No signem les informacions

Des de fa ja molt anys, els oients i teleespectadors de les principals cadenes de ràdio i televisió públiques del nostre país estem habituats a la queixa que fa efectiu el col·lectiu professional periodístic contra uns blocs d’informació electoral que els obliga a seguir l’ordre i el minutatge que estableix la Junta Electoral. Mentre que en el cas dels mitjans de RTVE la queixa es limita a un advertiment previ a l’inici del bloc de la postura contrària dels professionals de la informació, en els cas dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’avisa també l’opinió pública que, com a mesura de protesta, la tasca informativa electoral serà realitzada sense la signatura de cap dels professionals que intervenen en la seva elaboració.

Però fem d’inici una ullada al que diu la Llei Electoral espanyola, a través de la Llei Orgànica 5/1985, reformada el 28 de gener d’enguany:

La secció sisena del capítol VI sobre procediment electoral estipula quin ha de ser l’ús dels mitjans de comunicació durant la campanya electoral. En l’article 66, sobre la garantia de pluralisme polític i social, el primer punt aborda la qüestió dels mitjans públics:

El respeto al pluralismo político y social, así como a la igualdad, proporcionalidad y la neutralidad informativa en la programación de los medios de comunicación de titularidad pública en período electoral, serán garantizados por la organización de dichos medios y su control previstos en las Leyes. Las decisiones de los órganos de administración de los referidos medios en el indicado periodo electoral son recurribles ante la Junta Electoral competente de conformidad con lo previsto en el artículo anterior y según el procedimiento que la Junta Electoral Central disponga.

Fixem-nos que en el redactat es parla d’un genèric respecte al pluralisme, a la igualtat, la proporcionalitat i la neutralitat informativa i que es deixa en mans de les corporacions públiques la tasca de garantir el compliment d’aquests preceptes. És a dir, que finalment són aquestes corporacions de mitjans audiovisuals a través d’uns Consells de Govern regits per professionals de la informació proposats per les diverses formacions polítiques de les cambres parlamentàries les que interpreten el redactat de la Llei Electoral i concreten i fixen les normes que els seus mitjans hauran de seguir durant la campanya.

I és clar, com que els mots pluralisme, igualtat i neutralitat són massa abstractes com per ser mesurats i analitzats, el criteri de proporcionalitat esdevé la pedra filosofal de la garantia d’una informació equànime sobre els diversos candidats a unes eleccions que tenen representació parlamentària. En el cas concret de les eleccions municipals, el global català de nombre de regidors de cadascuna de les formacions serà traduït en un ordre concret d’emissió i en minutatge d’informació radiofònica o televisiva seguint estrictes criteris de proporcionalitat: partint de la base que a l’un l’hi toca tants minuts, a l’altre li’n tocarà tants més, etc.

El perquè de la queixa

Com se’ns explicava de manera molt acurada en el Telenotícies Migdia del 13 de maig (minut 35:03), els professionals de la informació consideren que una informació electoral elaborada a partir de l’obligatorietat de seguir un ordre i un minutatge predeterminat, per tant, sense seguir criteris periodístics, vulnera el dret a la informació que tenim tots els ciutadans del país. Els periodistes troben incomprensible l’extinció en període electoral de la confiança en la qualitat i equanimitat de la informació política que elaboren durant la resta de l’any.

La presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals justifica, però, en el mateix document de TV3 que tenen les mans lligades. Enric Marín, president de la CCMA, afirma que les directrius determinades pel Consell de Govern responen al que fixa la Llei Electoral espanyola:

El marc legal és molt tancat, i no hi ha hagut un consens polític transversal que permetés fer una aplicació una mica més flexible del que preveu el marc legal (…) El consell de Govern en aquest cas tenia un marge zero (…) No ha pogut fer altra cosa que aplicar de forma mecànica el que preveu la reforma de la Llei Orgànica de Regulació de les eleccions

En canvi, per a Neus Bonet, vice-degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, entitat que junt amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) lluita des de fa anys per la desaparició d’aquestes mesures imposades, afirma que l’actual marc legal permet més flexibilitat de la que les corporacions de mitjans públics estan aplicant:

La llei el que diu és que hi ha d’haver un equilibri en relació als resultats electorals obtinguts als últims comicis, però en cap cas parla d’una proporcionalitat estricta pura i dura (…) Els periodistes creiem que es guanyen eleccions gestionant bé l’erari públic no manipulant els mitjans de comunicació; un mitjà de comunicació, un bé públic, és un bé de tothom, no un bé governamental estrictament. Llavors, hi ha molt enfrontament i sobretot el que hi ha és molta desconfiança

Segons reflecteix el reportatge emès en el Telenotícies, el Col·legi de Periodistes ha demanat formar part de la comissió encarregada d’elaborar una futura Llei Electoral catalana que hauria de fixar la manera de garantir una informació no partidista en periode electoral sense imposicions de tuteles sobre el treball purament periodístic. Us deixem els enllaços als posicionaments oficials respecte aquesta qüestió del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

La presumpta neutralitat

Aprofitant que, com hem vist, TV3 va incloure en el seu TN Migdia del passat dia 13 i de manera molt encertada un reportatge explicatiu de l’origen de la protesta del col·lectiu periodístic, he considerat oportú d’analitzar de manera comparada el tractament que es va fer aquell mateix dia de la cobertura dels dos principals partits catalans, el PSC i CiU, tant en el Telenotícies Migdia de TV3 (minut 30:00 fins al 32:45) com en L’Informatiu Migdia de TVE Catalunya (minut 11:24 al 13:46).

La hipòtesi que plantejo és que, atès que tant les corporacions de mitjans públics com els assessors de campanya dels partits polítics fixen l’ull crític en el compliment del criteri de proporcionalitat temporal que llença l’objectiva calculadora, els altres criteris que marca la Llei Electoral espanyola (igualtat i neutralitat) han d’estar per força totalment garantits.

Tractament del matí de campanya del PSC

El matí de 13 de maig, l’alcaldable a Barcelona pel PSC, Jordi Hereu, anava a primera hora als estudis de TV3 per ser entrevistat a ‘Els Matins‘ i després assistia a dos actes més: a l’Escola de Mitjans Audiovisuals i al 3cat24.cat on participava en un xat amb els usuaris connectats.

