La festassa de la democràcia

L’agenda mediàtica tradicionalment poc avesada a canvis durant una campanya electoral va patir la irrupció -o millor dit, l’erupció, ara que les cendres volcàniques ho taparan tot- d’un fenomen inesperat i espontani que va començar a la madrilenya Plaza del Sol i es va acabar extenent per tot l’estat.

De cop i volta, i per sorpresa dels protagonistes indiscutibles de la quinzena prèvia a uns comicis, uns joves i no tan joves sense assessors de campanya, sense gabinets de comunicació ni de màrqueting i sense veu en els grans mitjans de comunicació, copaven totes les portades de diaris i els minuts d’or dels informatius radiofònics i televisius.



		
		

(cliqueu la imatge per ampliar-la)

La pèrdua de protagonisme dels alcaldables i els candidats a la presidència d’alguns parlaments autonòmics va ser tal que es van veure obligats a introduir en els seus estudiadíssims discursos referències a la protesta popular que s’estava produint al carrer. Als mitjans de comunicació l’esdeveniment els va agafar també amb el pas canviat. Com bé deia el periodista Joan Canela a La impotència dels mitjans, tant la classe política com els grans mèdia es van veure superats per una protesta que, com va passar en les revoltes àrabs de principis d’any, s’iniciaven i creixien a través de les xarxes socials:

(…) els mitjans tradicionals han perdut l’hegemonia de l’opinió pública. El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils, i aquest és un canvi d’una importància que per ara potser ens costa de copsar però que canviarà molt el nostre futur més immediat

No ens ha de ser difícil d’imaginar la descol·locació absoluta de les elits polítiques i mediàtiques d’aquest país durant aquells dies. Més enllà dels aparentment immutables rostres dels candidats i els seus supòrters en el quadre mediàtic, les celles arrufades, les camises suades al voltant de les eixelles i les corredisses dels directors i assessors de campanya devien ser tot un poema.

Però a peu de plaça Catalunya tot eren somriures. No només d’uns protagonistes que traslladaven a l’asfalt de la ciutat el seu ideari d’autogestió i assemblearisme, sinó també d’uns reporters i càmeres que trencaven la insípida i hermètica rutina de la informació diària participant d’una festa que, entre d’altres coses, cridava contra la precarietat d’un sistema que aquests professionals de la comunicació exemplifiquen a la perfecció.

Però va arribar el diumenge, el dia 22, i amb el Dia del Senyor va arribar la veritable festa de la democràcia. Assolint dimensió gegantina, per a la festa del dia 22 s’havien enviat invitacions a trenta-quatre milions sis-cents vuitanta-dos mil cent-dotze súbdits espanyols, dels quals cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set eren catalans. El seu desenllaç és ja hores d’ara prou conegut: a grans trets, panorama blau, molt blau en el global espanyol i a casa nostra un tomb històric a Girona i, de manera molt especial, a la ciutat de Barcelona.

I amb els globus desinflats o petats, i les serpentines i el confeti a punt de ser escombrats, ja se sap, arriba el necessari període de reflexió, especialment adient venint d’una darrera setmana on han passat moltes coses -algunes d’elles amb molt de contingut- dins d’un context no només de terrible crisi econòmica sinó de profund trasbals social. Però, ai aquests arbitraris focus de la informació! Hi ha festes i festes. O millor dit, hi ha festetes i festasses. I la festeta de la setmana passada va estar bé, va ser un apetitós aperitiu que ens va ajudar a entomar l’habitualment feixuc primer i segon plats de qualsevol període electoral.

La gran festa, la festassa, es la que es va produir diumenge passat. I és el desenllaç d’aquesta, i no de cap altra, el que mereix ser seguit amb miniciosa atenció pels nostres capriciosos grans mitjans de comunicació. Ara toca tornar a parlar de què hagués passat si s’haguessin celebrat eleccions generals, de la sensació d’interinitat en què queda el govern Zapatero, o de quins seran els possibles pactes a la ciutat de Barcelona.

