Déu beneeixi Amèrica

A Boston, un matí radiant contrasta amb el dolor, amb el desplegament policial ingent i amb la psicosi terrorista que els Estats Units pensaven que havien deixat enrere

Són les primeres paraules d’Antoni Bassas per al TN Migdia en una crònica del matí següent a l’atemptat a la meta de la Marató de Boston que ha costat la vida al nen de 8 anys, Martin Richard, i a dues noies, Krystle Campbell i l’estudiant xinesa Lu Lingzi, de 29 i 23 anys respectivament, i ferit unes 150 persones més.

Destaca en la seva crònica el corresponsal de TV3 als Estats Units que les investigacions de l’FBI comencen de zero, és a dir, comencen en el lloc i moment de l’atemptat del dilluns. Vídeos de les explosions filmats pels propis maratonians, el gairebé immediat speech asserenador del president Obama dirigit a la nació, les declaracions de participants autòctons i catalans en la centenària prova atlètica i un repàs a la història recent dels atemptats en territori estadounidenc, completen la informació principal del dia (minut 2:20 al 14:00).

(…) L’atemptat d’ahir marca un punt en què els nord-americans es tornen a enfrontar amb el seu pitjor malson que els connecta amb un passat que no volen tornar a reviure i que va tenir ahir, 15 d’abril de 2013, al carrer Boylston, un nou punt sagnant per recordar, un nou punt sagnant per plorar

… s’acomiada així, amb aquestes sentides paraules, el veterà periodista.

Altre cop obrint informatiu, el TN vespre del mateix dia 16 (minut 1:22 al 9:35) ofereix noves imatges sobre les dues explosions, més declaracions de participants en la Marató i nous detalls d’una investigació que, com indica Antoni Bassas, continua amb minuciositat:

(…) S’ha tancat un perímetre molt gran, de més de 3 blocs al voltant d’aquesta zona, de manera que els equips científics de la policia puguin treballar sense presses, sense cap mena de pressió en cadascun dels indicis materials, en cadascun dels fragments que puguin trobar a la vora de l’explosió per determinar amb què es va fer l’explosiu, en conseqüència, d’on es van extreure els materials, on podien haver-se comprat, qui els podia haver fabricat, és a dir, descabdellar un cabdell que ara mateix sembla molt complicat saber fins on portarà (…)

Un cabdell que, per complicat que sigui de descabdellar, no haurà d’impedir, però, la contundent acció de les autoritats nord-americanes. Com assegura el representant de l’FBI, Rick Deslauriers:

Anirem fins a on ens portin les proves. Anirem fins als confins de la terra per identificar els individus responsables d’aquest atemptat repugnant

Islamisme armat aprofitant el dia de la independència d’Israel? Grups d’extrema dreta antifederals aprofitant el termini legal per pagar impostos als EUA? Crim patològic en un país avesat a les matances indiscriminades? Són les teories que, segons la crònica de Nicolás Valle, s’obren un dia després de l’atemptat. I mentrestant, com diu Bassas, una ciutat, Boston, consternada:

(…) És una vida que ha quedat interrompuda, la de la ciutat, com a conseqüència de l’atemptat. Aquesta nit s’expressarà en forma de vigílies, en uns casos també d’oficis religiosos, en una ciutat que es mira el lloc on va haver-hi ahir l’alegria de la marató i que va acabar amb la tragèdia de l’atemptat

Les investigacions comencen a donar els seus fruits el dia 17. El TN Migdia d’aquell dia (minut 14:41 al 18:28) explica que l’atemptat seria obra d’un grup molt reduït de persones que haurien fabricat dues bombes casolanes amb temporitzador, allotjades -segons semblaria- en l’interior de sengles olles a pressió i farcides de diversos objectes de metall amb la intenció de provocar el màxim dany possible.

S’informa també sobre la intenció del president Obama de viatjar a Boston per exercir de “reconfortador en cap” d’una “ciutat que ja s’ha començat a reunir per compartir el dolor entre els veïns i davant de les càmeres”, com mostren les imatges del parc on Martin Richard, el nen mort en l’atemptat, jugava de manera habitual:

(…) La gent tenia ganes de trobar-se i compartir el dol i expressar-lo amb el simbolisme de la llum. Eren veïns de totes les edats, conscients que la violència terrorista que normalment veuen per la tele aquest cop havia colpejat un dels seus (…) Al final, en un comiat espontani, Garbey Park ha cantat la cançó que tots els americans aprenen a l’escola: “Déu beneeixi Amèrica”

El vespre del dia 17, el Telenotícies torna a obrir amb la connexió amb Boston (minut 2:50 al 5:06). Novetats importants ho justifiquen. Ha estat identificada una persona gràcies a les imatges de la televisió local i de les càmeres de seguretat d’uns grans magatzems. Segons afirmen fonts oficials a la CNN, es tractaria d’un home de pell fosca, que hauria transportat dins d’una motxilla negra de nylon una bomba col·locada en una olla de pressió de la marca basca Fagor i que hauria col·locat prop de la línia de meta.

