El “fora de quadre” de l’Orient Mitjà

En l’entrada anterior qualificava de sorprenent l’escàs ressò que havia tingut el veto dels Estats Units a la ressolució de l’ONU que condemnava la política de colonització de Cisjordània per part del govern d’Israel (veure Por al contagi palestí). Per bé que, és cert, els alts i baixos de les relacions israeliano-palestines són des de la nostra llunyana perspectiva una cantarella a què ens hem anat acostumant fins al punt d’avorrir-nos i desinteressar-nos, l’insignificant seguiment que la notícia havia despertat en els mèdia no  quadrava en l’actual context de veloç transformació que s’està esdevenint en una regió de latent conflicte però de certa tranquil·litat en les darreres dècades.

Perquè si hi hagut (i hi ha) precisament un fenomen clau no només en les estabilitats estratègiques i en la configuració de les agendes polítiques dels diversos països de la regió sinó també en el propi estat emocional de les seves ciutadanies aquest és, sens dubte, el problema israeliano-palestí. Per tant, no es pot considerar desencertat preguntar-se el perquè d’aquesta gairebé nul·la focalització informativa sobre els efectes en un país, Israel, que recordem que sustenta la seva supervivència enmig d’un entorn hostil en el suport incondicional del potent aliat d’ultramar però també en les estables relacions assolides amb l’Egipte de Mubàrak i amb la monarquia haiximita de Jordània.

I apuntava en aquell post que el silenci informatiu podia deure’s a la por que el nou bloqueig dels EUA a la ressolució consensuada de l’ONU actués d’espurna de l’aixecament d’una població palestina ofegada en els territoris ocupats i testimoni -com tothom- de la mediàtica rauxa revolucionària. Aquest fora de quadre és un fet indubtable en la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació d’aquí i d’arreu. No obstant, n’hi ha d’altres, especialment observatoris internacionals de política a l’Orient Mitjà, que sí que han recollit la transcendència que té en els propers moviments polítics i estratègics en un espai tan delicat del planeta. És bo, doncs, fer una síntesi d’alguns dels interessants articles i reflexions que han anat veient la llum aquests darrers dies i que, en la meva opinió, ens ajuden a complementar des d’una òptica diferent el boom informatiu sobre els inacabats processos revolucionaris de la zona.

És el cas, per exemple, de l’article de 14 de febrer Utterly wrong: US will Veto the UN resolution condemning settlements on, quatre dies abans que es fes efectiu el veto, MJ Rosenberg, expert en política exterior i membre de Media Matters Action Network, afirmavaque la postura oficial dels Estats Units era totalment errònia, que responia tan sols a qüestions de política domèstica (es juguen les retribucions del lobby jueu en el procés de reelecció de 2012) i que no feia més que empitjorar el persistent desprestigi que està adquirint a l’Orient Mitjà:

El poder del lobby és l’única raó per la qual vetem la ressolució (…). Després de tot, votar a favor de la ressolució (o, com a mínim abstenir-se) hagués servit als interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà en un moment crític i seria concordant amb la seva pròpia política

Per al periodista israelià Gideon Levy, no té sentit que un país (els EUA) que entén que els assentaments són l’obstacle per a la solució del conflicte no s’hagi unit a la massiva condemna en les Nacions Unides. Levy afirma en el seu article al diari Haaretz de 20 de febrer With settlement resolution veto, Obama has joined Likud que:

Una superpotència que vol fer la pau, en una època en què els pobles àrabs s’estan aixecant contra els règims i contra els Estats Units i Israel, hauria d’haver entès que ha de canviar les velles i pèssimes regles de joc de xec en blanc per a un aliat adicte als seus assentaments

