingut participació, en les condicions abans esmentades, en fets susceptibles de ser qualificats dins dels tipus penals del tràfic d’influències (…)

Com sabem, poc després de ser-li notificada la imputació en el procés judicial, l’encausat oferia una roda de premsa en què anunciava que delegava les seves funcions com a secretari general de CDC en les figures de Josep Rull i Lluís Corominas i les de la presidència del grup parlamentari de CiU en les de Jordi Turull, però que mantenia la seva acta de diputat en el Parlament de Catalunya.

Però abans d’entrar en el contingut i els efectes de la pregunta formulada per l’espai matinal de TV3, fem una ullada als posicionaments editorials dels principals mitjans escrits o digitals i dels principals espais radiofònics i televisius de casa nostra.

D’allò que hem de saber…

Com és obvi, la transcendència política de la imputació d’Oriol Pujol va ser ahir unànime i central qüestió de portada en tots els rotatius catalans, així com en les respectives peces editorials.

La Vanguardia (darrer paràgraf de l’editorial) opta per la seva habitual abstenció en la formulació d’una opinió pròpia contundent i per la inclusió d’una crítica final que, de tant subtil i llunyana, resulta força innòcua:

Su reacción es consecuente con la postura del partido y del propio Mas sobre esta materia, y es similar a la adoptada por otras formaciones, pero en la actual situación de desconfianza hacia la política es comprensible que la ciudadanía perciba que se ha quedado a medio camino.

Qualificant la decisió de Pujol com a “complexa”, El Punt Avui, per la seva banda, encara tria un camí menys compromès que el diari bandera del Grupo Godó, donant per igualment acceptables la dimissió com a diputat del Parlament com la no assumpció de cap tipus de responsabilitat política:

Probablement es podrà qüestionar si ha fet curt, o si no era necessari ni aquest pas enrere. Més enllà de les disputes partidistes, hi ha arguments sòlids i raonats per defensar tant una opció com l’altra, però entrar en aquesta discussió és una disputa estèril (…)

El Periódico de Catalunya, el rotatiu que treu pit en el seu propi editorial del decàleg anticorrupció que va elaborar setmanes enrere, no només fa un obert elogi del gest de responsabilitat política de l’encausat, sinó que, a més, obvia qualsevol referència a la possible reprobabilitat en termes d’ètica política de la seva continuïtat com a diputat del Parlament:

La cessió temporal de les dues funcions és una mesura lògica i necessària, prevista en el decàleg anticorrupció que EL PERIÓDICO ha elaborat com a contribució a la imprescindible regeneració de la política (…) El gest d’Oriol Pujol és, doncs, coherent i encomiable

El diari Ara és de tots els rotatius nacionals el més crític amb el fet que un representant de la ciutadania imputat per corrupció no lliuri l’acta de diputat. Això sí, carrega un evident aire conformista que n’atenua força la crítica i incideix més com a subjecte maltractat en l’abstracte “país” que no pas en els ciutadans, aquells que realment som qui deleguem la nostra veu als representants polítics:

(…) el més important és que la ciutadania percebi que s’actua amb contundència contra els indicis de corrupció. I en aquest sentit no resulta especialment instructiu que la nòmina del Parlament que ha de conduir Catalunya cap a la consulta sobre l’estat propi es vagi omplint d’imputats i de sospites d’irregularitats. El país no s’ho mereix.

En canvi, els posicionaments editorials més nítidament crítics amb el no retorn de l’acta de diputat d’Oriol Pujol han estat el de Vicent Partal a Vilaweb:

Crec que seria bo que Oriol Pujol renunciàs també a l’escó parlamentari. No per allò que puga haver fet, que ja ho decidirà la justícia, sinó per les circumstàncies del país i del moment.

… com també els dels programes matinals de referència de les dues principals cadenes de ràdio nacionals: La Portada d’El Matí de Catalunya Ràdio i un Davantal de Jordi Basté d’El Món a RAC1 que presentava el gens ambigu titular “Oriol Pujol hauria d’haver plegat”:

Tenia raó Dolors Camats ahir quan va dir que [Oriol Pujol] fa justícia amb els seus votants i injustícia amb els ciutadans de Catalunya: apartar-se del partit i quedar-se al Parlament és lleig per a la fotografia

I tot discrepant de Pilar Rahola, fins i tot Josep Cuní afirmava amb contundència a 8alDia que:

(…) em sembla més sorprenent passar a imputat i mantenir un acta de diputat que no pas plegar d’un càrrec del partit perquè el partit, en definitiva, és una cosa de confiança dels militants; el representant públic és un representant elegit democràticament

Avui dijous, dos dies després de la imputació i posterior delegació de funcions d’una de les primeres espases de Convergència Democràtica i fill de la figura política més influent d’aquest país en l’era democràtica, tema pràcticament liquidat. Ni rastre a les portades del dia, absència sorprenent en les principals columnes d’opinió (Rahola i Sanchis, a banda) i mutis, tant ahir com avui, dels directors de rotatius que escriuen bitllets d’opinió en els respectius diaris: José Antich (La Vanguardia), Enric Hernàndez (El Periódico de Catalunya) i Carles Capdevila (Ara).

En definitiva, una bona reproducció del ressò mediàtic del desenllaç del cas Pallerols.

… a sobre com n’hem de debatre

Recordem ara la pregunta llençada ahir a l’audiència pel programa Els Matins de la televisió pública nacional de Catalunya:

Es respecta prou la presumpció d’innocència dels polítics imputats?

Com ha estat assenyalat tantes vegades aquí mateix, una de les grans facultats que conserven -de moment, encara- els mitjans de comunicació de masses, cosa que els fa especialment atractius al poder, és la seva capacitat de centrar l’atenció preeminent de la ciutadania en un o altre tema d’actualitat, però sobretot la de limitar-ne el marge de debat acceptable.

Dit planerament, nosaltres (mitjans) us proposem a vosaltres (massa) l’assumpte ‘X’ perquè polemitzeu en les vostres tertúlies de cafè però a més us donem una empenteta i moderem el debat, tot centrant-lo en un element més concret que evitarà que us perdeu en el bosc de la discussió.

La interpel·lació a l’audiència del magazine matinal de TV3 d’abans-d’ahir n’és un exemple immillorable. Davant un assumpte que havia estat portada unànime en tots els diaris, que havia provocat posicionaments editorials en què es dubtava -per bé que amb la prudència i moderació abans indicades- sobre si havia estat o no suficient l’assumpció de responsabilitats polítiques d’un representant de TOTS els ciutadans, Els Matins decideix centrar el debat en el dret jurídic que empara EL ciutadà.

