Els pecats originals de la comunicació de masses

(document elaborat per a una de les sessions del VIII Taller de Análisis del Discurso dedicat enguany a la representació del moviment okupa a la premsa)

El biaix de base

No es pot dur a terme un anàlisi complet de com els mitjans de comunicació estigmatitzen col·lectius socials, en aquest cas l’okupa, sense tenir en compte d’inici varis aspectes inherents a la comunicació massiva, aspectes que, per la seva invisibilitat, resulten més nocius que els que es poden derivar dels particulars interessos polítics i econòmics que defineixen les seves línies editorials.

El primer és el més estructural de tots ells, consubstancial a la comunicació de masses, diríem que la raó primera de la seva existència. Aquest aspecte ja marca per si sol un crucial biaix inicial:

→ la comunicació de masses com a instrument del sistema. La comunicació massiva és en essència una eina fonamental per al manteniment i enfortiment del sistema. No és tant un mirall de la diversitat social com un gran productor i fixador de “la norma”, dels estàndards de la vida en societat així com de l’opinió i discussió públiques. Dit d’una altra manera, els mitjans massius delimiten els marges dins dels quals trobarem el comportament, l’estètica i el debat ideològic acceptables. Dins d’aquests marges, volgudament estrets, se situa el que anomenaríem “la centralitat”, és a dir, tot allò que pot ser possible. Fora de la centralitat, en canvi, un gran arxivador reuneix sota l’etiqueta de “marginalitat” les formes d’organització social i les ideologies que, tot i ser realitats tangibles –minoritàries o no– han de romandre en la més absoluta invisibilitat mediàtica. I, com ens podem imaginar, invisibilitat mediàtica és sinònim de “no existència”, de “no viabilitat”.

Aquesta confrontació “dins-fora”, “possible-impossible”, “realitat-inexistència, “ordre-caos” que potencien els mitjans massius a través de la informació i la publicitat resulta bàsic per a la supervivència i la vigorització del propi sistema. Com més s’eixamplen els marges de la centralitat, menys control i, per tant, major debilitat del sistema*.

*Cal senyalar que les noves tecnologies de la informació afavoreixen l’aparició de goteres en el fins fa no pas tant inviolable esquema unidireccional i vertical inherent a la comunicació massiva, la qual cosa es tradueix en un eixamplament dels estrets marges d’allò possible de què parlàvem. Sens dubte, la irrupció al Parlament de Catalunya d’una formació política “de carrer” i de treball en xarxa i a través de les xarxes com la CUP –visibilitzant-se el seu programa, però sobretot, les seves formes i la seva estètica– en són un exemple immillorable.

Les rutines informatives, segon biaix

Conegut el mòbil existencial de la comunicació massiva, vegem com es concreta a la pràctica aquesta centralitat en el terreny merament informatiu.

Per bé que són diverses les rutines periodístiques que respondrien a l’esmentat objectiu primer i poc perceptible que hem senyalat, en la meva opinió són dos els que intervenen més decisivament en la generació d’aquesta percepció col·lectiva més o menys homogènia sobre tot allò que ens envolta, en la generació dels estereotips més comuns i, en general, d’una visió del món més aviat tenyida de blancs i negres:

informació essencialment institucional. La informació que consumim a través dels mitjans massius es gesta en la seva major part en els centres de poder. Micros, càmeres i reporters assisteixen de manera permanent a les sales de premsa de les nostres institucions*, i quan no hi són físicament hi són de manera virtual, a través dels comunicats de premsa que els cada cop més potents gabinets de comunicació d’aquelles institucions envien als mitjans i que aquests reprodueixen, de vegades fins i tot de manera literal.

*Per institucions no ens referim només als evidents òrgans governamentals, parlamentaris o judicials i a partits polítics. També a sindicats, patronal, Església, grans corporacions empresarials i financeres, fins i tot ONGs i, en general, a qualsevol agent social situat en els esmentats marges centrals al qual se li reconeix potencial d’influència social…, com també, és clar, a aquella famosa Troika no escollida democràticament.

En canvi, i sense entrar en les particulars motivacions ideològiques o estratègiques dels mitjans, la mateixa estructura jeràrquica i la mateixa rutina de treball que els permet brillar en el “periodisme de declaració i contradeclaració”, els fa pràcticament incompetents per captar, recollir i difondre aquelles realitats que no disposen de seu, de caps, portaveus o representants, aquelles realitats socials i econòmiques més complexes i dispars i que acostumen a relacionar-se, treballar i opinar en xarxa, de manera assembleària o cooperativa.

El cas és, però, que ni les noves tecnologies de la informació –amb les cada cop més amples vies d’aigua que ocasionen en el rígid esquema de la comunicació de masses– no estan aconseguint que els mitjans hegemònics trenquin substancialment amb una concepció de la comunicació eminentment vertical i unidireccional, amb uns pocs però potents centres emissors d’informació i una gran massa de passius receptors. Al cap i a la fi, en general els mass media entenen per adaptar-se als nous temps comunicatius la difusió a través d’internet i les xarxes socials de les mateixes informacions generades en els mateixos centres de sempre, cosa que els porta, no poques vegades, a haver d’abaixar el cap davant el poder fiscalitzador d’una massa que, els agradi o no, ha deixat per sempre més de ser únicament receptora d’informació.

El fenomen ‘Ciutat morta’, l’operació ‘Pandora’ contra el presumpte “terrorisme anarquista” o el cas d’Esther Quintana, per exemple, han despullat de manera nítida aquest periodisme de “font oficial” dels mitjans massius, en què el caire de la informació –o, directament, el silenci– depèn en essència de la voluntat informativa d’una sola part dels seus protagonistes, d’aquella font informativa que, pel fet de ser oficial, és considerada fiable per defecte. D’aquesta pràctica en parlava i n’alertava fa gairebé 20 anys Gabriel García Márquez a El País:

(…) el mal periodista piensa que su fuente es su vida misma -sobre todo si es oficial- y por eso la sacraliza, la consiente, la protege, y termina por establecer con ella una peligrosa relación de complicidad, que lo lleva inclusive a menospreciar la decencia de la segunda fuente.

la rabiosa actualitat i la “gota malaia” de la informació. El seguiment constant de l’actualitat i la reiteració de la informació són un veritable obstacle per a la generació de l’esperit crític en la ciutadania i un estímul, en canvi, per a la del clixé.

