El mur és la vostra esquena

A partir de l’àmpliament criticada darrera aparició pública del president Rajoy a través d’una pantalla de plasma, Enric Juliana repassava en un interessant article l’evolució del “secret” en el sí de les formacions polítiques des de la transició fins l’actualitat.

Recordava el veterà periodista de La Vanguardia que, des que el PSUC va permetre el 1978 que per primera vegada la premsa fos testimoni de les seves reunions internes, totes les juntes nacionals dels partits polítics han autoritzat la cobertura dels mitjans de comunicació però no l’interrogatori periodístic:

(…) Rajoy va parlar en format televisat davant la junta nacional del PP i la xarxa li va recriminar que no acceptés preguntes. En realitat mai no n’hi ha hagut en aquests actes. A cap partit

Trenta-cinc anys separen el que, de fet, no deixa de ser un gest similar. El que aleshores va ser rebut com a gratificant signe d’obertura, però, ara és percebut com a anacrònic hermetisme.

I és que, com diu Juliana, entremig d’aquestes contraposades percepcions hem viscut, d’una banda, la transformació de la política exercida des del partit polític en missatge construït per i per a la televisió:

Sota el signe de la concepció berlusconiana de la política -tot és televisió-, els partits han convertit les seves principals activitats en espots per al telenotícies. Actuen a la pràctica com a productores de televisió

Una “professionalització” de la comunicació política que ha acabat per consolidar un model d’informació basat en una mena d’intercanvi de favors: nosaltres (partits) proporcionem titular, lead i talls de veu pràcticament mastegats, i vosaltres (mitjans massius) en essència exerciu de mers transmissors d’aquest missatge. Claredat i agilitat que aplanen la feina canalitzadora dels darrers i fan més efectiu el missatge dels primers.

I, d’altra banda, hem estat testimonis també de la irrupció de les noves tecnologies de la comunicació. Així, l’engranatge d’aquest comerç informatiu és manté ben greixat mentre l’esquema tradicional “activitat emissora → passivitat receptora” no pateix fisures. Però en l’instant que el receptor abandona el seu habitual estat d’inacció en aquesta relació comunicacional, s’esquerda el monopoli de la canalització de la informació política en mans dels mitjans massius i s’afebleix de manera inexorable l’efectivitat del missatge que el partit polític pretén fer arrelar en l’opinió pública:

Avui el secret viu i llisca d’una altra manera.

… sentencia Juliana.

A qui era que servíem, doncs?

El diari The Guardian publicava a finals de març la conferència que va oferir Tien Tzuo, director executiu de Zuora (companyia dedicada al disseny i comercialització d’aplicacions per a empreses amb model de negoci basat en la subscripció) en el marc del Changing Media Summit 2013 organitzat pel propi mitjà britànic.

La ponència girava al voltant de la manera com les tradicionals capçaleres de premsa han d’adaptar el seu model de negoci en un món on-line que ha provocat la caiguda en picat dels ingressos originats en la publicitat. Tzuo ve a dir que, com ho certifiquen diverses experiències fallides, l’establiment d’un mur de pagament -o paywall– per a les seves edicions digitals sense un replantejament en fons i forma del contingut ofert no en fa viable el projecte.

Per al directiu de Zuora, el punt clau del futur del negoci del tradicional diari imprès en el seu salt al món digital no és pas el fet d’implantar un mur de pagament ni que aquest sigui més o menys estricte, sinó passar d’una concepció de negoci basat en el producte (o productes) en venda a la del negoci basat en la relació amb el veritable client, que no és cap altre sinó el propi consumidor o lector del contingut:

Els anunciants són una part important de l’equació però no són els teus clients. (…) I quan ho observes a través d’aquest prisma el que realment veus és molta esperança, perquè en el canvi cap al món digital, els consumidors, els lectors de continguts de fet estan més afamats d’informació del que mai ho han estat abans.

I en un món digital que fa inevitable en el consumidor el tast de contingut informatiu de molt diversos mitjans, resulta més indispensable que mai -remarca el propi Tzuo en aquesta entrevista– establir una relació de confiança, una relació de marca amb el teu consumidor/lector i saber què espera trobar en el “seu” diari de referència:

Aquesta és la lliçó: hem de pensar en els nostres clients, saber qui són, mantenir-hi un diàleg, crear-hi una relació i aprendre d’aquesta relació recíproca

En el benentès que en la reconversió dels mitjans impresos massius la publicitat no deixarà de tenir un paper significatiu, per bé que substancialment menor, aquest retorn a la visió del lector com a veritable client va en la línia d’aquesta idea de comunitat de consumidors sustentadors de projectes que la conjunció noves tecnologies + crisi està fent aflorar.

És evident que, tant en la seva concepció empresarial com en el seu ideari -per tant, també en el seu contingut-, la realitat d’aquests grans mitjans impresos en procés de reconversió dista molt de la de joves iniciatives informatives amb exclusiu finançament a través de subscripcions, com el diari Mediapart francès, o de tipus cooperatiu, com La Marea de MasPúblico, o com d’altres de més puntuals i finançades col·lectivament a través de plataformes de micromecenatge, com l’Anuari Media.cat.

El que és significatiu -amb l’obligada esmena dels milions d’afectats per la fractura digital- és que aquest món sense barreres facilita i alhora imposa l’aproximació i coneixença de l’individu així com la presa en consideració del seu particular parer. Diu Gumersindo Lafuente en aquest article sobre periodisme i murs de pagament al Huffington Post que:

Hoy, más que nunca, el periodismo tiene que estar al servicio de la gente, tiene que usar todo el poder de la tecnología para mejorar su compromiso de calidad, pero también para comunicar de manera directa con unas audiencias que son más activas y más exigentes que nunca y que poseen herramientas igual de poderosas y sofisticadas que las que usan los profesionales.

Sigui com sigui que s’hagin de finançar, les reconvertides propostes de relació amb els consumidors d’informació no poden ser un simple trasllat del contingut de sempre al format web o el seu mer revestiment amb d’altres llenguatges. I sobretot, com sostenia en aquest text sobre riscs i oportunitats per al periodisme del segle XXI la doctora en Ciències de la Informació Maricarmen F. Chapou, cap tendència pot considerar-se novedosa ni, per tant, aspirar a ser viable sense tenir ben present un consumidor que ja no concep costejar productes informatius que inherentment no incloguin:

(…) relación con el lector (interactiva, coparticipativa y donde el receptor puede llegar a ser coproductor de información al mismo tiempo que consumidor), retroalimentación (directa e inmediata gracias a la incorporación de foros o redes sociales), entre otras

Fracàs de la missió d’intermediació

Perquè no és que l’eina o el suport tradicional de la informació -que el diari imprès exemplifica a la perfecció- hagi esdevingut en sí difícilment sostenible en un món digital i d’obligada optimització de recursos com el nostre; que ho és realment. És també -o sobretot- el fet que aquest vehicle ideat, en principi, per a la transmissió d’informació a la ciutadania hagi acabat traint la seva vocació de servei al ciutadà.

De vegades ha resultat ben complicat saber si el que tenies a les mans era un periòdic d’informació amb incrustacions publicitàries o més aviat publicitat amb incrustacions informatives (recordo, en aquest sentit, una relació 40/60 favorable a la publicitat en un estudi personal sobre La Vanguardia en els llunyans temps de facultat). Però més significatiu encara: tal i com afirma el periodista Pere Rusiñol en aquest reportatge de Jordi Garriga per a L’Econòmic, la ferotge cacera de l’anunciant a què va llençar-se la premsa catalana i espanyola va arribar a generar una veritable bombolla publicitària:

Tots els diaris inflaven artificialment les tirades amb promocions i milers d’exemplars regalats, amb la finalitat no de guanyar lectors que paguessin per una informació pròpia, sinó d’augmentar tirades per inflar les tarifes publicitàries

De tal manera que, és clar, arriba internet, arriba el 2.0, la informació circula amb llibertat i gratuïtament per la xarxa, i la premsa, immersa en una perenne “trencada de banyes” sobre com seguir fent sostenible el seu negoci, poc a poc va sospitant que potser la pel·lícula no tractava tant de l’ocàs d’una eina com de la indetectada pèrdua de confiança del teòric destinatari del servei cap al seu prestador. O, com explica el vicesecretari de l’Asociación de la Prensa de Madrid, Nemesio Rodríguez, en el reportatge d’Aurora Muñoz per a ZoomNews, d’una deserció d’aquells a qui se’ls ha girat constantment l’esquena:

Los lectores siguen ahí. Seguramente ya no quieren leer en el papel, pero quieren seguir leyendo. Sus necesidades no han desaparecido. Unos emigran a la web porque el contenido es gratis, pero la mayoría se van porque el periódico en papel ha dejado de investigar, de controlar a los poderes. Ha perdido su misión de intermediación y ya no le sirve al ciudadano

Perquè quan els ciutadans perceben que la premsa ha deixat d’exercir la tasca mitjancera per a la que va ser creada i que ja no els és útil -i això concordaria amb el pèssim reconeixement social de la tasca periodística en aquell baròmetre del CIS-, ¿què els pot empènyer, en aquest nou paradigma comunicacional, a sufragar un producte que no aporta valor afegit, i què els ha d’impedir, en canvi, de cercar per al seu compte el buit que la missió incomplerta de la premsa els ha llegat?

I si canviem de subjecte d’anàlisi…:

La desafección o distanciamiento entre la política y la sociedad civil existente hoy en España es una lamentable y triste realidad que tiene su origen, a mi juicio, en la incapacidad de los partidos políticos (básicamente, los dos principales) para hacer útil y efectiva la intermediación entre ciudadanos e instituciones públicas.

…ens adonem que les causes de la desafecció política que identifica Xaquín Álvarez Corbacho en aquest article a La Voz de Galicia són, altre cop, la inutilitat i inefectivitat de la tasca intermediadora entre ciutadans i institucions per part de les formacions polítiques; és a dir, fracàs, també, de la seva particular missió d’intermediació.

Girant l’esquena a l’esquena

Fa poc més d’una setmana el president Rajoy repetia la fórmula emprada dos mesos abans: comparèixer davant la cada cop més angoixada opinió pública en format 2D i sense permetre que les angoixes de la ciutadania li poguessin ser traslladades -per a ser confirmades o rebatudes- per mitjà dels no menys angoixats periodistes, l’instrument concebut a aquest efecte.

Fa poc més d’una setmana els mitjans de comunicació -amb honroses excepcions com ElDiario.es i 20 Minutos– enviaven els angoixats periodistes a omplir a vessar una sala de premsa per seguir -sense possibilitat de traslladar angoixes col·lectives- les paraules que escupia en format 2D el president dels angoixats espanyols, el mateix innocu seguiment que podíem fer molts d’altres des de casa, des de la feina, des del metro.

Però, com deia Juliana, tot i l’enèrgica protesta de les “xarxes” pel vet a les preguntes i per la submissa obediència dels professionals de la informació:

En realitat mai no n’hi ha hagut [de preguntes] en aquests actes. A cap partit

És a dir, això sempre s’ha fet així.

Joan Subirats titulava el passat diumenge un article a El País amb un aclaridor Ya no se puede ir tirando. La peça no aborda en cap cas el tema d’aquest post i els subjectes d’anàlisi no són ni partits o líders polítics ni mitjans de comunicació, sinó la gestió interna de les administracions públiques. La “manipulació” del títol i del següent subtítol crec, però, que pot justificar-se per la possibilitat de transposar-ne els elements:

Tenemos que discutir cómo replanteamos funciones y formatos de funcionamiento de las administraciones públicas

¿Que fa 35 anys que aquestes reunions privades dels partits polítics s’obren a la premsa però no pas al seu interrogatori? Tan cert com insignificant. La qüestió és reflexionar, primer, sobre si aquest i d’altres formats d’ús habitual compleixen, stricto sensu, la funció de servei a la ciutadania; i segon, en tot cas, si la seva perpetuació pot ser encara admissible, no en el món digital, sinó en el món de les relacions comunicatives en constant modificació que aquest món digital propicia.

La sala de premsa a vessar de periodistes seguint amb atenció un president enllaunat il·lustra amb exactitud el que ha succeït durant tants anys i que, pel que sembla, es resisteix encara a deixar de succeir: polítics i premsa, premsa i polítics, dos servidors públics que han oblidat que els ciutadans som en realitat els seus servits, els seus consumidors, els seus clients.

S’hi resisteixin o no, que pensin que amb clients cada cop més alliberats, que ja no construeixen únicament el seu parer a partir dels missatges verticals que els adrecen els teòrics servidors; que connecten, expressen i deliberen amb d’altres clients i a esquenes d’aquells; que se senten refermats com per emetre o compartir opinió pròpia o col·lectiva, per abordar personatges mediàtics, contradir-los i, fins i tot, despullar-los de manera pública; amb clients d’aquesta mena, aquella esquena única, aquella esquena de sempre, aquella esquena amb què “sempre s’ha anat tirant” , ja no resulta -si és que ho va ser alguna vegada- gens atractiva.

Presumpció de democràcia

L’aterratge a la llum pública dels nombrosos casos de corrupció que afectarien partits i institucions de l’Estat espanyol estan permetent que en una agenda mediàtica habitualment dominada per la rabiosa -i veloçment caduca- actualitat, hagi irromput amb força el debat sobre la regeneració democràtica.

Gairebé dos anys després de l’esclat de la primavera indignada, el còctel que formen crisi econòmica sense fre, instruments de representació podrits o obsolets, i potent i exitós activisme ciutadà (com el que representa la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca) semblaria ser ja massa explosiu com per no parar-li atenció preeminent.

