Black Friday… l’última oportunitat?

(article publicat originalment a Media.cat)

Hem establert un sistema de vida que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure, tant l’aire com l’aigua com la terra que ens alimenta.

Era Mònica Terribas en la portada d’El Matí de Catalunya Ràdio del 10 de desembre. La periodista dedicava bona part de l’editorial a la XXI Conferència del Canvi Climàtic que s’ha celebrat a París i que ha estat preeminent matèria informativa durant dues setmanes, per l’especial rellevància del tema que s’hi tractava i la gran quantitat d’agents implicats, és clar, però també pel mer fet de ser el que era: una cimera, una trobada al més alt nivell, d’aquelles que parlen exactament el mateix idioma que els mitjans de comunicació.

Tocava profund neguit mediambiental: escalfament del planeta, gasos amb efecte hivernacle, canvi climàtic…, que és un cíclic blablabla informatiu que ens acompanya en cada celebració de conferències mundials sobre la matèria, per bé que aquest cop, és cert, l’interrogant “l’última oportunitat?” li conferia singular gravetat. Però l’anècdota, diguem-ne, col·lateral de la cita d’enguany ha estat que la prèvia informativa de la crucial trobada sobre el futur del planeta ha coincidit amb la ressaca de la mediàtica bacanal consumista del Black Friday i la pròpia inauguració de la conferència, amb el Cyber Monday. I com en tantes altres ocasions en el magma comunicatiu, la pràctica coexistència de dos fenòmens especialment antagònics ha passat desapercebuda.

I és que l’actualitat mana. I no té aturador. L’actualitat no coneix la pausa i sí, en canvi, la concatenació o l’encavalcament. Més important encara: l’actualitat té el fabulós poder d’uniformitzar el valor dels fets que la protagonitzen, fins al punt de pràcticament enretirar-ne el significat i igualar-los per la façana tot impedint-ne la reflexió i el traç de cap lligam. És per això que entra en el camp de la més absoluta i lògica de les normalitats que el Divendres Negre ens llencéssim a la rauxa devora-ofertes sobre la qual els mitjans constantment ens informaven –llegiu, promovien– com que a partir de l’endemà ens sentíssim cridats a participar de la creixent inquietud informativa per l’urgent acord universal sobre el futur del planeta que no s’acabava d’assolir. Sí, podem fer aquestes dues coses sense recança, fins i tot, simultàniament. Amb el mateix fervor. I, el més important, sabent-nos en tot moment coherents elements socials.

Paradoxes viscudes amb total naturalitat. Vint-i-quatre hores al dia, els mitjans massius estandarditzen, fan indiscutible i fomenten el concepte de riquesa lligat al consum i a l’augment del PIB. Després, de tant en tant, i paral·lelament, donen veu a una Naomi Klein que recorda que “frenar el canvi climàtic xoca amb la lògica del creixement capitalista, o a aquell Zygmunt Bauman que no es cansa de recalcar en cadascuna de les seves visites que entossudir-nos a solucionar els problemes a partir d’un “creixement econòmic que se’ns diu que és la solució i que és il·limitat” no pot fer res més que agreujar-los.

Són píndoles, al cap i a la fi. Píndoles rere píndoles. O píndoles sobre píndoles. En el mateix sentit o en sentit del tot contrari. Deglutides de cop o l’una darrera l’altra, però sempre a tempo, al tempo que exigeix la pròpia actualitat. Una actualitat en què cada dia més són més difusos els límits de la informació, l’entreteniment o, directament, la publicitat, i que disposa de la facultat de promocionar amb meravellosa sincronia l’activitat més vital i la irreflexió més paralitzadora, resultat en ambdós casos de la ingesta d’aliments que no han sofert masticació.

Explica Bauman que “ens han fet esclaus del consum, les botigues, les grans superfícies”, i que “la cerca de la felicitat equival a anar de compres”. Em permetria afegir-hi que, de manera directa o indirecta, som també esclaus de la rabiosa actualitat, agent indispensable en aquest múltiple esclavatge. Al capdavall, els mitjans són alhora símptoma i eina de promoció necessària d’aquest “sistema de vida que hem establert que ens està destruint els recursos naturals que tenim per viure” que deia amb intencionada difuminació la Terribas en el seu editorial. Un “sistema de vida que hem establert…” que, passat per la traductora dels Minoristes del seu propi programa, se’ns apareixeria, lluminós, sota la forma original de l’hegemònic capitalisme, concepte pràcticament tabú en els mitjans massius i en el qual el filòsof Santiago Alba hi distingeix de manera nítida aquesta paradoxal naturalesa híbrida a què ens hem estat referint tota l’estona:

(…) Basta ver los criterios con los que se elabora el PIB de un país o la alarma que genera el descenso de las tasas de “crecimiento”. O –en términos más banales y periodísticos– la angustia con que se anuncia, con igual horror y al mismo tiempo, el aumento de la contaminación y el descenso en la venta de automóviles.

