El sergent Bales o l’acte de fe

Aquest passat cap de setmana els mitjans de comunicació de tot el món s’han fet ressò de la identificació del soldat dels Estats Units que pressumptament hauria assassinat 16 civils afganesos (17, segons d’altres fonts) a Kandahar el diumenge 11 de març.

Es tractaria del sergent d’infanteria de l’exèrcit dels EUA, Robert Bales (imatge de l’esquerra). Després d’haver estat uns dies en presó preventiva a Kuwait, el militar hauria estat traslladat a una base militar de Kansas on esperaria ser jutjat, i de qui La Vanguardia explicava a partir d’un teletip de l’Agència EFE que:

Fuentes militares que solicitaron el anonimato confirmaron la identidad del sospechoso a varias cadenas de televisión, que revelaron que el sargento tiene 38 años, una mujer y dos hijos, de 3 y 4 años.

La pública difusió de la identitat del pressumpte autor de la matança -insistim, a partir de fonts militars anònimes- arribava després que en un inici el Pentàgon s’hagués negat a fer-ho fins que no se n’haguessin presentat càrrecs.

Un dia abans de conèixer-se nom i aspecte del pressumpte assassí, The New York Times havia citat un alt funcionari del Govern estadounidenc que també volia mantenir-se en l’anonimat i que avançava quin hauria estat el detonant de la fatal reacció del sergent:

“Quant tot plegat surti a la llum, serà una combinació d’estrès, alcohol i problemes domèstics; simplement va esclatar”, va dir el funcionari, el qual havia participat en la investigació i que tan sols acceptava parlar des de l’anonimat perquè el sergent encara no havia estat acusat formalment.

Tot i l’hermetisme oficial que ha anat envoltant aquest cas des de bon començament, tal i com assenyalava el corresponsal d’El País a Washington, David Alandete, els mitjans de comunicació dels Estats Units han anat descobrint mica en mica detalls de l’historial militar del pressumpte autor de la matança:

En una de las tres ocasiones que estuvo destinado a la guerra de Irak, en 2007, en la ciudad de Nayaf, tuvo que ir con su unidad a proteger un helicóptero que había sido derribado. “Era como una cerilla encendida”, declaró Bales, según se recogió en un comunicado de prensa militar.

L’anonimat pràcticament total de les fonts estadounidenques que han anat proporcionant informacions al voltant del sergent Bales no ha estat impediment perquè també hagin transcendit detalls més personals de la vida del pressumpte autor de la massacre. Al Telenotícies Migdia del 17 de març, per exemple, i com a segona notícia de portada (minut 4:48 a 6:52), vam poder escoltar les opinions de dos dels seus veïns a la seva residència de Kansas, una dona i un veterà de la guerra del Vietnam:

“Era un paio feliç, bona persona molt afectuós, molt amable amb tothom; vull dir que era el tipus de persona que quan ho necessitaves estava el teu costat, com un amic”

“Sento que és només una víctima d’una guerra terrible, terrible, i saps?, en general quan passa una cosa així hi ha darrera un trastorn d’estrés post-traumàtic. Jo he estat a l’exèrcit, vaig estar al Vietnam, a la infanteria com ell, i la guerra et provoca coses terribles”

A partir d’una consulta del The New York Times -que reprodueix l’Agència EFE– hem pogut conèixer fins i tot els seus antecedents penals. Com és lògic, tot els rotatius que en la present informació beuen d’aquesta agència, per exemple Público, se’n fan també ressò:

El historial judicial de Bales, consultado por ese rotativo [The New York Times], revela que fue acusado de asalto en 2002 y de chocar contra un coche aparcado y darse a la fuga en 2008, pero ambos cargos fueron desestimados

Enmig de tanta filtració anònima de la identitat i imatge de l’acusat, de l’historial militar i detalls de la seva vida privada, de les possibles causes que l’haurien empès a cometre els assassinats i l’estat anímic que darrerament patiria, tan sols el seu advocat defensor, John Henry Browne, ha aparegut com a font informativa de carn i ossos.

En la informació esmentada d’Alandete per a El País, el lletrat qualifica el seu client de “soldat exemplar” i recorda que tot i haver estat destinat vàries vegades a l’Iraq (on segons Browne hauria perdut part d’un peu), el desembre passat va tornar a ser enviat al front, aquest cop a l’Afganistan:

“A él y a su familia se les dijo que su servicio en Oriente Próximo ya había acabado”, comentó el abogado. “Su familia confiaba en que no iba a regresar al frente. Literalmente, eso cambió de la noche a la mañana”, alegó el letrado. “Creo que sería adecuado decir que ni él ni su familia estaban contentos con que tuviera que regresar al frente”.

I negant les anònimes asseveracions que apuntarien cap a un esclat provocat per problemes personals i de consum d’alcohol, l’advocat al·ludeix a l’estrès post-traumàtic del sergent que, com explica en aquesta crònica Ricardo Mir de Francia, corresponsal d’El Periódico a Washington, s’hauria vist agreujat pel fet de:

(…) presenciar la vigília de la massacre com ferien un dels seus companys. «La cama li va sortir volant i el meu client estava amb ell», va dir John Henry Browne

Combat entre oficines de comunicació

El passat 14 de març es va celebrar a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona una xerrada emmarcada en el cicle sobre interpretació crítica dels mitjans de comunicació que està organitzant el Consell de la Informació (CIC) amb la col·laboració de Biblioteques de Barcelona. Els convidats a aquesta sessió van ser Josep Maria Cadena, secretari general del CIC, i el cèlebre periodista Joaquim Maria Puyal.

Entre d’altres interessants apunts, Puyal va fer una afirmació que el cas de Robert Bales exemplifica a la perfecció:

El poder econòmic i el polític són els que condicionen la informació i els periodistes només hi tenen una quota d’intervenció petita

Anirem entenent el perquè d’aquesta relació a continuació. Us recomano que aneu fent una atenta mirada a cadascun dels titulars exposats en vermell (l’exemple triat és de l’edició digital de La Vanguardia, un rotatiu que ha anat fent un seguiment prou intens de la crisi).

Des que el diumenge 11 de març va saber-se que als afores de la base militar del districte de Panjwai, a Kandahar, s’havia produït un assassinat múltiple de civils afganesos aparentment perpetrat per un soldat dels Estats Units, ha esclatat una veritable batalla pel control de la situació -i, per tant, de la informació- entre les autoritats afganeses i les nordamericanes.

El mateix dia dels fets, The New York Times publicava una extensa crònica des de Kandahar -el dia següent en feia un extracte el diari Ara en la seva edició Premium- on es donava a conèixer la versió oficial (la mantinguda per l’exèrcit dels EUA) que apuntava a un únic autor, de qui no es facilitava el nom però sí una primera descripció: sergent de 38 anys, casat i amb dos fills.