Mentre les investigacions sobre el terreny continuen “pam a pam” dos dies després de l’atemptat, la imatge del dia és, però, aquesta:

martin_richard_boston

I diu Antoni Bassas en off:

(…) la frase que Martin Richard, el nen de 8 anys mort en l’atemptat, va escriure en un rètol a l’escola “prou de fer mal a la gent” s’ha convertit en la resposta dels bostonians a l’atemptat. Demà, el president, en el seu paper de reconfortador en cap, els vindrà a parlar a la catedral

La irrupció de la segona tragèdia setmanal en territori dels EUA -l’explosió mortal a la fàbrica de fertilitzants de Texas- treu momentàniament protagonisme a l’atemptat de Boston en els informatius del dia 18. Al TN Migdia (minut 9:12 al 10:40) se’ns fa saber que, tot i la sobtada interrupció de les comunicacions policials, les investigacions seguirien a bon ritme. La policia estaria buscant dues persones, no sospitoses però sí “de gran interès” per a les autoritats, gràcies, en bona part, a la col·laboració de la ciutadania, que s’exemplifica amb un blog suposadament creat i actualitzat pels ciutadans de Boston amb fotos i vídeos dels moments previs i posteriors a l’esclat dels dos explosius i que en menys de 24 hores duu més de 2 milions de visualitzacions.

A l’informatiu del vespre (minut 5:03 al 7:05), poques novetats en la investigació policial respecte l’edició del migdia però, això sí, un “apassionat parlament” o  “reconfort” del president Barack Obama des de la catedral de la Santa Creu de Boston:

Ara comenceu el llarg camí per recuperar-vos; la ciutat és amb vosaltres; la vostra comunitat és amb vosaltres, el país és amb vosaltres, tots serem amb vosaltres mentre apreneu a posar-vos drets i a caminar, i sí, córrer un altre cop. No en tinc cap dubte: tornareu a córrer!

Després de força hores de silenci oficial, l’FBI publica, la nit del dia 18, dues fotografies dels -ara sí- sospitosos, de manera que a la matinada del divendres 19 es precipiten els esdeveniments. Les dues persones que en el darrer telenotícies havien estat qualificades “de gran interès” per a la policia, es converteixen al TN Migdia (minut 2:38 al 7:55) en dos terroristes d’origen txetxè, germans de 26 i 19 anys, Tamerlan i Dzhokhar Tsarnaev, el primer, mort després d’una persecució policial, i el segon, en cerca i captura.

Un vídeo-crònica de dos minuts i mig de durada amb el suport gràfic del Google Earth explica el procés d’investigació seguit des dels moments posteriors a l’atemptat al carrer Boylston fins a la persecució policial de la darrera matinada a la zona de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT), on hauria resultat mort un policia en un primer intercanvi de trets, i després, al barri residencial de Watertown on, en un segon tiroteig, hauria estat abatut el germà gran.

En l’edició del vespre (minut 2:24 al 9:08) coneixem més detalls dels dos presumptes terroristes facilitats, òbviament, per les autoritats nord-americanes: l’any d’entrada als EUA, els estudis que cursaven, imatges de la seva vida privada (i, de retruc, d’altres persones amb qui es relacionaven), les aficions que tenien, els seus perfils a les xarxes socials amb el -pertinent i esperable- contingut islamista i independentista txetxè… Informació personal ben empaquetada en un altre descriptiu vídeo-crònica i -val molt la pena fixar-s’hi- amb una intrigant banda sonora; tot plegat, desconcertant, tenint en compte que, com recorda el periodista Isaac Vilalta en aquest tweet, es tracta tant sols de sospitosos; un ja mort, sí, però només sospitosos, al cap i a la fi.

