Per què podem enviar llibres a Trump?

(article publicat originalment a Media.cat)

Fa uns dies es va filtrar a la premsa una d’aquelles campanyes institucionals de foment de la lectura que, de tant en tant, plouen en aquest país. La campanya sorgia, en aquest cas, de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i, de seguida, va rebre a les xarxes l’«amable benvinguda» de professionals del món dels llibres i les lletres.

Les crítiques se centraven en tres punts: en el típic concurs públic que, oh sorpresa!, va a parar a mans de l’empresa de l’amiguet; en els 108.000 € de diners públics que costava la campanya; i en l’acció més «singular i atrevida», lògicament descartada a la fi: l’enviament al president dels Estats Units, Donald Trump, de llibres escollits per llibreters i bibliotecaris de la ciutat sota el lluminós lema open your mind.

Deixarem de banda la vessant de gestió i administració dels recursos públics així com els noms propis locals que n’han estat protagonistes i focalitzarem l’atenció, precisament, en el que havia d’esdevenir l’acció estrella i més mediàtica de la campanya, aquest lot de llibres que s’havia de dirigir a la Casa Blanca. Més en concret, en el context que afavoreix tant la gestació d’una idea d’aquest calibre com la sorprenent posterior absència de tallafocs mínimament crítics en les altes instàncies professionals.

I és que per tal que una acció objectivament prepotent i irrespectuosa amb tot un representant de la voluntat popular de l’encara primera potència mundial sigui plantejada seriosament per un equip de creatius publicitaris, acceptada i promoguda per l’àrea de cultura del consistori d’una de les ciutats de moda del planeta, i assumida –en primera instància– pel gremi de llibreters i gairebé per l’organisme que gestiona les biblioteques de la ciutat, vol dir que el camp de l’opinió pública està òptimament abonat en aquest sentit.

A ningú se li hagués passat pel cap enviar bibliografia a un líder com Barak Obama, per motius que ens resulten obvis. Però és que tampoc ningú s’hagués plantejat fer res semblant amb George W. Bush, un president dels EUA enormement criticat en el seu moment i a qui no poques vegades havíem tractat de «texà ignorant».

Per què ara sí, doncs? ¿Són la inherent impresentabilitat del personatge i la seva ideologia fastigosa el que explica que ens sentim amb el dret de recomanar públicament al senyor Trump unes quantes lectures des del nostre presumpte altar d’exquisit hàbit lector? ¿O més aviat ho explicaria el fet que –probablement, per primer cop en la història dels Estats Units– un president escollit a través de les mateixes regles de joc electorals sigui públicament i sistemàtica menystingut, si no ridiculitzat? ¿I no ho deu explicar també que darrerament els ciutadans ens hàgim avesat a què, amb absoluta normalitat, determinats exercicis de la nostra voluntat siguin qualificats –en cap cas, de manera innocent– d’«error inadmissible»?

Ningú millor per respondre aquests interrogants que Antonio Caño, director de El País, a través de l’editorial amb què va saludar amb el fervor esperable el triomf sense pal·liatius de Pedro Sánchez a les primàries socialistes. El titular ja ho diu pràcticament tot: El Brexit del PSOE. Però amb el següent paràgraf (en negreta, les paraules clau), el rotatiu de Caño remata a gol:

La propuesta de Sánchez ha recogido con suma eficacia otras experiencias de nuestro entorno, desde el Brexit hasta el referéndum colombiano o la victoria de Trump, donde la emoción y la indignación ciega se han contrapuesto exitosamente a la razón, los argumentos y el contraste de los hechos

Traduït: creiem en la sobirania del poble sempre i quan el poble exerceixi la seva sobirania de manera correcta. És a dir, creiem en la sobirania del poble sempre i quan NO voti Brexit, NO voti contra els acords de pau de Colòmbia, NO voti Trump, NO voti Pedro Sánchez a les primàries del PSOE… O, com també es diu en la resta del text editorial d’El País (negreta entre cometes), sempre i quan NO es deixi seduir pel «radical» Benoît Hamon (triomfador de les primàries del Partit Socialista francès), pel «populista» Jeremy Corbyn (actual líder del Partit Laborista britànic) o per la «demagogia conocida en Podemos o Trump», o per formacions com el PSOE que, amb Pedro Sánchez al capdavant, pateixen «confusión ideológica» i es recolzen en un «modelo de partido asambleario».

Ras i curt, no creiem en la sobirania del poble.

Que què hi tenen a veure El País i Pedro Sánchez amb el fet que no ens semblés fora de lloc enviar-li llibres a Mr. Trump? Aparentment, res. I, en realitat, tot.

Segons El País –i segons la immensa major part de la indústria de la comunicació massiva–, Trump, Le Pen, el Brexit o, en una altra escala, Melenchon, Iglesias, o el propi Sánchez, representen el triomf de la incultura, el triomf del poble illetrat que no és capaç d’atendre als arguments racionals i al contrast dels fets, el triomf del poble que es deixa portar per la rauxa i pels impulsos purament emocionals. Les mateixes actituds viscerals i irracionals que, curiosament, la pròpia indústria de la comunicació no només tolera sinó que explota fins a la nàusea quan del que parlem no és de comportament electoral sinó d’hàbits de consum.

Tot el que no visqui dins els marges d’allò que els Caño i companyia anomenen «moderació» tot i que no ho sigui (l’«extrem centrisme» de què parla Tariq Ali), rep el nom de «populisme». I, com a tal, el populisme no ha de ser tan sols objecte de rebuig i mofa sinó també, i sobretot, objecte de reeducació i reconducció pública.

Pescava a Facebook l’altre dia, precisament, una acurada definició del concepte, en especial de la intencionalitat que s’amaga rere el reiterat ús d’aquest mantra del populisme com a ésser diabòlic:

El concepte ‘populisme’ és imprecís però còmode i funcional. S’utilitza expressament per atacar la seva arrel terminològica: el populus. La demonització del populisme és, doncs, una excusa per tal de demonitzar al poble que, en un sistema realment democràtic, ostenta la sobirania i l’exerceix

El caldo de cultiu que gairebé ha permès que una barrabassada prepotent i arrogant com aconsellar lectures a un líder mundial democràticament escollit hagi estat a punt de consumar-se, s’ha estat llaurant des de fa anys i segueix llaurant-se a consciència, dia rere dia, en els altaveus mediàtics i, com a conseqüència, en l’opinió pública. El TINA (there is no alternative) thatcherià, la tecnocràcia presumptament neutra ideològicament (ara en podríem dir macronització) i fins i tot un cert despotisme il·lustrat, ja han estat completament assumits per la ciutadania de principis de segle XXI. Malauradament, és la certificació que hem integrat i fet nostre el discurs interessat que sosté que existeixen àrees de la vida que no poden deixar-se en mans de la voluntat popular. I aquesta és, en definitiva, la certificació de la renúncia del poble a ser allò que és, a ser allò que no pot deixar de ser mai i en cap cas: subjecte polític.

Anuncis