En primer lloc, el non-stop informatiu no pot oferir més que una versió de la realitat summament simplificada i mancada del seu sempre necessari context motivacional, històric, geogràfic… Poques –i, sovint, impactants– imatges i escarits titulars sobre els temes d’actualitat van passant-se el testimoni de la informació, tant en els mitjans tradicionals –l’agònica premsa escrita, en menor mesura– com en els mitjans digitals i les xarxes socials, on hi hem d’afegir la navegació internauta accelerada i, per tant, poc disposada a encarar treballs en profunditat.

En segon lloc, aspecte que complementa l’anterior, en aquest non-stop informatiu sobresurten una sèrie de (pocs) temes que es troben permanentment d’actualitat o solen estar-ho sovint. És el que podem anomenar la “gota malaia” de la informació, aquella gota informativa que, imperceptiblement, va calant en la ciutadania. I és a partir d’aquest hàbit a la visió d’imatges reiteratives o a l’escolta o lectura tant en informatius com en les tertúlies-entertainment d’uns pocs conceptes superficials i, tot sovint, de tòpics, que s’acaba construint el parer majoritari sobre les “realitats” exposades.

Suma de biaixos i futur incert

Com a síntesi de tot el que hem exposat, doncs, hem de parlar de l’existència d’una suma de biaixos estructurals de la comunicació de masses amb d’altres inherents a la rutina periodística que, junt amb una voluntat expressa de parcialitat de les línies editorials –no tractada aquí– donen com a resultat aquesta visió estereotipada del nostre entorn.

Al biaix primer de la visibilització de “la centralitat” social (que enforteix el sistema) hi afegim el biaix fonamental d’una cobertura preeminent de la vida i de l’opinió institucionals enfront a les “de carrer” i, finalment, el biaix de la difusió de bocins inconnexos de l’actualitat d’entre els quals només acaben prevalent unes idees molt bàsiques i simplificades –però contundents– dels temes que protagonitzen l’agenda mediàtica.

El resultat és, per tant, ben obvi: manca de coneixement i d’aprofundiment sobre la realitat informativa i, en conseqüència, presència de conceptes sumaris sobre aquesta realitat i d’històries impregnades d’un llenguatge i d’uns protagonistes més propis de la ficció: nosaltres-ells, bons-malvats, en què sol difuminar-se o fins i tot desaparèixer el matís, aquella generosa paleta de grisos que, com sabem, caracteritza, en realitat, tota vida en societat.

I un breu i darrer apunt, no per breu ni últim menys transcendent.

No podem deixar d’afegir a tot el que hem explicat la dura realitat laboral de la professió periodística en els grans mitjans: les redaccions cada dia més precàries en els mitjans que encara podem anomenar de masses no fan ni faran més que accentuar-ne precisament la superficialitat de la informació i la seva dependència del periodisme interessat –relacions públiques, per tant– que elaboren els més potents i influents gabinets de comunicació (les nostres fonts “fiables”, no ho oblidem).

El brutal moment de canvi i les diverses crisis que l’afecten fa preveure que, més tard o més d’hora, ja no podrem parlar de comunicació de masses –com a mínim, no en el sentit i forma que l’hem coneguda– ni potser de mitjans massius ni, fins i tot, qui sap?, de mitjans d’informació generalista. Mentre aquest moment no arribi, però, la bestial potència d’aquest altaveu ens obliga a una constant i plena consciència dels factors intrínsecs de la comunicació massiva que incideixen decisivament en la construcció i consolidació de la nostra visió del món, no només de l’entorn més immediat, sinó també del que és del tot fora del nostre abast.

Anuncis

Entendre des del blindat en què viatges

(article publicat originalment a Media.cat)

Passen coses. Som en temps en què passen coses, dit així, emprant aquest substantiu indeterminat plural. I si ho hagués de sintetitzar, potser matusserament, diria que aquesta mena de coses que passen són, en gran part, reflex de les goteres que afecten de manera creixent l’edifici institucional i de la pugna inevitable que d’aquelles se’n deriva. Els contendents? D’una banda, els que en la intimitat fan mans i mànigues per tapar les nombroses vies d’aigua mentre segueixen emetent el “tot sota control” des de la tribuna pública; de l’altra, els que, provinents del fora de focus, treuen el cap per les remullades escletxes i, tot i aixecant el dit, etziben: “ep, nanos, que som aquí!”.

La inèdita interacció entre dues realitats fins fa poc paral·leles provoca escenes insòlites, sovint delirants. El deliri és producte del xoc entre dues maneres de treballar, dos espais i dos tempos radicalment diferents, però sobretot, de la incapacitat de la realitat eternament visible per considerar, ni tan sols imaginar, que la invisibilitat pública pugui esdevenir, en major o menor mesura, actor de l’obra, de la seva obra.

Ho hem d’entendre. L’edifici institucional en perfecta estanquitat viu –i beu– de si mateix. Viu i beu d’un repartiment de papers estrictament definit sobre l’escenari, i viu i beu de la propagació de la representació a una platea passiva immensa, descomunal, un tros de platea que no hi cap en l’edifici institucional però que, paradoxalment, n’és el seu fonament.

Entre les parets institucionals estanques, un dels rols definits sembla secundari. És aquell que retrata el que fan o diuen (que fan) la resta d’actors. És un rol si més no curiós, perquè diríem que la seva rellevància no ve definida tant per la seva intrínseca vàlua com pel servei de difusió que proporciona als companys de repartiment. En aquesta organització –repeteixo, en cas d’òptim aïllament– tot funciona. Els actors principals intervenen, gesticulen, polemitzen –sovint, sobreactuant; sovint, amb estridència– de cara a l’actor difusor. Aquest darrer fa arribar el treball dramàtic dels col·legues a l’exterior i colossal platea a la qual ofereix tallers de crítica i controvèrsia… de marges acotats. De tant en tant, un altre dels rols complementaris de l’edifici institucional surt a la intempèrie i col·loca el termòmetre sobre la platea per detectar les fluctuacions en la valoració de l’obra contínua. Finalment, amb assenyada moderació, i com a sublimació d’aquest procés superb, l’edifici institucional obre les seves pesades portes a la gernació d’espectadors durant unes poques hores per tal que esculli els propers actors principals –no pas, els directors– de l’obra infinita. Durant aquest breu interval de temps, l’actor difusor pot donar l’esquena a l’escenari i encarar l’habitualment invisible platea, per bé que l’instant és massa fugaç com per arribar a copsar-ne mides, tonalitats, rareses. Amablement convidada a retornar al seu fix i imperceptible pati de butaques, rere seu les feixugues portes del coliseu es clouen amb estrèpit, altre cop.

