El model Kilian Jornet

El d’avui és un neguit que fa ja força temps que em corrou i que només he manifestat de manera pública en petit comité. Potser per sotmetiment a la dictadura de l’agenda mediàtica, per un cert recel davant el rebuig que probablement generaria, potser per una barreja de les dues, el cert és que fins ara no ha abandonat aquest permanent estat de latència.

No puc negar que Richard Sennett amb el seu llibre ‘Juntos‘ i algunes de les reflexions que he anat llegint i escoltant darrerament, n’han estat una empenteta considerable. L’estímul definitiu, però, l’ha proporcionat en Risto Mejide amb el seu retuitejadíssim article de la setmana passada a El PeriódicoNo busques trabajo.

I com que li ha tocat el rebre a Kilian Jornet, és obligat fer-ne, d’inici, una presentació.

Des de fa un parell o tres d’anys, difícilment trobarem a Catalunya algú que personifiqui de manera tan contundent l’infatigable esperit de superació personal. Esquiador i corredor de muntanya d’èlit, posseïdor d’un medaller inacabable, Kilian Jornet és, ja hores d’ara, considerat com un dels millors atletes de tots els temps en la seva especialitat.

Més enllà de capacitats físiques i aptituds atlètiques, Jornet es desviu per transmetre a través de la seva arriscada i espectacular activitat la importància de no mirar enrere, de vèncer tots els obstacles que se’t vagin presentant, de perseguir sense descans els teus somnis encara que no els arribis a assolir, en una filosofia de vida que recull en el projecte ‘Summits of my life‘, endegat l’any passat i que s’allargarà fins el 2015:

L’enaltiment general i generós de les singulars proeses del corredor català no és res que ens hagi d’estranyar. Com dèiem, Kilian Jornet porta l’esforç físic i psicològic individual a l’últim extrem en una “lluita” de per sí extrema -per desigual- entre l’ésser humà i la natura. I un projecte que inclou pujar i baixar sis cims -Aconcagua i Everest, inclosos- corrent i amb escassa ajuda material és el súmmum de la tenacitat, del no defalliment.

Quan la persecució dels propis somnis comporta l’assumpció d’una mort que potser t’espera a la propera passa, doncs, quins obstacles generalment menys perillosos no serem capaços d’encarar la resta dels humans?

Obstacles

No vivim el que es diu una època plàcida. El nombre d’aturats no para de créixer, els ingressos de la majoria de famílies minven, el cost de la vida s’apuja, al nostre voltant molts perden la llar, baixen la persiana botigues de sempre i d’altres de recents, les nostres institucions flaquegen o esdevenen obsoletes, el crèdit -en tots els sentits- fa figa, naufraga la confiança en el poder de la nostra veu, desconeixem les regles del joc ni la veritable identitat de qui les marca i, el que és pitjor, veiem molt més factible l’agreujament que no pas la inversió de la tendència.

I en una navegació a la deriva, el creixement de la desesperança resulta inevitable. No són tant les tanques el problema com el desconeixement sobre les seves dimensions i sobre el moment i freqüència amb què es presentaran, combinat amb la certesa que el terra des d’on ens haurem d’impulsar per mirar de superar-les és dia rere dia més inconsistent.

Si aquest estat de coses fos una rèplica dels altres períodes crítics que cíclicament genera el propi sistema podríem estar raonablement tranquils. No és el cas. La ignorància general no és impediment per sospitar que això no és pas un fenomen localitzat ni puntual sinó d’un abast que supera totes les fronteres físiques i mentals que han definit el nostre món durant tants anys i sense específica data de caducitat. Ni xiuxiuejar-nos l’asserenador “ja vindran temps millors” podem permetre’ns. No sabem ben bé què s’esdevindrà però, això sí, sabem que res serà com ha estat abans.

D’aquesta manera, obrint-hi amigablement els braços, en molts casos, opositant-hi amb tan fervor com ineficiència, en d’altres, la idea que ens apropem a una societat significativament menys auxiliadora, menys compensadora i més revaloritzadora del viure segons l’esforç esmerçat, va arrelant sense grans escarafalls, però sense pausa.