En conseqüència, des de fa uns quants dies en sovintegen les anàlisis de fons. Directors de diari, cèlebres columnistes, experts de diversa índole líders de les ones i la televisió, s’han llençat a casar el substantiu cada cop menys substancial “democràcia” amb tota mena d’accions -ara sí- ineludibles: netejar, repensar, regenerar, recuperar, “resetejar”…

Moderades en uns casos, més eixelebrades en d’altres, totes les reflexions coincideixen en la urgència d’actualitzar una democràcia amb inequívocs signes de precipitada decrepitud. Enric Hernàndez, director d’El Periódico, parla directament d’una segona transició en què la societat espanyola tornaria a trobar-se en la mateixa bifurcació que ara fa quaranta anys, és a dir, en el dubte de si optar per reformar o trencar:

(…) la corrosió dels engranatges de la nostra maquinària política potser no imposa un canvi de règim com el de fa quatre dècades, però la disjuntiva que afronten els dirigents polítics no és de menys transcendència: o impulsen una posada a punt de la democràcia espanyola que restauri la confiança entre els representants i els representats, o el col·lapse del sistema serà només qüestió de temps.

Es plantegi bé una reforma bé una ruptura, sí sembla indiscutible que el debat sobre la posada al dia del sistema democràtic espanyol ha aterrat als mitjans de comunicació per quedar-s’hi. Però a quins mecanismes de la nostra democràcia es refereixen quan parlen de reforma o ruptura? I més important encara, quins d’altres no són -o no ho aparenten, com a mínim- objecte d’estudi?

Presumptes culpables

L’espectacle lamentable que es va viure abans-d’ahir al Congrés dels Diputats ha servit per corroborar el que la gran majoria ja podia intuir: que la realitat virtual no es troba fora sinó ben bé dins de l’estructura física que aixopluga passadissos emmoquetats, reglaments “naftalínics” i debats encotillats.

Abans-d’ahir, més d’una dècada després d’encetat el segle XXI, en plena efervescència d’una societat-xarxa que teixeix lligams amb naturalitat, que opina, argumenta i polemitza amb qualsevol i des de qualsevol indret, l’insigne edifici on a partir de la lliure exposició i confrontació de propostes s’elaboren les normes que han de regular la vida ciutadana, simplement va atemptar contra la seva pròpia essència.

En l’anomenat Superdimarts del Congrés, la cambra baixa espanyola va protagonitzar una doble agressió a la democràcia a la qual diu servir. D’una banda, va provar d’evitar per mitjà d’inhibidors de freqüència que la compareixença -de per sí, censurada- del president del Banc Central Europeu, Mario Draghi, pogués ser seguida en directe pels seus teòrics representats, per uns ciutadans especialment sensibles a les receptes que organismes no elegits els prescriu amb regularitat. I de l’altra, va posar traves a la tramitació -i posterior debat parlamentari- de dues iniciatives legislatives formalment ben fonamentades i que, continguts i grau de suport respectius a banda, sorgien de la voluntat d’aquesta mateixa ciutadania a la qual -repeteixo- diu representar.

Mereix ser remarcat, en la meva opinió, que el Superdimarts del Congrés no queia precisament en sac buit, sinó enmig d’un context històric de colossal deslegitimació de gran part de les institucions democràtiques, des dels opacs i anquilosats partits polítics fins a una monarquia de qui se’n fa constant mofa, passant per uns instruments legislatius que es perceben vassalls d’altres poders no emanats de la veu popular i per una judicatura volgudament conservadora i controlada (us recomano, en aquest sentit, el reportatge sobre l’accés a la carrera judicial elaborat l’any passat per SomAtents).

L’autoatemptat democràtic ha vingut probablement a confirmar la sospita que feia pública Josep Ramoneda dos dies enrere a les planes d’El País:

Constato en las élites un cierto miedo a la democracia. La hipótesis de que la ciudadanía tome la palabra para salir del embrollo da miedo. Los grandes partidos no se sienten suficientemente armados para poder controlar el proceso

Un temor a la democràcia que ha de resultar, d’inici, paradoxal, perquè en serien els seus principals representants els temerosos, però que pot ser comprès amb senzillesa en una mirada més atenta al peculiar escenari polític desenvolupat al país: les variacions a la manera hispànica de la tradicional partitura de desconfiança creuada que representa la separació de poders de Montesquieu, tal i com explicava Joan Subirats tres dies abans de l’atemptat:

(…) la “vía española” alteró esas pautas y puso las bases para una contaminación cruzada de favores —“hoy por ti, mañana por mi”— entre gobernantes, diputados y jueces, mezclando en el juego a la misma institución monárquica, alimentándose todos ellos de los privilegios del poder y de los rendimientos de concesiones, autorizaciones y normas que favorecían a negocios amigos.

Si parlem de partitura versionada a l’espanyola, i seguint la metàfora musical, què en podríem dir dels seus intèrprets? Ens hi hauríem de referir, potser, com a músics que es desentenen de l’orquestra de què formen part, que cerquen únicament el seu propi lluïment i que, per tant, destrossen miserablement el conjunt. O, com els qualificava el veterà periodista Rafael Nadal quatre dies abans de l’atemptat, com a experts projectadors de valors negatius, com a veritables antilíders:

Se trata de líderes que exhiben impúdicamente su partidismo, que mienten sin remordimientos, que condenan más la disidencia que la inmoralidad, que perdonan los pecados gravísimos de los afines y que atacan el más mínimo error de los rivales con el fin de conseguir una ventaja partidista

Mediocre adaptació de la democràcia representativa interpretada per músics encara més mediocres que, en el súmmum de la mediocritat, temerien enfrontar-se a les lliçons de democràcia gratuïta que els etziben els seus representats. Panorama que duu, fins i tot a columnistes sistèmics com Francesc-Marc Álvaro, a parlar cinc dies abans de l’atemptat de veritable buit absolut:

(…) no habría que equivocarse en el análisis: eso no es la crisis de un partido, ni la de un gobierno, ni la de un régimen. Eso es la implosión de una época agotada

Por a la democràcia; contaminació creuada de favors; antilideratges; buit absolut després d’una època esgotada… Són unes quantes de les moltes referències aparegudes ja abans de l’autoatemptat democràtic de dimarts, però que proven que la discussió pública generada ja no gira entorn de la suma d’anècdotes de les quals se’n fa anàlisis superficials, sinó que incideix en la categoria i aprofundeix en les malformacions de naixement i en les deformacions evolutives.

L’interessant projecte engegat la setmana passada per El Periódico sota l’etiqueta #MésDemocràcia és sens dubte una perfecta síntesi d’aquesta constatació. Recollint les inquietuds de polítics, empresaris, juristes, agents socials, activistes i lectors del propi rotatiu, El Periódico va elaborar un decàleg per possar setge a la corrupció de manera definitiva. Reformes estructurals del sistema, finançament dels partits polítics i pacte ètic entre les diverses formacions, llei de transparència, control dels contractes públics, reforma de l’administració local i de la judicatura, democràcia participativa i educació en valors són la proposta de bones pràctiques que va presentar el rotatiu barceloní el passat diumenge, dos dies abans de l’atemptat.

Presumptes verges

Havíem deixat una pregunta a l’aire a l’inici. Parlàvem dels instruments obsolets de què disposem en el nostre sistema democràtic en termes de reforma o de ruptura. L’objectiu final?: recuperar la confiança de la ciutadania en aquells que gestionen el bé de tots. Al cap i a la fi, ¿estaríem realment en disposició de seguir anomenant “democràcia” a un règim on preval la malfiança entre representats i els seus representants?

Aquest blog és hereu -gairebé amb exclusivitat- de la desafecció, del desaferrament, de la indiferència de la ciutadania vers els seus mecanismes de representació. Difícilment hagués vist mai la llum en un entorn d’acceptable apropament o confiança entre els uns i els altres, en un hàbitat on la ciutadania no percebés majoritàriament que la política és poc més que adreçar-se paraules enverinades des de les sales de premsa dels partits o des de les tribunes parlamentàries.

Quan la ciutadania adquireix la facultat sobrenatural de saber abans que passi com reaccionarà aquell o aquell altre polític davant d’una mesura implementada o davant la “carantoina” pública que li ha llençat el rival de torn, quan la ciutadania experimenta un interminable i monòton déjà-vu, no hi donem més voltes, quan això passa és que el model, simplement, grinyola.

I si el model grinyola, grinyola el joc polític en la seva totalitat. Grinyolen molt, sí, els partits polítics i les diverses institucions, des de les legislatives i executives fins a les judicials, com grinyolen els agents socials institucionalitzats, tots ells situats allà dalt, ben amunt, en aquell cercle relacional exclusiu i inabastable per a la resta de mortals. Però si el que grinyola és el joc polític en la seva totalitat, és indiscutible que també grinyola amb força el propi canal a través del qual se’ns apropa aquella inabastable exclusivitat.

El blog és hereu, dèiem, de la desafecció. I el que busca, en essència, és despullar les misèries del missatger. Un missatger que no només ha participat amb/del joc polític sinó que, amb la seva habitual actitud irreflexiva, l’ha atiat amb contundència fins a convertir-se en fatal còmplice de la general desafecció. Es tracta del mateix missatger que, com veiem aquests dies, es presenta ara en societat com el paradigma de la consciència, de la reflexió i la reformulació democràtica; mai, però, de l’autoconsciència, l’autoreflexió o l’autoreformulació.

Parlava oportunament Manel Fuentes en aquest article de crisi global de tots els intermediaris davant d’una ciutadania la interconnexió de la qual exigeix valor afegit als seus mitjancers. En la llista d’obsolets i reformables intermediaris, sorpresa!, els mitjans de comunicació:

Les totpoderoses discogràfiques s’han hagut de redimensionar davant l’eMule, l’iTunes o l’Spotify. Les botigues de roba i els grans magatzems han hagut de fer el mateix davant de plataformes de venda on line, com Privalia… I les agències de viatges i els mitjans de comunicació i en general qualsevol vella organització de gestió de continguts. Igual que els partits.

Sí, els mitjans de comunicació, com qualsevol vella organització de gestió de continguts, estan en crisi. Però una cosa és l’irreversible procés de transformació del negoci que els exigeix el món globalitzat i interconnectat a través de les noves tecnologies de la informació, i una altra de ben diferent, el canvi radical que els demana la seva pròpia -i maltractada- essència de servei a aquella ciutadania a qui ha anat expulsant de la vida política.

Perquè en Fuentes ens els compara amb discogràfiques, botigues de roba i grans magatzems. Res a dir-hi en la concepció empresarial. Però els mitjans de comunicació de masses són molt més, i aquest “molt més” és el compliment constant i estricte d’una funció de servei públic indissociable d’una democràcia representativa i equiparable a la dels partits polítics, a la dels diputats, a la dels alcaldes… El reconeixement de la part de responsabilitat que pertoca als mitjans en la greu i perllongada crisi de confiança de la ciutadania ha estat, aquest sí, un enorme i absolut buit.

¿Hem tingut alguna vegada un debat obert sobre la mena de mitjans de comunicació que requereix una societat -dita- democràtica, més enllà de superficials discussions sobre la tele-porqueria? En algun moment del nostre jove caminar democràtic, les ments pensants dels grans mitjans -imaginem que n’hi ha- han arribat a reflexionar sobre el dany social irreparable que provoca la perpetuació d’algunes perverses rutines informatives? Per exemple, la seva amanida funció taquigràfica de les notes de premsa dels partits, o la participació obedient en rodes de premsa sense dret a preguntes o en el creuament de declaracions polítiques buides de contingut? Algun comentari sobre el fet que no hi ha democràcia amb un periodisme d’investigació quasi extint? I algun altre sobre la més que probable incompatibilitat entre relatar la vida política i participar de la mateixa, alineant-se amb un o altre bàndol? Alguna reflexió al voltant del possible caràcter maligne de la repetida fórmula de tertúlies radiofòniques o televisives, tan sucoses empresarialment com allunyades del planeta Terra? Què tal plantejar-se, per exemple, abolir la figura del tertulià quasi vitalici, igual que ara exigim rotació i límit en els càrrecs públics? I què tal, repensar-ne el model, tot encarant-lo a un contrast de parers contraposats d’experts en cada matèria i no a un anàlisi de l’actualitat basat en el model “tothom parla de tot en sàpiga més, menys o gens”?

Són algunes de les qüestions que em vénen al cap i que exposo així, a raig i desendreçadament. Han passat quasi quaranta anys des de la mort del dictador i encara ens trobem sota els efectes d’aquell pacte de molt mínims a què van arribar els anomenats pares -no hi havia mares- de la Constitució. Un pacte que va dibuixar amb precisió a què es limitaria -i a través de què- la nostra participació en la vida política, quina funció tindrien i a qui -i de quina manera- rendirien comptes els nostres representants, i també, és clar, quins instruments tindríem a l’abast per accedir al coneixement rigorós de l’acció política que ha de permetre el posterior i lliure procés de deliberació i d’elecció.

Com deia Enric Hernàndez, ens trobem probablement a les albors d’una segona trancisió, a les albors de plantejar-nos altre cop si és suficient una reforma o cal directament una ruptura amb el règim vigent. Seria bo que en el procés de reflexió no oblidéssim, però, cap de les eines que, alhora, el defineixen i el fan funcionar -o disfuncionar-. Ens queda un llarg camí per recórrer en la recuperació de la confiança ciutadana, i aquest camí passa inexorablement per un repensament profund de tots i cadascun dels elements que intervenen en el procés de la gestió del bé comú: dels que en són part activa (partits polítics, diputats, governants), també dels que hem estat educats en la passivitat (els ciutadans), així com dels principals observadors, fiscalitzadors i transmissors de l’acció pública (els mitjans, objecte d’estudi preeminent d’aquest blog).

