Villatoro mossega un gos

(article publicat originalment a Media.cat)

Que una cadena d’atemptats a Bagdad s’emporti la vida d’un centenar de mesopotàmics és molt menys noticiable que una acció terrorista a casa nostra, amb o sense víctimes. La mort d’un bon rapsoda local és menys notícia que el decés d’un personatge mediàtic o d’una estrella del pop mundial. I si un rottweiler mossega el periodista, escriptor i actual director general del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Vicenç Villatoro rebrà, segur, cobertura informativa, però sens dubte en tindrà força més si és l’actual director general del CCCB qui, en un atac de ràbia incontrolable, decideix clavar-li els seus ullals al gos.

Totes les generacions de flamants llicenciats en periodisme, tant els que l’han exercit –els menys– com els que hem acabat treballant en les més heterogènies ocupacions –la gran majoria– hem mamat les lleis de la jerarquització de la informació. I aquestes lleis, com explicava en aquest article el periodista i escriptor presumptament queixalat o queixalador, no jerarquitzen els fets segons la seva importància objectiva sinó segons “la proximitat, la fama, la transcendència social, l’empatia, el dramatisme, la sensació d’entendre-ho, la sorpresa, la repetició, l’excepcionalitat…”.

La successió de diversos esdeveniments luctuosos com el de l’aparell de Germanwings, l’agressió mortal a un professor de l’institut Joan Fuster de Barcelona o les macabres odissees de milers d’immigrants per les aigües del Mediterrani, va dur Vicenç Villatoro a recordar els lectors del diari Ara les injustes lleis que regeixen el periodisme i per les quals esdeveniments transcendents són, en uns casos, explotats (els dos primers, per exemple), i en d’altres, empetitits (el darrer).

“Les lleis del periodisme no són justes”, deia Villatoro. “No és una dèria estranya dels periodistes, sinó que la mirada de tots prima el més pròxim, el més excepcional, el més insòlit”, hi afegia. Té raó. El problema amb la lliçó de Villatoro és que en essència tira la pedra i amaga la mà o, per seguir la línia més sensacionalista d’aquest text que llegiu, que ens ensenya la profunda ferida que ha deixat la queixalada però no ens explica qui n’és de debò l’autor.

L’autoria que ens oculta a consciència Villatoro traspua en l’únic apunt aparentment crític del text. Reconeix que les morts dramàtiques dels immigrants al Mediterrani “haurien de pujar uns quants graons en la nostra escala d’interessos”, sí, però no per raons “humanitàries o de suposada justícia” sinó “per raons periodístiques (volum, repetició crònica, dramatisme i, també, simple proximitat)”.

Perquè el punt cabdal de tot plegat, cosa que una figura del nivell de l’actual director general del CCCB coneix sobradament, és que els immigrants que s’ofeguen al nostre mar no poden pujar cap graó en la nostra escala d’interessos periodístics. No poden ni podran fer-ho mai, en realitat. I no per cap llei de jerarquització informativa que així ho estableixi sinó, precisament, per les raons que el propi Villatoro nega que s’hagin de tenir en compte a l’hora de jutjar cap cobertura o descobertura periodística: les (in)humanitàries i les d’(in)justícia inherents al context en què es desenvolupa i a què se sotmet el (aquest) periodisme.

El periodisme predominant, el que s’ensenya a les facultats, el que es transmet i es perpetua a les “grans” redaccions no deixa de ser un producte de la Il·lustració, eina consubstancial a les democràcies liberals i a “aquesta idea centrista i central” del món occidental que Vicenç Villatoro defensa sempre amb tanta intensitat. Perquè aquest periodisme, de bracet de la publicitat, és per sobre de cap altra cosa un instrument imprescindible per fixar i promoure justament aquesta idea centrista i central del nostre món, la nostra centralitat de les coses, els nostres codis, el nostre punt de vista, els debats i els interessos possibles en el nostre entorn i, inevitablement, per tant, una confrontació tàcita entre un sobreexposat “nosaltres” –o “com nosaltres”– i un poc o gens visible “altres” o “ells”.

I si hi ha uns éssers humans que han excel·lit i segueixen excel·lint en invisibilitat, tant en el periodisme de la incipient comunicació de masses com en el d’ara, tant en les societats il·lustrades com en la nostra, aquests són els originaris d’aquell continent tan espoliat com oblidat que duu per nom Àfrica. Ni referir-nos-hi tan sols com a “altres”, podem. Eren i són, ras i curt, els no ningú.

És per això –dit amb tota cruesa– que és ben indiferent si aquests desheredats s’ofeguen en major o menor nombre, més o menys sovint i més o menys a prop de les nostres costes, de la manera més insòlita o de la manera més dramàtica (si és que n’hi podem afegir més, de drama). I a l’altra cara de la moneda, és també per això que és tan atractiu qualsevol contratemps en un dels ‘Queen Mary’ o dels ‘Costa Concordia’ que solquen mars i oceans del nostre bell planeta. No és ni tan sols la nacionalitat dels viatgers el que en determina la major o menor proximitat, empatia, o transcendència social, sinó el tipus d’embarcació en què viatgen uns i altres. Tots nosaltres –i el nostre periodisme– naveguem en el ‘Queen Mary’ puguem o no pagar-ne un bitllet, mentre que cap de nosaltres –tampoc el nostre periodisme– s’imagina sent part d’una pastera, encara que visquem en la més absoluta misèria.

A dreta llei, doncs, no són pas les lleis del periodisme les que hi intervenen, sinó les lleis del sistema –negoci al capdavant, per suposat– dins el qual el periodisme predominant no pot alliberar-se prou d’un etnocentrisme latent, com no ho poden fer tampoc els seus neguits informatius dels interessos d’Estat i dels interessos privats tant del propi grup de comunicació com dels més poderosos gabinets de relacions públiques. Ni l’interessant 30 minuts “Al rescat del naufragi” del passat diumenge va poder escapar d’una lògica que centra la mirada en els efectes d’aquesta dramàtica immigració sobre els països receptors i que no en fa, per tant, protagonistes a aquells que la pateixen sinó, en aquest cas, als seus rescatadors.

Al cap i a la fi, que siguem automàticament empàtics amb víctimes i familiars del vol de Germanwings no significa que no puguem ser-ho també amb els de les llanxes pneumàtiques que es desinflen al nostre mar. Només cal que ens els apropin, que ens personalitzin la massa informe de no ningús, que ens n’expliquin la seva història, el perquè de la seva desesperada i ben improbable cerca de supervivència.