De cop i volta, a la plaça de Catalunya ja no hi passa res. Probablement, hores d’ara, els coloms i els seus engreixadors estaran potser reocupant el territori perdut, del tot aliens al possible adveniment d’una nova festa -aquest cop de caire molt diferent- el proper dissabte a la nit. Els focus mediàtics han desaparegut, doncs, de Sol o de Catalunya de la mateixa manera que fa uns quants mesos van desaparèixer de Tahrir (qui se’n recorda ja?).

I de la mateixa manera que un Tahrir fora de quadre implica l’inexistent seguiment de les polítiques de canvi que teòricament havia de dur a terme la cúpula militar que va fer-se càrrec -provisionalment, segons van dir- del buit deixat per Mubàrak (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit), doncs una plaza del Sol o una plaça Catalunya sense focus porta tant a un refredament inevitable de la movilització popular -llevat de la gent habitualment implicada- com a la preparació per a un proper i tranquil·litzador desallotjament.

El que en cas d’haver-se produït durant el cap de setmana hagués esdevingut un veritable desastre per les conseqüències imprevisibles (paraula odiada pel sistema) que hagués pogut comportar, en aquests moments el desallotjament no retransmès no oferirà més inconvenient que els que apareixen en tota reunió de gestors durant l’usual traçat de línies mestres d’actuació. La Junta Electoral va ordenar desallotjar les places durant tot el cap de setmana i els governs simplement se’n van rentar les mans. Triomf dels concentrats? Sí. Però sobretot victòria aclapadora del propi sistema, molt bregat en les arts de la inflamació i posterior desinflament que els seus imprescindibles còmplices -els mitjans de comunicació dominants- ajuden a perpetuar.

La festeta de l’assemblearisme indignat es difumina i la veritable festassa de la democràcia s’imposa. S’imposen els seus resultats; s’imposen les possibles derivades; s’imposen els pactes futurs entre partits. Tot -gràcies, Nostre Senyor!- torna a la normalitat. Però en aquesta normalitat no podem obviar un fet que, per poc explicat, no hauria de deixar de merèixer atenció preeminent per part dels encarregats de generar opinió pública.

I és que, malgrat els globus de coloraines, malgrat les serpentines i el confeti, en aquesta gran festa popular a què cinc milions tres-cents mil vuit-cents vint-i-set catalans estàvem convidats el passat diumenge, dos milions tres-cents vuitanta-vuit mil vuitanta-nou no van sentir-se cridats per l’excel·lència del saborós càtering que s’oferia, quatre-cents vuitanta-set mil cent vuitanta-dos van decantar-se pels platillos menys habituals -algun força indigest-, cent dinou mil set-cents dos van assistir-hi però es van abstenir de tastar-ne cap i cinquanta mil tres-cents un van comportar-se de manera poc apropiada i en van ser finalment exclosos.

La veritable festassa de la democràcia té uns únics protagonistes, i aquests són els dos milions tres-cents seixanta-dos mil cinc-cents vint-i-tres assistents que van devorar els canapès a què més avesat està el nostre aparell digestiu. A partir d’ara, el menú temàtic de sobretaula tornarà a girar -Champions a banda- al voltant dels efectes directes i secundaris que el consum d’aquestes viandes comportarà en les nostres vides. De la resta, dels assistents en cos o esperit a les festetes de les places i dels no assistents (o queixosos) a la festassa de la democràcia, no en piularà ningú.

És clar que a la taula d’en Bernat qui no hi és no hi és comptat. Ho sabem. En el meu cas, però, amb prou memòria de festes electorals, segueixo trobant a faltar -i molt- que aquest Bernat es pregunti seriosament i d’una vegada per totes perquè a la seva taula, a una taula on precisament en aquest cas s’havien de decidir els propers quatre anys de l’administració més propera al ciutadà, perquè a una taula d’on n’havien de sortir els noms d’aquells que trobarem en els consells de barri, de districte o en els plens dels consistoris, perquè pràcticament la meitat dels plats oferts en aquesta atractiva taula han quedat intactes.