En la tertúlia del programa d’aquell mateix dia, a la qual s’havia convidat Josep Rull, un dels beneficiaris de la delegació de funcions d’Oriol Pujol, s’insistia en la necessitat de separar el concepte “imputació” de la condemna. Amb l’ajut de l’advocada -i eterna tertuliana- Magda Oranich i del periodista Albert Sàez, persistien en l’anàlisi judírica d’una figura del dret penal que no és un sinònim de culpabilitat sinó de garantia processal.

La concatenació de casos de corrupció que arriben a la judicatura i a l’actualitat mediàtica ha fet incrementar darrerament les alertes públiques dels juristes sobre la necessitat de no condemnar els polítics encausats. Santiago Vidal, membre de l’associació Jutges per la Democràcia, hi feia referència fa unes setmanes i donava el seu parer sobre la mena de responsabilitat que cal exigir als polítics imputats:

El món judicial és unànime: una persona imputada no és culpable, i per tant no hauria de deixar el seu càrrec públic. Un imputat ho és perquè algú ha presentat una denúncia contra ell: no és culpable, ni sospitós. Només hi ha un jutge que té indicis que el fet denunciat pot ser cert, i es posa a investigar. Si no, un jutge arxivaria la denúncia de pla. Cal canviar el concepte de ‘si et criden és que alguna cosa has fet’

Que la pressumpció d’innocència és un dret fonamental per a qualsevol ciutadà en tot estat de dret és indiscutible. Que la filtració d’informes policials o judicials a la premsa prèvia a qualsevol imputació -i, per tant, a qualsevol possibilitat de defensa- atempta contra aquest dret a la presumpció d’innocència també ho és. I que la desesperant dilatació de moltes causes judicials i la consegüent eternització de l’etiqueta d’imputat també arremet contra el mateix dret tampoc no admet discussió.

Tot això és indiscutible. Tot això és cert. El que esdevé curiós, però, és que només s’interpel·li massivament la ciutadania sobre aquest dret individual quan en són figures polítiques les protagonistes. Curiós per dues bandes. La primera, perquè un no pot deixar de pensar en d’altres ciutadans que han estat sotmesos a massiu escarni públic -sense massives alertes sobre el seu dret a la presumpció d’innocència- abans i durant el judici i, fins i tot, després de dictar-se sentència. I segona, per la pròpia naturalesa del càrrec polític, que és aquell individuu que recull la veu que li deleguen tots els ciutadans per gestionar el bé comú, és a dir, el bé de tots els ciutadans.

¿Havia de ser interpel·lada l’audiència de la televisió pública nacional de Catalunya sobre el dret a la presumpció d’innocència d’Oriol Pujol (i altres polítics en idèntica situació) el dia després de ser imputat pel jutge? ¿O en tot cas, ho hauria d’haver estat durant el temps que, sense haver estat formalment encausat, ja circulaven obertament les converses telefòniques que presumptament l’implicaven en la trama de les ITV?

¿No era el dia després de la imputació i -recordem-ho- de l’assumpció de responsabilitats polítiques de Pujol, el moment idoni per interrogar l’audiència sobre la veritable notícia i l’òbvia disjuntiva que se’n desprenia, és a dir, si la imputació d’un càrrec polític ha de ser o no motiu suficient per dimitir de tota responsabilitat pública?

Doncs no. En el moment que la confiança de la ciutadania vers els seus instruments de representació no ha tocat encara fons, en plena efervescència mediàtica del neguit regenerador de la democràcia que pretén donar-li la volta com un mitjó a càrrecs electes, partits polítics, institucions legislatives i executives o a la pròpia judicatura, en l’instant en què es debat precisament quin és el grau de responsabilitat de tots aquests organismes -i d’altres que s’obvien- en la desafecció general vers la política, els ciutadans de Catalunya no són interpel·lats per la seva televisió pública sobre quina creuen ha de ser l’actitud preceptiva del seu representant en ser imputat -cosa que aniria en la línia de la voluntat reconciliadora- sinó sobre els drets legals que emparen l’individuu imputat.

I aquell mur que va creixent

Hem vist anteriorment opinions ben vàlides i fonamentades que justifiquen el no retorn de l’acta de diputat, com la del jutge Santiago Vidal, atès que des d’una òptica estrictament jurídica, un imputat és innocent de qualsevol càrrec i, per tant, no té perquè deixar d’exercir les seves funcions.

D’altres, com Ismael Peña-López, sostenen que entre la possible lesió a una carrera política -si és que es pot admetre l’existència d’una carrera com aquesta- i la lesió a la confiança ciutadana i, per tant, a la pròpia democràcia representativa, és més acceptable la primera:

Yo siempre me inclinaré por creer que los daños potenciales a la población en caso de corrupción política son mayores que los daños personales al político inocente (…) Una dimisión o un cese — y a diferencia de una sentencia en unos tribunales — “solamente” lo inhabilitan a uno para los cargos públicos, quedando toda la esfera privada a su disposición y en consonancia con las capacidades de cada uno.

Per bé que el tinc ben definit i ho he fet públic en d’altres fòrums, no serà aquí on deixaré constància del meu parer sobre el grau de responsabilitat política que crec hauria d’assumir un polític imputat.

Aquest post ve motivat per una pregunta llençada a l’audiència d’un programa influent de la influent televisió pública catalana. Ve motivat, en concret, per una pregunta amb què es pretén ressituar el debat que sorgeix de manera natural a partir de l’arribada a la llum pública de la imputació i posterior assumpció de responsabilitats d’una de les principals figures polítiques del nostre país. Ve motivat, encara més concretament, pel fet que el debat sobre el qual es vol focalitzar l’atenció ciutadana fuig de l’àrea de la legitimitat democràtica en la tasca dels nostres representants públics -sobre la qual tots tenim no només el dret sinó el deure de fiscalitzar de manera constant- per centrar-lo en l’àrea dels drets indiscutibles que com a ciutadans d’un estat de dret emparen als polítics presumptament corruptes, com també a presumptes assassins, a presumptes violadors, a presumptes lladres…

“Es respecta prou la presumpció d’innocència dels polítics imputats?” Doncs no, com no es respecta generalment la presumpció d’innocència de qualsevol altre ciutadà encausat en una trama de corrupció, d’espionatge, d’estafa, de robatori, d’homicidi, quan pateix l’embat de l’altaveu mediàtic.

La pregunta que tocava formular aquell dia a la ciutadania, la pregunta que segueix tocant formular avui que ja ha desaparegut de la primera línia de l’atenció mediàtica i la que caldrà seguir formulant mentre romanguin imputats als escons del Parlament de Catalunya, és -enunciada sense escurçar- aquesta:

Està legitimat per seguir ocupant un càrrec de representació de la veu ciutadana aquell que ha estat imputat per indicis d’actes il·lícits presumptament comesos contra els interessos de tots els ciutadans i en l’exercici del seu càrrec de representació de la veu de la ciutadania?