¿O és que no vam sentir empatia per aquell nano de les rastes quan un dia de gener vam emmudir davant del testimoni sobre les tortures que hauria patit en un calabós de Barcelona? Ni ell ni la resta de ningús que l’acompanyaven havien viatjat en cap pastera però la seva història havia estat sistemàticament ignorada durant nou anys pel mateix periodisme que diu prioritzar la proximitat o la transcendència social. I no va ser fins que TV3 va acabar emetent de molt mala gana pel seu segon canal un documental “de part”, com el va qualificar un exdirector de diari català copartícep del perllongat silenci –també “de part”–, que aquells ningús van fer-se visibles massivament, és a dir, van existir.

No, el director general del Centre de Cultura Contemporània no s’ha vist implicat ni en qualitat de víctima ni en la d’agressor en cap altercat caní. Arribat el cas, però, no hi ha dubte que, per notorietat del protagonista, per sorpresa i excepcionalitat, també per proximitat, en tindrem puntual informació en els nostres mitjans. No en tots, però. Aliens a la mossegada, d’altres seguiran provant d’omplir el buit que eixampla dia rere dia un periodisme predominant que, com va dir Mercè Ibarz en la xerrada del 9è aniversari de La Directa, ha abandonat –ves, quina paradoxa!– el carrer i la proximitat.

Em temo que això no va de lleis del periodisme. Això va, en tot cas, de periodismes en plural. Va de deixar-se endur pel corrent o d’oposar-hi un xic de resistència. Això va, en tots els casos, de prendre partit –implícit, en uns; explícit, en d’altres– per aquells bocins de realitat on (se’ns diu o creiem que) bateguen més genuïnament les cultures contemporànies de qualsevol societat.

Els pecats originals de la comunicació de masses

(document elaborat per a una de les sessions del VIII Taller de Análisis del Discurso dedicat enguany a la representació del moviment okupa a la premsa)

El biaix de base

No es pot dur a terme un anàlisi complet de com els mitjans de comunicació estigmatitzen col·lectius socials, en aquest cas l’okupa, sense tenir en compte d’inici varis aspectes inherents a la comunicació massiva, aspectes que, per la seva invisibilitat, resulten més nocius que els que es poden derivar dels particulars interessos polítics i econòmics que defineixen les seves línies editorials.

El primer és el més estructural de tots ells, consubstancial a la comunicació de masses, diríem que la raó primera de la seva existència. Aquest aspecte ja marca per si sol un crucial biaix inicial:

→ la comunicació de masses com a instrument del sistema. La comunicació massiva és en essència una eina fonamental per al manteniment i enfortiment del sistema. No és tant un mirall de la diversitat social com un gran productor i fixador de “la norma”, dels estàndards de la vida en societat així com de l’opinió i discussió públiques. Dit d’una altra manera, els mitjans massius delimiten els marges dins dels quals trobarem el comportament, l’estètica i el debat ideològic acceptables. Dins d’aquests marges, volgudament estrets, se situa el que anomenaríem “la centralitat”, és a dir, tot allò que pot ser possible. Fora de la centralitat, en canvi, un gran arxivador reuneix sota l’etiqueta de “marginalitat” les formes d’organització social i les ideologies que, tot i ser realitats tangibles –minoritàries o no– han de romandre en la més absoluta invisibilitat mediàtica. I, com ens podem imaginar, invisibilitat mediàtica és sinònim de “no existència”, de “no viabilitat”.

Aquesta confrontació “dins-fora”, “possible-impossible”, “realitat-inexistència, “ordre-caos” que potencien els mitjans massius a través de la informació i la publicitat resulta bàsic per a la supervivència i la vigorització del propi sistema. Com més s’eixamplen els marges de la centralitat, menys control i, per tant, major debilitat del sistema*.

*Cal senyalar que les noves tecnologies de la informació afavoreixen l’aparició de goteres en el fins fa no pas tant inviolable esquema unidireccional i vertical inherent a la comunicació massiva, la qual cosa es tradueix en un eixamplament dels estrets marges d’allò possible de què parlàvem. Sens dubte, la irrupció al Parlament de Catalunya d’una formació política “de carrer” i de treball en xarxa i a través de les xarxes com la CUP –visibilitzant-se el seu programa, però sobretot, les seves formes i la seva estètica– en són un exemple immillorable.

Les rutines informatives, segon biaix

Conegut el mòbil existencial de la comunicació massiva, vegem com es concreta a la pràctica aquesta centralitat en el terreny merament informatiu.

Per bé que són diverses les rutines periodístiques que respondrien a l’esmentat objectiu primer i poc perceptible que hem senyalat, en la meva opinió són dos els que intervenen més decisivament en la generació d’aquesta percepció col·lectiva més o menys homogènia sobre tot allò que ens envolta, en la generació dels estereotips més comuns i, en general, d’una visió del món més aviat tenyida de blancs i negres:

informació essencialment institucional. La informació que consumim a través dels mitjans massius es gesta en la seva major part en els centres de poder. Micros, càmeres i reporters assisteixen de manera permanent a les sales de premsa de les nostres institucions*, i quan no hi són físicament hi són de manera virtual, a través dels comunicats de premsa que els cada cop més potents gabinets de comunicació d’aquelles institucions envien als mitjans i que aquests reprodueixen, de vegades fins i tot de manera literal.

*Per institucions no ens referim només als evidents òrgans governamentals, parlamentaris o judicials i a partits polítics. També a sindicats, patronal, Església, grans corporacions empresarials i financeres, fins i tot ONGs i, en general, a qualsevol agent social situat en els esmentats marges centrals al qual se li reconeix potencial d’influència social…, com també, és clar, a aquella famosa Troika no escollida democràticament.

En canvi, i sense entrar en les particulars motivacions ideològiques o estratègiques dels mitjans, la mateixa estructura jeràrquica i la mateixa rutina de treball que els permet brillar en el “periodisme de declaració i contradeclaració”, els fa pràcticament incompetents per captar, recollir i difondre aquelles realitats que no disposen de seu, de caps, portaveus o representants, aquelles realitats socials i econòmiques més complexes i dispars i que acostumen a relacionar-se, treballar i opinar en xarxa, de manera assembleària o cooperativa.

El cas és, però, que ni les noves tecnologies de la informació –amb les cada cop més amples vies d’aigua que ocasionen en el rígid esquema de la comunicació de masses– no estan aconseguint que els mitjans hegemònics trenquin substancialment amb una concepció de la comunicació eminentment vertical i unidireccional, amb uns pocs però potents centres emissors d’informació i una gran massa de passius receptors. Al cap i a la fi, en general els mass media entenen per adaptar-se als nous temps comunicatius la difusió a través d’internet i les xarxes socials de les mateixes informacions generades en els mateixos centres de sempre, cosa que els porta, no poques vegades, a haver d’abaixar el cap davant el poder fiscalitzador d’una massa que, els agradi o no, ha deixat per sempre més de ser únicament receptora d’informació.

