TTIP d’experts “neutrals”

(article publicat originalment a Media.cat)

Tornem una mica enrere. Ens situem a 10 de juny. Aquell dimecres al Matí de Catalunya Ràdio tocava la col·laboració quinzenal del catedràtic de la Universitat de Colúmbia, Xavier Sala i Martin, l’”informe Sala i Martin”, que s’anomena. Tema d’examen?: l’Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions (TTIP en l’acrònim anglès) que, en principi, s’havia d’haver debatut i votat al Parlament Europeu aquella mateixa jornada.

De l’anàlisi que en va fer l’economista de capçalera del programa líder de la nostra ràdio pública nacional en destaco les següents cites:

“[El tractat diu:] quan hi hagi conflictes empresa-Estat ha d’haver-hi un tribunal a fora de l’Estat (…), jutges neutrals i imparcials fora dels països (…), un tribunal com el de la Haia que decideixi aquest tipus de conflictes”.

“Els europeus aquí hem de decidir si seguim sent el centre del món o ens quedem enrere. Jo no dic que el tractat s’hagi d’aprovar sense condicions, però hem de tenir en compte que el món està canviant, que el centre de gravetat mundial cada vegada està més a la vora de la Xina i que els americans a nosaltres no ens necessiten o ens necessiten cada vegada menys”.

“El que està passant és que els diferents lobbies defensen els seus interessos, cosa que és absolutament legítima, però des del meu punt de vista els interessos que haurien de prevaldre són els dels consumidors. (…) Al final de tot aquest procés, tindrem millors pollastres a millors preus, sí o no? Perquè si tenim millors pollastres a millors preus vol dir que estalviarem calers i podrem utilitzar-los per comprar altres coses i això ens farà més rics”.

Els factors que hi intervenen

Per bé que Mònica Terribas havia fet l’advertiment inicial que en el tema del TTIP “hi intervenen molts factors”, durant els 13 minuts i 11 segons d’anàlisi expert van ser posats sobre la taula exclusivament els que exemplifiquen les cites abans inserides, és a dir:

  1. l’existència d’un tribunal neutre i imparcial que hauria de dirimir els conflictes entre empreses i estats en detriment del poders de cada país
  2. la imparable pèrdua de pes del vell continent a nivell mundial que la UE no pot deixar de tenir en compte a l’hora de discutir i valorar el TTIP
  3. una política europea que hauria de centrar-se primordialment en els interessos dels consumidors

Evidentment, els factors que hi intervenen –com veiem, no en van ser molts– van ser exposats als consumidors de Catalunya Ràdio amb l’habitual competència pedagògica del cèlebre economista i, fins i tot, amb el que permeteu-me que anomeni una reductio ad “conyetum”, a què va apuntar-se Terribas sense recança, sobre la bona salut de Sala i Martín com a prova de la perfecta salubritat dels pollastres rentats amb clor dels Estats Units.

Així, entre pollastres i més pollastres –i alguna ostra–, entre anècdota i anècdota, l’espinós tema del TTIP va ser analitzat a la ràdio pública nacional sota una lupa purament crematística i sense ni tan sols esmentar l’absoluta opacitat amb què s’ha negociat el tractat –amb l’habitual i inestimable col·laboració dels mass media, és clar–, ni l’amenaça real de privatització de serveis públics essencials, ni els efectes que la desregulació que ha de permetre consumir “ostres o pollastres millors i al millor preu” poden tenir sobre aspectes molt amplis i fonamentals de la vida d’aquests tan lloats consumidors: la salut mediambiental, les condicions laborals, la veu i participació ciutadanes, la capacitat de decidir i aplicar polítiques socials i econòmiques locals. En definitiva, zero apunts sobre com el TTIP –per no sumar-hi el seu cosí germà, l’encara més invisible TISA o Acord del Comerç de Serveis– podria estar atacant greument la ja de per si escapçada sobirania dels pobles, la repetidament maltractada democràcia.