1.- Com és lògic, TV3 informa sobre els tres actes, mentre que TVE Catalunya se centra exclusivament en l’acte de l’Escola de Mitjans Audiovisuals.

2.- Durant el parlament del candidat del PSC a l’Escola de Mitjans Audiovisuals, mentre que TVE el recull sempre en pla frontal (afavoreix la sensació que Hereu es dirigeix directament a l’espectador), TV3 l’enfoca des d’una posició lleugerament lateral (afavoreix la distància de l’espectador respecte el discurs del candidat).

3.- En els talls de veu en off, Jordi Hereu apareix a TVE sempre en moviment, somrient, i conversant o dirigint-se als periodistes assistents. A TV3, en canvi, per sota de la veu en off predomina un Jordi Hereu molt més apàtic: un alcaldable assegut durant el xat al 3cat24.cat mirant la pantalla d’ordinador, un primeríssim primer pla del seu rostre mentre escolta -suposadament- Josep Cuní; i, per sobre de tot, les dues perles que ens ofereix la cadena pública catalana: presa posterior-lateral i frontal de l’alcalde a la sala de maquillatge i uns ‘eterns’ 8 segons en què contemplem un Jordi Hereu assegut a la cadira de l’entrevistat a ‘Els Matins‘ mentre va arribant el periodista Josep Cuní, a qui acaba saludant sense aixecar-se en cap moment (les imatges a maquillatge i, de manera molt especial, l’Hereu en espera i l’Hereu ‘rebaixat’ davant d’en Cuní afavoreixen de manera clara l’empetitiment de la seva figura).

4.- Els responsables de campanya del PSC volien fer arribar a l’opinió pública aquell dia dues idees bàsiques: primer, que Jordi Hereu es desmarcava totalment de la votació contrària a la petició del fons de competitivitat que van protagonitzar els diputats del PSC el dimarts anterior al Congrés; i segon, que no aniria a la manifestació del dissabte però que tenia clar que optar per Trias a Barcelona és optar per la política de les retallades. ¿Però com s’han plasmat aquestes dues idees als dos mitjans?:

– A TVE, la veu en off afirma que “Jordi Hereu es desmarca del PSC per la votació al Congrés” mentre que per TV3 “l’alcaldable del PSC no amaga el seu malestar pel que va passar dimarts al Congrés”. A TVE en destaquen un Hereu proactiu: “Hereu reivindica que Generalitat i Govern Central han d’arribar a un acord més enllà del que considera tacticismes electorals”, mentre que TV3 posa l’accent en un Hereu contradictori: “dimarts Hereu va assumir públicament la posició dels diputats dels PSC però segons ha transcendit avui, de portes endins va intentar que es desmarquessin del PSOE”.

– De les paraules directes d’Hereu sobre aquest tema, TVE n’extreu un fragment on deixa ben clara la seva posició favorable a rebre el fons de competitivitat:

(…) el que necessitem és que Catalunya obtingui aquest any el que va obtenir els altres anys, perquè ho necessita Catalunya i els meus ciutadans

mentre que TV3 en destaca la part en què el propi Hereu considera l’actitud del PSC com equivocada:

(…) I per tant en aquest sentit, o sigui, voler visualitzar diferències tàctiques en un parlament em sembla un error, també un error per part nostra

– Quant a la qüestió de les retallades, TVE hi dedica dos talls d’off més un tall de veu del propi Hereu, mentre que a TV3 només l’hi dediquen una darrera veu en off que acompanya les imatges d’Hereu xatejant. TVE ens parla de manera directa d’un Hereu responsable: “Precisament, amb l’argument de no voler barrejar electoralisme, ha justificat que demà no anirà a la manifestació contra les retallades”, però també d’un Hereu crític amb l’alcaldable de CiU: “(…) no creu que el candidat de CiU, Xavier Trias, discuteixi amb la Generalitat sobre les retallades”. TV3, en canvi, ens introdueix una frase subordinada que en dilueix la força del missatge i no se’ns diu el perquè de la decisió: “Hereu, que avui també ha participat en un xat al 3cat24.cat, no assistirà demà a la manifestació contra les retallades”. Com ja hem dit, TV3 no ens ofereix cap tall de veu del propi alcaldable en relació a les retallades, tot i que Hereu llença un potent missatge a la ciutadania que, com és lògic, troba el seu canal de difusió en TVE:

El que està a la porta darrere el 22 és una operació de desmuntatge, eh? [pausa emotiva] I nosaltres en això no hi serem.

Tractament del matí de campanya de CiU

El matí de 13 de maig, l’alcaldable a Barcelona per Convergència i Unió, Xavier Trias, feia el seu acte de campanya a les instal·lacions de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) mentre que el secretari general de la formació, Josep Antoni Duran i Lleida, acompanyava per Platja d’Aro l’alcaldable a l’Ajuntament del municipi per CiU.

1.- TV3 emet en primer lloc l’acte de campanya del candidat per Barcelona (posa l’accent de la informació sobre CiU en l’aspirant a destronar el feu socialista de la ciutat) mentre que TVE Catalunya  mostra d’inici la passejada de Duran i Lleida pel mercat de Platja d’Aro (deixant en segon terme la lluita pel triomf a la capital catalana).

2.- De manera contrària al tractament de les paraules del candidat socialista, TV3 sí que ens mostra aquí les declaracions de Xavier Trias des d’un pla mig frontal (recordem, que afavoreix l’arribada més directa del missatge a l’opinió pública). TVE també opta per un pla frontal de Trias però emprant un pla més curt, cosa que impedeix de llegir de manera íntegra cap dels logos d’ACN situats rere el candidat (l’Agència Catalana de Notícies és una empresa participada per la Corporació de Mitjans Audiovisuals de Catalunya).

3.- Durant les veus en off, Xavier Trias apareix a TV3 en continuu moviment, amb un aspecte seriós en certs moments, més somrient en d’altres i sempre dialogant. A TVE no difereix massa el seguiment del candidat tot i que potser hi predomina més una imatge menys activa i més contemplativa. Pel que fa a Duran i Lleida, tot i que aparentment tots dos mitjans en segueixen els seus moviments i les seves converses amb clients i comerciants, mentre que a TV3 en cap de les imatges que acompanyen la veu en off abandonen ni un moment la figura de Duran, a TVE va intercalant-se la visió de Duran des d’una òptica un xic més llunyana amb d’altres de l’entorn, com un càmera que el filma, o diversos productes de les parades del mercat.

