Telenotícies antitèrmics

Si una cosa va assolir satisfactòriament el moviment del 15-M a Catalunya va ser posar el poder polític del país en situació d’amenaçador escac. La frustrada temptativa de desallotjament -o neteja, segons pròpies paraules dels inspiradors- del 27 de maig i l’intent d’aturar el Parlament per part dels ‘indignats’ el 15 de juny va ferir el govern de la Generalitat en dues àrees fonamentals. D’una banda, aquests fets trasbalsaven la línia estratègica que des que va agafar les regnes el president Mas perseguia prioritzar i potenciar tots els temes relacionats amb la seguretat a Catalunya i, en darrer terme, mostraven a l’opinió pública de manera transparent que el Govern flaquejava en matèria de control de la informació.

En un marge de poques setmanes, una ciutadania tocada en major o menor grau per la crisi econòmica i fatigada per la llunyania del discurs polític, va ser testimoni d’una certa generalització del desordre i la crispació, fins i tot, del conflicte social. Durant força dies, les imatges televisives de les places catalanes i de la resta de l’estat compartien protagonisme amb la plaça Sintagma de la capital d’un país en fallida i ens recordaven -salvant les distàncies- les revoltes populars que s’havien produït a diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient.

Des de la perspectiva del poder executiu, allò era simplement intolerable. Més intolerable encara, sabent que dins de les línies estratègiques d’aquell poder es trobaven -i es troben, com sabem- unes imparables polítiques de massives i doloroses retallades socials que difícilment es poden a dur a terme enmig d’un clima d’agitació ciutadana. Una situació que se’ls escapava perillosament de les mans ha hagut de ser urgentment redreçada.

I s’ha redreçat. D’aleshores ençà, el govern d’Artur Mas no ha permès que cap esdeveniment ni cap discurs al nostre país poguessin enterbolir l’aplicació de les mesures governamentals de la manera que havien estat planificades. Per a l’exitós desenllaç d’aquestes tàctiques no cal dir que ha estat primordial recuperar el control de la informació, primer, i netejar la malmesa imatge dels cossos de seguretat, després.

Refredar el termòmetre social

No cal ser especialment perspicaç per endevinar que el control de la informació per part d’un govern necessita de la connivència majoritària dels mitjans de comunicació del país. En el cas que ens ocupa, la complicitat mediàtica és del tot natural en grups de comunicació històricament al·lèrgics als mots ‘desordre’ i ‘inseguretat’ (Godó, al capdavant), probablement també en d’altres més preocupats pels avenços sobiranistes que no pas per les demandes socials (Hermes, grup propietari d’El Punt Avui) i definitivament difícil d’aconseguir en grups de comunicació d’abast estatal i/o d’ideologia -diguem-ne- progressista (Zeta, Prisa…).

El que sí que és primordial és controlar al màxim els mitjans de comunicació nacionals públics del país, en aquest cas Catalunya Ràdio, però sobretot TV3, atès l’intrínsec potencial d’influència de la televisió en general i, de manera particular, per la consolidada imatge de credibilitat de la cadena pública catalana.

Si hem anat seguint els espais informatius de referència de TV3 haurem pogut comprovar que des que es van produir els fets del Parlament de Catalunya el 15 de juny, s’han anat succeint tres fenòmens interessants. El primer, l’estranya desaparició de la llum pública (fins fa ben poques setmanes) de la figura política que més s’havia prodigat durant la calenta primavera catalana, el conseller d’interior Felip Puig. El segon, el restabliment de la correcta imatge pública dels Mossos d’Esquadra a través de la difusió -dia sí, dia també- d’innombrables i exitoses operacions anti-droga, o contra bandes especialitzades en robatoris, màfies de la prostitució o furts en les zones turístiques del país. I el tercer, la progressiva minva en la focalització informativa de qualsevol esdeveniment que de manera directa o indirecta ens pogués recordar el recent passat convuls o transportar a places ocupades i a eslògans subversius.

Com dèiem, des de la perspectiva de qui governa un país, sobretot en temps de crisi, és simplement inacceptable que la ciutadania tingui la percepció que, u, el país és un caos, i dos, que els encarregats de garantir la seguretat interior defensen únicament els interessos dels que ostenten el poder. I contrarestar aquestes dues circumstàncies ha estat el que ha ocupat els darrers mesos bona part de la jornada laboral dels nostres dirigents. I sens dubte, se n’han sortit amb escreix.

Les llarguíssimes vacances d’estiu del conseller Puig (vacances mediàtiques, s’entén) i els triomfants relats que els cossos de seguretat del país han pogut col·locar en els principals mitjans de comunicació -repeteixo, especialment a TV3-, tot plegat amanit amb la manera com se’ns estan presentant les protestes contra les retallades dels diversos col·lectius professionals, han propiciat l’assoliment d’un clima ciutadà acceptablement menys calent que el vam viure en la primavera. Imaginem-nos per un moment que les darreres intencions estalviadores de l’Institut Català de la Salut haguessin sortit a la llum pública enmig d’aquell enorme sidral reivindicatiu.

Tot i les temperatures estiuenques, tot i la profusió de dades socials i econòmiques negatives, és indubtable que la perillosament oscil·latòria febre “revolucionària” s’ha transformat en permanent -però controlable- febrícula. I aquest nou clima social ha propiciat no només que el conseller d’interior Felip Puig hagi reaparegut a la vida pública catalana amb una completa neteja de cutis sinó que ho hagi fet, a més, amb el total convenciment que les recomanacions -o subtils directrius- que va deixar anar el dia que presentava la col·laboració del departament amb els municipis serien amablement recollides pel col·lectiu periodístic:

[la seguretat] és un gran repte de país, i en aquest repte hi han d’altres agents i actors. També els mitjans de comunicació, i per tant estic convençut que tindrem capacitat d’establir diàleg amb els mitjans sobre de quina manera podem traslladar aquest gran compromís per a seguir tenint ciutadans plenament lliures i segurs

No m’entretindré a detallar-vos el seguit de sentiments i records que em provoquen sentències com aquesta. En cap cas no podria millorar el que ha expressat de manera clara el periodista David Fernàndez a Media.cat en el seu article Plomes o porres:

Sant tornem-hi. El requeriment de Puig suscita l’etern debat vers l’aporia d’escriure amb ploma o amb porra. Els límits precisos entre propaganda i informació, la frontera que separa el mercenari del periodista. Fet i desfet, en aquest país tan petit, la tensa i contradictòria relació entre filtració policíaca i informació lliure és tristament prolífica (…)

Tanmateix, sí que faré notar que, a banda de l’esmentat article de David Fernàndez, aquestes -diguem-ne- recomanacions del conseller Puig només han estat recollides pel diari digital e-notícies, m’imagino que per l’habitual dedicació d’aquest mitjà a difondre informacions que poden suscitar la polèmica. Cap esment més en cap altre mitjà de comunicació; cap expressió en 140 caràcters en els populars comptes de twitter dels encara més populars professionals de la informació; cap comunicat de queixa del nostre Col·legi de Periodistes de Catalunya (que sí havia reaccionat, en canvi, davant les crítiques del conseller a la cobertura informativa del desallotjament del 27 de maig).

