Doncs parlem de periodisme

El passat 12 de febrer, el diari Ara va publicar una entrevista realitzada per la periodista Ariadna Trillas al director d’‘Els Matins’ de TV3, Josep Cuní, on el popular presentador fa un repàs de la seva experiència professional des que va començar a Ràdio Terrassa fins a la seva tasca actual. Més enllà de sentir-se “l’últim mohicà”, expressió que va voler compartir amb Iñaki Gabilondo en l’entrevista que el propi Cuní li va fer dies enrere, el periodista va aportar algunes idees particularment interessants:

Ara (el periodisme) és més descarat, valent, agosarat, lliure. Però té menys matisos, és menys rigorós, està massa empeltat del joc polític. Hi ha més autocensura i relacions massa promíscues entre periodistes i polítics. Un dia caldrà parlar del periodisme que es fa.

Doncs parlem-ne una mica ara, de periodisme.

En el paràgraf que he extractat de l’entrevista, Cuní qualifica el periodisme actual de més valent i lliure comparat -imagino- amb el que es realitzava en els seus inicis com a professional, però en canvi afirma que ha entrat massa en el joc polític i que hi ha un nivell més elevat d’autocensura. Entenent com a lògiques les dificultats per a dur a terme un exercici periodístic plenament valent i lliure en els anys 70 d’aquest país nostre, no surt massa ben parada la professió si 36 anys després de la mort de Franco hem de parlar d’un periodisme més agosarat i descarat però, alhora, amb més autocensura i més estreta convivència amb el poder polític. Menys encara si hi afegim que -segons Cuní– la informació difosa pels nostres mitjans conté menys matisos i hi manca rigor (traduït: es va esvaint el necessari contrast del material periodístic). Tot i aquesta referència a un periodisme més lliure (recordem, comparativament parlant), de la pròpia lectura de la resta de l’extracte no podem concloure que un dels pilars de l’exercici de l’actual professió periodística sigui, doncs, precisament la llibertat.

Al voltant del matís, el propi Gabilondo va destacar fa uns dies en l’entrevista a ‘Els Matins’ (veure Gabilondo: en el matís trobem la veritat) que en la difusió de la informació (en especial, la televisiva) manca temps per explicar els seus diversos aspectes, per introduir el color gris, en definitiva, per mostrar la complexitat de la nostra societat, i que tot es redueix bàsicament a donar visibilitat a un món pintat de dos colors antagònics que, alhora, representen la bondat o la maldat, és a dir, un món que simplement no existeix. Per tant, agrupant les paraules dels dos comunicadors, si gairebé no hi ha matís en el periodisme actual i en el matís trobem la veritat, ¿quina és, doncs, la carrega essencial del paquet informatiu?

I parlem del rigor. Sense oblidar que no existeix ni pot existir l’objectivitat en l’exercici professional de la informació (entre d’altres coses perquè ja de bon inici tota decisió sobre el que serà difós i el que no ho serà ja no ho permet), ¿com pot acceptar la professió periodística que l’única cosa que l’apropa -ni que sigui una mica- a aquest ‘El dorado’ de l’objectivitat, que és el rigor, s’estigui inevitablement encaminant cap a l’extinció? Si en els nostres espais informatius predomina la immediatesa, la brevetat, l’espectacularitat, l’emotivitat per sobre del contrast de les informacions, de la verificació de la fiabilitat de les fonts utilitzades, de l’aportació dels diversos punts de vista, ¿què és el que impedeix de pensar que els continguts que consumim s’apropen més en fons i forma al missatge propagandístic que no pas a l’informatiu?

Així, si el producte informatiu peca tant d’allunyament de la complexitat real del món com de mancança de rigorositat en el seu tractament, ¿podem assegurar que el que rebem els seus consumidors és en essència informació? Injust, probablement, donar una resposta genèrica i taxativa a la pregunta. Ara bé, de la síntesi dels dos conceptes esmentats per dos periodistes de renom com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní sí podem concloure que no seria incorrecte afirmar (simulant titular periodístic) que suspenem en informació.

Doncs sí, cal parlar de periodisme. I no només per tal que els seus professionals millorin o intentin millorar la seva tasca dins dels encotillats mitjans de comunicació actuals. També caldria parlar-ne, i de manera pública, perquè l’audiència entengués que en la relativització de les “veritats” informatives també hi trobem un pessic de veritat. En el millor dels casos, no deu ser considerada matèria prou transcendent en el procés de socialització de la ciutadania o bé quelcom d’exclusiu interès per als professionals de la informació. Sigui com sigui, molt en comptagotes ens arriben serrells del rerefons de la producció periodística i, com a mínim aquí, els anirem tractant.

Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”

Interessants les reflexions d’Iñaki Gabilondo sobre la salut de la tasca informativa en la televisió actual. En l’entrevista que li ha realitzat Josep Cuní a ‘Els matins’ d’avui, el veterà periodista ha donat el seu parer sobre la possible legalització del nou partit abertzale i sobre les darreres veus que advoquen per un retorn a l’estat centralista, però com que aquest blog tracta del món de la comunicació, en destacarem només la seva radiografia de la professió periodística, en particular a la televisió privada, i el seu recordatori dels pilars fonamentals sobre els que en teoria s’ha de sustentar la informació en els mèdia.

Us deixo l’enllaç al vídeo de l’entrevista. Entre els minuts 17 i 24, Gabilondo repassa la seva trajectòria professional, des de la seva llarga etapa a la Cadena SER fins a la darrera a la desapareguda CNN+. A partir del minut 24 trobareu les seves reflexions sobre el periodisme i el tractament informatiu en la televisió d’avui dia, de les quals en faig un resum tot seguit:

Entrevista a Iñaki Gabilondo (‘Els matins’ de TV3, 8 de gener de 2011)

 

“En el matís trobem la veritat”

Fa uns dies, parlàvem de l’absència del necessari matís o de la contextualització fins i tot en espais de reconeguda credibilitat com el Telenotícies de la televisió pública catalana (veure Esport de resistència i risc de cardiopaties). Segons Gabilondo, és impossible d’incorporar aquest imprescindible matís en els espais informatius de la televisió d’avui en dia (en especial, a la privada) perquè: “…tot ha de ser molt divertit, tot ha de ser molt ràpid, tot ha de durar no més de 35 segons, i per tant les possiibilitats que una reunió de la Xina i d’Estats Units per parlar d’economia, encara que sigui determinant per al destí de la humanitat, que visualment és una taula amb set senyors asseguts, doncs no es pot comparar amb un gatet que s’ha quedat penjat en un arbre i que ha de ser salvat pels bombers…”.

En la seva opinió, la informació que explica la complexitat del món no és compatible amb “…la cerca de respostes instantànies, el pànic a avorrir (…) i el control minut a minut de les audiències”. Precisament és la dictadura de l’anàlisi sistemàtic dels índex d’audiències el que provoca que un espai informatiu necessiti nodrir-se d’un tipus de notícies impossibles de trobar en la nostra complexa societat: “…una cosa que s’expliqui en 5 segons i que molt ràpidament es pugui dir qui és el dolent o qui és el bo”, cosa que, segons el periodista, “se sembla massa al llenguatge de la propaganda, al llenguatge de l’spot…”.

Gabilondo considera que amb aquesta mena de periodisme es cau en la infantilització de la informació i de l’audiència perquè “…si no es té l’oportunitat de precisar una cosa, de contextualitzar-la, de matisar-la, la informació necessàriament és un bombardeig de consignes, d’impactes o d’efectes fulminants que la gent necessita que se li doni mastegat de seguida…”.

“Les coses s’han d’averiguar, confirmar, comprendre i explicar”

Malgrat els veloços canvis que experimenta el món de la informació en els mitjans de comunicació, Iñaki Gabilondo està convençut que en el desenvolupament d’aquesta professió “la honestedat és fonamental” i que hi ha unes premises, com la contextualització o el contrast de les informacions, que passi el que passi sempre hi hauran d’estar presents: “…les coses s’han d’averiguar, confirmar, comprendre i explicar, i això, canviï el que canviï, siguin quines siguin les empreses, són permanents i obliguen a tots els que practiquen aquest ofici avui, demà i d’aquí a cent segles”.

Davant la certesa que actualment la la societat demanda una manera d’explicar la realitat mitjançant un “llenguatge vertiginós” en contraposició a una visió més pausada d’entendre la narrativa dels fets i tot i reconèixer que les noves generacions ja assimilen de manera innata el llenguatge frenètic i d’impacte, Gabilondo es pregunta si de totes maneres “¿…serà capaç la tècnica periodística d’explicar la complexitat -o alguna complexitat- amb alguna possibilitat que no sigui un automàtic pas de brotxa sobre les coses que són complexes?…”.

Una pregunta ben interessant per acabar, sobretot perquè també és una incògnita saber si aquest “automàtic pas de brotxa” sobre la realitat del món és només la conseqüència de la pressió que exerceix la demanda d’immediatesa i d’espectacle o si, de fet, l’aproximació mínima i superficial de la ciutadania a aquesta realitat ja és una finalitat volguda en sí mateixa. Bon exercici, doncs, aquest cop d’ull crític cap a les pròpies rutines de l’actual treball periodístic; llàstima que sigui, però, un rara avis o un fugaç –Gabilondo dixit- pas de brotxa en les agendes dels nostres mitjans de comunicació.

“¿Acertará la técnica periodística a contar la complejidad, o alguna complejidad, con alguna posibilidad de que no sea un paso de brochazo automático sobre las cosas que son complejas? Pues yo no lo sé, yo no hago pronósticos, yo sé que a mí me resulta cada vez más complicado”