El valor de la capçalera

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirmava fa uns dies l’Antoni Maria Piqué en un article al diari Ara que un dels trets característics d’internet “és que tot, tot, es pot mesurar” i que, en conseqüència, l’habitual allunyament de l’exercici periodístic de “la contaminant responsabilitat de fer diners” podria perillar.

En efecte, el coneixement constant del nombre de visites que assoleix un treball periodístic podria conduir a la retribució del professional segons el rendiment que n’acaba traient l’empresa. El propi Piqué recorda com d’habitual és aquesta pràctica, per exemple, en la remuneració dels agents comercials, el “tant vens, tant vals”, si em disculpeu la manipulació de la clàssica dita del refranyer.      

Aquesta és una realitat ja coneguda per a aquells valents que en els seus blogs i portals d’informació –habitualment especialitzada– depenen en exclusiva del finançament a través de la publicitat. Sense un rellevant nombre de visites i una sostinguda influència en les xarxes socials simplement no hi ha anunciants ni, per tant, calers. El periodista-editor-gestor del mitjà –ben sovint, són aventures força solitàries– ha de tenir tothora ben present, doncs, que el seu “sou” ve determinat per l’interès del públic.

Essent conscient que deixo molts factors crucials de banda, això pretén ser tan sols un mer exercici especulador sobre aquesta possibilitat en un impossible escenari de follia publicitària i en el cas concret de les tradicionals capçaleres del periodisme escrit, especialment d’informació generalista, en el benentès que els diaris, fins que la disrupció d’internet els ha dut a convertir-se en instruments de difusió de (diversos) continguts, han estat en certa forma els guardians de les essències del treball periodístic.

La pregunta és, doncs, si en aquesta conjuntura concreta seria realment imaginable una generalització de la retribució dels periodistes de plantilla o col·laboradors fixes o esporàdics segons el seu rendiment particular. I la resposta, en la meva opinió, és que no. No ho seria fins i tot en un (imaginari?) futur amb total absència de premsa impresa de periodicitat diària i havent-se consolidat l’hàbit consumidor segons l’atractivitat de la peça o l’afinitat amb la trajectòria, la credibilitat o el perfil del professional que la signa.

I aquest ‘no’ rotund i arriscat se sustenta en el convenciment que, en cas de resposta afirmativa, ens encaminaríem cap al suïcidi de la pròpia capçalera per mitjà de dues i complementàries eines executores: l’homogenització del producte i l’esvaniment del projecte col·lectiu.

És poc dubtós que, d’una banda, la remuneració del periodista segons el trànsit de visites que genera condueix a una competició pel click que excita la general immediatesa i la cerca del contingut cridaner, elements que afavoreixen la construcció de peces periodístiques eminentment pobres. I davant d’un producte la rellevància del qual recau molt més –per no dir, en exclusiva– en el propi contingut que en la profunditat i qualitat de la tasca elaboradora, la generalització d’una obra homogènia –homogèniament pobra– comporta a la fi la dissipació dels trets distintius de cadascuna de les capçaleres.    

De l’altra, fer recaure la responsabilitat de l’èxit empresarial en la peça individualitzada o en la suma de peces individualitzades esperona, de portes enfora, un tipus de consum infidel de mena, indiferent a la “marca” que l’oferta, mentre que potencia, de dins estant, la desvinculació i el desarrelament del propi professional respecte de l’obra col·lectiva.

En aquest mateix sentit, afirmava Piqué que “un mèdia és una empresa col·lectiva en què és molt difícil destriar qui hi contribueix més”. No només això, també és el continent per a molt diversos ritmes de treball que, complementats, coordinats i mantinguts en el temps, donen com a resultat un tarannà específic al projecte, reconegut i acceptat internament i externa.

Permeteu-me que ho personalitzi en La Vanguardia. Deixant de banda la seva simbiosi amb les estructures de poder i la capacitat d’influència en l’alçament o descavalcament de les dues presidències més importants del país (una, de generalista, l’altra, d’esportiva), aquest més que centenari rotatiu és sens dubte reconegut, per exemple, per una trajectòria periodística en què hi destaca la potència i qualitat de la seva secció d’internacional així com una àrea d’opinió amb múscul i tradicionalment prou diversa.

Precisament, durant aquestes setmanes d’informació generosament atrinxerada sobre la crisi d’Ucraïna i de Crimea, han sobresortit les anàlisis contextualitzades i allunyades de la descripció del món en termes bons-dolents del seu corresponsal a Berlín i enviat especial a la zona de conflicte, Rafael Poch, producte de la dilatada experiència i el vast coneixement sobre aquesta àrea del globus de qui prèviament va ser durant anys corresponsal a Moscú.

Malgrat comptar amb milers de fidels lectors, és evident que el ritme i la profunditat dels treballs d’un Poch, com els d’un Alcoverro o d’un Juliana, entre d’altres, no tindrien res a fer en el mercat de l’estricte “valor per click”. En canvi, com a part indestriable i alhora potenciadora d’un projecte col·lectiu anomenat La Vanguardia, tots ells –emprant una fastigosa terminologia borsària– cotitzen, i molt, en el mercat del “valor de la capçalera” i, el que és més important, fan cotitzar la pròpia capçalera.     

Internet permet conèixer la quantitat i fins i tot la qualitat de les visites, com diu Piqué, i per tant, podria obrir les portes a la remuneració de cada periodista segons el rendiment empresarial que genera. Pel que he exposat abans, però, no imagino aquesta mena de retribució laboral sense una profunda desnaturalització del propi treball periodístic i, per tant, del propi sentit del projecte col·lectiu. Per això, fins i tot en l’actual transformació del tradicional diari en plataforma per a continguts no només periodístics em resulta inconcebible la generalització d’aquesta pràctica. I vull veure en aquesta idea d’especificitat i de projecte en comú, i no només en la forçosa adaptació a un panorama publicitari i de subvencions públiques (en general) molt a la baixa, el motiu de la cerca de fórmules de finançament que no tan sols cerquen la sostenibilitat econòmica sinó també, o sobretot, la creació i manteniment de comunitat i fidelitat, dins i fora.

Altrament, potser sí, seguiria havent-hi empresa. El que no hi hauria, segur, és capçalera.

 

Dos més dos, cinc

S’ha apuntat diverses vegades en aquest mateix blog: les eines de què disposem per ser conscients del que comporta el crític procés de transformació que patim fomenten paradoxalment la inconsciència. En canvi, il·lustrant-ho amb un exemple ben galdós, un ciutadà mig del nostre país que en aquests instants despertés d’un coma profund de quatre o cinc anys probablement es posaria a promoure com un foll solitari la revolta.

La realitat actual no seria objectivament pitjor per al sobtat retornat a la vida que per aquells que n’hem viscut la dolorosa transformació pas a pas i en plenes facultats mentals. És tan sols la percepció de la pèrdua la que provocaria el divergent comportament entre els tothora conscients i l’inconscient de llarga duració. Una actitud oposada que seria el resultat de l’esmentada paradoxa, no essent pas el temporal son perllongat, sinó la permanent consciència de la rabiosa actualitat, el que conduiria a un cert estat de narcosi.

Ho definia fa uns dies al diari Ara la sociòloga Sara Moreno com la Ceguesa d’actualitat, una altra paradoxa, perquè precisament serien els observadors assidus d’aquest rabiós present els qui en patirien l’afecció:

Tal com explica Norbert Elias a Humana conditio, una anàlisi sociològica sobre el període de la Guerra Freda, “aquells que queden absorbits per les qüestions d’actualitat sense mai mirar més enllà, es pot considerar que són pràcticament cecs”

Hi ha qui fins i tot fa extensible aquesta “ceguesa d’actualitat” a aquells que, a través de les noves tecnologies de la informació, acaparen dades i referències amb gran voracitat. De la saturació informativa entesa com a antònim de claredat ens en parlava l’il·lustrador satíric Andrés Rabago, ‘El Roto’, en una entrevista d’elDiario.es:

(…) estamos justamente en el momento de mayor gravedad porque no tenemos una visión clara de las cosas. Para clarificar la visión necesitamos de una mayor austeridad de los medios y de nosotros mismos. Hay una especie como de necesidad de estar continuamente acaparando datos o informaciones que no nos llevan a una mayor comprensión. La comprensión no parte del hecho de que haya una mayor cantidad sino de la calidad de la información.

