La nova era post-Mubàrak

Ja han passat dos mesos. L’11 de febrer de 2011, després de divuit dies de concentracions eminentment pacífiques, el president egipci Hosni Mubàrak renunciava al poder. El següent vídeo extret del Telenotícies Vespre de TV3 d’aquella jornada fa un resum de les 24 darreres hores de l’era Mubàrak, des del primer intent del rais de mantenir-se en la presidència però amb canvis en el Govern fins a la seva renúncia definitiva.

El dia següent, poc a poc, la plaça Tahrir es va buidant i el retorn dels vehicles i dels embussos indiquen el retorn a la normalitat en un nou Egipte. El titular?: el primer dia de l’era post-Mubàrak. I en el post que vaig publicar el mateix dia 12 (veure Tahrir: i qui observarà el trànsit) em preguntava quant trigarien els mitjans de comunicació en desaparèixer del mapa:

(…) si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

Doncs ara que ens trobem en el seixantè dia de l’era post-Mubàrak, fem un repàs de tot plegat. L’any 2011 va començar amb l’esclat del malestar de la ciutadania de diversos països del nord d’Àfrica i de la Península Aràbiga, malestar que va prendre forma amb:

• protestes contra el Govern a Tunísia de resultes d’un mort a l’estil “bonzo” (6 de gener)
• protestes a Algèria per l’augment del preu dels aliments (6 de gener)
• 1 cas de bonzo a Mauritània (17 de gener)
• 5 bonzos més a Egipte (18 de gener)
• 1 cas de bonzo a Aràbia Saudita i un altre al Marroc (22 de gener)
• Inici protestes ciutadanes a Egipte (25 de gener)
• Inici protestes al Iemen (27 de gener)

(tots els enllaços a aquestes notícies les podeu trobar al post I ara cap al Iemen)

Durant aquells dies l’atenció mediàtica sobre la zona era tan intensa que qualsevol petit esdeveniment transcendia de manera automàtica a l’opinió pública mundial. Les grans agències internacionals de notícies anaven actualitzant sistemàticament la situació política i social d’un espai físic que anava des del Marroc i Mauritània a l’oest fins Aràbia Saudita i el Iemen per l’est, de tal manera que tot el que s’esdevenia en qualsevol indret dins d’aquesta zona era automàticament relacionat i encasellat dins la carpeta “revoltes dels països àrabs”.

Gràcies a aquesta intensa focalització dels mitjans de comunicació, ens van arribar informacions tan curioses com aquesta:

Comienzan las protestas contra el régimen de Mubarak en Egipto

Los manifestantes piden reformas y la derogación de la Ley de Emergencia, vigente desde 1981

El Cairo. (EFE).- Las protestas contra el régimen del presidente egipcio, Hosni Mubarak, comenzaron hoy con una veintena de manifestantes en El Cairo, una ciudad prácticamente tomada por la policía. Las protestas, convocadas para esta jornada en el país por grupos de la oposición, son en demanda de reformas políticas y de que sea derogada la Ley de Emergencia, vigente desde 1981.

La convocatoria surgió en días pasados en foros de internet, y pretende crear un ambiente parecido al que desembocó en Túnez con la salida del poder del presidente tunecino, Zine al Abidín ben Ali.

La primera protesta partió frente a la sede de la Corte Suprema y en ella participaban a partir de las 12.30 hora local (10.30 GMT) unos veinte manifestantes a los que se unieron un grupo similar después, según pudo comprobar Efe. (…)

(La Vanguardia, 25 de gener)

Aquesta informació de l’agència EFE que publicava La Vanguardia digital sintetitza perfectament el que va ser l’actitud dels nostres mèdia durant aquelles primeres revoltes d’inici d’any. Sota l’aparença de redactats eminentment informatius s’hi amagava una clara intencionalitat que transcendia el fet puntual del que s’estava informant, és a dir, que calia que quallés en l’opinió pública la sensació que, l’un darrere l’altre, els països àrabs anaven caient sota els efectes de les revoltes ciutadanes i que tot responia a una lògica més pròpia del món de ficció que no pas de la informació, amb l’exposició d’un inici, un desenvolupament i finalment un desenllaç.

El titular que acabem de llegir no tindria cap sentit si prèviament no hagués caigut Ben Ali a Tunísia ni ens haguessin fet saber puntuals actes de protesta a diversos països per llunyants que fossin. Què vol dir que “Comencen les protestes contra el règim de Mubàrak a Egipte”? Estem parlant d’un partit de futbol, on el xiulet inicial de l’àrbitre té lloc a una hora determinada? O de les declaracions oficials en roda de premsa d’un alt càrrec de l’administració? I a més a més, l’esdeveniment, per sí sol, mereix realment convertir-se en notícia, quan del que estem parlant (llegiu atentament la informació) és d’una manifestació multitudinària de 20 ciutadans egipcis en una ciutat com El Caire amb 8 milions d’habitants? Com a molt, essent generosos, haguéssim pogut afirmar: “Convocada una manifestació de protesta contra el règim de Mubàrak”.