El fenomen ‘Ciutat morta’, l’operació ‘Pandora’ contra el presumpte “terrorisme anarquista” o el cas d’Esther Quintana, per exemple, han despullat de manera nítida aquest periodisme de “font oficial” dels mitjans massius, en què el caire de la informació –o, directament, el silenci– depèn en essència de la voluntat informativa d’una sola part dels seus protagonistes, d’aquella font informativa que, pel fet de ser oficial, és considerada fiable per defecte. D’aquesta pràctica en parlava i n’alertava fa gairebé 20 anys Gabriel García Márquez a El País:

(…) el mal periodista piensa que su fuente es su vida misma -sobre todo si es oficial- y por eso la sacraliza, la consiente, la protege, y termina por establecer con ella una peligrosa relación de complicidad, que lo lleva inclusive a menospreciar la decencia de la segunda fuente.

la rabiosa actualitat i la “gota malaia” de la informació. El seguiment constant de l’actualitat i la reiteració de la informació són un veritable obstacle per a la generació de l’esperit crític en la ciutadania i un estímul, en canvi, per a la del clixé.

En primer lloc, el non-stop informatiu no pot oferir més que una versió de la realitat summament simplificada i mancada del seu sempre necessari context motivacional, històric, geogràfic… Poques –i, sovint, impactants– imatges i escarits titulars sobre els temes d’actualitat van passant-se el testimoni de la informació, tant en els mitjans tradicionals –l’agònica premsa escrita, en menor mesura– com en els mitjans digitals i les xarxes socials, on hi hem d’afegir la navegació internauta accelerada i, per tant, poc disposada a encarar treballs en profunditat.

En segon lloc, aspecte que complementa l’anterior, en aquest non-stop informatiu sobresurten una sèrie de (pocs) temes que es troben permanentment d’actualitat o solen estar-ho sovint. És el que podem anomenar la “gota malaia” de la informació, aquella gota informativa que, imperceptiblement, va calant en la ciutadania. I és a partir d’aquest hàbit a la visió d’imatges reiteratives o a l’escolta o lectura tant en informatius com en les tertúlies-entertainment d’uns pocs conceptes superficials i, tot sovint, de tòpics, que s’acaba construint el parer majoritari sobre les “realitats” exposades.

Suma de biaixos i futur incert

Com a síntesi de tot el que hem exposat, doncs, hem de parlar de l’existència d’una suma de biaixos estructurals de la comunicació de masses amb d’altres inherents a la rutina periodística que, junt amb una voluntat expressa de parcialitat de les línies editorials –no tractada aquí– donen com a resultat aquesta visió estereotipada del nostre entorn.

Al biaix primer de la visibilització de “la centralitat” social (que enforteix el sistema) hi afegim el biaix fonamental d’una cobertura preeminent de la vida i de l’opinió institucionals enfront a les “de carrer” i, finalment, el biaix de la difusió de bocins inconnexos de l’actualitat d’entre els quals només acaben prevalent unes idees molt bàsiques i simplificades –però contundents– dels temes que protagonitzen l’agenda mediàtica.

El resultat és, per tant, ben obvi: manca de coneixement i d’aprofundiment sobre la realitat informativa i, en conseqüència, presència de conceptes sumaris sobre aquesta realitat i d’històries impregnades d’un llenguatge i d’uns protagonistes més propis de la ficció: nosaltres-ells, bons-malvats, en què sol difuminar-se o fins i tot desaparèixer el matís, aquella generosa paleta de grisos que, com sabem, caracteritza, en realitat, tota vida en societat.

I un breu i darrer apunt, no per breu ni últim menys transcendent.

No podem deixar d’afegir a tot el que hem explicat la dura realitat laboral de la professió periodística en els grans mitjans: les redaccions cada dia més precàries en els mitjans que encara podem anomenar de masses no fan ni faran més que accentuar-ne precisament la superficialitat de la informació i la seva dependència del periodisme interessat –relacions públiques, per tant– que elaboren els més potents i influents gabinets de comunicació (les nostres fonts “fiables”, no ho oblidem).

El brutal moment de canvi i les diverses crisis que l’afecten fa preveure que, més tard o més d’hora, ja no podrem parlar de comunicació de masses –com a mínim, no en el sentit i forma que l’hem coneguda– ni potser de mitjans massius ni, fins i tot, qui sap?, de mitjans d’informació generalista. Mentre aquest moment no arribi, però, la bestial potència d’aquest altaveu ens obliga a una constant i plena consciència dels factors intrínsecs de la comunicació massiva que incideixen decisivament en la construcció i consolidació de la nostra visió del món, no només de l’entorn més immediat, sinó també del que és del tot fora del nostre abast.

Les fonts, el debat pendent

(article publicat originalment a Media.cat)

Quan els mitjans de comunicació ens equivoquem és obligat presentar disculpes. Aquí estan les nostres. Però amb això no n’hi ha prou; hem d’interrogar-nos sobre els nostres procediments i les nostres inèrcies.

Eren les paraules del director d’El Periódico, Enric Hernàndez, en l’article-reconeixement de culpa publicat després del contundent i calamitós tractament del seu diari –amb generós infogràfic inclòs– sobre el procés de cirurgia estètica a què (NO) s’havia sotmès l’actriu Uma Thurman.

Tota la raó. Disculpes obligades a banda, el que és de debò imprescindible és la reflexió sobre el perquè de les pífies, especialment quan aquestes deriven de rutines de treball del tot assumides, que no examinades ni, per suposat, meditades.

Hernàndez argüeix tres raons que haurien motivat l’explotació intensiva d’un fet que a la fi s’ha desvetllat com a no-fet. Era tema del moment arreu, existeix interès social pels excessos de la cirurgia estètica i seguim sent víctimes, a la fi, d’uns tics masclistes que no sabem –volem, més aviat– eradicar. Se’n deixa un quart que, crec, hauria de ser col·locat en el primer lloc de la llista: quan en veiem l’oportunitat, optem per un periodisme groguenc que no cerca sinó l’increment d’audiència, del nombre de lectors i espectadors o, directament, de clicks.

Fins aquí les referències a la història que ha esdevingut trending topic a tot el món desenvolupat, precisament per la trista conclusió que resulta de conjuminar el concepte “aspecte extern d’una celebritat femenina com a tema del moment”, d’una banda, i el de “món desenvolupat”, de l’altra. Despatxo l’afer Thurman. Però em quedo en companyia dels procediments i les inèrcies del treball periodístic a què Hernàndez feia referència.

¿Què tindrien en comú, entre d’altres coses, el #4F tants anys ignorat, el rabiós directe de l’atemptat a la Marató de Boston o del més recent a Charlie Hebdo, el dia a dia de la informació sobre el conflicte a Ucraïna o el sorprenent sondeig d’urgència que encarregava i destacava El País en portada i que avalava la destitució de Tomás Gómez com a secretari general del PSM? Doncs que el caire i la intensitat del treball periodístic –o el silenci mediàtic– emanarien en primer i destacat lloc d’un joc de dependències estructural, unes dependències del tot institucionalitzades en la pròpia rutina del treball periodístic.