El dimarts 12 de febrer es va produir un gravíssim autoatemptat democràtic en el Congrés dels Diputats espanyol. Des del final del règim franquista, però, els atemptats a la democràcia perpetrats pels propis instruments democràtics -alguns de més visibles, d’altres de més subtils i quasi imperceptibles- han estat el pa nostre de cada dia.

Si hem de repensar, recuperar, actualitzar o “resetejar” la democràcia no pot quedar ni un sol dels elements integrants del cercle pervers que l’ha podrit sense estudiar. Per sort, sembla que poc a poc els agents del cercle s’animen a entonar el necessari mea culpa previ a qualsevol regeneració. Tots? Tots, no! Alguns encara s’hi resisteixen i prefereixen abordar l’anàlisi de la malèvola i viciosa representació de la democràcia des de la posició externa i virginal que mai a la vida no han ocupat.

El rei de la jungla

Ja ho tenim aquí. No ho han pogut evitar ni l’habitual prudència -o apatia- mediàtica ni l’abús en la reclamació de la presumpció d’innocència exercida tant des de la classe política com des de tertúlies o tribunes d’opinió. A dia d’avui, la percepció de la ciutadania és que la corrupció és un mal que afecta ja de manera general la nostra cosa pública, per a sorpresa -qui sap?- d’aquells mexicans que, exorcitant amb humor les seves pròpies misèries, s’enorgullien de ser el segon país més corrupte del món després d’haver subornat el primer per no liderar-ne la llista.

La via judicial va fent -o se suposa que fa- el seu camí particular en cadascun dels casos destapats i els partits polítics reaccionen de manera -essent molt benèvols- contradictòria: amb declaracions que apuntarien a la voluntat de cerca d’una major transparència en la gestió pública i, alhora, amb gestos poc comprensibles d’atribució de més -i més visibles- responsabilitats als subjectes relacionats amb les respectives trames.

La percepció ciutadana ha anat fent també camí. I, com dèiem, ja hores d’ara, la idea d’una corrupció de caràcter estructural s’ha escampat amb tota la cruesa entre els homes i les dones d’aquest país, independentment d’edat, ideologia, situació laboral o classe social. Transversalitat, doncs, en una ciutadania que percebria que l’edifici de la gestió pública descansa sobre un formigó afeblit per ciment aluminós.

Cap a l’extermini de la democràcia representativa?

Dos articles publicats la darrera setmana per El País alertaven sobre el risc que la potent desafecció que regna en la nostra societat respecte dels nostres representants no comporti cap procés de reflexió sobre el grau de corresponsabilització ciutadana ni sobre la crisi que afecta la societat en el seu conjunt i que, en conseqüència, acabi derivant en una simple i perillosa voluntat d’extermini de la política i de les eines de representació.

Per paradoxal que ens pugui semblar, Daniel Innerarity insistia a “Elogio y desprecio de la clase política” en la necessitat de comptar, ara més que mai, amb robustos instruments de mediació. Paradoxal perquè aquest missatge -del tot coherent amb la línia de pensament de l’autor- arriba en el moment en què conflueixen dues exteses percepcions: la del dany estructural en l’edifici de l’administració del bé comú que esmentàvem a l’inici amb la de la creixent potestat individual per emetre escrutini de gestió i vot sobre cadascuna de les qüestions que ens afecten de manera pública, continuada, directa:

Una cosa es introducir procedimientos para contrastar la voluntad popular o para impedir que los representantes se eternicen —participación, rotación en los cargos, prohibir la reelección— y otra pretender una superación de la democracia representativa.

En una entrevista que va fer-li fa dos anys el diari Ara i que vaig analitzar aleshores en aquest post, Innerarity ja advertia dels efectes perniciosos de la convergència entre profunda crisi dels instruments de mediació entre individuu i col·lectivitat i la popularització d’una “certa utopia de la desintermediació”:

(…) [a partits polítics i periodistes] els amenaça la mateixa força, la idea de substituir la informació amb sentit per grans bases de dades, substituir la voluntat general per la dura expressió populista dels desitjos. És la mateixa força que vol prescindir de la mediació de partits, mitjans, Església, associacions…

Fixem-nos amb la idea central d’Innerarity. Es tracta d’una alerta que carrega una doble amenaça per a l’edifici del bé col·lectiu: d’una banda, la pròpia naturalesa del subjecte amenaçador (la lluita per un interès comú basat en quelcom tan individual i emocional com el desig); i de l’altra, l’acció “sense quarter” de l’espècie intimidadora (no es parla de millora a partir de la combinació d’elements positius d’ambdós models sinó directament de relleu o de superació de la democràcia representativa).

Al neguit del pensador basc s’hi sumava Manuel Cruz, catedràtic de Filosofia contemporània de la Universitat de Barcelona, en una altra peça del principal rotatiu de PRISA. Sense mitigar la gravetat de les accions fraudulentes comeses pels nostres representants en l’exercici de la gestió del bé públic, a “¿Nos merecemos estos políticos?”, Cruz perseverava no només en la idea de corresponsabilització social ja apuntada per Innerarity, sinó també en la necessitat que la ciutadania superi la fiscalització de l’acció política i la queixa passiva i prengui les regnes del procés de regeneració democràtica exigit, amb les conseqüències, és clar, que això comporta:

(…) postular el abandono de la condición de meros espectadores de la política y reivindicar como propias determinadas iniciativas surgidas de manera espontánea desde la misma sociedad (llámese 15-M, movimiento antidesahucio o como se quiera) es vinculante. De obrar en consecuencia, estaríamos abandonando la antigua condición de meros reclamantes de los comportamientos de nuestros representantes para pasar a convertirnos en protagonistas, en la cuota que nos correspondiera, a los que también por tanto se les podría exigir responsabilidad.

D’una o altra manera, els dos pensadors reivindiquen que l’inequívoc signe de maduresa democràtica que duu implícita tota crítica política es tradueixi, u, en una reflexió sobre la part del pastís de mediocritat i laxitud que ens correspon, i dos, en actitud decidida i compromesa en la renovació -no demolició- de l’edifici de la democràcia representativa.

Deficiències del joc político-mediàtic

La comprensible demanda d’Innerarity i Cruz topa, però, amb un primer gran escull. La pròpia idiosincràsia del sistema democràtic espanyol -per inexistència ni previsió d’existència de mecanismes d’autoregeneració- és el que en primera instància estaria possibilitant l’arrelament de tentacions “populistes” exterminadores.

Abans d’espatllar-se llastimosament el ‘Singulars’ dedicat a les elits extractives, l’economista César Molinas va apuntar els dèficits que arrossega el sistema de representació implementat en aquest país des del pacte constitucional del 78:

manca de drenatge en el propi sistema polític. En conseqüència: (1) corrupció sempre a l’alça, per acumulació de residus tòxics no expulsats, i (2) capacitat de lideratge i preparació dels líders a la baixa gràcies a una selecció de candidats o membres de llistes electorals basada en el criteri de fidelitat, no pas de competència
partits polítics robustos amb cúpules dirigents fortíssimes, resultat del record de la fatal inestabilitat d’una II República caracteritzada per formacions polítiques febles
partits polítics no convenientment regulats, tot i ostentar el monopoli de la representació en una democràcia

Però al disseny de les línies mestres del nostre sistema polític cal afegir-li un segon i gens menyspreable escull. I és que l’exclusivitat de la representació de la veu popular en mans de partits polítics compactes i refractaris a la democràcia interna a què es referia Molinas, compta, a més, amb l’ajut impagable d’una altra de les institucions mitjanceres que es troba hores d’ara en crisi galopant: els mitjans de comunicació de masses.

Al nostre país, els mitjans massius no han sabut o volgut entendre que la mediació informativa -imprescindible en tot sistema de democràcia representativa- es basa en el compliment d’una única tasca fonamental: la revelació detallada i rigorosa a la ciutadania de la manera com els seus representants polítics gestionen -no com declaren que gestionen- voluntat delegada i confiança dipositada. Punt i final.

Enlloc d’això, per la pròpia degeneració del seguiment d’una actualitat política monopolitzada pels partits i, en menor mesura, pels agents socials, el periodisme en els mitjans massius ha renunciat a la pràctica escrutadora i ha acabat per consolidar com a model de servei a la ciutadania, la simple i rutinària confrontació de les declaracions i opinions públiques de cadascuna de les formacions polítiques.

I quan sí s’ha donat aquesta necessària tasca escodrinyadora, el criteri seguit per dur-la a terme ha estat sempre el de la llunyania ideològica amb el partit polític analitzat. Com explicava el professor en Ciència Política Lluís Orriols en l’imprescindible article “Corrupción y guerra de trincheras mediática”, una de les lamentables característiques del model comunicatiu que s’ha desenvolupat i consolidat a l’Estat espanyol és l’elevat grau de complicitat entre partits polítics i mitjans de comunicació. Una complicitat que:

(…) tiene importantes consecuencias sobre cómo los españoles acabamos consumiendo los medios de comunicación. Y es que ante tal panorama de sectarismo mediático, es inevitable que nos aproximemos al quiosco con elevadas medidas de seguridad para evitar ser expuestos a mensajes sistemáticamente contradictorios a nuestras preferencias políticas. El resultado es que escogemos los periódicos siguiendo un estricto criterio ideológico.

Renúncia periodística és acceptar que la construcció d’una opinió pública fonamentada -que s’ha de traduir després a les urnes- pot generar-se a partir de la pràctica alienant d’un periodisme de declaracions; o que es pot generar a partir d’un periodisme d’investigació a la carta o partidista; o a partir de la més perversa de les perversions professionals, com la que es va produir el passat dissabte a la seu del PP: la recollida i posterior publicació del missatge emès pel líder polític de torn (aquell a qui confiem la funció gestora de la societat) sense passar per l’imprescindible sedàs de l’interrogatori del periodista (aquell a qui confiem la funció radiografiadora de la gestió pública):

salapremsa_comunicatRajoy_2febrer2013
Font: Raquel P. Ejerique

Deia George Orwell que “periodisme és publicar allò que algú no vol que sigui publicat i que tota la resta són relacions públiques”. Si donem per bona la sentència,  ¿a quina de les dues professions creiem que s’aproparia la imatge d’una sala de premsa plena a vessar i atenta a una mena d’holograma, per lògica, sense capacitat interactuadora?

Qui pot regnar sense contracte social?

Parlàvem que la legítima demanda de corresponsabilització social d’Innerarity i Cruz topaven amb dos grans esculls. El primer, els dèficits inherents al sistema polític espanyol, que també inclouria el sistemàtic i no innocent manteniment en l’absoluta precarietat d’òrgans de control com el Tribunal de Comptes o de la pròpia institució judicial. I el segon, la inexistència d’una acció fiscalitzadora de la gestió pública per part del teòric quart poder.

Aquests dos esculls, perniciosos per sí sols, tenen la virtut de retroalimentar-se amb virulència entre ells. I a major grau de viciositat del cercle político-mediàtic, major allunyament de la ciutadania vers els seus instruments de representació. I, en conseqüència, és clar, més adob per al terreny de la crida al desballestament de la democràcia representativa.

Així, amb les referències a la nul·la autoconsciència ciutadana i la injusta demonització de la classe política, semblaria que tant a Daniel Innerarity com a Manuel Cruz els amoïnen més els símptomes que no pas l’enfermetat. Els diversos organismes que intervenen en el procés de representació han educat la ciutadania en una participació en la vida política limitada a les conteses electorals; l’han educat en què el partit polític tancat, jeràrquic i castigador de la dissidència és la mesura de totes les coses; en què l’eternització o cooptació en els càrrecs públics és la norma, i la impunitat i immunitat en els seus delictes, el trist però inevitable pa nostre de cada dia.

Exigir, doncs, responsabilitats i una defensa aferrissada dels mediocres instruments de representació a una ciutadania a qui s’ha mantingut en l’analfabetisme polític just quan comença a despertar, resulta, si més no, poc just.

Afirmava avui mateix el Financial Times en un editorial reproduït per la majoria de mitjans del país que:

(…) gairebé totes les institucions espanyoles, des de la monarquia fins a la judicatura, mostren signes de putrefacció

En un panorama obert, doncs, de clara erosió dels pilars sobre els quals reposa l’edifici de la nostra democràcia representativa, han de ser en primera instància els protagonistes d’aquest ensorrament els qui han de prendre’n consciència i actuar conjuntament, amb contundència i celeritat per evitar que caiguem en els dominis de la jungla. Deia amb encert el propi Daniel Innerarity fa un parell d’anys que:

Hi ha molts poders als quals no els importaria que el món estigués políticament sense formatejar, que no hi hagués contrapoders ni la tasca de redistribució que fan els estats.

L’alerta als ciutadans del risc de deixar-nos seduir pels discursos que animen a la destrucció dels mecanismes de representació és, vist així, molt oportuna. De fet, però, haurà de ser la pertinent regeneració i actualització d’aquests instruments de representació el que de mica en mica propicïi la recuperació de la confiança ciutadana i, amb ella, el progressiu desembruixament respecte de l’encisadora jungla.  

El que és segur és que l’habitual “millor tenir eines imperfectes que no tenir-ne cap ni una” ja no té cap justificació possible. Que en sigui en realitat només una la part d’edifici afectada per l’aluminosi és del tot irrellevant quan la ciutadania percep que és tota l’estructura la que en pateix la malaltia. Toca moure fitxa. I toca fer-ho ja, des de fora, sí, però molt especialment des de dins.

