La patata calenta de Rajoy

Mai una victòria tan abassegadora com la del Partit Popular el 20N haurà estat celebrada amb tanta moderació. Més enllà de l’onejar furiós de les banderes blaves i rojigualdas i els crits d’uns quants hooligans davant de Génova, el to del futur president del Govern espanyol ha estat anormalment contingut.

Cert és que el moment i l’estat del país no permeten gaires mostres d’eufòria. Els principals indicadors de la salut de l’economia domèstica -l’atur, al capdavant- dibuixen un averany més aviat galdós i l’actual estat de total estancament va més de la mà amb la desesperança i la contenció que amb la confiança i l’emprenedoria. Les primeres paraules de Mariano Rajoy en són ben exemplificadores:

Estamos ante una hora decisiva de España, ante uno de esos cruces de caminos que van a determinar el futuro de nuestro gran país, no ya en los próximos años sino en las próximas décadas

També els mitjans d’abast estatal -fins i tot els més propers al partit vencedor- advoquen més per la crida a una acció de govern immediata i responsable i no per aquella tradicional sagnant mofa del vençut tan i tan ibèrica. El País, per exemple, editorialitza avui la seva edició amb un El futuro de España no admite demoras, mentre que el director d’El Mundo, Fernando Baeta, titula el seu article amb un rotund ¡Gobierno, ya!.

Les crides unànimes cap a una acció de govern contundent i urgent no és res nou. Aquest país n’ha patit d’altres de cojuntures econòmiques desastroses que exigien mesures governamentals dràstiques i immediates. Però que tot un aclaparadorament legitimat Rajoy engegui el seu primer discurs com a futur president deixant pal·lès que Espanya es troba en la seva hora decisiva, no ve provocat pels quasi 5 milions d’aturats dels quals quasi la meitat són de llarga durada, ni pels nombrosos petits i mitjans negocis que fan figa, ni pels centenars de milers de ciutadans que han hipotecat no només la seva vida sinó també la de la seva descendència.

La moderació i el posat seriós de Mariano Rajoy ahir a la nit són especialment producte d’una inapel·lable presa de consciència sobre l’extrema fragilitat del teòric poder sobirà de l’Estat espanyol. Enrere queden les fanfarronades de José María Aznar postulant-se com a lluminós embaixador d’un país que semblava trucar a les portes del G8 i el sincer però infructuós intent de José Luís Rodríguez Zapatero d’abanderar una nova època basada en l’aliança de les civilitzacions.

El futur president Rajoy sap que l’electorat espanyol (per activa, el que ha votat, i per omissió, el que no ho ha fet) ha dipositat en ell de manera incontestable la responsabilitat d’exercir el mandat popular en els propers quatre anys. Alhora, però, Rajoy és ben conscient que el seu abrumador triomf en la festa de la democràcia val, ara més que mai, exactament menys que mai.

Fins ara es considerava acceptable la -de facto- nul·la sobirania d’aquells estats que sabíem llunyans i paupèrrims, els governs titelles dels quals eren nomenats o deposats més o menys obertament per les interessades potències exteriors. Fins i tot, des de la mateixa errònia expressió del sentiment de superioritat, podria ser vist com a comprensible la recent aniquilació de la sobirania popular grega per part d’una Unió Europea collada per uns espectrals mercats.

Però el futur president de l’Estat espanyol ha comprovat en plena campanya electoral el que cotitza hores d’ara la legítima representativitat del mandat popular. Com bé analitzava Ernest Folch a Cop d’estat tècnicament perfecte, la dimissió de Berlusconi i el nomenament del nou -i no escollit- govern italià dels anomenats tecnòcrates mostra de la manera més punyent i trista l’absoluta degradació de la professió política i, alhora, els límits que també subjecten les teòricament lliures i sobiranes democràcies occidentals.

A Sílvio Berlusconi no l’havien fet fora ni les corrupteles ni les aventures sexuals ni els seus tics eminentment dictatorials. A il cavaliere l’han deposat unes institucions ignotes, amorfes, que no tenen pàtria ni passen comptes a ningú, i que no li han deixat ni la possibilitat d’acomiadar-se amb el glamour que el invencible il cavaliere segur creia que mereixia.

Rajoy sap que seu en un tron de potes corcades i sobre un llefiscós fangar.