En condicions d’òptima estanquitat.

El veterà periodista estadounidenc Gay Talese rememorava per al magazine de La Vanguardia fa unes setmanes una escena habitual de la darrera guerra d’Iraq:

Aquella gent estúpida, aquells corresponsals de diaris i televisions amb jaquetes de camuflatge i cascs dins les unitats americanes, que cobria la guerra… des d’un tanc! (…) Ens hem convertit en servidors dels militars, en els seus relacions públiques

Amb el seu estret camp visual, el tanc avança, el tanc ignora. I des d’aquell blindat que t’aixopluga, tot el que hi ha a l’exterior, tot allò que no pots copsar ha de tenir per força una explicació atrinxerada o s’ha de circumscriure, com a molt, a l’àmbit estrictament militar. El tanc en què viatges com a reporter no és només habitacle, no és només transport; és sobretot, i alhora, interrogant i solucionari.

Però ja no podem parlar d’estanquitat.

Fa un parell d’anys que hem descobert uns alienígenes que diuen voler canviar-ho tot; ara, se’ns presenten uns altres que diuen que poden, fins i tot uns que gosen afirmar que guanyaran; com sorgeix gent que pretén ser crítica i que consumim crítica. Deu ser que passen coses. I passen coses –i les veiem– perquè hi ha goteres. O passen coses que provoquen goteres. O tot alhora. El cert és que s’eixamplen les vies d’aigua existents i se’n van obrint de noves. I ja no hi ha prou dits, prou mans, prou peus per obturar-les.

Indiferents a tot, però, amb el casc ben cofat, l’armilla antibales i amb gravadora i càmera de camuflatge, des del tanc disparem anàlisis sobre les coses que passen i en cerquem explicacions en el terreny i des del terreny que coneixem. De dins estant i vestits estrafolàriament no ens adonem que aquells que ho volen canviar tot, aquells que diuen que poden o que guanyen o aquells que afirmen que són i seran crítics fan una esmena al carro de combat en la seva globalitat i, per tant, sense fer-ho potser explícit, a tots i cadascun dels soldats que viatgen dins la seva panxa.

Entre les uniformes portades indignadíssimes del 16 de juny de 2011 i els “despropòsits” exhalats després de la sentència absolutòria pels fets del Parlament han passat tres anys i han passat moltes coses. Però no ho sembla. Pels actors, principals o secundaris, ni aleshores ni ara sembla haver-hi massa vida intel·ligent més enllà de les motivacions, disputes i intrigues emmarcades en l’escenari rigorosament institucional. Cal recórrer “perquè no torni a passar”.

Continuava Talese:

Els periodistes hem de ser forasters. Hem de ser militants, traïdors, potser terroristes en el sentit que l’ordinador ha de ser un seriós adversari, no irrespectuós, però sí escèptic del poder

Amarat, xop de teatralitat, l’actor pretesament secundari segueix fent-se el sord davant dels avisos cada cop més intensos que arriben de l’exterior. “La música no va dedicada a mi; en tot cas, als actors protagonistes”. S’enganya. Oblida la seva corresponsabilitat en l’estanquitat i insalubritat de l’edifici i en la pròrroga infinita del mateix show. I oblida el més essencial de tot: que, per naturalesa, un foraster no pot deixar-se confinar a la panxa de cap poderós blindat. No pot. Mai.

Gamonal, TV3 i el (des)control

Després de quatre jornades de protestes als carrers del barri del Gamonal, dimarts al vespre vam saber que l’alcalde de Burgos paralitza les obres del bulevard que s’hi projectava i anuncia que en els propers dies crearà una comissió amb participació del veïnat per cercar-hi consens.

Que la sostinguda crisi econòmica, política i social que pateix Europa i especialment l’Estat espanyol, susciti esclats aïllats de potent indignació popular de tant en tant no és res que pugui estranyar ningú hores d’ara. El que sí sorprèn -gairebé tant com la Revolució russa als qui sempre la van imaginar a les industrials Alemanya o Anglaterra- és que aquest episodi s’hagi produït en un d’aquells indrets de l’Espanya profunda sempre allunyats dels focus mediàtics i eternament conservadores.

Efectivament, la capital del primer Govern de Franco (gener del 38), una d’aquelles ciutats on sembla que mai no hi ha passat ni hi passarà res de nou “més enllà -com diu Ignacio Escolar en un excel·lent article contextualitzador- d’aquesta aparent maledicció que obliga la majoria dels joves a escapar-ne”, de sobte es veu sacsejada per una perseverant mobilització popular amb gran repercussió -i suport- a nivell estatal i que acaba obligant l’executiu local a modificar, si més no, la seva inicial i unilateral acció urbanitzadora.

“Tot per un bulevard?”, es preguntaven els de La Marea en una crònica de fa un parell de dies. Sí i no. Els veïns protesten contra la construcció d’una obra que costarà uns 8 milions d’euros en un barri obrer i molt castigat per l’atur on l’Ajuntament ha tancat una de les principals escoles bressol, reduït els horaris dels centres cívics i on no hi ha diners ni per encendre tot l’enllumenat públic. I també:

(…) por la asignación del proyecto al empresario Antonio Miguel Méndez Pozo, muy afín al PP y con antecedentes por corrupción vinculada al ladrillo. Méndez es, además, dueño del principal diario local de Burgos, con cuyo tratamiento de las protestas los vecinos no están nada de acuerdo

Méndez Pozo ‘Michel’, empresari de la construcció condemnat a set anys i tres mesos de presó el 1992 (va sortir-ne als nou mesos amb el tercer grau penitenciari), com explica Escolar, va fer i desfer en les requalificacions urbanístiques de l’Ajuntament d’una ciutat que sorprenentment es trobava, ja abans de la bombolla immobiliària, dalt de tot de la llista d’urbs amb la vivenda més cara d’Espanya:

Su población es estable desde hace años y, comparada con otras, apenas ha recibido inmigración. No tiene tampoco ninguna barrera natural para su expansión: está en mitad de un llano, sin esos límites que en otras ciudades pone la montaña o el mar. No tuvo tampoco un desarrollo económico excepcional: ni es un Silicon Valley, ni ha vivido ningún repunte industrial.