El dia de reflexió previ a la jornada d’en Bernat ha esdevingut, ho hem vist, obsolet. Però també la reflexió posterior s’autodestrueix quasi immediatament. I en Bernat no tan sols és polític; també és excel·lent comunicador. I actua bé, amb diligència, i es dirigeix de manera apropiada al que se li apareix en els panoràmics 180 graus de visió frontal. Però que no tingui ulls a l’esquena no vol dir que no hi hagi vida intel·ligent darrere seu.

En Bernat va tremolar lleugerament la passada setmana amb l’erupció -sempre inesperada- d’un volcà que semblava adormit. Aquest volcà seguia, a més, els passos d’altres erupcions que havien esclatat al nord d’Àfrica i el Pròxim Orient i a una petita illa nòrdica europea. És curiós, fins i tot els grans mèdia semblaven momentàniament abduïts per les cendres revolucionàries. Encara ahir mateix, tot i que en el seu canal subsidiari, TV3 entrevistava a Eduardo Galeano en el programa Singulars dirigit per Jaume Barberà, on el veterà escriptor uruguaià feia una veritable apologia de la pacífica revolta que està protagonitzant el poble d’Islàndia des de l’any passat. I encara avui mateix, altre cop el periodista Manel Fuentes protagonitzava una nova portada exaltada d’El matí de Catalunya Ràdio on també destacava l’exemple islàndes com a camí oposat de lluita contra la crisi.

Però en el seu moment, de la celebració dels dos referèndums amb què el poble islandès s’ha negat a pagar pels deutes dels seus bancs i de les posteriors conseqüències polítiques n’hem estat informats poc, poquíssim i, en alguns mitjans, gens. Quan era l’hora que se’ns mostressin altres possibles maneres d’afrontar la crisi, quan l’opinió pública hagués pogut tenir una visió més completa del fenomen i de les possibles i variades ressolucions, els nostres mitjans es van dedicar a esbombar exclusivament aquella que els responsables de les nostres entitats financeres -en boca dels nostres representants polítics- van considerar que era l’única viable: el rescat financer.

I el rescat financer ha estat, és i serà leitmotiv dels nostres mèdia. I cal que ho sigui per a la culminació exitosa d’un procés que ha de comptar amb la complicitat social. I no hi ha culminació exitosa d’un acte tèrbol com aquest sense la necessària aplicació d’una disfressa reparadora: perquè l’ús del mot rescat no és gens innocent; ens transporta a heroiques operacions de salvament en tràgics accidents, en terratrèmols o en innundacions, és a dir, a força de repetir-lo no ens permet de desviar-nos de la seva positiva connotació. I d’aquest tan heroic com anestesiant rescat financer que estem protagonitzant els ciutadans d’aquest país n’ha estat altaveu imprescindible l’irreflexiu i dòcil col·lectiu periodístic, tot i que probablement no era tan difícil deixar veure la realitat que veritablement amaga aquest peculiar mot: que mentre que l’impagament de la hipoteca per part d’un individuu comporta el posterior desnonament i la continuació dels pagament fins a la total extinció del deute, el deute acumulat per les entitats financeres l’hem d’afrontar sense queixa cadascun dels ciutadans.

I mentrestant, en Bernat ja ha desparat la taula. Ho ha fet de pressa i corrent, no fos cas que algun despistat se li acudís de fotografiar-la. Les cadires buides han estat recollides, com ho han estat també les que ocupaven els afamats comensals. I els plats intactes, cap a l’armari raconer fins a una propera festa. L’èxit de la festassa del passat diumenge torna a posar les coses al seu lloc, ens asserena l’esperit convuls i ens insufla nous ànims per a la preparació de la que es preveu serà la festa de les festes, la veritable farra general, prevista per a la primavera -qui sap si no abans- del 2012.

I tanmateix, es mou

La setmana ha començat amb les novament descoratjadores dades de l’atur, que són recollides per tots els mitjans de comunicació: Catalunya supera ja els 611.000 aturats i la xifra arriba als 4.300.000 en el global espanyol. D’altres informacions més puntuals ens parlen de possibles retallades en educació o del fracàs de campanyes de reactivació econòmica.

