El valor de la capçalera

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirmava fa uns dies l’Antoni Maria Piqué en un article al diari Ara que un dels trets característics d’internet “és que tot, tot, es pot mesurar” i que, en conseqüència, l’habitual allunyament de l’exercici periodístic de “la contaminant responsabilitat de fer diners” podria perillar.

En efecte, el coneixement constant del nombre de visites que assoleix un treball periodístic podria conduir a la retribució del professional segons el rendiment que n’acaba traient l’empresa. El propi Piqué recorda com d’habitual és aquesta pràctica, per exemple, en la remuneració dels agents comercials, el “tant vens, tant vals”, si em disculpeu la manipulació de la clàssica dita del refranyer.      

Aquesta és una realitat ja coneguda per a aquells valents que en els seus blogs i portals d’informació –habitualment especialitzada– depenen en exclusiva del finançament a través de la publicitat. Sense un rellevant nombre de visites i una sostinguda influència en les xarxes socials simplement no hi ha anunciants ni, per tant, calers. El periodista-editor-gestor del mitjà –ben sovint, són aventures força solitàries– ha de tenir tothora ben present, doncs, que el seu “sou” ve determinat per l’interès del públic.

Essent conscient que deixo molts factors crucials de banda, això pretén ser tan sols un mer exercici especulador sobre aquesta possibilitat en un impossible escenari de follia publicitària i en el cas concret de les tradicionals capçaleres del periodisme escrit, especialment d’informació generalista, en el benentès que els diaris, fins que la disrupció d’internet els ha dut a convertir-se en instruments de difusió de (diversos) continguts, han estat en certa forma els guardians de les essències del treball periodístic.

La pregunta és, doncs, si en aquesta conjuntura concreta seria realment imaginable una generalització de la retribució dels periodistes de plantilla o col·laboradors fixes o esporàdics segons el seu rendiment particular. I la resposta, en la meva opinió, és que no. No ho seria fins i tot en un (imaginari?) futur amb total absència de premsa impresa de periodicitat diària i havent-se consolidat l’hàbit consumidor segons l’atractivitat de la peça o l’afinitat amb la trajectòria, la credibilitat o el perfil del professional que la signa.

I aquest ‘no’ rotund i arriscat se sustenta en el convenciment que, en cas de resposta afirmativa, ens encaminaríem cap al suïcidi de la pròpia capçalera per mitjà de dues i complementàries eines executores: l’homogenització del producte i l’esvaniment del projecte col·lectiu.

És poc dubtós que, d’una banda, la remuneració del periodista segons el trànsit de visites que genera condueix a una competició pel click que excita la general immediatesa i la cerca del contingut cridaner, elements que afavoreixen la construcció de peces periodístiques eminentment pobres. I davant d’un producte la rellevància del qual recau molt més –per no dir, en exclusiva– en el propi contingut que en la profunditat i qualitat de la tasca elaboradora, la generalització d’una obra homogènia –homogèniament pobra– comporta a la fi la dissipació dels trets distintius de cadascuna de les capçaleres.    

De l’altra, fer recaure la responsabilitat de l’èxit empresarial en la peça individualitzada o en la suma de peces individualitzades esperona, de portes enfora, un tipus de consum infidel de mena, indiferent a la “marca” que l’oferta, mentre que potencia, de dins estant, la desvinculació i el desarrelament del propi professional respecte de l’obra col·lectiva.

En aquest mateix sentit, afirmava Piqué que “un mèdia és una empresa col·lectiva en què és molt difícil destriar qui hi contribueix més”. No només això, també és el continent per a molt diversos ritmes de treball que, complementats, coordinats i mantinguts en el temps, donen com a resultat un tarannà específic al projecte, reconegut i acceptat internament i externa.

Permeteu-me que ho personalitzi en La Vanguardia. Deixant de banda la seva simbiosi amb les estructures de poder i la capacitat d’influència en l’alçament o descavalcament de les dues presidències més importants del país (una, de generalista, l’altra, d’esportiva), aquest més que centenari rotatiu és sens dubte reconegut, per exemple, per una trajectòria periodística en què hi destaca la potència i qualitat de la seva secció d’internacional així com una àrea d’opinió amb múscul i tradicionalment prou diversa.

Precisament, durant aquestes setmanes d’informació generosament atrinxerada sobre la crisi d’Ucraïna i de Crimea, han sobresortit les anàlisis contextualitzades i allunyades de la descripció del món en termes bons-dolents del seu corresponsal a Berlín i enviat especial a la zona de conflicte, Rafael Poch, producte de la dilatada experiència i el vast coneixement sobre aquesta àrea del globus de qui prèviament va ser durant anys corresponsal a Moscú.

Malgrat comptar amb milers de fidels lectors, és evident que el ritme i la profunditat dels treballs d’un Poch, com els d’un Alcoverro o d’un Juliana, entre d’altres, no tindrien res a fer en el mercat de l’estricte “valor per click”. En canvi, com a part indestriable i alhora potenciadora d’un projecte col·lectiu anomenat La Vanguardia, tots ells –emprant una fastigosa terminologia borsària– cotitzen, i molt, en el mercat del “valor de la capçalera” i, el que és més important, fan cotitzar la pròpia capçalera.     

Internet permet conèixer la quantitat i fins i tot la qualitat de les visites, com diu Piqué, i per tant, podria obrir les portes a la remuneració de cada periodista segons el rendiment empresarial que genera. Pel que he exposat abans, però, no imagino aquesta mena de retribució laboral sense una profunda desnaturalització del propi treball periodístic i, per tant, del propi sentit del projecte col·lectiu. Per això, fins i tot en l’actual transformació del tradicional diari en plataforma per a continguts no només periodístics em resulta inconcebible la generalització d’aquesta pràctica. I vull veure en aquesta idea d’especificitat i de projecte en comú, i no només en la forçosa adaptació a un panorama publicitari i de subvencions públiques (en general) molt a la baixa, el motiu de la cerca de fórmules de finançament que no tan sols cerquen la sostenibilitat econòmica sinó també, o sobretot, la creació i manteniment de comunitat i fidelitat, dins i fora.

Altrament, potser sí, seguiria havent-hi empresa. El que no hi hauria, segur, és capçalera.

 

Qui n’ha de fer el judici?

A l’edició del migdia del Telenotícies de TV3 d’abans-d’ahir, dues notícies enllaçades enmig del bloc internacional (del minut 40:08 al 42:50) tornaven a recordar a l’audiència l’atrocitat que representa l’existència de la censura i control governamental sobre la informació i sobre els mitjans de comunicació. Com tantes altres vegades en els nostres informatius, la Xina i Corea del Nord apareixent com el paradigma d’una pràctica abjecta que castra la possibilitat individual de forjar-se un parer propi a partir de la nítida exposició dels esdeveniments i de les diferents interpretacions que se’n deriven.

Però com apuntava en aquest post del maig de l’any passat, la sovintejada exhibició en els mitjans occidentals dels evidents dèficits democràtics de dictadures -o règims segrestats pel fanatisme religiós- respon sobretot a una voluntat legitimadora dels nostres sistemes democràtics:

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Observant la mateixa pauta comparativa, serveixi aquesta breu introducció sobre la censura a la totalitària Xina i l’hermètica Corea del Nord per parlar del tractament mediàtic que a casa nostra ha merescut el desenllaç judicial sobre la trama de finançament irregular que va protagonitzar Unió Democràtica de Catalunya entre els anys 1994 i 1999, el famós cas Treball, ara reanomenat (no innocentment, com bé apunta el director del Diari de Girona), cas Pallerols.

L’impacte inicial

Amb el pacte a què es va arribar fa dos dies entre els fiscal i les defenses s’ha evitat la celebració del judici i les penes són substancialment rebaixades: són absolts tres dels acusats i els quatre restants, condemnats a penes que no els suposarà l’ingrés a presó. A canvi, el partit democristià reconeix haver-se lucrat de manera il·lícita durant aquell període, retorna conjuntament amb els quatre condemnats 388.000 (la quantitat defraudadora que s’ha pogut acreditar durant el procés), i se’ls imposa a tots ells una multa de prop de 260.000 €.

En una observança mínimament rigorosa de la deontologia periodística, la culminació de la causa mereix atenció preeminent dels nostres mitjans. Ja des del més bàsic compliment de les lleis narratives, aquest fet resulta indubtable. Si ens has plantejat i desenvolupat una història -encara que hagi estat amb la sospitosa moderació que ha caracteritzat aquest cas-, no ens pots deixar sense la pertinent conclusió contextualitzadora. Altrament, ens deixes orfes i ens en fas ben difícil la comprensió.

Si volem motius per a una atenció mediàtica contundent, en trobem molts d’altres, però. És un dels casos de corrupció més populars i longeus de casa nostra, que afecta una formació política que, en coalició amb Convergència Democràtica, ha tingut responsabilitats de govern en gran part del recent període democràtic, que segueix essent liderada per la mateixa figura política que en el període en què es va consumar el frau, i que té l’agreujant d’haver-se aprofitat de manera mesquina de fons que la Unió Europea destinava a la formació d’aturats.

Però per sobre de tot, és el primer cop a tot l’Estat espanyol que un partit polític reconeix haver-se finançat irregularment, per bé que fent ús de les pomposes giragonses tristament habituals en les excuses i/o suposades assumpcions de responsabilitats de la nostra classe política:

L’acord acceptat per les parts en la causa, en la qual Unió Democràtica de Catalunya mai no ha estat directament imputada, reflecteix la seva responsabilitat civil a títol gratuït, posició que correspon legalment a qui actuant de bona fe i amb desconeixement de la comissió dels actes il·lícits es beneficia dels seus efectes, motiu pel qual s’ha retornat l’import entre les parts

Amb aquests elements reivindicadors de notorietat sobre la taula, doncs, podem considerar digna la repercussió mediàtica de la trama?

La notícia saltava a la llum pública a la tarda del dia 8 i, lògicament, els primers en fer-se eco de l’acord entre les parts van ser els mitjans digitals. Les seves informacions van córrer per la xarxa en paral·lel a la indignació que anava aixecant el fet que el reconeixement del frau es liquidés sense penes reals de presó (recordem que la fiscalia demanava en principi penes d’entre 7 i 11 anys de presó) després d’un pacte segellat entre bastidors que, per bé que legítim i usual en la pràctica judicial, privava la ciutadania de la fiscalització pública que, en teoria, hagués comportat la celebració del judici.

El que a primer cop d’ull cridava l’atenció en la majoria de les edicions digitals dels principals diaris catalans eren els seus titulars tovets. Dels quatre rotatius generalistes d’abast nacional, només El Periódico, tot i que amb temperança, deixava constància en el títol de la notícia de l’assumpció de responsabilitat en el frau per part d’Unió Democràtica:

La fiscalia i la defensa del cas Pallerols arriben a un acord (El Punt-Avui)

La Fiscalía y la defensa del caso Pallerols llegan a un acuerdo y no habrá juicio (La Vanguardia)

Un pacte i 388.000 euros d’indemnització eviten el judici del cas Pallerols (Ara)

Unió accepta tornar 388.000 euros a la Generalitat per frau en subvencions (El Periódico de Catalunya)

Tots ells, purs jocs d’artifici, en comparació amb l’explícit titular d’El País:

Unió admite que se financió ilegalmente con fondos de la Unión Europea

Menció especial mereix el redactat complet de la informació proporcionada per La Vanguardia, en què en cap ocasió s’al·ludia a la formació democratacristiana com a Unió Democràtica, sinó sota les sigles UDC, ni era citada la figura eterna del partit, Josep Antoni Duran i Lleida, el qual hauria d’haver declarat com a testimoni en el judici en cas d’haver-se celebrat.

Quant als mitjans estrictament digitals, amb l’excepció lògica d’El Singular -mitjà molt més que proper a l’òrbita de CiU– en general tots recollien en els titulars i sense eufemismes el moll de l’os de la informació; especialment, Vilaweb que titulava Unió admet que es va finançar irregularment en l’acord per evitar el judici en el cas Pallerols, i amb menys mesura Nació Digital amb un contundent Culpables sense presó.