D’acord, ens hem indignat, hem exigit -infructuosament- responsabilitats a aquells que, per acció o omissió, ens han conduït a la depressió econòmica i social actual. Però, i què més? El lament i la ràbia són comprensibles però inútils perquè paralitzen, diuen. Cal superar l'”això no és just” o el “no ha estat pas cosa nostra” i rumiar com ens ho farem per seguir endavant, hi afegeixen. Doncs, això: rumiem-hi.

És aquí on entren en escena els models. Models, sí. Escrit així, amb ‘s’ final, en un marcat i decidit plural.

El model

Si hi ha una cosa que em sorprèn de manera especial del trànsit que estan protagonitzant les anomenades societats occidentals és que aquell previ procés de reflexió que l’encarament de qualsevol canvi profund en teoria demanda no és que sigui incomplet, és que és inexistent.

I és inexistent perquè, com deia, ens abandonem com a societat a l’acceptació del destí incert a què ens porta la nostra embarcació a la deriva. Un destí incert que, des del moment que deduïm que molt probablement gaudirem de menys “privilegis” en el futur, resulta en realitat menys incert. I si el final de trajecte no és tan hipotètic com semblava, per força també caldrà posar en qüestió la presumpta navegació sense rumb.

Deriva i incertesa no deuen ser tan indiscutibles, doncs. Segur que no. Però l’important és que ens semblin irremeiables.

Com hem apuntat en entrades anteriors, el desgast de les institucions tradicionals junt amb el progressiu empoderament de la ciutadania que han propiciat les noves formes de comunicació en xarxa han permès, entre altres coses, que maneres de funcionar en societat perpètuament relegades al “fora de camp” del coneixement públic -per tant, a la no existència- penetressin en la carpeta d’allò factible i debatible, és a dir, del que és real.

Aquest és un punt no precisament menor. Significa que aquells moviments altermundistes, aquells que proposen i practiquen una manera de viure en societat allunyada dels paràmetres del capitalisme, els que, havent estat etiquetats com a extrems o radicals, han estat reiteradament ignorats en el terreny del debat polític, han aconseguit introduir-hi una falca. Són pocs, però ara se’ls veu, per tant, hi són. I si hi són, de la no-opció han passat a ser opció; residual, és clar, però possible.

A Catalunya, per exemple, la irrupció de les CUP als escenaris propis de la política institucional i dels focus mediàtics ha propiciat, més enllà de la minúscula influència que la seva representació parlamentària permet, la visualització pública de fons i formes propis d’àmbits molt concrets del nostre teixit social que restaven ocults a ulls de la immensa majoria de ciutadans. Si a això li sumem la progressiva significació -especialment des de l’esclat indignat de maig de 2011- de figures, com Forcades i Oliveres, que també advoquen per bandejar el model vigent en les democràcies liberals, una alternativa que a la pràctica no ho era ara sembla postular-se com a model viable.

Lògic, vist el context. Afirmava amb contundència l’escriptora i periodista Cristina Fallaràs en aquest fragment del darrer ‘Via Llibre’ del Canal 33 (minut 7:13 a 7:27) que:

Los derechos de los trabajadores que habíamos adquirido con años, con décadas de lucha, ya los hemos perdido. En cuatro años los hemos perdido. En nada. Cuando ya no tienes nada vuelves a recuperar la dignidad.

Quan, gota a gota, de manera quasi imperceptible, han desaparegut, entre moltes altres coses, gran part dels drets laborals del conjunt de la ciutadania, quan l’estat del benestar sona a andròmina, el funcionari a privilegi, pensions i sanitat i educació públiques a quelcom insostenible, resulta raonable plantejar-se que potser és simplement impossible evitar des de dins la deriva ultraliberal del sistema hegemònic, que potser ja no tenim ni eines ni contrapesos (com el d’enllà del teló d’acer) per impedir que s’acabi expandint per tota Europa el que, a parer d’Isidro López, és el veritable triomf de les tesis thatcherianes: el neoliberalisme cultural.