El retorn del “rehabilitat” Méndez Pozo a les mateixes teranyines d’intercanvi de favors i corrupció local de sempre explica l’explosió de ràbia veïnal en temps de persistent ofec i, sobretot, prova de manera nítida com de poderosos i indestructibles arriben a ser els vincles d’il·legalitat -i amoralitat- del caciquisme de tota la vida, aquell que no ensopegava amb límits durant el franquisme, i que en democràcia… sembla que tampoc.

Rutina institucional

Com els passa a les interessades i promisqües relacions entre poder polític i empresarial -i comunicatiu- d’aquest país, algunes rutines de casa meva també tenen especial dificultat per evolucionar (llegiu, extingir-se). Una d’aquestes rutines és l’encesa de l’aparell televisor cap a les nou del vespre pel seu canal “predeterminat”, just al moment en què la sintonia anuncia l’inici del Telenotícies Vespre.

I ja sabem que les rutines, tant les personals i innòcues com les delictives perpètuament impunes, són precisament això: accions que s’han fet des de ja ni recordes quan i on en la seva execució no intervé anàlisi racional ni reflexió ètica de cap mena; tant sols, un mer automatisme.

Però un dels efectes de la rutina és també la manca gairebé absoluta d’elements sorprenents. Així com en els casos de corrupció que arriben a la llum pública (podem imaginar-ne l’irrisori percentatge) la sorpresa és, ja no la condemna, sinó la simple imputació d’un polític, un banquer o un membre de la reialesa, en el consum del menú d’un telenotícies ho seria, per exemple, que la informació generada fora de les institucions polítiques, econòmico-financeres o socials assolís el paper preponderant que la nova societat digital comença a exigir.

Gamonal constitueix una d’aquestes sorpreses, sens dubte. I per partida doble. És, d’una banda, una bona pedra a la sabata en l’habitualment plàcid camí d’adjudicació d’obra pública d’esquena a les necessitats del ciutadà i de la mà dels individus concrets que se’n lucren. De l’altra, ha aconseguit convertir en notícia destacada en els mitjans de comunicació unes -poc presumptes- presumptes irregularitats (o, com a mínim, un evident tuf de socarrim) que, sense la tenaç indignació del veïnat, hagués seguit l’invisible recorregut en què confien -i que sol blindar- els seus avesats emprenedors.

9 del vespre, dèiem. 14 de gener. Telenotícies de TV3. I passa això:

Bloc nacional:

  • Info 1: “sorprenent” abstenció de la CUP en la petició de traspàs de competències per a la consulta a Madrid: 2 minuts i 15 segons
  • Info 2: discrepàncies a l’interior del grup parlamentari del PSC en relació a aquesta petició: 2 minuts i 10 segons
  • Info 3: immobilisme del PP espanyol sobre el seu model territorial: 43 segons
  • Info 4: viatge de Rajoy i alts empresaris i financers als EUA: 2 minuts i 17 segons
  • Info 5: reaccions del portaveu Homs a referències de Rajoy i silencis d’Obama respecte al sobiranisme català: 50 segons
  • Info 6: Enquesta Social Europea sobre els polítics i les institucions democràtiques: 1 minut i 35 segons
  • Info 7: evolució dels sous de directius, càrrecs intermitjos i empleats segons Escola de Negocis EADA i la consultora ICSA: 2 minuts i 39 segons
  • Info 8: no recurs del fiscal anticorrupció a la imputació de la Infanta: 32 segons
  • Info 9: presentació del pla estratègic sobre seguretat viària del Departament d’Interior: 1 minut i 38 segons
  • Info 10: recomanació al Govern espanyol per part de la Comissió Nacional Mercats i Competència de revisar el monopoli dels estancs: 42 segons

CORTINETA i bloc internacional:

  • Info 11: conferència de premsa de François Hollande (infidelitats i gir al centre): 2 minuts i 5 segons
  • Info 12: comissió d’investigació sobre la Troika al Parlament Europeu: 1 minut i 46 segons
  • Info 13: 4a Constitució a Egipte des de la caiguda de Mubàrak: 1 minut i 51 segons

CORTINETA i bloc… “calaix de sastre”?:

  • Info 14: decisió de l’alcalde de Burgos de paralitzar les obres del bulevard al barri del Gamonal: 22 segons
  • Info 15: preparació de la candidatura a Patrimoni de la Humanitat del paisatge del Priorat i de la cuina catalana: 33 segons
  • Info 16: decisió de la UE de denominació de “Sangria” a la beguda produïda exclusivament a Espanya o Portugal: 33 segons
  • Info 17: inici de la remodelació del Passeig de Gràcia de Barcelona: 35 segons

CORTINETA i bloc d’esports.

I parlant d’esports… minut i resultat a Gamonal?:

14ena notícia del dia, minut 23 de programa, 22 segons.

D’inici, el fet. Els caps de redacció del Telenotícies van considerar que la decisió de l’alcalde d’una capital de província espanyola de paralitzar un projecte urbanístic davant la continuada protesta veïnal era, clarament, la notícia menys transcendent de les 17 emeses aquell vespre. Ho certifiquen la durada (la més curta de totes), la inclusió en el vagó de cua d’aquella edició, i el recurs audiovisual emprat (el més pobre possible en televisió): imatges gravades del veïnat ocupant el carrer i locució en off des de plató; ni enviats especials ni unitats mòbils i, per tant, cap declaració dels participants en les protestes ni de cap responsable de l’Ajuntament. Resumint, informació de farcit; perquè ens entenguem, del tipus “ep, tranquil, que si te la saltes no et perds res d’important!”.