El que lamento de debò –em perdonareu la frivolitat– és que les solemnes connexions informatives d’una cimera viscuda com a ultimàtum i que ens ha tingut amoïnats durant 15 dies –i que ha conclòs amb l’esperable històric acord de “paraules buides– no hagin convergit amb les setmanals lliçons a TV3 de l’economia de colors llampants del gurú de les americanes. Vés a saber, potser en aquesta tessitura sí que ens hagués xocat consumir el futur de coloraines i confeti de la seva competitiva economia amb el del gris tirant a molt negre del planeta que va consumint-se amb tanta –i tan cega– competició. Potser sí. Tot i que…, ben mirat…, potser tampoc.

I ja que hi som, un apunt final. Em resulta simplement desconcertant que la mateixa Terribas que dies després mostraria certa inquietud mediambiental en l’editorial que obria aquest text, no dediqués ni un dels gairebé trenta minuts del quinzenal informe Sala i Martín per, en ple desenvolupament de la cimera del clima de “l’última oportunitat?”, interpel·lar al nostrat economista de capçalera sobre la més que probable insostenibilitat de la seva economia de gamma cromàtica.

TTIP d’experts “neutrals”

(article publicat originalment a Media.cat)

Tornem una mica enrere. Ens situem a 10 de juny. Aquell dimecres al Matí de Catalunya Ràdio tocava la col·laboració quinzenal del catedràtic de la Universitat de Colúmbia, Xavier Sala i Martin, l’”informe Sala i Martin”, que s’anomena. Tema d’examen?: l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions (TTIP en l’acrònim anglès) que, en principi, s’havia d’haver debatut i votat al Parlament Europeu aquella mateixa jornada.

De l’anàlisi que en va fer l’economista de capçalera del programa líder de la nostra ràdio pública nacional en destaco les següents cites:

“[El tractat diu:] quan hi hagi conflictes empresa-Estat ha d’haver-hi un tribunal a fora de l’Estat (…), jutges neutrals i imparcials fora dels països (…), un tribunal com el de la Haia que decideixi aquest tipus de conflictes”.

“Els europeus aquí hem de decidir si seguim sent el centre del món o ens quedem enrere. Jo no dic que el tractat s’hagi d’aprovar sense condicions, però hem de tenir en compte que el món està canviant, que el centre de gravetat mundial cada vegada està més a la vora de la Xina i que els americans a nosaltres no ens necessiten o ens necessiten cada vegada menys”.

“El que està passant és que els diferents lobbies defensen els seus interessos, cosa que és absolutament legítima, però des del meu punt de vista els interessos que haurien de prevaldre són els dels consumidors. (…) Al final de tot aquest procés, tindrem millors pollastres a millors preus, sí o no? Perquè si tenim millors pollastres a millors preus vol dir que estalviarem calers i podrem utilitzar-los per comprar altres coses i això ens farà més rics”.

Els factors que hi intervenen

Per bé que Mònica Terribas havia fet l’advertiment inicial que en el tema del TTIP “hi intervenen molts factors”, durant els 13 minuts i 11 segons d’anàlisi expert van ser posats sobre la taula exclusivament els que exemplifiquen les cites abans inserides, és a dir:

  1. l’existència d’un tribunal neutre i imparcial que hauria de dirimir els conflictes entre empreses i estats en detriment del poders de cada país
  2. la imparable pèrdua de pes del vell continent a nivell mundial que la UE no pot deixar de tenir en compte a l’hora de discutir i valorar el TTIP
  3. una política europea que hauria de centrar-se primordialment en els interessos dels consumidors

Evidentment, els factors que hi intervenen –com veiem, no en van ser molts– van ser exposats als consumidors de Catalunya Ràdio amb l’habitual competència pedagògica del cèlebre economista i, fins i tot, amb el que permeteu-me que anomeni una reductio ad “conyetum”, a què va apuntar-se Terribas sense recança, sobre la bona salut de Sala i Martín com a prova de la perfecta salubritat dels pollastres rentats amb clor dels Estats Units.

Així, entre pollastres i més pollastres –i alguna ostra–, entre anècdota i anècdota, l’espinós tema del TTIP va ser analitzat a la ràdio pública nacional sota una lupa purament crematística i sense ni tan sols esmentar l’absoluta opacitat amb què s’ha negociat el tractat –amb l’habitual i inestimable col·laboració dels mass media, és clar–, ni l’amenaça real de privatització de serveis públics essencials, ni els efectes que la desregulació que ha de permetre consumir “ostres o pollastres millors i al millor preu” poden tenir sobre aspectes molt amplis i fonamentals de la vida d’aquests tan lloats consumidors: la salut mediambiental, les condicions laborals, la veu i participació ciutadanes, la capacitat de decidir i aplicar polítiques socials i econòmiques locals. En definitiva, zero apunts sobre com el TTIP –per no sumar-hi el seu cosí germà, l’encara més invisible TISA o Acord del Comerç de Serveis– podria estar atacant greument la ja de per si escapçada sobirania dels pobles, la repetidament maltractada democràcia.

