Els cadàvers de Gaddafi

Els darrers dies hem estat testimonis de les cruentes imatges de la captura i mort de Moammar al-Gaddafi que ens han arribat a través de diversos canals, des de la premsa escrita o digital fins a la televisió. Hem visualitzat el seu linxament i la posterior exposició del cadàver com a trofeu de guerra dins d’una càmara frigorífica per a gaudi visual d’adults, ancians i criatures. Hem estat testimonis d’uns fets que, no per repetitius, deixen d’esgarrifar-nos: l’eufòria venjativa i la -sembla- inevitable atracció de l’espècie humana per la morbositat.

I d’això precisament ens parlava aquest matí José Antich, director de La Vanguardia, en el seu article El cadáver de Gadafi. Antich considera, amb raó, que l’exhibició del cadàver de Gaddafi davant de milers de ciutadans de Misrata:

(…) constituyen una macabra imagen que difícilmente puede ser compartida por los países occidentales que han dado apoyo militar y económico a los combatientes rebeldes para acabar con el régimen autocrático del coronel

Però el director del rotatiu barceloní no només ha volgut alertar-nos sobre aquests trets llastimosament característics de l’ésser humà sinó també sobre el tractament televisiu que se n’ha fet aquests dies del final del dictador libi, tractament informatiu que ha estat amanit amb la recuperació d’antigues imatges d’execucions d’altres cèlebres dèspotes. Segons Antich, escenes com les del cadàver de Mussolini penjat pels peus (i d’altres que no esmenta: l’afusellament de Ceausescu o la forca de Saddam) junt amb les de la mort de Gaddafi:

(…) nos revelan hasta qué punto la exageración de la violencia emitida reiteradamente por algunas televisiones acaba convirtiéndonos en meros espectadores de los asesinatos

I com que aquesta encertada i pertinent opinió de José Antich ens arriba des d’una potent i massiva plataforma comunicativa com La Vanguardia, he pensat que era bo contrastar-la amb el tractament informatiu que la mort del dictador libi ha merescut precisament a l’edició digital del diari que ell mateix dirigeix.

Mort o moribund en 31 ocasions

Des que va arribar la primera notícia de la captura de Gaddafi (el dijous 20 d’octubre cap a la una del migdia) fins a les 2 del migdia d’avui, 25 d’octubre, el resultat de la cerca és el següent (només es fan constar les entrades, amb text o sense, que inclouen imatges fotogràfiques o de vídeo de la captura o del cadàver de Gaddafi o similars):

  • 20 d’octubre: 12 entrades (4 de fotos, 2 de vídeos i 6 cròniques)
  • 21 d’octubre: 8 entrades (2 de fotos, 1 de vídeo i 5 cròniques)
  • 22 d’octubre: 3 entrades (cròniques)
  • 23 d’octubre: 2 entrades (cròniques)
  • 24 d’octubre: 4 entrades (1 de foto i 3 cròniques)
  • 25 d’octubre: 2 entrades (cròniques)

En total, 31 entrades a l’edició digital de La Vanguardia on hem pogut gaudir durant sis dies -de moment- dels darrers instants de vida de Gaddafi i de la posterior exhibició del seu cos a Misrata.

Es pot argüir que totes les edicions digitals basen la seva tasca en l’actualització sistemàtica de les notícies per tal de satisfer les necessitats d’informació immediata del lector. És cert. També ho és que la inclusió d’imatges en totes les cròniques difoses el dia 20 tenen raó de ser seguint criteris d’estricta novetat i per la necessitat de confirmar la captura, primer, i la mort, després, del dictador libi.

Difícilment trobarem justificació, però, en les incorporacions en les cròniques de dies posteriors d’imatges ja visualitzades vàries vegades. El dia 21, per exemple, aquestes escenes no només acompanyen textos que tracten el fet concret de la seva execució, sinó que també il·lustren dos escrits que tracten en profunditat la nova realitat líbia, l’un que prové de l’agència EFE (La muerte de Muamar el Gadafi deja paso a una nueva Libia) i una altra de Xavier Mas de Xaxàs, enviat especial de La Vanguardia (La muerte de Gadafi abre la puerta a una transición incierta). Ambdues cròniques podrien haver-se acompanyat de fotos de celebració dels rebels, per exemple.

I per si l’impacte visual no és suficientment fort, aquell mateix dia el portal ens regala un petit reportatge fet a la casa amb el recull d’altres cèlebres morts de dictadors davant les càmeres, òbviament amb les corresponents i sucoses instantànies.

