Transcendir la política… quina por!

(article publicat originalment a Media.cat)

Ja el tenim aquí. El multimilionari populista, racista i misogin que de cap de les maneres podia guanyar les eleccions el primer dimarts després del primer dilluns de novembre de l’any passat és ja el 45è president d’Amèrica (com els agrada anomenar el seu país als estatunidencs… i, incomprensiblement també, a periodistes de casa nostra).

I tal i com va passar aquell dia, amb l’Inauguration Day han tornat a la palestra les manifestacions de col·lectius ben diversos als Estats Units, i també a d’altres indrets del món, en contra d’aquesta realitat. Una realitat que, per incòmoda, dolorosa o fastigosa que sigui, és producte d’exactament les mateixes regles de joc que van entronitzar Barack Obama fa 4 i 8 anys o George W. Bush en fa 12 i 16.

Ha tornat la indignació i, amb ella, certa superioritat moral d’una part de la intel·lectualitat d’esquerres que prefereix llençar un paorós crit el cel davant l’adveniment del diable –o la diablessa, potser aviat, pocs quilòmetres al nord– enlloc de com a mínim autoflagelar-se per la seva col·laboració, per activa o per passiva, en la globalització del capital i de la pobresa i en el desemparament de les cada cop més voluminoses classes subalternes.

Si hi ha res que sorprenents fenòmens com el de Trump posen de manifest de manera crua és la urgent necessitat de fer política. En majúscules! De la política entesa, no com a tasca exercida –i/o calculada– per uns quants il·lustrats en qualsevol dels escenaris institucionals i guinyols mediàtics, sinó entesa com el que realment és, com a quelcom consubstancial a tot individu –ésser social de mena–, com a activitat constant no delegada de deliberació, confrontació, decisió i generació de nova realitat en comunitat i per a la comunitat.

És per això que em va semblar particularment aberrant l’editorial de Vicent Partal del passat divendres, en què el protagonista no era pas Donald Trump sinó el nostre tema del moment (un altre déjà-vu, sí, què hi farem!): el nou pimpampum entre els dos grups parlamentaris independentistes al voltant d’aquest posicionament polític fet sil·logisme que supedita la celebració d’aquell “referèndum o referèndum” a l’aprovació dels pressupostos. I deia això el director de Vilaweb:

Hi ha moments en la història dels països en què cal fer política, simplement. I hi ha moments en què cal transcendir la política i anar més enllà. Però, pel que he vist arreu del món, els moments realment difícils són aquells en què, sabent que és l’hora de transcendir la política, encara has de fer un exercici de política i prou, que tothom sap que és molt poc important en comparació amb el pas de gegant que t’espera després, però que tampoc no el pots liquidar de qualsevol manera. (…) Tots dos grups saben que estan preparats i a punt per a transcendir la política.

Resumint-ho, que en la història dels països hi ha moments en què simplement cal fer política, i d’altres, en canvi, en què la transcendència del moment concret del país exigeix –vet aquí un curiós joc de paraules– que la política sigui transcendida.

Vàries coses em neguitegen d’aquest text. La primera és aquest subjecte «país» que sembla posseir entitat i història pròpies (tot i que ja imagino que l’autor es refereix al territori i la seva gent) i que, per tant, de la seva etapa vital concreta en dependria si al seu interior toca desenvolupar-hi o no activitat política. L’altra, és aquesta oposició tàcita entre l’exercici de la política per a la gestió més rutinària del dia a dia –recordem el «simplement» i el «molt poc important en comparació a…»– i l’absència de política per a qualsevol «pas de gegant» que hagi d’afrontar aquesta entitat superior. I la darrera és el còctel de les dues anteriors i l’exposo amb un parell o tres d’interrogants:

Com podem mai plantejar anar més enllà de la política tenint en compte que som, en essència, animals polítics? Com podem, especialment, plantejar-nos fer «passos de gegant» com a col·lectivitat sense que hi intervingui la política? Com podem acceptar, ni que sigui inconscientment, que existeix cap entitat, diguem-ne, suprahumana, que posseeix una mena de ritme biològic, o destí, que la duu a construir realitat nova, present nou sense intervenció de la comunitat, per tant, de la política?

Sí, ja ho sé, tot plegat són qüestions molt filosòfiques que transcendeixen –aquí sí– l’objectiu veritable de l’article d’en Partal, molt més mundà, que era condemnar la batalla egoista particular de cada formació, referint-s’hi amb el terme «política» per comptes d’aquell que popularment coneixem com a «politiqueig». Paradoxalment, però, tot i l’interès per al bé superior que sembla que tenim al tombant i que ara i aquí ens imposaria anar més enllà de la política, en Partal des de la seva tribuna d’opinió no fa altra cosa que política pura i dura i, seguint el seu propi raonament, poc elevada: pressionar bàsicament una de les parts perquè cedeixi en la seva legítima pretensió política (ideològica) tot acceptant la legítima línia roja política (també, ideològica) de l’altre contendent.

Doncs sí, ja tenim el multimilionari populista, racista i misogin convertit en «cap del món lliure». I tots ens estirem dels cabells. Efectivament, a la Casa Blanca ja regna el populisme, aquest terme de naturalesa poc precisa que, malgrat això, potser no erraríem massa si el descrivíssim com el màxim exponent d’aquella tendència a la política que transcendeix la política, que sobrepassa aquella tasca contínua de fer i crear nova realitat en comunitat, que fins i tot va més enllà –ara ens ho diuen tothora i n’encunyen fins i tot un nou terme– de la veritat. O què passa? Què és una falsedat afirmar que portem anys sent víctimes precisament d’unes polítiques, oficialment no populistes, implementades per unes quantes entitats suprahumanes –d’aquestes que semblen tenir ànima pròpia i destí gravat sobre papirs– sense que hàgim tingut la possibilitat de discutir-les i decidir-les?

El llenguatge, especialment el que s’empra i es repeteix amb regularitat als mitjans de comunicació, no és que no sigui asexuat, és que és capaç de generar per sí sol una realitat nova que pot ser assumida de manera majoritària, fins i tot unànime, independentment de si és o no veraç. I no podem deslligar els Trumps i Le Pens nauseabunds d’una realitat que hem anat i seguim acceptant dolorosament: la renúncia, conscient o inconscient, d’aquests animals socials que som, a discutir, posar en dubte i crear en comunitat; la renúncia, en definitiva, a fer política col·lectiva absolutament de tot, a tot arreu i en tot moment; i, per contrast, l’acatament de la gran política –sempre transcendida– que emana dels ritmes biològics d’un fons monetari, d’un banc central, d’una unió de nacions dominada per una nació (o per uns quants creditors)… o d’un país.

Res no ha de ser forçosament d’una manera determinada. Cap model d’economia ni cap unitat monetària són indiscutibles. No hi ha res que toqui o que no toqui (per molt que vint-i-tres anys ens ho hagin fet integrar en el subconscient). Res no és neutre ni mancat d’intenció. La realitat humana, però, sí que és transcendent. Està sempre per decidir i l’anem creant nosaltres. Se’n diu política.