4.- Pel que fa a les intencions dels responsables de campanya de Convergència i Unió, dos eren els missatges clau que aquell dia havien de fer arribar a l’opinió pública catalana: primer, el compromís del candidat de CiU a Barcelona, Xavier Trias, de crear 10.000 noves places d’escola bressol a la ciutat; i segon, que el secretari general de la formació, Duran i Lleida, es dirigiria als manifestants de l’endemà contra les retallades per tal que apuntessin la seva veu crítica contra els anteriors governants de la Generalitat. Les dues idees han estat abordades de la següent manera:

– La veu en off de TV3 ens relaciona la creació de noves escoles bressol amb el fet de convertir Barcelona en una ciutat model en el camp del coneixement: “Perquè Barcelona sigui un referent en l’àmbit del coneixement cal fer de l’educació un pilar de la política de la ciutat. Xavier Trias vol començar per crear una xarxa d’escoles bressol públiques i privades per garantir l’oferta als 50.000 infants barcelonins que hi tenen dret”. TVE ho redueix més a l’àmbit estrictament educatiu: “Trias diu que l’educació és la columna vertebral de la seva proposta de ciutat i vol acabar amb el fracàs escolar” i prefereix col·locar el principal missatge de campanya d’aquell dia (la xifra exacta de noves escoles bressol) en la darrera veu en off del reportatge i -atenció- sense parlar en cap cas de centres públics: “Trias ha promès 10.000 places d’escoles bressol concertades“.

– Quant al tractament de l’off en les imatges de Duran i Lleida, TV3 introdueix de manera directa una prèvia a les paraules del secretari general: “De la manifestació de demà a Barcelona contra les retallades n’ha parlat des de Platja d’Aro el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha enviat un missatge als manifestants” (i tot seguit apareix el tall de veu del cap de CiU). TVE, en canvi, com que no emet el tall de veu del polític demòcrata-cristià amb el missatge que vol dirigir als manifestants anti-retallades, opta per recollir el sentit del missatge en una veu en off on canvia el “Partit Socialista” a què ell fa referència per un menys concret “tripartit”: “Duran ha dit que els manifestants haurien d’acabar a les seus de les formacions polítiques que formaven part del tripartit perquè -ha dit- ells en són els responsables”.

– I en relació als talls de veu dels protagonistes, el tractament dels dos mitjans és força diferent. TV3 emet de manera íntegra i directa els dos missatges clau que els responsables de campanya de Convergència i Unió volen publicitar aquell dia. En primer lloc, la promesa electoral de Trias en el camp de l’educació amb l’afegit (més aviat demagògic) de la comparativa entre el cost de la implementació de les escoles i l’elaboració d’informes:

A part de les escoles bressol que construeixi l’Ajuntament, nosaltres volem concertar 10.000 places, 10.000 places d’escola bressol a preu públic a nivell de la ciutat de BCN. Això ve a tenir un cost aproximat de 15-18 milions d’euros l’any, més o menys el que ens gastem en informes i en coses d’aquestes tan originals

En segon lloc, el missatge llençat per Duran i Lleida sobre la no culpabilitat de la formació en la política de retallades que el Govern català està duent a terme:

A qui caldria que miressin és especialment als que han governat i molt particularment –reitero- al Partit Socialista, que és el reponsable de la situació econòmica de Catalunya, que és qui ens nega els diners a Catalunya i qui és a més qui porta l’atur a l’ADN i, per tant, en tot cas, a qui és responsable del principal problema de la societat

En la selecció dels talls de veu dels dos polítics a TVE, en canvi, s’ometen els dos inputs claus del missatge de CiU. En l’extracte de Xavier Trias no hi figura cap promesa d’acció concreta, sinó una voluntat abstracta per millorar la situació educativa a la ciutat:

Nosaltres tenim un 35% de fracàs escolar i això no es pot tolerar de cap de les maneres. I, per tant, un dels factors bàsics és la lluita precisament contra aquest fracàs escolar. Hem de ser capaços d’esmerçar gran esforç, grans esforços, per lluitar contra aquest fracàs escolar

I en el tall de Duran i Lleida, no hi ha ni rastre del missatge potent que pretenia comunicar als manifestants anti-retallades i sí, en canvi, la seva declaració d’una suposada relació directa entre socialistes i un alt nivell d’atur:

Quan els socialistes governen l’atur s’incrementa, quan nosaltres vàrem deixar la Generalitat ho vàrem deixar amb una taxa d’atur molt baixa en el nostre país, quan els socialistes han governat Catalunya, o han governat Espanya l’atur s’ha incrementat

Vulnerar el dret a la informació

Com veiem, doncs, la imposició d’un ordre d’emissió i l’establiment d’un minutatge proporcional als resultats obtinguts en les darreres municipals no impedeix les dues principals cadenes públiques del nostre país d’elaborar una informació sota criteris estrictament periodístics com es fa la resta de l’any, és a dir, obviant -també en període electoral- els altres dos grans preceptes que marca la Llei Electoral espanyola: els de neutralitat i igualtat.

Així que, des de l’òptica de l’opinió pública, des de la perspectiva del consumidor del missatge polític emès a través dels mitjans de comunicació públics, podrien aflorar vàries preguntes:

– ¿Què s’ha fet malament o què s’ha deixat de fer des dels mitjans de comunicació i des dels propis professionals de la informació quan la queixa contra els blocs electorals imposats s’ha convertit ja en una fatigosa cantarella que ens acompanya en tots els comicis i que deixa al descobert no només la desconfiança del poder polític sinó -que és pitjor- la incapacitat del col·lectiu periodístic per canviar la situació?

– ¿Per què aquesta obsessió de la classe política (i dels seus representants en les corporacions de mitjans públics) per imposar aquests estrictes -en forma- blocs electorals quan, com hem pogut comprovar en l’anterior comparativa, la contundència i efectivitat del missatge polític depèn molt més de la manera com ha estat elaborat que no pas de la seva durada?