El mercat de treball està aturat; les empreses miren i remiren abans d’executar noves inversions; les institucions públiques suprimeixen serveis superflus i d’altres que no ho són tant; i les polítiques d’estalvi s’estableixen en llars poc o gens avesades a les estretors del cinturó. I és que l’ombra de la crisi plana sobre capes cada cop més extenses del nostre teixit social. La gran contradicció?: en un món globalitzat on gran part de la seva economia es basa en la producció de béns destinats a l’oci individual i familiar, els individuus i les famílies de les societats occidentals es troben cada vegada més amb menys possibilitats de consumir les moltes hores que el nostre estat del benestar ens ha permès d’arrabassar a les obligacions laborals.

Tot i així, no sembla que de manera majoritària hi hagi cap canvi substancial en els nostres hàbits de consum. Seguim participant de manera activa en l’avenç imparable dels nous ginys de telecomunicacions i assistim massivament a l’obertura de nous centres comercials. I en cas de precària situació econòmica, res no ens impedeix de ser testimonis com a mínim d’aquest rumb aparentment poc canviant que els nostres mitjans ens van mostrant.

En definitiva, fora del debat circumscrit dins els límits físics i no tan físics que el joc político-mediàtic permet en la nostra societat democràtica, en contrast amb tot el que des de principis d’any està succeint en diversos indrets del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient, semblaria que a les societats occidentals res ni ningú no varia.

I tanmateix, es mou

Manllevo les paraules suposadament pronunciades per Galileu per deixar constància que la realitat, tot i la oposició, acaba per aflorar. I amb comptagotes, però amb constància i -diria- fins i tot de manera ascendent, els nostres mitjans van visibilitzant també aquest clima de neguit i de cert canvi. I no cal dirigir la nostra atenció a blogs o mitjans alternatius; n’hi ha prou amb un cop d’ull a uns quants exemples en els mèdia més tradicionals per adonar-nos-en.

Permeteu-me que comenci aquest repàs amb el que, si no fos per la categoria del seu autor, podria simplement passar com a especulació futura d’un simple arrauxat. I és que el 25 de febrer, en el context de les “exitoses” revoltes a Tunis i Egipte, Rafael Poch, escribia a Antes de dos años:

Antes de dos años el actual bostezo continental podría dar un giro y transformarse en algo mucho más activo y consciente. Europa podría conocer grandes turbulencias, si no se cambia la actual política. La política de austeridad vía recortes sociales, que asfixia toda posibilidad de recuperación, añade nuevos motivos de agravio. La degradación de la esfera social, el aumento del paro y la subida de la cuenta de la luz, incrementan la sensación de estafa.

Poch, actual corresponsal de La Vanguardia a Alemanya i que n’havia estat també a Moscú i Beijing durant vint anys, ens parla en aquest article del seu blog de les economies europees en fallida, començant per Grècia, però també d’un fenomen en extensió al vell continent, el del malestar creixent contra els representants de les nostres democràcies parlamentàries, fenomen que fins i tot té presència a Alemanya, l’estat europeu on en teoria tot funciona bé. Poch ens parla d’una figura, el “Wutbürger”, el ciutadà irritat:

Casi dos tercios de los alemanes opinan que sus políticos son incompetentes y sus financieros irresponsables. Casi tres cuartas partes (72%) cree que los bancos y compañías de seguros “no han comprendido nada de la crisis y continúan con un más de lo mismo”. Tres cuartas partes (74%) dan por hecho que los políticos están más pendientes de los intereses del sector financiero que de los contribuyentes.

Segons el corresponsal de La Vanguardia a Berlin, l’Alemanya que funciona és la d’un 22% de la població treballant en precari, la de la pèrdua del tradicional vincle a l’empresa, la dels 3 milions d’aturats que haurien de ser més de 4 milions si es sumessin determinades categories no comptabilitzades (veure Alemania va bien, los alemanes no tanto). En resum l’Alemanya on la classe mitja ha descobert què és la precarietat i on els seus mitjans de comunicació pequen del mateix mal que a la resta d’Europa:

Que todo eso apenas trascienda a la opinión pública alemana, no quiere decir que la gente no lo sienta, y no hace sino demostrar que la situación con los medios de comunicación, secuestrados por intereses corporativos minoritarios, no es mejor que en otros países europeos.