La referència d’Innerarity a la vital funció neutralitzadora d’altres poders -no electes- que desenvolupen poder polític i estat democràtic, dota d’especial gravetat les paraules pronunciades per Joan Rosell, president de la patronal CEOE, ara fa uns dies:

Si todas estas informaciones que están saliendo los últimos días son ciertas, (si) son pruebas contundentes, la verdad es que estamos ante un problema importante y con un problema de desprestigio total de la función pública

I és que, posats a fixar-nos en els símptomes, potser que no ens n’oblidéssim d’altres, tan significatius com poc cridaners: crisi (o estafa) financera venuda quasi exclusivament com a crisi del deute públic; progressiva assumpció general que ineficàcia i propensió a la immoralitat són trets inherents a la gestió pública; i més de dues dècades d’inexistència de cap contrapès a la indiscutible hegemonia del sistema capitalista.

O sistema democràtic profundament renovat on puguin lliurar pacífica batalla els dos clàssics models de societat o llei de la jungla, és a dir, zero contracte social. I sense contracte social, tant se val si els individus viuen en el plaent estat d’harmonia de Rousseau com si ho fan en permament col·lisió com postulava Hobbes. A la jungla, aquell indret on la voluntat general sucumbeix a “la dura expressió dels desitjos” que esmentava Innerarity, sembla indiscutible que de model regnant només n’hi pot haver un de sol.

Temps de sobirania

Des del meu indiscutible ateisme recordo amb admiració un sermó dominical del desaparegut jesuïta basc Jon Cortina a la localitat salvadorenca de San José las Flores un mes de juliol de 1996. Era de visita a la comunitat camperola on la Marta, la meva parella des d’aleshores, havia estat treballant durant un any amb dones, criatures i mutilats de guerra poc després dels acords de pau que van posar fi al cruent conflicte civil que va devastar el país entre 1980 i 1992.

Las Flores, com popularment se’l coneix, és un dels poblets muntanyencs del departament de Chalatenango (fronterer amb Honduras) que més va patir l’embat del conflicte armat, motiu pel qual va viure un total despoblament ja en el segon any de guerra. Un lustre més tard, el 1986, el poble va ser refundat i repoblat per famílies desplaçades originàries d’altres poblacions i refugiades en campaments del FPL (Fuerzas Populares de Liberación) que van organitzar-se de manera comunal per revitalitzar-lo social i econòmicament, tot i les constants ràtzies de l’exèrcit salvadorenc. Encabada la guerra, s’hi van sumar guerrillers desmilitaritzats.

Superada l’eufòria inicial per la fi del conflicte, el dia a dia va anar introduint en la vida comunitària diversos elements pertorbadors. El principal: l’espinós repartiment de la terra. En un terreny en gran part abrupte, era a la pràctica impossible la distribució equitativa de la terra conreable, i això va generar enveges, recels o directament disputes entre els camperols.

La sobtada irrupció de l’energia elèctrica a la comunitat, per bé que pot semblar un fet anecdòtic, esdevenia també un element distorsionador. La llum significava qualitat de vida, sí, però també l’arribada d’electrodomèstics “aïlladors” com el frigorífic -avantsala del petit negoci familiar d’alimentació- o aquell televisor que, a través de la riquesa obscena, individualisme i masclime extrems de les telenoveles, era capaç de capturar l’atenció d’homes i dones que, en condicions d’igualtat i amb determinació, havien combatut l’imperialisme durant tants anys de vida guerrillera.

Sumats aquests elements a la profunda esquerda social que duu associada qualsevol guerra civil, a la manca d’expectatives i a la lògica buidor física i existencial de l’excombatent de llarga durada -en general, molt jove-, no és difícil d’entendre que s’extengués un cert desànim en la població, així com la por entre els més polititzats, la por de veure amenaçada la vida comunal i cooperativa que havien importat dels campaments de refugiats i que entre tots havien implantat amb èxit a Las Flores i a d’altres comunitats camperoles del “Frente” (Farabundo Martí de Liberación Nacional).

La meva percepció -aparentment simplista- del moment que atravessaven venia a ser la següent: “el que no ha pogut aconseguir la dreta i l’exèrcit d’El Salvador durant 12 anys, sembla estar-ho conquistant en poc temps la tele”.

Aquest és, doncs, el context en què hem de situar el sermó de Jon Cortina d’aquell diumenge de juliol del 96, una veritable plasmació pràctica de la teoria de l’alliberament vituperada per l’aleshores cardenal -ara Papa- Ratzinger. No en tinc transcripció escrita ni en recordo literalment les paraules, però en retinc perfectament a la memòria l’incansable i reiterat leitmotiv:

Només la protecció del bé comú i la lluita col·lectiva garanteixen el desenvolupament de cadascun dels membres de la comunitat en plenes condicions d’igualtat, justícia i llibertat

Sobiranies maltractades

El flamant 2013 s’ha estrenat a casa nostra amb la victòria parcial del costat fosc de la força que tots els auguris presagiaven per a la cosa pública. No n’han estat protagonistes, de moment, els esperats -que no desitjats- anuncis de noves tisorades, però sí una altra mena de contundents retallades: les infligides pels concatenats i impunes casos de frau, corrupció i finançament il·legal de partits polítics que dilapiden béns i confiança de la ciutadania per igual.

Sigui per la saturació de fets gravíssims o bé per la saturació de la paciència ciutadana, el cert és que en els darrers dies la corrupció a Catalunya i a Espanya ha assolit uns nivells acceptables de presència mediàtica, com a mínim prou acceptables com per motivar moviments públics inimaginables com el de l’auditoria interna i externa del Partit Popular que hauria ordenat el president Rajoy.

Veníem -com sabeu els qui heu llegit el darrer post- de l’insuficient i difús ressò que el pacte entre fiscal i imputats pel cas Pallerols (o cas Treball) va merèixer en general als mitjans catalans. Un ressò difús, insuficient i -afegeix-ho- discrecional, és a dir, que presència, to i contundència del treball periodístic se supeditaven al nivell de proximitat ideològica o d’interès empresarial de cada grup de comunicació i no -com sí passa en d’altres latituds- a l’objectiva gravetat de l’ofensa al patrimoni general de la ciutadania, independentment del color de l’autoria.

És bo recordar el que Samuel Aranda, fotoperiodista espanyol i premi World Press Photo 2012, asseverava en aquesta entrevista:

Los medios de comunicación de España son los más maniatados del mundo. Son los medios con menor imparcialidad de cuantos conozco. Yo he visto cosas aquí que no he visto en Estados Unidos, aquí está aceptado que los periódicos apoyen a un partido u otro. Y los periodistas lo tenemos asumido, interiorizado.

No només els professionals de la informació de la comunicació massiva que esmenta Aranda ho tindrien assumit. També els que en som consumidors (és a dir, tots) coneixeríem i, en menor o major grau, toleraríem aquesta realitat: els menys, practicant el necessari contrast entre el tractament dels diversos mitjans; d’altres, consumint de manera exclusiva i amb activisme militant aquell que sap que li proporcionarà una descripció de la realitat feta a la seva mida; i d’altres, desconfiant-ne ja per defecte en la seva globalitat i fugint cap a emissors més o menys rigorosos del nou espectre comunicacional.

L’anàlisi del tractament mediàtic del cas Pallerols a què m’he referit amb anterioritat va motivar un interessant intercanvi d’impressions amb el periodista Oriol Lladó en relació als límits -si és que n’ha d’haver- de les famoses línies editorials dels mitjans de comunicació. El moll de l’os d’aquesta qüestió diria que es troba en si és legítim que en un estat democràtic el posicionament editorial d’un mitjà de comunicació social -no oblidéssim aquest necessari afegitó- depengui exclusivament i en qualsevol circumstància del tarannà ideològic o, millor, de l’interès empresarial del grup al qual pertany. O si, al contrari, en tant que, repeteixo, mitjà de comunicació social d’un estat democràtic, duu implícit un mandat superior: la fiscalització minuciosa i imparcial de l’ús que se’n fa de la sobirania de tots els ciutadans.

Si ens hi fixem bé, debatem sobre si la defensa de l’interès general de la ciutadania està o no per sobre del legítim dret de tot mitjà de comunicació a posicionar-se d’una o altra manera davant dels events d’actualitat. Si prenem com a vara de mesurar l’actitud habitual dels mèdia catalans i espanyols en relació a la xacra -com habitualment l’anomenen- de la corrupció, semblaria tan evident la preeminència del deure vers les simpaties ideològiques o econòmiques de l’empresa (això inclou el govern subvencionador de torn) com el caràcter secundari del deure de protegir el bé comú de la ciutadania.

Descrit amb aquesta cruesa, i en cas de validar-se l’argument, seria per arrencar a córrer.

I ho seria, entenent que l’acte corrupte d’un representant de la veu popular és, en el terreny de la responsabilitat política però sobretot de l’ètica democràtica, un gravíssim ultratge al pilar fonamental de tota democràcia representativa, que és la confiança ciutadana en l’exercici de la delegació de la seva voluntat. La no assumpció d’un unànim posicionament editorial de censura sense “peròs” en qualsevol dels casos semblaria, per tant, imperdonable.

Podem, però, extrapolar-ho a d’altres circumstàncies? És a dir, ¿a partir de l’exemple que ens proporciona la seva actitud en relació als actes de corrupció en les institucions democràtiques o de finançament il·legal dels partits polítics, podem deduir que en els mitjans de comunicació catalans i espanyols la submissió del deure social a l’empresarial és norma?

La resposta ha de ser forçosament negativa. Al llarg d’aquest jove caminar democràtic de l’Estat espanyol tindríem mostres evidents d’exercici de responsabilitat vers la ciutadania i els seus mecanismes de representació per part dels mitjans de comunicació. La violència d’ETA, per exemple, no va admetre mai cap matís atenuador dins la condemna contundent i general.

Però si volem un cas més proper en temps i lloc i molt més significatiu d’aquesta no supeditació genèrica del deure contret amb la societat al deure amb el patró, el tenim perfectament sintetitzat en aquest carrusel d’unànimes i concloents portades dels diaris catalans que us prego no deixeu de visualitzar.

Aquell dia, 16 de juny de 2011, Catalunya despertava amb els quioscs treient foc d’enuig pel bloqueig del Parlament del dia anterior per part dels ‘indignats’. Amb l’excepció d’El País i, en menys mesura, El Periódico, tots els desorbitats titulars de portada no van ser descriptius sinó directament qualificatius (de condemna) i van acompanyar-se de posicionaments editorials també en portada (cosa reservada als esdeveniments excepcionals) que parlaven d'”atac a la democràcia”, “en defensa de la democràcia”, o d'”ofensa més greu contra un Parlament des del 23-F”.

Xavier Sala i Martín es preguntava la setmana passada als micròfons de RAC1 per la incomprensible absència d’acarnissament mediàtic amb una figura política com Duran i Lleida que:

(…) confessa, encara que digui que no confessa i que foti salts mortals intel·lectuals, que el seu partit ha robat

I la resposta del veterà periodista Albert Montagut va ser la que marquen els cànons del periodisme clàssic:

Has dit una paraula incorrecte, que és per què la premsa no s’acarnissa. La premsa no s’ha d’acarnissar amb ningú. La premsa ha d’informar

Com a delegadors de la nostra veu sobirana, el que ens hauria de resultar sorprenent és que l'”inexistent” però general i generós acarnissament de la maquinària mediàtica amb els autors d’un cas puntual -potser greu, però més aviat simbòlic- d’agressió als delegats d’aquesta veu, es torni en tebior, apatia o directament mutisme davant de reiterats comportaments il·lícits i menyspreables d’aquests delegats de la veu de la ciutadania. Si el setge al Parlament va ser unànimement “indignant” i un veritable “atac a la democràcia”, què són sinó cadascun dels actes provats de frau, corrupció o finançament il·legal que malmeten, com dèiem, el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot règim democràtic?

Havíem acceptat que no podem parlar en genèric d’una preeminència de l’interès de grup de comunicació sobre l’interès general de la ciutadania. Però tot just ara hem comprovat que atemptats contra el bé comú poden rebre un antagònic tractament mediàtic, cosa que obliga a una reformulació de la pregunta. ¿Són els mitjans de comunicació del nostre país sensibles a tot allò que arremet contra el contracte subscrit entre ciutadania i mecanismes de representació o més aviat sensibles a tot el que arremet contra els propis mecanismes (institucions) de representació?

Per a respondre a aquesta qüestió potser cal revisar, com hem fet d’altres vegades, el principal lema del moviment 15M: “no ens representen”. Sovint ens quedem en la superfície de la consigna, en el palpable crit contra el frau contractual comès pels càrrecs electes respecte d’aquells que els hem escollit.

Però el “no ens presenten” dirigit als legisladors és, de retruc, moltes coses més. És un “no ens representen” dirigit als governants elegits pels legisladors, també a les lleis aprovades pels mateixos legisladors, entre elles les que regulen el tercer poder independent, el judicial; com és també -no ho oblidem- un “no ens representen” dirigit als encarregats de transmetre’ns amb nitidesa l’acció pública de tots i cadascun dels anteriors poders que emanen de la sobirania popular.

Sobiranies recuperades

Quan els servidors del bé comú (partits polítics, els tres poders presumptament independents més un quart encara més presumpte) configuren un cercle perfectament tancat, opac i endogàmic, l’allunyament respecte d’aquells a qui serveixen resulta, de per sí, inevitable. Però quan aquells a qui serveixen detecten que el poder transferit als servidors no pot fer més que agenollar-se davant d’altres poders no elegits democràticament, ja no parlem d’allunyament sinó de dramàtica renúncia.