– Veient que a la pràctica s’incompleix el precepte de neutralitat, ¿és aquesta imposició del criteri més mesurable de tots els que marca la Llei Electoral una manera de transmetre dues idees que han d’aparèixer a ulls de l’opinió pública com incorruptibles?:

1. que l’equanimitat en el tractament de la informació en període electoral en els mitjans públics estarà garantida (la cerca de pluralisme i de neutralitat política justificaria la tutela de l’Estat)
2. que l’oposició dels professionals de la informació als blocs electorals es fonamenta en la seva defensa del dret a la informació de la ciutadania (quedant, de retruc, fora de tota sospita la independència del treball periodístic elaborat la resta de l’any)

Són algunes de les qüestions que podrien emergir en relació als lligams que existeixen -en èpoques electorals i en les que no ho són- entre els poders polítics i els encarregats de fer-nos arribar la seva acció política. Perquè, al cap i a la fi, el dret a la informació de la ciutadania en un estat de dret no només es vulnera quan s’imposen des del poder polític unes pautes informatives formals estrictes durant unes eleccions. La ciutadania veu vulnerat el seu legítim dret a ser informada en el moment en què els professionals de la informació renuncien a exercir la tasca que se’ls ha confiat, en el moment en què el poder polític no troba en el dòcil periodisme els filtres que n’atenuaria el seu discurs.

Quan el periodisme predominant en els grans mitjans és el de la transcripció literal -o quasi- de les notes de premsa dels principals poders polítics, el periodisme de declaracions enfront del d’accions i el periodisme que accepta regularment les aberrants rodes de premsa sense preguntes, el que rebem en format informatiu no és més que un fons més propi de la seva cosina-germana en comunicació: la publicitat.

30 minuts de promoció

Ja havíem esmentat en una altra entrada d’aquest blog que la línia que separa el contingut informatiu del contingut publicitari és cada cop més fina en el mitjà televisiu (veure Publicitem-nos als informatius). Afirmàvem en aquell moment que la desvergonya publicitària en els espais d’informació de les cadenes privades va poc a poc encomanant unes cadenes públiques que es debaten per competir en la jungla de caçadors d’audiències sense perdre en excés la seva essència de servei a la comunitat.

Per això, quan fa una setmana TV3 va anunciar que el 30 minuts del 8 de maig aniria dedicat a la nova escena musical catalana, era obvi que no es podia deixar d’analitzar-ne el tractament. Estem parlant d’un programa informatiu de referència de TV3, d’un espai que va néixer l’any 1984, pràcticament amb la cadena, i que no ha abandonat l’horari de prime time des d’aleshores. 30 minuts ha abocat, és cert, alguns reportatges frívols i de més fàcil digestió, però en general ens ha ofert històricament reportatges d’actualitat tant domèstics com d’arreu del món caracteritzats per rigorosos anàlisis en profunditat de conflictes polítics i de realitats socials i econòmiques difícils, sovint doloroses.

La nova onada indie

Som uns privilegiats, totalment, i en som conscients, perquè tots venim d’altres grups i d’altres experiències i sabem que costa molt, i sabem que hi ha gent molt més bona que nosaltres i que ara mateix no pot gaudir d’això

Són les paraules de Joan Enric Barceló, veu i guitarra d’Els Amics de les Arts, què obren el reportatge Les 4 nits emès ahir a la nit dins d’un 30 Minuts que pretenia abordar la nova escena pop catalana centrant el focus en quatre de les bandes que més èxit i bones crítiques estan rebent darrerament: els Manel, els Mishima, els Antònia Font i els ja esmentats Els Amics de les Arts.

Com el seu propi títol descriu, ‘Les 4 nits’ relata la prèvia, el durant i el post de quatre concerts oferts en diverses sales de dins i fora de la geografia catalana per sengles quatre grups. En un viatge d’aproximadament tres mesos, el reportatge ens porta des de l’espectacle d’Els Amics de les Arts al Palau de la Música del 7 de febrer fins al darrer dels tres concerts que els Antònia Font van oferir al Casino l’Aliança del Poble Nou el 30 d’abril, passant pels Mishima -també al Palau de la Música- el 6 de març i la participació dels Manel el 15 d’abril en el festival sevillà de música independent South Pop.

Estem parlant d’un reportatge de gran qualitat, cuidat en la forma fins al mínim detall, amb un tractament de la imatge modern i suggerent, amb entrevistes a diversos membres de les bandes, talls de veu de públic assistent, i amb la participació de personatges relacionats amb l’escena catalana, com el periodista musical -ara mànager- Albert Puig o l’històric Jaume Sisa. ‘Les 4 nits’ ens apropen a unes suposadament fidedignes reunions preparatòries de concerts, a sessions fotogràfiques, a les petites negociacions amb organitzadors de festivals o a xerrades entre banda i management. En global, perfecte, rodó, sense fisures.

Tan perfecte, tan rodó, tan mancat de fisures que el reportatge resulta un veritable i complet vídeo promocional de les quatre bandes que hi apareixen. Però quina ha estat l’excusa informativa del 30 minuts d’aquesta setmana? Aparentment, que aquests quatre grups musicals són la punta de l’iceberg d’un fenomen indie en auge dins el panorama de la música interpretada en català, fenomen que sembla agafar el relleu d’aquella altra ‘realitat’ anomenada rock català que en el seu moment va ser esbombada a tort i a dret en els mitjans públics del nostre país.

Però aquest és un fenomen diferent, i així ha de quedar ben reflectit a la pantalla. Hem deixat enrere un estil musical més popular, uns sons més elèctrics i bruts i unes masses cridaneres per endinsar-nos en un món musical delicat i ple de sensibilitat d’uns creadors que, segons explica en el reportatge el veterà periodista musical Jordi Turtós, són el reflex d’una generació que ha nascut i crescut en democràcia i que ha gaudit de moltes més oportunitats educatives i d’accés a la cultura que els seus progenitors. Segons Turtós, aquest que segueix és el background que comparteixen tots i cadascun d’aquests músics:

Ells són fills de Xesco Boix; ells han escoltat Xesco Boix a les escoles; són fills de cumbaiàs, d’una generació progre dels anys 70. Els seus pares són gent que han fet tot el possible perquè tinguessin una educació musical; els han portat a escoles -per fi tenim escoles: està l’Esmuc, el Taller de Músics, l’Aula de Música Moderna i Jazz-. Són xavals que han tingut més facilitats d’educació que d’altres generacions anteriors

I és ben bé així. Gustos musicals a banda, si hi ha una cosa que qualsevol d’aquests grups atresora de manera indubtable és coneixement i qualitat. Lletres treballades i unes composicions musicals minuciosament elaborades -amb especial menció pels cors- conformen un producte compacte que, a més, es beneficia d’un treball de gravació i de producció d’altíssim nivell.

