Nosaltres, la veritat

(article publicat originalment a Media.cat)

Ciutadans, ciutadanes!

Sapigueu que, des de fa pocs mesos, viviu sotmesos al règim de la postveritat.

Segurament ja ho haureu notat (i si no, no patiu, que ja us ho fem notar nosaltres): des del 23 de juny d’enguany, data en què la ignorància mudada de sufragi va optar per una il·legítima resposta a una temerària consulta amb pregunta binària a les Illes Britàniques, sou malaurades víctimes de la dictadura de la postveritat.

Però per si aleshores no n’estàveu massa convençuts, segur que la lamentable elecció del nou president dels Estats Units –que no pot ser el nostre president, com us vam mostrar a través de sorolloses manis a la tele i us seguim mostrant en reiterats semàfors vermells a la premsa hegemònica– us ha ajudat a foragitar la darrera ombra de dubte. Definitivament, sí, aquella estranya coïssor que el vostre cos experimenta enguany per primer cop (i si no, no patiu, que ja us la fem experimentar nosaltres) disposa com a representació gràfica d’un concepte enganxós com el de “postveritat” i d’una diàfana definició:

“Circumstàncies en què els fets objectius són menys decisius que les emocions o les opinions personals a l’hora de crear opinió pública”.

L’elecció de “postveritat” com a terme de l’any pel diccionari Oxford de la llengua anglesa i, amb ella, la seva popularitat, ha arribat ben oportunament per revelar-vos de manera clara, desorientats ciutadans, els factors que expliquen que una absoluta impossibilitat a banda i banda de l’Atlàntic hagi estat a la fi, i sorprenentment, possible. I sobretot, per recordar-vos que, de cara a un nou futur diabòlic –poseu-li vosaltres mateixos la fesomia–, el prefix que converteix qualsevol fenomen en impossible no pot desaparèixer en cap dels casos, ni tan sols en el d’un procés d’elecció nítidament democràtic.

Els que hi entenem de tot plegat us fem saber que la postveritat que ha causat els shocks del Brexit i de Trump és un terme que aglutina la mentida i la propaganda, el populisme que cerca atraure les masses desafavorides amb receptes simples, conceptes enganxosos i definicions diàfanes, i unes potents xarxes socials que recullen aquest explosiu còctel i el converteixen en viral.

Que el contingut de la flamant postveritat que us expliquem us resulta estranyament familiar? Per si de cas, fugiu de la temptació de recordar el vostre comportament electoral previ al Brexit, a l’adveniment de Trump (o a la victòria del “no” als acords de pau de Colòmbia). No us tortureu rememorant aquella exemplar actitud basada en el contrast de les diverses línies editorials dels mitjans de masses, en l’examen minuciós de tots els programes dels partits polítics o dels plantejaments plebiscitaris, en el modèlic arraconament de l’emotivitat i dels propis prejudicis, en definitiva, en la incansable i tossuda cerca de la realitat objectiva abans d’emetre el vostre vot.

Infligir-vos una tortura comparativa d’aquest calibre podria dur-vos a dubtar, en primer lloc, sobre l’autenticitat d’un enganxós concepte que, curiosament, no ha aparegut fins aquest fatídic any que ja s’acaba, no pas abans. I, en darrera instància, i això seria més seriós, a dubtar que la democràcia sigui sempre i en qualsevol circumstància, com no ens cansem de dir-vos, un fi en si mateixa.

Ciutadans, ciutadanes!

Podeu ignorar de manera incauta aquesta postveritat amablement amenaçadora i insistir en estressar la democràcia amb més decisions errònies. Però segur que recordeu el que deia Groucho (i si no, no patiu, que ja us ho fem recordar nosaltres):

Aquests són els meus principis; si no li agraden en tinc d’altres.

Que no sigui que a la màniga hi ocultem d’altres formes d’organització social per proposar-vos, encara més restrictives i tutelades que la que porteu gaudint d’un temps ençà, però igual de vàlides i beneficioses –si no més– per als que posseïm –per als que som, de fet– la veritat.

 

Posem que parlem del Born

(article publicat originalment a Media.cat)

Un parell de dècades enrere, en temps analògics, una estudiant universitària va proposar-se com a experiment viure tot un any exercint vaga activa de consum de mitjans de comunicació. La idea, copsar en acabar l’assaig el grau real de desconnexió respecte la matèria informativa i publicitària que havia aconseguit. Diria que la noia vivia en una ciutat del Canadà o dels Estats Units, però no recordo si la seva motivació tenia res a veure amb la carrera que cursava ni com s’ho va fer, a la pràctica, per viure del tot desendollada, especialment davant d’una publicitat exterior tan summament invasora de l’espai públic. Malauradament, en desconec també el desenllaç i les conclusions que en va treure, si és que a la fi en va poder treure cap de valuosa.

El que és evident és que plantejar-se un experiment similar en un hàbitat mínimament social seria un sense sentit en l’actualitat. Si ja devia resultar impossible en un entorn urbà abstraure’s completament de la càrrega informativa, publicitària i de relacions públiques dels missatge massius i unidireccionals de l’època, imaginem-nos ara la voluntariosa vaguista de consum mediàtic envoltada d’individus vint-i-quatre hores activament connectats.

Al cap i a la fi, tots acabem sentint campanes. Tant en temps de preeminència d’aquell missatge massiu vertical sobre audiències passives i també massives, com en l’actual panorama multimèdia, multi-veus i multi-audiències. Amb major o menor distorsió, l’essència d’allò que passa o d’allò que diuen que passa t’acaba arribant d’una manera o altra. És per això que errem absolutament el tret quan, per exemple, mesurem el nivell de censura als estats anomenats democràtics tot comparant-lo amb els dels règims dictatorials, és a dir, seguint el patró binari i simplista: llibertat de premsa = no censura / no llibertat de premsa = censura. Perquè és la major o menor exposició mediàtica de la realitat i la seva anàlisi qualitativa l’únic que pot determinar si el fenomen descrit ho ha estat de manera prou ajustada –ens movem pel tram de la informació– o si en canvi resulta, bé ofegat –caminem aleshores pel tram de la censura– o bé amplificat –ara transitem pel de la propaganda–.

No ho sembla, però això va del Born. Però no va ni de censura ni de propaganda… ni, llastimosament, d’informació. Això va d’una altra cosa. Va del Born com a exemple del que des de fa força temps és, per a mi, una trista deriva en l’esfera del debat públic. Això va de reduccions a l’anècdota i també, sí, d’escaramusses entre compols de divers signe en aquest camp de batalla virtual en què sembla que s’ha de dirimir la cosa aquesta de l’“hegemonia cultural”. Però per sobre de tot, va de desconnexions, de desconnectats, per ser més precisos; de desconnectats estructurals més els que aniria ocasionant, sovint per fatiga, la presumpta deriva a què faig referència.