Aquests factors constitueixen, entre d’altres, l’argumentari fonamental del posicionament contrari a l’aplicació del tractat. Com proven els dos milions de signatures aconseguides per la Iniciativa Ciutadana Europea ‘Stop TTIP’, no estaríem parlant d’un debat inexistent en l’opinió pública malgrat l’esforç, repeteixo, de negociadors i mitjans de comunicació perquè pervisqui en la invisibilitat. Estem parlant, això sí, d’elements que un Xavier Sala i Martin mai no tindrà en compte a l’hora de valorar un projecte com el TTIP ni permetrà, és evident, que siguin tinguts en compte en el seu lliure judici pels oients de Catalunya Ràdio.

Explicar on se situa la neutralitat

No m’agrada Sala i Martin, com ja deveu imaginar. No m’agrada la seva ideologia (que en té, no ho oblidéssim). Però no em fastigueja consumir Sala i Martín ni d’altres Salamartins. És més, les seves anàlisis i els seus parers han de ser exposats obertament, és clar, als mitjans de comunicació. El que exigeixo és menjar Salamartins en el context adequat i en constant contrast amb d’altres viandes. I sobretot vull mastegar-los, no empassar-me’ls. Xavier Sala i Martin no pot disposar d’un espai regular d’anàlisi i assessorament propi –i únic– als mitjans. No a ràdios ni teles públiques, això segur. Per molt docte en la matèria que sigui; per molt didàctica que sigui la seva exposició d’aquest fabulós totxo que és l’economia. O, millor dit, precisament perquè n’és massa, de didàctic, precisament pel fet de péixer-nos perfectament triturada, no pas la matèria econòmica –de per si, no neutra–, sinó una visió molt concreta de l’economia, de la societat i de la política. Una visió que és sens dubte “absolutament legítima”, com diria ell mateix, però en cap cas única ni inevitable.

La presència sistemàtica en els espais informatius d’un expert “neutral” com el protagonista d’aquest text només tindria justificació des de l’obert reconeixement del fet que el centre de l’eix ideològic en les societats occidentals no ha deixat ni deixa de desplaçar-se a la dreta, així com des de l’obert reconeixement que els mitjans massius afronten la tendència sense poder, saber o pensar oposar-hi resistència. Una apatia mediàtica si més no paradoxal, tenint en compte que com a servei públic haurien d’estar amatents als neguits de la immensa majoria, la que va patint l’agreujament d’unes desigualtats econòmiques i socials que avancen en paral·lel a aquest apropament del centre ideològic cap al territori de l’abscissa dominat pel mercat omnipotent.

Així doncs, per si de cas la propera temporada el Matí de Catalunya Ràdio persisteix en la voluntat de comptar amb els serveis regulars del cèlebre catedràtic de Colúmbia, com a humil consumidor de ràdio pública i amb vocació de servei públic jo els demanaria un exercici de sinceritat i transparència: que com a mínim el dia que ens toqui consumir –amb clor o sense clor– el desregulat i desregulador Sala i Martin, obrin la portada de les vuit del matí al més estil Caprabo, amb un explícit i lluminós:

“Bon dia. Desperta, lliure comprador! Som el Matí de Catalunya Ràdio.”

Mort o assassinat

Dia sí dia també, som testimonis de com la crisi estructural que afecta els mitjans de comunicació està acabant amb la vida, en especial, de rotatius i d’altres mitjans impresos i, de retruc, amb la feina de nombrosos professionals. Vivim un moment crucial en la història de la comunicació massiva i, tot i les moltes neurones gastades en la cerca de com rendibilitzar el negoci en la nova era tecnològica, ara per ara els pals de céc dominen la partida.

