Josep Cuní, el periodisme

Article publicat al número 274 del setmanari La Directa (23 de maig)

Esther Vivas comentava a 8aldia com les xarxes socials havien esdevingut canals de comunicació alternatius als mitjans tradicionals quan, de sobte, Josep Cuní, director i presentador del programa, la va interrompre amb un:

(…) sí, però això no pot ser considerat la veritat, perquè és la subjectivitat

I més endavant:

(…) aquí hi ha un filtre que els mitjans sí que passem, però que aquests alternatius -aquests mitjans alternatius- no passen

La improvisada classe de teoria periodística va ser impartida pel cèlebre comunicador durant l’especial que el programa va dedicar el passat 15 de maig al moviment popular dels ‘indignats’ que celebrava aquell dia el seu primer aniversari. La fórmula triada per radiografiar el fenomen va ser, com en d’altres ocasions en el programa estrella de la cadena 8tv, un debat al qual van ser convidats diversos estudiosos del fenomen: l’esmentada sociòloga Esther Vivas, el professor de filosofia de la UB Gonçal Mayos i el professor de Ciència Política de la UOC i expert en societat de la informació, Ismael Peña-López.

La voluntat de tots ells d’explicar les veritables dimensions del 15M va topar, però, amb la sistemàtica demolició del debat constructiu i la frívola observació del fenomen per part de tres tertulians habituals del programa, els periodistes Barbeta i Nadal i l’economista Bernardos, així com d’un altre dels convidats, el també economista Ferran Brunet. El propi Cuní, en el seu paper de teòric moderador, amb el gens menyspreable ajut del redactor del programa Pol Marsà, va acabar de rematar la jugada.

Sense treure-li importància al menysteniment global del moviment 15M aconseguit pel presumpte especial de 8aldia, va ser destacable l’esquinçament de vestidures de Josep Cuní en relació a les noves formes de comunicació. El seu neguit al voltant de la rellevància d’aquests mitjans sobtava de manera especial tenint en compte que, en un altre moment del programa, va afirmar, no sense una certa fatxenderia, que encara hores d’ara:

(…) el 74% dels ciutadans d’aquest país admet que la seva única via d’informació és la televisió

Parlava el mestre Cuní de subjectivitat i de no filtratge de les informacions, i el codi deontològic periodístic –assagut al sofà davant la tele com el 74% de catalans– patia un sobtat estremiment. Desitjava recordar-li al mestre els copia i enganxa de comunicats de premsa “subjectius”, el calc de les notes enviades per les principals agències de notícies (quasi en la totalitat, empreses occidentals) o la difusió de missatges emesos en rodes de premsa on no són permeses les preguntes.

Hagués també volgut xiuxiuejar-li a cau d’orella el més transcendental dels filtratges dels mitjans de comunicació tradicionals, aquell gràcies al qual unes coses són i d’altres simplement no existeixen. Però shhhh, anem a pams; segur que d’això ens en parlarà ben aviat Cuní en un altre dels “seus” especials.

Anuncis

Godó, el persistent

L’inici del curs 2011-2012 a Catalunya no exposa novetats significatives. Les vacances d’estiu no han estat obstacle perquè juny i setembre es puguin donar la mà tot seguint una armoniosa línia continuista. I això, venint d’on venim, d’una primavera carregada i, en molts moments, exaltada, sempre és d’agrair. Llàstima que la no existència de cap so estrident en aquesta armonia signifiqui que l’horitzó de la recuperació econòmica, social i anímica continua estan igual de lluny, si no més.

Com ja vam dir en el post-resum que posava la pausa momentània en l’activitat d’aquest blog, les empreses de comunicació es veien empeses a conjugar el mateix verb que la resta de societats públiques i privades d’aquest país nostre -retallar-, tot i l’aparent dissonància que provoca la seva pronúncia en boca dels encarregats de donar vida al verb emprendre, que vol dir “començar a fer”. En tornar de vacances, el panorama global català segueix estan essencialment farcit de tisorades, retallades i més plantilles reduïdes.