I la política no es pot transcendir. Mai dels mais. Tampoc –per no dir, encara menys– quan, com diu Vicent Partal, presumptament ens plantegem fer el «pas de gegant» de proclamar la independència –com era allò de la postveritat?– «a tot estirar el setembre de 2017».

Orgull gris brut

Per deixar les coses clares, això no és una anàlisi. Pretenia ser una exposició de la meva particular visió o percepció sobre el panorama que ha conduït a l’acord in extremis de les forces independentistes del passat cap de setmana. Al final, però, haurà estat sobretot una reflexió al voltant d’allò que no ha deixat d’amoïnar-me d’aquest camí cap la plena sobirania política de Catalunya que estem (?) recorrent. És per això que us demano, si us plau, que llegiu el text fins al final, no el jutgeu més que en base a la seva naturalesa opinativa i, en la mesura que pugueu, deixeu reposar una miqueta els vostres apriorismes.

Pujo un graó més en la prèvia aclaridora. Informació de servei per a qui hores d’ara encara no em té clissat: he votat CUP en totes les conteses electorals en què aquesta formació s’ha presentat des que van concórrer per primer cop a unes catalanes, a finals de 2012. La lleu perturbació a la força m’indica que en aquest punt ja he estat encasellat. Doncs, ja que hi som, pugem-ne un graó més. El passat 20 de desembre, l’urna per al Congrés dels Diputats del Col·legi Cavall Bernat de La Bordeta va veure com introduïa amb tota fermesa la papereta dels comuns. Ara sí, sensible trasbals a la força (“és que ja sé per on aniràs, nano!”).

Doncs no. O sí. O potser una mica i, alhora, una mica no. O potser… tants possibles potsers!

Els que em coneixen bé saben que si hi ha res que em caracteritza és una forta afecció als peus enganxats a terra (excés, en diu d’això algú ben proper sovint). És cert. El vol dels coloms més aviat m’espanta, potser perquè aquestes bèsties se m’han cagat a sobre en no poques ocasions. Rere aquestes línies, però, no s’hi amaga un ésser capat en les seves capacitats emocionals o en les de fantasiar, ni molt menys en les de creure i il·lusionar-se. No pas. Però sí, ho reconec, en l’observació d’allò que m’envolta, sobretot d’allò que integra el públic “dins de camp”, és a dir, allò que veiem, allò que escoltem, allò que ens arriba…

No ajuda a pal·liar aquesta inclinació el periodisme que vaig triar com a professió però que mai no he arribat a exercir de veres. Sí, durant molts anys hi vaig estar ben relacionat i en alguna altra ocasió n’he tastat el seu “costat fosc” (el gabinet de comunicació, és a dir, les tristes relacions públiques), però no, no he exercit mai el periodisme de debò, aquell que tots tenim com a referent, el que predomina en el panorama mediàtic (oi?), el que fa preguntes i malda per esbrinar, no aquell que rep les “respostes” per defecte. Ja us ho deia, no ajuda pas mirar-s’ho tot des de la distància quan en coneixes prou les eines.

Seria com en aquells jocs de taula en què en una conjuntura concreta disposes d’un parell de punts extra per afrontar els reptes. Doncs la inquietud davant del colom que s’enlaira més el periodisme eunuc serien la meva conjuntura; bé, en realitat, el meu escenari fix. Un escenari fix que em proporciona dos punts –en aquest cas, negatius, molt negatius– en l’escala de la credibilitat en l’entorn. Sempre i per defecte. Però molt especialment quan allò que veiem, escoltem o ens arriba són clara tendència i quan, com deia Mark Twain, percebo –oh, horror! – que jo mateix sóc part de la majoritària propensió. És aleshores quan se m’encenen totes les alarmes: se’m trempa l’escrúpol, col·loco l’entorn en quarentena i treu el caparró la malfiança.

Som-hi que no ha estat res

Centrem-nos. Dissabte 10 de gener, a punt de sonar la campana en el darrer assalt, es produïa l’acord final entre Junts pel Sí i les Candidatures d’Unitat Popular. L’”Iniestazo” a Stamford Bridge era celebrat amb fervor per uns i blasmat per altres. I com a punt comú dels dos oposats estats d’ànim, una idea: “això va de debò”.

Havien passat més de tres mesos des de les eleccions pseudoplebiscitàries del 27 de setembre. I aquelles eleccions al Parlament de Catalunya que es van entomar com si fossin únicament un plebiscit sobre la independència del país –ni molt menys per tothom, per això el “pseudo”– ens van regalar un panorama complicat, molt complicat, per a l’execució del full de ruta sobiranista. JxS va sortir-ne guanyadora de manera tan clara com insuficient. I en conseqüència, sobre aquella formació fins aleshores simpaticota, tan excèntrica sobre les catifes parlamentàries com quantitativament innòcua, van recaure totes les mirades.

La CUP havia més que triplicat el nombre de diputats, regada, d’una banda, per fronterers d’esquerres que havien donat l’esquena a un projecte molt poc clar com Catalunya Sí Que Es Pot i, de l’altra, per fronterers independentistes que la veien com l’opció que mai traïria el moment històric i/o que recel·laven d’una plataforma que integrava una Convergència neo-indepe i sobradament embrutida. Ves per on, la CUP, la formacioneta que tots sabem que hagués estat pràcticament ignorada en cas d’una aritmètica lleugerament més favorable a la força guanyadora, ara esdevenia decisiva en la investidura i en la governabilitat.

I aquella mateixa nit electoral, el petitó va fer de gran. La CUP va reconèixer que, tot i la majoria absoluta d’escons independentistes, el poc menys del 48% dels vots no permetia plantejar-se cap declaració unilateral d’independència (sorprenentment, sí, en canvi, la proposta de desconnexió que aprovarien les dues formacions el 9 de novembre següent). Per endavant, doncs, quedaven deures en dos fronts: obligada negociació per provar de constituir un Govern per tirar endavant una “legislatura de transició cap a la República” i, paral·lelament, treball i més treball per sumar més gent a la causa. Tot obvi, tot lògic (des d’un punt de vista exclusivament independentista, és clar).

Però ai! Dels dos deures pendents, l’urgent, la negociació, partia –i patia– d’un notable problema de base que, com d’altres tantíssims elements des que s’ha iniciat aquest procés sobiranista, s’ha menystingut o, directament, ocultat amb tota intencionalitat. I aquest problema de base era que les forces negociadores eren ben poc equiparables.

D’entrada, una, la força clarament guanyadora, essencialment s’havia presentat a les eleccions del 27S amb voluntat plebiscitària en l’eix nacional (la suma de sensibilitats ideològiques diferents n’era l’expressió més palpable); per a l’altra, en canvi, el plebiscit era com sempre triple, tant en el camp nacional, com en l’ideològic, com en el de la qualitat democràtica (la seva no inclusió en la formació eminentment plebiscitària n’era, igualment, l’expressió més palpable). Sí, agradi o no agradi, s’entengui o no s’entengui, sigui motiu de respecte o de mofeta condescendent, la CUP és tan nítidament independentista com nítidament anticapitalista com nítidament demòcrata participativa.

