A Boston, un matí radiant contrasta amb el dolor, amb el desplegament policial ingent i amb la psicosi terrorista que els Estats Units pensaven que havien deixat enrere
Són les primeres paraules d’Antoni Bassas per al TN Migdia en una crònica del matí següent a l’atemptat a la meta de la Marató de Boston que ha costat la vida al nen de 8 anys, Martin Richard, i a dues noies, Krystle Campbell i l’estudiant xinesa Lu Lingzi, de 29 i 23 anys respectivament, i ferit unes 150 persones més.
Destaca en la seva crònica el corresponsal de TV3 als Estats Units que les investigacions de l’FBI comencen de zero, és a dir, comencen en el lloc i moment de l’atemptat del dilluns. Vídeos de les explosions filmats pels propis maratonians, el gairebé immediat speech asserenador del president Obama dirigit a la nació, les declaracions de participants autòctons i catalans en la centenària prova atlètica i un repàs a la història recent dels atemptats en territori estadounidenc, completen la informació principal del dia (minut 2:20 al 14:00).
(…) L’atemptat d’ahir marca un punt en què els nord-americans es tornen a enfrontar amb el seu pitjor malson que els connecta amb un passat que no volen tornar a reviure i que va tenir ahir, 15 d’abril de 2013, al carrer Boylston, un nou punt sagnant per recordar, un nou punt sagnant per plorar
… s’acomiada així, amb aquestes sentides paraules, el veterà periodista.
Altre cop obrint informatiu, el TN vespre del mateix dia 16 (minut 1:22 al 9:35) ofereix noves imatges sobre les dues explosions, més declaracions de participants en la Marató i nous detalls d’una investigació que, com indica Antoni Bassas, continua amb minuciositat:
(…) S’ha tancat un perímetre molt gran, de més de 3 blocs al voltant d’aquesta zona, de manera que els equips científics de la policia puguin treballar sense presses, sense cap mena de pressió en cadascun dels indicis materials, en cadascun dels fragments que puguin trobar a la vora de l’explosió per determinar amb què es va fer l’explosiu, en conseqüència, d’on es van extreure els materials, on podien haver-se comprat, qui els podia haver fabricat, és a dir, descabdellar un cabdell que ara mateix sembla molt complicat saber fins on portarà (…)
Un cabdell que, per complicat que sigui de descabdellar, no haurà d’impedir, però, la contundent acció de les autoritats nord-americanes. Com assegura el representant de l’FBI, Rick Deslauriers:
Anirem fins a on ens portin les proves. Anirem fins als confins de la terra per identificar els individus responsables d’aquest atemptat repugnant
Islamisme armat aprofitant el dia de la independència d’Israel? Grups d’extrema dreta antifederals aprofitant el termini legal per pagar impostos als EUA? Crim patològic en un país avesat a les matances indiscriminades? Són les teories que, segons la crònica de Nicolás Valle, s’obren un dia després de l’atemptat. I mentrestant, com diu Bassas, una ciutat, Boston, consternada:
(…) És una vida que ha quedat interrompuda, la de la ciutat, com a conseqüència de l’atemptat. Aquesta nit s’expressarà en forma de vigílies, en uns casos també d’oficis religiosos, en una ciutat que es mira el lloc on va haver-hi ahir l’alegria de la marató i que va acabar amb la tragèdia de l’atemptat
Les investigacions comencen a donar els seus fruits el dia 17. El TN Migdia d’aquell dia (minut 14:41 al 18:28) explica que l’atemptat seria obra d’un grup molt reduït de persones que haurien fabricat dues bombes casolanes amb temporitzador, allotjades -segons semblaria- en l’interior de sengles olles a pressió i farcides de diversos objectes de metall amb la intenció de provocar el màxim dany possible.
S’informa també sobre la intenció del president Obama de viatjar a Boston per exercir de “reconfortador en cap” d’una “ciutat que ja s’ha començat a reunir per compartir el dolor entre els veïns i davant de les càmeres”, com mostren les imatges del parc on Martin Richard, el nen mort en l’atemptat, jugava de manera habitual:
(…) La gent tenia ganes de trobar-se i compartir el dol i expressar-lo amb el simbolisme de la llum. Eren veïns de totes les edats, conscients que la violència terrorista que normalment veuen per la tele aquest cop havia colpejat un dels seus (…) Al final, en un comiat espontani, Garbey Park ha cantat la cançó que tots els americans aprenen a l’escola: “Déu beneeixi Amèrica”
El vespre del dia 17, el Telenotícies torna a obrir amb la connexió amb Boston (minut 2:50 al 5:06). Novetats importants ho justifiquen. Ha estat identificada una persona gràcies a les imatges de la televisió local i de les càmeres de seguretat d’uns grans magatzems. Segons afirmen fonts oficials a la CNN, es tractaria d’un home de pell fosca, que hauria transportat dins d’una motxilla negra de nylon una bomba col·locada en una olla de pressió de la marca basca Fagor i que hauria col·locat prop de la línia de meta.