Aquests factors constitueixen, entre d’altres, l’argumentari fonamental del posicionament contrari a l’aplicació del tractat. Com proven els dos milions de signatures aconseguides per la Iniciativa Ciutadana Europea ‘Stop TTIP’, no estaríem parlant d’un debat inexistent en l’opinió pública malgrat l’esforç, repeteixo, de negociadors i mitjans de comunicació perquè pervisqui en la invisibilitat. Estem parlant, això sí, d’elements que un Xavier Sala i Martin mai no tindrà en compte a l’hora de valorar un projecte com el TTIP ni permetrà, és evident, que siguin tinguts en compte en el seu lliure judici pels oients de Catalunya Ràdio.

Explicar on se situa la neutralitat

No m’agrada Sala i Martin, com ja deveu imaginar. No m’agrada la seva ideologia (que en té, no ho oblidéssim). Però no em fastigueja consumir Sala i Martín ni d’altres Salamartins. És més, les seves anàlisis i els seus parers han de ser exposats obertament, és clar, als mitjans de comunicació. El que exigeixo és menjar Salamartins en el context adequat i en constant contrast amb d’altres viandes. I sobretot vull mastegar-los, no empassar-me’ls. Xavier Sala i Martin no pot disposar d’un espai regular d’anàlisi i assessorament propi –i únic– als mitjans. No a ràdios ni teles públiques, això segur. Per molt docte en la matèria que sigui; per molt didàctica que sigui la seva exposició d’aquest fabulós totxo que és l’economia. O, millor dit, precisament perquè n’és massa, de didàctic, precisament pel fet de péixer-nos perfectament triturada, no pas la matèria econòmica –de per si, no neutra–, sinó una visió molt concreta de l’economia, de la societat i de la política. Una visió que és sens dubte “absolutament legítima”, com diria ell mateix, però en cap cas única ni inevitable.

La presència sistemàtica en els espais informatius d’un expert “neutral” com el protagonista d’aquest text només tindria justificació des de l’obert reconeixement del fet que el centre de l’eix ideològic en les societats occidentals no ha deixat ni deixa de desplaçar-se a la dreta, així com des de l’obert reconeixement que els mitjans massius afronten la tendència sense poder, saber o pensar oposar-hi resistència. Una apatia mediàtica si més no paradoxal, tenint en compte que com a servei públic haurien d’estar amatents als neguits de la immensa majoria, la que va patint l’agreujament d’unes desigualtats econòmiques i socials que avancen en paral·lel a aquest apropament del centre ideològic cap al territori de l’abscissa dominat pel mercat omnipotent.

Així doncs, per si de cas la propera temporada el Matí de Catalunya Ràdio persisteix en la voluntat de comptar amb els serveis regulars del cèlebre catedràtic de Colúmbia, com a humil consumidor de ràdio pública i amb vocació de servei públic jo els demanaria un exercici de sinceritat i transparència: que com a mínim el dia que ens toqui consumir –amb clor o sense clor– el desregulat i desregulador Sala i Martin, obrin la portada de les vuit del matí al més estil Caprabo, amb un explícit i lluminós:

“Bon dia. Desperta, lliure comprador! Som el Matí de Catalunya Ràdio.”

Villatoro mossega un gos

(article publicat originalment a Media.cat)

Que una cadena d’atemptats a Bagdad s’emporti la vida d’un centenar de mesopotàmics és molt menys noticiable que una acció terrorista a casa nostra, amb o sense víctimes. La mort d’un bon rapsoda local és menys notícia que el decés d’un personatge mediàtic o d’una estrella del pop mundial. I si un rottweiler mossega el periodista, escriptor i actual director general del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona Vicenç Villatoro rebrà, segur, cobertura informativa, però sens dubte en tindrà força més si és l’actual director general del CCCB qui, en un atac de ràbia incontrolable, decideix clavar-li els seus ullals al gos.

Totes les generacions de flamants llicenciats en periodisme, tant els que l’han exercit –els menys– com els que hem acabat treballant en les més heterogènies ocupacions –la gran majoria– hem mamat les lleis de la jerarquització de la informació. I aquestes lleis, com explicava en aquest article el periodista i escriptor presumptament queixalat o queixalador, no jerarquitzen els fets segons la seva importància objectiva sinó segons “la proximitat, la fama, la transcendència social, l’empatia, el dramatisme, la sensació d’entendre-ho, la sorpresa, la repetició, l’excepcionalitat…”.

La successió de diversos esdeveniments luctuosos com el de l’aparell de Germanwings, l’agressió mortal a un professor de l’institut Joan Fuster de Barcelona o les macabres odissees de milers d’immigrants per les aigües del Mediterrani, va dur Vicenç Villatoro a recordar els lectors del diari Ara les injustes lleis que regeixen el periodisme i per les quals esdeveniments transcendents són, en uns casos, explotats (els dos primers, per exemple), i en d’altres, empetitits (el darrer).