Tanmateix, sí que trobem algun signe de canvi: si mirem les darreres dades de l’atur, en poc més d’un any i mig (del novembre de 2009 al juliol de 2011) s’ha duplicat el nombre d’aturats que no cobren cap mena de prestació, 161.000 ciutadans. Traduït, quasi el 30% del conjunt de desocupats catalans no reben ni un miserable euro, cosa que fa fàcil imaginar una perspectiva de consum encara més a la baixa que comportarà per força reducció de la producció en gran part de les empreses que les abocarà a la trista i -sembla que indefugible- decisió de deixar més treballadors/consumidors al carrer.

El retorn a l’activitat post-vacacional tampoc no ha patit grans sotracs en el món de l’empresa de comunicació. Si ja hi havia periodistes picant pedra fora de les redaccions, ara n’hi ha uns quants més. Però més enllà de fer més bast el de per sí ja enorme drama social, la crisi no afecta de manera significativa a unes empreses segrestades per la dictadura de la immediatesa i la de l’espectacle. Al cap i a la fi, el consum d’informació digital i d’entreteniment televisiu no deixa de créixer tot i l’evident difuminació (quan no total desaparició) de l’essència periodística en la majoria dels mitjans. I és que ¿qui apostarà per assalariar filtradors, interpretadors i reflectidors reflexius de la realitat quan s’està demostrant suficient l’emissió d’uns pocs contractes-escombraria a taquígrafs i eficients calcadors de teletips d’agència o de notes de premsa?

Totes les empreses de comunicació estan, però, de rebaixa? Totes? No! Com a mínim una segueix resistint l’embat de la crisi econòmica. Lluny de practicar la molt extesa política de contenció, el Grupo Godó sembla haver “llençat la casa per la finestra”. La vedette entre les vedettes de la comunicació de casa nostra, Josep Cuní, ha fitxat per 8tv per dirigir i conduir un nou programa, 8 al dia, i fer-se càrrec també de la direcció dels serveis informatius de la cadena, en un valent intent de la nissaga d’empresaris barcelonins de rellançar la cadena privada i arribar a competir amb les grans cadenes de televisió del nostre país.

El que pot semblar en aparença una juguesca força arriscada potser no ho és tant si mirem l’historial d’apostes exitoses d’aquest grup de comunicació, en especial la que va fer en el seu dia per una emissora de ràdio, RAC1, que hores d’ara parla de tu a tu, en català i amb capital privat a les emissores de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

“El persistente”

Recordant els inicis de la relació de la seva família amb el món de la comunicació, amb el naixement de La Vanguardia el 1881, l’actual Conde de Godó, Javier Godó, destaca en la carta de l’editor del web del seu grup que:

Esta pertenencia a una misma familia es garantía de un modo de entender el periodismo basado en la independencia, el rigor y la calidad, pero también a unos valores que han permanecido inmutables a lo largo del tiempo.

Sens dubte, un dels grans valors que en cap cas podem negar-li al Grupo Godó és la capacitat que ha tingut per perdurar de manera sòlida en el temps, facultat ben representada pel seu vaixell insígnia, La Vanguardia, al qual amb un company de facultat anovenàvem ara fa uns quants anys “El persistente” amb el naïf afegitó de “sea cual sea el gobierno que se presente”.

I és que el diari centenari, com a punta de llança del Grupo Godó no ha perdurat en uns temps qualsevol. La nissaga de comunicació ha estat testimoni privilegiat a través de La Vanguardia dels determinants fets històrics que s’han produït des de finals del segle XIX. Ha radiografiat la pèrdua de les darreres colònies espanyoles, dues guerres mundials i la guerra freda, la guerra civil espanyola i una dictadura franquista a la qual s’ha sotmès sense rubor; i més recentment, la caiguda del bloc comunista i el sobtat relleu de l’islamisme radical com a aparent nou enemic de la humanitat. Però no només ha perdurat dins de diversos contextos socials, econòmics i sobretot polítics. També ha estat capaç d’adaptar-se amb aparent facilitat als espectaculars i -aquest sí, radicals- canvis que s’han produït en el camp de les tecnologies de la informació.

