TTIP d’experts “neutrals”

(article publicat originalment a Media.cat)

Tornem una mica enrere. Ens situem a 10 de juny. Aquell dimecres al Matí de Catalunya Ràdio tocava la col·laboració quinzenal del catedràtic de la Universitat de Colúmbia, Xavier Sala i Martin, l’”informe Sala i Martin”, que s’anomena. Tema d’examen?: l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions (TTIP en l’acrònim anglès) que, en principi, s’havia d’haver debatut i votat al Parlament Europeu aquella mateixa jornada.

De l’anàlisi que en va fer l’economista de capçalera del programa líder de la nostra ràdio pública nacional en destaco les següents cites:

“[El tractat diu:] quan hi hagi conflictes empresa-Estat ha d’haver-hi un tribunal a fora de l’Estat (…), jutges neutrals i imparcials fora dels països (…), un tribunal com el de la Haia que decideixi aquest tipus de conflictes”.

“Els europeus aquí hem de decidir si seguim sent el centre del món o ens quedem enrere. Jo no dic que el tractat s’hagi d’aprovar sense condicions, però hem de tenir en compte que el món està canviant, que el centre de gravetat mundial cada vegada està més a la vora de la Xina i que els americans a nosaltres no ens necessiten o ens necessiten cada vegada menys”.

“El que està passant és que els diferents lobbies defensen els seus interessos, cosa que és absolutament legítima, però des del meu punt de vista els interessos que haurien de prevaldre són els dels consumidors. (…) Al final de tot aquest procés, tindrem millors pollastres a millors preus, sí o no? Perquè si tenim millors pollastres a millors preus vol dir que estalviarem calers i podrem utilitzar-los per comprar altres coses i això ens farà més rics”.

Els factors que hi intervenen

Per bé que Mònica Terribas havia fet l’advertiment inicial que en el tema del TTIP “hi intervenen molts factors”, durant els 13 minuts i 11 segons d’anàlisi expert van ser posats sobre la taula exclusivament els que exemplifiquen les cites abans inserides, és a dir:

  1. l’existència d’un tribunal neutre i imparcial que hauria de dirimir els conflictes entre empreses i estats en detriment del poders de cada país
  2. la imparable pèrdua de pes del vell continent a nivell mundial que la UE no pot deixar de tenir en compte a l’hora de discutir i valorar el TTIP
  3. una política europea que hauria de centrar-se primordialment en els interessos dels consumidors

Evidentment, els factors que hi intervenen –com veiem, no en van ser molts– van ser exposats als consumidors de Catalunya Ràdio amb l’habitual competència pedagògica del cèlebre economista i, fins i tot, amb el que permeteu-me que anomeni una reductio ad “conyetum”, a què va apuntar-se Terribas sense recança, sobre la bona salut de Sala i Martín com a prova de la perfecta salubritat dels pollastres rentats amb clor dels Estats Units.

Així, entre pollastres i més pollastres –i alguna ostra–, entre anècdota i anècdota, l’espinós tema del TTIP va ser analitzat a la ràdio pública nacional sota una lupa purament crematística i sense ni tan sols esmentar l’absoluta opacitat amb què s’ha negociat el tractat –amb l’habitual i inestimable col·laboració dels mass media, és clar–, ni l’amenaça real de privatització de serveis públics essencials, ni els efectes que la desregulació que ha de permetre consumir “ostres o pollastres millors i al millor preu” poden tenir sobre aspectes molt amplis i fonamentals de la vida d’aquests tan lloats consumidors: la salut mediambiental, les condicions laborals, la veu i participació ciutadanes, la capacitat de decidir i aplicar polítiques socials i econòmiques locals. En definitiva, zero apunts sobre com el TTIP –per no sumar-hi el seu cosí germà, l’encara més invisible TISA o Acord del Comerç de Serveis– podria estar atacant greument la ja de per si escapçada sobirania dels pobles, la repetidament maltractada democràcia.

Aquests factors constitueixen, entre d’altres, l’argumentari fonamental del posicionament contrari a l’aplicació del tractat. Com proven els dos milions de signatures aconseguides per la Iniciativa Ciutadana Europea ‘Stop TTIP’, no estaríem parlant d’un debat inexistent en l’opinió pública malgrat l’esforç, repeteixo, de negociadors i mitjans de comunicació perquè pervisqui en la invisibilitat. Estem parlant, això sí, d’elements que un Xavier Sala i Martin mai no tindrà en compte a l’hora de valorar un projecte com el TTIP ni permetrà, és evident, que siguin tinguts en compte en el seu lliure judici pels oients de Catalunya Ràdio.