Intentaré no enfangar-me en els fets per tal de no soterrar els dos interrogants nets i simples que llenço al final del text.

Aquests darrers dies ha pres gran protagonisme mediàtic la controvertida exposició “Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà” oberta a la ciutadania el passat 18 d’octubre al Born Centre Cultural. El motiu principal de la polèmica: la instal·lació a l’exterior de l’antic mercat de l’estàtua decapitada de Franco i la de la Victòria, intenció que ja es va conèixer a principis d’agost quan La Vanguardia la va fer saltar a la llum pública. Per a uns, promotors inclosos, un primer pas i una positiva sacsejada en el necessari camí de la recuperació de la memòria. Per a d’altres, una provocació i una ofensa als qui van lluitar contra el franquisme així com una clara voluntat de desvirtuar una altra memòria, la de la desfeta de 1714. I des del primer dia i fins a la descavalcada i trasllat final de Caudillo i Victòria, capes i capes d’expressiu art efímer ciutadà sobre les escultures de la discòrdia que han conmogut de manera especial la Fundación Francisco Franco.

Com sabem, les tribulacions d’un Generalísimo de bronze i sense cap han rebut especial atenció mediàtica: articles i editorials a la premsa convencional i digital, enquestes, tertúlies i portades dels líders de la comunicació als principals magazines radiofònics i televisius i, sobretot, una encesa dialèctica, per dir-ho de manera immerescudament amable, a twitter, aquesta eina de debat públic, posicionament i “postureig” cada cop més anècdotica –per endogàmica–, paradoxalment elevada de manera creixent a categoria.

En definitiva, unes quantes jornades d’intercanvi d’hòsties quasi unànimement mediàtiques, si parlem sense embuts. Jornades d’ús discrecional del concepte “memòria”, de tant en tant defensat fins i tot amb sòlida argumentació però sempre amb vehemència. Jornades plenes de conceptes i missatges ratificadors, reafirmadors, revalidadors, confirmadors i tots els sinònims que vulguem afegir per descriure la intensa activitat masturbadora de raons i prejudicis de cada claca militant.

Però posem que, efectivament, existeix la següent deriva.

Posem que la fugaç ressuscitació de Francisco Franco al Born és un bona mostra de la mena de debat de què en essència es nodreixen les xarxes socials i, per contagi, els mitjans de comunicació convencionals.

Posem que xarxes i mitjans tendeixen a esdevenir quasi en règim de monopoli l’espai per a la confrontació política diària o, millor dit, per a l’exhibició o teatralització non stop de la confrontació política.

Posem que, com que les grans línies directrius sobre el futur real dels meridionals que s’han traçat una mica més al nord són del tot irrevocables, l’única batalla possible entre ideòlegs es juga en el vaporós terreny de la “supremacia cultural”.

Posem que, passada la primera onada de renovació en el debat públic que les xarxes han possibilitat, ens trobem de nou en una flamant cambra estanca, resultat de la irrupció per substitució i/o superposició d’una nova classe d’influencer, potser més acadèmica però tan corporativista i militant com sempre, si no més.

Posem que, en paral·lel a l’imparable creixement de les desigualtats, el fum que desprenen núvol, estudis i platós s’allunya sense fre de les caques canines de les voreres que trepitgem o esquivem, si tenim sort, dia rere dia.

Posem que el percentatge de desconnectats, bé de manera inconscient, bé de manera activa com l’estudiant universitària de l’experiment, resulta en realitat abassegadorament superior al dels sorollosos –narcisistes?– endollats.

Posem, per acabar, que aquests “posem que” són versemblants. Doncs, ara sí, ara venen –així, sense diacrític– els interrogants. El preocupant, en primer lloc:

Per a qui parlem?

I per cloure, l’inquietant:

Qui ens escolta?

 

Les forces de l’Imperi arrasen

(article publicat originalment a Media.cat)

És comunament acceptat dins la professió que els gabinets de premsa són el costat fosc del periodisme. La comunicació externa i les relacions públiques de molt diverses organitzacions ocupen gran quantitat de periodistes i la seva tasca, folgadament professional en molts casos, resulta vital per a les redaccions dels mitjans de comunicació. Però que gosem imaginar aquesta tasca com el Darth Vader de la professió es deu al fet que el periodisme, com a cercador, recol·lector i revelador de la realitat que ens envolta, és servei públic per antonomàsia, mentre que la informació interessada que cerca repercussió mediàtica és en essència –dit sense ànim pejoratiu– propaganda.

No significa això que aquesta informació interessada no pugui ser d’interès públic, però en la mesura que és una visió parcial –i sovint incompleta– d’una realitat, en si mateixa no té (massa) valor periodístic sense passar pel filtre del contrast i contextualització per part dels professionals dels mitjans de comunicació. Diguem-ho d’una manera potser més amable: a través del bon ús de les tècniques periodístiques i l’encara millor coneixement de les rutines de treball de les redaccions a les quals es dirigeix, el periodista de gabinet de comunicació (sap que) emet i pretén introduir informació absolutament de part.

Si el treball del periodista del mitjà de comunicació en teoria es guia per uns criteris de noticiabilitat dels fets que tendeixen a l’objectivitat –oblidant per un moment, és clar, les línies editorials de l’empresa i la perillosa deriva cap a la informació de trinxera–, al periodista de gabinet de premsa bàsicament el guien les necessitats de la corporació empresarial o institució per a la qual treballa d’incidir en l’opinió pública, de manera favorable als seus interessos, a través dels mitjans informatius. És per això que aquest legítim costat fosqueja.

Però no és pas l’obscuritat del periodisme que s’exerceix en els gabinets de premsa el que és intrínsecament problemàtic ni, de fet, matèria central d’aquest text. Els mitjans de comunicació són reflectors i alhora generadors d’opinió pública i promotors, en conseqüència, de debat i acció política. És per tant del tot lògic que per a empreses, institucions, partits polítics, agents socials…, els mitjans hagin estat sempre el vehicle necessari per influir en la ciutadania, bé a través de la publicitat que els finança (ara, en decadència), bé a través de les gratuïtes relacions públiques que s’oculten en les peces periodístiques, o bé a través d’ambdues simultàniament.

On rau, doncs, el problema? El problema rau en els efectes devastadors de la desproporció quantitativa i qualitativa entre el costat lluminós i el costat fosc del periodisme que actualment estem experimentant. I aquesta desproporció no para d’eixamplar-se. Són faves comptades, al capdavall. D’unes redaccions dels mitjans cada cop més esquifides i d’un nombre de professionals de les relacions públiques cada cop més elevat, què en resulta? Comptem més faves. Si aquesta cosa de nom internet que està assestant el cop de gràcia al moribund periodisme massiu és, alhora, una potent plataforma afegida a les ja existents i una manera definitivament més accessible i menys encotillada de generar continguts i d’incidir en l’opinió pública, què en podem deduir? I la fava més grossa, el favot. Si la major o menor sumptuositat i efectivitat de la plantilla de professionals dedicats a la comunicació externa i les relacions públiques depèn de la capacitat econòmica i d’influència de cada empresa o organització, què en podem concloure?