Per completar l’escàner dels presumptes dolents de la trama, no podia faltar el recurs d’abordar la família, el tiet dels germans Tsarnaev, el qual només pot imaginar que l’actitud -presumpta- dels seus nebots respondria al fet de:

Sentir-se perdedors. L’odi contra els que han estat capaços d’integrar-se. Són les úniques raons que m’imagino. Res més. Res a veure amb la religió, amb l’Islam. Tot això és mentida

En aquell moment, Boston viu pràcticament una situació de toc de queda, amb aproximadament un milió de ciutadans confinats a casa seva, mentre la policia escorcolla casa per casa el veïnat on se suposa que s’amaga el segon dels presumptes terroristes. Explica Bassas:

Han tancat el metro, han tancat els autobusos. I això ja redueix molt la mobilitat. Però és que aquí, als Estats Units, quan les autoritats avisen, la gent creu; per por, per responsabilitat, per totes dues coses, però la gent acostuma a creure

I, per fi, després de cinc dies d’angoixa nacional, arriba, com titula el TN Migdia del 20 d’abril, el “final de la cacera” (minut 2:35 al 11:28). I com no pot ser d’altra manera, l’informatiu obre amb les esperades imatges de ciutadans de Boston aplaudint i cridant de joia per la captura del segon terrorista, millor dit, presumpte terrorista. Mentre el conductor del TN, Joan Carles Peris, presenta la notícia, instantànies amb banderes de les barres i estrelles o cartells que resen “Thank you police” circulen rere seu. Tot seguit, la reconstrucció de la cacera i l'”alliberament de la tensió”:

Parla Timothy Alben, comandant de la policia estatal:

Pensem en les famílies que han perdut éssers estimats o que han patit ferides que els acompanyaran tota la vida, en un jove policia, en un noi jove que començava la seva carrera a l’Institut Tecnològic de Massachusetts i en un agent de l’Autoritat del Transport de Massachusetts que gairebé mor. A tots ells i als veïns que han viscut sumits en la por tot un dia sencer, els estem agraïts. Ja hem capturat el sospitós

Altre cop, aplaudiments dels habitants de l’assetjat Watertown, crits de “gràcies” al pas dels agents de policia, clàxons dels vehicles i un eufòric “USA!, USA!” d’un dels joves, com a colofó. I des de la Casa Blanca, la cloenda oficial del “malson” a càrrec del president Obama:

Una cosa sí que sabem. És que no tirarà endavant cap pla d’odi que pogués portar aquests homes a cometre aquests actes. Qualsevol cosa que pensessin que podrien aconseguir ja ha fracassat, perquè els habitants de Boston refusen ser intimidats. Han fracassat perquè, com a nord-americans, refusem ser terroritzats

Un darrer vídeo amb la novetat que el gran dels germans ja havia estat interrogat per l’FBI dos anys abans a petició d’un govern estranger sense identificar, i amb una nova aproximació a l’entorn familiar (la tieta queixosa amb els federals i la suposada imatge des del llunyà Daguestan d’un afligit pare que assegura que els seus fills han estat radicalitzats) dóna pas al sensible epíleg d’Antoni Bassas:

Ahir a la nit a les pantalles lluminoses de les autopistes havien col·locat un missatge les autoritats que deia “moltes gràcies a tots!”, un missatge d’agraïment a la resistència, a la paciència dels bostonians que van acceptar de tancar-se a casa durant 12 hores, aviam si finalment era capaç la policia de detenir el sospitós. Havien passat cinc dies que pels bostonians havien semblat cinc mesos

Les croades vistes pels àrabs

La tragèdia de Boston ha tornat a mostrar a la perfecció les dues principals característiques de la difusió pública tant dels actes de terrorisme en sòl nord-americà com de matances o humiliacions perpetrades per soldats dels Estats Units en les seves missions forànies: u, que són les autoritats pertinents les que monopolitzen el què, el com i el quan de la difusió tot desapareixent el teòricament obligatori contrast de la informació; i dos, que aquesta informació serà convenientment dosificada i narrada amb tècniques més pròpies de la ficció per tal de produir estats emocionals col·lectius.

Fa poc més d’un any un tal sergent Robert Bales va protagonitzar en solitari, segons les autoritats militars dels EUA, una matança de 16 civils afganesos prop de Kandahar, tot i que des de la contrapart afganesa es va insistir en tot moment que no havia estat un acte individual sinó una batuda de diversos soldats del destacament. Com explicava aleshores aquí, en els diversos dies que el succés va ser mediàtic, el poder i el control de la informació per part del Govern dels Estats Units van ser decisius en el convenciment de l’opinió pública del món occidental -l’única que compta- sobre l’autoria única del trastocat sergent.

Com van assolir aquest objectiu? D’una banda, pel propi etnocentrisme comunicatiu d’Occident que dóna per bo el material proporcionat per les grans agències de notícies internacionals -la immensa majoria, occidentals- mentre que rebutja aquelles, com l’afganesa, que són qualificades d'”agències de règim”; i de l’altra, perquè la serialitat en el proveïment de la informació i el seu enfocament intencionadament proper fa més atractiva la història narrada i, en conseqüència, més eficient la transmissió del missatge.