Dit de manera planera, hi veuríem i estaríem al corrent, però no assimilaríem ni entendríem.

No és que aquesta màxima sigui una característica del període decadent que les societats -dites- occidentals estan patint en el present. Els efectes alienants que el bombardeig informatiu i la cultura de l’entreteniment provoquen en la massa social fa dècades que estan detectats i analitzats.

Però en temps d’eufòria econòmica la ceguesa i la nul·la comprensió no esdevindrien, aparentment, tan nocius. Al cap i a la fi, si el benestar que la majoria experimentem a la llar, al treball i al cafè coincideix amb el que percebem a la tele, tot sembla remar en una mateixa direcció (encara que la barca posi proa al desastre). Són temps -segur que els recordarem- en què treballadors per compte d’altri, autònoms, petits comerciants, mitjans o grans empresaris visualitzen el present i el futur immediat amb la mateixa satisfacció que transmeten govern de torn i líders d’opinió.

En paral·lel a la massiva línia eufòrica, però, se situa una altra línia, minoritària i refractària a l’agenda, ritmes i percepció generals. És la línia formada tant per les alertes raonades sobre l’erroni rumb emprès com per les formes d’organització social, política i econòmica alternatives. Per bé que tan tangible com la ufanosa i predominant, es tracta d’una línia aïllada, marginal, per tant, invisible i sense capacitat de penetració en el sentir majoritari.

Tornant al llenguatge planer, doncs, també en moments de confort general hi veuríem sense veure-hi i sabríem sense entendre, però en coincidir realitat viscuda i realitat comunicada no hi hauria espai per al desconcert.

La cosa canvia en moments de depressió. No significa això que els mitjans de comunicació de masses reportin verd a una societat majoritàriament ofegada pel vermell; al contrari, tan minuciosament difosa va ser l’eufòria consumista com ara el rutinari desesper i els seus presumptes antídots. El que significa és que, tant en temps de vaques grosses com en temps de vaques magres, les receptes pertinents sempre són prescrites pels mateixos facultatius, aquells que en èpoques d’engreix guanyen molt i en les d’aprimament, encara més.

I aquí és on s’esdevé la dissociació.

Desafecció que no minva

Parlaríem d’una mena de dissociació social per referir-nos a la persistent percepció de llunyania entre la realitat que podem viure de manera majoritària a la llar, al treball -si n’hi ha- o al cafè i la que comuniquen els nostres representants polítics, i els experts, analistes i opinadors de capçalera a través dels seus altaveus, els mitjans massius.

L’allunyament social vers l’opac diàleg entre els principals agents polítics i els principals agents de comunicació ve, com sabem, de lluny. No només per la preeminència de discussions, rèpliques i contrarèpliques sovint buides de contingut i explicables únicament en termes d’interès de confrontació partidista, sinó també -i sobretot- per la impossibilitat fàctica per a la ciutadania de participar i incidir en el dia a dia dels debats que els esmentats agents duen a terme -segons diuen- a l’encalç del benestar de tots. El “tot per al poble però sense el poble” il·lustradament despòtic no distaria massa d’un sistema que només ens escolta cada quatre anys.

El periodista Albert Sàez recordava en aquest post que “No ens representen, no diuen la veritat”, el lema del moviment 15M que es va fer famós l’any passat, evidenciava que:

(…) la democràcia representativa i els mitjans de comunicació anaven en el mateix sac. Els manifestants acusaven als diputats i regidors de no representar els interessos dels seus votants i de subvertir el mandat de les urnes. I, conscients del vincle entre uns i altres, acusaven als mitjans de comunicació d’ocultar aquesta circumstància.

L’actual depressió, sens dubte, n’ha fet més virulents els símptomes. De l’aplicació de solucions que recruen la crisi per part de qui diu treballar per al nostre benestar sense ni un bri de fiscalització per part de qui afirma ser el poder número quatre, en resulta un cada cop més arrelat i extès sentiment de no representativitat entre la ciutadania. Un divorci latent que, tanmateix, en veure’s en contacte amb el conformisme poruc i gairebé místic que la suposada inevitabilitat de les mesures anticrisi propicia, no acaba traduint-se en l’esperable esclat de rebel·lia col·lectiva sinó en general perplexitat; de retruc, per tant, en obediència.

Titubejos que derivarien -i per això se’n lliuraria l’imaginari excomatós de llarga durada- de la no completa consciència per part del constant observador de l’actualitat. Sí, existeix desafecció, esgotament, sensació d’engany, però l’actualitat no ens exposa davant dels nassos de manera tossuda i reiterada on érem i on som, de què disposàvem aleshores i de què no ara mateix i, més important, per què no han estat possibles altres solucions que no conduissin al desastre. I contra la roda de la inconsciència que gira -i ens fa girar- sense pausa, esdevé àrdua l’articulació d’una consciència col·lectiva manifestament opositora.

Aquesta és, però, la línia predominant. En tant que constituïda per una majoria de consciències inconscients guiades per climes no subjectes a escrutini ni interpel·lació pública, la línia predominant fluctua com en el trastorn bipolar entre l’eufòria i la depressió. La mateixa onada emocional que fa uns anys ens privava de rebutjar col·lectivament l’irrestitible “si vols, pots” de les entitats financeres, ara no ens permet de rebel·lar-nos contra unes mesures anticrisi no només inútils sinó palpablement agreujadores de la situació.

Prenem d’exemple aquest article del diari irlandès Independent del passat diumenge on es comparava la situació catastròfica de l’economia de l’obedient Irlanda amb la de la Islàndia non grata que està sortint del pou:

El tresor d’Islàndia va col·locar amb èxit 1.000 milions de dòlars en bons a 10 anys el passat mes de maig. Aquests bons havien estat valorats inicialment per produir un diferencial de 407 punts bàsics (4,07 %) sobre els bons del Tresor dels Estats Units, un marge que posteriorment s’ha reduït a 296 punts bàsics.

No és qüestió d’inexistència d’alternatives polítiques i informatives sinó de constant focalització de l’atenció ciutadana dels països submissos en l’únic camí possible. Si dia rere dia et permeten triar entre meló i meló, acabaràs menjant meló; però més important encara, al final ja no et preguntaràs per quins set sous no t’ofereixen cap altra fruita per postres.

Però havíem deixat arraconada l’altra línia, la paral·lela, aquella tan estable com minoritària i -tradicionalment- invisible.

Dèiem que es tracta de la línia formada tant per aquells que ens proporcionen alternatives a la visió “experta” comunment difosa i acceptada, com per aquells que experimenten en el seu dia a dia formes de participació col·lectiva i d’organització econòmica allunyades de l’oficial. Parlàvem de línia invisible, sí; com haureu vist, ara hi hem afegit l’atenuador “tradicionalment”.

La societat complexa

En un molt interessant article, Catalonia: the case for glocal rethink, el professor de Ciència Política de la Universitat de Barcelona Pere Vilanova pren l’imprevist resultat de les darreres eleccions catalanes com a exemple de la creixent dificultat que troben, a l’hora d’abordar les societats contemporànies, uns sistemes polítics que empren en essència els mateixos instruments formals de dècades passades.