Explicar on se situa la neutralitat

No m’agrada Sala i Martin, com ja deveu imaginar. No m’agrada la seva ideologia (que en té, no ho oblidéssim). Però no em fastigueja consumir Sala i Martín ni d’altres Salamartins. És més, les seves anàlisis i els seus parers han de ser exposats obertament, és clar, als mitjans de comunicació. El que exigeixo és menjar Salamartins en el context adequat i en constant contrast amb d’altres viandes. I sobretot vull mastegar-los, no empassar-me’ls. Xavier Sala i Martin no pot disposar d’un espai regular d’anàlisi i assessorament propi –i únic– als mitjans. No a ràdios ni teles públiques, això segur. Per molt docte en la matèria que sigui; per molt didàctica que sigui la seva exposició d’aquest fabulós totxo que és l’economia. O, millor dit, precisament perquè n’és massa, de didàctic, precisament pel fet de péixer-nos perfectament triturada, no pas la matèria econòmica –de per si, no neutra–, sinó una visió molt concreta de l’economia, de la societat i de la política. Una visió que és sens dubte “absolutament legítima”, com diria ell mateix, però en cap cas única ni inevitable.

La presència sistemàtica en els espais informatius d’un expert “neutral” com el protagonista d’aquest text només tindria justificació des de l’obert reconeixement del fet que el centre de l’eix ideològic en les societats occidentals no ha deixat ni deixa de desplaçar-se a la dreta, així com des de l’obert reconeixement que els mitjans massius afronten la tendència sense poder, saber o pensar oposar-hi resistència. Una apatia mediàtica si més no paradoxal, tenint en compte que com a servei públic haurien d’estar amatents als neguits de la immensa majoria, la que va patint l’agreujament d’unes desigualtats econòmiques i socials que avancen en paral·lel a aquest apropament del centre ideològic cap al territori de l’abscissa dominat pel mercat omnipotent.

Així doncs, per si de cas la propera temporada el Matí de Catalunya Ràdio persisteix en la voluntat de comptar amb els serveis regulars del cèlebre catedràtic de Colúmbia, com a humil consumidor de ràdio pública i amb vocació de servei públic jo els demanaria un exercici de sinceritat i transparència: que com a mínim el dia que ens toqui consumir –amb clor o sense clor– el desregulat i desregulador Sala i Martin, obrin la portada de les vuit del matí al més estil Caprabo, amb un explícit i lluminós:

“Bon dia. Desperta, lliure comprador! Som el Matí de Catalunya Ràdio.”

Anuncis

Tecnocràcia i control a TV3

Ahir es va confirmar el nomenament d’Eugeni Sallent com a nou director de TV3 en substitució de qui l’ha dirigida en els darrers quatre anys, Mònica Terribas.

Com és a bastament sabut, Sallent ha estat el director de Radiocat XXI, la gestora de les emissores de ràdio RAC1 i RAC105. El ja director de la principal televisió pública de Catalunya ha arribat al càrrec després que l’anterior candidat proposat per Brauli Duart, president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), el periodista Ramon Rovira, hi renunciés davant d’una campanya difamatòria que s’hauria generat en el sí de TV3, segons ell mateix denunciava durant la tertúlia d’El Món a RAC1 de fa un parell de dies (a partir de minut 72:00):

Malgrat que encara ningú sabia ni quin era el model amb el qual volíem treballar, perquè no vaig tenir ocasió ni de poder-lo explicar, em trobo des del minut zero amb -jo vaig interpretar, potser erròniament, però em sembla que no- (…) una campanya brutal de desqualificacions, de comentaris absolutament falsos, d’interessos suposats que jo podia tenir en aquesta mateixa casa [RAC1] i que per això me n’anava a allà

El nomenament d’Eugeni Sallent s’ha produït sense que, encara hores d’ara, Duart no hagi explicat el perquè s’ha prescindit dels serveis de la fins ahir directora de TV3. Semblaria entrar en el terreny de la lògica més elemental que una exposició raonada i pública de la destitució d’un càrrec tan transcendental com aquest fos sempre el pas previ necessari a qualsevol nova designació. Aquí i ara, però, tot s’ha limitat a aquesta concisa nota de premsa de la CCMA i a les següents paraules d’agraïment cap a la gestió de la popular periodista:

El nou director substitueix Mònica Terribas, a qui el Consell de Govern ha volgut agrair i reconèixer la gestió al capdavant de Televisió de Catalunya en els últims quatre anys.

Tal com es diu en la nota de la CCMA, Eugeni Sallent s’ha convertit en el nou director de TV3 sense que cap dels sis membres del seu Consell de Govern hagin votat en contra. No s’hi especifica, però n’han estat quatre els vots favorables -els tres membres de CiU i el del PP- i dues les abstencions dels representants del PSC amb què, imaginem, volen mostrar el rebuig a la destitució de Terribas sense discutir la vàlua professional del nou director.

Així doncs, enllestit. Qui dia passa any empeny. O, com diria aquell, “sanjat, i punto”.

