Passem-hi de puntetes i ràpid

Explicava en el post anterior que el ritme frenètic que imposa l’actualitat informativa ens priva d’aturar-nos en aspectes que, per la seva transcendència, mereixerien un anàlisi més reposat. Enmig d’un estat de coses que més aviat exigiria una pausada reflexió individual i col·lectiva sobre com hi hem arribat i una curosa planificació del futur full de ruta, l’implacable bombardeig de dades i d’actes consumats ho fa del tot impossible.

Una peça periodística del passat dilluns exemplifica a la perfecció aquest permanent estat d’injusta caducitat informativa a la que estem sovint sotmesos gairebé sense adonar-nos-en. Es tracta de l’anàlisi que Media.cat va dur a terme sobre quina havia estat la cobertura de les eleccions gregues en els rotatius dels Països Catalans.

Segons aquest observatori dels mitjans de comunicació, tres van ser les trampes comeses pels diaris analitzats. D’una banda, el fet que de manera majoritària el mandat informatiu fos significativament substituït per missatges voluntàriament interpretatius -qualificant l’escenari post-electoral grec com a clarament negatiu-; de l’altra, la sobredimensió informativa de l’auge del partit neonazi tenint en compte que, malgrat tot, ha estat només la sisena força del país; i per últim el majoritari silenci sobre la primera aplicació de la disposició de la recent llei electoral per la qual s’atorga 50 escons extra a la primera força electoral del país:

(…) i que es va implementar, precisament, per garantir la majoria parlamentària de les forces que defensen la política de retallades, objectiu que ni tan sols amb aquests canvi de les regles de joc s’ha aconseguit, ja que aquests partits a penes han aconseguit un terç dels sufragis.

Aturem-nos un instant en aquest punt.

Segons preveu la llei grega, dels 300 escons del parlament a repartir, 50 -una sisena part- es reserven per a la llista més votada, sumant-los als escons que per aritmètica electoral li correspondrien. Així s’entén, com veiem en aquest infogràfic del The Guardian, que el partit Nova Democràcia hagi obtingut 56 escons més que la segona força, Syriza, tot i separar-los poc més d’un 2% de sufragis.

És cert que l’anterior llei electoral del país hel·lènic ja preveia aquest premi a la força més votada, tot i que aleshores no n’eren 50 sinó 40 el nombre d’escons gratuïts que aquesta aconseguia. L’augment d’escons extra per al partit vencedor de la contesa electoral és, com apuntava encertadament Media.cat, una prova de la voluntat de minimitzar els efectes de la previsible fragmentació de l’escenari polític grec i d’evitar, sobretot, la ingovernabilitat d’un país que, sí o sí, ha de seguir aplicant les receptes de la Dra. Merkel.

Tot i amb això, com ja hem pogut comprovar, la unió dels dos partits tradicionalment potents del país i que havia de garantir la represa de les polítiques d’austeritat marcades per Brussel·les, no ha aconseguit ser majoritària en el parlament grec.

La contesa electoral grega coincidia amb la segona volta de les presidencials franceses. Grècia no és França, ho sabem del cert. A banda de mancar-li el pes polític i econòmic dels nostres veïns en el sí de la Unió Europea és, a més, des de la nostra perspectiva, una realitat més llunyana geogràficament parlant. El tractament mediàtic notablement més exhaustiu dels nostres mitjans de comunicació en el cas dels comicis francesos seria, doncs, del tot comprensible.

L’actual Grècia, però, presenta molts punts de contacte amb la realitat de l’Estat espanyol. Tanmateix, com vam poder comprovar en un post publicat a mitjans de febrer, Whitney Houston com a símtpoma, el tractament de la crítica situació grega tendeix a ser no només escadussera sinó, sobretot, volgudament llunyana i superficial.

Censures

Les anomenades democràcies occidentals, que ara per ara són percebudes com el model de societat més lliure que podem trobar al planeta, comparteixen amb sistemes de govern amb menor sobirania popular o directament totalitaris la mateixa imperiosa necessitat de controlar el fluxe, el tempo i el contingut de la informació. Si no tenim ben present aquest punt abans de prémer el disparador de la càmera, la imatge resultant en sortirà inevitablement desenfocada.

Tots sabem què significa el mot censura. Els ciutadans de la pell de brau ens hi hauríem de sentir especialment propers, tenint en compte que la seva era una pràctica habitual i indispensable per al sosteniment d’un règim dictatorial no precisament remot i del qual encara perduren gestos i organismes amb destacable bona salut.

Per als ciutadans de les esmentades democràcies occidentals, que ens sentim -i ho som- lliures per pensar i per expressar-nos, la censura informativa mereix la màxima reprovació. La reprovem amb la mateixa contundència amb què condemnem els tirans que esclavitzen els seus súbdits o els líders espirituals que coarten els drets de les dones.