Senyal que la informació llençada pel titular d’Interior de la Generalitat ha arribat de manera precisa a qui havia d’arribar i que ha quallat: no ha estat filtrada a la sempre excessivament mal·leable opinió pública, sinó que ha quedat ben custodiada per aquells que, sabent-se professionals d’una tasca d’enorme responsabilitat social, sens dubte sabran utilitzar-la amb el seny que correspon.  

El nostrat antitèrmic televisiu

El dilluns 3 d’octubre ens ha proporcionat l’exemple perfecte d’aquesta recuperació del control informatiu per part dels gestors del nostre país. Farem una ullada detallada a l’espai  informatiu de referència de la cadena pública catalana, el Telenotícies, afegint-hi unes pinzellades comparatives amb L’Informatiu de TVE Catalunya.

Aquell dia, el protagonisme del panorama socialment bulliciós català requeia, d’una banda, en la sanitat pública (augment de les llistes d’espera de les operacions quirúrgiques i nou intent negociador entre l’Institut Catala de la Salut i els sindicats), i de l’altra, en l’inici de les detencions dels pressumptes implicats en el bloqueig del Parlament de Catalunya el 15 de juny.

TV3, en el seu Telenotícies Vespre ho va veure de la següent manera:

Notícies sobre la sanitat pública

El Telenotícies Vespre va obrir edició amb una notícia d’indubtable interès per a la ciutadania, l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques i les mesures que el Departament de Salut aplicaria per garantir uns terminis concrets d’espera segons la urgència de cada malaltia. La durada total de la notícia va ser de 3 minuts 49 segons (del 01:23 al 05:12) i va consistir en:

1.- Informació prèvia de les actuals dades de temps d’espera explicades pel conductor del TN, Ramon Pellicer, de la següent manera:

(…) Aquest estiu, al juny, les persones a l’espera d’operació eren gairebé uns 70.000, un augment del 30,5%. La xifra s’explica, a banda del tancament de quiròfans en horari de tarda, pel creixement vegetatiu de la població, segons dades del departament de Salut

Fixem-nos bé en la informació. L’augment del 30,5% de persones en espera d’una operació es deu a dos motius essencials: al tancament de quiròfans en horari de tarda i al creixement vegetatiu de la població. Explicat així, de forma concisa i transparent, el missatge arriba de manera diàfana a l’audiència. En canvi, quina és l’estructura triada pels serveis informatius de TV3 en el redactat d’aquesta informació?: doncs una estupenda frase subordinada, és a dir, una estructura poc o gens recomanable en redacció periodística, en general, però molt especialment en ràdio i televisió, perquè provoca que el missatge arribi excessivament difús al receptor. Com podem imaginar, aquesta tria no és ni casual ni innocent. I menys encara, el fet que hagin escollit com a oració principal de la informació el motiu no atribuible a la gestió política…:

La xifra s’explica pel creixement vegetatiu de la població

…i que hagin relegat a una posició secundària la conseqüència de les mesures dictades pel govern de la Generalitat: el tancament de quiròfans en horari de tarda.

2.- Vídeo amb el detall de les mesures de la conselleria i els temps d’espera garantits per llei segons el tipus d’operació, les declaracions del conseller de Salut Boi Ruiz i un petit reportatge d’una pacient que fa nou mesos que espera una operació de pròtesi de genoll i que explica que en la darrera visita li van dir que no sabien si s’hauria d’esperar un any o dos anys més. La informació sobre aquest exemple particular de llarga espera per a una operació acaba amb la veu en off matitzant les pròpies paraules de la pacient:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun [la pacient], teòricament hauria de rebre atenció immediatament

I, tot seguit, ja a plató, per si no ha li ha quedat suficientment clar a l’audiència, la conductora del TN, la Raquel Sans, torna a recordar-nos que:

Amb els canvis de gestió de les llistes d’espera anunciats avui, l’Assun, teòricament -com els dèiem- hauria de rebre atenció immediatament. Ho acabem de veure en el vídeo explicatiu de fa només uns segons

3.- La notícia pròpiament sobre l’augment de les llistes d’espera en operacions quirúrgiques es completa amb les garanties del departament de Salut respecte a l’atenció de les malalties de risc (cardíaques i oncològiques) dins dels terminis de seguretat i ens expliquen que el temps d’espera per operacions en malalts de càncer a mes de juny de 2011 han estat en general menors als esmentats terminis de seguretat. És clar que no ens diuen quines han estat les dades reals a finals d’aquest estiu; això sí, reconeixen que:

(…) són terminis que, probablement, s’hauran allargat més durant aquest estiu perquè s’ha reduït l’activitat als quiròfans més de l’habitual

O traduint els eufemismes emprats per la Raquel Sans:

(…) són terminis que, segur, s’hauran allargat més durant aquest estiu per les mesures del departament de Salut que han obligat a tancar nombrosos quiròfans

Aleshores, sense cap tall en la informació, el Telenotícies aborda l’altra notícia important de la jornada en matèria sanitària: la represa de les negociacions entre Institut Català de la Salut i sindicats i les noves protestes dels professionals mèdics. Total de la informació: 27 segons (minuts 05:13 a 05:40). A dreta llei, aplicant criteris de rabiosa actualitat, aquesta hagués hagut d’aparèixer com a informació principal i hagués hagut de merèixer un tractament més extens. En canvi, tot i que ja havia estat a bastament tractada en l’edició del migdia del propi Telenotícies, la notícia sobre les mesures adoptades per Salut en relació a les llistes d’espera és la que es considera primordial tant en ordre d’emissió com en durada (recordem, 3 minuts, 49 segons).

A banda de l’implícit significat de la relegació del conflicte sanitari a un apartat residual del Telenotícies, cal no perdre detall de com està explicada la notícia.

Per començar, la informació és de les que en televisió podem qualificar de baixa intensitat: consisteix en l’emissió d’imatges de les protestes explicades per una veu en off -en directe, des del plató- del propi conductor.