En un afer que va requerir fins i tot vàries declaracions públiques del propi president Obama, els ciutadans de tot el “món lliure” vam saber que Robert Bales patia estrès, que havia estat tres cops destinat a l’Iraq, que en una d’elles va perdre part del peu, que havia sol·licitat no anar a l’Afganistan, que potser tenia problemes amb la dona, que potser havia begut alcohol i havia vist com els talibans li volaven una extremitat a un company el dia abans de la matança; vam conèixer també la seva residència a Kansas i escoltat les agradables paraules de la veïna així com d’aquell veterà del Vietnam que, casualment, duia una caçadora amb una acreditació com a excombatent sobre la qual la càmera s’hi aturava en un primeríssim primer pla durant dos eterns segons.

En el moment que Robert Bales va esdevenir a ulls de l’opinió pública com l’únic presumpte culpable d’un assassinat massiu de civils (vàries criatures, entre ells) i va quedar meridianament clar que seria jutjat i podria fins i tot afrontar la pena de mort en un tribunal dels Estats Units, el sergent Bales, els setze civils assassinats, els informes mèdics i psicològics sobre el sergent, el seu historial militar, el seu advocat, la seva veïna, el veterà del Vietnam i, sobretot, el curs de la presumpta causa judicial, van esfumar-se de la llum pública. En sabrem res més?

Un any després de l’afer Bales, Boston ha vist “interrompuda” la seva vida amb un “menyspreable” atemptat que ha segat la vida del nen de 8 anys, Martin Richard, de l’estudiant xinesa de 23 anys Lu Lingzi i de Krystle Campbell, la noia de 29 anys que “sempre era allà on la necessitaves“. “El seu petit 11-S”, aquest “nou punt sagnant per recordar i per plorar” ha “colpejat” amb duresa els bostonians, els ha mantingut en vetlla durant cinc dies que els “han semblat cinc mesos”, un “malson terrorista” pel qual han hagut de ser “reconfortats” amb el “rebutgem ser terroritzats” i el “tornareu a córrer” del president dels Estats Units d’Amèrica.

Però no és només Boston la que ha patit entre el 15 i el 20 d’abril de 2013. No són només els Estats Units els que han viscut angoixats en aquests cinc dies. Per molt que ens poguem identificar social o culturalment amb els habitants de Boston, el cert és que tots i cadascun de nosaltres, a cinc mil vuit-cents quilòmetres de distància, hem hagut de compartir del 15 al 20 d’abril de 2013 el seu patiment i la seva angoixa, o dit d’altra manera, informació exclusivament oficial, dosificada amb la usual intel·ligència i esbombada emprant llenguatge i tècniques característiques del serial.

Pocs minuts abans que detonessin els dos artefactes prop de la línia de meta a Boylston street, es produia la darrera deflagració d’una cadena de 20 atemptats en diversos punts de l’Iraq amb el resultat de 55 morts i 140 ferits. Se’ns informava en el Telenotícies sobre el reconfortament del president Obama a l’angoixada ciutadania nord-americana pel perill terrorista quan una bomba allotjada en una cafeteria popular de Bagdad explotava i assassinava 27 persones, bona part criatures, i en feria 50 més. Coneixíem identitat i origen dels presumptes terroristes de Boston mentre dues mesquites iraquianes eren atacades amb morters i explosius amb el resultat de 8 persones mortes i 24 més de ferides.

Rostres de la pèrdua i de la dels seus presumptes causants, el dol, l’angoixa i la justícia des del nostre oest; xifres fredes, amb sort, des de l’est. Intensitat i proximitat des d’occident; fugacitat i llunyania des d’orient. Com a resultat, connexió cap a la nostra esquerra i ignorància vers la nostra dreta.

D’això anterior molts en dirien “pura demagògia”. En aquest cas, en canvi, jo l’anomeno “primeríssim primer pla” versus “fora de pla” de la informació. Objectareu, amb raó, que malgrat que Bagdad és dos mil quilòmetres més proper que Boston, les afinitats culturals i d’estil de vida en fan més noticiable l’esdeveniment de Massachusetts. Seguireu objectant, amb similar raó, que és l’excepcionalitat versus la reiteració de l’activitat terrorista en un i altre indret el que atorga preeminència informativa a l’atemptat de la Marató.