Però en l’esmentada crònica del cèlebre diari de Nova York es recollia també el contundent comunicat del president afganès Hamid Karzai, que qualificava l’acte d'”inhumà i intencionat”, així com el testimoni d’un dels supervivents que, contradint la versió oficial, apuntava a una autoria múltiple de la matança:

Mr. Hadi va dir que hi havia més d’un soldat involucrat en els atacs, i com a mínim cinc vilatans més van descriure haver vist un nombre de soldats així com un helicòpter i flamarades a l’escenari dels fets. Però aquesta afirmació no va ser confirmada

L’exposició de les dues oposades visions és el tret de sortida de la pugna comunicativa.

Cal recordar que aquest “incident que ha desembocat en mort d’afganesos” -així va ser qualificada la matança en un primer comunicat de la missió de l’OTAN a l’Afganistan (ISAF)- no queia en terreny verge. A mitjans de gener havia transcendit un vídeo on es veien marines orinant sobre cadàvers de talibans. I el mes passat, la suposada crema d’exemplars del Coran per part de soldats estadounidencs va provocar la protesta de 3.000 afganesos davant d’una altra base de la OTAN, la repressió de la qual va causar la mort d’una trentena de manifestants.

Per aquest motiu, els redactors del prestigiós rotatiu nordamericà no se n’estaven de considerar que, amb el ràpid arrest del pressumpte autor del múltiple assassinat, les autoritats militars nordamericanes estarien evitant que Afganistan tornés a caure en la inestabilitat posterior als darrers incidents:

La reacció a la crema de llibres sagrats va demostrar un gran salt cultural entre els nord-americans, que ho van veure com un error desafortunat, i els afganesos, que hi veien un crim a perseguir.

Potser per evitar la repetició de greus incidents, com indicava The New York Times, o potser també per la necessitat de tancar les portes de manera dràstica a una magnificació dels indicis que apuntarien a la implicació de més d’un soldat en la matança, els Estats Units van procedir no només a la ràpida detenció del pressumpte autor sinó sobretot a la ràpida difusió a l’opinió pública mundial d’una versió oficial que parlava només d’un únic assassí, del qual ja es filtraven edat, estat civil i nombre i edat dels fills.

Titular detenció:
Detenido el soldado responsable de la matanza de 17 civiles afganos

Titular filtració dades del soldat:
El Pentágono no identificará al autor de la matanza de 16 civiles en Afganistán

Però tot i la celeritat amb què va actuar l’exèrcit dels Estats Units, les informacions que incidirien en la possible autoria múltiple van seguir arribant des de l’Afganistan. El dimarts 13, La Vanguardia -altre cop a partir d’un teletip d’EFEafirmava que un grup d’habitants i líders tribals asseguraven que la matança havia estat una “venjança” i que hi havien participat diversos soldats dels EUA:

Un centenar de aldeanos del distrito de Panjwai, en el que ocurrieron los hechos, participaron en una rueda de prensa en la que aseguraron que la matanza fue perpetrada por varios militares y no por uno, como afirman Estados Unidos y la misión de la OTAN.

Titular: Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una “venganza”

La resposta del gabinet de comunicació de la Casa Blanca va ser immediata i contundent: el secretari de Defensa del govern dels Estats Units, Leon Panetta, assegurava als periodistes que l’acompanyaven en l’avió que el traslladava a Kirguizistan que l’autor -no autors- de l’assassinat dels civils afganesos podria ser fins i tot condemnat a mort. Mentrestant, el president Obama es mostrava igual de contundent a l’hora de garantir que en la investigació del cas s’arribaria fins a les darreres conseqüències:

El presidente ha destacado que el Pentágono “no escatimará esfuerzos para llevar a cabo una investigación completa” sobre el suceso y ha insistido en que los hechos serán examinados “hasta el final”.

Titular declaracions de Panetta:
El autor de la matanza en Afganistán podría enfrentarse a pena de muerte

Titular declaracions d’Obama:
EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias”

I per reforçar, u, que, efectivament, s’estava duent a terme la pertinent investigació, i dos, que era indubtable la participació d’un solitari soldat de l’exèrcit nordamericà, el dia 16 arribava aquella comunicació que hem esmentat a l’inici del post efectuada per un alt funcionari del Govern -anònima, recordem-ho- i en la que afirmava el fatal còctel explosiu d'”estrès, alcohol i problemes domèstics” que havia afectat al sergent, aleshores encara no identificat.

Titular: El alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

El contraatac informatiu afganès es produïa aproximadament dotze hores després. El president Hamid Karzai denunciava que les autoritats dels Estats Units no estaven col·laborant amb la delegació que el parlament d’Afganistan havia enviat a Kandahar, de la investigació de la qual es desprenia que la matança no l’hauria pogut cometre un únic home:

Los notables de la región “no creen posible que una persona pudiera hacer esto sola”, indicó el presidente. Uno de los familiares denuncia que encontró fallecidos en cuatro habitaciones de su hogar, todos los cuales fueron puestos en una habitación y posteriormente incinerados. “Y eso no lo puede hacer un solo hombre”, aseguró

Titular: Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

La resposta final de l’aparell comunicatiu de la Casa Blanca és a bastament coneguda: la filtració definitiva de la imatge i la identitat de l'”únic autor de la matança” -tornem a recordar, filtració anònima-, acompanyat del seguit de detalls, declaracions, fotos i vídeos sobre la seva vida personal i militar que hem esmentat a l’inici i que, evidentment, ajuden a reforçar en la ment de l’audiència la versió del solitari i trastocat assassí de civils afganesos.

Titular: Identificado el soldado estadounidense acusado de asesinar a 16 afganos

Cal esmentar que, des d’aleshores, no em consta que hagi transcendit cap altra informació referent al cas, ni d’un costat ni de l’altre, tot i que l’agència de notícies afganesa Pajhwok assegurava aquest dilluns que, segons l’equip investigador ordenat pel parlament afganès, dues de les dones assassinades haurien estat prèviament violades per soldats nordamericans*:

Soldats dels Estats Units van violar dues dones abans d’assassinar-les en el districte de Panjwai al sud de la província de Kandahar fa una setmana, segons va revelar diumenge un qualificat equip d’investigació afganès

(*) la notícia ha estat posteriorment desmentida per notables de la zona a la mateixa agència

Quan una font informativa és dogma de fe

Tornem a Joaquim Maria Puyal.

En la xerrada sobre interpretació crítica dels mitjans de comunicació, el popular periodista de Catalunya Ràdio aportava un exemple de mala praxi periodística i, com a conseqüència, de desinformació de la ciutadania. Es tractava del titular d’ABC que acompanyava el vídeo de la notícia de la mort a mans d’un Mosso d’Esquadra d’un veí d’Olot que pressumptament amenaçava un nano amb un ganivet:

Un mosso mata a un hombre en defensa propia

Deia Puyal que en aquest titular no s’estaven descrivint simplement uns fets objectius sinó que s’inseria un apunt purament interpretatiu que tan sols correspondria aportar a l’autoritat judicial després de la pertinent investigació, apunt que, per acabar-ho d’adobar, sorgia del comunicat emès per una de les parts implicades en l’incident, en aquest cas, els Mossos d’Esquadra.