A les cadenes de televisió, en canvi, el polèmic desenllaç del cas Pallerols va semblar agafar-los amb poc marge temporal per a l’aprofundiment. Tant TV3 com 8TV van dedicar-li en els seus informatius del vespre del dia 8 una atenció d’aproximadament 2 minuts i mig. Escassa i, com veurem, difusa.

Fixem-nos en la presentació de la notícia en els titulars del TN Vespre d’aquell 8 de gener (minut 1:01 a 1:11 del vídeo) per part del conductor del programa, Ramon Pellicer:

L’acord entre les parts i el fiscal en el cas de presumpte finançament irregular d’Unió n’exculpa tres acusats i deixa la resta amb penes inferiors als dos anys

Seguint la línia “valenta” de la majoria de la premsa històrica del país, el titular no reflecteix la veritable notícia -novetat- del cas. El pacte exculpa alguns dels acusats i deixa d’altres amb penes molt inferiors a les inicialment peticionades per la Fiscalia, sí, però perquè els acusats accepten declarar-se culpables d’haver malversat fons i Unió Democràtica d’haver-se finançat il·lícitament.

Més endavant, en el desenvolupament de la informació (minut 15:45 a 18:00), Pellicer ens ofereix una nova lliçó de locució poc nítida en la presentació del vídeo. Parlem de “nova lliçó” perquè el veterà periodista ja és reincident en aquesta matèria (en aquest post descrivia l’embarbussament que protagonitzava aquest mestre en locució radiofònica a l’hora d’explicar a l’opinió pública unes protestes dels professionals sanitaris davant de l’Institut Català de Salut). En el cas que ens ocupa, cal parar atenció a l’entonació d’un fragment de la presentació del periodista, exactament quan explica que:

(…) Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar 388.000 euros que es van desviar de subvencions públiques (…)

El redactat de la frase és, de per sí, enganyós. No perquè existeixi cap falsedat, però sí perquè busca intencionadament eixamplar fins on és possible la distància entre el delicte i els que l’han perpetrat, en especial, respecte a la formació de Duran i Lleida. Qualsevol estudiant de primer de periodisme sap que el redactat pertinent hauria d’haver estat, en tot cas, que “Els acusats, que han admès la culpa, i Unió Democràtica hauran de pagar els 388.000 euros que van desviar de subvencions públiques”. “388.000 euros que es van desviar” és volgudament impersonal i no apunta a cap perpetrador; “388.000 euros que van desviar” implica responsabilitat -i sobretot, intencionalitat- del subjecte.

I dic “en tot cas” perquè, de fet, el que també s’hauria d’haver corregit (i aquí entra en joc la trampeta de l’entonació de Ramon Pellicer) és el protagonista sobre el qual recau tot l’accent de la responsabilitat del cas. Altre cop, el redactat és tergiversador quant al subjecte de l’acció. S’afirma que els 388.000 euros hauran de ser tornats per “els acusats, que han admès la culpa i Unió Democràtica” quan, en l’acord entre les parts, existeix acceptació de responsabilitats tant pels acusats com per la formació de Duran i Lleida. I la prova que es vol passar de puntetes amb tota la intenció del món en la manifesta culpabilitat d’Unió Democràtica és, com dèiem, el to de la locució en aquest precís fragment. Pellicer accentua amb les pauses i inflexions de veu corresponents “els acusats, que han admès la culpa” mentre que aplica un to més neutre, més precipitat i definitivament no accentuat en el moment de pronunciar “Unió Democràtica”.

Com a darrer element realçador de la intencionalitat difuminadora de TV3, apuntar que tot just després de la informació sobre el cas Pallerols la cadena ens va oferir les darreres novetats del cas Mercuri (la reprovació de Manuel Bustos per part de l’Ajuntament de Sabadell), notícia que va merèixer quasi dos minuts de programa (poc menys que la veritable notícia del dia) i que, a banda d’El Periódico, no em consta que hagi figurat en l’agenda dels principals mitjans nacionals.

Direu que la lògica periodística obliga a difondre casos similars en el mateix bloc d’un informatiu. I és del tot cert. Tan cert com quan la mateixa cadena passa precisament per alt aquesta lògica i separa en 15 o més minuts protestes sectorials contra les mesures retalladores del Govern de la Generalitat i d’altres mostres de rebuig contra la mateixa institució (al mateix post de l’embarbussament d’en Pellicer en teniu una mostra). En aquest darrer cas, un bloc informatiu compacte afavoriria un perillós increment de la sensació d’indignació social, mentre que en el que avui ens ocupa atenua -per extensió del virus de la corrupció a d’altres formacions- la veritable transcendència del frau comès i admès per Unió Democràtica.

Passem, però, a l’altre informatiu televisiu de referència a Catalunya, el 8aldia de la cadena privada del Grupo Godó, 8tv. L’informatiu dirigit per una de les vedettes del magma comunicatiu català, Josep Cuní, també abordava la qüestió el mateix dia dels fets dedicant-li un minutatge similar al de TV3 (del minut 15:30 al 18:00). Ens quedem amb un detall de la presentació del vídeo per part de Cuní:

(…) Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners que li haurien arribat de manera irregular per finançar el partit i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus (…)

Altre cop, el mateix mal. Primer, quan Unió Democràtica ja ha abonat part del diners (en concret, 300.000 €) que la causa ha provat que van servir per finançar el partit és perquè accepta haver-se finançat de manera irregular; ja no té sentit, per tant, utilitzar un condicional (“haurien”) que exerceix aquí funcions de presumpció d’innocència. De l’acord se’n deriven perpetradors del frau amb noms i cognoms, però també que el partit n’ha estat beneficiari, és a dir, que s’ha -i no, “s’hauria”- finançat il·lícitament.

I segon, l’ús de l’acció “haver-li arribat” torna a insinuar que no va existir cap mena de voluntarietat per part del partit en l’apropiació de diners provinents del Departament de Treball i de la Unió Europea, fet difícil d’empassar quan els perpetradors concrets són personalitats que han estat en algun moment militants o, com a mínim, molt properes a Unió Democràtica, quan la responsabilitat de la conselleria de Treball de la Generalitat d’aquella època requeia sobre les espatlles d’Unió (Ignasi Farreres), i quan van arribar a ser imputats dos alts càrrecs del partit, el diputat al Congrés Josep Sánchez-Llibre i l’actual diputat del PP al Parlament, Enric Millo, aleshores precisament delegat de Treball a Girona.

Així doncs, la frase de primer de periodisme hauria estat quelcom semblant a això: “Unió Democràtica ha pagat avui mateix part dels diners amb què es va finançar de manera irregular i que procedien de subvencions del Departament de Treball i de fons europeus”. Més diàfan, més precís; definitivament, més just.

Del desert a l’oasi

S’esperava amb ganes la reacció de la premsa escrita catalana de l’endemà. Per no repetir anàlisis prèviament executats, us recomano la lectura atenta de la precisa radiografia que va fer ahir Media.cat. Una de les curiositats que presenta l’anàlisi d’aquest observatori dels mitjans del Grup Barnils és que ens proporciona un meravellós exemple de la mena de premsa que patim en aquest país (llegeixi’s Catalunya, llegeixi’s Espanya): la gran majoria de portades de diaris amb seu a Madrid destacant de manera preferent l’acceptació de culpa en el finançament il·legal per part d’Unió Democràtica i obviant la dimissió de 322 càrrecs directius de la sanitat pública madrilenya, i portades de diaris amb seu a Barcelona que, o bé no referenciaven el cas Pallerols (La Vanguardia i El Periódico) o bé ho feien com a notícies secundàries (El Punt-Avui i Ara) i que esmentaven en algun cas (La Vanguardia) la polèmica de la sanitat madrilenya.

En altres paraules -com s’ha afirmat manta vegades en aquest blog-, un veritable i magnífic periodisme de trinxera, periodisme al servei d’interessos partidistes, o governamentals, o -suposadament- de país, i no pas, com n’és la seva obligació, al de la ciutadania.

Però el que més ha sorprès de la repercussió mediàtica de l’endemà -recordem, 9 de gener- ha estat el vast desert en el terreny opinatiu. Com també senyalava l’anàlisi de Media.cat, ni una sola de les quatre capçaleres d’abast nacional dedicava el seu editorial a la controvertida resolució del cas. Per trobar una peça editorial fora de casa nostra sense haver de caure en el peculiar diari de Pedro J. Ramírez te n’havies d’anar cap a El País i el seu Unió asume su culpa. A més, només un dels tres directors que habitualment escriuen bitllets en els seus respectius rotatius en parlava (Enric Hernàndez a El Periódico); silenci comprensible, per la seva banda, a ca l’Antich i silenci preocupant a cal Capdevila, que dedicava ahir el seu article a un tema d’indiscutible actualitat com Fukushima.

Aquests són les xifres abassegadores de les columnes d’opinió d’ahir en què, com a mínim, s’esmentava el cas Pallerols:

La Vanguardia = 1 (Corrupción transversal de Florencio Domínguez)

El Periódico = 1 (l’esmentat article del director)

Ara = 1 (Decència i intimidació de Josep Ramoneda)

El Punt-Avui = 0

Com també apunta Media.cat, van ser i són els mitjans digitals els que estan responent de manera adient al contracte subscrit amb el neguit ciutadà. El director de Vilaweb, Vicent Partal, apuntava ahir sense manies al líder d’Unió Democràtica (La responsabilitat de Duran) mentre que Salvador Cot, director de Nació Digital, concloïa que la corrupció no ha de formar part de l’ADN del pretès nou estat d’Europa (Catalunya serà honesta o no serà).

Sense apartar-nos del món de l’opinió, i entrant en les dues principals cadenes de ràdio del país, Jordi Basté no en va fer cap referència en el seu editorial d’ahir a El Món a RAC1, mentre que, en canvi, va esdevenir bona part del contingut de La portada d’El Matí de Catalunya Ràdio, on Manel Fuentes demanava explicacions a Duran i Lleida i recordava que el líder democristià havia assegurat l’any 2000 que dimitiria en cas de demostrar-se la responsabilitat del partit.

També l’atenció televisiva va pujar, per lògica, uns graons. En l’edició del migdia del Telenotícies d’ahir, 9 de gener, la crònica del desenllaç judicial va ser més àmplia i va arribar gairebé als 5 minuts de durada (del minut 11:50 al 16:30). Una crònica completa, certament, amb l’explicació de la resolució del cas, les explicacions (excuses) de la portaveu d’Unió Democràtica, les esperades -que no desitjades- reaccions dels partits de l’oposició i, fins i tot, les declaracions de María Dolores de Cospedal i del fiscal general de l’Estat, Eduardo Torres Dulce. Crònica completa repetida (en versió reduïda) al posterior Telenotícies Vespre però, això sí, obrint per primer cop l’informatiu (minut 1:36 al 4:05).

Parlàvem de cròniques completes, sí, però al cap i a la fi, de cròniques del present pur i dur. Després de tres dies de la inauguració del tram Barcelona-Figueres de l’AVE varis han estat els reportatges amb l’evolució històrica d’aquesta polèmica infraestructura que han aparegut en els diversos Telenotícies. Mentre que encara és hora, a 10 de gener, que la televisió pública nacional de Catalunya ens ofereixi com a mínim un repàs detallat -i amb imatges, no només amb veus en off– dels fets concrets de la trama fraudulenta, de les personalitats que la van protagonitzar i les diverses imputacions que hi hagut en el llarg període. En definitiva, zero context informatiu; com dèiem a l’inici, per tant, molt difícil la comprensió i impossible una percepció ajustada a la veritable transcendència de l’esdeveniment.

Dos dies després del polèmic tancament del cas Pallerols és indiscutible que l’atenció mediàtica ha estat ja més intensa. Els esmentats subterfugis proferits ahir en roda de premsa per la portaveu d’Unió Democràtica, amanits amb el mutis públic -fins fa poca estona- de qui és, ha estat -i era quan es perpetrava el frau- líder de la formació, n’estan tenint la culpa.

Avui, Manel Fuentes li dedicava amb exclusivitat La Portada del dia. També ho ha fet en el seu Davantal d’aquest matí un Jordi Basté que ahir semblava atacat pel mateix virus amnèsic que afectava -i segueix afectant- les altes instàncies del diari del seu mateix grup de comunicació.

