Entendre des del blindat en què viatges

(article publicat originalment a Media.cat)

Passen coses. Som en temps en què passen coses, dit així, emprant aquest substantiu indeterminat plural. I si ho hagués de sintetitzar, potser matusserament, diria que aquesta mena de coses que passen són, en gran part, reflex de les goteres que afecten de manera creixent l’edifici institucional i de la pugna inevitable que d’aquelles se’n deriva. Els contendents? D’una banda, els que en la intimitat fan mans i mànigues per tapar les nombroses vies d’aigua mentre segueixen emetent el “tot sota control” des de la tribuna pública; de l’altra, els que, provinents del fora de focus, treuen el cap per les remullades escletxes i, tot i aixecant el dit, etziben: “ep, nanos, que som aquí!”.

La inèdita interacció entre dues realitats fins fa poc paral·leles provoca escenes insòlites, sovint delirants. El deliri és producte del xoc entre dues maneres de treballar, dos espais i dos tempos radicalment diferents, però sobretot, de la incapacitat de la realitat eternament visible per considerar, ni tan sols imaginar, que la invisibilitat pública pugui esdevenir, en major o menor mesura, actor de l’obra, de la seva obra.

Ho hem d’entendre. L’edifici institucional en perfecta estanquitat viu –i beu– de si mateix. Viu i beu d’un repartiment de papers estrictament definit sobre l’escenari, i viu i beu de la propagació de la representació a una platea passiva immensa, descomunal, un tros de platea que no hi cap en l’edifici institucional però que, paradoxalment, n’és el seu fonament.

Entre les parets institucionals estanques, un dels rols definits sembla secundari. És aquell que retrata el que fan o diuen (que fan) la resta d’actors. És un rol si més no curiós, perquè diríem que la seva rellevància no ve definida tant per la seva intrínseca vàlua com pel servei de difusió que proporciona als companys de repartiment. En aquesta organització –repeteixo, en cas d’òptim aïllament– tot funciona. Els actors principals intervenen, gesticulen, polemitzen –sovint, sobreactuant; sovint, amb estridència– de cara a l’actor difusor. Aquest darrer fa arribar el treball dramàtic dels col·legues a l’exterior i colossal platea a la qual ofereix tallers de crítica i controvèrsia… de marges acotats. De tant en tant, un altre dels rols complementaris de l’edifici institucional surt a la intempèrie i col·loca el termòmetre sobre la platea per detectar les fluctuacions en la valoració de l’obra contínua. Finalment, amb assenyada moderació, i com a sublimació d’aquest procés superb, l’edifici institucional obre les seves pesades portes a la gernació d’espectadors durant unes poques hores per tal que esculli els propers actors principals –no pas, els directors– de l’obra infinita. Durant aquest breu interval de temps, l’actor difusor pot donar l’esquena a l’escenari i encarar l’habitualment invisible platea, per bé que l’instant és massa fugaç com per arribar a copsar-ne mides, tonalitats, rareses. Amablement convidada a retornar al seu fix i imperceptible pati de butaques, rere seu les feixugues portes del coliseu es clouen amb estrèpit, altre cop.

En condicions d’òptima estanquitat.

El veterà periodista estadounidenc Gay Talese rememorava per al magazine de La Vanguardia fa unes setmanes una escena habitual de la darrera guerra d’Iraq:

Aquella gent estúpida, aquells corresponsals de diaris i televisions amb jaquetes de camuflatge i cascs dins les unitats americanes, que cobria la guerra… des d’un tanc! (…) Ens hem convertit en servidors dels militars, en els seus relacions públiques

Amb el seu estret camp visual, el tanc avança, el tanc ignora. I des d’aquell blindat que t’aixopluga, tot el que hi ha a l’exterior, tot allò que no pots copsar ha de tenir per força una explicació atrinxerada o s’ha de circumscriure, com a molt, a l’àmbit estrictament militar. El tanc en què viatges com a reporter no és només habitacle, no és només transport; és sobretot, i alhora, interrogant i solucionari.

Però ja no podem parlar d’estanquitat.

Fa un parell d’anys que hem descobert uns alienígenes que diuen voler canviar-ho tot; ara, se’ns presenten uns altres que diuen que poden, fins i tot uns que gosen afirmar que guanyaran; com sorgeix gent que pretén ser crítica i que consumim crítica. Deu ser que passen coses. I passen coses –i les veiem– perquè hi ha goteres. O passen coses que provoquen goteres. O tot alhora. El cert és que s’eixamplen les vies d’aigua existents i se’n van obrint de noves. I ja no hi ha prou dits, prou mans, prou peus per obturar-les.

Indiferents a tot, però, amb el casc ben cofat, l’armilla antibales i amb gravadora i càmera de camuflatge, des del tanc disparem anàlisis sobre les coses que passen i en cerquem explicacions en el terreny i des del terreny que coneixem. De dins estant i vestits estrafolàriament no ens adonem que aquells que ho volen canviar tot, aquells que diuen que poden o que guanyen o aquells que afirmen que són i seran crítics fan una esmena al carro de combat en la seva globalitat i, per tant, sense fer-ho potser explícit, a tots i cadascun dels soldats que viatgen dins la seva panxa.

Entre les uniformes portades indignadíssimes del 16 de juny de 2011 i els “despropòsits” exhalats després de la sentència absolutòria pels fets del Parlament han passat tres anys i han passat moltes coses. Però no ho sembla. Pels actors, principals o secundaris, ni aleshores ni ara sembla haver-hi massa vida intel·ligent més enllà de les motivacions, disputes i intrigues emmarcades en l’escenari rigorosament institucional. Cal recórrer “perquè no torni a passar”.

Continuava Talese:

Els periodistes hem de ser forasters. Hem de ser militants, traïdors, potser terroristes en el sentit que l’ordinador ha de ser un seriós adversari, no irrespectuós, però sí escèptic del poder

Amarat, xop de teatralitat, l’actor pretesament secundari segueix fent-se el sord davant dels avisos cada cop més intensos que arriben de l’exterior. “La música no va dedicada a mi; en tot cas, als actors protagonistes”. S’enganya. Oblida la seva corresponsabilitat en l’estanquitat i insalubritat de l’edifici i en la pròrroga infinita del mateix show. I oblida el més essencial de tot: que, per naturalesa, un foraster no pot deixar-se confinar a la panxa de cap poderós blindat. No pot. Mai.

Anàlisi d’un tweet de ficció

Finalment TV3 va oferir dimecres al vespre el llarg documental El futur era de tots sobre la salut de l’estat del benestar que havia d’haver estat emès el passat 16 de maig dins l’espai ‘Sense Ficció’. Segons havia afirmat el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Brauli Duart, en la sessió de control del Parlament del 25 de maig, l’ampli reportatge ni estava llest en aquell moment ni era cert que tingués data concreta d’emissió.

La cancel·lació de l’emissió -que segons Duart no va ser tal- va provocar fortes crítiques des de diversos sectors en considerar-se que venia motivada per la voluntat de la nova direcció de la cadena i de la CCMA (recordem-ho, escollides amb una menor representativitat del Parlament català) de deslligar El futur era de tots del primer aniversari del moviment 15M.

Com ja vaig apuntar en aquest post, el tractament de la celebració del 15M en les plataformes mediàtiques més massives va consistir, bé en apunts més de tipus històric (com qui recorda el llunyà dia D a Normandia) o bé en radiografies volgudament superficials del moviment. I de les noves protestes que van derivar-se de la commemoració de l’efemèride -com les ininterrompudes caçolades davant la seu central de CaixaBank-, en essència, silenci.