Un altre exemple del mateix cas, el trobaríem en el titular de la notícia que ens va oferir Canal 9 del País Valencià, “Els mossos, obligats a disparar un home que amenaçava un xiquet a Olot” on, a banda d’introduir-nos un element del tot interpretatiu (“obligats a disparar”), obviava esmentar el que constituïa l’únic fet indiscutible de la notícia: la mort del veí com a conseqüència del tret del policia.

A partir de l’exemple proposat aquell dia per Joaquim M. Puyal podrem treure les nostres pròpies conclusions de la lectura dels titulars sobre la matança de civils afganesos que us he anat exposant.

Si ens hi fixem atentament, veurem que en tots els titulars que provenen de comunicacions -oficials o anònimes- de l’exèrcit o del Govern dels Estats Units no s’utilitza l’estil indirecte típicament característic del llenguatge periodístic. No se’ns diu que:

El secretario de defensa afirma que el autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
El presidente Obama afirma que EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias”
Un alto funcionario del Gobierno de EEUU asegura que el alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

Sinó que se’ns assevera que:

El autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
EEUU investigará la matanza de Afganistan (…)
El alcohol y el estrés están detrás de la matanza (…)

En els comunicats que ens arriben de l’Afganistan -no ho oblidem, el país d’on són originàries les víctimes de la matança- es recorda sense cap mena de problema, en canvi, aquest pilar fonamental de la narració periodística. Seguint la lògica utilitzada en els comunicats nordamericans, se’ns podria haver dit:

La matanza de civiles afganos fue una venganza
Falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

Encertadament, però, se’ns comunica:

Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una venganza
Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

I no només això. En totes i cadascuna de les notícies que beuen de fonts nordamericanes el titular reflecteix rigorosament el que constitueix el rovell de l’ou de la informació, cosa també prescrita en els estàndards de la correcta narració periodística. D’aquesta manera, tot el que la Casa Blanca necessita que quedi meridianament clar en l’opinió pública queda imprès en l’element més cridaner de la notícia, és a dir, en el titular:

1.- Que només existeix un únic autor de la matança:

Detenido el soldado responsable de la matanza de 17 civiles afganos
El Pentágono no identificará al autor de la matanza de 16 civiles en Afganistán
El autor de la matanza en Afganistán podría enfrentarse a pena de muerte
Identificado el soldado estadounidense acusado de asesinar a 16 afganos

2.- Que existeixen unes causes emocionals i físiques que van provocar l’esclat assassí i que no admeten discussió:

El alcohol y el estrés están detrás de la matanza de 16 civiles en Afganistán

3.- Que el fet de retornar el pressumpte autor als Estats Units enlloc de deixar-lo en mans de les autoritats judicials afganeses no significa que no es pensi actuar amb severitat:

El autor de la matanza podría enfrentarse a la pena de muerte
EEUU investigará la matanza de Afganistán “hasta las últimas consecuencias

Per contraposició, els punts clau dels comunicats del bàndol afganès no queden reflectits en el titular (tornem de sobte a la mala praxi) sinó que es dilueixen en el text. Recordem que per als afganesos el que constituïa el punt clau de la investigació -i el que segons ells provaria que la matança no seria obra d’un eixelebrat sinó un acte planificat i deliberat- era la implicació de diversos soldats estadounidencs.

1.- Quan en el segon paràgraf del text d’aquesta notícia -repeteixo, el segon- s’aporta el nucli veritable de la informació:

Un centenar de aldeanos del distrito de Panjwai, en el que ocurrieron los hechos, participaron en una rueda de prensa en la que aseguraron que la matanza fue perpetrada por varios militares y no por uno, como afirman Estados Unidos y la misión de la OTAN

El titular triat és:

Testigos dicen que la matanza de civiles afganos fue una venganza

2.- I quan el realment noticiable de les paraules del president Hamid Karzai era el que es feia constar en el darrer paràgraf -darrer, sí- d’aquesta notícia:

Los notables de la región “no creen posible que una persona pudiera hacer esto sola”, indicó el presidente. Uno de los familiares denuncia que encontró fallecidos en cuatro habitaciones de su hogar, todos los cuales fueron puestos en una habitación y posteriormente incinerados. “Y eso no lo puede hacer un solo hombre”, aseguró

S’opta per un titular més genèric i menys potent:

Karzai denuncia falta de cooperación de Estados Unidos en la investigación de la matanza

…i per un subtítol que ens avança l’existència de testimonis que contradiuen la versió oficial, però sense explicar-nos en quins punts concrets -i decisius- es fonamenta aquesta contradicció:

El presidente afgano asegura que tiene informes de testigos que son “completamente diferentes” a la versión oficial

Ho hem dit anteriorment, aquí -com tantes altres vegades en afers internacionals- el que s’engega és una autèntica guerra informativa entre els contendents. I el que han pretès aquests contendents des de bon començament és apoderar-se del control de la informació per tal que l’opinió pública mundial quedés convençuda de la indubtabilitat de les respectives i oposades versions: l’autoria única en un cas, l’autoria múltiple en l’altre.

I per bé que la competició és equilibrada quant a tossuderia i apassionament, no ho és pas quant a les armes utilitzades.

Probablement no se’ns ha amagat res de transcendent en aquest afer espinós: vàries informacions n’han recollit, certament, la versió afganesa. El problema és que, mentre que el contingut crucial de les informacions llençades des de Washington -fins i tot d’aquelles que provenien de fonts anònimes- ha estat esbombat com a veritat indubtable, el contingut de les informacions llençades des de Kabul ha aparegut notablement diluït.

A més, tant la successió temporal com el fons i la forma del contingut de la comunicació nordamericana han tornat a beure de la narració folletinesca o hollywoodiana a què tan avesats estan, és a dir, aquella que incideix en els elements emocionals o sentimentals d’una història per tal de fer-la massivament atractiva. En canvi, la comunicació afganesa ha estat tractada amb els mètodes estàndards -i el to lògicament avorridot- de la clàssica narració periodística…, si exceptuem, és clar, el sobtat oblit d’incloure com a destacats els fets autènticament noticiables.

D’un individu molt concret se’ns ha dit que patia estrès, que potser tenia problemes amb la dona, que potser havia begut alcohol hores abans i que havia presenciat com els talibans li volaven un peu a un company el dia anterior.

D’aquest mateix individu hem sabut que havia estat destinat tres cops a l’Iraq, que en una d’aquelles ocasions havia perdut part d’un peu i que les autoritats militars nordamericanes no havien fet cas de la seva petició de romandre als Estats Units i l’havien tornat a enviar al front, aquest cop a l’Afganistan.

Del mateix individu n’hem vist la seva residència de Kansas i hem escoltat les paraules amables de la jove veïna i d’un veterà del Vietnam que, casualment, duia una caçadora amb un distintiu que l’acredita com a excombatent i que se’ns mostra en un primeríssim primer pla durant dos magnífics segons (veure el TN Migdia del minut 6:12 a 6:14).