Convindreu amb mi, però, que res justifica una tasca informativa basada en el treball d’autor (exclusiu de les autoritats oficials) i un primeríssim primer pla que, amorrant-nos als elements més emotius de la notícia, ens allunya definitivament de tota comprensió dels fets. Una tasca que cerca l’empatia, que ens entreté, que ens neguiteja, que ens fa dubtar sobre la nostra seguretat, sí, però que realment informa?

L’excel·lent obra d’Amin Maalouf sobre les croades no només aportava al lector d’Occident la desconeguda visió del fenomen des del món musulmà. Ensenyava, a parer meu, quelcom més important: que no són pas incompatibles l’educació del diferent i la sincera autocrítica.

Deia Maalouf que aquells bàrbars croats van perdre la guerra però que en canvi Occident va guanyar la Història. La narració de la breu i petita història de la Marató de Boston provaria que ens trobem encara en aquesta estació.

De moment.

Anuncis

Els mitjans segrestats

Fa un parell de setmanes The Guardian, el diari liberal per excel·lència del Regne Unit, llençava en exclusiva les confessions d’un iraquià les mentides del qual haurien dut als Estats Units a atacar Iraq l’any 2003 amb el pretext de l’existència d’armes de destrucció massiva. Us en deixo l’enllaç a la notícia principal del 15 de febrer: How US was duped by Iraqui fantasist looking to topple Saddam (“Com els Estats Units van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam“).*

*al final d’aquesta entrada insereixo també la resta d’informacions relacionades del mateix diari britànic

Em faig ressò d’aquestes declaracions en exclusiva, no tant per la importància del fet en sí -tot i que arriba vuit anys tard, evidentment la té- sinó perquè un periodista i escriptor britànic, Jonathan Cook, les ha utilitzat per exemplificar quin són els límits de la professió periodística en els mitjans de comunicació occidentals. L’article de Cook de 28 de febrer es titula An empire of lies: why our media betrays us, però us deixo l’enllaç a una traducció catalana que he procurat que sigui el màxim de fidel a l’original: Un imperi de mentides: per què els nostres mitjans ens traeixen (tot i que és particularment extens mereix ser llegit íntegrament).

El que motiva Cook a escriure aquest article és el fet que fins i tot The Guardian, un diari reconegut per la seva independència dins dels grans mitjans occidentals, no es veu capaç de presentar una informació que afecta els grans poders mundials de manera fidel als fets que el propi mitjà exposa en el seguit d’informacions difoses. Afirma Cook que, el que per a qualsevol lector curós de l’exclusiva ha de resultar evident, és a dir, la total desacreditació dels Estats d’Units -l’administració Bush, per ser exactes- així com també de la resta de països aliats i grans mitjans de comunicació com a còmplices, The Guardian ens ho ven com un error terrible provocat per l’engany de Raffid al-Janabi (Curveball per a la CIA), un desertor iraquià que cercava asil a Alemanya i que es va inventar la història de les armes de destrucció massiva.

En el reportatge de The Guardian -explica Cook– apareixen varis aspectes que contradiuen el titular principal (recordem: “Com els EUA van ser enganyats per un fantasiós iraquià que volia derrocar Sadam”):

Un va ser que les autoritats alemanyes havien demostrat ràpidament que la seva història sobre les armes de destrucció massiva era falsa (…) Les autoritats alemanyes van perdre ràpidament l’interès en Janabi i no va tornar a ser entrevistat fins a finals de l’any 2002, quan va créixer la pressió per part dels EUA per aconseguir un pretext convincent per atacar l’Iraq.

Una altra revelació interessant va ser que, malgrat la necessitat vital d’analitzar tots els fets que aportava el testimoni de Curveball –tenint en compte que el que hi havia en joc era un atac preventiu contra un estat sobirà– els Estats Units mai no es van molestar a interrogar Curveball ells mateixos.

Una tercera revelació va ser que el cap de les operacions de la CIA a Europa, Tyler Drumheller, va transmetre els consells de la intel·ligència alemanya que qualificaven el testimoni de Curveball d’altament dubtós. El cap de la CIA, George Tenet, simlement va ignorar l’avís.

El final d’aquesta història ja el coneixem: el mes de març de 2003 va iniciar-se l’atac dels EUA i els seus aliats contra l’Iraq, després que unes setmanes abans el membre més moderat de l’agressiva administració Bush, l’aleshores Secretari d’Estat, Colin Powell, hagués presentat al Consell de Seguretat de les Nacions Unides les proves concloents (que ara s’han revelat falses en l’exclusiva de The Guardian) de l’existència d’armes de destrucció massiva al país regit per Sadam Hussein.