La disparitat entre els “processos econòmics” (…) i els nostres sistemes polítics basats en mecanismes institucionals d’un altre segle, genera un gran nombre de reaccions en les nostres societats. Això és la creixent desafecció de la ciutadania cap a la política, la difusa cultura de l’abisme entre “nosaltres” (els ciutadans) i “ells” (els polítics), amb additius del tipus “tots són iguals” basats en arguments ben fonamentats que deriven de la proliferació de casos de corrupció, clientelisme, polítiques de porta giratòria entre les elits, etc.

Segons Vilanova, el president Mas va cometre un greu error focalitzant la campanya electoral en un únic tema (el sobiranisme) i, en conseqüència, va rebre com a resposta de la societat catalana un definitiu i contundent bany de realitat:

Com a conclusió: la versió catalana de sistema bipartidista se n’ha anat en orris, i ens hem vist arrossegats cap a una cambra més del tipus “belga” o “israeliana”. Bones o males notícies? El temps ho dirà. En teoria és bo perquè millora la diversitat de la representació social i política en el Parlament. Però és dolent per a la governança, ja que el resultat propicia un executiu molt menys estable

Aquesta anècdota catalana que el professor Vilanova converteix en categoria vindria a ser corroborada pels indicis de progressiva pèrdua de confiança, en especial a Europa, cap als partits polítics predominants tradicionals, vistos com a principals responsables de la perpetuació d’un sistema de representativitat democràtica que no dóna veu a la ciutadania ni aporta veritables solucions a les seves greus problemàtiques.

La desafecció vers la política tradicional i la seva submissió als poders no elegits exercits per les elits financeres no seria l’única línia divisòria -més de tipus vertical- que afectaria les democràcies occidentals europees. A parer de Michael McTiernan, editor i investigador a Policy Network, començaria a visualitzar-se a Europa una altra fractura; aquesta, però, de caire transversal.

A The coming conflict between generations, McTiernan sosté que la joventut europea percep de manera creixent que el cada cop menys esplèndid estat del benestar focalitza la seva acció especialment en la tercera edat (sanitat i pensions) i desatén el propi futur del continent, és a dir, la formació i l’educació dels joves. L’incipient conflicte intergeneracional s’estaria fent palpable amb la gradual pèrdua de suport electoral de la primera franja d’edat amb dret a vot cap als partits històrics i preponderants de la vella Europa; en particular, resultaria:

(…) un malson polític pels partits de centre-esquerra, l’oferta electoral dels quals es fonamenta en promeses de progrés social i en el principi de justícia. També s’alimenta de l'”anti-política” i de la minvant confiança en les capacitats de l’estat del benestar, govern i polítiques democràtiques

Tant el progressiu rebuig social global “de la superficialitat de la narrativa dels partits polítics” (i, de retruc, dels mitjans que ens la retransmeten), com el també creixent conflicte intergeneracional evidenciarien el que el professor Vilanova qualifica de fallida estructural del tradicional contracte social que cohesiona la ciutadania, qüestió que el duu a preguntar-se finalment:

Com combatrem la desaparició d’alguns drets comuns (valors i interessos col·lectius) que la ciutadania tradicionalment ha vist reflectits en les institucions públiques (els poders legislatiu, executiu i judicial)?

Si a la desafecció vers la rigidesa d’unes estructures jeràrquiques i al discurs frívol del nostre sistema polític li afegim la constatació que, com diu Manuel Castells en aquesta entrevista de la BBC, vivim ja hores d’ara en una societat en xarxa:

(…) una societat on les activitats principals en què la gent s’involucra s’organitzen fonamentalment en xarxes, més que no pas en organitzacions verticals

… la derivada final no pot ser altra cosa que una ciutadania en essència menys previsible; una societat, per tant, irreversiblement més complexa.

La suma, fins ara, impossible

Recopilem conceptes.

Tenim, d’una banda, una línia majoritària formada per la ciutadania enganxada a l’actualitat, conscient de totes i cadascuna de les pèrdues de drets socials que s’han anat produint, i alhora prou inconscient de l’abast dramàtic del conjunt de pèrdues com per no desenganxar-se de la roda d’un sistema que, per bé que feixugament, segueix girant sense pausa.

De l’altra, tenim la línia minoritària paral·lela que, com la seva pròpia naturalesa indica, no ha tingut mai cap punt de contacte amb la roda que gira. Allà dins, consciències especialment polititzades experimenten una vida individual i col·lectiva al marge dels instruments de la democràcia representativa i dels dictats de la societat de consum.

El tercer concepte seria la progressiva desafecció del global de la ciutadania vers una concepció de la democràcia que es percep ineficaç perquè ha sublimat un cercle de poder partito-mediàtic autocomplaent que no exerceix el seu únic deure de servei públic. Una desafecció que es traduiria en un creixent càstig a les formacions polítiques clàssiques i en la cerca de nous discursos i mètodes de participació que responguin als mecanismes propis d’una societat connectada en xarxa, per tant, eminentment complexa.

És aquest darrer concepte, el de la complexitat social, el que estaria fent trontollar el marc simple -per previsible- en el que ens hem mogut fins fa ben poc. Un marc que ha estat tant temps simple i previsible perquè en el seu interior -com explicava en el darrer punt d’aquest post– es dibuixaven carpetes i estigmatitzacions absolutament estanques i enfrontades entre sí. Una carpeta central, la de la correcció política, la del marge permès de debat ciutadà, en front d’una altra, la marginal, la del discurs anti-tot, carpeta que només abandonava el seu permanent estat d’invisibilitat per -a través de la condemna de la seva inherent radicalitat- vigoritzar la carpeta central o institucional.

En el present article no hem parlat de carpetes estanques i enfrontades, sinó de línies, de línies paral·leles. Perquè el que interessava no era tant subratllar els seus límits rígids i la seva opacitat com el seu caràcter evolucionador, d’elements tangibles que avancen en el temps amb agendes i ritmes diferents, l’un al costat de l’altre i, en principi, sense connexió.

Però la complexitat social s’ha carregat aquest “en principi”. Ara les línies tradicionalment paral·leles comencen a confluir, de la mateixa manera que els sòlids i opacs murs que delimitaven les carpetes mostren evidents signes de porositat. I quan es desdibuixen les fronteres, s’esdevé la interacció. Amb la interacció es coneixen noves realitats. Amb el coneixement de noves realitats, emergeixen dubtes i, amb ells, els grisos. I dubtes i grisos fan possible l’aparició de sorprenents convergències ciutadanes, i les noves convergències possibiliten instantànies no fa pas tant inimaginables:

foto: Albert Bertran El Periódico de Catalunya

Pere Vilanova exposava els resultats de les darreres eleccions catalanes com a experiment de glocalització, és a dir, la barreja d’una concepció global i sense barreres del món amb una acció focalitzada en allò local i particular. Atesa la convivència harmònica d’ideologia internacionalista amb un marc nacional concret desitjat (Països Catalans federats), la CUP sembla, en sí mateix, un bon exemple d’aquesta glocalització.

És, però, la irrupció d’aquesta trencadora formació en la principal institució democràtica del país que tan bé plasma la fotografia la que proporciona elements propis de la glocalització realment significatius i extrapolables. Al cap i a la fi, una formació de caràcter assembleari, amb anys de singulars experiències de gestió exclusivament local, que viu a -i beu de- la xarxa, i que ha aconseguit conjuminar gran part del tradicional polititzat que no votava amb un bon pessic del clàssic votant desencantat, ha “assaltat” el Parlament de Catalunya.

Més enllà de les moltes altres reflexions que d’aquest concret exemple se’n podrien derivar, començaria a dibuixar-se un panorama que sembla exigir la introducció de novedoses eines i regles de joc. Tenim carpetes antigament estanques que es permeabilitzen, límits de grans traços que es difuminen, línies paral·leles que conflueixen, invisibilitats que es visibilitzen, inconsciències que es consciencien… Tenim més complexitat i menys previsibilitat.

De moment també, però, tenim encara la calculadora que, tossuda, segueix retornant-nos quatre quan li sumem un parell a dos.