“Les lleis del periodisme no són justes”, deia Villatoro. “No és una dèria estranya dels periodistes, sinó que la mirada de tots prima el més pròxim, el més excepcional, el més insòlit”, hi afegia. Té raó. El problema amb la lliçó de Villatoro és que en essència tira la pedra i amaga la mà o, per seguir la línia més sensacionalista d’aquest text que llegiu, que ens ensenya la profunda ferida que ha deixat la queixalada però no ens explica qui n’és de debò l’autor.

L’autoria que ens oculta a consciència Villatoro traspua en l’únic apunt aparentment crític del text. Reconeix que les morts dramàtiques dels immigrants al Mediterrani “haurien de pujar uns quants graons en la nostra escala d’interessos”, sí, però no per raons “humanitàries o de suposada justícia” sinó “per raons periodístiques (volum, repetició crònica, dramatisme i, també, simple proximitat)”.

Perquè el punt cabdal de tot plegat, cosa que una figura del nivell de l’actual director general del CCCB coneix sobradament, és que els immigrants que s’ofeguen al nostre mar no poden pujar cap graó en la nostra escala d’interessos periodístics. No poden ni podran fer-ho mai, en realitat. I no per cap llei de jerarquització informativa que així ho estableixi sinó, precisament, per les raons que el propi Villatoro nega que s’hagin de tenir en compte a l’hora de jutjar cap cobertura o descobertura periodística: les (in)humanitàries i les d’(in)justícia inherents al context en què es desenvolupa i a què se sotmet el (aquest) periodisme.

El periodisme predominant, el que s’ensenya a les facultats, el que es transmet i es perpetua a les “grans” redaccions no deixa de ser un producte de la Il·lustració, eina consubstancial a les democràcies liberals i a “aquesta idea centrista i central” del món occidental que Vicenç Villatoro defensa sempre amb tanta intensitat. Perquè aquest periodisme, de bracet de la publicitat, és per sobre de cap altra cosa un instrument imprescindible per fixar i promoure justament aquesta idea centrista i central del nostre món, la nostra centralitat de les coses, els nostres codis, el nostre punt de vista, els debats i els interessos possibles en el nostre entorn i, inevitablement, per tant, una confrontació tàcita entre un sobreexposat “nosaltres” –o “com nosaltres”– i un poc o gens visible “altres” o “ells”.

I si hi ha uns éssers humans que han excel·lit i segueixen excel·lint en invisibilitat, tant en el periodisme de la incipient comunicació de masses com en el d’ara, tant en les societats il·lustrades com en la nostra, aquests són els originaris d’aquell continent tan espoliat com oblidat que duu per nom Àfrica. Ni referir-nos-hi tan sols com a “altres”, podem. Eren i són, ras i curt, els no ningú.

És per això –dit amb tota cruesa– que és ben indiferent si aquests desheredats s’ofeguen en major o menor nombre, més o menys sovint i més o menys a prop de les nostres costes, de la manera més insòlita o de la manera més dramàtica (si és que n’hi podem afegir més, de drama). I a l’altra cara de la moneda, és també per això que és tan atractiu qualsevol contratemps en un dels ‘Queen Mary’ o dels ‘Costa Concordia’ que solquen mars i oceans del nostre bell planeta. No és ni tan sols la nacionalitat dels viatgers el que en determina la major o menor proximitat, empatia, o transcendència social, sinó el tipus d’embarcació en què viatgen uns i altres. Tots nosaltres –i el nostre periodisme– naveguem en el ‘Queen Mary’ puguem o no pagar-ne un bitllet, mentre que cap de nosaltres –tampoc el nostre periodisme– s’imagina sent part d’una pastera, encara que visquem en la més absoluta misèria.

A dreta llei, doncs, no són pas les lleis del periodisme les que hi intervenen, sinó les lleis del sistema –negoci al capdavant, per suposat– dins el qual el periodisme predominant no pot alliberar-se prou d’un etnocentrisme latent, com no ho poden fer tampoc els seus neguits informatius dels interessos d’Estat i dels interessos privats tant del propi grup de comunicació com dels més poderosos gabinets de relacions públiques. Ni l’interessant 30 minuts “Al rescat del naufragi” del passat diumenge va poder escapar d’una lògica que centra la mirada en els efectes d’aquesta dramàtica immigració sobre els països receptors i que no en fa, per tant, protagonistes a aquells que la pateixen sinó, en aquest cas, als seus rescatadors.

Al cap i a la fi, que siguem automàticament empàtics amb víctimes i familiars del vol de Germanwings no significa que no puguem ser-ho també amb els de les llanxes pneumàtiques que es desinflen al nostre mar. Només cal que ens els apropin, que ens personalitzin la massa informe de no ningús, que ens n’expliquin la seva història, el perquè de la seva desesperada i ben improbable cerca de supervivència.