Més patates calentes, però menys urgents

L’extrema debilitat, ja no de l’economia sinó de la democràcia espanyola, es manifesta de manera tan evident que fins i tot minimitza una altra realitat descoratjadora que també hauria de ser atesa per el conjunt de forces polítiques de l’estat i particularment pel qui ha sortit vencedor de la contesa: l’increment de la desafecció ciutadana vers la buidor i insubstancialitat del discurs polític. Com podem comprovar en l’anàlisi del diari Ara, el conjunt de vots que han anat a parar a Escons en Blanc, Partit Pirata i Partit Anticapitalista, representatius de la crisi de l’actual sistema polític espanyol, sumen gairebé 150.000 vots arreu de l’Estat i:

Si un partit hipotètic sumés aquest percentatge amb l’1,85% dels vots en blanc, hi hauria un 2,45% del total dels vots que defensarien aquesta opció de desencantament polític. És a dir, que seria la sisena força política de l’Estat espanyol per davant de ‘partits reals’ com Amaiur, PNB o ERC.

He parlat moltes vegades en aquest blog de les causes de la desafecció política de la ciutadania. I he repetit constantment que aquella “profunda reflexió” que els partits polítics diuen que han de fer (i no fan mai) quan analitzen les que ells anomenen “preocupants dades d’abstenció”, s’ha de fer extensible al col·lectiu professional de la informació. És el meu convenciment -també de molts altres- que cal un canvi radical en les rutines explicatives del quefer diari dels nostres representants en les institucions democràtiques.

I aquest canvi radical ha de consistir en la tossuda cerca de la substància de la gestió política, i no pas de la simple taquigrafia de la vacuïtat dels seus discursos i declaracions. I els mitjans de comunicació, més enllà de les seves simpaties ideològiques o interessos d’empresa, han d’adonar-se que també ells tenen per davant un repte enormement apassionant i, tot i que arriscat, més beneficiós del que a priori els podria semblar: aconseguir el respecte i la fidelitat d’una audiència per mitjà d’una tasca periodística basada en l’ús constant de la barrina, per fer forat en la superficial correcció política i poder exposar-ne les misèries.

Ras i curt, posar traves a l’habitual, rutinària i buida manifestació massiva dels dictats dels gabinets de comunicació no només dels partits, institucions i d’altres agents polítics, sinó també i sobretot, de les grans corporacions empresarials i financeres, que són les que al cap i a la fi ens han conduït a la catastròfica cojuntura actual i les que no pensen dedicar-se a desangoixar l’ofegada ciutadania fins que no vegin brillar unes xifres immaculades en els seus comptes.

L’humil enquesta engegada en el post anterior pretenia precisament fer un sondeig de la utilitat real de la informació de la campanya electoral llençada en els mitjans de comunicació. Amb tota la fiabilitat que li podem atorgar a una enquesta no científica i molt menys participada del que seria desitjable, les dades mostren de manera provisional que més d’un 40% no ha seguit la campanya amb atenció a través dels mitjans de comunicació, i que del 60% que sí ho ha fet, a quasi tres quartes parts no li ha aportat res de nou, un quart ha trobat alguna novetat però no li ha fet canviar la seva actitud electoral, i ningú no ha afirmat que la informació electoral li ha fet variar el seu comportament el 20 de novembre.

Repeteixo, sense donar-li més importància de la que té, l’enquesta dibuixaria el que sembla que és un sentir força general tant en la ciutadania catalana com en la de la resta de l’Estat: que, en campanya electoral, però també en èpoques sense comicis, el tedi i l’excessiva repetició i previsibilitat de la informació política entren per una orella i surten per l’altra.

De la resta de patates que cremen n’hi ha una que sens dubte fa butllofes a les mans, no només del PP sinó també del PSOE: la potent irrupció d’Amaiur al Congrés de Diputats. I és que, per molt que intentis ignorar-la i minimitzar-la, la perstinaç realitat sempre acaba per exhibir-se, sovint -probablement com ara- amb més potència de la que tindria en condicions normals.