L’actualitat -ja ho sabem- obliga; i obliga molt. Avui es parla en tots els mitjans de la molt estimable herència que rep Sallent de la direcció de Terribas, de la figura del nou director, de la seva exitosa trajectòria professional al capdavant de RAC1 i dels reptes que haurà d’afrontar en aquesta nova etapa. No hi ha temps per perdre. Vivim uns moments especialment dolorosos. I la duresa del moment -ens ho diuen tothora- exigeix marejar poc la perdiu, filosofar menys i actuar amb prestesa, determinació i, sobretot, creure amb ulls clucs.

Tot això, però, succeeix allà fora, en l’arena d’aquell particular circ on, sense temps per discutir-se la conveniència d’un complex com Eurovegas ja s’estava interrogant l’opinió pública sobre si era millor situar-lo a Madrid o a Barcelona. Aquí dins, però, els ritmes són uns altres. Com queda pal·lès en la imatge de capçalera del blog, aquí només n’hi ha una de protagonista: la serena tassa de cafè.

El rigor de la gestió privada

Cal dir, d’inici, que la figura d’Eugeni Sallent és reconeguda per professionals de la comunicació de diversos àmbits i que la seva professionalitat ve indiscutiblement avalada per l’obra realitzada en el comandament d’una joveníssima emissora de ràdio catalana a la qual ha aconseguit fer líder de les ones. En deia això Basté en el seu Davantal d’avui, 26 d’abril:

No només he d’avalar jo el nom d’Eugeni Sallent com a responsable de TV3 o de qualsevol empresa pública o privada. Es pot preguntar a gent tant diversa com Albert Om, Xavier Bosch, Ramon Pellicer, Queco Novell, Jordi González, Manel Lucas, Cristina Puig, Manel Fuentes o gent com Toni Clapés, els Óscars, L’Elisenda Camps, el Quim Morales, la Marta Queilà, el Jordi Margarit, el Xavi Freixas o el Toni Soler que ahir deia en aquest mateix programa que és una bona notícia per a Tv3 i una de dolenta per a RAC1

La vàlua de Sallent com a gestor empresarial semblaria, en principi, fora de tot dubte i ja arribarà el moment de jutjar la seva tasca al front de televisió pública. Benvinguda a banda, abans de començar a fer el pertinent seguiment de la gestió que en farà a partir d’ara, caldria potser abordar el debat sobre què ha motivat el relleu de Mònica Terribas, sobre quines són les raons que el justifiquen.

Del positiu llegat de la direcció de Terribas en parlava fa uns quants dies el director editorial d’E-notícies, Xavier Rius:

S’ha de reconèixer que ha aconseguit un miracle en un mercat televisiu com l’actual caracteritzat per la retallada de les subvencions públiques, el descens de la publicitat, la fragmentació de l’audiència i la proliferació de tota mena de canals: recuperar el lideratge de TV3

D’acord, un mitjà de comunicació públic no pot ser sotmès a la mateixa mena d’escrutini que el que s’aplica a un de privat, on en essència són les xifres d’audiència les que dicten sentència. Un mitjà de comunicació públic ha de ser bàsicament jutjat per si compleix amb escrupolositat el mandat de servei a la societat sobre la qual incideix, tant pel que es refereix als continguts com a la seva gestió econòmica. Tot i amb això, és rellevant que en estricta aplicació de criteris mesuradors més propis de la tele privada, la gestió de Terribas no pugui ser qualificada sinó d’exitosa.

O no. Aconseguir el lideratge d’una cadena que, com bé explica Rius en l’esmentat article, havia arribat en un estiu de fa uns quants anys fins i tot a la quarta posició en el rànquing d’audiències no ho és tot. Caldria també jutjar-la per com ha gestionat l’amplíssima plantilla amb què compta Televisió de Catalunya o per si ha pogut existir tracte de favor a productores “amigues” en l’externalització d’alguns dels espais de la cadena o malbaratament dels recursos públics. L’editorial de La Vanguardia d’avui incideix precisament en aquest darrer punt:

(…) este balance positivo no puede esconder las sombras: en los últimos ejercicios, el gasto de TV3 no ha parado de crecer pese al compromiso adquirido en sentido contrario, cuando, en el 2008, el Govern asumió el déficit histórico de la cadena, de 1.047 millones de euros

De fet, els presumptament estratosfèrics sous de bona part dels treballadors de la cadena i els sucosos contractes subscrits amb productores privades de populars periodistes estrella de la cadena -o personatges afins- com les de Toni Soler (Minoria Absoluta), o empreses de comunicació com la Mediapro del progre Jaume Roures han estat el cavall de batalla de la premsa més conservadora en els darrers anys. Fa mes i mig aquest diari digital -que, per si us pot donar pistes, parla de Generalidad de Cataluña- denunciava els 9 milions d’euros mensuals que TV3 gastava en produccions externes:

La productora que más dinero se lleva de TV3 es Mediapro, que le suministra también los derechos de la Liga de fútbol. En total se llevó 53 millones entre 2010 y los primeros nueve meses de 2011. Al margen de los deportes, las productoras que más facturaron en este periodo fueron MinoriaAbsoluta (Polònia), con 12,7 millones; Diagonal TV (Infidels y Kubala, Moreno y Manchón), con 12,1; Gestmusic (Buscant la Trinca), 5,5 millones, y Triacom (El Gran Dictat) 5,2

A finals de novembre de l’any passat ja especificava La Vanguardia que el sou mig anual d’un treballador de la cadena pública catalana era d’uns 62.000 euros i que en tota la Corporació hi treballaven 2.700 persones:

TV3 té més personal i més ben pagat. Del seu pressupost dedica el 32% a pagar la nòmina de personal. Telecinco dedica a personal el 10,5%; Antena3, el 15,4%, i Televisió Espanyola, el 24%. La britànica BBC, referent entre els defensors del model de televisió pública, dedica al personal el 29% del seu pressupost

En qualsevol d’aquestes i altres plataformes comunicatives, les xifres de presumpte malbaratament en el sí de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals han estat ordre del dia d’un temps ençà. Res a dir-hi si aquesta minuciosa auditoria als comptes de TV3 es fan des d’aquella voluntat escrutadora de la gestió pública que hauria de caracteritzar tot mitjà de comunicació social, en compliment del mandat únic -subratllo, únic- de servei a la ciutadania.

El problema és quan s’entreveuen sospites que en les gestes aparentment cavalleroses d’algunes línies editorials s’hi podrien amagar motivacions no tan nobles. És el que succeeix, per exemple, quan incideixes en aquestes crítiques a la gestió econòmica d’un ens públic sense donar veu, en canvi, als neguits que públicament volen expressar els seus responsables.

Cal recordar que a l’octubre l’aleshores directora de TV3 va voler alertar la ciutadania a través de TV3: volem un mirall trencat? sobre el que ella considerava una “amenaça” contra el mateix sistema de comunicació públic, no només a Catalunya sinó també a la resta de l’Estat. I cal recordar també que La Vanguardia, el rotatiu que estava i està abanderant la noble lluita per a una rigorosa i eficient gestió dels nostres sagrats impostos en els mitjans públics, va ser l’únic dels rotatius a qui Terribas va adreçar l’alerta que curiosament va privar de la pertinent lectura a la seva -en principi, interessada- audiència.

Deia Basté aquest matí que:

Ara la moda és dir que Sallent anirà a TV3 com a home del Grup Godó a desmantellar la televisió pública per propiciar l’èxit de 8tv. Que atrevida és la ignorància! Sallent anirà a mantenir la potència de TV3 

Si fem cas de les seves primeres declaracions com a flamant nou director de TV3, Basté no aniria errat. Eugeni Sallent ha assegurat que el seu principal objectiu serà “amb menys fer més” i ser més eficients en la gestió dels propis recursos de la cadena per tal de:

(…) seguir defensant aquest model tan bo que és TV3, i aprofitar una herència que és el pòsit de molta gent

Malgrat els temors que públicament expressava la Terribas, doncs, el model no semblaria trobar-se en perill. A manca de les -repeteixo- esperades justificacions del seu relleu per part del president de la CCMA, Brauli Duart, res no fa pensar que una persona com Eugeni Sallent, capaç de dur al lideratge una emissora que compta -com recordava Basté avui- amb molts menys recursos que Catalunya Ràdio, no sigui la figura ideal per mantenir l’excel·lent rumb d’un transatlàntic que haurà de solcar la mar sense l’ajut de tants -i tan cars- sistemes de navegació.

Fer més amb menys és, al cap i a la fi, una música que ens és del tot coneguda. No només ens sentim còmodes amb la melodia; també l’harmonia i el tempo ens són del tot familiars. Vivim temps excepcionals i en temps excepcionals ocorren circumstàncies no ideals però comprensibles i acceptables en el context. Ens ho recorden també sovint: amb la manera com entomem les inevitables mesures d’austeritat, els ciutadans estem demostrant gran capacitat de sofriment i un excels sentit de la responsabilitat.

Són temps excepcionals i en temps excepcionals el timó ha d’estar en mans expertes, en mans professionals. Sobretot, però, ha d’estar en mans impol·lutes, en mans no contaminades per la disbauxa de la gestió del bé públic, d’aquella gestió del qual dia sí dia també coneixem els seus aprofitats, els seus excessos, la seva ineficàcia, les seves corrupteles…

Fa uns mesos el propi Basté dirigia aquestes amables paraules a una part de la plantilla de la “Corpo”:

(…) allà hi ha un grup de “galtes”, uns quants, que a la privada estarien al carrer

Exacte. Músiques que agafen, que reverberen en l’opinió pública. Davant la sospitosa gestió pública, la indubtable netedat de la gestió privada. Davant la ganduleria del personal del sector públic, l’eficiència del treballador de la privada. Davant l’evident incompetència d’il cavaliere a Itàlia, la rigorositat de Mario Monti. Davant la ineficàcia de la política professional de Papandreu, la ciència de l’economista Papadimos

Com era la tornada? Ah, sí! Qui dia passa any empeny.