¿O és que no vam sentir empatia per aquell nano de les rastes quan un dia de gener vam emmudir davant del testimoni sobre les tortures que hauria patit en un calabós de Barcelona? Ni ell ni la resta de ningús que l’acompanyaven havien viatjat en cap pastera però la seva història havia estat sistemàticament ignorada durant nou anys pel mateix periodisme que diu prioritzar la proximitat o la transcendència social. I no va ser fins que TV3 va acabar emetent de molt mala gana pel seu segon canal un documental “de part”, com el va qualificar un exdirector de diari català copartícep del perllongat silenci –també “de part”–, que aquells ningús van fer-se visibles massivament, és a dir, van existir.

No, el director general del Centre de Cultura Contemporània no s’ha vist implicat ni en qualitat de víctima ni en la d’agressor en cap altercat caní. Arribat el cas, però, no hi ha dubte que, per notorietat del protagonista, per sorpresa i excepcionalitat, també per proximitat, en tindrem puntual informació en els nostres mitjans. No en tots, però. Aliens a la mossegada, d’altres seguiran provant d’omplir el buit que eixampla dia rere dia un periodisme predominant que, com va dir Mercè Ibarz en la xerrada del 9è aniversari de La Directa, ha abandonat –ves, quina paradoxa!– el carrer i la proximitat.

Em temo que això no va de lleis del periodisme. Això va, en tot cas, de periodismes en plural. Va de deixar-se endur pel corrent o d’oposar-hi un xic de resistència. Això va, en tots els casos, de prendre partit –implícit, en uns; explícit, en d’altres– per aquells bocins de realitat on (se’ns diu o creiem que) bateguen més genuïnament les cultures contemporànies de qualsevol societat.

Els pecats originals de la comunicació de masses

(document elaborat per a una de les sessions del VIII Taller de Análisis del Discurso dedicat enguany a la representació del moviment okupa a la premsa)

El biaix de base

No es pot dur a terme un anàlisi complet de com els mitjans de comunicació estigmatitzen col·lectius socials, en aquest cas l’okupa, sense tenir en compte d’inici varis aspectes inherents a la comunicació massiva, aspectes que, per la seva invisibilitat, resulten més nocius que els que es poden derivar dels particulars interessos polítics i econòmics que defineixen les seves línies editorials.

El primer és el més estructural de tots ells, consubstancial a la comunicació de masses, diríem que la raó primera de la seva existència. Aquest aspecte ja marca per si sol un crucial biaix inicial:

→ la comunicació de masses com a instrument del sistema. La comunicació massiva és en essència una eina fonamental per al manteniment i enfortiment del sistema. No és tant un mirall de la diversitat social com un gran productor i fixador de “la norma”, dels estàndards de la vida en societat així com de l’opinió i discussió públiques. Dit d’una altra manera, els mitjans massius delimiten els marges dins dels quals trobarem el comportament, l’estètica i el debat ideològic acceptables. Dins d’aquests marges, volgudament estrets, se situa el que anomenaríem “la centralitat”, és a dir, tot allò que pot ser possible. Fora de la centralitat, en canvi, un gran arxivador reuneix sota l’etiqueta de “marginalitat” les formes d’organització social i les ideologies que, tot i ser realitats tangibles –minoritàries o no– han de romandre en la més absoluta invisibilitat mediàtica. I, com ens podem imaginar, invisibilitat mediàtica és sinònim de “no existència”, de “no viabilitat”.

Aquesta confrontació “dins-fora”, “possible-impossible”, “realitat-inexistència, “ordre-caos” que potencien els mitjans massius a través de la informació i la publicitat resulta bàsic per a la supervivència i la vigorització del propi sistema. Com més s’eixamplen els marges de la centralitat, menys control i, per tant, major debilitat del sistema*.

*Cal senyalar que les noves tecnologies de la informació afavoreixen l’aparició de goteres en el fins fa no pas tant inviolable esquema unidireccional i vertical inherent a la comunicació massiva, la qual cosa es tradueix en un eixamplament dels estrets marges d’allò possible de què parlàvem. Sens dubte, la irrupció al Parlament de Catalunya d’una formació política “de carrer” i de treball en xarxa i a través de les xarxes com la CUP –visibilitzant-se el seu programa, però sobretot, les seves formes i la seva estètica– en són un exemple immillorable.

Les rutines informatives, segon biaix

Conegut el mòbil existencial de la comunicació massiva, vegem com es concreta a la pràctica aquesta centralitat en el terreny merament informatiu.

Per bé que són diverses les rutines periodístiques que respondrien a l’esmentat objectiu primer i poc perceptible que hem senyalat, en la meva opinió són dos els que intervenen més decisivament en la generació d’aquesta percepció col·lectiva més o menys homogènia sobre tot allò que ens envolta, en la generació dels estereotips més comuns i, en general, d’una visió del món més aviat tenyida de blancs i negres:

informació essencialment institucional. La informació que consumim a través dels mitjans massius es gesta en la seva major part en els centres de poder. Micros, càmeres i reporters assisteixen de manera permanent a les sales de premsa de les nostres institucions*, i quan no hi són físicament hi són de manera virtual, a través dels comunicats de premsa que els cada cop més potents gabinets de comunicació d’aquelles institucions envien als mitjans i que aquests reprodueixen, de vegades fins i tot de manera literal.