Des d’una altra òptica, l’escriptor andalús Isaac Rosa denunciava també el silenci mediàtic sobre el creixent malestar europeu en l’article En Islandia no tenemos corresponsales, publicat el 27 de febrer en el seu blog del diari Público. Rosa hi detallava els moviments populars que s’han esdevingut al país nòrdic i que van provocar la dimissió del govern, la nacionalització de la banca i persecució penal dels banquers responsables de la fallida, així com el refús en referèndum del pagament del deute financer i l’elaboració d’una nova constitució més social amb participació directa de la ciutadania:

Decir “revolución pacífica” suena a oxímoron, y muchos dirán que no es posible, que es otra cosa. Pero los islandeses están protagonizando lo más parecido a una revolución que hemos visto en esta parte del mundo en mucho tiempo, y por aquí apenas nos hemos enterado. Seguramente porque las mediáticas revueltas árabes no tienen riesgo de contagio en Europa, mientras que la movilización islandesa puede darnos ideas peligrosas.

Ja un mes abans, Joaquín Guadaño havia donat fe al diari El País del satisfactori procés revolucionari islandès (veure Islandia, una democracia real). De fet, el periodista comparava Tunísia i Islàndia com probablement els dos únics països que havien vist caure els seus governs com a conseqüència de la crisi i les revoltes populars:

Y todo gracias a la pacífica presión popular. Si finaliza el proceso, será la primera Constitución en la historia que no es redactada por una élite relacionada con el poder dominante. Quizá sea un iluso, pero a lo mejor algo está cambiando. ¿Será necesario llegar a la bancarrota o estar sumidos en una dictadura opresiva para que se imponga el sentir común de la ciudadanía? ¿Pasará la crisis sin pena ni gloria, o nos servirá para dar un paso adelante deseado por todos?

Fins i tot articles sobre política local han cridat a prendre exemple de la ciutadania islandesa. El propi degà del Col·legi de Periodistes Gallecs, Xosé Manuel Pereiro, en el seu article a El País del 3 de març (veure Como en Islandia), demanava els ciutadans gallecs que, en vigílies de les eleccions municipals, s’emmirallessin en el cas islandès per abandonar l’estat letàrgic que els consumia. Pereiro recorda en el seu article l’estat de bancarrota del país nòrdic:

El complejo político-económico islandés hizo lo mismo que todos los demás. Jugar a la ruleta financiera. A finales de 2008, sus deudas multiplicaban varias veces su PIB, la moneda se desplomó y la bolsa tuvo que suspender su actividad tras un hundimiento del 76%.

Recorda també el periodista la massiva protesta ciutadana contra la ressolució del parlament islandès que acordava la devolució als inversors estrangers de 3.500 millones de euros que haurien de pagar els 300.000 islandesos mensualment i durant els propers 15 anys a un interès del 5,5%:

Pero los paganos se echaron con las cacerolas a la calle, exigiendo un referéndum. Se celebró hace exactamente un año (aunque quizás no lo hayan visto en los medios) y el 93% votó en contra. Varios banqueros y altos ejecutivos fueron detenidos (a otros los busca la Interpol).

I finalment sintetitza dues de les grans fites assolides a partir de la revolta popular: la primera, ja esmentada abans, la redacció d’una nova constitució amb la participació de la ciutadania; i la segona, que és matèria d’especial interès d’aquest blog que llegiu:

(…) la IMMI (Icelandic Modern Media Initiative), una ley que refuerza la libertad de información y la transparencia (sobre todo de lo que se hace con los dineros de todos)

Crisi de representació?

Més enllà de com els mitjans de comunicació han abordat i aborden les recents revoltes als països àrabs o com han parlat -o no parlat- d’aquest cas especial que s’està esdevenint en el sí de la vella Europa dins d’un context de crisi econòmica brutal, sorprèn el progressiu eco que van assolint algunes veus crítiques, ja no amb governs o gestors concrets sinó amb el propi model vigent econòmic i polític, en uns mitjans gens sospitosos d’advocar per la rauxa revolucionària.