Aquest és el debat. I aquí sí que hi intervenen l’ordre de prioritats o de riscos a què feia referència Peña-López en el seu post: pots posar per davant de qualsevol altra qüestió el dret de l’individuu a ser considerat innocent fins que es demostri el contrari (per tant, a veure amb normalitat la no interrupció de l’exercici de les seves tasques “professionals”) o pots posar per davant el dret de tota la ciutadania a confiar en un ús impecable de la veu que ha delegat en aquell individuu (per tant, en advocar per la inhabilitació temporal atesos uns indicis que en malmeten la confiança dipositada).

Però, com sempre, qui dia passa any empeny. Oriol Pujol, després del sotrac inicial, compta des d’ara -com anteriorment Ferran Falcó, Xavier Crespo i Daniel Fernández– amb la complicitat mediàtica per seguir ocupant el seu escó al Parlament de Catalunya sense estridències. Serà un efecte més de la política de subvencions als mitjans que criticava -l’exclòs de la llista- El País? Potser un nou exemple d’aquell malentès “no posar pals a les rodes” en el viatge a Ítaca?…

El cert és que, gràcies a una pregunta desviadora, del tipus “ara no toca” que deia el seu pare, Pujol va comptar ahir amb la complicitat d’aquesta presumpta estructura d’estat anomenada TV3. Com compta des d’avui mateix amb la de les principals capçaleres, emissores de ràdio i cadenes de televisió amb la inexistent focalització del tema sobre aquell punt concret del debat que precisament més afecta el conjunt de la ciutadania.

Qui dia passa, any empeny… i una totxana més en aquell mur de la desafecció que diuen voler ensorrar.

by

Vies d’aigua en el control de la informació

Com deia en l’anterior entrada d’aquest blog, la irrupció dels “indignats” per mitjà de mecanismes allunyats dels habitualment utilitzats per configurar l’agenda político-mediàtica ja va fer trontollar de manera clara l’indubtable protagonisme de la campanya electoral. En certa manera, va ensenyar tant als professionals de la política com als de la comunicació massiva que el control de la informació presenta hores d’ara nombroses vies d’aigua.

En l’interessant 30 minuts que TV3 va programar el passat diumenge amb el títol d’Indignats, l’assessor en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí explica de manera molt nítida en què es basa l’interessant canvi que estem vivint a nivell comunicatiu i que afecta molt directament el tradicional domini del poder polític sobre el què, el com i el quan es difon una informació:

El que ha succeït és que la distància entre pensar, dir i fer és un clic: penso que no estic d’acord, ho dic i ho faig. I passo d’un sms, d’un missatge bidireccional, privat, i quasi bé enclaustrat, a un missatge obert, global. Aquest és el canvi, és el canvi d’escala i el canvi de potència. És a dir, que puc parlar al món

Les xarxes socials han estat fonamentals en l’esclat i el desenvolupament d’un fenomen que s’ha extès per tot el territori espanyol, de la mateixa manera que ho van ser també en els primers brots revolucionaris a Tunísia i el posterior contagi a d’altres indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient. Com és obvi, ni twitter ni facebook no expliquen el rerefons ni les motivacions de cap d’aquests moviments perquè són en essència eines de comunicació, però sí que han esdevingut elements clau en l’assoliment de visibilitat superant els clàssics canals de tranmissió d’informació.

Mentre que tots aquests joves moviments reivindicatius es mouen de manera natural en aquesta xarxa virtual que és internet i en coneixen els secrets i les seves múltiples possibilitats, aquelles realitats més pròpies d’èpoques passades i que es caracteritzen per estructures organitzatives més rígides no acaben d’entendre la naturalesa del mitjà quan proven d’endinsar-s’hi. Així ho explica en el reportatge de 30 minuts Julio Alonso, fundador i director general de Weblogs, S.L:

Los políticos hasta ahora han usado twitter para contar el mismo mensaje que contaban en televisión o en cualquier otro sitio, y están acostumbrados a ellos dar el mensaje y no están acostumbrados a que la gente les devuelva retorno. Y cuando dicen algo no están acostumbrados a que les salgan 40 personas diciendo “esto que has dicho es una tontería por esto y esto y esto (…) y hace dos años dijiste algo distinto y aquí está el enlace”

I él que és d’aplicació a la classe política també ho és, segons Alonso, al món de la comunicació tradicional, no només per la transcendent qüestió de la immediatesa sinó també per la pròpia naturalesa dels seus continguts:

(…) los medios están casi tan perdidos como los políticos en esto. Han perdido centralidad. Un tertuliano es alguien que es periodista, o político o ex-político razonablemente conocido que opina de todo, de los terremotos en Japón, de la crisis económica, de las elecciones, de cualquier cosa. Claro, sobre todo en internet lo que se ve es muchísima especialización. O sea, tú puedes ir y encontrar información muy especializada sobre cualquier temática y, por lo tanto, la calidad de los contenidos y el nivel de exigencia de los lectores en cada una de las temáticas es mucho mayor

Fins que s’ha generalitzat l’ús de les xarxes socials en la ciutadania els moviments socials han tingut enormes dificultats per arribar a l’opinió pública. Qualsevol periodista que hagi fet tasques d’oficina de premsa per a associacions, entitats sense ànim de lucre o petites cooperatives coneix perfectament la tasca ingent que suposa intentar visibilitzar -ni que sigui una mica- en els mitjans de comunicació tradicionals el treball fosc de qualsevol d’aquestes organitzacions. En canvi, pels potents gabinets de comunicació d’institucions, partits polítics, sindicats, grans empreses i entitats financeres la porta dels mèdia ha estat i segueix estant completament oberta.

És per aquest motiu que parlem de superació dels canals clàssics de transmissió d’informació o de visibilització mediàtica de realitats socials poc conegudes. I és per aquest motiu que quan analitzem el fenomen de les acampades no només hem de parlar de sacsejada dels fonaments sobre els quals s’estableix el sistema de representació parlamentària basat en la lluita dialèctica entre partits polítics, sinó que hem de parlar forçosament també de profund trabals per a les estrictes i rígides estructures dels grans mitjans de comunicació. Raimundo Viejo, professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra, ens ho exemplifica en el reportatge del 30 minuts:

(…) és la xarxa la que estructura. És a dir, no és que la gent organitzi assemblees, en les assemblees els col·lectius preparin una convocatòria, la llencin als mitjans de comunicació i la gent hi vingui, que era el paradigma antic. Aquí no (…) Això és un eixam

El menyspreu del canvi comunicatiu

Sense entrar en consideracions sobre la legitimitat o l’ètica de l’actuació policial del passat divendres, si hi ha una cosa que confirma l’estratègicament desastrosa operació ordenada pel Conseller d’Interior, Felip Puig, és que els gestors de la cosa pública no s’han adonat encara de la dimensió de la revolució que s’està duent a terme en el terreny comunicatiu. Si parlava a l’inici d’aquest post de les nombroses vies d’aigua que presenta el vaixell des d’on el poder polític controla la informació, qualsevol acció que s’emprengui sense tenir en compte aquestes filtracions no farà més que augmentar-ne els seus diàmetres. I amb la decisió del conseller Puig del passat divendres és evident que l’aigua ja ha arribat a cobrir del tot els peus dels comandaments.