Mentre les investigacions sobre el terreny continuen “pam a pam” dos dies després de l’atemptat, la imatge del dia és, però, aquesta:
I diu Antoni Bassas en off:
(…) la frase que Martin Richard, el nen de 8 anys mort en l’atemptat, va escriure en un rètol a l’escola “prou de fer mal a la gent” s’ha convertit en la resposta dels bostonians a l’atemptat. Demà, el president, en el seu paper de reconfortador en cap, els vindrà a parlar a la catedral
La irrupció de la segona tragèdia setmanal en territori dels EUA -l’explosió mortal a la fàbrica de fertilitzants de Texas- treu momentàniament protagonisme a l’atemptat de Boston en els informatius del dia 18. Al TN Migdia (minut 9:12 al 10:40) se’ns fa saber que, tot i la sobtada interrupció de les comunicacions policials, les investigacions seguirien a bon ritme. La policia estaria buscant dues persones, no sospitoses però sí “de gran interès” per a les autoritats, gràcies, en bona part, a la col·laboració de la ciutadania, que s’exemplifica amb un blog suposadament creat i actualitzat pels ciutadans de Boston amb fotos i vídeos dels moments previs i posteriors a l’esclat dels dos explosius i que en menys de 24 hores duu més de 2 milions de visualitzacions.
A l’informatiu del vespre (minut 5:03 al 7:05), poques novetats en la investigació policial respecte l’edició del migdia però, això sí, un “apassionat parlament” o “reconfort” del president Barack Obama des de la catedral de la Santa Creu de Boston:
Ara comenceu el llarg camí per recuperar-vos; la ciutat és amb vosaltres; la vostra comunitat és amb vosaltres, el país és amb vosaltres, tots serem amb vosaltres mentre apreneu a posar-vos drets i a caminar, i sí, córrer un altre cop. No en tinc cap dubte: tornareu a córrer!
Després de força hores de silenci oficial, l’FBI publica, la nit del dia 18, dues fotografies dels -ara sí- sospitosos, de manera que a la matinada del divendres 19 es precipiten els esdeveniments. Les dues persones que en el darrer telenotícies havien estat qualificades “de gran interès” per a la policia, es converteixen al TN Migdia (minut 2:38 al 7:55) en dos terroristes d’origen txetxè, germans de 26 i 19 anys, Tamerlan i Dzhokhar Tsarnaev, el primer, mort després d’una persecució policial, i el segon, en cerca i captura.
Un vídeo-crònica de dos minuts i mig de durada amb el suport gràfic del Google Earth explica el procés d’investigació seguit des dels moments posteriors a l’atemptat al carrer Boylston fins a la persecució policial de la darrera matinada a la zona de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), on hauria resultat mort un policia en un primer intercanvi de trets, i després, al barri residencial de Watertown on, en un segon tiroteig, hauria estat abatut el germà gran.
En l’edició del vespre (minut 2:24 al 9:08) coneixem més detalls dels dos presumptes terroristes facilitats, òbviament, per les autoritats nord-americanes: l’any d’entrada als EUA, els estudis que cursaven, imatges de la seva vida privada (i, de retruc, d’altres persones amb qui es relacionaven), les aficions que tenien, els seus perfils a les xarxes socials amb el -pertinent i esperable- contingut islamista i independentista txetxè… Informació personal ben empaquetada en un altre descriptiu vídeo-crònica i -val molt la pena fixar-s’hi- amb una intrigant banda sonora; tot plegat, desconcertant, tenint en compte que, com recorda el periodista Isaac Vilalta en aquest tweet, es tracta tant sols de sospitosos; un ja mort, sí, però només sospitosos, al cap i a la fi.