L’excusa informativa

En una conferència al voltant dels mitjans de comunicació que organitzava la Fundació Alfons Comín el passat 29 de març, el prestigiós periodista Bru Rovira recordava com bullien les àrees de cultura en les redaccions dels diaris als anys 70, com els periodistes culturals debatien a fons sobre la conveniència de difondre una o altra proposta seguint exclusivament criteris de novetat i interès des de l’òptica del propi professional de la informació. Segons Rovira, l’àrea de cultura i espectacles dels mitjans de comunicació actuals està, com ho estan també la resta de seccions, segrestada pel comerç:

El debat entre la part dels continguts i la de l’audiència l’està guanyant clarament la darrera. Ara, abans d’informar sobre un producte cultural, es mira la quantitat de llibres o de discos venuts

Traduint les paraules de Bru Rovira: risc zero en la difusió de propostes culturals per part dels mitjans de comunicació. O dit d’una altra manera, els grans mitjans parlen de la mena de cultura que les grans oficines de màrqueting volen fer visible en els grans mitjans. És per això que durant una temporada de duració determinada, els consumidors del producte escopit pels mèdia tenim el gust de ser protagonistes passius -no sense fatiga- d’una mena de dejà vu mediàtic, en què veiem les mateixes cares i escoltem les mateixes veus sigui quina sigui l’emissora de ràdio o el canal de televisió que sintonitzem.

Repeteixo, la qüestió aquí no és la qualitat musical dels grups que han protagonitzat Les 4 nits del diumenge. De qualitat musical n’hi ha, i amb escreix. Però això no ho és tot ni ho explica tot. I si no, tornem a visualitzar el clip del tema Aniversari amb què els Manel reapareixien després de força temps de silenci:

Com haurem observat, aquest no és el producte realitzat per quatre pelacanyes ni el resultat d’un treball farcit d’improvisacions. Res aquí no es deixa a l’atzar. Hi ha càlcul precís en la composició estrictament musical, hi ha precisió en la visual i auditivament descriptiva atmosfera de la introducció del clip, i hi ha més precisió i càlcul encara en una campanya de màrqueting que va saber crear necessitat tot jugant amb el suspens i l’ànsia de l’espera. Darrere d’aquesta minuciositat, doncs, feineja una maquinària poderosa, amb molts recursos econòmics i, com és d’esperar, amb igualment poderosos contactes en el món de la comunicació massiva.

Però tornem a la justificació informativa. Que en el panorama musical català hi ha una efervescència de moltes bandes interessants que es desenvolupen dins de l’etiqueta de música independent cantada en català, sí, però també en castellà i en anglès és una evidència. Que, per aquest motiu, hi hauria raons suficients seguint criteris estrictament informatius per dedicar-li un reportatge complet en una cadena pública també ho és. Quedar-se, però, en la punta de l’iceberg, mostrant quatre dels grups que més estan sonant en els principals mitjans de comunicació del país, quatre dels grups que hores d’ara llueixen sobradament amb llums de neó en l’escena musical implica dues coses; i les dues aporten grans beneficis:

1.- A la cadena que emet el reportatge li garanteix una gran audiència, fet que succeeix de manera automàtica quan informes -dins d’uns estàndards de qualitat, és obvi- de continguts ja de per sí mediàtics. El risc pel mitjà de comunicació és, doncs, zero

2.- A les companyies discogràfiques i a les oficines de management de les bandes que apareixen en el reportatge els suposa una potent publicitat extra per als seus clients, pel fet que es tracta d’un programa informatiu de reputació emès per la principal cadena pública catalana i d’un reportatge amb un evident vernís de catalanitat que ha de connectar de manera majoritària amb la seva audiència

El que hagués estat interessant des del punt de vista -insisteixo- de l’interès estrictament informatiu (perquè d’això estem parlant, no?) és que s’haguès indagat en el fenomen. El que hagués estat desitjable és que un periodisme cultural independent -ai, la utopia!- hagués portat la batuta en aquesta orquestració, que un periodisme sense promísqües relacions amb la publicitat hagués estat el que definís les pautes del producte sobre el qual informar. I és que sense moure’ns de la repetida etiqueta de música independent circulen per l’escena catalana moltes bandes d’estils i perfils diferents que, amb treballs de molta qualitat, haguessin aportat una visió més completa, més acurada, més real, en definitiva, del que se suposa que és aquest moviment indie del nostre país.

No ha estat així. Les companyies discogràfiques Discmedi, Warner, Sones Records i Robot Innocent, però molt especialment les oficines de management i contractació Fina Estampa (Manel, Antònia Font, Mishima i Jaume Sisa -quina casualitat que també aparegui en el reportatge!-) o No Sonores, dirigida pel periodista musical -ara mànager- Albert Puig (Els Amics de les Arts), han col·locat en un reputadíssim programa de prime time d’una reputadíssima cadena de televisió pública el producte que desitjaven publicitar, de la manera que desitjaven publicitar i ensenyant (i de retruc, amagant) exactament el que calia ensenyar.

La Catalunya correcta

I el que calia ensenyar és la Catalunya correcta. És la Catalunya d’una escena musical cuidada, és la Catalunya de músics normals, amb camisa i americana, amb cabells ben curtets i pentinadets. És la Catalunya de la profilaxi, de la higiene més normativa (sensacional com la càmara se centra en la Pepsi que un dels músics de Manel beu abans del concert): no hi ha ni un trist cigarret, l’alcohol brilla per la seva absència (sort de l’instant reparador del gintònic d’en Joan Miquel Oliver o del cava de celebració) i ni rastre de substàncies tradicionalment ben emparentades amb el món dels escenaris.

TV3 ens ha mostrat les inquietuds musicals de l’actual intel·lectualitat catalana, de l’alta -però progre- burgesia catalana, on tan sols els Antònia Font s’aparten una mica d’aquest perfil (la vessant més garrula la té també ben focalitzada en els Estopa). TV3 ens ha mostrat una part molt concreta de la música independent que es fa al nostre país (dubto de si la terminologia independent és apropiada per definir bandes que compten amb aquesta mena d’amistats). En plena efervescència de la pitjor crisi econòmica i social que està patint aquest país, TV3 ens ha presentat la vida guai (com el propi director del festival South Pop defineix els Manel) dels que tenen possibilitats de recolectar, manufacturar i fer empassar un aliment de molta qualitat i, sobretot -però sobretot- políticament guai.