Fins fa ben poc, el responsable d’Interior de qualsevol govern podia ordenar una contundent operació policial contra qualsevol manifestació sense haver-se de preocupar més que de donar les explicacions pertinents a partir de les informacions i les imatges aparegudes a posteriori en els espais informatius de ràdio i televisió i en la premsa l’endemà. En aquests moments, en canvi, no hi ha possibilitat que una càrrega dels anomenats agents de l’ordre públic sigui només seguida pels professionals de la informació (que, sigui dit de pas, ja han rebut en moltes ocasions les seves particulars carícies).

En l’actualitat, cada individuu que es manifesta, és a dir, cadascun dels protagonistes de la notícia, esdevé alhora agent informatiu. I molt més important encara, ha desaparegut el desfasament temporal: les fotos, els vídeos, els missatges al twitter, facebook o a qualsevol altra xarxa social, circulen per internet de manera simultània al desenvolupament dels esdeveniments. I ho sabem, la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment n’amplifica la transcendència, precisament perquè aporta un element que cap narració periodística -per molt acurada i fidel que sigui- podrà mai assolir: l’emoció.

I com que la càrrega emotiva provoca l’alteració de l’estat d’ànim, la retransmissió en directe o en semi-directe provoca tot sovint que els que van rebent l’actualització constant de les novetats de l’esdeveniment passin de manera impulsiva a l’acció i n’esdevinguin ells mateixos també protagonistes. Aquest va ser l’element primordial que el conseller Puig va menystenir en l’actuació policial que va ordenar el passat divendres a la plaça Catalunya. Una operació repressiva duta a terme a plena llum del dia, a la plaça més cèntrica de Barcelona, que s’allarga gairebé sis hores i que afecta una acampada establerta fa més d’una setmana, per tant organitzada, i que és seguida via twitter per desenes de milers de ciutadans, és simplement una operació condemnada al fracàs més estrepitós.

Perquè en aquest nou paradigma comunicatiu, quan bona part de la ciutadania ja ha pogut visionar des de tots els angles possibles vídeos explícits de la violència utilitzada pels agents de l’ordre públic contra manifestants pacífics, el pes del missatge institucional difós a través de roda de premsa, tot i l’ajut dels mitjans de comunicació més afins, simplement es desinfla.

Tal com afirma Pere Giménez a l’article de Comunicació21 a El batedor Puig:

(…) el que li hauria de preocupar [al conseller Puig] no són les portades i els articles dels diaris, sinó les explícites imatges de l’operació “neteja”. Aquestes, que no necessiten els mèdia ni per ser filmades ni perquè circulin lliurement per internet, parlen per si soles.

També en aquesta ocasió, la càrrega dels antiavalots ha comptat amb la complicitat de determinats actors del panorama mediàtic català. A banda de la molt comentada intervenció de Pilar Rahola al programa Els Matins de TV3 del mateix divendres 27 de maig, l’editorial de l’Avui del dia 28 donava suport a les raons que havien dut a engegar l’operació policial i en certa manera passava la responsabilitat de les greus conseqüències de l’operació als propis concentrats:

La presència a la plaça de Catalunya de grups minoritaris potencialment violents i sempre disposats a la brega és una evidència que els impulsors de l’acampada pacífica coneixen i contra la qual s’haurien de protegir més i millor, tant per poder continuar defensant i divulgant les seves idees amb respecte i llibertat com per continuar gaudint del suport de bona part de la ciutadania

I des de les pàgines de La Vanguardia, el periodista Albert Gimeno criticava en el seu article Vergonzoso, també del dissabte 28, l’actuació policial per tova i per mostrar a la ciutadania una actitud de debilitat:

Y a la policía, una advertencia: ver a los mossos d´esquadra correr como cobardes hiere la conciencia democrática de muchos ciudadanos. La policía no huye. O se opta por una estrategia negociadora o, si se pasa la acción, porque la negociación ha sido infructuosa, se hace con el personal necesario y sin vacilaciones

Però ni aquests exemples de posicionament favorable a l’actuació policial des de mitjans de comunicació preeminents ni les explicacions aportades en roda de premsa pel propi conseller d’Interior de la Generalitat, Felip Puig, poden minimitzar l’impacte visual i sonor d’alguns dels vídeos que circulen lliurament per internet des del passat divendres. Aquest que segueix no necessita el suport d’una veu en off; les imatges, els crits i el so dels cop de porra aporten per sí sols una càrrega emotiva tan brutal que no hi ha explicació ni discurs serè que hi pugui competir:

La veracitat no és transcendent

Davant d’aquest nou “canvi d’escala i canvi de potència” de què ens parlava a 30 minuts l’expert en comunicació política Antoni Gutiérrez-Rubí, aquells que ostenten el poder polític, molt especialment els encarregats de la seguretat interior, ja no podran deixar de tenir en compte els possibles efectes adversos que qualsevol acció engegada podrà recollir gràcies a la no menys activa presència d’un paradigma comunicatiu que trenca amb els límits espaials i temporals que caracteritzaven la clàssica canalització de la informació.

La qüestió no és fútil. La pèrdua d’una bona part del control comunicatiu per part dels gestors públics no significa només que en l’actualitat els serà impossible que no aflorin aquelles “veritats” que fins ara podien minimitzar o directament ocultar amb la complicitat d’uns -en major o menor grau- dòcils mitjans de comunicació. Significa una cosa encara més terrible des del punt del vista del poder polític: que el que controlava fins ara els tempos i la càrrega de contingut de les notícies que generaven, serà qui a partir d’ara haurà d’aportar documentació complementària per contrastar i contrarrestar el sentit de les informacions -algunes d’elles tendencioses o falses- que la xarxa ajuda a esbombar indiscriminadament i massiva.