A les planes d’opinió dels diaris la resolució de la trama ha patit una revifalla, per bé que sense estridències. La Vanguardia ha optat per dedicar-li el mateix espai editorial que en el dia d’ahir, és a dir, cap ni un; ha preferit tractar la crisi de les llibreries en un dels editorials i les responsabilitats d’Irlanda en el sí d’Europa en el segon. S’hagués pogut compensar el buit opinatiu d’un dels principals diaris del país amb el parer -sempre mesurat- del seu director, José Antich; però, igual que ahir, el tantes vegades neguitejat per la progressiva desafecció ciutadana, ha optat per parlar del Banc d’Espanya i la batalla dels dipòsits.

Com a mínim -seguint amb el diari bandera de Godó– l’independent Lluís Foix ha contextualitzat la ferum de la corrupció de què forma part el cas Pallerols o el cas Millet, com ho ha fet també en aquest article el periodista no català Fernando Ónega (tornem a recordar les portades intercanviades entre Barcelona i Madrid de Media.cat). Però dels tres articulistes de referència de La Vanguardia, tots ells catalans i reconeguts de màxima influència en l’opinió pública del país, només Pilar Rahola aborda la qüestió, això sí, sense carregar contra Unió Democràtica ni Duran i Lleida i atribuint exclusivament la culpa de la inalterable opacitat quant al finançament dels partits polítics a PP i PSOE. Respecte als altres dos, Francesc-Marc Álvaro i Enric Juliana, el primer parlant de negocis que pleguen, en concordància amb l’editorial, i el segon, del tuf sanitari de Madrid (què deiem de l’intercanvi de portades?).

Pel que fa a El Punt-Avui, total continuïtat amb el desert encetat ahir. Altre cop, un editorial en què no es fa referència a la trama, un sol article d’opinió amb un qüestionari d’onze preguntes que llença el seu autor, en Xevi Xirgo, i la vinyeta satírica de Joan Antoni Poch. L’influent Vicent Sanchís, mentrestant, encarant d’altres malversacions: les aeroportuàries de Carlos Fabra a Castelló.

Per sorprenent, el cas d’El Periódico de Catalunya, en principi, un diari força allunyat ideològicament de Convergència, però sobretot d’Unió Democràtica. Tot i amb això, seguint l’exemple de La Vanguardia, ni va dedicar cap dels seus dos editorials al cas Pallerols ahir ni ho ha fet tampoc avui. Ha preferit parlar també del Banc d’Espanya i d’un afer tan pròxim a les preocupacions dels catalans com la salut de Chávez.

Sí que hi ha ficat cullerada l’habitualment bel·ligerant amb la coalició nacionalista Ernest Folch (Corrupció ‘made in Catalonia’) així com el periodista Saül Gordillo (Duran en hores baixes), que ahir va mantenir una interessant picabaralla dialèctica a twitter amb Santi Demajo, un seguidor atent a l’actualitat catalana que acusava El Periódico de fer un tractament de la notícia seguint interessos d’empresa i no pas criteris periodístics.

I pel que fa a l’Ara, per bé que el seu -també influent- director segueix sense abraonar-s’hi, avui sí que el diari ens ha brindat el seu posicionament editorial respecte a la trama, tot qualificant el pacte i posterior fugida endavant d’Unió Democràtica com una Oportunitat perduda de transparència i coherència. Amb la ironia que els caracteritza hi han dit també la seva Iu Forn (El cas Millerols: tampoc no n’hi ha per tant) i  Sebastià Alzamora (Gent que mereix un respecte), així com el subdirector del rotatiu, David Miró (Sobre la crueltat de la política) i Sílvia Barroso, crítica de xarxes (Justícia poètica a twitter).

El gènere opinatiu és especialment transcendent perquè, com hem vist d’altres vegades en aquest blog, en el moment que una informació d’actualitat copa la major part de les editorials dels mitjans, dels articles dels directors de diaris, dels columnistes de referència, així com de les tertúlies radiofòniques i televisives és quan aquell afer pren dimensions de veritable transcendència pública. Dit d’altra manera, entra amb força en el menú del debat ciutadà. I atès que quan concorren aquestes circumstàncies normalment no existeix un contrast de parers diferents, sinó una suma de judicis de valor en un o altre sentit, la temàtica rellevant no només formarà part del menú que es menjarà el ciutadà sinó que aquest ja sabrà ben bé la guarnició que sí o sí l’ha d’acompanyar.

Amb l’oasi no n’hi ha prou

No ens trobem en aquesta conjuntura.

Per tot el que s’ha destacat aquí, és indubtable que som davant d’un esdeveniment amb força ressò mediàtic, amb presència irregular en les columnes d’opinió dels diaris, tema preferent de les darreres tertúlies radiofòniques i televisives, i protagonitzant en part o en la totalitat entrevistes d’actualitat, com la del nou conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila ahir a RAC1, com la que ha realitzat aquest matí El Matí de Catalunya Ràdio a la portaveu d’Unió Democràtica, Marta Llorens, o com la del diputat del PP -i exmilitant d’Unió– Enric Millo als micros, altre cop, de RAC1.

Tot i amb això, no hi ha una percepció de massiva repercussió en els nostres mèdia ni, sobretot, de clam unànim i definitiu contra el que els propis mitjans i líders d’opinió titllen tan sovint de “xacra de la corrupció”. No sembla motiu suficient la confessió de culpabilitat d’Unió Democràtica que el polèmic pacte judicial duu implícit. No sembla tampoc suficient el desencís imparable d’una ciutadania que, sigui d’esquerres o de dretes, més o menys propera a una o altra formació, simplement no tolera que en la nostra democràcia proliferin els putrefactes tripijocs dels representants públics, es diguin verds, blaus o vermells. I no sembla suficient la minva constant de poder adquisitiu i d’esperança en la societat que no fa més que multiplicar l’aversió pel miserable enriquiment il·lícit d’uns quants i l’encara més miserable impunitat i immunitat que els ofereixen de bracet partits polítics i mitjans de comunicació, repeteixo, aquí, en aquesta nostra democràcia.

El fastigeig i desencís ciutadà amb la corrupció s’extén amb perillositat i només les xarxes socials semblen reflectir prou fidedignament aquesta percepció. A l’altra banda, els partits polítics borden -o sembla que borden- mentre es tapen els uns als altres unes misèries que qui sap en quin grau afecten també els principals grups de comunicació del país (si les parets dels restaurants parlessin…).

La democràcia -l’espanyola, la catalana- s’ensorra. Perquè s’ensorra inexorablement la confiança social en els mecanismes de representació de la nostra voluntat. Podem seguir traient pit tot exposant l’opacitat i manca de llibertat de la Xina o de Corea del Nord, com va fer TV3 en el Telenotícies de fa dos dies i com ha tornat a fer en l’edició d’aquest migdia. No som a la Xina totalitària, però tampoc no gaudim d’una autèntica democràcia; serveixi el tardà anunci de no dimissió del propi Duran i Lleida a Xile com a prova irrefutable d’aquesta realitat en el sord però valuós judici ciutadà.

Deia avui Manel Fuentes amb encert que:

(…) Si la vella política no fa net i es mostra d’una vegada transparent pel que fa al seu finançament davant de la ciutadania, té els dies comptats. Els ciutadans ja no en deixaran passar ni una i vindrà una nova política que els deixarà a tots els carrer

I si la vella comunicació no trenca amb la vella política, em temo que més d’hora que tard trobarà també el mateix trist destí.

El sergent Bales o l’acte de fe

Font: Iowa State Daily

Aquest passat cap de setmana els mitjans de comunicació de tot el món s’han fet ressò de la identificació del soldat dels Estats Units que pressumptament hauria assassinat 16 civils afganesos (17, segons d’altres fonts) a Kandahar el diumenge 11 de març.

Es tractaria del sergent d’infanteria de l’exèrcit dels EUA, Robert Bales (imatge de l’esquerra). Després d’haver estat uns dies en presó preventiva a Kuwait, el militar hauria estat traslladat a una base militar de Kansas on esperaria ser jutjat, i de qui La Vanguardia explicava a partir d’un teletip de l’Agència EFE que:

Fuentes militares que solicitaron el anonimato confirmaron la identidad del sospechoso a varias cadenas de televisión, que revelaron que el sargento tiene 38 años, una mujer y dos hijos, de 3 y 4 años.

La pública difusió de la identitat del pressumpte autor de la matança -insistim, a partir de fonts militars anònimes- arribava després que en un inici el Pentàgon s’hagués negat a fer-ho fins que no se n’haguessin presentat càrrecs.

Un dia abans de conèixer-se nom i aspecte del pressumpte assassí, The New York Times havia citat un alt funcionari del Govern estadounidenc que també volia mantenir-se en l’anonimat i que avançava quin hauria estat el detonant de la fatal reacció del sergent:

“Quant tot plegat surti a la llum, serà una combinació d’estrès, alcohol i problemes domèstics; simplement va esclatar”, va dir el funcionari, el qual havia participat en la investigació i que tan sols acceptava parlar des de l’anonimat perquè el sergent encara no havia estat acusat formalment.

Tot i l’hermetisme oficial que ha anat envoltant aquest cas des de bon començament, tal i com assenyalava el corresponsal d’El País a Washington, David Alandete, els mitjans de comunicació dels Estats Units han anat descobrint mica en mica detalls de l’historial militar del pressumpte autor de la matança:

En una de las tres ocasiones que estuvo destinado a la guerra de Irak, en 2007, en la ciudad de Nayaf, tuvo que ir con su unidad a proteger un helicóptero que había sido derribado. “Era como una cerilla encendida”, declaró Bales, según se recogió en un comunicado de prensa militar.

L’anonimat pràcticament total de les fonts estadounidenques que han anat proporcionant informacions al voltant del sergent Bales no ha estat impediment perquè també hagin transcendit detalls més personals de la vida del pressumpte autor de la massacre. Al Telenotícies Migdia del 17 de març, per exemple, i com a segona notícia de portada (minut 4:48 a 6:52), vam poder escoltar les opinions de dos dels seus veïns a la seva residència de Kansas, una dona i un veterà de la guerra del Vietnam:

“Era un paio feliç, bona persona molt afectuós, molt amable amb tothom; vull dir que era el tipus de persona que quan ho necessitaves estava el teu costat, com un amic”

“Sento que és només una víctima d’una guerra terrible, terrible, i saps?, en general quan passa una cosa així hi ha darrera un trastorn d’estrés post-traumàtic. Jo he estat a l’exèrcit, vaig estar al Vietnam, a la infanteria com ell, i la guerra et provoca coses terribles”

A partir d’una consulta del The New York Times -que reprodueix l’Agència EFE– hem pogut conèixer fins i tot els seus antecedents penals. Com és lògic, tot els rotatius que en la present informació beuen d’aquesta agència, per exemple Público, se’n fan també ressò:

El historial judicial de Bales, consultado por ese rotativo [The New York Times], revela que fue acusado de asalto en 2002 y de chocar contra un coche aparcado y darse a la fuga en 2008, pero ambos cargos fueron desestimados

Enmig de tanta filtració anònima de la identitat i imatge de l’acusat, de l’historial militar i detalls de la seva vida privada, de les possibles causes que l’haurien empès a cometre els assassinats i l’estat anímic que darrerament patiria, tan sols el seu advocat defensor, John Henry Browne, ha aparegut com a font informativa de carn i ossos.

En la informació esmentada d’Alandete per a El País, el lletrat qualifica el seu client de “soldat exemplar” i recorda que tot i haver estat destinat vàries vegades a l’Iraq (on segons Browne hauria perdut part d’un peu), el desembre passat va tornar a ser enviat al front, aquest cop a l’Afganistan:

“A él y a su familia se les dijo que su servicio en Oriente Próximo ya había acabado”, comentó el abogado. “Su familia confiaba en que no iba a regresar al frente. Literalmente, eso cambió de la noche a la mañana”, alegó el letrado. “Creo que sería adecuado decir que ni él ni su familia estaban contentos con que tuviera que regresar al frente”.