I em pregunto: ja no hi ha trangressió als escenaris catalans? Només consumim productes de digestió intergeneracional senzilla? Què se n’ha fet del “fill, no sé com et pot agradar això que escoltes?”. Ja no hi ha lloc per un deixar-se anar tant a l’escenari com a la platea? Han de ser els directes del futur tan sols un calc del treball minuciós de l’estudi? Cal que siguem tots delicats, moderats i continguts en una època de profund trasbals social? Cal que un publireportatge espectacular de la principal cadena pública catalana ens faci còmplices de la reparació mediàtica d’un Palau de la Música d’on en sortiran indemnes els que sempre tenen la capacitat de sortir indemnes?

Preguntes llençades a l’aire sobre un reportatge qualitativament impecable que ens va oferir diumenge al vespre TV3. L’únic que hagués demanat al 30 minuts és que, en honor a l’autoria del document presentat, hagués fet constar el nom de les discogràfiques i les oficines de management en l’apartat de realització i que TV3 hagués aparegut en solitari i, això sí, amb grans caràcters tipogràfics en l’apartat d’agraïments.

Por al contagi palestí

Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab de què estem essent testimonis llunyans en els darrers dies, enmig d’un focus mediàtic centrat internacionalment quasi en exclusiva en aquesta zona del planeta i en qualsevol acte o declaració que hi pugui tenir relació, ha sobtat especialment l’escassa atenció que ha merescut el veto dels Estats Units a la ressolució de les Nacions Unides contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània.

Divendres 18 a la nit, hora nostra, es produïa el primer veto de l’administració Obama en el sí del Consell de Seguretat de l’ONU. Amb una proposta alternativa no acceptada per la delegació palestina, els Estats Units haurien volgut evitar el veto fins a darrera hora perquè al cap i a la fi això suposava ser l’únic dels 15 membres del màxim òrgan de seguretat en votar en contra d’una declaració que tenia el suport de més de 100 estats. Més encara, com explica avui mateix Akiva Eldar en un article al diari israelià Haaretz, el veto significava actuar de manera oposada a la declaració de la pròpia Secretària d’Estat Hillary Clinton fa només un parell de setmanes quan, durant les manifestacions a la plaça Tahrir d’El Caire, afirmava que els Estats Units honoraven “el dret universal de totes les persones a viure en llibertat”.

I dic que aquest fet ha passat de puntetes, com a mínim a l’estat espanyol, perquè simplement ha suscitat la difusió de les lògiques notícies d’agència en el moment en què es produïa, per exemple a La Vanguardia, a El Mundo o a El País, alguna referència a la reacció de l’organització Human Rights Watch de l’agència de notícies Europa Press o del diari digital ADN i poca cosa més. A TVE, no s’hi va fer esment en cap de les dues edicions del Telediario de dissabte 19 de febrer i, com a mínim, a TV3 sí que va merèixer la part final del bloc dedicat a les revoltes a diversos països àrabs (veure Telenotícies Migdia 19 febrer, del minut 9 al 9.40).

Aturant-nos en el tractament a l’esmentat telenotícies, veiem que el tema ocupa 40 segons del total de 8,13 minuts d’un bloc d’Orient Mitjà que s’inicia amb els respectius vídeos de les revoltes (especialment impactants les imatges de la repressió de manifestacions a Bahrain i Iemen) i continua amb una crònica del corresponsal als Estats Units, Antoni Bassas, on no es fa cap referència al veto (curiosament emès pel país on hi ha la seu de la corresponsalia) i que finalitza amb unes declaracions del president Obama tenyides de titular per a la posteritat: “La història acabarà dient que en cada conjuntura de la situació a Egipte, vam estar al costat correcte de la història”. Per contrast, el desenvolupament de la notícia dedicada al bloqueig de la ressolució de la ONU per part dels Estats Units és de les que televisivament parlant poden ser qualificades de “pobre”, perquè es basa en una crònica locutada exclusivament per la pròpia conductora del Telenotícies que fa de veu en off d’unes imatges evidentment poc atractives del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la declaració de la delegació dels EUA en el Consell i d’unes protestes a Jerusalem Est del dia anterior que, en comparació amb les que havíem vist amb exhaustivitat pocs minuts abans, només poden ser qualificades d’insignificants.

Prenc el tractament de la notícia a TV3 no com a crítica a la cadena per la manera com n’ha informat sinó com a exemple -o millor com a símptoma- d’una percepció que es va confirmant i que crec no ha de ser menystinguda en tot aquest complex procés de transformació de la zona, que és la de la por, especialment dels Estats Units, davant la possibilitat que tots aquests moviments populars tan mediàtics acabin contagiant-se a un poble palestí sotmès a la dura, constant i, molt silenciada, pressió que de des fa tants anys està exercint l’estat d’Israel en els territoris ocupats. I és que, enmig d’uns ànims tan encesos en el món àrab i amb el referent de les “victòries” populars a Tunísia i Egipte, ¿quina podria ser la reacció de la població de la Cisjordània ocupada envers el seu particular opressor?

Es tracta tan sols d’un comentari d’un lector a un article d’Amira Hass publicat avui al diari Haaretz, però penso que per acabar pot ajudar a posar en la justa dimensió el fenomen a què estem assistint darrerament i a explicar el temor que semblaria amagar-se entrelínies d’un tractament mediàtic fugaç i superficial:

“Què farà Israel quan Cisjordània esclati amb manifestacions pacífiques contra l’ocupació i els assentaments? Faran cas el govern i les forces armades (IDF) de les demandes urgents d’Obama de no utilitzar la violència contra els que protesten? I què es farà a mesura que vagin creixent en nombre dia rere dia? Seran escoltades les demandes d’Obama? Després d’una setmana, de dues, de tres? I quan el transport, l’economia i les infraestructres dels assentaments es vegin obstaculitzats per les manifestacions persistents? Cedirà Israel al reclam de contenció d’Obama? La resposta és per suposat “no”, des de bon inici.”