I aquesta capacitat d’adaptació als temps i als aires que corren li ha comportat partidaris i detractors a parts iguals. Mentre que els primers en destaquen la solidesa i la tenacitat d’una  línia periodística longeva, els darrers en critiquen les diverses mudes d’una pell tan camaleònica com la inalterable defensa dels interessos de la burgesia catalana li ha permès vestir.

Sigui com sigui, el Grupo Godó segueix jugant fort. Amb un diari generalista i un d’esportiu -ambdós centenaris- totalment consolidats, una ràdio privada que es juga les garrofes amb la Catalunya Ràdio que tot ho pot, ja només li mancava fer créixer un canal de televisió de pa sucat amb oli amb la intenció d’arribar a disputar-li la lliga a Televisió de Catalunya.

Però tenint en compte l’estat general de rebaixes i un clima poc o gens propici per a les aventures empresarials, per què precisament ara decideix el Grupo Godó emprendre un viatge d’aquesta magnitud? La periodista Silvia Cobo ens aporta a 8tv, a la tercera va la vençuda? el que és, en la seva opinió, el motiu principal :

La cadena de Godó porta 10 anys amb una estratègia erràtica, buscant un model rendible per a una televisió capaç de fer front a la totpoderosa TV3. El repte no és senzill i sortim d’un període amb importants descensos d’ingressos per publicitat des de 2008. Perquè Godó dóna ara el pas? És precisament ara quan el Govern es planteja reduir la grandària i poder de la Corporació.

Dit d’altra manera, o ara o mai. O intenta el Grupo Godó fer forat en un moment de vaques magres del diner públic per tal de trobar-se en una situació de privilegi en el moment en què aquest torni a rajar (si és que mai ho torna a fer) o probablement no tindrà cap altra oportunitat real.

I com que l’aposta del Grupo Godó és convertir-se -ara sí, amb tots els ets i uts- en la televisió privada de Catalunya, i com que òbviament una empresa privada necessita la publicitat per subsistir, una maliciosa i no il·lusa pregunta surt de la ploma de Ferran Monegal en el seu article Cuní ‘la nuit’ d’El Periódico de Catalunya:

(…) ¿haurà de fer la Generalitat a TV3 el que va haver de fer el Govern central amb la publicitat de TVE perquè les cadenes privades poguessin subsistir?

Potser fins i tot l’aparentment maliciosa pregunta de Monegal ja té resposta i la coneix, a més, l’actual Conde de Godó. No tant, probablement, respecte a la possible supressió de la publicitat en les cadenes catalanes de titularitat pública com a la tendència de l’actual Govern de la Generalitat a anar afeblint poc a poc però sense pausa la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. En aquest sentit, alguns ja hi veien a principis de juny una intencionalitat política i econòmica per tal d’arrodonir un grup de comunicació poderós al servei de la federació que governa el país. Segons Tribuna.cat (veure Cuní i Rahola, a 8tv dels Godó) l’estratègia consisteix en:

(…) limitar la influència de la premsa catalanista i sobretot, de la CCMA*, que ja que no la poden controlar totalment. Faran el possible, sense que es noti massa, debilitar-la aprimant-la amb l’excusa de crear una ràdio i televisió privades, cosa que han fet amb èxit amb Rac1

*Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals

És clar que no tothom ho veu de la mateixa manera. Un dia després que els de Tribuna.cat ens parlessin dels suposats estrategues a l’ombra de CiU, el sempre polèmic Salvador Sostres titulava així una entrada en el seu blog: Cuní, a destruir 8tv on, a banda de repassar-nos la -segons ell- dilatada experiència del popular periodista en ensorrar empreses privades de comunicació, s’estranyava per l’aposta del Grupo Godó per algú que:

(…) si per alguna cosa s’ha caracteritzat [Josep Cuní] d’ençà que va marxar de Catalunya Ràdio és per la contumaç propaganda socialista, més encoberta o menys, que s’ha dedicat a fer.