De les víctimes, en canvi, poc més que unes quantes imatges no massa explícites i un recordatori escadusser del fet que moltes d’elles eren criatures. Sobre qui eren aquestes víctimes, com vivien, o sobre qui són i què n’expliquen els seus familiars, sobre tot això -mai millor dit- sepulcral silenci.

Afirmava en Puyal el passat dia 14 que “el poder econòmic i el polític són els que condicionen la informació i els periodistes només hi tenen una quota d’intervenció petita”.

No cal afegir-hi res més.

I per acabar, recomano molt especialment un post que el corresponsal d’El País als Estats Units, David Alandete, va publicar en el seu blog el passat 23 de gener. Es titula 24 civiles muertos y un culpable a medias. No parla d’aquest afer a l’Afganistan perquè encara no s’havia produït, però pot aportar informació valuosa de cara a predir el probable final d’un nou cas d’excessos militars que els Estats Units asseguren que investigaran “fins a les darreres conseqüències”:

La matanza de 24 civiles iraquíes en 2005 no es, para el Pentágono, un homicidio. Con esa argucia, los fiscales militares de Estados Unidos permitieron este lunes que el sargento del Marine Corps Frank Wuterich, de 31 años, se declarara culpable por negligencia en el deber por aquellas muertes, sin arriesgarse a una mayor condena que la de tres meses de encarcelamiento, rebaja de la paga y degradación al rango de soldado raso. Acaba así, sin más castigo, uno de los mayores abusos por parte de las tropas norteamericanas sobre la población civil iraquí.

Anuncis

Tancant el cercle

Ens deien a la facultat que, per tal de no oblidar-se cap dada transcendental en la redacció d’una notícia, era convenient emprar la tècnica de les 6 W, que consisteix en respondre les sis preguntes bàsiques que tot esdeveniment suscita: What (què), Where (on), When (quan), Who (qui), hoW (com) i Why (per què).

En el cas de l’assassinat d’Ossama bin Laden, no podem negar que les sis qüestions bàsiques han estat respostes:

Què: assassinat de bin Laden i custòdia del cos per part de tropes dels Estats Units

On: una mansió situada a la localitat d’Abbottabad (Paquistan)

Quan: 11.30 (hora local) del dia 2 de maig de 2011

Qui: bin Laden i tropes especials dels EUA

Com: raid d’helicòpters dels EUA i intercanvi de trets en l’interior de la mansió

Per què: segons els Estats Units, aquest era l’objectiu final de totes les activitats armades iniciades a l’Afganistan i a d’altres indrets després dels atemptats de l’11-S

A partir d’aquí, s’hi van afegint tot el seguit de dades complementàries que es van difonent en comptagotes i que conformaran en global el que, ja hores d’ara, alguns mitjans de comunicació han qualificat de notícia de la dècada, de tancament de la dècada de la por, de dècada que ha canviat el món, o de símbol d’una dècada de terrorisme.

Hem gaudit de les primeres imatges (demostrades falses posteriorment) del rostre sense vida de bin Laden, d’un primer vídeo del suposat interior de la mansió on s’amagava del cap d’Al Qaida, i de les instantànies de com el propi president Obama i els seus estrets col·laboradors van seguir en directe l’operació. De moment, tot i la inexistència de cap prova irrefutable de la mort de bin Laden (més enllà de les paraules del Govern dels EUA assegurant que la prova d’ADN ha estat positiva i que el cos ha estat llençat al mar) no hi ha probablement motius per dubtar del seu assassinat. Al capdavall, el cercle havia de tancar-se un dia o altre.

“Justice is needed”

Un cercle que s’iniciava amb l’ai al cor provocat per uns avions que impactaven en les Torres Bessones de New York l’11 de setembre de 2001 i amb la declaració de l’aleshores president dels Estats Units, George W. Bush, en què concloïa el seu parlament amb una advertència de la qual ja n’hem conegut les derivades durant tota una dècada. Era la plasmació del crit “es necessita justícia!“:

Cap de nosaltres oblidarà aquest dia, però seguim endavant per defensar la llibertat i tot el que és bo i just en el nostre món

“Justice has been done”

I un cercle que s’ha conclòs quasi deu anys després amb el millor happy end possible per al dolent entre els dolents, per al més malvat entre els malvats (“S’ha fet justícia”). I l’acte de tancament del cercle ha estat interpretat versionant el concepte de justícia des de la millor sensibilitat de la llei del Talió. Això no obstant, el president Obama, el mateix del ‘Yes we can’, el capdavanter d’un nou ordre mundial de retorn al multilateralisme com a base de les relacions internacionals, ha trobat la justificació per aquest acte executat de manera unilateral i en terra estrangera amb els mateixos arguments de justícia divina argüits pel seu predecessor a la Casa Blanca:

Recordem que podem fer aquestes coses no només per la riquesa o el poder, sinó perquè som el que som: una nació, sota Déu, indivisible, amb llibertat i justícia per a tothom


Les 6 W de la informació han estat bàsicament respostes pels mitjans en les darreres 24 hores, de la mateixa manera que l’ànima nord-americana ha trobat sens dubte resposta i descans emocional en la J de justícia i en la V de venjança que l’ajusticiament de bin Laden representa a la perfecció.

No es pot passar per alt, però, que, com sol passar en casos d’operacions secretes que les agències d’intel·ligència de les grans potències mundials volen publicitar, la font en què es basa la notícia recau de manera exclusiva en els propis actors que l’han generat. I això, com a mínim, ha de fer suscitar el dubte, no sobre la veracitat del fet en sí, sinó sobre totes aquelles dades que en romanen ocultes, les que de veritat s’allunyen de la vessant més propagandística d’un transcendental esdeveniment com aquest, i que en definitiva haurien de respondre a una setena W (aquesta, sens dubte, retòrica) que caldria afegir a les esmentades 6 W i que, amb un to d’inevitable comicisme cínic, jo em permeto de titular okbutreallyWhy (d’acord, però de veritat per què?).

I en aquest apartat de pur retoricisme començaran a emergir uns quants interrogants, dels quals molt probablement tan sols un petit percentatge trobarà resposta a curt termini mentre que de la resta, uns quants només s’explicaran quan ja no esdevindran perniciosos per res ni ningú i d’altres simplement restaran oberts per sempre.

L’interrogant més immediat i el més obvi ha estat la inexistència de cap prova evident de la mort del cap d’Al Qaida. En relació amb això, ha transcendit que l’administració Obama està esperant el moment més oportú -segons ells, quan s’analitzin les possibles conseqüències negatives que pot comportar un anunci com aquest- per presentar-la a l’opinió pública mundial. En el seu defecte, hem sigut testimonis d’una imatge desfigurada que -intencionadament o fortuïta- ha circulat com a verídica per tots els mitjans del món (excepte els nord-americans) en els primers instants del boom de la notícia i que ha acompanyat els grans i triomfants titulars.