Doncs parlem de periodisme

El passat 12 de febrer, el diari Ara va publicar una entrevista realitzada per la periodista Ariadna Trillas al director d’‘Els Matins’ de TV3, Josep Cuní, on el popular presentador fa un repàs de la seva experiència professional des que va començar a Ràdio Terrassa fins a la seva tasca actual. Més enllà de sentir-se “l’últim mohicà”, expressió que va voler compartir amb Iñaki Gabilondo en l’entrevista que el propi Cuní li va fer dies enrere, el periodista va aportar algunes idees particularment interessants:

Ara (el periodisme) és més descarat, valent, agosarat, lliure. Però té menys matisos, és menys rigorós, està massa empeltat del joc polític. Hi ha més autocensura i relacions massa promíscues entre periodistes i polítics. Un dia caldrà parlar del periodisme que es fa.

Doncs parlem-ne una mica ara, de periodisme.

En el paràgraf que he extractat de l’entrevista, Cuní qualifica el periodisme actual de més valent i lliure comparat -imagino- amb el que es realitzava en els seus inicis com a professional, però en canvi afirma que ha entrat massa en el joc polític i que hi ha un nivell més elevat d’autocensura. Entenent com a lògiques les dificultats per a dur a terme un exercici periodístic plenament valent i lliure en els anys 70 d’aquest país nostre, no surt massa ben parada la professió si 36 anys després de la mort de Franco hem de parlar d’un periodisme més agosarat i descarat però, alhora, amb més autocensura i més estreta convivència amb el poder polític. Menys encara si hi afegim que -segons Cuní– la informació difosa pels nostres mitjans conté menys matisos i hi manca rigor (traduït: es va esvaint el necessari contrast del material periodístic). Tot i aquesta referència a un periodisme més lliure (recordem, comparativament parlant), de la pròpia lectura de la resta de l’extracte no podem concloure que un dels pilars de l’exercici de l’actual professió periodística sigui, doncs, precisament la llibertat.

Al voltant del matís, el propi Gabilondo va destacar fa uns dies en l’entrevista a ‘Els Matins’ (veure Gabilondo: en el matís trobem la veritat) que en la difusió de la informació (en especial, la televisiva) manca temps per explicar els seus diversos aspectes, per introduir el color gris, en definitiva, per mostrar la complexitat de la nostra societat, i que tot es redueix bàsicament a donar visibilitat a un món pintat de dos colors antagònics que, alhora, representen la bondat o la maldat, és a dir, un món que simplement no existeix. Per tant, agrupant les paraules dels dos comunicadors, si gairebé no hi ha matís en el periodisme actual i en el matís trobem la veritat, ¿quina és, doncs, la carrega essencial del paquet informatiu?

I parlem del rigor. Sense oblidar que no existeix ni pot existir l’objectivitat en l’exercici professional de la informació (entre d’altres coses perquè ja de bon inici tota decisió sobre el que serà difós i el que no ho serà ja no ho permet), ¿com pot acceptar la professió periodística que l’única cosa que l’apropa -ni que sigui una mica- a aquest ‘El dorado’ de l’objectivitat, que és el rigor, s’estigui inevitablement encaminant cap a l’extinció? Si en els nostres espais informatius predomina la immediatesa, la brevetat, l’espectacularitat, l’emotivitat per sobre del contrast de les informacions, de la verificació de la fiabilitat de les fonts utilitzades, de l’aportació dels diversos punts de vista, ¿què és el que impedeix de pensar que els continguts que consumim s’apropen més en fons i forma al missatge propagandístic que no pas a l’informatiu?

Així, si el producte informatiu peca tant d’allunyament de la complexitat real del món com de mancança de rigorositat en el seu tractament, ¿podem assegurar que el que rebem els seus consumidors és en essència informació? Injust, probablement, donar una resposta genèrica i taxativa a la pregunta. Ara bé, de la síntesi dels dos conceptes esmentats per dos periodistes de renom com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní sí podem concloure que no seria incorrecte afirmar (simulant titular periodístic) que suspenem en informació.

Doncs sí, cal parlar de periodisme. I no només per tal que els seus professionals millorin o intentin millorar la seva tasca dins dels encotillats mitjans de comunicació actuals. També caldria parlar-ne, i de manera pública, perquè l’audiència entengués que en la relativització de les “veritats” informatives també hi trobem un pessic de veritat. En el millor dels casos, no deu ser considerada matèria prou transcendent en el procés de socialització de la ciutadania o bé quelcom d’exclusiu interès per als professionals de la informació. Sigui com sigui, molt en comptagotes ens arriben serrells del rerefons de la producció periodística i, com a mínim aquí, els anirem tractant.

Esport de resistència i risc de cardiopaties

Aquí tenim una demostració de notícia difosa amb una bona aparença d’objectivitat i que, tanmateix, amaga una intencionalitat ben definida. Es tracta de la informació apareguda en diversos mitjans aquesta setmana sobre els resultats d’un estudi elaborat per l’Hospital Clínic de Barcelona pels quals es relaciona la pràctica continuada d’esport de resistència amb el risc de patir malalties cardíaques greus.

He triat per a l’anàlisi la notícia emesa a TV3 durant el TN Migdia del 17 de gener donat que la televisió pública catalana, i especialment els seus informatius, té una consolidada imatge de credibilitat en el sí de la ciutadania, cosa que afavoreix la bona rebuda de les informacions en gran part de l’audiència.

En aquest post trobareu únicament les conclusions del meu propi anàlisi de la notícia, però us deixo l’enllaç al vídeo del Telenotícies Migdia d’aquell dia perquè el pogueu anar comparant (trobareu la notícia entre els minuts 29:25 i 31:19):

Telenotícies Migdia (17 gener 2011)

També hi incloc l’enllaç a la transcripció que he fet del vídeo, tant de la seva locució, veu en off i declaracions dels protagonistes com de les imatges que hi apareixen i del seu tractament:

Transcripció notícia ‘Esport i cardiopaties’

Anàlisi de la notícia

La notícia obre un bloc informatiu (apareix tot seguit d’un separador), atorgant-se-li d’aquesta manera gran importància. Consta de dues parts: la presentació de la conductora del TN i el vídeo.