Aquest fet ha quedat demostrat de manera clara amb l’operació “neteja” de la plaça del passat divendres. A banda de vídeos com el que hem vist anteriorment, aquests dies han circulat per internet nombroses instantànies que, en haver-se difós de manera descontextualitzada o havent estat extretes d’una seqüència més àmplia i llençades a la xarxa en solitari, han aportat una càrrega informativa que atempta directament contra la veritat de l’esdeveniment enregistrat. En aquest sentit, per exemple, des del webpolicial s’han vist obligats a difondre les proves que refuten unes imatges que han estat difoses de manera tendenciosa (les de la suposada pallisa a un indigent en un banc de la plaça Catalunya o a un discapacitat en cadira de rodes).

Doncs aquest és el nou panorama al que s’enfronten els que han portat fins ara el timó de la informació. Les vies d’aigua en aquest vaixell no només són nombroses sinó que dia a dia es fan més grans. No és només que hi ha multitud de nous actors que generen o canalitzen informació. No és només que aquests nous actors podran aportar aquell bocí de realitat que els poders volen ocultar. I no és només que es veuran obligats a combatre en l’arena del contrast de les notícies quan estaven acostumats a que pocs mitjans dubtaven de les que ells mateixos difonien. El pitjor de tot és que la legítima exigència al dret de rectificació o a la compensació legal resultarà -si no ho és ja- del tot inútil. Qui ha de rectificar a la xarxa? Contra qui s’ha d’actuar legalment? Quin ha estat l’origen de la informació?

Preguntes balderes quan el mal ja té dimensió gegatina. Mentrestant, però, el vaixell s’enfonsa, i no podran trigar gaire a trobar-hi remei. Que no hi seran a temps a tapar totes les vies d’aigua em sembla una evidència. Se m’acut, per tant, que farien potser millor en deixar enfonsar el buc i aprendre les noves tècniques de transparent navegació submarina en el sí d’unes aigües que hores d’ara coneixen poc i poden combatre encara menys.

by

No signem les informacions

Des de fa ja molt anys, els oients i teleespectadors de les principals cadenes de ràdio i televisió públiques del nostre país estem habituats a la queixa que fa efectiu el col·lectiu professional periodístic contra uns blocs d’informació electoral que els obliga a seguir l’ordre i el minutatge que estableix la Junta Electoral. Mentre que en el cas dels mitjans de RTVE la queixa es limita a un advertiment previ a l’inici del bloc de la postura contrària dels professionals de la informació, en els cas dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’avisa també l’opinió pública que, com a mesura de protesta, la tasca informativa electoral serà realitzada sense la signatura de cap dels professionals que intervenen en la seva elaboració.

Però fem d’inici una ullada al que diu la Llei Electoral espanyola, a través de la Llei Orgànica 5/1985, reformada el 28 de gener d’enguany:

La secció sisena del capítol VI sobre procediment electoral estipula quin ha de ser l’ús dels mitjans de comunicació durant la campanya electoral. En l’article 66, sobre la garantia de pluralisme polític i social, el primer punt aborda la qüestió dels mitjans públics:

El respeto al pluralismo político y social, así como a la igualdad, proporcionalidad y la neutralidad informativa en la programación de los medios de comunicación de titularidad pública en período electoral, serán garantizados por la organización de dichos medios y su control previstos en las Leyes. Las decisiones de los órganos de administración de los referidos medios en el indicado periodo electoral son recurribles ante la Junta Electoral competente de conformidad con lo previsto en el artículo anterior y según el procedimiento que la Junta Electoral Central disponga.

Fixem-nos que en el redactat es parla d’un genèric respecte al pluralisme, a la igualtat, la proporcionalitat i la neutralitat informativa i que es deixa en mans de les corporacions públiques la tasca de garantir el compliment d’aquests preceptes. És a dir, que finalment són aquestes corporacions de mitjans audiovisuals a través d’uns Consells de Govern regits per professionals de la informació proposats per les diverses formacions polítiques de les cambres parlamentàries les que interpreten el redactat de la Llei Electoral i concreten i fixen les normes que els seus mitjans hauran de seguir durant la campanya.

I és clar, com que els mots pluralisme, igualtat i neutralitat són massa abstractes com per ser mesurats i analitzats, el criteri de proporcionalitat esdevé la pedra filosofal de la garantia d’una informació equànime sobre els diversos candidats a unes eleccions que tenen representació parlamentària. En el cas concret de les eleccions municipals, el global català de nombre de regidors de cadascuna de les formacions serà traduït en un ordre concret d’emissió i en minutatge d’informació radiofònica o televisiva seguint estrictes criteris de proporcionalitat: partint de la base que a l’un l’hi toca tants minuts, a l’altre li’n tocarà tants més, etc.

El perquè de la queixa

Com se’ns explicava de manera molt acurada en el Telenotícies Migdia del 13 de maig (minut 35:03), els professionals de la informació consideren que una informació electoral elaborada a partir de l’obligatorietat de seguir un ordre i un minutatge predeterminat, per tant, sense seguir criteris periodístics, vulnera el dret a la informació que tenim tots els ciutadans del país. Els periodistes troben incomprensible l’extinció en període electoral de la confiança en la qualitat i equanimitat de la informació política que elaboren durant la resta de l’any.

La presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals justifica, però, en el mateix document de TV3 que tenen les mans lligades. Enric Marín, president de la CCMA, afirma que les directrius determinades pel Consell de Govern responen al que fixa la Llei Electoral espanyola:

El marc legal és molt tancat, i no hi ha hagut un consens polític transversal que permetés fer una aplicació una mica més flexible del que preveu el marc legal (…) El consell de Govern en aquest cas tenia un marge zero (…) No ha pogut fer altra cosa que aplicar de forma mecànica el que preveu la reforma de la Llei Orgànica de Regulació de les eleccions

En canvi, per a Neus Bonet, vice-degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, entitat que junt amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) lluita des de fa anys per la desaparició d’aquestes mesures imposades, afirma que l’actual marc legal permet més flexibilitat de la que les corporacions de mitjans públics estan aplicant:

La llei el que diu és que hi ha d’haver un equilibri en relació als resultats electorals obtinguts als últims comicis, però en cap cas parla d’una proporcionalitat estricta pura i dura (…) Els periodistes creiem que es guanyen eleccions gestionant bé l’erari públic no manipulant els mitjans de comunicació; un mitjà de comunicació, un bé públic, és un bé de tothom, no un bé governamental estrictament. Llavors, hi ha molt enfrontament i sobretot el que hi ha és molta desconfiança

Segons reflecteix el reportatge emès en el Telenotícies, el Col·legi de Periodistes ha demanat formar part de la comissió encarregada d’elaborar una futura Llei Electoral catalana que hauria de fixar la manera de garantir una informació no partidista en periode electoral sense imposicions de tuteles sobre el treball purament periodístic. Us deixem els enllaços als posicionaments oficials respecte aquesta qüestió del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

La presumpta neutralitat

Aprofitant que, com hem vist, TV3 va incloure en el seu TN Migdia del passat dia 13 i de manera molt encertada un reportatge explicatiu de l’origen de la protesta del col·lectiu periodístic, he considerat oportú d’analitzar de manera comparada el tractament que es va fer aquell mateix dia de la cobertura dels dos principals partits catalans, el PSC i CiU, tant en el Telenotícies Migdia de TV3 (minut 30:00 fins al 32:45) com en L’Informatiu Migdia de TVE Catalunya (minut 11:24 al 13:46).