Més enllà dels records que alguns encara tenen de l’època franquista, de la tasca de popularitzar el coneixement sobre la censura se n’encarreguen en essència els mitjans de comunicació massius. En la gran majoria dels casos, els exemples d’aquesta deplorable pràctica aplicada sobre la tasca periodística ens arriben de països declaradament dictatorials o amb formes de democràcia que, per dir-ho suaument, o bé no fan tot l’esforç que seria desitjable en la garantia de les llibertats individuals i col·lectives o bé estan corrompudes per sistemes d’organització paral·lels.

Com a ciutadans del món lliure que som, percebem la censura com a simple i llunyana temàtica informativa. Sense adonar-nos-en, però, i per comparació, aquesta percepció ens proporciona de retruc un immillorable reforç del nostre sentiment de llibertat.

Sense anar més lluny, els mitjans de comunicació d’aquest país -i de tot el món occidental- es feien ressò fa un parell de dies de l’expulsió per part de la Xina d’una periodista de la cadena Al Jazzera després que aquesta hagués emès un documental sobre els camps de reeducació xinesos. Recomano una ullada atenta al tractament que TV3 va dedicar-li a aquesta notícia en el Telenotícies Migdia del 8 de maig (minut 26:25 al 28:01). Gairebé un minut quaranta segons d’informació elaborada des de la corresponsalia a Pequin (aquesta no ha patit l’embat de la tisora) i que era presentada pel conductor de l’espai amb unes paraules que, com veurem, eren molt més interpretatives que informatives:

La Xina no vol testimonis incòmodes que donin veu als moviments dissidents. Pequin no renovarà el visat de la corresponsal de la cadena de televisió Al Jazzera en anglès, que haurà de tancar la seva delegació en aquesta llengua. És una manera diplomàtica, podríem dir, d’expulsar una periodista d’un país on la llibertat de premsa està sempre sota sospita

En la mateixa jornada, el portal Periodismo Humano ens relatava una forma encara més abjecta de censura, l’assassinat de quatre professionals de la informació durant la darrera setmana a l’estat mexicà de Veracruz víctimes d’unes lluites del narcotràfic que, tal i com explica en el seu blog la ja excorresponsal de TV3 a l’Amèrica Llatina, Isabel Galí, comporten a més d’altres enormes penoses conseqüències:

El pitjor d’aquesta guerra és la por que genera en els professionals: l’autocensura es converteix inevitablement en un mètode de supervivència i la llibertat d’expressió en queda greument mermada

Precisament fa tan sols sis dies de la celebració del Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. Aprofitant-ne l’avinentesa, Amnistia Internacional va fer públic un comunicat titulat Represión en la era digital amb què radiografiava els punts del globus amb més impediments -violència, en molts casos- per a l’exercici de la tasca periodística. Qualificant Àfrica com un dels continents més perillosos per a la professió, AI apuntava també els noms de Pakistan i la Xina, destacava els efectes devastadors que causa el narcotràfic mexicà, i a Europa, els evidents dèficits de la llibertat de premsa a Rússia i a vàries de les repúbliques de l’antiga URSS.

La censura informativa, la més descarada -i en alguns casos, la més vil- se situa, com veiem, ben lluny de les nostres fronteres. En una llista farcida de palpables crims contra la llibertat de premsa, les conductes que podrien atemptar-hi d’una manera més light -les desenvolupades en societats obertament democràtiques com la nostra- no hi tenen, lògicament, cabuda.

Dit d’altra manera, si veiem que en àrees molt concretes del globus conflueixen la manca de llibertat de premsa amb reconeguts dèficits en lliure expressió i manifestació, en lliure concurrència a unes eleccions o directament amb clars signes d’atemptats contra la humanitat, acceptem de manera implícita que tenim la sort de créixer en el millor dels móns possibles.

Vist així, la sentència no admet discussió possible.

Recalcar o passar de puntetes

Tornem, però, a l’exemple de inici. Érem a Grècia. I parlàvem d’una llei electoral que ja preveia en eleccions anteriors aquest augment significatiu i automàtic de la representació parlamentària de la força més votada pel simple fet de ser la força més votada. El que en anteriors comicis aquest bonus track es quantificava en 40 escons, s’augmentava fins a la cinquantena per als del passat diumenge.

Diu la teoria periodística que la funció bàsica del professional de la informació és aportar tots els elements indispensables d’una notícia per tal que el ciutadà pugui crear-se la seva pròpia, fonamentada i lliure opinió del que li han explicat. És obvi que aquesta màxima s’incompleix -i de la manera més barroera- en les plataformes comunicatives de qualsevol règim totalitari, on el missatge oficial arriba immaculat a l’opinió pública a través d’uns mitjans que exerceixen de mers transmissors.

En entorns amb esperit indiscutiblement democràtic com el nostre, en canvi, és de suposar que els mitjans de comunicació compleixen al peu de la lletra aquest essencial precepte de la tasca periodística. I cal suposar-ho, per una elemental qüestió de lògica. Si en un estat democràtic els mitjans de comunicació social no exerceixen amb pulcritud el seu mandat facilitador dels elements de judici indispensables per a la lliure configuració d’una opinió pública raonada, ras i curt, potser aquell estat no en deu ser tant de democràtic.