Quan un mes més tard alguns mitjans com el Diari Ara -no La Vanguardia– van anunciar-ne el final desencallament i la consegüent emissió per al passat dimecres, un dels dos autors del reportatge, Carles Bosch (‘Balseros’) va contradir Duart tot afirmant que el documental estava perfectament enllestit el dia 16 de maig i que des d’aleshores no s’hi havia introduït cap canvi, entre d’altres coses perquè ningú no els ho havia demanat.

Bosch va reconèixer a l’Ara que li havia fet ràbia la posposició del documental:

“Cada setmana que passa ens allunyem del tema. Tinc por que quan la gent se’l miri pensi que tot això ja s’ha dit” lamenta Bosch

I és que des d’una consideració estrictament periodística -perquè estem parlant de periodisme-, la desvinculació d’un treball informatiu respecte de l’actualitat relacionada no és només incomprensible sinó objectiu motiu de rodament de caps. Recordava Bosch en relació a aquest punt:

(…) que “després de més de vint anys” està “acostumat” que un documental es programi coincidint amb un fet d’actualitat que hi tingui relació. “Em sembla una norma periodística lògica”, sentencia

Lògic o no, exemple o no de mala praxi periodística, el cert és que El futur era de tots va veure definitivament la llum el 27 de juny de 2012. Això és 42 dies després del primer aniversari del 15M, 42 dies després de recuperar imatges oblidades de places ocupades i consciències sacsejades, de ser més o menys testimonis d’una certa revifalla de la pública protesta (“Caixarolada”), 42 dies després de ser tot just informats dels diners públics necessaris per redreçar Bankia i de la successió de noves vagues i manifestacions en l’ensenyament.

I coincidència o no, El futur era de tots va ser programat pel dimecres en què se celebrava la primera semifinal de l’Eurocopa on, molt previsiblement havia de ser-hi present una selecció espanyola que, a la fi, no només va ser-hi, sinó que de manera involuntària però ben oportuna fins i tot va tenir a bé col·laborar amb el neguit de la nova direcció de l’ens públic català tot allargant el partit amb pròrroga i agònica tanda de penals. Una agònica tanda de penals que, per cert, va ser -això sí que ho ha recollit La Vanguardia– l’emissió més vista de la història, amb més de 18 milions d’espectadors a tot l’Estat espanyol i un 83,3% de quota de pantalla.

Debat bloquejat

En la meva opinió, el reportatge elaborat per l’esmentat Carles Bosch i Josep Serra peca d’excessiu metratge i, en alguns moments, d’una certa desaparició del fil conductor que enllaça les diverses radiografies de l’estat del benestar, tant històriques com geogràfiques. Que El futur era de tots toqui molts punts o ens situi en diversos indrets del globus no és a priori negatiu, però sí, en canvi, que en algunes parts del documental poguem percebre’l com una concatenació d’informacions no clarament connexes.

Molt probablement, podem trobar l’explicació d’aquesta percepció en el que seguien apuntant a l’Ara els seus creadors. Carles Bosch aclaria d’inici que no pretenien retratar el fenomen del 15M sinó l’estat del benestar:

“El missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats, un tema que tant la dreta com l’esquerra han oblidat els últims anys” explica

I afegia Josep Serra que el projecte va néixer abans de la irrupció dels ‘indignats’ i que l’inesperat i sorprenent esclat del moviment:

“(…) ens va obligar a redireccionar una mica els continguts, però reafirmant-nos en la tesi inicial”

Però en aquest post defugiré -ja us ho dic ara- l’anàlisi estricte del reportatge ofert per TV3. Em centraré més aviat en reflexionar sobre l’estat del periodisme a casa nostra a partir de l’anàlisi de la reacció que el llarg documental va provocar en un dels més oficials opinadors del magma comunicatiu.

Bosch ho deia sense embuts: “el missatge és una defensa de la igualtat d’oportunitats“. Un missatge clar i volgudament ideològic. Si és que, és clar, el dret de qualsevol ciutadà a créixer amb igualtat de condicions pot ser considerat quelcom diferent de l’estricte defensa de l’ésser humà.

Cercant-ne ahir mateix les posteriors reaccions a la xarxa, vaig topar amb una piulada de Francesc-Marc Álvaro que, al capdavall, ha esdevingut tant l’espurna que ha encès aquest post com -emulant l’efecte de la irrupció del 15M sobre el reportatge ja projectat- la causa d’una evident redirecció en el contingut d’aquest article per les causes que tot seguit explicaré.

Però anem a pams. Aquesta va ser l’opinió sobre El futur era de tots del cèlebre periodista i columnista de La Vanguardia, tertulià més o menys habitual en d’altres mitjans del Grupo Godó, com RAC1 i 8TV, o en mitjans públics com Catalunya Ràdio i TV3 i professor a la Facultat de Comunicació Blanquerna (Universitat Ramon Llull):

El "Sense ficció" a favor del 15-M és un exemple magnífic de propaganda, no pas del periodisme contrastat que correspon a una tv pública

— Francesc-Marc ÁlVaro (@fmarcalvaro) June 27, 2012

Per tal d’incloure aquest parer en el post, ahir al migdia vaig provar d’accedir a la piulada original del Sr. Álvaro des de la meva sessió de twitter. Va ser aleshores quan me’n vaig adonar que havia estat bloquejat pel cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna. Tot i que d’altres tuitaires -entre els quals algun periodista- m’han fet saber que és una actitud relativament comuna en l’esmentada figura de la comunicació, vull pensar que Francesc-Marc Álvaro deu ser víctima habitual de tal quantitat de trolls i deu patir un embat tan brutal d’spam que té dificultats per refrenar una ànsia bloquejadora, en aparença, impetuosa.

Cal puntualitzar que la piulada que veureu a continuació -la que hauria provocat el seu ferm catenaccio– ha estat la meva primera al·lusió directa al Sr. Álvaro. Jutgeu vosaltres mateixos la dimensió del delicte:

Pareu màquines! @fmarcalvaro diu que el @senseficcio d'avui és exemple de "periodisme no contrastat". Apassionant…

— Roger Vilalta (@rogervilalta) June 27, 2012

Com veieu, en la meva piulada tiro d’ironia per fer notar de manera molt -però molt- subtil l’evident contradicció de la sobtada redescoberta de les essències de l’ètica periodística per part d’un dels pilars de La Vanguardia des d’on, com ja hem assenyalat en diverses ocasions en aquest blog, llença missatges inequívocament ideològics.

Si l’il·lustre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna hagués permès el debat m’hagués dit -i amb raó- que una cosa és el gènere informatiu (al què pertany el reportatge) i una altra de ben diferent el gènere opinatiu, com el que ell mateix practica des de les centenàries pàgines del diari estrella de Godó.

Certament, com bé indica el propi Álvaro en el tweet, i en contraposició al gènere d’opinió, el contrast de parers és una eina indispensable i indefugible del periodisme informatiu; altrament, no és informatiu. Si no s’hagués posat trabes a un -qui sap si no?- enriquidor debat, aquí el que hagués estat interessant és que el senyor Álvaro ens hagués fonamentat la qualificació del reportatge -aquesta sí, sense subtilitat- com a simple “propaganda”.