Si ens centrem en les imatges, veurem que la concentració dels professionals mèdics davant la seu de l’Institut Català de la Salut ha estat filmada des d’una posició molt llunyana de la porta principal, lloc on es van produir diverses escenes de tensió i certa violència entre Mossos d’Esquadra i manifestants. La resta de les imatges descriuen una marxa tranquil·la i pacífica dels manifestants per la Gran Via de les Corts Catalanes. Com és lògic, cap personalització de la protesta, cap tall de veu de representants sindicals.

I el que no té cap mena de desperdici és el redactat que acompanya les imatges insulses de la protesta i que Ramon Pellicer -talment com un lloro- llegeix des de plató. Us en faig aquí sota la transcripció literal del redactat tal i com ha estat verbalitzat pel veterà periodista de TV3 (us torno deixar aquí l’enllaç al Telenotícies perquè l’escolteu amb atenció; recordeu, minuts 05:13 a 05:40):

Metges i infermeres s’han tornat a manifestar, demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut les retallades que hi ha sobre la taula si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal 1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys

Els sindicats afirmen que només afectaran una baixada de sou si per escrit tenen confirmació que no hi haurà acomiadaments

Després de dues hores la reunió ha acabat sense acord

Fixeu-vos en el primer paràgraf, que és on apareixen totes les dades substancials de la notícia. En Pellicer recorda aquella cèlebre locució del no menys cèlebre Alfredo Urdaci en temps de la TVE d’Aznar, quan el periodista va haver de llegir una sentència contrària a Radio Televisión Española i favorable al sindicat Comissions Obreres (a qui ell es va referir com a C.C.O.O.).

En aquest cas, la tècnica que empra el periodista de TV3 per locutar el primer i transcendent paràgraf és eliminar els signes de puntuació tant com li ha estat possible, de manera que:

  1. on hauria d’haver-hi hagut un punt i seguit, existeix una subtil inflexió de veu que generosament he traduït com una coma (“Metges i infermeres s’han tornat a manifestar,…”)
  2. on hauria d’haver-hi hagut un altre punt i seguit, no hi ha cap signe de puntuació (rere el mot ‘Salut’ en la frase “demanen als sindicats que no negociïn amb l’Institut Català de la Salut”)
  3. també desapareix la pausa imprescindible en locució radiofònica o televisiva entre dues frases condicionades: entre la frase causal: “si els 40.000 treballadors de l’ICS no accepten reduir-se la paga extra de Nadal” i la seva conseqüència: “1.500 interins deixaran de treballar durant tres mesos, o 6.000 treballaran una quarta part menys”

En resum, un paràgraf absolutament inintel·ligible que, altre cop, no és producte de la casualitat ni de la incompetència (el senyor Ramon Pellicer coneix amb escreix la teoria de la locució radiofònica, que ha transmès a no pocs alumnes de la UAB). L’embarbussament és del tot intencionat, i busca minimitzar encara més una informació que, ja de per sí, ha merescut un tractament visual molt pobre.

Per acabar de confirmar aquestes subtils manipulacions televisives dirigides totes elles a allunyar l’audiència de la percepció de permanent conflicte en el món sanitari, podeu fer un cop d’ull a l’edició del vespre de L’Informatiu de TVE Catalunya, els serveis informatius de la qual segueixen unes directrius -en espera de l’inevitable canvi de “règim” a nivell estatal- del tot divergents amb les de la cadena catalana.

Veureu que, a parer de TVE Catalunya, la notícia principal ha de ser la més actual (les protestes del col·lectiu sanitari), i com a conseqüència, la informació mereix un tractament molt més extens (3 minuts, 12 segons: del 01:52 al 04:14). A més, aquí sí que apareixen reflectides les escenes de tensió que es van produir a les portes de l’ICS, escenes que, per a centenars de milers de catalans seguidors dels Telenotícies, mai no s’han arribat a produir. I també, aquí sí que la massa informe de manifestants que vèiem a TV3 adquireix una configuració més personalitzada, gràcies als dos talls de veu de sengles sindicalistes.

Notícia sobre la detenció de bloquejadors del Parlament

L’altra informació destacada del dia amb rerefons de conflictivitat social és la que es referia a la detenció de quatre de les vint-i-dues persones identificades per la policia com a agressors de diputats del Parlament de Catalunya en l’intent de bloqueig d’aquesta institució el passat 15 de juny.

A TV3 li donen caràcter preeminent a la notícia, com demostra el fet que obre bloc informatiu. Això sí, per tal d’evitar la conjunció de massa informacions amb evidents i perilloses derivades cap al conflicte social, separen el problema sanitari i l’afer dels ‘indignats’ amb més de 10 minuts d’emissió de notícies de caire ben divers. Com és lògic d’imaginar, els serveis informatius de TVE Catalunya utilitzen l’estratègia oposada a L’Informatiu: no només no separen aquestes dues informacions sinó que a més n’hi afegeixen una altra entremig que també mostra malestar professional contra les retallades, en aquest cas a la universitat.

Tornant al Telenotícies, el bloc dedicat als afers del Parlament s’inicia al minut 16:38 i finalitza al minut 18:13. Total, 1 minut 35 segons d’una informació que consta de:

  1. unes primeres imatges de la posada en llibertat dels quatre joves després d’haver-los pres declaració
  2. un recordatori dels fragments més violents i clarament inculpatoris del bloqueig del Parlament
  3. unes declaracions de l’advocat dels joves en què afirma que les detencions tenen finalitat “d’escarni públic” i que persegueixen “enviar un missatge de contundència”, immediatament contrarestades pel propi conseller d’Interior, Felip Puig, amb la reducció a motivacions de justícia i seguretat
  4. i unes darreres imatges -altre cop en posició residual- de la informació més novedosa: les protestes dels ‘indignats’ a la plaça de Catalunya contra aquestes detencions (tot i que es recull el posicionament oficial del moviment, tampoc aquí no existeix cap personalització de la protesta ni es dóna veu a cap dels seus participants)

Per cert, ni en el Telenotícies de TV3 ni tampoc a L’Informatiu de TVE Catalunya no hi trobem ni una sola referència al fet que les detencions dels ‘indignats’ que van participar en els fets del Parlament són el resultat de la tramitació de la denúncia interposada pel grup Manos Limpias (tan sols BTV, en el seu informatiu vespre d’aquell dia, i diversos mitjans escrits alternatius, com explica Media.cat, es fan ressò d’aquest fet).