En resposta a un article de Bernard Avishai del The New York Times de 7 de febrer on es considerava que la repressa del pla de pau era encara viable, Mondoweiss, una web d’anàlisi de la política nord-americana a l’Orient Mitjà, publica el 18 de febrer un article de Matthew Phillips (‘NYT’ peace plan is at best naive) on sosté que si hi ha alguna cosa que els esdeveniments de les darreres setmanes ens ha demostrat és la inutilitat de confiar en els líders per lliurar-nos de la injustícia i del conflicte. Phillips mostra en l’article  la seva sorpresa quan es pregunta:

¿Què hi ha en el conflicte israeliano-palestí que força a analistes sensats i inteligents* a persistir en la creença -malgrat l’avesagadora evidència del contrari- que una solució emergirà de dalt cap a baix, des dels líders, més que de les demandes fetes per la societat civil?

*referència a Avishai

I fa una particularment interessant reflexió en relació al tipus de focalització mediàtica que s’empra quan es tracta aquest conflicte:

¿Per què, enlloc de focalitzar l’atenció en les moltes iniciatives que persegueixen mitigar el patiment de la gent en el terreny mentre hi ha una absència d’acord de pau global -la finalització del bloqueig de Gaza, el suport dels activistes pacífics a Cisjordània, etc.- els comentaristes continuen fixant-se en les receptes per acabar amb el conflicte com un tot reforçant, d’aquesta manera, el mite que és la solució en sí mateixa -en contraposició a la voluntat política de fer-la complir- la que segueix essent difícil d’aconseguir?

El recull d’aquests i d’altres articles sobre les repercussions de la política dels Estats Units en el conflicte israeliano-palestí ha estat fet a Information Clearing House per l’analista Stephen M. Walt el qual sosté en el seu article A false friend in the White House que el futur d’Israel i de Palestina queda clarament compromès amb aquest nou suport dels EUA a la seva política colonialista a Cisjordània. Segons Walt, l’única cosa que ha fet l’equip d’Orient Mitjà d’Obama durant els darrers dos anys és minar la credibilitat dels EUA com a mitjancer i fer miques les primerenques esperances que els EUA parlessin seriosament quan advocaven per la solució de dos estats. Walt considera que, mentrestant, el govern de Netanyahu continua desnonant els residents palestins de les seves cases, i els seus bulldozers i els seus equips de construcció confiscant molta de la terra on els palestins esperen edificar el seu estat:

Si els Estats Units volen ser al costat correcte de la història*, és l’hora de començar a pensar quina hauria de ser la seva política quan tothom s’adoni finalment que “dos estats per a dos pobles” ja no és una possibilitat pràctica

*referència a les paraules d’Obama el 15 de febrer (veure El País)

Walt afegeix que aquesta realitat s’esdevindrà més aviat o més tard, no perquè aquesta opció sigui un error en sí mateixa sinó simplement perquè serà aleshores (si no ho és ja) impossible d’implementar. I un cop demostrada aquesta realitat, que Walt diu que probablement no es donarà durant la presidència d’Obama però que serà una condemna per al seu successor:

¿A quina solució alternativa donaran suport aleshores el president i la secretaria d’Estat? La neteja ètnica? Una democràcia liberal binacional en la qual tots els habitants d’Irael/Palestina tinguin els mateixos drets polítics i civils? O el permanent apartheid, en la forma de reserves palestines inconnexes sota al control de facto israelià?

Per acabar, deixant ja de banda les repercussions de l’agitada actualitat en el conflicte palestí, us deixo també els enllaços a dos interessants articles que ens parlen d’un altre fora de focus del tractament informatiu dels massius mitjans de comunicació d’aquests dies. Segons aquests anàlisis, els processos revolucionaris dels pobles del món àrab no només han estat motivats per un anhel de llibertat política i d’acabar amb els respectius règims dictatorials, sinó també i molt significativament per la voluntat de tallar amb el seu etern sotmetiment a l’economia occidental.