El seu bloqueig, però, ho fa ja impossible.

Sobre propagandes

Rebobinem. Els propis autors del documental van explicar que pretenien dur a terme una radiografia de l’estat del benestar, des de la vessant de la conquesta dels drets socials que l’han caracteritzat (exemplificada en la lluita veïnal dels 60 i 70 al barri barceloní de Roquetes), passant per un Brasil que ha crescut poderosament a partir de polítiques públiques massives d’accés a l’habitatge, fins a les retallades -justificables o no, però objectivables- de l’estat del benestar europeu tal i com el coneixíem.

Des d’aquest punt de vista, titllar de propaganda el retrat de les batalles per a l’assoliment d’una societat més justa i igualitària i la seva posterior -i repeteixo, objectiva- escapçada, o la comparativa amb el lògic desenvolupament econòmic que produeix una potent política pública d’accés als drets més bàsics de la ciutadania, resulta, com a mínim, agosarat.

Perquè, insisteixo, Francesc-Marc Álvaro no es talla; parla directament de documental propagandístic.

Sense haver tornat a visionar el reportatge, puc imaginar, però, alguns dels punts sobre els que se sustenta la rotunda asseveració. L’un n’és la utilització d’una veu en off en certs moments força més interpretativa del que seria desitjable en un producte estrictament informatiu; l’altre, sens dubte, el comentat final del conseller Mas-Colell afirmant amb certa sornegueria que “la situació és angoixant”; i un altre, la sorprenent qualificació de Convergència i Unió com a “coalició conservadora”, no pas -com és habitual en els nostres mitjans, sigui gènere informatiu, interpretatiu o opinatiu- com a “coalició nacionalista”.

Però que ens sobti la decisió d’acabar el documental amb l’aparent oxímoron somriure burlesc-situació angoixant protagonitzat pel conseller d’Economia no vol dir que aquest instant no mereixi ser destacat per la seva potent càrrega informativa. I que ens sobti que una veu en off ens parli de CiU com a “coalició conservadora” enlloc de l’usual “coalició nacionalista” no significa que la primera sigui menys certa que la darrera.

Seguim. En el seu magnífic tweet, el cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna afirma com a veritat inqüestionable que el d’ahir va ser un “‘Sense ficció’ a favor del 15M“. I punt. No afirma, per exemple, que el “‘Sense Ficció’ ha resultat ser un exercici propagandístic en favor del 15M“. No. Álvaro ja dóna per sabut que aquest reportatge va ser concebut a priori com un treball d’exaltació del moviment dels ‘indignats’ (em pregunto si compartia l’apriorístic coneixement amb el president de la CCMA, Brauli Duart, i el director de TV3, Eugeni Sallent).

Però acceptem per un moment que el reportatge és, efectivament, un “magnífic exemple de propaganda“. Si el possible debat no hagués estat bloquejat per Álvaro, potser ell mateix hauria d’haver acabat reconeixent que en tot cas no ha estat un exercici propagandístic del 15M sinó de l’estat del benestar. I això és molt diferent. Tan diferent que Francesc-Marc Álvaro sabia bé que no podia en cap cas esmentar-ho. No és el mateix afirmar “‘Sense ficció’ a favor del 15M” (a favor d’uns quants), que “‘Sense ficció’ a favor de l’estat del benestar” (ens en sentim part la immensa majoria).

I abordem l’últim apunt de la contundent piulada del cèlebre periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna: la relació entre periodisme contrastat i un mitjà de comunicació públic.

Segons Álvaro, qualsevol mèdia públic -en aquest cas, la tele nacional de Catalunya- ha de practicar un periodisme informatiu rigorós que, com tots els lectors usuals d’aquest blog ja saben, es basa en el contrast de les informacions i en l’aportació de diversos angles i parers. En el cas del reportatge que ens ocupa és indubtable el major pes dels entrevistats més favorables a polítiques destinades a garantir l’estat del benestar (Olivella, Stiglitz…), però tampoc no es pot negar que s’hi troben vàries intervencions en el sentit oposat del conseller Mas-Colell i del president del Cercle d’Economia de Catalunya, Josep Piqué.

Com he indicat anteriorment, Francesc-Marc Álvaro sembla patir en aquest tweet una sobtada redescoberta de les essències més virginals de la professió. Resulta curiós que el retrobament amb l’ètica periodística més incorruptible sol afectar aquest i d’altres periodistes-columnistes-tertulians (no sempre professors) en un moment o altre de la seva vida professional. Es tracta, però, d’un trastorn temporal que sempre -recalco, sempre- es produeix sobre el mateix objecte d’anàlisi: els mitjans de comunicació públics.

Lògic. L’escrupulositat en l’exercici informatiu en un mitjà de comunicació que paguem entre tots i que ha de reflectir la diversitat social del territori sobre el qual incideix ha de ser categòrica. Aquí mateix hem posat força exemples de mala praxi periodística en espais informatius de TV3 i n’hem condemnat tant biaixos partidistes com relacions massa properes amb el màrqueting més interessat.

Aquí és on entra en escena, però, la perversió del missatge del seu tweet. Assegura Álvaro que El futur era de tots és un gran exemple propagandístic i “no pas del periodisme contrastat que correspon a una tv pública“. I quina n’és la perversió? Doncs que el periodisme contrastat, el rigorós, el que proporciona totes les arestes d’una informació ha de correspondre a una tele pública, efectivament; però també ha de ser part ineludible del treball periodístic executat des de qualsevol mitjà de comunicació privat.

I perquè n’ha de ser part ineludible en qualsevol mèdia privat? Doncs perquè, per molt que ja ens haguem acostumat al periodisme de grup de comunicació més barroer, a aquell periodisme exercit, no per periodistes, sinó -com li diu Évole a Gabilondo– per soldadets de la corporació de torn, el mitjà de comunicació de masses té l’enorme responsabilitat de generar opinions, de provocar conductes, de modelar consciències en el teixit social. En tant que mitjancer entre el que passa i sobre aquells que passa, sigui de titularitat pública sigui de privada, el servei que presta un mèdia massiu és, per tant, indefectiblement públic.

Però el periodista-columnista-tertulià i professor de Blanquerna ens n’ha limitat aquesta responsabilitat amb exclusivitat als mitjans públics. Serà que totes i cadascuna de les campanyes en les que participa el seu diari, La Vanguardia, -i per extensió la resta de mitjans de Godó– són legítimes perquè s’originen des d’una plataforma que defensa les seves legítimes fílies ideològiques i els seus legítims interessos econòmics.

Serà que la participació de tots els treballadors de la informació, interpretació i opinió de La Vanguardia en la croada desprestigiadora de l’expresident del Barça -i figura oportunista-, Joan Laporta, i posterior enlairament del convergent Sandro Rosell és ben legítim.

Serà que el descobriment de la organització ultradretana Manos Limpias per part d’informadors, interpretadors i opinadors de La Vanguardia –Álvaro, entre ells- en el moment en què afectava el futur de la monarquia espanyola és totalment legítim.

Serà que la inequívoca operació de venda d’Eurovegas a la ciutadania en què han participat treballadors dels tres gèneres periodístics de La Vanguardia -altre cop, Álvaro– no peca d’il·legitimitat.