I què significa això? Ras i curt, que la decisió sobre el que ha d’esdevenir notícia i sobre la proximitat, intensitat i qualitat de l’enfocament no requereix sovint ni d’un mínim debat previ. En essència, “què” i “com” ja vindrien protocolaritzats.

Dependències més palpables són les que es poden derivar de la pròpia titularitat de cada mitjà i dels seus particulars interessos econòmics i polítics –l’esmentada portada d’El País sobre el Partit Socialista de Madrid o la seva línia editorial contra la Llatinoamèrica “bolivariana” en serien bons exemples–. N’hi ha d’altres molt menys evidents, bàsicament perquè els propis mitjans, amb la seva inesquinçable història d’amor amb l’opacitat, fan tot el possible per mantenir-les en la perpètua tenebra.

Parlem de dependències invisibles per referir-nos sobretot a les fonts informatives, és a dir, a l’origen de la notícia. I en aquest terreny la cosa és prou simple: hi ha fonts fiables i n’hi ha de dubtoses o, directament, d’ignorades. Com menys confiança en la font, més necessitat de contrast de la informació; i a l’inrevés, per a una font fiable, major crèdit –de vegades, fins i tot, fantàstics xecs en blanc–. Té certa lògica. Al capdavall, el recorregut vital de qualsevol de nosaltres està farcit de confiances i desconfiances construïdes sobre experiències que s’han anat provant verídiques o falses amb el pas del temps. També les fonts informatives –algunes agències de notícies, per exemple– han bastit aquesta fiabilitat a base d’anys de rigorós exercici professional.

Ara bé, sempre és així? És sempre l’experiència el que atorga el crèdit a la font informativa? O bé, el que en realitat li confereix major credibilitat no és tant la veracitat acumulada com el seu propi tarannà? Dit més planerament, no serà més aviat que ingressem els lluents xecs en blanc al compte de la font, diguem-ne, “de sistema”?

Són sistèmiques les fonts oficials, aquelles que, diríem, representen el món institucional en la seva màxima accepció: les dels tres poders de l’estat democràtic, en primer lloc, però també les dels agents socials reconeguts. Són també sistèmiques les fonts que, barroerament, podríem qualificar “de mercat”, el poder d’influència de les quals vindria determinat per la seva cotització en un joc global on els conceptes “humanitat” i “ciutadania” escalfen indefinidament banqueta. Com són sens dubte sistèmiques aquelles fonts “de bloc”, entenent per bloc un conjunt d’individus i societats que comparteixen i amb qui compartim identitat, ideologia, o interessos estratègics.

Totes elles serien, de per sí, fonts fiables, cosa que vol dir que un dels pilars de la deontologia professional, el contrast, esdevé en aquests casos substancialment circumstancial, si no innecessari. Són per defecte fiables les fonts policials, per exemple, de vegades fins al punt d’arribar a l’esperpent de donar per bones cadascuna de les divergents versions oficials que van encavalcant-se sobre un mateix afer (recordem el cas d’Esther Quintana). Com són per defecte fiables les fonts que en els conflictes internacionals provenen d’institucions o agències de notícies “de les nostres”. En els abusos presumptament perpetrats pels soldats de l’exèrcit dels EUA a l’Afganistan, per exemple, mentre passàvem de puntetes, posàvem totes les cometes del món o rebutjàvem a la primera les versions provinents de l’agència afgana Pajhwok, crèiem i reproduïem fins i tot de manera literal les que difonia la Secretaria d’Estat d’aquell govern o agències occidentals com ara Associated Press (l‘agència sobre la qual se sostenia la “notícia” de la Thurman). En la mateixa línia, ens són tan properes les “fites expansionistes” de la Rússia de Putin en el conflicte d’Ucraïna com insòlites les que persegueix una OTAN la zona d’influència de la qual no ha deixat de créixer pels antics territoris “soviètics” des de fa 25 anys.

En cas que es demostrés certa la hipòtesi, en cas que assumíssim que molta de la informació que consumim dia rere dia prové en essència de fonts sistèmiques hauríem de convenir que inevitablement nosaltres –i, de retruc, la nostra visió del món– som víctimes d’un poderós biaix informatiu, especialment poderós pel fet de transcórrer del tot inadvertit i per ser producte d’una sèrie de dependències estructurals que romanen –i es fan romandre– en la total invisibilitat. I és que la font serà –o la farem– fiable. El que en cap cas no pot ser, però, és neutra.

Fa pocs dies ‘Els matins’ de TV3 convidava l’Elisenda Rovira per parlar de l’anuari Media.cat dels silencis mediàtics que es troba en plena campanya de micromecenatge i del qual n’és coordinadora. La rebia una taula farcida de veterans periodistes. Exposat l’objectiu de l’anuari, va produir-se un fet summament excepcional. Durant vint minuts el periodisme va aconseguir ser únic protagonista de la tertúlia d’un magazine líder de la cadena líder a Catalunya; tan protagonista, que fins i tot se li va entreveure una petita part de la seva eternament oculta arquitectura, “la carpintería”, que en diria Juan Marsé.

Ningú no va parlar, és clar, de dependències estructurals del nostre periodisme hegemònic, però van sortir a la llum algunes de les seves invisibles misèries. Debat públic, debat obert sobre el periodisme que consumim sense ser-ne conscients. Aquest hauria de ser, crec, el camí. Sí, potser en posaríem en risc la credibilitat. El cas és, però, si de debò han d’existir confiances socials del tipus “drets de bressol”. Per guanyar la confiança –com per guanyar la democràcia– s’ha de treballar. I per sobre de tot, explicar i explicar.

Context a l’era dels “Je suis Charlie”

(article publicat originalment a Media.cat)

El dijous 15 de gener veurà la llum –d’inici, en mode de proves– un nou projecte periodístic independent nascut a Madrid que, com d’altres han dut a terme darrerament, cerca un primer impuls econòmic a través del micromecenatge. El digital, que porta per nom Contexto (Ctxt), és promogut i dirigit per Miguel Mora, periodista que ha treballat més de 20 anys a El País i que en el seu contundent manifest fundacional qualificava editors i mitjans tradicionals espanyols de “silenciosa metàfora de l’enfonsament de la classe mediàtica” i el periodisme d’“emergència democràtica”.