Per completar l’escàner dels presumptes dolents de la trama, no podia faltar el recurs d’abordar la família, el tiet dels germans Tsarnaev, el qual només pot imaginar que l’actitud -presumpta- dels seus nebots respondria al fet de:
Sentir-se perdedors. L’odi contra els que han estat capaços d’integrar-se. Són les úniques raons que m’imagino. Res més. Res a veure amb la religió, amb l’Islam. Tot això és mentida
En aquell moment, Boston viu pràcticament una situació de toc de queda, amb aproximadament un milió de ciutadans confinats a casa seva, mentre la policia escorcolla casa per casa el veïnat on se suposa que s’amaga el segon dels presumptes terroristes. Explica Bassas:
Han tancat el metro, han tancat els autobusos. I això ja redueix molt la mobilitat. Però és que aquí, als Estats Units, quan les autoritats avisen, la gent creu; per por, per responsabilitat, per totes dues coses, però la gent acostuma a creure
I, per fi, després de cinc dies d’angoixa nacional, arriba, com titula el TN Migdia del 20 d’abril, el “final de la cacera” (minut 2:35 al 11:28). I com no pot ser d’altra manera, l’informatiu obre amb les esperades imatges de ciutadans de Boston aplaudint i cridant de joia per la captura del segon terrorista, millor dit, presumpte terrorista. Mentre el conductor del TN, Joan Carles Peris, presenta la notícia, instantànies amb banderes de les barres i estrelles o cartells que resen “Thank you police” circulen rere seu. Tot seguit, la reconstrucció de la cacera i l'”alliberament de la tensió”:
Parla Timothy Alben, comandant de la policia estatal:
Pensem en les famílies que han perdut éssers estimats o que han patit ferides que els acompanyaran tota la vida, en un jove policia, en un noi jove que començava la seva carrera a l’Institut Tecnològic de Massachusetts i en un agent de l’Autoritat del Transport de Massachusetts que gairebé mor. A tots ells i als veïns que han viscut sumits en la por tot un dia sencer, els estem agraïts. Ja hem capturat el sospitós
Altre cop, aplaudiments dels habitants de l’assetjat Watertown, crits de “gràcies” al pas dels agents de policia, clàxons dels vehicles i un eufòric “USA!, USA!” d’un dels joves, com a colofó. I des de la Casa Blanca, la cloenda oficial del “malson” a càrrec del president Obama:
Una cosa sí que sabem. És que no tirarà endavant cap pla d’odi que pogués portar aquests homes a cometre aquests actes. Qualsevol cosa que pensessin que podrien aconseguir ja ha fracassat, perquè els habitants de Boston refusen ser intimidats. Han fracassat perquè, com a nord-americans, refusem ser terroritzats
Un darrer vídeo amb la novetat que el gran dels germans ja havia estat interrogat per l’FBI dos anys abans a petició d’un govern estranger sense identificar, i amb una nova aproximació a l’entorn familiar (la tieta queixosa amb els federals i la suposada imatge des del llunyà Daguestan d’un afligit pare que assegura que els seus fills han estat radicalitzats) dóna pas al sensible epíleg d’Antoni Bassas:
Ahir a la nit a les pantalles lluminoses de les autopistes havien col·locat un missatge les autoritats que deia “moltes gràcies a tots!”, un missatge d’agraïment a la resistència, a la paciència dels bostonians que van acceptar de tancar-se a casa durant 12 hores, aviam si finalment era capaç la policia de detenir el sospitós. Havien passat cinc dies que pels bostonians havien semblat cinc mesos
Les croades vistes pels àrabs
La tragèdia de Boston ha tornat a mostrar a la perfecció les dues principals característiques de la difusió pública tant dels actes de terrorisme en sòl nord-americà com de matances o humiliacions perpetrades per soldats dels Estats Units en les seves missions forànies: u, que són les autoritats pertinents les que monopolitzen el què, el com i el quan de la difusió tot desapareixent el teòricament obligatori contrast de la informació; i dos, que aquesta informació serà convenientment dosificada i narrada amb tècniques més pròpies de la ficció per tal de produir estats emocionals col·lectius.
Fa poc més d’un any un tal sergent Robert Bales va protagonitzar en solitari, segons les autoritats militars dels EUA, una matança de 16 civils afganesos prop de Kandahar, tot i que des de la contrapart afganesa es va insistir en tot moment que no havia estat un acte individual sinó una batuda de diversos soldats del destacament. Com explicava aleshores aquí, en els diversos dies que el succés va ser mediàtic, el poder i el control de la informació per part del Govern dels Estats Units van ser decisius en el convenciment de l’opinió pública del món occidental -l’única que compta- sobre l’autoria única del trastocat sergent.
Com van assolir aquest objectiu? D’una banda, pel propi etnocentrisme comunicatiu d’Occident que dóna per bo el material proporcionat per les grans agències de notícies internacionals -la immensa majoria, occidentals- mentre que rebutja aquelles, com l’afganesa, que són qualificades d'”agències de règim”; i de l’altra, perquè la serialitat en el proveïment de la informació i el seu enfocament intencionadament proper fa més atractiva la història narrada i, en conseqüència, més eficient la transmissió del missatge.
En un afer que va requerir fins i tot vàries declaracions públiques del propi president Obama, els ciutadans de tot el “món lliure” vam saber que Robert Bales patia estrès, que havia estat tres cops destinat a l’Iraq, que en una d’elles va perdre part del peu, que havia sol·licitat no anar a l’Afganistan, que potser tenia problemes amb la dona, que potser havia begut alcohol i havia vist com els talibans li volaven una extremitat a un company el dia abans de la matança; vam conèixer també la seva residència a Kansas i escoltat les agradables paraules de la veïna així com d’aquell veterà del Vietnam que, casualment, duia una caçadora amb una acreditació com a excombatent sobre la qual la càmera s’hi aturava en un primeríssim primer pla durant dos eterns segons.