Potser com a periodista-columnista-tertulià -o soldadet de grup mediàtic- Francesc-Marc Álvaro no hi veu cap mena d’il·legitimitat en tot això; al capdavall, qui paga mana. El dubte és si tampoc li xiulen les orelles quan instrueix els alumnes de comunicació de Blanquerna. I és que, per bé que, és cert, en els meus estudis de teoria periodística se’ns parlava de diverses línies editorials i dels consegüents enfocaments particulars, no recordo que en cap cas se’ns afirmés que el contrast de les informacions és d’exclusiu obligat compliment per al periodisme exercit en els mitjans de comunicació públics.

Potser és que vaig estudiar a la UAB, una universitat de titularitat pública.

Josep Cuní, el periodisme

Article publicat al número 274 del setmanari La Directa (23 de maig)

Esther Vivas comentava a 8aldia com les xarxes socials havien esdevingut canals de comunicació alternatius als mitjans tradicionals quan, de sobte, Josep Cuní, director i presentador del programa, la va interrompre amb un:

(…) sí, però això no pot ser considerat la veritat, perquè és la subjectivitat

I més endavant:

(…) aquí hi ha un filtre que els mitjans sí que passem, però que aquests alternatius -aquests mitjans alternatius- no passen

La improvisada classe de teoria periodística va ser impartida pel cèlebre comunicador durant l’especial que el programa va dedicar el passat 15 de maig al moviment popular dels ‘indignats’ que celebrava aquell dia el seu primer aniversari. La fórmula triada per radiografiar el fenomen va ser, com en d’altres ocasions en el programa estrella de la cadena 8tv, un debat al qual van ser convidats diversos estudiosos del fenomen: l’esmentada sociòloga Esther Vivas, el professor de filosofia de la UB Gonçal Mayos i el professor de Ciència Política de la UOC i expert en societat de la informació, Ismael Peña-López.

La voluntat de tots ells d’explicar les veritables dimensions del 15M va topar, però, amb la sistemàtica demolició del debat constructiu i la frívola observació del fenomen per part de tres tertulians habituals del programa, els periodistes Barbeta i Nadal i l’economista Bernardos, així com d’un altre dels convidats, el també economista Ferran Brunet. El propi Cuní, en el seu paper de teòric moderador, amb el gens menyspreable ajut del redactor del programa Pol Marsà, va acabar de rematar la jugada.

Sense treure-li importància al menysteniment global del moviment 15M aconseguit pel presumpte especial de 8aldia, va ser destacable l’esquinçament de vestidures de Josep Cuní en relació a les noves formes de comunicació. El seu neguit al voltant de la rellevància d’aquests mitjans sobtava de manera especial tenint en compte que, en un altre moment del programa, va afirmar, no sense una certa fatxenderia, que encara hores d’ara:

(…) el 74% dels ciutadans d’aquest país admet que la seva única via d’informació és la televisió

Parlava el mestre Cuní de subjectivitat i de no filtratge de les informacions, i el codi deontològic periodístic –assagut al sofà davant la tele com el 74% de catalans– patia un sobtat estremiment. Desitjava recordar-li al mestre els copia i enganxa de comunicats de premsa “subjectius”, el calc de les notes enviades per les principals agències de notícies (quasi en la totalitat, empreses occidentals) o la difusió de missatges emesos en rodes de premsa on no són permeses les preguntes.

Hagués també volgut xiuxiuejar-li a cau d’orella el més transcendental dels filtratges dels mitjans de comunicació tradicionals, aquell gràcies al qual unes coses són i d’altres simplement no existeixen. Però shhhh, anem a pams; segur que d’això ens en parlarà ben aviat Cuní en un altre dels “seus” especials.

“That’s entertainment”

Ja ha passat el 15M.

Aquell que imaginés una massiva reocupació de l’espai públic i una nova focalització del debat ciutadà al voltant de les reivindicacions d’aquest sorprenent agent social ha ben errat. El 15M no només ha passat. Ha estat definitivament institucionalitzat. En quedarà la marca, que és la data, a partir de la qual gaudirem plegats dels diversos aniversaris que s’aniran celebrant en els propers anys.

El 15 de maig és ja un dia senyalat en el calendari dels mitjans de comunicació. Tan senyalat com el 8 de març, Dia de la Dona Treballadora, jornada en què els ciutadans som bombardejats amb tones de dades que exemplifiquen la invariable situació de discriminació per raó de sexe o les sempre dramàtiques xifres de la violència de gènere. I més senyalat que el 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa, que permet que homes i dones del món lliure ens aboquem durant vint-i-quatre hores a una moderada disbauxa onanista en creure que els actes silenciadors de la realitat ocorren ben lluny de les nostres fronteres.

Per aquestes dates ara fa un any les places bullien. Bullien les places i bullien les càmeres, els micros i les gravadores. Una explosió d’indignació popular, tan diversa que en feia gairebé impossible l’estigmatització, saltava de l’arena del debat virtual a l’arena del massiu i visible debat públic.

I tot els actors participants en gaudien. Tant aquells que acampaven i formaven part de les diverses comissions organitzatives i de debat com aquells que s’acostaven amb la família atrets per un esclat primaveral que creien només factible en indrets amb evidents dèficits democràtics. Com també els periodistes, embriagats per la consumació d’aquell meravellós somni estudiantil de retratar professionalment els fets que deixen petja.

Les dades objectives a Catalunya i a la resta de l’Estat eren ja preocupants. Crisi amb clars símptomes d’agudització, xifres d’atur cada cop més monstruoses i signes inequívocs que les receptes mèdiques impopulars no serien prescrites ni pels facultatius del Palau de la Generalitat ni pels de la Moncloa sinó pels desconeguts especialistes dels amorfs mercats.

Tanmateix, en l’explosió de ràbia popular se superaven les referències reflectides en qualsevol enquesta sociològica sobre l’estat d’opinió general. Més enllà de queixes i demandes concretes, més enllà d’indignació vers als considerats culpables de la crisi, el que realment mostraven les places -també la majoritària simpatia silenciosa- era un profunda fatiga causada per una perpètua sensació de déjà-vu en la vida democràtica.

I els polítics eren sens dubte els principals protagonistes d’aquest déjà-vu, sí, però no pas els únics. N’eren ells, però també els seus discursos buits. N’eren les formes d’una participació ciutadana en la vida política limitada a la fugaç introducció d’un vot -sovint apàtic- en l’urna quatrianal o a les periòdiques manifestacions segrestades per uns sindicats excessivament amansits. I n’eren també protagonistes uns mitjans de comunicació social que, en la cega i rutinària cobertura del quefer polític, havien deixat de complir el seu deure de retratar el que fan els gestors del nostre vot per convertir-se en acrítics transmissors del que diuen que fan o volen fer els gestors del nostre vot.

Pitjor ara que fa un any

Reconec que Al filo del rescate, el Salvados del passat diumenge, va deixar una clara empremta de negativitat a casa meva, per bé que, és cert, cal no oblidar que el valuós programa d’en Jordi Évole és emès per una cadena amb un clar posicionament ideològic en el marc de la fraticida lluita bipartidista estatal.

Si deixem de banda l’evident voluntat debilitadora de l’actual govern espanyol, però, moltes de les dades proporcionades són objectives i refotudament més negatives que les d’ara fa un any. I aquestes dades i les conseqüents prediccions apocalíptiques van aconseguir una audiència de més de mig milió d’espectadors, només a Catalunya.

El procés de negativitat inacabable ja havia estat confirmat pel propi president Mas quan, el mateix dia de celebració del 15M, va sortir a la palestra per anunciar que una tercera -dolorosa però inevitable- onada retalladora tornaria a encruelir-se amb la població ja prèviament castigada.