Recordem la intervenció del Secretari d’Estat, Colin Powell (febrer de 2003):

Segons Cook, de la pròpia lectura del reportatge de The Guardian queda ben clar que, a manca de legitimitat internacional, els EUA necessitaven amb urgència donar vida a la història de Janabi per molt desacreditada que pogués estar:

Tanmateix, l’informe fals de Janabi era vitalment útil: per bona part del públic americà afegia una capa de credibilitat a l’argument inversemblant segons el qual Sadam era un perill per al món; va ajudar a enfortir els vacil·lants aliats en l’encarament amb les seves pròpies i dubitatives opinions públiques; i va portar a bord Colin Powell, l’antic general que era vist com la principal veu del seny en l’administració.

En canvi, continua el periodista britànic, The Guardian decideix carregar la voluntat de l’acció en el desertor iraquià, i no només en el titular que hem esmentat anteriorment:

En el text, se’ns diu que la presentació de Powell a les Nacions Unides “revelava que els agressius òrgans de decisió de l’administració Bush s’havien empassat” la història de Curveball. En un altre moment se’ns diu que Janabi “va aconseguir fer empassar un dels més grans ardits confidencials en la història de la intel·ligència moderna”

Actuant d’aquesta manera, tot i les evidències que la seva pròpia recerca feia emergir, The Guardian assumia que:

Curveball va portar l’administració Bush a fer un desastrós mal càlcul. Vist d’aquesta manera, la Casa Blanca havia estat, doncs, la víctima real de les mentides de Curveball, no en canvi el poble iraquià –més d’un milió dels quals són morts com a resultat de la invasió, segons apunten les millors xifres que s’han pogut obtenir, i quatre milions dels quals s’han vist forçats a exiliar-se.

Com deia anteriorment, la voluntat de Jonathan Cook no és debatre sobre la transcendència de la notícia en sí (que de totes maneres es veu limitada pel fet que, vuit anys després, ja no hi ha en actiu cap responsable d’aquella invasió il·legal i que tot el mal ja està fet), sinó utilitzar-lo d’exemple molt il·lustrador del poc marge d’acció que els grans mitjans de comunicació occidentals tenen a l’hora d’apropar-se als esdeveniments que amenacen les elits que ostenten el poder.

I és que en el seu article, Cook ens fa una posada al dia del que en l’actualitat significa ‘imperi’ o ‘poder imperial’, que ja no es trobaria en el típic estat-nació que s’enforteix i que allarga la seva influència a d’altres territoris per mitjà de la força o del domini econòmic, sinó que residiria:

(…) en una elit imperial transnacional els interessos de la qual no estan limitats per fronteres i els poders de la qual eludeixen del tot els controls morals i legislatius.

Segons l’articulista, aquestes elits necessiten per a la seva supervivència la complicitat de l’opinió pública de l’anomenat món occidental:

L’èxit de les elits imperials depèn en gran part de la creença compartida entre el públic occidental que “nosaltres” els necessitem per assegurar el nostre mode de vida i la nostra seguretat i, alhora, que nosaltres som els seus amos.

I és en aquest punt on Jonathan Cook destaca la importància cabdal que juguen els nostres massius mitjans de comunicació. Perquè aquesta complicitat que -afirma- necessiten les elits globals per perpetuar el seu poder no pot crear-se de cap altra manera sinó amb l’ajuda dels encarregats de generar els corrents massius d’opinió en les nostres societats:

El treball de santificar aquestes asseveracions* –i assegurar que no són sotmeses a cap anàlisi– recau en els nostres dominants o massius mitjans de comunicació. Les empreses occidentals són les propietàries dels mitjans, i la seva publicitat fa que la indústria sigui rentable. En aquest sentit, els mitjans no poden acomplir la funció d’eina controladora del poder, perquè de fet ells són el poder. És el poder de l’elit globalitzada que controla i limita els horitzons imaginatius i ideològics dels lectors i els televidents dels mitjans. I ho fa per assegurar que els interessos imperials, que són sinònims dels de les empreses, no estan amenaçats.

*Cook en fa una llista

Un altre fet que exemplificaria, segons Cook, que aquesta notícia en concret amenaça els grans interessos globals és que en el propi rovell de l’ou, precisament allà on es va cuinar la invasió d’Iraq, d’entre el total de grans mitjans teòricament controladors del poder només ha aparegut una petita referència al The New York Times amb aquest titular: Iraqi says he made up tale of biological weapons before war (“Un iraquià diu que es va inventar la història de les armes biològiques abans de la guerra”).