En una entrevista de l’agost passat, la fins fa quatre dies directora de TV3, Mònica Terribas, abordava aquest essencial punt de la deontologia professional periodística:

(…) la nostra funció és donar claus perquè la gent opini, no donar-los fetes les opinions

¿Tenim, però, els ciutadans totes les claus que ens permeten configurar aquell parer individual i sòlid, indispensable, per exemple, per escollir els nostres representants polítics, vigilar la seva acció en la vida pública, i demanar-los si cal l’assumpció de responsabilitats?

El mateix cap de setmana de febrer en què Whitney Houston traspassava a Los Angeles, el parlament grec votava unes noves mesures d’austeritat després de dos dies consecutius de vaga general i de greus disturbis al carrer. Com ja vaig apuntar en el post a què m’he referit anteriorment, el focus informatiu va situar-se aleshores prou lluny com perquè els ciutadans del nostre país no en sortíssim esquitxats.

Vam comprovar l’absència d’enviats especials per part de la televisió pública catalana; vam comprovar com gairebé no es va esmentar la dissidència contra les retallades d’un 15% dels diputats de la cambra grega; i vam comprovar com, lluny d’aportar-nos les claus per a la generació raonada d’opinió –Terribas dixit-, en la redacció de la informació hi trobàvem en essència dirigisme ideològic.

Recordem aquell redactat. En ell se’ns deixava clar que, u, la sobirania grega no es trobava en perill (mesures pactades amb -no dictades per– Brussel·les); dos, que les mesures eren clarament positives (permeten sortir de la fallida); tres, que el caos era la única alternativa a les retallades.

El Parlament de Grècia vota aquesta pròxima mitjanit les retallades socials pactades amb Brussel·les que han de permetre que el país surti de la virtual fallida. En una locució televisada, el primer ministre Lukas Papademos va presentar l’actual situació com l’alternativa entre el sacrifici o el caos.

Deia Media.cat en el seu anàlisi que en les reaccions mediàtiques que es van produir a casa nostra a partir dels resultats de les eleccions gregues del passat diumenge van predominar titulars clarament interpretatius i qualificatius del panorama polític resultant. Titulars que parlaven d’ingovernabilitat, d’incertesa, d’embolic, quan la primera reacció de qualsevol mitjà de comunicació d’un estat nítidament democràtic com el nostre hauria d’haver estat fer veure a la seva lliure ciutadania quin era el principal significat del vot del poble grec.

I aquest significat era clar, claríssim, per a qualsevol analista mínimament rigorós: els grecs havien castigat amb duresa no només els dos partits que els havia dut a la terrible situació actual sinó sobretot als dos partits que pretenien seguir apostant per la continuació d’unes mesures ofegadores que no es decidien a Atenes sinó a Brussel·les.

Que el panorama polític extremadament fragmentat n’impossibilitava una ràpida i estable governabilitat era evident i ho estem comprovant aquesta setmana amb la incapacitat -de moment de les dues primeres forces- de crear govern. Però insistim, el primer anàlisi polític de tot mitjà de comunicació lliure no ha de ser afirmar que Grècia és ingovernable sinó que, en tot cas, el poble grec ha decidit ara mateix optar per una Grècia ingovernable, és a dir, per una Grècia que precisament s’aturi a reflexionar, a debatre sobre el seu -no oblidem la importància del posessiu ‘seu’- futur.

Parlant de possessius, a tall d’exemple, fem una ullada tan sols als titulars del TN Migdia del dia després dels comicis (minut 00:34 al 00:51). Fixem-nos en la primera frase i en qui semblaria ser el subjecte de les eleccions gregues, -repeteixo, gregues- i qui aparenta haver exercit el diumenge el dret sobirà del poble d’un estat democràtic d’elegir aquells que han decidir el seu futur:

Alemanya també avisa a Grècia que cal continuar amb les reformes. Però a Grècia les eleccions han deixat tocadíssims els dos grans partits que han negociat amb Brussel·les i s’han quedat sense la majoria per governar. Les formacions alternatives creixen en força en un parlament molt dividit i on els neonazis tindran 21 diputats

I quant al creixement de les formacions alternatives, cap esment a Syriza, la sorprenent segona força, tot i que s’il·lustra amb unes imatges del rostre feliç del seu candidat durant 5 segons, i sí, en canvi, sobre l’entrada dels neonazis en el parlament grec. Dels nazis, això sí, veiem durant 11 segons (més del doble del temps dedicat a Syriza) el recorregut desafiant del seu líder i de les seves amenaçadores paraules:

“Illegal immigration out of my country, out of my home!”

En síntesí, doncs, què queda en la ment de qualsevol consumidor d’informació? Primer, que Grècia no podrà, ara per ara, ser governada. Segon, que de moment no podran ser aplicades mesures d’aquelles que es negocien amb Brussel·les (recordem?, del tipus de les que fa tres mesos ja van assegurar que permetrien Grècia sortir de la fallida). Tercer, que el nazisme, el veritable flagell de la democràcia, ha irromput ja amb totes les de la llei en el parlament d’un país de la Unió Europea. Resumint-ho en una paraula: caos.