*Per institucions no ens referim només als evidents òrgans governamentals, parlamentaris o judicials i a partits polítics. També a sindicats, patronal, Església, grans corporacions empresarials i financeres, fins i tot ONGs i, en general, a qualsevol agent social situat en els esmentats marges centrals al qual se li reconeix potencial d’influència social…, com també, és clar, a aquella famosa Troika no escollida democràticament.

En canvi, i sense entrar en les particulars motivacions ideològiques o estratègiques dels mitjans, la mateixa estructura jeràrquica i la mateixa rutina de treball que els permet brillar en el “periodisme de declaració i contradeclaració”, els fa pràcticament incompetents per captar, recollir i difondre aquelles realitats que no disposen de seu, de caps, portaveus o representants, aquelles realitats socials i econòmiques més complexes i dispars i que acostumen a relacionar-se, treballar i opinar en xarxa, de manera assembleària o cooperativa.

El cas és, però, que ni les noves tecnologies de la informació –amb les cada cop més amples vies d’aigua que ocasionen en el rígid esquema de la comunicació de masses– no estan aconseguint que els mitjans hegemònics trenquin substancialment amb una concepció de la comunicació eminentment vertical i unidireccional, amb uns pocs però potents centres emissors d’informació i una gran massa de passius receptors. Al cap i a la fi, en general els mass media entenen per adaptar-se als nous temps comunicatius la difusió a través d’internet i les xarxes socials de les mateixes informacions generades en els mateixos centres de sempre, cosa que els porta, no poques vegades, a haver d’abaixar el cap davant el poder fiscalitzador d’una massa que, els agradi o no, ha deixat per sempre més de ser únicament receptora d’informació.

El fenomen ‘Ciutat morta’, l’operació ‘Pandora’ contra el presumpte “terrorisme anarquista” o el cas d’Esther Quintana, per exemple, han despullat de manera nítida aquest periodisme de “font oficial” dels mitjans massius, en què el caire de la informació –o, directament, el silenci– depèn en essència de la voluntat informativa d’una sola part dels seus protagonistes, d’aquella font informativa que, pel fet de ser oficial, és considerada fiable per defecte. D’aquesta pràctica en parlava i n’alertava fa gairebé 20 anys Gabriel García Márquez a El País:

(…) el mal periodista piensa que su fuente es su vida misma -sobre todo si es oficial- y por eso la sacraliza, la consiente, la protege, y termina por establecer con ella una peligrosa relación de complicidad, que lo lleva inclusive a menospreciar la decencia de la segunda fuente.

la rabiosa actualitat i la “gota malaia” de la informació. El seguiment constant de l’actualitat i la reiteració de la informació són un veritable obstacle per a la generació de l’esperit crític en la ciutadania i un estímul, en canvi, per a la del clixé.

En primer lloc, el non-stop informatiu no pot oferir més que una versió de la realitat summament simplificada i mancada del seu sempre necessari context motivacional, històric, geogràfic… Poques –i, sovint, impactants– imatges i escarits titulars sobre els temes d’actualitat van passant-se el testimoni de la informació, tant en els mitjans tradicionals –l’agònica premsa escrita, en menor mesura– com en els mitjans digitals i les xarxes socials, on hi hem d’afegir la navegació internauta accelerada i, per tant, poc disposada a encarar treballs en profunditat.

En segon lloc, aspecte que complementa l’anterior, en aquest non-stop informatiu sobresurten una sèrie de (pocs) temes que es troben permanentment d’actualitat o solen estar-ho sovint. És el que podem anomenar la “gota malaia” de la informació, aquella gota informativa que, imperceptiblement, va calant en la ciutadania. I és a partir d’aquest hàbit a la visió d’imatges reiteratives o a l’escolta o lectura tant en informatius com en les tertúlies-entertainment d’uns pocs conceptes superficials i, tot sovint, de tòpics, que s’acaba construint el parer majoritari sobre les “realitats” exposades.

Suma de biaixos i futur incert

Com a síntesi de tot el que hem exposat, doncs, hem de parlar de l’existència d’una suma de biaixos estructurals de la comunicació de masses amb d’altres inherents a la rutina periodística que, junt amb una voluntat expressa de parcialitat de les línies editorials –no tractada aquí– donen com a resultat aquesta visió estereotipada del nostre entorn.

Al biaix primer de la visibilització de “la centralitat” social (que enforteix el sistema) hi afegim el biaix fonamental d’una cobertura preeminent de la vida i de l’opinió institucionals enfront a les “de carrer” i, finalment, el biaix de la difusió de bocins inconnexos de l’actualitat d’entre els quals només acaben prevalent unes idees molt bàsiques i simplificades –però contundents– dels temes que protagonitzen l’agenda mediàtica.