A les antípodes del discurs de Sostres, un altre Salvador, el professor de matemàtiques de la UNED López Arnal, es preguntava la setmana passada a les pàgines de Rebelión si els catalans hem d’agrair aquesta nova proposta televisiva. La pregunta de López Arnal a ¿Debemos agradecer la apuesta televisiva del Grupo Godó? feia referència a la sentència que va llençar Josep Cuní en l’estrena de 8 al dia en què el periodista afirmava que el programa era:

Una aposta del Grupo Godó que els catalans, tots els catalans, haurien d’agrair. No només perquè s’impulsa una televisió en temps de crisi -que no és poca cosa- sinó perquè representa també una ampliació de la normalització del país just en el moment en què alguns semblen voler evitar-la

López Arnal no entenia la obligatorietat d’agrair ni l’esforç econòmic…:

¿Apuesta televisiva, plagada de publicidad, para alcanzar la máxima hegemonía mediática, que los catalanes tendríamos que agradecer? ¿Es un deber moral, un detalle de cortesía? ¿De dónde ese “tendría”? ¿Televisión en tiempos de crisis para dar una imagen distorsionada e interesada de la crisis económico-civilizatoria made in CiU, PP y las clases hegemónicas catalanas?

…ni el suposat esforç de normalització de Catalunya d’un grup de comunicació que arrossega la càrrega històrica que arrossega:

¿Parte de la estrategia del proceso de transición nacional del que está hablando estos días el president Artur Mas? ¿Los Godó, los herederos de los que publicaron aquella sumisa y fanática Vanguardia franquista durante décadas y décadas, a favor de la normalización del país?

El camí cap a la normalització

Però més enllà dels interessos més o menys soterrats que poden dibuixar-se en aquest intent de canvi d’escala de 8tv, és bo de fixar-se en el mètode que el Grupo Godó està seguint per tal que la cadena privada guanyi audiència de manera progressiva. En l’interessant post que inseria en el seu blog el 12 de juliol (dos mesos abans de l’estrena del programa) l’estudiant de periodisme Nil Sanmartí, hi veia un calc de l’estratègia que el grup de comunicació ja havia fet servir anteriorment per rellançar l’emissora de ràdio RAC1, és a dir, avançar l’emissió de programes informatius i esportius respecte a Catalunya Ràdio, potenciar franges on l’emissora pública no dominava clarament i fitxar grans noms de la comunicació per atraure audiència:

D’entrada, el fitxatge de Cuní és per a una franja horària curiosa, perquè no es tracta del prime time televisiu més destacat (que és a partir de dos quarts de nou del vespre). El programa s’iniciarà a les set de la tarda, una hora i mitja abans del començament de l’horari de màxima audiència i de l’inici dels espais informatius, per tant, amb l’ànim d’agafar audiència que està esperant aquests programes. A més a més, l’inici del programa coincideix amb una franja on flaqueja especialment la programació de TV3, ja que ja ha finalitzat el magazine de tarda del canal (…) i encara no han començat els espais informatius del vespre

8 al dia comença a la tarda com un programa lleuger, més tipus magazine, per convertir-se en un informatiu al punt de les nou del vespre, coincidint amb l’inici del Telenotícies Vespre de Tv3, amb els titulars de les les vuit notícies que a parer dels serveis informatius de 8tv configuren l’actualitat de la jornada, que passen a ser desenvolupades en profunditat. Tal i com recorda Ferran Monegal en l’entrevista que li va fer al propi Cuní en el Telemonegal del passat dimars (del minut 01:13:30 al minut 01:14:35), els titulars de les principals notícies del primer programa van ser exactament i cronològica els següents:

– No hi ha risc de fuita radiactiva (això és el que diu el govern francès després de l’explosió en un cementiri nuclear aquest migdia…)

– No poden pagar ni les nòmines (aquesta és la situació que ha descrit el Govern grec en relació als funcionaris)

– Guerra de l’aigua a Salt (els immigrants exigeixen que es reobrin les fonts)

– Massatges a cinc euros (aquest és un dels serveis que fan grups de xineses a les platges de Barcelona)

– La revenja haurà d’esperar (perquè Ibrahimovic no ha baixat a Barcelona per lesió)

– Per una escola en català (aquest és el lema del centenar de concentracions d’aquesta tarda a favor de la immersió lingüística)

– Front contra Albiol (però només per defensar la llengua; CiU a Badalona ja ha fet saber que de moment no presentarà cap moció de censura a l’alcalde)

– Ja tenen candidata però no líder (el PSC designa Carme Chacón candidata a les eleccions generals)

Tot i que haurem d’anar seguint el programa en el futur, aquesta primera presentació de titulars de l’actualitat ja és tota una declaracio de principis del que sembla serà a partir d’ara l’informatiu made in Cuní a la cadena del Grupo Godó: sis notícies d’actualitat indubtable (que van configurar també el TN Vespre de TV3 d’aquell dia) presentades, això sí, en un to sensacionalista reconeixible en qualsevol de les televisions privades generalistes de l’estat espanyol, i dues notícies de proximitat no estrictament d’actualitat però que enganxen fàcilment l’audiència perquè tracten temes -per dir-ho suaument- ben populars: en aquest cas, un nou link entre immigrants i conflicte i una dosi de massatges de xineses (i la inevitable imatge mental que genera, poc propera, sens dubte, al tractament terapèutic del cos humà).

No cal dir que l’aterratge de la vedette entre les vedettes de la comunicació catalana ha comptat amb el suport de tota una maquinària publicitària que el Grupo Godó ha posat en funcionament en els espais d’informació dels seus mitjans. Tant a  RAC1 com a les pàgines de La Vanguardia tot han estat, aquests sí, veritables massatges a la figura i obra de Josep Cuní i també, és clar, a l’empresa del Conde de Godó.

Centrant-nos en el ressò a la premsa, tot s’inicia amb la prèvia de Francesc Bracero a les pàgines de La Vanguardia el dia 11 de setembre. En una jornada tan senyalada, que cau a més en diumenge (per excel·lència, dia de grans vendes per al rotatiu), el periodista ja ens avança els noms d’alguns dels prestigiosos col·laboradors que participaran en l’espai que s’estrena l’endemà. En Una tertulia de primera línea Bracero ens anuncia que pel programa desfilaran Pilar Rahola, Sergi Pàmies, Enric Juliana, Rafael Nadal (no el tenista) i el notari Juan José López-Burniol, és a dir, amb l’excepció del darrer (que ja col·laborava, però, en Els Matins de TV3), la plana major dels articulistes de La Vanguardia.

El dia de l’estrena, el 12 de setembre, Josep Cuní és el protagonista de l’entrevista del propi Francesc Bracero a La Vanguardia així com de la famosa contra del mateix diari -conduïda, en aquest cas, per Víctor Amela-. El dia següent, és el director del diari centenari, José Antich, en la columna diària que dedica a la rabiosa actualitat, qui ens fa cinc cèntims sobre El debut del popular periodista a la cadena privada, tot explicant-nos amb orgull que:

Desde que Josep Cuní anunció su marcha de TV3 y su fichaje por 8tv, no ha pasado un día en que no recibiera una felicitación, una muestra de ánimo o, incluso, un comentario de sorpresa por la incorporación del periodista al proyecto de televisión del Grupo Godó

Dos dies després, un altre il·lustre de  l’històric rotatiu, Jaime Arias, dedica en el seu article La hora de Europa una nova ensabonada tant al popular periodista com a tot el reguitzell de col·laboradors que hi apareixen que, com ja hem dit abans, són majoritàriament habituals facturadors al Grupo Godó.