Dos dies després de la captura i execució del dictador i un dia després de fer-nos saber que el cadàver està essent custodiat per les autoritats dins d’una càmara frigorífica, ens tornen a fer empassar exactament les mateixes fotos i els mateixos vídeos. Tot i que una de les cròniques del dia 22 es titula Todos quieren ver el cuerpo de Gadafi no trobem en primer terme la pertinent foto dels “todos” (que és la número 3 d’una seqüència on les dues primeres corresponen a les imatges del cadàver que ja ens havien passat el dia anterior).

Cinc hores més tard, publiquen la crònica titulada El Consejo Nacional de Transición no realizará una autopsia a Gadafi i, probablement per no avorrir el personal, aquest cop la  il·lustren amb el vídeo de la mort de Gaddafi, el mateix que ja havíem vist en quatre ocasions entre el 20 i el 21 d’octubre. I per arrodonir la jornada, no troben cap inconvenient en publicar una sisena vegada el mateix vídeo al costat d’aquesta notícia provinent de l’agència EFE: El espionaje alemán informó sobre el escondite de Gadafi.

Poques hores després, ja a la matinada del 23 d’octubre, Mas de Xaxàs torna a enviar una crònica a La Vanguardia per informar amb detall de l’entusiasme de la població per veure el cadàver de Gaddafi, tot i que d’això ja ens n’havien parlat a bastament el dia anterior (altre cop, la imatge del cos exposat a la càmara frigorífica). I la mateixa foto serveix per il·lustrar la crònica següent sobre el resultat de l’autòpsia.

Per fi, ahir dilluns, després d’una greu escassetat de novetats gràfiques, arriba a la redacció una foto més actualitzada de l’estat en descomposició del cadàver de Gaddafi després de dies seguits d’exhibició en una càmara frigorífica no segellada. Òbviament, aquesta nova imatge és l’encarregada d’acompanyar la notícia on se’ns informa del tancament definitiu de les visites a la càmara.

I com que la novetat necessita ser explotada al màxim, fins i tot en absència de veritables notícies, avui mateix, 25 d’octubre, precisament el dia en què el director de La Vanguardia, José Antich, ens alertava sobre la mala praxi en alguns tractaments televisius -no diu en quins- de les imatges de la mort del dictador, l’edició digital del seu propi diari ens ha obsequiat amb dues darreres cròniques: l’una sobre l’enterrament secret de Gaddafi, amb un fantàstic recull de totes les fotos (inclosa la darrera) i vídeos que han anat recollint i publicant durant sis dies, i l’altra amb les que serien les darreres voluntats del dictador, il·lustrada també amb la foto més recent -i la més putrefacta- de què ha disposat el mitjà.

No ha tingut, doncs, el do de l’oportunitat José Antich amb el seu article d’avui (tampoc en Miquel Molina, que també avui signava Gaddafi y el morbo al mateix rotatiu). El portal del diari que dirigeix el Sr. Antich ha estat bon exemple -però no, l’únic- d’una manera de fer tristament habitual tant als canals de televisió com a la premsa digital, preocupats especialment per l’augment dels índex d’audiència, els primers, i del nombre de lectures, els darrers.

Per cert, dèiem que el director de La Vanguardia no donava exemples del tractament televisiu de la mort de Gaddafi. I això que a casa seva, a la tele filla de Godó, també podem trobar-ne un de singular amb un titular que no admet cap mena d’equívoc: El vídeo que mostra amb més claredat el linxament a Gaddafi (aparegut en l’apartat vídeos del web del programa de Josep Cuní, 8 al dia).

A sota podeu veure el detall de totes les entrades
sobre la mort de Gaddafi a l'edició digital de La Vanguardia

——————————————-

Les entrades a l’edició digital de La Vanguardia, en detall:

20 d’octubre 

4 entrades de foto: la captura de Gaddafi (segons diuen, viu), el trasllat al camió (pràcticament la mateixa foto, però ara, diuen, que ja cadàver), la cara sense vida de Gaddafi i el cos fotografiat per mòbils de rebels.

2 entrades de vídeo: una de la captura d’un Gaddafi viu i l’altra del maltractament del cadàver.