I és que, efectivament, no hi ha temps per perdre. No hi ha temps per a debats, només n’hi ha per a l’acció. No té sentit revisar el passat, per molt immediatament pretèrit que aquest sigui o per molt que aparentment ens pugui afectar d’ara endavant.

Bé està el que bé acaba. ¿Què hi fa que el malvat -però escollit democràticament- Berlusconi fos rellevat del càrrec sense donar veu als italians i que el seu successor, Mario Monti, hagi estat assessor de Goldman Sachs? ¿Quina importància té que en l’interinatge de l’actual govern provisional grec el futur dels seus ciutadans hagi estat ja hipotecat abans que les urnes hagin pogut parlar o que Papadimos hagués estat governador del Banc de Grècia i vicepresident del Banc Central Europeu?

Els raonaments necessaris previs ja han estat fets per aquells que en saben; inútil, per tant, donar-hi més voltes. Si els governants de casa nostra van considerar en el seu moment que era idoni que l’encarregat de pilotar les necessàries retallades en el nostre insostenible sistema públic de salut fos qui havia estat director general, primer, i president després, de la Unió Catalana d’Hospitals és, altre cop, prova palpable que l’aplicació de la gestió privada al bé públic és ben bé la idònia, no per al desmantellament d’aquest bé general de la ciutadania -com a alguns se’ls acut afirmar- sinó per a l’assoliment de la seva més estricta sostenibilitat.

El control informatiu

El mateix podem dir si entrem en el terreny de la comunicació. L’aprovació de la nova llei catalana de l’audiovisual va propiciar, és cert, una reducció de 12 a 6 del nombre de consellers de la corporació que ha de regular la correcta gestió i independència dels mitjans públics. Però, altre cop, aquest aprimament era inevitable en temps d’ofec pressupostari; com va afirmar la vicepresidenta Joana Ortega el passat octubre, en la reforma de la Corporació només s’hi amaga la voluntat d’instaurar criteris d’austeritat i eficiència en el sector públic.

Per què donar-hi més voltes, doncs? Siguem sincers, ¿quina gran transcendència pot tenir per a una ciutadania profundament angoixada per la crítica situació econòmica que pateix, que en l’actual Consell de Govern de la CCMA hi hagi només representació de 3 dels 6 grups parlamentaris que representen la veu del poble de Catalunya? ¿O què hi ha de veritablement rellevant en el fet que aquests consellers que han de regular els mitjans públics nacionals, amb la nova llei puguin ser escollits només amb una majoria absoluta en segona volta i no amb una majoria parlamentària de dos terços? I encara més, ¿de debò pot ser tan significatiu el fet que amb l’actual normativa, el càrrec de director de TV3 pugui ser escollit tan sols amb els vots favorables del grup majoritari entre els quals hi ha el vot de qualitat del seu president?

Són ganes de complicar el tema. També ho semblarien les reticències inicials d’un comitè d’empresa de TV3 que, com explica avui Comunicació21, recorda que el grup d’emissores del qual Sallent era director general forma part de l’Associació Catalana de Ràdio (que també va presidir ell mateix des de 2003 al 2010), és a dir, de:

(…) la patronal que “ha pressionat” per incloure la desaparició de la publicitat a Catalunya Ràdio en la nova Llei de la CCMA

Massa dades i massa trencar-se les banyes. No ens ho han explicat encara -però de ben segur que ho faran- per què Terribas havia de ser rellevada en el seu càrrec. No ens ho han explicat, però ja ho deduïm. Ara més que mai, calen experts professionals de la gestió empresarial en la direcció de les corporacions públiques. Uns tècnics que, a més, aporten un altre gran valor afegit de cara a la ciutadania: són neutres, no són sospitosos de clientelisme ni de moure’s per fílies ideològiques. En la gestió de l’empresa privada la neutralitat està assegurada i no hi ha més interessos que els derivats de la legítima voluntat d’obtenir beneficis.

I Terribas pecava de les dues coses. Una ja se’ns ha explicat -no de manera oficial però sí a través de l’editorial d’avui del conscienciat rotatiu La Vanguardia-: sota el seu mandat la despesa a TV3 no ha deixat de créixer, fet intolerable en els temps que corren. L’altra -que no se’ns explicarà mai ni oficialment ni a través de conscienciats rotatius- és que sota el seu mandat TV3 ha viscut els anys de més gran independència del poder polític del nostre país.