Afirma López, però, que tot i que és evident que al vell continent el neoliberalisme econòmic s’implanta amb contundència per mitjà de les pròpies institucions europees, no ha aconseguit ni aconseguirà fer arrelar el discurs ideològic dels temps de Thatcher o Reagan:

(…) frente a los desahucios Rajoy dice “Ya estamos tomando medidas. Nos preocupan mucho los desahucios, etc.” mientras que Thatcher diría “Los desahuciados se lo merecen y no hay ningún motivo por el que nadie deba hacer nada por ellos”. Hay un abismo entre una posición y otra, y ese abismo no responde más que a la fuerza ideológica, cultural, que tiene el neoliberalismo en un momento y en otro.

L’exemple concret exposat és inqüestionable. Però, ¿podem assegurar que el discurs thatcherià de les “dues nacions” que esmenta López: el de la nació “treballadora, honrada i bona” enfront de la nació de “dropos, conformistes i paràsits” no va agafant poc a poc entre nosaltres? És a dir, reconeixent-li a l’autor d’aquest interessant article que la lògica estatalista està profundament arrelada a Europa i afegint-hi el que dèiem abans, que ara com mai són visibles alternatives pràctiques i discursives oposades a la concepció del món de l’òrbita capitalista, ¿podem afirmar que en aquest temps de trànsit i d’obligada reflexió s’està produint de debò un debat de fons entre dos models de societat?

O més aviat el monòleg d’un sol model (dit així, sí, sense ‘s’ final)?

Reducció al ‘jo’

Fa un parell de setmanes, un periodista alacantí a l’atur va empescar-se la idea original de cantar el seu currículum al metro de Barcelona i penjar-ne la gravació al Youtube. En pocs dies, un desenllaç inmillorable: més de mig milió de visualitzacions del vídeo, significativa repercussió mediàtica i, de resultes de tot plegat, contracte com a guionista per al programa ‘Así nos va‘ de La Sexta. Com destacava La Vanguardia:

Se puede pasar del completo anonimato y el desempleo, a (…) colaborar en un programa de tirada nacional

O, “tirant” de nostrat Martí i Pol, com El Periódico:

Tot està per fer i tot és possible

Chapeau per a Enzo Vizcaíno! Als seus 24 anys, amb una llicenciatura de periodisme sota el braç i formació com a community manager, no s’ha resignat a seguir engruixint un atur juvenil que a l’Estat espanyol és a punt d’arribar al 60%, i no s’ha quedat esperant que li arribés una oportunitat des d’un sector, el de la premsa, que en un any ha enviat a l’atur gairebé 20.000 periodistes. Ha arriscat, ha innovat, ha triomfat.

Vizcaíno ha de ser, doncs, per força, la prova palpable que, també aquí, al depressiu sud d’Europa, esdevé real el sil·logisme que es deriva del mediterràniament publicitari:

Tot depèn del com i el com només depèn de tu

És a dir:

Tot depèn exclusivament de tu

Aquesta sentència amb fins comercials de l’empresa cerversera que des de 2009 explota “una vida viscuda mediterràniament” l’ha corroborat el self-made man Risto Mejide en l’article que esmentàvem a l’inici. Com el títol del text fa pal·lès, el publicista i valorador/destrossador de voluntariosos aspirants a artistes advoca per la inutilitat de cercar treball en el context actual (sort que Vizcaíno va anticipar-se al popular article) i per conjugar verbs alternatius com “crear”, “reinventar”, “fabricar”, “reciclar”:

Por si aún no lo has notado, ha llegado el momento de las empresas de uno. eres tu director general, tu presidente, tu director de marketing y tu recepcionista. La única empresa de la que no te podrán despedir jamás.

L’ús de l’imperatiu singular per part d’una figura mediàtica avesada a conjugar el present en primera persona ha tingut l’efecte esperat. Com exposa Francesc Pujol en aquest anàlisi, la repercussió de l’article en les xarxes socials ha estat espectacular tant des del punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Sabent que serà a la pràctica impossible de mesurar l’impacte en la futura vida laboral de cadascun dels milers de tuitaires que han confessat sentir-se admirats, meravellats o emocionats pels consells de Mejide, de moment el que sembla haver-ne sortit plenament reforçada ha estat la imatge de marca de l’autor, la reputació del propi Risto Mejide.