Tot i amb això -dèiem ahir a casa- el 15M ha passat. I ha passat -com ho podríem dir?- sense pena ni glòria.

Però com és això possible? Com és possible que una ciutadania notablement més pobra i menys esperançada que fa un any no hagi reocupat les places? Com s’explica que, tot i circular pel mateix tram d’autopista -aquest sí que és de peatge- pel qual han circulat prèviament els grecs, aquells homes i dones fatigats d’ara fa un any participem del viatge amb aparent resignació cristiana? Com pot ser que, sabent que no podrem eixugar el deute sobirà i que el diner públic que deixa de revertir en la població està omplint la injecció revitalitzadora d’unes privadíssimes empreses financeres, estiguem refrenant els nostres impulsos més primaris?

Sí, és cert, ahir hi va haver vaga de l’ensenyament públic, que se suma al degoteix implacable de protestes sectorials a què estem assistint darrerament. I el periodista de l’Avui, Sergi Picazo, piulava el següent:

No recordo un moment en darrers 30 anys amb més vagues i manis amb tants motius diferent. Hi ha un canvi de model sistèmic. Avui a #educació

— Sergi Picazo (@sergipicazo) May 22, 2012

Símptoma inequívoc del profund i general malestar social. Símptoma inequívoc de la profusió d’informacions que aguditzen aquest desassossec, que si l’augment fins als 2,2 milions de nanos pobres a l’Estat espanyol, que si la llardosa taca de Bankia requerirà 7.500 milions extra de neteja pública, que si l’OCDE afirma que també el 2013 tindrem recessió…

Però el 15M, com a mínim el 15M més visible, el de les places farcides de gent de tota mena i condició, de gent jove però també de ben gran, de gent habitualment compromesa però també d’aquells menys polititzats, aquell 15M ha desaparegut del lloc on es gesten encara a dia d’avui els estats anímics massius de la població: el menjador de casa.

Igual que a la plaça Tahrir d’El Caire -se’n recorda algú?-, a la plaça Catalunya de Barcelona o a la del Sol a Madrid s’hi van instal·lar unitats mòbils que gairebé van fer-hi arrels. Eren focus permanents d’atenció mediàtica i les seves imatges envaien la nostra intimitat dia sí dia també. Com dèiem abans, en certa manera eren focus atrapats per la joia de la novetat, pel trencament amb una tediosa agenda mediàtica dictada pels principals gabinets de comunicació de les institucions polítiques i les grans corporacions empresarials de la qual també n’eren esclaus els propis periodistes.

Van ser uns quants dies, en síntesi, en què va regnar el no control de la informació, el màxim exponent del qual va ser el nyap d’intent de desallotjament de la plaça Catalunya per part d’un poder executiu que va pretendre sortir vencedor de la batalla menystenint -per desconeixença- el veritable abast del nou panorama comunicatiu.

Què ha canviat d’aleshores ençà? Doncs precisament això, la informació massiva, el contingut, la forma, i la cadència de publicació d’aquesta massiva informació ha tornat a ser controlada.

Els grans mitjans de comunicació han estat cridats a capítol i els periodistes, comminats més o menys obertament a exercir amb “responsabilitat” la seva tasca informadora. La pluralitat dels organismes que gestionen els mitjans públics -la Corporación de RTVE i la CCMA– ha estat notablement retallada i les seves decisions votades mitjançant regles de joc menys democràtiques.

Com a conseqüència, el tractament de les diverses manifestacions de malestar social ha estat des d’aleshores voluntàriament escàs i, sobretot, tènue. I si ha estat així en el cas de la vaga general o en cadascuna de les queixes dels col·lectius professionals o usuaris de les diverses àrees retallades de la xarxa pública, què més podíem esperar en el cas d’un moviment reivindicatiu que trasbalsa els sòlids fonaments de la nostra democràcia i que, a banda de les xarxes socials, ha seguit fent camí en les invisibles assemblees de barri.

Però, com dèiem a l’inici, el dimarts de la setmana passada, 15 de maig, tocava celebrar de manera “festiva” el seu primer aniversari. Al TN Vespre de TV3 d’aquell dia, per exemple, es va fer un repàs de dos minuts i mig (minut 24:17 al 26:52) d’algunes de les accions reivindicatives celebrades a les principals ciutats catalanes i a Madrid, això sí, informació ben allunyada de l’ampli seguiment de la tercera onada de retallades anunciada pel president Mas (tractada a l’inici de l’espai), no fos cas que algú se li acudís de relacionar-les.

La notícia de l’aniversari del 15M de TV3 també posava l’accent en la protesta que va tenir lloc davant mateix de la seu de La Caixa a Barcelona, una protesta que, tot i haver continuat els dies posteriors i provocat el sorollós vol d’un helicòpter de la policia durant 48 hores seguides, ha desaparegut misteriosament de l’agenda mediàtica.

De sobtada i misteriosa desaparició pot ser també qualificada la no emissió en el Sense Ficció del passat 16 de maig de l’ampli reportatge que la cadena pública nacional de Catalunya estava preparant des de fa un any al voltant del moviment del 15M. Segons informava El Periódico, el nou director de TV3, Eugeni Sallent, va adduir raons purament tècniques (muntatge no finalitzat).

També 8TV va llençar-se a la commemoració de l’efemèride. I ho va fer dedicant-li un especial en el programa 8aldia el mateix 15 de maig. L’especial va consistir en un debat en què, amb la inestimable ajuda del seu moderador i director del programa, Josep Cuní, els tres tertulians habituals de la casa, els periodistes Rafel Nadal i Jordi Barbeta i l’economista Gonzalo Bernardos van oferir una aproximació més que superficial al moviment i una veritable lliçó de castració del debat a partir de postures que, sota un vestit d’immaculada democràcia, desprenien el més cru dels tufs immobilistes.

Però passem pàgina. Ja han passat vuit dies del 15 de maig. Ja l’hem celebrat quan tocava. Ja l’hem recordat com tocava.

Entreteniment a la catalana

Caducat el 15M, ahir, 22 de maig, era el dia en què es feia visible l’emprenyamenta de la ciutadania per la nova tisorada en l’educació pública, des de les edats de preescolar fins a la universitat.

Diuen sovint els governants que l’educació i la sanitat públiques són matèries especialment sensibles i que s’ha de anar amb molta cura de no traspassar línies vermelles. La percepció del grau total de vermellor de la línia traspassada necessita, però, de la suma de les rogenques línies prèviament travessades.

La memòria és fràgil, i més encara en una societat sotmesa al poder de la immediatesa i a la veloç caducitat dels temes de debat públic. És per això que confiem als mitjans de comunicació social la tasca de triar de què constarà el nostre menú informatiu, de focalitzar la nostra atenció en les veritables prioritats, i d’ampliar-nos i contextualitzar-nos les informacions especialment preeminents.

Dit d’altra manera, difícilment percebrem el color vermellós o directament granat d’algunes de les línies traspassades si no hi ha algú que ens el faci notar i ens l’adreci directament al menjador de casa nostra.