Podem posar-hi tots els peròs a aquesta afirmació. Jo mateix en aquest blog he estat molt crític, per exemple, amb el tractament que els serveis informatius de la cadena han fet en els darreres mesos dels diversos conflictes socials que han anant esclatant i amb la docilitat amb què han anat entomant les principals directrius llençades pels actuals rectors de la cosa pública catalana. Però en línies generals, el grau d’independència mostrat per la TV3 pilotada per una professional del periodisme de contrastada solvència i rectitud com Terribas, ha estat més que notable.

Tots recordem l’expressió “mal follada” amb què un excàrrec socialista de l’Ajuntament de Barcelona va qualificar Terribas en el seu perfil de facebook arran de la seva incisiva entrevista del 15 de març de 2010 a l’aleshores president de la Generalitat, José Montilla, o les més mesurades crítiques de l’aleshores portaveu adjunt del socialistes al Parlament, Joan Ferran, per les constants interrupcions al Molt Honorable President per part de l’entrevistadora. O també, des de l’altre bàndol, i a la mateixa època, les crítiques de l’aleshores militant de Convergència Democràtica, Rubèn Novoa, acusant els serveis informatius de TV3 d’estar al servei del gabinet de premsa del PSC.

Però també arran d’aquella entrevista, un altre socialista il·lustre -i portaveu, aleshores, en el Parlament-, Miquel Iceta, va escriure això en el seu diari personal:

(…) sí val la pena que el portaveu del PSC defensi un dels grans actius dels governs d’esquerres que ha estat, precisament, la desgovernamentalització dels mitjans públics i una major independència dels que els gestionen i dels que hi treballen. En això no hi ha d’haver cap pas enrere. I qualsevol crítica als professionals –que és també legítima– s’ha de formular des del respecte a les persones i a la independència dels mitjans públics que tant ha costat assolir.

Tant aquelles crítiques -a voltes lamentables- com les paraules d’Iceta són les dues cares de la mateixa moneda. Són la representació que en aquest curt període de temps, la cadena de televisió pública de Catalunya ha viscut els seus anys de major independència. I això és perillós; ho és sempre, però encara ho és més en moments com l’actual on les ressolucions amb què els nostres representants polítics fan front a la contundent i perllongada crisi econòmica han de ser viscudes per la ciutadania com a receptes d’inevitable compliment i els seus missatges, per tant, com a veritat inqüestionable.

La polèmica entrevista a Montilla del març de 2010 va portar el periodista Julià Álvaro a parlar de la televisió nacional de Catalunya com l’Ejemplar TV3. Les seves raons -pluralitat i professionalitat- de tan òbvies semblen de senzilla aplicació:

Televisió de Catalunya, TV3, demuestra cada día que una cadena pública no tiene porque ser un coto, todo lo contrario, que se puede ser más plural y profesional que nadie. Plural y profesional, algo tan sencillo como el cumplimiento de la ley.

Afirma el veterà i pessimista periodista Ramon Miravitllas en aquesta recent entrevista a El Triangle que:

(…) Quan una persona arriba al poder, veu immediatament que la comunicació és un instrument molt útil per perpetuar-s’hi. Hi ha molts polítics que no han sabut rendir-se a aquesta temptació i el mapa de la política i del periodisme a Espanya segueix tenint aquesta mena de vici d’origen

L’experiència particular d’aquests darrers anys de tele pública a Catalunya m’obligaria a no emetre judicis de caire apriorístic amb la “nova” TV3 ni a alinear-me amb el desànim de Miravitllas. Serà òbviament el temps qui ens dirà què hi hem guanyat i què hi hem perdut o, més important encara, qui n’ha sortit perdedor i qui guanyador en aquest viatge. Uns encara recordem com era aquella televisió de qui Jordi Pujol sempre se’n va considerar pare -amb tot el que això significa- i tots hem vist la cadena que Terribas ens ha llegat a tots els nivells.

En aquesta mirada particular, i com no pot ser d’altra manera, també li desitgem a Eugeni Sallent que certament pugui/vulgui exercir la tasca que mereix la televisió que més ha de servir als interessos generals, no als del governant de torn ni als de cap puixant grup de comunicació, sinó als interessos del conjunt de la ciutadania d’aquest país.

La mirada global, però, ens torna a recordar que som en temps d’acció i no de paraules. Temps per a tècnics i no per a debats. Temps de fe cega i no de dubtes. Temps de control i no de caos.

Prims i controlats

Les sospites que la crítica cojuntura econòmica està essent aprofitada pel poder polític del nostre país per implementar mesures d’aprimament del sector públic planejades mà amb mà amb les grans corporacions privades no deixa de planar sobre l’ambient. En algun cas concret aquesta sospita es torna quelcom més fefaent: l’elecció com a conseller de Salut del que va ser director de la patronal de centres hospitalaris privats durant 14 anys resulta inquietant quan analitzem les radicals retallades que s’estan aplicant hores d’ara en la sanitat pública.