Després, la probable justificació oficial. Segur que la llunyania geogràfica física i subjectiva (o de lligam, diguem-ne, emocional) respecte del lloc dels fets seria l’argument emprat per explicar aquesta categorització informativa: si això de Burgos hagués passat a qualsevol capital catalana el tractament hagués estat diferent. Sí… o potser no tant; depèn de si en la decisió final intervenen d’altres consideracions més de contingut informatiu o d’organització interna (i aquí ja entrem en el terreny interpretatiu).

Doncs, som-hi: interpretacions personals. Les agruparé només en dues, alhora independents i interdependents.

La primera, el tractament condicionat per la matèria abordada. És el que li ve de seguida al cap a qualsevol que no consumeixi informació provinent de mitjans de comunicació tradicionals (qualificats sovint encara de “seriosos”) o, si més no, que no ho fa amb exclusivitat: que els fets de Gamonal, com qualsevol altre moviment social de protesta, forma part d’aquell grup d’informacions considerades altament perilloses i que, per tant, han de ser preferiblement silenciades o, de no ser això possible, clarament atenuades. En aquest cas parlem, doncs, de tractament informatiu condicionat per una evident intencionalitat política (o, millor, sistèmica).

La segona interpretació, el tractament condicionat per la pròpia organització o gestió interna del mitjà. En la premsa i en les agències de notícies tradicionals, com en les àrees informatives dels mitjans radiofònics o televisius, l’estructura organitzativa s’orienta gairebé en la seva totalitat a focalitzar l’atenció en els centres de decisió o en els agents d’intermediació i a nodrir-se de tot allò que prové de fonts institucionals i/o institucionalitzades. Parlem, doncs, d’una estructura rígida, jeràrquica, avesada a la comunicació de dalt a baix, vertical i unidireccional, que només permet flexibilitzar-se davant d’esdeveniments o successos imprevistos, però que naufraga estrepitosament en la radiografia i comprensió del moviment en xarxa, horitzontal, mancat de portaveus, oficines de premsa o gabinets de relacions públiques.

Control i descontrol

Parlava abans d’interpretacions independents i interdependents alhora.

Ara som independents. Ho hem explicat en nombroses ocasions en aquest mateix blog: el 15M marca en el món de la comunicació massiva un abans i un després. I el marca perquè durant un període breu però significatiu (especialment, el maig del 2011) l’agenda informativa va estar essencialment marcada per les sorprenents invasions de places a les ciutats d’arreu de l’Estat. Probablement, la mateixa atracció dels propis periodistes davant la novetat d’un fenomen de mobilització ciutadana sense precedents i que, precisament, es revoltava contra unes estructures democràtiques corrompudes i inútils davant la crisi, va ser la que va acabar momentàniament produint la inèdita sensació de descontrol polític i informatiu.

Des d’aleshores, com hem comprovat a casa nostra amb la deriva dels Telenotícies de TV3, una de les prioritats governamentals ha estat recuperar el timó d’aquest control de l’agenda informativa: traduït, tornar a fixar el moment, el lloc i la manera de les “informacions” considerades essencials per a la ciutadania i, és clar, atenuar la visibilització de totes i cadascuna de les mostres de protesta o mobilització ciutadana (amb l’excepció de les que són del seu grat, és clar). L’èxit, ho hem vist, no admet discussió.

Però ara som interdependents. Aquella primavera del 2011 no hi havien portaveus ni responsables entre els indignats, però hi havia places concretes ocupades. De manera que, després de la inicial desatenció, els mitjans tradicionals van acabar instal·lant-hi unitats mòbils i càmeres fixes. El fenomen que s’havia originat en organitzacions en xarxa i a la xarxa va multiplicar-se, lògicament, per l’efecte crida i la potència difusora dels mitjans massius. Però les seves estructures informatives “dinosàuriques” només han estat capaces de captar el “sorprenent” fenomen en el moment en què aquest s’ha materialitzat i visibilitzat. Les seves rutines informatives no estaven dissenyades per percebre el que es coïa abans que les places fossin ocupades com no ho estan encara ara per percebre el que es cou després que s’hagin buidat definitivament.

En els mitjans massius hi trobem, doncs, control i descontrol alhora. Hi ha control intencionat sobre la matèria informativa difosa, això és ben evident. Però també, un profund descontrol estructural que no els permet accedir, arreplegar i aprehendre dades que, malgrat tot, malgrat ells mateixos, hores d’ara ja són matèria informativa en d’altres plataformes.

En el TN Vespre del passat dimarts, com a mínim, 15 de les 17 informacions generalistes eren de caire estrictament institucional o provenien de fonts institucionals: partits polítics, governs o caps d’Estat, parlaments, institucions judicials, organismes oficials, centres d’estudis. Rere d’aquesta estructura s’hi amaga una focalització permanent en els centres de decisió i mediació, la materia informativa generada dels quals es considera d’obligat coneixement per a l’opinió pública en les democràcies representatives (una tasca, doncs, molt més transcriptiva que no pas escrutadora). Rere d’aquesta mateixa estructura s’hi amaga també un nivell de receptivitat directament proporcional a la potència del gabinet de comunicació de la font de torn.

La desatenció de l’èxit (reitero, momentani) dels veïns de Gamonal per part de TV3 no s’explica, sens dubte, per la pròpia rigidesa informativa del mitjà (bé que es cobreixen manifestacions i concentracions quan interessa). Cert, aquesta desatenció és una clara mostra de control informatiu i d’evident intencionalitat política de mitigar qualsevol signe de mobilització ciutadana pel terror al contagi, especialment en temps de crisi i quan aquestes demandes dutes a terme a través de canals poc “ortodoxes” acaben reeixint. Serveixi d’exemple del contagi temut el sorprenent allunyament d’aquesta notícia de la de l’inici de les obres del luxós Passeig de Gràcia de Barcelona, que costaran 7,5 milions d’euros i de les quals s’ha eliminat la controvèrsia suscitada, sí mínimament visibilitzada al TN Migdia d’aquell mateix dia (minut 41:24). Tot i amb això, no n’hi ha prou.

La foto global de l’escaleta d’un Telenotícies actual segueix presentant, per voluntat i incapacitat alhora, per rutina, la mateixa absència d’elements informatius no originats en fonts institucionals que la que et podies trobar abans de l’esclat del 15M. I no es tracta exclusivament de mobilitzacions o mostres d’indignació col·lectiva. Hi segueixen ocultes -o pràcticament ocultes- formes d’organització econòmica, social i política allunyades de les corrents i convencions dominants. Segueixen ocultes, sí. Tanmateix, ara es veuen més i, per tant, incideixen.