Potser és que volem saber

Una concisa i irònica piulada de diumenge al vespre em va cridar força l’atenció:

Excel·lents #salvados i #30minuts. Vaig a tirar-me d'un pont.

— Laura Anton (@lantsa) June 3, 2012

Al meu parer, resumeix amb precisió una actitud que sembla extendre’s entre la ciutadania tot i la seva aparent contradicció. Que lluny d’empènyer-nos a la reclusió o la fugida cap al més anestèsic entreteniment, la col·lectiva depressió que ens corrou semblaria suscitar entre nosaltres més i millor fam de saber.

Les dades d’audiència a Catalunya de les darreres edicions del 30 minuts de TV3 i del Salvados de La Sexta confirmarien aquesta percepció. Segons se’ns informava el passat dilluns, el veterà programa informatiu de la cadena pública catalana va ser seguit per una mitjana de 707.000 catalans i el programa estrella de la cadena privada per una de 437.000. Per bé que en alguns casos aquestes dades poden no ser excloents, no és agosarat afirmar que aproximadament 1,1 milions de ciutadans de Catalunya van ser testimonis, bé de l’escàndol financer de les participacions preferents, bé de l’Espanya dels milions d’aturats.

I si ens centrem en el share, els dos espais van acumular de mitjana un 33% de quota de pantalla (30 minuts: 20,1% / Salvados: 12,8%). Recordant la prudent advertència anterior, aquest 33% significaria que un de cada tres telespectadors catalans hauria decidit acabar de recarregar bateries en les darreres hores de la jornada dominical amb dos reportatges de no precisament amable digestió.

No haureu trobat massa referències als índexs d’audiència en aquest blog amb anterioritat. Ni els segueixo assiduament ni, per descomptat, els venero. En ocasions, tanmateix, mereixen ser destacats. En la meva opinió, aquesta és una d’aquelles ocasions.

A banda d’algú que recordava que el 30 minuts no havia fet esment de les preferents de Repsol (tampoc de Telefónica), el reportatge de TV3 ha estat majoritàriament lloat i posat com a exemple de rigorosa i independent tasca informativa en una cadena pública a qui darrerament li havien passat per alt fets noticiables que afectaven de manera sospitosa la reputació de la principal entitat financera del nostre país. Silencis que em portaven a exposar uns apriorístics recels davant del tractament que mereixeria a “la nostra” l’espinós afer de les participacions preferents.

A la fi -no sense sorpresa, ho reconec- el 30 minuts ha fet honor a la seva reputació i esmicolat la prèvia malfiança. Tot i que els primers minuts del reportatge semblaven indicar el contrari, han acabat apareixent les entitats financeres que s’han -i ens han- empastifat amb aquest producte financer d’alt risc col·locat a tort i a dret sota l’etiqueta d’estalvi. I també, sí, la principal entitat financera del país: l’altra “la nostra”.

El treball periodístic realitzat pels redactors Esther Llauradó i Jordi Regàs i per la productora Sandra Rierola és en conjunt certament acurat i no emmascara la fetor que per si sol desprèn la matèria analitzada. Però el punt culminant i el que millor sintetitza l’essència periodística en el reportatge és el seu darrer fotograma, que s’allarga durant més de deu segons (del minut 35:52 al 36:04), i que exposem a continuació:

I diem que sintetitza l’essència del treball periodístic perquè aquest fotograma ens recorda que la més cabdal de les obligacions de la professió és aportar tots els angles i parers que es deriven d’un tema d’anàlisi per tal que, a partir de la visió global obtinguda, nosaltres -els consumidors- siguem capaços de generar la nostra particular i intransferible opinió. És el que separa el periodisme del mer pamflet, de la transmissió de comunicats interessats, de la propaganda.

És per això que el periodisme és un servei públic; perquè és un instrument vital per a la generació d’opinió entre la ciutadania i per al correcte desenvolupament de les normes i de les institucions democràtiques. I és indiferent la titularitat del suport físic que difongui el producte periodístic. El mitjà podrà ser públic o privat, però de periodisme només n’hi ha un; i és públic. Altrament, no és periodisme.

En el cas del fotograma exposat, la potència informativa és d’una enorme magnitud. I ho és perquè exposa amb claredat que sis de les principals entitats financeres implicades, les dues associacions que agrupen els bancs i les caixes de l’Estat i els dos organismes que han de vetllar pel correcte funcionament de la borsa i de les finances, tots ells, simplement han declinat aportar la seva veritat al voltant d’una comercialització massiva d’un producte que ha generat evident alarma social.

El desenllaç del 30 minuts ens aclareix el perquè de la minsa exposició en el reportatge de la visió de l’autoria, glossada en essència per l’advocat d’una no anomenada entitat financera. Però més important encara, retrata davant 707.000 catalans el nom d’aquelles entitats que no han pretès tenir cap mena de participació -ni preferent ni secundària- en un veritable exercici de servei a la ciutadania.

La salut informativa

Però l’excepcionalitat del darrer fotograma del darrer 30 minuts ens proporciona de retruc moltes més dades. El fet que sigui una veritable raresa en reportatges en profunditat i un impossible en la rutinària informació diària deu voler dir que, per defecte, tot el periodisme informatiu que consumim disposa de les màximes garanties de salut deontològica.

Explica Roger Tugas en aquest imprescindible article que, a diferència de l’elemental tasca transmissora que exerceix el missatger:

(…) per als periodistes, la informació ha de ser una matèria primera a elaborar i el primer pas a fer, abans de complementar-la amb el que sigui, és verificar que no hi ha cucs ni elements tòxics.

Fixem-nos en el verb fonamental d’aquesta cita. Tugas ens parla de “verificar”, que significa demostrar o constatar que és certa o exacta una cosa, comprovar la validesa d’una hipòtesi. I d’això se’n diu en periodisme tenir d’entrada ben present qui és la font primera d’aquella informació i, en conseqüència, esbrinar aquelles motivacions que podrien ocultar-se rere el missatge que la font pretén difondre.

En ocasions, però, no és senzill l’exercici de la verificació de la informació. En d’altres, la cerca excessivament tossuda de possibles interessos ocults ens pot fer caure en anàlisis massa interpretatius o directament opinatius de la realitat. Però per això, el periodisme informatiu disposa d’un mètode no exclusiu de la professió però essencial per al seu rigorós desenvolupament, el contrast, és a dir, la comparació de punts de vista diferents.

Se’ns diu sovint que, per exemple, un informatiu televisiu no és el format adequat on inserir-hi notícies i cròniques que observen amb estricta escrupolositat aquestes essencials normes de la professió. Cert, el temps és limitat i àmplia la voluntat d’incrustar-hi el màxim de fets noticiables possible. I cert també, de vegades -menys del que caldria- se’ns adverteix que, tot i provenir d’una sola font i no haver pogut ser contrastada, una informació mereix ser difosa sota criteris d’objectiu interès públic.

Però tornem a la hipòtesi inicial. ¿Que transcedentals fotogrames com el del 30 minuts o advertències sobre la dubtosa rigorositat d’una notícia siguin un rara avis en els nostres mitjans vol dir que la resta del menú informatiu que consumim és 100% saludable?