No hi ha dubte que ahir al migdia, al menjador de casa, vam ser testimonis de l’aturada de l’educació pública, dels 150.000 (o 25.000) participants de les manifestacions a Barcelona “enmig d’un ambient festiu i reivindicatiu“, del també habitual ball de xifres de seguiment de la vaga, de les declaracions dels sindicats i de la conselleria del ram així com dels missatges que ens alerten del progressiu desmantellament del model públic d’ensenyament. Al vespre, en vam tenir una dosi més. I avui, liquidat.

Però per a nosaltres, els catalans, el context informatiu dels ajustos en la cosa pública i de l’avenç privatitzador és ben bé un altre. I és el que el mateix president de la Generalitat, Artur Mas, va destacar durant el -dolorós però inevitable- anunci de noves retallades del 15 de maig:

Hi haurà pacte fiscal? Amb pacte fiscal, és l’últim ajustament. El tindrem, el pacte fiscal? Com el tindrem? Hi ha moltes incògnites

Mesures obligades per Madrid i Brussel·les i fetes, per tant, a desgrat de l’executiu català. Mesures que serien evitables si gaudíssim de concert econòmic o, com ara es diu, pacte fiscal o, millor encara, la clau de la caixa. No hi ha millor forma de fer endrapar a la ciutadania totes i cadascuna de les tisorades que es produeixen a Catalunya que situar-les sempre dins del context de l’espoli -cert, d’altra banda- de l’Estat espanyol. Bona dosi de bromur per frenar la general excitació.

De vegades, el bromur administrat per d’altres actors és oportunament esbombat a l’arena de l’entertainment mediàtic pels mateixos interessats en situar la principal problemàtica de la ciutadania catalana en les relacions Catalunya-Espanya. És el cas, per exemple, d’unes declaracions del primer secretari del PSC, Pere Navarro, que es van escampar ràpidament per la xarxa i en què assegurava que:

Catalunya sola seria un país més petit i més pobre

Però si no n’hi ha prou amb la gota malaia de “la clau de la caixa” que tot ho tapa o les picabaralles partidistes, sempre podem entretenir-nos amb d’altres  representacions d’aquest tan convenient debat nacional. Com ara el neguit de la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, al voltant de la celebració el proper divendres de la final de la Copa del Rei de futbol, neguit que hores d’ara ja s’ha convertit en alguns mitjans en top del top del menú informatiu.

O com ara l’altre intens debat del dia d’ahir: la problemàtica segona equipació que teòricament havia de lluir el Futbol Club Barcelona la temporada vinent, les franges i colors de la qual recordaven la bandera espanyola.

Dèiem que són els mitjans de comunicació els qui s’encarreguen de filtrar els temes que, pel bé de la ciutadans -aquells a qui serveixen, recordem-ho-, han de formar part del debat públic. És a dir, que els nostres administradors proposen un menú de polítiques, els mitjans prioritzen les que són d’essencial interès social i ens les proporcionen, nosaltres les degustem, les debatem i finalment s’acaba configurant la famosa opinió pública que retorna als nostres administradors a través dels periòdics estudis d’opinió.

Si precisament fem una ullada als darrers Baròmetres d’Opinió encarregats per la Generalitat de Catalunya des de la primavera de l’any passat veurem que, a banda d’incrementar-se el percentatge de catalans que considera, per motius obvis, l’atur i la precarietat laboral com a principal problema del país, ha disminuït el d’aquells que creuen que ho és tant el funcionament de l’economia com la insatisfacció política (que es mantenen estables en el segon i el tercer lloc de la llista des de ja fa temps).

La variació en aquests dos temes no és molt significativa si comparem la 1ª onada de 2012 amb la 1ª onada de 2011. En canvi, sí que ho és si la confrontem amb la darrera de l’any passat. Així, si després del calent any 2011 un 28,4% de catalans considerava el funcionament de l’economia com la primordial problemàtica del país, ara només ho expressa un 17,9% dels ciutadans. I si aleshores un 9,3% situava la insatisfacció política com el punt clau del dèbit del país, ara tan sols ho creu un 6,3%.

Per contra, el sistema de finançament de Catalunya, que en la darrera onada del Baròmetre d’Opinió de l’any passat era considerat com el principal problema del país per un 2,6% dels ciutadans (setena posició en la llista) en aquests moments ha ascendit a la quarta posició amb un 5,4% dels catalans que el veu com el neguit dels neguits.

Aquestes dades expliquen força coses i un parell de molt importants: d’una banda que, malgrat les dades cada cop més negatives, la disbauxa general va de baixa, i de l’altra que, com dèiem anteriorment, el centre del debat públic ha tornat a situar-se dins dels paràmetres fixats per l’actual Govern de la Generalitat o, dit d’altra forma, que la recuperació del control informatiu per part dels nostres gestors és ja total.

Ha estat un treball de formiga. Un treball que ha exigit, en la seva vessant pública, la construcció d’un discurs sense fisures, ben empacat i millor venut a la ciutadania. I un treball que ha necessitat d’una intel·ligent política a l’ombra, amb la filtració de consells que advoquen per la prudència i la responsabilitat durant aquells sopars periòdics i invisibles que comparteixen amb els directors dels principals mitjans; filtracions subtils, quasi imperceptibles, en el cas dels mèdia menys afins, i innecessàries en els que aquests consells ja formen part del seu adn editorial.

José Antich, director de La Vanguardia, publicava ahir un article sublim. El pulso de los lectores aparentment pretenia ser un termòmetre de l’estat anímic de la població d’aquest país a partir de les cartes al director, secció de rellevància en el centenari rotatiu. Com tan sovint en el cas dels seus articles, en les primeres línies trobarem l’exposició ben sòbria d’aquells temes veritablement essencials i susceptibles d’escalfar el clima social (excessos dels bancs, malbaratament dels diners públics, retallades…), i en les darreres, en canvi, hi trobarem la matèria que n’ha motivat la redacció.

Fixeu-vos en el desenllaç. Recordem el context: el president Mas va anunciar la setmana passada una tercera onada de retallades que torna a a afectar el mateix gruix de població catalana i que deixa en standby d’altres possibles formes d’ingressar calerons. Però per a Antich:

Si algo despierta revuelo en la sección Cartas de los Lectores es cada vez que se habla de reinstaurar el impuesto de sucesiones. Amplio consenso en la injusticia y el incumplimiento que supondría.

Sensacional. Ampli consens en la injustícia i l’incompliment que suposaria reinstaurar l’impost de successions. Heu llegit bé, sí: injustícia.

És curiós, perquè en aquest circ mediàtic en el que estem immersos tots els catalans, dominat pel debat perpetuu Catalunya-Espanya -a voltes seriós i necessari, però en molts d’altres simple cortina de fum- sempre hi ha un sector molt concret de la ciutadania que surt indemne de qualsevol de les problemàtiques que en deriven. L’article del director de La Vanguardia ja apunta on se situen realment les línies vermelles intraspassables de l’acció política. Però aquestes línies les trobem -això sí, ben amagades- en d’altres fenomens d’interès mediàtic.

Des de fa uns quants dies som testimonis d’una movilització popular que, tot i el tractament escadusser inicial, ha acabat mereixent l’atenció preeminent de la majoria dels grans mitjans de comunicació. No parlem del 15M -us n’havíeu oblidat, oi?- sinó del fenomen ‘No vull pagar’, que posa sobre la taula la no equitativa política d’imposició de peatges en les autopistes de tot l’Estat. El caire obertament sobiranista ha caracteritzat el moviment des de la primera iniciativa individual fins a la posterior fagocitació per part dels dos principals partits independentistes i de l’Assemblea Nacional Catalana.