Però a banda del propi tractament d’aquesta informació, subtilment dirigida a combregar amb les tesis del departament d’Interior, el que aquí acaba de confirmar l’oberta connivència dels actuals serveis informatius de la televisió pública catalana amb els responsables governamentals del nostre país, és la notícia que s’emet just a continuació de la dels ‘indignats’ detinguts.

I aquesta informació no és cap altra que un detallat i triomfant relat d’una nova i exitosa operació policial; en aquest cas, el dispositiu de prevenció de robatoris al metro de Barcelona, dut a terme durant l’estiu per Mossos d’Esquadra i Guàrdia Urbana, i que hi ha permès reduir el nombre de furts.

Com en el cas de les protestes del col·lectiu mèdic davant l’Institut Català de la Salut, també aquí s’opta per l’emissió d’unes imatges del dispositiu policial al metro de Barcelona acompanyades de la veu en off en directe del propi Ramon Pellicer. La gran diferència entre una i altra és que, aquí sí, el veterà periodista de TV3 trasllada al seu exercici professional el seu bast coneixement en matèria de locució: aquí no hi trobem precipitació, respirem com toca gràcies a les pauses escaients, i sobretot s’ens enfatitza responsablement i convenient les dades més significatives de la informació.

I com a darrer apunt, destacar que en L’Informatiu de TVE Catalunya el bloc de conflictes socials (retallades a la sanitat més llistes d’espera, retallades a la universitat i ‘indignats’ detinguts), que finalitza al minut 07:40, queda del tot separat de la notícia de l’èxit policial al metro de Barcelona, que s’inicia al minut 16:40.

Aquest darrer detall de la tàctica informativa de l’ens estatal a Catalunya ens corrobora la transcendència de l’elaboració de l’escaleta d’un informatiu i ens confirma -per oposició- que els serveis informatius de TV3 han optat, ja definitivament, per fer seves les recomanacions o -com en dèiem?- subtils directrius que el conseller Felip Puig va adreçar oportunament al col·lectiu periodístic i que recollíem a l’inici d’aquest post.

No deixa de ser curiós que l’absència de neutralitat que Puig pregava als periodistes sigui recollida pels periodistes de TV3 en sentit totalment oposat als interessos dels propis professionals de la cadena televisiva de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, un col·lectiu professional que -recordem-ho- es troba en una situació similar a la dels treballadors públics de la sanitat o de l’ensenyament, és a dir, gaudint d’un meravellós dia a dia farcit de retallades de plantilla i salarials.

Periodisme independent?

A partir de la publicació de les darreres dades de l’Estudi General de Mitjans, que corroboren el lideratge d’El matí de Catalunya Ràdio en el panorama radiofònic català amb 440.000 oients diaris (Antoni Bassas va deixar-ne la direcció fa tres anys amb un total de 412.000 oients), Manel Fuentes va aprofitar la seva portada d’ahir, 30 de juny, per fer una defensa aferrissada de la independència en l’exercici del periodisme en un any que, segons el popular periodista, ha estat especialment dur per les pressions que de forma continuada ha anat rebent l’equip del programa.

La inqüestionable força que li proporciona les fabuloses dades de l’EGM, ha permès Fuentes fer una crítica encesa dels habituals intents de control dels mitjans públics del nostre país. L’editorial del programa d’ahir és una clara demostració de força d’un col·lectiu professional que ha vist reconeguda per part de la ciutadania una tasca periodística que sembla haver estat en constant discussió aquesta darrera temporada. No cal ser gaire perspicaços per deduir que el to crític amb l’establishment que el periodista ha emprat en vàries ocasions i el nou color polític a nivell nacional no li hauran estat senzills companys de viatge. Aquesta portada del programa desprèn orgull professional. Però sona també a possible acomiadament?:

Té molt de mèrit que El matí de Catalunya Ràdio assoleixi aquests resultats històrics perquè ha estat un any duríssim. L’equip del programa s’ha sentit sol moltes vegades aquesta temporada. Hi ha qui ha volgut enredar, qüestionar la nostra feina i el nostre èxit. I per això avui és un dia per estar junts, per estar orgullosos de treballar plegats per vosaltres (…) Hi ha gent que ens ha demostrat que ens estima, però també gent amb responsibilitat que ens ha demostrat que no ens estima gaire. Veurem què passarà a partir d’ara i sincerament espero que la cosa millori; no és gaire difícil, però cal corregir coses i prendre decisions. Estem molt orgullosos del que hem fet i això ja quedarà per sempre

Un període convuls com el que estem vivint amplia de manera significativa la de per sí àmplia gamma de grisos que presenta la complexa societat actual. Per això, especialment ara, davant la diversitat de moviments de fitxa, davant la indiscutible separació -i sovint enfrontament- entre poders i poble, el periodisme ha d’erigir-se com a garant de la visualització d’aquesta lluita, no com a mecanisme de transmissió d’una fictícia estabilitat. Aquest deure vers la ciutadania és el que reclama Fuentes per als que exerceixen aquesta professió:

Per ser independent, cal rigor, honestedat, esforç i valentia… I al periodisme hi ha independència? Hi ha a qui li agrada queixar-se en petit comitè que determinades coses no es poden dir pels suposats interessos de l’empresa, quan la realitat és que ni ho intenten. A Rúsia o a la Xina quan dius el que no agrada et maten, però aquí què és el màxim que et pot passar? Perdre la feina? És assumible. Sempre hi haurà un mitjà que en algun moment apostarà pel periodisme lliure. Ens debem al ciutadà, i sent conscients que la veritat absoluta no existeix i la objectivitat tampoc, el que hem de mirar de ser és honestos sempre i no amagar-nos

Honestedat, rigor, independència. Mots, tots ells, utilitzats tantes vegades pels mitjans de comunicació -sovint, amb fins autopropagandístics- que han acabat perdent el seu significat essencial. Hi ha qui creu que, tot i que amb dificultat, el periodisme honest encara gaudeix de cert marge d’acció en els grans mitjans de comunicació; seria el cas de Bru Rovira, veterà periodista que va abandonar La Vanguardia fa un parell d’anys però que s’ha reenganxat al món de la comunicació massiva amb col·laboracions al diari Ara. D’altres, en canvi, consideren que l’exercici periodístic independent és ja simplement impossible en el format tradicional; com Javier Bauluz, fotoperiodista reconegut i premi Pulitzer l’any 1995, el qual va crear el seu propi projecte professional l’any 2010, Periodismo Humano.