I amb un petit esforç de memòria bàsica –molt recent, a més–, no podem deixar d’afegir-hi un element clau en la desigualtat negociadora: l’essència i, per tant, la força i el sentit d’aquesta organització és el carrer, en cap cas despatxos, passadissos, cambres parlamentàries, estudis o platós (cosa que explicaria, en bona part, i no ho dic com a justificació, algunes de les mancances, especialment comunicatives, mostrades en aquesta darrera etapa). Fins fa quatre dies, a més, ells i elles han estat part integrant d’aquella carpeta social prou àmplia que podem anomenar “altres”, “ignorats”, “invisibles”, és a dir, d’aquell etern “fora de camp” contraposat al “dins” a què abans feia referència.

A l’altre costat de la taula de converses, en canvi, l’altre equip jugava a casa, i comptava com a jugador número 12 amb l’incansable i pràcticament unànime suport de tota la maquinària mediàtica de signe independentista.

El desenllaç per tant, era, ben obvi i no m’hi aturaré més que un instant. Al cap i a la fi, el que ha passat en aquests tres mesos i escaig és el que hagués pogut predir qualsevol persona amb un mínim de coneixement de la realitat catalana i amb una mínima voluntat d’observació racional dels elements –de tots els elements– d’un procés que, no per casualitat, fa temps que ha esdevingut “El Procés”.

El detall, l’anècdota, si voleu, s’ha centrat en la figura del president Mas: CDC, ERC, associacions i independents de JxS havien acordat en el seu programa que el 4t de la llista (l’invisible en campanya) era, sense discussió, i legítimament, el seu presidenciable; de l’altra banda, diversos membres de la CUP –entre ells, el propio Antonio Baños, i habitualment, a preguntes periodístiques– havien afirmat per activa i per passiva que, també legítimament, mai no l’investirien.

Però això no ha estat més que la punta de l’iceberg del que, a parer meu, és el veritable cos del xoc, que és el que es derivava del problema de base que us esmentava: quan tens triple ànima i pràcticament cap influència en el relat predominant, en major o menor grau acabaràs sent carnada per a tots aquells que s’han presentat monoplebiscitàriament –en qualsevol dels eixos i en un sentit o altre– i per a les respectives línies editorials.

La resta, doncs, ja la coneixeu, pimpampum descomunal, pressió per totes bandes i, pels volts de Nadal, un apreciable despertar d’aquella força latent tan ibèrica del masclisme. En resum, molt de vòmit.

Disculpeu-nos, estem desconnectant

Tornem al dissabte 10 de gener. Treballava aquell matí. I tot i que vaig arribar a la feina amb el xip “eleccions 6 de març” ben integrat, poc després començava el mal de panxa. L’aviram mediàtic s’esvalotava i sovintejaven les connexions en directe sobre l’avenç sobtat de les negociacions. Els mitjans de referència havien estat cridats a sometent. I quan hi ha crida mediàtica a sometent –en una altra ocasió no cal que patiu tant!– el desenllaç mai no pot ser un fracàs (no hi busqueu cap diferència entre el relat periodístic i el relat holywoodià, en aquest sentit).

A la tarda es confirmava el que s’esperava. Fumata blanca. Fervor, catàstrofe…, bé, ja ho sabeu…

I per a mi, punyalada. Aquest va ser el meu primer sentiment. Especialment, mentre anaven transcendint els presumptes punts de l’acord: que si Mas queia com a president però quedava com a conseller en cap, que si la CUP cedia dos diputats al grup parlamentari de JxS i dimitien els altres vuit… Els aclariments del president en funcions en aquella compareixença sense pietat no van fer minvar el dolor ni una mica. Una figura política que no ha rebut cap mena de fiscalització per part dels mitjans sobiranistes i que, per tant, ha pogut manejar el mot “generositat” en tot moment i com li ha convingut, es plantava davant l’opinió pública alliçonant i marcant amb foc roent els punts de la derrota cupaire.

La punyalada feia mal. Reconec, però, que devia ser un mal aproximadament tan agut com el que devien haver sentit molts altres votants de la CUP el dia que el seu Consell Polític va donar el definitiu cop de porta a Mas. Suposo que aquest és el hàndicap d’una formació que, dit això sense cap ànim pejoratiu, en els seus tres eixos és extrema. Perquè tan cert és que per a la militància i els més propers simpatitzants les tres ànimes extremes avancen en essència juntes, com que cada (nou) votant hi haurà vist garantida la millor custòdia de la seva pròpia prioritat política. Al cap i a la fi, qui millor que la CUP per garantir que el camí cap a la independència ja no tindrà retorn? Qui millor que la CUP per garantir que la lluita contra el sistema imperant serà incansable? Qui millor que la CUP per insuflar democràcia participativa a una de representativa que ja fa temps que repapieja?

Efectivament, com l’encasellamenta inicial ja deixava nítidament clar, davant vostre teniu un dels moderadots de l’independentisme que ha votat la CUP. Moderadot indepe no em converteix, suposo, en antiindepe; significa el que significa: que, per a mi, no n’hi ha pas, de pressa, entre d’altres coses perquè sóc plenament i racionalment conscient que el camí en qualsevol dels casos és i serà forçosament llarg; en essència, perquè ara per ara no hi ha prou força.

I també moderadot per una qüestió d’arrel: no és gens senzill il·lusionar-se per una Catalunya plenament independent quan, sense anar més lluny, Grècia et recorda cada dia la veritable capacitat de maniobra, decisió i govern dels actuals estats-nació (ja no us dic, de les sobiranies populars).

Tebi de l’independentisme que ha votat la CUP, sí, però ni molt menys l’únic. Em consta que en són molts d’altres els qui bàsicament s’han apropat a aquesta formació pel seu convençut anticapitalisme i el seu esperit autogestionari i cooperativista, o per la seva concepció integral de la lluita política, o per la inexistència de pesades motxilles i esclavatges financers o, com en el meu cas, per una combinació de totes elles.

És segur que tots aquests no volíem Artur Mas de president com no hi volíem ni hi volem ara un Carles Puigdemont. De fet, segur que ni volíem ni volem ningú de Convergència al timó d’un procés que, per molt “El Procés” que sigui, és en tant que això, en tant que procés, una absoluta incògnita saber on, quan i com acabarà.

Per a mi, per a nosaltres, resulta molt difícil acceptar com a independentista un partit que s’hi ha pujat al carro abans de veure’s atropellat per la riuada, un partit institucional –de règim, diríem–, que des de 1980 ha governat Catalunya gairebé 30 anys, que ha creat, mantingut i consumit unes estructures de poder –les de debò, les invisibles– que segueixen pràcticament intactes, un partit corcat per una corrupció estructural, en continua davallada social i que, per tots els motius anteriors, necessita vitalment refundar-se.

Què voleu que us digui, sense trencar-nos-hi gaire les banyes, crec que aquest context que dibuixo més la persistència en el lideratge indiscutible del ja expresident Mas haurien d’haver incitat a un mínim aixecament públic del raonable dubte.