Si fem una ullada al baròmetre sobre la professió periodística que ha elaborat un gabinet de premsa online a partir d’una mostra de 400 qüestionaris enviats a periodistes de tot l’estat (desconeixem, però, les característiques del mostreig) veurem que se’n desprenen algunes dades que aportarien força llum a la pregunta anterior:

• El 77% dels periodistes consultats considera precària la situació laboral de la professió (pàg.6)
• El 78% considera que les expectatives per als propers dos anys són dolentes o molt dolentes (pàg.8)
• L’11% veu com a principal amenaça per a la professió la manca de rigor, el tercer motiu esmentat rere els obvis context de crisi i canvi de model comunicacional (pàg.10)
• El 72% considera que en la darrera dècada la credibilitat del periodisme ha minvat (pàg. 13)
• El 67% utilitza els gabinets de comunicació com a font -no única- d’informació útil (pàg. 14)

A primer cop d’ull pot semblar una fotesa que un de cada deu periodistes consultats consideri que la principal amenaça per al periodisme és la manca de rigor. Però tenint en compte la severa doble crisi (contextual i sectorial) que està patint el món de la comunicació i que està comportant la pèrdua de milers de llocs de treball -molts dels quals, de periodistes-, la dada no hauria de ser menystinguda. Encara menys si acceptem que una de les conseqüències directes del progressiu aprimament de les redaccions és el tractament forçosament més superficial de les informacions.

I situada al costat de les altres dades destacables del sondeig (el 72% que creu en la pèrdua substancial de credibilitat en els darrers deu anys, el 77% que la veu en l’actualitat com una professió precària i el 78% que visualitza un futur proper ben negre), la manca de rigorositat esdevé un element de primera magnitud.

Si a més donem per bo que menys i més mal pagats periodistes bregant en un magma d’accelerada sobredosi informativa obliga a unes més fulminants labors de selecció, jerarquització i difusió dels continguts, les tasques que acaben predominant en les redaccions són les que requereixen menys esforç i menys temps, és a dir, les rutinàries.

I en aquest context de treball rutinari excel·leix cada dia més la transcripció gairebé taquigràfica de les notes dels gabinets de comunicació o dels missatges difosos en conferències de premsa; notes i missatges més arrodonits i més periodístics que mai, sí, però tan interessats -si no més- com sempre. En síntesi, doncs, menys rigor.

La dimensió desconeguda

Pèrdua de credibilitat dels periodistes, mancança de rigor en les informacions… Però i com ho vivim els seus consumidors?

Hem parlat a bastament en aquest blog del malestar social que, de manera més o menys visible segons l’època, plana de manera latent en el nostre país. Fa temps que comentem que, més enllà dels puntuals conats arrauxats, es percep entre la ciutadania una notable sensació d’esgotament per formar part d’un estat de coses viciat davant del qual, i malgrat conèixer-li els repetitius atributs, se sent força impotent.

També hem esmentat manta vegades el decisiu paper que juguen els grans mitjans de comunicació en aquesta general narcotització. I és que en l’arena de la massiva comunicació no sembla que res canviï. Dia rere dia, ens llevem pel matí i, engeguem bé la ràdio bé el televisor, veurem o escoltarem els mateixos personatges, que debatran sobre les mateixes qüestions transcendentals, unes qüestions transcendentals que se circumscriuran, però, dins d’uns límits estrets fora dels quals habitarà la més ignota dimensió.

Aleshores, amb el cafè a la mà, l’estupefacció d’alguns dels consumidors del mitjà radiofònic o televisiu serà total. Estupor per comprovar que aquells agents de comunicació social, aquells que suposadament vetllen pels nostres interessos, no només ens expulsen cap al bell mig de la dimensió desconeguda sinó que, a més, creuen a ulls clucs en la universalitat de la realitat que exposen i que fan rebotar entre les quatre parets de l’estudi o del plató com si es trobessin -què sé jo?- a la pista de pàdel.

A la dimensió desconeguda, però, hi van passant coses. I el curiós és que en totes les coses que hi passen, la informació -o la seva manca- juga un paper cabdal. L’opacitat informativa va ser i és tema central de les reivindicacions del nostre moviment 15M, de la mateixa manera que en aquests moments ho és -i de manera encara més nítida- de les demandes del potent moviment estudiantil mexicà #YoSoy132, en el manifest del qual es declara que:

En essència, el nostre moviment busca la democratització dels mitjans de comunicació per tal de garantir una informació transparent, plural i amb criteris mínims d’objectivitat i així fomentar una consciència i pensament crítics

Però tornem a espais més usuals. En el darrer post vaig fer esment d’un apunt de l’admirat Josep Cuní sobre hàbits de consum mediàtic entre la nostra població. Recordem-ne la cita:

(…) el 74% dels ciutadans d’aquest país admet que la seva única via d’informació és la televisió

Això diu molt, certament. O no diu tant, segons com es miri. El que segur que diu és que, de moment, aquells que creuen -com l’admirat Cuní– que, tot i els poderosos avenços en les tecnologies de la informació, l’opinió pública segueix generant-se bàsicament a partir de la televisió i de la resta de mitjans tradicionals, poden reposar relativament tranquils sobre les seves “torres de paper“.

El que no ens diu aquest 74% de ciutadans que admeten que la tele és la seva única via d’informació és quina és la seva actitud reactiva. Es tradueix amb una participació més enèrgica en la vida democràtica? Més resignada? Directament catatònica?

La potència de la tele -i en menor mesura també la ràdio- és que no troba competència encara quant al tipus de relació comunicativa que s’estableix entre un emissor actiu i un receptor eminentment passiu. La tele envaeix la intimitat de la llar com la ràdio envaeix la del vehicle o la de l’oficina. I això -bé ho saben els governants- és una menja massa exquisida com per no ficar-hi cullerada.

Ara bé, per molt desconeguda que els sigui la dimensió extramurs no significa que allí dins no hi hagi vida intel·ligent. Per molta resignació que de moment pugui mostrar el percentatge d’estupefactes que habita dins el 74% d’únicament teleinformats no significa que no hagi d’acabar modificant el seu estat. I per molt que d’entre aquest global de teleinformats hi hagi un seguiment majoritari de telenotícies i tertúlies matinals no significa que no cerquin també en el seu televisor informació més pròpia de l’altra dimensió.

I aquí arribem als 707.000 ciutadans del darrer 30 minuts o als 437.000 del darrer Salvados. Més d’un milió de catalans motivats per assistir a un espectacle dominical que, com deia el tweet de l’inici, ens durà a llençar-nos des d’un pont. De ben segur que molts d’aquests motivats suïcides són els mateixos que cerquen informació de l’altra dimensió a través de la xarxa, que la comparteixen i la recomanen via twitter o facebook o la vomiten en blogs minoritaris com aquest. Però també segur que una gran part d’aquests ciutadans són exclusivament teleinformats.

Passen coses fora, dèiem. Sí, però també passen coses dins. Tant en la dimensió que diuen dominar des dels minúsculs platós i estudis com en aquella que, per ignorància i excés d’empoltronament, menyspreen.

No eren molts els picadors de cassoles davant la seu de La Caixa a Barcelona i cap únicament teleinformat en va rebre imputs a través del seu aparell preferit. Però que #LaCaixaésMordor va trespassar les fronteres dels motivats suïcides fins a arribar a orelles de molts d’altres ciutadans és una certesa. Serà que aquests habitants de la dimensió desconeguda no són alienígenes. Serà que tenen pares i mares, germans, fills, companys de feina o estudis i amistats. Serà que, malgrat que el poder, per mitjà dels mèdia massius, insisteix en anar estrenyent els límits del que és socialment acceptable i expulsant més humans cap a la dimensió desconeguda, cada cop els és més complicat d’estigmatitzar-los a tots sota l’etiqueta “radicalitat”.

Però i el temps? Aquest sí que passa de veritat. I amb el temps canvien les coses; també els formats de la comunicació. I amb aquest canvi de formats també es modifiquen les relacions comunicatives: receptors que són emissors alhora o receptors que no gosen emetre veu pròpia però que comparteixen la que difonen d’altres. En qualsevol cas, receptors que ja no es conformen amb la clàssica lògica relacional des d’un “dalt” actiu cap un “baix” passiu.

Temps que transcorre i nous formats de comunicació, és a dir, receptors que van neixent en la era de la no passivitat comunicativa i receptors educats en “a ver que nos echan hoy” que anem passant a la dimensió -aquesta sí- desconeguda.