La hipòtesi que plantejo és que, atès que tant les corporacions de mitjans públics com els assessors de campanya dels partits polítics fixen l’ull crític en el compliment del criteri de proporcionalitat temporal que llença l’objectiva calculadora, els altres criteris que marca la Llei Electoral espanyola (igualtat i neutralitat) han d’estar per força totalment garantits.

Tractament del matí de campanya del PSC

El matí de 13 de maig, l’alcaldable a Barcelona pel PSC, Jordi Hereu, anava a primera hora als estudis de TV3 per ser entrevistat a ‘Els Matins‘ i després assistia a dos actes més: a l’Escola de Mitjans Audiovisuals i al 3cat24.cat on participava en un xat amb els usuaris connectats.

1.- Com és lògic, TV3 informa sobre els tres actes, mentre que TVE Catalunya se centra exclusivament en l’acte de l’Escola de Mitjans Audiovisuals.

2.- Durant el parlament del candidat del PSC a l’Escola de Mitjans Audiovisuals, mentre que TVE el recull sempre en pla frontal (afavoreix la sensació que Hereu es dirigeix directament a l’espectador), TV3 l’enfoca des d’una posició lleugerament lateral (afavoreix la distància de l’espectador respecte el discurs del candidat).

3.- En els talls de veu en off, Jordi Hereu apareix a TVE sempre en moviment, somrient, i conversant o dirigint-se als periodistes assistents. A TV3, en canvi, per sota de la veu en off predomina un Jordi Hereu molt més apàtic: un alcaldable assegut durant el xat al 3cat24.cat mirant la pantalla d’ordinador, un primeríssim primer pla del seu rostre mentre escolta -suposadament- Josep Cuní; i, per sobre de tot, les dues perles que ens ofereix la cadena pública catalana: presa posterior-lateral i frontal de l’alcalde a la sala de maquillatge i uns ‘eterns’ 8 segons en què contemplem un Jordi Hereu assegut a la cadira de l’entrevistat a ‘Els Matins‘ mentre va arribant el periodista Josep Cuní, a qui acaba saludant sense aixecar-se en cap moment (les imatges a maquillatge i, de manera molt especial, l’Hereu en espera i l’Hereu ‘rebaixat’ davant d’en Cuní afavoreixen de manera clara l’empetitiment de la seva figura).

4.- Els responsables de campanya del PSC volien fer arribar a l’opinió pública aquell dia dues idees bàsiques: primer, que Jordi Hereu es desmarcava totalment de la votació contrària a la petició del fons de competitivitat que van protagonitzar els diputats del PSC el dimarts anterior al Congrés; i segon, que no aniria a la manifestació del dissabte però que tenia clar que optar per Trias a Barcelona és optar per la política de les retallades. ¿Però com s’han plasmat aquestes dues idees als dos mitjans?:

– A TVE, la veu en off afirma que “Jordi Hereu es desmarca del PSC per la votació al Congrés” mentre que per TV3 “l’alcaldable del PSC no amaga el seu malestar pel que va passar dimarts al Congrés”. A TVE en destaquen un Hereu proactiu: “Hereu reivindica que Generalitat i Govern Central han d’arribar a un acord més enllà del que considera tacticismes electorals”, mentre que TV3 posa l’accent en un Hereu contradictori: “dimarts Hereu va assumir públicament la posició dels diputats dels PSC però segons ha transcendit avui, de portes endins va intentar que es desmarquessin del PSOE”.

– De les paraules directes d’Hereu sobre aquest tema, TVE n’extreu un fragment on deixa ben clara la seva posició favorable a rebre el fons de competitivitat:

(…) el que necessitem és que Catalunya obtingui aquest any el que va obtenir els altres anys, perquè ho necessita Catalunya i els meus ciutadans

mentre que TV3 en destaca la part en què el propi Hereu considera l’actitud del PSC com equivocada:

(…) I per tant en aquest sentit, o sigui, voler visualitzar diferències tàctiques en un parlament em sembla un error, també un error per part nostra

– Quant a la qüestió de les retallades, TVE hi dedica dos talls d’off més un tall de veu del propi Hereu, mentre que a TV3 només l’hi dediquen una darrera veu en off que acompanya les imatges d’Hereu xatejant. TVE ens parla de manera directa d’un Hereu responsable: “Precisament, amb l’argument de no voler barrejar electoralisme, ha justificat que demà no anirà a la manifestació contra les retallades”, però també d’un Hereu crític amb l’alcaldable de CiU: “(…) no creu que el candidat de CiU, Xavier Trias, discuteixi amb la Generalitat sobre les retallades”. TV3, en canvi, ens introdueix una frase subordinada que en dilueix la força del missatge i no se’ns diu el perquè de la decisió: “Hereu, que avui també ha participat en un xat al 3cat24.cat, no assistirà demà a la manifestació contra les retallades”. Com ja hem dit, TV3 no ens ofereix cap tall de veu del propi alcaldable en relació a les retallades, tot i que Hereu llença un potent missatge a la ciutadania que, com és lògic, troba el seu canal de difusió en TVE:

El que està a la porta darrere el 22 és una operació de desmuntatge, eh? [pausa emotiva] I nosaltres en això no hi serem.

Tractament del matí de campanya de CiU

El matí de 13 de maig, l’alcaldable a Barcelona per Convergència i Unió, Xavier Trias, feia el seu acte de campanya a les instal·lacions de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) mentre que el secretari general de la formació, Josep Antoni Duran i Lleida, acompanyava per Platja d’Aro l’alcaldable a l’Ajuntament del municipi per CiU.

1.- TV3 emet en primer lloc l’acte de campanya del candidat per Barcelona (posa l’accent de la informació sobre CiU en l’aspirant a destronar el feu socialista de la ciutat) mentre que TVE Catalunya  mostra d’inici la passejada de Duran i Lleida pel mercat de Platja d’Aro (deixant en segon terme la lluita pel triomf a la capital catalana).