Resulta curiós que en la mateixa edició del TN aquí referida, una notícia “oficial” certifica, de retruc, aquest dual estat de control i descontrol en els propis mitjans massius. L’Enquesta Social Europea constata que segueix creixent la desafecció vers els polítics i les institucions democràtiques a Espanya alhora que no para de créixer l’interès per la política i la participació en les protestes. Alguna reflexió hauria de suscitar en el magma mediàtic massiu la consolidació d’aquesta mena de tendències socials, tenint en compte que, com veiem en els Telenotícies, la immensa major part del minutatge dels informatius es dedica a la informació institucional, especialment política, mentre que es despatxen amb enorme alegria treballats èxits de l’anònima col·lectivitat, com el viscut al barri popular de Gamonal.

Ahir mateix es van presentar els nous Telenotícies. I Toni Cruanyes, l’encarregat de presentar el TN Vespre a partir de dilluns vinent, va assegurar que un dels objectius és tornar a fer més i millor carrer. Imprescindible, diria jo. La invisibilitat (per voluntat i/o incompetència) en informatius massius dels Gamonals de torn és un factor important de cara al coneixement de la ciutadania però no tan decisiu com ho havia estat temps enrere.

El ferm control sobre la matèria informativa institucional i jeràrquica junt amb el gradual increment del descontrol sobre la matèria informativa horitzontal només fa que augmentar l’esquizofrènia ciutadana: la realitat mediàtica “oficial” i l’equivalència entre invisibilitat i inexistència prevalen sense problemes en un entorn monopolitzat per la comunicació massiva, però trontolla perillosament en el moment que canals nadius del moviment en xarxa, per tant, propers ideològica i estructuralment, comencen a visibilitzar aquelles presumptes inexistències.

Veurem cap on caminen els flamants informatius de TV3. De moment, però, en el mateix TN en què es presentaven els renovats Telenotícies, Gamonal ja havia desaparegut de l’agenda.

Desinstitucionalitzant al desert de Mohave

S’ha comentat amb escreix en aquest blog que els mitjans de comunicació han de ser també matèria analitzable en qualsevol proposta de profunda regeneració democràtica que es plantegi. En tant que participants del joc polític que ha anat distanciant-se de la ciutadania a la qual diu servir, la seva inclusió en la llista reformable no pot posar-se en dubte.

Així ho insinuava fa uns dies el diputat d’ICV-EUiA al Congrés, Joan Coscubiela:

En l’anàlisi de la dramàtica desafecció que afecta els ciutadans -visualitzada probablement com mai amb els gairebé 8.700.000 vots que ha rebut la candidatura de Beppe Grillo a les darreres eleccions a Itàlia- ens adonem que els organismes d’interès públic o gestors del bé comú han acabat essent majoritàriament percebuts com a gestors dels seus propis interessos. Podríem afirmar que s’ha generalitzat una percepció de la institució, no com a servei públic, sinó com a autoservei, que s’explica a -i treballa per- sí mateixa, d’una institució que pateix -diríem- un empatx d’institucionalització.

Duem vàries setmanes de reflexió al voltant del nostre sistema democràtic, les mancances del qual s’alimenten de l’estrangulament econòmic imposat a tot el sud d’Europa per emergir a la llum pública amb especial virulència. Com hem vist en altres entrades d’aquest espai, els mitjans s’han llençat obertament a plantejar receptes per guarir uns organismes que presenten greus lesions en els seus teixits més vitals. Al decàleg anticorrupció d’El Periódico ja assenyalat en el post anterior, li hem d’afegir l’especial obert des del 10 de febrer per el diari El País “Cómo reconstruir el futuro” -que inclou decàleg propi- i el que presenta el diari Ara -més centrat en la possible Catalunya independent- sota el títol “El món que ve, el país que volem”.

En menor o major mesura, tots ells posen l’accent en la necessitat de reforma tant del marc general que aixopluga els instruments de gestió del bé comú com de cadascuna d’aquestes institucions, reformes que han d’incloure en tots els casos les mesures de transparència, accessibilitat i participació que la societat del segle XXI demanda. Monarquia -o capitania d’Estat-, governs, partits polítics, sindicats i altres agents socials, judicatura, món educatiu, tots ells pilars del nostre sistema de convivència, que ara són posats a mercè de l’escrutini públic.

Abús institucional

Sens dubte, l’edifici institucional necessita repensament amb majúscules i voluntat i treball cooperatius de tots els partits polítics per dur-lo a terme. Ja em permetreu, però, el meu silenci al respecte; l’insuficient coneixement en matèria de ciència política m’incapacita per abordar amb rigor aquesta qüestió, cosa que de retruc m’inhabilita -en sóc conscient- per analitzar l’actualitat com a tertulià professional.

Tanmateix, que sigui enorme la distància entre la realitat institucional i la realitat ciutadana no significa que entremig només hi hagi el desert de Mohave. Entre uns i altres perdura -veurem fins quan- un element connector sense el qual simplement no existiren les democràcies tal i com les coneixem. Els mitjans de comunicació de masses són una pota cabdal d’aquest sistema que necessita amb urgència una reestructuració. I ho són, independentment d’una dèria que, confesso, em duu sovint a plantejar-me si no és la meva una vigorosa prèdica en aquell o en qualsevol altre desert.

És per això que em resisteixo a creure que s’engegui el procés d’actualització de les institucions democràtiques sense ni tan sols rumiar sobre si no ha estat també la institucionalització d’una manera molt concreta d’apropar el món institucional a la ciutadania per part dels mitjans la que, a la fi, ha resultat perniciosa per a la pròpia salut de la democràcia.

La cara més visible de qualsevol fenomen són sempre els números, en aquest cas, l’espai que es dedica a la informació de caire institucional en els mitjans de comunicació massius. Primer de tot, un aclariment. En el llistat d’informació d’aquest tipus no només ha de figurar tot allò que fa referència als organismes públics que ens vénen al cap quan se’ns parla d’institucions; també és informació institucional la que prové, per exemple, de qualsevol dels agents socials reconeguts en el territori -sindicats, patronal, ONGs, conferències episcopals…-; i també en formen part, tot i que no ho aparentin, les notícies que emanen de les grans corporacions empresarials o financeres.