Com a interrogant no menys obvi, cal situar la sorprenent decisió dels Estats Units de desfer-se del cos de bin Laden tot llençant-lo al mar. Aquest exercici d’evident manca de transparència s’ha revestit d’una suposada -i simplement inversemblant- mostra de respecte al ritus funerari islàmic i ajuda ben poc a esvair els dubtes sobre la quantitat de veritat que hi ha en les informacions llençades (veure La (mala) gestió informativa de la mort de Ben Laden, de Media.cat).

A partir d’aquí, podem situar la resta d’interrogants en la categoria de les relacions bilaterals que els EUA i Pakistan han desenvolupat en els darrers anys. En primer lloc, l’operació ha tingut lloc en sòl paquistanès, per tant, és difícil de creure que no s’hagi fet, com a mínim, amb un còmplice “deixar fer” del govern d’Asif Ali Zardari. Malgrat això, des de la pròpia Casa Blanca s’assegura que l’operació només era coneguda per un reduidíssim nombre de persones (veure la sessió informativa de la presidència dels EUA):

No vam compartir la nostra intel·ligència sobre la residència de Bin Laden amb cap altre país, inclòs el Paquistan. Això va ser per una sola raó: crèiem que era essencial per a la seguretat de l’operació i del nostre personal. De fet, només un molt reduït grup de gent dins del nostre govern coneixia l’operació per avançat

En segon lloc, el fet que la mansió construïda a Abbottabad el 2005 i on, suposadament, bin Laden hauria estat amagat durant els darrers cinc anys està situada a menys d’un quilòmetre d’un centre militar d’alt rendiment de l’exèrcit paquistanès, cosa que fa molt més que improbable el desconeixement dels serveis secrets d’aquest país. La pròpia administració Obama estaria preguntant-se sobre la implicació del govern paquistanès en l’afer (veure EE.UU. se pregunta qué tipo de apoyo tenía Bin Laden en Pakistán, de La Vanguardia):

“Es inconcebible que no tuviera un sistema de apoyo” dentro de Pakistán, dijo hoy Brennan* en una rueda de prensa, en la que indicó que los servicios de inteligencia estadounidenses buscan ahora determinar exactamente qué tipo de apoyo recibió Bin Laden en ese país.

*John Brennan, conseller per la lluita antiterrorista de la Casa Blanca

Anant encara una miqueta més lluny, també semblaria que els propis Estats Units tindrien alguna pregunta important a respondre en tot aquest afer. La pregunta seria: “per què precisament ara?”. I és que ahir mateix es va desvetllar que en un interrogatori a un pressumpte col·laborador d’Al Qaida dut a terme a la presó de Guantánamo el 10 de setembre de 2008 (encara durant el mandat del president Bush) ja van sorgir indicis força clars que Ossama bin Laden (representat per les sigles UBL en la transcripció de l’interrogatori) dirigia els fils de l’organització des de la ciutat d’Abbottabad (veure transcripció):

(…) El juliol de 2003, el detingut va rebre una carta del missatger designat per Ossama bin Laden, Maulawi Abd al-Kjaliq Jan, en què es demanava el detingut assumir la responsabilitat de recollir les donacions, organitzar viatges, i la distribució de fons a les famílies a Pakistan. Ossama bin Laden plantejava al detingut que fos el missatger oficial entre ell i d’altres al Pakistan. A mitjans de 2003, el detingut es va traslladar amb la seva família a Abbottabad per treballar entre Abbottabad i Peshawar.

I ja, per últim -com a mínim, de moment- també queda a l’aire el fet mateix que s’hagi optat per l’execució -i no per la captura- del cap d’Al Qaida. A manca d’altres fonts informatives, de les que de totes formes mai no disposarem, l’intercanvi de trets semblaria ser la causa de la mort de bin Laden i no pas una voluntat premeditada. Tot i amb això, l’agència Reuters confirma que algunes fonts oficials anònimes haurien afirmat que la seva execució era l’únic objectiu del raid (veure L’objectiu de l’operació era matar Bin Laden, del diari Ara):

“Era una operació per acabar amb ell”, ha confessat avui a aquesta agència un oficial que s’ha mantingut en l’anonimat, deixant clar que no hi havia cap interès en capturar viu el líder d’Al-Qaida en la seva residència al Paksitan.

Voluntària o involuntària, és innegable que la desaparició del cap d’una organització que va ser finançada i armada als anys 80 pels Estats Units per contrarestar l’ocupació soviètica d’Afganistan és la millor solució per a la potència nord-americana. Com diu Robert Fisk a l’article del diari La Jornada, Un guerrero superado por la historia:

(…) un tribunal habría preocupado a muchas más personas que a bin Laden. Después de todo habría podido hablar de sus contactos con la CIA durante la ocupación soviética de Afganistán o de sus acogedoras reuniones en Islamabad con el príncipe Turki, jefe de la inteligencia de Arabia Saudita.

O com afirma Jeffrey Toobin a Killing Osama: was it legal? del The New Yorker, si hagués estat capturat el que s’hagués esdevingut després hagués estat el procés legal més complex de la història dels Estats Units:

Les dificultats haurien estat interminables: tribunal militar o un judici penal? A l’estranger -a Guantánamo?- O dins dels Estats Units? Bin Laden hagués tingut accés a les proves contra ell? Qui el representaria? Què passaria si ell mateix hagués decidit representar-se i tractar d’utilitzar el judici com una plataforma de propaganda? Totes aquestes preguntes es van esvair en la irrellevància de la mort de bin Laden.

Sobre la legalitat o no del seu assassinat emergeixen, com és lògic, diverses perspectives. El que costaria d’entendre des de l’òptica europea entra perfectament dins de la lògica de la guerra contra el terrorisme en la visió dels súbdits dels Estats Units. A més, tot i que als anys 70 l’aleshores president Ford va emetre una directiva que garantia que “Cap empleat del Govern dels Estats Units podran exercir, o conspirar per participar en assassinats polítics”, després dels atemptats de l’11-S a les Torres Bessones, el president Bush va reconèixer de manera més o menys implícita que aquesta ordre executiva no era d’aplicació en el cas de bin Laden ni en el d’altres caps d’organitzacions terroristes internacionals.

I en el terrreny purament de l’ètica és evident que l’opció per l’assassinat i no per la captura i posterior judici té, no una, sinó vàries respostes. I totes elles sense sortir dels límits marcat per la J de justícia a què abans feia referència.

Altre cop, el que ara ha succeït tanca de manera justa el capítol obert una dècada abans i que va sumir l’ànima nord-americana en un estat de desmoralització i total fragilitat; és la seva resposta lògica i justa a l’atac sofert, la de l’ull per ull i dent per dent d’una societat profundament religiosa i fonamentalista.

Però no hi pot haver justícia en un acte de venjança freda promogut per un estat sobirà fora de les seves fronteres, en un acte que ha impedit d’esclarir implicacions i connexions d’una xarxa tan àmplia com mai prou coneguda; aquesta seria la resposta de la societat occidental més propera al raonament que no pas a l’impuls emocional i a la defensa d’uns drets humans universals.