I què en podem dir d’aquest altre titular?:

Yemen, próxima parada de las protestas sociales tras Túnez y Egipto

(La Vanguardia, 27 de gener)

Altre cop, un redactat clarament interpretatiu seguint la lògica d’estar vivint una cursa de relleus on els uns i els altres van passant-se el testimoni.

El desenllaç de tot plegat ja el coneixem: “èxit” de les revoltes a Tunis i a Egipte, estancament de la situació a Líbia i puntuals i, ara sí, inconnexes protestes a diversos indrets, especialment a Síria i al Iemen. La pregunta és òbvia: què se n’ha fet del malestar ciutadà a Algèria, al Marroc, a Mauritània, a Aràbia Saudita, a Bahrain? On són ara les grans agències internacionals de notícies que no havien obviat cap cas de bonzo ocorregut des de l’oest fins a 4.000 quilòmetres a l’est? Què se n’ha fet de l’onada de revoltes als països àrabs?

Doncs ara som en guerra. Les il·lusionants, esperançadores, llibertadores revoltes populars senzillament s’han esfumat. Pocs són els articulistes de diaris o els tertulians de les ràdios que segueixen parlant de l’onada de canvis, de la nova era que s’enceta, de l’abans i el després o de les lliçons que hem d’aprendre a Occident. Ara som en guerra, altre cop. I la retòrica, evidentment, s’adapta a la nova situació. Ara ens parlen de guerra justa, d’intervenció humanitària i de coalició, de conflicte estancat, de gaddafistes i rebels, d’errors de l’OTAN.

Però, i Egipte? En el capítol emès fa dos mesos vam deixar els egipcis amb l’esclat d’alegria pel triomf de la revolta, amb l’exèrcit controlant el procés transitori i amb la ressaca d’una ciutadania esgotada per tants dies de mobilització. Recordem l’episodi titulat “Comença el primer dia del nou Egipte, l’era post-Mubàrak”:

Vídeo TN Migdia, TV3, 12 febrer

Són set minuts i 49 segons d’informació. Connexió en directe amb l’Albert Elfa, un dels enviats especials a  El Caire, vídeo-reportatge de l’altre periodista de TV3 desplaçat a Egipte, Joan Roura, amb entrevistes a peu de plaça, vídeo de les celebracions nocturnes, i àmplia informació sobre el gabinet militar que ha de garantir la transició democràtica.

Ara, vegem-ne el darrer episodi, les protestes del 8 i 9 d’abril, explicat per dues televisions públiques, TVE i TV3:

Telediario 15 horas, TVE, 9 abril (minuts 17:20 a 18:54)

Del bloc destinat a la actualització de la situació als països en revolta, 1:02 minuts es dediquen a la connexió amb l’enviat especial de la cadena pública espanyola a Líbia. Els 32 segons restants serveixen per explicar des de plató, no des del terreny, dos fets destacables ocorreguts a Egipte i Síria, les imatges dels quals s’encavalquen en el muntatge i, fins i tot, quan la conductora encara ens està parlant de Tahrir les imatges ja ens mostren carrers de Síria. Us en deixo la transcripció exacta de tota la notícia:

1.- (veu en off des de plató) Miles de personas ocupan de nuevo la plaza Tahrir en el Cairo para defender la revolución egipcia. Lo han hecho pese a que anoche en otra manifestación para pedir que se juzgue a Mubarak fue duramente reprimida y acabó con un muerto y más de setenta heridos.

2.- (veu en off des de plató) Mientras, en Siria continúan las manifestaciones y tiroteos en diferentes ciudades y la población se prepara para enterrar a las 37 personas que, según organizaciones de derechos humanos sirias, murieron ayer en diferentes enfrentamientos

Telenotícies Nit, TV3, 9 abril (minuts 13:10 a 15:15)

Durant aquests 2:05 minuts, en un vídeo se’ns fa un recorregut per la situació actual de les revoltes dels països àrabs amb la veu en off de l’enviat especial a Líbia. Aquí en teniu la transcripció exacta:

(presentació conductor TN) Les revoltes democratitzadores al món àrab avancen de forma molt desigual, amb dos casos en els extrems: d’una banda, Líbia, on el conflicte armat es troba estancat i les tropes lleials a Gaddafi ofeguen als rebels en algunes ciutats com Asdabiya o Misrata

(presentació conductora TN) I de l’altra trobem Egipte, on la pressió dels manifestants va fer caure Mubàrak. Avui, però, l’exèrcit egipci ha reprimit una protesta per demanar que sigui jutjat. Han mort dues persones

(entra vídeo)

(veu en off enviat especial) Hi ha quatre fronts oberts en les revoltes al món àrab i en totes hi ha banys de sang.