Des del punt de vista del receptor, tant se val si se’ns informa d’una batalla dialèctica en el sí del Parlament com del darrer anunci retallador del portaveu del Govern com de l’exposició pública de la caiguda en els beneficis del banc de torn com de l’abstinència sexual periòdica com a forma d’anticoncepció de Rouco Varela. Tots aquests organismes -representatius o no de la voluntat popular- són percebuts per al receptor com a cossos amb entitat pròpia que, a diferència d’ell, comparteixen capacitat d’actuar, divulgar, pressionar i generar opinió públicament i massiva. L’abús en la informació institucional obre, en conseqüència, un abisme entre els actors de la realitat informativa de masses i uns passius d’aquesta mateixa realitat que, no obstant, són actius en la realitat ciutadana.

En el benentès que la d’aquell dia va ser una edició força especial, prendrem com a exemple el Telenotícies Migdia de TV3 del 27 de febrer. Sense tenir en compte ni els titulars ni el bloc d’esports i cultura -blocs no menys institucionals, però-, dels 42 minuts restants d’informatiu, uns 33 minuts es dediquen a informacions protagonitzades i/o originades en les següents institucions:

Vaticà: renúncia del Papa Benet XVI (8:06 minuts)

Partit polític: votació divergent PSCPSOE al Congrés sobre el dret a decidir i entrevista a Pere Navarro (14:00 minuts)

Cambres legislatives: cimera anticorrupció al Parlament de Catalunya (3:26 minuts) + reprovació de l’oposició al ministre Montoro per l’amnistia fiscal al Congrés dels Diputats (1:33 minuts)

Policial – judicial: escorcoll domicilis de Josep Prat i Carles Manté en el cas Innova (2:08 minuts) + declaració al jutjat de Jaume Torramadé per abús sexual (1:36 minuts) + decisió de la fiscalia de no imputar la Infanta Cristina en el cas Nóos (0:37 minuts)

Executiu: anunci del president Rajoy del dèficit públic espanyol del 2012 (0:39 minuts)

Tribunal Constitucional: acceptació a tràmit recurs del Govern espanyol a la Llei catalana d’horaris comercials (0:38 minuts)

Dels 9 minuts restants, a banda de la necrològica de l'”indignat” humanista Stéphane Hessel, i seguint la lògica de la llista ampliada esmentada abans, algunes no deixen de ser informacions/presentacions/anuncis amb un tarannà institucional més nítid (novetats del dia en el World Mobile Congress i xifres econòmiques de Vueling) o més difús (nova tècnica sanitària de l’Hospital Germans Trias i Pujol i el sistema antigelada per als fruiters emprat per la pagesia).

Abans que comenceu a trobar “peròs” al meu plantejament, preciso per duplicat.

Reitero, en primer lloc, que focalitzo l’anàlisi en la inconscient recepció del missatge informatiu; és obvi que no és el mateix la cobertura mediàtica rutinària al Palau de la Generalitat o al Parlament de Catalunya que la inclusió a intervals de notícies de sectors econòmics o socials amb menys capacitat d’influència. El problema no són tant cadascuna de les informacions puntuals com la globalitat i reiteració del missatge -digues-li, d’institució, de sector, d’empresa, de corporació- que rep i percep el consumidor.

En segon lloc, l’exemple proposat del Telenotícies en cap cas pretén aixecar el dubte sobre el caràcter objectivament noticiable d’algunes de les informacions. Seria poc raonable, per exemple, no atorgar categoria informativa preeminent a la inèdita renúncia del Papa a la cadira de Sant Pere i a la del PSC a professar una fe immutable en el vot disciplinat, com ho seria també no seguir amb puntualitat les diverses arestes del alarmant tema de la corrupció i malversació de fons públics.

Mirem-ho, però, en conjunt i de fora estant. Més enllà de l’exemple proposat, si observem la línia informativa predominant en l’habitual relació comunicacional emissor massiu-receptor, és poc discutible l’aclaparador predomini de l’actualitat institucional o corporativa. I a banda de la possible injustícia d’aquest domini quantitatiu, l’activitat informativa centrada en aquesta mena d’actualitat, com deia anteriorment, agreuja en el consumidor l’autoassumpció d’una passivitat que paradoxalment no es correspon amb la seva experiència ciutadana en el dia a dia.

Malentesa cobertura institucional

Recordem que tenim, d’una banda, tot allò que els experts analistes de l’actualitat convenen a qualificar d'”urgent matèria regenerable”. És pràcticament tota aquella matèria que va formar part de les crides indignades de tot el món de fa dos anys i que molts d’aquests experts analistes de l’actualitat van recollir, en el millor dels casos, amb suficiència paternalista. Dins d’aquesta carpeta hi trobem partits polítics, sistema electoral, mecanismes de contractació pública, durada dels càrrecs electes, etc.

I diem “pràcticament tota” la matèria regenerable reivindicada pels grups d’indignats perquè un dels seus no menys importants requeriments afectava directament als encarregats d’apropar la vida i miracles de totes les altres matèries -ara, obertament- regenerables:

Somos un movimiento preocupado por la democratización del país y, como tal, pensamos que una condición necesaria para ella, involucra la democratización de los medios de comunicación

Era l’autodefinició del moviment mexicà #YoSoy132, la qual ens enllaça amb la piulada de Coscubiela de l’inici. Democratitzar o regenerar la democràcia sense furgar les mancances dels mitjans de comunicació no és ni democratitzar ni regenerar.

I és que, de moment encara, la manera principal d’apropar-nos a la realitat de tots aquests cossos que -convenim- s’han corromput, és a través dels mitjans de comunicació de masses. És cert que hores d’ara ja veiem quina és la tendència de la comunicació massiva en un món cada cop més global, complex, fragmentat i definitivament menys vertical. Però -repeteixo- de moment encara, aquest és el canal central a través del qual ens arriba la realitat institucional.