‘No vull pagar’ ha llençat els dards contra una única diana: Madrid. Hem vist un munt d’estel·lades i crits per la independència en els peatges més representatius de les nostres autopistes. Però de l’altra diana, la fonamental, l’única diana possible, la d’aquells que s’enriqueixen amb la política discriminatòria dels peatges -curiosament, els mateixos per als qui seria una veritable injustícia la reinstauració de l’impost de successions-, d’aquesta diana, simplement no se’n parla.

Recomano una lectura atenta d’Autopistes, el gran negoci de la burgesia catalana, un reportatge de L’Accent -publicació gens sospitosa d’espanyolisme- i que ens resitua encertadament la diana de la indignació.

“That’s entertainment”, en resum. En aquest cas, entreteniment a la catalana. Focalitzo l’atenció en el nostrat entremès perquè aquest és el context en el que es mou en essència aquest blog. Però d’entreteniment en tenim aquí i n’hi ha a tot arreu. En tot cas, és necessari no oblidar que les diverses formes d’entreteniments mediàtics permeten que les abominables injeccions de cada dia penetrin en la carn sense causar dolor.

Deia fa un parell de dies Josep Ramoneda en aquest article del diari Ara que semblem haver superat els models socialdemòcrata i liberal per endinsar-nos en un model conservador que evoluciona cap a un autoritarisme postdemocràtic en el qual s’atorga a la ciutadania un paper de mer comparsa (introductor de vot a l’urna cada quatre anys):

La sobirania no l’exerceix la ciutadania sinó poders externs al sistema polític com els inefables organismes independents o contramajoritaris. A l’hora de validar les seves responsabilitats, els governs no miren cap a baix, a la ciutadania que els ha votat, miren cap a dalt. Com veiem a Grècia, el vot no val si no dóna el resultat que des de dalt s’ha decidit que havia de donar.

Afirmava també que si es confirma que aquest autoritarisme postdemocràtic pretén alliberar el capitalisme de la feixuga càrrega de les millores socials conquerides durant el segle XX serà totalment comprensible la reacció ciutadana i la contrareacció de la classe benestant:

Però si els governants no defensen la democràcia algú ho ha de fer. I com deia Lévi-Strauss, la societat que no és capaç de transgressió, de generar la seva pròpia crítica, està condemnada a la inanició

Però per a la generació de la pròpia crítica com per a la transgressió cal primer prendre consciència individual i col·lectiva. I per a prendre consciència cal primer que algú faci la seva feina; cal que algú ens faci notar que la notícia sobre si s’ha de suspendre o no la final de Copa en cas d’ofensa als “símbolos nacionales” és pur fum, pur teatre; cal que algú ens ajudi a focalitzar l’atenció en els temes transcendentals, que no són pas els que caduquen avui sinó aquells les conseqüències dels quals perduraran en el temps i patirem -qui sap si de manera definitiva- col·lectivament.

Per començar, fóra bo que aquest algú -il·lustre servidor públic i poder independent- ens reveli quines de les intraspassables línies vermelles han estat, ja hores d’ara, irremeiablement traspassades.

Fred siberià en els informatius

Per a la matinada de dijous es preveu l’arribada a Catalunya d’una glopada de fred siberià que podria allargar-se tot el cap de setmana. Les previsions d’homes i dones del temps apunten fins i tot a una situació excepcional i al possible assoliment de registres mai vistos. Metereològicament parlant, doncs, s’albira una pausa en aquesta mena de perpetuu estiuet de Sant Martí en què semblem instal·lats.

A la tebior -a voltes, caloreta- del termòmetre atmosfèric durant la tardor i el que portem d’hivern, però, no li han correspost valors equivalents en el clima social. En aquest apartat, la temperatura a casa nostra no ha deixat de caure de manera imperceptible però sense interrupció des de finals de la passada primavera. El resultat?: evidents símptomes d’hivernació en una ciutadania que ha anat entomant com un veritable autòmata tots i cadascun dels anuncis de “dolorosos però inevitables ajustos pressupostaris” i el reguitzell de dades poc tranquil·litzadores que arriben sobre la nostra economia (les darreres, més recessió i nou sostre del nivell d’atur). En aquest sentit, el #siberiana2012 que ha triomfat a twitter harmonitzarà per uns dies temperatura ambiental amb la cerebral.

En el Salvados del passat diumenge, Jordi Évole preguntava a José Luis Sampedro com era possible que, segons revelaven les darreres enquestes, la ciutadania no només acceptés les retallades que l’afecten sinó que a més les cregués necessàries. Per al veterà escriptor i economista la resposta és ben senzilla:

Se debe a una de las fuerzas más importantes que motivan al hombre, que es el miedo. Se debe al miedo. El gobernar a base de miedo es eficacísimo: si usted amenaza a la gente con que los va a degollar, luego no los degüella pero los explota, los engancha a un carro, les azota… y se dice eso que es tan grave: “virgencita, que me quede como estoy”. El miedo hace que no se reaccione, el miedo hace que no se siga adelante, el miedo es mucho más fuerte casi desgraciadamente que el altruismo, que el amor, que la bondad… Y el miedo nos lo están dando todos los días los periódicos y la televisión.

No seré pas jo qui contradigui Sampedro. La por ha estat i és, sens dubte, l’instrument essencial que ha permès dominar l’administrat (digui’s “súbdit”, “feligrès” o “ciutadà”) en qualsevol de les etapes de la història i en qualsevol indret del globus. El mateix temor a un destí incert i ingovernable que niava entre les protectores muralles d’alcàssers i castells o entre els imponents i apocalíptics murs de les catedrals habita ara en quelcom molt menys tangible però igualment poderós: en els canals de difusió del missatge oficial.

La por paralitza, diu Sampedro. I és cert. Però no només la por enrigideix els membres i n’impedeix el moviment. També ho fa -i molt- l’ús interessat i constant d’exageracions, d’atenuacions i de silencis al voltant dels fets objectivament susceptibles de ser comunicats a la ciutadania.

Ja ho explicàvem a Telenotícies antitèrmics: quan, arrel de l’intent fallit de desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya i dels fets del Parlament, va anar-se extenent entre la ciutadania la percepció que existia un permanent conflicte social i un dèbil control de la situació per part del Govern, el president de la Generalitat, Artur Mas, va impulsar una política informativa restrictiva destinada a refredar l’agitat clima social. En aquell post, exemplificava el triomf de l’acció governamental amb l’esbiaixat tractament del Telenotícies Vespre del 3 d’octubre de dues notícies susceptibles de generar rebuig o malestar ciutadà: l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques en la sanitat pública i la detenció dels pressumptes bloquejadors del Parlament de Catalunya.

D’aleshores ençà, i malgrat la nova retallada a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, no es pot negar que l’actual Govern de la Generalitat de Catalunya ha trobat en els serveis informatius de TV3 un poderós aliat en la seva lluita contra l’escalfament global… del termòmetre social.

Però ja no només en la televisió nacional de Catalunya.

Gebrada unànime

El fred siberià -dèiem a l’inici- arriba a Catalunya la propera matinada. Aquest passat dilluns, però, ja vam tenir en els informatius dels nostres canals de televisió una altra bona mostra del glaç que cobreix tota informació potencialment perillosa. Tornaven al protagonisme les derivades judicials d’aquells ja llunyans successos del 27 de maig i 15 de juny a la plaça Catalunya i al Parlament, respectivament. En concret, dues eren les novetats sobre les quals l’opinió pública havia d’estar puntualment informada el 30 de gener: el rebuig de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament amb el conseqüent retorn del cas a Catalunya, i una nova imputació d’un altre alt càrrec dels Mossos d’Esquadra (el comissari de l’àrea de Barcelona, Joan Carles Molinero) en relació a l’intent de desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya.