1.- A Líbia, però, tothom pendent de l’aparició per sorpresa de Muammar el Gaddafi a una escola prop de Trípoli. Li serveix per a dues coses: per demostrar que no ha fugit i per demostrar que a la seva zona la vida torna a ser normal. Als fronts bèl·lics, atacs contra les ciutats rebels de Misrata i Asdabiya; els rebels retrocedeixen, més desanimats des que l’OTAN ha confessat que no hi ha solució militar al conflicte (imatges visita Gaddafi a l’escola i del front: 26 segons)

2.- A Egipte, aquesta matinada s’ha demostat que la revolució democràtica no s’ha acabat. Els militars han esclafat violentament la concentració popular a la plaça Tahrir. S’ha acabat la bona imatge dels militars, que no van disparar contra els manifestants al febrer. Se’ls acusa de torturar opositors, de no voler aprofundir en les reformes i de mantenir l’estructura del règim de Mubàrak (imatges manifestació nocturna plaça Tahrir: 22 segons)

3.- A Síria, repressió a Homs, Latakia i Deraa. Agents del règim han disparat contra les manifestacions. Es parla de més de 30 morts. Una de les tribus més importants del país ha demanat la població que s’aixequi contra el règim. Tot i els morts, milers de civils continuen desafiant la represssió (imatges tiroteig carrers d’Homs: 20 segons)

4.- I al Iemen, manifestacions al sud de la capital, i el mateix, onada de violència policial. Oficialment hi ha hagut 14 ferits, però hi ha testimonis que parlen de morts. Mig país continua paralitzat per les vagues de protesta. I el règim ha desplegat carros blindats per atacar suposades bases d’Al-Qaeda (imatges disturbis carrers: 20 segons)

A una plaça, la de Tahrir, els grans mitjans de comunicació de tot el món hi tenien instal·lades totes les càmeres, micros i focus gairebé en exclusivitat fa tot just un parell de mesos; ara només ens n’arriben imatges de vídeo domèstic o de mòbil. En aquella plaça que fa seixanta dies era l’emblema de les satisfactòries revoltes pacífiques del món àrab contra la tirania i on les cadenes de tele i ràdio i els diaris hi tenien desplaçats un, dos o més periodistes, ara ja no hi tenim cap professional sobre el terreny. En aquell indret on en Joan Roura ens traslladava el testimoni no només de l’alegria sinó de les pors i els recels en el procés transitori que li comunicaven els egipcis concentrats, ara ja no hi tenim ningú que posi el micro a una ciutadania que probablement tindria moltes coses per explicar de la nova era post-Mubàrak.

Així doncs, la notícia d’agència torna a ser l’única protagonista en el relat de com es desenvolupa la transició a Egipte. El diumenge 10 d’abril, El País, ens oferia un petit reportatge sobre les noves protestes que han tingut lloc a la plaça Tahrir elaborat únicament a partir de cables de diverses agències de notícies. Després de moltes setmanes d’absència de novetats en els nostres mitjans, l’exèrcit egipci, la mateixa institució que en l’anterior capítol de la sèrie s’havia erigit en aliat de les revoltes i en garant del procés democratitzador, de sobte se’ns apareix com a repressor del poble:

La cúpula del Ejército, al mando del país tras la caída del régimen, está siendo cada vez más criticada, especialmente por no adoptar medidas legales contra el exdictador. (…) El Ejército advirtió ayer que despejará “con firmeza y con fuerza” a los manifestantes y responsabilizó de los incidentes a “elementos que respaldan la contrarrevolución”, en referencia a los leales a Mubarak.

Com s’explica aquest canvi d’actitud en la cúpula militar? Quins passos s’han seguit en el sí del govern de transició? Quines millores per a la ciutadania egípcia s’han introduït des d’aleshores? Quina incidència han tingut els lideratges populars en l’establiment de les noves polítiques? Doncs no ho hem sabut. Perquè el que s’ha esdevingut a Egipte des de la caiguda de Mubàrak fins a les revoltes del 8 i 9 d’abril ha passat majoritàriament desaparcebut per a l’opinió pública internacional.

L’expert en tecnologies de la informació, Francis Pisani, explicava a La Vanguardia en una entrevista publicada ahir, 11 d’abril, que les xarxes socials que van contribuir indubtablement a l’esclat i propagació de la rebel·lió i, per tant, al progressiu interès com a matèria informativa per als grans mitjans, a la fi no han demostrat la seva utilitat en la presa de poder. Segons Pisani:

Si tomamos el caso de Egipto, vemos que los militares recelaban de Mubarak porque quería imponer como sucesor a su hijo, que no es militar, y así se marcaba el fin del régimen militar. Esto coincide con un descontento social contra Mubarak, alentada por las redes, que hacen que se conozca el descontento. Sin embargo, quien sacó a Mubarak del poder fueron los militares que han liderado la transición con promesas de reforma, así que el poder sigue estando en las mismas manos. Y en Túnez tampoco ha cambiado el poder de manos.