I la darrera patata calenta és la nostrada, la cèlebre i pesada patata catalana, que jo -perdoneu-me- qualifico de simple patatona. Que sí, que la nostra és una trumfa que conserva una certa escalfor, que no només no s’extingeix sinó que sembla n’augmenta poc a poc les seves dimensions, però que, francament, és ja a bastament coneguda a la resta de l’Estat per la seva innocuïtat i les seves gairebé gens amenaçadores propietats. Al cap i a la fi, és la nostra una patata calentona que té el segell de la tradicional Denominació d’Origen on es desenvolupa el molt honorable joc de la puta i la ramoneta, aquell joc que ens ha fet tan diferents com inevitablement dependents.

Però Mariano Rajoy no pot cruspir-se de moment ni el tubercle de la desafecció ni l’abertzale ni, per suposat, el del “temible” pacte fiscal. Des d’avui mateix, té cita ineludible amb la més calenta de les patates, Angela Merkel, hores d’ara la cara més visible dels indescernibles, intocables i inabastables mercats, aquells que, decidint el grau de fiabilitat del deute dels estats sobirans sota uns criteris només per ells coneguts, fan desfilar amb profunda marcialitat l’exèrcit d’analfabets més poderós que ha habitat mai la faç de la Terra.

DesGreciats

Gran part dels habitants d’aquest ancià continent seguim sense entendre res. Prou feina tenim en la lluita diària d’ajustar-nos a les nostres malmeses economies domèstiques com per haver de dedicar esforços suplementaris a la comprensió -fins i tot decodificació- de l’allau de missatges que ens alerten del paorós estat de les arques de la Unió.

En un món que prima com mai el coneixement específic d’una matèria molt per sobre del saber multidisciplinar, l’analfabetisme en ciència econòmica és compartit per la immensa majoria dels ciutadans europeus. És patrimoni tant dels pròpiament illetrats com dels que ostenten màsters en mil i una especialitzacions. En temes econòmics, l’espècie humana som molt majoritàriament uns perfectes analfabets.

De fet, el nostre analfabetisme abasta moltes altres matèries, si no totes. Tanmateix, això no ha estat mai impediment perquè en el nostre breu trànsit per un món inequívocament social cedim als experts corresponents i amb tota naturalitat decisions que ens afecten de manera molt directa. Així, permetem que d’altres perfectes analfabets ens obrin el cos, ens representin davant un tribunal, ens eduquin els nostres fills o manipulin els nostres diners. Som partíceps d’un pacte, un pacte implícit de mutua confiança en l’excel·lència especialitzada de cada professional, sense importar-nos el seu grau de general analfabetisme.

És veritat que, com que la nostra petja terrestre té data de caducitat, no és imprescindible que en el nostre recorregut vital lluitem per atènyer aquells coneixements que no posseïm. Els uns -la majoria- no tenen ni l’oportunitat de plantejar-se aquesta opció; en el món dels desheredats la primària supervivència és l’única tria possible. A la resta d’humans, però, se’ns pressuposa la lliure decisió de morir una mica menys babaus.

En el famós mite de la caverna de Plató, uns esclaus immobilitzats en una fosca cova interpretaven com a realitat les ombres d’uns objectes situats a l’exterior que un foc projectava sobre la paret de la caverna. A aquests presoners Plató els conferia el dret de decidir entre seguir vivint en l’engany o deslligar-se i provar d’escapar de la cova i descobrir l’origen veritable de les ombres.

Dos mil cinc-cents anys després, el debat sobre les idees encetat a la Grècia clàssica segueix plenament vigent. Ens diem tothora que mai com ara en la història els éssers humans havíem tingut a l’abast tantes eines per fugir de la foscor de la cova i abraçar el coneixement, que mai com ara havíem gaudit de tanta i tan diversa informació ni de tanta llibertat per accedir a tota mena de pensament i expressió. L’afirmació és indubtable si per éssers humans entenem aquells que tenim la sort de poder triar el nostre grau d’esclavatge. Per als irremeiables desheredats, la fractura digital els està suposant que el seu perpetuu empresonament dins la cova se situi a molta més profunditat.

Però no pensem en aquells que no poden pensar ni donem veu als que no en tenen. Parlem de la resta d’analfabets; parlem dels humans connectats, dels que ens sentim ciutadans del món, ciutadans d’avui, dels que podem conjugar els verbs elegir, escollir, triar, optar, preferir…

I el dissentiment?