Mentrestant, a casa nostra -i això ja no és obra del periodista britànic- trobem les següents informacions i aquests titulars:

És ben curiós observar com els tres primers titulars (les informacions que són pròpiament notícies) fan recaure també, com destaca Cook quan parla del reportatge de The Guardian, la voluntat de l’acció en el disident iraquià. En canvi, de la lectura del desenvolupament de la informació (especialment en la notícia d’El País) resulta evident que el titular que qualsevol estudiant de primer de periodisme hagués redactat seria per exemple el següent: “Els EUA ja sabien abans de la invasió que el testimoni que la justificava era fals”. De la mateixa manera, en la notícia del The New York Times que us enllaçava abans també centra “les culpes” en el desertor del règim de Sadam Hussein i, tot i que també en el text emergeix de manera clara la responsabilitat primera dels Estats Units en tot l’assumpte, finalitza el redactat amb un paràgraf del tot il·lustrador:

En una entrevista realitzada en alemany i traduïda per The Guardian, [Janabi] afirma: “Creieu-me, no hi havia altra manera de portar la llibertat a l’Iraq. No hi havia d’altres possibilitats.”

Dit d’altra manera, com afirma Quim Monzó en la seva columna a La Vanguardia de 23 de febrer, A grandes fines, grandes medios. En l’article, Monzó presenta uns quants exemples (també el de Janabi) de la vitalitat de la cèlebre sentència “la fi justifica els mitjans”. Des de la meva òptica personal -i potser sí, reblant una mica més el clau- no és difícil de relacionar aquests “mitjans” a què fa referència amb els propis mitjans de comunicació massius.

Tornant a l’article de Jonathan Cook, uns darrers apunts sobre la manera com eviten els mitjans de comunicació del món occidental tractar en profunditat i total honestedat aquells fets que afecten de manera directa les que -recordem- ell anomena ‘elits empresarials’. Cook explica que evidentment els nostres mitjans no són el Pravda, el que va ser el diari oficial del règim soviètic, sinó que:

(…) discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”.

(…) rarament se’ls diu als periodistes –com a mínim, no directament–  què han d’escriure. Els mitjans han desenvolupat processos de selecció i jerarquies entre el seu personal de redacció –anomenats “filtres” pels crítics dels mitjans Ed Herman i Noam Chomsky–  que garantitzen que aquell periodista veritablement independent o discrepant no arribi mai a posicions d’influència real.

De totes maneres, Cook veu darrerament una certa obertura (o un cert aixamplament dels marges d’acció) en el desenvolupament de la tasca periodística en els grans mitjans de comunicació occidentals. Probablement -diu el periodista- es deu a l’aparició de nous mèdia, dels quals potser Wikileaks n’és el més visible, que haurien anat trencant poc a poc el monopoli informatiu de les nostres societats.

Per acabar, utilitzant la metàfora d’una finestra que poc a poc hem d’anar obrint abans que ens la tanquin de cop, el periodistra britànic afirma que aquests símptomes de lleugera democratització en els massius mitjans han de ser aprofitats pels públics i les audiències occidentals per tal que no puguin reeixir els intents de fagocitar qualsevol dissidència comunicativa:

Aquesta és una oportunitat que tots plegats hem d’alimentar. Hem d’exigir més honestedat als mitjans de comunicació; els hem d’avergonyir estant nosaltres millor informats que els gasetillers que només reciclen notes de premsa oficials i hem de demanar poder accedir-hi; i els hem de descartar, com de fet ja està succeint, en la cerca de millors fonts d’informació.


Per si us pot ser d’interès, i com us he dit al principi de l’article, aquí teniu els enllaços a tota la sèrie d’informacions difoses per The Guardian en relació al cas de Rafeed al-Janabi “Curveball”:

15 de febrer:
 16 de febrer:
 17 de febrer: 
 20 de febrer:
  22 de febrer:
. Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable” . Discrepar és possible, tot i que ha d’enquadrar-se dins dels estrets marges del debat “raonable”

Revelacions interessades?

Segons una notícia apareguda el dia d’avui a The New York Times, el passat mes d’agost el president Obama hauria demanat als seus assessors en política internacional que li elaboressin un informe secret al voltant del descontentament social en el món àrab, informe que hauria conclòs que alguns països, com Bahrain i Iemen, i molt especialment, Egipte, eren susceptibles de patir revoltes populars.

En la notícia difosa per aquest rotatiu, el president hauria sol·licitat propostes de com l’administració podria empènyer el canvi polític en països regits per autocràcies però que alhora fossin valuosos aliats dels Estats Units. L’informe classificat de 18 pàgines ja hauria intentat resoldre el problema amb què s’ha acabat trobant la Casa Blanca els darrers dies quan s’ha apropat als afers d’Egipte, és a dir, com aconseguir equilibrar els seus propis interessos estratègics amb el desig d’evitar una més àmplia inestabilitat enfront de les demandes de democràcia dels pobles de la zona.