I és que en el seixantè dia de la nova era post-Mubàrak, segons explica el catedràtic de Ciències Polítiques i Socials a la Universitat Pompeu Fabra, Vicenç Navarro, en el seu article ¿Por qué la invasión en Libia? Cuestionando la tesis humanista, no semblaria que hi hagués hagut avenç de cap mena a Egipte, cosa que es confirmaria amb la perpetuació d’una llei especialment nociva:

La ley de Mubarak que prohíbe las huelgas y el derecho de sindicalización ha sido reafirmada por el gobierno de transición. Y los famosos jóvenes con Internet, ni aparecen ya en los medios.

Així doncs, tot semblaria indicar que la poètica “albada democràtica plena d’incerteses” que subtitulava el vídeo que obria el Telenotícies Migdia del 12 de febrer s’hauria vist aixafada pel feixuc caminar d’una nova realitat que, tot i els molts interrogants que ja es dibuixaven aleshores, ja no ha merescut l’atenció dels grans mitjans de comunicació occidentals.

Ja ho sabem, sí. És la injustícia de la dictadura de la immediatesa en un món mediàtic que té poc temps i menys espai per a un passat i un futur que són bàsics per a la contextualització (per tant, la comprensió) dels seus continguts. És la injustícia del focus dels mitjans, que ara se situa aquí i ara és allà segons criteris on preval la quantitat molt per sobre de la qualitat de l’esdeveniment noticiable, on preval el seu grau d’espectacularitat i d’impacte per sobre de la càrrega global d’informació.

I mentrestant, a l’audiència no ens queda més remei que seguir subjectes als capricis de l’agenda mediàtica i que ens porten a viatjar, amb igual càrrega emotiva i sense diccionari, des dels pobles àrabs en revolta fins a la intervenció justa d’Occident a Líbia tot passant per la radioactivitat de Fukushima.

El “fora de quadre” de l’Orient Mitjà

En l’entrada anterior qualificava de sorprenent l’escàs ressò que havia tingut el veto dels Estats Units a la ressolució de l’ONU que condemnava la política de colonització de Cisjordània per part del govern d’Israel (veure Por al contagi palestí). Per bé que, és cert, els alts i baixos de les relacions israeliano-palestines són des de la nostra llunyana perspectiva una cantarella a què ens hem anat acostumant fins al punt d’avorrir-nos i desinteressar-nos, l’insignificant seguiment que la notícia havia despertat en els mèdia no  quadrava en l’actual context de veloç transformació que s’està esdevenint en una regió de latent conflicte però de certa tranquil·litat en les darreres dècades.

Perquè si hi hagut (i hi ha) precisament un fenomen clau no només en les estabilitats estratègiques i en la configuració de les agendes polítiques dels diversos països de la regió sinó també en el propi estat emocional de les seves ciutadanies aquest és, sens dubte, el problema israeliano-palestí. Per tant, no es pot considerar desencertat preguntar-se el perquè d’aquesta gairebé nul·la focalització informativa sobre els efectes en un país, Israel, que recordem que sustenta la seva supervivència enmig d’un entorn hostil en el suport incondicional del potent aliat d’ultramar però també en les estables relacions assolides amb l’Egipte de Mubàrak i amb la monarquia haiximita de Jordània.

I apuntava en aquell post que el silenci informatiu podia deure’s a la por que el nou bloqueig dels EUA a la ressolució consensuada de l’ONU actués d’espurna de l’aixecament d’una població palestina ofegada en els territoris ocupats i testimoni -com tothom- de la mediàtica rauxa revolucionària. Aquest fora de quadre és un fet indubtable en la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació d’aquí i d’arreu. No obstant, n’hi ha d’altres, especialment observatoris internacionals de política a l’Orient Mitjà, que sí que han recollit la transcendència que té en els propers moviments polítics i estratègics en un espai tan delicat del planeta. És bo, doncs, fer una síntesi d’alguns dels interessants articles i reflexions que han anat veient la llum aquests darrers dies i que, en la meva opinió, ens ajuden a complementar des d’una òptica diferent el boom informatiu sobre els inacabats processos revolucionaris de la zona.

És el cas, per exemple, de l’article de 14 de febrer Utterly wrong: US will Veto the UN resolution condemning settlements on, quatre dies abans que es fes efectiu el veto, MJ Rosenberg, expert en política exterior i membre de Media Matters Action Network, afirmavaque la postura oficial dels Estats Units era totalment errònia, que responia tan sols a qüestions de política domèstica (es juguen les retribucions del lobby jueu en el procés de reelecció de 2012) i que no feia més que empitjorar el persistent desprestigi que està adquirint a l’Orient Mitjà:

El poder del lobby és l’única raó per la qual vetem la ressolució (…). Després de tot, votar a favor de la ressolució (o, com a mínim abstenir-se) hagués servit als interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà en un moment crític i seria concordant amb la seva pròpia política

Per al periodista israelià Gideon Levy, no té sentit que un país (els EUA) que entén que els assentaments són l’obstacle per a la solució del conflicte no s’hagi unit a la massiva condemna en les Nacions Unides. Levy afirma en el seu article al diari Haaretz de 20 de febrer With settlement resolution veto, Obama has joined Likud que:

Una superpotència que vol fer la pau, en una època en què els pobles àrabs s’estan aixecant contra els règims i contra els Estats Units i Israel, hauria d’haver entès que ha de canviar les velles i pèssimes regles de joc de xec en blanc per a un aliat adicte als seus assentaments

En resposta a un article de Bernard Avishai del The New York Times de 7 de febrer on es considerava que la repressa del pla de pau era encara viable, Mondoweiss, una web d’anàlisi de la política nord-americana a l’Orient Mitjà, publica el 18 de febrer un article de Matthew Phillips (‘NYT’ peace plan is at best naive) on sosté que si hi ha alguna cosa que els esdeveniments de les darreres setmanes ens ha demostrat és la inutilitat de confiar en els líders per lliurar-nos de la injustícia i del conflicte. Phillips mostra en l’article  la seva sorpresa quan es pregunta:

¿Què hi ha en el conflicte israeliano-palestí que força a analistes sensats i inteligents* a persistir en la creença -malgrat l’avesagadora evidència del contrari- que una solució emergirà de dalt cap a baix, des dels líders, més que de les demandes fetes per la societat civil?

*referència a Avishai

I fa una particularment interessant reflexió en relació al tipus de focalització mediàtica que s’empra quan es tracta aquest conflicte:

¿Per què, enlloc de focalitzar l’atenció en les moltes iniciatives que persegueixen mitigar el patiment de la gent en el terreny mentre hi ha una absència d’acord de pau global -la finalització del bloqueig de Gaza, el suport dels activistes pacífics a Cisjordània, etc.- els comentaristes continuen fixant-se en les receptes per acabar amb el conflicte com un tot reforçant, d’aquesta manera, el mite que és la solució en sí mateixa -en contraposició a la voluntat política de fer-la complir- la que segueix essent difícil d’aconseguir?

El recull d’aquests i d’altres articles sobre les repercussions de la política dels Estats Units en el conflicte israeliano-palestí ha estat fet a Information Clearing House per l’analista Stephen M. Walt el qual sosté en el seu article A false friend in the White House que el futur d’Israel i de Palestina queda clarament compromès amb aquest nou suport dels EUA a la seva política colonialista a Cisjordània. Segons Walt, l’única cosa que ha fet l’equip d’Orient Mitjà d’Obama durant els darrers dos anys és minar la credibilitat dels EUA com a mitjancer i fer miques les primerenques esperances que els EUA parlessin seriosament quan advocaven per la solució de dos estats. Walt considera que, mentrestant, el govern de Netanyahu continua desnonant els residents palestins de les seves cases, i els seus bulldozers i els seus equips de construcció confiscant molta de la terra on els palestins esperen edificar el seu estat:

Si els Estats Units volen ser al costat correcte de la història*, és l’hora de començar a pensar quina hauria de ser la seva política quan tothom s’adoni finalment que “dos estats per a dos pobles” ja no és una possibilitat pràctica

*referència a les paraules d’Obama el 15 de febrer (veure El País)

Walt afegeix que aquesta realitat s’esdevindrà més aviat o més tard, no perquè aquesta opció sigui un error en sí mateixa sinó simplement perquè serà aleshores (si no ho és ja) impossible d’implementar. I un cop demostrada aquesta realitat, que Walt diu que probablement no es donarà durant la presidència d’Obama però que serà una condemna per al seu successor:

¿A quina solució alternativa donaran suport aleshores el president i la secretaria d’Estat? La neteja ètnica? Una democràcia liberal binacional en la qual tots els habitants d’Irael/Palestina tinguin els mateixos drets polítics i civils? O el permanent apartheid, en la forma de reserves palestines inconnexes sota al control de facto israelià?

Per acabar, deixant ja de banda les repercussions de l’agitada actualitat en el conflicte palestí, us deixo també els enllaços a dos interessants articles que ens parlen d’un altre fora de focus del tractament informatiu dels massius mitjans de comunicació d’aquests dies. Segons aquests anàlisis, els processos revolucionaris dels pobles del món àrab no només han estat motivats per un anhel de llibertat política i d’acabar amb els respectius règims dictatorials, sinó també i molt significativament per la voluntat de tallar amb el seu etern sotmetiment a l’economia occidental.

El primer és l’article Lo que no se conoce sobre Egipto, de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, publicat el 17 de febrer al seu blog del diari Público, on l’autor considera incompleta la massiva interpretació que els grans mitjans de comunicació han difós del procés revolucionari egipci, que ha estat vist com un moviment promogut essencialment per joves, en especial estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han sabut utilitzar les noves tècniques de comunicació. Segons Navarro:

En realidad, la supuesta revolución no se inició hace tres semanas y no fue iniciada por estudiantes y jóvenes profesionales. El pasado reciente de Egipto se caracteriza por luchas obreras brutalmente reprimidas que se han incrementado estos últimos años.