En les pàgines d’El Punt Avui, l’historiador Xavier Díez s’expressava en d’altres termes, com:

(…) una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.

Parlem de renúncia o d’esmena a la totalitat respecte de les institucions i les organitzacions delegades que han d’encarregar-se de governar, organitzar i gestionar les nostres vides en societat. Però no respecte de la política. Precisament, a la urgència de fer política -bona política- feia referència Josep Ramoneda en una particularment apocalíptica benvinguda al 2013 en el diari Ara:

  (…) la política ha de ser capaç de recuperar protagonisme, de fer-se respectar i de plantar cara als altres poders. I això val per a tot el que està passant a Europa. Aquest 2013 o els ciutadans recuperen la paraula o la decadència d’Europa serà imparable

Avui, 23 de gener, els focus mediàtics han apuntat -amb tota lògica- a un Parlament on es discutia per primer cop la declaració de sobirania de Catalunya. I trobant-me elaborant aquest article, no he pogut evitar imaginar-me què ens hagués dit des de la tribuna d’oradors aquell esprimatxat sacerdot de nom Jon Cortina si n’hagués tingut ocasió.

De quines sobiranies essencials ens hagués parlat aquell supervivent de la impune massacre dels jesuïtes de la UCA de 1989, l’incansable cercador de les criatures robades i donades en adopció pel règim salvadorenc, aquell veritable “Sacerdote del Pueblo“?

Jo me l’imagino -i per què no?- reiterant enfront dels diputats de la cambra i de la premsa catalana i amb similar insistència els punts claus de les homilies llençades als humils feligresos de Las Flores.

Al capdavall, ¿què és “resetejar” la democràcia, o retornar la veu al poble, o desobeir fins i tot lleis o opressions injustes, sinó una nítida aproximació a les essències de la política: el neguit pel bé comú a través de la lluita col·lectiva que mai cap ciutadà, cap càrrec electe ni cap tribuna d’informació i opinió haurien de deixar de perseguir?

La vaselina mortal

No és que parlar de préstec en condicions favorables sigui un crim en sí mateix. Tampoc no ho és parlar de desacceleració o de creixement negatiu ni de reajustaments o reestructuracions de plantilla ni de racionalització dels serveis públics. L’eufemisme no és pas una figura nascuda ahir. I atesa la seva naturalesa suavitzadora de penoses o incòmodes realitats, els poders mai no han pogut resistir-se a la tentació d’apropiar-se’l fins a tal punt que, ja hores d’ara, els resulta impossible de distingir-ne l’ús de l’abús.

Podríem afirmar fins i tot que tampoc no és tan greu que el discurs eufemístic sigui un tret distintiu del governant de torn, sigui del color que sigui. Al cap i a la fi, com passa a peu de carrer, la qüestió és sempre conèixer de quin peu calça el teu interlocutor. Una ciutadania plenament conscient de l’habitual empastifament vaselínic dels missatges dels rectors de la cosa pública és una ciutadania informada, que manté intacta la capacitat d’exercir la crítica, en definitiva, que és lliure.

No hi ha, però, ciutadanies informades, crítiques i lliures sense mitjans que desvetllin en quins conceptes concrets s’està aplicant la llefiscosa i lubricant substància i, el més important, per quin motiu. És evident que la gran majoria de mitjans de comunicació han esmentat de manera més o menys accentuada l’intent de l’executiu de Rajoy de disfressar el rescat d’Espanya amb tota mena d’eufemismes. És del tot comprensible en un digital com Público, per exemple, que recordava fa uns dies l’esquivada d’aquest mot en la declaració del ministre de Guindos:

“Lo que se esta haciendo es pedir un préstamo para tener unas entidades solventes que estén en disposición de dar crédito a las pequeñas y medianas empresas y a las familias españolas”

Però també la vam poder trobar -i això és més sorprenent- en aquesta crònica d’El Mundo:

“No va a haber ningún rescate para la banca española”, dijo Mariano Rajoy hace tan sólo 12 días. Y ahora, cuando el rescate está ya en marcha, la consigna del Ejecutivo conservador español es que no se le llame rescate.

És clar que quan la premsa internacional més prestigiosa arriba al punt de mofar-se’n per mitjà, per exemple, de referències ben populars i comprensibles pels anglòfons com You say tomato, I say bailout (“tu dius tomàquet, jo dic rescat”), el barroer autoengany polític i mediàtic estatal esdevé ben difícil de mantenir.

Recordem que el passat diumenge, 10 de juny, quan un rotatiu com El País obria ja en portada amb un diàfan Rescate a España, d’altres diaris estatals presentaven aquestes suggerents primeres pàgines:

     

Qualsevol ciutadà d’aquest país mínimament avesat a les pràctiques mediàtiques haurà deduït aquests darrers dies que si enlloc d’estar Rajoy al capdavant del govern espanyol ho hagués estat Rubalcaba, haurien estat La Razón o ABC qui haguessin obert edició amb un espectacular “Espanya, rescatada” i El País qui hagués fet ús de tot tipus de subterfugis intel·ligents per evitar imprimir la maleïda paraula.

I és que aquestes dues portades exemplifiquen a la perfecció la mena de periodisme que triomfa a la pell de brau fins a extrems pràcticament insostenibles. Un periodisme segrestat pel debat ideològic -millor dit, pel debat partidista- en uns mitjans de comunicació que fonamenten la seva estratègia comercial en la cerca, no del lector compromès amb la informació, sinó d’aquell que vol trobar en les seves pàgines la mena d’informació que concorda amb les seves fílies i fòbies, amb els seus prejudicis, amb la seva particular visió del món.

Fallida i refundació

En això, els grans mitjans de comunicació de l’Estat espanyol no disten gaire dels principals partits polítics. Si aquests darrers no toleren la discrepància interna i molt menys el trencament de la disciplina de vot, aquells expulsen el consumidor que exigeix el mateix criteri d’anàlisi informatiu sigui quina sigui la matèria observada. Els aparells -de partit o mediàtic- semblen ser un fi en sí mateix.

Deia l’expolític  Manuel Milián Mestre en la darrera edició del Salvados que:

(…) La política, para mí, es un acto de servicio a la sociedad; una vocación de instalar unas ideas determinadas en defensa de un concepto del bien común

El bé comú és l’objectiu que pressuposem persegueix tota organització política, de la mateixa manera que acceptem a priori que els mitjans de comunicació social obeeixen un únic mandat: el que emana del dret de la ciutadania a ser rigorosament informada.

Presumpcions naïf, és cert. Tanmateix, absolutament obligades. Perquè reconèixer que els principals agents sobre els que reposa la nostra possibilitat de decidir quin futur volem es mouen en essència per interessos ben allunyats dels d’aquells a qui diuen servir, significa admetre, ras i curt, que la democràcia ha fet fallida.

Però podem acceptar que el nostre sistema democràtic ha fet fallida? Perquè aquesta és una asseveració ben aterridora! Certament, si no ens quedem en un anàlisi superficial de la qüestió, resulta força inqüestionable que en els darrers anys s’han anat concatenant símptomes que confirmarien aquesta percepció.

Com he assenyalat tants cops en aquest blog, en seria clar símptoma la progressiva major incidència, tant en grau com en quantitat, del sentiment de llunyania de la ciutadania, no vers la política en sí, sinó vers els agents que l’exerceixen i aquells que ens l’apropen. Com en seria l’aparició de moviments ciutadans que advoquen per una democràcia més directa i per una superació dels canals tradicionals de vehiculació de la veu ciutadana. I com en són tristament també, tot i que de forma involuntària, els desarrelats socials que l’actual crisi -econòmica, política, moral- està produint a carretades.

Però si optem per una visió més perifèrica o ens resulta insuportable la simple idea d’una democràcia esmicolada, trobem motius de sobra per a la serenor. El nivell d’abstenció electoral no és significativament més alt que el de fa uns quants anys, els baròmetres d’opinió tampoc no indiquen intolerables nivells de desafecció democràtica, els polítics professionals segueixen mostrant-se acceptablement sòlids en la pell dels personatges del guinyol que els toca interpretar i els grans mitjans de comunicació segueixen delimitant-nos tan paternalistament com sempre l’espai ideològic de debat públic -ah, sí, ara també via twitter-.

Llevat que siguis de mena reflexiu i no et conformis amb un trànsit vital construït a cop de titular o butlletí horari, res no t’ha de fer sospitar que el teu hàbitat social estigui modificant-se de manera substancial. Al cap i a la fi, ciutadà, la teva vida està essent gestionada pels teus representants polítics de la mateixa forma, emprant les mateixes eines i acceptant la teva veu amb la mateixa periodicitat quatrianual de sempre. De la mateixa manera que, es tracti bé d’un rescat o bé d’un préstec en condicions favorables, se’n digui crisi o desacceleració, es produeixin acomiadaments o reajustaments de plantilla, els principals mitjans de comunicació segueixen practicant -més o menys barroerament- un fanatisme informatiu digne de la “millor” premsa esportiva.

Tot igual? Tot bé, doncs.

Semblarien participar d’aquesta fe en un entorn immutable uns grans grups de comunicació de l’Estat que, bé per pusil·lanimitat o bé per ceguesa, se sentirien ara atrapats per un model de negoci basat en la difusió de la mateixa informació generalista i amb l’enfocament com a únic tret distintiu. Amb l’exemple insostenible dels diaris impresos, el periodista Borja Ventura ens adverteix en aquesta excel·lent -i no optimista- radiografia del panorama mediàtic de l’Estat espanyol que:

Cuando dicen “enfoque” quieren decir “ideología”. Porque de eso se trata. Sólo sobreviven gigantes ya establecidos o diarios nacidos a la sombra de una idea, vendiendo para un público al que, en muchas ocasiones, se ve que le gusta que le digan lo que tiene que pensar. O eso piensan los gestores del periódico y siguen haciéndolo. Porque se ven imprescindibles

Dit d’altra manera, si ABC o La Razón, per seguir l’exemple de l’inici, deixessin de comprar la misteriosa desaparició del mot “rescat” del discurs actual del president Rajoy, quin motiu trobarien els seus lectors per seguir-hi fidels? ¿Què els faria diferents d’un altre rotatiu conservador com El Mundo que en aquests moments està essent més crític amb la gestió del govern del Partit Popular?

Un altre expert en comunicació, José Sanclemente, apunta en el blog Zona Crítica d’eldiario.es que en aquest país l’aposta per un model de negoci comunicatiu de caire “ideològic” no només afecta al contingut de la informació que venen a través dels seus mitjans estrella sinó que, a més, els impossibilita per buscar solucions col·lectives a la doble severa crisi que els afecta:

El sector de los medios es insolidario, competitivo por absurdas veleidades e incapaz de plantar cara colectivamente a la crisis. Parece que a los editores el debate ideológico les interesa más que el periodístico.

És la imatge metafòrica de l’orquestra del Titanic tants cops rememorada. Per referir-nos a governants que neguen l’innegable. O a grups de comunicació que insisteixen en fer rajar la mamella d’una vaca que agonitza però que ens venen com a saludable.

Què ha estat sinó la famosa bombolla? Què ha estat sinó l’aplicació general i generosa d’un lluminós “com si” a tota la ciutadania. Com si fossin necessaris els bolets de formigó que aixecaven constructors i promotors; com si existissin els diners amb què directors de bancs i caixes finançaven els bolets; com si el fabulós creixement de què fardaven els nostres governants no s’assentés sobre arenes movedisses…

La cerca del darrer euro o del darrer vot ha estat la màxima en un país que no fa pas tant es vantava de merèixer formar part del G8. Aquest “com si” sostingut ha comportat el desastre econòmic, social i familiar que patim i seguirem patint durant molt de temps. Però és que, pitjor encara, en aquest “com si” la subtilitat ha brillat per la seva absència. Ha estat un “com si” embolcallat per la superba fatxenderia d’unes elits la ceguesa de les quals no els ha permès ni captar la seva pròpia mediocritat.

Se’ns diu tothora que la majoria de la ciutadana ha fet seguidisme voluntari i interessat de la tendència marcada per aquestes mediocres elits ibèriques; que la única diferència entre elles i nosaltres ha estat els zeros que sumaven les cobdícies respectives; que tots hem estat responsables del general desgavell. I que, per tant, ara hem d’acceptar submissos les vacunes prescrites per aquells que abans ens han inoculat la malaltia.

Però va haver-hi possibilitats reals d’oposar-s’hi? No parlo d’individuals actituds reflexives, d’actituds habitualment refractàries a la impetuositat, la immediatesa, la descontextualització. Parlo d’actituds col·lectives, les que obeeixen els dictats del clima general -eufòric o depressiu-, les que es regeixen per les estrictes i passatgeres modes del present.

Quan aquell fiable director de banc o caixa ens empenyia a canviar de casa o de cotxe o a viatjar a la Polinèssia amb l’únic previ advertiment de “si vols, pots”; quan ens tentava amb uns sucosos 7 o 8 on d’altres n’oferien un 6; quan sota l’etiqueta d’estalvi ens encolomava productes d’alt risc amb traïdoria; quan tot això passava, on eren els que ens n’havien d’alertar? On eren tots aquells servidors públics que en teoria vetllen tant sols pel bé comú?

Els gestors de la cosa pública es trobaven potser massa ocupats en treure rèdits partidistes. I els relatadors de la vida col·lectiva, potser massa preocupats en beneficiar-se de l’eufòria consumista general. Quan el negoci de fer diner sobre el diner excel·lia per tot arreu, la política i la comunicació massiva -inseparable parella d’actors que diuen servir l’interès general de la ciutadania- es trobaven, ras i curt, fent negoci.