La pregunta és òbvia, doncs: n’hi ha hagut? És a dir, els ciutadans que de manera més clara o més tèbia donem suport –o si més no, no ens oposem– a aquest “moment històric” de fer al pas a la plena sobirania, ¿podem assegurar que hem rebut aquest mínim aixecament públic del dubte raonable sobre les possibles intencions més mundanes i menys històriques de cadascun dels actors principals? Parlant sense embuts, ¿trobeu que en algun moment d’“El Procés” els mitjans de comunicació públics i privats que parlen i es dirigeixen a aquest perfil de ciutadà de Catalunya, han exercit sobre aquests actors l’obligat exercici fiscalitzador que ha de permetre un millor coneixement del viatge i dels seus viatgers? Ha estat aquest el seu paper? O més aviat ha estat i és, com deia el gran Groucho, un constant “más madera!”, és a dir, una participació plenament activa i protagonista i amb el to i la intensitat que el viatge requeria en cadascuna de les seves etapes?

Crec que la darrera entrevista que li va fer El Matí de Catalunya Ràdio a la diputada de la CUP, Anna Gabriel, seria un bon exemple dels interrogants que acabo de plantejar. El seu Consell Polític acabava de dir el definitiu “no” a Artur Mas. Escolteu-ne els primers 5-6 minuts i penseu-hi. ¿Creieu que el to de Mònica Terribas en les primeres preguntes és el to d’una periodista equitativament fiscalitzadora o el d’una periodista directament afectada pels alts i baixos d’“El Procés”? Si la resposta és la primera voldrà dir que aquest ha estat indiscutiblement el to emprat en les seves entrevistes a Mas, Junqueras, Romeva, Sànchez…, tots ells participants o figures actives en aquests tres llargs mesos de negociació.

Dit això, però, el diumenge 11 va acabar sortint una mica el sol, subjectivament, si més no. L’emoció –en aquest cas, ràbia– va reposar durant la nit i la raó va llevar-se d’hora i activada. No pas ben d’hora, com diria aquell altre català tan mainstream, però sí prou activada com per anar veient les coses amb uns altres ulls. Amb unes condicions finals de l’acord més acceptables i l’ajut de les ulleres més racionals i no militants amb què sempre m’he sentit més còmode, el desenllaç final no es va desvetllar ni més ni menys positiu sinó, simplement, més comprensible.

Ben mirat, per a la CUP, un cop traspassat definitivament el llindar separador de l’invisible però comfortable “fora” cap al visible però inclement “dins” del terreny de joc d’unes negociacions amb els condicionants i problemes de base a què abans m’he referit, la victòria era impossible. L’extensa i profunda entrevista de La Directa a la pròpia Gabriel d’ahir mateix explicaria, entre moltes altres coses, la magnitud d’aquests diversos i decisius condicionants.

I és que dins es juguen les regles de dins. Pots tenir un peu o peu i mig al carrer, pots repetir cridant fins a quedar-te afònic que no hi ha independència sense justícia social ni justícia social sense independència, pots pretendre educar en els valors democràtics de l’assemblea… Però si dins només hi ha lloc per al Procés –sobretot si ets una mosca molesta en les altres matèries– seràs jutjat per tot l’entorn de l’altre negociador en aquests únics termes, de la mateixa manera que fora de l’àmbit independentista d’altres et jutjaran per les concessions que facis en qualsevol dels altres eixos en què també ets i t’has presentat com a força extrema.

Vist fredament, doncs, i com han indicat alguns analistes de manera desapassionada, probablement el desenllaç no podia acabar sent cap altre. Convergència no podia concórrer a unes noves eleccions en què les previsions eren nefastes, la CUP necessitava una sortida el més digna possible i sobretot temps per recosir-se internament sense passar per unes urnes, i ERC…, doncs a ERC li anava tot igual de bé. El guany per a tothom –amarg i en diversos graus, d’acord, però guany al capdavall, o derrota victoriosa, si més no– sol acabar sent la solució.

La gran desconnexió

Si d’una cosa em sento modestament orgullós és d’haver arribat fins aquí, fins al presumpte inici de ruta de desconnexió amb Espanya, sense haver emprat mai ni en privat ni en públic –com a molt, entre cometes– el concepte “unionisme” (ara em veuré obligat a fer-ho, molt a desgrat). Sé que periodistes gens sospitosos de reduir la realitat a blancs i negres ho han acabat fent, tant per la pressió inherent al propi relat i debat hegemònic com per la també intrínseca necessitat de síntesi i d’aclariment de conceptes del periodisme.

Però, tan sols per la generalització en poc menys de tres anys d’aquesta dicotomia “independentisme” versus “unionisme” ja crec que hauríem, tots plegats, de fer una profunda –però molt profunda! – reflexió. Perquè sí, és obvi que la categorització com a independentista, tot i els matisos que també podem trobar-hi, respon a la lògica de la identificació d’aquells ciutadans que, positivament, activament, es mouen amb la intenció legítima d’assolir aquest objectiu. Ningú que actui en aquest sentit pot sentir-se ferit –ben al contrari– per ser definit, fins i tot acusat, d’independentista, bàsicament perquè en essència no és més que una autodefinició.

Però, què passa amb el concepte “unionista”? Qui ha forjat el terme en primera instància? I més transcendent encara: qui ha estat inclòs en aquesta categoria, i qui ho ha decidit? Ha estat una autoadjectivació? La majoria dels ciutadans que han estat introduïts en aquesta carpeta, de debò s’havien sentit mai “unionistes”? N’eren fins i tot conscients?

Va ser gràcies a uns mapes sobre la implantació de l’“independentisme i l’unionisme” que va elaborar el Marc Belzunces a partir dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 que vaig prendre consciència del que, per a mi, és un fatal error. En la posterior breu conversa tuitaire que vaig mantenir amb l’autor li recriminava que aquells mapes i aquelles categoritzacions no responien a la realitat del país. D’entrada, perquè en el bloc acusat d’”unionisme” existien infinitat de matisos i, en segon lloc, i no menys important, perquè a Catalunya –com a Espanya, com a Europa, com al món– s’hi dirimien d’altres lluites en altres eixos a banda d’aquell sobtadament agitat eix nacional.

Tot i que no he pogut recuperar el seu tuit de comiat, recordo perfectament la seva mofeta final:

M’estàs parlant de la lluita de classes, oi? No hase falta desir nada más*.

     *(potser condicionat pel contingut de l’amable resposta sempre he pensat que el fet que en els seus mapes l’independentisme vesteixi de blau i el presumpte ”unionisme” de vermell no era pas fortuït)

On sóc hores d’ara, doncs, després del celebrat acord? Pràcticament, on era. Aquella anècdota cartogràfica s’ha convertit des d’aleshores, i d’això ja en fa tres anys, en punt d’absoluta referència personal. Això m’ha permès una cosa que potser no es pot comprendre des del punt de vista militant però que, en canvi, tot i que m’ha comportat algun maldecap, em referma en la solidesa –que no vol dir en cap cas raó, que quedi clar– del meu posicionament: i és que en cap moment no he viatjat –no gaire, si més no– de la mà d’“El Procés”.

Qualsevol de les pantalles presumptament superades han estat constantment relativitzades; com també, cal puntualitzar-ho, les presumptes aturades que han provocat no poques depressions col·lectives. No menystinc el poder de les fluctuacions d’aquest tan nostre esperit dragonkanià, però sincerament penso que les possibilitats d’èxit d“El Procés” i/o els seus terminis d’execució no depenien ni depenen de repetir eleccions el 6 de març o comptar amb un Govern constituït.