En certa manera, l’actitud informativa dels mitjans del nostre país davant de les transcendentals eleccions gregues ha estat ben similar a la que van mostrar en la transcendental votació del parlament grec de fa tres mesos després de diversos dies de no menys transcendental conflicte al carrer. Si aleshores van passar-nos pràcticament desaparcebudes les vagues generals massives o el trencament de la disciplina de partit de gairebé 50 diputats, ara el que ha quedat soterrat és el missatge contundent que el poble grec -torno a recordar, l’única veu sobirana en unes eleccions democràtiques al seu país- ha volgut llençar a l’opinió pública no només de Grècia, sinó de tota la Unió Europea.

Però perquè el públic d’aquí i d’allà pugui crear-se una opinió amb total coneixement de causa és primordial que els mitjans de comunicació aportin les claus, totes les claus, necessàries. I com dèiem, el poble grec n’ha llençat una de ben clara: cal aturar les màquines, cal reflexionar i debatre, i sobretot cal no donar per bo ni per inevitable el destí que uns estrangers (no precisament aquells a qui el líder neonazi feia referència) han marcat per al seu país.

Aquest és, al cap i a la fi, el principal deure de servei públic, de servei a la ciutadania, de servei als interessos del conjunt de la societat que té contret tot mitjà de comunicació social que desenvolupa la seva tasca en un estat nítidament democràtic.

A casa nostra, fa tres mesos hauríem d’haver estat informats com calia sobre la realitat grega. Ni ho vam ser aleshores ni ho estem essent en aquests instants.

Dèiem a l’inici que, d’acord, Grècia no és França, que no té el seu pes i que no ens és tan propera geogràficament ni, com a mínim en l’actualitat, culturalment. I diu un dels principis bàsics del periodisme que tota notícia serà més destacable quan més propera sigui a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. Recalco: propera a la realitat de la ciutadania a qui es dirigeix la informació. En això, a dia d’avui, Grècia guanya França per golejada.

I és que incidir en els perquès del vot de càstig dels grecs podria haver significat proporcionar de manera irresponsable un material delicat per a una ciutadania -la de l’Estat espanyol- que, més enllà de la qüestió geogràfica, manté indubtables punts de contacte amb l’actual realitat del poble hel·lènic. O recalcar que el sistema electoral grec preveu una veritable anomalia a Europa -regalar 50 escons a la força més votada- podria fer-nos rumiar en excés sobre si, per bé que legal, la mesura no resulta, en termes d’ètica democràtica, molt més que discutible.

Censures, deia en un dels titolets d’aquest post. Parlava de censures i no de censura. I ho deia en plural perquè la censura, en singular, ja la coneix tothom. A la censura, en singular, li atribuïm unes cares molt concretes, la situem en uns indrets molt definits del nostre planeta; a la censura en singular la imaginem vestida amb estrafolàries indumentàries militars o amb túniques i grans barbes de perilloses sectes religioses.

Però n’hi ha més de censures. I no les tenim tan identificades. Perquè no són tan evidents ni tan matusseres. Són subtils, quasi imperceptibles, pràcticament vaporoses. I les tenim aquí, i les tenim ara, en plena era del suposadament il·limitat accés a tota font d’informació. Les tenim aquí, i les tenim ara, especialment ara, just en l’instant en què més s’evidencia la fragilitat dels aparentment robustos i eficients sistemes democràtics, just en el moment en què més trontolla aquest suposat model de societat lliure.

Censura, tot i que difícilment palpable, és la difusió del missatge que, sota aparença informativa, amaga pura propaganda: aquell que és generat per una font implicada en la informació i que posteriorment és directament calcat, així com aquell que es deriva de rodes de premsa on el protagonista no admet l’interrogatori -per tant, el control- periodístic.

Censura és el silenci d’allò que seguint criteris estrictament periodístics hauria de ser difós. I quan el silenci no és possible d’altres censures n’agafen el relleu: l’atenuació o l’exageració, la difuminació o la reiteració, l’embarbussament o l’aclariment.

Atenuar, difuminar o embolicar són sinònims de passar de puntetes. Exagerar, reiterar o aclarir són sinònims de recalcar.

A partir del coneixement d’aquestes accions, l’exemple de Grècia convidaria a estudiar quines formes de subtils censures s’estan produint en uns mitjans de comunicació percebuts encara -tot i que menys- com a fiables i en el sí d’unes societats democràtiques que, per bé que imperfectes, serien també percebudes com l’indiscutible millor model possible.

D’aquest imprescindible anàlisi en resultaria una opinió pública fonamentada i, ara sí, veritablement lliure.

No signem les informacions

Des de fa ja molt anys, els oients i teleespectadors de les principals cadenes de ràdio i televisió públiques del nostre país estem habituats a la queixa que fa efectiu el col·lectiu professional periodístic contra uns blocs d’informació electoral que els obliga a seguir l’ordre i el minutatge que estableix la Junta Electoral. Mentre que en el cas dels mitjans de RTVE la queixa es limita a un advertiment previ a l’inici del bloc de la postura contrària dels professionals de la informació, en els cas dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, s’avisa també l’opinió pública que, com a mesura de protesta, la tasca informativa electoral serà realitzada sense la signatura de cap dels professionals que intervenen en la seva elaboració.