Especialment significativa, però, és la crítica que Víctor Amela -aquest cop en funcions d’analista de televisió- dedica al nou programa de 8tv. El títol, més propi d’una carta d’amor (Cuní puede dármelo todo), ja denota de manera subtil que el programa, de moment, no li fa gaire el pes però que n’espera (o li toca esperar) grans coses en el futur. Segons Amela, habitualment interessant entrevistador en les contres de La Vanguardia, les mancances que hores d’ara presenta el programa són les pròpies d’una estrena (amb un Cuní excessivament rígid i una manca de dinamisme al plató). Tots tranquils, doncs, perquè segons Amela, quant a la vessant informativa, el rigor periodístic de 8 al dia ja és del tot palpable i ara toca millorar tan sols en entertainment:

El 8 al dia de Cuní acopia ya todo el rigor que podamos exigir, y le toca el turno ahora a la soltura, la alegría, la chispa, la desenvoltura. Necesito más brío y dinamismo en plató, que pasen más cosas, que se abran más ventanas en pantalla, que corran rótulos y titulares por debajo, para entretenerme además de enterarme

Que no pateixi l’Amela; com a bona tele privada, tot indica que d’entreteniment a 8 al dia n’hi haurà per donar i per vendre, i no només en els moments més frívols. Vistos els titulars de portada del dia de l’estrena, no tinc cap dubte que podrem gaudir d’entreteniment a doll en la particular selecció de les notícies d’actualitat de Catalunya i en el seu posterior desenvolupament.

Estarem atents a les evolucions del nou programa de 8tv, la cadena de capital privat que aspira a competir amb la televisió pública catalana, això sí, cercant sobretot el propi bé del panorama audivisual de Catalunya, un país que, segons sentenciava el propi Cuní:

(…) serà més normal el día que tingui de tot i no hi hagi monopolis

Doncs això. Catalans, benvinguts a l’inici de la normalitat!

Doncs parlem de periodisme

El passat 12 de febrer, el diari Ara va publicar una entrevista realitzada per la periodista Ariadna Trillas al director d’‘Els Matins’ de TV3, Josep Cuní, on el popular presentador fa un repàs de la seva experiència professional des que va començar a Ràdio Terrassa fins a la seva tasca actual. Més enllà de sentir-se “l’últim mohicà”, expressió que va voler compartir amb Iñaki Gabilondo en l’entrevista que el propi Cuní li va fer dies enrere, el periodista va aportar algunes idees particularment interessants:

Ara (el periodisme) és més descarat, valent, agosarat, lliure. Però té menys matisos, és menys rigorós, està massa empeltat del joc polític. Hi ha més autocensura i relacions massa promíscues entre periodistes i polítics. Un dia caldrà parlar del periodisme que es fa.

Doncs parlem-ne una mica ara, de periodisme.

En el paràgraf que he extractat de l’entrevista, Cuní qualifica el periodisme actual de més valent i lliure comparat -imagino- amb el que es realitzava en els seus inicis com a professional, però en canvi afirma que ha entrat massa en el joc polític i que hi ha un nivell més elevat d’autocensura. Entenent com a lògiques les dificultats per a dur a terme un exercici periodístic plenament valent i lliure en els anys 70 d’aquest país nostre, no surt massa ben parada la professió si 36 anys després de la mort de Franco hem de parlar d’un periodisme més agosarat i descarat però, alhora, amb més autocensura i més estreta convivència amb el poder polític. Menys encara si hi afegim que -segons Cuní– la informació difosa pels nostres mitjans conté menys matisos i hi manca rigor (traduït: es va esvaint el necessari contrast del material periodístic). Tot i aquesta referència a un periodisme més lliure (recordem, comparativament parlant), de la pròpia lectura de la resta de l’extracte no podem concloure que un dels pilars de l’exercici de l’actual professió periodística sigui, doncs, precisament la llibertat.