L’amenaça -ja extingida- del primer ministre Georgios Papandreu de convocar un referèndum vinculant sobre l’acceptació o no del rescat del país per part de la Unió Europea ha provocat, com hem vist, un veritable daltabaix polític i econòmic. Però també, i molt especialment, un daltabaix en el sí d’uns mitjans de comunicació del teòricament món lliure que han clamat de manera majoritària contra el “majúscul error” de la consulta democràtica i que s’han alineat més o menys obertament amb les dures advertències a Grècia proferides pel duo de titellaires de la Unió MerkelSarkozy.

Hem dit en vàries ocasions que els mitjans de comunicació tradicionals ja no ostenten amb exclusivitat el títol de principal finestra al món de la ciutadania; les xarxes socials n’han trencat l’hegemonia perquè permeten la cerca cap a discursos que s’aparten de la realitat majoritàriament descrita. De totes maneres, els mitjans clàssics segueixen essent sens dubte els que ens aporten el coneixement de l’actualitat més massiu i implacable, i els que més ens fan reaccionar de manera individual i col·lectiva davant dels esdeveniments que se succeeixen.

En tant que generadors d’opinió pública, els mitjans de comunicació de masses tenen, doncs, una responsabilitat social brutal. Per això, l’acció de la seva tasca no pot reduir-se a una simple descripció d’allò que passa sinó a la presentació d’un ventall prou ampli d’angles, parers, i punts de vista diversos a partir dels quals la ciutadania siguem capaços de dissenyar el nostre particular dibuix d’allò que passa. I això és, al cap i a la fi, una manera d’ajudar-nos a abandonar el bast regne de l’analfabetisme.

En l’al·legoria de Plató, aquest particular esbós de la realitat vindria a ser una de les ombres projectades a la paret de la caverna, però amb una significativa diferència: aquestes ombres ja no haurien estat generades per un foc desconegut sinó que serien el resultat del nostre exclusiu treball d’interpretació dels bocins de realitat que ens haurien arribat.

Transportant-ho a les informacions sobre el col·lapse grec, això significaria que els mitjans haurien aportat a la ciutadania tots els elements necessaris per a la construcció de la nostra pròpia i fonamentada visió del que pot significar una eventual sortida de l’euro tant per a l’economia hel·lènica com per a la de la resta dels països de la Unió.

El problema ve quan aquells sobre els quals descansa quasi amb exclusivitat la nostra possibilitat de trencar cadenes i escapar de la cova, renuncien a informar des de diverses perspectives de tot allò que passa i es limiten a la simple transmissió del missatge únic, d’un missatge tan cuinat que fins i tot ens evita l’esforç de discernir entre si l’hem d’entendre de manera positiva o negativa. Aleshores sí, aquestes són ombres ben alienes a la nostra voluntat, fent, per tant, més profunda la nostra fosca reclusió.

En els darrers dies pocs mitjans s’han escapat de qualificar -i fer-nos qualificar- com a dramàtica la possible sortida de l’euro de Grècia, de la mateixa manera que a les albors de l’any 2002 difícilment ens van permetre fugir del venturós futur que ens duria la moneda única. Allò era bo sense pal·liatius com pal·lesament dolent el que passa ara. Els perquès, innecessaris; els dubtes, malintencionats.

Però durant el sinuós recorregut de l’actual recessió els ciutadans europeus n’hem compartit d’altres, de missatges únics que no admeten discussió. En un context amb milions de realitats econòmiques profundament crítiques, amb milions de feixugues lluites individuals i familiars per resistir la crisi, l’extenuat ciutadà europeu ha hagut de suportar una llosa encara més pesada: la de compartir la intranquil·litat dels mercats -si algú sap què són- per les variacions en l’encariment del deute dels estats membre; la de viure amb amb l’ai al cor per la possible fallida de les entitats financeres; i la darrera, la de sentir com a infecció en el seu propi cos el possible contagi del col·lapse grec a la resta d’integrants.

I com tan sovint, eines entenedores que brillen per la seva absència, ínfim contrast de parers d’experts diversos, matís escàs o nul i paleta de grisos inexistent. En resum, un nou gra de sorra mediàtic en la perpetuació del general analfabetisme, en la consolidació del dòcil pensament únic i de l’esclavatge de la ciutadania en la caverna de la fictícia realitat.

Per què serà que ens volen així de submissos, així de rucs, així de desGreciats?