Manel Fuentes carrega amb força -sense anomenar-los- contra els fils que es mouen i que volen incidir en el treball diari dels professionals de la informació, aquests fils invisibles però dels quals no ens ha de ser difícil deduir-ne la procedència. Però més important encara, en l’editorial esmentat Fuentes carrega contra la inacció, contra el conformisme, en definitiva, contra l’autocensura que practiquen de manera molt majoritària els periodistes que treballen per a les empreses -públiques o privades- de comunicació.

I si hi ha hagut un fenomen que ha mostrat de manera clara i sobretot continuada les estretes vinculacions entre mitjans i poders, aquest ha estat el moviment 15-M. Des del seu inici, els mitjans de comunicació s’han trobat navegant -molts cops sense rumb- en un oceà que transcendia els tradicionals mecanismes d’obtenció i difusió de la informació, no només perquè les aigües dels ‘indignats’ ja canalitzaven de manera autònoma el contingut informatiu sinó també perquè la dinàmica específica del propi moviment ha acabat despullant unes empreses periodístiques molt poc avesades a atendre imputs no llençats pels poderosos gabinets de comunicació.

Curiosament, o no, material altament informatiu i profunda autoreflexió professional han coincidit el dia 30 de juny. I és que poques hores abans que els oients de Catalunya Ràdio es despertessin amb el potent i crític editorial de Manel Fuentes, els darrers ocupants de la plaça de Catalunya eren definitivament desallotjats pels Mossos i la Guàrdia Urbana de Barcelona. Tot i que en un assemblea anterior ja s’havia decidit l’abandonament de l’acampada i que, per tant, el moviment 15-M s’havia desmarcat dels possibles resistents a la plaça, era lògica l’atenció mediàtica del desenllaç de 45 dies d’ocupació d’un emblemàtic espai públic de la ciutat.

Pluralitat versus missatge únic

Però com ho van veure les teles públiques?

Per lògica de major proximitat, el tractament de BTV va ser molt més ampli que el de les altres televisions públiques del país. Els serveis informatius de la cadena li van dedicar gairebé 9 minuts del seu BTV Notícies Migdia (del 8:16 al 16:58). Aquest tractament en profunditat va consistir en una conexió en directe amb una unitat mòbil present a la plaça, en un vídeo-crònica del desallotjament pacífic de la matinada, en talls de veu de paradistes i visitants habituals de la plaça crítics amb l’ocupació i en declaracions sobre l’operatiu policial per part del director general de la policia catalana, Manel Prat, de la regidora de seguretat de l’Ajuntament, Assumpta Escarp, així com del proper alcalde de la ciutat, Xavier Trias, i del president del Grup municipal popular a l’Ajuntament, Alberto Fernández Díaz.

És especialment destacable en el cas de BTV el fet que no es limités a una simple narració dels fets més actuals. Atesa la transcendència que ha adquirit el moviment 15-M i a l’especial simbologia de la plaça Catalunya com a nucli central de les seves reivindicacions, els serveis informatius de la cadena van incloure-hi un reportatge de més de dos minuts de durada amb un repàs exhaustiu del que hi ha anat succeint des de l’inici de l’acampada fins a la definitiva desocupació, inclòs evidentment l’intent fallit de desallotjament del 27 de maig.

Tot i la seva vocació eminentment nacional, es pot qualificar la durada del tractament informatiu de l’esdeveniment a TV3 com a notable: hi va dedicar més de 4 minuts del seu Telenotícies Migdia (del 18:39 a 22:48). Com en el cas de la televisió pública barcelonina, la cadena catalana va connectar en directe amb la plaça de Catalunya, va emetre un vídeo amb la crònica del desallotjament, un altre amb la crònica de les operacions de neteja del matí i, com a declaracions institucionals, va oferir en primer lloc la del responsable de la policia catalana, Manel Prat, i finalment -com a tancament de l’espai dedicat al tema- les paraules del president de la Generalitat, Artur Mas. Al contrari que a BTV, però, cap vídeo explicatiu dels interessants -i altament mediàtics- esdeveniments que s’han esdevingut a la plaça Catalunya durant quaranta-cinc dies consecutius.

En el cas de TVE a Catalunya, donat que l’edició del migdia del seu informatiu no ha estat penjada en la seva pàgina web, faig esment del tractament que va merèixer el desallotjament en L’Informatiu Vespre d’ahir, 30 de juny, sabent que la comparativa entre les tres televisions públiques del país queda força desvirtuada per aquest motiu. Els serveis informatius de TVE a Catalunya dediquen poc més de 2 minuts al desenllaç de l’ocupació de la plaça Catalunya (del minut 8:25 al 10:36). Integren aquests 2 minuts el vídeo del desallotjament de la matinada, el de l’operatiu de neteja del matí i es recull com a única declaració institucional les paraules de l’esmentat director general de la policia. Tot i que tampoc no hi ha cap repàs històric de l’acampada a la plaça, aquesta és la única cadena pública que dóna veu a dos dels integrants del moviment 15-M.

Essent conscients que l’enfocament local de BTV afavoreix un anàlisi més profund d’un tema com aquest, podem extreure, però, alguna conclusió interessant de la visió comparativa del tractament de les tres cadenes públiques catalanes que, a més, lliga de manera clara amb la crida de Manel Fuentes a favor de la independència en el periodisme a què feia referència al principi del post.

Deia a l’inici que un període convuls amb la conseqüent lògica dialèctica entre diversos fronts necessita d’un periodisme reflector d’aquesta lluita. Deia també que el 15-M ha estat -i és- reflex d’aquest trasbals social, econòmic i polític que estem vivint. Tant en el cas de BTV com en el de TVE a Catalunya (repeteixo, tenint ben en compte les diferents respectives vocacions) el tractament del restabliment de la “normalitat” a la plaça Catalunya ha estat en general força plural en ambdós casos.

Per bé que, és cert, totes les intervencions de ciutadans que apareixen en la informació de BTV són molt crítiques amb l’ocupació de la plaça, com ja s’ha dit abans la televisió local de Barcelona dedica, però, un ampli reportatge històric a la relació entre l’ocupació de l’espai públic i les revindicacions polítiques i socials del moviment dels ‘indignats’. I més enllà de recollir, per lògica, les paraules del cap de l’operació policial de desallotjament (com han fet les altres cadenes), BTV hi inclou les declaracions de la cap de seguretat de l’Ajuntament en funcions (PSC), del futur alcalde (CiU) i del president de l’altre gran grup municipal al consistori (PP). En resum, un tractament eminentment plural de la informació.