2.- De manera contrària al tractament de les paraules del candidat socialista, TV3 sí que ens mostra aquí les declaracions de Xavier Trias des d’un pla mig frontal (recordem, que afavoreix l’arribada més directa del missatge a l’opinió pública). TVE també opta per un pla frontal de Trias però emprant un pla més curt, cosa que impedeix de llegir de manera íntegra cap dels logos d’ACN situats rere el candidat (l’Agència Catalana de Notícies és una empresa participada per la Corporació de Mitjans Audiovisuals de Catalunya).

3.- Durant les veus en off, Xavier Trias apareix a TV3 en continuu moviment, amb un aspecte seriós en certs moments, més somrient en d’altres i sempre dialogant. A TVE no difereix massa el seguiment del candidat tot i que potser hi predomina més una imatge menys activa i més contemplativa. Pel que fa a Duran i Lleida, tot i que aparentment tots dos mitjans en segueixen els seus moviments i les seves converses amb clients i comerciants, mentre que a TV3 en cap de les imatges que acompanyen la veu en off abandonen ni un moment la figura de Duran, a TVE va intercalant-se la visió de Duran des d’una òptica un xic més llunyana amb d’altres de l’entorn, com un càmera que el filma, o diversos productes de les parades del mercat.

4.- Pel que fa a les intencions dels responsables de campanya de Convergència i Unió, dos eren els missatges clau que aquell dia havien de fer arribar a l’opinió pública catalana: primer, el compromís del candidat de CiU a Barcelona, Xavier Trias, de crear 10.000 noves places d’escola bressol a la ciutat; i segon, que el secretari general de la formació, Duran i Lleida, es dirigiria als manifestants de l’endemà contra les retallades per tal que apuntessin la seva veu crítica contra els anteriors governants de la Generalitat. Les dues idees han estat abordades de la següent manera:

– La veu en off de TV3 ens relaciona la creació de noves escoles bressol amb el fet de convertir Barcelona en una ciutat model en el camp del coneixement: “Perquè Barcelona sigui un referent en l’àmbit del coneixement cal fer de l’educació un pilar de la política de la ciutat. Xavier Trias vol començar per crear una xarxa d’escoles bressol públiques i privades per garantir l’oferta als 50.000 infants barcelonins que hi tenen dret”. TVE ho redueix més a l’àmbit estrictament educatiu: “Trias diu que l’educació és la columna vertebral de la seva proposta de ciutat i vol acabar amb el fracàs escolar” i prefereix col·locar el principal missatge de campanya d’aquell dia (la xifra exacta de noves escoles bressol) en la darrera veu en off del reportatge i -atenció- sense parlar en cap cas de centres públics: “Trias ha promès 10.000 places d’escoles bressol concertades“.

– Quant al tractament de l’off en les imatges de Duran i Lleida, TV3 introdueix de manera directa una prèvia a les paraules del secretari general: “De la manifestació de demà a Barcelona contra les retallades n’ha parlat des de Platja d’Aro el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha enviat un missatge als manifestants” (i tot seguit apareix el tall de veu del cap de CiU). TVE, en canvi, com que no emet el tall de veu del polític demòcrata-cristià amb el missatge que vol dirigir als manifestants anti-retallades, opta per recollir el sentit del missatge en una veu en off on canvia el “Partit Socialista” a què ell fa referència per un menys concret “tripartit”: “Duran ha dit que els manifestants haurien d’acabar a les seus de les formacions polítiques que formaven part del tripartit perquè -ha dit- ells en són els responsables”.

– I en relació als talls de veu dels protagonistes, el tractament dels dos mitjans és força diferent. TV3 emet de manera íntegra i directa els dos missatges clau que els responsables de campanya de Convergència i Unió volen publicitar aquell dia. En primer lloc, la promesa electoral de Trias en el camp de l’educació amb l’afegit (més aviat demagògic) de la comparativa entre el cost de la implementació de les escoles i l’elaboració d’informes:

A part de les escoles bressol que construeixi l’Ajuntament, nosaltres volem concertar 10.000 places, 10.000 places d’escola bressol a preu públic a nivell de la ciutat de BCN. Això ve a tenir un cost aproximat de 15-18 milions d’euros l’any, més o menys el que ens gastem en informes i en coses d’aquestes tan originals

En segon lloc, el missatge llençat per Duran i Lleida sobre la no culpabilitat de la formació en la política de retallades que el Govern català està duent a terme:

A qui caldria que miressin és especialment als que han governat i molt particularment –reitero- al Partit Socialista, que és el reponsable de la situació econòmica de Catalunya, que és qui ens nega els diners a Catalunya i qui és a més qui porta l’atur a l’ADN i, per tant, en tot cas, a qui és responsable del principal problema de la societat

En la selecció dels talls de veu dels dos polítics a TVE, en canvi, s’ometen els dos inputs claus del missatge de CiU. En l’extracte de Xavier Trias no hi figura cap promesa d’acció concreta, sinó una voluntat abstracta per millorar la situació educativa a la ciutat:

Nosaltres tenim un 35% de fracàs escolar i això no es pot tolerar de cap de les maneres. I, per tant, un dels factors bàsics és la lluita precisament contra aquest fracàs escolar. Hem de ser capaços d’esmerçar gran esforç, grans esforços, per lluitar contra aquest fracàs escolar

I en el tall de Duran i Lleida, no hi ha ni rastre del missatge potent que pretenia comunicar als manifestants anti-retallades i sí, en canvi, la seva declaració d’una suposada relació directa entre socialistes i un alt nivell d’atur:

Quan els socialistes governen l’atur s’incrementa, quan nosaltres vàrem deixar la Generalitat ho vàrem deixar amb una taxa d’atur molt baixa en el nostre país, quan els socialistes han governat Catalunya, o han governat Espanya l’atur s’ha incrementat

Vulnerar el dret a la informació

Com veiem, doncs, la imposició d’un ordre d’emissió i l’establiment d’un minutatge proporcional als resultats obtinguts en les darreres municipals no impedeix les dues principals cadenes públiques del nostre país d’elaborar una informació sota criteris estrictament periodístics com es fa la resta de l’any, és a dir, obviant -també en període electoral- els altres dos grans preceptes que marca la Llei Electoral espanyola: els de neutralitat i igualtat.

Així que, des de l’òptica de l’opinió pública, des de la perspectiva del consumidor del missatge polític emès a través dels mitjans de comunicació públics, podrien aflorar vàries preguntes:

– ¿Què s’ha fet malament o què s’ha deixat de fer des dels mitjans de comunicació i des dels propis professionals de la informació quan la queixa contra els blocs electorals imposats s’ha convertit ja en una fatigosa cantarella que ens acompanya en tots els comicis i que deixa al descobert no només la desconfiança del poder polític sinó -que és pitjor- la incapacitat del col·lectiu periodístic per canviar la situació?