Però sobre el futur de la informació -millor dit, sobre el consum d’informació- sí que sabem del cert una cosa (perquè, de fet, ja l’estem vivint en l’actualitat): la paciència i la calma en el consumidor simplement han deixat d’existir. L’adaptació forçosa del diari tradicional a les regles de joc que marcava internet els va fer entrar en una progressiva i irreflexiva espiral de difusió de la informació sobre la base de la lluita contra el rellotge. El resultat?: notícies fast food de contingut pobre que provoquen l’habituació de l’audiència, u, a viure en un món de titulars, i dos, a enganxar-se a conèixer a l’instant la novetat.

Paral·lelament, la irreflexiva batalla dels gestors de la premsa tradicional per guanyar la cursa d’internet està comportant, no tant, la desintoxicació de l’audiència avesada al consum d’informació contextualitzada que proporciona el diari tradicional (d’altra banda, poc nombrosa al nostre país), com sobretot la irreparable desconnexió de les noves generacions respecte als guanys -en termes de comprensió de la notícia- que es poden obtenir amb l’assossegada lectura del que va passar ahir.

Però a banda dels directament afectats per aquesta reestructuració del panorama mediàtic -periodistes, d’una banda, i grups de comunicació, de l’altra- no sembla que la ciutadania sigui conscient de la gravetat del moment en què ens trobem. Perquè, independentment de com s’ho acabin manegant els pocs grups mediàtics que sobrevisquin a la crisi per fer seguir rajant la mamella de la comunicació, de perseverar en aquesta dinàmica de producció industrial de notícies escarides, simples i farcides de blancs o negres, el procés d’infantilització i idiotització social serà -si no ho és ja- irreversible.

El titular-notícia

Acceptem d’inici que el nostre futur és viure en un món no cromàtic i conèixer-lo a través d’un titular. Fem-nos-en ara a la idea, per no decebre’ns més endavant. Si ha de ser així, si el coneixement del que ens envolta més i del que ens envolta menys s’ha de basar en la captació visual o auditiva d’un missatge comprimit de vida curta, caldrà que excel·lim en la tasca de precisa condensació del contingut vital de la informació. Tota escola de periodisme t’explica la importància de redactar un bon titular; d’ara endavant, però, aquest fet esdevindrà transcendental.

Ahir mateix ens assabentàvem del nou assassinat d’un científic nuclear iranià per mitjà d’una bomba adosada al seu vehicle (el quart en dos anys). La notícia no aterrava en terreny erm. Fa poc més de trenta dies, les autoritats iranianes exhibien l’avió espia dels Estats Units derribat en el seu territori; el passat 5 de gener sabíem de l’augment de la tensió al Golf Pèrsic entre els dos països; i fa tan sols tres dies, l’Organisme Internacional de l’Energia Atòmica assegurava que Pèrsia ja enriquia urani al 20% de puresa.

Amb tot aquest context que recorda els temps de la guerra freda entre els EUA i la Unió Soviètica, aquests que segueixen van ser els titulars de la notícia de l’assassinat del científic en els principals diaris digitals, exposat per ordre cronològic segons l’hora de publicació:

La Vanguardia: Explota un coche bomba frente una universidad en Teherán (Agència EFE, 8:04)

El Mundo: Muere en un atentado un científico iraní que trabajaba en una instalación nuclear (Agència EFE, 8:12)

Público: Una bomba lapa mata a un científico nuclear iraní (Redacció, actualitzada a 21:41 però publicada originalment a les 8:32 amb un altre titular i font: “Muere un científico nuclear iraní en un atentado en Teherán” (Agència EFE)

Ara: Un científic nuclear mor en explotar una bomba adossada al seu cotxe, a Teheran (Agència EFE, 9:27)

El País: Un científico nuclear iraní muere en un atentado con bomba en Teherán (crònica de la corresponsal, 9:40)

El Periódico de Catalunya: Un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran (Agències, actualitzada a 19:09 però publicada abans de les 10:00)

El Punt Avui: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear (Agències, 20:08)

Com podem comprovar, amb l’excepció de la informació proporcionada pel diari El País, la resta de peces periodístiques provenen d’agència, bàsicament d’EFE, la principal agència de notícies espanyola. Observem també que tots els mitjans esmentats publiquen la notícia a primeres hores del matí, és a dir, poc després de conèixer la informació a través d’agència, excepte El Punt Avui, que ho fa amb dotze hores de retard respecte de La Vanguardia, el primer digital dels analitzats en publicar-la.