I és que de la mateixa manera que hem patit una fatal amnèsia col·lectiva a l’hora de recordar que no és pas el nostre benestar el que motiva l’acció emprenedora de bancs i caixes, sembla que no ha estat fins ara que comencem a despertar d’aquesta mena d’alegre somnolència a què la parella de servidors públics ens ha tingut sotmesos.

La crisi ha destapat la disbauxa financera i la inacció -quan no corrupció- del poder polític. Cert. Alhora, però, ha tret la careta a uns mitjans de comunicació de masses a qui sempre havíem confiat la tasca d’ensenyar-nos el món i considerat essencials per créixer en societat amb ple coneixement de causa.

La intoxicació diària

Començàvem el post parlant d’eufemismes que ajuden -o creuen que ajuda- a fer més àgil el trànsit intestinal del verí. Per als governants de torn, es tractaria tan sols de la ingestió d’una substància que podria provocar algun trastorn en l’organisme. I en els mitjans de comunicació d’aquest país, com ja hem vist, la tria terminològica es duria essencialment a terme seguint criteris d’estricte i rigorós interès… partidista.

D’entre els verins mortals n’hi ha de fulminants. I n’hi ha d’altres que maten poquet a poquet; són aquells que, subministrats a petites dosis i amb regularitat, van afectant les funcions biològiques bàsiques de manera quasi imperceptible fins que el dany acaba essent irreparable.

El final haurà estat el mateix; la intoxicació, fatal en l’un i en l’altre cas. Però no pas el recorregut ni la posterior reacció de l’entorn. Mentre que la mort fulminant pot aixecar sospites immediates, la mort lenta pot interpretar-se com un signe de natural decrepitud o producte -seguint amb eufemismes- d’una llarga malaltia.

Una crisi gegantina com la que estem patint és un gran exponent de les veritables dimensions que presenta l’espai de debat ciutadà. N’és un perfecte exemple perquè d’entrada la paraula crisi s’associa a un procés gradual de canvi on l’origen i el final són ben difusos. Avui, a dia 15 de juny, l’Estat espanyol és un país rescatat i -qui sap si no?- víctima també d’un cop d’estat. I és un país rescatat tant si se’n diu rescat com si s’anomena crèdit en condicions favorables. En canvi, la majoria de la ciutadania espanyola molt probablement no ho està percebent com una llosa que ha caigut sobre els seus caps. I això que es tracta de la mateixa pesada llosa que vam veure caure amb estrèpit -tot i que amagant-nos la reacció de les víctimes- a Grècia, a Portugal i a Irlanda.

El tractament informatiu de les penúries forànies són tractades habitualment de manera crua. Com que no són les teves audiències ni els teus anunciants ni els teus polítics els afectats, pots tirar de veta fins al punt de permetre’t imprimir portades vomitives com les de Fukushima tot cercant l’increment de lectors per mitjà de l’impacte.

Davant les greus problemàtiques autòctones, en canvi, aquí sí que s’exerceix un previ i minuciós escrutini no només del què, sinó sobretot de les possibles conseqüències socials i consegüents afectacions a les elits polítiques i econòmiques que el tractament informatiu rigorós comportaria. D’això és el que en diuen els nostres polítics “actuar amb responsabilitat”, un altre fabulós eufemisme del menys afable “difuminar el contingut potencialment perillós tot insuflant optimisme en la ciutadania”.

En aquesta peça del NacióGranollers es recollien unes paraules del president del Grup Barnils, David Bassa, en la presentació a la capital vallesana de l’Anuari Mèdia.cat:

“El moment, a nivell social, és molt tens, i s’ha de controlar l’esclat social (…) a través del control del discurs informatiu, coaccionant la informació. Aquesta és una tendència cada vegada més forta”

És l’eufemisme un anestèsic del dolor real, sí. Però no n’és l’únic ni el més efectiu. Dèiem que la crisi és un procés gradual del qual difícilment coneixes ni inici ni final. I no els coneixes perquè, de fet, desconeixes la part fonamental de tot procés de canvi, que és precisament la veritable dimensió del procés en sí. És allò tan repetit del llençol que sense adonar-te’n vas perdent a cada bugada fins que un dia ja no te’n queda cap.

I aquí és on s’esdevé la més sorprenent de les paradoxes: la mateixa informació actual i puntual del procés que resulta indispensable per al coneixement general de tots i cadascun dels esdeveniments que van protagonitzant-lo és, alhora, indispensable perquè la ciutadania no en percebi ni brusques variacions ni la suma total dels canvis produïts.

La informació del rabiós present, la immediata, la puntual és, alhora, doncs, informació i desinformació.

Potser en aquesta frase s’hi amaga una possible solució per als greus problemes de sostenibilitat de l’actual model de negoci de la comunicació massiva i alhora un retorn a les essències periodístiques. Perquè és evident que el negoci de la comunicació massiva és dia rere dia menys negoci i menys massiu (o menys negoci perquè és menys massiu).

Afirma Irene Ramentol en aquest article que les noves tecnologies de la informació estan permetent desplaçar el tradicional poder de la comunicació de masses cap un nou sector (“els arquitectes de la Xarxa”) en el qual:

(…) treballadors cognitius (de la Societat de la Informació) però també usuaris han pres les regnes d’aquest nou paradigma.

I afegeix Ramentol que en aquest nou paradigma als periodistes se’ls obre ara la possibilitat de treballar amb la matèria informativa sense estar sotmesos a cap grup de pressió per mitjà de nous de models de fidelització de l’audiència:

(…) encara per explorar com poden ser estructures cooperatives o bé microfinançament. Però, sobretot, la possibilitat de fer un retorn als valors despullats d’interessos, podent deixar pas a l’exercici de servei a la societat, al qual ens hi devem els professionals.

Curiosament ha estat l’instantani click i l’àgil interacció de la xarxa les que estan fent insostenible la difusió massiva i rabiosament actual de la informació. El nou panorama comunicatiu que s’obre -per molt cécs o covards que alguns persisteixin en ser- permetrà sens dubte explorar diferents models d’empresa i restituir la funció social del periodisme, on la rigorositat i la claredat -i no l’interès particular o l’eufemisme- n’han de ser forçosament protagonistes.

Però per això potser cal que aquests periodistes que n’agafaran per fi les regnes explorin també una altra interessant opció. La d’oblidar-se definitivament i sense por de la informació diària que atenalla per igual a professionals i consumidors de la informació. I bregar per generalitzar i fer atractiva una informació de periodicitat més àmplia, una informació més pausada, més analítica, més reflexiva.

Substituir, en definitiva, desinformació per informació.

Deia Milián Mestre al Salvados que:

(…) Aquí se ha hundido el sistema de valores de Occidente. I si no se reconstituye ese sistema u otro parecido alternativo, Occidente no levanta la cabeza. El capitalismo está condenado a morir si sigue por este camino

Veient el diagnòstic de la malaltia del pacient, la gravetat de la qual no ha pogut -o volgut- ser detectada per la informació diària, el periodisme no ha de témer sondejar noves vies, per arriscades que aquestes semblin.

Cal recuperar les essències. Cal recordar que tractem amb material extremadament sensible. I cal sobretot retornar a la professió la credibilitat perduda amb total mereixement després d’una tasca informativa cada dia més immediata i actual, sí, però més rutinària i irreflexiva que mai.

“That’s entertainment”

Ja ha passat el 15M.

Aquell que imaginés una massiva reocupació de l’espai públic i una nova focalització del debat ciutadà al voltant de les reivindicacions d’aquest sorprenent agent social ha ben errat. El 15M no només ha passat. Ha estat definitivament institucionalitzat. En quedarà la marca, que és la data, a partir de la qual gaudirem plegats dels diversos aniversaris que s’aniran celebrant en els propers anys.

El 15 de maig és ja un dia senyalat en el calendari dels mitjans de comunicació. Tan senyalat com el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, jornada en què els ciutadans som bombardejats amb tones de dades que exemplifiquen la invariable situació de discriminació per raó de sexe o les sempre dramàtiques xifres de la violència de gènere. I més senyalat que el 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que permet que homes i dones del món lliure ens aboquem durant vint-i-quatre hores a una moderada disbauxa onanista en creure que els actes silenciadors de la realitat ocorren ben lluny de les nostres fronteres.

Per aquestes dates ara fa un any les places bullien. Bullien les places i bullien les càmeres, els micros i les gravadores. Una explosió d’indignació popular, tan diversa que en feia gairebé impossible l’estigmatització, saltava de l’arena del debat virtual a l’arena del massiu i visible debat públic.

I tot els actors participants en gaudien. Tant aquells que acampaven i formaven part de les diverses comissions organitzatives i de debat com aquells que s’acostaven amb la família atrets per un esclat primaveral que creien només factible en indrets amb evidents dèficits democràtics. Com també els periodistes, embriagats per la consumació d’aquell meravellós somni estudiantil de retratar professionalment els fets que deixen petja.

Les dades objectives a Catalunya i a la resta de l’Estat eren ja preocupants. Crisi amb clars símptomes d’agudització, xifres d’atur cada cop més monstruoses i signes inequívocs que les receptes mèdiques impopulars no serien prescrites ni pels facultatius del Palau de la Generalitat ni pels de la Moncloa sinó pels desconeguts especialistes dels amorfs mercats.

Tanmateix, en l’explosió de ràbia popular se superaven les referències reflectides en qualsevol enquesta sociològica sobre l’estat d’opinió general. Més enllà de queixes i demandes concretes, més enllà d’indignació vers als considerats culpables de la crisi, el que realment mostraven les places -també la majoritària simpatia silenciosa- era un profunda fatiga causada per una perpètua sensació de déjà-vu en la vida democràtica.

I els polítics eren sens dubte els principals protagonistes d’aquest déjà-vu, sí, però no pas els únics. N’eren ells, però també els seus discursos buits. N’eren les formes d’una participació ciutadana en la vida política limitada a la fugaç introducció d’un vot -sovint apàtic- en l’urna quatrianal o a les periòdiques manifestacions segrestades per uns sindicats excessivament amansits. I n’eren també protagonistes uns mitjans de comunicació social que, en la cega i rutinària cobertura del quefer polític, havien deixat de complir el seu deure de retratar el que fan els gestors del nostre vot per convertir-se en acrítics transmissors del que diuen que fan o volen fer els gestors del nostre vot.

Pitjor ara que fa un any

Reconec que Al filo del rescate, el Salvados del passat diumenge, va deixar una clara empremta de negativitat a casa meva, per bé que, és cert, cal no oblidar que el valuós programa d’en Jordi Évole és emès per una cadena amb un clar posicionament ideològic en el marc de la fraticida lluita bipartidista estatal.

Si deixem de banda l’evident voluntat debilitadora de l’actual govern espanyol, però, moltes de les dades proporcionades són objectives i refotudament més negatives que les d’ara fa un any. I aquestes dades i les conseqüents prediccions apocalíptiques van aconseguir una audiència de més de mig milió d’espectadors, només a Catalunya.

El procés de negativitat inacabable ja havia estat confirmat pel propi president Mas quan, el mateix dia de celebració del 15M, va sortir a la palestra per anunciar que una tercera -dolorosa però inevitable- onada retalladora tornaria a encruelir-se amb la població ja prèviament castigada.

Tot i amb això -dèiem ahir a casa- el 15M ha passat. I ha passat -com ho podríem dir?- sense pena ni glòria.

Però com és això possible? Com és possible que una ciutadania notablement més pobra i menys esperançada que fa un any no hagi reocupat les places? Com s’explica que, tot i circular pel mateix tram d’autopista -aquest sí que és de peatge- pel qual han circulat prèviament els grecs, aquells homes i dones fatigats d’ara fa un any participem del viatge amb aparent resignació cristiana? Com pot ser que, sabent que no podrem eixugar el deute sobirà i que el diner públic que deixa de revertir en la població està omplint la injecció revitalitzadora d’unes privadíssimes empreses financeres, estiguem refrenant els nostres impulsos més primaris?

Sí, és cert, ahir hi va haver vaga de l’ensenyament públic, que se suma al degoteix implacable de protestes sectorials a què estem assistint darrerament. I el periodista de l’Avui, Sergi Picazo, piulava el següent:

Símptoma inequívoc del profund i general malestar social. Símptoma inequívoc de la profusió d’informacions que aguditzen aquest desassossec, que si l’augment fins als 2,2 milions de nanos pobres a l’Estat espanyol, que si la llardosa taca de Bankia requerirà 7.500 milions extra de neteja pública, que si l’OCDE afirma que també el 2013 tindrem recessió

Però el 15M, com a mínim el 15M més visible, el de les places farcides de gent de tota mena i condició, de gent jove però també de ben gran, de gent habitualment compromesa però també d’aquells menys polititzats, aquell 15M ha desaparegut del lloc on es gesten encara a dia d’avui els estats anímics massius de la població: el menjador de casa.

Igual que a la plaça Tahrir d’El Caire -se’n recorda algú?-, a la plaça Catalunya de Barcelona o a la del Sol a Madrid s’hi van instal·lar unitats mòbils que gairebé van fer-hi arrels. Eren focus permanents d’atenció mediàtica i les seves imatges envaien la nostra intimitat dia sí dia també. Com dèiem abans, en certa manera eren focus atrapats per la joia de la novetat, pel trencament amb una tediosa agenda mediàtica dictada pels principals gabinets de comunicació de les institucions polítiques i les grans corporacions empresarials de la qual també n’eren esclaus els propis periodistes.

Van ser uns quants dies, en síntesi, en què va regnar el no control de la informació, el màxim exponent del qual va ser el nyap d’intent de desallotjament de la plaça Catalunya per part d’un poder executiu que va pretendre sortir vencedor de la batalla menystenint -per desconeixença- el veritable abast del nou panorama comunicatiu.