– ¿Per què aquesta obsessió de la classe política (i dels seus representants en les corporacions de mitjans públics) per imposar aquests estrictes -en forma- blocs electorals quan, com hem pogut comprovar en l’anterior comparativa, la contundència i efectivitat del missatge polític depèn molt més de la manera com ha estat elaborat que no pas de la seva durada?

– Veient que a la pràctica s’incompleix el precepte de neutralitat, ¿és aquesta imposició del criteri més mesurable de tots els que marca la Llei Electoral una manera de transmetre dues idees que han d’aparèixer a ulls de l’opinió pública com incorruptibles?:

  1. que l’equanimitat en el tractament de la informació en període electoral en els mitjans públics estarà garantida (la cerca de pluralisme i de neutralitat política justificaria la tutela de l’Estat)
  2. que l’oposició dels professionals de la informació als blocs electorals es fonamenta en la seva defensa del dret a la informació de la ciutadania (quedant, de retruc, fora de tota sospita la independència del treball periodístic elaborat la resta de l’any)

Són algunes de les qüestions que podrien emergir en relació als lligams que existeixen -en èpoques electorals i en les que no ho són- entre els poders polítics i els encarregats de fer-nos arribar la seva acció política. Perquè, al cap i a la fi, el dret a la informació de la ciutadania en un estat de dret no només es vulnera quan s’imposen des del poder polític unes pautes informatives formals estrictes durant unes eleccions. La ciutadania veu vulnerat el seu legítim dret a ser informada en el moment en què els professionals de la informació renuncien a exercir la tasca que se’ls ha confiat, en el moment en què el poder polític no troba en el dòcil periodisme els filtres que n’atenuaria el seu discurs.

Quan el periodisme predominant en els grans mitjans és el de la transcripció literal -o quasi- de les notes de premsa dels principals poders polítics, el periodisme de declaracions enfront del d’accions i el periodisme que accepta regularment les aberrants rodes de premsa sense preguntes, el que rebem en format informatiu no és més que un fons més propi de la seva cosina-germana en comunicació: la publicitat.

by

Doncs parlem de periodisme

El passat 12 de febrer, el diari Ara va publicar una entrevista realitzada per la periodista Ariadna Trillas al director d’‘Els Matins’ de TV3, Josep Cuní, on el popular presentador fa un repàs de la seva experiència professional des que va començar a Ràdio Terrassa fins a la seva tasca actual. Més enllà de sentir-se “l’últim mohicà”, expressió que va voler compartir amb Iñaki Gabilondo en l’entrevista que el propi Cuní li va fer dies enrere, el periodista va aportar algunes idees particularment interessants:

Ara (el periodisme) és més descarat, valent, agosarat, lliure. Però té menys matisos, és menys rigorós, està massa empeltat del joc polític. Hi ha més autocensura i relacions massa promíscues entre periodistes i polítics. Un dia caldrà parlar del periodisme que es fa.

Doncs parlem-ne una mica ara, de periodisme.

En el paràgraf que he extractat de l’entrevista, Cuní qualifica el periodisme actual de més valent i lliure comparat -imagino- amb el que es realitzava en els seus inicis com a professional, però en canvi afirma que ha entrat massa en el joc polític i que hi ha un nivell més elevat d’autocensura. Entenent com a lògiques les dificultats per a dur a terme un exercici periodístic plenament valent i lliure en els anys 70 d’aquest país nostre, no surt massa ben parada la professió si 36 anys després de la mort de Franco hem de parlar d’un periodisme més agosarat i descarat però, alhora, amb més autocensura i més estreta convivència amb el poder polític. Menys encara si hi afegim que -segons Cuní– la informació difosa pels nostres mitjans conté menys matisos i hi manca rigor (traduït: es va esvaint el necessari contrast del material periodístic). Tot i aquesta referència a un periodisme més lliure (recordem, comparativament parlant), de la pròpia lectura de la resta de l’extracte no podem concloure que un dels pilars de l’exercici de l’actual professió periodística sigui, doncs, precisament la llibertat.

Al voltant del matís, el propi Gabilondo va destacar fa uns dies en l’entrevista a ‘Els Matins’ (veure Gabilondo: en el matís trobem la veritat) que en la difusió de la informació (en especial, la televisiva) manca temps per explicar els seus diversos aspectes, per introduir el color gris, en definitiva, per mostrar la complexitat de la nostra societat, i que tot es redueix bàsicament a donar visibilitat a un món pintat de dos colors antagònics que, alhora, representen la bondat o la maldat, és a dir, un món que simplement no existeix. Per tant, agrupant les paraules dels dos comunicadors, si gairebé no hi ha matís en el periodisme actual i en el matís trobem la veritat, ¿quina és, doncs, la carrega essencial del paquet informatiu?

I parlem del rigor. Sense oblidar que no existeix ni pot existir l’objectivitat en l’exercici professional de la informació (entre d’altres coses perquè ja de bon inici tota decisió sobre el que serà difós i el que no ho serà ja no ho permet), ¿com pot acceptar la professió periodística que l’única cosa que l’apropa -ni que sigui una mica- a aquest ‘El dorado’ de l’objectivitat, que és el rigor, s’estigui inevitablement encaminant cap a l’extinció? Si en els nostres espais informatius predomina la immediatesa, la brevetat, l’espectacularitat, l’emotivitat per sobre del contrast de les informacions, de la verificació de la fiabilitat de les fonts utilitzades, de l’aportació dels diversos punts de vista, ¿què és el que impedeix de pensar que els continguts que consumim s’apropen més en fons i forma al missatge propagandístic que no pas a l’informatiu?

Així, si el producte informatiu peca tant d’allunyament de la complexitat real del món com de mancança de rigorositat en el seu tractament, ¿podem assegurar que el que rebem els seus consumidors és en essència informació? Injust, probablement, donar una resposta genèrica i taxativa a la pregunta. Ara bé, de la síntesi dels dos conceptes esmentats per dos periodistes de renom com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní sí podem concloure que no seria incorrecte afirmar (simulant titular periodístic) que suspenem en informació.

Doncs sí, cal parlar de periodisme. I no només per tal que els seus professionals millorin o intentin millorar la seva tasca dins dels encotillats mitjans de comunicació actuals. També caldria parlar-ne, i de manera pública, perquè l’audiència entengués que en la relativització de les “veritats” informatives també hi trobem un pessic de veritat. En el millor dels casos, no deu ser considerada matèria prou transcendent en el procés de socialització de la ciutadania o bé quelcom d’exclusiu interès per als professionals de la informació. Sigui com sigui, molt en comptagotes ens arriben serrells del rerefons de la producció periodística i, com a mínim aquí, els anirem tractant.