I negant les anònimes asseveracions que apuntarien cap a un esclat provocat per problemes personals i de consum d’alcohol, l’advocat al·ludeix a l’estrès post-traumàtic del sergent que, com explica en aquesta crònica Ricardo Mir de Francia, corresponsal d’El Periódico a Washington, s’hauria vist agreujat pel fet de:

(…) presenciar la vigília de la massacre com ferien un dels seus companys. «La cama li va sortir volant i el meu client estava amb ell», va dir John Henry Browne

Combat entre oficines de comunicació

El passat 14 de març es va celebrar a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una xerrada emmarcada en el cicle sobre interpretació crítica dels mitjans de comunicació que està organitzant el Consell de la Informació (CIC) amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona. Els convidats a aquesta sessió van ser Josep Maria Cadena, secretari general del CIC, i el cèlebre periodista Joaquim Maria Puyal.

Entre d’altres interessants apunts, Puyal va fer una afirmació que el cas de Robert Bales exemplifica a la perfecció:

El poder econòmic i el polític són els que condicionen la informació i els periodistes només hi tenen una quota d’intervenció petita

Anirem entenent el perquè d’aquesta relació a continuació. Us recomano que aneu fent una atenta mirada a cadascun dels titulars exposats en vermell (l’exemple triat és de l’edició digital de La Vanguardia, un rotatiu que ha anat fent un seguiment prou intens de la crisi).

Des que el diumenge 11 de març va saber-se que als afores de la base militar del districte de Panjwai, a Kandahar, s’havia produït un assassinat múltiple de civils afganesos aparentment perpetrat per un soldat dels Estats Units, ha esclatat una veritable batalla pel control de la situació -i, per tant, de la informació- entre les autoritats afganeses i les nordamericanes.

El mateix dia dels fets, The New York Times publicava una extensa crònica des de Kandahar -el dia següent en feia un extracte el diari Ara en la seva edició Premium- on es donava a conèixer la versió oficial (la mantinguda per l’exèrcit dels EUA) que apuntava a un únic autor, de qui no es facilitava el nom però sí una primera descripció: sergent de 38 anys, casat i amb dos fills.

Però en l’esmentada crònica del cèlebre diari de Nova York es recollia també el contundent comunicat del president afganès Hamid Karzai, que qualificava l’acte d'”inhumà i intencionat”, així com el testimoni d’un dels supervivents que, contradint la versió oficial, apuntava a una autoria múltiple de la matança:

Mr. Hadi va dir que hi havia més d’un soldat involucrat en els atacs, i com a mínim cinc vilatans més van descriure haver vist un nombre de soldats així com un helicòpter i flamarades a l’escenari dels fets. Però aquesta afirmació no va ser confirmada

L’exposició de les dues oposades visions és el tret de sortida de la pugna comunicativa.

Cal recordar que aquest “incident que ha desembocat en mort d’afganesos” -així va ser qualificada la matança en un primer comunicat de la missió de l’OTAN a l’Afganistan (ISAF)- no queia en terreny verge. A mitjans de gener havia transcendit un vídeo on es veien marines orinant sobre cadàvers de talibans. I el mes passat, la suposada crema d’exemplars del Coran per part de soldats estadounidencs va provocar la protesta de 3.000 afganesos davant d’una altra base de la OTAN, la repressió de la qual va causar la mort d’una trentena de manifestants.

Per aquest motiu, els redactors del prestigiós rotatiu nordamericà no se n’estaven de considerar que, amb el ràpid arrest del pressumpte autor del múltiple assassinat, les autoritats militars nordamericanes estarien evitant que Afganistan tornés a caure en la inestabilitat posterior als darrers incidents:

La reacció a la crema de llibres sagrats va demostrar un gran salt cultural entre els nord-americans, que ho van veure com un error desafortunat, i els afganesos, que hi veien un crim a perseguir.

Potser per evitar la repetició de greus incidents, com indicava The New York Times, o potser també per la necessitat de tancar les portes de manera dràstica a una magnificació dels indicis que apuntarien a la implicació de més d’un soldat en la matança, els Estats Units van procedir no només a la ràpida detenció del pressumpte autor sinó sobretot a la ràpida difusió a l’opinió pública mundial d’una versió oficial que parlava només d’un únic assassí, del qual ja es filtraven edat, estat civil i nombre i edat dels fills.

Titular detenció:
Detenido el soldado responsable de la matanza de 17 civiles afganos

Titular filtració dades del soldat:
El Pentágono no identificará al autor de la matanza de 16 civiles en Afganistán

Però tot i la celeritat amb què va actuar l’exèrcit dels Estats Units, les informacions que incidirien en la possible autoria múltiple van seguir arribant des de l’Afganistan. El dimarts 13, La Vanguardia -altre cop a partir d’un teletip d’EFE– afirmava que un grup d’habitants i líders tribals asseguraven que la matança havia estat una “venjança” i que hi havien participat diversos soldats dels EUA:

Un centenar de aldeanos del distrito de Panjwai, en el que ocurrieron los hechos, participaron en una rueda de prensa en la que aseguraron que la matanza fue perpetrada por varios militares y no por uno, como afirman Estados Unidos y la misión de la OTAN.

Titular: Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una “venganza”

La resposta del gabinet de comunicació de la Casa Blanca va ser immediata i contundent: el secretari de Defensa del govern dels Estats Units, Leon Panetta, assegurava als periodistes que l’acompanyaven en l’avió que el traslladava a Kirguizistan que l’autor -no autors- de l’assassinat dels civils afganesos podria ser fins i tot condemnat a mort. Mentrestant, el president Obama es mostrava igual de contundent a l’hora de garantir que en la investigació del cas s’arribaria fins a les darreres conseqüències:

El presidente ha destacado que el Pentágono “no escatimará esfuerzos para llevar a cabo una investigación completa” sobre el suceso y ha insistido en que los hechos serán examinados “hasta el final”.

Titular declaracions de Panetta:
El autor de la matanza en Afganistán podría enfrentarse a pena de muerte

Titular declaracions d’Obama:
EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias”

I per reforçar, u, que, efectivament, s’estava duent a terme la pertinent investigació, i dos, que era indubtable la participació d’un solitari soldat de l’exèrcit nordamericà, el dia 16 arribava aquella comunicació que hem esmentat a l’inici del post efectuada per un alt funcionari del Govern -anònima, recordem-ho- i en la que afirmava el fatal còctel explosiu d'”estrès, alcohol i problemes domèstics” que havia afectat al sergent, aleshores encara no identificat.

Titular: El alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

El contraatac informatiu afganès es produïa aproximadament dotze hores després. El president Hamid Karzai denunciava que les autoritats dels Estats Units no estaven col·laborant amb la delegació que el parlament d’Afganistan havia enviat a Kandahar, de la investigació de la qual es desprenia que la matança no l’hauria pogut cometre un únic home:

Los notables de la región “no creen posible que una persona pudiera hacer esto sola”, indicó el presidente. Uno de los familiares denuncia que encontró fallecidos en cuatro habitaciones de su hogar, todos los cuales fueron puestos en una habitación y posteriormente incinerados. “Y eso no lo puede hacer un solo hombre”, aseguró

Titular: Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

La resposta final de l’aparell comunicatiu de la Casa Blanca és a bastament coneguda: la filtració definitiva de la imatge i la identitat de l'”únic autor de la matança” -tornem a recordar, filtració anònima-, acompanyat del seguit de detalls, declaracions, fotos i vídeos sobre la seva vida personal i militar que hem esmentat a l’inici i que, evidentment, ajuden a reforçar en la ment de l’audiència la versió del solitari i trastocat assassí de civils afganesos.

Titular: Identificado el soldado estadounidense acusado de asesinar a 16 afganos

Cal esmentar que, des d’aleshores, no em consta que hagi transcendit cap altra informació referent al cas, ni d’un costat ni de l’altre, tot i que l’agència de notícies afganesa Pajhwok assegurava aquest dilluns que, segons l’equip investigador ordenat pel parlament afganès, dues de les dones assassinades haurien estat prèviament violades per soldats nordamericans*:

Soldats dels Estats Units van violar dues dones abans d’assassinar-les en el districte de Panjwai al sud de la província de Kandahar fa una setmana, segons va revelar diumenge un qualificat equip d’investigació afganès

(*) la notícia ha estat posteriorment desmentida per notables de la zona a la mateixa agència

Quan una font informativa és dogma de fe

Tornem a Joaquim Maria Puyal.

En la xerrada sobre interpretació crítica dels mitjans de comunicació, el popular periodista de Catalunya Ràdio aportava un exemple de mala praxi periodística i, com a conseqüència, de desinformació de la ciutadania. Es tractava del titular d’ABC que acompanyava el vídeo de la notícia de la mort a mans d’un Mosso d’Esquadra d’un veí d’Olot que pressumptament amenaçava un nano amb un ganivet:

Un mosso mata a un hombre en defensa propia

Deia Puyal que en aquest titular no s’estaven descrivint simplement uns fets objectius sinó que s’inseria un apunt purament interpretatiu que tan sols correspondria aportar a l’autoritat judicial després de la pertinent investigació, apunt que, per acabar-ho d’adobar, sorgia del comunicat emès per una de les parts implicades en l’incident, en aquest cas, els Mossos d’Esquadra.

Un altre exemple del mateix cas, el trobaríem en el titular de la notícia que ens va oferir Canal 9 del País Valencià, “Els mossos, obligats a disparar un home que amenaçava un xiquet a Olot” on, a banda d’introduir-nos un element del tot interpretatiu (“obligats a disparar”), obviava esmentar el que constituïa l’únic fet indiscutible de la notícia: la mort del veí com a conseqüència del tret del policia.

A partir de l’exemple proposat aquell dia per Joaquim M. Puyal podrem treure les nostres pròpies conclusions de la lectura dels titulars sobre la matança de civils afganesos que us he anat exposant.

Si ens hi fixem atentament, veurem que en tots els titulars que provenen de comunicacions -oficials o anònimes- de l’exèrcit o del Govern dels Estats Units no s’utilitza l’estil indirecte típicament característic del llenguatge periodístic. No se’ns diu que:

El secretario de defensa afirma que el autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
El presidente Obama afirma que EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias”
Un alto funcionario del Gobierno de EEUU asegura que el alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

Sinó que se’ns assevera que:

El autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
EEUU investigará la matanza de Afganistan (…)
El alcohol y el estrés están detrás de la matanza (…)

En els comunicats que ens arriben de l’Afganistan -no ho oblidem, el país d’on són originàries les víctimes de la matança- es recorda sense cap mena de problema, en canvi, aquest pilar fonamental de la narració periodística. Seguint la lògica utilitzada en els comunicats nordamericans, se’ns podria haver dit:

La matanza de civiles afganos fue una venganza
Falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

Encertadament, però, se’ns comunica:

Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una venganza
Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

I no només això. En totes i cadascuna de les notícies que beuen de fonts nordamericanes el titular reflecteix rigorosament el que constitueix el rovell de l’ou de la informació, cosa també prescrita en els estàndards de la correcta narració periodística. D’aquesta manera, tot el que la Casa Blanca necessita que quedi meridianament clar en l’opinió pública queda imprès en l’element més cridaner de la notícia, és a dir, en el titular:

1.- Que només existeix un únic autor de la matança:

Detenido el soldado responsable de la matanza de 17 civiles afganos
El Pentágono no identificará al autor de la matanza de 16 civiles en Afganistán
El autor de la matanza en Afganistán podría enfrentarse a pena de muerte
Identificado el soldado estadounidense acusado de asesinar a 16 afganos

2.- Que existeixen unes causes emocionals i físiques que van provocar l’esclat assassí i que no admeten discussió:

El alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

3.- Que el fet de retornar el pressumpte autor als Estats Units enlloc de deixar-lo en mans de les autoritats judicials afganeses no significa que no es pensi actuar amb severitat:

El autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias“

Per contraposició, els punts clau dels comunicats del bàndol afganès no queden reflectits en el titular (tornem de sobte a la mala praxi) sinó que es dilueixen en el text. Recordem que per als afganesos el que constituïa el punt clau de la investigació -i el que segons ells provaria que la matança no seria obra d’un eixelebrat sinó un acte planificat i deliberat- era la implicació de diversos soldats estadounidencs.