És per això que l’article que va signar la setmana passada la directora de TV3, Mònica Terribas, hauria de ser llegit de manera molt més negativa que el que el propi contingut del text explicita. Perquè si un sector essencial de l’estat del benestar com la salut pública, que toca de manera directa la fibra més sensible de la ciutadania, està patint l’embat implacable de la tisora, què no s’ha de poder dur a terme amb els mitjans de comunicació de titularitat pública?

Mònica Terribas, ens alertava a TV3: volem un mirall trencat? del perill que corren els mèdia públics catalans davant la forta pressió que van exercint darrerament diverses plataformes d’opinió per tal que el potencial de la comunicació pública minvi substancialment. La directora de TV3 feia una defensa a ultrança de la funció de servei a la societat que exerceixen els mitjans públics nacionals, en especial TV3, una tasca que, en la seva opinió, és del tot ignorada per uns interessos privats que només en destaquen el seu cost econòmic:

Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l’imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d’operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre

El blanc de les crítiques de Terribas són aquells grups de comunicació privats que, després d’aconseguir una reforma de la llei de l’audiovisual espanyola que ha comportat una reducció dràstica dels recursos de TVE, ara focalitzen l’interès en la minva de la competitivitat de la televisió pública catalana amb l’excusa de la crisi econòmica.

Molt probablement, però, la pressió mediàtica que ha motivat la directora de TV3 a escriure un veritable manifest de defensa del panorama públic de comunicació, no pot ser analitzada per separat d’un altre fet ocorregut les darreres setmanes i que també té un efecte directe en els mitjans de comunicació nacionals: l’admissió a tràmit en el Parlament de Catalunya de la llei de reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i del Consell Audiovisual de Catalunya. Tal i com informava el diari Ara el passat 6 d’octubre, el text d’aquesta llei de reforma:

(…) redueix de 12 a 5 els membres del Consell de Govern de CCMA, fusiona els càrrecs de president i de director general de l’ens, limita a cinc els membres del CAC (en comptes dels 10 actuals) i redueix de 21 a 14 els membres del Consell Assessor de Continguts i Programació.

També en aquest cas, l’argument argüit pels impulsors de la mesura (Convergència i Unió) és exactament el mateix que els operadors privats de comunicació han emprat en les seves demandes de reducció dels recursos dels mitjans públics del país: austeritat en temps de crisi. Segons la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joana Ortega, aquesta modificació respon a la voluntat:

(…) d’optimitzar recursos, d’austeritat, d’eficàcia i d’aprimament de les estructures administratives per racionalitzar-les

Però més enllà de la reducció de membres i, en conseqüència, de la necessària pluralitat en el sí dels diversos organismes afectats, la reforma de la llei de l’audiovisual catalana, tal i com s’explica en el.debat.cat, preveu una mesura encara més preocupant: la reducció del consens en l’elecció dels seus membres:

(…) si fins ara calia una majoria qualificada de dos terços del Parlament, amb la reforma només caldrà majoria absoluta en segona votació. Una segona votació, a més, que s’ha de fer en la mateixa jornada

Traduint-ho tot plegat, mitjans públics menys competitius i una miqueta més controlats pel poder.

Interessos disfressats de crisi?

Crisi econòmica, pressió dels grups mediàtics privats, mesures governamentals… Crec que és bo recuperar una foto de fa un any i mig, publicada el 6 de juny de 2010 pel diari Nació Digital i que, enmig d’aquest context de trasbals en el món de la comunicació de titularitat pública, ha tornat a circular aquests darreres dies per les xarxes socials:

Hem de situar-nos a l’abril de 2010, quan l’aleshores candidat Sandro Rosell cercava entre la crême de la crême de la societat catalana els suports que el catapultessin a la presidència del Barça. A la foto, moltes cares representatives de l’establishment liberal català: figures polítiques com Artur Mas, (aleshores, president de Convergència i Unió i futur candidat a la presidència de la Generalitat); dirigents de les principals corporacions empresarials i financeres del país: Antoni Brufau (president de Repsol YPF), Joan Maria Nin (aleshores, director general de La Caixa, i actual sotspresident de CaixaBank), Enric Lacalle (president de Barcelona Meeting Point), Arcadi Calzada (expresident de Caixa Girona), Antoni Vila Casas (empresari farmacèutic i mecenes cultural), Josep Maria Xercavins (empresari immobiliari de les grans fortunes), Antoni Puig (expresident del Grup Puig de perfumeria i cosmètica); i primeres espases del nostrat panorama mediàtic: José Antich (director de La Vanguardia) i Josep Cuní (aleshores, director d’Els Matins de TV3).