I finalment hi haurà la resposta d’un món musulmà -fonamentalista o no- encara trasbalsat per les revoltes que des de principis d’any s’han originat en diversos països del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient; molt probablement, es preguntaran si aquest darrer acte que tanca el cercle de “la dècada del terror” haurà justificat els centenars de milers de morts iraquians, afganesos i paquistanesos que la justícia occidental els ha infligit en el decurs d’aquest camí de “llibertat i justícia per a tothom”.

El “fora de quadre” de l’Orient Mitjà

En l’entrada anterior qualificava de sorprenent l’escàs ressò que havia tingut el veto dels Estats Units a la ressolució de l’ONU que condemnava la política de colonització de Cisjordània per part del govern d’Israel (veure Por al contagi palestí). Per bé que, és cert, els alts i baixos de les relacions israeliano-palestines són des de la nostra llunyana perspectiva una cantarella a què ens hem anat acostumant fins al punt d’avorrir-nos i desinteressar-nos, l’insignificant seguiment que la notícia havia despertat en els mèdia no  quadrava en l’actual context de veloç transformació que s’està esdevenint en una regió de latent conflicte però de certa tranquil·litat en les darreres dècades.

Perquè si hi hagut (i hi ha) precisament un fenomen clau no només en les estabilitats estratègiques i en la configuració de les agendes polítiques dels diversos països de la regió sinó també en el propi estat emocional de les seves ciutadanies aquest és, sens dubte, el problema israeliano-palestí. Per tant, no es pot considerar desencertat preguntar-se el perquè d’aquesta gairebé nul·la focalització informativa sobre els efectes en un país, Israel, que recordem que sustenta la seva supervivència enmig d’un entorn hostil en el suport incondicional del potent aliat d’ultramar però també en les estables relacions assolides amb l’Egipte de Mubàrak i amb la monarquia haiximita de Jordània.

I apuntava en aquell post que el silenci informatiu podia deure’s a la por que el nou bloqueig dels EUA a la ressolució consensuada de l’ONU actués d’espurna de l’aixecament d’una població palestina ofegada en els territoris ocupats i testimoni -com tothom- de la mediàtica rauxa revolucionària. Aquest fora de quadre és un fet indubtable en la immensa majoria dels grans mitjans de comunicació d’aquí i d’arreu. No obstant, n’hi ha d’altres, especialment observatoris internacionals de política a l’Orient Mitjà, que sí que han recollit la transcendència que té en els propers moviments polítics i estratègics en un espai tan delicat del planeta. És bo, doncs, fer una síntesi d’alguns dels interessants articles i reflexions que han anat veient la llum aquests darrers dies i que, en la meva opinió, ens ajuden a complementar des d’una òptica diferent el boom informatiu sobre els inacabats processos revolucionaris de la zona.

És el cas, per exemple, de l’article de 14 de febrer Utterly wrong: US will Veto the UN resolution condemning settlements on, quatre dies abans que es fes efectiu el veto, MJ Rosenberg, expert en política exterior i membre de Media Matters Action Network, afirmavaque la postura oficial dels Estats Units era totalment errònia, que responia tan sols a qüestions de política domèstica (es juguen les retribucions del lobby jueu en el procés de reelecció de 2012) i que no feia més que empitjorar el persistent desprestigi que està adquirint a l’Orient Mitjà:

El poder del lobby és l’única raó per la qual vetem la ressolució (…). Després de tot, votar a favor de la ressolució (o, com a mínim abstenir-se) hagués servit als interessos dels Estats Units a l’Orient Mitjà en un moment crític i seria concordant amb la seva pròpia política

Per al periodista israelià Gideon Levy, no té sentit que un país (els EUA) que entén que els assentaments són l’obstacle per a la solució del conflicte no s’hagi unit a la massiva condemna en les Nacions Unides. Levy afirma en el seu article al diari Haaretz de 20 de febrer With settlement resolution veto, Obama has joined Likud que:

Una superpotència que vol fer la pau, en una època en què els pobles àrabs s’estan aixecant contra els règims i contra els Estats Units i Israel, hauria d’haver entès que ha de canviar les velles i pèssimes regles de joc de xec en blanc per a un aliat adicte als seus assentaments

En resposta a un article de Bernard Avishai del The New York Times de 7 de febrer on es considerava que la repressa del pla de pau era encara viable, Mondoweiss, una web d’anàlisi de la política nord-americana a l’Orient Mitjà, publica el 18 de febrer un article de Matthew Phillips (‘NYT’ peace plan is at best naive) on sosté que si hi ha alguna cosa que els esdeveniments de les darreres setmanes ens ha demostrat és la inutilitat de confiar en els líders per lliurar-nos de la injustícia i del conflicte. Phillips mostra en l’article  la seva sorpresa quan es pregunta:

¿Què hi ha en el conflicte israeliano-palestí que força a analistes sensats i inteligents* a persistir en la creença -malgrat l’avesagadora evidència del contrari- que una solució emergirà de dalt cap a baix, des dels líders, més que de les demandes fetes per la societat civil?

*referència a Avishai

I fa una particularment interessant reflexió en relació al tipus de focalització mediàtica que s’empra quan es tracta aquest conflicte:

¿Per què, enlloc de focalitzar l’atenció en les moltes iniciatives que persegueixen mitigar el patiment de la gent en el terreny mentre hi ha una absència d’acord de pau global -la finalització del bloqueig de Gaza, el suport dels activistes pacífics a Cisjordània, etc.- els comentaristes continuen fixant-se en les receptes per acabar amb el conflicte com un tot reforçant, d’aquesta manera, el mite que és la solució en sí mateixa -en contraposició a la voluntat política de fer-la complir- la que segueix essent difícil d’aconseguir?

El recull d’aquests i d’altres articles sobre les repercussions de la política dels Estats Units en el conflicte israeliano-palestí ha estat fet a Information Clearing House per l’analista Stephen M. Walt el qual sosté en el seu article A false friend in the White House que el futur d’Israel i de Palestina queda clarament compromès amb aquest nou suport dels EUA a la seva política colonialista a Cisjordània. Segons Walt, l’única cosa que ha fet l’equip d’Orient Mitjà d’Obama durant els darrers dos anys és minar la credibilitat dels EUA com a mitjancer i fer miques les primerenques esperances que els EUA parlessin seriosament quan advocaven per la solució de dos estats. Walt considera que, mentrestant, el govern de Netanyahu continua desnonant els residents palestins de les seves cases, i els seus bulldozers i els seus equips de construcció confiscant molta de la terra on els palestins esperen edificar el seu estat:

Si els Estats Units volen ser al costat correcte de la història*, és l’hora de començar a pensar quina hauria de ser la seva política quan tothom s’adoni finalment que “dos estats per a dos pobles” ja no és una possibilitat pràctica

*referència a les paraules d’Obama el 15 de febrer (veure El País)

Walt afegeix que aquesta realitat s’esdevindrà més aviat o més tard, no perquè aquesta opció sigui un error en sí mateixa sinó simplement perquè serà aleshores (si no ho és ja) impossible d’implementar. I un cop demostrada aquesta realitat, que Walt diu que probablement no es donarà durant la presidència d’Obama però que serà una condemna per al seu successor:

¿A quina solució alternativa donaran suport aleshores el president i la secretaria d’Estat? La neteja ètnica? Una democràcia liberal binacional en la qual tots els habitants d’Irael/Palestina tinguin els mateixos drets polítics i civils? O el permanent apartheid, en la forma de reserves palestines inconnexes sota al control de facto israelià?