Però fem d’inici una ullada al que diu la Llei Electoral espanyola, a través de la Llei Orgànica 5/1985, reformada el 28 de gener d’enguany:

La secció sisena del capítol VI sobre procediment electoral estipula quin ha de ser l’ús dels mitjans de comunicació durant la campanya electoral. En l’article 66, sobre la garantia de pluralisme polític i social, el primer punt aborda la qüestió dels mitjans públics:

El respeto al pluralismo político y social, así como a la igualdad, proporcionalidad y la neutralidad informativa en la programación de los medios de comunicación de titularidad pública en período electoral, serán garantizados por la organización de dichos medios y su control previstos en las Leyes. Las decisiones de los órganos de administración de los referidos medios en el indicado periodo electoral son recurribles ante la Junta Electoral competente de conformidad con lo previsto en el artículo anterior y según el procedimiento que la Junta Electoral Central disponga.

Fixem-nos que en el redactat es parla d’un genèric respecte al pluralisme, a la igualtat, la proporcionalitat i la neutralitat informativa i que es deixa en mans de les corporacions públiques la tasca de garantir el compliment d’aquests preceptes. És a dir, que finalment són aquestes corporacions de mitjans audiovisuals a través d’uns Consells de Govern regits per professionals de la informació proposats per les diverses formacions polítiques de les cambres parlamentàries les que interpreten el redactat de la Llei Electoral i concreten i fixen les normes que els seus mitjans hauran de seguir durant la campanya.

I és clar, com que els mots pluralisme, igualtat i neutralitat són massa abstractes com per ser mesurats i analitzats, el criteri de proporcionalitat esdevé la pedra filosofal de la garantia d’una informació equànime sobre els diversos candidats a unes eleccions que tenen representació parlamentària. En el cas concret de les eleccions municipals, el global català de nombre de regidors de cadascuna de les formacions serà traduït en un ordre concret d’emissió i en minutatge d’informació radiofònica o televisiva seguint estrictes criteris de proporcionalitat: partint de la base que a l’un l’hi toca tants minuts, a l’altre li’n tocarà tants més, etc.

El perquè de la queixa

Com se’ns explicava de manera molt acurada en el Telenotícies Migdia del 13 de maig (minut 35:03), els professionals de la informació consideren que una informació electoral elaborada a partir de l’obligatorietat de seguir un ordre i un minutatge predeterminat, per tant, sense seguir criteris periodístics, vulnera el dret a la informació que tenim tots els ciutadans del país. Els periodistes troben incomprensible l’extinció en període electoral de la confiança en la qualitat i equanimitat de la informació política que elaboren durant la resta de l’any.

La presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals justifica, però, en el mateix document de TV3 que tenen les mans lligades. Enric Marín, president de la CCMA, afirma que les directrius determinades pel Consell de Govern responen al que fixa la Llei Electoral espanyola:

El marc legal és molt tancat, i no hi ha hagut un consens polític transversal que permetés fer una aplicació una mica més flexible del que preveu el marc legal (…) El consell de Govern en aquest cas tenia un marge zero (…) No ha pogut fer altra cosa que aplicar de forma mecànica el que preveu la reforma de la Llei Orgànica de Regulació de les eleccions

En canvi, per a Neus Bonet, vice-degana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, entitat que junt amb el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) lluita des de fa anys per la desaparició d’aquestes mesures imposades, afirma que l’actual marc legal permet més flexibilitat de la que les corporacions de mitjans públics estan aplicant:

La llei el que diu és que hi ha d’haver un equilibri en relació als resultats electorals obtinguts als últims comicis, però en cap cas parla d’una proporcionalitat estricta pura i dura (…) Els periodistes creiem que es guanyen eleccions gestionant bé l’erari públic no manipulant els mitjans de comunicació; un mitjà de comunicació, un bé públic, és un bé de tothom, no un bé governamental estrictament. Llavors, hi ha molt enfrontament i sobretot el que hi ha és molta desconfiança

Segons reflecteix el reportatge emès en el Telenotícies, el Col·legi de Periodistes ha demanat formar part de la comissió encarregada d’elaborar una futura Llei Electoral catalana que hauria de fixar la manera de garantir una informació no partidista en periode electoral sense imposicions de tuteles sobre el treball purament periodístic. Us deixem els enllaços als posicionaments oficials respecte aquesta qüestió del Col·legi de Periodistes de Catalunya i del Consell de l’Audiovisual de Catalunya.

La presumpta neutralitat

Aprofitant que, com hem vist, TV3 va incloure en el seu TN Migdia del passat dia 13 i de manera molt encertada un reportatge explicatiu de l’origen de la protesta del col·lectiu periodístic, he considerat oportú d’analitzar de manera comparada el tractament que es va fer aquell mateix dia de la cobertura dels dos principals partits catalans, el PSC i CiU, tant en el Telenotícies Migdia de TV3 (minut 30:00 fins al 32:45) com en L’Informatiu Migdia de TVE Catalunya (minut 11:24 al 13:46).