Què ha canviat d’aleshores ençà? Doncs precisament això, la informació massiva, el contingut, la forma, i la cadència de publicació d’aquesta massiva informació ha tornat a ser controlada.

Els grans mitjans de comunicació han estat cridats a capítol i els periodistes, comminats més o menys obertament a exercir amb “responsabilitat” la seva tasca informadora. La pluralitat dels organismes que gestionen els mitjans públics -la Corporación de RTVE i la CCMA– ha estat notablement retallada i les seves decisions votades mitjançant regles de joc menys democràtiques.

Com a conseqüència, el tractament de les diverses manifestacions de malestar social ha estat des d’aleshores voluntàriament escàs i, sobretot, tènue. I si ha estat així en el cas de la vaga general o en cadascuna de les queixes dels col·lectius professionals o usuaris de les diverses àrees retallades de la xarxa pública, què més podíem esperar en el cas d’un moviment reivindicatiu que trasbalsa els sòlids fonaments de la nostra democràcia i que, a banda de les xarxes socials, ha seguit fent camí en les invisibles assemblees de barri.

Però, com dèiem a l’inici, el dimarts de la setmana passada, 15 de maig, tocava celebrar de manera “festiva” el seu primer aniversari. Al TN Vespre de TV3 d’aquell dia, per exemple, es va fer un repàs de dos minuts i mig (minut 24:17 al 26:52) d’algunes de les accions reivindicatives celebrades a les principals ciutats catalanes i a Madrid, això sí, informació ben allunyada de l’ampli seguiment de la tercera onada de retallades anunciada pel president Mas (tractada a l’inici de l’espai), no fos cas que algú se li acudís de relacionar-les.

La notícia de l’aniversari del 15M de TV3 també posava l’accent en la protesta que va tenir lloc davant mateix de la seu de La Caixa a Barcelona, una protesta que, tot i haver continuat els dies posteriors i provocat el sorollós vol d’un helicòpter de la policia durant 48 hores seguides, ha desaparegut misteriosament de l’agenda mediàtica.

De sobtada i misteriosa desaparició pot ser també qualificada la no emissió en el Sense Ficció del passat 16 de maig de l’ampli reportatge que la cadena pública nacional de Catalunya estava preparant des de fa un any al voltant del moviment del 15M. Segons informava El Periódico, el nou director de TV3, Eugeni Sallent, va adduir raons purament tècniques (muntatge no finalitzat).

També 8TV va llençar-se a la commemoració de l’efemèride. I ho va fer dedicant-li un especial en el programa 8aldia el mateix 15 de maig. L’especial va consistir en un debat en què, amb la inestimable ajuda del seu moderador i director del programa, Josep Cuní, els tres tertulians habituals de la casa, els periodistes Rafel Nadal i Jordi Barbeta i l’economista Gonzalo Bernardos van oferir una aproximació més que superficial al moviment i una veritable lliçó de castració del debat a partir de postures que, sota un vestit d’immaculada democràcia, desprenien el més cru dels tufs immobilistes.

Però passem pàgina. Ja han passat vuit dies del 15 de maig. Ja l’hem celebrat quan tocava. Ja l’hem recordat com tocava.

Entreteniment a la catalana

Caducat el 15M, ahir, 22 de maig, era el dia en què es feia visible l’emprenyamenta de la ciutadania per la nova tisorada en l’educació pública, des de les edats de preescolar fins a la universitat.

Diuen sovint els governants que l’educació i la sanitat públiques són matèries especialment sensibles i que s’ha de anar amb molta cura de no traspassar línies vermelles. La percepció del grau total de vermellor de la línia traspassada necessita, però, de la suma de les rogenques línies prèviament travessades.

La memòria és fràgil, i més encara en una societat sotmesa al poder de la immediatesa i a la veloç caducitat dels temes de debat públic. És per això que confiem als mitjans de comunicació social la tasca de triar de què constarà el nostre menú informatiu, de focalitzar la nostra atenció en les veritables prioritats, i d’ampliar-nos i contextualitzar-nos les informacions especialment preeminents.

Dit d’altra manera, difícilment percebrem el color vermellós o directament granat d’algunes de les línies traspassades si no hi ha algú que ens el faci notar i ens l’adreci directament al menjador de casa nostra.

No hi ha dubte que ahir al migdia, al menjador de casa, vam ser testimonis de l’aturada de l’educació pública, dels 150.000 (o 25.000) participants de les manifestacions a Barcelona “enmig d’un ambient festiu i reivindicatiu“, del també habitual ball de xifres de seguiment de la vaga, de les declaracions dels sindicats i de la conselleria del ram així com dels missatges que ens alerten del progressiu desmantellament del model públic d’ensenyament. Al vespre, en vam tenir una dosi més. I avui, liquidat.

Però per a nosaltres, els catalans, el context informatiu dels ajustos en la cosa pública i de l’avenç privatitzador és ben bé un altre. I és el que el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, va destacar durant el -dolorós però inevitable- anunci de noves retallades del 15 de maig:

Hi haurà pacte fiscal? Amb pacte fiscal, és l’últim ajustament. El tindrem, el pacte fiscal? Com el tindrem? Hi ha moltes incògnites

Mesures obligades per Madrid i Brussel·les i fetes, per tant, a desgrat de l’executiu català. Mesures que serien evitables si gaudíssim de concert econòmic o, com ara es diu, pacte fiscal o, millor encara, la clau de la caixa. No hi ha millor forma de fer endrapar a la ciutadania totes i cadascuna de les tisorades que es produeixen a Catalunya que situar-les sempre dins del context de l’espoli -cert, d’altra banda- de l’Estat espanyol. Bona dosi de bromur per frenar la general excitació.

De vegades, el bromur administrat per d’altres actors és oportunament esbombat a l’arena de l’entertainment mediàtic pels mateixos interessats en situar la principal problemàtica de la ciutadania catalana en les relacions Catalunya-Espanya. És el cas, per exemple, d’unes declaracions del primer secretari del PSC, Pere Navarro, que es van escampar ràpidament per la xarxa i en què assegurava que:

Catalunya sola seria un país més petit i més pobre

Però si no n’hi ha prou amb la gota malaia de “la clau de la caixa” que tot ho tapa o les picabaralles partidistes, sempre podem entretenir-nos amb d’altres  representacions d’aquest tan convenient debat nacional. Com ara el neguit de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, al voltant de la celebració el proper divendres de la final de la Copa del Rei de futbol, neguit que hores d’ara ja s’ha convertit en alguns mitjans en top del top del menú informatiu.

O com ara l’altre intens debat del dia d’ahir: la problemàtica segona equipació que teòricament havia de lluir el Futbol Club Barcelona la temporada vinent, les franges i colors de la qual recordaven la bandera espanyola.

Dèiem que són els mitjans de comunicació els qui s’encarreguen de filtrar els temes que, pel bé de la ciutadans -aquells a qui serveixen, recordem-ho-, han de formar part del debat públic. És a dir, que els nostres administradors proposen un menú de polítiques, els mitjans prioritzen les que són d’essencial interès social i ens les proporcionen, nosaltres les degustem, les debatem i finalment s’acaba configurant la famosa opinió pública que retorna als nostres administradors a través dels periòdics estudis d’opinió.

Si precisament fem una ullada als darrers Baròmetres d’Opinió encarregats per la Generalitat de Catalunya des de la primavera de l’any passat veurem que, a banda d’incrementar-se el percentatge de catalans que considera, per motius obvis, l’atur i la precarietat laboral com a principal problema del país, ha disminuït el d’aquells que creuen que ho és tant el funcionament de l’economia com la insatisfacció política (que es mantenen estables en el segon i el tercer lloc de la llista des de ja fa temps).

La variació en aquests dos temes no és molt significativa si comparem la 1ª onada de 2012 amb la 1ª onada de 2011. En canvi, sí que ho és si la confrontem amb la darrera de l’any passat. Així, si després del calent any 2011 un 28,4% de catalans considerava el funcionament de l’economia com la primordial problemàtica del país, ara només ho expressa un 17,9% dels ciutadans. I si aleshores un 9,3% situava la insatisfacció política com el punt clau del dèbit del país, ara tan sols ho creu un 6,3%.

Per contra, el sistema de finançament de Catalunya, que en la darrera onada del Baròmetre d’Opinió de l’any passat era considerat com el principal problema del país per un 2,6% dels ciutadans (setena posició en la llista) en aquests moments ha ascendit a la quarta posició amb un 5,4% dels catalans que el veu com el neguit dels neguits.

Aquestes dades expliquen força coses i un parell de molt importants: d’una banda que, malgrat les dades cada cop més negatives, la disbauxa general va de baixa, i de l’altra que, com dèiem anteriorment, el centre del debat públic ha tornat a situar-se dins dels paràmetres fixats per l’actual Govern de la Generalitat o, dit d’altra forma, que la recuperació del control informatiu per part dels nostres gestors és ja total.

Ha estat un treball de formiga. Un treball que ha exigit, en la seva vessant pública, la construcció d’un discurs sense fisures, ben empacat i millor venut a la ciutadania. I un treball que ha necessitat d’una intel·ligent política a l’ombra, amb la filtració de consells que advoquen per la prudència i la responsabilitat durant aquells sopars periòdics i invisibles que comparteixen amb els directors dels principals mitjans; filtracions subtils, quasi imperceptibles, en el cas dels mèdia menys afins, i innecessàries en els que aquests consells ja formen part del seu adn editorial.

José Antich, director de La Vanguardia, publicava ahir un article sublim. El pulso de los lectores aparentment pretenia ser un termòmetre de l’estat anímic de la població d’aquest país a partir de les cartes al director, secció de rellevància en el centenari rotatiu. Com tan sovint en el cas dels seus articles, en les primeres línies trobarem l’exposició ben sòbria d’aquells temes veritablement essencials i susceptibles d’escalfar el clima social (excessos dels bancs, malbaratament dels diners públics, retallades…), i en les darreres, en canvi, hi trobarem la matèria que n’ha motivat la redacció.

Fixeu-vos en el desenllaç. Recordem el context: el president Mas va anunciar la setmana passada una tercera onada de retallades que torna a a afectar el mateix gruix de població catalana i que deixa en standby d’altres possibles formes d’ingressar calerons. Però per a Antich:

Si algo despierta revuelo en la sección Cartas de los Lectores es cada vez que se habla de reinstaurar el impuesto de sucesiones. Amplio consenso en la injusticia y el incumplimiento que supondría.

Sensacional. Ampli consens en la injustícia i l’incompliment que suposaria reinstaurar l’impost de successions. Heu llegit bé, sí: injustícia.

És curiós, perquè en aquest circ mediàtic en el que estem immersos tots els catalans, dominat pel debat perpetuu Catalunya-Espanya -a voltes seriós i necessari, però en molts d’altres simple cortina de fum- sempre hi ha un sector molt concret de la ciutadania que surt indemne de qualsevol de les problemàtiques que en deriven. L’article del director de La Vanguardia ja apunta on se situen realment les línies vermelles intraspassables de l’acció política. Però aquestes línies les trobem -això sí, ben amagades- en d’altres fenomens d’interès mediàtic.

Des de fa uns quants dies som testimonis d’una movilització popular que, tot i el tractament escadusser inicial, ha acabat mereixent l’atenció preeminent de la majoria dels grans mitjans de comunicació. No parlem del 15M -us n’havíeu oblidat, oi?- sinó del fenomen ‘No vull pagar’, que posa sobre la taula la no equitativa política d’imposició de peatges en les autopistes de tot l’Estat. El caire obertament sobiranista ha caracteritzat el moviment des de la primera iniciativa individual fins a la posterior fagocitació per part dels dos principals partits independentistes i de l’Assemblea Nacional Catalana.

‘No vull pagar’ ha llençat els dards contra una única diana: Madrid. Hem vist un munt d’estel·lades i crits per la independència en els peatges més representatius de les nostres autopistes. Però de l’altra diana, la fonamental, l’única diana possible, la d’aquells que s’enriqueixen amb la política discriminatòria dels peatges -curiosament, els mateixos per als qui seria una veritable injustícia la reinstauració de l’impost de successions-, d’aquesta diana, simplement no se’n parla.

Recomano una lectura atenta d’Autopistes, el gran negoci de la burgesia catalana, un reportatge de L’Accent -publicació gens sospitosa d’espanyolisme- i que ens resitua encertadament la diana de la indignació.

“That’s entertainment”, en resum. En aquest cas, entreteniment a la catalana. Focalitzo l’atenció en el nostrat entremès perquè aquest és el context en el que es mou en essència aquest blog. Però d’entreteniment en tenim aquí i n’hi ha a tot arreu. En tot cas, és necessari no oblidar que les diverses formes d’entreteniments mediàtics permeten que les abominables injeccions de cada dia penetrin en la carn sense causar dolor.

Deia fa un parell de dies Josep Ramoneda en aquest article del diari Ara que semblem haver superat els models socialdemòcrata i liberal per endinsar-nos en un model conservador que evoluciona cap a un autoritarisme postdemocràtic en el qual s’atorga a la ciutadania un paper de mer comparsa (introductor de vot a l’urna cada quatre anys):

La sobirania no l’exerceix la ciutadania sinó poders externs al sistema polític com els inefables organismes independents o contramajoritaris. A l’hora de validar les seves responsabilitats, els governs no miren cap a baix, a la ciutadania que els ha votat, miren cap a dalt. Com veiem a Grècia, el vot no val si no dóna el resultat que des de dalt s’ha decidit que havia de donar.