Per acabar, deixant ja de banda les repercussions de l’agitada actualitat en el conflicte palestí, us deixo també els enllaços a dos interessants articles que ens parlen d’un altre fora de focus del tractament informatiu dels massius mitjans de comunicació d’aquests dies. Segons aquests anàlisis, els processos revolucionaris dels pobles del món àrab no només han estat motivats per un anhel de llibertat política i d’acabar amb els respectius règims dictatorials, sinó també i molt significativament per la voluntat de tallar amb el seu etern sotmetiment a l’economia occidental.

El primer és l’article Lo que no se conoce sobre Egipto, de Vicenç Navarro, catedràtic de Polítiques Públiques a la Universitat Pompeu Fabra, publicat el 17 de febrer al seu blog del diari Público, on l’autor considera incompleta la massiva interpretació que els grans mitjans de comunicació han difós del procés revolucionari egipci, que ha estat vist com un moviment promogut essencialment per joves, en especial estudiants i professionals de les classes mitjanes, que han sabut utilitzar les noves tècniques de comunicació. Segons Navarro:

En realidad, la supuesta revolución no se inició hace tres semanas y no fue iniciada por estudiantes y jóvenes profesionales. El pasado reciente de Egipto se caracteriza por luchas obreras brutalmente reprimidas que se han incrementado estos últimos años.

La manera com han enfocat els grans mèdia el desenvolupament de la revolta no ha permès d’adquirir, segons el professor, una visió completa del procés real:

Los medios de información internacionales se centraron en lo que ocurría en la plaza Tahrir de El Cairo, ignorando que tal concentración era la cúspide de un témpano esparcido por todo el país y centrado en los lugares de trabajo –claves para la continuación de la actividad económica– y en las calles de las mayores ciudades de Egipto.

I el darrer article ha estat publicat avui mateix, 24 de febrer, a New Statesman pel periodista d’investigació i director de documentals, John Pilger, qui assegura en Behind the Arab revolt lurks a word we dare not speak que tots els pobles revoltats s’estan aixecant no només contra els seus líders, sinó també contra la tirania de l’economia occidental. Afirma Pilger que la revolta té un objectiu ben clar, que és trencar amb:

… la tirania econòmica mundial, designada pel Tresor dels Estats Units i imposat per l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, pel Fons Monetari Internacional i pel Banc Mundial, institucions que han assegurat que països rics com Egipte siguin reduïts a immenses maquiles, amb 40% de la població guanyant menys de 2 dòlars al dia.

Pilger trasllada, finalment, el centre d’atenció des dels estats il·luminats aquests dies pels focus dels grans mitjans de comunicació cap a realitats que afecten països tan potents com els propis Estats Units o el Regne Unit, realitats poc o gens conegudes per l’opinió pública i que, certament, ens poden resultar ben sorprenents:

Als EUA, on el 45% dels joves afroamericans no tenen feina i els grans directors de fons d’inversió d’alt risc cobren 1 bilió de dòlars de mitjana a l’any, ja s’han extès protestes massives contra retallades laborals i en els serveis a estats del cor del país com Wisconsin. Al Regne Unit, el moviment de protesta modern de més ràpid creixement, UK Uncut, actua directament contra els que no paguen impostos i contra els avariciosos bancs de primera línia. Alguna cosa ha canviat. L’enemic ara ja té un nom.

Serà força fàcil veure què entra dins de quadre d’ara endavant.

Respecte del que en seguirà quedant fora… farem el que podrem.

Por al contagi palestí

Enmig de l’onada de revoltes en el món àrab de què estem essent testimonis llunyans en els darrers dies, enmig d’un focus mediàtic centrat internacionalment quasi en exclusiva en aquesta zona del planeta i en qualsevol acte o declaració que hi pugui tenir relació, ha sobtat especialment l’escassa atenció que ha merescut el veto dels Estats Units a la ressolució de les Nacions Unides contra els assentaments de colons jueus a Cisjordània.

Divendres 18 a la nit, hora nostra, es produïa el primer veto de l’administració Obama en el sí del Consell de Seguretat de l’ONU. Amb una proposta alternativa no acceptada per la delegació palestina, els Estats Units haurien volgut evitar el veto fins a darrera hora perquè al cap i a la fi això suposava ser l’únic dels 15 membres del màxim òrgan de seguretat en votar en contra d’una declaració que tenia el suport de més de 100 estats. Més encara, com explica avui mateix Akiva Eldar en un article al diari israelià Haaretz, el veto significava actuar de manera oposada a la declaració de la pròpia Secretària d’Estat Hillary Clinton fa només un parell de setmanes quan, durant les manifestacions a la plaça Tahrir d’El Caire, afirmava que els Estats Units honoraven “el dret universal de totes les persones a viure en llibertat”.

I dic que aquest fet ha passat de puntetes, com a mínim a l’estat espanyol, perquè simplement ha suscitat la difusió de les lògiques notícies d’agència en el moment en què es produïa, per exemple a La Vanguardia, a El Mundo o a El País, alguna referència a la reacció de l’organització Human Rights Watch de l’agència de notícies Europa Press o del diari digital ADN i poca cosa més. A TVE, no s’hi va fer esment en cap de les dues edicions del Telediario de dissabte 19 de febrer i, com a mínim, a TV3 sí que va merèixer la part final del bloc dedicat a les revoltes a diversos països àrabs (veure Telenotícies Migdia 19 febrer, del minut 9 al 9.40).

Aturant-nos en el tractament a l’esmentat telenotícies, veiem que el tema ocupa 40 segons del total de 8,13 minuts d’un bloc d’Orient Mitjà que s’inicia amb els respectius vídeos de les revoltes (especialment impactants les imatges de la repressió de manifestacions a Bahrain i Iemen) i continua amb una crònica del corresponsal als Estats Units, Antoni Bassas, on no es fa cap referència al veto (curiosament emès pel país on hi ha la seu de la corresponsalia) i que finalitza amb unes declaracions del president Obama tenyides de titular per a la posteritat: “La història acabarà dient que en cada conjuntura de la situació a Egipte, vam estar al costat correcte de la història”. Per contrast, el desenvolupament de la notícia dedicada al bloqueig de la ressolució de la ONU per part dels Estats Units és de les que televisivament parlant poden ser qualificades de “pobre”, perquè es basa en una crònica locutada exclusivament per la pròpia conductora del Telenotícies que fa de veu en off d’unes imatges evidentment poc atractives del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, de la declaració de la delegació dels EUA en el Consell i d’unes protestes a Jerusalem Est del dia anterior que, en comparació amb les que havíem vist amb exhaustivitat pocs minuts abans, només poden ser qualificades d’insignificants.