6 entrades de cròniques:

21 d’octubre 

2 entrades de foto: exhibició del cos (1) i exhibició del cos (2) a la càmara frigorífica

1 entrada de vídeo de la seva mort

5 entrades amb cròniques:

22 d’octubre

3 entrades amb cròniques:

23 d’octubre

2 entrades amb cròniques:

24 d’octubre

1 entrada de fotos: el cadàver exposat a la càmara frigorífica

3 entrades amb cròniques:

25 d’octubre

2 entrades amb cròniques:


El refredament mai no és mediàtic

El món no s’atura. I la informació tampoc. Si el dia 16 de març els ciutadans d’aquest país nostre vam viure amb l’ai al cor pendents d’un fil que era a punt de trencar-se al Japó (veure  Apocalipsi a la premsa), la tensió va anar en augment especialment en les dues jornades següents, en què vam ser testimonis:

1.- de la deriva de la central nuclear de Fukushima:

El País 17 de març

2.- dels darrers i desesperats intents per evitar el desastre:

ABC 17 de març

3.- de la fugida en massa de la població de Tòquio:

La Vanguardia 17 de març

4.- de l’implacable judici del cronòmetre:

La Vanguardia 18 de març

5.- de les solucions a què es veien abocats uns ciutadans japonesos atenallats per la por:

ABC 18 de març

6.- i de la mesurada reacció dels països europeus:

La Razón 18 de març

Als titulars de portada els acompanyaven subtítols com els que segueixen (en destaquem en vermell les paraules més extremes):

El pánico por la contaminación se extiende a Tokio y provoca el éxodo (El Periódico, 16 de març)

Éxodo de extranjeros en Japón (El País, 17 de març)

Evacuació general de ciutadans occidentals de Tòquio (Ara, 17 de març)

Los técnicos de Fukushima, expuestos a “dosis letales” de radiación pelean contrarreloj para restablecer la seguridad en los reactores (ABC, 17 de març)

Fukushima segueix sense control i el Japó es prepara per a una extensió de la radioactivitat (El Periódico, 17 de març)

Tokio es converteix en una ciutat fantasma perquè els ciutadans no surten de casa o se’n van (El Periódico, 18 de març)

El país afronta un crac energètic (Ara, 18 de març)

La alarma nuclear causa más miedo fuera que dentro del Japón (La Razón, 18 de març)

I tot això ben regat amb una gran quantitat d’imatges d’explosions als reactors, de fum blanc que es desprèn, de cues a les estacions de metro, de ciutadans amb mascaretes, de nadons a qui s’analitza el nivell de radioactivitat. El resultat de tot plegat: una sensació extesa entre la ciutadania -no la japonesa, sinó en la d’aquí- que ens trobàvem realment a un pas de l’abisme nuclear i que, fins i tot, la lluita era inútil. La portada que potser millor sintetitza aquest estat anímic que forçosament ha d’haver quallat al nostre país és la següent:

Público, 17 de març

Però ha arribat una nova setmana, ha arribat fins i tot la primavera astronòmica a l’hemisferi nord, i amb ella sembla que ha arribat també l’estabilització de la situació a la central nuclear de Fukushima. O així ho sembla fent una ullada a les edicions impreses dels principals rotatius de l’estat on, de cop i volta, l’actualització de la situació a la central  ha passat a merèixer, com a molt, un petit espai en les seves portades.

Un diari com La Vanguardia, que venia d’oferir-nos tres portades seguides, del 16 al 18 de març, on sobresortien respectivament els següents titulars: “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”, avui dedica un espai secundari de la primera plana amb aquest titular “Evolución positiva en la central nuclear de Fukushima”. Més sorprenent és el cas d’ABC, que entre el 16 i el 18 de març ens havia regalat les següents portades: “Pánico nuclear”, “Lucha agónica en Japón” i “Japón reza”, i que en canvi avui simplement ignora a la primera plana el que hi està succeint. El Periódico de Catalunya reserva un espai petit de la seva portada per un titular ben mesurat (“El Japó confia a refredar a temps els reactors”) quan tan sols fa cinc dies ens assegurava amb grans caràcters tipogràfics que el Japó estava “A un pas de l’hecatombe”, en fa quatre que allí s’hi lliurava una “Lluita a la desesperada” i en fa tres que ja s’havia passat a una “Ofensiva total per refredar la central de Fukushima”.