El resultat és, per tant, ben obvi: manca de coneixement i d’aprofundiment sobre la realitat informativa i, en conseqüència, presència de conceptes sumaris sobre aquesta realitat i d’històries impregnades d’un llenguatge i d’uns protagonistes més propis de la ficció: nosaltres-ells, bons-malvats, en què sol difuminar-se o fins i tot desaparèixer el matís, aquella generosa paleta de grisos que, com sabem, caracteritza, en realitat, tota vida en societat.

I un breu i darrer apunt, no per breu ni últim menys transcendent.

No podem deixar d’afegir a tot el que hem explicat la dura realitat laboral de la professió periodística en els grans mitjans: les redaccions cada dia més precàries en els mitjans que encara podem anomenar de masses no fan ni faran més que accentuar-ne precisament la superficialitat de la informació i la seva dependència del periodisme interessat –relacions públiques, per tant– que elaboren els més potents i influents gabinets de comunicació (les nostres fonts “fiables”, no ho oblidem).

El brutal moment de canvi i les diverses crisis que l’afecten fa preveure que, més tard o més d’hora, ja no podrem parlar de comunicació de masses –com a mínim, no en el sentit i forma que l’hem coneguda– ni potser de mitjans massius ni, fins i tot, qui sap?, de mitjans d’informació generalista. Mentre aquest moment no arribi, però, la bestial potència d’aquest altaveu ens obliga a una constant i plena consciència dels factors intrínsecs de la comunicació massiva que incideixen decisivament en la construcció i consolidació de la nostra visió del món, no només de l’entorn més immediat, sinó també del que és del tot fora del nostre abast.

Les fonts, el debat pendent

(article publicat originalment a Media.cat)

Quan els mitjans de comunicació ens equivoquem és obligat presentar disculpes. Aquí estan les nostres. Però amb això no n’hi ha prou; hem d’interrogar-nos sobre els nostres procediments i les nostres inèrcies.

Eren les paraules del director d’El Periódico, Enric Hernàndez, en l’article-reconeixement de culpa publicat després del contundent i calamitós tractament del seu diari –amb generós infogràfic inclòs– sobre el procés de cirurgia estètica a què (NO) s’havia sotmès l’actriu Uma Thurman.

Tota la raó. Disculpes obligades a banda, el que és de debò imprescindible és la reflexió sobre el perquè de les pífies, especialment quan aquestes deriven de rutines de treball del tot assumides, que no examinades ni, per suposat, meditades.

Hernàndez argüeix tres raons que haurien motivat l’explotació intensiva d’un fet que a la fi s’ha desvetllat com a no-fet. Era tema del moment arreu, existeix interès social pels excessos de la cirurgia estètica i seguim sent víctimes, a la fi, d’uns tics masclistes que no sabem –volem, més aviat– eradicar. Se’n deixa un quart que, crec, hauria de ser col·locat en el primer lloc de la llista: quan en veiem l’oportunitat, optem per un periodisme groguenc que no cerca sinó l’increment d’audiència, del nombre de lectors i espectadors o, directament, de clicks.

Fins aquí les referències a la història que ha esdevingut trending topic a tot el món desenvolupat, precisament per la trista conclusió que resulta de conjuminar el concepte “aspecte extern d’una celebritat femenina com a tema del moment”, d’una banda, i el de “món desenvolupat”, de l’altra. Despatxo l’afer Thurman. Però em quedo en companyia dels procediments i les inèrcies del treball periodístic a què Hernàndez feia referència.

¿Què tindrien en comú, entre d’altres coses, el #4F tants anys ignorat, el rabiós directe de l’atemptat a la Marató de Boston o del més recent a Charlie Hebdo, el dia a dia de la informació sobre el conflicte a Ucraïna o el sorprenent sondeig d’urgència que encarregava i destacava El País en portada i que avalava la destitució de Tomás Gómez com a secretari general del PSM? Doncs que el caire i la intensitat del treball periodístic –o el silenci mediàtic– emanarien en primer i destacat lloc d’un joc de dependències estructural, unes dependències del tot institucionalitzades en la pròpia rutina del treball periodístic.

I què significa això? Ras i curt, que la decisió sobre el que ha d’esdevenir notícia i sobre la proximitat, intensitat i qualitat de l’enfocament no requereix sovint ni d’un mínim debat previ. En essència, “què” i “com” ja vindrien protocolaritzats.

Dependències més palpables són les que es poden derivar de la pròpia titularitat de cada mitjà i dels seus particulars interessos econòmics i polítics –l’esmentada portada d’El País sobre el Partit Socialista de Madrid o la seva línia editorial contra la Llatinoamèrica “bolivariana” en serien bons exemples–. N’hi ha d’altres molt menys evidents, bàsicament perquè els propis mitjans, amb la seva inesquinçable història d’amor amb l’opacitat, fan tot el possible per mantenir-les en la perpètua tenebra.