Això no significa, compte!, que cregui que tots els ciutadans, que els dos milions de persones que sembla que opten per una Catalunya independent –entre els quals, a dreta llei, hi dec ser jo mateix– hagin pujat cecs a un tren que, com tots els trens, avança per una via on les estacions no són ni modificables ni intercanviables. Això vol dir exactament el que vol dir. D’entrada, que el meu posicionament és exactament això: el meu particular posicionament. I segon, que independentment que el viatge de la mà d’“El Procés” sigui plenament conscient o no, que sigui simplement –i més que legítimament– il·lusionant, tots plegats hauríem de ser capaços de reconèixer que qualsevol tren que marqui divisions socials simples i radicalment contraposades en un espai de temps tan i tan breu no pot fer més que empobrir –i molt– el debat públic.

Que per “unionista” s’entengui –com molts solen entendre– qualsevol persona que no rema activament a favor de la independència de Catalunya és, segur, una burda simplificació d’una realitat infinitament més complexa i, per tant, una construcció fictícia de bàndols absolutament estancs on els arguments i matisos exposats pels ciutadans que els integren de manera voluntària o que hi han estat injectats sense consulta, ni es trasbalsen recíprocament ni són presos en consideració més que per al refermament dels propis posicionaments.

Que en algun moment o altre d’aquest presumpte viatge dins la carpeta no autodefinida hagin pogut figurar, doncs, tant defensors a muerte! de la unitat d’Espanya, com federalistes de tota la vida o de nou encuny, com “il·lusos” partidaris d’un referèndum pactat amb l’estat, com fins i tot torracollons com aquest que us parla, crec, sincerament, que ens hauria de fer replantejar algunes cosetes. En primer lloc, la mena de debat públic que tenim; o, més ben dit, la mena de debat públic que ens deixen tenir.

En aquest sentit, diria que és poc discutible que el panorama mediàtic a casa nostra ha estat i està dominat –per no dir segrestat– per l’escenificació de pomposos instants, fotografies, conferències, signatures de convocatòries, tots ells amb aquella inevitable qualificació d’“històric” que carrega sempre la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment. En la mateixa línia, com aquell bloc fix de qualsevol informatiu que encara que no hi hagi massa res per explicar t’actualitza dia rere dia l’actualitat esportiva –és a dir, la del Barça–, és poc dubtós que “El Procés” sigui a casa nostra avui i des de fa temps plat principal del menú informatiu, de les tertúlies “expertes” i, el que és més important, d’aquells magazins de ràdio i tele que, en essència, no ho oblidéssim, són i venen entreteniment.

“Sí, és clar, però només parles dels mitjans independentistes, com si fossin els únics que tenim a Catalunya, fins i tot, els més forts!”. No me n’oblido pas dels altres. Simplement, poso l’accent allà on cal posar l’accent, en l’actor que ha mogut fitxa, en el bloc que està establint el nou terreny de joc i les línies que l’aniran delimitant i que, per tant, empeny d’altres línies editorials a posicionar-se en lògica i proporcional oposició a aquest inèdit marc.

Ara bé, ¿voleu llegir aquí que els mitjans que assumim com a independentistes són tan animadors de la independència com ho són com a animadors de l’antiindependentisme aquells que assumim com a constants castradors de la independència? ¿Voleu llegir aquí que aquests mitjans “unionistes” –com em costa escriure-ho, Déu meu!– són, en conjunt, més potents i tenen més audiència que tots els “nostres”? Voleu llegir això? Doncs, cap problema. És així, exactament així; és més, cada dia que passa ho és amb molta més intensitat.

Arribats a aquest punt de consens, doncs, i ara què? És això motiu de tranquil·litat? O, simplement, ¿com que aquesta no és més que la lògica expressió pública de qualsevol escenari amb conflicte entre oposats, la consciència pot estar ben tranquil·la per totes bandes?

Obviaré les consideracions de tipus ètic i em centraré en les més pragmàtiques. Uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “pro” en els termes que desitgen aquests (probables) “pro” i uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “anti” en els termes que desitgen aquests (probables) “anti” generen, ras i curt, uns “pro” cada dia més convençudament “pro” i uns “anti” cada dia més convençudament “anti”. Si la possibilitat d’entendre l’altre esdevé en aquest escenari ben difícil, la de guanyar un no convençut resulta, simplement, una quimera.

A manca de l’esperada –ja veurem, si esperable– desconnexió en majúscules, aquesta és ara per ara, per a mi, la doble gran desconnexió que estem patim: entre nosaltres al voltant d’allò que (presumptament) passa, i tots nosaltres respecte al que (de debò) passa. Després, és clar –emprant la ironia que Puigdemont va aplicar a Rabell i Coscubiela en relació a la “il·lusió” del referèndum pactat– parlarem de “créixer socialment”, d’”eixamplar bases socials”… Però, per on? Parlant per a qui? En base a què? En definitiva, com?

Per sort, com dic recurrentment, la realitat del carrer sol posar-ho tot força a lloc. Per sort –ho reitero perquè ho crec cabdal– la rutina domèstica i laboral, les converses i discussions polítiques a peu de carrer solen estar amarades d’aquell context, d’aquella natural heterogeneïtat, d’aquella enorme paleta de grisos personal i col·lectiva que tant els mitjans de comunicació massius com, en gran part, unes xarxes socials cada cop més fastigosament militants ens neguen de manera sistemàtica. Sovint, la Història del plató es torna historieta al carrer; l’orgull i la traïdoria, simple humanitat.

Si heu estat valents com per arribar fins aquí, doncs no patiu, que ja ho tindríem. La desconnexió en minúscules –en la doble accepció que us esmentava– seria la meva particular preocupació i principal, ara sí, companya de viatge. Perquè em sembla de calaix que des de les respectives i legítimes posicions, lluita i il·lusió són i han de ser perfectament compatibles amb l’exigència de rigor.

Al capdavall, veurem una Catalunya sobirana o seguirem dins d’Espanya en qualsevol de les modalitats; serem expulsats a vagar per l’espai sideral o ens reconciliarem amb el bonic i nostrat “putaramoneig”. Però el que és segur és que, passi el que passi, tots els administrats –blancs, negres i multitud de grisos– seguirem compartint i seguirem patint el mateix espai, les mateixes necessitats, les mateixes complexitats… I també, és clar, les mateixes dosis de realitat i de ficció dels nostres administradors.

P.S.: inevitablement, un carrega sempre cap a la seva banda. Molaria que ho compenséssiu. I, entre tots, ho afinéssim.

Gràcies per la paciència!

Gairebé anònim (per força)

(article publicat originalment a Media.cat)

Després d’uns anys de Procés i quan falten pocs dies per al transcendental 27S, el país viu embardissat en un colossal pimpampum militant. Són moltes les àrees de la intel·lectualitat que n’estan afectades. La que em preocupa –i una de les més preocupants, diria– és la de la professió periodística.

Periodisme és intencionalitat, ho sabem. I, cert també, el periodisme de partit és vell. Crec, però, que en l’exercici professional més fonamentat en la fita que s’anhela que no pas en els fets, estem assolint cotes inigualables. En l’escenari polaritzat que patim sovint s’imposa la ceguesa davant les misèries i contradiccions dels “nostres”, la categorització de les anècdotes negatives d’aquells a qui considerem adversaris i, per sobre de tot, el periodisme del zasca. Per a un moment excepcional, intel·lectualitat quasi castrense.