Entrant en el detall de les informacions ens adonarem que, llevat de les publicades per La VanguardiaEl Punt Avui, tota la resta comparteixen titulars molt similars. En destaquen els termes “científic”, “nuclear”, “iranià”, “morir” i “Teheran” i, en menor grau, “atemptat” i “bomba” (cal que ens fixem en el titular original de Público, no en l’actualitzat posteriorment).

En aquest context d’unanimitat resulta desconcertant la informació publicada pel mitjà més matiner, La Vanguardia. En el titular emprat pel centenari rotatiu destaca l’absència total de bona part dels elements veritablement noticiables, és a dir, del resultat de l’explosió del cotxe bomba (l’assassinat) i la descripció imprescindible de la víctima (científic nuclear), ambdós fets coneguts per La Vanguardia, tal com s’evidencia en la lectura de la notícia.

Es podria argüir que la pressa en publicar la informació recent sortida del forn de l’Agència EFE hauria comportat una menor reflexió en l’elaboració de la notícia i, conseqüentment, un oblit dels més bàsics principis de la redacció periodística. Però tenint en compte que tant La Vanguardia, com El Mundo i el diari ARA fan un magnífic copy+paste del teletip d’agència (feu-ne la comprovació amb la lectura de les tres), és lògic pensar que el titular també coincidiria en els tres casos, per tant, que també es reproduiria més o menys literalment el titular provinent d’EFE.

Tot i la urgència en la publicació de la informació, però, La Vanguardia no només modifica el titular d’agència (pràctica habitual per dotar la peça d’aparent originalitat) sinó que el desanaturalitza de tal manera que no permet adonar-nos de la seva magnitud fins que no anem al detall de la notícia, que és on:

  • se’ns informa que la bomba ha provocat la mort d’un iranià (subtítol)
  • se’ns explica que el mort resulta ser un científic nuclear (primer paràgraf del cos de la notícia)

Les estranyes raons que poden ocultar-se en l’elaboració d’un titular tan poc informatiu com aquest no les abordaré en aquest post. Quedi constància, però, que és obvi que el seu redactat o bé és el resultat d’una inepta tasca professional -de ben segur que no- o precisament tot el contrari, una intel·ligent forma de construir un missatge neutre i poc clar, per tant, voluntàriament desinformatiu.

La intenció d’aquesta primera entrada del blog del 2012 era una altra. Era la d’endinsar-nos en els actuals -i amb tota seguretat futurs- trets característics del consum massiu de la informació, en especial, la immediatesa, la impaciència i la hiperactivitat que facilita la xarxa. I en conseqüència, tal com dèiem a l’inici, en la necessitat de construir des de les diverses plataformes comunicatives missatges cada cop més sintètics i atractius però alhora carregats com mai de contingut informatiu. Dit de manera barroera, de bastir una mena de titular-notícia.

Titular ambiguu i neutre, desinformació

L’assassinat de Mustafa Ahmadi Roshan -així es deia el científic nuclear iranià- serveix al propòsit d’aquest post. Més enllà de l’exemple exagerat de La Vanguardia ja esmentat, les notícies de primera hora penjades en els respectius portals dels mitjans analitzats tampoc s’aproximarien a aquesta idea de condensar tota la informació essencial en un titular breu però potent.