1.- Quan en el segon paràgraf del text d’aquesta notícia -repeteixo, el segon- s’aporta el nucli veritable de la informació:

Un centenar de aldeanos del distrito de Panjwai, en el que ocurrieron los hechos, participaron en una rueda de prensa en la que aseguraron que la matanza fue perpetrada por varios militares y no por uno, como afirman Estados Unidos y la misión de la OTAN

El titular triat és:

Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una venganza

2.- I quan el realment noticiable de les paraules del president Hamid Karzai era el que es feia constar en el darrer paràgraf -darrer, sí- d’aquesta notícia:

Los notables de la región “no creen posible que una persona pudiera hacer esto sola”, indicó el presidente. Uno de los familiares denuncia que encontró fallecidos en cuatro habitaciones de su hogar, todos los cuales fueron puestos en una habitación y posteriormente incinerados. “Y eso no lo puede hacer un solo hombre”, aseguró

S’opta per un titular més genèric i menys potent:

Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

…i per un subtítol que ens avança l’existència de testimonis que contradiuen la versió oficial, però sense explicar-nos en quins punts concrets -i decisius- es fonamenta aquesta contradicció:

El presidente afgano asegura que tiene informes de testigos que son “completamente diferentes” a la versión oficial

Ho hem dit anteriorment, aquí -com tantes altres vegades en afers internacionals- el que s’engega és una autèntica guerra informativa entre els contendents. I el que han pretès aquests contendents des de bon començament és apoderar-se del control de la informació per tal que l’opinió pública mundial quedés convençuda de la indubtabilitat de les respectives i oposades versions: l’autoria única en un cas, l’autoria múltiple en l’altre.

I per bé que la competició és equilibrada quant a tossuderia i apassionament, no ho és pas quant a les armes utilitzades.

Probablement no se’ns ha amagat res de transcendent en aquest afer espinós: vàries informacions n’han recollit, certament, la versió afganesa. El problema és que, mentre que el contingut crucial de les informacions llençades des de Washington -fins i tot d’aquelles que provenien de fonts anònimes- ha estat esbombat com a veritat indubtable, el contingut de les informacions llençades des de Kabul ha aparegut notablement diluït.

A més, tant la successió temporal com el fons i la forma del contingut de la comunicació nordamericana han tornat a beure de la narració folletinesca o hollywoodiana a què tan avesats estan, és a dir, aquella que incideix en els elements emocionals o sentimentals d’una història per tal de fer-la massivament atractiva. En canvi, la comunicació afganesa ha estat tractada amb els mètodes estàndards -i el to lògicament avorridot- de la clàssica narració periodística…, si exceptuem, és clar, el sobtat oblit d’incloure com a destacats els fets autènticament noticiables.

D’un individu molt concret se’ns ha dit que patia estrès, que potser tenia problemes amb la dona, que potser havia begut alcohol hores abans i que havia presenciat com els talibans li volaven un peu a un company el dia anterior.

D’aquest mateix individu hem sabut que havia estat destinat tres cops a l’Iraq, que en una d’aquelles ocasions havia perdut part d’un peu i que les autoritats militars nordamericanes no havien fet cas de la seva petició de romandre als Estats Units i l’havien tornat a enviar al front, aquest cop a l’Afganistan.

Del mateix individu n’hem vist la seva residència de Kansas i hem escoltat les paraules amables de la jove veïna i d’un veterà del Vietnam que, casualment, duia una caçadora amb un distintiu que l’acredita com a excombatent i que se’ns mostra en un primeríssim primer pla durant dos magnífics segons (veure el TN Migdia del minut 6:12 a 6:14).

De les víctimes, en canvi, poc més que unes quantes imatges no massa explícites i un recordatori escadusser del fet que moltes d’elles eren criatures. Sobre qui eren aquestes víctimes, com vivien, o sobre qui són i què n’expliquen els seus familiars, sobre tot això -mai millor dit- sepulcral silenci.

Afirmava en Puyal el passat dia 14 que “el poder econòmic i el polític són els que condicionen la informació i els periodistes només hi tenen una quota d’intervenció petita”.

No cal afegir-hi res més.

I per acabar, recomano molt especialment un post que el corresponsal d’El País als Estats Units, David Alandete, va publicar en el seu blog el passat 23 de gener. Es titula 24 civiles muertos y un culpable a medias. No parla d’aquest afer a l’Afganistan perquè encara no s’havia produït, però pot aportar informació valuosa de cara a predir el probable final d’un nou cas d’excessos militars que els Estats Units asseguren que investigaran “fins a les darreres conseqüències”:

La matanza de 24 civiles iraquíes en 2005 no es, para el Pentágono, un homicidio. Con esa argucia, los fiscales militares de Estados Unidos permitieron este lunes que el sargento del Marine Corps Frank Wuterich, de 31 años, se declarara culpable por negligencia en el deber por aquellas muertes, sin arriesgarse a una mayor condena que la de tres meses de encarcelamiento, rebaja de la paga y degradación al rango de soldado raso. Acaba así, sin más castigo, uno de los mayores abusos por parte de las tropas norteamericanas sobre la población civil iraquí.

Godó descobreix ara Manos Limpias

S’anomena Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias, estan registrats oficialment com a sindicat i diuen nodrir-se de funcionaris públics i personal laboral de les diferents administracions, tant central, autonòmica com local, així com de treballadors de tot el teixit productiu estatal -ells en diuen nacional- i d’autonòms. El seu objectiu:

(…) la defensa de los legítimos intereses de sus afiliados dentro y fuera del Sector Público (Administración del Estado, Comunidades Autónomas, Corporaciones Locales y los Organimos de ellas dependientes), del Estado de Derecho y de la transparencia y dignidad de los poderes públicos institucionales. Para ello, interpondremos todo tipo de denuncias, ante las corrupciones políticas o económicas que lesionen el interés publico o general.

Si en voleu esbrinar més detalls, de segur que una ràpida ullada al seu dinàmic i modern web us els acabarà de proporcionar.

Com sabem, aquest peculiar sindicat ha adquirit protagonisme mediàtic des de fa força anys per la constant interposició de tota mena de demandes judicials dirigides habitualment contra decisions de les administracions governades bé per partits progressistes bé per per partits nacionalistes bascos i catalans, així com contra tota actitud individual o col·lectiva que al seu parer atempta contra la dignitat de les institucions de l’Estat, perdó, de la nació.

Alguns dels blancs destacats de la fúria del sindicat han estat l’ara ja exjutge Baltasar Garzón, amb diverses querelles, entre les quals la que l’acusa de prevaricació en la investigació dels crims i desapareguts de la dictadura franquista; el magistrat Juan del Olmo, per les investigacions sobre els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid; Juan María Atutxa, per no dissoldre el grup parlamentari Euskal Herritarrok en la seva qualitat de president del Parlament basc; o el rector José Mantero, primer capellà espanyol que va reconèixer oficialment a Espanya la seva homosexualitat.

Han actuat també en el cas Gürtel, contra les seleccions esportives catalanes, la plataforma Nunca Máis, la llei d’educació catalana i, ja més recentment, el moviment 15M o dels ‘indignats‘.

El personatge més públic d’aquest particular sindicat és el seu secretari general, Miguel Bernad. Bernad fou també secretari general del Frente Nacional hereu de Fuerza Nueva, els dos partits fundats pel conegudíssim Blas Piñar. A banda d’això, poc més es coneix d’una organització que es dedica no només a interposar les demandes o querelles que creu necessari sinó a arribar fins a la darrera instància judicial que se li permet (majoritàriament, sense èxit), amb tot el que això suposa de despesa econòmica:

Cada año presenta en los tribunales y la fiscalía una media de cincuenta denuncias por los temas más variopintos (el récord son las 77 en 2006)

Si us hi voleu entretenir una estona o adonar-vos simplement de la magnitud de la seva obra justiciera visiteu l’apartat ‘Denuncias’ del seu web. En algun cas, com en la denúncia presentada el novembre de 2009 contra la Comunidad de Extremadura per uns “talleres de masturbación”, us permetran apuntar un deliciós somriure.

Les fosses, millor tapades

Cert és que en un interval de poques setmanes han coincidit dos casos judicials extremadament mediàtics i en els quals Manos Limpias intervenia en qualitat d’acusació popular: el judici contra Baltasar Garzón per pressumpta prevaricació (càrrec del qual ha estat, finalment, absolt) i el procediment que el jutge Castro està seguint com a peça separada del cas Palma Arena contra Iñaki Urdangarín i, en concret, el llarguíssim interrogatori al qual va ser sotmès el passat cap de setmana el duc de Palma.

Tanmateix, mentre que l’actual imputació d’Urdangarín emana del treball investigador que està seguint des de fa anys la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears en relació a la trama Palma Arena i a la que es va sumar com acusació popular l’organització de Miguel Bernad, el Tribunal Suprem processava Baltasar Garzón per presumpta prevaricació en el cas dels crims del franquisme de manera “insòlita” -com ho qualificava la reportera del Telenotícies Migdia– atesa la no existència d’acusació per part de la fiscalia:

El jutge Garzón ha començat a donar explicacions aquest dimarts al Tribunal Suprem de per què va investigar els crims del franquisme, tot i que l’única acusació que hi ha és la del sindicat d’extrema dreta Manos Limpias. Garzón, per cert, no ha contestat les preguntes d’aquest sindicat perquè considera que no està legitimat. Garzón s’ha defensat equiparant la seva causa a la dels criminals nazis que investiga el jutge Ismael Moreno.

Dit d’altra manera, fent ús de la vàries vegades esmentada acusació popular, una figura de l’ordenament jurídic espanyol gairebé inexistent en d’altres latituds, només una entitat particular, Manos Limpias, estava darrere del procés judicial seguit contra el mediàtic exmagistrat de l’Audiència Nacional. Atesa la circumstància atípica que presentava aquesta causa i donat que, com veiem en el text del Telenotícies, la organització de Bernad és obertament qualificada de “sindicat d’extrema dreta”, era raonable esperar un despertar de la curiositat mediàtica sobre les interioritats d’aquest peculiar sindicat.

Raonable o no, més enllà de destacar el fet poc habitual -però totalment legal en aquests indrets- d’una causa judicial que segueix el seu curs tot i no existir acusació formal de la fiscalia, els principals opinadors dels mitjans no van fer en general, però, massa escarafalls. D’entre les excepcions, destaquem aquest article de Juan Goytisolo a El País, diari que, d’altra banda, ja havia anat seguint amb minuciositat la investigació dels crims del franquisme iniciada per Garzón. Goytisolo no només dirigeix el dard contra els instigadors de la causa sinó sobretot contra aquells que han permès que en continués el seu curs:

Indignación, ante el hecho de que el mayor golpe asestado a la democracia española que a trancas y barrancas se mantiene desde 1978 haya sido obra de una mayoría de jueces del Tribunal Supremo cuya ideología ultraconservadora no difiere gran cosa que de la de los promotores de la jauría desatada en los últimos tres años contra Garzón.

També des de les pàgines d’un altre mitjà interessat en la reparació del dany sofert per les víctimes del franquisme, el recentment desaparegut -en la seva versió impresa- Público, l’escriptor Isaac Rosa li explica a un imaginari astronauta de visita a l’Estat espanyol que:

(…) las víctimas se sientan en el Supremo teniendo a su lado a los abogados de una organización filofranquista que aprovecha cada vez que puede para menear Paracuellos como una forma de minimizar o justificar el sufrimiento de los hijos y nietos de los fusilados por el franquismo.

En fin, esto es España, amigo astronauta, y esta es la forma en que hemos abierto por fin la puerta de la Justicia a las víctimas: por la puerta de atrás, con escarnio, y den gracias si salen como entraron y no acaban también imputadas por Manos Limpias.

Però probablement perquè, com a vedette de la justícia espanyola, el jutge Garzón era apreciat i detestat amb igual contundència per sectors influents de la societat espanyola -i evidentment també en el sí dels diversos grups de comunicació-, un pronunciament contundent i unànime contra les accions empeses per aquest sindicat que diu lluitar per la justícia i contra la corrupció sense seguir cap fília ideològica no era tan fàcilment esperable en aquest cas.

O potser el problema era ben bé un altre. Centrar la crítica enverinada contra Manos Limpias en un tema que, tot i la -diuen- modèlica trancisió espanyola, segueix essent extremadament delicat, podria haver ideologitzat el debat públic en excés i fer aflorar aquelles dues Espanyes que encara bateguen de manera latent a la pell de brau. I, de retruc, fer que mitjans de comunicació de conegut perfil temperat apareguessin a ulls de la ciutadania com sobtadament i excepcional empesos per una rauxa incontrolable.