En el moment que Robert Bales va esdevenir a ulls de l’opinió pública com l’únic presumpte culpable d’un assassinat massiu de civils (vàries criatures, entre ells) i va quedar meridianament clar que seria jutjat i podria fins i tot afrontar la pena de mort en un tribunal dels Estats Units, el sergent Bales, els setze civils assassinats, els informes mèdics i psicològics sobre el sergent, el seu historial militar, el seu advocat, la seva veïna, el veterà del Vietnam i, sobretot, el curs de la presumpta causa judicial, van esfumar-se de la llum pública. En sabrem res més?
Un any després de l’afer Bales, Boston ha vist “interrompuda” la seva vida amb un “menyspreable” atemptat que ha segat la vida del nen de 8 anys, Martin Richard, de l’estudiant xinesa de 23 anys Lu Lingzi i de Krystle Campbell, la noia de 29 anys que “sempre era allà on la necessitaves“. “El seu petit 11-S”, aquest “nou punt sagnant per recordar i per plorar” ha “colpejat” amb duresa els bostonians, els ha mantingut en vetlla durant cinc dies que els “han semblat cinc mesos”, un “malson terrorista” pel qual han hagut de ser “reconfortats” amb el “rebutgem ser terroritzats” i el “tornareu a córrer” del president dels Estats Units d’Amèrica.
Però no és només Boston la que ha patit entre el 15 i el 20 d’abril de 2013. No són només els Estats Units els que han viscut angoixats en aquests cinc dies. Per molt que ens poguem identificar social o culturalment amb els habitants de Boston, el cert és que tots i cadascun de nosaltres, a cinc mil vuit-cents quilòmetres de distància, hem hagut de compartir del 15 al 20 d’abril de 2013 el seu patiment i la seva angoixa, o dit d’altra manera, informació exclusivament oficial, dosificada amb la usual intel·ligència i esbombada emprant llenguatge i tècniques característiques del serial.
Pocs minuts abans que detonessin els dos artefactes prop de la línia de meta a Boylston street, es produia la darrera deflagració d’una cadena de 20 atemptats en diversos punts de l’Iraq amb el resultat de 55 morts i 140 ferits. Se’ns informava en el Telenotícies sobre el reconfortament del president Obama a l’angoixada ciutadania nord-americana pel perill terrorista quan una bomba allotjada en una cafeteria popular de Bagdad explotava i assassinava 27 persones, bona part criatures, i en feria 50 més. Coneixíem identitat i origen dels presumptes terroristes de Boston mentre dues mesquites iraquianes eren atacades amb morters i explosius amb el resultat de 8 persones mortes i 24 més de ferides.
Rostres de la pèrdua i de la dels seus presumptes causants, el dol, l’angoixa i la justícia des del nostre oest; xifres fredes, amb sort, des de l’est. Intensitat i proximitat des d’occident; fugacitat i llunyania des d’orient. Com a resultat, connexió cap a la nostra esquerra i ignorància vers la nostra dreta.
D’això anterior molts en dirien “pura demagògia”. En aquest cas, en canvi, jo l’anomeno “primeríssim primer pla” versus “fora de pla” de la informació. Objectareu, amb raó, que malgrat que Bagdad és dos mil quilòmetres més proper que Boston, les afinitats culturals i d’estil de vida en fan més noticiable l’esdeveniment de Massachusetts. Seguireu objectant, amb similar raó, que és l’excepcionalitat versus la reiteració de l’activitat terrorista en un i altre indret el que atorga preeminència informativa a l’atemptat de la Marató.
Convindreu amb mi, però, que res justifica una tasca informativa basada en el treball d’autor (exclusiu de les autoritats oficials) i un primeríssim primer pla que, amorrant-nos als elements més emotius de la notícia, ens allunya definitivament de tota comprensió dels fets. Una tasca que cerca l’empatia, que ens entreté, que ens neguiteja, que ens fa dubtar sobre la nostra seguretat, sí, però que realment informa?
L’excel·lent obra d’Amin Maalouf sobre les croades no només aportava al lector d’Occident la desconeguda visió del fenomen des del món musulmà. Ensenyava, a parer meu, quelcom més important: que no són pas incompatibles l’educació del diferent i la sincera autocrítica.
Deia Maalouf que aquells bàrbars croats van perdre la guerra però que en canvi Occident va guanyar la Història. La narració de la breu i petita història de la Marató de Boston provaria que ens trobem encara en aquesta estació.
De moment.
Blog de Roger Vilalta 