En el cas de TVE a Catalunya, tot i la curta durada de la informació dedicada al final de l’ocupació i l’enfocament força distant de l’ofert per BTV, podem qualificar també com a plural el seu tractament periodístic. En aquest cas, TVE opta per una visió menys institucional (l’únic càrrec polític que hi apareix és el reponsable de la policia catalana) i, a banda de proporcionar els videos imprescindibles dels operatius policial i de neteja, opta per recollir les paraules de dos membres del moviment dels ‘indignats’.

El cas a part és el de la televisió nacional de Catalunya. Si heu anat seguint aquest blog, haureu estat testimonis de la deriva partidista que han anat protagonitzant els serveis informatius de TV3 darrerament. Ja he dit abans que en el Telenotícies Migdia d’ahir l’apartat dedicat al desallotjament de la plaça Catalunya té caràcter preeminent: quatre minuts d’informació no són poca cosa en uns informatius televisius que com deia Iñaki Gabilondo tendeixen cada cop més a proporcionar informacions de no més de 35 segons (veure Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”).

El problema és la línia seguida per la cadena en la difusió de la informació. Perquè si en el cas de BTV o de TVE Catalunya parlàvem de dues aproximacions diferents a un periodisme plural (evidentment, de manera més fidel en el cas de BTV), a TV3 només s’hi ofereix un sol relat i des d’una sola perspectiva. Per a la cadena pública principal d’aquest país, l’esdeveniment d’ahir és tan sols matèria informativa des del punt de vista de la delinqüència, de la degradació de l’espai públic i, tot i que s’esmenta el desmarcatge del moviment 15-M vers els darrers acampats, en cap moment no es fa una visió retrospectiva del que han estat quaranta-cinc interessants dies des del punt de vista informatiu.

I no tan sols això, tot i que la conductora del TN fa referència a la sol·licitud de desallotjar-ne els últims ocupants per part de l’alcalde en funcions de Barcelona, Jordi Hereu, les úniques declaracions institucionals que hi apareixen són les del cap de la policia i les del propi president de la Generalitat de Catalunya. Cal que ens fixem bé en les paraules d’Artur Mas, perquè no tenen desperdici i contenen una càrrega de missatge brutal:

Felicitar en aquest sentit al departament d’interior que ha fet la feina que havia de fer; sabeu que ha estat a petició de l’Ajuntament, perquè no podia ser d’altra manera. (…) A mi m’agradaria fer entendre que encara que hi hagi gent, doncs, que pugui estar molesta amb algunes coses, gent que pugui estar confosa, gent que pugui estar desconcertada, fins i tot gent que pugui estar desesperançada, encara que això passi, la manera no és que uns quants ocupin l’espai de tots

Amb aquestes paraules del president Mas es tanca el bloc dedicat al desallotjament. És a dir, quina és la idea que clou el bloc? En primer lloc, s’afegeix un nou granet de sorra en la darrerament constant reparació mediàtica de la malmesa imatge dels cossos policials des de l’intent frustrat de desallotjament del 27 de maig. I, com a colofó, es fa partícep a l’opinió pública d’un missatge que no admet discussió: que per molt que hi hagi raons de pes en les reivindicacions de la ciutadania, l’ocupació de l’espai públic simplement no es pot permetre. Total, 30 segons (dels poc més de 4 minuts del bloc) de missatge clar, rotund i culminant provinent de les més altes instàncies del nostre país.

I la guinda, el fet que corrobora la deriva de TV3 cap a un tarannà que li havia estat propi en èpoques llunyanes, és l’enllaç de la notícia del desallotjament amb la següent informació, que no és cap altra que la crònica de la primera visita oficial d’Artur Mas, la primera figura de Catalunya, al símbol per excel·lència de la catalanitat, és a dir, l’abadia de Montserrat. Especialment significatiu és el fet que el vídeo de les paraules del president sobre el desallotjament (declaracions fetes des de Montserrat) i el vídeo amb què s’inicia la informació sobre la visita pròpiament s’enllacen sense pas previ a plató, per mitjà d’un fos de les dues imatges com a transició. I no només això. ¿Quina és la imatge inicial de la notícia sobre la visita a Montserrat?: un pla general del petó de l’abat a la Moreneta i un primer pla del petó del president a la verge de tots els catalans.

Dos models a la CCMA?

Essent testimonis de l’intens i exitós treball de fons que s’està duent a terme a TV3 per tal de garantir la difusió del missatge institucional i, alhora, ofegar poc a poc les veus discordants, encara hem de valorar més intensament les paraules llençades per Manel Fuentes en el seu programa d’ahir i fer-nos una idea concisa de la mena de dificultats que s’ha anat trobant en la darrera temporada. Recordem que Fuentes parlava de periodisme independent, valent i de veritable servei al ciutadà (no pas al poder), parlava d’honestedat i rigor professional.

Costa de trobar cap d’aquestes imprescindibles virtuts de l’exercici professional de la informació en la cobertura que ahir va fer Televisió de Catalunya de les dues notícies esmentades. Com sempre, rere un treball amb la qualitat que caracteritza els serveis informatius de la cadena, s’hi amaga una subtil però contundent voluntat de fer quallar el missatge únic, un missatge que prové d’on prové i que aconsegueix de veure la llum pública gràcies al cap cot d’aquells que, en canvi, haurien de garantir la visualització de la pluralitat, especialment en una cadena pública.

Deia també el propi Fuentes que no hem de cercar l’objectivitat absoluta en la informació perquè tampoc no existeix la veritat absoluta. Gabilondo, per la seva banda, ens parlava de l’absència del necessari matís i Josep Cuní admetia que el periodisme actual està “massa empeltat del joc polític”. Atorguem al moviment dels ‘indignats’ el mèrit d’haver trasbalsat els fonaments sobre els que se sustenta la nostra democràcia representativa. Però en canvi, hem oblidat de reconèixer-los un fet absolutament cabdal: que, en certa manera, han aconseguit de dur a terme una labor que en principi haurien d’executar els mitjans de comunicació, és a dir, la de limitar els excessos del poder, de relativitzar els seus missatges i d’aportar pluralitat i divergència allà on tan sols sembla existir unitat i estabilitat.

El poder polític mourà fitxa sens dubte a partir d’ara. Ja ho està fent, potser sense massa publicitat, però sense descans. Hi haurà concessions, es reiniciaran projectes de millora de la democràcia representativa que havien quedat en l’oblit (qui els ho recordava?). Però i els mitjans? ¿Hauran après alguna cosa més enllà del fet d’haver estat superats en molts moments per la immediatesa i la multidireccionalitat de les xarxes socials? ¿Se n’haurà adonat el quart poder que uns ‘ningú’ els ha posat un mirall tot just al davant i els ha suplantat en la important tasca controladora del poder? Ja ho veurem.