En unes altres circumstàncies, en canvi, deixar Manos Limpias com un enorme i fètid drap brut pot enfortir precisament aquella imatge de necessària centralitat i recomanable moderació que permet erigir-te com el guia indiscutible d’aquell camí que defuig el radicalisme sigui del color que sigui, d’aquell camí que emplaça la ciutadania a seguir fent passos endavant amb confiança, amb il·lusió i sense insensats qüestionaments. Qüestionaments com ara -què sé jo?- plantejar-se canvis de règim polític.

Què amenaça Manos Limpias?

I és que aquesta ha estat definitivament la setmana en què els mitjans propietat del Grupo Godó han descobert -ho ha semblat, com a mínim- de quin peu calça aquesta peculiaríssima organització sindical anomenada Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias. Mai no es tard, si la dita és bona -diuen-. Doncs això, anem a pams:

Primer va ser el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián, qui el passat diumenge 26 de febrer, va dedicar el seu article d’opinió amb exclusivitat a una organització sindical a qui acusava de tenir les Zarpas sucias i a qui qualificava sense complexos de “secta”. En un primer moment, semblava que el subdirector havia estat sobtadament inoculat amb un virus que sovinteja poc en les altes esferes del rotatiu, el de la nul·la ambigüitat:

(…) Desde el Tribunal Supremo al juzgado de instrucción número 3 de Palma, todos conceden valor acusatorio a una secta cuyo máximo sacerdote es un ultraderechista del antiguo régimen.

Per sort, després del punt i seguit, l’esperit se’ns asserena en adonar-nos que tot es tracta d’un miratge. Fins aleshores, Abián havia parlat dels dos grans casos que han patit l’embat de Manos Limpias, el de Garzón i el d’Urdangarin, així com de la incomprensible permeabilitat del sistema judicial cap a organitzacions d’aquesta mena. Però de cop i volta, alehop!:

Curiosamente, sus persecuciones son aplaudidas por el franquismo irredento, en un caso, y por antimonárquicos independentistas y de cualquier pelaje, en otro

Dit i fet. Missatge del segon capitost del centenari rotatiu barceloní llençat a les feres. Potser a l’inici ens trobàvem discutint l’acció fastigosa d’unes grapes brutes sobre les institucions judicials de l’Estat, però ara ja no hi ha dubte sobre quin és el veritable doble objectiu de l’opinador: primer, confirmar que no existeix cap mena de virus i que seguim trobant-nos en les pàgines de la centralitat que abomina de qualsevol radicalisme i, segon, que posant al mateix sac partidaris de l’antic règim i antimonàrquics independentistes o de qualsevol altra casta, el que el diari vol compartir amb els seus lectors és el neguit per la institució veritablement centrada i garant de la nostra democràcia: la monarquia.

Perquè que les persecucions de Manos Limpias contra les investigacions dels crims del franquisme que va engegar l’exjutge Garzón són motiu de joia per “franquistas irredentos” és una obvietat. El que no es pot afirmar tan rotundament és que “antimonárquicos independentistas y de cualquier pelaje” aplaudeixen les persecucions d’aquesta mena de sindicat en el cas Urdangarin; ¿o és que de cop i volta, el senyor Abián ha oblidat que és -aquí sí- la Fiscalia Anticorrupció de les Illes Balears, és a dir, un òrgan de l’ordenament jurídic del nostre sistema democràtic, la que està exercint la principal acusació tant en aquesta causa com en la resta de peces del Palma Arena i la que, en tot cas, està posant indirectament contra les cordes la institució monàrquica?

Avancem. Seguint una cadència rítmica molt utilitzada en el rotatiu bandera del Grupo Godó, el dia següent va ser el torn d’un altre dels seus estandards de l’opinió, en Francesc-Marc Álvaro. Al seu article Ser o no ser enemigos del 27 de febrer, Álvaro exposa la seriosa amenaça que significa per a una democràcia el fet que tot aquell que pensa diferent pugui ser qualificat d’enemic. Ho exemplifica amb les declaracions del cap de la policia de València sobre les manifestacions que hi van tenir lloc, amb el vet a la presència d’ERC en la Comissió de Secrets Oficials del Congrés de Diputats per ser independentista i, és clar, amb les actuacions judicials d’un:

(…) supuesto sindicato de funcionarios llamado Manos Limpias que, liderado por un ultraderechista, se dedica sin ningún problema a impulsar numerosas acusaciones particulares contra quien sea, desde el político vasco Juan María Atutxa y otros miembros de la mesa del Parlamento de Euskadi hasta el juez Garzón, pasando por Iñaki Urdangarin o el programa infantil Los Lunnis

Sense ser el d’Álvaro, certament, un article com el que hem vist abans del subdirector Abián, no podem deixar de sorprendre’ns per aquesta sobtada descoberta de les maldats manifestes i en alguns casos -com prova la denúncia contra Los Lunnis– ridícules, d’aquest diable força veterà anomenat Manos Limpias. Però per què va esperar tants dies Francesc-Marc Álvaro a advertir-nos de la seva amenaça? Potser, en un acte de responsabilitat, no va voler intervenir en una causa judicial oberta com la de Garzón tot i saber que el procés només seguia endavant gràcies a l’acusació de Manos Limpias. O potser, com dèiem abans, va considerar com tants d’altres que el destí del jutge estrella -i protagonista també d’afers poc galdosos- era al cap i a la fi una víctima acceptable.

Podríem pensar en qualsevol d’aquestes opcions, i fins i tot en alguna altra, si no fos perquè aquesta perfecta cronologia en la difusió de temes d’interès en els mitjans de Godó ens porten a sospitar de l’existència d’altres i molt concrets objectius.

I és que aquell mateix dia, el dilluns 27 de febrer -recordem, després d’un cap de setmana d’intens interrogatori del jutge Castro a Iñaki Urdangarín– el popular periodista Jordi Basté decidia que era el moment adient per treure l’entrellat en el seu ‘davantal’ del dia de Manos Limpias, sindicat ultra. Com he indicat en d’altres ocasions, Basté ja havia dedicat dos dels seus ‘davantals’ a -diguem-ho subtilment- atenuar la creixent malmesa imatge del duc de Palma arrel de les notícies que s’anaven coneixent a partir de la investigació judicial.

El periodista de RAC1 comença destacant l’encert de l’article publicat el dia anterior per l’esmentat Alfredo Abián. I, com en el cas del subdirector de La Vanguardia, sorprèn també en aquest editorial el to i la rotunditat del seu llenguatge:

(…) Aquest ‘pájaru’ [sic], franquista irredent, denuncia a través de la seva secta de borregos personatges o actituds que escanyen la “unidad de la patria”, els nacionalismes perifèrics, l’esquerra, la monarquia, i tot el que de tot plegat es deriva. Tot evidentment és ovacionat per la baba del franquisme i la ultradreta que enyora el 18 de juliol i el 20 de novembre com a festivitats “brazo en alto” (…)

Espanya té un problema quan aquests perills públics, aquests defensors del feixisme, s’obren pas entre la justícia aparentment democràtica i se’ls permet sortir a la foto. Un fàstic!

Seguint la línia engegada el dia anterior, el mateix Basté rebla una mica més el clau en El Món a RAC1 de dimarts 28. A Qui hi ha rere Manos Limpias?, Jordi Gordón, portaveu de la plataforma Solidarios con Garzón afirma que, a banda de la ideologia ultradretana del seu secretari general, és una incògnita saber de veritat qui hi ha rere la organització i sobretot qui la financia. En l’entrevista telefònica, Gordón acaba sentenciant que Manos Limpias és una:

(…) Organización integrista y fundamentalista de extrema derecha. Usan a Urdangarin para parecer independientes y equidistantes. Siempre son postulados contra la izquierda. Disparan con las armas de las acusación particular contra cualquier postulado que no les guste

En la mateixa edició de l’espai de RAC1 intervé en la tertúlia el jutge Santiago Vidal el qual, a banda dels casos Garzón i Urdangarin, és òbviament preguntat per les accions del peculiar sindicat, del qual afirma que:

(…) El dubte és com es finança Manos Limpias. Costa diners seguir les causes. (…) Hi ha molta reticència a lluitar contra Manos Limpias.”

I en el blog del mateix programa, el periodista Tian Riba signa un article d’opinió, ‘The monarchist’, on sosté que el cas Urdangarin ha permès aixecar una mica el vel d’autocensura amb què els mitjans tractaven la Casa Reial i que, per tant, el príncep Felip de Borbó es veurà obligat a guanyar-se la legitimitat tutelant, potser, una reforma institucional en profunditat. Per al periodista, a més:

(…) El rei no té el suport ni de l’extrema dreta, com és evident amb Manos Limpias, ni de l’esquerra republicana, ni del sobiranisme català, ni dels abertzales bascos. I el context en què es jutja Urdangarin és molt important, perquè la crisi econòmica tensa les posicions i, a més, crea ciutadans gelosos amb el que es fa amb els seus diners.

Un article força agosarat, és cert, perquè emplaça la monarquia espanyola a sotmetre’s a canvis en profunditat o, en certa forma, a morir. Un article que mai no hagués vist la llum pública abans que esclatés el sidral de presumpta corrupció del gendre del Rei Joan Carles i que, ara, com a mínim, ens parla obertament del que molt abans ja era vox populi a peu de carrer:

(…) d’amants, d’amistats perilloses i d’un 23-F no tant bucòlic

Cert. Tot cert. Però no deixa de ser un article en què l’atenció i el neguit informatiu es focalitzen sobre les vicissituds de la Casa Reial espanyola. Superem Garzón amb escreix, a Urdangarin el donem potser per derrotat i parlem d’extrems ideològics radicals i irreconciliables però, això sí, coincidents en la seva absoluta aversió per la institució monàrquica.

I ja per últim, acabem aquest recorregut per l’aparent descoberta dels mèdia de Godó de la naturalesa i obra del Colectivo de Funcionarios Públicos Manos Limpias, amb el darrer dels dards llençats des dels més emblemàtics opinadors de la casa. Com en d’altres ocasions, el tret de gràcia, obsequi de Pilar Rahola, i també el dimarts 28 de febrer.

Si ho recordem bé, aquest meravellós viatge per les sorprenents entranyes antifeixistes dels mitjans del Grupo Godó l’havíem inciat en el subdirector de La Vanguardia, Alfredo Abián, el qual centrava el focus del seu article en l’abominable organització sindical i en els òrgans judicials que permetien les seves interposicions davant la Justícia; això sí, al final apuntava, tot i que de manera soterrada, la seva veritable inquietud. I ara l’acabem amb l’article de Pilar Rahola en què, com en el de Tian Riba, se’ns dirigeix l’atenció sense miraments cap al futur de la monarquia espanyola o, millor dit, cap a la suposada República que anhela l’extrema dreta més rància de l’Estat espanyol.

A Manos nada limpias, la veterana i popular articulista de La Vanguardia ens recorda, primer, que sempre ha existit a Espanya una extrema dreta que no ha estat mai monàrquica:

Al fin y al cabo, el falangismo nunca amó a esa institución, y esa derecha, en sus distintos grados de radicalidad, bebe directamente de las fuentes falangistas. ¿Será por eso que ese engendro llamado Manos Limpias pone tanto encono en el tema?

I en segon lloc, però més important, alliçona en certa forma als republicans de bé i de cor -com ella mateixa– a no deixar-nos tentar pels crits antimonàrquics i republicanistes que bramen aquells que no pretenen instaurar la República tal i com nosaltres l’entenem:

Porque es evidente que deseamos un sistema político que no permita los derechos de cuna. Pero también lo es que no queremos a estos impresentables como compañeros de viaje. No lo duden, entre la extrema derecha y un rey, cualquier republicano serio lo tiene claro.

De fet, el subtítol de l’article de Rahola proporciona de per sí tota la informació que necessitem:

Creen [Manos Limpias i l’extrema dreta que representa] que la monarquía no limpió España de izquierdosos, separatistas y otras bestias de mal pelaje

Arribada a destí, doncs. Comprensió absoluta de les causes que han propiciat que els mitjans del Grupo Godó patissin aquesta setmana -precisament aquesta setmana i no abans- un sobtat descobriment de les maldats demoníaques del sindicat Manos Limpias.