La hipòtesi que plantejo és que, atès que tant les corporacions de mitjans públics com els assessors de campanya dels partits polítics fixen l’ull crític en el compliment del criteri de proporcionalitat temporal que llença l’objectiva calculadora, els altres criteris que marca la Llei Electoral espanyola (igualtat i neutralitat) han d’estar per força totalment garantits.

Tractament del matí de campanya del PSC

El matí de 13 de maig, l’alcaldable a Barcelona pel PSC, Jordi Hereu, anava a primera hora als estudis de TV3 per ser entrevistat a ‘Els Matins‘ i després assistia a dos actes més: a l’Escola de Mitjans Audiovisuals i al 3cat24.cat on participava en un xat amb els usuaris connectats.

1.- Com és lògic, TV3 informa sobre els tres actes, mentre que TVE Catalunya se centra exclusivament en l’acte de l’Escola de Mitjans Audiovisuals.

2.- Durant el parlament del candidat del PSC a l’Escola de Mitjans Audiovisuals, mentre que TVE el recull sempre en pla frontal (afavoreix la sensació que Hereu es dirigeix directament a l’espectador), TV3 l’enfoca des d’una posició lleugerament lateral (afavoreix la distància de l’espectador respecte el discurs del candidat).

3.- En els talls de veu en off, Jordi Hereu apareix a TVE sempre en moviment, somrient, i conversant o dirigint-se als periodistes assistents. A TV3, en canvi, per sota de la veu en off predomina un Jordi Hereu molt més apàtic: un alcaldable assegut durant el xat al 3cat24.cat mirant la pantalla d’ordinador, un primeríssim primer pla del seu rostre mentre escolta -suposadament- Josep Cuní; i, per sobre de tot, les dues perles que ens ofereix la cadena pública catalana: presa posterior-lateral i frontal de l’alcalde a la sala de maquillatge i uns ‘eterns’ 8 segons en què contemplem un Jordi Hereu assegut a la cadira de l’entrevistat a ‘Els Matins‘ mentre va arribant el periodista Josep Cuní, a qui acaba saludant sense aixecar-se en cap moment (les imatges a maquillatge i, de manera molt especial, l’Hereu en espera i l’Hereu ‘rebaixat’ davant d’en Cuní afavoreixen de manera clara l’empetitiment de la seva figura).

4.- Els responsables de campanya del PSC volien fer arribar a l’opinió pública aquell dia dues idees bàsiques: primer, que Jordi Hereu es desmarcava totalment de la votació contrària a la petició del fons de competitivitat que van protagonitzar els diputats del PSC el dimarts anterior al Congrés; i segon, que no aniria a la manifestació del dissabte però que tenia clar que optar per Trias a Barcelona és optar per la política de les retallades. ¿Però com s’han plasmat aquestes dues idees als dos mitjans?:

– A TVE, la veu en off afirma que “Jordi Hereu es desmarca del PSC per la votació al Congrés” mentre que per TV3 “l’alcaldable del PSC no amaga el seu malestar pel que va passar dimarts al Congrés”. A TVE en destaquen un Hereu proactiu: “Hereu reivindica que Generalitat i Govern Central han d’arribar a un acord més enllà del que considera tacticismes electorals”, mentre que TV3 posa l’accent en un Hereu contradictori: “dimarts Hereu va assumir públicament la posició dels diputats dels PSC però segons ha transcendit avui, de portes endins va intentar que es desmarquessin del PSOE”.

– De les paraules directes d’Hereu sobre aquest tema, TVE n’extreu un fragment on deixa ben clara la seva posició favorable a rebre el fons de competitivitat:

(…) el que necessitem és que Catalunya obtingui aquest any el que va obtenir els altres anys, perquè ho necessita Catalunya i els meus ciutadans

mentre que TV3 en destaca la part en què el propi Hereu considera l’actitud del PSC com equivocada:

(…) I per tant en aquest sentit, o sigui, voler visualitzar diferències tàctiques en un parlament em sembla un error, també un error per part nostra

– Quant a la qüestió de les retallades, TVE hi dedica dos talls d’off més un tall de veu del propi Hereu, mentre que a TV3 només l’hi dediquen una darrera veu en off que acompanya les imatges d’Hereu xatejant. TVE ens parla de manera directa d’un Hereu responsable: “Precisament, amb l’argument de no voler barrejar electoralisme, ha justificat que demà no anirà a la manifestació contra les retallades”, però també d’un Hereu crític amb l’alcaldable de CiU: “(…) no creu que el candidat de CiU, Xavier Trias, discuteixi amb la Generalitat sobre les retallades”. TV3, en canvi, ens introdueix una frase subordinada que en dilueix la força del missatge i no se’ns diu el perquè de la decisió: “Hereu, que avui també ha participat en un xat al 3cat24.cat, no assistirà demà a la manifestació contra les retallades”. Com ja hem dit, TV3 no ens ofereix cap tall de veu del propi alcaldable en relació a les retallades, tot i que Hereu llença un potent missatge a la ciutadania que, com és lògic, troba el seu canal de difusió en TVE:

El que està a la porta darrere el 22 és una operació de desmuntatge, eh? [pausa emotiva] I nosaltres en això no hi serem.