El primer és l’article Lo que no se conoce sobre Egipto, de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, publicat el 17 de febrer al seu blog del diari Público, on l’autor considera incompleta la massiva interpretació que els grans mitjans de comunicació han difós del procés revolucionari egipci, que ha estat vist com un moviment promogut essencialment per joves, en especial estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han sabut utilitzar les noves tècniques de comunicació. Segons Navarro:

En realidad, la supuesta revolución no se inició hace tres semanas y no fue iniciada por estudiantes y jóvenes profesionales. El pasado reciente de Egipto se caracteriza por luchas obreras brutalmente reprimidas que se han incrementado estos últimos años.

La manera com han enfocat els grans mèdia el desenvolupament de la revolta no ha permès d’adquirir, segons el professor, una visió completa del procés real:

Los medios de información internacionales se centraron en lo que ocurría en la plaza Tahrir de El Cairo, ignorando que tal concentración era la cúspide de un témpano esparcido por todo el país y centrado en los lugares de trabajo –claves para la continuación de la actividad económica– y en las calles de las mayores ciudades de Egipto.

I el darrer article ha estat publicat avui mateix, 24 de febrer, a New Statesman pel periodista d’investigació i director de documentals, John Pilger, qui assegura en Behind the Arab revolt lurks a word we dare not speak que tots els pobles revoltats s’estan aixecant no només contra els seus líders, sinó també contra la tirania de l’economia occidental. Afirma Pilger que la revolta té un objectiu ben clar, que és trencar amb:

… la tirania econòmica mundial, designada pel Tresor dels Estats Units i imposat per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial, institucions que han assegurat que països rics com Egipte siguin reduïts a immenses maquiles, amb 40% de la població guanyant menys de 2 dòlars al dia.

Pilger trasllada, finalment, el centre d’atenció des dels estats il·luminats aquests dies pels focus dels grans mitjans de comunicació cap a realitats que afecten països tan potents com els propis Estats Units o el Regne Unit, realitats poc o gens conegudes per l’opinió pública i que, certament, ens poden resultar ben sorprenents:

Als EUA, on el 45% dels joves afroamericans no tenen feina i els grans directors de fons d’inversió d’alt risc cobren 1 bilió de dòlars de mitjana a l’any, ja s’han extès protestes massives contra retallades laborals i en els serveis a estats del cor del país com Wisconsin. Al Regne Unit, el moviment de protesta modern de més ràpid creixement, UK Uncut, actua directament contra els que no paguen impostos i contra els avariciosos bancs de primera línia. Alguna cosa ha canviat. L’enemic ara ja té un nom.

Serà força fàcil veure què entra dins de quadre d’ara endavant.

Respecte del que en seguirà quedant fora… farem el que podrem.

Por al contagi palestí

Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab de què estem essent testimonis llunyans en els darrers dies, enmig d’un focus mediàtic centrat internacionalment quasi en exclusiva en aquesta zona del planeta i en qualsevol acte o declaració que hi pugui tenir relació, ha sobtat especialment l’escassa atenció que ha merescut el veto dels Estats Units a la ressolució de les Nacions Unides contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània.

Divendres 18 a la nit, hora nostra, es produïa el primer veto de l’administració Obama en el sí del Consell de Seguretat de l’ONU. Amb una proposta alternativa no acceptada per la delegació palestina, els Estats Units haurien volgut evitar el veto fins a darrera hora perquè al cap i a la fi això suposava ser l’únic dels 15 membres del màxim òrgan de seguretat en votar en contra d’una declaració que tenia el suport de més de 100 estats. Més encara, com explica avui mateix Akiva Eldar en un article al diari israelià Haaretz, el veto significava actuar de manera oposada a la declaració de la pròpia Secretària d’Estat Hillary Clinton fa només un parell de setmanes quan, durant les manifestacions a la plaça Tahrir d’El Caire, afirmava que els Estats Units honoraven “el dret universal de totes les persones a viure en llibertat”.