I mentrestant, des de la seva pista de pàdel, l’emissor omnipotent segueix immune al silenciós crit que reclama l’eixamplament dels marges que empresonen els habituals continguts informatius. I això que, de vegades, fabulosos índexs d’audiència a la seva pròpia casa els donen immillorables pistes de per on poden i podran anar les coses.

Mort o assassinat

Dia sí dia també, som testimonis de com la crisi estructural que afecta els mitjans de comunicació està acabant amb la vida, en especial, de rotatius i d’altres mitjans impresos i, de retruc, amb la feina de nombrosos professionals. Vivim un moment crucial en la història de la comunicació massiva i, tot i les moltes neurones gastades en la cerca de com rendibilitzar el negoci en la nova era tecnològica, ara per ara els pals de céc dominen la partida.

Però sobre el futur de la informació -millor dit, sobre el consum d’informació- sí que sabem del cert una cosa (perquè, de fet, ja l’estem vivint en l’actualitat): la paciència i la calma en el consumidor simplement han deixat d’existir. L’adaptació forçosa del diari tradicional a les regles de joc que marcava internet els va fer entrar en una progressiva i irreflexiva espiral de difusió de la informació sobre la base de la lluita contra el rellotge. El resultat?: notícies fast food de contingut pobre que provoquen l’habituació de l’audiència, u, a viure en un món de titulars, i dos, a enganxar-se a conèixer a l’instant la novetat.

Paral·lelament, la irreflexiva batalla dels gestors de la premsa tradicional per guanyar la cursa d’internet està comportant, no tant, la desintoxicació de l’audiència avesada al consum d’informació contextualitzada que proporciona el diari tradicional (d’altra banda, poc nombrosa al nostre país), com sobretot la irreparable desconnexió de les noves generacions respecte als guanys -en termes de comprensió de la notícia- que es poden obtenir amb l’assossegada lectura del que va passar ahir.

Però a banda dels directament afectats per aquesta reestructuració del panorama mediàtic -periodistes, d’una banda, i grups de comunicació, de l’altra- no sembla que la ciutadania sigui conscient de la gravetat del moment en què ens trobem. Perquè, independentment de com s’ho acabin manegant els pocs grups mediàtics que sobrevisquin a la crisi per fer seguir rajant la mamella de la comunicació, de perseverar en aquesta dinàmica de producció industrial de notícies escarides, simples i farcides de blancs o negres, el procés d’infantilització i idiotització social serà -si no ho és ja- irreversible.

El titular-notícia

Acceptem d’inici que el nostre futur és viure en un món no cromàtic i conèixer-lo a través d’un titular. Fem-nos-en ara a la idea, per no decebre’ns més endavant. Si ha de ser així, si el coneixement del que ens envolta més i del que ens envolta menys s’ha de basar en la captació visual o auditiva d’un missatge comprimit de vida curta, caldrà que excel·lim en la tasca de precisa condensació del contingut vital de la informació. Tota escola de periodisme t’explica la importància de redactar un bon titular; d’ara endavant, però, aquest fet esdevindrà transcendental.

Ahir mateix ens assabentàvem del nou assassinat d’un científic nuclear iranià per mitjà d’una bomba adosada al seu vehicle (el quart en dos anys). La notícia no aterrava en terreny erm. Fa poc més de trenta dies, les autoritats iranianes exhibien l’avió espia dels Estats Units derribat en el seu territori; el passat 5 de gener sabíem de l’augment de la tensió al Golf Pèrsic entre els dos països; i fa tan sols tres dies, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica assegurava que Pèrsia ja enriquia urani al 20% de puresa.

Amb tot aquest context que recorda els temps de la guerra freda entre els EUA i la Unió Soviètica, aquests que segueixen van ser els titulars de la notícia de l’assassinat del científic en els principals diaris digitals, exposat per ordre cronològic segons l’hora de publicació:

La Vanguardia: Explota un coche bomba frente una universidad en Teherán (Agència EFE, 8:04)

El Mundo: Muere en un atentado un científico iraní que trabajaba en una instalación nuclear (Agència EFE, 8:12)

Público: Una bomba lapa mata a un científico nuclear iraní (Redacció, actualitzada a 21:41 però publicada originalment a les 8:32 amb un altre titular i font: “Muere un científico nuclear iraní en un atentado en Teherán” (Agència EFE)

Ara: Un científic nuclear mor en explotar una bomba adossada al seu cotxe, a Teheran (Agència EFE, 9:27)

El País: Un científico nuclear iraní muere en un atentado con bomba en Teherán (crònica de la corresponsal, 9:40)

El Periódico de Catalunya: Un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran (Agències, actualitzada a 19:09 però publicada abans de les 10:00)

El Punt Avui: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear (Agències, 20:08)

Com podem comprovar, amb l’excepció de la informació proporcionada pel diari El País, la resta de peces periodístiques provenen d’agència, bàsicament d’EFE, la principal agència de notícies espanyola. Observem també que tots els mitjans esmentats publiquen la notícia a primeres hores del matí, és a dir, poc després de conèixer la informació a través d’agència, excepte El Punt Avui, que ho fa amb dotze hores de retard respecte de La Vanguardia, el primer digital dels analitzats en publicar-la.

Entrant en el detall de les informacions ens adonarem que, llevat de les publicades per La Vanguardia i El Punt Avui, tota la resta comparteixen titulars molt similars. En destaquen els termes “científic”, “nuclear”, “iranià”, “morir” i “Teheran” i, en menor grau, “atemptat” i “bomba” (cal que ens fixem en el titular original de Público, no en l’actualitzat posteriorment).

En aquest context d’unanimitat resulta desconcertant la informació publicada pel mitjà més matiner, La Vanguardia. En el titular emprat pel centenari rotatiu destaca l’absència total de bona part dels elements veritablement noticiables, és a dir, del resultat de l’explosió del cotxe bomba (l’assassinat) i la descripció imprescindible de la víctima (científic nuclear), ambdós fets coneguts per La Vanguardia, tal com s’evidencia en la lectura de la notícia.

Es podria argüir que la pressa en publicar la informació recent sortida del forn de l’Agència EFE hauria comportat una menor reflexió en l’elaboració de la notícia i, conseqüentment, un oblit dels més bàsics principis de la redacció periodística. Però tenint en compte que tant La Vanguardia, com El Mundo i el diari ARA fan un magnífic copy+paste del teletip d’agència (feu-ne la comprovació amb la lectura de les tres), és lògic pensar que el titular també coincidiria en els tres casos, per tant, que també es reproduiria més o menys literalment el titular provinent d’EFE.

Tot i la urgència en la publicació de la informació, però, La Vanguardia no només modifica el titular d’agència (pràctica habitual per dotar la peça d’aparent originalitat) sinó que el desanaturalitza de tal manera que no permet adonar-nos de la seva magnitud fins que no anem al detall de la notícia, que és on:

• se’ns informa que la bomba ha provocat la mort d’un iranià (subtítol)
• se’ns explica que el mort resulta ser un científic nuclear (primer paràgraf del cos de la notícia)

Les estranyes raons que poden ocultar-se en l’elaboració d’un titular tan poc informatiu com aquest no les abordaré en aquest post. Quedi constància, però, que és obvi que el seu redactat o bé és el resultat d’una inepta tasca professional -de ben segur que no- o precisament tot el contrari, una intel·ligent forma de construir un missatge neutre i poc clar, per tant, voluntàriament desinformatiu.

La intenció d’aquesta primera entrada del blog del 2012 era una altra. Era la d’endinsar-nos en els actuals -i amb tota seguretat futurs- trets característics del consum massiu de la informació, en especial, la immediatesa, la impaciència i la hiperactivitat que facilita la xarxa. I en conseqüència, tal com dèiem a l’inici, en la necessitat de construir des de les diverses plataformes comunicatives missatges cada cop més sintètics i atractius però alhora carregats com mai de contingut informatiu. Dit de manera barroera, de bastir una mena de titular-notícia.