Vist l’abominable crim contra els dibuixants de la revista satírica Charlie Hebdo del passat 7 de gener i el posterior usual desenllaç seguit en rigorós i trasbalsador directe, sembla ben oportú el naixement d’un altre mitjà que pretén fer periodisme pausat i reflexiu. De fet, les pròpies capçaleres de flamants plataformes periodístiques com Contexto o com la cooperativa Crític ja emfatitzen precisament allò de què està mancat el periodisme mainstream i, de retruc, és clar, la ciutadania que el consumeix.

De la mateixa manera que el caràcter periòdic, la contemporaneïtat o la total supeditació a l’actualitat són identificadors dels rotatius del segle XIX i XX –algun també del XXI–, mitjans que ara es vesteixen de context o de sentit crític no són sinó veritables símptomes de l’esgotament de la fórmula comunicativa dominant i, especialment, del colossal buit que aquesta decadència està generant i eixamplant dia rere dia.

En l’objectiu primordial de qualsevol d’aquests projectes de nova fornada hi trobem el seu gran valor; tanmateix, una mica també la seva feblesa. Un tempo intencionadament assossegat i un periodisme analític sobre les qüestions d’actualitat –i sobre d’altres que tradicionalment han protagonitzat el “fora de camp” mediàtic– són sens dubte bones eines per promoure l’esperit crític i evitar caure en estereotips i prejudicis. Alhora, però, el seu treball reposat i en profunditat s’ha de desenvolupar en un entorn comunicatiu que combina la major accessibilitat, democratització i immediatesa que mai hem tingut amb una agenda informativa en essència generada i dirigida encara des de dalt. I un entorn d’aquesta mena més aviat afavoreix l’emissió de missatges apressats i poc meditats davant els esdeveniments de rabiosa actualitat, l’adhesió en fons i forma a les tendències més majoritàries, reaccions i contrareaccions sovint massa empeltades d’idees i opinions preconcebudes, així com obligats posicionaments i gestos de correcció política. I, per sobre de tot, escassa o nul·la visió global.

Superada la comprensible fuetada inicial pel repulsiu atemptat contra Charlie Hebdo i després d’un silenciós trànsit per les xarxes per examinar-ne el ressò, el meu primer pensament va dirigir-se en canvi cap als atacs contra la llibertat d’expressió i d’informació que colpeja històricament Mèxic, amb especial cruesa en els darrers quinze anys. 102 periodistes assassinats, 24 desapareguts i quasi 600 investigacions judicials des del començament de segle fins a l’abril de 2014 comptabilitzava un informe de la fiscalia de delictes contra la informació d’aquell país que recollia El Mundo fa uns mesos. Si en visiteu el llistat detallat amb els noms de les víctimes a la Viquipèdia, però, veureu que els periodistes assassinats des de l’any 2000 fins a dia d’avui s’eleva a l’esgarrifosa xifra de 155.

155 professionals de la visibilització d’allò que passa pel món eliminats, en canvi, en la més crua invisibilitat, executats en la seva gran majoria per xarxes de narcos o, directament, per sicaris de representants públics corruptes del país que, de passada, tenyeixen d’un fabulós to d’obligada i permanent autocensura el treball periodístic dels supervivents. Dia rere dia. A una localitat i a una altra. A esquenes de la llum pública. En silenci. Sense escoltar cap crida mundial sincera o hipòcrita a favor de la llibertat d’expressió, cap mostra de dol en cap ple de consistori ni a cap redacció de mitjà de comunicació.

És clar, accions terroristes molt puntuals però espectaculars i executades en el cor del món occidental com la de l’11-S a Nova York, l’11-M a Madrid, el 7-J a Londres o el recent 7-G a París cerquen l’impacte i la màxima repercussió mediàtica. Que les dates concretes d’aquests atemptats vagin passant a la posteritat certificaria l’èxit de la tossuda cerca. Ambicionen ampli i constant ressò, concentracions de protesta arreu, minuts de silenci, estesa de flors i espelmes enceses en el lloc dels fets, gestos de complicitat i solidaritat mundials, també reaccions viscerals i injustes generalitzacions, increment dels nivells d’alerta antiterrorista i, sobretot, de la por. Ho cerquen i ho troben (ells coneixen millor que ningú l’etnocentrisme que ens caracteritza).

En certa manera, les rutines professionals de terroristes, governs i comunicació convencional convergeixen en un punt de mútua dependència que beuen exclusivament de la massiva visibilitat. I de resultes d’aquesta convergència i només gràcies al seguiment intens i proper del fenomen i a un ús del llenguatge verbal i visual més propi de la ficció, n’emergeix l’empatia o, com a mínim, la connexió emotiva amb l’objecte de la informació (l’atemptat a la Marató de Boston de fa dos anys n’és també flagrant exemple). No són tant l’objectiva gravetat de l’agressió ni l’objectiva proximitat amb les víctimes el que ens porta a copsar la transcendència de la informació i a fer-ne, potser, un públic judici de valor. Com testimonien la quarantena d’invisibles persones assassinades amb cotxe bomba al Iemen el mateix dia de l’atemptat de París, tan sols la molt propera i continuada exposició de fets i protagonistes d’un esdeveniment i, sobretot, el relat novel·lat d’aquesta visibilitat en fa possible la nostra implicació.

És en aquest entorn hostil i amarat d’entreteniment on actuaran i compartiran la seva tasca periodística experiències imprescindibles com Crític o com aquest Contexto que es presenta dijous. És obvi que difícilment podran marcar l’agenda informativa. Però sí que s’hauran i els haurem d’exigir que en la mesura de les seves possibilitats lluitin per compensar, d’inici, aquest primer i decisiu biaix que es produeix unànimement en la premsa predominant, en els criteris que determinen què ha d’esdevenir informació rellevant i què informació circumstancial o, directament, obviable. I, en la meva opinió, cal fer-ho en dos fronts. D’entrada, aportant als esdeveniments més mediàtics elements contextuals que fomentin la reflexió i en rebaixin l’excés de càrrega emotiva, sempre encegadora. I en segon terme, aprofitant-ne l’avinentesa per exposar d’altres realitats similars que romanen en el més injust oblit.

Oblits com, per exemple, l’assassinat amb acarnissament de Jesús Tapia, conductor de televisió i fundador de l’incisiu setmanari Proceso; o com el segrest, tortura i posterior execució del director i editor del diari La Unión, Moisés Sánchez, amb força probabilitat a mans de sicaris de l’alcalde de Medellín; o com l’acomiadament de Sayda Chinas, reportera de Notisur, per la seva insistència en denunciar pressions del governador de l’estat de Veracruz als mitjans de comunicació i exigir justícia per als companys desapareguts i assassinats*. Tots ells, a Mèxic. Tots ells, atemptats contra la llibertat d’expressió i d’informació. Tots ells, perpetrats pels volts del mateix dia en què uns altres freds i ensinistrats capadors de les llibertats més fonamentals entraven a les instal·lacions de la revista Charlie Hebdo a sang i foc. Tots ells i tants d’altres, però, amb l’afegit de patir una dolorosa segona victimització: formar part del vast i etern “fora de camp”.