Tot quadra. Receptes per esdevenir un perfecte self-made man elaborades per un veritable self-made man i que acaben retornant en forma de reforç de l’estil self-made man inherent a l’esmentat personatge.

En un exercici típic de les existoses publicacions d’autoajuda, Mejide demana a cadascun dels seus lectors individualment (no oblidem l’imperatiu singular) que sàpiga gratar en la seva personalitat, identificar les seves habilitats (“Tots tenim una capacitat que ens fa especials”), descobrir-hi aquella raresa o aquella singularitat -a temps, això sí-, i llençar-se a l’arena a guanyar-se el circ.

Deia l’Eudald Espluga en aquest article de fa un parell de mesos a Núvol que el gran èxit del discurs de l’emprenedoria ha estat invertir intel·ligentment el llenguatge:

(…) ja no tenim aturats sinó «buscadors de feina», empresaris de si mateixos que no han quedat fora de la roda productiva, sinó que estan «invertint» en el seu futur. «L’emprenedoria us farà lliures», titulen, i demanen que com Demòstenes ens anem posant pedres a la boca fins que aprenem a parlar el llenguatge del capital.

El llenguatge -amb la seva infatigable reiteració- té la facultat d’aconseguir que desaparegui la negativitat o positivitat intrínseca d’una realitat objectiva. La inversió del llenguatge, doncs, és el pas previ indispensable per aconseguir que arreli el missatge desitjat. Entre l’aturat (realitat negativa) que “inverteix” en el seu futur i que es “reinventa” (positivitat, activitat) i la retallada (realitat negativa) que resulta “inevitable” (resignació, passivitat) hi subjau exactament el mateix efecte: la generació d’un estat d’ànim i, per tant, d’una conducta nítidament individual.

Arribats a aquest punt, imagino que és moment d’aclarir que no pretenc fer aquí apologia del derrotisme o de la depressió o del lament en els individus. Tampoc, és clar, de menystenir la disposició i l’empenta individual per superar tràngols -de la mena que sigui-, revertir conjuntures negatives o, simplement, ser fidel a les pròpies motivacions laborals o intel·lectuals, o al particular i vitalista carpe diem.

Del que es tracta és d’emfatitzar que el capgirament lèxic en el missatge de la publicitat i de la informació, la cerca de l’empatia emocional en populars obres de ficció -compte!, també en informatius-, així com la promoció d’activitats físiques de risc i d’una concepció de l’activitat esportiva/competitiva on el segon del rànquing és un veritable fracassat, és la clau de volta de la supervivència d’un model (el model) que, en condicions d’estricta observança de la realitat objectiva, ara més que mai hauria de ser dut al mecànic per a una profunda revisió.

L'”empresari de sí mateix” que “inverteix en el seu futur” i el treballador públic que any rere any tolera que li sigui ajustat el seu sou en un 7% perquè les “retallades són inevitables” comparteixen una postura clarament individual. L’una és activa, l’altra passiva; cert. Però ambdues es retroalimenten perquè ambdues convenen que, u, no trobarem la solució a la meva desocupació o a la meva retallada de sou en la gestió política del tot, i dos, que per molt “incerta” que sigui la seva deriva i per molts cadàvers que vegem que va deixant pel camí, el nostre model és indiscutible i indestructible i, en conseqüència, només resta buscar-nos la vida i maldar per sobreviure en la jungla.

La llei del més fort

Som a la jungla? Si atenem a l’experiència d’Enzo Vizcaíno o a la de Risto Mejide, però sobretot, a l’espectacularment positiva receptivitat que aquestes dues actituds puntuals han suscitat, no hi ha dubte que així és. Som a la jungla. I a la jungla, ho sabem, sobreviuen els més forts, els més astuts.

Al pobre Kilian Jornet el tinc abandonat des de l’inici; incomprensible, tenint en compte que l’hi he reservat els llums de neó del títol del post. I dic pobre, no només per aquesta aparentment injusta preferència en el text, sinó perquè estic convençut que molt del que aquí he anat exposant no coincideix amb el tarannà ni amb la visió del món d’aquest esportista d’èlit. El seu suport a la candidatura d’ICV-EUiA en les darreres eleccions catalanes (intueixo que, en gran part, pel seu profund neguit mediambiental) semblaria corroborar-ho.