La manera com han enfocat els grans mèdia el desenvolupament de la revolta no ha permès d’adquirir, segons el professor, una visió completa del procés real:

Los medios de información internacionales se centraron en lo que ocurría en la plaza Tahrir de El Cairo, ignorando que tal concentración era la cúspide de un témpano esparcido por todo el país y centrado en los lugares de trabajo –claves para la continuación de la actividad económica– y en las calles de las mayores ciudades de Egipto.

I el darrer article ha estat publicat avui mateix, 24 de febrer, a New Statesman pel periodista d’investigació i director de documentals, John Pilger, qui assegura en Behind the Arab revolt lurks a word we dare not speak que tots els pobles revoltats s’estan aixecant no només contra els seus líders, sinó també contra la tirania de l’economia occidental. Afirma Pilger que la revolta té un objectiu ben clar, que és trencar amb:

… la tirania econòmica mundial, designada pel Tresor dels Estats Units i imposat per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial, institucions que han assegurat que països rics com Egipte siguin reduïts a immenses maquiles, amb 40% de la població guanyant menys de 2 dòlars al dia.

Pilger trasllada, finalment, el centre d’atenció des dels estats il·luminats aquests dies pels focus dels grans mitjans de comunicació cap a realitats que afecten països tan potents com els propis Estats Units o el Regne Unit, realitats poc o gens conegudes per l’opinió pública i que, certament, ens poden resultar ben sorprenents:

Als EUA, on el 45% dels joves afroamericans no tenen feina i els grans directors de fons d’inversió d’alt risc cobren 1 bilió de dòlars de mitjana a l’any, ja s’han extès protestes massives contra retallades laborals i en els serveis a estats del cor del país com Wisconsin. Al Regne Unit, el moviment de protesta modern de més ràpid creixement, UK Uncut, actua directament contra els que no paguen impostos i contra els avariciosos bancs de primera línia. Alguna cosa ha canviat. L’enemic ara ja té un nom.

Serà força fàcil veure què entra dins de quadre d’ara endavant.

Respecte del que en seguirà quedant fora… farem el que podrem.

Tahrir: i qui observarà el trànsit

Ahir mateix, poca estona abans de la darrera gran demostració de força del poble egipci, em preguntava sobre quina seria l’actitud dels mitjans de comunicació internacionals en cas que no hi hagués una mínima variació en l’statu quo del país (veure Tahrir: l’ou o la gallina), en el sentit de si serien capaços de mantenir massa temps més el seu ull informatiu sobre el terreny. Un parell d’hores després es feia oficial la renúncia de Hosni Mubàrak i esclatava la joia popular, i de retruc, el dubte llençat en el meu post del matí esdevenia, de cop i volta, material obsolet, informació caducada…

O no. L’anunci de la fi del règim de Mubàrak ha estat seguit a bastament per totes les agències informatives i per la resta de mitjans desplaçats a Egipte. La cadena Al Jazeera cobria en directe l’eufòria a la Plaça Tahrir i tots aquells mitjans que ja havien reduït la presència d’enviats especials a la zona (preveient un cert estancament de la situació) els cridaven a files altre cop de manera urgent. Avui mateix, en el Telenotícies Migdia de TV3, el corresponsal de la cadena a Jerusalem, l’Albert Elfa, qui havia seguit els primers embats de la revolta però ja havia tornat a la seu de la corresponsalia, ha tornat a fer la crònica en directe del progressiu retorn a la normalitat a la plaça Tahrir (veure vídeo Telenotícies Migdia 12 de febrer).

Com deia, doncs, el meu interrogant semblava quedar respost amb incontestables fets i el meu temor dissipat del tot. Però tan sols aparentment. Fent una revisió més a fons de com queda la situació a Egipte després de la caiguda del rais, és evident que el camí cap a la democràcia que ha de recórrer el país no només serà llarg sinó que probablement hi haurà més d’un gran entrebanc. De moment, qui haurà d’exercir el paper de garant d’un adequat procés transitori és el poder militar, cosa que pot provocar lògics recels de manera genèrica però molt especialment si això es produeix a un país com Egipte on, com bé explica Robert Fisk en el seu article d’avui a The Independent (versió en castellà al diari mexicà La Jornada), l’exèrcit ha estat part inseparable del propi règim:

Sin embargo, si bien han descartado al rais –el presidente–, los altos mandos militares son de la misma vieja guardia. De hecho, la mayoría fueron absorbidos hace mucho en el entramado de poder del régimen. En el último gobierno de Mubarak el vicepresidente era un general, al igual que el primer ministro, el viceprimer ministro, el ministro de la Defensa y el de Interior. El propio Mubarak era comandante de la fuerza aérea. El ejército llevó a Nasser al poder. Apoyó al general Anwar Sadat. Apoyó al general Mubarak. Introdujo la dictadura en 1952 y ahora los manifestantes creen que se convertirá en el agente de la democracia. Vaya esperanza.