Responem-ho sense embuts: que les forces de l’Imperi arrasen.

Deia fa ben poc aquí mateix que sóc en ple procés de desconnexió de la informació de més rabiosa actualitat, de manera que darrerament compagino el consum d’un periodisme menys superficial i més reposat amb lectures –massa temps pendents– d’anàlisis i propostes diverses sobre el futur dels mitjans de comunicació o, millor dit, del periodisme i del finançament que l’ha de fer possible…, possible de debò. Tot això, és clar, amb un ull posat, relaxat però constant, en l’evolució d’aquests petits mitjans de nova fornada –cooperatius, o d’esperit cooperatiu– en què els periodistes duen les regnes de l’empresa i on el subscriptor, que hi juga també un paper actiu, esdevé el principal motor de la seva subsistència. I quan dic un ull posat en l’evolució d’aquests mitjans –forçosament petits i, sovint, especialitzats– no em refereixo només a la seva sostenibilitat econòmica, sinó també a l’involuntari efecte perniciós que la suma de molts projectes periodístics sustentats en la subscripció i que cerquen construir i fidelitzar les respectives comunitats, podria acabar generant de retruc en la qualitat democràtica de la nostra societat: un escenari plural, sí, però potser –repeteixo, potser– en certa manera endogàmic, diguem-ne que farcit de capelletes més aviat militants i poc permeables.

Tanmateix, enmig d’un context comunicatiu on tot avança massa ràpid, reconec que en l’obligat procés parsimoniós que experimento tan sols em trobo en disposició de sentir alguna campana, sospitar alguna coseta i intuir algun possible desenllaç, però no pas de tenir cap mena de certesa. Bé, sí, alguna sí. La que us llençava sense embuts sobre la sostinguda victòria de les forces imperials.

D’acord. Aleshores, però, quin és el sentit d’aquest text? Què coi ens pretens dir?

Doncs això, res més que això. Que és convenient anar recordant que la pública agenda informativa s’edifica cada dia més a partir de l’agenda privada d’aquells que surten victoriosos de la ferotge lluita entre fonts interessades. I que, a manca de suficients filtres i contrapesos periodístics, aquesta pública agenda informativa la basteix qui millor pot adaptar-se al context comunicatiu, qui té més força per penetrar-hi i, sobretot, per mantenir-hi una influència estable. Que l’Imperi guanya, en definitiva. I que ho fa per golejada.

I que, ara per ara, mentre no trobem la fórmula o les fórmules per finançar de manera molt abundant aquest pilar imprescindible de la democràcia que és el periodisme –el lluminós, és clar; que l’altre es finança sobradament–, a les forces de la rebel·lió, que som tots nosaltres com a ciutadans, ens toca resistir: prendre consciència, d’entrada, d’aquesta derrota implacable i persistent, més encara, de la summa gravetat de la desfeta.

Resulta primordial, per tant, l’exercici constant del dubte, fins i tot el recel sobre la salubritat de gran part de la matèria informativa que consumim. No serà només un signe –si voleu, dolorós– de resistència a les forces imperials. També, el primer passet del necessari tomb en el llarg camí cap a l’únic desenllaç possible en qualsevol societat veritablement democràtica: la victòria final de la rebel·lió.

Que la força ens acompanyi!

 

Dejuni actiu

(article publicat originalment a Media.cat)

A primera hora del 22 de març els mitjans informaven d’urgència d’unes explosions a l’aeroport de Brussel·les, a Zaventem. En aquell moment no se’n sabia res més, ni si es tractava d’un accident o bé d’un atemptat, ni si havia provocat cap víctima… Amb el record del recents atemptats a París, pocs minuts després de les vuit del matí mancaven totes les respostes a les 5W (o 6) clàssiques del periodisme.

Però ja va ser en un instant informativament tan germinal que vaig decidir que, per si de cas la notícia derivava cap on al final va derivar, faria abstinència activa d’actualitat durant tota la jornada: ni parlar-ne de connectar-me a canals d’informació non-stop, cap llambregada a magazins de ràdio i tele ni a les seves “expertes” tertúlies i encara més decreixement en un consum de xarxes socials, de per si, ben frugal els darrers temps.

Al capdavall, als esdeveniments tràgics d’altíssima exposició mediàtica no els cal la nostra atenció permanent. Pots evitar-los, pots donar-los l’esquena, però si vius enmig d’un mínim entorn social, la informació essencial t’acabarà atrapant de totes formes. A no ser, és clar, que l’horror niï a Bagdad; qui diu Bagdad diu Ankara, o diu Istambul, o diu Universitat de Garissa, o diu fins i tot escola rural d’Ayotzinapa (Lahore sembla que ha merescut un xic més d’atenció mediàtica. Una mica de vergonya? Cert acte de contrició?).

L’Abu Sufian havia estat un revolucionari durant la primavera siriana de 2011. Abans d’acabar l’any ja havia perdut cinc membres de la seva família. Mesos més tard, la devastació i el drama humà que l’envoltava convertirien aquell il·lusionat revolucionari en demacrat expert enterrador de cadàvers:

Antes de enterrarlas, amortajaban a las víctimas en el salón de la casa de Abu Sufían, que se había transformado en una sombría morgue custodiada por sus hijos, de ocho, seis, cuatro y un año de edad. La muerte se había instalado en aquella casa donde los críos convivían con la anormalidad del conflicto, donde la visión más desgarradora, aquello que parece insuperable, termina convirtiéndose en una mera anécdota entre tanto horror. (1)

L’any 1920, a Xile, es va fundar un club de futbol ben peculiar que encara és en actiu: el Deportivo Palestino. Es tracta de l’únic equip de futbol que llueix els colors de la bandera palestina en tot el món i l’únic que ha guanyat títols amb el nom d’aquell país. En el tombant de segle uns quants descendents dels milers de palestins que van emigrar al país sudamericà entre 1885 i 1940 jugaven en aquell equip. Tito Bishara n’era un d’ells. El 2002 Bishara va rebre la proposta de jugar amb la jove selecció palestina, de la qual n’acabaria sent el capità. Va debutar-hi un any més tard. I quan el 2008, després d’anys de celebrar amistosos en estadis considerats neutrals, la selecció va rebre el permís per debutar a casa, Bishara i d’altres xilens d’origen palestí seleccionats van trepitjar per primer cop la terra que els seus pares i avis havien hagut d’abandonar:

“No hablamos árabe y cuando llegamos era difícil entablar conversación, aunque en el fútbol encontramos una lengua universal”, defiende Bishara. En ocasiones se hacía evidente que vivían en universos dispares. “Una vez un compañero de Gaza se sentó en la mesa y dijo que había perdido familiares en un bombardeo. Lloró un poco y siguió entrenando», recuerda”. (2)

5 anys i 7 mesos. És el període de temps que l’advocat britànic d’origen libi Omar Deghayes va passar reclòs en cel·les de 2 metres quadrats a Guantánamo. Un vídeo que va arribar a mans de la policia espanyola –provat fals posteriorment– i els intents del jutge Garzón per relacionar-lo amb l’11M el van condemnar. Va abandonar el penal de la base estatunidenca a Cuba a finals de 2007. Llibertat sense càrrecs, cap judici previ, com si mai res no hagués passat. Com explica la pròpia víctima, però, sí que en van passar, de coses:

“Lo más denigrante es estar atados con cadenas, como animales, y con argollas que nos sujetaban al suelo. Se te dormían las piernas, los brazos, no podías moverte. Y había humillaciones de todo tipo, incluso sexuales. A menudo nos colocaban en posiciones obscenas, ridículas o en tensión. Nos tocaban. También nos lanzaban compresas, impregnadas con la menstruación de las militares de la base, y nos restregaban con ellas. Y nos orinaban encima. O cosas incluso peores”. (3)

Sufian, Bishara, Deghayes, o les mares coratge dels campaments de refugiats (4), o l’estigma que pateix la tribu dels Buduma amb l’arribada de Boko Haram (5), o la nena que va perdre onze germans abans de néixer, que no va aprendre a llegir fins als 14 anys i que ara es postula per a presidenta de Somàlia (6), o els que desenterren les mines antipersona que cobreixen el 60% del territori de Colòmbia (7)… tots ells –i d’altres– són fa dies protagonistes del meu coneixement contemporani. Viatgen amb mi al metro, m’acompanyen en algun dels cafès diaris. Són persones amb cara i ulls, petites grans històries humanes que comparteixen el fet de viure i desenvolupar-se en indrets del món ocults al nostre etnocentrisme informatiu; indrets, fets, vides de què en el millor dels casos n’haurem arribat a conèixer els grans trets, les grans xifres. Els ha donat vida el col·lectiu de la nova revista digital 5W, fundada per vuit periodistes amants d’allò que tenim més lluny, entre ells Xavier Aldekoa, Igor G. Barbero, Mabel Izcue o Pablo R. Suances, en un excepcional primer número en paper ple de reportatges i fotoperiodisme que han dedicat a allò que s’esdevé després de la guerra, a allò que succeeix quan ja no queden focus ni càmeres (en el cas que n’hi hagi hagut en algun moment): els desapareguts, la reconstrucció, els refugiats, la prosperitat i la reconciliació.

Solament són píndoles, sí. Fragments escapçats d’allò que passa, sí, també. I són insuficients, és clar, per conèixer l’abast dels fenòmens concrets en què s’emmarca cadascuna d’elles, i sobretot per respondre amb exactitud l’interrogant més complicat i transcendent de tots, el perquè. Però són píndoles d’actualitat diferents a les que consumim 24 hores al dia i, per això mateix, ben valuoses. Perquè són d’una actualitat no fonamentada en la rabiosa actualitat, en aquella immediatesa que caduca amb la mateixa immediatesa, d’una actualitat que no és producte de l’agenda homogènia que sorgeix de les entranyes jeràrquiques dels mitjans de comunicació, d’una actualitat que no brolla de fonts oficials o fonts interessades o d’alguna d’aquelles agències d’informació a les quals atorguem el qualificatiu de “fiable” –que són, casualment, les nostres–. Són resultat de la cerca activa, de l’observació, l’escolta i la conversa i, a la fi, de l’exposició d’uns “què”, “qui”, “on”, “quan” i “perquè” habitualment invisibles.

Deia Kapuściński que “el ciutadà mitjà, que treballa, torna a casa a cansat i només té ganes de ser una estona amb la família, rep tan sols [d’informació] el que li arriba en aquests cinc minuts de telenotícies. Els temes principals que donen vida a les «notícies del dia» decideixen què pensem del món i com el pensem”. En la mateixa línia, en un pla més informal, un amic em va fer notar fa un temps la meva particular contradicció: “no puc entendre com et mires els telenotícies agradant-te com t’agrada el periodisme”.

En aquest punt em trobo, en definitiva: en un progressiu fos encadenat del coneixement de l’entorn. S’esvaeix el consum d’informació homogènia i de pura actualitat alhora que pren protagonisme el gaudi per una de més pausada, més de fons i, definitivament, més original. Remet l’atenció a un periodisme de cadena de muntatge i n’emergeix la que es fixa en un periodisme proactiu i més artesanal.

I, com deia a l’inici, per a esdeveniments com el de Zaventem, dejuni voluntari d’informació. Perquè sabent que les 5W o 6W essencials del periodisme triguen molt a trobar resposta –alguna no la troba mai–, la immensa part del que mengem en rigorós directe en aquests casos és parafernàlia mediàtica (desplegament de recursos tan efectius en autopromoció com innecessaris informativament parlant), molta especulació i, sobretot, pur entreteniment i excitació de l’emoció…, de la por, si parlem clar (no deu ser, potser, casualitat).

———

1. Abu Sufían, el enterrador de Homs (Mónica García Prieto)
2. El chileno que fue capitán de la selección palestina (Toni Padilla)
3. Omar Deghayes: “El infierno está muy bien iluminado” (Daniel Burgui)
4. Madres coraje en el limbo de los refugiados (Alberto Rojas)
5. La tribu maldita del lago (Xavier Aldekoa)
6. Fadumo Dayib quiere ser presidenta de Somalia (Eduardo S. Molano)
7. Los desenterradores de la paz (Majo Siscar)

Orgull gris brut

Per deixar les coses clares, això no és una anàlisi. Pretenia ser una exposició de la meva particular visió o percepció sobre el panorama que ha conduït a l’acord in extremis de les forces independentistes del passat cap de setmana. Al final, però, haurà estat sobretot una reflexió al voltant d’allò que no ha deixat d’amoïnar-me d’aquest camí cap la plena sobirania política de Catalunya que estem (?) recorrent. És per això que us demano, si us plau, que llegiu el text fins al final, no el jutgeu més que en base a la seva naturalesa opinativa i, en la mesura que pugueu, deixeu reposar una miqueta els vostres apriorismes.