*gràcies, Susana i Marc!

La caixa de Pandora i el periodisme

(article publicat originalment a La Directa)

Hi ha ocasions en què un esdeveniment d’actualitat té la virtut de deixar al descobert rutines de treball periodístic habitualment ocultes. L’operació Pandora ordenada per l’Audiència Nacional i executada ahir pels Mossos d’Esquadra n’és, sens dubte, una d’elles. Amb el matiner i succint comunicat policial on s’afirmava que es duia a terme una operació contra el terrorisme anarquista a diversos locals i domicilis, la maquinària mediàtica es posava en marxa amb celeritat.

Deixant de banda el seguiment immediat però alhora intensiu i proper que en va fer la Directa, el 324, l’Ara, La Vanguardia, Vilaweb, El Periódico i El Punt Avui van ser els més matinadors. I en aquelles primeres informacions sobre l’operació tan sols Vilaweb va aplicar-hi la mínima reserva exigible amb l’ús –insuficient, tanmateix– de les cometes. En la resta, a banda del més genèric “operació antiterrorista” del 324, el protagonista absolut dels titulars inicials va ser el terrorisme anarquista, escrit literalment així, amb l’article definit i sense cometes ni presumpcions de cap mena; vaja, exactament com l’àrea de comunicació dels Mossos ho havia redactat en el seu comunicat. Menció especial mereix, per cert, el primer titular d’El Periódico. El seu “cop al terrorisme anarquista a Catalunya” caldrà ser conservat amb tota cura per a una posterior –i presumiblement enrojoladora– revisió:

Però amb l’hora del cafè arriba la pausa. Amb la pausa, la màquina s’humanitza i, amb ella, el seu treball. Presumptament. Tres o quatre hores després de l’inici de l’operació a la Kasa de la Muntanya i del primer comunicat dels Mossos, d’altres mitjans abordaven la matèria. És un interval de temps suficient perquè qualsevol maquinària comunicativa hagi pogut posar en quarantena el concepte “terrorisme anarquista”. Sabem d’accions prèvies que el justifiquin? Si és així, n’hem informat anteriorment a la nostra audiència? Aportem, per tant, aquesta informació relacionada? Entenent, suposo, no suficientment fundada la motivació oficial d’operació antiterrorista, eldiario.es va limitar-se a titular la peça amb una fidel descripció dels fets (escorcoll d’espais llibertaris en una operació contra anarquistes). El País i Público, en canvi, informaven de l’operació –insisteixo, en hora més reposada– seguint el redactat sense matisos emprat per policia i Audiència Nacional, fórmula a la qual El Mundo hi afegia unes cometes.

I el 324 –ai el 324!– cap a quarts d’onze continuava tractant el terrorisme anarquista com si fos un fenomen permanentment mediàtic i, fins i tot, il·lustrava el tuit que enllaçava amb la notícia amb una imatge de l’intent de desallotjament de la Kasa de la Muntanya de fa tretze anys, segurament la millor prova del descomunal arxiu informatiu que deu haver generat l’activíssim terrorisme llibertari. Quedem-nos amb aquestes dades, però: canal públic d’informació non-stop, quatre hores després d’iniciada l’operació, reproducció de la idea base de la nota oficial dels Mossos, imatge de 2001:

La xarxa va reaccionar amb contundència davant les generals transcripcions acrítiques dels mitjans massius. Una insistent contundència que, junt amb l’arribada de més dades i amb el presumpte ús d’un mínim sentit crític a les redaccions, devia motivar la tirallonga de modificacions en les informacions que es van anar produint al llarg del dia (queda el rastre d’algunes URL com a prova del tractament inicial): alguns titulars ja no parlaven d’operació contra el terrorisme anarquista sinó contra grups anarquistes (Ara, El Punt Avui, El Mundo); en d’altres s’hi descobria l’apassionant món de les cometes (La Vanguardia, 324); Público canviava “terrorismo” per “movimiento” i El Periódico rectificava el seu vergonyós titular inicial amb un correcte “operació policial contra anarquistes acusats de terrorisme”. I El País, tot i haver suavitzat més tard el missatge inicial, avui tira pel dret i afirma amb rotunditat que els detinguts van posar bombes a caixers i catedrals, pertanyen a una organització anarquista i estan vinculats al moviment okupa.

Afirmava l’Andreu Barnils en un gran article autocrític a Vilaweb que allà on alguns “han vist terrorisme anarquista, d’altres hi hem vist periodisme d’estat.” En alguns casos, com en l’exemple d’El País, és innegable la permanent voluntat de criminalització dels moviments llibertaris i, en general, del món que tenen per costum titllar d’”antisistema”. La Vanguardia, La Razón i altre cop El País, amb unes peces de context que, com apuntava Media.cat en la seva anàlisi d’urgència, reforçaven ahir l’existència d’aquest nostrat terror llibertari únicament a partir de fonts policials o judicials, n’avalarien la tesi. El més trist és constatar, però, que ni la irrupció d’una noció socialment inexistent com “terrorisme anarquista” va fer disparar d’entrada les alertes de la mínima prudència, del mínim rigor, de la mínima professionalitat en molts mitjans.

Per tant, sí, l’operació Pandora despulla el periodisme d’estat. També despulla, però, les greus mancances del periodisme de rabiosa actualitat. I sobretot despulla un periodisme de font eminentment oficial, un periodisme que no és que en begui i en visqui sinó que s’hi ofega amb monòtona irreflexió. Un periodisme, a més, greument afectat per les cada cop més precaritzades redaccions i que s’ha anat avesant a la conversió automàtica en notícia de les “informacions” generades en les àrees de premsa –millor, de relacions públiques– de governs, cossos policials, grans firmes empresarials i financeres o d’aquella troika que governa sense haver estat democràticament escollida.

L’operació Pandora destapa, paradoxalment, la caixa que duu el mateix nom. I de dins en surt un periodisme massiu que, en essència, segueix interpretant la mateixa partitura de la informació vertical i unidireccional, aliè als avisos de fons que li llença la xarxa cada cop que el modela, aliè a la nova tonada regeneradora que commociona tot el món institucional sense excepció del qual, per molt que la seva colossal miopia li ho impedeixi captar, n’és membre de ple dret.

I els mitjans… poden ser d’esquerres?

(article publicat originalment a Media.cat)

Afirma en el seu darrer llibre Santiago Alba Rico que un programa veritablement d’esquerres ha de comprendre una voluntat revolucionària en el terreny econòmic, una de reformista en l’institucional i una altra de conservadora en l’antropològic. Des que a inicis d’any el filòsof madrileny va desglossar la seva provocadora recepta en la presentació del seu pamflet (sic) al Koitton Club de Sants, confesso que no he deixat de donar-li voltes al paper que en aquesta tríada d’elements crucials juguen els mitjans de comunicació social.