El poder militar es compromet a traspassar el poder a una autoritat democràtica i a respectar els acords internacionals vigents, cosa que afecta especialment a les relacions bilaterals amb Israel (veure notícia del diari israelià Haaretz). I als ciutadans revoltats, aquest poble egipci que s’ha aixecat demanant no una reforma del règim sinó la seva total destrucció, ara els toca restar ben a l’aguait de com es durà a terme aquest procés. Però per un lògic efecte de barreja de fatiga i refredament després d’una explosió física i emotiva tan brutal, sembla evident que el lloc des d’on s’observarà el trànsit cap a la democràcia es desplaçarà de les multitudinàries presències a Tahrir cap a la intimitat de les seves llars.

Per tant, la pregunta torna a ser la mateixa d’ahir: si minva el material objectivament mediàtic, si es redueix -com sembla- la pressió popular als carrers, si Tahrir torna a ser envaïda per la normalitat i les rutines diàries de la gran ciutat, i si a més, d’altres punts de la geografia de l’actualment canviant món àrab agafen el relleu com a centre d’atenció d’unes càmeres sempre necessitades d’imatges emotives i impactants, quant trigaran els focus de la informació a apagar-se definitivament a Egipte?

En el dia d’avui hem assistit ja al ressorgiment de protestes contra els governs respectius a Algèria i al Iemen, i s’han començat a produir moviments polítics i declaracions a Jordània. Seran properament, doncs, aquests països els següents en formar part de l’agenda informativa dels mitjans de comunicació?

L’enigma ens el podria resoldre de manera efectiva el propi poble de Tunísia de qui, des de la caiguda de Ben Ali i les primeres crítiques contra el govern resultant, poca cosa més n’hem sabut.

Tahrir: l’ou o la gallina

Expectació màxima ahir al vespre a tot el món per conèixer el comunicat del dictador Mubàrak (president Mubàrak, segons els mitjans de comunicació abans del gener de 2011). Ara ja ho sabem: “ho deixo sense deixar-ho”, ha vingut a dir. Decepció a la plaça i expectativa mediàtica per la gran manifestació anunciada per avui al migdia i per l’anunci de l’exèrcit egipci de donar suport al rais.

Què passarà ara?, seria la pregunta lògica. Doncs, el que el poble egipci decideixi, podríem respondre de manera automàtica. Sí? Tan senzill? Només depèn d’això? La decepció d’ahir entre els ciutadans que porten tants dies acampats a -com ells anomenen- “l’únic lloc lliure d’Egipte” ¿és només perquè s’esperaven que una demostració cívica, multitudinària i persistent hauria de conduir forçosament a un epíleg feliç i ara comproven que tot plegat no ha fet més que començar? ¿Potser també els aclapara la lògica por perquè la posició de força d’un règim que compta amb un dels exèrcits més poderosos del món els obliga a un desenllaç violent?

O potser és una altre sentiment, un altre temor, menys emocional però racionalment molt dolorós: que, en cas de no existir enfrontament violent, l’enrocament del règim porti en el millor dels casos a un atrinxerament de les posicions i, en el pitjor, al desinflament de la protesta, però en ambdues circumstàncies a una constant pèrdua d’intensitat dels focus mediàtics internacionals fins al seu total esvaïment?

Caldrà veure quina serà la reacció dels mitjans de comunicació i de les gran agències informatives si després del comunicat fet per l’exèrcit i la manifestació d’aquest migdia no en resulta cap novetat, cap canvi -ni que sigui minso- en l’statu quo anunciat pel propi Mubàrak ahir a la tarda. No oblidem que els mèdia, abans que altra cosa, són empreses, de titularitat pública o privada, que han de quadrar els seus números com qualsevol altra, i no hi ha dubte que una situació d’estancament a Egipte difícilment permetrà a les empreses de comunicació mantenir l’elevat nivell de recursos i despeses que hi estan dedicant.

És primer l’ou o la gallina? És primer la persistència de la resistència a Tahrir o la persistència dels focus sobre la plaça? Serà el continuat crit de llibertat el que en garantirà la seva difusió o les 24 hores de filmació el que garantirà el perdurament del crit?

Potser una mateixa frase serviria de resposta tant pels egipcis revoltats com pels mitjans destinats: “nosaltres hi serem mentre hi sigueu vosaltres”. La diferència és que -sense oblidar els periodistes que perden la vida en conflictes com aquest- aquí només hi haurà un possible derrotat i, el pitjor de tot, la derrota portarà més aviat o més tard a la seva invisibilitat. I en la invisibilitat, ja ho sabem, simplement no hi ha res; bé, potser sí, potser una dictadura que tornaria a anomenar-se presidència?

I ara, cap al Iemen?

Per motius de cerca de coherència pròpia de l’article em limito a exemplificar aquesta temàtica amb les informacions difoses per La Vanguardia en la seva edició digital, com veureu quan cliqueu els enllaços. De totes maneres, atès que aquestes notícies han estat essencialment proporcionades als mitjans de comunicació de tot el món per les agències de notícies internacionals, en la meva opinió la tria d’un sol referent comunicatiu no afebleix en aquest cas el discurs del post.