Pujo un graó més en la prèvia aclaridora. Informació de servei per a qui hores d’ara encara no em té clissat: he votat CUP en totes les conteses electorals en què aquesta formació s’ha presentat des que van concórrer per primer cop a unes catalanes, a finals de 2012. La lleu perturbació a la força m’indica que en aquest punt ja he estat encasellat. Doncs, ja que hi som, pugem-ne un graó més. El passat 20 de desembre, l’urna per al Congrés dels Diputats del Col·legi Cavall Bernat de La Bordeta va veure com introduïa amb tota fermesa la papereta dels comuns. Ara sí, sensible trasbals a la força (“és que ja sé per on aniràs, nano!”).

Doncs no. O sí. O potser una mica i, alhora, una mica no. O potser… tants possibles potsers!

Els que em coneixen bé saben que si hi ha res que em caracteritza és una forta afecció als peus enganxats a terra (excés, en diu d’això algú ben proper sovint). És cert. El vol dels coloms més aviat m’espanta, potser perquè aquestes bèsties se m’han cagat a sobre en no poques ocasions. Rere aquestes línies, però, no s’hi amaga un ésser capat en les seves capacitats emocionals o en les de fantasiar, ni molt menys en les de creure i il·lusionar-se. No pas. Però sí, ho reconec, en l’observació d’allò que m’envolta, sobretot d’allò que integra el públic “dins de camp”, és a dir, allò que veiem, allò que escoltem, allò que ens arriba…

No ajuda a pal·liar aquesta inclinació el periodisme que vaig triar com a professió però que mai no he arribat a exercir de veres. Sí, durant molts anys hi vaig estar ben relacionat i en alguna altra ocasió n’he tastat el seu “costat fosc” (el gabinet de comunicació, és a dir, les tristes relacions públiques), però no, no he exercit mai el periodisme de debò, aquell que tots tenim com a referent, el que predomina en el panorama mediàtic (oi?), el que fa preguntes i malda per esbrinar, no aquell que rep les “respostes” per defecte. Ja us ho deia, no ajuda pas mirar-s’ho tot des de la distància quan en coneixes prou les eines.

Seria com en aquells jocs de taula en què en una conjuntura concreta disposes d’un parell de punts extra per afrontar els reptes. Doncs la inquietud davant del colom que s’enlaira més el periodisme eunuc serien la meva conjuntura; bé, en realitat, el meu escenari fix. Un escenari fix que em proporciona dos punts –en aquest cas, negatius, molt negatius– en l’escala de la credibilitat en l’entorn. Sempre i per defecte. Però molt especialment quan allò que veiem, escoltem o ens arriba són clara tendència i quan, com deia Mark Twain, percebo –oh, horror! – que jo mateix sóc part de la majoritària propensió. És aleshores quan se m’encenen totes les alarmes: se’m trempa l’escrúpol, col·loco l’entorn en quarentena i treu el caparró la malfiança.

Som-hi que no ha estat res

Centrem-nos. Dissabte 10 de gener, a punt de sonar la campana en el darrer assalt, es produïa l’acord final entre Junts pel Sí i les Candidatures d’Unitat Popular. L’”Iniestazo” a Stamford Bridge era celebrat amb fervor per uns i blasmat per altres. I com a punt comú dels dos oposats estats d’ànim, una idea: “això va de debò”.

Havien passat més de tres mesos des de les eleccions pseudoplebiscitàries del 27 de setembre. I aquelles eleccions al Parlament de Catalunya que es van entomar com si fossin únicament un plebiscit sobre la independència del país –ni molt menys per tothom, per això el “pseudo”– ens van regalar un panorama complicat, molt complicat, per a l’execució del full de ruta sobiranista. JxS va sortir-ne guanyadora de manera tan clara com insuficient. I en conseqüència, sobre aquella formació fins aleshores simpaticota, tan excèntrica sobre les catifes parlamentàries com quantitativament innòcua, van recaure totes les mirades.

La CUP havia més que triplicat el nombre de diputats, regada, d’una banda, per fronterers d’esquerres que havien donat l’esquena a un projecte molt poc clar com Catalunya Sí Que Es Pot i, de l’altra, per fronterers independentistes que la veien com l’opció que mai traïria el moment històric i/o que recel·laven d’una plataforma que integrava una Convergència neo-indepe i sobradament embrutida. Ves per on, la CUP, la formacioneta que tots sabem que hagués estat pràcticament ignorada en cas d’una aritmètica lleugerament més favorable a la força guanyadora, ara esdevenia decisiva en la investidura i en la governabilitat.

I aquella mateixa nit electoral, el petitó va fer de gran. La CUP va reconèixer que, tot i la majoria absoluta d’escons independentistes, el poc menys del 48% dels vots no permetia plantejar-se cap declaració unilateral d’independència (sorprenentment, sí, en canvi, la proposta de desconnexió que aprovarien les dues formacions el 9 de novembre següent). Per endavant, doncs, quedaven deures en dos fronts: obligada negociació per provar de constituir un Govern per tirar endavant una “legislatura de transició cap a la República” i, paral·lelament, treball i més treball per sumar més gent a la causa. Tot obvi, tot lògic (des d’un punt de vista exclusivament independentista, és clar).

Però ai! Dels dos deures pendents, l’urgent, la negociació, partia –i patia– d’un notable problema de base que, com d’altres tantíssims elements des que s’ha iniciat aquest procés sobiranista, s’ha menystingut o, directament, ocultat amb tota intencionalitat. I aquest problema de base era que les forces negociadores eren ben poc equiparables.

D’entrada, una, la força clarament guanyadora, essencialment s’havia presentat a les eleccions del 27S amb voluntat plebiscitària en l’eix nacional (la suma de sensibilitats ideològiques diferents n’era l’expressió més palpable); per a l’altra, en canvi, el plebiscit era com sempre triple, tant en el camp nacional, com en l’ideològic, com en el de la qualitat democràtica (la seva no inclusió en la formació eminentment plebiscitària n’era, igualment, l’expressió més palpable). Sí, agradi o no agradi, s’entengui o no s’entengui, sigui motiu de respecte o de mofeta condescendent, la CUP és tan nítidament independentista com nítidament anticapitalista com nítidament demòcrata participativa.

I amb un petit esforç de memòria bàsica –molt recent, a més–, no podem deixar d’afegir-hi un element clau en la desigualtat negociadora: l’essència i, per tant, la força i el sentit d’aquesta organització és el carrer, en cap cas despatxos, passadissos, cambres parlamentàries, estudis o platós (cosa que explicaria, en bona part, i no ho dic com a justificació, algunes de les mancances, especialment comunicatives, mostrades en aquesta darrera etapa). Fins fa quatre dies, a més, ells i elles han estat part integrant d’aquella carpeta social prou àmplia que podem anomenar “altres”, “ignorats”, “invisibles”, és a dir, d’aquell etern “fora de camp” contraposat al “dins” a què abans feia referència.

A l’altre costat de la taula de converses, en canvi, l’altre equip jugava a casa, i comptava com a jugador número 12 amb l’incansable i pràcticament unànime suport de tota la maquinària mediàtica de signe independentista.