Al voltant del matís, el propi Gabilondo va destacar fa uns dies en l’entrevista a ‘Els Matins’ (veure Gabilondo: en el matís trobem la veritat) que en la difusió de la informació (en especial, la televisiva) manca temps per explicar els seus diversos aspectes, per introduir el color gris, en definitiva, per mostrar la complexitat de la nostra societat, i que tot es redueix bàsicament a donar visibilitat a un món pintat de dos colors antagònics que, alhora, representen la bondat o la maldat, és a dir, un món que simplement no existeix. Per tant, agrupant les paraules dels dos comunicadors, si gairebé no hi ha matís en el periodisme actual i en el matís trobem la veritat, ¿quina és, doncs, la carrega essencial del paquet informatiu?

I parlem del rigor. Sense oblidar que no existeix ni pot existir l’objectivitat en l’exercici professional de la informació (entre d’altres coses perquè ja de bon inici tota decisió sobre el que serà difós i el que no ho serà ja no ho permet), ¿com pot acceptar la professió periodística que l’única cosa que l’apropa -ni que sigui una mica- a aquest ‘El dorado’ de l’objectivitat, que és el rigor, s’estigui inevitablement encaminant cap a l’extinció? Si en els nostres espais informatius predomina la immediatesa, la brevetat, l’espectacularitat, l’emotivitat per sobre del contrast de les informacions, de la verificació de la fiabilitat de les fonts utilitzades, de l’aportació dels diversos punts de vista, ¿què és el que impedeix de pensar que els continguts que consumim s’apropen més en fons i forma al missatge propagandístic que no pas a l’informatiu?

Així, si el producte informatiu peca tant d’allunyament de la complexitat real del món com de mancança de rigorositat en el seu tractament, ¿podem assegurar que el que rebem els seus consumidors és en essència informació? Injust, probablement, donar una resposta genèrica i taxativa a la pregunta. Ara bé, de la síntesi dels dos conceptes esmentats per dos periodistes de renom com Iñaki Gabilondo i Josep Cuní sí podem concloure que no seria incorrecte afirmar (simulant titular periodístic) que suspenem en informació.

Doncs sí, cal parlar de periodisme. I no només per tal que els seus professionals millorin o intentin millorar la seva tasca dins dels encotillats mitjans de comunicació actuals. També caldria parlar-ne, i de manera pública, perquè l’audiència entengués que en la relativització de les “veritats” informatives també hi trobem un pessic de veritat. En el millor dels casos, no deu ser considerada matèria prou transcendent en el procés de socialització de la ciutadania o bé quelcom d’exclusiu interès per als professionals de la informació. Sigui com sigui, molt en comptagotes ens arriben serrells del rerefons de la producció periodística i, com a mínim aquí, els anirem tractant.

Gabilondo: “En el matís trobem la veritat”

Interessants les reflexions d’Iñaki Gabilondo sobre la salut de la tasca informativa en la televisió actual. En l’entrevista que li ha realitzat Josep Cuní a ‘Els matins’ d’avui, el veterà periodista ha donat el seu parer sobre la possible legalització del nou partit abertzale i sobre les darreres veus que advoquen per un retorn a l’estat centralista, però com que aquest blog tracta del món de la comunicació, en destacarem només la seva radiografia de la professió periodística, en particular a la televisió privada, i el seu recordatori dels pilars fonamentals sobre els que en teoria s’ha de sustentar la informació en els mèdia.