I dic que aquest fet ha passat de puntetes, com a mínim a l’estat espanyol, perquè simplement ha suscitat la difusió de les lògiques notícies d’agència en el moment en què es produïa, per exemple a La Vanguardia, a El Mundo o a El País, alguna referència a la reacció de l’organització Human Rights Watch de l’agència de notícies Europa Press o del diari digital ADN i poca cosa més. A TVE, no s’hi va fer esment en cap de les dues edicions del Telediario de dissabte 19 de febrer i, com a mínim, a TV3 sí que va merèixer la part final del bloc dedicat a les revoltes a diversos països àrabs (veure Telenotícies Migdia 19 febrer, del minut 9 al 9.40).

Aturant-nos en el tractament a l’esmentat telenotícies, veiem que el tema ocupa 40 segons del total de 8,13 minuts d’un bloc d’Orient Mitjà que s’inicia amb els respectius vídeos de les revoltes (especialment impactants les imatges de la repressió de manifestacions a Bahrain i Iemen) i continua amb una crònica del corresponsal als Estats Units, Antoni Bassas, on no es fa cap referència al veto (curiosament emès pel país on hi ha la seu de la corresponsalia) i que finalitza amb unes declaracions del president Obama tenyides de titular per a la posteritat: “La història acabarà dient que en cada conjuntura de la situació a Egipte, vam estar al costat correcte de la història”. Per contrast, el desenvolupament de la notícia dedicada al bloqueig de la ressolució de la ONU per part dels Estats Units és de les que televisivament parlant poden ser qualificades de “pobre”, perquè es basa en una crònica locutada exclusivament per la pròpia conductora del Telenotícies que fa de veu en off d’unes imatges evidentment poc atractives del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la declaració de la delegació dels EUA en el Consell i d’unes protestes a Jerusalem Est del dia anterior que, en comparació amb les que havíem vist amb exhaustivitat pocs minuts abans, només poden ser qualificades d’insignificants.

Prenc el tractament de la notícia a TV3 no com a crítica a la cadena per la manera com n’ha informat sinó com a exemple -o millor com a símptoma- d’una percepció que es va confirmant i que crec no ha de ser menystinguda en tot aquest complex procés de transformació de la zona, que és la de la por, especialment dels Estats Units, davant la possibilitat que tots aquests moviments populars tan mediàtics acabin contagiant-se a un poble palestí sotmès a la dura, constant i, molt silenciada, pressió que de des fa tants anys està exercint l’estat d’Israel en els territoris ocupats. I és que, enmig d’uns ànims tan encesos en el món àrab i amb el referent de les “victòries” populars a Tunísia i Egipte, ¿quina podria ser la reacció de la població de la Cisjordània ocupada envers el seu particular opressor?

Es tracta tan sols d’un comentari d’un lector a un article d’Amira Hass publicat avui al diari Haaretz, però penso que per acabar pot ajudar a posar en la justa dimensió el fenomen a què estem assistint darrerament i a explicar el temor que semblaria amagar-se entrelínies d’un tractament mediàtic fugaç i superficial:

“Què farà Israel quan Cisjordània esclati amb manifestacions pacífiques contra l’ocupació i els assentaments? Faran cas el govern i les forces armades (IDF) de les demandes urgents d’Obama de no utilitzar la violència contra els que protesten? I què es farà a mesura que vagin creixent en nombre dia rere dia? Seran escoltades les demandes d’Obama? Després d’una setmana, de dues, de tres? I quan el transport, l’economia i les infraestructres dels assentaments es vegin obstaculitzats per les manifestacions persistents? Cedirà Israel al reclam de contenció d’Obama? La resposta és per suposat “no”, des de bon inici.”