El desenllaç per tant, era, ben obvi i no m’hi aturaré més que un instant. Al cap i a la fi, el que ha passat en aquests tres mesos i escaig és el que hagués pogut predir qualsevol persona amb un mínim de coneixement de la realitat catalana i amb una mínima voluntat d’observació racional dels elements –de tots els elements– d’un procés que, no per casualitat, fa temps que ha esdevingut “El Procés”.

El detall, l’anècdota, si voleu, s’ha centrat en la figura del president Mas: CDC, ERC, associacions i independents de JxS havien acordat en el seu programa que el 4t de la llista (l’invisible en campanya) era, sense discussió, i legítimament, el seu presidenciable; de l’altra banda, diversos membres de la CUP –entre ells, el propio Antonio Baños, i habitualment, a preguntes periodístiques– havien afirmat per activa i per passiva que, també legítimament, mai no l’investirien.

Però això no ha estat més que la punta de l’iceberg del que, a parer meu, és el veritable cos del xoc, que és el que es derivava del problema de base que us esmentava: quan tens triple ànima i pràcticament cap influència en el relat predominant, en major o menor grau acabaràs sent carnada per a tots aquells que s’han presentat monoplebiscitàriament –en qualsevol dels eixos i en un sentit o altre– i per a les respectives línies editorials.

La resta, doncs, ja la coneixeu, pimpampum descomunal, pressió per totes bandes i, pels volts de Nadal, un apreciable despertar d’aquella força latent tan ibèrica del masclisme. En resum, molt de vòmit.

Disculpeu-nos, estem desconnectant

Tornem al dissabte 10 de gener. Treballava aquell matí. I tot i que vaig arribar a la feina amb el xip “eleccions 6 de març” ben integrat, poc després començava el mal de panxa. L’aviram mediàtic s’esvalotava i sovintejaven les connexions en directe sobre l’avenç sobtat de les negociacions. Els mitjans de referència havien estat cridats a sometent. I quan hi ha crida mediàtica a sometent –en una altra ocasió no cal que patiu tant!– el desenllaç mai no pot ser un fracàs (no hi busqueu cap diferència entre el relat periodístic i el relat holywoodià, en aquest sentit).

A la tarda es confirmava el que s’esperava. Fumata blanca. Fervor, catàstrofe…, bé, ja ho sabeu…

I per a mi, punyalada. Aquest va ser el meu primer sentiment. Especialment, mentre anaven transcendint els presumptes punts de l’acord: que si Mas queia com a president però quedava com a conseller en cap, que si la CUP cedia dos diputats al grup parlamentari de JxS i dimitien els altres vuit… Els aclariments del president en funcions en aquella compareixença sense pietat no van fer minvar el dolor ni una mica. Una figura política que no ha rebut cap mena de fiscalització per part dels mitjans sobiranistes i que, per tant, ha pogut manejar el mot “generositat” en tot moment i com li ha convingut, es plantava davant l’opinió pública alliçonant i marcant amb foc roent els punts de la derrota cupaire.

La punyalada feia mal. Reconec, però, que devia ser un mal aproximadament tan agut com el que devien haver sentit molts altres votants de la CUP el dia que el seu Consell Polític va donar el definitiu cop de porta a Mas. Suposo que aquest és el hàndicap d’una formació que, dit això sense cap ànim pejoratiu, en els seus tres eixos és extrema. Perquè tan cert és que per a la militància i els més propers simpatitzants les tres ànimes extremes avancen en essència juntes, com que cada (nou) votant hi haurà vist garantida la millor custòdia de la seva pròpia prioritat política. Al cap i a la fi, qui millor que la CUP per garantir que el camí cap a la independència ja no tindrà retorn? Qui millor que la CUP per garantir que la lluita contra el sistema imperant serà incansable? Qui millor que la CUP per insuflar democràcia participativa a una de representativa que ja fa temps que repapieja?

Efectivament, com l’encasellamenta inicial ja deixava nítidament clar, davant vostre teniu un dels moderadots de l’independentisme que ha votat la CUP. Moderadot indepe no em converteix, suposo, en antiindepe; significa el que significa: que, per a mi, no n’hi ha pas, de pressa, entre d’altres coses perquè sóc plenament i racionalment conscient que el camí en qualsevol dels casos és i serà forçosament llarg; en essència, perquè ara per ara no hi ha prou força.

I també moderadot per una qüestió d’arrel: no és gens senzill il·lusionar-se per una Catalunya plenament independent quan, sense anar més lluny, Grècia et recorda cada dia la veritable capacitat de maniobra, decisió i govern dels actuals estats-nació (ja no us dic, de les sobiranies populars).

Tebi de l’independentisme que ha votat la CUP, sí, però ni molt menys l’únic. Em consta que en són molts d’altres els qui bàsicament s’han apropat a aquesta formació pel seu convençut anticapitalisme i el seu esperit autogestionari i cooperativista, o per la seva concepció integral de la lluita política, o per la inexistència de pesades motxilles i esclavatges financers o, com en el meu cas, per una combinació de totes elles.

És segur que tots aquests no volíem Artur Mas de president com no hi volíem ni hi volem ara un Carles Puigdemont. De fet, segur que ni volíem ni volem ningú de Convergència al timó d’un procés que, per molt “El Procés” que sigui, és en tant que això, en tant que procés, una absoluta incògnita saber on, quan i com acabarà.

Per a mi, per a nosaltres, resulta molt difícil acceptar com a independentista un partit que s’hi ha pujat al carro abans de veure’s atropellat per la riuada, un partit institucional –de règim, diríem–, que des de 1980 ha governat Catalunya gairebé 30 anys, que ha creat, mantingut i consumit unes estructures de poder –les de debò, les invisibles– que segueixen pràcticament intactes, un partit corcat per una corrupció estructural, en continua davallada social i que, per tots els motius anteriors, necessita vitalment refundar-se.

Què voleu que us digui, sense trencar-nos-hi gaire les banyes, crec que aquest context que dibuixo més la persistència en el lideratge indiscutible del ja expresident Mas haurien d’haver incitat a un mínim aixecament públic del raonable dubte.

La pregunta és òbvia, doncs: n’hi ha hagut? És a dir, els ciutadans que de manera més clara o més tèbia donem suport –o si més no, no ens oposem– a aquest “moment històric” de fer al pas a la plena sobirania, ¿podem assegurar que hem rebut aquest mínim aixecament públic del dubte raonable sobre les possibles intencions més mundanes i menys històriques de cadascun dels actors principals? Parlant sense embuts, ¿trobeu que en algun moment d’“El Procés” els mitjans de comunicació públics i privats que parlen i es dirigeixen a aquest perfil de ciutadà de Catalunya, han exercit sobre aquests actors l’obligat exercici fiscalitzador que ha de permetre un millor coneixement del viatge i dels seus viatgers? Ha estat aquest el seu paper? O més aviat ha estat i és, com deia el gran Groucho, un constant “más madera!”, és a dir, una participació plenament activa i protagonista i amb el to i la intensitat que el viatge requeria en cadascuna de les seves etapes?