Per la seva banda, La Razón -recordem, el diari que ens va oferir en portada del 16 de març el titular cinematogràfic “Apocalipsis ahora?” o l’altre de molt descriptiu “Europánico” del dia 18-  afirma simplement en un petit titular a la part inferior de la primera plana d’avui que “La crisis nuclear de Fukushima se enfría mientras aumenta el número de muertos por el tsunami a 8.450”. I no oblidem el diari Público, que no va tenir cap vergonya d’assegurar el dia 16 en portada que hi havia “Radioactividad fuera de control”, o que el dia 17 al Japó existia “Angustia nuclear” o que el dia següent “Empieza el rescate”, avui ja no es recorda d’actualitzar-nos en la seva primera plana el que els està passant a aquests suposadament angoixats ciutadans japonesos davant la radioactivitat descontrolada.

Se’ns dirà que, és clar, el focus principal de la informació s’ha tornat a situar sobre Líbia i sobre els atacs que estan duent a terme la coalició d’alguns països occidentals per frenar el contraatac de Gaddafi. No se’ns dirà, però, que aquest indret del globus on les grans agències de informació tornen a col·locar els seus objectius és exactament el mateix espai que van “abandonar” de pressa i corrent fa dues setmanes per poder tractar amb potents llums de neó el ferotge terratrèmol i posterior tsunami del Japó, cosa que va aprofitar el mateix Gaddafi per anar fent a l’ombra la seva feina.

També era d’esperar que -en llenguatge mediàtic- el refredament de la crisi nuclear portaria als mitjans a fer una mica de reflexió sobre quin havia estat el seu comportament durant aquestes hores difícils a la central nuclear de Fukushima. Més encara, quan han anat transcendint veus molt crítiques amb el tractament informatiu de la majoria de mèdia del país. Un exemple d’això és la carta oberta que diversos ciutadans espanyols residents al Japó van enviar als mitjans de comunicació demanant-los que s’abstinguessin d’informar de manera sensacionalista sobre la situació i que es limitessin a difondre notícies contrastades i rigoroses (veure Carta abierta a los medios españoles). Un altre, és els dos casos  de manipulació informativa a El País.com i a Tele5 de què se’ns informa en un blog (veure Dos casos evidentes de manipulación en el incidente de Fukushima). O finalment la tribuna de la defensora del lector d’El País, Milagros Pérez Oliva, on la periodista ens exposa algunes de les queixes que li han fet arribar sobre el tractament informatiu que aquest diari ha realitzat al voltant del desastre del Japó (veure La realidad aumentada).

El pitjor de la crisi -sembla- ja ha passat. I així ho reflecteixen els editorials d’avui, 21 de març, de dos dels diaris considerats més rigorosos del panorama periodístic estatal: El País i La Vanguardia. Mentre que a Després de Fukushima La Vanguardia se centra en analitzar l’impacte que l’accident a la central ha provocat en l’opinió pública occidental i en els debats energètics que s’han reobert, a La opacidad de Japón El País afirma que una de les reflexions que es poden treure és que hi hagut una mancança d’informació per part tant de l’empresa propietària de la central com del govern japonès. Ni a l’un ni a l’altre, cap mínima mirada a la manera com els respectius mitjans o tots els mèdia en general han abordat el problema a Fukushima, ni un bri d’autocrítica de com han difós a l’opinió pública d’aquest país el que allí anava succeint.

No deixa de fer una certa gràcia que La Vanguardia -recordem, la de “Fuga sin control”, “Éxodo en Tokio” i “Cuenta atrás”- parli en el seu editorial que:

Los debates en caliente siempre son desaconsejables. Es necesario recabar información fiable sobre lo ocurrido en Fukushima y analizarla con la suficiente perspectiva

O que en el seu editorial, El País sembli justificar l’alarmisme, catastrofisme i hiperbolisme amb què majoritàriament la premsa espanyola ens ha presentat l’accident amb la tardana i deficient informació que ha arribat d’origen:

La opacidad o el retraso en la información al público provocan enorme inquietud y magnifican las potenciales consecuencias de los accidentes. Una actitud de total transparencia permite tomar las medidas que mejor se ajusten a la situación y disipa, al menos parcialmente, las sospechas de desastres mayores que minan la confianza del público y pueden desencadenar reacciones contraproducentes

Doncs res, altre cop hem estat testimonis d’un altre d’aquests esdeveniments globals poderosament mediàtics. Ens han fet notar una amenaça, ens l’han fet seguir amb neguit en tot el seu crescendo, ens han situat en un punt àlgid de dramàtiques conseqüències i, de sobte, ja no se’ns ha permès viure amb igual d’intensitat el seu “refredament”.

I altre cop, de la més que discutible pràctica informativa d’aquest dies els mitjans n’han fet fum, un fum tan poc transparent com aquell que encara es pot veure hores d’ara a la central nuclear de Fukushima 1.