En menys de trenta dies, hem assistit a la focalització mediàtica internacional sobre els països del Magrib i les seves revoltes populars. Des de l’esclat informatiu dels primers disturbis a Tunísia i Algèria, el dia de Reis, el degoteig de notícies amb què ens han anat actualitzant la situació de la zona ha estat constant. El relleu ha estat agafat, sembla, per Egipte, sobre el que se’ns informava el 18 de gener de cinc nois que en dos dies s’havien cremat a l’estil bonzo i sobre el començament de les protestes ciutadanes el passat dia 25.

Per bé que aquests han estat fins ara l’objecte principal sobre el qual s’han centrat els focus de les seccions internacionals dels mitjans de comunicació, esdeveniments d’uns altres països propers (o no tan propers) han tingut també el seu ressò mediàtic: en primer lloc, Mauritània, on se’ns informa el dia 17 de gener d’una altra persona cremada a l’estil bonzo; tot seguit, una notícia del dia 22 que ens transporta a Marroc i Aràbia Saudita, amb sengles cremats amb el mateix mètode; i de moment per últim, amb data 27 de gener, la revelació de l’eclosió de la protesta popular al Iemen.

 

Tret de les diàries i puntuals incursions en els diversos aspectes de la ferotge crisi econòmica que ens envolta, des que hem encetat el 2011 la nostra atenció mediàtica s’ha centrat pràcticament en els conflictes interns que s’estan esdevenint en aquella zona del planeta. Dia a dia -fins i tot, hora a hora- els nostres sentits s’han atipat de conceptes com: revolta, dictadura, Ben Ali, corrupció, fam, bonzo, Mubàrak, manifestacions, repressió, internet… Els nostres ulls han presenciat un munt de fotografies i vídeos de protestes populars als carrers de Tunis, o als d’El Caire… I les nostres oïdes s’han afartat de cridòries i proclames inintel·ligibles per a la immensa majoria de nosaltres.

Però per sobre de tot, una imatge…, la imatge:

Tiananmen, la icona de la revolta popular de finals del segle XX (per a la majoria de joves i no tan joves d’aquest món, la representació més fidel del crit popular per la llibertat) altre cop repetit en un altre racó del globus. Aquest impacte visual és el més gran reforç del massiu convenciment de la transcendència històrica dels esdeveniments que estem vivint.

Però no només la reiteració d’aquests conceptes o d’aquestes imatges són aquí decisius. Hi juga també un paper fonamental la cronologia dels fets: com els mitjans ens estan nodrint de tota una sèrie d’esdeveniments que no només es van succeint en el temps sinó que també avancen pel mapa de manera lògica segons suposats criteris de proximitat i que, tinguin més o menys relació entre sí, són invariablement encadenats en el nostre imaginari.

La notícia dels dos cremats del Marroc i d’Aràbia Saudita que he esmentat abans és un exemple d’aquest fet: dos bonzos en dos països separats per 4.000 quilòmetres de terra s’acaben col·locant informativament parlant en la mateixa carpeta del clima de revoltes populars a la regió, bàsicament perquè el que va fer brotar el malestar ciutadà a Tunísia a primers de gener va ser la mort del jove que setmanes enrere s’havia cremat davant d’un edifici oficial. O també la notícia (també enllaçada al principi) que relaciona directament els events de Tunísia amb l’home maurità que es va cremar davant del Senat del país, suposem que a Nouakchott, és a dir, a més de 3.000 quilòmetres de distància.

Sobretot, cal que parem atenció a la primera informació (recordem, com totes les altres, notícies d’agència) que rebem sobre les protestes populars a Egipte el dia 25. Si no ens quedem en la simple lectura del titular i anem una mica més enllà, ens adonarem amb certa perplexitat de la magnitud de la rebel·lió: “Las protestas contra el régimen del presidente egipcio, Hosni Mubarak, comenzaron hoy con una veintena de manifestantes en El Cairo, una ciudad prácticamente tomada por la policía”.

Totes elles, informacions que, aïllades, difícilment haguessin vist mai la llum pública, però que ara formen part d’aquest gran esdeveniment internacional sobre el qual, a través de totes les agències de notícies globals, els mitjans de comunicació estan focalitzant la nostra atenció.

Així, en plena efervescència del conflicte a Egipte, i dins d’aquest context de revoltes en el món àrab, ja s’ha introduït el focus mediàtic sobre el Iemen, un país de la península aràbiga del qual darrerament hem sentit a parlar per la suposada presència d’Al Qaida dins les seves fronteres i per diversos atemptats que s’hi han perpetrat, especialment el que va provocar la mort de vuit ciutadans espanyols l’any 2007. A partir d’ara, doncs, caldrà que tinguem l’ull posat en les notícies que ens vagin arribant d’aquell estat i, alhora, no deixar d’apuntar els altres territoris que segons els mitjans de comunicació aniran caient també sota els efectes del “virus Tunísia”.