Hores d’ara, en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals hem pogut veure dos exemples oposats: el de la lluita per la independència periodística a El matí de Catalunya Ràdio i la submissió de la informació als dictats del poder al Telenotícies. El nas em diu que ben aviat deixarà d’haver divergència en el cor de l’empresa pública nacional de comunicació.

Contrareforma

Res no fa més sòlida la pertinença a un majoritari grup de correcció en fons i forma que l’existència d’un desqualificable grupúscul d’outsiders. Res no fa més indiscutiblement positiva una discutible realitat majoritària que l’existència d’una realitat minoritària discutidora que empra mètodes discutibles.

Quan es donen aquestes circumstàncies, els grisos desapareixen. D’una banda, el gran grup, el del seny, el de l’ordre, el dels rectes i centrats, en definitiva, els “tots”. De l’altra, el grupúscul, el de la rauxa, el de l’extrema radicalitat, en resum, els “ningú”. I entremig, no res, cap atenuant, cap matís, cap vas conductor entre ambdues indiscutibles realitats.

Quan es donen aquestes circumstàncies, quan de sobte se’ns fa visible la presència d’una “línia roja” perquè algú l’ha traspassada, es posa en marxa tota la maquinària necessària per tornar a cimentar els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària ressituant, de retruc, el grupúscul discutidor en aquella àrea del mapa social que referma la idoneïtat de la línia predominant de manera doble: primer, atribuint buidor, és a dir, contingut zero a l’existència vital del grupúscul i, en segon lloc, per contrast, atribuint no només contingut sinó veritat absoluta als plantejaments de la realitat majoritària.

Per això, quan es donen aquestes circumstàncies, és del tot apassionant ser testimoni privilegiat del comportament de tots els actors que intervenen en el magma de la generació d’opinió pública del nostre país. La maquinària es posa en marxa i ho fa sense pal·liatius i sense rubor, perquè és ben coneixedora que, en sí, és tranmissora de veritat inqüestionable, de veritat no profanable.

El contraatac mediàtic

El 15 de juny de 2011 és, ja, una jornada gloriosa de recol·locació de les peces desendreçades, de ratificació del model dominant. Després d’un mes clavat de tremolor social que ha desfigurat els aparentment indestructibles blocs de formigó armat sobre els que s’aixeca aquest model, avui assistim a un veritable acte de contrareforma.

Mediàticament, això es tradueix amb portades amb titulars escrits en grans caràcters tipogràfics, de contingut no informatiu sinó qualificador, amb la presència d’editorials en portada -que referma la transcendència de l’esdeveniment- i amb profusió de columnistes als diaris, de tertulians a les ones, d’opinadors de tota mena i condició, d’on es desprèn una sola idea, un únic i indubtable missatge: que aquest sistema parlamentari que tenim, tot i que imperfecte, és inqüestionable i que els fets d’ahir deslegitimen les reivindicacions del grupúscul reformador.

Primer, una ullada a algunes portades ben clarificadores:

Tot seguit, un passeig pels titulars d’alguns dels articles d’opinió que avui han vist la llum pública:

Avui. Editorial: Els ‘Indignats’ que insulten la democràcia

Avui. Manuel Cuyàs: Tejero amb rastes

Avui. Vicent Sanchís: Sense interrupcions, sisplau, on sota un titular moderat el periodista hi fa aparèixer tres fets històrics d’interrupció parlamentària: la del general Pavía entrant al Congrés a cavall, la de la derogació de la vida parlamentària catalana per part de Franco i la del més recent 23-F.

El Periódico. Editorial: En defensa de la democràcia

La Vanguardia. Editorial: Ataque a la democracia en Catalunya

La Vanguardia. Artur Mas: De la indignació a la indignidad

La Vanguardia. José Antich: Aquel 15-J

La Vanguardia. Pilar Rahola: Indignados indignos

La Vanguardia. Lluís Foix: Una jornada inquietante

El País. Editorial. Cerco violento. Los grupos radicales del 15-M ejercen una coacción inadmisible sobre el Parlamento catalán

La línia de condemna al setge del Parlament i les agressions que van patir alguns parlamentaris és tan unànime en els mitjans de comunicació que ha obligat diversos intel·lectuals favorables a les peticions dels ‘indignats’ a posicionar-se contra les formes exhibides per una part dels revoltats. És el cas, en primer lloc, d’Stéphanne Hessel, que ha estat l’ideòleg indirecte del moviment. Això afirmava en la carta adreçada als seus editors espanyols:

Considero intolerable cualquier intento de paralización de las instituciones de representación democrática, así como la coacción de todo tipo ejercida contra los representantes de la voluntad popular. Eso nada tiene que ver con la resistencia pacífica ni con la legítima disidencia democrática

També el president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, ha hagut de donar explicacions públiques sobre la defensa d’un moviment que, de cop i volta, és ja minimitzat, quan no despreciat.

Des de les pàgines de Público, el diari d’abast estatal amb més simpaties pel moviment del 15-M, també els seus columnistes més combatents s’han vist obligats a inserir una condemna als actes de violència en articles que segueixen, però, essent crítics. És el cas de Violencia en el Parlament (en el exterior), on Isaac Rosa l’amaga enmig d’un discurs eminentment sarcàstic:

Estoy sobrecogido por la violencia vivida ayer en el Parlament: fue tremendo ver cómo varias decenas de diputados violentos se mostraban violentamente partidarios de aprobar unos violentos recortes que afectarán de manera violenta a todas las partidas, incluidas sanidad y educación.

Un momento, un momento. Borren el párrafo anterior, que olvidé los gritos de rigor. Empiezo otra vez, ésta es la buena: mi más rotunda condena a la actitud violenta de quienes intentaron impedir a los representantes del pueblo ejercer su función, algo inadmisible en democracia

Després dels successos d’ahir no hi ha “peròs”, no hi ha “tinguem en compte que”, no hi ha “minories no representatives”. El que des d’ahir existeix és un únic missatge possible, que és el que ha de’arrelar de manera rotunda en l’opinió pública del país: que aquest moviment que ha gaudit fins ara de gran simpatia i recolzament social és en realitat tan sols un moviment antisistema que utilitza la violència urbana com a mitjà d’expressió.