No cal dir que ni els mitjans propietat de Godó ni la immensa majoria dels altres grans mèdia no van dir ni han dit ni ‘piu’ de la participació de la malèfica organització Manos Limpias en un altre dels casos judicials recents: en la denúncia interposada davant l’Audiència Nacional contra els ‘indignats’ que el 15 de juny passat van bloquejar el Parlament de Catalunya:

(…) por delitos de sedición, contra las Instituciones y amenazas a los Diputados del Parlamento Catalán.

Com ja assenyalava Media.cat el passat 4 d’octubre, tot i el detallat cobriment de la notícia dels principals mitjans de comunicació:

(…) cap es va preguntar perquè era l’Audiència Nacional espanyola qui instruïa uns fets que no tenen relació ni amb el terrorisme ni el narcotràfic –les dues qüestions per les que, en principi, va ser creat aquest tribunal fora de l’estructura judicial ordinària- i que ja era investigat per la Fiscalia Superior de Catalunya des de feia mesos. La resposta a aquesta pregunta es pot trobar al web del grupuscle ultradretà Manos Limpias, on hi ha penjada una nota de premsa amb l’anunci de l’acceptació a tràmit per part del Jutge Eloy Velasco, de la citada Audiència, d’una querella contra els “responsables del Moviment 15-M”.

Però no insistim més. Bé està el que bé acaba. Aquesta setmana els oïdors de la jove cadena catalana de ràdio privada i els subscriptors del centenari rotatiu -més els seus afortunats lectors dels nombrosos exemplars gratuïts- hauran conegut una miqueta més la tantes vegades esmentada com gens investigada Manos Limpias. I encara més important: hauran sentit referències al passat no tan llunyà del nostre país.

Aquesta setmana, gràcies a la sobtada descoberta de Godó, tots ells hauran sentit a parlar de feixisme, de falangisme, d’ultradreta, d’extrema dreta, de franquisme, en fi, de tota aquesta mena d’explícits substantius i qualificatius sobre els quals ells -i molts mitjans més- van patir una -també sobtada- amnèsia en l’òbit d’aquell irreprotxable demòcrata de nom Manuel Fraga Iribarne.

Com es construeix un casino

A les 8 del matí del 22 de febrer, mentre alguns encara ens trèiem les lleganyes dels ulls, Jordi Basté, en el seu davantal “EuroVegas? M’ho pensaria” asserenava aquells esperits escessivament convulsos pels sis o vuit casinos que, d’entrada, havien de ser el plat fort del macro complex lúdic i d’oci que pretén instal·lar el magnat Sheldon Adelson en territori espanyol:

Fals. Avancem: Sheldon Adelson va parlar ahir de només 2 casinos en tot el complex. Dos. I a més en Sala Martín ahir afegia: “jo no vull aquest complex si es demana poder fumar, perquè això el que faria és que els restaurants de la ciutat de Barcelona o de les rodalies on es faci aquest macro complex la gent aniria en massa a fumar en aquests restaurants i deixaria buits els restaurants de la resta del país; per tant, jo no vull aquestes obres si a més es demanen prevendes fiscals”. Tant el president Mas com el conseller Mas-Colell ho van deixar clar la setmana passada: “es complirà la llei”. I també avanço: res de fumar

Són sens dubte unes paraules tranquil·litzadores per aquella part dels seus aproximadament 400.000 oients que des de l’inici poden haver mostrat reticències, bé de caire ètic, davant la instal·lació a casa nostra d’una multinacional del joc i la perversió, bé de caire legalista, per la possible instauració d’un règim laboral i fiscal que semblaria apropar-nos més a les ciutats sense llei del far west que a les repetidament esmentades ciutats del coneixement.

Objectiu primer de l’editorial d’El Món a RAC1, doncs, assolit. Atenuació de les postures contràries a partir d’arguments esgrimits pels màxims responsables polítics de Catalunya, per la primera -o única- autoritat en ciència econòmica de Catalunya i per un dels dos principals líders d’opinió de les ones catalanes.

Però com diria en Basté, avancem. Vejam què més deia el popular periodista en el seu davantal d’ahir:

Ahir Catalunya, en una reunió llarga, posava el seu granet de sorra -ara, de seguida, us donaré més dades- però, tot i que serà molt complicat i que ara Madrid encara té uns quants metres d’avantage, Catalunya ahir va fer un pas important. És un projecte faraònic, amb una inversió bilionària, amb milers de llocs de treball -ahir Esperanza Aguirre deia que la meitat dels madrilenys deixarien d’estar a l’atur-. Segur que molta gent s’hi posicionarà en contra, i caldrà explicar-ho bé quan toqui i a qui li toqui, però en època de crisi ja hi ha xifra de creació de treball directe, no indirecte, treballs directes: 120.000 llocs de feina és una dada a tenir en compte. És perquè com a mínim els escèptics inicials -aquí un present- ens ho comencem a pensar

En tot canal de comunicació -i la ràdio no n’és una excepció- és important el contingut del missatge. En aquest cas, la simple lectura de la transcripció de la segona part de l’editorial de Jordi Basté és suficient per adonar-nos que la voluntat asserenadora de l’inici ha estat substituïda per una clara determinació persuasora al voltant dels beneficis del complex. Hi ajuda, a més, i no poc, la introducció de la sempre efectiva dialèctica Madrid-Catalunya.

Però per la pròpia naturalesa del mitjà, per l’absència de components visuals i, sobretot, per la ràpida caducitat del missatge emès en la memòria del oient, en ràdio encara és més transcendent la manera com dius el que dius que no pas el que dius en sí mateix. Ràdio és sinònim de ritme no monòton de locució, de silencis expressius, de mots i conceptes accentuats i repetits o, a la inversa, atenuats i difuminats en el discurs. Si escolteu amb atenció el text us n’adonareu que, per a l’emfatització d’aquella part del missatge que ha de romandre sí o sí en el cervell de l’oïdor, el conductor del programa realça els conceptes apropiats per mitjà de:

• l’augment de la intensitat de la veu: “faraònic” (el projecte), “bilionària” (la inversió), “milers” (llocs de treball)
• la repetició (“treball directe“) i la seva confrontació amb el concepte oposat (“no indirecte“)
• la masticació gairebé sil·làbica: “120.000 llocs de feina és una dada a tenir en compte“

I si a la pròpia essència del missatge i a les esmentades tècniques radiofòniques dirigides a potenciar-lo li afegim el clàssic recurs de situar-se (aquell que parla) en el posicionament contrari al sentit previ de les seves paraules, el concepte de per sí destacat adquireix ja una força persuasora colossal:

És perquè com a mínim els escèptics inicials –aquí un present– ens ho comencem a pensar

Aquest és el posicionament de Jordi Basté en El Món a RAC1 del 22 de febrer. Més endavant, en la mateixa edició de l’espai, Basté ens actualitza la situació de les negociacions entre la Generalitat i el magnat nordamericà en aquest sentit:

• comunica que s’han trobat els terrenys ideals per a la instal·lació d’Eurovegas (bàsicament a Viladecans), terrenys que compleixen el requisit de l’empresa inversora de trobar una ubicació allunyada de l’aeroport en no més de 24 minuts
• informa sobre el fet que el propi Barça podria també sortir-ne beneficiat de l’operació perquè podria desempallegar-se de les 40 hectàrees que té inutilitzades a la zona des de l’època de Josep Lluís Núñez
• repeteix les dades d’inversió (entre 15 i 18 bilions -amb ‘b’- de dòlars i 120.000 llocs de treball directe)
• reitera que la Comunitat de Madrid d’una –Basté dixit– “Esperanza Aguirre que va de sobrada” se situa encara per davant de Catalunya
• destaca altra vegada que “només” hi hauria 2 casinos. Ens parla també de diversos resorts, alguns hotels, molts cinemes, alguns teatres, el centre d’operació logística del Cirque du Soleil a Europa i el centre de convencions més gran i amb més capacitat del sud d’Europa. Més amagadet entre tota la pompa inversora, també ens esmenta que hi haurà “alguns” camps de golf, probablement dos de grans

És cert que Basté no silencia alguns dels problemes legals que pot comportar la possible instal·lació d’Eurovegas a Catalunya, concretament, en matèria de salut (Adelson vol que s’hi permeti fumar), de menors (Adelson vol que la canalla pugui passejar pel recinte però sense entrar als casinos) i mediambientals (els terrenys “ideals” que s’han ofert a Adelson formen part de la zona d’influència del Parc Agrari del Delta del Llobregat).

Altre cop, però, reapareix a escena l’art de la difuminació d’allò sobre el que no cal distreure’s en excés. Amb la prèvia inclusió d’un -sempre efectiu captador d’atenció- “per cert”, Basté ens parla sobtadament de dates de decisió de la ubicació per part del magnat (abans de l’estiu), de treball immediat, i d’inici de l’operativitat del complex (any 2015). Dit d’altra manera, que el projecte, amb o sense reticències, va fent camí.

També és cert que el popular presentador no defuig el debat de fons entre partidaris i opositors al complex. Dues opinions contraposades sobre els beneficis de la instal·lació d’Eurovegas a Catalunya ens dibuixen la dimensió de la qüestió, arguments que Basté recull i sintetitza tot defensant la conveniència del debat social:

Es un tema molt recurrent aquest, i de gran debat, i està molt bé que hi hagi debats, clarament. Un debat on es mesclen molts conceptes, és a dir, el model de país, un, evidentment; un altre, la crisi i les possibles solucions laborals que pot tenir un macroprojecte com aquest; el tema de les excepcions siguin fiscals siguin laborals; i evidentment, també, el tema mediambiental perquè hi ha una part d’aquesta zona que seria clarament de conflicte amb l’ecologisme

Llàstima, però, que aquest necessari debat de fons sigui immediatament bandejat per la mateixa veu que l’acaba de promoure. I és que, després de la llarga presentació del macro projecte, de l’anàlisi de la problemàtica que suscita i de l’aparent crida a debatre’n la qüestió, El Món a RAC1 decideix que la perdiu ja ha estat convenientment marejada i que només hi ha temps per anar de cara a barraca. La prova?: la pregunta sobre la qual el programa pretén finalment encetar una profunda controvèrsia en els seus milers d’oients:

L’Eurovegas: a Catalunya o a Madrid?

Això és així i punt

És de sobres conegut que els mitjans de comunicació de masses estableixen quin ha de ser el nostre menú de conversa o de discussió. Ells són els qui marquen els temes d’actualitat sobre els quals giraran gran part de les tertúlies improvisades en l’aturada laboral a l’hora d’esmorzar o durant el sopar familiar. Altrament dit, com que tot allò que no configura l’agenda informativa de la gran majoria de mitjans no existeix, simplement no formarà part de cap debat social.

Sense deixar d’atribuir a aquest fet la importància que es mereix, el tractament a El Món a RAC1 sobre Eurovegas del qual us he parlat és un bon exemple d’un altre dels trets característics dels mèdia massius. Els mitjans corporatius determinen sobre què hem de parlar els ciutadans, sí, però encara més important, vehiculen la manera com hem de pensar sobre el que parlem.

Com hem comentat tantes vegades, el manejament -diguem-ne- poc honest de l’actualitat informativa no es caracteritza en les dites societats occidentals democràtiques per aquell tractament groller i directament fals que distingeix els règims dictatorials. En el nostre món hem de parlar de subtil, de fina, de gairebé imperceptible manipulació.

Per aquest motiu -i ho podem veure molt clarament en l’exemple d’avui- és sempre necessari que, en aparença, no se’ns hagi alliçonat. El missatge no pot desprendre un evident tuf d’adoctrinament. El missatge massiu ha de semblar recollir tots els fils que deriven de la informació, ha de semblar que ens proporciona tots i cadascun dels angles necessaris per construir el nostre lliure posicionament, ha d’aconseguir que l’audiència percebem de manera inconscient que la pluralitat ha estat radiografiada, que no se’ns ha amagat res, en definitiva, que hem estat tractats com a adults.