Alguns periodistes afirmen que tots aquests processos revolucionaris estan fent despertar un poble (el de les societats occidentals) afectat per l’aburgesament i caracteritzat per una participació en la vida democràtica limitada pràcticament a l’acte de votar en cadascuna de les eleccions. La periodista Nicole Theron, per exemple, afirmava el 6 de març en l’article del seu blog a Público, El pueblo existe, que fins que les revoltes han fet trontollar les nostres sòlides conviccions:

(…) la acción democrática parecía reducida al proceso electoral. Toda búsqueda inquieta o sentimental del colectivo que se agrupaba bajo ese nombre terminaba en la noche de los tiempos: 1789, la Comuna de París, Garibaldi, Steinbeck, las grandes huelgas…

I en relació a la desafecció ciutadana vers el model de representació política, Theron ens posava l’exemple del sondeig recent que va realitzar la revista francesa Philosophie, segons el qual:

el 66% de los franceses se declara favorable a que ciudadanos “por sorteo”, como en Atenas, compongan comités populares para controlar la acción de los elegidos locales. Y que una ley sea revisada automáticamente si una manifestación de un millón de personas lo pide.

Però no tan sols periodistes. També experts en economia semblen advocar per l’aixecament popular contra les mesures econòmiques adoptades a tots els països europeus excepte Islàndia. Així ho feien, per exemple, la professora en Economia per la Universitat de Cornell, Lourdes Benería, i la professora d’Història Econòmica a la UAB, Carmen Sarasúa, en un article que van publicar el passat 29 de març al diari El País amb un títol del tot contundent: Crímenes económicos contra la humanidad. Altre cop, el cas únic islandès és posat aquí de model:

Islandia no ha socializado las pérdidas como están haciendo muchos países, incluida España, sino que ha aceptado que los responsables fueran castigados y que sus bancos se hundieran.

Perquè, segons afirmen les dues economistes, de la mateixa manera que es van crear institucions i procediments per castigar els crims polítics contra la humanitat, també cal que se n’instaruin d’econòmics:

Es urgente que la noción de “crimen económico” se incorpore al discurso ciudadano y se entienda su importancia para construir la democracia económica y política. Como mínimo nos hará ver la necesidad de regular los mercados para que, como dice Polanyi, estén al servicio de la sociedad, y no viceversa.

Relativitzem, però, tot aquest fenomen, com a mínim quant a la repercussió mediàtica. Tots sabem que els corrents massius d’opinió no es generen a partir del que escriuen determinats analistes o experts per molt incendiaris que siguin els seus articles. Per tal que un esdeveniment aconsegueixi l’status de matèria preeminent en el debat ciutadà cal moltíssim més. Cal un degoteig constant de notícies i l’actualització sistemàtica de la situació i, molt especialment, la presència del mitjà més directe, el mitjà que incideix d’una manera més punyent en l’estat anímic d’una societat, que és encara ara la televisió.

Les seccions d’opinió dels diaris -sobretot en els que encara carreguen una certa aura progressista- són en l’actualitat dels pocs espais on encara és possible de trobar melodies dissonants amb les estructures que alhora mantenen i ajuden a perpetuar els propis mitjans de comunicació. De vegades, però, alguna informació de caire més subversiu sembla saltar-se els límits d’aquest estret marge que configura l’agenda comunicativa. Però, si ens hi fixem bé, només ho sembla.

La setmana passada, per exemple, vam rebre a Barcelona la visita del filòsof i exdiplomàtic francès Stéphanne Hessel. El motiu?: la presentació de les edicions castellana i catalana del seu darrer llibre Indigneu-vos, on Hessel directament fa una crida a l’abandonament de la indiferència política i a la insurrecció pacífica per part de la joventut. La presència mediàtica de Hessel ha estat massiva tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, cosa aparentment sorprenent si tenim en compte la temàtica que tracta. No ho és tant, però, quan sabem que el llibre ve avalat per la venda de més d’un milió d’exemplars a França i, per tant, potents editorials estatals són les encarregades de l’edició d’aquest best-seller al nostre país i de l’agressiva campanya de màrqueting (us deixo l’enllaç a l’entrevista que Manel Fuentes li va fer al Matí de Catalunya Ràdio el passat 30 de març).