Us deixo l’enllaç al vídeo de l’entrevista. Entre els minuts 17 i 24, Gabilondo repassa la seva trajectòria professional, des de la seva llarga etapa a la Cadena SER fins a la darrera a la desapareguda CNN+. A partir del minut 24 trobareu les seves reflexions sobre el periodisme i el tractament informatiu en la televisió d’avui dia, de les quals en faig un resum tot seguit:

Entrevista a Iñaki Gabilondo (‘Els matins’ de TV3, 8 de gener de 2011)

 

“En el matís trobem la veritat”

Fa uns dies, parlàvem de l’absència del necessari matís o de la contextualització fins i tot en espais de reconeguda credibilitat com el Telenotícies de la televisió pública catalana (veure Esport de resistència i risc de cardiopaties). Segons Gabilondo, és impossible d’incorporar aquest imprescindible matís en els espais informatius de la televisió d’avui en dia (en especial, a la privada) perquè: “…tot ha de ser molt divertit, tot ha de ser molt ràpid, tot ha de durar no més de 35 segons, i per tant les possiibilitats que una reunió de la Xina i d’Estats Units per parlar d’economia, encara que sigui determinant per al destí de la humanitat, que visualment és una taula amb set senyors asseguts, doncs no es pot comparar amb un gatet que s’ha quedat penjat en un arbre i que ha de ser salvat pels bombers…”.

En la seva opinió, la informació que explica la complexitat del món no és compatible amb “…la cerca de respostes instantànies, el pànic a avorrir (…) i el control minut a minut de les audiències”. Precisament és la dictadura de l’anàlisi sistemàtic dels índex d’audiències el que provoca que un espai informatiu necessiti nodrir-se d’un tipus de notícies impossibles de trobar en la nostra complexa societat: “…una cosa que s’expliqui en 5 segons i que molt ràpidament es pugui dir qui és el dolent o qui és el bo”, cosa que, segons el periodista, “se sembla massa al llenguatge de la propaganda, al llenguatge de l’spot…”.

Gabilondo considera que amb aquesta mena de periodisme es cau en la infantilització de la informació i de l’audiència perquè “…si no es té l’oportunitat de precisar una cosa, de contextualitzar-la, de matisar-la, la informació necessàriament és un bombardeig de consignes, d’impactes o d’efectes fulminants que la gent necessita que se li doni mastegat de seguida…”.

“Les coses s’han d’averiguar, confirmar, comprendre i explicar”

Malgrat els veloços canvis que experimenta el món de la informació en els mitjans de comunicació, Iñaki Gabilondo està convençut que en el desenvolupament d’aquesta professió “la honestedat és fonamental” i que hi ha unes premises, com la contextualització o el contrast de les informacions, que passi el que passi sempre hi hauran d’estar presents: “…les coses s’han d’averiguar, confirmar, comprendre i explicar, i això, canviï el que canviï, siguin quines siguin les empreses, són permanents i obliguen a tots els que practiquen aquest ofici avui, demà i d’aquí a cent segles”.

Davant la certesa que actualment la la societat demanda una manera d’explicar la realitat mitjançant un “llenguatge vertiginós” en contraposició a una visió més pausada d’entendre la narrativa dels fets i tot i reconèixer que les noves generacions ja assimilen de manera innata el llenguatge frenètic i d’impacte, Gabilondo es pregunta si de totes maneres “¿…serà capaç la tècnica periodística d’explicar la complexitat -o alguna complexitat- amb alguna possibilitat que no sigui un automàtic pas de brotxa sobre les coses que són complexes?…”.

Una pregunta ben interessant per acabar, sobretot perquè també és una incògnita saber si aquest “automàtic pas de brotxa” sobre la realitat del món és només la conseqüència de la pressió que exerceix la demanda d’immediatesa i d’espectacle o si, de fet, l’aproximació mínima i superficial de la ciutadania a aquesta realitat ja és una finalitat volguda en sí mateixa. Bon exercici, doncs, aquest cop d’ull crític cap a les pròpies rutines de l’actual treball periodístic; llàstima que sigui, però, un rara avis o un fugaç –Gabilondo dixit- pas de brotxa en les agendes dels nostres mitjans de comunicació.

“¿Acertará la técnica periodística a contar la complejidad, o alguna complejidad, con alguna posibilidad de que no sea un paso de brochazo automático sobre las cosas que son complejas? Pues yo no lo sé, yo no hago pronósticos, yo sé que a mí me resulta cada vez más complicado”