En un diari de referència el nom del qual és avui indiferent, un historiador que també farem anònim es queixava fa ben poc que “posar la història al servei d’alguna cosa no deixa de ser una prostitució de la professió que acaba sent la gran perjudicada”. Transportat a la tonalitat periodística, de la deriva, bé cap a la disciplina esportiva del rem, bé cap a la més popular d’estirar la corda, en resulta entre d’altres coses el fenomen que descrivia fa un cert temps un articulista a qui també vull mantenir en l’anonimat: “El que passa en gran part del periodisme no està, doncs, passant. O no passa si no mires la finestreta i sí els punts de referència.”

Els que en són conscients ho justifiquen amb el fet que és l’excepcionalitat del moment el que exigeix un posicionament nítid i que res ni ningú no en pot quedar al marge. D’altres, em temo, han superat fins i tot la fase reflexiva. Sigui com sigui, els periodistes que per escrit, a les tertúlies de tele i ràdio, a les xarxes, remen o frenen des de fa temps amb fervor, deliberadament o de manera autòmata, seran els mateixos que el dia que tot això es resolgui –com es resolgui– veurem com s’ho faran per rescatar els mínims essencials de la professió de dins l’empolsinat i enteranyinat bagul deontològic (el rigor, en primera instància).

De tant en tant, però, algun incaut té encara prou esma per provar de fer arribar el matís, plantar la bandera del dubte i atrapar l’audiència –tant la remera com la que frena– fins al punt i final o als darrers segons d’intervenció. L’èxit de l’empresa dependrà del fet que hagi estat convenientment boirós en l’expressió d’anàlisis i opinions, fet que pot semblar paradoxal en l’ambient de primitius blancs i negres que ens envolta. La tribuna des d’on s’emet ja sol ser, d’inici, el primer obstacle. Defugir mots i idees instantàniament encasellables és imprescindible. I potser és poc professional, però cal evitar enllaçar cites amb les fonts originals (ni parlar-ne d’esmentar l’autor!). En la vessant escrita, i a risc de ferir l’ego, gairebé millor no signar les peces o recórrer a un bonic pseudònim. Sense tot això, el missatge serà ovacionat/compartit o bandejat/impugnat, respectivament, per militants o enemics del compartiment estanc en què uns i altres l’hauran introduït, abans i tot de ser escoltat o llegit.

Qui avui us parla té ben assumit que, hores d’ara, duu al front l’enganxina de domèstic –per tant, innocu– torracollons. I enmig d’un panorama mediàtic dominat per retweets i likes marcials aquest torracollons sol combinar l’esperonament –cada dia més rar, ho reconec– amb un creixent desencís.

Després, per sort, passa el que passa. Que desconnectes, surts allà fora i et sorprenen agradablement els grisos que a voltes emanen d’alguna tertúlia improvisada a la feina o al cafè. Ves per on, encara n’haurem de fer una valoració positiva, tant del nostre pobre nivell de lectura (i d’escolta) com de l’idèntic grau de credibilitat dels nostres mitjans de comunicació.

“No es cregui res. Ni aquest article”, concloïa en relació al puixant periodisme d’empresa un altre periodista sense nom en la seva columna d’un altre dels nostres rotatius.

Doncs això. Ara i aquí, especialment.

L’àgora insuficient

(article publicat originalment a Media.cat)

Que ens trobem en un escenari diferent i transcendental de la nostra història no admet, hores d’ara, discussió possible. En gaudeixen aquells que el somniaven, l’entomen els que no els fa ni fred ni calor, i no el neguen els de: “ni en el pitjor dels malsons”. Recol·locació de fitxes aquí i allà, reviscolament de conceptes congelats, reactivació i visualització de formes més o menys subtils de fatxenderia intolerant… Tot plegat, indicis –si no proves– de la magnitud de la tragèdia.

Parlem de transcendència perquè conclogui com conclogui, si és que conclou, el que lidera aclaparadorament l’agenda pública és un debat que trasbalsa la primera pedra sobre la qual s’erigeix l’edifici que ens aixopluga des de fa tant temps. Repeteixo, sigui rebut amb fervor o indiferència, amb convenciment o recel, no hi ha dubte que ens trobem davant el debat dels debats.

Testimonien aquest predomini la infinitat d’informacions i parers diversos, interpel·lació a experts i declaracions polítiques que omplen els mitjans de comunicació (encara) hegemònics, així com el seu abassegador protagonisme en aquelles tertúlies que presumptament reflecteixen amb fidelitat la nostra societat plural.

Un dubte, però: suscita aquest debat dels debats, realment, debat?

Quan la majoria dels mitjans massius emfatitzen les informacions, les opinions o els dictàmens d’experts que, en positiu o negatiu, reforcen tant la pròpia línia editorial com la línia de pensament dels seus consumidors/subscriptors, podem assegurar que el que s’està produint és un intercanvi d’exposició i crítica d’idees diverses? Podem parlar, de debò, de debat o, més aviat, de diàleg de sords?

Sabem que les línies editorials són un fenòmen no només lícit sinó necessari per a la configuració d’una ciutadania crítica. Sabem també que mai com ara hem disposat d’informació tan variada i d’opinió tan rica en matisos com les que ofereix (part de) la xarxa, i que és, com sempre, tasca de tots i cadascun de nosaltres confrontar-les.

Cert tot, però no n’hi ha prou, em temo. Perquè hi manca més i millor plaça comuna. I amb insuficient plaça comuna resulta complicat el mercadeig. Amb mercadeig escàs, la coneixença és pobra. I el desconeixement duu a l’enfortiment de bàndols estancs carregats de tanta raó com de mútua desconfiança.

L’agregació en un i altre bloc s’acabarà produint en un hipotètic referèndum. Però mentre aquest no es faci realitat, si és que mai se’n fa, el protagonisme del debat dels debats no hauria de recaure en un respectiu reconvenciment de convençuts sinó en una constant pluja d’idees i un intens bescanvi i confrontació d’arguments, sensibilitats i, fins i tot –per què no?– de pors. Reduir-ho a dues carpetes impermeables simplifica la tasca comunicativa i no traeix les expectatives refermadores dels respectius posicionaments, però afavoreix la solidesa de qualsevol dels desenllaços?

No deixa de ser curiós –o potser simptomàtic– que, dos anys després de l’experiència trencadora a les places del moviment 15M, just a l’hora d’afrontar el repte més transcendent, en què més i millor hauríem de debatre, el que ens manqui sigui precisament plaça. Serveixi d’exemple il·lustratiu –i simptomàtic, sens dubte també– el buit que ens ofereix “la nostra”, la principal eina mediàtica de vertebració i cohesió social, que no compta en aquest trancendental escenari ni amb aquella trista ‘Àgora’ que programaven amb nocturnitat, inaccessible a la mossegada massiva de la ciutadania.