Tractament del matí de campanya de CiU

El matí de 13 de maig, l’alcaldable a Barcelona per Convergència i Unió, Xavier Trias, feia el seu acte de campanya a les instal·lacions de l’Agència Catalana de Notícies (ACN) mentre que el secretari general de la formació, Josep Antoni Duran i Lleida, acompanyava per Platja d’Aro l’alcaldable a l’Ajuntament del municipi per CiU.

1.- TV3 emet en primer lloc l’acte de campanya del candidat per Barcelona (posa l’accent de la informació sobre CiU en l’aspirant a destronar el feu socialista de la ciutat) mentre que TVE Catalunya  mostra d’inici la passejada de Duran i Lleida pel mercat de Platja d’Aro (deixant en segon terme la lluita pel triomf a la capital catalana).

2.- De manera contrària al tractament de les paraules del candidat socialista, TV3 sí que ens mostra aquí les declaracions de Xavier Trias des d’un pla mig frontal (recordem, que afavoreix l’arribada més directa del missatge a l’opinió pública). TVE també opta per un pla frontal de Trias però emprant un pla més curt, cosa que impedeix de llegir de manera íntegra cap dels logos d’ACN situats rere el candidat (l’Agència Catalana de Notícies és una empresa participada per la Corporació de Mitjans Audiovisuals de Catalunya).

3.- Durant les veus en off, Xavier Trias apareix a TV3 en continuu moviment, amb un aspecte seriós en certs moments, més somrient en d’altres i sempre dialogant. A TVE no difereix massa el seguiment del candidat tot i que potser hi predomina més una imatge menys activa i més contemplativa. Pel que fa a Duran i Lleida, tot i que aparentment tots dos mitjans en segueixen els seus moviments i les seves converses amb clients i comerciants, mentre que a TV3 en cap de les imatges que acompanyen la veu en off abandonen ni un moment la figura de Duran, a TVE va intercalant-se la visió de Duran des d’una òptica un xic més llunyana amb d’altres de l’entorn, com un càmera que el filma, o diversos productes de les parades del mercat.

4.- Pel que fa a les intencions dels responsables de campanya de Convergència i Unió, dos eren els missatges clau que aquell dia havien de fer arribar a l’opinió pública catalana: primer, el compromís del candidat de CiU a Barcelona, Xavier Trias, de crear 10.000 noves places d’escola bressol a la ciutat; i segon, que el secretari general de la formació, Duran i Lleida, es dirigiria als manifestants de l’endemà contra les retallades per tal que apuntessin la seva veu crítica contra els anteriors governants de la Generalitat. Les dues idees han estat abordades de la següent manera:

– La veu en off de TV3 ens relaciona la creació de noves escoles bressol amb el fet de convertir Barcelona en una ciutat model en el camp del coneixement: “Perquè Barcelona sigui un referent en l’àmbit del coneixement cal fer de l’educació un pilar de la política de la ciutat. Xavier Trias vol començar per crear una xarxa d’escoles bressol públiques i privades per garantir l’oferta als 50.000 infants barcelonins que hi tenen dret”. TVE ho redueix més a l’àmbit estrictament educatiu: “Trias diu que l’educació és la columna vertebral de la seva proposta de ciutat i vol acabar amb el fracàs escolar” i prefereix col·locar el principal missatge de campanya d’aquell dia (la xifra exacta de noves escoles bressol) en la darrera veu en off del reportatge i -atenció- sense parlar en cap cas de centres públics: “Trias ha promès 10.000 places d’escoles bressol concertades“.

– Quant al tractament de l’off en les imatges de Duran i Lleida, TV3 introdueix de manera directa una prèvia a les paraules del secretari general: “De la manifestació de demà a Barcelona contra les retallades n’ha parlat des de Platja d’Aro el secretari general de CiU, Josep Antoni Duran i Lleida, que ha enviat un missatge als manifestants” (i tot seguit apareix el tall de veu del cap de CiU). TVE, en canvi, com que no emet el tall de veu del polític demòcrata-cristià amb el missatge que vol dirigir als manifestants anti-retallades, opta per recollir el sentit del missatge en una veu en off on canvia el “Partit Socialista” a què ell fa referència per un menys concret “tripartit”: “Duran ha dit que els manifestants haurien d’acabar a les seus de les formacions polítiques que formaven part del tripartit perquè -ha dit- ells en són els responsables”.