Però com ell mateix deu saber sobradament, Kilian Jornet ja no és, hores d’ara, Kilian Jornet. És una icona. I és una icona del “res és impossible”, del “no hi ha trava que, per complicada que sigui, no es pugui superar”, del “no hi ha obstacle invencible”. Per molt que s’escarrassi promovent que allò veritablement transcendent no és la consumació del nostre particular somni sinó tot el que anem aprenent en el decurs de la seva persecució, Kilian Jornet és notícia permanent per “no tenir rival” en cap prova (com en la darrera, de fa uns dies, la “terrible” Zegama-Aizcorri) i notícia -tot i que és publicitat- per ser l’exitós producte de la “fugida” d’una família com a aposta particular de vida:

Si no hi ha res impossible, si no hi ha cap trava que no pugui ser superada ni obstacle que sigui invencible vol dir que tot, absolutament tot, es redueix a la voluntat, a l’esforç, a l’afany esmerçat per cada ésser humà. És la plasmació del “tot depèn de tu” que transmeten els mediterranis eternament joves, guapos, feliços i sense càrregues del nou spot d’Estrella Damm.

En el Mediterrani real, però, les desigualtats econòmiques i socials entre individus augmenten, això sí, a un ritme similar al de la glorificació de l’emprenedoria; de l’exitosa, és clar. El fracàs en l’empresa individual és sinònim d’empenta insuficient, de poca capacitat d’autoexploració, explotació de les pròpies potencialitats o detecció dels nínxols de mercat.

El que ens hem de preguntar és on ens duu la fe cega en les receptes d’aquest model que, només avui i provocadorament, he anomenat “Kilian Jornet“, i si allà on ens duu és exactament el lloc on de debò volem arribar. Perquè sí, pot ser perfectament que el nostre país (digui’s Catalunya, si acaba esdevenint estat, digui’s Espanya) o que la nostra regió (la “Unió” Europea) esdevinguin a la llarga competitius, tot i que ho dubto, en un món cada cop més interconnectat i cada cop més agrest (com a la jungla, vaja). Al capdavall, la munió de cadàvers socials víctimes de la ferotge competència no ha estat, ni molt menys, impediment per esdevenir potència mundial.

És, doncs, aquest el preu que estem disposats a pagar? I parlant de preu, ¿a quant aniran els milers de voluntariosos emprenedors que fracassaran en l’obstinat camí, que desertaran, que haurem col·locat en la invisibilitat de la marginalitat i, el pitjor de tot, que es veuran incapaços de revertir la situació perquè els haurem anul·lat el fonamental concepte de ciutadania i perquè de totes les potencialitats individuals existents únicament els haurem ensenyat aquelles que són més útils al sosteniment del propi model?

Segur que molts dels animals i animalons de la selva amazònica continuen menjant-se els uns als altres del tot aliens als buldòzers que mica en mica exterminen el seu hàbitat. La diferència o la desigualtat és tan innata -o adquirida- en l’espècie humana com en el regne animal, però nosaltres sí que tenim alternativa: podem i sabem introduir-hi mesures equilibradores en benefici de tots. Com sosté César Rendueles en aquest article:

La igualdad no es un punto de partida, es un resultado (…) La igualdad es el fruto de la intervención política, un producto de la construcción de la ciudadanía y la democracia que debemos cultivar sistemáticamente

I per construir ciutadania i democràcia resulta indispensable la cooperació de què parla Sennett. En canvi, quan més flaqueja el nostre model, quan més nítidament se’ns mostra aquesta “incerta” deriva, la que dominen i piloten el grapadet de privilegiats que xuclen milions de vides miserables, just quan treuen el cap experiències cooperatives i comunitàries d’èxit, just ara -qui sap, si no ara més que mai-, exploten i triomfen Vizcaínos i Mejides, o el model -que em perdoni el protagonista- Kilian Jornet.

El cor em diu que és paradoxal. El cap em diu que de paradoxal no en té res.