Temps de sobirania

Des del meu indiscutible ateisme recordo amb admiració un sermó dominical del desaparegut jesuïta basc Jon Cortina a la localitat salvadorenca de San José las Flores un mes de juliol de 1996. Era de visita a la comunitat camperola on la Marta, la meva parella des d’aleshores, havia estat treballant durant un any amb dones, criatures i mutilats de guerra poc després dels acords de pau que van posar fi al cruent conflicte civil que va devastar el país entre 1980 i 1992.

Las Flores, com popularment se’l coneix, és un dels poblets muntanyencs del departament de Chalatenango (fronterer amb Honduras) que més va patir l’embat del conflicte armat, motiu pel qual va viure un total despoblament ja en el segon any de guerra. Un lustre més tard, el 1986, el poble va ser refundat i repoblat per famílies desplaçades originàries d’altres poblacions i refugiades en campaments del FPL (Fuerzas Populares de Liberación) que van organitzar-se de manera comunal per revitalitzar-lo social i econòmicament, tot i les constants ràtzies de l’exèrcit salvadorenc. Encabada la guerra, s’hi van sumar guerrillers desmilitaritzats.

Superada l’eufòria inicial per la fi del conflicte, el dia a dia va anar introduint en la vida comunitària diversos elements pertorbadors. El principal: l’espinós repartiment de la terra. En un terreny en gran part abrupte, era a la pràctica impossible la distribució equitativa de la terra conreable, i això va generar enveges, recels o directament disputes entre els camperols.

La sobtada irrupció de l’energia elèctrica a la comunitat, per bé que pot semblar un fet anecdòtic, esdevenia també un element distorsionador. La llum significava qualitat de vida, sí, però també l’arribada d’electrodomèstics “aïlladors” com el frigorífic -avantsala del petit negoci familiar d’alimentació- o aquell televisor que, a través de la riquesa obscena, individualisme i masclime extrems de les telenoveles, era capaç de capturar l’atenció d’homes i dones que, en condicions d’igualtat i amb determinació, havien combatut l’imperialisme durant tants anys de vida guerrillera.

Sumats aquests elements a la profunda esquerda social que duu associada qualsevol guerra civil, a la manca d’expectatives i a la lògica buidor física i existencial de l’excombatent de llarga durada -en general, molt jove-, no és difícil d’entendre que s’extengués un cert desànim en la població, així com la por entre els més polititzats, la por de veure amenaçada la vida comunal i cooperativa que havien importat dels campaments de refugiats i que entre tots havien implantat amb èxit a Las Flores i a d’altres comunitats camperoles del “Frente” (Farabundo Martí de Liberación Nacional).

La meva percepció -aparentment simplista- del moment que atravessaven venia a ser la següent: “el que no ha pogut aconseguir la dreta i l’exèrcit d’El Salvador durant 12 anys, sembla estar-ho conquistant en poc temps la tele”.

Aquest és, doncs, el context en què hem de situar el sermó de Jon Cortina d’aquell diumenge de juliol del 96, una veritable plasmació pràctica de la teoria de l’alliberament vituperada per l’aleshores cardenal -ara Papa- Ratzinger. No en tinc transcripció escrita ni en recordo literalment les paraules, però en retinc perfectament a la memòria l’incansable i reiterat leitmotiv:

Només la protecció del bé comú i la lluita col·lectiva garanteixen el desenvolupament de cadascun dels membres de la comunitat en plenes condicions d’igualtat, justícia i llibertat

Sobiranies maltractades

El flamant 2013 s’ha estrenat a casa nostra amb la victòria parcial del costat fosc de la força que tots els auguris presagiaven per a la cosa pública. No n’han estat protagonistes, de moment, els esperats -que no desitjats- anuncis de noves tisorades, però sí una altra mena de contundents retallades: les infligides pels concatenats i impunes casos de frau, corrupció i finançament il·legal de partits polítics que dilapiden béns i confiança de la ciutadania per igual.

Sigui per la saturació de fets gravíssims o bé per la saturació de la paciència ciutadana, el cert és que en els darrers dies la corrupció a Catalunya i a Espanya ha assolit uns nivells acceptables de presència mediàtica, com a mínim prou acceptables com per motivar moviments públics inimaginables com el de l’auditoria interna i externa del Partit Popular que hauria ordenat el president Rajoy.

Veníem -com sabeu els qui heu llegit el darrer post- de l’insuficient i difús ressò que el pacte entre fiscal i imputats pel cas Pallerols (o cas Treball) va merèixer en general als mitjans catalans. Un ressò difús, insuficient i -afegeix-ho- discrecional, és a dir, que presència, to i contundència del treball periodístic se supeditaven al nivell de proximitat ideològica o d’interès empresarial de cada grup de comunicació i no -com sí passa en d’altres latituds- a l’objectiva gravetat de l’ofensa al patrimoni general de la ciutadania, independentment del color de l’autoria.

És bo recordar el que Samuel Aranda, fotoperiodista espanyol i premi World Press Photo 2012, asseverava en aquesta entrevista:

Los medios de comunicación de España son los más maniatados del mundo. Son los medios con menor imparcialidad de cuantos conozco. Yo he visto cosas aquí que no he visto en Estados Unidos, aquí está aceptado que los periódicos apoyen a un partido u otro. Y los periodistas lo tenemos asumido, interiorizado.

No només els professionals de la informació de la comunicació massiva que esmenta Aranda ho tindrien assumit. També els que en som consumidors (és a dir, tots) coneixeríem i, en menor o major grau, toleraríem aquesta realitat: els menys, practicant el necessari contrast entre el tractament dels diversos mitjans; d’altres, consumint de manera exclusiva i amb activisme militant aquell que sap que li proporcionarà una descripció de la realitat feta a la seva mida; i d’altres, desconfiant-ne ja per defecte en la seva globalitat i fugint cap a emissors més o menys rigorosos del nou espectre comunicacional.

L’anàlisi del tractament mediàtic del cas Pallerols a què m’he referit amb anterioritat va motivar un interessant intercanvi d’impressions amb el periodista Oriol Lladó en relació als límits -si és que n’ha d’haver- de les famoses línies editorials dels mitjans de comunicació. El moll de l’os d’aquesta qüestió diria que es troba en si és legítim que en un estat democràtic el posicionament editorial d’un mitjà de comunicació social -no oblidéssim aquest necessari afegitó- depengui exclusivament i en qualsevol circumstància del tarannà ideològic o, millor, de l’interès empresarial del grup al qual pertany. O si, al contrari, en tant que, repeteixo, mitjà de comunicació social d’un estat democràtic, duu implícit un mandat superior: la fiscalització minuciosa i imparcial de l’ús que se’n fa de la sobirania de tots els ciutadans.

Si ens hi fixem bé, debatem sobre si la defensa de l’interès general de la ciutadania està o no per sobre del legítim dret de tot mitjà de comunicació a posicionar-se d’una o altra manera davant dels events d’actualitat. Si prenem com a vara de mesurar l’actitud habitual dels mèdia catalans i espanyols en relació a la xacra -com habitualment l’anomenen- de la corrupció, semblaria tan evident la preeminència del deure vers les simpaties ideològiques o econòmiques de l’empresa (això inclou el govern subvencionador de torn) com el caràcter secundari del deure de protegir el bé comú de la ciutadania.