Afirmava també que si es confirma que aquest autoritarisme postdemocràtic pretén alliberar el capitalisme de la feixuga càrrega de les millores socials conquerides durant el segle XX serà totalment comprensible la reacció ciutadana i la contrareacció de la classe benestant:

Però si els governants no defensen la democràcia algú ho ha de fer. I com deia Lévi-Strauss, la societat que no és capaç de transgressió, de generar la seva pròpia crítica, està condemnada a la inanició

Però per a la generació de la pròpia crítica com per a la transgressió cal primer prendre consciència individual i col·lectiva. I per a prendre consciència cal primer que algú faci la seva feina; cal que algú ens faci notar que la notícia sobre si s’ha de suspendre o no la final de Copa en cas d’ofensa als “símbolos nacionales” és pur fum, pur teatre; cal que algú ens ajudi a focalitzar l’atenció en els temes transcendentals, que no són pas els que caduquen avui sinó aquells les conseqüències dels quals perduraran en el temps i patirem -qui sap si de manera definitiva- col·lectivament.

Per començar, fóra bo que aquest algú -il·lustre servidor públic i poder independent- ens reveli quines de les intraspassables línies vermelles han estat, ja hores d’ara, irremeiablement traspassades.

De la vaga fer-ne vaguetat

Som a les portes d’una vaga general. Una vaga general esperada i, fins a cert punt, desitjada per l’actual govern espanyol pel que en sí mateixa té de demostració palpable d’inici de l’inevitable trajecte que duu al preceptiu compliment dels deures encomanats per la Unió Europea.

Ja ho deia el propi president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en aquell -imprevist?- lapsus a Brussel·les de fa aproximadament dos mesos: “la reforma laboral me va a costar una huelga”.

De vagues generals en la recent etapa democràtica l’Estat espanyol n’ha viscut unes quantes: aquesta en serà la vuitena, la sisena de 24 hores, i són les de 1988 en època de Felipe González i la de 2002 sota el govern d’Aznar les úniques que van aconseguir que fossin modificats alguns dels punts previstos en les respectives reformes laborals.

Però com arribem a la vaga del proper dijous? Tal i com confirmaria el sondeig publicat per El País el cap de setmana, l’aturada general sembla que trobarà la ciutadania individualment amoïnada i col·lectivament esgotada. A banda d’aquella minoria que sol enriquir-se especialment en períodes de creixement negatiu, el cert és que hores d’ara i majoritàriament, els homes i dones d’aquest indret del globus viuen un dia a dia caracteritzat per la incertesa sobre la perdurabilitat del lloc de treball -en cas d’haver-n’hi- o sobre el futur de l’activitat econòmica que desenvolupen, per l’embat constant d’una tisora que escapça sous, serveis i ajuts en la cosa pública, per la volatilització d’aquell crèdit que semblava infinit, en definitiva, per la pèrdua sostinguda de poder adquisitiu i, com a conseqüència, l’obligada autoimposició de no estirar més el braç que la màniga.

A nivell col·lectiu, però, és innegable un general esgotament. Que no és nou. Esgotament era sens dubte el que a la primavera de l’any passat va dur tanta gent, si més no, a simpatitzar amb els queixosos lemes llençats contra aquell fatigosament repetitiu Dia de la Marmota interpretat pels inabastables poders econòmic i polític i els transmissors acrítics de les seves consignes, els mitjans de comunicació social.

Una ciutadania esgotada clamava el maig de 2011 contra les imperfeccions del nostre sistema de representació de la veu popular i contra unes estructures que havien permès -si no abonat- l’endeutament massiu de les nostres vides, el rescat públic de les privades entitats financeres i la no persecució judicial dels seus responsables. Menys d’un any després, aquella ciutadania esgotada veu que l’Estat espanyol segueix creixent negativament, que els nivells d’atur són més elevats que mai, els ajustos pressupostaris més severs, la funció pública puntualment racionalitzada i, amb la reforma laboral engegada, més senzills els processos de reestructuració empresarials. Seguim esgotats; al contrari de l’any passat, però, força resignats i apàtics.

Catalunya, a la tardor, i tot l’estat, després dels contundents resultats de les generals, havien de començar a aplicar les inevitables mesures d’austeritat prescrites en la recepta de la Unió Europea i d’aquells ignots mercats. I ja se sap que qualsevol mesura impopular però indefugible mai no és de senzilla aplicació enmig d’ambients crispats. Cal primer un perseverant enfredoriment del clima social, tasca reservada a aquells instruments sobre els quals els ciutadans dipositem gairebé amb exclusivitat la nostra necessitat de conèixer què passa i per què passa.

En posts anteriors he aportat exemples de com els massius mitjans de comunicació han anat refredant de manera sistemàtica un termòmetre social que, per moments, havia assolit a casa nostra temperatures perillosament altes i com, més recentment, han passat de puntetes per malalties socials hel·lèniques d’elevat caràcter infecciós.

Però arriba la vaga general, que en essència és una demostració col·lectiva i crítica de la ciutadania, i l’èxit de la qual depèn de la capacitat de mobilitzar l’empatia social enfront de la realitat individual de cadascun dels ciutadans. I què és el que ens ofereix Josep Cuní en el programa 8alDia de dilluns passat? Doncs una amena tertúlia de dos dels seus col·laboradors habituals, el ja cèlebre trader borsari Josef Ajram i el psicòleg Xavier Guix, sobre com mantenir, u, la confiança en un mateix per sortir de la crisi, i dos, l’optimisme davant de l’allau de notícies negatives.

Més de dos anys de penós període de desacceleració i 8TV decideix oferir un espai d’autoajuda individual per combatre la potent negativitat ambiental justament ara, en el moment precís en què alguns breguen per armar les consciències col·lectives. Primera qüestió: farà o no vaga el popular trader i maratonià Ajram?:

Jo no la faré, en primer lloc perquè em sento un privilegiat, tal i com està la situació, de tenir feina i penso que és una falta de respecte no anar a treballar o no exercir la meva feina. Espero que es permeti qui vulgui treballar poder treballar

I segona qüestió: com insuflem optimisme en el ciutadà? Respon el psicòleg Xavier Guix:

Deixar estar el cercle de preocupació, tot el dia donar voltes, tot el dia patir per això, tot el dia patir pel mercat, per la vaga, perquè mira què diu aquest… Escolta, deixa ja de preocupar-te tant i centra’t en allò que sí que pots fer, en allò que està a les teves mans; i en allò que no està en les teves mans, procura entrar en cercles d’influència (qui em pot ajudar, on puc trobar suport, on puc començar una cosa nova, qui em pot donar un cop de mà); és a dir, començar-se a centrar en l’acció i no en la preocupació

Dit d’altra manera: si penses en el conjunt, si penses en la situació global, vas de cap al pou. La recepta, per tant, és òbvia: pensa exclusivament en tu.

Avui mateix, un professor de periodisme a la Facultat de Comunicació Blanquerna piulava això a twitter:

@risquete: He apagat Catalunya Ràdio. Quatre tertulians tots 4 contra la vaga. Això és una ràdio pública plural? No diners públics per pagar opinadors.

Veient els participants del dia en la tertúlia del Matí de Catalunya Ràdio, el sociòleg Salvador Cardús, l’historiador Joan B. Culla, el periodista i assessor d’empreses Manuel Milián Mestre i l’escriptor i periodista Antoni Puigverd, és a dir, quatre coneguts opinadors de l’ala liberal o conservadora i amb majoritaris neguits sobiranistes, la visió sobre la vaga general de demà no podia ser més uniforme:

Cardús i la inutilitat de la vaga:

(…) Tothom sap perfectament -fins i tot el que s’hi adhereixi- que no servirà de res des del punt de vista pràctic, és a dir, que no farà seure a la taula de negociació de res (…) Si divendres passarà alguna cosa és que encara serà pitjor que el dia abans de la vaga general

Cardús i la complicitat dels vaguistes catalans amb la injusta fiscalitat espanyola:

(…) Fer vaga general demà seria com manifestar-me contra un robatori seguint la crida dels lladres

Culla i la individualitat:

(…) En èpoques de depressió econòmica la gent té por, per exemple, a que li descomptin -depèn del salari que cadascú té- doncs 70, 80, 100 o 150 euros d’aquella jornada. Ens augmenten la retenció fiscal, ens retallen -en el cas dels funcionaris- el salari, i a sobre una retallada més en la nònima de març per això? Escolta, jo amb 80 euros o amb 100 euros omplo la nevera

Puigverd i el sindicalisme negatiu:

(…) Parlant de culpes no anem enlloc, és a dir, un cop hem dit mil vegades que la culpa és dels altres [els bancs], què fem? Com que la culpa és dels altres, ens enfonsem tots plegats? I ens neguem? És clar, aquí jo el que trobo a faltar és un “sí”, no només “nos, nos, nos”, sinó algun sí. Construïm alguna cosa, no? Jo trobo a faltar molt en el nostre sindicalisme això, no ara, ho he trobat a faltar sempre

Per si esteu interessants en els perquès de la visió del món que predomina en els principals mitjans de comunicació del nostre país i que ens empassem dia rere dia, us recomano el petit -però valuós- estudi elaborat per Joan Vallvé sobre un dels elements sobre els quals més se sustenta la generació dels estats d’opinió en la ciutadania: els tertulians dels mitjans audiovisuals.

N’he parlat a bastament en aquest blog. No és qüestió de lliure expressió i opinió; d’això, amb les noves tecnologies de la informació, n’hi ha com mai en la història. Però com explica perfectament Vallvé en el pròleg d’aquest estudi, la lluita és del tot desigual entre els milions de veus que es dirigeixen a audiències molt més fragmentades i la potència i abast d’incidència de què encara gaudeixen els mitjans de comunicació tradicionals, en especial, ràdio i televisió:

La cançoneta que internet democratitza l’opinió va molt bé per a que ens quedem tranquils escribint en els nostres blogs i compartint opinió pel twitter i facebook però no hi ha punt de comparació entre el poder de convicció, credibilitat i abast que té una frase com “els experts denuncien que els impostos alts de Catalunya respecte la resta de l’estat poden ser perjudicials per l’arrelament de les empreses” (sentida ahir al telenotícies vespre de TV3).

Però la lluita és especialment desigual perquè -encara, hores d’ara- enfronta el coneixement actiu i la receptivitat passiva. Els parers substancialment divergents sojornen a la xarxa i qui els vol conèixer els sabrà cercar, però no els trobarem pas en aquell televisor que viola cada dia la nostra intimitat ni en aquella ràdio que ens fa més suportable el tediós embús a la carretera.

I de l’ús d’aquest inigualable poder d’influència en depèn la creació d’un clima majoritari propens, hostil o indiferent a qüestions amb clara incidència social, com ara una vaga general. No ens haurien d’estranyar les dades del sondeig d’El País si prenem com a referència, per exemple, la cobertura que el TN Vespre d’ahir va dedicar als preparatius a la vaga de dijous: d’un total de 44 minuts de programa la televisió pública catalana va dedicar 26 segons (del minut 12:14 al 12:40) a mostrar-nos la ja habitual imatge de persones rere una pancarta i la locució des de plató d’aquest correcte i asèptic redactat periodístic:

Aproximadament 70 entitats representants de la societat civil han mostrat la seva adhesió a la vaga general en un acte a la plaça del Rei [de Barcelona]. Des d’aquesta agrupació de sindicats, federacions de veïns i altres associacions de caràcter social es considera que hi ha alternatives menys agressives a les retallades als serveis públics i a la nova reforma laboral i que, per tant, és necessari que la ciutadania doni suport a la vaga de dijous

Lluny queden exemples de la capacitat de mobilització de la protesta social per part dels grans mitjans de comunicació. Són menys habituals, perquè tot i la constant tasca de vigilància del poder que suposadament haurien de dur a terme, els mitjans corporatius exerceixen a la pràctica una funció socialitzadora i normativitzadora, per tant, més propera al manteniment de l’ordre i l’statu quo imperant.

La llagrimeta em cau en recordar com fins i tot un rotatiu tradicionalment refractari a qualsevol turbulència popular mostrava el recorregut de les diverses manifestacions contra la guerra d’Iraq a les capitals catalanes amb profusió d’infogràfics i recomanacions per als manifestants.

Eren altres temps i circumstàncies radicalment diferents. Però, tot i que anecdòtica, aquesta pinzellada exemplifica quant de decisius poden arribar a ser els grans altaveus de la comunicació massiva a l’hora de fer que una convocatòria social aconsegueixi superar l’estret àmbit d’acció dels convençuts per acabar essent viscuda per al conjunt de la ciutadania com una necessitat o obligatorietat.

Efectivament, són altres temps, són altres circumstàncies. Ara no és l’hora de dubtes sinó d’actes de fe; no és l’hora de queixes sinó d’aportar solucions. Ho sentim cada dia en boca dels protagonistes de l’actualitat: de polítics com el ministre de Guindos (“el derecho a la huelga está obsoleto”), de banquers com el president de la patronal financera Miguel Martín (“la huelga general nos acerca a Grecia y nos aleja de Alemania”), de directors de diaris com José Antich (“la iniciativa de los sindicatos (…) es difícilmente justificable”), o de tertulians com els que hem esmentat abans.

Per al destrempament de la ràbia social no hi ha millor instrument, però, que el llenguatge; millor dit, no hi ha millor instrument que la constància i reiteració d’una mena molt específica de llenguatge. Llenguatge com el que al llarg del text he anat acolorint amb un agradable i optimista to fúcsia que espero que haureu sabut entomar amb la mateixa naturalitat amb què ho heu fet -i seguiu fent- cada dia al menjador de casa vostra o al vehicle que us duu a la feina.