De fet, segons el The New York Times, la Casa Blanca hauria estat mantenint reunions setmanals amb experts del Departament d’Estat, la CIA i d’altres agències per tal d’analitzar la situació i anar marcant les pautes a seguir durant el desenvolupament dels esdeveniments. L’informe, que s’hauria mantingut en secret per tal d’evitar les pressions dels països àrabs sobre els Estats Units, hauria guiat i estaria guiant en el present els passos de la política de l’administració nord-americana envers les revoltes de la zona, des del fet d’aconsellar no parlar de canvis polítics en cap de les reunions diplomàtiques, comercials o militars amb aquests països, fins a ajudar a modelar missatges com el discurs de la Secretària d’Estat Hillary Clinton el gener a Qatar on criticava la resistència als canvis per part dels líder àrabs.

Fonts de l’administració no identificades

Contràriament a la desorientació que l’administració Obama ha semblat patir les darreres setmanes, el conjunt d’aquestes revelacions apuntarien que en realitat els Estats Units no només no haurien estat sorpresos davant les revoltes que s’han produït a la zona sinó que a més estarien seguint les pautes resultants de l’informe requerit pel propi president. És molt necessari assenyalar, però, que la notícia sorgeix de les declaracions que van fer al diari nord-americà uns -anònims- alts funcionaris de l’administració Obama, cosa que The New York Times va recordant, això sí, en tot el seu desenvolupament. No obstant, que aquests membres no identificats de la Casa Blanca constitueixin l’única font en què es basa la informació, és un fet que forçosament ha de tenir-se en compte a l’hora de ser valorada globalment.

A nivell estatal, segons em consta, la revelació del The New York Times ha estat recollida de moment per: La Vanguardia, l’Avui i per les dues principals capçaleres de Unidad Editorial, El Mundo y el diari econòmic Expansión. És obvi que tots quatre rotatius es remeten a la notícia apareguda en el diari nord-americà però, en canvi, només La Vanguardia revela d’on prové originàriament la informació:

De acuerdo con el rotativo, que cita a fuentes del gobierno no identificadas, el informe clasificado, de 18 páginas, concluyó que, de no realizarse “amplios cambios políticos”, países desde Bahréin a Yemen “estaban maduros para una revuelta popular”.

En el cas de El Mundo, no queda en cap cas clar l’origen primer de la informació i tan sols inclou una cita d’un funcionari anònim que suposadament havia participat en l’elaboració de l’informe:

“Quedó claro que Egipto estaba en la mente del presidente Obama“, asegura un funcionario que participó en el informe y que pidió permanecer en el anonimato. “Egipto es el ancla de la región y había muchas incógnitas sobre la sucesión en el país”, añade.

Tant Expansión com Avui no fan esment que la informació prové de fonts no identificades de la pròpia administració nord-americana.

En tots els casos, però, sorprèn especialment la contundent redacció periodística. Tenint en compte que, repeteixo, la font principal de la informació prové d’una revelació no oficial feta per uns indeterminats i no identificats funcionaris de l’administració Obama, el llenguatge utilitzat és excessivament categòric i no introdueix el dubte que potser hauria estat adient emprar en aquest cas. Expansión, per exemple, afirma en dos paràgrafs extractats que:

Este documento fue encargado por el presidente de Estados Unidos, Barack Obama, para tener información sobre cuáles era los puntos más calientes del mundo árabe.

Obama también presionó a sus asesores para estudiar los levantamientos populares en América Latina, Europa del Este y el Sudeste de Asia para determinar cuáles han funcionado y cuáles no, según afirma el diario estadounidense.

En canvi, la introducció d’un condicional (“este documento habría sido encargado por el presidente de Estados Unidos…”. o “Obama también habría presionado a sus asesores para estudiar…”) hagués aportat una càrrega informativa molt més veraç.

O, en cas d’optar per aquests temps verbals més directes, hagués estat més convenient anar recordant en tot el desenvolupament de la informació la mena de font utilitzada. Perquè tot i que el contingut pot haver estat subministrat per elements de l’administració molt fiables i The New York Times pot ser, en sí mateixa, una font fiabilíssima, cal difondre aquesta mena de notícies introduint-hi els matisos i atenuants necessaris. Més quan encara tenim força present la invasió de l’Iraq de 2003 i la gran quantitat de missatges únics, no contrastats i emanats d’interessos ben particulars que van anar difonent els mitjans de comunicació de tot el món.