Crec que la darrera entrevista que li va fer El Matí de Catalunya Ràdio a la diputada de la CUP, Anna Gabriel, seria un bon exemple dels interrogants que acabo de plantejar. El seu Consell Polític acabava de dir el definitiu “no” a Artur Mas. Escolteu-ne els primers 5-6 minuts i penseu-hi. ¿Creieu que el to de Mònica Terribas en les primeres preguntes és el to d’una periodista equitativament fiscalitzadora o el d’una periodista directament afectada pels alts i baixos d’“El Procés”? Si la resposta és la primera voldrà dir que aquest ha estat indiscutiblement el to emprat en les seves entrevistes a Mas, Junqueras, Romeva, Sànchez…, tots ells participants o figures actives en aquests tres llargs mesos de negociació.

Dit això, però, el diumenge 11 va acabar sortint una mica el sol, subjectivament, si més no. L’emoció –en aquest cas, ràbia– va reposar durant la nit i la raó va llevar-se d’hora i activada. No pas ben d’hora, com diria aquell altre català tan mainstream, però sí prou activada com per anar veient les coses amb uns altres ulls. Amb unes condicions finals de l’acord més acceptables i l’ajut de les ulleres més racionals i no militants amb què sempre m’he sentit més còmode, el desenllaç final no es va desvetllar ni més ni menys positiu sinó, simplement, més comprensible.

Ben mirat, per a la CUP, un cop traspassat definitivament el llindar separador de l’invisible però comfortable “fora” cap al visible però inclement “dins” del terreny de joc d’unes negociacions amb els condicionants i problemes de base a què abans m’he referit, la victòria era impossible. L’extensa i profunda entrevista de La Directa a la pròpia Gabriel d’ahir mateix explicaria, entre moltes altres coses, la magnitud d’aquests diversos i decisius condicionants.

I és que dins es juguen les regles de dins. Pots tenir un peu o peu i mig al carrer, pots repetir cridant fins a quedar-te afònic que no hi ha independència sense justícia social ni justícia social sense independència, pots pretendre educar en els valors democràtics de l’assemblea… Però si dins només hi ha lloc per al Procés –sobretot si ets una mosca molesta en les altres matèries– seràs jutjat per tot l’entorn de l’altre negociador en aquests únics termes, de la mateixa manera que fora de l’àmbit independentista d’altres et jutjaran per les concessions que facis en qualsevol dels altres eixos en què també ets i t’has presentat com a força extrema.

Vist fredament, doncs, i com han indicat alguns analistes de manera desapassionada, probablement el desenllaç no podia acabar sent cap altre. Convergència no podia concórrer a unes noves eleccions en què les previsions eren nefastes, la CUP necessitava una sortida el més digna possible i sobretot temps per recosir-se internament sense passar per unes urnes, i ERC…, doncs a ERC li anava tot igual de bé. El guany per a tothom –amarg i en diversos graus, d’acord, però guany al capdavall, o derrota victoriosa, si més no– sol acabar sent la solució.

La gran desconnexió

Si d’una cosa em sento modestament orgullós és d’haver arribat fins aquí, fins al presumpte inici de ruta de desconnexió amb Espanya, sense haver emprat mai ni en privat ni en públic –com a molt, entre cometes– el concepte “unionisme” (ara em veuré obligat a fer-ho, molt a desgrat). Sé que periodistes gens sospitosos de reduir la realitat a blancs i negres ho han acabat fent, tant per la pressió inherent al propi relat i debat hegemònic com per la també intrínseca necessitat de síntesi i d’aclariment de conceptes del periodisme.

Però, tan sols per la generalització en poc menys de tres anys d’aquesta dicotomia “independentisme” versus “unionisme” ja crec que hauríem, tots plegats, de fer una profunda –però molt profunda! – reflexió. Perquè sí, és obvi que la categorització com a independentista, tot i els matisos que també podem trobar-hi, respon a la lògica de la identificació d’aquells ciutadans que, positivament, activament, es mouen amb la intenció legítima d’assolir aquest objectiu. Ningú que actui en aquest sentit pot sentir-se ferit –ben al contrari– per ser definit, fins i tot acusat, d’independentista, bàsicament perquè en essència no és més que una autodefinició.

Però, què passa amb el concepte “unionista”? Qui ha forjat el terme en primera instància? I més transcendent encara: qui ha estat inclòs en aquesta categoria, i qui ho ha decidit? Ha estat una autoadjectivació? La majoria dels ciutadans que han estat introduïts en aquesta carpeta, de debò s’havien sentit mai “unionistes”? N’eren fins i tot conscients?

Va ser gràcies a uns mapes sobre la implantació de l’“independentisme i l’unionisme” que va elaborar el Marc Belzunces a partir dels resultats de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre de 2012 que vaig prendre consciència del que, per a mi, és un fatal error. En la posterior breu conversa tuitaire que vaig mantenir amb l’autor li recriminava que aquells mapes i aquelles categoritzacions no responien a la realitat del país. D’entrada, perquè en el bloc acusat d’”unionisme” existien infinitat de matisos i, en segon lloc, i no menys important, perquè a Catalunya –com a Espanya, com a Europa, com al món– s’hi dirimien d’altres lluites en altres eixos a banda d’aquell sobtadament agitat eix nacional.

Tot i que no he pogut recuperar el seu tuit de comiat, recordo perfectament la seva mofeta final:

M’estàs parlant de la lluita de classes, oi? No hase falta desir nada más*.

     *(potser condicionat pel contingut de l’amable resposta sempre he pensat que el fet que en els seus mapes l’independentisme vesteixi de blau i el presumpte ”unionisme” de vermell no era pas fortuït)

On sóc hores d’ara, doncs, després del celebrat acord? Pràcticament, on era. Aquella anècdota cartogràfica s’ha convertit des d’aleshores, i d’això ja en fa tres anys, en punt d’absoluta referència personal. Això m’ha permès una cosa que potser no es pot comprendre des del punt de vista militant però que, en canvi, tot i que m’ha comportat algun maldecap, em referma en la solidesa –que no vol dir en cap cas raó, que quedi clar– del meu posicionament: i és que en cap moment no he viatjat –no gaire, si més no– de la mà d’“El Procés”.

Qualsevol de les pantalles presumptament superades han estat constantment relativitzades; com també, cal puntualitzar-ho, les presumptes aturades que han provocat no poques depressions col·lectives. No menystinc el poder de les fluctuacions d’aquest tan nostre esperit dragonkanià, però sincerament penso que les possibilitats d’èxit d“El Procés” i/o els seus terminis d’execució no depenien ni depenen de repetir eleccions el 6 de març o comptar amb un Govern constituït.