Tahrir: i qui observarà el trànsit

Ahir mateix, poca estona abans de la darrera gran demostració de força del poble egipci, em preguntava sobre quina seria l’actitud dels mitjans de comunicació internacionals en cas que no hi hagués una mínima variació en l’statu quo del país (veure Tahrir: l’ou o la gallina), en el sentit de si serien capaços de mantenir massa temps més el seu ull informatiu sobre el terreny. Un parell d’hores després es feia oficial la renúncia de Hosni Mubàrak i esclatava la joia popular, i de retruc, el dubte llençat en el meu post del matí esdevenia, de cop i volta, material obsolet, informació caducada…

O no. L’anunci de la fi del règim de Mubàrak ha estat seguit a bastament per totes les agències informatives i per la resta de mitjans desplaçats a Egipte. La cadena Al Jazeera cobria en directe l’eufòria a la Plaça Tahrir i tots aquells mitjans que ja havien reduït la presència d’enviats especials a la zona (preveient un cert estancament de la situació) els cridaven a files altre cop de manera urgent. Avui mateix, en el Telenotícies Migdia de TV3, el corresponsal de la cadena a Jerusalem, l’Albert Elfa, qui havia seguit els primers embats de la revolta però ja havia tornat a la seu de la corresponsalia, ha tornat a fer la crònica en directe del progressiu retorn a la normalitat a la plaça Tahrir (veure vídeo Telenotícies Migdia 12 de febrer).

Com deia, doncs, el meu interrogant semblava quedar respost amb incontestables fets i el meu temor dissipat del tot. Però tan sols aparentment. Fent una revisió més a fons de com queda la situació a Egipte després de la caiguda del rais, és evident que el camí cap a la democràcia que ha de recórrer el país no només serà llarg sinó que probablement hi haurà més d’un gran entrebanc. De moment, qui haurà d’exercir el paper de garant d’un adequat procés transitori és el poder militar, cosa que pot provocar lògics recels de manera genèrica però molt especialment si això es produeix a un país com Egipte on, com bé explica Robert Fisk en el seu article d’avui a The Independent (versió en castellà al diari mexicà La Jornada), l’exèrcit ha estat part inseparable del propi règim:

Sin embargo, si bien han descartado al rais –el presidente–, los altos mandos militares son de la misma vieja guardia. De hecho, la mayoría fueron absorbidos hace mucho en el entramado de poder del régimen. En el último gobierno de Mubarak el vicepresidente era un general, al igual que el primer ministro, el viceprimer ministro, el ministro de la Defensa y el de Interior. El propio Mubarak era comandante de la fuerza aérea. El ejército llevó a Nasser al poder. Apoyó al general Anwar Sadat. Apoyó al general Mubarak. Introdujo la dictadura en 1952 y ahora los manifestantes creen que se convertirá en el agente de la democracia. Vaya esperanza.

El poder militar es compromet a traspassar el poder a una autoritat democràtica i a respectar els acords internacionals vigents, cosa que afecta especialment a les relacions bilaterals amb Israel (veure notícia del diari israelià Haaretz). I als ciutadans revoltats, aquest poble egipci que s’ha aixecat demanant no una reforma del règim sinó la seva total destrucció, ara els toca restar ben a l’aguait de com es durà a terme aquest procés. Però per un lògic efecte de barreja de fatiga i refredament després d’una explosió física i emotiva tan brutal, sembla evident que el lloc des d’on s’observarà el trànsit cap a la democràcia es desplaçarà de les multitudinàries presències a Tahrir cap a la intimitat de les seves llars.

Per tant, la pregunta torna a ser la mateixa d’ahir: si minva el material objectivament mediàtic, si es redueix -com sembla- la pressió popular als carrers, si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

En el dia d’avui hem assistit ja al ressorgiment de protestes contra els governs respectius a Algèria i al Iemen, i s’han començat a produir moviments polítics i declaracions a Jordània. Seran properament, doncs, aquests països els següents en formar part de l’agenda informativa dels mitjans de comunicació?

L’enigma ens el podria resoldre de manera efectiva el propi poble de Tunísia de qui, des de la caiguda de Ben Ali i les primeres crítiques contra el govern resultant, poca cosa més n’hem sabut.