Titular ambiguu i neutre, desinformació

L’assassinat de Mustafa Ahmadi Roshan -així es deia el científic nuclear iranià- serveix al propòsit d’aquest post. Més enllà de l’exemple exagerat de La Vanguardia ja esmentat, les notícies de primera hora penjades en els respectius portals dels mitjans analitzats tampoc s’aproximarien a aquesta idea de condensar tota la informació essencial en un titular breu però potent.

I és que tots els titulars sense excepció -repeteixo, basats de manera més o menys directa en notes d’agència- opten per inserir un verb (“morir”) que proporciona no només un sentit més passiu al resultat fatal de l’atemptat sinó també -i sobretot- certa confusió. Afirmar que “un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran” pot fer emergir el dubte de si la víctima era o no l’objectiu de l’acció assessina. Per contra, un titular del tipus “assassinat un científic nuclear iranià (en un atemptat) a Teheran” ja evita tota possible ambigüitat. El primer titular no és precís; el darrer, és categòric. Traduït: en un món de consum veloç de l’actualitat, el segon titular és l’únic que veritablement informa.

D’altra banda, tenint en compte el terreny a bastament abonat de les tensions en augment del triangle crític Estats Units-Iran-Israel, no és en cap cas de rebut que tots aquests titulars matiners no facin cap referència a la pressumpta autoria dels serveis secrets israelians. Repeteixo, no era un tema nou; ja hi havia hagut tres assassinats i ja se n’havia parlat d’aquestes sospites i acusacions directes del govern iranià.

Sense anar més lluny, Antonio Caño ens oferia el passat 7 de desembre una interessant peça a El País, La guerra secreta contra Irán, on s’abordaven els diversos moviments en territori persa tant de la CIA com del Mossad. Ricardo Mir, d’El Periódico, afirmava dos dies més tard a L’espionatge d’EUA i Israel assetja el règim iranià que “assassinats i sabotatges formen part d’una estudiada guerra encoberta”. I també des de La Vanguardia, el 13 de desembre signava Marina Meseguer un altre interessant reportatge sobre el tema: La guerra contra el programa nuclear iraní ya ha empezado.

En els esmentats titulars, en canvi, cap mínima referència a aquest context de conflicte encobert, d’espionatge a gran escala, de guerra “freda”. Se’ns dirà, potser, que l’acusació de l’autoria israeliana de l’atemptat prové de les fonts informatives oficials del govern iranià i que, per tant, en un exercici de rigor periodístic, no s’ha de fer constar en l’element més impactant de la notícia. Potser sí, potser no. En tot cas, no està de més recordar que mai no s’ha filat tan prim a l’hora de difondre les “veritats” informatives oficials de la Casa Blanca o del govern hebreu, tampoc en titulars de grans caràcters.

Com dèiem abans, per tant, en el món del consum d’informació a alta velocitat, també l’excessiva neutralitat i descontextualització en el titular de la notícia equivaldria a desinformació. Voluntària? Involuntària? Deixem treballar el dubte.

De tots els titulars analitzats, el que millor passaria la prova de la qualitat d’informació és el que ens va proporcionar El Punt Avui, l’únic de tots els digitals que (qui sap, si per manca de mitjans*), no va córrer en la difusió de la notícia: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear. Aquí no ha mort ningú com a conseqüència d’un atemptat; aquí la víctima ha estat assassinada. I aquí no se’n desconeix la possible autoria; aquí se’ns parla d’un responsable concret: que és pressumpte?, sí; acusat injustament?, potser també; però conegut al cap i a la fi.

És cert que alguns d’aquests mitjans ja ens han ofert hores després una crònica molt més contextualitzada i pausada de l’assassinat d’ahir. És el cas, per exemple, del reportatge Una ristra de asesinatos con un objetivo bien definido, de la corresponsal d’El País a l’Iran, Ángeles Espinosa, o Guerra bruta contra el programa nuclear iranià de la periodista del diari Ara, Cristina Mas.

Amb tot, en un panorama mediàtic futur que difícilment deixarà de caracteritzar-se pel constant bombardeig de bits d’informació de vida efímera, i on les peces periodístiques de fons seran matèria d’estudi només pels consumidors molt interessats, caldrà que les rutines periodístiques incloguin el treball de construir, especialment en la notícia pura i dura, un titular, per sí sol, poderosament informatiu.

Sempre, és clar, que l’objectiu segueixi essent el d’informar.

* el meu suport als treballadors del grup en crisi Hermes

Bon any 1220!

És difícil esperar que les contínues desaparicions de mitjans de comunicació, retallades de les redaccions i augment de la precarització dels afortunats periodistes que romanen en plantilla, signifiqui per al conjunt de la ciutadania alguna cosa més que un mer reflex de l’actual estat de les coses.

El propi president de la Generalitat, Artur Mas, li ho va dir a la directora de TV3, Mònica Terribas, en l’entrevista que li va fer el passat 1 de desembre:

(…) Doncs si tot això [tot el sector públic], poc o molt, ha quedat afectat, aquí, en aquesta casa [la Corporació, en general, i TV3, en particular], vostès saben que no en poden quedar al marge

Els primers efectes sobre els mitjans públics nacionals els hem vist aquesta setmana, amb l’avís de supressió de dues corresponsalies de TV3, la de l’Amèrica Llatina i la del Marroc, m’imagino que dues de les que des de la direcció de la cadena hauran estat considerades com a “més liquidables”, tot i que són precisament algunes de les que de tant en tant aportaven a la ciutadania visions diferents d’un món allunyat -per tant, més desconegut- del model socioeconòmic i estil de vida dominants al qual nosaltres pertanyem.

I no només els mitjans públics. Algunes experiències comunicatives de caire privat que es van iniciar no fa pas tant han desaparegut o desapareixen irremeiablement. Com ADN, el diari editat pel Grupo Planeta i probablement el més digne de tots els rotatius gratuïts que, després de sis anys de vida, deixarà de sortir al carrer tot deixant al carrer 60 treballadors més.

No fa pas tants dies també es va anunciar que la dràstica caiguda de la publicitat i de la venda d’exemplars semblarien dur a Grupo Zeta a una propera rescissió del contracte a, com a mínim, 14 càrrecs periodístics de la redacció del seu diari bandera, El Periódico de Catalunya, i a la reducció de la nòmina de la resta de sortosos càrrecs que no passarien a engruixir les llistes de l’atur.

Sumem-li també, per exemple, els moviments dirigits a l’aprimament -o, en alguns casos, directament a l’aniquilació– dels mitjans de comunicació públics de la segona i tercera ciutats més poblades de Catalunya, i en resultarà un guarisme no ben definit encara però carregat -això segur- de l’extès pessimisme que plana com mai en el sí de la professió periodística.

D’aquest ambient negatiu parlava precisament Saül Gordillo en el seu article a El Punt Avui Nadal trist. Per al periodista, el sector de la comunicació està rebent l’embat de dues crisis: l’econòmica general, d’una banda, i l’estructural, de l’altra. I que és la combinació de les dues crisis i la seva plasmació a través de l’expedició d’EROs i el tancament de mitjans el que estan fent veritables estralls en l’ànim de tot el gremi. Però per a Gordillo, les conseqüències de tot això superen els límits estrictes dels professionals de la comunicació:

(…) El lector n’ha de ser conscient, en contra d’aquella màxima segons la qual el periodista mai no ha de ser notícia. Allò que ens passa, als periodistes, habitualment no importa el lector. És cert. Però, quan els nostres problemes són tan greus i massius, el problema deixa de ser gremial i esdevé social.

Però n’és de social el problema?