Parlem de dependències invisibles per referir-nos sobretot a les fonts informatives, és a dir, a l’origen de la notícia. I en aquest terreny la cosa és prou simple: hi ha fonts fiables i n’hi ha de dubtoses o, directament, d’ignorades. Com menys confiança en la font, més necessitat de contrast de la informació; i a l’inrevés, per a una font fiable, major crèdit –de vegades, fins i tot, fantàstics xecs en blanc–. Té certa lògica. Al capdavall, el recorregut vital de qualsevol de nosaltres està farcit de confiances i desconfiances construïdes sobre experiències que s’han anat provant verídiques o falses amb el pas del temps. També les fonts informatives –algunes agències de notícies, per exemple– han bastit aquesta fiabilitat a base d’anys de rigorós exercici professional.

Ara bé, sempre és així? És sempre l’experiència el que atorga el crèdit a la font informativa? O bé, el que en realitat li confereix major credibilitat no és tant la veracitat acumulada com el seu propi tarannà? Dit més planerament, no serà més aviat que ingressem els lluents xecs en blanc al compte de la font, diguem-ne, “de sistema”?

Són sistèmiques les fonts oficials, aquelles que, diríem, representen el món institucional en la seva màxima accepció: les dels tres poders de l’estat democràtic, en primer lloc, però també les dels agents socials reconeguts. Són també sistèmiques les fonts que, barroerament, podríem qualificar “de mercat”, el poder d’influència de les quals vindria determinat per la seva cotització en un joc global on els conceptes “humanitat” i “ciutadania” escalfen indefinidament banqueta. Com són sens dubte sistèmiques aquelles fonts “de bloc”, entenent per bloc un conjunt d’individus i societats que comparteixen i amb qui compartim identitat, ideologia, o interessos estratègics.

Totes elles serien, de per sí, fonts fiables, cosa que vol dir que un dels pilars de la deontologia professional, el contrast, esdevé en aquests casos substancialment circumstancial, si no innecessari. Són per defecte fiables les fonts policials, per exemple, de vegades fins al punt d’arribar a l’esperpent de donar per bones cadascuna de les divergents versions oficials que van encavalcant-se sobre un mateix afer (recordem el cas d’Esther Quintana). Com són per defecte fiables les fonts que en els conflictes internacionals provenen d’institucions o agències de notícies “de les nostres”. En els abusos presumptament perpetrats pels soldats de l’exèrcit dels EUA a l’Afganistan, per exemple, mentre passàvem de puntetes, posàvem totes les cometes del món o rebutjàvem a la primera les versions provinents de l’agència afgana Pajhwok, crèiem i reproduïem fins i tot de manera literal les que difonia la Secretaria d’Estat d’aquell govern o agències occidentals com ara Associated Press (l‘agència sobre la qual se sostenia la “notícia” de la Thurman). En la mateixa línia, ens són tan properes les “fites expansionistes” de la Rússia de Putin en el conflicte d’Ucraïna com insòlites les que persegueix una OTAN la zona d’influència de la qual no ha deixat de créixer pels antics territoris “soviètics” des de fa 25 anys.

En cas que es demostrés certa la hipòtesi, en cas que assumíssim que molta de la informació que consumim dia rere dia prové en essència de fonts sistèmiques hauríem de convenir que inevitablement nosaltres –i, de retruc, la nostra visió del món– som víctimes d’un poderós biaix informatiu, especialment poderós pel fet de transcórrer del tot inadvertit i per ser producte d’una sèrie de dependències estructurals que romanen –i es fan romandre– en la total invisibilitat. I és que la font serà –o la farem– fiable. El que en cap cas no pot ser, però, és neutra.

Fa pocs dies ‘Els matins’ de TV3 convidava l’Elisenda Rovira per parlar de l’anuari Media.cat dels silencis mediàtics que es troba en plena campanya de micromecenatge i del qual n’és coordinadora. La rebia una taula farcida de veterans periodistes. Exposat l’objectiu de l’anuari, va produir-se un fet summament excepcional. Durant vint minuts el periodisme va aconseguir ser únic protagonista de la tertúlia d’un magazine líder de la cadena líder a Catalunya; tan protagonista, que fins i tot se li va entreveure una petita part de la seva eternament oculta arquitectura, “la carpintería”, que en diria Juan Marsé.

Ningú no va parlar, és clar, de dependències estructurals del nostre periodisme hegemònic, però van sortir a la llum algunes de les seves invisibles misèries. Debat públic, debat obert sobre el periodisme que consumim sense ser-ne conscients. Aquest hauria de ser, crec, el camí. Sí, potser en posaríem en risc la credibilitat. El cas és, però, si de debò han d’existir confiances socials del tipus “drets de bressol”. Per guanyar la confiança –com per guanyar la democràcia– s’ha de treballar. I per sobre de tot, explicar i explicar.