Trobem aquest missatge únic en les declaracions institucionals posteriors als incidents. Primer, de part del conseller d’interior, Felip Puig, una figura política que necessitava amb urgència una neteja completa de la seva imatge pública:

Estem davant de nous mètodes de violència urbana que sota una falsa resistència pacífica i passiva posen en dificultat la intervenció policial

I després, per part de la presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, la qual ha redirigit un moviment perillosament trasbalsador cap a aquella àrea del mapa social a què abans feia referència on només hi té cabuda el no-discurs, els no-valors i la radicalitat més execrable:

(…) Y yo creo que ayer marcó un antes y un después. Ayer hubo un punto de inflexión porque lo que ocurrió fue excepcionalmente grave y yo creo que muchísima gente que, de buena fe, hubieran apoyado o apoyaron, en su día, unos manifestantes del 15 de mayo, ayer, si quedaba alguno de ellos en esos grupos, perdieron su legitimidad y la gente, por suerte, ha respondido a la democracia y a los valores democráticos

Doncs això. Ni rastre del clàssic discurs que es repeteix quan es produeixen aldarulls en els estadis de futbol o en les celebracions a Caneletes: “aquests violents no representen al conjunt”. Aquí no. Dels milers de manifestants d’ahir potser n’hi haurà hagut ben pocs de violents -entre ells potser alguns infiltrats– però en aquest cas no només representen al conjunt dels concentrats sinó que fins i tot semblen ser l’essència del moviment en global. En el missatge únic que institucions i partits polítics i grans mitjans de comunicació estan transmetent des d’ahir queda ben clar que la democràcia (institucional) n’ha sortit vencedora i que la intolerància (el moviment 15-M) ha perdut per golejada. Punt i final.

Càlcul erroni

Així com en l’entrada anterior d’aquest blog, Vies d’aigua en el control de la informació, qualificava d’estratègicament desastrosa l’operació policial engegada pel conseller d’Interior contra els acampats de la plaça Catalunya, en aquest cas considero que la decisió dels acampats de traslladar la seva veu a les portes del Parlament de Catalunya ha estat també una errada del mateix calibre.

I no pel fet en sí. És obvi que una mostra reivindicativa pacífica com la que havien dut fins aleshores hagués estat altre cop una expressió del tot legítima i una demostració de força col·lectiva. El problema -i això ho haurien d’haver tingut en compte els acampats- és que no hi havia ni una sola possibilitat que l’acte reivindicatiu d’ahir acabés amb el triomf públic i mediàtic de les seves demandes. Ahir era simplement impossible que això succeís. Venint de l’error de càlcul majúscul dels responsables d’interior en l’intent de desallotjament de la plaça Catalunya, la repetició d’aquell desenllaç no era una eventualitat plantejable. I com que era indubtable que d’una o altra manera els diputats acabarien entrant a la cambra i que no era acceptable un nou retrat demolidor de les forces d’ordre públic, era del tot imprescindible que es cometessin -i que fossin evidents- actes de violència per part dels revoltats. No afegirem res més per no entrar en terreny pantanós.

Va haver-hi un càlcul erroni -i certa mostra de supèrbia- en el dispositiu policial ordenat el 27 de maig a la plaça Catalunya. El 15 de juny es va cometre també un evident error estratègic, aquest cop per part dels manifestants. A més, al de per sí impossible desenllaç victoriós se li ha de sumar un element que, de tan potentment simbòlic, se’ls ha tornat en contra amb una potència encara més brutal: la violència emprada ahir es va exercir als voltants de l’edifici que representa el diàleg democràtic i contra els representants -millors o pitjors- de la voluntat del poble.

Ignacio Escolar ho sintetitza perfectament a les pàgines de Público en el seu article No me representan:

(…) ayer todo el 15-M perdió fuerza por culpa de esta minoría violenta, con la que habría que poner kilómetros de distancia. Si hay alguna esperanza de que este movimiento consiga plantar cara a los abusos que está provocando la crisis no es porque 4.000 o 40.000 personas se manifiesten frente al Parlament, sino porque una gran mayoría social (entre el 66% y el 80%, según las encuestas) simpatice con sus propuestas

I és que els fonaments que sostenen la correcta realitat majoritària -com deia a l’inici- no tremolen davant l’empenta d’uns quants revoltats que sovint són etiquetats d’antisistema, de radicals, de violents. Aquests pilars han patit -i han patit més del que creiem- en el moment que per cada acampat poc etiquetable que hem vist a les places de tot arreu hi ha hagut milers de simpatitzants fora d’aquests espais de via pública autogestionats.

El futur immediat serà implacable. Implacable amb els detinguts, que pagaran pel que no s’ha pogut fer pagar al moviment durant el mes de revoltes. Implacable amb la dissidència fora dels espais de debat institucionalitzat. Igual d’implacable que una realitat que ningú no pot oblidar ni menystenir en l’actualitat: no és tan important el que ets o el que vols transmetre sinó el que sembles a ulls de la majoria.

La imatge dirigeix conductes i mou passions. Fa pocs dies pensàvem en els ‘indignats’ i se’ns apareixien assemblees multitudinàries ben conduïdes a les places i cassolades espontànies de veïns; aleshores hi vèiem aparences físiques ben diverses, rostres joves però també adults i gent d’edat avançada, i famílies senceres que col·laboraven amb l’organització de les acampades. Avui, 16 de juny, per un enorme error de càlcul, on hi vèiem diversitat i discurs ara ja només hi veiem crestes, cadenes i gossos fastigosos.

Felip Puig va menysprear fa unes setmanes el poder de les xarxes socials i el tarannà veritablement pacífic de les acampades. Ahir, els acampats van també menystenir unes eines de control que el poder domina de sempre a la perfecció. I la diferència la trobem en la desproporció de forces. Una errada descomunal pot ser rescabalada només per aquells que disposen dels instruments de correció necessaris. Les noves eines de comunicació són sens dubte unes grans aliades dels moviments socials que s’originen fora de l’espectre polític i mediàtic institucionalitzat. Alhora, però, la seva llunyania del circuit de generació d’opinió massiva els fa molt més fràgils davant de qualsevol errada comesa.

La feina ara serà ben dura per al moviment dels 15-M o dels ‘indignats’. Perquè el que han aconseguit amb suor, especialment la simpatia majoritària d’una societat igualment fatigada i ensopida, pot haver-se fet miques per un simple menysteniment d’unes conseqüències que semblaven òbvies. Netejar la imatge tacada que massivament ha arribat a totes les llars del país serà en la meva opinió una tasca ingent per als integrants d’un moviment no només interessant, sinó absolutament lògic i necessari.