I és que tots els titulars sense excepció -repeteixo, basats de manera més o menys directa en notes d’agència- opten per inserir un verb (“morir”) que proporciona no només un sentit més passiu al resultat fatal de l’atemptat sinó també -i sobretot- certa confusió. Afirmar que “un científic nuclear iranià mor en un atemptat a Teheran” pot fer emergir el dubte de si la víctima era o no l’objectiu de l’acció assessina. Per contra, un titular del tipus “assassinat un científic nuclear iranià (en un atemptat) a Teheran” ja evita tota possible ambigüitat. El primer titular no és precís; el darrer, és categòric. Traduït: en un món de consum veloç de l’actualitat, el segon titular és l’únic que veritablement informa.

D’altra banda, tenint en compte el terreny a bastament abonat de les tensions en augment del triangle crític Estats Units-Iran-Israel, no és en cap cas de rebut que tots aquests titulars matiners no facin cap referència a la pressumpta autoria dels serveis secrets israelians. Repeteixo, no era un tema nou; ja hi havia hagut tres assassinats i ja se n’havia parlat d’aquestes sospites i acusacions directes del govern iranià.

Sense anar més lluny, Antonio Caño ens oferia el passat 7 de desembre una interessant peça a El País, La guerra secreta contra Irán, on s’abordaven els diversos moviments en territori persa tant de la CIA com del Mossad. Ricardo Mir, d’El Periódico, afirmava dos dies més tard a L’espionatge d’EUA i Israel assetja el règim iranià que “assassinats i sabotatges formen part d’una estudiada guerra encoberta”. I també des de La Vanguardia, el 13 de desembre signava Marina Meseguer un altre interessant reportatge sobre el tema: La guerra contra el programa nuclear iraní ya ha empezado.

En els esmentats titulars, en canvi, cap mínima referència a aquest context de conflicte encobert, d’espionatge a gran escala, de guerra “freda”. Se’ns dirà, potser, que l’acusació de l’autoria israeliana de l’atemptat prové de les fonts informatives oficials del govern iranià i que, per tant, en un exercici de rigor periodístic, no s’ha de fer constar en l’element més impactant de la notícia. Potser sí, potser no. En tot cas, no està de més recordar que mai no s’ha filat tan prim a l’hora de difondre les “veritats” informatives oficials de la Casa Blanca o del govern hebreu, tampoc en titulars de grans caràcters.

Com dèiem abans, per tant, en el món del consum d’informació a alta velocitat, també l’excessiva neutralitat i descontextualització en el titular de la notícia equivaldria a desinformació. Voluntària? Involuntària? Deixem treballar el dubte.

De tots els titulars analitzats, el que millor passaria la prova de la qualitat d’informació és el que ens va proporcionar El Punt Avui, l’únic de tots els digitals que (qui sap, si per manca de mitjans*), no va córrer en la difusió de la notícia: Iran acusa Israel d’estar al darrera de l’assassinat d’un científic nuclear. Aquí no ha mort ningú com a conseqüència d’un atemptat; aquí la víctima ha estat assassinada. I aquí no se’n desconeix la possible autoria; aquí se’ns parla d’un responsable concret: que és pressumpte?, sí; acusat injustament?, potser també; però conegut al cap i a la fi.

És cert que alguns d’aquests mitjans ja ens han ofert hores després una crònica molt més contextualitzada i pausada de l’assassinat d’ahir. És el cas, per exemple, del reportatge Una ristra de asesinatos con un objetivo bien definido, de la corresponsal d’El País a l’Iran, Ángeles Espinosa, o Guerra bruta contra el programa nuclear iranià de la periodista del diari Ara, Cristina Mas.

Amb tot, en un panorama mediàtic futur que difícilment deixarà de caracteritzar-se pel constant bombardeig de bits d’informació de vida efímera, i on les peces periodístiques de fons seran matèria d’estudi només pels consumidors molt interessats, caldrà que les rutines periodístiques incloguin el treball de construir, especialment en la notícia pura i dura, un titular, per sí sol, poderosament informatiu.

Sempre, és clar, que l’objectiu segueixi essent el d’informar.

* el meu suport als treballadors del grup en crisi Hermes