D’aquesta indignació de Hessel en parla també un altre filòsof, en Xavier Antich, en un article publicat ahir mateix, 4 d’abril, al diari La Vanguardia: Sobre la indignación y la ira. Antich afirma que el que pretén Hessel amb el seu manifest és:

Advertir a las nuevas generaciones que no se dejen convencer de que todo lo que está sucediendo, sobre todo en los últimos tres años, en el mundo global, es inevitable. A su juicio, se están desmontando las bases mismas en las que se fundaron los estados democráticos y sociales surgidos después de 1945, y todo ello a causa de lo que denomina “la actual dictadura de los sistemas financieros” (…)

Antich -cosa que concorda amb el tarannà d’ordre i control que li és conegut al diari La Vanguardia- hi veu, no obstant, notables perills en l’èxit que està assolint la crida a la sublevació per part del filòsof francès:

Todo está cambiando mucho. Y algunas cosas, de forma peligrosa. No parece temerario advertir que, con la excusa de la crisis, ya empiezan a cuestionarse algunas cosas que ponen en peligro, no el Estado de bienestar, sino el modelo mismo en el que se fundan nuestras sociedades. Pero no aquello que, justamente, sería fácil acordar que debe ser cambiado, sino, más bien, aquello que, de cambiar, empezará a confirmar que, en lomejor, estamos dejando de ser aquellos que éramos.

Sigui com sigui, amb postures més properes al fervor revolucionari o d’altres més temeroses a la possible dimensió dels canvis que tot just ara comencem a albirar, el fet és que alguna cosa de fons i d’essencial s’està removent en unes societats europees indubtablement fatigades i descoratjades. I, com no pot ser d’altra manera, en els mitjans de comunicació, encara que de manera puntual o francament residual, també hi podem trobar referències a aquest estat de coses.

I d’aquest estat de coses a la vella Europa i en especial a Espanya és del que tracta Viatge al centre de la Terra, l’article que Joan Barril va publicar també ahir mateix a El Periódico. El periodista afirma que estem com estem no només per l’ambició d’uns quants sinó per la nostra pròpia ingenuïtat. I com estem? Segons Barril:

(…) amb presidents caiguts, amb aturats creixents, amb retallades en la sanitat pública, amb els romanços maldients de les agències de ràting i amb la hispana gallardia de dir amén a tot el que la institutriu Merkel es digni a dir-nos.

El periodista ens recorda, però, l’excepció que confirma la norma. En una clara referència als tenaços i incorruptibles resistents de l’Armòrica gal·la que Goscinny i Uderzo van dibuixar, Joan Barril sentencia que:

Tot Europa està ocupada. ¿Tota? No, perquè una petita nació insular fa com si resistís a l’invasor. Em refereixo a Islàndia, aquest lloc en què els seus habitants han decidit portar davant la justícia els bancs que han enverinat els seus estalvis.

Veurem cap on ens porta tot plegat. Veurem en els propers mesos i anys si aquest clima de canvi que s’intueix es confirma o simplement -com tantes vegades ha ocorregut- acaba per esvair-se del tot. De moment, caldrà estar atents al que tindrà lloc d’aquí a quatre dies a Islàndia i a les informacions que sobre això vagin apareixent. Tal i com recordava el diari Ara el passat 1 d’abril a Islàndia jutja banquers i polítics per la fallida (us deixo l’enllaç al pdf per si no esteu registrats al diari), el proper 9 d’abril tindrà lloc un nou referèndum que confirmarà o no el resultat del de l’any passat en què un 93% es negava a pagar la factura del rescat financer.

Del desenllaç d’aquesta nova consulta del poble islandès no només dependrà la descongelació de la seva entrada a la Unió Europea. En una mirada més profunda, donarà ales o desinflarà definitivament aquests pressumptes aires de canvi que s’emmirallen en el procés pacífic i silenciós de la petita i nòrdica illa europea.