En l’esmentat post “Telenotícies antitèrmics” els informatius de TVE Catalunya i sobretot els de BTV s’allunyaven de la gelor mostrada per TV3 a l’hora de abordar les notícies poc favorables a les tesis governamentals del país o aquelles que podien suscitar malestar en bona part de l’audiència. En aquesta ocasió, però, la unanimitat és absoluta, probablement perquè els actuals regents en els respectius executius -ara sí- comparteixen la idea que algunes qüestions són massa empipadores i que, per tant, més val no aturar-s’hi en excés.

De les tres principals cadenes de televisió públiques del país, l’única que no fa referència a la nova imputació d’un alt càrrec dels Mossos d’Esquadra per l’afer de la plaça Catalunya és BTV. Els altres dos canals, TV3 i TVE Catalunya, tracten en els seus informatius del vespre les dues notícies alhora.

Com ja ve essent habitual, en el Telenotícies Vespre de TV3 (minut 19:59 a 20:36) s’opta per un tractament televisivament pobre, és a dir, amb imatges amb veu en off des de plató, amb una durada d’emissió de 37 segons -repeteixo, per a les dues notícies- i amb una locució del veterà Ramon Pellicer farcida de noms propis, un xic accelerada i definitivament avorridota, amb clara voluntat de complir l’expedient i poca cosa més.

Però a més a més, les imatges del vídeo despisten: se’ns parla del nou imputat, Joan Carles Molinero, però visualitzem les imatges recollides la setmana anterior en l’arribada als jutjats de l’intendent Antoni Antolín (acompanyat, això sí, de Molinero), de manera que en cap moment queda clar qui dels dos és el subjecte principal de la notícia, i tot seguit, les del director general de la Policia, Manel Prat, també en la seva arribada a la Ciutat de la Justícia de la setmana anterior. I sense cap mena de tall ni en el vídeo ni en la locució del cèlebre periodista, s’escomet la negativa de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament, notícia que s’il·lustra amb el document visual d’arxiu que sempre fan servir en qualsevol informació que tracta aquesta qüestió: les televisivament potents imatges de l’actitud agressiva d’alguns dels ‘indignats’ vers els diputats catalans el 15 de juny de l’any passat.

Quant a les altres també potentíssimes imatges que recollien l’actitud violenta d’alguns policies vers manifestants pacíficament asseguts a la plaça Catalunya, aquelles imatges ja fa molts i molts mesos que reposen en el departament de Documentació de TV3.

Pel que fa als informatius territorials catalans de TVE el tractament de les dues notícies va ser, fins i tot, més tendenciós que el de TV3. Si en el cas de la cadena nacional de Catalunya es jugava més a desorientar en la difusió de les dades imprescindibles de les dues informacions (dades certament recollides), en el tractament de TVE Catalunya directament s’opta per donar categoria a la notícia sobre els fets del Parlament i a minimitzar la imputació del cap dels Mossos a Barcelona.

En L’informatiu vespre del 30 de gener es dediquen tan sols 28 segons a les dues notícies (minut 17:32 a 18:00) i, com en el cas de TV3, també es considera adient la fórmula televisivament pobre d’emetre un vídeo locutat des de plató. També aquí la primera de les dues notícies que s’aborda és la del cinquè imputat pel desallotjament de la plaça Catalunya, amb la diferència que en aquesta ocasió hi dediquen 10 tristos segons de locució sense cap imatge de Joan Carles Molinero (que no ha de declarar fins al 10 de febrer) ni d’anteriors compareixences d’altres alts càrrecs policials o polítics imputats també en la causa. Que no tenien imatges escaients per il·lustrar la notícia?: podien haver tirat d’arxiu i rescatar les ja oblidades imatges dels poc ambiguus cops de porra contra els manifestants, emprant exactament el mateix criteri que segueixen a l’hora d’abordar els fets del Parlament.

Perquè, evidentment, aquí sí, aquí la notícia sobre el retorn a Barcelona de la causa pels afers del Parlament sí que mereix la incrustació de 18 segons de vídeo amb les ja unàniment comdemnades accions dels bloquejadors del Parlament de Catalunya, qui sap?, potser per difuminar una locució des de plató que aclareix que la decisió de l’Audiència Nacional afavoreix la posició de la defensa dels ‘indignats’ imputats fins al punt de donar-los més arguments per tornar a reclamar l’arxiu definitiu de la causa.

I per últim, com dèiem a l’inici, per a BTV la imputació del cap dels Mossos en el desallotjament dels ‘indignats’ de la plaça Catalunya no mereix cap esment en l’edició del vespre del seu informatiu. Respecte a la negativa de l’Audiència Nacional a jutjar el bloqueig del Parlament, la notícia és abordada en l’edició de BTV Notícies migdia (minut 17:25 a 18:05). També aquí s’opta per un tractament amb imatges d’arxiu (les que ja us imagineu) i amb locució des de plató, això sí, amb un redactat molt més complert i rigorós durant els 40 segons que dura la notícia.

Gelarà sobre gelat

Hem apuntat en aquest blog que el Govern de la Generalitat ha recomanat en diverses ocasions als periodistes del nostre país que adoptessin la seva part de responsabilitat en el seu exercici diari d’informar. Aquests consells -aparentment no vinculants- han provingut del conseller d’Interior, Felip Puig, darrerament -i no per casualitat- allunyat dels focus mediàtics. El 30 de setembre de 2011, Puig dirigia aquestes paraules als professionals de la informació:

[la seguretat] és un gran repte de país, i en aquest repte hi han d’altres agents i actors. També els mitjans de comunicació, i per tant estic convençut que tindrem capacitat d’establir diàleg amb els mitjans sobre de quina manera podem traslladar aquest gran compromís per a seguir tenint ciutadans plenament lliures i segurs

Però també s’han originat en la pròpia sala de màquines de Presidència. Com ja vam dir a Bon any 1220 el propi president de la Generalitat, Artur Mas, va proferir durant l’entrega dels Premis Nacionals de Comunicació unes més tènues directrius per aquells que, entre altres coses, i en compliment de l’ineludible mandat de servei públic, haurien d’encarregar-se també d’escrutar l’acció del poder executiu:

En aquest moment, la vostra feina no és només fer preguntes incòmodes, sinó ser també part de la solució. I això vol dir ajudar a què hi hagi un canvi de mentalitat al nostre país

Les recomanacions hauran estat subtils, tènues o, en alguns casos, vaporoses. Però, vista l’amabilitat amb què els nostres principals mitjans de comunicació (especialment els televisius, líders encara quant a capacitat d’influència social) han anat i van abordant els temes més foscos dels nostres representants, i vist el líquid congelant amb que han anat i van envernissant les notícies potencialment “calentes”, no hi ha pas cap dubte que les volves de neu han agafat just allà on havien d’agafar.

Com a mínim podem estar tranquils. Quan la propera matinada tregui el nas la #siberiana2012 no caldrà patir per cap efecte perniciós. El proper fred siberià ens trobarà a tots convenientment congelats.