En el tractament d’algunes informacions molt específiques, com en el cas que ens ocupa, de manera més o menys grollera ha d’acabar aplicant-se la màxima d'”això és així i punt”. Eurovegas estava destinat des de l’inici a formar part d’aquest menú mediàtic sobre el qual calia no només parlar-ne sinó sobretot parlar-ne amb esperit positiu.

Hi ha hagut i segueixen havent-hi, sens dubte, articles d’opinió i posicionaments editorials contraris a l’establiment d’un macro complex com aquest. El diari Ara, per exemple, parlava en la seva edició d’ahir d’Eurovegas, un model equivocat. El passat 31 de gener, l’historiador Andreu Mayayo escribia en el seu blog de Público Las Vegas a Catalunya: proposta indecent i carregava contra el projecte d’aquesta manera:

En aquesta olimpíada de ludòpates, ja no cal disfressar els negocis amb l’esport, la pau o la fraternitat universal, a Las Vegas els diners s’injecten directament a les venes i sovint hom queda penjat (endeutat) per a tota la vida.

O també al diari Ara en la seva edició d’ahir, 23 de febrer, l’escriptor Sebastià Alzamora destacava a Congratulations, Mr. Adelson la manera com es vendrà a la ciutadania catalana una proposta d’evident caire lúdic i que a Madrid s’esbombaria:

Sin complejos , com diuen per allà. En canvi, si pel que sigui s’acaba construint a Catalunya, es tractarà d’un pulquèrrim negoci de “places hoteleres de qualitat” que encaixaran d’allò més bé amb el nostre immaculat model turístic

Però ni el diari ‘progre’ Público ni el jove -i encara no prou massiu- diari Ara marquen tendència a casa nostra en aquests moments. El color que domina el panorama polític a nivell estatal és rotundament blau, de la mateixa manera que de blavós podem titllar el que predomina en les nostrades institucions. Per tant, aquesta subtil instrucció de la ciutadania cal cercar-la en els mèdia més propers a la línia ideològica o als interessos econòmics i estratègics que regnen en l’actualitat.

D’una banda, tenim la maquinària sòlida i la constància inesgotable dels mitjans propietat del Grupo Godó, bàsicament de La Vanguardia i de RAC1. De l’altra, els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que, com he apuntat en posts anteriors, han patit en els darrers mesos una clara derivada cap a un tractament informatiu “responsable”, és a dir, simpàtic a ulls de les actuals autoritats.

A banda de l’exemple ja introduït d’El Món a RAC1 cal fer notar que el principal mitjà radiofònic privat de Catalunya ha anat fent un seguiment força minuciós de les evolucions del projecte Eurovegas a Catalunya. De fet, el passat 31 de gener, aprofitant que el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, acudia als estudis de la cadena per donar detalls de l’afer d’Spanair, Jordi Basté li preguntava al final de l’entrevista per l’interès que tenia la Generalitat en el projecte proposat pel magnat nordamericà:

Li diré que nosaltres no tenim cap interès específic en el projecte. El que sí que tenim és l’interès d’estudiar una proposta que es posa damunt la taula que sabem que existeix i que ajudaria a crear molta ocupació. I això és el que estem estudiant. Res més, eh? Però a partir d’aquí no hi ha cap altra concreció, ni per part nostra, per descomptat, ni per part de qui hauria de fer la inversió

* veure actualització post

Pel que fa al diari bandera del mateix grup de comunicació, l’interès per Eurovegas ha estat màxim des de bon començament. Ho proven les -a dia d’avui- 77 entrades que es comptabilitzen en la seva edició digital, així com el fet que quan d’altres mitjans encara parlaven escadusserament del projecte, La Vanguardia ja hi destinava redactors concrets a fer-ne el pertinent seguiment.

A partir dels següents titulars de l’esmentat diari podem fer-nos una mica la idea de la importància cabdal de la “gota malaia” en la informació massiva, és a dir, del continuu, del constant bombardeig en la difusió d’aquelles informacions que han d’acabar figurant sigui com sigui en el menú del debat social a què fèiem referència a l’inici. Tot comença amb unes primeres peces que beuen -lògic, d’altra banda- d’agència, però això sí, envernissades amb uns impactants titulars que ajudaran a fer bullir l’olla:

Catalunya también quiere ‘su’ Las Vegas (25 de gener, Europa Press)

Catalunya recalca su interés en el proyecto EuroVegas y pide no caricaturizar el asunto (31 de gener, Europa Press)

La Generalitat busca terrenos de 200 hectáreas para construir un Las Vegas (31 de gener, ACN)

El Gobierno quiere el macrocomplejo de ocio pero respectando la legalidad (31 de gener, EFE)

Tot seguit, s’introdueix un treball més especialitzat de la redacció del mitjà, amb nous i interessants complements, amb els quals s’incideix d’una manera més enèrgica en l’objecte de la informació. El primer enllaç que veureu és un article d’opinió que signa Ramon Suñé, un dels redactors que participen en l’elaboració de la tercera peça que us exposo:

¿Qué son 200 hectáreas? (11 de febrer, Opinió de Ramon Suñé)

El proyecto de Eurovegas reabre el debate sobre la creación de un puerto franco (16 de febrer, Jaume V. Aroca)

Mas-Colell vincula la ubicación de la base europea del Cirque du Soleil a la del proyecto EuroVegas (16 de febrer, Ramon Suñé / Justo Barranco)

El Govern y el magnate Sheldon Adelson se reúnen para hablar del EuroVegas (21 de febrer, Redacció)

El Govern ofrece unos terrenos en Viladecans para instalar el Eurovegas (22 de febrer, Jaume V. Aroca)

Los terrenos que ayer visitó Adelson están casi íntegramente en Viladecans y alcanzan el mar, justo entre el aeropuerto y el mar (22 de febrer, Jaume V. Aroca)

Aguirre confía en atraer Eurovegas a Madrid (22 de febrer, Luis Izquierdo)

I finalment, arriba la bateria imprescindible dels més potents i mediàtics articulistes, això sí, sempre amb la presència d’alguna veu díscola, indispensable per a una eficient pàtina de pluralitat. Fixeu-vos bé en els quatre articles d’opinió. En el primer, Las Vegas del Llobregat, publicat ahir 23 de febrer, la veu díscola és la de Susana Cuadrado, la qual aborda de manera seriosa una de les qüestions centrals en tot aquest assumpte, el model econòmic de país que volem a Catalunya. Hi veureu exposició de pros i contres i, és veritat, un cert escepticisme en l’acceptació d’aquest projecte:

Sería lamentable comprobar que si se acepta Eurovegas es por falta de alternativas o de objetivos económicos ambiciosos, productivos y perdurables.

Per contrast, comprovem l’evident to d’alliçonament que desprenia un altre article publicat en la mateixa jornada. El debate sobre Eurovegas el signa el director del diari centenari, José Antich:

Desconozco, como casi todos, qué acabará haciendo Sheldon Adelson con su dinero y su inversión de 15.000 millones de euros, pero si es cierto –como señalaron ayer miembros del Gobierno catalán– que la partida está abierta y no hay una decisión definitiva entre Catalunya y Madrid, juguémosla sin complejos, dispuestos a ganar, y exijamos al Gobierno español unas normas legislativas comunes para que no se acabe convirtiendo en una subasta sobre quién se salta más leyes. Y dejemos de lado el modelo de país, que no depende del señor Adelson.

I per finalitzar, atenció als dos articles d’avui, on ja sense cap mirament, es desautoritza qualsevol debat de fons al voltant de la instal·lació d’una mena de Las Vegas a Catalunya. Francesc-Marc Álvaro parla directament de trastorns mentals dels catalans a Delirio catalán, ya tocaba:

Los catalanes somos especialistas en abrir debates dispersos que tienden al delirio y que acaban por convertirnos en una sociedad incapaz de hablar sin perder los papeles. El proyecto de Eurovegas provoca una discusión pública digna de ser atendida por los psiquiatras.

I per part de la mediàtica Pilar Rahola, a Eurovegas y la longaniza qualifica els catalans de “sobrats” per negar el debat sobre la qüestió i titlla les opinions contràries (senyal que hi ha debat?) de “bajanades”:

Tenemos 700.000 parados, una ingente recesión y unas expectativas complicadas, y ya estamos echando a patadas a uno que plantea la inversión del siglo. ¿No deberíamos estudiarlo seriamente antes de decir algunas tonterías? Deberíamos, pero este país es así de estupendo, cuanta más hambre tiene, más ata los perros con longanizas.

Grupo Godó a banda, també des de la tele pública el debat sobre la instal·lació d’Eurovegas a Catalunya ha estat abordat des d’una òptica eminentment positiva. En teniu un gran exemple, en la classe d’economia que el nostrat gurú en la matèria, Xavier Sala Martín, va impartir el passat 16 de febrer en el programa Divendres d’en Xavi Coral o bé en l’espectacular “publireportatge” de gairebé 7 minuts de durada (minut 5:04 al 11:57) que també TV3 va dedicar al projecte en el Telenotícies Migdia del passat 22 de febrer.

La primera pedra

No sabem finalment què passarà amb Eurovegas. No sabem quina serà la decisió de Sheldon Adelson. El que sí que sabem és que, des de l’inici, els mitjans propers a la línia político-estratègica de l’actual govern de la Generalitat han apostat fort per no deixar passar -i que sobretot no ho fem l’audiència- aquest tren carregat de milions i d’immillorables expectatives laborals i vitals que encarna Mr. Adelson, de qui Antoni Bassas ens explicava en el TN que és un:

(…) jueu que ha donat molts milions a la defensa i promoció de l’estat d’Israel. Ara, a més a més, ha adquirit notorietat perquè està essent gran finançador de la campanya republicana, sobretot del candidat Newt Gingrich. Diu que financia un conservador perquè està -cito textualment- “espantat” per la política socialista que diu que practica el president Obama

De res serveixen advertències poc sospitoses de provenir -com diria Francesc-Marc Álvaro– de deliris que han de ser tractats pels psiquiatres, com les que ahir mateix llençava el webpolicial a la llum pública:

Les estadístiques policials de la capital del Joc i l’oci a Las Vegas mostren l’altra cara d’una de les ciutat més conegudes dels Estats Units, i ara model per la possible Eurovegas a instal·lar en alguna zona de l’Estat Espanyol. Les dades policials mostren una tendència de creixement exponencial dels delictes contra les persones i contra les propietats, així com les circumstàncies idònies per cometre delictes de coll blanc i blanqueig de capitals.

De poc serveixen les paraules de l’alcalde d’El Prat, Lluís Tejedor, a qui, tot i ser d’ICV, difícilment se’l podria acusar d’arrauxat o de “sobrat” –Rahola dixit-, i que en aquest àudio publicat en el web de l’Ajuntament afirmava amb contundència que:

Nosaltres no hi juguem. La nostra ciutat està compromesa amb valors i tenim un model i el nou model ni la crisi ens ha d’enlluernar ni baixarem la guàrdia. Per tant, això no ho permetríem mai

I d’encara menys les declaracions d’un -il·luminat?- Roberto Saviano, autor de l’impactant ‘Gomorra’ i perseguit per la Camorra napolitana i a qui, molt probablement, se li hauria de concedir un cert crèdit quan ens adverteix en aquest twitt llençat ahir:

@robertosaviano Si aprueban el Eurovegas (Las Vegas de la UE), Cataluña se convertiría oficialmente en el centro de reciclaje mafioso de Occidente

Vet aquí, doncs, com es posen els primers fonaments d’un casino. No són pas de ciment ni formigó. Però en són tant o més sòlids i, sobretot, tremendament necessaris.

——————————————————————————

(*) Actualització del post: m’he vist obligat a suprimir un fragment del text original on afirmava que des d’El Món a Rac1 s’havien vestit millor les declaracions que el conseller Recoder havia pronunciat en el programa del 31 de gener sobre Eurovegas amb les paraules que us exposo a continuació, pararules que he comprovat amb posterioritat que sí van sortir de la boca del conseller. Prego, doncs que disculpeu l’errada greu:

“No tenim cap interès específic. És una proposta que ajudaria a crear ocupació. Apostem per una economia industrial que es doni suport al talent. Aquest país té un notable PIB pel sector serveis, i el turisme. Estem en l’obligació d’estudiar-ho. Això no vol dir que el Govern canviï la seva aposta pel coneixement en la indústria tradicional.”