Cert, aquest recurrent neguit per analitzar els elements responsables de la generació i institucionalització de l’opinió pública des d’un punt de vista, diguem-ne, filosòfic és segurament una obsessiva i tediosa pèrdua de temps. Tanmateix, per treballar en la consecució d’una societat eminentment crítica no n’hi ha prou amb flamants i interessants propostes comunicatives que ens apropen a realitats informatives silenciades o tractades habitualment de manera superficial, amb o sense intencionalitat. No hi pot haver ciutadania crítica sense una profunda i constant revisió dels òrgans que esdevenen decisius en el disseny, generalització i manteniment de la norma social en cada moment històric. I amb la pèrdua de pes evident com a institucions socialitzadores d’Església, família i escola, ara per ara és obvi que els mitjans de comunicació massius en són encara els protagonistes –veurem per quant de temps– i que han o haurien de ser, per tant, objecte principal d’examen.

Una primera aproximació a la tesi d’Alba Rico és suficient per adonar-nos que, com a agents essencialment intermediaris que són, els mitjans de comunicació incideixen tant en el sistema econòmic com en l’arquitectura institucional i el comportament social i cultural de l’espècie humana. I ho fan o ho poden fer afavorint la preservació, alteració o transformació de qualsevol d’aquests camps. Acceptat això, el que simplement esbosso tot seguit és el caire que pren, en la meva opinió, la seva influència en cadascun dels tres terrenys.

D’inici, si alguna cosa resulta especialment sorprenent d’una crisi econòmica que ni els presumptes brots verds amaguen que és indefinida és que, tot i la massiva percepció ciutadana d’estafa generalitzada i tot i l’evidència de l’incessant increment de les desigualtats socials en el món anomenat desenvolupat, el model econòmic imperant en cap moment ha estat qüestionat en els nostres mitjans. I això no ho afirmo com a persona nítidament d’esquerres –que ho sóc i no me n’amago– sinó com a simple observador astorat de la realitat: quan és palès que les coses no funcionen, a la llar, a l’empresa, a la colla castellera, la reflexió oberta i sense límits, fins i tot sobre el model d’organització, és o hauria de ser obligada. Que a punt d’acabar 2014, més de sis anys després de l’esclat de la crisi, tot un tòtem de l’ultraliberalisme com Xavier Sala i Martín sigui l’economista de referència al programa líder de la ràdio pública nacional de Catalunya –recalco els mots “públic” i “nacional”– crec que pot ser un bon indicador sobre la mena de paper que juguen els mitjans en aquest terreny: amb sort potser haurem escoltat imprecises receptes reformadores (mesures de control sobre la rauxa especuladora), però en cap cas reflexions ni debat al voltant de la possible existència d’elements inherentment nocius en el propi sistema econòmic.

Els mitjans de comunicació són, en segon lloc, especialment rellevants en l’entramat institucional. No és només que en visquin i en beguin; és que els mitjans, en si mateixos, són institució. No obstant això, el seu tradicional rol mitjancer, aquest rol de transmissió de dalt a baix d’informació, entreteniment i propaganda generada en essència en els centres de poder, els permet jugar un paper ambigu en un moment de profunda desintegració de tot l’edifici institucional. D’una banda, és cert, poden reflectir en major o menor grau els símptomes externs d’aquesta descomposició: la intensa desafecció envers els òrgans tradicionals de representació de la veu ciutadana i la consegüent demanda de mesures regeneradores o transformadores, l’ocàs força generalitzat del bipartidisme en democràcies com la nostra, o la colonització del poder financer sobre la política institucional, l’Estat i, fins i tot, les organitzacions supraestatals. De l’altra, però, com l’orquestra del Titanic, segueixen interpretant una partitura periodística “alarmantment intervinguda” –com reconeixia amb resignació Sergi Pàmies fa un parell de mesos– com si el seu paper mitjancer i transmissor i el seu creixent allunyament de la realitat ciutadana no viatgessin en el mateix gran transatlàntic i cap al conegut fatal destí.

Per últim, els mitjans massius són transmissors de continguts rabiosament actuals i caducs que, bé en el camp de la informació bé en el de la publicitat, tendeixen a negar-nos la història, el recorregut i el context. Els mitjans són també insaciables esperonadors del no mirar enrere, de la competició, de la superació dels reptes i les conjuntures negatives sense laments ni reclamacions a través de la voluntat i l’esforç individuals, i en què els conceptes de solidaritat i col·laboració han quedat definitivament segrestats per exemples puntuals d’una tan benintencionada com autocomplaent almoina massiva. En aquest sentit, els mitjans de comunicació harmonitzen amb el permanent progrés i el creixement cec, sense límits ni aturador del capitalisme, amb aquesta aparentment innòcua revolució non-stop que, entre moltes altres coses, despulla l’ésser humà del seu intrínsec i vital tarannà social i cooperador.

Es preguntava en el seu treball Santiago Alba Rico si encara avui podem ser d’esquerres. I jo em pregunto si els mitjans de comunicació massius, una institució tan lligada en origen al pensament il·lustrat i evolutivament a les democràcies liberals, que és manifestament conservadora en el terreny econòmic, poc o gens reformista en l’entramat institucional de què forma part, i inalterablement revolucionària en el camp antropològic, pot haver-ho estat o arribar a ser-ho mai.

Potser no poden ni podran ser mai d’esquerres… ni cal que ho siguin, puntualitzaran alguns. El que caldria veure és, però, si de debò es pot garantir la total validesa d’aquella màxima extensament acceptada, la de que els mitjans de comunicació són indispensables per a la configuració d’una ciutadania crítica i amb lliure capacitat de decisió i per a la incentivació de la participació activa. Un parell de segles enrere la veu discordant de Kierkegaard ho posava decididament en dubte, tal i com recorda César Rendueles en el seu ‘Sociofobia’ (pàg.149-150):

Mientras la mayoría de pensadores del momento celebraba la expansión de la prensa y las revistas como una vía de democratización, Kierkegaard pensaba que iba en detrimento de la vida política. Los periódicos estaban al margen de las estructuras de poder, pero facilitaban que sus lectores mantuvieran opiniones muy vivas sobre casi cualquier tema de interés público. En cambio, no desarrollaban en igual grado el impulso de actuar en consecuencia. Al contrario, la saturación de opiniones e informaciones contrapuestas llevaba a aplazar indefinidamente cualquier decisión importante. La prensa, en definitiva, destruía la actividad política genuina, que para Kierkegaard tenía que ver con los compromisos intensos y las elecciones arriesgadas

Per bé que llunyana, la reflexió del filòsof danès podria ser un xic descoratjadora. No tant per les conseqüències que detectava en aquella incipient comunicació massiva, la mateixa comunicació massiva que, tot i ser encara hegemònica, es troba ja en manifest declivi. Sinó sobretot per la manera com podria ser llegida i interpretada amb ulls del ciutadà ciberconnectat del segle XXI i en un entorn de múltiples i acceleradament canviants relacions socials i comunicatives.