El lògic neguit dels professionals del periodisme pel seu crític present i -pel que sembla- pitjor avenir, va dur al Col·legi de Periodistes de Catalunya, el Col·legi Professional Audiovisual de Catalunya i les sectorials de comunicació dels sindicats a la presentació el passat dimecres  21 de desembre del Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya, a través del qual es demanava la constitució d’una mesa de diàleg integrada per autoritats polítiques competents, empreses del sector i organitzacions professionals i sindicals amb l’objectiu de cercar solucions a la crisi.

La crida no només anava dirigida als poders polítics sinó al global de la societat, bo i entenent que com menys diversitat de mitjans hi hagi, menys professionals hi treballin i més precària sigui la situació laboral dels periodistes, menys elaborada, menys rigorosa i més uniforme serà la informació que rebrà el ciutadà. La lògica d’aquesta seqüència no és en cap cas fútil però, com recull encertadament Media.cat en el seu anàlisi d’ahir, sembla ben bé al contrari, d’acord amb el ressò que el manifest i els recents anuncis de tancaments o retallades en el sector han merescut en els propis mitjans:

Però quina ha estat la resposta dels mateixos mitjans a aquesta situació? Dels diaris impresos a Barcelona, només El Punt Avui es va fer ressò de l’acte de presentació del Manifest, a penes alguns altres digitals encapçalats pel 324.cat el van seguir, mentre que la resta va optar per obviar la notícia. L’apunt al bloc de La Panamericana –molt respectuós i purament informatiu per als seus seguidors- va desaparèixer al cap de poques hores. Al web de Televisió L’Hospitalet tampoc s’explica que en una setmana deixarà d’existir.

Però malgrat aquesta poca receptivitat dels responsables de les redaccions vers la inquietud que plana sobre els professionals de la comunicació, el cert és que d’un temps ençà els ciutadans d’aquest país estem assistint a un fet que es pot qualificar d’insòlit: la difusió -amb més o menys intensitat- de pinzellades del malestar d’un sector que, com deia Saül Gordillo, habitualment no és ni ha de ser protagonista de la notícia.

L’exemple més evident d’aquest recent -però poc usual- protagonisme dels afers interns dels mitjans de comunicació va ser la queixa pública de Mònica Terribas en defensa del model que representa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i la posterior aparició com a notícia preeminent de les dues edicions del Telenotícies del 25 de novembre de la certificació de les noves retallades que patiria la “Corpo” el 2012.

És a la xarxa, però, on més es fa més visible aquest malestar. Els darrers dies no paren d’aparèixer articles en portals digitals o entrades en blogs de periodistes on se’ns alerta de l’irreversible nou panorama comunicatiu, d’una reconversió global del sector causada per la irrupció d’unes noves tecnologies que no només estan modificant a gran velocitat  les eines de propagació de la informació sinó sobretot -i això és el més important- els hàbits de consum d’aquesta informació per part de l’audiència.

Tanmateix, tot i que l’opinió pública està essent més o menys partícip de les duríssimes conseqüències -especialment laborals- que està comportant un procés de transformació del sector que no ha començat pas el 2011 ni culminarà tampoc l’any que encetem, la veritat és que la ciutadania viu més aviat d’esquenes a la transcendència de tot plegat. Els processos de canvi d’hàbits de les audiències són molt més àgils i veloços que no pas la modificació de les rutines en la sala de màquines dels grans elefants de la comunicació. I no només àgils i veloços; són sobretot naturals, gairebé inconscients i irreflexius.

Però els periodistes i d’altres professionals demanem ara a la ciutadania que sigui conscient del que significa l’empobriment tant en quantitat com en qualitat del panorama mediàtic. Ens dirigim a ells parlant-los de “manca de pluralitat”, d'”uniformitat de la informació” i de la necessitat de defensar els mitjans de comunicació socials. Ara sí, parlem de mitjans de comunicació social. Però quan temps feia -si és que s’ha fet mai- que no qualificàvem els mèdia amb aquest indispensable i descriptiu adjectiu?

Demanem empatia a les audiències perquè nosaltres, els professionals, sabem perfectament que la seva visió del món depèn amb exclusivitat del que nosaltres els plantem a la cara i que, per tant, ningú no en pot quedar al marge. Els preguem que s’involucrin en aquest procés de reconversió perquè, a diferència d’altres dolorosos processos en sectors industrials, com el tèxtil, la mineria o les drassanes navals, no assistim aquí tan sols a una greu problemàtica de caire laboral o empresarial amb efectes circumscrits als límits del sector, sinó que les seves repercussions són d’abast social global.

La pregunta, però, és què hem fet per merèixer aquesta empatia? Quines eines hem proporcionat a la ciutadania perquè fossin conscients que ells són part indispensable del procés de la comunicació massiva? Els hem deixat debatre sobre la mena de mitjans que tenim i sobre els que podríem tenir? Quants cops hem fet referència a com funcionen les rutines periodístiques? Els hem explicat com i d’on treiem la informació, què descartem i què no, i per què ho fem? ¿Els hem educat en l’exercici d’un consum responsable dels missatges dels mèdia que, de retruc, hauria comportat una major exigència de qualitat i, inevitablement, una major pluralitat, rigorositat i transparència?

Podem respondre positivament a tot això? Podem afirmar que els mitjans de comunicació social han sabut transmetre a la ciutadania precisament aquesta tasca social? ¿Podem assegurar que el ciutadà perceb que la feina de periodistes i mitjans és la d’esbrinar i transmetre el que hi ha més enllà dels discursos oficials, més enllà del políticament correcte, més enllà del que s’emmarca dins d’aquest exercici responsable que els poders polítics exigeixen tothora als professionals? Potser el president Mas respon molt millor aquesta qüestió:

En aquest moment, la vostra feina no és només fer preguntes incòmodes, sinó ser també part de la solució. I això vol dir ajudar a què hi hagi un canvi de mentalitat al nostre país

Dit d’altra manera: “no és la vostra tasca, periodistes, cercar contradiccions en el discurs del que toca fer (el que ells diuen) ni cercar possibles alternatives a les úniques solucions proposades (les d’ells); la vostra ha de ser una feina de responsable transmissió taquigràfica de les nostres responsables accions”. I tot, és clar, pel bé de la ciutadania… però sense la ciutadania.

En aquest sentit, les entranyes del procés de la comunicació no semblen haver-se modificat notablement. És clar, hi ha palpables diferències entre les societats actuals i les de pretèrits períodes històrics, en especial, indubtables avenços en matèria de lliure accés a l’educació i al coneixement i a la lliure expressió pública de l’opinió particular i col·lectiva. Però en les relacions comunicatives subjau encara un excés de direccionalitat vertical, de dalt a baix, del poder cap als seus súbdits.

Les eines han canviat i més que canviaran en el desenvolupament de l’esmentat procés de reconversió. La xarxa no només ha obert la porta a inacabables fonts d’informació i a una certa democratització -i amateurització?- del treball periodístic; també ha afavorit la brutal fragmentació i dispersió de les audiències. Però em temo que, més enllà de la “trencada de banyes” dels grups empresarials per adaptar-se i seguir fent negoci en aquest nou i dispers magma comunicatiu i més enllà del lògic neguit dels periodistes per la progressiva degradació d’aquest lloable ofici, la preocupació essencial segueix essent ara la mateixa que fa vuit-cents, cinc-cents o trenta anys: aconseguir que aquella informació que sustenta el propi sistema no deixi d’arribar amb potència i de manera massiva a totes i cadascuna de les llars. En diem ara mitjans de comunicació; han estat bans en d’altres moments, o homilies i sermons.

És d’aquesta perspectiva particular de certa invariabilitat del món de la comunicació que, des de les planes d’un blog que ha viscut el seu primer any d’existència, acomiado l’any amb una llicència que espero em permetreu: desitjant-vos en primer lloc que gaudiu d’un molt bon Nadal i demanant-vos tot seguit que, sobretot, arreplegueu aire i tantes forces com sigueu capaços per encarar aquest proper i difícil any del Senyor 1220.