La imatge -junt amb les línies d’actuació de l’actual directiva de l’entitat- ens confirma el que tots sabem de sobres: que el Futbol Club Barcelona no és només un club de futbol sinó que és raó d’Estat i que, per tant, no pot deixar-se en mans de personalitats incontrolables, com Joan Laporta, que circulen lliurement i pregonen aspiracions polítiques perilloses  (us recomano la lectura d’un post anterior: ‘Aqatar’ les decisions d’empresa).

Però més enllà de l’informació estrictament relacionada amb l’entorn blaugrana, la foto ens aporta molt i molt més. I és que si Sandro Rosell era en aquell moment a noranta dies de ser proclamat president del Barça, a Artur Mas li faltaven vuit mesos per convertir-se en president de la Generalitat de Catalunya, i Josep Cuní, una de les cares principals -si no la que més- de la televisió pública catalana, posava per al fotògraf al costat del director del diari bandera de Godó, el poderós grup de comunicació que un any després passaria a pagar-li la nòmina per l’aventura laboral a 8TV.

Salpebrem ara la foto amb els fets ja consumats, i veurem com la imatge pren més cos. Afegim-hi el suport incondicional que els mitjans del Grupo Godó van oferir a Rosell en la seva lluita per la presidència del Barça així com en l’actual procés d’insuflar amnèsia col·lectiva sobre el recent passat blaugrana. Afegim-hi l’ajut brindat a Convergència i Unió en el seu retorn a la Generalitat pels mitjans d’un Grupo Godó que maldava per oblidar i fer oblidar les dues etapes de “tobogan” del tripartit. Afegim-hi que l’aprimament dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals coincideix en el temps amb la valenta aposta de Godó per convertir un canal de fireta en la televisió privada que vol parlar de tu a tu a TV3 tal i com RAC1 fa amb Catalunya Ràdio (veure Godó, el persistent). I afegim-hi que, com informava Media.cat, La Vanguardia va ser l’únic dels dotze diaris a qui Terribas va enviar seu article-manifest que va simplement ignorar-lo.

Un cocktail massa explosiu com per parlar de meres sospites.

Afirmava Mònica Terribas en el seu article que:

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d’austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei

Però TV3 no només s’ha adaptat a l’exercici d’una tasca “responsable” en relació a la crisi, impulsant els criteris d’austeritat que ens exigeixen a tothom. Com hem vist en anteriors entrades d’aquest blog, la televisió nacional de Catalunya no ha dubtat en confraternitzar els darrers mesos precisament amb el govern que està implementant unes brutals mesures restrictives en el sector públic i que està afectant també -i de manera seriosa- els professionals i el servei que presta la casa. La deriva de la línia informativa dels Telenotícies cap a una difusió “responsable” -és a dir, tova- de totes aquelles informacions que podrien suscitar l’augment de la temperatura del neguit social, no fa més que elevar el grau d’alerta de què parla la pròpia directora de la cadena en el seu article.

Potser la direcció de TV3 s’haurà vist inevitablement empesa a mostrar la seva cara més amable davant d’aquells que tenen la potestat d’apujar més o menys el nivell de difuminació de la cadena. De segur que a Mònica Terribas ja fa temps que li ha pujat la mosca al  nas. Aquella llunyana foto inicial devia ser, potser, un primer avís. El retorn al poder d’una coalició que sempre va considerar casa seva tant el palau de la Generalitat com Sant Joan Despí en va ser, segur, un altre. I la recent deserció de la principal vedette de la cadena cap a nous i privats aires televisius ja no devia ser més que la confirmació de les sospites, doblement refermades amb la dràstica reducció de la pluralitat en el sí de la CCMA que preveu el text de la reforma de la llei audiovisual catalana.

Com acabarà tot plegat ho sabem a mitges. Que els mitjans públics nacionals s’han aprimat i seguiran essent aprimats és una evidència. Que la intenció és que el poder polític pugui fer i desfer més fàcilment en el sí de l’entitat reguladora dels mitjans públics també ho és. Ara l’única cosa que manca és comprovar quins seran els interessos privats (tant del món de la comunicació com d’altres àrees) que treuran profit de la reducció de la despesa pública en la tortuosa senda de la crisi i que aconseguiran situar-se en la desitjada pole position encabat el període de recessió. Alguns ja estan fent forat.

David Bassa (president del Grup de Periodistes Ramon Barnils) ens recorda a Per què sempre sospitem que ens volen controlar?, que la reforma de la llei de l’audiovisual preveu, entre altres coses, que per nomenar o destituir els directors de TV3 i Catalunya Ràdio ja només caldrà una majoria absoluta dels membres del Consell de Govern de la CCMA, que no només tindrà menys consellers (com hem dit abans, passen de 12 a 5) sinó que també aquests, al seu torn, hauran pogut ser escollits només per majoria absoluta.

De fer-se realitat aquest context, es fa ben difícil d’imaginar com s’ho farà l’actual directora de TV3 per dur a terme la sentència final del seu article:

Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d’esquerdar una eina de país i els valors que representa