Prenc el tractament de la notícia a TV3 no com a crítica a la cadena per la manera com n’ha informat sinó com a exemple -o millor com a símptoma- d’una percepció que es va confirmant i que crec no ha de ser menystinguda en tot aquest complex procés de transformació de la zona, que és la de la por, especialment dels Estats Units, davant la possibilitat que tots aquests moviments populars tan mediàtics acabin contagiant-se a un poble palestí sotmès a la dura, constant i, molt silenciada, pressió que de des fa tants anys està exercint l’estat d’Israel en els territoris ocupats. I és que, enmig d’uns ànims tan encesos en el món àrab i amb el referent de les “victòries” populars a Tunísia i Egipte, ¿quina podria ser la reacció de la població de la Cisjordània ocupada envers el seu particular opressor?

Es tracta tan sols d’un comentari d’un lector a un article d’Amira Hass publicat avui al diari Haaretz, però penso que per acabar pot ajudar a posar en la justa dimensió el fenomen a què estem assistint darrerament i a explicar el temor que semblaria amagar-se entrelínies d’un tractament mediàtic fugaç i superficial:

“Què farà Israel quan Cisjordània esclati amb manifestacions pacífiques contra l’ocupació i els assentaments? Faran cas el govern i les forces armades (IDF) de les demandes urgents d’Obama de no utilitzar la violència contra els que protesten? I què es farà a mesura que vagin creixent en nombre dia rere dia? Seran escoltades les demandes d’Obama? Després d’una setmana, de dues, de tres? I quan el transport, l’economia i les infraestructres dels assentaments es vegin obstaculitzats per les manifestacions persistents? Cedirà Israel al reclam de contenció d’Obama? La resposta és per suposat “no”, des de bon inici.”


Revelacions interessades?

Segons una notícia apareguda el dia d’avui a The New York Times, el passat mes d’agost el president Obama hauria demanat als seus assessors en política internacional que li elaboressin un informe secret al voltant del descontentament social en el món àrab, informe que hauria conclòs que alguns països, com Bahrain i Iemen, i molt especialment, Egipte, eren susceptibles de patir revoltes populars.

En la notícia difosa per aquest rotatiu, el president hauria sol·licitat propostes de com l’administració podria empènyer el canvi polític en països regits per autocràcies però que alhora fossin valuosos aliats dels Estats Units. L’informe classificat de 18 pàgines ja hauria intentat resoldre el problema amb què s’ha acabat trobant la Casa Blanca els darrers dies quan s’ha apropat als afers d’Egipte, és a dir, com aconseguir equilibrar els seus propis interessos estratègics amb el desig d’evitar una més àmplia inestabilitat enfront de les demandes de democràcia dels pobles de la zona.

De fet, segons el The New York Times, la Casa Blanca hauria estat mantenint reunions setmanals amb experts del Departament d’Estat, la CIA i d’altres agències per tal d’analitzar la situació i anar marcant les pautes a seguir durant el desenvolupament dels esdeveniments. L’informe, que s’hauria mantingut en secret per tal d’evitar les pressions dels països àrabs sobre els Estats Units, hauria guiat i estaria guiant en el present els passos de la política de l’administració nord-americana envers les revoltes de la zona, des del fet d’aconsellar no parlar de canvis polítics en cap de les reunions diplomàtiques, comercials o militars amb aquests països, fins a ajudar a modelar missatges com el discurs de la Secretària d’Estat Hillary Clinton el gener a Qatar on criticava la resistència als canvis per part dels líder àrabs.

Fonts de l’administració no identificades

Contràriament a la desorientació que l’administració Obama ha semblat patir les darreres setmanes, el conjunt d’aquestes revelacions apuntarien que en realitat els Estats Units no només no haurien estat sorpresos davant les revoltes que s’han produït a la zona sinó que a més estarien seguint les pautes resultants de l’informe requerit pel propi president. És molt necessari assenyalar, però, que la notícia sorgeix de les declaracions que van fer al diari nord-americà uns -anònims- alts funcionaris de l’administració Obama, cosa que The New York Times va recordant, això sí, en tot el seu desenvolupament. No obstant, que aquests membres no identificats de la Casa Blanca constitueixin l’única font en què es basa la informació, és un fet que forçosament ha de tenir-se en compte a l’hora de ser valorada globalment.

A nivell estatal, segons em consta, la revelació del The New York Times ha estat recollida de moment per: La Vanguardia, l’Avui i per les dues principals capçaleres de Unidad Editorial, El Mundo y el diari econòmic Expansión. És obvi que tots quatre rotatius es remeten a la notícia apareguda en el diari nord-americà però, en canvi, només La Vanguardia revela d’on prové originàriament la informació:

De acuerdo con el rotativo, que cita a fuentes del gobierno no identificadas, el informe clasificado, de 18 páginas, concluyó que, de no realizarse “amplios cambios políticos”, países desde Bahréin a Yemen “estaban maduros para una revuelta popular”.

En el cas de El Mundo, no queda en cap cas clar l’origen primer de la informació i tan sols inclou una cita d’un funcionari anònim que suposadament havia participat en l’elaboració de l’informe:

“Quedó claro que Egipto estaba en la mente del presidente Obama“, asegura un funcionario que participó en el informe y que pidió permanecer en el anonimato. “Egipto es el ancla de la región y había muchas incógnitas sobre la sucesión en el país”, añade.

Tant Expansión com Avui no fan esment que la informació prové de fonts no identificades de la pròpia administració nord-americana.

En tots els casos, però, sorprèn especialment la contundent redacció periodística. Tenint en compte que, repeteixo, la font principal de la informació prové d’una revelació no oficial feta per uns indeterminats i no identificats funcionaris de l’administració Obama, el llenguatge utilitzat és excessivament categòric i no introdueix el dubte que potser hauria estat adient emprar en aquest cas. Expansión, per exemple, afirma en dos paràgrafs extractats que:

Este documento fue encargado por el presidente de Estados Unidos, Barack Obama, para tener información sobre cuáles era los puntos más calientes del mundo árabe.

Obama también presionó a sus asesores para estudiar los levantamientos populares en América Latina, Europa del Este y el Sudeste de Asia para determinar cuáles han funcionado y cuáles no, según afirma el diario estadounidense.

En canvi, la introducció d’un condicional (“este documento habría sido encargado por el presidente de Estados Unidos…”. o “Obama también habría presionado a sus asesores para estudiar…”) hagués aportat una càrrega informativa molt més veraç.

O, en cas d’optar per aquests temps verbals més directes, hagués estat més convenient anar recordant en tot el desenvolupament de la informació la mena de font utilitzada. Perquè tot i que el contingut pot haver estat subministrat per elements de l’administració molt fiables i The New York Times pot ser, en sí mateixa, una font fiabilíssima, cal difondre aquesta mena de notícies introduint-hi els matisos i atenuants necessaris. Més quan encara tenim força present la invasió de l’Iraq de 2003 i la gran quantitat de missatges únics, no contrastats i emanats d’interessos ben particulars que van anar difonent els mitjans de comunicació de tot el món.