Presentació (plató)

En poc més de 10 segons, la conductora del TN utilitza un llenguatge impactant i d’alarma en la presentació de la informació, a través de:

1.       insertar un “atenció” per introduir els resultats de l’estudi

2.       relacionar com a sinònims l’excés d’esforç físic i les cardiopaties en la frase que dóna pas al vídeo (tot i que n’afebleix el to d’alarma amb l’ús d’un “pot ser”)

Vídeo

En el vídeo de la informació observem cronològicament les següents imatges:

1.       sortida d’una cursa popular celebrada a Terrassa el dia anterior. Les imatges s’acompanyen d’una veu en off que afirma que l’excés d’exercici físic de resistència, que exemplifica amb la pràctica de maratons i triatlons durant més de 10 anys, “incrementa el risc de patir arrítmies i, fins i tot, mort sobtada”. L’ús de l’impactant “mort sobtada“ provoca inconscientment una major atenció en l’audiència pel que s’oferirà tot seguit

2.       roda de premsa del migdia amb la declaració del Dr. Brugada, metge responsable de l’estudi, on les oportunes revisions de què parla no són una recomanació per als esportistes habituals sinó una obligació (declara que “s’ha de fer”). Recordem que escoltem aquestes declaracions després que la nostra oïda hagi captat el concepte “mort sobtada”

3.       arribada de la cursa popular de Terrassa, amb evidents i lògics símptomes de fatiga dels participants. Aquestes imatges vénen acompanyades de l’explicació en off de la mena de controls que s’haurien de fer -ara ja no es parla de maratonians o practicants de triatlons- “totes aquelles persones que practiquen esports de resistència, com córrer, fer bicicleta o esquí de fons de forma regular i continuada”

4.       declaracions de quatre dels participants a la cursa. Cal destacar-ne els següents punts:

1. l’ordre d’emissió de les declaracions és transcendental: la segona i tercera opinions d’entre els participants consultats són contràries a fer-se proves mentre que la primera i la darrera (les que queden més fàcilment en la memòria) són positives al resultat de l’estudi

2. el primer entrevistat, amb clars símptomes de recentíssim esforç físic, afirma que “en algunes curses passa alguna cosa, hi ha algun infart o es mor algú” (reforça l’estat d’alarma) i segueix afirmant que “has d’anar en compte” i “veure si realment estàs bé per fer això” (reforça la necessitat de fer-se les proves)

3. dels dos entrevistats que s’oposen a les revisions, la dona assegura que el que ella fa és “escoltar una miqueta el teu cos i parar quan veus que no pots” (exposa un mètode no científic d’examen del seu cos, allunyat per tant de les conclusions científiques de l’estudi). Mentre que el jove afirma que “vaig començar a córrer, i a entrenar i cada vegada més, i no, no m’he fet mai cap reconeixement” (afavoreix la creació en ment d’una certa imatge d’irresponsabilitat)

4. i el darrer entrevistat, el més gran d’edat, és el que corrobora amb més vehemència les tesis de l’estudi: “sempre cada any em faig un ecocardiograma (sic); penso que és necessari i una analítica general abans també”. El detall important aquí és que dels quatre entrevistats és l’únic que ha estat filmat en pla mig i amb un lleuger contra-picat que permet llegir la llegenda de la samarreta, que resa ‘Hospital Universitari Josep Trueta’. El reforç auditiu i visual de les tesis de l’estudi és més que evident.

5.       unitat d’arrítimies del Clínic, on apareix el Dr. Brugada donant explicacions a un jove estirat en una camilla, que després apareix fent una prova d’esforç mostrant-nos l’aparença física del que sembla ser un esportista habitual i de vida saludable. S’acompanyen les imatges amb un off que avisa que la unitat d’arrítmies del Clínic va engegar l’estudi quan va veure “que el 65% dels seus pacients havien fet esport de forma continuada durant anys”. Imatges i veu reforcen doncs la necessitat que es facin les proves cardíaques, no aquelles persones habitualment catalogades com a població d’alt risc (els de vida sedentària o els que pateixen obesitat) sinó els que practiquen més esport

6.       entrenament de bàsquet d’un grup de nanos en una pista poliesportiva sota la direcció de professionals de l’educació física (no es veuen imatges de nanos jugant al parc o al pati de l’escola, sinó vestits d’esport i practicant una activitat esportiva regulada). I s’acompanyen d’una veu en off, la darrera, on es recomana “que els nens i joves que comencen a practicar un esport de forma regular es facin també un electrocardiograma per saber si tenen un cor apte per al esport”. D’aquesta manera, com a final de la notícia, s’aconsegueix ampliar el target de susceptibles usuaris de les revisions (els més esportistes) fins a implicar els nanos que comencen a fer esport (imaginem-nos la quantitat de criatures que en fan en activitats extraescolars), extenent així l’alarma i la necessitat d’exercir la responsabilitat a uns pares excessivament sensibles en l’actualitat a tot el que pugui afectar els seus fills.

Conclusió

Sense entrar en les virtuts i el rigor de l’estudi presentat per l’Hospital Clínic -que, de totes maneres, l’audiència difícilment podrà conèixer de primera mà- el que és evident és que sota l’aparença d’objectivitat en la informació difosa per la Televisió de Catalunya, hi ha una intencionalitat clara del missatge que es vol difondre a l’opinió pública: que l’única conducta responsable possible és seguir fil per randa les conclusions de l’esmentat estudi. Dit d’altra manera, la informació de TV3 és sobretot el triomf de la bona feina duta a terme pel gabinet de comunicació de l’Hospital Clínic, el qual ha proporcionat les imatges de la unitat d’arrítmies que volia que apareguessin, que ha anunciat per avançat les conclusions de l’estudi (demostrat pel fet que s’entrevista sobre aquest tema a participants d’una cursa celebrada el dia abans de la presentació oficial en roda de premsa) i que ha aconseguit elaborar un missatge únic, ben dirigit i que no admet discussió.

Em consta que aquesta mateixa notícia ha aparegut en d’altres mitjans audiovisuals (TVE Catalunya, BTV, RAC 105), premsa generalista i comarcal (Ara, Avui, La Vanguardia, La Mañana) i digitals (La Malla). Tot plegat ha provocat un notable ressò a la xarxa, en fòrums i blogs; us en deixo una mostra:

• kilòmetre 0
• grup de veterans d’atletisme del Club Natació Banyoles
• Corredors.cat
• Bici-vici
• Bicioci
• veja.abril (blog d’informació del Brasil)