Això no significa, compte!, que cregui que tots els ciutadans, que els dos milions de persones que sembla que opten per una Catalunya independent –entre els quals, a dreta llei, hi dec ser jo mateix– hagin pujat cecs a un tren que, com tots els trens, avança per una via on les estacions no són ni modificables ni intercanviables. Això vol dir exactament el que vol dir. D’entrada, que el meu posicionament és exactament això: el meu particular posicionament. I segon, que independentment que el viatge de la mà d’“El Procés” sigui plenament conscient o no, que sigui simplement –i més que legítimament– il·lusionant, tots plegats hauríem de ser capaços de reconèixer que qualsevol tren que marqui divisions socials simples i radicalment contraposades en un espai de temps tan i tan breu no pot fer més que empobrir –i molt– el debat públic.

Que per “unionista” s’entengui –com molts solen entendre– qualsevol persona que no rema activament a favor de la independència de Catalunya és, segur, una burda simplificació d’una realitat infinitament més complexa i, per tant, una construcció fictícia de bàndols absolutament estancs on els arguments i matisos exposats pels ciutadans que els integren de manera voluntària o que hi han estat injectats sense consulta, ni es trasbalsen recíprocament ni són presos en consideració més que per al refermament dels propis posicionaments.

Que en algun moment o altre d’aquest presumpte viatge dins la carpeta no autodefinida hagin pogut figurar, doncs, tant defensors a muerte! de la unitat d’Espanya, com federalistes de tota la vida o de nou encuny, com “il·lusos” partidaris d’un referèndum pactat amb l’estat, com fins i tot torracollons com aquest que us parla, crec, sincerament, que ens hauria de fer replantejar algunes cosetes. En primer lloc, la mena de debat públic que tenim; o, més ben dit, la mena de debat públic que ens deixen tenir.

En aquest sentit, diria que és poc discutible que el panorama mediàtic a casa nostra ha estat i està dominat –per no dir segrestat– per l’escenificació de pomposos instants, fotografies, conferències, signatures de convocatòries, tots ells amb aquella inevitable qualificació d’“històric” que carrega sempre la retransmissió en directe de qualsevol esdeveniment. En la mateixa línia, com aquell bloc fix de qualsevol informatiu que encara que no hi hagi massa res per explicar t’actualitza dia rere dia l’actualitat esportiva –és a dir, la del Barça–, és poc dubtós que “El Procés” sigui a casa nostra avui i des de fa temps plat principal del menú informatiu, de les tertúlies “expertes” i, el que és més important, d’aquells magazins de ràdio i tele que, en essència, no ho oblidéssim, són i venen entreteniment.

“Sí, és clar, però només parles dels mitjans independentistes, com si fossin els únics que tenim a Catalunya, fins i tot, els més forts!”. No me n’oblido pas dels altres. Simplement, poso l’accent allà on cal posar l’accent, en l’actor que ha mogut fitxa, en el bloc que està establint el nou terreny de joc i les línies que l’aniran delimitant i que, per tant, empeny d’altres línies editorials a posicionar-se en lògica i proporcional oposició a aquest inèdit marc.

Ara bé, ¿voleu llegir aquí que els mitjans que assumim com a independentistes són tan animadors de la independència com ho són com a animadors de l’antiindependentisme aquells que assumim com a constants castradors de la independència? ¿Voleu llegir aquí que aquests mitjans “unionistes” –com em costa escriure-ho, Déu meu!– són, en conjunt, més potents i tenen més audiència que tots els “nostres”? Voleu llegir això? Doncs, cap problema. És així, exactament així; és més, cada dia que passa ho és amb molta més intensitat.

Arribats a aquest punt de consens, doncs, i ara què? És això motiu de tranquil·litat? O, simplement, ¿com que aquesta no és més que la lògica expressió pública de qualsevol escenari amb conflicte entre oposats, la consciència pot estar ben tranquil·la per totes bandes?

Obviaré les consideracions de tipus ètic i em centraré en les més pragmàtiques. Uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “pro” en els termes que desitgen aquests (probables) “pro” i uns mitjans que es dirigeixen als (probables) “anti” en els termes que desitgen aquests (probables) “anti” generen, ras i curt, uns “pro” cada dia més convençudament “pro” i uns “anti” cada dia més convençudament “anti”. Si la possibilitat d’entendre l’altre esdevé en aquest escenari ben difícil, la de guanyar un no convençut resulta, simplement, una quimera.

A manca de l’esperada –ja veurem, si esperable– desconnexió en majúscules, aquesta és ara per ara, per a mi, la doble gran desconnexió que estem patim: entre nosaltres al voltant d’allò que (presumptament) passa, i tots nosaltres respecte al que (de debò) passa. Després, és clar –emprant la ironia que Puigdemont va aplicar a Rabell i Coscubiela en relació a la “il·lusió” del referèndum pactat– parlarem de “créixer socialment”, d’”eixamplar bases socials”… Però, per on? Parlant per a qui? En base a què? En definitiva, com?

Per sort, com dic recurrentment, la realitat del carrer sol posar-ho tot força a lloc. Per sort –ho reitero perquè ho crec cabdal– la rutina domèstica i laboral, les converses i discussions polítiques a peu de carrer solen estar amarades d’aquell context, d’aquella natural heterogeneïtat, d’aquella enorme paleta de grisos personal i col·lectiva que tant els mitjans de comunicació massius com, en gran part, unes xarxes socials cada cop més fastigosament militants ens neguen de manera sistemàtica. Sovint, la Història del plató es torna historieta al carrer; l’orgull i la traïdoria, simple humanitat.

Si heu estat valents com per arribar fins aquí, doncs no patiu, que ja ho tindríem. La desconnexió en minúscules –en la doble accepció que us esmentava– seria la meva particular preocupació i principal, ara sí, companya de viatge. Perquè em sembla de calaix que des de les respectives i legítimes posicions, lluita i il·lusió són i han de ser perfectament compatibles amb l’exigència de rigor.

Al capdavall, veurem una Catalunya sobirana o seguirem dins d’Espanya en qualsevol de les modalitats; serem expulsats a vagar per l’espai sideral o ens reconciliarem amb el bonic i nostrat “putaramoneig”. Però el que és segur és que, passi el que passi, tots els administrats –blancs, negres i multitud de grisos– seguirem compartint i seguirem patint el mateix espai, les mateixes necessitats, les mateixes complexitats… I també, és clar, les mateixes dosis de realitat i de ficció dels nostres administradors.

P.S.: inevitablement, un carrega sempre cap a la seva banda. Molaria que ho compenséssiu. I, entre tots, ho afinéssim.

Gràcies per la paciència!