 

 

 

 

Entendre des del blindat en què viatges

(article publicat originalment a Media.cat)

Passen coses. Som en temps en què passen coses, dit així, emprant aquest substantiu indeterminat plural. I si ho hagués de sintetitzar, potser matusserament, diria que aquesta mena de coses que passen són, en gran part, reflex de les goteres que afecten de manera creixent l’edifici institucional i de la pugna inevitable que d’aquelles se’n deriva. Els contendents? D’una banda, els que en la intimitat fan mans i mànigues per tapar les nombroses vies d’aigua mentre segueixen emetent el “tot sota control” des de la tribuna pública; de l’altra, els que, provinents del fora de focus, treuen el cap per les remullades escletxes i, tot i aixecant el dit, etziben: “ep, nanos, que som aquí!”.

La inèdita interacció entre dues realitats fins fa poc paral·leles provoca escenes insòlites, sovint delirants. El deliri és producte del xoc entre dues maneres de treballar, dos espais i dos tempos radicalment diferents, però sobretot, de la incapacitat de la realitat eternament visible per considerar, ni tan sols imaginar, que la invisibilitat pública pugui esdevenir, en major o menor mesura, actor de l’obra, de la seva obra.

Ho hem d’entendre. L’edifici institucional en perfecta estanquitat viu –i beu– de si mateix. Viu i beu d’un repartiment de papers estrictament definit sobre l’escenari, i viu i beu de la propagació de la representació a una platea passiva immensa, descomunal, un tros de platea que no hi cap en l’edifici institucional però que, paradoxalment, n’és el seu fonament.

Entre les parets institucionals estanques, un dels rols definits sembla secundari. És aquell que retrata el que fan o diuen (que fan) la resta d’actors. És un rol si més no curiós, perquè diríem que la seva rellevància no ve definida tant per la seva intrínseca vàlua com pel servei de difusió que proporciona als companys de repartiment. En aquesta organització –repeteixo, en cas d’òptim aïllament– tot funciona. Els actors principals intervenen, gesticulen, polemitzen –sovint, sobreactuant; sovint, amb estridència– de cara a l’actor difusor. Aquest darrer fa arribar el treball dramàtic dels col·legues a l’exterior i colossal platea a la qual ofereix tallers de crítica i controvèrsia… de marges acotats. De tant en tant, un altre dels rols complementaris de l’edifici institucional surt a la intempèrie i col·loca el termòmetre sobre la platea per detectar les fluctuacions en la valoració de l’obra contínua. Finalment, amb assenyada moderació, i com a sublimació d’aquest procés superb, l’edifici institucional obre les seves pesades portes a la gernació d’espectadors durant unes poques hores per tal que esculli els propers actors principals –no pas, els directors– de l’obra infinita. Durant aquest breu interval de temps, l’actor difusor pot donar l’esquena a l’escenari i encarar l’habitualment invisible platea, per bé que l’instant és massa fugaç com per arribar a copsar-ne mides, tonalitats, rareses. Amablement convidada a retornar al seu fix i imperceptible pati de butaques, rere seu les feixugues portes del coliseu es clouen amb estrèpit, altre cop.

En condicions d’òptima estanquitat.

El veterà periodista estadounidenc Gay Talese rememorava per al magazine de La Vanguardia fa unes setmanes una escena habitual de la darrera guerra d’Iraq:

Aquella gent estúpida, aquells corresponsals de diaris i televisions amb jaquetes de camuflatge i cascs dins les unitats americanes, que cobria la guerra… des d’un tanc! (…) Ens hem convertit en servidors dels militars, en els seus relacions públiques

Amb el seu estret camp visual, el tanc avança, el tanc ignora. I des d’aquell blindat que t’aixopluga, tot el que hi ha a l’exterior, tot allò que no pots copsar ha de tenir per força una explicació atrinxerada o s’ha de circumscriure, com a molt, a l’àmbit estrictament militar. El tanc en què viatges com a reporter no és només habitacle, no és només transport; és sobretot, i alhora, interrogant i solucionari.

Però ja no podem parlar d’estanquitat.

Fa un parell d’anys que hem descobert uns alienígenes que diuen voler canviar-ho tot; ara, se’ns presenten uns altres que diuen que poden, fins i tot uns que gosen afirmar que guanyaran; com sorgeix gent que pretén ser crítica i que consumim crítica. Deu ser que passen coses. I passen coses –i les veiem– perquè hi ha goteres. O passen coses que provoquen goteres. O tot alhora. El cert és que s’eixamplen les vies d’aigua existents i se’n van obrint de noves. I ja no hi ha prou dits, prou mans, prou peus per obturar-les.

Indiferents a tot, però, amb el casc ben cofat, l’armilla antibales i amb gravadora i càmera de camuflatge, des del tanc disparem anàlisis sobre les coses que passen i en cerquem explicacions en el terreny i des del terreny que coneixem. De dins estant i vestits estrafolàriament no ens adonem que aquells que ho volen canviar tot, aquells que diuen que poden o que guanyen o aquells que afirmen que són i seran crítics fan una esmena al carro de combat en la seva globalitat i, per tant, sense fer-ho potser explícit, a tots i cadascun dels soldats que viatgen dins la seva panxa.

Entre les uniformes portades indignadíssimes del 16 de juny de 2011 i els “despropòsits” exhalats després de la sentència absolutòria pels fets del Parlament han passat tres anys i han passat moltes coses. Però no ho sembla. Pels actors, principals o secundaris, ni aleshores ni ara sembla haver-hi massa vida intel·ligent més enllà de les motivacions, disputes i intrigues emmarcades en l’escenari rigorosament institucional. Cal recórrer “perquè no torni a passar”.

Continuava Talese:

Els periodistes hem de ser forasters. Hem de ser militants, traïdors, potser terroristes en el sentit que l’ordinador ha de ser un seriós adversari, no irrespectuós, però sí escèptic del poder

Amarat, xop de teatralitat, l’actor pretesament secundari segueix fent-se el sord davant dels avisos cada cop més intensos que arriben de l’exterior. “La música no va dedicada a mi; en tot cas, als actors protagonistes”. S’enganya. Oblida la seva corresponsabilitat en l’estanquitat i insalubritat de l’edifici i en la pròrroga infinita del mateix show. I oblida el més essencial de tot: que, per naturalesa, un foraster no pot deixar-se confinar a la panxa de cap poderós blindat. No pot. Mai.