Descrit amb aquesta cruesa, i en cas de validar-se l’argument, seria per arrencar a córrer.

I ho seria, entenent que l’acte corrupte d’un representant de la veu popular és, en el terreny de la responsabilitat política però sobretot de l’ètica democràtica, un gravíssim ultratge al pilar fonamental de tota democràcia representativa, que és la confiança ciutadana en l’exercici de la delegació de la seva voluntat. La no assumpció d’un unànim posicionament editorial de censura sense “peròs” en qualsevol dels casos semblaria, per tant, imperdonable.

Podem, però, extrapolar-ho a d’altres circumstàncies? És a dir, ¿a partir de l’exemple que ens proporciona la seva actitud en relació als actes de corrupció en les institucions democràtiques o de finançament il·legal dels partits polítics, podem deduir que en els mitjans de comunicació catalans i espanyols la submissió del deure social a l’empresarial és norma?

La resposta ha de ser forçosament negativa. Al llarg d’aquest jove caminar democràtic de l’Estat espanyol tindríem mostres evidents d’exercici de responsabilitat vers la ciutadania i els seus mecanismes de representació per part dels mitjans de comunicació. La violència d’ETA, per exemple, no va admetre mai cap matís atenuador dins la condemna contundent i general.

Però si volem un cas més proper en temps i lloc i molt més significatiu d’aquesta no supeditació genèrica del deure contret amb la societat al deure amb el patró, el tenim perfectament sintetitzat en aquest carrusel d’unànimes i concloents portades dels diaris catalans que us prego no deixeu de visualitzar.

Aquell dia, 16 de juny de 2011, Catalunya despertava amb els quioscs treient foc d’enuig pel bloqueig del Parlament del dia anterior per part dels ‘indignats’. Amb l’excepció d’El País i, en menys mesura, El Periódico, tots els desorbitats titulars de portada no van ser descriptius sinó directament qualificatius (de condemna) i van acompanyar-se de posicionaments editorials també en portada (cosa reservada als esdeveniments excepcionals) que parlaven d'”atac a la democràcia”, “en defensa de la democràcia”, o d'”ofensa més greu contra un Parlament des del 23-F”.

Xavier Sala i Martín es preguntava la setmana passada als micròfons de RAC1 per la incomprensible absència d’acarnissament mediàtic amb una figura política com Duran i Lleida que:

(…) confessa, encara que digui que no confessa i que foti salts mortals intel·lectuals, que el seu partit ha robat

I la resposta del veterà periodista Albert Montagut va ser la que marquen els cànons del periodisme clàssic:

Has dit una paraula incorrecte, que és per què la premsa no s’acarnissa. La premsa no s’ha d’acarnissar amb ningú. La premsa ha d’informar

Com a delegadors de la nostra veu sobirana, el que ens hauria de resultar sorprenent és que l'”inexistent” però general i generós acarnissament de la maquinària mediàtica amb els autors d’un cas puntual -potser greu, però més aviat simbòlic- d’agressió als delegats d’aquesta veu, es torni en tebior, apatia o directament mutisme davant de reiterats comportaments il·lícits i menyspreables d’aquests delegats de la veu de la ciutadania. Si el setge al Parlament va ser unànimement “indignant” i un veritable “atac a la democràcia”, què són sinó cadascun dels actes provats de frau, corrupció o finançament il·legal que malmeten, com dèiem, el pilar fonamental sobre el que se sustenta tot règim democràtic?

Havíem acceptat que no podem parlar en genèric d’una preeminència de l’interès de grup de comunicació sobre l’interès general de la ciutadania. Però tot just ara hem comprovat que atemptats contra el bé comú poden rebre un antagònic tractament mediàtic, cosa que obliga a una reformulació de la pregunta. ¿Són els mitjans de comunicació del nostre país sensibles a tot allò que arremet contra el contracte subscrit entre ciutadania i mecanismes de representació o més aviat sensibles a tot el que arremet contra els propis mecanismes (institucions) de representació?

Per a respondre a aquesta qüestió potser cal revisar, com hem fet d’altres vegades, el principal lema del moviment 15M: “no ens representen”. Sovint ens quedem en la superfície de la consigna, en el palpable crit contra el frau contractual comès pels càrrecs electes respecte d’aquells que els hem escollit.

Però el “no ens presenten” dirigit als legisladors és, de retruc, moltes coses més. És un “no ens representen” dirigit als governants elegits pels legisladors, també a les lleis aprovades pels mateixos legisladors, entre elles les que regulen el tercer poder independent, el judicial; com és també -no ho oblidem- un “no ens representen” dirigit als encarregats de transmetre’ns amb nitidesa l’acció pública de tots i cadascun dels anteriors poders que emanen de la sobirania popular.

Sobiranies recuperades

Quan els servidors del bé comú (partits polítics, els tres poders presumptament independents més un quart encara més presumpte) configuren un cercle perfectament tancat, opac i endogàmic, l’allunyament respecte d’aquells a qui serveixen resulta, de per sí, inevitable. Però quan aquells a qui serveixen detecten que el poder transferit als servidors no pot fer més que agenollar-se davant d’altres poders no elegits democràticament, ja no parlem d’allunyament sinó de dramàtica renúncia.

En les pàgines d’El Punt Avui, l’historiador Xavier Díez s’expressava en d’altres termes, com:

(…) una esmena a la totalitat a la imperant democràcia liberal de partits, captiva dels grans interessos financers i empresarials.

Parlem de renúncia o d’esmena a la totalitat respecte de les institucions i les organitzacions delegades que han d’encarregar-se de governar, organitzar i gestionar les nostres vides en societat. Però no respecte de la política. Precisament, a la urgència de fer política -bona política- feia referència Josep Ramoneda en una particularment apocalíptica benvinguda al 2013 en el diari Ara:

  (…) la política ha de ser capaç de recuperar protagonisme, de fer-se respectar i de plantar cara als altres poders. I això val per a tot el que està passant a Europa. Aquest 2013 o els ciutadans recuperen la paraula o la decadència d’Europa serà imparable

Avui, 23 de gener, els focus mediàtics han apuntat -amb tota lògica- a un Parlament on es discutia per primer cop la declaració de sobirania de Catalunya. I trobant-me elaborant aquest article, no he pogut evitar imaginar-me què ens hagués dit des de la tribuna d’oradors aquell esprimatxat sacerdot de nom Jon Cortina si n’hagués tingut ocasió.

De quines sobiranies essencials ens hagués parlat aquell supervivent de la impune massacre dels jesuïtes de la UCA de 1989, l’incansable cercador de les criatures robades i donades en adopció pel règim salvadorenc, aquell veritable “Sacerdote del Pueblo“?

Jo me l’imagino -i per què no?- reiterant enfront dels diputats de la cambra i de la premsa catalana i amb similar insistència els punts claus de les homilies llençades als humils feligresos de Las Flores.

Al capdavall, ¿què és “resetejar” la democràcia, o retornar la veu al poble, o desobeir fins i tot lleis o opressions injustes, sinó una nítida aproximació a les essències de la política: el neguit pel bé comú a través de la lluita col·lectiva que mai cap ciutadà, cap càrrec electe ni cap tribuna d’informació i opinió haurien de deixar de perseguir?