– I en relació als talls de veu dels protagonistes, el tractament dels dos mitjans és força diferent. TV3 emet de manera íntegra i directa els dos missatges clau que els responsables de campanya de Convergència i Unió volen publicitar aquell dia. En primer lloc, la promesa electoral de Trias en el camp de l’educació amb l’afegit (més aviat demagògic) de la comparativa entre el cost de la implementació de les escoles i l’elaboració d’informes:

A part de les escoles bressol que construeixi l’Ajuntament, nosaltres volem concertar 10.000 places, 10.000 places d’escola bressol a preu públic a nivell de la ciutat de BCN. Això ve a tenir un cost aproximat de 15-18 milions d’euros l’any, més o menys el que ens gastem en informes i en coses d’aquestes tan originals

En segon lloc, el missatge llençat per Duran i Lleida sobre la no culpabilitat de la formació en la política de retallades que el Govern català està duent a terme:

A qui caldria que miressin és especialment als que han governat i molt particularment –reitero- al Partit Socialista, que és el reponsable de la situació econòmica de Catalunya, que és qui ens nega els diners a Catalunya i qui és a més qui porta l’atur a l’ADN i, per tant, en tot cas, a qui és responsable del principal problema de la societat

En la selecció dels talls de veu dels dos polítics a TVE, en canvi, s’ometen els dos inputs claus del missatge de CiU. En l’extracte de Xavier Trias no hi figura cap promesa d’acció concreta, sinó una voluntat abstracta per millorar la situació educativa a la ciutat:

Nosaltres tenim un 35% de fracàs escolar i això no es pot tolerar de cap de les maneres. I, per tant, un dels factors bàsics és la lluita precisament contra aquest fracàs escolar. Hem de ser capaços d’esmerçar gran esforç, grans esforços, per lluitar contra aquest fracàs escolar

I en el tall de Duran i Lleida, no hi ha ni rastre del missatge potent que pretenia comunicar als manifestants anti-retallades i sí, en canvi, la seva declaració d’una suposada relació directa entre socialistes i un alt nivell d’atur:

Quan els socialistes governen l’atur s’incrementa, quan nosaltres vàrem deixar la Generalitat ho vàrem deixar amb una taxa d’atur molt baixa en el nostre país, quan els socialistes han governat Catalunya, o han governat Espanya l’atur s’ha incrementat

Vulnerar el dret a la informació

Com veiem, doncs, la imposició d’un ordre d’emissió i l’establiment d’un minutatge proporcional als resultats obtinguts en les darreres municipals no impedeix les dues principals cadenes públiques del nostre país d’elaborar una informació sota criteris estrictament periodístics com es fa la resta de l’any, és a dir, obviant -també en període electoral- els altres dos grans preceptes que marca la Llei Electoral espanyola: els de neutralitat i igualtat.

Així que, des de l’òptica de l’opinió pública, des de la perspectiva del consumidor del missatge polític emès a través dels mitjans de comunicació públics, podrien aflorar vàries preguntes:

– ¿Què s’ha fet malament o què s’ha deixat de fer des dels mitjans de comunicació i des dels propis professionals de la informació quan la queixa contra els blocs electorals imposats s’ha convertit ja en una fatigosa cantarella que ens acompanya en tots els comicis i que deixa al descobert no només la desconfiança del poder polític sinó -que és pitjor- la incapacitat del col·lectiu periodístic per canviar la situació?

– ¿Per què aquesta obsessió de la classe política (i dels seus representants en les corporacions de mitjans públics) per imposar aquests estrictes -en forma- blocs electorals quan, com hem pogut comprovar en l’anterior comparativa, la contundència i efectivitat del missatge polític depèn molt més de la manera com ha estat elaborat que no pas de la seva durada?

– Veient que a la pràctica s’incompleix el precepte de neutralitat, ¿és aquesta imposició del criteri més mesurable de tots els que marca la Llei Electoral una manera de transmetre dues idees que han d’aparèixer a ulls de l’opinió pública com incorruptibles?:

  1. que l’equanimitat en el tractament de la informació en període electoral en els mitjans públics estarà garantida (la cerca de pluralisme i de neutralitat política justificaria la tutela de l’Estat)
  2. que l’oposició dels professionals de la informació als blocs electorals es fonamenta en la seva defensa del dret a la informació de la ciutadania (quedant, de retruc, fora de tota sospita la independència del treball periodístic elaborat la resta de l’any)

Són algunes de les qüestions que podrien emergir en relació als lligams que existeixen -en èpoques electorals i en les que no ho són- entre els poders polítics i els encarregats de fer-nos arribar la seva acció política. Perquè, al cap i a la fi, el dret a la informació de la ciutadania en un estat de dret no només es vulnera quan s’imposen des del poder polític unes pautes informatives formals estrictes durant unes eleccions. La ciutadania veu vulnerat el seu legítim dret a ser informada en el moment en què els professionals de la informació renuncien a exercir la tasca que se’ls ha confiat, en el moment en què el poder polític no troba en el dòcil periodisme els filtres que n’atenuaria el seu discurs.

Quan el periodisme predominant en els grans mitjans és el de la transcripció literal -o quasi- de les notes de premsa dels principals poders polítics, el periodisme de declaracions enfront del d’accions i el periodisme que accepta regularment les aberrants rodes de premsa sense preguntes, el que rebem en format informatiu no és més que un fons més propi de la seva cosina-germana en comunicació: la publicitat.