A partir de l’exemple del Telenotícies, doncs, ¿podem dubtar de l’objectiu interès públic de la major part del material informatiu difós pels mitjans? Doncs no. Però sí que podem afirmar amb rotunditat que aquest material informatiu és incomplet i, per tant, insuficient. És incomplet i, per tant, insuficient perquè en tots els casos descriu una realitat construïda per a ser divulgada de manera pública. Les declaracions dels líders polítics o dels secretaris generals de la UGT o CCOO o del president de la CEOE, les batusses des dels “guinyols” de la cambra parlamentària o des de les sales de premsa, el seguidisme amb tota la pompa dels actes institucionals, o la transcripció taquigràfica de les angúnies d’agències de qualificació i d’altres organismes no electes sobre la prima de risc i el dèficit públic que tant els plau de socialitzar amb la humanitat…, tot això és, ras i curt, simple corretja de transmissió institucional.

I per tal que el missatge mediàtic pugui autoqualificar-se d’informatiu, la corretja de transmissió institucional necessita forçosament d’un contrapès: el control, la fiscalització. És a dir, jo, receptor-consumidor d’informació, és evident que necessito saber què diuen, per exemple, aquells als quals he delegat la responsabilitat de la gestió pública. A més, però, necessito també saber si les seves accions es corresponen amb les seves paraules i si existeixen realitats o intencions que pretenen mantenir ocultes. L’una més l’altra és informació, és a dir, vetllar per l’interès del comú de la ciutadania, és a dir, servei públic. La primera sense la segona és comunicació corporativa disfressada d’informació, és a dir, publicitat o propaganda, és a dir, servei particular.

Com veiem, aquí superem la inherent nocivitat dels números de què parlàvem abans. No és tant que la informació institucional o corporativa tingui una presència mediàtica excessiva o abusiva, amb els esmentats consegüents efectes distanciadors que susciten en el receptor. En el sí de la cobertura institucional, és sobretot l’absència d’elements equilibradors del missatge corporatiu el que esdevé particularment perniciós. Que se’ns informi dels guanys més o menys obscens en temps de crisi del Banco Santander, del BBVA o de La Caixa però se’ns ometi el nom de qualsevol d’aquestes entitats en les ordres de desnonament que conclouen en suïcidis, no és informació. O que el president del Barça anunciï l’estampació a la samarreta de la companyia Qatar Airlines però passi completament desaparcebuda la condemna de 15 anys de presó a un poeta en aquell país dictatorial per escriure versos subversius, tampoc no ho és.

Una pràcticament perfecta síntesi, no només de l’exemple particular barcelonista sinó d’aquesta (des)informació institucional general, la realitzava Vicent Partal en el titular d’aquest editorial: “El Barça calla, tots callem”. Pràcticament perfecta, perquè hagués assolit la matrícula d’honor amb un “El Barça calla, els mitjans callen, tots callem”. La difusió massiva d’informació originada en essència a partir de l’agenda institucional o corporativa és una veritable perversió del que significa satisfer el dret de la ciutadania a rebre una informació rigorosa.

Desinstitucionalitzant, desmassificant

U, institucions democràtiques degenerades que, de per sí, han allunyat la ciutadania i que ja són carn de l’ímpetu general regenerador. Dos, instruments canalitzadors de la realitat institucional que incomprensiblement no han entrat en la llista regeneradora i que, amb la seva institucionalització de la malentesa tasca mediadora, han agreujat l’abisme entre l’aparent activitat d’aquella i l’aparentment passiva realitat ciutadana. I tres, la paradoxa: són les tecnologies de la informació més globals que hem tingut mai les que estan sentenciant la comunicació/institucionalització massiva, precisament perquè les múltiples vies d’aigua que es presenten en el monopoli del què, com i quan de la informació la fan fatalment inefectiva.

És l’organisme corrupte en sí el que explicaria els 8.700.000 sorprenents “grillers” d’Itàlia, sí. Però també, l’habitual connivència mediàtica amb la vida de l’organisme. I definitivament també, la democratització de l’accés a tota mena d’informació.

Institucions i mitjans massius institucionalitzats segueixen tractant la ciutadania/audiència com a massa comunicacionalment passiva. Però cada dia que passa, la massa és menys massa i menys passiva. És per això que mentre dura aquest llarg procés transitori cap a una desinstitucionalització de les nostres vides conviuen en paral·lel i de manera esquizofrènica la realitat políticament correcta (institucional-corporativa) dels mitjans massius amb la realitat menys desitjada que ofereixen mitjans -o no mitjans- alternatius. Que La Caixa va ser Mórdor durant el maig de l’any passat ho vam saber malgrat que la tele mai no ens ho va dir. O que alts càrrecs de la sanitat catalana siguin entrevistats en els grans mitjans sense ser interpel·lats sobre les investigacions dutes a terme per la modesta revista Cafèambllet no pressuposa que bona part de la seva audiència en desconegui, si més no, el nom.

El procés de desinstitucionalització general ja està engegat i s’emportarà per davant de manera irremeiable la comunicació massiva, tal i com l’hem conegut. Qui es pensi que la fugida d’anunciants és conjuntural, que faci una ullada aquest oportú article d’El País sobre el periodisme de marca que està en ple auge entre les grans firmes internacionals.

Ahir, en el Sense Ficció de TV3 es preguntaven si podria existir un món sense el model de comunicació que representa The New York Times. I la resposta és del tot afirmativa. Perquè la institució en sí serà absolutament insostenible; perquè el periodisme en el sí de la institució ha pecat d’excés d’institucionalització i ha anat perdent credibilitat; i perquè de periodisme en majúscules ja s’està fent hores d’ara fora del marc institucional.

Dubtes que em sobrevenen: realment és possible un periodisme de servei públic en el sí d’un gran negoci empresarial? I en el sí d’una corporació estatal? I si la comunicació massiva desapareix, com se’ns informarà de la realitat institucional? Com se’ns dirigirà subtilment l’atenció cap aquí mentre passen coses més enllà? Com se’ns crearà la carpeta del debat possible? Com se’ns construiran els massius estereotips, estigmatitzacions o prejudicis sobre el nostre entorn proper o sobre llunyanes realitats que mai no coneixerem? Com se’ns farà acceptable una invasió francesa de Mali?…

Deixeu-me gaudir, de moment, sisplau, de les meravelloses vistes del desert de Mohave.